Viquillibres cawikibooks https://ca.wikibooks.org/wiki/Portada MediaWiki 1.39.0-wmf.23 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquillibres Viquillibres Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Portal Portal Discussió Viquiprojecte Viquiprojecte Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Gadget Gadget talk Gadget definition Gadget definition talk 0 1949 72943 63040 2022-08-13T19:07:12Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki __NOTOC__{{infotaula recepta|Primers plats|4 persones|1 hora|3|Imatge:Arroz a banda.jpg|Mitjà-alt|Fregit}} L''''arròs a banda''' és un plat de pescadors i, com la major part dels productes de la cuina de les comarques del centre i sud del País Valencià, d'origen humil. Aquest arròs no necessita dels peixos de preu, no rebutja els que són pròdigs en espines, ni amb agullons o protuberàncies còrnies, Com el seu nom indica, l'arròs i el peix es couen a part, "a banda". ==Ingredients== {{columnes}} ===Variant 1=== *1/2 quilogram d'[[w:arròs|arròs]] *1 quilogram de [[w:peix|peix]] variats pel [[w:brou|brou]]: {{columnes}} :*[[w:cranc|Cranc]] :*Caps de peix {{columna nova}} :*[[w:Galera (crustaci)|Galera]] :etc. {{final columnes}} *1 [[w:ceba|ceba]] *1 fulla de [[w:llorer|llorer]] *1 cullerada petita de [[w:pebrotera|pimentó dolç]] *1 cabeça d'[[w:all|all]] *1 cullerada de [[w:tomàquet fregit|tomàquet]] fregit *[[w:safrà|Safrà]] *[[w:oli d'oliva|Oli d'oliva]] *1.5 litres d'[[w:aigua|aigua]] *[[w:sal|Sal]] {{columna nova}} ===Variant 2=== *800 grams d'[[w:arròs|arròs]] *1.5 quilograms de [[w:peix|peix]] variats pel [[w:brou|brou]]: {{columnes}} :*[[w:escorpa|Escorpa]] :*[[w:gallineta|Gallineta]] {{columna nova}} :*[[w:rap|Rap]] :*[[w:aranya de mar|Aranya de mar]] {{columna nova}} :*[[w:Moll de roca|Moll de roca]] :*[[w:sèpia|Sèpia]] {{final columnes}} *500 grams de [[w:ceba|ceba]] *1 cullerada de [[w:pebre vermell|pebre roig]] *1 fulla de [[w:llorer|llorer]] *3 [[w:all|alls]] *100 grams de [[w:tomàquet fregit|tomaca]] picat *300 grams de [[w:patata|creïlles]] *[[w:safrà|Safrà]] *[[w:oli d'oliva|Oli d'oliva]] *1.5 litres d'[[w:aigua|aigua]] *[[w:sal|Sal]] {{final columnes}} == Estris necessaris == Calen una [[w:paella|paella]], [[w:ganivet|ganivets]], una [[w:olla|olla]] i una [[w:espàtula|espàtula]]. ==Elaboració== ===Variant 1=== En primer lloc, posem tot el peix en una olla amb la ceba, el llorer i el litre i mig d'aigua. Salem i deixem bullir en una olla durant uns 20 minuts. Després, traiem el peix i el rebutgem. Ens quedem amb el brou, més o menys un litre. Per altra banda, piquem l'all, el safrà i una mica de sal. Barregem el resultat amb mig gotet del brou. A continuació, agafem la paella i hi posem un rajolí d'oli. Hi afegim el tomàquet i la picada d'alls que hem fet abans. Ho deixem coure uns minuts i hi afegim l'arròs. Sofregim l'arròs durant uns instants amb la resta d'ingredients que hi ha en la paella. Quan tinguem avançat el sofregit, hi abocarem la resta del brou de peix bullint i ho courem a foc fort 5 minuts. Abaixem el foc i ho deixem 15 minuts més bullint. Deixem reposar l'arròs uns minuts i ja el podrem servir. ===Variant 2=== En una cassola metàl·lica es posen a bullir en aigua les creïlles i la ceba, uns alls sense pelar i mig partits, i una fulla de llorer; ja cuites, o quasi, s'hi posa el peix, i la sal afegint aigua, si en necessitara, per a cobrir-ho tot. Prompte estarà cuit: 10 o 15 minuts. El brou que haja de quedar, serà sols el suficient per a coure l'arròs però no massa, per no quedar sense substància. En l'oli de la paella, ben calent, se sofregeix uns alls, i abans que prenguen color d'or es tira la tomaca i la ceba ben picolades, i els sepionets, i es volteja el conjunt; finalment, l'arròs, que es mescla bé amb tot; una cullerada no plena de pebre roig i de seguida el brou de peix. Se'n posa el doble que d'arròs. Foc viu primer, i decreixent després, a mesura que el gra vaja eixugant-se. Es deixa reposar i s'escudella. Es trauen les espines del peix, i amb la creïlla i la ceba formen un segon plat, que s'adoba amb una de les variades salses bones companyones que s'esmenten a continuació. ==Salses d'acompanyament== A banda dels tradicionals [[Llibre de cuina/Receptes/Salsa all i oli|allioli]] o la [[Llibre de cuina/Receptes/Maionesa|maionesa]], també es pot afegir la rosada, o [[Llibre de cuina/Receptes/Salsa rosa|salsa rosa]], és la maonesa a la qual s'incorpora una cullerada de concentrat de tomaca, una punta de cullereta de [[w:mostassa|mostassa]] i (optatiu) un poquet de coent (Tabasco, Jamaica, Cayena) i un culet de copeta de [[w:conyac|conyac]]. També considerem la [[Llibre de cuina/Receptes/Salsa verda|salsa verda]], a la que se li incorpora un manollet ben picat de [[w:julivert|julivert]] al morter; en estar ben matxucat, es tira en el morter un poc de maonesa; es fa una pasta que es mes amb la resta de la maonesa; i se li incorporara tot seguit una tasseta de tàperes menudes i sense sal i uns cogombres petits en vinagre picolada. S'hi pot afegir la [[Llibre de cuina/Receptes/Salsa romesco|salsa romesco]], típica del [[w:Camp de Tarragona|Camp de Tarragona]], que si quedara poc fluida, se li incorporen unes cullerades del brou on s'ha bullit el peix, i es deixa macerar en lloc fresc unes tres hores. ==Enllaços externs== {{viquipèdia|Arròs a banda|Arròs a banda}} [[Categoria:Gastronomia del País Valencià]] n2resb8biygvokka49hj27h9nurmpzw 0 3492 72965 51048 2022-08-13T19:19:17Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{resumrecepta|Salses|||3|Fitxer:Sofrito for paella.jpg|}} El '''sofregit''' o '''sofrit''' és una salsa feta a base de verdures, principalment [[tomàquet]] i [[ceba]], molt utilitzat en la [[gastronomia catalana]] com a base per a altres plats. Amb els noms de ''sofritto'' i ''sofrito'', però amb receptes lleugerament distints, és present a [[Itàlia]] i [[Espanya]]. És un element bàsic dins de molts plats de [[dieta mediterrània|base mediterrània]]. ==Recepta== * 2 [[cebes]] * ½ kg. de [[tomàquet]]s * 2 [[all]]s * [[Oli d'oliva]] '''Elaboració:''' [[File:Sofregit.jpg|thumb|Sofregit]] Peleu la ceba i e l’all i picar-ho tot ben fi. Renteu els tomàquets i ratlleu-los. Reserveu. A continuació posem una paella al foc i escalfem una mica d’oli d’oliva. Quan estigui ben calent aboquem l’all i la ceba. Deixar-ho coure tot a foc suau, remenant sovint, tot vigilant que no es cremi. Quan la ceba comenci a tenir un color daurat hi aboquem els tomàquets, una mica de sucre per rectificar l’acidesa i un polsim de sal. Remeneu tot bé i tapeu la paella. Deixeu que cogui tot junt, remenant de tant en tant, quan la salsa comenci a adquirir una textura com de melmelada ja estarà llest. ==Vegeu també== *[[Escalivada]] *[[Samfaina]] [[Categoria:Gastronomia d'Espanya]] 1nidewldp6hyhghlfa9tug6pkn3jqir 0 8318 72923 65267 2022-08-13T18:47:52Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Resumrecepta|Primers plats|4 racions|No indicat|2|Fitxer:Amanida d'arròs gambes i fruita (1).jpg|Baix|Fregit}} L''''amanida d'arròs, gambes i fruita''' és un plat que es pot presentar com a primer àpat. Consta d'una amanida d'arròs que conté gambes, fruits de l'hort, fruits secs i poma, i amanit amb una vinagreta de marisc. == Ingredients == *250 grams d'[[w:arròs de Pals|arròs de Pals]] *18 [[w:Gamba de Palamós|gambes de Palamós]] *100 grams de [[w:xampinyó|xampinyons]] *2 cabeces d’[[w:all|all]] *1 [[w:Poma de Girona|poma de Girona]] *1 [[w:Tomàquet de pera|tomàquet de pera]] *1 [[w:Pebrot vermell|pebrot vermell]] *1 [[w:pebrot verd|pebrot verd]] *1 [[w:carrota|carrota]] *8 [[w:Noguer comú|nous]] *[[w:vinagre|Vinagre]] *[[w:Oli de l'Empordà|Oli de l’Empordà]] *[[w:sal|Sal]] *[[w:pebre|Pebre]] == Estris necessaris == Calen una [[w:Olla|olla]], una [[w:Cassola|cassola]], dos [[w:Ganivet|ganivets]] (un ceber i l'altre pelador o ''puntilla'') i una [[w:paella|paella]]. == Preparació == [[Fitxer:Amanida d'arròs gambes i fruita (2).jpg|thumb|250px|Presentació final del plat.]] En primer lloc, coem l'arròs amb una mica de sal i oli; un cop fet, l'escorrem i el refredem. En segon lloc, saltem les gambes amb oli d’oliva. Quan estiguin saltades, les pelem i n’extreiem el suc dels caps, el qual posem en un bol amb sal, vinagre i oli d’oliva. Barregem bé aquesta mescla i hi posem una mica de julivert picat. Per altra banda, pelarem i tallarem a daus el tomàquet, els pebrots, la carrota, la poma i els xampinyons; ho sofregim a foc lent. Seguidament, pelem la poma de Girona i la tallem a daus. Afegim tots els ingredients anteriors dins el bol i ho barregem. Al final, a l'hora d'emplatar, posem la salsa de marisc per sobre de la barreja que hem dut a terme i la decorem amb julivert, nous i crostons de pa fregit. == Bibliografia == {{ref-publicació|url=https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Amanida_d%27arròs_gambes_i_fruita_IES_BE_JORDI_COLL.jpg|cognom=Coll Delgado |nom=Jordi |publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] ki64zrocd4hp9arqtmx1jicalhqt1gl 0 9181 72947 55359 2022-08-13T19:09:59Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Dolços|4-6|4-6 hores|3|Imatge:Coca de sant joan.jpg|Elevat|Enfornat}} La '''{{w|coca de Sant Joan}}''' és un postre típic de la cuina catalana. Tradicionalment es menja durant la revetlla de Sant Joan acompanyada amb cava. == Ingredients == * 500g de {{w|farina}} * 75g de {{w|mantega}} * 2 {{w|ous}} sencers * 120g de {{w|sucre}} * 35g de {{w|llevat}} de forner * 120mL de {{w|llet}} * {{w|Sal}} * 3 cullerades soperes d'{{w|anís}} dolç (45mL) * 2 cullerades soperes d'{{w|aigua de tarongina}} (30mL) * {{w|Canyella}} * Llavors de {{w|vainilla}} natural * Pell de {{w|taronja}} i de {{w|llimona}} '''Per a decorar''' * {{w|Fruita confitada}} (uns 150g) ** Cireres confitades ** Rodanxes de taronja confitada ** Meló confitat * 50g de {{w|pinyons}} * 60g de sucre * 1 ou == Estris necessaris == * 2 bols * Paper film o drap humit * Microones o dues olles per coure al bany maria * Plata de forn * Paper de forn * Forn == Preparació == Es dissol el llevat en la meitat de la llet (60mL). S'afegeix una mica de farina per fer-ne una massa. Es posa dins un bol tapada amb paper film o un drap humit en un indret càlid (35ºC) perquè pugi. A part es mescla la farina restant amb el sucre i dos pessics de sal. Es fon la mantega al bany maria o al microones. Es mescla la mantega fosa amb la farina. Seguidament, s'hi afegeixen els ous d'un en un, l'anís, l'aigua de tarongina, la canyella, les pells de taronja i llimona (sense la part blanca, que li donaria a la massa un toc amarg) i la vainilla. Un cop la primera massa hagi doblat el seu volum inicial, es mescla amb l'altre massa i es posa a llevar de nou de la mateixa manera que l'anterior. Quan hagi doblat el seu volum es treu del bol i es posa a la plata del forn, ja coberta amb el paper vegetal. Si es mulla primer la massa no s'enganxarà tant a les mans. S'estén la massa sobre la plata deixant un gruix uniforme i es deixa pujar un altre cop. Es bat l'ou reservat per decorar i es pinta la massa, és aconsellable pintar-la amb els dits, ja que la massa és molt tova. S'empolsega amb la meitat de sucre i es decora clavant la fruita i els pinyons (és preferible remullar-los per hidratar-los perquè no quedin secs amb la cocció). Es cou al forn prescalfat a 175ºC entre 15 i 20 minuts. Per comprovar si està fet cal clavar un ganivet al mig de la coca i comprovar que surt sense massa crua enganxada. Un cop cuita es deixa refredar sobre una reixeta (la mateixa del forn) separada de la taula per evitar que s'humitegi. Un cop freda es pinta amb una mica d'aigua i s'empolsega amb la resta de sucre. == Vegeu també == * [[Llibre de cuina/Receptes/Coca de Sant Blai|Coca de Sant Blai]] * [[Llibre de cuina/Receptes/Tortell de Reis|Tortell de Reis]] == Referències == {{Ref-llibre |cognom=Lienas Toro |nom=David |cognom2=Losantos |nom2=Cristina |títol=I ara què mengem? |llengua=Català |edició=Primera edició |editorial=La Galera |lloc=Barcelona |data=2007 |isbn=9788424625481}} 9yfija6yposswm6dnczb1zapbmd00dj 0 9186 72924 50185 2022-08-13T18:48:01Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora i 15 minuts|2|Imatge:Albergínia farcida.jpg|Mig|Enfornat}} L''''albergínia farcida de carn i verduretes''' i gratinada amb formatge és una variant de la recepta d'[[Llibre de cuina/Receptes/Albergínies farcides|albergínies farcides]]. == Ingredients == * 4 [[w:Albergínia bonica|Albergínies boniques]] * 1 {{w|ceba de figueres}} * 100g de {{w|carn picada}} * {{w|Oli de l'Empordà}} * {{w|Sal}} * {{w|Pebre}} * {{w|Tomaquet de la pera}} * {{w|Formatge}} == Estris necessaris == Calen una {{w|safata}} de {{w|forn}}, una {{w|paella}}, plat i cullera. == Preparació == [[Fitxer:Albergínia farcida (1).jpg|180px|thumb|Vista superior del plat.]] Netejar l’albergínia i tallar-la per la meitat, posar-hi una mica de sal i oli. Posar-la al forn durant 45 minuts. Tallar la ceba fina i sofregir-la amb una mica d’oli a foc lent, afegir la carn picada, la sal, pebre i sofregir bé. Afegir el tomàquet tallat petit i remoure fins que quedi ben marró. Treure les albergínies del forn netejar-les per dintre i farcir-les amb els ingredients i per damunt li posarem formatge i al forn durant 15 minuts. == Vegeu també == *[[Llibre de cuina/Receptes/Albergínies farcides|Albergínies farcides]] *[[Llibre de cuina/Receptes/Albergínies farcides a la seva polpa|Albergínies farcides a la seva polpa]] == Bibliografia == {{ref-publicació|url=https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Alberg%C3%ADnia_farcida_Naima_Jahara_PFIGu%C3%ADxols.jpg|cognom=Lemallem |nom=Naima|cognom2=Konteh |nom2=Jahara|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] c3aaqrkjbcclqm3pnssf9slmd3hzgm3 0 9188 72940 55282 2022-08-13T19:06:13Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Postres|4 racions|1 hora|4|Imatge:Xuxo d'autor en copa.jpg|Molt elevat|Bullit}} El '''xuixo d'autor en copa''' és una recepta consistent en una copa de crema en diferents textures amb pasta de {{w|xuixo}}. Rememora el tradicional dolç català d'origen gironí, però adaptat a una presentació contemporània i sofisticada. == Ingredients == {{columnes}} === Per a la crema === *175 grams de {{w|llet}} *150 grams de {{w|nata}} * 400 grams de {{w|sucre}} * 210 grams de {{w|rovell d'ou}} * 6 làmines de {{w|gelatina}} * 2 pells de {{w|llimona}} * {{w|Canyella}} en pols {{columna nova}} === Pel xuixo === * 225 grams de {{w|farina}} forta * 5 grams de {{w|sucre}} * 62.5 grams de {{w|margarina}} * 10 grams de {{w|llevat}} * 2.5 grams de {{w|sal}} * 400 grams d'{{w|oli de girasol}} {{final columnes}} == Preparació == En primer lloc, prepararem una crema anglesa neutra. Aquesta serà la crema amb la qual omplirem la base de la copa, i posteriorment hi afegirem les altres textures: la de crema de canyella en juliana i la de llimona a daus. Per últim, a la part superior afegirem les boletes de xuixo. [[Fitxer:Xuxo d'autor en copa (2).jpg|thumb|200px|Vista superior del plat.|right]] ===Per a la crema anglesa neutra === En primer lloc bulliu 150 grams de llet, 150 grams de nata i 55 grams de sucre. Barregeu amb els 75 grams de rovell i posteriorment, coeu a 85ºC. ===Per a la crema anglesa de llimona === Bulliu 125 grams de llet, 30 grams de llet i la pell de les dues llimones. Barregeu amb els 50 grams de rovell, pugeu a 85ºC i afegiu-hi llavors 3 làmines de gelatina. Un cop espessada, deixeu refredar i talleu a daus. ===Per a la crema anglesa de canyella === Bulliu 50 grams d'aigua amb 145 grams de sucre i la canyella (al gust). Afegiu-hi els 80 grams de rovell d'ou i augmenteu la temperatura de bullit fins als 85ºC. En aquest moment introduïu a la mescla les 3 fulles de gelatina restants, i com en el cas anterior, deixeu-ho refredar. Per últim, la tallarem en juliana. === Pel xuixo === Pasteu tots els ingredients corresponents a aquesta part excepte la margarina, que no s'afegirà fins que no realitzeu els plecs del xuixo. Feu boles petites, lleveu-les (amb un drap de cuina per sobre i a 25º, sense corrents d'aire) i quan hagin doblat el seu volum fregiu-les amb oli ben calent. Ensucreu-les per damunt. == Bibliografia == {{ref-publicació|url=https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Xuxo_d%27autor_en_copa_INS_BE_ADAM_ISMA.jpg|cognom=Dahan|nom=Isma|cognom2=Reh|nom2=Adan|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] h6w8vtty9ljm073p8nbexfllahmz1cd 0 9237 72944 50443 2022-08-13T19:07:30Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora i 30 minuts|3|Imatge:Arròs_internacional_plat_final_3.jpg|calories|Bullit}} L''''arròs internacional''' és un plat complert, fàcil d'elaborar. Una combinació de dos plats diferents, segon plat i postres. Un plat amb [[w:gastronomia de l'Empordà|productes de l'Empordà]] combinats amb la forma dels plats típics àrabs. == Ingredients == [[File:Arròs internacional ingredients.jpg|thumb|Ingredient de l'Arròs internacional]] {{columnes}} ===Arròs=== *Xampinyons *Pebrots *Ceba *Poma *Sal i Oli d'Oliva *Tonyina *[[w:Safrà|Safrà]] {{columna nova}} ===Salsa=== *Tomàquet *Ceba *All *Oli i sal {{final columnes}} == Estris necessaris == Calen els següents estris: una olla, una paella, ganivets i una espàtula. == Electrodomèstics necessaris == Cal un [[w:robot de cuina|robot de cuina]]. == Preparació == [[File:Arròs internacional plat final 1.jpg|thumb|Arròs internacional]] Per preparar l'arròs Internacional primer tallarem els xampinyons, pebrots, la ceba en talls de juliana i les pomes en talls de flor. Una vegada tinguem els aliments tallats i preparats, posem l'arròs amb l'aigua i sal, un all, i una mica d'oli en una olla durant 20 minuts. Mentrestant preparem la salsa de tomata tot posant les cebes tallades, els 4 dents d'all, la sal i una mica d'oli en una paella i ho deixem fregir 15 minuts i ho triturem amb la tomata. La barreja resultant la deixem coure a la paella uns 5-10 minuts, i ja tenim la salsa preparada. A continuació, quan l'arròs ja s'ha cuit els 20 minuts, el saltegem en una paella amb oli, sal i els pebrots tallats durant uns 10 minuts. Llavors introduïm els xampinyons, la tonyina, 2 dents d'all durant 5 minuts més. I per acabar hi afegim el safrà, ho remenem i ja tenim el plat apunt per menjar. == Referències == {{ref-publicació|url=https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Arr%C3%B2s_Internacional_JPO_CCBaixEmpordaYounessYandouzJabirMoukaddimTeoRiembau.doc.jpg|cognom=Yandouz|nom=Youness|cognom2=Moukaddim|nom2=Jabir|cognom3=Rimbau|nom3=Teo|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] b3ysqvmfcfsfccxsc74zbibmvzrwnb2 0 9284 72949 50758 2022-08-13T19:10:33Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora i 30 minuts|3|Imatge:Crisàlide_de_l'empordà_presentació_(1).jpg|Mitjà|}} La '''crisàlide de l'Empordà''' és botifarra dolça embolcallada amb poma de Girona amb crema de recuit de drap. == Ingredients == * 7 {{w|Botifarra dolça|botifarres dolçes}} * 6 {{w|Poma de Girona|Pomes de Girona}} * 2 {{w|Recuit|Recuit de drap de Fonteta}} * 2 {{w|Ou|ous}} * 250 ml de {{w|nata muntada}} * {{w|Canyella}} en pols * {{w|Mantega}} * {{w|Oli de l'Empordà}} [[File:Crisàlide de l'empordà presentació.jpg|thumb|Presentació de la Crisàlide de l'Empordà]] == Estris necessaris == Els estris que calen són una llescadora, una paella, una olla petita i paper de film == Electrodomèstics == Cal una batedora per triturar i batre. == Preparació == ===Preparació massa interior=== Per preparar la massa interior cal treure la tripa de la botifarra dolça i coure-la a la paella amb oli. Quan estigui una mica feta, afegiu la poma tallada a daus petits per acabar-ho de coure tot junt. ===Preparació recobriment=== [[File:Crisàlide de l'empordà preparació.jpg|thumb|Moment quan es col·loca la massa sobre la poma]] Primer talleu les pomes a làmines fines (5mm), fregiu-les amb una mica de mantega, i un cop cuites poseu-hi una mica de canyella. Es col·loquen les làmines de poma formant un rectangle damunt del paper de film. Agafeu una porció de la massa i poseu-la a sobre la base de poma. Finalment, cargoleu amb l'ajuda del paper de film. ===Preparació crema=== Retireu la tripa de 3 botifarres i coueu-les a l'olla amb oli. Quan estigui una mica cuita, addicioneu els ous deixatats. Remeneu i poseu-hi el recuit de drap, perquè quedi tot ben lligat. Seguidament bateu en un bol gran fins que quedi ben fi. Finalment poseu la nata muntada fins que obtingueu una textura cremosa. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Cris%C3%A0lide_de_lempord%C3%A0_irene_meritxel_eaemporda.jpg|cognom=Esteva|nom=Irene|cognom2=Payet|nom2=Meritxell|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] caf4pyl8uhltzuelmrwn4hymjs1g0j1 0 9290 72934 50765 2022-08-13T19:03:35Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora 20 minuts|4|Fitxer:Cua_de_rap_farcida_de_gamba.jpg|Mitjà|Fornejat}} <!-- Tots els camps de la Infotaula són opcionals i esborrables --> La recepta '''cua de rap farcida de gambes de Palamós''', és una variant de la cocció de cua de rap que es fa al forn i amb un farcit de gambes de Palamós. == Ingredients == * 2 {{w|Rap (peix)|raps mitjans}} * 18 {{w|Gamba de Palamós|gambes de Palamós}}: 12 per farcir els raps i 4 per decorar el plat * 1 got de {{w|vi blanc}} * 1 {{w|Ceba de Figueres}} * 1,5 litres d'aigua mineral * 2 {{w|pastanaga|pastanagues}} * {{w|Oli de l'Empordà}} * 1 fulla de {{w|farigola}} * {{w|Sal}} * 1 branca d'{{w|api}} * {{w|Pebre}} negre * 1 {{w|porro}} * {{w|Julivert}} * 6 {{w|Patata|Patates}} * {{w|Ametlla}} trossejada == Estris necessaris == Calen dos paelles, dos ganivets, un gastrònom, tres cassoles, una espumadora, un pelador, una sopera, un xino, una olla, una fusta de tallar, espàtula i una safata de forn. == Preparació == [[File:Cua de rap farcida de gamba (1).jpg|thumb|Cua de rap farcida de gamba, una variant de la presentació]] Comencem obrint el rap, desespinar-lo i tallar-lo. Seguidament pelem les gambes i en reservem les restes per fer el fumet. Fem el fumet amb el cap i les espines de rap i les closques de les gambes. Pelem les patates i les tallem a rodanxes per daurar-les en una paella amb un rajolí d’oli. Les traspassem a una safata apte per al forn, les remullem amb el fumet de peix i ho fornegem a 200ºC uns 10-15 minuts. Salpebrem el rap, el farcim de gambes i el lliguem amb una mantellina. Finalment posar-lo sobre les patates remullat-lo amb l’oli de coure i el vi blanc, tot fornejat a 200ºC entre 20 i 25 minuts. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Cua_de_rap_farcida_de_gambes_Oussama_Andres_PTT_Palam%C3%B3s-Palafrugell.jpg|cognom=Kabbaj|nom=Oussama|cognom2=Florido|nom2=Andrés|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 0618plepspno1ddidsoqg5bevok7sdm 0 9293 72951 50779 2022-08-13T19:11:53Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora|3|Imatge:Lasanya_empordanesa.jpg|Mitjà|Saltejar}} La '''lasanya Empordanesa''' és una recepta basada amb la lasanya típica d'Itàlia tot utilitzant ingredients de l'Empordà, destacar que per separar les capes s'utilitza la massa de la crep. == Ingredients == * 3 {{w| ceba de Figueres | cebes de Figueres }} * 300 gr de {{w| carn picada }} * 5 bolets{{w| bolet}}s * 6 {{w| alls }}s * {{w|poma|pomes}} * 100gr de {{w| farina }} * 2 ous{{w| ou}}s * 560 ml de llet * 10-12{{w|oliva| olives}} * 1 copa de vi blanc (per cuinar) * 250 ml de salsa de tomata * {{w| Oli de l’Empordà| Oli d'oliva de l’Empordà}} * 1 fulla de julivert * Mantega * Sal * Pebre [[File:Ingredients lasanya empordanesa.jpg|thumb|Ingredients per realitzar la lasanya empordanesa]] == Estris necessaris == Calen un motlle petit i rodo, trituradora, un bol, una olla, una paella, un ganivet, un bol petit, un Salsé, una cullera i una fusta per tallar. == Preparació == Es tallen en juliana totes les verdures i els bolets. Es prepara la paella amb l'oli calent i s’hi posen totes les verdures, bolets i el vi blanc que vagin coent, remenar de tant en tant. S’afegeix a la barreja la carn picada, i la sal i el pebre al gust. Un cop ben cuita la barreja la traiem del foc i esperem a que es refredi. [[File:Farcit de la lasanya empordanesa.jpg|thumb|Farcit de la lasanya empordanesa]] Fem una massa de crep per les lamines de la lasanya i amb el motlle tallem les creps. Dins del motlle s’hi posen successivament capes de crep i la barreja cuita. Per la presentació es fa la següent salsa. En una olla amb oli, mantega, sal i pebre s’hi afegeix llet poc a poc (400ml). Finalment pre-escalfem el forn per escalfar tot el plat. Ja es pot servir! == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Lasanya_empordanesa_JPO_CCBaix_Empord%C3%A0_Isaac_Nievas_Ali_Bidaoui.jpg|cognom=Nievas|nom=Isaac|cognom2=Bidaoui|nom2=Ali|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 3y2s0auli96y15qbhbziuswpldfjwwq 0 9301 72952 50792 2022-08-13T19:12:35Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|1 ració|1 hora 30 minuts|3|Imatge:Mandonguilles_amb_nucli_diferent.jpg|Mitjà|Enfornar}} Les '''mandonguilles amb nucli diferent''' és una combinació de mandonguilles amb carbassó farcit, amb formatge de cabra. == Ingredients == === Mandonguilles === * {{w|Gelatina }} * Formatge de cabra. === Carbassó farcit === Carbassó * {{w|Botifarra dolça }} * {{w|Bresa }} (1 ceba, 1 pastanaga, 1/2 pebrot, 1 tomata) * Formatge de cabra * Mantega * Nata * Formatge emmental * Pa ratllat * Vi blanc == Estris necessaris == Els estris que calen són 2 olles, 1 paella, una placa de forn, una trituradora, ganivets i una paletina. == Preparació == Primer de tot es fondeja la bresa per ordre de cocció. Mentrestant es cou la nata i el formatge de cabra i un cop cuits es trituren. Es talla el carbassó en talls de 4cm i es buiden, per tal de coure’ls en una placa de forn amb reducció de vi a 180ºC durant 3 minuts. Anem fent mandonguilles amb un nucli de formatge de cabra i la gelatina. Es treu el budell a la botifarra i la coem amb oli. Seguidament es barreja amb la bresa per acabar farcint el carbassó. A la salsa de formatge de cabra s’hi barreja emmental, pa ratllat i nou de mantega. I seguidament es gratina a la salamandra. Finalment es couen les mandonguilles i ja es pot emplatar. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Mandonguilles_amb_nucli_diferent_IES_BE_BORJA_CUBERO.jpg|cognom=Cubero|nom=Borja|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] gb5bnl4bevngrj8egrkqm2cecmpqofm 0 9305 72954 50804 2022-08-13T19:13:08Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats| 1 ració|1 hora i 15 minuts|3|Imatge:Mill_fulls_patata_amb_botifarra_(2).png|Mitjà|Enfornar}} La recepta '''mil fulls de patata amb botifarra''' és un mil fulls de patata amb un saltejat de ceba, botifarra i pernil salat. == Ingredients == * 4 Patates * 100 g Pernil salat * 1 Botifarra de pagès * 1 {{w| Ceba de Figueres }} * {{w|Oli de l’Empordà| Oli d’oliva de l’Empordà }} * 50 g Formatge ratllat * Julivert * Menta == Estris necessaris == Els estris necessaris són una paella, una placa de forn i una safata. == Preparació == Crema anglesa neutra: Es pelen les patates i es tallen a l’estil panadera molt fina. Un cop tallades es posen en una placa de forn recobertes amb oli i s’enfornen uns 5-10 min a 150ºC. Es pica la ceba de Figueres i s'ofega, quan està una mica daurada s’hi afegeix el pernil salat i la botifarra. Es posen 3 capes de patata i una del preparat anterior. Tres capes més de patata, una de preparat i per últim dos capes més de patata. Es posa a sobre formatge ratllat i julivert. Finalment es gratina uns segons i es decora amb unes verdures tallades i una fulla de menta. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Mill_fulls_patata_amb_botifarra_IES_BE_MARC_DOMINGO.jpg |cognom=Domingo|nom=Marc|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 7who7mywuaxh17iud1x3wsrb5b93weg 0 9307 72953 50808 2022-08-13T19:12:49Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora i 30 mintus|3|Imatge:Mandonguilles_amb_sepía.jpg|Alt|Sofrefit}} Les '''mandonguilles amb sípia''' és una típica recepta de mar i muntanya de l'Empordà realitzada amb mandonguilles i sípia. == Ingredients == {{columnes}} ===Mandonguilles=== * 250 gr de carn de porc picada * 250 gr de carn de vedella * Molla de pa remullada * 1 ou * Sal * Pebre * Julivert picat * All picat * Farina {{columna nova}} ===Sípia=== * 3/4 de kg de sípia tallada a * 200 gr de pèsols bullits * 2 cebes trinxades * 4 tomàquets ratllats * Oli * Aigua {{columna nova}} ===Picada=== * 1 grapat d'ametlles torrades, * julivert * brins de safrà. {{final columnes}} == Estris necessaris == == Preparació == Es fan les mandonguilles amb la carn, la molla de pa, l’ou, l’all, el julivert, sal i pebre. S'enfarinen i es fregeixen. Es sofregeix la ceba i els tomàquets, si afegeix la sípia, s'hi van donant voltes, es mulla amb aigua i es deixa coure uns minuts. S'hi afegeixen les mandonguilles, la picada i els pèsols. Es rectifica de sal i es deixa coure lentament fins que estigui cuit. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Mandonguilles_amb_s%C3%ADpia_Carlos_i_Simo_JPO_CC_Baix_Emoprd%C3%A0.jpg|Cognom=Simo|cognom2=Reyes|nom2= Carlos |publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] idiv5kohdjr45xzv106t3f18s8k8cz5 0 9309 72959 50822 2022-08-13T19:17:01Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora i 30 minuts|3|Imatge:Pollastre_a_l'Empordanet_cocció.jpg|Alt|Rostit}} El '''pollastre de l’Empordanet''' és una recepta de pollastre acompanyat de suquet de bolets. == Ingredients == [[File:Pollastre a l'Empordanet ingredients.jpg|thumb|Pollastre a l'Empordanet, ingredients]] * Un pollastre de pagès per rostir * 2 {{w|Ceba de Figueres|cebes de Figueres}} * 4 alls * 400g de bolets (rovellons, rossinyols, xampinyons) * Brou de pollastre * 2 tomàquets madurs * 1 got de vi ranci * 1 manat d’herbes (llorer, romaní i farigola) * 2 patates * Farina * Aigua * Julivert * Pebre negre * Oli d'oliva * Sal == Preparació == Netejar i tallar els bolets en trossets petits. Posar un raig d'oli d'oliva a la cassola i escalfar. Salpebrar el pollastre que hem rentat prèviament. L'enfarinem, el daurem a la cassola i el reservem. Tallar l'all i les cebes, ratllar el tomàquet i preparar les herbes. Saltejar la ceba i l'all junts, seguidament afegir-hi el tomàquet, remenar-ho bé, tapar-ho i deixar-ho coure a foc lent fins obtenir una textura de caramel.Un cop caramel·litzat el sofregit, afegir-hi les herbes i seguidament el pollastre. Afegir-hi un got de vi ranci, tapar-ho i deixar-ho coure uns 15-50 min. controlant que no s’enganxi. Passat aquest temps, incorporar el brou de pollastre. Rectificar de sal i deixar coure uns 25-30 min més, afegint aigua, si cal. En una paella a part, saltejar l'all, el julivert i els bolets. Afegir-hi un polsim de sal. Quan la textura dels bolets amb l’all i el julivert sigui com un suquet, parar el foc i incorporar-ho al pollastre. Deixar-ho coure 20 min, rectificant d’aigua i sal, si cal. Es pot acompanyar amb unes patates al forn. En aquest cas, coure-les durant 20 min. == Estris == Caldrà utilitzar: una cassola, una paella, fusta o taula per tallar ingredients, dos gots, quatre bols, una espàtula de fusta i unes pinces. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pollastre_a_l'Empordanet_JPO_CCBaixEmpordaDemboSamuraYoussefHarti.jpg|cognom=Samura|nom=Dembo|cognom2=Harti|nom2=Youssef|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] evh9k6uqauzdsxi96a58c04bpa0ggiz 0 9310 72960 50824 2022-08-13T19:17:11Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora i 30 minuts|3|Imatge:Cuina_de_l'Empordà_2323.jpg|Sofregit}} El '''pollastre de pagès amb gambes''' és un plat de mar i muntanya on podem gaudir de bons productes de l’Empordà. == Ingredients == *1 Pollastre de pagès *3 gambes per persona *2 Cebes de Figueres *2/3 tomàquets petits madurs *3/4 dents d’all *1 grapat d’ametlles. *1 albergínia *Brou de pollastre *Farina *Pebre negre *Julivert == Preparació == Salpebrar i enfarinar el pollastre. Posar oli a la cassola, marcar el pollastre i reservar-lo. A la mateixa cassola on hem marcat el pollastre, fregir les gambes i retirar-les. A continuació, fregir la ceba i l’all. Quan comencin a daurar-se, afegir el tomàquet i remoure sense parar, fins que estigui ben concentrat. Un cop el sofregit estigui a punt, afegir els trossos de pollastre i cobrir de brou. Aprofitar per anar fent una picada d’alls, ametlles i julivert amb el morter. Quan el pollastre estigui melós, afegir les gambes i la picada. Deixar coure a foc lent durant 20 minuts. [[File:Cuina del Baix Empordà. - 16042637103.jpg|thumb|Cuina del Baix Empordà. - 16042637103]] == Estris == Caldrà utilitzar: una cassola, ganivet esmolat, taula de tall, recipients per reservar el pollastre i les gambes, morter, cullerot. == Referències == {{ref-publicació|url=https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pollastre_de_granja_amb_gambes_HelenSanchezYoussefAissaoui_CCBaixEmporda.jpg|cognom=Sanchez|nom=Helen|cognom2=Aissaoui|nom2=Youssef|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 4jgv4ezq981g602zp838ccy1s6p6c3e 0 9311 72926 50826 2022-08-13T18:52:01Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4|1 hora i 30 minuts|2|Imatge:Pollastre_amb_puré_de_poma.jpg|Sofregit}} El '''pollastre amb puré''' és un plat fàcil i saludable que aporta calci i ferro i combina productes de l’Empordà. == Ingredients == * 1/4 pit de pollastre * 1 ceba * 2 cullerades de farina * 2 cullerades de mantega * farigola * 6 pomes Golden * 2 dents d'alls * sal i pebre * 4 baines de pèsols * sucre [[File:Ingredients del pollastre amb puré de poma.jpg|thumb|Ingredients del pollastre amb puré de poma]] == Preparació == Salpebrar el pit de pollastre al gust i enfarinar lleugerament. En una cassola, desfer la mantega i afegir el pit de pollastre. Retirar un cop estigui daurat. Posar la ceba, l’all i les pomes tallades a octaus amb la pell. Una vegada estigui cuit, retirar i triturar amb la batedora. Tornar a posar-ho a la paella i afegir-hi el pollastre durant 10-12 minuts. En una cassola petita, bullir una baina de pèsols tallats finament. Posar una paella amb sucre i caramel·litzar la resta de pomes, prèviament tallades a octaus i sense pell. Un cop caramel·litzat, retirar i posar en un plat. Finalment, servir-ho tot junt, decorar al gust i afegir una mica de farigola picada. [[File:Cocció del pollastre amb puré de poma.jpg|thumb|Cocció del pollastre amb puré de poma]] == Estris == Dues palles grosses, dos ganivets, una taula per picar, un bol, una espàtula de fusta, batedora, llengua pastissera i una cassola petita. == Referències == {{ref-publicació|url=https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pollastre_amb_pur%C3%A9_de_poma_JPO_CCBaixEmpordaMarielG%C3%B3mezFatouSusoho.jpg|cognom=Gómez|nom=Mariel|cognom2=Susoho|nom2=Fatoumata|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] j950z8x7utwzx3bkvjv3q967agqcn0u 0 9322 72942 50903 2022-08-13T19:06:40Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora i 30 minuts|4||Alt|Xup-xup}} El '''niu de Palafrugell amb tudons''' és una variant del tradicional niu de Palafrugell, un típic plat de mar i muntanya. == Ingredients == *2 {{w|tudó|Tudons}} *4 Trossos de {{w|bacallà}} *200 g de {{w|sèpia}} *8 {{w|Salsitxa|Salsitxes}} *8 {{w|patata|Patates}} *4 {{w|ceba|Cebes}} picades *1 Got de {{w|vi negre}} *2 Cullerades de {{w|farina}} *2 Cullerades d'{{w|allioli}} *2 {{w|Ou|Ous}} durs, *{{w|Oli}} *{{w|Brou}} *{{w|Sal}} *{{w|Pebre}} == Preparació == En una cassola es posa oli i es sofregeixen per separat el tudó, les salsitxes, el bacallà enfarinat i per últim la sèpia, i es reserva tot. En el mateix oli, afegint-ne si fos necessari, s’hi fa un sofregit amb ceba i vi. Un cop finalitzat s’hi afegeix la farina per fer una mena de roux i s’hi afegeix el brou. Quan comença a bullir s’hi posa el tudó la sèpia i el bacallà. Es fa coure durant mitjà hora. Passat aquest temps s’incorporen les patates i les salsitxes. Vint minuts després s’afegeix l'allioli i els ous. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Niu_de_Palafrugell_%C3%80lex_i_Ismael_INS_Baix_Empord%C3%A0.jpg|cognom= López |nom= Àlex |cognom2= Oulkadi |nom2= Ismael|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] fmc0vkp3deg1i4m7yxl4pnzhct1fq33 0 9330 72938 54809 2022-08-13T19:05:30Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora i 30 minuts|4|Imatge:Onades_de_tramuntana_farcides.jpg|Mitjà|Fregit}} L''''onades de tramuntana farcides''' és una original variació d’albergínia farcida amb albergínia bonica farcida amb poma, carn picada i botifarra dolça. == Ingredients == [[File:Onades de tramuntana farcides preparació.jpg|thumb|Ingredients Onades de tramuntana farcides]] 2 o 3 {{w| albergínia bonica |albergínies boniques }} 2 {{w| poma de Girona | pomes de Girona}} 1/2{{w| botifarra dolça| botifarra dolces}} 1 botifarra picant {{w| Oli de l’Empordà| oli d'oliva de l'Empordà }} ===Beixamel=== 40g mantega 35g farina 1/2 l llet sal === Presentació=== formatge ratllat == Estris == Calen els següents estirs: una paella, una cassola, ganivets, culleres, una batedora i màquina de tallar embotit. == Preparació == Poseu 1/2 albergínia bonica al forn (180ºC, 20min.) extraieu-ne la polpa i xafeu-la. Peleu i talleu 1/2 poma de Girona a daus. Talleu l’albergínia bonica en làmines fines i fregiu-les a la paella amb una mica d'oli d'oliva de l'Empordà calent. Quan estiguin daurades dels dos costats, retireu-les del foc. ===Farcit=== Barregeu la carn picada i la carn de la botifarra dolça en una paella o cassola a foc baix, afegiu-hi els daus de poma i finalment la polpa de l’albergínia. Prepareu la beixamel i barregeu-ne dues cullerades amb el farcit. [[File:Onades de tramuntana farcides preparació (1).jpg|thumb|Preparació Onades de tramuntana farcides]] === Emplatar=== Poseu una làmina d’albergínia horitzontal i una cullerada del farcit repartit per sobre. Repetiu el procés per a 5 làmines. Poseu el conjunt en vertical i acompanyeu amb beixamel i formatge per gratinar al forn. [[File:Onades de tramuntana farcides presentació.jpg|thumb|Onades de tramuntana farcides presentació]] == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Onades_de_Tramuntana_farcides_Ignasi_Cros_CarmeTexidor_EAEmporda.jpg|cognom=Cros|nom= Ignasi |cognom2=Texidor|nom2= Carme |publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 9n4xl4qacvsv35zyla0tqfbdfy2amtn 0 9337 72964 64987 2022-08-13T19:18:41Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4|1 hora i 30 minuts|3|File:Risotto de verdures (2).jpg|Mitjà|Xup-xup}} La recepta '''risotto de verdures i formatge curat de Fonteta''' és un plat deliciós, de fàcil elaboració, que conté ingredients típics de l’Empordà com la ceba de Figueres, l’arròs de Pals o el formatge de Fonteta. == Ingredients == == Arròs == * Oli * Sal * Pebre * 100 g de {{w|ceba de Figueres}} * 350 g d’{{w|arròs de Pals}} * 150 ml de vi blanc * 200 g de formatge curat de Fonteta * 2 pebrots verds * 2 tomàquets * 200 g de bolets del temps * 2 pastanagues * 500 ml de brou de pollastre == Brou de pollastre == * 1 tros de pollastre * 1 porro * 2 pastanagues * 1 ceba * Oli d’oliva [[File:Risotto de verdures (1).jpg|thumb|Risotto de verdures (1)]] == Emplatar == * Un pessic de julivert * 2 carxofes * Farina == Preparació == Poseu oli d’oliva en una olla per preparar el brou. Talleu la ceba, el porro i les pastanagues i afegiu-los a l’olla. Agregueu-hi el pollastre i deixeu-ho coure uns minuts. Afegiu-hi aigua fins a cobrir-ho tot i deixeu-ho coure a foc mig durant 40 minuts. Un cop llest, abaixeu el foc al mínim per mantenir la temperatura. Coeue la ceba tallada a juliana en una cassola amb oli d’oliva. Afegiu-hi la resta de verdures trossejades en aquest ordre: pastanaga, pebrot, bolets i, finalment, els tomàquets. Deixeu-ho coure tot a foc lent. Una vegada la verdura estigui cuita, afegiu-hi l’arròs i un rajolí de vi, i deixeu-ho evaporar. Afegiu-hi el brou de pollastre tebi, a poc a poc, a mesura que l’arròs ho vagi necessitant i salpebreu-ho al gust. Un cop l’arròs estigui fet, afegiu-hi el formatge curat i remeneu-ho fins que s’incorpori. Per emplatar, netegeu i talleu les carxofes, salpebreu-les i enfarineu-les per fregir-les. Un cop fregides, col·loqueu-les sobre l’arròs ja emplatat i afegiu-hi el julivert picat en un costat del plat. == Estris necessaris == Calen ganivets, una cullera de fusta, una fusta de tall, un colador, una olla, una cassola, un cullerot, i un motlle rodó per emplatar. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Risotto_de_verdures_i_formatge_SandraGonz%C3%A1lez.AbuTouray_JPO_CC_Baix_Empord%C3%A0.jpg|cognom=González|nom= Sandra |cognom2=Touray|nom2= Abu |publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] o3bos3w1vigzpo4takheofzhz7vh2rc 0 9338 72948 54802 2022-08-13T19:10:23Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4|1 hora i 30 minuts|3|Alt|Xup-xup}} La recepta '''costelles de porc amb salsa''' és un plat ideal per menjar a l’hivern que conté la ceba de Figueres com a producte destacat de l’Empordà. == Ingredients == * 1kg de costelles de porc en trossets petits * 1 ceba gran de Figueres * All * Julivert * 1 pastilla de brou de pollastre * Sal * Pebre * Vi blanc * Sucre * Aigua * 8 patates * 18 cebetes == Preparació == Poseu la cassola al foc amb oli i afegiu les costelles salpebrades. Quan les costelles estiguin daurades, afegiu-ho la ceba prèviament trinxada. Deixeu-la sofregir a foc lent fins que vegeu que canvia de color. Un cop es torni més daurada, afegiu l’all i el julivert picats. Ompliu la cassola d’aigua fins a la meitat de la carn, afegiu una cullerada de sucre i tapeu-ho. Deixeu-ho coure a foc lent durant 1 hora. Punxeu la carn per comprovar si està feta. Mentre la carn es fa, poseu les patates i les cebetes al forn a escalivar. Per finalitzar, emplatar les costelles amb salsa i acompanyar-ho amb les patates i les cebetes escalivades. == Estris necessaris == Cal: una cassola, una forquilla, una espàtula, un morter, dos ganivets grans, dues taules de tallar, una baieta, dos draps, un got, tres plats, tres bols, una escumadora i tres culleretes. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Costelles_de_porc_a_la_seva_salsa_Borja_Prieto_Yesica_Prieto_JPO_CC_Baix_Empord%C3%A0.jpg|cognom=Prieto|nom= Borja|cognom2=Prieto|nom2= Yesica |publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 19sg9t4fr0u60b09xygye49zg1cqlpn 0 9341 72962 51039 2022-08-13T19:18:16Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|1 ració|1hora 30 minuts|3|Mitjà|Enfornar}} La recepta '''quadrat empordanès''' és una quadrat de fideus amb gamba originària de Palamós, amb una fina cobertura de salsa de gamba. == Ingredients == * 320g Fideus * 1 Ou * 100mL crema de llet * {{w| Gamba de Palamós }} * Salsa de Gamba de Palamós * Julivert picat * Sal == Preparació == Fer les gambes ja pelades a la planxa. Coure els fideus a l'estil rissoto i anar afegint l'aigua necessària a poc a poc . Batre un ou i afegir-hi la crema de llet. Tot seguit barrejar la crema amb els fideus. Pintar el motllo amb mantega. Afegir-hi la barreja de crema i fideus tot alternant les gambes. Posar el motllo al forn durant 20-30min aproximadament. I un cop fred, desmotllar i enplatar. I finalment afegir la salsa de gamba i decorar amb un polsim de julivert picat. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Quadrat_empordan%C3%A8s_Guillem_i_Gemma_EAemporda.jpg|cognom= Marín |nom= Guillem |cognom2= Bernués |nom2= Gemma |publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] jk8dmen5rsfedti78p01gxszd51n4go 0 9360 72966 55146 2022-08-13T19:19:48Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora i 30 minuts|3|Imatge:Tagín de sardiens al fron (1).png|Alt|Enfornar}} La recepta '''tagín de sardines al forn a l’empordanesa''' és un tagín fet amb sardina de verduretes i espècies. Pot ser el primer o el segon plat. == Ingredients == * 2 {{w|Ceba de Figueres| Cebes de Figueres }} * 1 {{w| Tomàquet de la pera }} * 500g Patates * 10 Sardines * Sal, pebre negre... * Dos cullerades d'{{w| oli de l’Empordà | oli d'oliva de l’Empordà }} * Dos cullerades de comí * Una cullerada de pebre vermell dolç * Dos cullerades de julivert picat * Una cullerada de coriandre picat * 200 ml d'aigua * 4 trossos de {{w| pa de tramuntana}} [[File:Tagín de sardines al forn (2).png|thumb|Tagín de sardines al forn, primer pla]] ===Decoració=== * Olives * Panses * Llimona == Preparació == Es netegen les sardines i es posen en un bol suc de llimona, totes les espècies, la sal, l'oli d'oliva, l'aigua i els alls per tal d’impregnar-les amb la barreja. Es tallen les verdures i es couen per separat a la planxa. Es posem al tagín, una d'amunt l'altra seguint el següent ordre: la ceba, el tomàquet, el pebrot verd i vermell, etc. Es tira la meitat de la barreja a la verdura perquè també agafi el gust. Es posa el peix d'amunt l’altre meitat de la barreja. S’afegeixen les panses i els talls de llimona a sobre el peix. Es posa el tagín al forn a 180° durant 15 minuts quan el traiem del forn li tirem les olives. A la recepta d'origen marroquí s'utilitza el pa per acompanyar. Perquè la recepta sigui més empordanesa s'acompanya amb Pa de tramuntana [[File:Tagín de sardines al forn.png|thumb|Detall de la preparació]] == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Tagín_de_sardines_al_forn_MariemHaidy_PTTPalam%C3%B3s-Palafrugell.jpg|cognom= El addouti |nom= Mariem |cognom2= Gonzales Avila |nom2= Haidy|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 7zdm4mi962q1pucasuzvrjpnksxsckh 0 9363 72963 51043 2022-08-13T19:18:30Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora i 30 minuts|3|Imatge:Raviolis de rap amb samfaina.png|Mitjà|Sofregir}} La recepta '''raviolis de rap amb samfaina''' és una pasta fresca de ravioli farcida de rap i acompanyada amb samfaina. == Ingredients == === Pasta fresca === 150 g farina 4 ous sal === Farcit=== 8 grans d’all 100g ceba de Figueres 100g pastanaga 800g tomàquet madur de la Pera 40g oli de gira-sol i oli d'oliva de l'Empordà 50g pebrot vermell, 50g pebrot verd 50g albergínia bonica 50g carbassó 6 raps sal sucre [[File:Raviolis de rap amb samfaina (1).jpg|thumb|Raviolis de rap amb samfaina]] == Preparació == Tallar les verdures a brunoise. Sofregir i ratllar el tomàquet uns 20 minuts. Enfarinar i fregir el rap i deixar refredar. === Pasta fresca === Barrejar la farina, la sal fent un cràter i posar els ous batuts al centre i amassar. Refredar a la nevera i estirar amb el vol i tallar a quadrats i separar . Desfer el rap i posar-ho a la pasta. Marcar els raviolis i bullir-los 5 minuts. Afegir la salsa i decorar-ho amb sèsam. == Estris necessaris == Els estris que calen són una paella, una olla, una espàtula, una màquina de fer pasta o rodillo, una llengua, un ganivet, una puntilla i una taula de tallar. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Raviolis_de_rap_amb_samfaina_JaumeVanessa_PTTPalam%C3%B3s-Palafrugell.jpg|cognom= Benaiges |nom= Jaume|cognom2= Reyes Avila |nom2= Vanessa |publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 1jc5wxtzrl9972ssubsgmpgoy3h5450 0 9365 72936 51054 2022-08-13T19:04:00Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora|4|Imatge:Mouse_de_gambes_i_gelatina_de_tomàquet_(1).jpg|Alt|Batut}} La recepta '''mousse gambes i gelatina tomata''' és una textura de mousse de gamba amb una decoració de gelatina de tomata, presentat en una copa. == Ingredients == * 300 grams de gambes. * 40 grams de mantega. * 3 cullerades soperes d'oli d'oliva * 2 cullerades soperes de farina. * 1 got d'aigua de llet freda. * 1 1/2 fulles de cua de peix. * 1 rovell d'ou * 2 clares * sal * 1 pot petit de tomàquet triturat * 1 dent d'all * Pebre negre * Sacarina o sucre * 4 fulles de gelatina neutra == Preparació == Pelem les gambes i reservem les cues. En una paella posem mantega i afegim les gambes mentre ho xafem amb la mà de morter. Colem el suc. En una paella posem la mantega i dos cullerades d'oli i mentre remenem posem la llet. Quan estigui homogeni, afegim el suc dels caps i les cues de gamba, deixant coure uns cinc minuts tot remenant. Traíem del foc, salem i afegim el rovell d'ou remenant fins homogeneïtzar. En un cassó petit a foc molt lent posem 3 o 4 cullerades d'aigua, i li afegim la cua de peix tallada a trossets petits, i es remena. Quan estigui ben fosa, l'aboquem sobre la paella colant-la amb un colador fi, i ho remenem igualant de nou tot. Muntem les dues clares que tenim preparades a punt de neu, i li afegim una mica de sal. A la paella afegim els rovells muntades. == Estris necessaris == Els estris que calen són un colador fi, paelles, morter, ganivets, peladors de tomàquet, bols. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Mouse_de_gambes_i_gelatina_de_tom%C3%A0quet_Vorg_Pablo_PFIGu%C3%ADxols.jpg|cognom= Vargas |nom= Vorg |cognom2= Rueda|nom2= Pablo |publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] ssj9j4fysuhg2iok1xjisk5vj9baz7y 0 9374 72935 54807 2022-08-13T19:03:51Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora i 30 minuts|4|Imatge:Mar i muntanya amb fesolets (1).jpg|Alt|Bullit}} La recepta ''' mar i muntanya amb fesolets''' és una variant de les receptes de mar i muntanya realitzada amb escamarlans, peus de porc i un llitet de fesolets == Ingredients == Escamarlans Fesolets Peus de porc Ceba de figueres Tomàquet Sal Romaní Llorer 4 dents d'all 100g ametlla 1 mica de xocolata 100g avellanes 2 talls rodons de pa fregit Conyac Vi blanc [[File:Mar i muntanya amb fesolets (2).jpg|thumb|Mar i muntanya amb fesolets, presentació alternativa]] == Preparació == Es couen els fesolets i reserven. També es couen els peus de porc per desprès desossar-los. I es saltegen els escamarlans. A part es talla el tomàquet i la ceba brunoise, i es sofregeixen per separat tot afegint les espècies. Mentrestant es cou un brou amb peix de roca. I fem una picada amb els dents d'all, les ametlles, la xocolata, les avellanes, els talls rodons de pa fregit, conyac i vi blanc. Finalment afegim la picada, els peus de porc i els escamarlans al brou de peix i ho coem a foc lent durant 30 minuts. Per acabar emplatem amb un fons de fesolets tot afegint el mar i muntanya al damunt. == Estris necessaris == Els estris que calen són un cassola, una olla, un ganivet, una fusta de tallar, i un morter. [[File:Mar i muntanya amb fesolets.jpg|thumb|Mar i muntanya amb fesolets, presentació des d'un altre punt de vista]] == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Mar_i_muntanya_amb_fesolets_Isaac_Walid_PFIGu%C3%ADxols.jpg |cognom= Pijuan |nom= Isaac|cognom2= Ashgar|nom2= Walid|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] gkycmt7ru6jf4yqh4me6zm9lly54awg 0 9380 72961 51082 2022-08-13T19:17:37Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora 30 minuts|3|Imatge:Pollastre gambes i picada d'ametlles (1).jpg|Alt|Rostit}} La recepta '''pollastre, gambes i picada d’ametlles''' és una variant de les receptes de mar i muntanya elaborada amb pollastre i gambes, == Ingredients == * Pollastre * Gambes de Palamós * Ceba * Pastanaga * Tomàquet fregit * Caldo de peix de marisc * All ametlles * Pa torrat * Conyac * Julivert * Pebre negre * Sal * Oli d’oliva [[File:Pollastre gambes i picada d'ametlles.jpg|thumb|Pollastre amb gambes i picada d'ametlles]] == Preparació == Tallar els bigotis, antenes a les gambes per no trobar-los després a la salsa. Enfarinar el pollastre tallat en vuitens. En una cassola amb oli calent fregir les gambes mig minut per tots costats. Salpebrar i reservar. En el mateix oli, daurar el pollastre per tots costats. Salpebrar i reservar. Incorporar a la cassola la ceba i la pastanaga picada, sofregir durant uns 5 minuts. Afegir el tomàquet fregit i la mel, donar unes voltes i afegir el caldo de peix calent. Afegim el pollastre reservat, baixem el foc, semi tapem la cassola i deixa cuir una hora aproximadament. Picar en un morter els alls pelats, el pa tustat, les ametlles i el julivert, afegir a la cassola, remoure bé i afegir el conyac, flamejar, afegir les gambes i coure 5 minuts. == Estris necessaris == Els estris que calen són una cullera sopera, ganivet i cassoles. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pollastre_gambes_i_picada_d'ametlles_Berta_i_Oscar_PFIGu%C3%ADxols.jpg |cognom= Rodriguez |nom= Oscar|cognom2= Cano |nom2= Berta|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] kga5gx141ogyo6471yubvbglcn308k5 0 9386 72933 51128 2022-08-13T19:03:25Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Postres|4 racions|1 hora 30 minuts|4|Imatge:Nom de la imatge|Alt|Batre}} La recepta '''coulant de mató amb crema de cafè''' són unes postres suaus i fresques, ja que combinen molt bé el coulant de mató amb la crema de cafè. Ideal per a qui li agradi el cafè. == Ingredients == ===Coulís de gerds=== * 60g gerds * 30g sucre * 30g aigua * 1 gota llimona * 1g de fulla de gelatina ===Coulant de mató=== * 140g de recuit * 40g de mel * 65g de nata 35% * 2 ous * 65 g sucre * 62 g farina fluixa * 137g mantega ===Crema Anglesa=== * 62 g nata * 62 g llet * 62 rovells * 25 g sucre * 2 g de cafè liofilitzat ===Cruixent de yuca=== * 350 g oli girasol * Làmines de yuca * Un polsim canyella * Un polsim sucre ===Coulís de gerds=== * 60g gerds * 30g sucre * 30g aigua * 1 gota llimona * 50g de mantega per untar els motlles == Preparació == ===Coulant de mató=== Poseu a bullir el mató, la mel i la nata fins que es desfaci. Congeleu. Barregeu la farina, el sucre els rovells i la mantega. Afegiu això al preparat anterior. Passeu-ho tot per la batedora durant 3 minuts. Empleneu els motlles i congeleu. Coure’ls a 220-240ºC uns 12 minuts. Acompanyeu amb les següents preparacions: ===Crema anglesa=== Bulliu la nata, la llet, el sucre i el cafè. Avoqueu-ho sobre els rovells i coeu a foc molt suau fins que espesseeixi. ===Yuca=== Fregiu la yuca a 180ºC un cop freda poseu-hi una mica de canyella i sucre. ===Coulis de gerds=== Poseu tots els ingredients del coulís a bullir 10 minuts, passeu-ho per la batedora i coleu, per treure les llavors, poseu 1 g de gelatina per donar cos. == Estris necessaris == Els estris que calen són: 4 motlles de flam, colador, tisores, batedor (turmix), batedor manual, espàtula, 3 cassons, màquina de tallar embotit, 3 bols mida mitjana, paella, paper sulfuritzat, bàscula per pesar ingredients, pinzell gruixut, termòmentre, 2 biberons petits. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Coulant_de_mato_amb_crema_de_caf%C3%A9_INS_BE_MARC_XEVI.jpg|cognom= Alamañac Pascual |nom= Marc|cognom2= Sabater Prats |nom2= Xevi|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] ghwivkx875b10fnmo89l58of8jsmbtk 0 9541 72941 54808 2022-08-13T19:06:23Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Postres|4 racions|1hora i 30 minuts|4|Imatge:Niu de recuit amb poma i ceba (1).jpg|Alt|Enformat}} El '''niu de recuit amb poma i ceba''' és un postre amb productes típics de l'Empordà inspirat amb el típic niu de Palafrugell. == Ingredients == * 2 Botifarres dolces. * 2 Cebes de Figueres. * 2 Pomes Golden de Girona. * 2 Recuit de Fonteta. * 200 ml Moscatell de l'Empordà. * 20 g mantega. * 40 g Sucre morè. * 10 g Sucre blanc. * Suc de 1/2 llimona. * Sal. * Oli == Estris necessaris == Els estris necessaris són un corró, un sauté, una placa de forn, una espàtula, diverses culleres de cafè amb llet, una planxa de forn i paper sulfuritzat. == Preparació == Fem un cruixent de botifarra dolça estirant-la amb un corró. El posem al forn a 100ºC durant aproximàdament 1 hora. Caramel·litzem la ceba de Figueres tallada a juliana amb el sucre morè i hi fem la reducció de vi dolç de l'Empordà. Posem la poma Golden de Girona prèviament pelada i tallada per la meitat amb el suc de llimona, la matenga, els sucres i el moscatell. Ho coem al forn a una temperatura de 170 ºC durant uns 15-20 minuts. I finalment agafem el recuit de Fonteta i amb dos culleres petites de cafè, fem dos o tres quenefes. Emplatem segons la imatge. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Niu_de_recuit_amb_poma_i_ceba_IES_BE_ALBERT_GISPERT.jpg|cognom= Gispert Solés |nom= Albert|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 3dq9x3bdwiauv1hq4sdo31iya4g8qed 0 9549 72937 52924 2022-08-13T19:04:55Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora 30 minuts|4|Imatge:Pasta de l'Empordà.jpg|Nivell mitjà|Sofregit}} La '''pasta de l'Empordà''' és una pasta fresca amb oli de gamba, amb acompanyament de gambes saltades amb ceba i poma. == Ingredients == === Pasta === * 500 grams de farina força, * 4 ous * 10 grams de sal * 5 tomàquets de la pera ratllats i escorreguts amb malla * 1 sobre de tinta ===Oli de gamba=== * Oli d'oliva * Pells i caps de gamba * 1 fulla de llor === Sofregit=== * 1 Ceba * 2 Poma * 16 gambes mitjanes [[Fitxer:Pasta de l'Empordà (1).jpg|thumb|Presentació alternativa de la Pasta de l'Empordà]] == Preparació == Es fa la pasta fresca amb ou, farina i sal. Una part de la pasta s'aromatitza i acoloreix amb tomàquet de la pera i l'altra amb tinta de calamar. Es talla tot fent-ne tallarines. Es pelen les gambes i s’utilitza la pell i els caps per fer l’ oli de gambes. Es fondeja la ceba i la poma. Es bull la pasta i un cop cuita es salteja amb l'oli de gamba. Finalment es saltegen les gambes amb la ceba i la poma, i s’emplata. == Estris necessaris == Els estris que calen són una cassola, un sauté, una paella, una plata, unes espàtules, una cullera, una forquilla i un biberó. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pasta_de_l'Empord%C3%A0_IES_BE_ALVARO.jpg |cognom= Sànchez|nom= Àlvaro |publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 4l7j0vqspa65nin11ugvr380qqv0agj 0 9587 72955 53286 2022-08-13T19:14:22Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora i 30 minuts|3|Imatge:Paella de l'Empordà (2).jpg|Mitjà|Bullit}} La '''paella de l'Empordà''' és un arròs sec de pollastre amb bull negre i albergínia bonica. Acompanyant amb escarola, all fregit i salsa balsàmica amb cruixents d’albergínia. == Ingredients == * [[w:Arròs de Pals|Arròs de Pals]] (2 grapats per persona) * 1 [[w:Albergínia bonica|Albergínia bonica]] * 1 [[w:Ceba de Figueres|Ceba de Figueres]] * 4 Cuixes de pollastre de l'Empordà * 1 Tomàquet de la pera * 300 grams de bull negre * Escarola * 4 grans d'all * Vi negre de l'Empordà * Brou de pollastre == Preparació == [[Fitxer:Paella de l'Empordà.jpg|thumb|Cocció de l'arròs]] Tallem el pollastre i el bull negre a mirepoix. Saltem el pollastre i el bull negre, tot reduint-ho amb una mica de vi de l'Empordà. Apart, fem un sofregit amb ceba de Figueres, tomàquet de la pera i albergínia a daus. Hi afegim el pollastre i el bull, seguidament l'arròs. Ho barregem bé i afegim brou de pollastre fins a cobrir l'arròs i el deixem coure a foc lent uns 20 minuts. Ho deixem reposar. Fem un cruixent amb l'albergínia i fregim l'all a làmines. Finalment emplatem segons la foto. == Estris necessaris == Els estris que calen són una paella, una espàtula, una olla i una safata. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Paella_de_l'Empord%C3%A0_IES_BE_CHRISTIAN.jpg|cognom= Vargas |nom= Christian|cognom2:Brayan | nom2= Videa |publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] rkux5ktcjg5izxf6w3c6i0quc1ra8m9 0 9589 72950 53292 2022-08-13T19:11:17Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats| 4 racions|1 hora i 30 minuts|3|Imatge:Farcellets de l'Empordà.jpg|calories|Bullit}} La recepta '''farcellets de l'Empordà''' són farcellets de col amb rap i gamba de Palamós amb salsa de garoina. == Ingredients == * 2 raps petits * 0,500 Kg gambes mitjanes de Palamós * 1 col d'hivern * [[W:Oli d'oliva de l'Empordà|Oli d'oliva de l'Empordà 0,4]] * Alls * Sal i pebre * 4 Tomàquet de la pera * 2 [[W:Ceba de Figueres|Ceba de Figueres]] * Oli de gambes * 12 Garoines * Fècula de blat de moro * 1 litre de fumet (bresa, restes del rap i de les gambes, llor, farigola, vi ranci de l'Empordà) == Preparació == [[Fitxer:Garoina.jpg|thumb|Garoina, ingredient de la recepta]] Pelem les gambes i rentem els raps petits. Fem un fumet. Saltem les gambes amb allet cremat, seguit saltem el rap i en fem daus. Escaldem les fulles de la col. Fem un sofregit amb ceba de Figues i tomàquet de la pera. Afegim una mica del fumet de peix, afegim les gambes i el rap, rectifiquem de sal. Farcim les fulles amb una cullerada de d'aquesta elaboració. Fregim els farcellets enfarinats. Espesseïm una mica de fumet amb fècula de blat de moro, afegim les garoines, passem pel turmix i colem. Emplatem, posant dos farcellets per plat. Posem una mica de salsa pel costat. I finalment sobre els farcellets posem 2 gemmes de garoina. == Estris necessaris == [[Fitxer:Farcellets de l'Empordà Ingredients.jpg|thumb|Ingredients de la recepta Farcellets de l'Empordà]] Els estris que calen són un escuradents, un sauté, una paella, una marmita, un xinès, unes gasses, unes culleres, una fregidora o parisien, un cullerot, unes tisores, una llengua, una paleta, un ratllador i una fusta per tallar. == Referències == {{ref-publicació|url=https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Farcellets_de_l'Empord%C3%A0_IES_BE_DANI.jpg|cognom=Pérez Salazar|nom=J. Daniel|cognom2=Ponce|nom2=Paula S.|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 4qbfh79tu3ml1musr973nqoaph4nq90 0 9591 72929 53302 2022-08-13T19:00:21Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora i 30 minuts|5|Imatge:Timbal de gambes i peus de porc (2).jpg|Nivell alt|Esferificació}} La recepta ''' timbal de gambes i peus de porc ''' són uns peus de porcs farcits amb gambes, naps negres i esferificació de ceps i gelat de castanyes. == Ingredients == * 8 peus de porc * 5 mantellines * 16 gambes de Palamós * 2 naps negres * 100 grams de farina * 150 grams de ceps * Oli oliva * 2.5 grams de gluconolactat sosa * 2.5 grams d’alginat sosa * 550 grams de puré de castanyes * 100 grams de pro-crema sosa * 0.50 grams de glucosa pols Sosa * Sal negra Palm Island, sal comuna i pebre * 1 litre d’aigua envasada * 25 mil·lilitres de brandi [[Fitxer:Timbal de gambes i peus de porc.jpg|thumb|Un altre punt de vista del timbal de gambes i peus de porc]] == Preparació == Bullim els peus de porc, els desossem i els reservem. Netegem les gambes, les piquem i reservem. Amb els óssos elaborem un fons fosc juntament amb els caps de gambes i ho reservem. Fem un timbal amb els peus i les gambes a l'interior, els refredem. Per llavors desemmotllar-los i embolcallar-los amb mantellina. A continuació bullim els naps negres, els enfarinem, els fregim i els deixem coent al fons fosc. Seguidament elaborem una esferifcació amb uns ceps amb gluconolactat i alginat. Preparem un gelat de castanyes amb pro-crema i glucosa en pols. Finalment marcarem els timbals salpebrats a la paella i emplatem segons la imatge. == Estris necessaris == Els estris que calen són una sorbetera, uns gastrònoms, un minipimer, unes cassoles, una parisina, unes paelles, una espàtula, una aranya, una escumadora, uns motlles cilíndrics, unes pinces, una balança, una proveta, un cassó, un batedor, un xinès, un colador, un encenedor i un sedàs == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Timbal_de_gambes_i_peus_de_porc_INS_BE_DAVID_MART%C3%8D.jpg|cognom= Martí Aupí |nom= David|cognom2: Pell Estanyol | nom2= Jordi|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 058j4b8p10ts8n2x36jwajhk194tpfk 0 9593 72939 53312 2022-08-13T19:05:49Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora 30 minuts|4|Imatge:Peus de porc amb sorra i tramuntana (1).jpg|Alt|Enfornat}} La recepta '''peus de porc amb sorra i tramuntana''' són uns peus de porcs amb sorra de gambes i aire de xocolata (tramuntana). == Ingredients == {{columnes}} ===Salsa=== * 1ceba * 1 pastanaga * 2 alls * 2 tomàquets de la pera * Fument de gambes * Suc de la cocció del peus * Cebetes de platillo * Pastanagues babie. ===Peus de porc=== * 4 peus de porc (tallats a la meitat) * Aigua * Pebre * Llor * Clau * Sal {{columna nova}} ===Farcit=== * Carn picada p/p * Gambes pelades * Pa ratllat * Ou * Vi blanc * All * Julivert * Sal i pebre * Mantellina ===Cruixent=== * 1 botifarra dolça {{columna nova}} ===Aire=== * 85g xocolata negra * 250g aigua * 6 grams de leciticina de soja ===Sorra=== * Caps de gamba * Oli d'oliva * Tapioca * Pebre vermell dolç ===Per decorar=== * Mini mezclum {{final columnes}} == Preparació == ===Salsa=== Sofregim la ceba, l'all i la pastanaga. Hi afegim el tomàquet ratllat. i deixem sofregir 7 minuts. Mullem amb el fumet i l'aigua de la cocció dels peus, fiquem les cebetes i les pastanagues, deixem coure i rectifiquem. ===Peus=== Bullim els peus de porc. ===Farcit=== Barregem tots els ingredients, menys la gamba i la mantellina, rectifiquem. Amb aquest farcit omplim els peus posant les gambes salpebrem al mig. Embolcallem amb la mantellina i amb film. Finalment cobrim amb paper d’alumini per fer la cocció al forn a 200ºC durant 2h. ===Sorra=== Confitem els caps i el pebre vermell dolç, aixafem i colem i ho barregem amb la tapioca fins que quedi com una sorra. ===Aire=== Bullim la xocolata amb aigua, deixem reposar 10 minuts i emulsionem. ===Cruixent=== Triturem la botifarra amb la thermomix i l’assequem al forn durant 1h a 100ºC i ja podem emplatar. == Estris necessaris == Els estris que calen són unes pinces, una plata de forn, un paper sulfuritzat, una paella, una olla, un cassó, una espàtula, dos bols, film i paper d'alumini. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Peus_de_porc_amb_sorra_i_tramuntana_IES_BE_DAVID.jpg|cognom= Quiros Fernàndez |nom= David |publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] omfrs2akqjykwh9n1ht5vi683i80mji 0 9595 72957 53317 2022-08-13T19:16:16Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora i 30 minuts|3|Imatge:Picantons de l'Empordà (4).jpg|Alt|Enfornat}} Els ''' picantons de l’Empordà ''' són picantons farcits de botifarra dolça i poma de Girona amb una guarnició de recuit de drap. == Ingredients == * 2 Picantons * 1 Botifarra dolça * 1/2 Poma de Girona * 12 panses sense llavors * 100 ml vi ranci * 100grams pastanaga * 50 grams ceba de Figueres * 50 g tomàquet * 2 grans d'all * 1 recuit de drap * 2 tomàquets cherry * Brots de cibulet * Fulles menta * 4 cassoletes de pasta brisa == Preparació == [[Fitxer:Picantons de l'Emoprdà (2).jpg|thumb|Picantos a punt d'enfornar]] Pelem una poma i la tallem a rodelles de 3-4 mm i les coguem en almívar ( aigua i sucre) durant 20 min. Quan estigui cuita la retirem i l’eixuguem. La posem al forn amb paper parafinat a dalt i a baix a 60-70ºC fins que quedin seques i cruixents ( 30 min. aproximadament). Quan estigui cuita la picarem per espolsar sobre del plat. Netegem els picantons. Escaldem les panses i la poma amb el vi ranci. Fem la massa per farcir-los a partir de la botifarra dolça, de la poma i de les panses. Farcim i cosim els picantons. Fem la bresa per donar gust al suc del rostit. Engreixem, salpebrem i aromatitzem els picantons. Enfornem. Esquarterem els picantons i muntem el plat. I finalment per la guarnició farcirem unes cassoletes de brisa amb tomàquet i decorem amb menta i ciboulet. == Estris necessaris == [[Fitxer:Picantons de l'Empordà (1).jpg|thumb|Presentació alternativa]] Els estris que calen són una safata de forn, un ceber, una puntilla, dues culleres , una forquilla, una cullereta, un pinzell , pinces, punxó, agulla de bridar , fil, una escorredora, un pelador, dos bols i un drap. == Referències == {{ref-publicació|url=https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Picantons_de_l'Emoprd%C3%A0_IES_BE_JERONI.jpg|cognom= Paitovi |nom= Jeroni|cognom2= Timpa | nom2= Florin |publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 7eggo3emwcnam0l0n3wsrgnr8y290m4 0 9597 72958 53322 2022-08-13T19:16:49Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Segons plats|4 racions|1 hora 30 minuts|3|Imatge:Pits de pollastre amb salsa mornay.jpg|Alt|Enfornat}} Els ''' pits de pollastre amb salsa mornay''' són pits de pollastre de l' Empordà amb salsa mornay amb recuit de Fonteta i carbassó. == Ingredients == * 1/2 l. de * 200gr. Formatge emmental * 4 pits de pollastre * 150gr. mantega * 1 ou * 1 carbassó * 1 recuit de Fonteta * 1 cullerada de farina * Sàlvia == Preparació == [[Fitxer:Pits de pollastre amb salsa mornay (2).jpg|thumb|Presentació alternativa de la recepta]] ===Salsa Mornay=== Posem la mantega en un cassó a foc baix, hi afegim una cullerada de farina i remenem, i seguidament la llet, anem remenant i afegim un pols de nou moscada, pebre blanc i sal. L' apartarem del foc i hi afegirem el rovell d'ou i remenarem, també hi posarem el formatge i el recuit sense deixar de remenar. ===Pollastre de l'Empordà=== Tallem el pollastre i el salpebrem. El posem amb la mantega a la paella i amb una mica de sàlvia. Posem una plata el pollastre cobert per la salsa mornay al forn a 180° C durant 20m. Tallem el carabassó amb el pelador fent tires. El courem al vapor i a mitja cocció hi afegirem sal, un minut després retirarem i el passem per aigua freda. I finalment l’emplatem. == Estris necessaris == Els estris que calen són un ganivet, una paella, un ratllador, un pelador, una cassola, una olla a vapor, una cullera, unes pinces i una plata de forn. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pits_de_pollastre_amb_salsa_mornay_IES_BE_MARINA_VERG%C3%89S.jpg|cognom= Vergés |nom= Marina|publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 15a65wjsktjt0ed0w3ssamllj2gel16 0 9599 72945 53323 2022-08-13T19:08:24Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Postres|4 racions|1 hora i 30 minuts|3|Imatge:Benedictí (1).jpg|Alt|Bullit}} La recepta '''benedictí''' arròs amb llet amb botifarra dolça, compota de poma de l'Empordà i gelat de crema catalana. == Ingredients == * 200g d'arròs * 2l de llet * 500g de sucre * 2 branques de canyella * 8 rovells * 50g de maizena * 2 llimona * 2 taronja * 600g de botifarra dolça * Garnatxa * Oli * Mantega * 0,5 kg de pomes golden i Granny Smith * Nou moscada == Preparació == Bullim la llet amb els aromatitzants. Afegim l'arròs, coem, triturem i passem per el xinès. Fem una crema catalana i un almívar de caramel i ho posem a la sorbetera. Marquem la botifarra amb oli i mantega. Afegim la branca de canyella, pell de llimona amb la garnatxa i l’aigua calenta fins que ho cobreixi. Coem a poc a poc fins que es begui l'aigua. Pelem la poma Granny Smith, la tallem a dauets i la saltem amb el sucre i la nou moscada. Tallem la golden i afegim el suc de taronja i llimona, coem 5minuts i triturem. I emplatem. == Estris necessaris == Els estris que calen són una cassola, una paella, un batedor, un xinès, una sorbetera, una cullera, ganivets, i la thermomix. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Bendict%C3%AD_IES_BE_MONTSE.jpg|cognom= Casas |nom= Montse | cognom2= Vergés |nom2= Marina |publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] 217zu8rvas537zbrtqohr4r4xl57uqq 0 9601 72946 53327 2022-08-13T19:08:48Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Postres|4 racions|1 hora i 30 minuts|3|Imatge:Bomba Tatin.jpg|Alt|Enfornat}} La '''bomba tatin''' és la versió salada de la tarta tatin, ideal per a aperitius. == Ingredients == * 2 albergínies * 2 cebes de Figueres * 100 gr de mantega * 120 gr de sucre morè * Recuit de drap * Pasta brisa * Mel == Preparació == En una cassola a foc suau posem 150 gr de sucre morè i 120 gr de mantega. Tallem la ceba i l'albergínia a dauets i la courem amb la mantega i sucre morè, sense deixar de remenar. Agafem els motllos de silicona i els emplenem amb el farcit d'alberginia i ceba caramel·litzada. Amb el tallapastes fem cercles de pasta brisa, que farem servir per tapar el farcit d'albergínia i ceba. Ho posem al forn a una temperatura de 190ºC durant uns 15 minuts. Una vegada estigui fet ho treiem del forn i esperem uns minuts a que es refredi i poder treure'ls dels motllos amb més facilitat. Un cop tret dels motllos, al cim hi posarem una quenefa de recuit de drap. Decorarem amb uns fils de mel per sobre. == Estris necessaris == Els estris que calen són: Cassola, espàtula, motllos de silicona , cullera, fusta de tall, ganivet ceber, tallapastes. == Referències == {{ref-publicació|url= https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Bomba_Tatin_IES_BE_YUSSEF_ISMA.jpg|nom= Ismail |nom2= Yusef |publicació=Consell Comarcal del Baix Empordà|títol=Concurs "Fem bullir l'olla 2015"|any=2015}} [[Categoria:Receptes del concurs Fem bullir l'Olla 2015‎]] caffq3g0443oipfyvk1gdnybou77ijw 0 10082 72930 61014 2022-08-13T19:01:49Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Dolços|4-6|1-2 hores|1|Imatge: |Elevat|Enfornat}} La '''coca fabiola''' és un postre típic de la cuina de l’Eliana. Tradicionalment es menja durant la primavera. == Ingredients == * 9 ous * 450g de {{w|farina}} * 450g de {{w|sucre}} * 75g de {{w|coc }} ratllat * 1 sobre i ½ de {{w|llevat}} en pols * mantega de porc, per untar el motle *Almívar (de sucre i aigua) == Decoració== *Coco ratllat == Estris necessaris == * 1 bol per batre la mescla * batedora elèctrica * motle redò amb buit central (utilitzat per fer corones) * Forn == Preparació == S’agafen tots els ingredients i es mesclen en un bol amb la batedora elèctrica. Primer batrem els ous i el sucre amb velocitat ràpida. Després afegim a la mescla el rent en pols, la farina i el coco ratllat. Quan ho tenim tot ben mesclat, vessem la mescla obtinguda en un motle redó, amb cercla central buit, prèviament untat amb mantega de porc per evitar que la mercla es pegui al fornejar-se. Es cou al forn prescalfat a 180ºC uns 25 minuts. Per comprovar si està fet cal clavar una agulla al mig de la coca i comprovar que surt sense massa crua enganxada. Un cop cuita es deixa refredar. Quan ja estiga gelada es desmotla i es passa a calar-la amb almívar (fet amb sucre i aigua) == Referències == {{Ref-llibre |cognom= |nom= |cognom2= |nom2= |títol=Dolços tradicionals. Receptari L’Eliana 1998 |llengua=Català |edició=Primera edició |editorial=Ajuntament de l’Eliana |lloc=l’Eliana |data=1998 |isbn=}} 0ea44b5t4akarvtt6nhq4u4zbq5z3s7 72931 72930 2022-08-13T19:02:05Z Kwamikagami 7461 Kwamikagami ha mogut [[Llibre de cuina/Receptes/Coca Fabiola]] a [[Llibre de cuina/Receptes/Coca fabiola]] wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Dolços|4-6|1-2 hores|1|Imatge: |Elevat|Enfornat}} La '''coca fabiola''' és un postre típic de la cuina de l’Eliana. Tradicionalment es menja durant la primavera. == Ingredients == * 9 ous * 450g de {{w|farina}} * 450g de {{w|sucre}} * 75g de {{w|coc }} ratllat * 1 sobre i ½ de {{w|llevat}} en pols * mantega de porc, per untar el motle *Almívar (de sucre i aigua) == Decoració== *Coco ratllat == Estris necessaris == * 1 bol per batre la mescla * batedora elèctrica * motle redò amb buit central (utilitzat per fer corones) * Forn == Preparació == S’agafen tots els ingredients i es mesclen en un bol amb la batedora elèctrica. Primer batrem els ous i el sucre amb velocitat ràpida. Després afegim a la mescla el rent en pols, la farina i el coco ratllat. Quan ho tenim tot ben mesclat, vessem la mescla obtinguda en un motle redó, amb cercla central buit, prèviament untat amb mantega de porc per evitar que la mercla es pegui al fornejar-se. Es cou al forn prescalfat a 180ºC uns 25 minuts. Per comprovar si està fet cal clavar una agulla al mig de la coca i comprovar que surt sense massa crua enganxada. Un cop cuita es deixa refredar. Quan ja estiga gelada es desmotla i es passa a calar-la amb almívar (fet amb sucre i aigua) == Referències == {{Ref-llibre |cognom= |nom= |cognom2= |nom2= |títol=Dolços tradicionals. Receptari L’Eliana 1998 |llengua=Català |edició=Primera edició |editorial=Ajuntament de l’Eliana |lloc=l’Eliana |data=1998 |isbn=}} 0ea44b5t4akarvtt6nhq4u4zbq5z3s7 0 10083 72925 61013 2022-08-13T18:49:36Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Dolços|4-8|4-6 hores|2|Imatge: |Elevat|Enfornat, fregit}} Els '''bunyols de carabassa''' són un postre típic de la cuina de l’Eliana. Tradicionalment es menja durant la primavera. == Ingredients == * 1 carabassa * 200g de {{w|farina}} * 30g de {{w|llevat}} o rent de forner (fresca) * oli == Decoració== *sucre per damunt == Estris necessaris == * 1 bol * Forn *Paella per fregir == Preparació == El primer que hui ha de fer-se es fornejar la carabassa i deixar-la gelar una volta cuita. S’escorre la carabassa cuita per llevar-li tot el líquid que duga, utilitzant si és necessari un drap ben net. Una volta escorreguda la amassem fins obtindré una crema ben fina. Mentre anem amassant la pasta dels bunyols. En un bol avoquen la crema de carabassa, la farina i el rent i amassem tot fins obtenir una massa homogènia. Deixem reposar durant una mig hora aproximadament, perquè la massa puge. Una volta hem fet la massa passem a fregir els bunyols. Agafem amb els dits troços xicotets de pasta per formar-los al fregir-los amb molt d’oli, ben calent. Després s’espolvoretja amb sucre. == Referències == {{Ref-llibre |cognom= |nom= |cognom2= |nom2= |títol=Dolços tradicionals. Receptari L’Eliana 1998 |llengua=Català |edició=Primera edició |editorial=Ajuntament de l’Eliana |lloc=l’Eliana |data=1998 |isbn=}} k6llcmvdechyolbfllkqhz4g985tyir 0 10084 72956 61012 2022-08-13T19:15:02Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Dolços|8-10|3-4 hores|3|Imatge:Toña (Alicante).jpg |Elevat|Enfornat}} El '''{{w|panquemao}}''' és un dolç típic de la cuina de l’Eliana. Tradicionalment es menja durant la primavera. == Ingredients == * 12 ous * 1 ¼ k de {{w|sucre}} *1 litre d’aigua *1 litre d’oli *4 ¼ k de {{w|farina}} forta * 1/3 pastilla de rent de Paris (en forns) *1 k de creïlla bullida *Diverses neules (tantes com mones o panquemaos anem a fer) == Estris necessaris == * 1 bol * Forn *Diverses llandes de forn == Preparació == Primer bullim el quilo de creïlles amb pell. Després de cuites les pelem i les passem per el passapurés. Afegim poc a poc la resta d’ingredients i els amassem ben bé fins obtindré una massa homogènia. Una volta amassada la deixem reposar en un recipient, tapat amb un drap ben net, i col·lat a prop d’una font de calor (per a que puge més ràpidament); fins que puge el doble del tamany inicial. Quan la massa ja haja pujat, la dividim en tantes parts com panquemaos o mones volem fer, amassant cada fragment per donar-li forma redoneta, si es panquemao o formes diverses (normalment en forma de trena, peixet...) i les anem col·locant en llandes folratdes amb les neules pera que la massa no es pegue a les llandes. Untem cada fragment de massa amb ou i els deixem reposar un poc més a les llandes, fins que torner a pugar un poc més. Afegim per damunt de cada panquemao/mona sucre i fiquem les llandes al forn alt durant aproximadament 25 minuts. == Referències == {{Ref-llibre |cognom= |nom= |cognom2= |nom2= |títol=Dolços tradicionals. Receptari L’Eliana 1998 |llengua=Català |edició=Primera edició |editorial=Ajuntament de l’Eliana |lloc=l’Eliana |data=1998 |isbn=}} ath8ftlvg1sksi28kdvwqe9rcimj0y0 0 10777 72922 71757 2022-08-13T18:45:27Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{navegar|llibre=Història de l'art català |actual=Arquitectura del primer romànic a Catalunya |anterior=La casa romana. Domus, vil·les i insulae |següent=Ferrer Bassa }} [[Fitxer:Parador de Cardona 2.jpg|miniatura|Castell de Cardona]] '''L’art romànic'''<ref>{{Ref-web|url=https://historiavibrant.cat/lart-romanic-catala/|títol=l'Art Romànic Català|consulta=02/12/2021|llengua=Català|editor=Begonya Pérez López|data=02/08/2019}}</ref> forma part d’un període de la nostra cultura en el que els seus temples i el context històric ens omple d’art, de màgia, i d’històries heroiques. Catalunya ha estat  i és un país creatiu de gran originalitat, sempre obert als nous corrents artístics. L’art romànic fou un dels més importants, no només com a primer estil artístic internacional pròpiament europeu, sinó pels esdeveniments que el van envoltar. El desenvolupament d’aquest període en una societat teocèntrica i feudal, va anar en paral·lel amb l’eclosió de les llengües romàniques. Sobre el substrat artístic i cultural que havia deixat l'Imperi Romà a Occident, s'implanta una nova estructura sociopolítica, portada pels pobles barbars, on el cristianisme es consolida com la religió oficial: és l'Europa de les invasions. Al voltant de l'any 1000, a diversos nuclis geogràfics de l'occident europeu, a partir de tradicions tardoantigues i desitjos de renovació, es comencen a resoldre, problemes constructius que derivaran en el que s'anomena ''“primer art romànic”''. Apareixen els pilars compostos que diversifiquen les embranzides, el volta, els murs articulats i l'escultura monumental aplicada. == Context històric == [[Fitxer:Catalunya a finals del segle X.jpg|miniatura|352x352px|Catalunya a finals del segle X]] Catalunya estava organitzada a finals del segle X amb '''dotze comtats catalans''', que van ser el següents: <ref>{{Ref-web|url=https://ca.wikipedia.org/wiki/Comtats_catalans|títol=Comtats Catalans|consulta=02/12/2021|llengua=Català|editor=Viquipèdia|data=2007}}</ref> # El comtat de Barcelona. # El comtat de Berga # El comtat de Besalú # El comtat de Cerdanya # El comtat de Conflent # El comtat d'Empúries # El comtat de Girona # El comtat de Vallespir # El comtat d'Osona # El comtat de Pallars i Ribagorça # El comtat de Rosselló # El comtat d'Urgell Es denomina '''art romànic''' al qual es dóna a Europa entre els segles X i XII. Després de l'alta Edat mitjana el nou estil va imposar una uniformitat estilística que va permetre edificar milers d'esglésies per tota Europa segons els mateixos principis. El Romànic, la denominació del qual fa referència a la inspiració en les tècniques i formes de l'art romà, va ser el primer estil artístic internacional europeu , si bé amb variants en cada territori o nació, a més de formar part de la recuperació que va experimentar Europa occidental en aquesta època, gràcies a la qual va aconseguir la unitat cultural i religiosa. La nova forma d'organització que va adoptar Europa, el feudalisme, va proporcionar una relativa estabilitat i va afavorir el creixement econòmic. Europa va començar a mostrar confiança en les seves pròpies forces i va haver-hi un impuls que va portar a rompre noves terres, a conquistar territoris (com en la Reconquesta o les croades) i també escometre obres costoses, com la construcció d'esglésies i monestirs. L'Església va adquirir gran independència i protagonisme. Les autoritats eclesiàstiques es van identificar amb el grup de la noblesa i els papes van rivalitzar amb els emperadors pel poder temporal, un enfrontament en el qual tots dos defensaven la seva autoritat per a investir o nomenar els bisbes (Querella de les Investidures) i en el qual finalment va aconseguir imposar-se el papa. En aquest context, les autoritats eclesiàstiques no van estalviar en símbols amb els quals emular el poder dels senyors laics: la casa de Déu no podia desmerèixer del palau d'un noble o d'un rei i a les esglésies s'acumulaven els objectes valuosos i les donacions. Van posar gran obstinació a construir esglésies belles i dignes, amb murs de pedra, una decisió que va ser determinant en la definició del sistema constructiu romànic. L'any 1054 es van separar les esglésies d'orient i occident. Els papes necessitaven assegurar la seva autoritat i, en aquest sentit, Gregori VII va escometre una reforma per a unificar la litúrgia en tots els regnes d'Europa occidental: el ritu gregorià. Paral·lelament, el monestir de Cluny va emprendre la reforma en l'orde benedictí, va fundar nombroses comunitats i les va posar sota l'obediència del papa, unint-se el projecte d'aconseguir una església unificada i independent i, utilitzant i difonent el romànic com a estil de l'església reformada. Per a reforçar la seva autoritat, els clergues, sacerdots i monjos es van distanciar dels laics, només ells combregaven sota les dues espècies (el pa i el vi) i coneixien la llengua de la litúrgia, el llatí. El poble, que sentia un sincer temor per la Fi dels Temps, en el qual Crist tornaria per a jutjar a vius i a morts, va acceptar l'Església i els seus sagraments com a únic mitjà per a obtenir la salvació, un missatge que apareix en les imatges de totes les esglésies romàniques. La religiositat popular també es va refugiar en el culte a les relíquies. Els fidels creien que la proximitat a les restes d'un sant garantia la salvació i, per això peregrinaven a Roma, Santiago de Compostel·la i Terra Santa. A través de les rutes de peregrinació, Europa va reanimar les comunicacions i els artistes romànics, que unien a la devoció l'exercici del seu ofici, van intercanviar idees i motius. === Preromànic === Anomenem arquitectura preromànica a la qual es desenvolupa a Catalunya entre els s.VIII i X, un art que té les arrels a les formes arquitectòniques de l'època paleocristiana i va cap a les formes monumentals romàniques.<ref name=":1">{{Ref-publicació|cognom=Barral i Altet|nom=Xavier|article=|publicació=L'arquitectura religiosa d'època romànica a Catalunya (segles XI-XIII): balanç i notes crítiques. Catalan Historical Review.|url=|data=20 octubre 2010|pàgines=181-200}}</ref> De l'arribada dels visigots no es conserven gaires manifestacions artístiques, però sí que conservem continuacions del seu estil, arcs de ferradura, creació dels absis... Seguidament arriben els carolingis, que aposten per adaptar la litúrgia romana en tot el seu territori, també impulsen l'ordre benedictí. Potencien els monestirs, ja que els utilitzaven com una manera de declarar que el territori els pertanyia. D'aquest període trobem esglésies petites d'una sola nau, poden tenir transsepte, encara que no acostuma a ser sovint, l'estructura és de fusta, i a causa del seu cost, no fan voltes al sostre. Destaquem [[w:Sant_Joan_de_Bellcaire|l'església de Bellcaire d'Empordà]] i [[w:Sant_Quirze_de_Pedret|Sant Quirze de Pedret]]. === Primer romànic <ref>{{Ref-web|url=https://romaniccatala.wordpress.com/2015/11/25/primer-romanic-a-catalunya/|títol=Romanic Català; Primer Romànic a Catalunya|consulta=2021|llengua=Castellà|editor=Wordpress|data=25/11/2015}}</ref> === El romànic apareix a l'Occident mediterrani, des d'on s'estén a la resta d'Europa durant els segles IX i XI. L'art del primer romànic apareix a les zones del nord d'Aragó, Catalunya i Navarra degut en gran mesura a la proximitat geogràfica del regne francès. Pel que fa a la resta de la Península Ibèrica no hi ha un arrelament d'aquest art fins al segon terç del segle XI. Començem a trobar influència llombard, a més decoracions amb pintura, mínima, utilitzant la planta basilical, de tres naus, algunes amb transspecte sobresortit. Destaquem el [[w:Monestir_de_Santa_Maria_de_Ripoll|Monestir de Santa María de Ripoll]] i [[w:Castell_de_Cardona|Castell de Cardona]]. === Romànic ple === El segon romànic, també anomenat romànic ple o romànic internacional, s'associa en la majoria del territori de finals del segle XI i fins a mitjans del segle XII. El més notable que aporta és, juntament amb l'ús de carreus bellament tallats, la incorporació de l'escultura monumental. És un moment en la història en què les esglésies es construeixen sempre de la mateixa forma, amb la mateixa estructura. Predomina la pedra com a material de construcció, a més, es comença a modificar la pedra per tal que tingui la forma desitjada a l'hora de construir. Hi ha una gran proliferació escultòrica. Destaquem [[w:Esglésies_romàniques_de_la_Vall_de_Boí|les esglésies de la Vall de Boí]] i [[w:Sant_Vicenç_d'Estamariu|l'església d'Estamariu]]. === Romànic tardà === El romànic de transició o tardà, comença vers 1133 i dura fins tard (a inicis del segle XIV encara hi ha elements romànics en l’arquitectura). El Romànic tardà té grans claustres, noves esglésies o s’acaban les anteriors. Una major extensió geogràfica, dotant-se noves esglésies i monestirs als territoris conquerits pels moros (Lleida, Tarragona), centres importants de repoblació que exploten pedreres molt riques i properes. Va des de mitjans del segle XII fins a mitjans del segle XIII. A partir d'aquesta època, Catalunya va endarrerida en l'estil arquitectònic en comparació amb la resta d'Europa. És un període on prolifera la decoració i els programes escultòrics, veurem com la planta de les esglésies no canvia. S'entra en un període de bonança econòmica, és per això que hi ha obres més importants, com la [[w:Catedral_de_la_Seu_d'Urgell|catedral romànica de l'Urgell]], l'única catedral romànica de Catalunya. Un altre bon exemple n'és la [[w:La_Seu_Vella_de_Lleida|Seu Vella de Lleida.]] == El primer romànic == Situem aquest període arquitectònic a finals del segle X, tant ens podem referir a ell com primer romànic. S'anomena art romànic, ja que té influències de l'art de l'època romana. [[Fitxer:Monestir de Sant Pere de Rodes.jpg|alt=Exterior del Monestir de Sant Pere de Rodes|miniatura|277x277px|Exterior del Monestir de Sant Pere de Rodes]] Els autors i els que van promoure aquest estil arquitectònic a Catalunya, es creu que foren un grup nòmada, estaven en constant moviment. Van arribar a la ciutat de Barcelona perquè en aquell moment la ciutat estava en una etapa de creixement i hi havia necessitat de mà d'obra eficaç. En aquesta introducció de la nova litúrgia hi tingueren un paper important les abadies benedictines.<ref name=":0">{{Ref-publicació|cognom=Carbonell|nom=Eduard|article=|publicació=L’arquitectura religiosa a Catalunya a l’entorn de l’any 1000.|url=cecbanyoles.cat|data=|pàgines=}}</ref> Una figura a destacar d'aquesta època fou l'[[w:Abat_Oliba|Abat Oliba]], fill de comte i nét de [[w:Guifré_el_Pilós|Guifré el Pelós]]. Oliba fou un compte que esdevingué monjo, fou una figura molt influent en l'engrandiment de monestirs i la creació de normatives de reforma que van impulsar l'art romànic a Catalunya. Aquest període que s'inicia al voltant del 950 és fonamental, ja que es el començament d'una gran activitat constructiva que ve definida pels edificis conservats com per les diverses remodelacions. Es considera que hi ha una continuïtat arquitectònica entre les etapes del romànic definides.<ref name=":0" /> Puig i Cadafalch va definir l'arquitectura del primer art romànic com un estil itinerant de l'Europa meridional característic del primer terç del s. XI. Una obra exemplar d'aquesta època es Sant Pere de Roda. === Característiques de l'arquitectura de l'època === El nou paradigma arquitectònic, va proposar i promoure tècniques més eficaces de construcció, per ser més àgils al construir i que els murs perimetrals fossin més sòlids, també es van crear uns suports empotrats que poguessin suportar i repartir equilibradament el pes de les cobertes, ja que, en aquest període se'n van començar a construir voltades, en lloc de fer-se de fusta i planes.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Boto|nom=Gerardo|títol=Monasterios catalanes en el siglo XI - Los espacios eclesiásticos de Oliba|url=|edició=|llengua=|data=|editorial=|lloc=|pàgines=|isbn=}}</ref> Quan parlem de l'arquitectura del primer romànic, les principals característiques i canvis en la forma de construcció són els següents: * Les construccions són fortes i sòlides, ja que tot el pes dels edificis recau en les parets. * La construcció del primer romànic es basa en parets molt fermes, finestres petites i sostres sense volta. * Les finestres a més a més de ser petites, es construeixen amb forma de trapezi on són més amples a l'exterior que a l'interior. * S'instal·la la utilització de l'arc de ferradura. * Petites arcades erròniament anomenades llombardes i la coberta amb volta de pedra en lloc de fusta. En aquesta època els edificis més representatius són les esglésies, les catedrals i els monestirs. * '''Catedrals i esglèsies:''' estructura determinada per la seva funció i simbologia. ** La façana principal s’encara cap a l’oest i la capçalera queda orientada cap a l’oest. D'aquesta m'anera el primer raig de llum entra per l’ absis. ** Es recupera el '''transsepte''' (nau que creua perpendicularment la central), que s’havia perdut en el preromànic, per aconseguir una forma simbòlica de creu. ** El lloc de trobada entre la nau central i el transsepte és el '''creuer''', cobert per un '''cimbori'''. ** Al voltant de l’ ABSIS apareix el '''deambulatori''', on hi ha capelles radials ('''absidioles'''). ** Sota el presbiteri hi ha la '''cripta''', que és l'espai circular cobert amb volta on hi ha les relíquies del sant. ** Algunes esglésies recuperen el '''nàrtex''' (pòrtic) d’època paleocristiana. ** La nau central està coberta per una '''volta de canó''' (prolongació longitudinal d’un arc de mig punt) reforçada amb '''arcs faixons'''. Les naus laterals, d’ alçada i amplària menors, estan cobertes per '''voltes''' '''d'aresta''' (intersecció perpendicular de dos arcs de mig punt). ** Dos nivells en els murs de les naus laterals: '''arcuacions''' i '''tribuna'''. ** El pes de la volta de canó obliga a utilitzar murs amples i massissos reforçats amb '''contraforts'''. Trobem que hi ha poques finestres. ** Dues torres campanar flanquegen la façana occidental. * '''Conjunts monicals:''' Utilitzen els mateixos paràmetres constructius que les catedrals i esglésies. Estan pensats com una ciutat tancada en si mateixa. Tots els espais (església, sala capitular, dormitori, reflectori, cuina, biblioteca) s’estructuren al voltant del '''claustre''' (pati central enjardinat, símbol de la vida en comunitat i l’oració), on els monjos feien les seves meditacions personals. A Catalunya trobem: ** Santa Maria de Ripoll ** Sant Martí del Canigó ** Sant Joan de les Abadesses * '''Arquitectura civil. Els castells:''' ** Eren residències dels senyors feudals i tenien una funció defensiva pels habitants del feu. Aquests estaben construïts en indrets elevats i estratègics, des d’ on es podia advertir amb facilitat l’arribada de l’enemic. ** Envoltats per una muralla gruixuda i alta de pedra. ** Destaca la '''Torre d’homenatge o torre mestra''' que es la torre més alta i fortificada del castell, encarregada de la vigilància. El seu nom es deu al fet que s’hi practicava la cerimònia de l’homenatge, en la qual el senyor feudal entregava un feu al vassall, a canvi de fidelitat i protecció. ** Les dependències i estances del senyor s’organitzen al voltant del pati. ('''àgora grega'''). === Romànic llombard <ref>{{Ref-web|url=https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0191770.xml|títol=Estil Llombard|consulta=02/12/2021|llengua=Català|editor=Enciclopèdia|data=2010}}</ref> === L'anomenat romànic llombard és un estil arquitectònic desenvolupat a la Llombardia durant el període romànic. Durant molt de temps, s'ha mantingut la teoria que, grups de picapedrers itinerants, molt celebrats, provinent de la Llombardia, haurien recorregut el nord de la península Ibèrica, el sud de França i haurien arribat fins al nord d'Europa.<ref name=":1" /> I que l'estil romànic llombard va influir de manera determinant en el primer romànic; la reforma de Sant Miquel de Cuixà en època de l'abat Oliba, Santa Maria de Ripoll (1032) i Sant Vicenç de Cardona (1040) en són alguns dels exemples més importants.<ref>{{Ref-llibre|cognom=|nom=|títol=Catalunya romànica|url=https://www.enciclopedia.cat/obra/obres-tematiques-art/catalunya-romanica|edició=|llengua=|data=|editorial=Enciclopèdia Catalana|lloc=|pàgines=|isbn=}}</ref> Es caracteritza per un tipus d’edificació funcional i simple creada entre els s. IX i X pels [[w:Mestres_comacini|Comacini]], que l’estengueren arreu d’Europa. Les seves característiques principals són la cripta amb presbiteri realçat i els murs exteriors decorats amb bandes (''llombardes'') i arcs cecs de pedra, oberts sovint a manera de petits nínxols o galeries. Tot i el que s'ha pensat durant anys dins de l'àmbit teòric del primer art romànic meridional, on ha tingut fortuna el paper atribuït als mestres Llombards, actualment es té el coneixement que, en un contracte datat de 1175, un mestre anomenat Raimon, dit Lambard, va realitzar construccions a la catedral de la Seu d'Urgell, Lambard essent un sinònim de constructor<ref>{{Ref-llibre|cognom=Duran-Porta|nom=Joan|títol=Sobre l'origen de Raimon Lambard, obrer de la catedral d'Urgell.|url=|edició=Locus Amoenus, núm 8 (2005-2006)|llengua=|data=|editorial=|lloc=|pàgines=19-28|isbn=}}</ref>. Recentment, Joan Duran-Porta, ha tornat a tractar la qüestió argumentant des de diversos punts de vista que el terme ''lambard'' a Catalunya era sinònim de constructor i que no tenia res a veure amb els suposats mestres itinerants que haurien vingut de Llombardia, per construir esglésies durant la primera meitat del segle XI. Un fet encara incert es si els mestres itinerants foren totalment inexistents o no.<ref name=":1" /> == Obres destacades == [[Fitxer:Font 1. Planta Santa Maria de Ripoll.png|miniatura|Planta Santa Maria de Ripoll]] === Santa Maria de Ripoll === És un monestir benedictí situat a la localitat de Ripoll, fundat vora l'any 880 per [[w:Guifré_el_Pilós|Guifré el Pilós]], i reconstruït al s.XIX per [[w:Elies_Rogent_i_Amat|Elies Rogent]], fou un monestir molt poderós. Abans del monestir conegut actualment, hi va haver l'església del monestir de Santa Maria de Ripoll consagrada el 15 de novembre de 977, tenia cinc altars. Oliba va promoure l'enderrocament de l'església antiga per aixecar-ne una de nova. L'església actual, consagrada a l'any 1032, consta de cinc naus i set absis sobre transsepte i dues torres, en temps d'Oliba no tenia cripta.<ref name=":0" /> Es tracta d'una església de planta basilical, amb transsepte que sobresurt tant en planta com en alçat, està formada per cinc naus, separedes amb pilars. A la capçalera hi ha set absis de planta semicircular i al peu de la nau hi trobem dues capelles que són la base de les torres. Hi ha el porxo i allí es on hi trobem el pòrtic que es l'únic element que es conserva, considerat purament romànic. La portalada de Santa Maria de Ripoll es l'element més destacable. Construit a mitjans del s.XII, es tracta d'un arc de triomf, que s'interpreta com una Bíblia de pedra. L'objectiu de la portalada i les imatges esculpides, no es el de ser didàctic i ensenyar.[[Fitxer:Portalada romànica del Monestir de Ripoll 04.JPG|alt=Vista general de la Portalada de Santa Maria de Ripoll|esquerra|miniatura|Vista general de la Portalada de Santa Maria de Ripoll]]Es una estructura de pedra, adossada al mur. La portalada està organitzada en dos cosos horitzontals i dues columnes a banda i banda, al centre hi ha la porta emmarcada per set arquivoltes de forta esqueixada. Les arquivoltes estan decorades amb diferents elements alternant els motius vegetals, amb els animals i religiosos. A la primera volta hi trobem el bust de Crist beneint i a banda i banda d'aquest escenes del cicle de Caín i Abel. A la segona, es presenten deu episodis de la vida de Jonàs i Daniel, inspirades en l'[[w:Antic_Testament|Antic Testament]]. La cinquena arquivolta està dedicada a sant Pere i sant Pau, les imatges esculpides coincideixen amb les estàtues columna que representen els dos apòstols. Finalment a l'última de les arquivoltes hi trobem relleus representan els mesos de l'any. La portalada està decorada amb diferentes escenes de context religiós, encara que en algunes es pot fer una interpretació històrica, com passa amb les figures del registre inferior, on hi trobem imatges interpretables com a representació dels inferns, una lluita de feres i l'entrega d'Yavhé de les taules de la Llei a Moisès, o aquests personatges recordarien la consagració del monestir per l’abat Oliba, que portaria bàcul com a bisbe de Vic, i, a banda i banda, hi tindria el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, i el seu fill Guifré. Seguidament hi trobem escenes de [[w:Èxode|l'Èxode]], El pas del Mar Roig i la batalla dels jueus contra els amalecit. Al cos esquerre hi trobem escenes basades en els Llibres dels Reis. A la part superior, a l'àtic, hi ha una [[w:Maiestas_Domini|Maiestas Domini]], com ha figura central i aquesta està envoltada per els dotze ancians de l'apocalipsi.<ref>{{Ref-web|url=http://www.monestirderipoll.cat/la-portada/|títol=Portalada Santa Maria de Ripoll|consulta=|llengua=|editor=|data=}}</ref> === Sant Miquel de Cuixà === [[Fitxer:Sant Miquel de Cuixà.jpg|alt=Exterior i clàustre Sant Miquel de Cuixà|miniatura|Exterior i clàustre Sant Miquel de Cuixà]] Fou un monestir construït al s.IX, encara que durant els anys ha tingut moltes modificacions. Tot i aixó aquesta església ens aproxima a l'aspecte que haurien pogut tenir les esglésies i catedrals catalanes a mitjans del s.X, sense cap modificació com ens trobem la majoria de les construccions avui. Aleshores eren esglésies de naus rectangulars, cobertes amb fusta. Sant Miquel de Cuixà és una església de tres naus curtes, separades per pilars rectangulars i arcades, amb transsepte que sobresurt, del qual ha desaparegut part del braç nord, capçalera rectangular i cinc absidioles de planta semicircular. Les arcades són de forma ultrapassada, amb muntants avençats i estan construïdes amb pedres esglaonades a la part inferior i radiants a la part superior. La nau principal coberta amb fusta, és més llarga que els laterals i té un tram suplementari a l'oest.<ref name=":1" /> La documentació de l'època parla d'edificis fets amb fang, de parets de tàpia travada amb pedres. d'aquests materials fou la primera església de Cuixà dedicada a sant Germà i consagrada el 854. La nova església de 953, va ser construïda de pedres lligades amb morter de calç i coberta amb bigues.<ref name=":0" /> Al 1043, Oliba impulsa un engrandiment del monestir, es tanca la capçalera amb tres absis i es crea una capçalera amb passadís. Així com a Santa Maria de Ripoll Oliba va enderrocar l'església per fer-ne una de nova. A Cuixà decideix conservar l'església tal com era i envoltar la part més sagrada, l'absis, amb una capçalera feta amb el nou estil arquitectònic, al mateix temps, dota l'església de dos campanars que havien de marcar el paisatge monumental sagrat. A l'oest hi va afegir un edifici de planta centrada posat damunt d'una cripta, que va dedicar a la Trinitat i a la Mare de Déu.<ref name=":1" /> Sant Miquel de Cuixà és especialment important per el claustre, les escultures. === Sant Vicenç de Cardona === És l'obra mestra del primer romànic a Catalunya, construïda entre els anys 1018 i 1040 al Bages. El 1019 el vescomte Bermon d'Osona va restaurar la canònica i la va dotar econòmicament, a més d'imposar la regla aquisgranesa a aquella comunitat. El mateix personatge va començar la construcció de la nova església el 1029, any de la seva mort. Amb un llenguatge arquitectònic propi de l'art romànic i una arquitectura de qualitat combina l'estil i la tècnica. El material utilitzat per a la construcció de l'obra és la pedra i el sistema constructiu és l'arquitravat amb volta. Es troba en la part més elevada del conjunt arquitectònic del Castell de Cardona.[[Fitxer:Font 3. Sant Vicenç de Cardona.png|miniatura|Sant Vicenç de Cardona]]L'església és de planta basilical, amb tres naus i un transsepte poc aparent. El presbiteri està situat sobre una cripta. L'església està precedida d'un atri, o galilea. Es conserva parcialment el claustre, d'època posterior a la construcció de l'església. Tant aquesta església, un dels edificis romànics més reeixits del país, com la resta d'edificis han estat restaurats. La basílica fa 49 metres de llargada i 17,5 metres d'amplada al creuer, i la nau central fa 8 metres d'amplada i 19 metres d'alçada. Així, la nau central té una amplada que és més del doble que les laterals, que resulten estretes i compartimentades respecte de la central. Aquest curt transsepte que creua les naus dóna a l'església la típica forma de creu llatina. La capçalera es resol amb tres absis semicirculars amb un tram recte anterior. L'absis central és molt més gran que els laterals, en correspondència amb les dimensions de la nau central, i es troba elevat respecte del conjunt de l'església perquè a sota hi ha una cripta que permet salvar el desnivell del terreny. A conseqüència d'aquest desnivell, destaca el conjunt del presbiteri, situat per sobre del nivell de la nau. La coberta, la nau central amb volta de canó reforçada per arcs faixons sobre potents pilars en forma de creu que integren les bandes en què descansen els arcs faixons i l'intradós doblat dels arcs formers. Les naus laterals es cobreixen amb voltes d'aresta i el creuer, delimitat per quatre arcs torals que formen un quadrat, amb una cúpula semiesfèrica sobre trompes amb petites finestres. L'alçada de la nau central permet l'obertura de finestres d'il·luminació sobre els laterals. Als peus hi ha una tribuna oberta a la nau central. L'edifici de Sant Vicenç de Cardona se suporta mitjançant murs i pilars que exhibeixen formes complexes. Cada tram de volta de canó de la nau central es correspon amb tres petites voltes d'aresta a les naus laterals. L'edifici és pràcticament voltat: la nau central, les laterals i els braços del transsepte són coberts amb volta de canó o d'aresta, i el creuer té una bella cúpula que es veu des de fora com un cimbori octagonal. === Sant Genís de Fontanes === És l'actual església parroquial de la localitat rossellonesa de Sant Genís de Fontanes a la Catalunya del Nord. Fou un monestir benedictí romànic entre el segle IX i el XVIII. Actualment no hi ha monjos a l'abadia des de la Revolució Francesa, però els edificis es mantenen, sobretot l'església i el claustre. Els altres edificis en la seva majoria han esdevingut propietats privades. Està situat en el centre del nucli vell del poble del mateix nom del monestir, poble que es va formar a partir i entorn el monestir.[[Fitxer:Font 4. Sant Genís de Fontanes.png|miniatura|Sant Genís de Fontanes|esquerra]]L'església que trobem avui remunta al segle XI, quan va ser reconstruïda després de ser destruida, molt semblant a la del monestir de Sant Andreu de Sureda. La volta de pedra de la nau, encara, data del segle XII. La nova consagració del 1127 està sens dubte relacionada amb aquesta darrera obra. L’església del monestir té la base preromànica, ampliada amb un gran transsepte i nau. L'església presenta una planta en forma de creu llatina, característic de l'arquitectura romànica, amb una sola nau que desemboca en un transsepte proveït de tres absis de planta semicircular ultrapassada que es comuniquen entre ells per mitjà d'arcs molt estrets de traça preromànica. Com és habitual, l'absis central és molt més alt, ample i profund que les absidioles laterals. Damunt del creuer trobem una torre campanar que ha rebut moltes reformes posteriors a la seva construcció. Les finestres originals són també molt primitives, obertes amb una sola esqueixada: un altre detall que ens remet a la construcció preromànica. Se'n conserven tres: una a l'absidiola nord. una altra a l'absis principal, i la tercera a l'extrem sud del transsepte. Encara un altre element ens porta a l'etapa anterior al romànic: els muntants de l'arc triomfal, que fins a tres o quatre metres d'alçada són fets de pedra picada de grans dimensions. Mostren traces evidents d'incendi. El mobiliari de l'església consisteix bàsicament en alguns retaules barrocs, sobretot el central, de començaments del segle XVII, enterament de fusta pintada. Presenta unes figures esculpides molt estilitzades en els angles. === Sant Joan de les Abadesses === Sant Joan de les Abadesses és un extens municipi al nord de Barcelona, a les vessants meridionals dels Pirineus. Ocupa una part del sud-est de la comarca del Ripollès, al curs alt del Ter amb una extensió de 53,7 km². Compta amb un important patrimoni medieval vinculat al Monestir de Sant Joan de les Abadesses, a partir del qual s'originà la població que en prengué el nom. La fundació del monestir de Sant Joan de les Abadesses té lloc l’any 885, quan Guifré el Pilós i Guinedella, comtes de Cerdanya, Urgell, Osona, Girona, Barcelona i Conflent, creen una comunitat de monges benedictines que serà el primer monestir femení fundat a Catalunya. Emma, filla dels comtes, regirà el monestir inspirada per l’esperit de pregària i treball de la regla de sant Benet. ==== Monestir de Sant Joan de les Abadesses <ref>{{Ref-web|url=http://www.monestirsantjoanabadesses.cat/historia/fundacio/|títol=Monestir de Sant Joan de les Abadesses|consulta=2021|llengua=Català|data=02/12/2021}}</ref> ==== El Monestir de Sant Joan, anomenat antigament '''Sant Joan de Ripoll'''  és un antic monestir al nucli de Sant Joan de les Abadesses (el Ripollès). Fundat el 885, fins a l'any 945 va ser l'únic monestir femení de Catalunya. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional. L'església, concebuda com un edifici de tres naus, amb transsepte, i una àmplia capçalera amb absis, girola i capelles radials, segueix una estructura usual a França i especialment de les anomenades esglésies de peregrinació. El pla, però, no es dugué a terme i l'església té únicament una nau molt curta, de manera que a la pràctica esdevé un edifici de creu grega. Els absis són decorats interna i externament per arcuacions i columnetes formant una estructura de dos pisos. El terratrèmol de 1428 afectà la capçalera, que ja no fou reconstruïda a la manera original. Actualment, tres capelles radials s'obren al gran absis central, mentre que un petit absis s'obre a cada braç del creuer. Un senzill claustre d'estil gòtic, iniciat el 1442 pels artistes Joan de Bar i Joan de Girard, i algunes arcades de l'anterior claustre romànic completen el conjunt. Entre l'església i el claustre trobem la capella dels Dolors (o del Santíssim), d'època barroca, amb cúpula i elements decoratius del tallista Josep Moretó, l'obra del qual (1710) fou continuada pel seu germà Jacint (1714). Estatja una notable talla de la Pietat, obra de Josep Viladomat i Massanas. == Referències == <references /> == Bibliografia == * Junyent, E. (1976). ''Catalunya romànica: l'arquitectura del segle XII.'' * Puig i Cadafalch, J. (1934). L'arquitectura romana a Catalunya. * Boto, G. MONASTERIOS CATALANES EN EL SIGLO XI. * Reed, P. (2000). Structural rationalism and the case of Sant Vicenç de Cardona. ''Architectural History'', 24-41. * GRAUPERA, J. G. (2017). PUIG I CADAFALCH I LA SEVA CONTRIBUCIÓ COM A HISTORIADOR DE L'ART MEDIEVAL. ''Fonts: butlletí del Centre d'Estudis Argentonins Jaume Clavell'', (70), 15-20. * F. i Camps, P. (1979). A propòsit de l'arquitectura pre-romànica. ''Revista de Girona'', 119-121. * Barral i Altet, X. (2011). L'arquitectura religiosa d'època romànica a Catalunya (segles XI-XIII): balanç i notes crítiques. ''Catalan Historical Review'', 181-200. * To, L., & Galofré, J. L’arquitectura religiosa a Catalunya a l’entorn de l’any 1000. ''Monestirs i territori'', 107. *Santillana. (2005). La Enciclopedia del Estudiante, Historia del arte. ''El contexto prerrománico y románico,'' 82-89. == Enllaços externs == * Moreno Cullell, V. (2010, 25 julio). ''[http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/25/cultura-i-art-romanic-a-la-catalunya-medieval/ Cultura i art romànic a la Catalunya medieval- Sapiens.cat]''. Ciències Socials en Xarxa * M. Gemma Garcia i Llinares. ICAC; Antonio Moro i García. Museu de Terrassa; Francesc Tuset i Bertrán. Universitat de Barcelona. Equip director de les exca- vacions arqueològiques a Sant Pere de Terrassa, Seu d’Ègara. (2015). [https://www.emblecat.com/actividades-asociados-investigadores/terme-revista-dhistoria-2/ L'edifici funerari de Sant Miquel. TERME. REVISTA D’HISTÒRIA 30 (2015), Setembre de 2015, 75-100]. * [http://cat.romanic.eu/catalunya/rossello/sant-genis-de-fontanes-monestir-de-sant-genis-s-x-xii/ Monestir de Sant Genís, S-X-XII] | romanic.eu * [https://www.monestirs.cat/monst/ripoll/rp13mari.htm Santa Maria de Ripoll - Monestirs de Catalunya] {{ORDENA:Arquitectura primer romanic}} [[Categoria:Història de l'art català]] 8plfbrfzfizpv3ugxyaw7adwijo5kqc 0 11011 72927 70537 2022-08-13T18:52:59Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Primers plats|4|30 minuts|2||Variable|Bullit}} <!-- Tots els camps de la Infotaula són opcionals i esborrables --> L''''ensalada russa''', també coneguda com a "ensaladilla" russa o amanida Olivier, és un plat fred fet a base de verdures tallades en daus petits i bullides, barrejades amb maionesa i sovint altres ingredients. == Ingredients == * 400 g de [[w:patata|patata]] pelada i tallada a daus (2~3 patates) * 300 g de [[w:bajoca|bajoques]] verdes * 4 [[w:carlota|carlotes]] * 2 llaunes de [[w:tonyina|tonyina]] en conserva * 150 g d'[[w:oliva|olives]] farcides escorregudes, * 2 [[w:Ou (aliment)|ous]] dur * [[w:maionesa|Maionesa]] (en proporcions segons el gust). == Ingredients opcionals == Els següents ingredients són utilitzats sovint per a la '''decoració''' del plat: * Tires de [[w:pebrera|pebrera]] roja [[escalivada]] * [[w:anxova|Anxoves]] * [[w:rosquilleta|Rosquilletes]] == Utensilis necessaris == Calen un ganivet, una cassola, un escorredor i coberteria per a mesclar i servir. == Preparació == Cal que talleu a daus mitjans o menuts les patates, les carlotes i les bajoques, posar-les a bullir junt amb un parell d'ous sencers en una cassola durant 20 minuts o el temps necessari perquè les patates queden prou bullides sense que es desfacen. Després escorregueu els ingredients i deixeu-los refredar. Separeu els ous, peleu-los i talleu-los a daus. Mescleu les verdures amb els ous i afegiu la tonyina i les olives escorregudes del líquid de la conserva. Afegiu la maionesa i decoreu el plat amb els ingredients opcional que us vinguen de gust. == Referències == * [[w:Ensalada rusa]] ==Enllaços externs== * https://www.ccma.cat/tv3/cuines/recepta/ensaladilla-russa/16535/ kee71mx6w0tkoulurktsf0rtzeju04f 0 11129 72928 71365 2022-08-13T18:56:00Z Kwamikagami 7461 wikitext text/x-wiki {{Infotaula recepta|Peix|3|40 minuts|2|||Forn}} El '''pastís de lluç''' és una recepta per fer atractiu el peix a la canalla == Ingredients == * 2 cues de lluç cuites (per exemple, al vapor amb estoig de vapor per microones) * 2 alls porros sofregits * 50 g de salsa de tomata * 50 g de pa ratllat * 3 ous * Oli d'oliva * Sal == Estris necessaris == Motlle per a forn == Electrodomèstics necessaris == Forn, batedora-trituradora. == Preparació == Triturar els alls porros sofregits, la carn del lluç cuita sense espines, i la tomata, afegir un pessic de sal. A continuació batre els ous i afegir-los a la mescla. Afegir pa ratllat per fer un poc espessa la mescla i homogeneïtzar. Introduir-ho tot en el motlle prèviament impregnat amb oli d'oliva. Escalfar el forn 10 minuts a 180 °C. Introduir el recipient al forn a 180 graus durant 20 minuts. Extreure quan, punxant el pastís, isca net el pinxo. Desemmotllar i servir. Es pot decorar amb tires de pebrera roja torrada, succedani de caviar o el que la imaginació us dicte. Hi ha qui li afegeix nata, però fa la recepta molt calòrica i amb molt de greix, tot i que millora el sabor. == Referències == ''Es tracta d'una recepta pròpia'' inspirada en pastissos de peix tastats prèviament. sx63mcxalneausg9zt89zdxcuva2og3 0 11162 72967 72659 2022-08-13T20:03:36Z Griera 858 /* L'aniquilació del maquis */ wikitext text/x-wiki <center>del llibre [[Els Països Catalans]]</center> == La repressió == === La irrupció del poder franquista en territori català === L’arribada dels franquistes a Lleida i terres de ponent tingué lloc el mes de març de 1938, a conseqüència d’una ofensiva militar, mentre que a Menorca i al País Valencià, en gran part, l’ocupació es produí després de la del Principat. El 26 de gener de 1939, eren a Barcelona. El dia 29 de març, a València. L’endemà ocuparen Alacant, l’últim reducte. Sobre el País Valencià, Joan Fuster, en ''Nosaltres els valencians'', proporciona molta informació sobre la situació històrica valenciana anterior i posterior a la guerra. La repressió franquista va ocasionar un gran nombre de víctimes —com a mínim 3.688 només a Catalunya i 3.400 a València—, malgrat que molts dels que sospitaven que podia ser represaliat es va exiliar. La severitat de la repressió inclús la va descriure el comte Ciano, gendre de Mussolini, que el juliol de 1939 va arribar a Barcelona. Apuntava que els reclusos «no són presoners de guerra, sinó esclaus de guerra» i se sorprenia que, un cop acabat el conflicte, se seguís afusellant en tals proporcions: «Només a Madrid, entre 200 i 250 al dia, a Barcelona, 150, a Sevilla, una ciutat que mai no va estar en mans dels rojos, 80». La repressió política als Països Catalans va ser similar a la de la resta de l’estat. El que seria específic del Principat va ser la persecució de la llengua catalana. Cal afegir en aquesta diversitat de dades, el fet que la repressió de la postguerra, malgrat que pretengués els mateixos objectius per fer desaparèixer tot signe de catalanitat i que de moment els assolís, no treu que aquesta repressió hagués de ser d’una amplitud molt més gran a la Catalunya autònoma que a la resta dels territoris de l’àrea lingüística catalana, en els quals encara no s’havia establert prou —tot i els progressos fets d’ençà de la Renaixença, sobretot en els anys de pre-guerra, i amb caràcter desigual segons les zones— la connexió correcta per a un veritable redreçament nacional entre llengua i vida cultural, entre la reconstrucció cultural i el conjunt de la societat. Aquesta connexió, encara insuficient, però important, s’havia establert al Principat de Catalunya, al qual, més que a altres bandes, calia aplicar aquell enunciat històric que defineix el resultat de la contesa de 1936-1939 amb aquests termes: el Principat de Catalunya havia perdut la guerra i l’havien perduda tots els catalans. Si algú no tingué de moment aquesta convicció, l’actuació dels vencedors la hi feu canviar aviat d’opinió. Només els catalans més despersonalitzats o els conscientment hostils, per traïdoria a llur pròpia pàtria, pogueren estar-se de reconèixer-ho. Tampoc ho podien reconèixer aquells del tot espanyolitzats. Tots aquests grups no deixaren de celebrar i col·laborar en l’esmentada actuació opressora del règim. Objectiu sempre fortament desitjar, la Catalunya estricta —el Principat de Catalunya—, fou una peça decisiva en la formació de la coalició de forces que s’aixecà contra la República, i ho fou també en la lluita i en el desenllaç d’ella. La majoria d’historiadors de la guerra espanyola no remarquen aquest fet o en prescindeixen, com si no encaixés en l’esquema general. Obliden també que el Principat de Catalunya fou agredit adés de fora, per un exèrcit que no li era propi i que fou vençut tot seguit, el 19 de juliol de 1936, per les forces de seguretat lleials a la Generalitat —de la qual depenien les forces d’ordre públic— i per l’acció de voluntaris civils armats, perquè els rebels no tenien cap implantació a la Catalunya autònoma i fins i tot el comandament suprem els hagués de venir de fora —com es veurà més endavant, a la secció ''La insurrecció militar contra la República espanyola''. No solen tenir en compte tampoc la majoria d’estudiosos que fou un tret que caracteritzà el fet diferencial català que al territori autònom no hi hagués les condicions d’enfrontament, prèvies a la guerra civil, que hi hagué a la resta de l’Estat. D’aquí ve que la presa de Barcelona per les tropes franquistes, el 26 de gener de 1939, ressonés per Europa i el món com la fi d’una guerra, mentre que a Roma era celebrada per Mussolini com una victòria pròpia, i gairebé personal. A primers de febrer, el govern català passava la frontera. Però l’havien precedit o l’acompanyaven els homes de cultura: escriptors, professors universitaris i artistes coneguts mundialment. Una part important de la cultura catalana també havia passat la frontera, cap a l’exili. === Fortificacions, penúria econòmica, misèria cultural === Una primera mesura del poder franquista, en entrar a les ciutats i pobles catalans, consistia a mobilitzar els homes joves compresos entre 18 i 25 anys, que eren enviats a servir l’exèrcit, si aconseguien que algú respongués d’ells, o bé reclosos en camps de concentració, d’on sortien, si ningú finalment no els avalava, per anar a fer part dels batallons de treball que reconstruïen les carreteres, reparaven els estralls de la guerra i duien a terme les grans fortificacions del Pirineu i dels punts estratègics de la costa. Foren moltíssims els qui sofriren la multiplicació de llurs anys de dependència militar, tres anys fets en època republicana i tres o més que els imposava el nou règim. Els sospitosos de militància o de tendències esquerranes eren sotmesos a procés. Hom omplenà presons, penals, camps de treball, casernes, edificis diversos convertits en centres de reclusió, convents, etc. [[Fitxer:152_Antic_Banc_Vitalici,_pg._de_Gràcia_-_Gran_Via_(Barcelona).jpg|thumb|right|top|''Figura 1: L'atenció i els estudis que s'han fet entorn de l'arquitectura dels anys de postguerra tendeixen a indicar una línia de continuïtat entre els moments de la Dictadura de Primo de Rivera i el franquisme. En ambdós moments l'arquitectura retorna a un accentuat academicisme i, en alguns casos, les solucions adoptades semblen sorgir dels pressupòsits racionalistes. El Banc Vitalici de Barcelona, construït entre 1936-1946 per l'arquitecte noucentista Lluís Bonet i Garí (1893-1993), n'és un bon exemple.'']]Els primers anys «triomfals de la victòria» foren de desgavell, de vida privada malmesa per a milers i milers de persones. Hom hagué d’interrompre i àdhuc deixar per sempre treball i estudis. Foren els anys que marcaren les generacions dites, en literatura i ciències, «sacrificades», les generacions perdudes, malmeses. Hom sofrí autèntica penúria de béns de subsistència, però també sofrí misèria cultural, abstracció feta dels materials ideològics derisoris, delirants, imposats pels vencedors. L’arqueòleg Miquel Tarradell evoca així la universitat d’aquells anys: «Era horrorosa. Gairebé tots els bons professors se n’havien anat. I tot aleshores era dirigit i controlat». Ell mateix fou mobilitzat, en entrar a Barcelona els «nacionals» —com es feien dir les forces franquistes. «Amb la República hi va haver un gran entusiasme popular —explica—. Els meus deu i quinze anys havien transcorregut paral·lels a l’eufòria col·lectiva…». Amb el franquisme, enviat de soldat Espanya endins, observà que fins i tot els vençuts semblaven contents de veure anorreats els catalans. Ell es comptava entre els mobilitzats amb aval i pogué, l’any 1941, començar els seus estudis. «A la universitat barcelonina vaig conèixer Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921-Barcelona, 2010), Josep M. Palau i Fabre, Joan Ainaud de Lasarte (Barcelona, 1919-1995), Josep Romeu i Figueres (Òdena, 1917-Barcelona, 2004), Miquel Dolç (Santa Maria del Camí, Mallorca, 1912- Madrid, 1994), gent que potser ens portàvem cinc anys per culpa del temps de guerra. Ens passàvem llibres catalans, però sense exhibir-los. Era fins i tot perillós exhibir llibres francesos. Una vegada, Palau i Fabre, tot valent, es passejà amb un llibre de poemes francès, em sembla que de Paul Valéry, per dins el claustre universitari. Això, aleshores, era una heroïcitat… La nostra gran preocupació era el país, la supervivència de la llengua i de la cultura. Crèiem que el català es podia morir. I no ens vam errar de gaire: jo he vist com, acabada la guerra, un guàrdia urbà cridava la policia perquè un senyor se li havia adreçat en català per preguntar-li on era un carrer. Afortunadament, cap al 1943, amb Stalingrad i el tomb de la Segona Guerra Mundial, la cosa s’apaivagà». El clima cultural, però, no millorà pas… Diu Miquel Tarradell: «Era un clima molt depriment. No ens arribaven idees europees; el Pirineu, amb la guerra, s’havia convertit en una mena de muralla xinesa. Vam estar molts anys tancats, no ens arribaven llibres…» === Economia submergida i sobreexplotació === Entre 1939 i 1957-1959, hi hagué un retrocés relatiu de l’economia en els territoris catalans. Respecte a l’antiga «regió autònoma», el Principat de Catalunya, el franquisme es proposà, explícitament, d'empobrir-la, car el creixement econòmic del Principat era a la base del creixement d’allò que el franquisme al començament combatia: la classe obrera i la burgesia industrial d’ideologia liberal. La legislació econòmica fou obertament hostil a l’economia industrial, i l’aïllament autàrquic feia impossible un creixement induït pel creixement exterior. Amb tot, cal tenir present que en aquest període —sobretot a partir d’una conjuntura internacional esdevinguda favorable: la demanda creada per la Segona Guerra Mundial—, l’economia submergida tingué un pes considerable. Cal recordar, en aquesta il·lació, que partia, a més, d’unes instal·lacions i un utillatge en molt bon estat de conservació, fruit de la direcció col·lectivitzada del període bèl·lic de 1936-39. El mercat soterrani «negre» desfeia, endemés, la rigidesa autoritària de l’ocupant. Ara, aquesta economia submergida significava una sobreexplotació dins les duríssimes condicions de treball imposades pel nou estat. === La claudicació burgesa === Entre el gener i l’abril de 1939, es consumà la repatriació a les distintes regions catalanes dels propietaris de les terres, empreses i fàbriques abandonades, expropiades, col·lectivitzades. El 1939 significà —com diu Francesc Roca— el retorn a tot allò que era vell: el retorn a la vella cultura, per bé que disfressada de nacionalsindicalisme, a la vella economia. El nou estat es resolgué en un règim sobretot descatalanitzador i restaurador dels «antics poders» socials. La Generalitat de Catalunya fou rompuda en províncies i fou escombrat qualsevol tràmit autonòmic per a les Illes i València. Foren canviats els noms dels carrers, derrocats monuments i estàtues, exclòs tot rètol en català. Restaren abolides les institucions públiques, els nuclis de cultura, els partits polítics, els sindicats… I en son lloc va ser enclavat el partit únic —Falange Espanyola, fundada el 1933, a Madrid—, resposta contra el pluripartidisme i les organitzacions obreres. Àdhuc s’autoqualificava de «contrapartit», que repudiava alhora el sistema capitalista i la lluita de classes, defensava un estat totalitari, establert jeràrquicament, amb exclusió categòrica del sufragi universal, i constituït corporativament per estricta representació familiar, municipal i sindical. Econòmicament, concebia Espanya «com un sindicat gegantí de productors» i, políticament, en reivindicava la vocació imperialista i la condició d’eix espiritual del món hispanoamericà. Feia seva la «gloriosa tradició catòlica d’Espanya». L’església espanyola havia beneit la sedició militar, conferint-la-hi el títol de «croada». Exaltava l’esperit castrense —«la vida és milícia»—, que seria abundosament esmerçat en la «reconstitució» de les províncies catalanes, tasca per la qual, dissortadament, «vessaren llur sang —com digueren textos falangistes— i sacrificaren els anys més bonics de l’existència centenars de milers d’espanyols». Governadors civils, bisbes, alts càrrecs militars i delegats provincials del govern de Madrid foren, generalment, imposats des de dalt i de fora dels Països Catalans. Podríem dir que el personal polític que regí la vida catalana durant l’autarquia franquista es compongué en mots de Carles Viver Pi-Sunyer i Teresa Climent, de dos tipus concrets d’individus: en primer lloc, individus de procedència militar o falangista, que ocuparen el «poder provincial» amb l’encàrrec de refermar la «unitat» imposada des de Madrid, en segon lloc, individus que ocuparen el poder local, originaris normalment del país i pertanyents a les formacions tradicionals de dreta. Propietaris agrícoles, industrials, burgesos, foren els primers col·laboradors de les autoritats imposades per Madrid i del règim mateix. No podia ésser d’altra manera. El franquisme els retornava llurs propietats, els permetia de reprendre negocis i empreses en unes condicions de plena submissió social i exemptes d’amenaces sindicalistes, els atorgava parcel·les secundàries del poder, els possibilitava de refer-se econòmicament, a costa, però, de renunciar a llur ideologia, de veure tancades o relegades llurs institucions ideològiques o de classe. El nou règim va recolzar-se, certament, com remarquen Josep M. Colomer i d’altres, en un sector de la burgesia no suspecte de dèries catalanistes, però l’exclogué substancialment de la participació directa en estadis superiors de l’administració estatal. Si la burgesia industrial va sobreviure, va ésser, com rebla Albert Ribes i Massana, amb un paper subordinat, gairebé sense empenta, només disposada a lluitar pels seus interessos immediats, sense força per oposar-se a la penetració de les oligarquies espanyoles en el panorama econòmic del país. De fet, doncs, la burgesia del Principat —tal com la burgesia dels altres territoris catalans— acabà fusionada amb l’oligarquia de la resta de l’Estat, però en condicions d’inferioritat. El dirigisme autàrquic estatal, la contracció general del mercat, una grisor econòmica punyent i els negocis bruts tenallaven les regions del país. Si el bloc industrial barceloní perdia son caràcter capdavanter, la burgesia valenciana es refermava en son tradicionalisme i àdhuc una severa fracció innovadora, aplegada en 1929 entorn del Centre d’Estudis Econòmics Valencians, abandonà son projecte industrialista per aplicar-se financerament en empreses de disseny estatal, per tal com, en mots de Miquel-Angel Fabra, «perduda l’oportunitat d’un veritable canvi de l’estructura econòmica del País Valencià, a la fi de la guerra, les directrius econòmiques foren dictades des del centre peninsular, des d’una realitat econòmica diferent, i ajudaren al manteniment del model agrari». En pocs anys, Barcelona veié els seus bancs principals absorbits per la banca espanyola. I València, a desgrat del vigor mantingut pel Banc de València, continuà mancada d’un cos financer propi en grau d’evitar la fuita de capital autòcton. === La submissió cultural === Per comprendre allò que fou la postguerra per a la cultura catalana, cal partir del coneixement correcte de la idea que es feien d’aquesta cultura els qui prepararen l’alçament militar. Per a ells i en concret per al sector predominant d’ells que era el sector militar, era cultura catalana, és a dir separatista, qualsevol manifestació, present o passada, que posava en relleu característiques pròpies i específiques del poble català. Entre aquestes característiques, destacava la llengua catalana, però també hi figuraven d’altres signes d’identitat, des dels més tradicionals i populars, com l’ensenya de les quatre barres o la sardana, fins als institucionals i històrics, com la Generalitat o el dret civil. L’aversió radical al fet diferencial català constituí un dels aglutinants de l’aixecament militar, del qual fou lema, instituït oficialment, l’anomenada ''unidad de España'', segons el lema de ''Una, grande y libre'' estampat a l’escut del règim implantat pels militars revoltats. Aquesta divisa fou vigent mentre durà el règim franquista, amb la particularitat que només la primera de les tres afirmacions que la formaven, l’afirmació de la unitat, fou unívoca sempre per als governants i els seus seguidors. [[Fitxer:Capçalera_Destino.jpg|thumb|left|top|''Figura 2: El setmanari Destino, que començà amb una ideologia falangista —defensora de la "Política de Unidad"—, durant la guerra mundial mantingué una postura pro aliada i evolucionà cap a un catalanisme liberal que li donà certa influència entre la burgesia, sempre, però, es publicà en castellà.'']]Donada aquesta situació, la vida de la cultura catalana hagué de ser molt dura sota els vencedors, sobretot un cop sotmesa i a llur mercè tota l’àrea cultural de llengua catalana. Cal no oblidar, a més, que amb aquest postulat essencial de la unitat, el franquisme interpretava sentiments i conviccions molt estesos entre vastos sectors, de les tendències més diverses i els més diversos orígens, de la societat espanyola. Aquesta oposició al fet diferencial català es manifestà, recordem-ho, ja ben abans de la guerra, en caure la Monarquia, quan Francesc Macià proclamà la República Catalana dins una república federal espanyola. I poc després en ser discutit i retallat l’Estatut de Catalunya, per acord dels partits majoritaris del parlament espanyol. Així mateix, durant la guerra, l’hostilitat i la desconfiança envers les accions de la Generalitat i les actuacions d’iniciativa catalana, per part dels governants de la República espanyola foren tant notòries com perjudicials per a la causa de totes dues institucions. D’aquí ve que el general Franco, interpretant un cert consentiment general, volgués anar, l’any 1939, més enllà que Felip V en 1707-1716, anys en què aquest rei suprimí les constitucions i altres drets pels quals es governaven els Països Catalans, i es proposés anul·lar no sols l’exercici d’aquests drets, sinó mitjançant procediments totalitaris de despersonalització d’un poble, acabar d’una vegada amb la possibilitat d’exercir-los. Resoltes pel desenllaç de la guerra les qüestions polítiques amb l’ocupació militar de tot el territori de llengua catalana i suprimit, naturalment, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els dirigents del règim implantat per les armes es disposaren a donar una «solució» definitiva a l’anomenat «problema català». Es tractava de procedir a un veritable genocidi cultural, sense precedents a l’Europa contemporània, tenint en compte el caràcter radical de les mesures preses contra l’ús del català, llengua oficial de la Catalunya autònoma, parlada per milions de persones, a la mateixa Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears —deixant a part els territoris no compresos dins l’Estat espanyol— i vehicle normal de l’ensenyament i d’una cultura. La llengua catalana, des del 1939, s’havia de reservar, segons les esmentades mesures, per a la vida familiar i privada. Recordem que entre les accions qualificades de «genocidi» en la discussió de la Convenció de les Nacions Unides per a la prevenció i repressió d’aquest crim, figura, segons els textos de l’anuari de l’ONU (1950), l’acció de prohibir l’ús de la llengua d’un grup humà, en les seves relacions diàries, a les escoles o en la impressió i circulació de publicacions escrites, així com l’acció de destruir biblioteques o impedir-ne l’ús, el mateix que museus, escoles, monuments històrics, llocs de culte o d’altres institucions o instruments de cultura. Amb propietat, doncs, la primera època de la postguerra pot ser qualificada d’època del genocidi cultural dels Països Catalans. S’acomplien així els propòsits de l’alçament militar de 1936, proclamats per les veus més autoritzades d’aquest bàndol durant tota la guerra i posats en pràctica des del primer moment. Aquest «primer moment» varià segons el desenvolupament de la guerra. Així, a l’illa de Mallorca la repressió començà el juliol de 1936, perquè els militars rebels hi guanyaren la partida. Però de moment fou més una repressió —terrible— de caràcter polític i d’odis descontrolats, que cultural i lingüística, encara que a poc a poc prengué el mateix caràcter que a tot arreu. En un excel·lent estudi, ''Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950)'', Josep Massot i Muntaner dona, resumida, la informació més important sobre aquest període. == L’exili == === La cultura catalana a l’exili === Per molts, la postguerra començà, certament, amb l’exili. Els Països Catalans es buidaren d’una àmplia representació dels seus dirigents culturals, els quals defugien la presó o la mort i alhora volien retenir la llibertat. [[File:22NUM1PH2-55 Réfugiés se reposant dans leur trou dans le sable.jpg|thumb|right|top|''Figura 3: Refugiats descansant en el seu forat a la sorra al camp de concentració d'Argelers el gener de 1939. Estava emplaçat a la platja de la comuna nord-catalana d'Argelers de la Marenda, tocant a Cotlliure. Es va construir a corre-cuita a partir de febrer de 1939 per fer front a l'afluència sense precedents de centenars d’exiliats que temien les repressions del nou poder franquista. Entre febrer i juny dels 1939 va acollir a més de 110 mil exiliats republicans.. Aquests refugiats van ser dels primers a ser detinguts i var participar en la construcció del camp de concentració..'']] S’emportaven la representació de la consciència cultural d’un poble, i molts d’ells s’encarregarien de fer memòria d’aquest poble —dels combatents, dels polítics, dels perseguits i dels immolats— amb llur treball científic, artístic o literari, i allí on anaven representaven la catalanitat. Així, el doctor Josep Trueta va escriure ''The Spirit of Catalonia'', a Gran Bretanya, Carles Riba, les seves ''Elegies de Bierville'', a França, Josep-Lluís Sert ensenyà arquitectura a Harvard i Pau Casals magnificà amb la música la presència de l’exili arreu del món. Així mateix, metges com August Pi i Sunyer, els germans Joaquim i Antoni Tries i Pujol, Frederic Duran i Jordà esdevingueren mestres i capdavanters, com Trueta, a Veneçuela, Mèxic, Colòmbia, Argentina i Gran Bretanya. Professors com Bosch i Gimpera, Pau Vila i Josep Ferreter i Mora feren escola en llurs especialitats —història, geografia, filosofia— allí on residiren: a França, Mèxic, Colòmbia, Veneçuela i els Estats Units, on Joan Coromines s’erigí en una primera autoritat mundial en lingüística com a professor de la universitat de Chicago. L’exili català —que enllaçava amb l’emigració establerta a les Amèriques i que conservava la identitat catalana— donà vida a centres culturals propis, mantingué agrupacions corals i teatrals, creà editorials per a llibres en català —n’aparegueren prop de cinc-cents—, sostingué revistes i publicacions diverses. I amb el nom de «Jocs Florals de la Llengua Catalana» hi continuà la festa dels Jocs de la Gaia Ciència, celebrada sense interrupció des del 1941. Mecenatges més o menys sostinguts —el de Rafael Patxot (1872-1964) al davant, el de Ferran Cuito (1898-1973) i d’altres— ajudaren i estimularen aquestes tasques. [[fitxer:22NUM1PH2-35_Habitations_de_fortune.jpg|thumb|right|top|''Figura 4: Habitatges improvisats al camp de concentració d'Argelers.'']] Així, l’exili fou una vigorosa i sentida resposta a la pèrdua de gairebé tot. En la primera època de la postguerra, fins a les darreries del decenni 1940-1950, representà la continuïtat cultural de tot el que ens havia estat arrabassat i en reivindicà la plena restitució, que fins i tot el curs favorable als aliats de la Segona Guerra Mundial podia fer preveure. Però a la llarga, tal com anaren les coses, la seva continuïtat esdevingué difícil. I aleshores passà a ser, fins a la fi de la postguerra i àdhuc més enllà, el testimoni permanent d’una catalanitat irreductible. === Esdeveniments polítics en l’exili republicà === Les relacions entre els polítics republicans, des del moment de l’èxode, foren molt afectades per les rivalitats i els conflictes que havien caracteritzat l’última fase de la Guerra d’Espanya, marcada per un progrés de la influència comunista en les institucions estatals i en els òrgans de govern. Aquestes tensions havien estat imbricades amb els conflictes de competència entre el govern de la Generalitat catalana i el govern de la República espanyola instal·lat a Barcelona. Els primers organismes republicans que funcionaren a l’exili —establerts a Mèxic— foren els d’ajut als milers i milers d’expatriats. El «Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles» (SERE), creat pel darrer cap de govern de la República Juan Negrín i d’influència comunista i socialista revolucionària, competí amb la «Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles» (JARE), inspirada pel socialista Indalecio Prieto i amb la qual col·laboraren alguns republicans liberals catalans. La crisi de la política republicana catalana tingué expressió, ja vers 1940, en la creació, per Lluís Companys, president de la Generalitat, d’un Consell Nacional de Catalunya que no reconeixia la legalitat de l’autonomia estatutària dels anys trenta, sinó que reclamava un nou exercici del dret d’autodeterminació dels catalans. Capturat i afusellat Companys (el mateix 1940), el Consell Nacional fou presidit, a Londres, per Carles Pi i Sunyer, que va obtenir el suport del moviment de Comunitats Catalanes organitzat en alguns països americans. Al mateix temps, militants d’Esquerra Republicana intentaren, a França, de reorganitzar llur partit. El PSUC, per la seva banda, conegué un procés d’adoctrinament marxista-leninista que accentuà el seu caràcter comunista i sofrí el distanciament de nombrosos militants d’origen socialista —fins i tot, el 1949, de Joan Comorera, el seu secretari general. Una part del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) evolucionà paral·lelament fins a donar lloc a la fundació del Moviment Socialista de Catalunya, el 1945. Dins la CNT, a França, es consumà la divisió entre «permanentistes», d’ideologia anarquista, que crearen el Moviment Llibertari Espanyol i donaren suport a l’acció guerrillera, i «circumstancialistes», favorables a la col·laboració amb els partits republicans. Fins al 1945 no s’arribà a noves formes d’unitat entre les diverses tendències republicanes catalanes dispersades arran de la derrota del 1939. L’onze de setembre de 1945 es constituí, a París, un govern de la Generalitat de Catalunya a l’exili, presidit per Josep Irla (1874-1958) i configurat per republicans liberals, comunistes i més endavant per socialistes. Feia sis mesos que hom havia constituït un unitari govern d'Euskadi a l’exili i, uns dies abans, un govern de la República espanyola, a Mèxic, amb socialistes, republicans i poc després amb els comunistes. La intervenció catalana activa en la Segona Guerra Mundial se centrà en la col·laboració amb els moviments de resistència antifeixista de diversos països d’Europa, primordialment dins el XIV Cos de guerrillers espanyols de la Resistència francesa. Ni organismes de representació simbòlica, ni pressions diplomàtiques, ni combats armats no forniren, tanmateix, un argument prou decisiu per moure els Estats Units, Anglaterra i l’URSS a intervenir militarment en l’Espanya franquista. El 1948 fou dissolt el govern de la Generalitat a l’exili, igualment com el govern de la República espanyola. Josep Irla ocupà la presidència de la Generalitat amb caràcter simbòlic fins a l’any 1954 en què va delegar-ne les funcions a Josep Tarradellas, el qual va exercir-les així mateix simbòlicament —a França— fins a la seva tornada a terres catalanes, el 1977. Fins aquesta data, l’antifranquisme nodrit a l’interior dels Països Catalans prosperà segons uns altres protagonismes i unes altres generacions, en connexió amb uns moviments socials desfermats a partir d’una nova dinàmica de canvis interiors. === Tres països i una sola nació, a l’exili === L’exili de 1939 —treballadors, soldats, homes, dones, infants, lletraferits, tècnics— tingué uns trets excepcionals, car aviat el veí Estat francès entraria, a son torn, en una guerra sobretot devastadora. El salt a Amèrica, fugint dels camps de concentració o del retorn forçat a l’Espanya franquista —on serien executats polítics com Lluís Companys o líders obrers com Joan Peiró— esdevingué un fet obligat. A Amèrica es trobaren junts, per primera volta, catalans del Principat, del País Valencià, de les Illes. Lluny de llur país, redescobrien la unitat perduda. «Industrials» i «agraris» eren ben lluny, restava la llengua, la cultura, el sentiment. [[Fitxer:Lluís_Companys_i_Jover.jpg|thumb|left|top|''Figura 5: Lluís Companys l'any 1932. Un consell de guerra sumaríssim el féu afusellar el 15 d’octubre de 1940 en el castell de Montjuïc, a Barcelona. Als anys 90 del segle vint, el llavors canceller alemany Helmut Kohl i el president francès François Mitterrand va demanar perdó a la Generalitat de Catalunya per la detenció de Companys a França a mans de la Gestapo i pel seu lliurament a les autoritats espanyoles, cosa que no ha fet el l’Estat espanyol par haver-lo afusellat.'']]En una revista que es publicava a Coyoacán, Mèxic, ''Quaderns de l’Exili'', i que no es venia sinó que es regalava —era enviada per correu postal a qui ho demanés— hom feu preses de posició i reflexions que cal tenir en compte. Així en el seu primer número del setembre de 1943, aparegueren uns punts que val la pena de transcriure: «I. Catalunya, València i Balears són tres països i una sola nació. És missió de la nostra època realitzar la unitat nacional dels catalans, valencians i balears en un estat en el qual siguin emparades les peculiaritats de cada un dels tres països. »II. Entenem que la nostra nació, un cop resolt el problema de la seva existència sobirana, no ha de recloure’s necessàriament dins les seves fronteres, sinó que, d’acord amb la seva tradició més noble, podria cooperar a la creació d’una confederació —occitana, hispànica, romànica o europea— en una absoluta igualtat d’obligacions i de drets amb les altres nacions associades. »III. La nació dels catalans, valencians, i balears haurà de mantenir, entre altres manifestacions de la seva sobirania, i mentre la seguretat internacional es basi en la força armada, un exèrcit al servei de les institucions pròpies, i a més —si ingressa en estructures noves— al servei de la confederació en els assumptes d’interès general. Sense exèrcit propi, és il·lusòria tota llibertat política. »IV. La nació és el poble. No hi ha veritable nacionalisme sense sentiment de la igualtat de tots els compatriotes. Cal acabar amb les divisions de classe que feren impossible la unitat nacional interior. Volem un règim d’igualtat social i econòmica per a tots els ciutadans, que doni a aquests la plena dignitat humana i que garanteixi la llibertat política i l’expressió lliure del pensament…» == La resistència antifranquista == === El maquis === La lluita de guerrilles —o del ''maquis'', segons la veu popular— aparegué de manera espontània en el decurs de la Guerra d’Espanya. L’avançada de les tropes franquistes comportà, arreu dels territoris sotmesos, la fugida de persones compromeses amb el règim republicà. A Astúries, per exemple, fou nodrida per restes d’unitats militars. En terra catalana, des del final de la guerra, retornaren de l’Estat francès grups armats, que es van estendre, sobretot, per les anfractuositats pirinenques del nord empordanès, per sobre d'Espolla, Agullana, Cantallops, Rabós, Darnius, Maçanet de Cabrenys. L’historiador Josep Maria Soler i Sabater diu que llur primer encontre amb la Guàrdia Civil tingué lloc el 8 de novembre de 1941. Però aquells primers anys, el maquis, no dotat encara de veritable organització, era combatut majorment per efectius militars. «La veritable història del ''maquis'' —diu Soler i Sabater— començà en trencar-se l’equilibri de la guerra mundial a favor dels aliats, quan els exiliats republicans que havien col·laborat en la lluita contra el nazisme cregueren que una continuació natural era enderrocar el règim franquista.» === La lluita armada en la postguerra franquista === El setembre de 1944, és a dir, uns mesos abans de la fi la II Guerra Mundial, uns quatre mil exiliats republicans reclutats a l’Estat francès penetraren a la Vall d’Aran per tal d’ocupar-la i, segons sembla, d’establir-hi un govern provisional que pogués ser reconegut per les potències aliades i suscitar la seva intervenció militar en l’Espanya franquista. Tot i que en algunes poblacions araneses s’organitzaren comitès de govern popular, la ràpida reacció del franquisme, que hi envià forts contingents militars, feu reconsiderar la temptativa i la major part dels guerrillers mobilitzats retrocediren a territori francès. L’acció esdevingué més aviat propagandística. L’any següent, d’acord amb la tàctica organitzativa de l’Agrupació de Forces Armades de la República espanyola, en la qual col·laboraren militants comunistes, socialistes, anarco-sindicalistes i d’altres partits republicans, foren organitzades una sèrie d’agrupacions guerrilleres a diverses zones de la geografia ibèrica. Una agrupació del Principat fou desbaratada tot just d’haver-se començat a formar, a causa d’una sèrie de detencions, l’abril de 1945. Una agrupació valenciana actuà fins al 1952, sobretot en terres del. Maestrat, en accions que tractaven d’obtenir, amb escàs èxit, el suport dels camperols. Al final, un sector de l’anarquisme portà a terme una diversificada activitat de guerrilla a base de petits grups, sovint audaços, en escenaris preferentment urbans. El 1949, una major part d’aquests grups foren desarticulats, adés morts a trets en encontres amb la policia o la guàrdia civil, adés detinguts i afusellats. Les últimes accions d’aquesta mena foren dutes a terme per [[ca:w:Josep Lluís Faceries|Josep Lluís Faceries]] (mort per la policia, el 1957), [[ca:w:Francesc Sabaté Llopart|Francesc Sabaté i Llopart]] (mort el 1960) i [[ca:w:Ramon Vila i Capdevila|Ramon Vila i Capdevila]] (mort el 1963). Altres grups que també realitzaren accions de resistència, foren el Front Nacional de Catalunya, creat per militants d’antics grups separatistes, el Front de la Llibertat, nodrit d’antics membres del Partit Obrer d’Unificació Marxista, i el Front Universitari de Catalunya, de cristians demòcrates i estudiants de tendències vàries. Van realitzar actes com ara col·locació de banderes catalanes, realització de pintades murals o contactar amb els serveis d’informació dels aliats. La reduïda presència d’altres grups republicans en terra catalana comportà la formació d’un organisme com el [[ca:w:Consell Nacional de la Democràcia Catalana|Consell Nacional de la Democràcia Catalana]], que no reconegué els continuadors de la legalitat republicana i autonòmica en exili, estroncada el 1939, ni tingué relacions estables amb els sindicats, va esforçar-se, però, a relacionar-se amb algunes ambaixades i consolats. === Reconstruir el partit a l’interior === Una matinada de maig del 1941, en el sòrdid Camp de la Bota —lloc d’execucions de la riba dreta del Besòs, tocant a mar—, foren afusellats Tomàs Pons, responsable del Socors Roig, i Otili Alba, secretari del Partit Socialista Unificat de Catalunya a l’interior. Els van afusellar enmig d’un absolut silenci periodístic, com tantes altres vegades, com quan foren afusellats Lluís Companys, el 1940, o Carles Rahola, el 1939. Quaranta anys després, Carme Alba, militant antifeixista veterana, evoca, en informació de Jaume Fabre i Josep M. Huertas, l’atmosfera repressiva en què fou detingut el seu germà Otili. Aquest es comptà entre els milers i milers de refugiats republicans que anaren a raure a Sant Cebrià, el camp de concentració arranjat per l’estat francès en terra rossellonesa, prop de la ratlla fronterera. Poc conegut per activitats polítiques, explica Carme Alba, fou elegit per tornar a Barcelona, clandestinament, i reorganitzar-hi com fos el Partit Socialista Unificat. Fou admès a la Societat Anònima Riviere, on ja havia treballat abans de la guerra. De nits, duia endavant la seva tasca política, molt difícil, que havia de basar en antics militants formats en plena guerra civil. En època tan primerenca, hom alternava afers organitzatius i accions reivindicatives. «A finals de l’any 1940, diu Carme Alba, jo recordo haver cosit una bandera catalana de quaranta metres, a casa, amb retalls que treia d’altres robes, perquè fos col·locada a les torres de Sant Jaume, al port». Hi hagué, però, una delació. Significà, el febrer de 1940, la caiguda de 52 membres del PSUC, entre els quals set dones. «Entraren a casa, vers migdia. Eren prop de vint policies, ben uniformats, i preguntaren pel meu germà. Ens dugueren a una casa del carrer Còrsega, a prop de la Diagonal, on el ''Rondín Antimarxista'' —força paramilitar creada per capità Brabo Montero i formada per policies, falangistes i confidents— tenia la seu. Davant meu, vaig assistir a una escena que mai no podré oblidar. Van interrogar un xicot que es deia Alexandre Matos, que era l’altre responsable del PSUC a Barcelona. Havien trobat una referència personal en la seva agenda que al·ludia, naturalment, el meu germà. Però ells volien que ho reconegués. L’estaven atonyinant i, en un moment donat, li van caure les ulleres: era molt miop i es posà frenètic. De damunt la taula, agafà una mena de pinya-bomba, un objecte pesant, i va tirar-la contra una finestra que donava a un celobert. Van reaccionar com feres i allà mateix, a cops de peu, el van matar.» === Resistència obrera === En la postguerra, el marc institucional del franquisme, a més de la repressió, l’autarquia i la sobreexplotació econòmica, incloïa, en l’àmbit laboral, l’enquadrament obligatori de tots els treballadors en la ''Central Nacional Sindicalista'' —el Sindicat Vertical—, la consideració de la vaga com a delicte de sedició i la reglamentació, elaborada pel ministeri de treball, de les condicions laborals en què havia de transcórrer l’activitat productiva. A uns tals mecanismes de rígid control institucional, cal afegir les condicions de sobreexplotació que feren descendir el nivell de vida dels treballadors fins a extrems de misèria i fam. Així, prenent els salaris reals del 1930 com a índex 100, el 1953 havien arribat, dins el ram tèxtil, a 28; en el del metall, a 24; en la mineria, a 27 i en l’agricultura, a 30. Fins a finals dels anys cinquanta, hom no assolí de nou el nivell adquisitiu d’abans de la guerra, retard acumulat que, d’altra banda, fa més entenedora la recuperació accelerada dels anys seixanta. Les accions de resistència obrera, durant el decenni de 1940-50, foren motivades, sobretot, per aquest enorme enduriment de les condicions de vida, que fregaren els límits de la subsistència. A mitjan decenni, enllaçaren amb les expectatives de canvi polític suscitades per la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial. Les motivacions de les vagues del període solien incloure, entre llurs causes fonamentals, una disminució de les racions alimentàries, una reducció del salari per raons característiques de la situació general de recessió —com les restriccions elèctriques— i un augment dels preus d’alguns productes de consum de primera necessitat. Les motivacions polítiques es feien perceptibles per la coincidència de tal i tal acció amb la commemoració de dates rellevants de la història immediata, com ara les jornades de victòria aliada en el conflicte bèl·lic internacional. Accions propagandístiques o guerrilleres paral·leles hi podien donar també una altra dimensió. Així, el 1945, van registrar-se interrupcions voluntàries del treball en empreses com La Maquinista Terrestre i Marítima, de Barcelona (el dia de la capitulació del Japó), com MACOSA, de València, i accions promogudes per pagesos del Baix Ebre, el Montsià i altres comarques. L’any 1946 va ser el de major mobilització vaguística del període, en coincidència amb la retirada dels ambaixadors estrangers acreditats a Madrid per recomanació de l’Organització de les Nacions Unides, i amb el tancament de fronteres amb França, moment àlgid de la tensió internacional contra Franco. Durant l’hivern i la primavera de 1946, tingueren lloc moviments vaguístics, amb petició d’augment de salaris, en empreses tèxtils de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, així com en empreses del ram de la fusta a Sueca i del paper a Alcoi. A Manresa, l’empresa Bertrand Serra sofrí una vaga en protesta pel descompte de la retribució del dia 24 de gener, aniversari —i festa obligada— de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. D’allà s’estengué a altres empreses. Les treballadores de la Fàbrica Nova es reclogueren a les naus. Tancant fàbriques, el moviment aconseguí pujades de sou i de racionament, retribució del dia indicat i àdhuc altres millores, com un plus de carestia i la creació d’economats, que subsistiren durant molts anys. La ciutat de Mataró, així mateix, va declarar-se en vaga general. El moviment vaguístic més ampli es registrà a la tardor del mateix any, en petició d’augments salarials i en protesta contra l’especulació de productes alimentaris, tingué les seves plataformes destacades en empreses barcelonines com L’Espanya Industrial i La Maquinista Terrestre i Marítima. Segons dades del mateix govern civil de Barcelona, hi hagué vagues, de quaranta-vuit hores de durada mínima, en 47 empreses del ram tèxtil, en 17 del ram del metall i en 7 del químic, sense comptar els efectes solidaristes de llurs accions en el transport, aigua, gas, electricitat i altres sectors. La CNT mantenia, aquells anys, una nodrida organització clandestina, la qual, segons alguns testimonis, aplegava una xifra de militants que podia oscil·lar entre cinc mil i quinze mil, a Barcelona, organitzats en diversos rams i en domini d’una distribució regular de premsa i cotització. Segons fonts cenetistes, entre 1939 i 1951, quinze comitès regionals de la CNT del Principat foren desarticulats per la policia. La UGT, promoguda aleshores sobretot pel PSUC, comptava, en canvi, amb un nombre reduït d’afiliats i es concentrava a fer presència unitària en comitès d’enllaç amb la CNT. Després d’algunes detencions —particularment nombrosa la del 1947—, el PSUC canvià de tàctica: desistí de conservar dempeus en clandestinitat les organitzacions sindicals de preguerra, renuncià a l’activitat guerrillera i, l’any 1948, adoptà una tàctica que incloïa el treball en el Sindicat Vertical i en altres organismes legals, segons una línia destinada a prosperar en anys a venir. == La resistència cultural == Tanmateix, com en l’exili, també era irreductible la catalanitat d’un nombre més reduït, però molt significatiu, de dirigents culturals que restà a l’interior o que després d’un exili breu hi tornà aviat. Llur aspiració no pogué ser altra, de moment, que la de refer sense entrebancs greus llur vida privada i mantenir-se marginats de tota relació amb l’estament oficial o amb aquells que hi col·laboraven. La col·laboració podia consistir, de vegades, a acceptar la invitació a un acte públic presidit per les autoritats, segons suggeriment d’un «amic» col·laboracionista. Si es tractava d’un escriptor, allò que els amics del règim tractaven d’aconseguir, al cap d’un temps, era de comprometre’l oferint-li d’escriure sobre temes de la seva especialitat, en alguna publicació local, però en castellà, naturalment. Per a negar-s’hi, l’escriptor havia de trobar una excusa, de manera que la seva negativa no prengués un caràcter reivindicatiu o «ofensiu». Els dirigents culturals tingueren, els primers anys, aquest problema, però en general es mantingueren en la voluntat d’evitar les aparences de col·laboració o de deserció, encara que haguessin de veure’s en la situació d’enterrats en vida i sense ni la més petita referència pública a llurs noms o llurs obres durant anys. La primera generació de postguerra observà aquesta mena d’operacions d’intenció erosiva amb recel i esperança, perquè li calien, a prop, unes figures capdavanteres que fossin el suport i la representació de la cohesió moral de l’«interior» —com anomenaven els Països Catalans els exiliats. Almenys fins al 1945, la sola actitud d’abstenció i de silenci d’aquells homes i dels qui els seguien constituïa ja una resposta, vàlida per ella mateixa, a la política d’un règim que els feia reus del delicte d’existir. Amb el temps, però, consolidat el règim malgrat el curs advers per a les potències de l’eix Roma-Berlín que prengué la guerra europea des de la tardor de 1942, el silenci ja no bastà i per la dinàmica natural dels fets s’establiren col·laboracions entre dirigents i, sobretot, entre activistes culturals i activistes polítics en clandestinitat. Llavors començà el que ha estat anomenat la «resistència cultural», gairebé sempre relacionada amb la resistència política. La lògica feia creure que amb el desenllaç de la guerra mundial el règim es veuria obligat a evolucionar i que això precipitaria la seva caiguda. Però l’evolució del règim consistí, quant a la cultura, a obrir més escletxes de concessions mínimes, sense modificar els seus propòsits anihiladors. De moment, però, aquestes concessions —escasses, tardanes, condicionades fins a l’exasperació— aconseguien de deixar perplexa l’oposició i àdhuc arribaren a dividir-la: a poc a poc, però, s’imposà la conducta de reprendre activitats aprofitant les escletxes i a l’hora de continuar en la clandestinitat les que no eren permeses o les que era massa exposat a col·laboracionisme de fer-les públicament. En aquest darrer cas, es trobaven, per exemple, les publicacions periòdiques que fossin del tot en català, i d’aquí ve que fos refusada, en una famosa reunió, per dirigents i activistes alhora, una proposta oficiosa de Madrid d’autoritzar una revista literària. Val a dir, però, que es tractava d’un sondeig oficiós i que potser la revista, sense aquell refús, tampoc no hauria arribat a sortir mai, tot i que el fet s’escaigué en el moment més propici, quan certs sectors del règim, en la inseguretat, volien atreure’s el catalanisme considerat «apolític». Des d’aquell moment, començà, paral·lela a l’acció clandestina, la recuperació pública, aquesta, però, amb totes les reserves, molt condicionada i amb gran lentitud. El règim volia una presència només testimonial del català. Ja renunciava a amagar-ne del tot l’existència com a llengua de cultura. A la primavera de 1946, hi hagué represes de llibres, de teatre, de l’Orfeó Català. A la tardor, prenien amplitud els preparatius per a les festes montserratines de l’any següent. Des de l’exili, hom mirava, en general, amb preocupació i sovint amb malfiança, de vegades amb una hostilitat radical aquest tombant mínim, però molt significatiu, que es produïa a l’«interior». En la clandestinitat, hi havia també divisió de parers. Mentrestant, sorgia l’assaig d’una via intermèdia que consistia a tenir una actuació «gairebé» pública sense demanar permís. La viabilitat relativa d’aquest procediment depenia, però, dels continguts i així, amb la moderació i donant la cara, posava el règim en la necessitat de suspendre l’activitat —una revista periòdica, un butlletí, un concurs literari, un cicle de cant coral, un curset de gramàtica, una predicació religiosa— pel sol fet de ser en català. Així sorgiren i així foren suprimides, posem per exemples, les revistes ''Ariel'' (1946-1951) —que tenia un precedent en ''Poesia'' (1944-1945), de Josep Palau i Fabre—, ''Antologia'' (1947-1948) i la seva represa ''Occident'' (1949-1950), a Barcelona, i ''Esclat'' (1948) a València. Més endavant, a Mallorca, Francesc de Borja Moll, que ja havia reprès ''Les Illes d’Or'' (1941) intentà d’utilitzar el procediment amb la revista ''Raixa'' (1953), però n’obtingué el mateix resultat. De moment i durant molts anys, les publicacions periòdiques havien de ser en castellà, encara que en fos tolerada alguna de bilingüe i de circulació molt restringida, com ''Dau al Set'' (1948-1954). En alguns casos, començà a entrar en joc a l’empara de la, sempre exposada, jurisdicció eclesiàstica, i no sols per a publicacions periòdiques. Així veié la llum ''Ressò'' (1950-1952), impulsada per Ramon Muntanyola, a l’Urgell, i, més endavant, ''Germinàbit'' (1949-1959) i ''Serra d’Or'' (iniciada el 1955). Tota aquesta primera etapa de la postguerra se centrà, per instint i per necessitat, en els intents i, a poc a poc, en les realitats, limitades però efectives, de la represa. Voluntats antigues i noves s’hi hagueren d’adjuntar salvant diferències de generacions i d’escoles, i, sobretot, salvant l’abisme de la revolució i de la guerra. Així, l’exili, la clandestinitat i la represa pública, tot actuant per separat i, com dèiem, divergint, feien en el fons una tasca conjunta. Però a mesura que el règim subsistia, l’exili i la clandestinitat culturals perdien part del seu sentit o esdevenien insostenibles, i la tasca principal se centrava en la represa pública i, amb ella, en la dura i llarga resistència contra el descoratjament, la rutina, el tancament en una «reserva» cultural, contra el bilingüisme propiciat per antics o nous adeptes al règim i, en definitiva, contra una nova decadència per al ben morir. Aquest és el veritable sentit que cal donar, literalment, a l’expressió «resistència cultural» aplicada a unes actituds que, entre totes, evitaren que la cultura catalana perdés la partida en aquella mena de joc de l’oca que la història i el règim franquista li havien preparat durant els primers deu o dotze anys de la postguerra. == Annexos == === Pere Vives i Clavé (1910-1941) === Pere Vives i Clavé, barceloní, va comptar-se entre la munió de soldats catalans que passaren la frontera de l’Estat francès, en 1939, i conegueren les penalitats dels camps de concentració europeus. Precisament, en un dels que tenien fama més horrífica, el camp d’extermini de Mauthausen, Pere Vives hi fou assassinat amb una injecció de benzina al cor, el dia 30 d’octubre de 1941. No se sap que Vives hagués publicat res abans de la guerra i els únics escrits que se’n conserven són: un relat molt breu intitulat 'Bard', alguns fragments de traduccions, quinze cartes adreçades a Agustí Bartra, amb qui havia fet amistat en el camp d’Agde, i vint-i-sis Cartes o postals adreçades a la seva família. La prosa de Pere Vives té molta força, és travessada d’una rica humanitat i feta amb estil nítid. Tothom que va tractar-lo coincideix a presentar-lo com un home de gran sensibilitat i d’àmplia cultura. Dues novelles fan homenatge emocionant a la figura de Pere Vives: 'El Crist de 200 000 braços', d’Agustí Bartra, que el quintaessencia en el personatge anomenat, com ell mateix, Pere, i 'K. L. Reich', de Joaquim Amat-Piniella, que l’evoca en el personatge dit Francesc. També Ramon Planes explica els records de la seva relació amb Pere Vives i Clavé en el seu llibre 'El desgavell'. === L'aniquilació del ''maquis'' === Els ''maquis'' va ser un conjunt de grups armats anarquistes, comunistes o socialistes que, en forma de guerrilla, es van oposar al règim franquista, tant durant la guerra en la zona franquista com després del 1939 en diverses regions de l’Estat. Com va acabar el règim franquista amb els maquis? El diari asturià ''La Nueva España'' va aportar alguns detalls que, no per ser anecdòtics, eren menys interessants. Van tenir una incidència molt importat a Astúries, on els treballadors de les conques mineres poseien una arrelada tradició antifeixista i on els anomenats ''fugaos'' disposaven d'un important suport social. L’Agrupació Guerrillera d’Astúries, que operava a les muntanyes i a la conca minera, va ser una de les més importants de l’Estat i no va desaparèixer fins a principis dels anys cinquanta del segle vint. Van desaparèixer per un canvi d’estratègia dels partits i de l’entorn internacional al voltant del 1950, però també, per un augment de l’eficàcia de les forces armades i les freqüents delecions. En els inicis, les intervencions de les forces armades van ser bastant ineficaces a causa del seu habitual ''modus operandi''. La Guàrdia Civil rebia un ''soplo'' que alguns ''fugaos'' estaven un algun determinat lloc. Abans de pujar a cercar-los, anaven al ''chigre'' per, discretament, anunciar que havien rebut un ''soplo'' d’on estaven els ''fugaos''. I només després d’un temps prudencial per permetre que els guerrillers fossin advertits, pujaven a la seva captura. Actuaven així per no perdre els complements de sou que rebien per haver de combatre els guerrillers. I això va durar fins que, potser per la poca eficàcia de les actuacions, es van anar canviant els comandaments. Amb el temps, els ''fugaos'' es van anar eliminant amb sangonents intervencions de la Guàrdia Civil. El 2009 el diari ''La Nueva España'', recordava com van ser aniquilats dos dels darrers ''fugaos'' l’any 1952, és a dir, més de deu anys després de finalitzada la guerra. <blockquote>“La madrugada del 30 de julio de 1952 remontaron El Valle de La Cerezal, en San Martín del Rey Aurelio, dos decenas de guardias civiles, dirigidos por el brigada Modesto García Fernández y el sargento Valeriano Varela Fernández. Con las luces del alba, en torno a las 6 de la mañana, asediaron una cabaña en La Vallilfresnu, próxima a la Campa la Muezca y, cuando detectaron la presencia de dos ocupantes, taladraron sus cuerpos con un intensísimo fuego cruzado.”</blockquote> Els abatuts eren al comunista Fernando Álvarez Iglesias, «El Alcalde» i el militant anarcosindicalista, Andrés Llaneza Rozada «El Gitano». Com era habitual en aquests casos, un enllaç de la guerrilla els va trair i guià a la ''brigadilla'' fins a la cabana de La Vallilfresnu, on estaven els guerrillers. L’informe fet pels guàrdies civils implicats afirmava que la fuerza pública es va limitar a respondre a l’agressió dels ''maquis''. Però, continua explicant la crònica del diari, <blockquote>«la autopsia realizada a los cadáveres por Emiliano Fernández Guerra y José Roca Lecha quedó acreditado que fueron tiroteados por la espalda, probablemente cuando iniciaron una precipitada y estéril huida».</blockquote> Amb l’eliminació d’aquest grup, ja només quedava un guerriller, Ramón González González, que es va suïcidar d’un tret al cap quan anava a ser capturat el 14 d’octubre del mateix any. Sembla que va ser traït pel mateix que va denunciar als dos anteriors. Així es tancava la història dels ''maquis'' a Astúries. == Notes == Les dades de la repressió de la postguerra i la cita del gendre de Mussolini s’han tret de Josep Fontana, capítol 10 de «La formació d’una identitat». La xifra de València és del [https://www.theguardian.com/world/2022/may/15/hes-coming-home-mass-grave-in-valencia-gives-up-francos-victims The Guardian] consultat el 16-05-2022. El relat dels darrers ''maquis'' s'ha tret de ([http://www.lne.es/nueva-quintana/2009/03/07/hija-gitano/732136.html ''La hija de El Gitano''], consultat el 25-04-2017). 6q4pdhtekl381mcwnxlmrkuydx7yejc 0 11177 72920 72919 2022-08-13T12:44:03Z Griera 858 /* Evolució política */ wikitext text/x-wiki <center>del llibre [[Els Països Catalans]]</center> == De la República catalana al Front d’Esquerres == {| class="wikitable" style="float: right;width: 33%;text-align: left;" |+ Cronologia bàsica |- | style="width: 35%;" | 1902 | style="width: 65%;" | Alfons XIII, als setze anys, inicia el regnat |- | 09-1923 a 01-1930 | Dictadura del general Miguel Primo de Rivera |- |- | Octubre de 1929 | Crac de la borsa de Nova York |- | 12-04-1931 | Eleccions municipals amb una victòria dels republicans a les grans ciutats. Alfons XIII renuncia i marxa a França. |- | 14-04-1931 | Francesc Macià (ERC) proclama la [[w:ca:Proclamació de la República Catalana|República Catalana]] i constitució de governs provisionals republicà a [[w:ca:Govern de Catalunya 1931-1932#La República Catalana|Catalunya]] i a [[w:ca:Govern Provisional de la Segona República Espanyola|Espanya]] |- | 28-04-1931 | [[w:ca:Govern de Catalunya 1931-1932#La Generalitat provisional i l'Estatut de Núria|Govern provisional]] de la Generalitat presidit per Francesc Macià |- | 28-06-1931 | Eleccions a les corts constituents espanyola amb victòria aclaparadora de les esquerres. Govern de Manuel Azaña a l'Estat espanyol |- | 20-11-1932 | Primeres [[w:ca:Eleccions al Parlament de Catalunya de 1932|eleccions al Parlament]] que guanya l'ERC de Francesc Macià (en coalició en partits republicans i socialistes) essent segon, a gran distància, la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. |- | 19-11-1933 | Eleccions generals que guanya la dreta. |- | 25-12-1933 | Defunció Francesc Macià. Lluís Companys el succeïx |- | 6-10-1934 | [[w:ca:Fets del sis d'octubre|Fets del sis d'octubre]]: en resposta a l'entrada de les dretes de la [[w:ca:Confederación Española de Derechas Autónomas|CEDA]] al govern espanyol, el president Companys va proclamar unilateralment un «Estat Català de la República Federal espanyola». Companys destituït i empresonat. |- | 16-02-1936 | Eleccions generals que guanya l'esquerra del Front Popular. Companys és alliberat i el Govern és restituït l’1 de març de 1936. |- | 18-07-1936 | Sublevació militar i inici [[w:ca:Guerra Civil espanyola|Guerra Civil espanyola]] |} * 1931 ** Després de la caiguda la dictadura del general Primo de Rivera l’any 1930, Macià retornà de l’exili el 22 de febrer de 1931 i, amb Estat Català, s’incorpora a Esquerra Republicana de Catalunya. ** En mig d’una important crisi econòmica, política i social, el govern conservador monàrquic decidí fer unes eleccions municipals que atorguessin un marc constitucional favorable a la monarquia. Les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 donen el triomf als partits republicans a les principals ciutats el que provocà que Alfons XIII abandonés el país. També als Països Catalans guanyen els partits republicans. Al Principat triomfà Esquerra Republicana de Catalunya presidida per Francesc Macià. Al País Valencià, a la coalició antimonàrquica encapçalada pel ''Partido de Unión Republicana Autonomista'', el partit blasquista. A les illes, a la coalició republicanosocialista. ** El 14 d’abril, Francesc Macià proclama, a Barcelona, la República catalana. Aquest moviment no plau gens als republicans de Madrid, els quals, tres dies després, empenyen Macià a acceptar que el «govern provisional català» que havia funcionat fins aleshores a Barcelona actuaria en endavant «sota el nom de gloriosa tradició de govern de la Generalitat de Catalunya». El mes d’agost del mateix any és aprovat unànimement en referèndum (99 % de vots afirmatius) l’avantprojecte d’estatut d’autonomia del Principat. ** A Mallorca, amb la caiguda de la monarquia, l’Associació per a la Cultura de Mallorca inicia una campanya per tal de redactar un avantprojecte d’estatut d’autonomia per a les Balears que és refusat, emperò, per Menorca, atemorida de restar en un règim autonòmic dirigit per forces dretanes i desitjosa d’integrar-se a l’estatut del Principat. El text fou aprovat per una assemblea el juliol del 1931, però no prosperà per diverses causes. ** També El País Valencià coneix una tímida iniciativa dels blasquistes per la consecució d’un règim d’autonomia. ** L’adveniment del règim republicà havia d’afavorir en gran manera el desenvolupament del moviment obrer, en especial el corrent anarco-sindicalista, que, després del parèntesi dictatorial de Primo de Rivera, esdevingué de nou hegemònic als Països Catalans. La CNT (Confederació Nacional del Treball), la primera força política i sindical —amb 321.394 afiliats al Principat, 51.831 al País Valencià i 1.025 a les Balears, l’estiu del 1931— es col·locà de bell antuvi a favor del règim republicà. L’estiu de l’any 31 les divergències existents dins la CNT es feren públiques amb el «Manifest dels Trenta», on els sindicalistes —com Joan Peiró i Belis (1887 - 1942)— atacaven les tesis insurreccionalistes dels membres de la FAI —com Buenaventura Durruti (1896 - 1936), Francisco Ascaso Abadía (1901 - 1936) i Joan Garcia i Oliver (1902 - 1980). Els faistes —amb gran audiència entre els immigrats que constituïen més del 19 % de la població de Catalunya en proclamar-se la República— aconseguiren el control d’òrgans cenetistes, com Solidaridad Obrera. * 1932 ** Resultat del creixent predomini de la FAI dins la CNT, els membres de la FAI, conseqüents amb els seus propis plantejaments, dugué a terme la seva tàctica insurreccionalista. Un primer aixecament afectà, el gener de 1932, l’alt Llobregat, la vall del Cardener, la conca de la Safor i la Ribera Baixa del Xúquer. Esclafada la revolta, els sindicats comarcals foren clausurats, un centenar de sindicalistes i anarquistes, entre els quals Durruti, Ascaso i García Oliver, foren deportats el mes de febrer. El mes d’abril, té lloc l’escissió dels trentistes —els que havien donat suport al «Manifest dels Trenta»—, que, el desembre, formen la Federació Sindicalista Llibertària. ** El setembre de 1932 les corts de Madrid aproven l’Estatut de Catalunya, visiblement retallat: impossibilita de formar un govern comú dels Països Catalans, instaura la cooficialitat del català, redueix competències de la Generalitat en matèria d’ensenyament, ordre públic i hisenda. Malgrat aquestes limitacions, és rebut com una gran consecució. ** Al País Valencià, feta palesa la incapacitat política del blasquisme per adoptar posicions autonomistes coherents, apareix, el setembre de 1932, una segona iniciativa autonomista valenciana encapçalada per l’Agrupació Valencianista Republicana, organització integrada en el bloc esquerrà. Tampoc aquesta iniciativa té cap èxit. ** El 20 de novembre de 1932, se celebren les primeres eleccions al parlament del Principat, que guanya l’Esquerra Republicana. ** Els sectors més obreristes del partit Estat Català (el partit fundat per Macià), i que no va voler integrar-se en l’Esquerra Republicana de Catalunya, creen l’any 1932, el partit comunista Estat Català-Partit Proletari que constituirà el nucli inicial del Partit Català Proletari. * 1933 ** El gener de l’any següent (1933), els membres de la FAI fan el segon alçament, en suport d’una vaga ferroviària. Aquest moviment fou esclafat en sang, amb morts a diversos indrets: Lleida, Sallent, Terrassa. A Barcelona i València, la insurrecció fou sufocada brutalment. A Ripollet, Bétera, Pedralba, Riba-roja de Túria i Bugarra fou proclamat el comunisme llibertari i hom abolí la propietat i la moneda. Aquest mateix any, a Barcelona, la CNT encara va impulsar algunes grans vagues, com la del port —els mesos d’abril i març—, la dels ebenistes, la de la construcció —de l’abril a l’agost—, o la dels tramvies, els mesos de novembre i desembre. ** Els Sindicats d’Oposició trentistes s’organitzen l’estiu de 1933, fora de la CNT per tal de contrarestar la força dels faistes. ** Eleccions generals a les corts de Madrid. En el conjunt de l’Estat espanyol, guanya la dreta. Pel que afecta els partits catalans, al País Valencià, el ''Partido de Unión Republicana Autonomista'', ja allunyat del front esquerrà, treu la majoria dels vots de la seva demarcació (València), seguit de la Dreta Regional Valenciana, partit de la burgesia agrària. A les Illes, triomfa el Partit Republicà de Centre, dirigit per l’home de negocis Joan March, l’Esquerra Republicana de Catalunya experimenta un retrocés i es posa en equilibri amb la Lliga, la qual la supera de dues actes. Això atorga una força moral innegable a la Lliga dins el parlament de Barcelona, es troba, tanmateix, en franca minoria. La CNT tampoc no participa en aquestes eleccions, per raó del seu apoliticisme. ** A la mort de Francesc Macià, el desembre, es constitueix un govern català d’unitat d’esquerres presidit per Lluís Companys i format per l’Esquerra Republicana, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, la Unió Socialista de Catalunya i Acció Catalana Republicana. * 1934 ** Davant la força creixent de la dreta, es forma, per iniciativa del Bloc Obrer i Camperol, l’Aliança Obrera, front obrer que té com a objectiu la defensa de les llibertats democràtiques contra un possible cop d’estat. És integrat pels Sindicats d’Oposició, el PSOE, la UGT, l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin, el Partit Català Proletari i, per poc temps, la Unió Socialista de Catalunya i la Unió de Rabassaires. ** El mes d’abril, el parlament de Barcelona aprova la llei de Contractes de Conreu, de caràcter reformista i que afavoreix les reivindicacions de la Unió de Rabassaires. Els propietaris i la Lliga aconsegueixen que el Tribunal de Garanties Constitucionals de Madrid declari incompetent, per legislar en aquesta matèria, el parlament català, el qual torna a votar íntegrament la llei sense fer-hi cap esmena. ** L’entrada, el mes d’octubre, de tres ministres de la CEDA en el govern de Madrid provoca una vaga general a tot l’Estat espanyol. La CNT se’n manté al marge. La Generalitat, que veu, en la formació del nou govern central un perill per al règim republicà mateix, proclama l’Estat català i trenca les relacions amb la República espanyola. És declarat l’estat de guerra. Lluís Companys i el seu govern són empresonats i forçats a dimitir. Comencen les detencions dels implicats en el moviment vaguista i insurreccional. A València, els regidors valencianistes són suspesos per llur participació en la insurrecció. L’ajuntament de Ciutat de Mallorca és dissolt i substituït per una comissió gestora integrada per radicals, regionalistes de dreta, cedistes i republicans de centre. * 1935 ** L’estatut d’autonomia del Principat és suspès i el parlament clausurat. La llei de Contractes de Conreu és anul·lada. El Principat és regit per un governador general. ** Al País Valencià, el desprestigi dels blasquistes, per llur implicació en la repressió antioctubrista i en casos de corrupció política, propicia un reforçament de valencianisme d’esquerra identificat amb la causa autonòmica. Neix el Partit Valencianista d’Esquerra, hereu de l’Agrupació Valencianista Republicana. ** Creació, a Barcelona, del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), fruit de la unió del Bloc Obrer i Camperol i Esquerra Comunista. * 1936 ** 16 de febrer: Eleccions generals a les corts de Madrid que guanya l’esquerra del Front Popular. Al Principat, el Front d’Esquerres del Principat integrat per les esquerres republicanes, els socialistes i els comunistes, aconsegueix el triomf electoral, contra el Front Català d’Ordre dirigit per la Lliga. El Front estava liderat pel president d’ERC i de la Generalitat, Lluís Companys, en aquell moment estava condemnat per la justícia espanyola per rebel·lió i sedició després dels Fets del Sis d’Octubre (1934). El Front tenia per objectiu el restabliment de l’estatut, dels ajuntaments destituïts, de la llei de Contractes de Conreu i l’amnistia dels presos polítics. També al País Valencià, el Front d’Esquerres —on, junt amb republicans, socialistes i comunistes hi ha el Partit Valencianista d’Esquerra i Esquerra Valenciana, escissió del partit blasquista, així com nombroses entitats valencianistes que s’hi han adherit— s’imposa al Bloque Nacional integrat per la Dreta Regional Valenciana, els tradicionalistes, els agraristes i els monàrquics, mentre que el Partido de Unión Republicana Autonomista, que s’havia presentat en solitari, s’enfonsa definitivament. A les Illes, malgrat el progrés esquerrà, guanya la coalició dretana formada per Joan March i els seus republicans de centre, els cedistes i algun regionalista. La CNT ha pregonat la necessitat d’aconseguir l’amnistia i de barrar el pas a les dretes, tot i que ha aconsellat l’abstenció dels seus afiliats a les eleccions. ** Retornen a Barcelona (1 de març), alliberats, Lluís Companys i el seu govern, que restableixen la llei de Contractes de Conreu. ** El mes de maig, la major part del sector trentista es reintegra a la CNT. ** Fundació a València de Nova Germania, de línia marxista i nacionalista, escissió del Partit Valencianista d’Esquerra. ** Els resultats electorals generen un clima de violència general. Són assaltats diferents edificis religiosos al País Valencià. ** A Mallorca, un grup falangista atempta contra una Casa del Poble, acte que és replicat pels sindicats amb una vaga general de 24 hores. ** Els falangistes assalten, el dia 11 de juliol, l’emissora Unió Ràdio de València i aconsegueixen difondre una proclama subversiva. ** Insurrecció militar, el 18 de juliol, contra la República espanyola. ** Inici del procés de fusió del Partit Català Proletari, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista de Catalunya i la Federació Catalana del PSOE, que porta a la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya. == Repercussions del Gran Crac == El decenni de 1930 coincidí amb la depressió més gran mai coneguda per l’economia capitalista i que havia tingut son esclat en el [[w:ca:Crac del 29|crac de la borsa de Nova York del 1929]]. Tot i que, com ha assenyalat Jordi Palafox, els problemes econòmics autòctons dels anys trenta no n’eren conseqüència exclusiva —per tal com llur inserció en l’autarquisme econòmic espanyol i la forta devaluació de la pesseta els isolaren en certa manera de la conjuntura internacional—, la depressió econòmica feu sentir-se vivament, sobretot en la reducció de les exportacions, especialment agrícoles, en la minva de les inversions estrangeres, en la repatriació de la mà d’obra emigrada. L’augment de salaris produït durant el primer bienni republicà (1931-1933), les bones collites bladeres del 1932 i la tendència deflacionista dels preus adjacent a la pujada salarial, que d’antuvi beneficiaren el consum interior, només aconseguiren de retardar l’onada de crisi. L’exportació agrícola en rebé primer les conseqüències, car la conjuntura general havia obligat els estats a reforçar llurs aranzels. El País Valencià, per raó de la seva agricultura abocada a l’Europa industrial, veié davallar els seus intercanvis comercials, entre 1929 i 1932, en un 60 %. I davallaren més, en 1933, a conseqüència dels nous aranzels britànics sobre l’arròs i les taronges, productes bàsics de l’agricultura valenciana, el 68 % de la qual, quant a preus, depenia de l’exportació. L’augment dels salaris agrícoles afavorit pel règim republicà restringí els ingressos de l’agricultura i en dificultà en major grau les exportacions. Entre 1930 i 1935, les exportacions d’arròs minvaren, en milers de quintars, de 47,3 a 23,2 i les de taronges de 908,8 a 583,6. En pessetes-or, la minva fou de 2.408.800 a 421.500, per a l’arròs, i de 27 milions a 8 milions, per a les taronges. Però els efectes de la crisi també arribaren a la indústria, en primer lloc a la metal·lúrgica, i a la construcció. La indústria tèxtil se sostingué durant el primer bienni republicà per començar a decaure, però, a partir del 1933, tant a causa de la reducció de la demanda exterior, com de la contracció general que sofriren el mercat català i tot el mercat espanyol. Un altre sector afectat fou la banca, sobretot a la Catalunya estricta i a les Illes. L’any 1931, colpits ensems per les dificultats financeres i per la seva inadequació a la política econòmica del govern de Madrid, feren fallida el Banc de Catalunya i els seus associats Banc de Reus i Banc de Tortosa. A les Illes, d’economia assentada en l’agricultura, en el comerç i en una indústria de tipus artesanal —sectors de gran dependència exterior i basats en una mà d’obra rural de baix cost—, falliren el Banc de Crèdit Balear, el Banc Agrícola i la Companyia de Ferrocarrils de Mallorca, fets que intensificaren encara més les dependències econòmiques balears. == Francesc Cambó i el fracàs del continuisme monàrquic == Sota el regnat d’Alfons XIII, i en mig d’una ingestibilitat política molt important (governs inestables amb constants dimissions i creixent impopularitat del rei), el govern convocà unes eleccions municipals pel dia 12 d’abril de 1931 on els conservadors esperava que guanyessin les forces monàrquiques. Però el sector republicà, malgrat perdre en el món rural, obtingué una important victòria en totes les grans ciutats. A tot l’Estat espanyol, fracassà l’alternativa plantejada pel conjunt de les classes dominants: el continuisme monàrquic. La crisi ja no era de govern, era de tot el sistema polític. El fet que els polítics monàrquics no volguessin adonar-se’n, afegit a la timidesa de llurs propostes, dues coses ja previstes i temudes per Francesc Cambó, significà la desfeta del continuisme reformista. [[File:Bundesarchiv Bild 102-11543, Madrid, Ausrufung der Zweiten Spanischen Republik.jpg|thumb|Celebració a Barcelona de la proclamació de la Segona República Espanyola el 14 d’abril de 1931. L’adveniment del règim republicà havia d’afavorir en gran manera el desenvolupament del moviment obrer, en especial el corrent anarco-sindicalista, que, després del parèntesi dictatorial, esdevingué de nou hegemònic als Països Catalans. La CNT, la primera força política i sindical —amb 321.394 afiliats al Principat, 51.831 al País Valencià i 1.025 a les Balears, l’estiu del 1931— es col·locà de bell antuvi a favor del règim republicà.]]Cambó, i amb ell la Lliga Regionalista, representà en tot aquest procés polític la clara renúncia de la burgesia catalana a fer una política seriosament nacionalista. Ell i el seu grup polític demostraren amb la seva actuació llur dependència —de fet, llur sucursalisme— de les classes dominants espanyoles, fins al punt de centrar tota la seva política, el 1931, en la defensa de la monarquia. El «drama» de la Lliga fou aquest: rebutjada d’entrada per les forces burgeses espanyoles tradicionals, que la consideraven poc espanyolista, sols fou acceptada en el poder quan el règim polític era a les acaballes i en plena descomposició. Francesc Cambó i la Lliga, al final, dirigiren el conjunt de la política de la classe dominant espanyola, però sols a condició de jugar la carta de la defensa del règim monàrquic espanyol. És a dir, no podien fer de veritables reformadors, sinó de defensors últims del sistema. Per contra, la bandera de les reformes de l’estat i de l’autonomia catalana era portada per les forces d’esquerra i populars. El conservadorisme havia acabat per ofegar les aspiracions nacionalistes que existien en el programa inicial de la Lliga, el programa de 1901. El 12 d’abril de 1931, doncs, la candidatura de la Lliga Regionalista era, dins el Principat, la candidatura oficial monàrquica. I no fou per atzar que dos dies després els carrers de Barcelona sentissin els crits de «Mori en Cambó! Visca en Macià!». Eren dos noms simbòlics. L’un, de tot un nou món polític que naixia amb la República catalana i la Generalitat, i l’altre, del món caigut de la monarquia i del conservadorisme. == Proclamació de la República Catalana i Generalitat == Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 —que determinaren la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII—, varen ser guanyades al Principat per Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 d’abril, el seu líder, Francesc Macià, [[w:ca:Proclamació de la República Catalana|proclamà]] de manera unilateral i des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, la «República Catalana dins d’una federació de Repúbliques ibèriques» en compliment del [[w:ca:Pacte de Sant Sebastià|Pacte de Sant Sebastià]] (1930). Això succeïa poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la República Espanyola. Es creà un [[w:ca:Govern de Catalunya 1931-1932|govern republicà]] presidit pel mateix Macià que a prou feines durà dues setmanes, ja que aquesta proclamació unilateral de la «República Catalana» preocupà molt el govern provisional espanyol. El dia 17, Macià arribà a un pacte els representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual, la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya i es dissolia el govern republicà essent substituït per un [[w:ca:Govern de Catalunya 1931-1932|Govern provisional de la Generalitat]]. El nou Govern provisional de la Generalitat i que havia substituït el de l’efímera República catalana, es constituí com a govern de concentració, per assegurar així el suport de totes les forces polítiques catalanes a l’Estatut. La seva elaboració es posà en marxa de pressa. L’avantprojecte, preparat a Núria per una comissió presidida per Jaume Carner, fou aprovat l’agost de 1931 per referèndum popular. Després de llargues i treballoses discussions a les Corts de Madrid, el 9 de setembre de 1932 s’aprovà l’Estatut, que resulta ésser molt més restrictiu que el refrendat pel poble català. Macià morí el 25 de desembre de 1933 i el succeí com a president de la Generalitat Lluís Companys. Aquest, recompongué un govern d’unitat d’esquerres (format per Esquerra Republicana de Catalunya, Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya i Acció Catalana Republicana) que es veié reforçat per l’èxit de les seves candidatures a les eleccions municipals de gener de 1934. El novembre de 1933 hi ha eleccions generals en l’àmbit de tot l’Estat que guanya la dreta. Davant la situació creada arreu de l’Estat espanyol pel viratge a la dreta del govern i que provocà la vaga general iniciada el 5 d’octubre de 1934, el govern de la Generalitat decidí enfrontar-se amb el poder central i el dia 6, davant la multitud aplegada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, Companys proclamà l’Estat Català dins la República federal espanyola. A aquest moviment insurreccional del govern de la Generalitat s’anomena els «fets del 6 d’octubre». L’actuació ràpida i contundent de l’exèrcit comandat pel general Batet ofegà tot seguit la iniciativa. == El lerrouxisme davant la proclamació de la República catalana == [[w:ca:Alejandro Lerroux García|Alejandro Lerroux]] i el seu [[w:ca:Partit Republicà Radical|Partit Republicà Radical]] durant els anys de repressió primoriverista, moderaren un punt llurs posicions anticatalanistes. Lerroux havia comprès que, si volia tenir un lloc en un Principat republicà, havia de parar esment en les reivindicacions autonòmiques. Així, no sols participà en el pacte de Sant Sebastià, sinó que hi meravellà els altres polítics republicans amb autoproclamacions de federalisme i adhesió a les exigències autonòmiques dels catalans. En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 (les que provocaren la renúncia del rei Alfons XIII i l’arribada de la Segona República), el Partit Republicà Radical es presentà en coalició amb socialistes i federals. El mateix Lerroux havia confegit la llista barcelonina de candidats del partit amb una majoria d’«homes nous», procedents del comerç i de la menestralia, que no plagué gens els seus addictes més veterans, «la vella guàrdia lerrouxista», en expressió de l’historiador Joan Baptista Culla i Clarà, disconformes amb la nova manera d’esguardar la qüestió catalana. Fos comsevulla, els resultats electorals constituïren una franca derrota per als radicals, que perderen la situació hegemònica del 1923 i es veieren reduïts a la tercera força política de l’ajuntament barceloní, a molta distància de l’ERC i la Lliga. En fer-se públics els primers resultats, van adherir-se a l’afirmació republicana, sense ocultar, però, llur recel davant el signe de catalanitat que havia pres la situació i davant la preeminència guanyada per l’ERC a la diputació provincial i a l’ajuntament de Barcelona. Fou aleshores que degué sorgir dins la vella guàrdia lerrouxista, com explica Culla i Clarà, «el projecte d’apropiar-se de l’únic centre de poder important que encara restava «lliure» a Barcelona: el govern civil». I, en efecte, [[w:ca:Emiliano Iglesias Ambrosio|Emiliano Iglesias]], vell radical, inveterat segon d’Alejandro Lerroux, va prendre possessió, «en nom» de la República espanyola, de l’edifici i les funcions de la governació provincial de Barcelona. Allà es proclamà defensor del «sentit espanyol» de la República i, cercant sens dubte de fer-se inexcusable per a Madrid, acusà Francesc Macià i l’ERC de separatisme, la República catalana de facciosa. La seva possessió del càrrec, però, durà només unes hores, al cap de les quals, interceptades les seves línies telefòniques pels homes de Francesc Macià i confinat ell mateix amb el seu escamot de veterans ''Jóvenes Bárbaros'' en l’edifici de governació, hagué de cedir-la a Lluís Companys, que se li presentà amb aquest objecte i acompanyat d’una colla convincent de sindicalistes. L’endemà, els antics «Joves Bàrbars» maldaren per fer moure les institucions de poder estatal, adduint sempre la defensa de «la unitat sagrada de la nació espanyola». Recorregueren les casernes de la força pública a fer-hi exhort de patriotisme. Per fer-se sentir, tragueren a la via pública tots els seus efectius, organitzaren manifestacions populars i feren recurs de l’avalot. A l’últim, el dia 16, Emiliano Iglesias, amb una cohort de radicals i ''psoeistes'', viatjà a Madrid per dur la denúncia contra la República catalana davant el mateix president de la República espanyola. La contenció política entre Madrid i Barcelona havia de discórrer per altre conducte que Emiliano Iglesias. En això i en la manca de suport popular al missatge espanyolista dels lerrouxistes residí el fracàs d’Iglesias. Amb un pur espanyolisme no s’anava enlloc. Li mancava l’argument social, el tret populista i, vulgues que no, expressat amb un èmfasi més sorollós que no feien els republicans de Macià. Però Macià i l’ERC havien guanyat a les places i carrers del Principat, i no era hora que Madrid enviés ningú, o bé autoritzés el mateix Iglesias, a prevenir els obrers de Barcelona contra el conservadorisme amagat en pell de xai de Francesc Macià. Per últim, Iglesias arribava tard a Madrid, en un moment en què Francesc Macià, com a president de la República catalana, havia obert un pont amb l’exèrcit en conduir ell mateix el relleu de titulars de la capitania general de Barcelona. Els lerrouxistes, tanmateix, encara no desistiren ,en llur porfídia. Reberen de Madrid nombrosos càrrecs oficials, com ara de governador civil, a diverses ciutats espanyoles. Però la llarga carrera política d’Emiliano Iglesias en terra catalana, com posa en relleu l’historiador Joan Baptista Culla i Clarà, havia finit. == L’Església, de la dictadura de 1923-31 a la insurrecció militar de 1936 == En declarar-se la dictadura del general Primo de Rivera (1923 - 1930) els bisbes espanyols hi mostraren en general llur adhesió, tanmateix no pas compartida per l’església catalana. La ideologia i el tarannà del dictador van afuar-se en una sistemàtica ofensiva anticatalana. Segons Manuel Brunet (1889-1956), «cap partit ni cap grup polític no van ésser perseguits amb tanta tenacitat com la clerecia catalana». L’arquebisbe de Tarragona, [[w:ca:Francesc d'Assís Vidal i Barraquer|Francesc Vidal i Barraquer]] (1868-1943), fou un dels objectius primordials de la persecució, malgrat que, segons Ramon Muntanyola (1917-1973), mai no se situà per principi enfront de l’autoritat, sinó que sempre remarcà ostensiblement la seva línia de conducta davant els poders públics. Fou aleshores quan es revelà la seva independència infrangible, virtut que constituí la nota més característica del seu pontificat. La dictadura de Primo de Rivera volia englobar-ho tot. Diu Carles Cardó (1884-1958) que les coses més innocents «excitaven la seva catalanofòbia», com vedar la pronunciació del llatí «a la romana», que era precisament la recomanada pel Vaticà, però que es feia difícil per al clergat castellà, i prohibir l’ús de les casulles «gòtiques» que començaven a predominar en l’ambient de la renovació litúrgica catalana. Els abusos es feren nombrosos. Es va multar a una església de Barcelona per haver admès unes noies que portaven la caputxeta distintiva dels [[w:ca:Pomells de Joventut|Pomells de Joventut]], moviment fundat, el 1920, per l’escriptor [[w:ca:Josep Maria Folch i Torres|Josep Maria Folch i Torres]] (Barcelona, 1880-1950). Un jesuïta, per indicar en un sermó contra la blasfèmia que aquesta abundava dins l’exèrcit, fou detingut sota acusació d’injúries al rei i a l’estament militar. El general Barrera, capità general del Principat, manifestà al cardenal Vidal i Barraquer que volia escarmentar tots els capellans que prediquessin en català i així defensar «la unidad de la Patria». Foren considerables els atacs de la dictadura als clergues que excel·liren en el camp intel·lectual, com el musicòleg [[w:ca:Francesc de Paula Baldelló i Benosa|Francesc de Paula Baldelló i Benosa]] (1887-1977) i d’altres que sofriren registres domiciliaris. L’abat de Montserrat, [[w:ca:Antoni Maria Marcet i Poal|Antoni Maria Marcet i Poal]] (1878-1946), i alguns bisbes, com ara [[w:ca:Josep Miralles i Sbert|Josep Miralles i Sbert]] (Ciutat de Mallorca, 1860-1947) —titular aleshores de la diòcesi de Barcelona i, des del 1930, de la de Mallorca, on esdevingué, després de 1936, franquista convençut però defensor de l’ús pastoral del català— resultaren també afectats per la persecució. La institució [[w:ca:Foment de Pietat Catalana|Foment de Pietat Catalana]] fundada el 1916 per [[w:ca:Eudald Serra i Buixó|Eudald Serra i Buixó]] (1882-1967) i [[w:ca:Ignasi Casanovas i Camprubí|Ignasi Casanovas i Camprubí]] (1872-1936), dedicada ensems a l’apostolat popular i al conreu de les ciències eclesiàstiques, va ser sotmesa a vigilància civil i hagué de suprimir la «C» de catalana. La dictadura aconseguí curiosos decrets del Vaticà contra la cultura i la llengua catalana. El lèxic de les decisions romanes recordava sospitosament l’estil del directori militar i tothom es preguntava d’on treia la Cúria romana «una idea tan precisa de la unitat de la pàtria». L’any 1929, Vidal i Barraquer viatjà a Roma i exposà a Pius XI la manca de base dels decrets pontificis, bo i lamentant la ingerència del poder civil en els afers de l’Església. [[Fitxer:Dispensari antituberculós - pati2.jpg|thumb|right|top|''El Dispensari Antituberculós, construït al barri del Raval de Barcelona durant 1934-1938, fou encarregat al [[w:ca:GATCPAC|GATCPAC]], el febrer de 1934, pel Govern de la Generalitat, com a resposta a un intent de socialització assistencial. L’obra, portada a terme per tres membres del grup: Josep Lluís Sert (1902-1983), Joan B. Subirana (1904) i Josep Torres Clavé (1906-1939), s’organitza entorn d’un pati i en l’edifici hom ha emprat de forma molt encertada tant els nous materials com els materials tradicionals com el vidre, ferro o la rajola. El Dispensari representa a més el plantejament de la nova arquitectura a partir de la realitat social i les seves necessitats, en aquest cas, la necessitat assistencial en un barril vell de Barcelona.'']]D’aquell període, cal destacar el pensament social catòlic autòcton expressat en l’obra de Josep M. Llovera (1874-1949), Ramon Rucabado (1884-1966) i Àngel Carbonell (1877-1940). Carles Cardó s’hi feu molt present, per mitjà de diverses publicacions pastorals. L’any 1931, arribaren una mica de sobte la República Catalana i la Segona República Espanyola, que segons Alcalà Zamora, havia d’ésser «una república de bisbes», és a dir, sense anticlericalismes detonants. Els catòlics, en esguard del règim republicà, oscil·laren entre la intervenció, la col·laboració crítica o l’oposició. El cardenal Vidal i Barraquer hi actuà com a conciliador. La Unió Democràtica de Catalunya (1931), sota el guiatge de Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938) i Joan B. Roca i Cavall (1898-1976), mantingué una actitud democràtica i cristiana, i una lleial i constructiva col·laboració envers el govern de Barcelona i les mateixes autoritats republicanes de Madrid. La Federació de Joves Cristians (1931), el diari El Matí i l’Obra dels Exercicis Parroquials, del pare Vallet (1883-1947), representaren un intent de recristianització que tanmateix no reeixí en esclatar la guerra civil. La insurrecció militar del Divuit de Juliol ocasionà, arreu dels Països Catalans, una forta sotragada a l’Església. Molts elements van considerar-la implicada en la mateixa rebel·lió militar i cremaren temples i assassinaren quatre bisbes i uns dos mil cinc-cents capellans i religiosos. Durant la guerra, una església clandestina d’antuvi i, a partir del 1937, una església tolerada fou força activa en el culte i en activitats humanitàries. A València, de vint-i-dues cases de les «germanetes dels pobres», catorze van restar sempre obertes. == L’oasi català. De la victòria del Front Popular al cop d’estat == L’anunci de les eleccions legislatives de febrer de 1936 fou rebut per les esquerres com la gran oportunitat per a refer-se. L’enfortiment, arreu d’Europa, dels sectors més conservadors, i àdhuc feixistes, i la crisi econòmica com a teló de fons menà les esquerres a crear fronts d’actuació comuna. Així sorgiren els Fronts Populars. La victòria del Front d’Esquerres de Catalunya obrí les portes de la presó al president Companys i als altres condemnats pels fets del sis d’octubre de 1934 (la proclamació unilateralment de l’«Estat Català de la República Federal espanyola» per part de Companys). Companys tornà a la presidència de la Generalitat. Els cinc mesos que van escolar-se entre la victòria electoral del Front d’Esquerres i el triomf revolucionari del 19 de juliol de 1936 han estat adduïts, sovint, com un exemple de calma social davant la violenta quotidianitat espanyola coetània. Aquesta estimació ha estat encunyada i difosa amb una frase incisiva: «l’oasi català». Però el contrast entre una «pau catalana i un desgavell espanyols» no mereix, avui, sinó la consideració d’un lloc comú de la historiografia romàntica, sia de base liberal conservadora o de base catalanista i radical tan sols en les seves expressions formals. Aquesta comparació, llevat de constatar que Catalunya —«la regió autònoma catalana»— conegué un nombre menor d’atemptats d’homes notables, és insuficient per explicar el ritme propi de la societat catalana durant aquells cinc mesos, període històric que precedí l’única revolució social europea dels decennis de 1920 i 1930. Si fèiem atenció, tanmateix, a la contextura i al dinamisme intrínsec d’aquell moment històric català, veuríem que no es tractà d’un oasi, una idealització nacional del seny, ni tampoc, com altrament ha pretès la tradició conservadora autòctona, d’un període caòtic que no podia menar sinó a la insurrecció militar. Lluny d’una acotació i l’altra, es tractà, probablement, d’un període marcat per una pregona pulsió de canvi associada a un moviment social poderós, el moviment frontpopulista, i desclosa el 19 de juliol arran de la conjuntura històrica imposada per l’aixecament del general Franco. === Les tensions socials === L’escissió civil del Principat català no pot ésser expressada estadísticament, car les xifres parlen ben poc. Per exemple, no fou conseqüència d’un increment de l’atur, com ha estat suggerit en qualitat de causa mecànica i unívoca —increment, d’altra banda, gens espectacular. La crispació social sorgí més aviat de les condicions ambientals, perfectament detectables en la població, en la vida social i posades de manifest en l’acció governamental i en les actituds parlamentàries. Certament, Lluís Companys i la minoria parlamentària de la Lliga Regionalista d’en Francesc Cambó, després de la victòria del Front d’Esquerres, van esforçar-se en la ponderació. El mateix president Companys, en formar un nou govern (28 de maig del 1936), refusà qualsevol opció extrema i àdhuc va integrar-hi un «tècnic» independent —Manuel Corachan i Garcia (Xiva de Bunyol, 1881-Barcelona, 1942). L’anhel de donar una sensació de prudència governamental era evident. En el carrer, però, imperà la irritació dels uns —dels seguidors de la Lliga— per haver perdut en unes eleccions la preeminència aconseguida per via repressiva arran del Sis d’Octubre —irritació posada en relleu per conservadors liberals com Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979) en ''El Matí'' i Carles Cardó (Valls, 1884-Barcelona, 1958) en ''La Veu de Catalunya''. I també va haver-hi el deler i l’exigència dels altres —dels qui havien patit la repressió, dels sectors del Front d’Esquerres, dels guanyadors de les eleccions— a veure concretat llur triomf en la vida quotidiana, en l’execució d’unes mesures que fessin real llur victòria. Els enfrontaments, de violència creixent, es manifestaven l’endemà mateix de les eleccions, sobre tot a les comarques agrícoles, més afectades per la repressió emanada del 6 d’octubre, però també a centres urbans, a bon nombre de consistoris municipals, etc. Les topades de carrer entre delators i acusats que el resultat electoral havia alliberat han romàs registrades en la premsa, tan d’esquerres com de signe conservador. Hi hagué casos d’alcaldes d’elecció popular que foren agredits físicament, en retornar afranquits a llurs pobles. Feren nova presència les disputes violentes derivades de les relacions de propietat agrícola, sobre velles qüestions com ara la reposició de fruits o la renovació de contractes. A Martorell, un partit de futbol va convertir-se en una manifestació que exigí la destitució del consistori, el qual hagué de ser protegit per la guàrdia civil. La menor avinentesa era aprofitada per clausurar els centres de la Lliga de Cambó i les entitats afins. La situació no es resolia en mitja dotzena de casos: Joan Fronjosa (Barcelona, 1892-Caracas, 1972), diputat de la Unió Socialista, presentà en un debat parlamentari, un extens recompte de casos i queixes. L’acord tàcit de pacificació, que les dues formacions polítiques cabdals —Esquerra i Lliga— temptaren de bell antuvi no es va correspondre amb el neguit social de tons violents que vivia el Principat. Així és que el govern procurà, amb la Llei d’Il·legitimitat dels Acords —referent al regiment municipal del període comprès entre el 6 d’octubre de 1934 i el 19 de febrer de 1936—, d’anticipar-se a allò que esdevenia realitat de manera violenta i que podia arribar a paralitzar la vida municipal del Principat. El caràcter expiatori d’aquesta llei era obvi, sobretot en el seu article setè. En ell es declarava incapacitats per ser consellers municipals o per exercir qualsevol càrrec d’elecció pública durant cinc anys tots els qui havien acceptat càrrecs de nomenament governatiu o militar en substitució de les autoritats d’elecció popular. === La paràbola de l’oasi === Quan el parlament reprengué les seves sessions, el mes de març, la premsa conservadora adoptà un silenci prudent sobre la política de la Generalitat a l’espera de temps millors i a fi de facilitar les gestions d’entesa entre tots dos partits, que per a la Lliga podien representar una forma d’aturar el cop que es veia venir de part dels guanyadors de les eleccions. Cap exasperació, doncs: cap inconveniència, ans una actitud tranquil·la, simplement testimonial i menyspreadora envers els governants. En aquella situació en què la Lliga esperava tant del seu silenci fou quan el periodista [[w:ca:Manuel Brunet i Solà|Manuel Brunet i Solà]] (Vic, 1889-Figueres, 1956), des de la seva columna de ''La Veu de Catalunya'', l’any 1936 formulà la inefable tesi de l’oasi, una metàfora de la proposta política conservadora. L’oasi, per a Brunet, no era pas una realitat, sinó un desig, un oferiment: «Si l’Esquerra sap mantenir a ratlla quatre alcaldes de poble indesitjables que fomenten el terrorisme, i si nosaltres no ens deixem encomanar el pànic, l’Estatut pot fer el miracle de salvar-nos d’una catàstrofe. I sense assegurar-vos que gràcies a l’Estatut ho trobarem tot pagat, i sense oblidar que els temps són molt durs, em sembla que aquest oasi de Catalunya ens podrà assegurar entre temporal i temporal els quatre dàtils i l’aigua necessària per viure». La paràbola de Brunet explicitava els elements polítics que esmerçaria la dreta per tal de frenar la seva pèrdua d’hegemonia en la vida política. Efectivament, l’oasi depenia de tres condicions: «control» del partit governant sobre l’allau de conflictes que es preveien tant en la vida institucional com en la convivència ciutadana. El control havia de conjurar un perill gens negligible, el «pànic», el de la dreta, és clar. Un tercer element coordinaria els altres dos, la «salvació nacional», en nom d’un país abstracte, irreal. L’intent de la Lliga de recuperar la seva hegemonia no comportà, però, cap superació dels seus plantejaments clàssics, tret d’una certa laïcització del regionalisme ja corcat de bisbe [[w:ca:Josep Torres i Bages|Josep Torres i Bages]] (1846 – 1916). Aquest consistia, en síntesi, en una acrítica afirmació que l’essència dels catalans era conservadora i que, consecutivament, tot nacionalisme de signe progressista, tant si liberal com si marxista, era circumstancial, «poc sentit», segons el polític i periodista conservador [[w:ca:Lluís Duran i Ventosa|Lluís Duran i Ventosa]] (Barcelona, 1870-1954). Això no feia sinó confirmar la davallada del liberalisme autoritari en l’hegemonia catalanista i en la vida nacional. Era un discurs gens convincent, sobretot després de l’onada repressiva d’octubre i de la col·laboració de la Lliga amb les forces més hostils envers els drets nacionals dels catalans. El polític socialista [[w:ca:Joan Fronjosà i Salomó|Joan Fronjosà i Salomó]] criticà, des del seu escó parlamentari, aquell hipotètic projecte de «salvació nacional» que ometia una realitat feta de gravíssimes tensions. === El pànic patronal === La pressió social insinuada vers febrer i març anà en augment i va empènyer el govern a separar-se ben clarament de l’afany conciliador de la Lliga, que es delia per frenar els símptomes de pànic al·ludits per Brunet. El mes de maig transcorregué entre vagues i disturbis que augmentaren el mes següent, no només a la pagesia i a la vida consistorial, sinó també a les ciutats. El moviment vaguista, obert dins el ram del metall, prosperà en altres rams. Afectà fins i tot el comerç i la recollida d’escombraries de la capital, cosa que influí, probablement, en la conscienciació ciutadana que no tot era tranquil·litat. En feia testimoni ben significatiu, per més que anecdòtic, el cèlebre, inalterable analgèsic Cerebrino Mandri, que era anunciat amb els mots: «Què faríeu si el Cerebrino Mandri es declarés en vaga?», La sensació de vaga, d’intranquil·litat, era en l’ambient quotidià. En aquesta convergència de factors diversos, la segona condició del metafòric oasi —frenar el pànic patronal— esdevenia irrealitzable. Aquell «salvar Catalunya» apareixia com un recurs malabar, i Joan Fronjosa no s’havia estat de qualificar-lo com a «un cant de sirenes que la dreta reaccionària xiula a les vostres orelles». La pressió social empenyia. El discurs de Lluís Companys en presentar el nou govern, que prescindia dels socialistes i incorporava un «tècnic», reflectia la situació: prometia de complir el programa del Front d’Esquerres sense treure’n ni una coma: a continuació prometia de mantenir l’autoritat, fos com fos. Això no podia significar, tanmateix, la repressió per als seus votants, que creixien en força al carrer. Era necessària una política d’apaivagament, que va concretar-se a resoldre les vagues amb laudes a favor dels obrers, però els laudes no eren acomplerts mai pels empresaris i això provocava noves vagues. Es concretà també en l’agilització de la llei de Contractes de Conreu i en la formació accelerada de juntes arbitrals encarregades de pronunciar-se en qüestions com la conflictiva reposició de fruits. Amb la propagació de les vagues, el mes de juny, aparegué un símptoma clar de pànic patronal, preludi d’un locaut general: la publicació del ''Manifest de les Entitats Econòmiques de Catalunya'', signat per totes les organitzacions patronals, era una exposició del grau a què havia arribat la conflictivitat social. Hom hi constatava que s’havia desencadenat «una intensa agitació social, a través d’una veritable pluja de bases de treball i d’un nombre incalculable de conflictes singulars o generals, i de reclamacions, tant de caràcter individual com col·lectives, que exigeixen la nostra màxima atenció [...] Les conseqüències d’aquesta agitació i la proporció que pren dona lloc perquè s’estengui per totes les classes socials un profund malestar […]». === La superació del mite === El 7 de juny, en La Veu de Catalunya, el polític conservador Francesc Cambó declarava: «la gent diu que tot rebenti». A la primeria de juliol, el periodista també conservador Manuel Brunet, encunyador de l’inefable oasi català —en darrer terme, una carcassa literària per al projecte conservador de «salvació nacional»—, feia aquesta reconsideració dels propis mots: <blockquote>«No em faig pas la il·lusió de cobrar el petit dret sobre la teoria de la meva invenció, segons la qual Catalunya podria ésser un oasi. Constatant, però, que els esquerrans treuen molt de suc i molts de dàtils d’aquest oasi, em sembla que hom té un cert dret a fer alguns aclariments sobre una metàfora tan notable.</blockquote> <blockquote>«Hauré de fer constar, primerament, que no és pas ben exacte que jo hagi dit que Catalunya és un oasi. He dit que la comparança entre la situació de Catalunya i la de la resta d’Espanya permetia esperar que no seria difícil convertir aquest país en un oasi […]. I em sembla que us deia que si no hi havia una mica d’autoritat i de policia, en aquest oasi, aviat no hi hauria aigua ni palmeres […]. No és lícit, doncs, continuar fent apologia de l’oasi. Perquè ni Catalunya és un oasi, ni els esquerrans tenen dret a deixar entendre que més enllà d’aquest suposat oasi no es pot viure».</blockquote> Desemparada del padrinatge dretà, la tesi de l’oasi va ésser reivindicada per una historiografia i un catalanisme romàntics que han anat del liberalisme democràtic al moviment marxista, necessitats, en la seva lluita antifranquista, de fer més abominable la insurrecció militar del 19 de juliol. Avui, en un marc de revisió de la historiografia dels Països Catalans, la superació d’aquesta idea d’oasi català ha permès de contemplar el període en qüestió segons una altra perspectiva. Hom hi veu, avui, la progressiva puixança d’un moviment popular, cada cop més hegemònic, posseïdor d’una capacitat política suficient per ordenar el territori autònom del Principat segons una economia nova, basada en formes d’integració política de tots els seus sectors, inusual a l’Europa de l’època, i per dotar la Generalitat de Catalunya del més alt grau de llibertat nacional que del 1714 ençà havien obtingut els Països Catalans i que el mateix moviment popular defensà amb les armes fins a la derrota del 1939. == El pensament econòmic prerevolucionari == D’ençà de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914 - 1923), es produí una expansió del coneixement de la ciència econòmica, impulsada per un seguit d’institucions, com l’Escola d’Alts Estudis Comercials o l’Escola d’Administració Pública, de Barcelona, fundades el 1914. En rigor, hom no podia parlar encara de l’existència d’economistes, sinó de polítics especialitzats en economia. Aquest era el cas de [[w:ca:Jaume Carner i Romeu|Jaume Carner i Romeu]] (el Vendrell, 1867 - Barcelona, 1934), doctor en dret i bon coneixedor del món econòmic. Fou qui inicià el procés de formulació política d’un nacionalisme republicà d’esquerra i d’oposició a l’hegemonia del bloc industrial dirigit per la Lliga Regionalista, de la qual s’havia separat el 1904. També en una línia política de conjunció entre republicanisme i catalanisme, bé que més esquerrà, [[w:ca:Pere Coromines i Montanya|Pere Coromines i Montanya]] (Barcelona, 1870-Buenos Aires, 1939). Centrà son interès en la qüestió monetària, influït segurament per la situació d’inestabilitat de la postguerra mundial, quan la majoria de monedes perderen la paritat amb l’or i aquest tendí a concentrar-se a Nord-amèrica. Els fenòmens monetaris atragueren l’atenció, així mateix, de [[w:ca:Josep Maria Tallada i Paulí|Josep Maria Tallada i Paulí]] (Barcelona 1884-1946), advocat i enginyer industrial, elegit, el 1932, diputat del Parlament Català com a representant de la Lliga, de la qual ocupà llocs de direcció. En obrir-se el període roig, abandonà el país i col·laborà amb el govern de Burgos. Després de la victòria franquista manifestà la conveniència de la intervenció estatal en economia, d’acord amb el model keynesià. Potser el polític especialitzat en economia més característic fou Francesc Cambó (Verges, 1876-Buenos Aires, 1947), màxim dirigent de la Lliga d’ençà del 1917. Concebé una catalanització econòmica d’Espanya basada, com expliquen Francesc Artal i Francesc Roca, en la construcció d’infraestructures de transport, la concentració i modernització del sistema financer, la constitució d’una estructura industrial innovadora i independent de capitals aliens, és a dir, basada en la transformació dels pobles espanyols en una societat industrial. Esment a part mereix l’intel·lectual [[w:ca:Joan Crexells i Vallhonrat|Joan Crexells i Vallhonrat]] (Barcelona, 1896-1926). Els seus estudis econòmics, sostinguts en sòlida base teòrica, assoliren un nivell de rigor insòlit en aquells moments, com demostren els seus articles apareguts en ''La Publicitat''. El seu ideari, de tendència demòcrata liberal, comportava en ell una acceptació del sistema capitalista, sense excloure’n, però, la crítica d’alguns aspectes i l’exigència d’introduir-hi mesures de caràcter reformista. Referent a la seva circumstància social, Josep Pla ha escrit que «tan tràgica i horrible com l’acció directa de l’anarquisme, considerava l’aparició intermitent, en els carrers de Barcelona, de la burgesia armada del sometent». Es distingí com a promotor de l’estadística econòmica i com a excel·lent hel·lenista. Fou el traductor dels ''Diàlegs'' de Plató, en tres volums (1924-28). Respecte a les institucions econòmiques, cal esmentar l’Institut d’Investigacions Econòmiques de Barcelona, fundat per Joan Maluquer i Viladot (Barcelona 1856 - 1940), però dut endavant en els anys trenta per [[w:ca:Josep Anton Vandellós i Solà|Josep Anton Vandellós i Solà]] (Figueres, 1899-Nova York, 1950). Vandellós fou un economista professional, especialista en estadística, i no pas un home de negocis o un polític. Amb ell treballaren els joves [[w:ca:Joan Sardà i Dexeus|Joan Sardà i Dexeus]] (Barcelona, 1910 - 1995) i [[w:ca:Lluc Beltran i Flórez|Lluc Beltran i Flórez]] (Sant Carles de la Ràpita, 1911 - Madrid, 1997). Aquests dos publicaren en col·laboració, el 1933, ''Els problemes de la banca catalana'', obra que suposà una innovació en el diagnòstic de les causes que havien provocat el fracàs de la banca del Principat català. Les idees econòmiques alemanyes foren dominants fins als anys trenta, hom aplicava els mètodes d’anàlisi de l’''Institut für Konjunkturforschung'', de Berlín. En l’extensió d’aquesta tendència, excel·lí l’economista [[w:ca:Antonio Flores de Lemus|Antonio Flores de Lemus] (Jaén, 1876-Madrid, 1941), home format a Alemanya, estadístic, historiador de l’economia i estudiós de la legislació duanera i de l’Administració espanyola. La seva estada a Barcelona, el 1904, en guanyar la càtedra d’economia política, influí perquè un grup d’economistes ampliés estudis a Alemanya, amb Gustav von Schmoller, cap de la jove escola històrica. Entre ells, Miguel Vidal i Guardiola (Barcelona 1891-Lisboa, 1950) i [[w:ca:Manuel Reventós i Bordoy|Manuel Reventós i Bordoy]] (Barcelona, 1889-1942). El primer, políticament adscrit a la Lliga Regionalista, feu una recreació per al cas català del model prussià de gestió urbana i territorial, i defensà un liberalisme amesurat amb un sector públic important per a la millora de les condicions generals de la producció. A l’adveniment de la República Catalana, es convertí en un defensor aferrissat del capitalisme liberal. El segon, adscrit a Acció Catalana, fou director general de Comerç del primer govern republicà de Madrid i com a tal participà en la Conferència Monetària de Londres (1933), on va descobrir J. M. Keynes. El 1925, havia publicat ''Els moviments socials a Barcelona durant el segle XIX'', un dels primers estudis sobre el moviment obrer. En terres valencianes, la burgesia comercial agrària, a conseqüència de la seva incapacitat per esdevenir classe dirigent autòctona, persistia en l’intent de distanciar el País Valencià del Principat. Malgrat que aquesta posició era la majoritària en el si de la burgesia mercantil, existia també una postura minoritària representada per una burgesia dinàmica que volia vincular-se a la burgesia barcelonina. L’obra de José Bellver Mustieles, Esbozo de la futura economia valenciana (1933), era una mostra de la primera tendència, dins la qual hom podia també adscriure els escrits sobre la realitat valenciana del murcià Manuel de Torres —introductor decisiu a Espanya de la comptabilitat nacional i de les taules input-output. El reusenc [[w:ca:Romà Perpinyà i Grau|Romà Perpinyà i Grau]] (Reus, 1902 - 1991) i el grup d’economistes del Centre d’Estudis Econòmics Valencians, fundat el 1929, expressaven la posició minoritària. == Annexos == === El Crac del 29 === «Durant la setmana que subseguí el Dijous Negre [dia que la borsa de Nova York, només obrir-se, va perdre l’11 % del seu valor], i en els dies següents, la premsa sensacionalista londinenca referí alegrement escenes que havien tingut lloc en el centre de Nova York. Els especuladors es tiraven daltabaix de les finestres, els transeünts havien de mirar de no trepitjar els cadàvers dels financers arruïnats… L’onada de suïcidis que va produir-se tot seguit del crac financer dels Estats Units fa part de la llegenda del 1929.» Amb aquestes paraules, [[w:ca:John Kenneth Galbraith|John Kenneth Galbraith]] (1908 - 2006) enceta el vuitè capítol d’una obra seva, avui ja clàssica: ''The Great Crash'' (1952), «El gran crac». Són paraules que donen, millor que cap altra descripció, una idea del trasbals i el desvari col·lectiu que [[w:ca:Crac del 29|la caiguda de la Borsa de Nova York]] provocà en el públic de l’època. Els economistes discuteixen aferrissadament, avui, finides les grans emocions i estès sobre aquells fets el vel pulcre de l’anàlisi científica, sobre quines havien estat les causes de la Gran Crisi, que esclatà l’octubre de 1929, a Nord-amèrica, i va propagar-se immediatament arreu del món. I discuteixen, sobretot, a propòsit de quina fou l’àrea econòmica del món en què començaren a manifestar-se les primeres motivacions de la crisi, les primeres contradiccions: els Estats Units o bé, com sosté una tesi heterodoxa i més refinada, Europa? En tot cas, és indubtable que si el crac de la Borsa novaiorquesa tingué conseqüències tan importants, fou perquè l’economia mundial havia ja iniciat un formidable procés d’integració. I a la base d’aital procés, hi havia ja aquell irreversible desplaçament del baricentre de l’economia mundial de Londres a Nova York i la seva lògica conseqüència: el capital nord-americà havia esdevingut arreu l’àrbitre i el sostenidor de la represa econòmica del vell món. ==== Les conseqüències del gran crac de Wall Street ==== Tota una sèrie d’estats europeus —Anglaterra, França, Alemanya, Espanya, Itàlia, per citar els més grans— depenien dels crèdits nord-americans, de manera que la caiguda de les accions i dels títols nord-americans fou corresposta per la caiguda de les economies que hi estaven lligades i en depenien. La fallida de la banca i de les empreses anà seguida per l’augment vertiginós dels desocupats, que pujaren a deu milions entre Alemanya, Anglaterra i els Estats Units. Mentre, davant aquesta tragèdia, la flor i la nata de la ciència econòmica anava predicant la inevitabilitat d’una concertació automàtica de la crisi. I això, quan la crisi en qüestió era justament el fruit d’una precisa política econòmica propugnada pel capitalisme internacional. En concret, un increment lent, quan no era disminució, del poder d’adquisició, amb la consecutiva crisi de sobreproducció —i d’ací, els reflexos sobre el mercat borsari, política de salaris baixos i de manteniment d’un gran «exèrcit industrial de reserva», expressió elegant inventada per no usar el terme desagradable d’«aturats». La crisi es va abatre sobre els Estats Units i Europa amb una violència tal, que els vells prejudicis i les idees consolidades no pogueren sinó resultar-ne colpits. El mite de la prosperitat nord-americana experimentà un declivi espantós i sobtat. William E. Leuchtenburg ha escrit recentment: «Un milió de persones, potser dos, vagarejaven pel país cercant vanament un treball o algun enginy per viure, o senzillament per moure’s [...]. De Klamath Falls a Sporks i a Iuma, per tot el seguit de la línia ferroviària, compartien amb els vagabunds els refugis esparsos entre els matolls i els abocadors de deixalles [...]. A diferència dels vagabunds tradicionals, aquesta gent no volia defugir la feina, sinó trobar-ne. Però estava desesperada. Sabien que no anaven cap a Xauxa, i anaven a cap lloc precís: simplement, fugien dels llocs on havien viscut fins aleshores. I això succeïa mentre els productes agrícoles eren destruïts o deixats podrir al camp, i mentre es cremava gra com a combustible, perquè costava menys que el carbó, i les riqueses incorporades a la tecnologia i en els productes del treball humà romanien inactives i queien en un ràpid envelliment.» Les dades del Gran Crac de l’economia dels Estats Units són impressionants. Entre 1929 i 1932, la renda agrària baixà de 7 a 2 bilions de dòlars, i la renda industrial, d’11 a 2, la renda nacional, en conjunt, descendí de 82 a 40 bilions de dòlars, les fallides augmentaren, entre el 1929 i el 1932, de 20.000 a 31.000. Per a la major part dels altres països industrials, la gran crisi significà una aturada de la importació de capitals, la retirada dels crèdits a curt termini i una caiguda de la demanda d’exportacions, tot plegat factors que augmentaven la desocupació. Davant aquell panorama, per força nasqué la consciència que era imprescindible d’instaurar processos de regulació i de control del mecanisme econòmic. Contràriament a certes expectatives, el sistema capitalista no posseïa cap mecanisme automàtic per eliminar aquelles terribles contraccions dels rèdits, de l’activitat productiva i de les possibilitats ocupacionals, que el món veié en els anys 1921-23, 1929-32 i, encara a Nord-amèrica, durant el període 1937-38. Cada govern dels països interessats es va comprometre, doncs, a contrarestar la crisi i a promoure la represa. Pot afirmar-se, en resum, des del punt de vista de la instauració de polítiques econòmiques noves a conseqüència del Gran Crac, que se seguiren, en el món industrialitzat, cinc grans vies. Primer de tot, cada país tractà de millorar la balança comercial, reduint les importacions i estimulant les exportacions, augmentant les barreres proteccionistes i provocant una caiguda dràstica del comerç exterior. Alguns estats intentaren de combatre la depressió amb una política de «diners a bon preu»: reduïren les taxes d’interès i deixaren disponible una liquiditat abundant, centralitzaren les institucions creditícies. Aquestes dues línies d’intervenció, tanmateix, tingueren poc èxit, perquè no atacaven el veritable nus del problema de la crisi de sobreproducció: la insuficiència de la demanda interna efectiva. Per resoldre la qüestió, hom esmerçà mètodes diversos. Els Estats Units, per exemple, foren l’únic país en el qual, en el decurs del ''New Deal'', «Nova Oportunitat», es perseguí una política dedicada a expandir la demanda interna amb una redistribució de la renda a favor de les classes menys capaces de consum, hom emprengué la distribució del diner públic directament entre consumidors, sota forma de diversos tipus d’assistència social. El mètode, tanmateix, no assolí els efectes esperats, perquè les indústries proveïdores de béns de producció, de les quals depenien les sortides laborals de la major part dels obrers, no pogueren fonamentar llur represa en l’ampliació de la demanda dels consumidors. Per aconseguir-ho, va caldre seguir d’altres vies. Sobretot Suïssa, Estats Units, Alemanya, cercaren de desvetllar la demanda interna i les inversions privades mitjançant l’adopció d’intervencions públiques per tal de compensar les oscil·lacions de l’activitat de les inversions privades, malgrat que en el curs de la Gran Crisi l’eficàcia d’aquesta política resultés molt reduïda per raó del retard que es produïa entre la ideació i la realització dels projectes. Un altre mètode consistí a controlar directament per l’estat les inversions privades, i fou aplicat en temps de pau sols a l’Alemanya nazi, i esdevingué més endavant l’instrument universal anticíclic de l’economia de guerra. Qualsevulla que fossin, però, les vies seguides per fer front a la Gran Crisi, totes foren importants, per tal com, en primer lloc, les últimes dues estratègies d’intervenció econòmica iniciaren un període històric caracteritzat per la consciència que no sols calia seguir una sola o diverses polítiques econòmiques, sinó que aquestes polítiques havien de tenir com a suport el control i la regulació d’un nombre més o menys consistent de factors econòmics essencials per desenvolupar el sistema productiu i financer. Si tals eren les conseqüències econòmiques de la Gran Crisi, és fàcil de comprendre quines foren les polítiques, que van evidenciar-se, sobretot, en la societat alemanya, en la qual marcaren, multiplicant el rol exercit per altres importants elements, la fi de la república de Weimar. La base social de la socialdemocràcia, el factor d’estabilització democràtica més decisiu del país, fou esberlada per la desocupació, que comportà, ensems, la pulverització d’un sector conscient del proletariat, mentre els petits burgesos, colpits per la misèria i la davallada del nivell de vida, esdevenien proclius a constituir —amb els aturats— la base de massa del nazisme i del seu exèrcit subversiu i reaccionari. La depauperació econòmica de la petita burgesia, de costat amb la desocupació obrera, fou a la base de l’expansió del fenomen feixista, àdhuc en aquells països on el feixisme no conegué, comsevulla, una estabilització institucional, mes on, nogensmenys, constituí l’herència més feixuga i perillosa del Gran Crac. === Francesc Macià i Lluçà (1859-1933) === ==== El polític ==== Cal que d’entrada deixem una cosa clara. [[w:ca:Francesc Macià i Llussà|Francesc Macià]], primer president del partit Esquerra Republicana de Catalunya, fou un polític ben diferent dels polítics d’ofici, sorgits de les professions liberals, advocats, catedràtics o metges. Era un terratinent, gràcies a les propietats de la seva dona, [[w:ca:Eugènia Lamarca i de Mier|Eugènia Lamarca i de Mier]] (1866 - 1937). Com a polític, no era un messiànic, sinó un home de contactes, de relacions polítiques. Es movia amb naturalitat en el món de les tertúlies burgeses i en l’ambient de les penyes obreres. Tenia també el conjunt de coneixences militars —bé que afectades per la seva renúncia a l’exèrcit espanyol en interès de la militància catalanista— que la carrera d’armes comportava en la societat del seu temps. I Macià sabia treure’n profit. El 14 d’abril de 1931, podia consultar un sindicalista com [[w:ca:Ángel Pestaña Núñez|Ángel Pestaña Nuñez]] (1886 - 1937) o un advocat conservador com [[w:ca:Amadeu Hurtado i Miró|Amadeu Hurtado i Miró]] (1875 - 1950), un general espanyol com Eduard López de Ochoa (1877-1936) no trobava cap inconvenient, en qualitat de capità general del Principat, a reconèixer Francesc Macià com a president del poder català. En un país de governants freds i de polítics distants, Macià, amb un sentit instintiu de la prospectiva política, pogué projectar la imatge càlida de '''L’Avi'''. No era bon orador. Això representava una feblesa en grau de mostrar que no era com els altres polítics, que duia quelcom més humà o més accessible. Per escalfar els ànims de la gent, homes com el poeta [[w:ca:https://ca.wikipedia.org/wiki/Bonaventura Gassol i Rovira|Ventura Gassol]] (1893 - 1980) —company incondicional de Macià en la conspiració, en la vibrant República Catalana, en la Generalitat subsegüent— podien fer un abrandat discurs abans i després de l’aparició del president. '''L’Avi''' apareixia, deia quatre paraules i després entrava en contacte directe amb el públic, saludant, fent petons a les criatures. Era un estil polític gairebé nord-americà, gens usual en terra catalana —desconegut per la política espanyola. Francesc Macià prenia figura d’un elegant —sempre fou impecable en el vestir— patriarca de cabells blancs que personificava els valors rurals en un Principat català que perdia ràpidament les arrels pageses i era urbanitzat a batzegades. Amb el seu radicalisme polític, Francesc Macià es convertia en un símbol popular i complex dels valors antics de la terra i dels valors nous dels treballadors de ciutat, tot ensems. ==== Evolució política ==== Macià esdevingué un personatge mític perquè la seva evolució, en un quart de segle d’activitat política, coincidí, a grans trets, amb uns canvis fonamentals de la societat catalana. I Macià va saber, intuïtivament, adaptar-s’hi amb èxit. L’evolució ideològica de Francesc Macià anà lligada íntimament amb la seva biografia. Era fill d’un modest negociant de vins i olis, emigrat de les Borges Blanques a Vilanova i la Geltrú, en la marina del Garraf. Francesc Macià escollí la professió d’enginyer militar, el cos més tecnificat de l’exèrcit, un camí d’ascensió social important en el segle XIX això és, el camí de les institucions de l’estat central. La seva promoció social li va permetre de casar-se amb una pubilla de la burgesia agrària (1888), l’hereva de l’arquitecte Lamarca, terratinent lleidatà. L’oficial Francesc Macià assumí la nova posició de classe. I a partir de l’enfrontament entre la burgesia representada per la [[w:ca:Lliga Regionalista|Lliga Regionalista]] i un exèrcit espanyol sempre més abocat a la intervenció política, Macià va endinsar-se en els interessos de la seva classe. Forçat a triar entre la milícia i els interessos de classe, abandonà les institucions estatals i entrà, «d’una forma més nominal que efectiva», a la Lliga fins al 1912, quan «s’apropà progressivament al republicanisme catalanista». Va presentar-se com a diputat de la [[w:ca:Solidaritat Catalana|Solidaritat Catalana]] (1906) per les Borges Blanques i Barcelona i guanyà tots dos escons. De la barreja de regionalismes que era la Solidaritat Catalana, Francesc Macià va treure una idea fonamental: un concepte del pacte, segons una idea central de l’antic federalisme republicà elaborada sobretot per [[w:ca:Valentí Almirall i Llozer|Valentí Almirall i Llozer]] (1841 - 1904), el qual havia representat una primera alternativa catalanista a la burgesia que fou abandonada per la visió conservadora i historicista, però més adaptable, de [[w:ca:Enric Prat de la Riba i Sarrà|Prat de la Riba i Sarrà]] (1870 - 1917). L’essència del pacte era la igualtat establerta entre les parts per mitjà d’un tracte. Per tant, el pacte implicava la separació prèvia. El separatisme, en aquest sentit, seria el fil conductor del pensament polític de Francesc Macià. La seva definició del separatisme passà per tres formulacions successives de la noció del pacte, sortides de la seva progressiva experiència política. ==== Tres definicions successives de la noció de pacte ==== qm79i2yr20dvnx4xgx64otuoojdzmy8 72921 72920 2022-08-13T13:06:14Z Griera 858 /* De la República catalana al Front d’Esquerres */ wikitext text/x-wiki <center>del llibre [[Els Països Catalans]]</center> == De la República catalana al Front d’Esquerres == {| class="wikitable" style="float: right;width: 33%;text-align: left;" |+ Cronologia bàsica |- | style="width: 35%;" | 1902 | style="width: 65%;" | Alfons XIII, als setze anys, inicia el regnat |- | 1906 | Fundació de la [[w:ca:Solidaritat Catalana|Solidaritat Catalana]], primer gran moviment unitari català format per diversos grups polítics que tenien en comú el seu catalanisme, des de llurs respectives posicions polítiques. |- | 09-1923 a 01-1930 | Dictadura del general Miguel Primo de Rivera |- |- | Octubre de 1929 | Crac de la borsa de Nova York |- | 12-04-1931 | Eleccions municipals amb una victòria dels republicans a les grans ciutats. Alfons XIII renuncia i marxa a França. |- | 14-04-1931 | Francesc Macià (ERC) proclama la [[w:ca:Proclamació de la República Catalana|República Catalana]] i constitució de governs provisionals republicà a [[w:ca:Govern de Catalunya 1931-1932#La República Catalana|Catalunya]] i a [[w:ca:Govern Provisional de la Segona República Espanyola|Espanya]] |- | 28-04-1931 | [[w:ca:Govern de Catalunya 1931-1932#La Generalitat provisional i l'Estatut de Núria|Govern provisional]] de la Generalitat presidit per Francesc Macià |- | 28-06-1931 | Eleccions a les corts constituents espanyola amb victòria aclaparadora de les esquerres. Govern de Manuel Azaña a l'Estat espanyol |- | 20-11-1932 | Primeres [[w:ca:Eleccions al Parlament de Catalunya de 1932|eleccions al Parlament]] que guanya l'ERC de Francesc Macià (en coalició en partits republicans i socialistes) essent segon, a gran distància, la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. |- | 19-11-1933 | Eleccions generals que guanya la dreta. |- | 25-12-1933 | Defunció Francesc Macià. Lluís Companys el succeïx |- | 6-10-1934 | [[w:ca:Fets del sis d'octubre|Fets del sis d'octubre]]: en resposta a l'entrada de les dretes de la [[w:ca:Confederación Española de Derechas Autónomas|CEDA]] al govern espanyol, el president Companys va proclamar unilateralment un «Estat Català de la República Federal espanyola». Companys destituït i empresonat. |- | 16-02-1936 | Eleccions generals que guanya l'esquerra del Front Popular. Companys és alliberat i el Govern és restituït l’1 de març de 1936. |- | 18-07-1936 | Sublevació militar i inici [[w:ca:Guerra Civil espanyola|Guerra Civil espanyola]] |} * 1931 ** Després de la caiguda la dictadura del general Primo de Rivera l’any 1930, Macià retornà de l’exili el 22 de febrer de 1931 i, amb Estat Català, s’incorpora a Esquerra Republicana de Catalunya. ** En mig d’una important crisi econòmica, política i social, el govern conservador monàrquic decidí fer unes eleccions municipals que atorguessin un marc constitucional favorable a la monarquia. Les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 donen el triomf als partits republicans a les principals ciutats el que provocà que Alfons XIII abandonés el país. També als Països Catalans guanyen els partits republicans. Al Principat triomfà Esquerra Republicana de Catalunya presidida per Francesc Macià. Al País Valencià, a la coalició antimonàrquica encapçalada pel ''Partido de Unión Republicana Autonomista'', el partit blasquista. A les illes, a la coalició republicanosocialista. ** El 14 d’abril, Francesc Macià proclama, a Barcelona, la República catalana. Aquest moviment no plau gens als republicans de Madrid, els quals, tres dies després, empenyen Macià a acceptar que el «govern provisional català» que havia funcionat fins aleshores a Barcelona actuaria en endavant «sota el nom de gloriosa tradició de govern de la Generalitat de Catalunya». El mes d’agost del mateix any és aprovat unànimement en referèndum (99 % de vots afirmatius) l’avantprojecte d’estatut d’autonomia del Principat. ** A Mallorca, amb la caiguda de la monarquia, l’Associació per a la Cultura de Mallorca inicia una campanya per tal de redactar un avantprojecte d’estatut d’autonomia per a les Balears que és refusat, emperò, per Menorca, atemorida de restar en un règim autonòmic dirigit per forces dretanes i desitjosa d’integrar-se a l’estatut del Principat. El text fou aprovat per una assemblea el juliol del 1931, però no prosperà per diverses causes. ** També El País Valencià coneix una tímida iniciativa dels blasquistes per la consecució d’un règim d’autonomia. ** L’adveniment del règim republicà havia d’afavorir en gran manera el desenvolupament del moviment obrer, en especial el corrent anarco-sindicalista, que, després del parèntesi dictatorial de Primo de Rivera, esdevingué de nou hegemònic als Països Catalans. La CNT (Confederació Nacional del Treball), la primera força política i sindical —amb 321.394 afiliats al Principat, 51.831 al País Valencià i 1.025 a les Balears, l’estiu del 1931— es col·locà de bell antuvi a favor del règim republicà. L’estiu de l’any 31 les divergències existents dins la CNT es feren públiques amb el «Manifest dels Trenta», on els sindicalistes —com Joan Peiró i Belis (1887 - 1942)— atacaven les tesis insurreccionalistes dels membres de la FAI —com Buenaventura Durruti (1896 - 1936), Francisco Ascaso Abadía (1901 - 1936) i Joan Garcia i Oliver (1902 - 1980). Els faistes —amb gran audiència entre els immigrats que constituïen més del 19 % de la població de Catalunya en proclamar-se la República— aconseguiren el control d’òrgans cenetistes, com Solidaridad Obrera. * 1932 ** Resultat del creixent predomini de la FAI dins la CNT, els membres de la FAI, conseqüents amb els seus propis plantejaments, dugué a terme la seva tàctica insurreccionalista. Un primer aixecament afectà, el gener de 1932, l’alt Llobregat, la vall del Cardener, la conca de la Safor i la Ribera Baixa del Xúquer. Esclafada la revolta, els sindicats comarcals foren clausurats, un centenar de sindicalistes i anarquistes, entre els quals Durruti, Ascaso i García Oliver, foren deportats el mes de febrer. El mes d’abril, té lloc l’escissió dels trentistes —els que havien donat suport al «Manifest dels Trenta»—, que, el desembre, formen la Federació Sindicalista Llibertària. ** El setembre de 1932 les corts de Madrid aproven l’Estatut de Catalunya, visiblement retallat: impossibilita de formar un govern comú dels Països Catalans, instaura la cooficialitat del català, redueix competències de la Generalitat en matèria d’ensenyament, ordre públic i hisenda. Malgrat aquestes limitacions, és rebut com una gran consecució. ** Al País Valencià, feta palesa la incapacitat política del blasquisme per adoptar posicions autonomistes coherents, apareix, el setembre de 1932, una segona iniciativa autonomista valenciana encapçalada per l’Agrupació Valencianista Republicana, organització integrada en el bloc esquerrà. Tampoc aquesta iniciativa té cap èxit. ** El 20 de novembre de 1932, se celebren les primeres eleccions al parlament del Principat, que guanya l’Esquerra Republicana. ** Els sectors més obreristes del partit Estat Català (el partit fundat per Macià), i que no va voler integrar-se en l’Esquerra Republicana de Catalunya, creen l’any 1932, el partit comunista Estat Català-Partit Proletari que constituirà el nucli inicial del Partit Català Proletari. * 1933 ** El gener de l’any següent (1933), els membres de la FAI fan el segon alçament, en suport d’una vaga ferroviària. Aquest moviment fou esclafat en sang, amb morts a diversos indrets: Lleida, Sallent, Terrassa. A Barcelona i València, la insurrecció fou sufocada brutalment. A Ripollet, Bétera, Pedralba, Riba-roja de Túria i Bugarra fou proclamat el comunisme llibertari i hom abolí la propietat i la moneda. Aquest mateix any, a Barcelona, la CNT encara va impulsar algunes grans vagues, com la del port —els mesos d’abril i març—, la dels ebenistes, la de la construcció —de l’abril a l’agost—, o la dels tramvies, els mesos de novembre i desembre. ** Els Sindicats d’Oposició trentistes s’organitzen l’estiu de 1933, fora de la CNT per tal de contrarestar la força dels faistes. ** Eleccions generals a les corts de Madrid. En el conjunt de l’Estat espanyol, guanya la dreta. Pel que afecta els partits catalans, al País Valencià, el ''Partido de Unión Republicana Autonomista'', ja allunyat del front esquerrà, treu la majoria dels vots de la seva demarcació (València), seguit de la Dreta Regional Valenciana, partit de la burgesia agrària. A les Illes, triomfa el Partit Republicà de Centre, dirigit per l’home de negocis Joan March, l’Esquerra Republicana de Catalunya experimenta un retrocés i es posa en equilibri amb la Lliga, la qual la supera de dues actes. Això atorga una força moral innegable a la Lliga dins el parlament de Barcelona, es troba, tanmateix, en franca minoria. La CNT tampoc no participa en aquestes eleccions, per raó del seu apoliticisme. ** A la mort de Francesc Macià, el desembre, es constitueix un govern català d’unitat d’esquerres presidit per Lluís Companys i format per l’Esquerra Republicana, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, la Unió Socialista de Catalunya i Acció Catalana Republicana. * 1934 ** Davant la força creixent de la dreta, es forma, per iniciativa del Bloc Obrer i Camperol, l’Aliança Obrera, front obrer que té com a objectiu la defensa de les llibertats democràtiques contra un possible cop d’estat. És integrat pels Sindicats d’Oposició, el PSOE, la UGT, l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin, el Partit Català Proletari i, per poc temps, la Unió Socialista de Catalunya i la Unió de Rabassaires. ** El mes d’abril, el parlament de Barcelona aprova la llei de Contractes de Conreu, de caràcter reformista i que afavoreix les reivindicacions de la Unió de Rabassaires. Els propietaris i la Lliga aconsegueixen que el Tribunal de Garanties Constitucionals de Madrid declari incompetent, per legislar en aquesta matèria, el parlament català, el qual torna a votar íntegrament la llei sense fer-hi cap esmena. ** L’entrada, el mes d’octubre, de tres ministres de la CEDA en el govern de Madrid provoca una vaga general a tot l’Estat espanyol. La CNT se’n manté al marge. La Generalitat, que veu, en la formació del nou govern central un perill per al règim republicà mateix, proclama l’Estat català i trenca les relacions amb la República espanyola. És declarat l’estat de guerra. Lluís Companys i el seu govern són empresonats i forçats a dimitir. Comencen les detencions dels implicats en el moviment vaguista i insurreccional. A València, els regidors valencianistes són suspesos per llur participació en la insurrecció. L’ajuntament de Ciutat de Mallorca és dissolt i substituït per una comissió gestora integrada per radicals, regionalistes de dreta, cedistes i republicans de centre. * 1935 ** L’estatut d’autonomia del Principat és suspès i el parlament clausurat. La llei de Contractes de Conreu és anul·lada. El Principat és regit per un governador general. ** Al País Valencià, el desprestigi dels blasquistes, per llur implicació en la repressió antioctubrista i en casos de corrupció política, propicia un reforçament de valencianisme d’esquerra identificat amb la causa autonòmica. Neix el Partit Valencianista d’Esquerra, hereu de l’Agrupació Valencianista Republicana. ** Creació, a Barcelona, del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), fruit de la unió del Bloc Obrer i Camperol i Esquerra Comunista. * 1936 ** 16 de febrer: Eleccions generals a les corts de Madrid que guanya l’esquerra del Front Popular. Al Principat, el Front d’Esquerres del Principat integrat per les esquerres republicanes, els socialistes i els comunistes, aconsegueix el triomf electoral, contra el Front Català d’Ordre dirigit per la Lliga. El Front estava liderat pel president d’ERC i de la Generalitat, Lluís Companys, en aquell moment estava condemnat per la justícia espanyola per rebel·lió i sedició després dels Fets del Sis d’Octubre (1934). El Front tenia per objectiu el restabliment de l’estatut, dels ajuntaments destituïts, de la llei de Contractes de Conreu i l’amnistia dels presos polítics. També al País Valencià, el Front d’Esquerres —on, junt amb republicans, socialistes i comunistes hi ha el Partit Valencianista d’Esquerra i Esquerra Valenciana, escissió del partit blasquista, així com nombroses entitats valencianistes que s’hi han adherit— s’imposa al Bloque Nacional integrat per la Dreta Regional Valenciana, els tradicionalistes, els agraristes i els monàrquics, mentre que el Partido de Unión Republicana Autonomista, que s’havia presentat en solitari, s’enfonsa definitivament. A les Illes, malgrat el progrés esquerrà, guanya la coalició dretana formada per Joan March i els seus republicans de centre, els cedistes i algun regionalista. La CNT ha pregonat la necessitat d’aconseguir l’amnistia i de barrar el pas a les dretes, tot i que ha aconsellat l’abstenció dels seus afiliats a les eleccions. ** Retornen a Barcelona (1 de març), alliberats, Lluís Companys i el seu govern, que restableixen la llei de Contractes de Conreu. ** El mes de maig, la major part del sector trentista es reintegra a la CNT. ** Fundació a València de Nova Germania, de línia marxista i nacionalista, escissió del Partit Valencianista d’Esquerra. ** Els resultats electorals generen un clima de violència general. Són assaltats diferents edificis religiosos al País Valencià. ** A Mallorca, un grup falangista atempta contra una Casa del Poble, acte que és replicat pels sindicats amb una vaga general de 24 hores. ** Els falangistes assalten, el dia 11 de juliol, l’emissora Unió Ràdio de València i aconsegueixen difondre una proclama subversiva. ** Insurrecció militar, el 18 de juliol, contra la República espanyola. ** Inici del procés de fusió del Partit Català Proletari, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista de Catalunya i la Federació Catalana del PSOE, que porta a la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya. == Repercussions del Gran Crac == El decenni de 1930 coincidí amb la depressió més gran mai coneguda per l’economia capitalista i que havia tingut son esclat en el [[w:ca:Crac del 29|crac de la borsa de Nova York del 1929]]. Tot i que, com ha assenyalat Jordi Palafox, els problemes econòmics autòctons dels anys trenta no n’eren conseqüència exclusiva —per tal com llur inserció en l’autarquisme econòmic espanyol i la forta devaluació de la pesseta els isolaren en certa manera de la conjuntura internacional—, la depressió econòmica feu sentir-se vivament, sobretot en la reducció de les exportacions, especialment agrícoles, en la minva de les inversions estrangeres, en la repatriació de la mà d’obra emigrada. L’augment de salaris produït durant el primer bienni republicà (1931-1933), les bones collites bladeres del 1932 i la tendència deflacionista dels preus adjacent a la pujada salarial, que d’antuvi beneficiaren el consum interior, només aconseguiren de retardar l’onada de crisi. L’exportació agrícola en rebé primer les conseqüències, car la conjuntura general havia obligat els estats a reforçar llurs aranzels. El País Valencià, per raó de la seva agricultura abocada a l’Europa industrial, veié davallar els seus intercanvis comercials, entre 1929 i 1932, en un 60 %. I davallaren més, en 1933, a conseqüència dels nous aranzels britànics sobre l’arròs i les taronges, productes bàsics de l’agricultura valenciana, el 68 % de la qual, quant a preus, depenia de l’exportació. L’augment dels salaris agrícoles afavorit pel règim republicà restringí els ingressos de l’agricultura i en dificultà en major grau les exportacions. Entre 1930 i 1935, les exportacions d’arròs minvaren, en milers de quintars, de 47,3 a 23,2 i les de taronges de 908,8 a 583,6. En pessetes-or, la minva fou de 2.408.800 a 421.500, per a l’arròs, i de 27 milions a 8 milions, per a les taronges. Però els efectes de la crisi també arribaren a la indústria, en primer lloc a la metal·lúrgica, i a la construcció. La indústria tèxtil se sostingué durant el primer bienni republicà per començar a decaure, però, a partir del 1933, tant a causa de la reducció de la demanda exterior, com de la contracció general que sofriren el mercat català i tot el mercat espanyol. Un altre sector afectat fou la banca, sobretot a la Catalunya estricta i a les Illes. L’any 1931, colpits ensems per les dificultats financeres i per la seva inadequació a la política econòmica del govern de Madrid, feren fallida el Banc de Catalunya i els seus associats Banc de Reus i Banc de Tortosa. A les Illes, d’economia assentada en l’agricultura, en el comerç i en una indústria de tipus artesanal —sectors de gran dependència exterior i basats en una mà d’obra rural de baix cost—, falliren el Banc de Crèdit Balear, el Banc Agrícola i la Companyia de Ferrocarrils de Mallorca, fets que intensificaren encara més les dependències econòmiques balears. == Francesc Cambó i el fracàs del continuisme monàrquic == Sota el regnat d’Alfons XIII, i en mig d’una ingestibilitat política molt important (governs inestables amb constants dimissions i creixent impopularitat del rei), el govern convocà unes eleccions municipals pel dia 12 d’abril de 1931 on els conservadors esperava que guanyessin les forces monàrquiques. Però el sector republicà, malgrat perdre en el món rural, obtingué una important victòria en totes les grans ciutats. A tot l’Estat espanyol, fracassà l’alternativa plantejada pel conjunt de les classes dominants: el continuisme monàrquic. La crisi ja no era de govern, era de tot el sistema polític. El fet que els polítics monàrquics no volguessin adonar-se’n, afegit a la timidesa de llurs propostes, dues coses ja previstes i temudes per Francesc Cambó, significà la desfeta del continuisme reformista. [[File:Bundesarchiv Bild 102-11543, Madrid, Ausrufung der Zweiten Spanischen Republik.jpg|thumb|Celebració a Barcelona de la proclamació de la Segona República Espanyola el 14 d’abril de 1931. L’adveniment del règim republicà havia d’afavorir en gran manera el desenvolupament del moviment obrer, en especial el corrent anarco-sindicalista, que, després del parèntesi dictatorial, esdevingué de nou hegemònic als Països Catalans. La CNT, la primera força política i sindical —amb 321.394 afiliats al Principat, 51.831 al País Valencià i 1.025 a les Balears, l’estiu del 1931— es col·locà de bell antuvi a favor del règim republicà.]]Cambó, i amb ell la Lliga Regionalista, representà en tot aquest procés polític la clara renúncia de la burgesia catalana a fer una política seriosament nacionalista. Ell i el seu grup polític demostraren amb la seva actuació llur dependència —de fet, llur sucursalisme— de les classes dominants espanyoles, fins al punt de centrar tota la seva política, el 1931, en la defensa de la monarquia. El «drama» de la Lliga fou aquest: rebutjada d’entrada per les forces burgeses espanyoles tradicionals, que la consideraven poc espanyolista, sols fou acceptada en el poder quan el règim polític era a les acaballes i en plena descomposició. Francesc Cambó i la Lliga, al final, dirigiren el conjunt de la política de la classe dominant espanyola, però sols a condició de jugar la carta de la defensa del règim monàrquic espanyol. És a dir, no podien fer de veritables reformadors, sinó de defensors últims del sistema. Per contra, la bandera de les reformes de l’estat i de l’autonomia catalana era portada per les forces d’esquerra i populars. El conservadorisme havia acabat per ofegar les aspiracions nacionalistes que existien en el programa inicial de la Lliga, el programa de 1901. El 12 d’abril de 1931, doncs, la candidatura de la Lliga Regionalista era, dins el Principat, la candidatura oficial monàrquica. I no fou per atzar que dos dies després els carrers de Barcelona sentissin els crits de «Mori en Cambó! Visca en Macià!». Eren dos noms simbòlics. L’un, de tot un nou món polític que naixia amb la República catalana i la Generalitat, i l’altre, del món caigut de la monarquia i del conservadorisme. == Proclamació de la República Catalana i Generalitat == Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 —que determinaren la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII—, varen ser guanyades al Principat per Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 d’abril, el seu líder, Francesc Macià, [[w:ca:Proclamació de la República Catalana|proclamà]] de manera unilateral i des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, la «República Catalana dins d’una federació de Repúbliques ibèriques» en compliment del [[w:ca:Pacte de Sant Sebastià|Pacte de Sant Sebastià]] (1930). Això succeïa poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la República Espanyola. Es creà un [[w:ca:Govern de Catalunya 1931-1932|govern republicà]] presidit pel mateix Macià que a prou feines durà dues setmanes, ja que aquesta proclamació unilateral de la «República Catalana» preocupà molt el govern provisional espanyol. El dia 17, Macià arribà a un pacte els representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual, la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya i es dissolia el govern republicà essent substituït per un [[w:ca:Govern de Catalunya 1931-1932|Govern provisional de la Generalitat]]. El nou Govern provisional de la Generalitat i que havia substituït el de l’efímera República catalana, es constituí com a govern de concentració, per assegurar així el suport de totes les forces polítiques catalanes a l’Estatut. La seva elaboració es posà en marxa de pressa. L’avantprojecte, preparat a Núria per una comissió presidida per Jaume Carner, fou aprovat l’agost de 1931 per referèndum popular. Després de llargues i treballoses discussions a les Corts de Madrid, el 9 de setembre de 1932 s’aprovà l’Estatut, que resulta ésser molt més restrictiu que el refrendat pel poble català. Macià morí el 25 de desembre de 1933 i el succeí com a president de la Generalitat Lluís Companys. Aquest, recompongué un govern d’unitat d’esquerres (format per Esquerra Republicana de Catalunya, Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya i Acció Catalana Republicana) que es veié reforçat per l’èxit de les seves candidatures a les eleccions municipals de gener de 1934. El novembre de 1933 hi ha eleccions generals en l’àmbit de tot l’Estat que guanya la dreta. Davant la situació creada arreu de l’Estat espanyol pel viratge a la dreta del govern i que provocà la vaga general iniciada el 5 d’octubre de 1934, el govern de la Generalitat decidí enfrontar-se amb el poder central i el dia 6, davant la multitud aplegada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, Companys proclamà l’Estat Català dins la República federal espanyola. A aquest moviment insurreccional del govern de la Generalitat s’anomena els «fets del 6 d’octubre». L’actuació ràpida i contundent de l’exèrcit comandat pel general Batet ofegà tot seguit la iniciativa. == El lerrouxisme davant la proclamació de la República catalana == [[w:ca:Alejandro Lerroux García|Alejandro Lerroux]] i el seu [[w:ca:Partit Republicà Radical|Partit Republicà Radical]] durant els anys de repressió primoriverista, moderaren un punt llurs posicions anticatalanistes. Lerroux havia comprès que, si volia tenir un lloc en un Principat republicà, havia de parar esment en les reivindicacions autonòmiques. Així, no sols participà en el pacte de Sant Sebastià, sinó que hi meravellà els altres polítics republicans amb autoproclamacions de federalisme i adhesió a les exigències autonòmiques dels catalans. En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 (les que provocaren la renúncia del rei Alfons XIII i l’arribada de la Segona República), el Partit Republicà Radical es presentà en coalició amb socialistes i federals. El mateix Lerroux havia confegit la llista barcelonina de candidats del partit amb una majoria d’«homes nous», procedents del comerç i de la menestralia, que no plagué gens els seus addictes més veterans, «la vella guàrdia lerrouxista», en expressió de l’historiador Joan Baptista Culla i Clarà, disconformes amb la nova manera d’esguardar la qüestió catalana. Fos comsevulla, els resultats electorals constituïren una franca derrota per als radicals, que perderen la situació hegemònica del 1923 i es veieren reduïts a la tercera força política de l’ajuntament barceloní, a molta distància de l’ERC i la Lliga. En fer-se públics els primers resultats, van adherir-se a l’afirmació republicana, sense ocultar, però, llur recel davant el signe de catalanitat que havia pres la situació i davant la preeminència guanyada per l’ERC a la diputació provincial i a l’ajuntament de Barcelona. Fou aleshores que degué sorgir dins la vella guàrdia lerrouxista, com explica Culla i Clarà, «el projecte d’apropiar-se de l’únic centre de poder important que encara restava «lliure» a Barcelona: el govern civil». I, en efecte, [[w:ca:Emiliano Iglesias Ambrosio|Emiliano Iglesias]], vell radical, inveterat segon d’Alejandro Lerroux, va prendre possessió, «en nom» de la República espanyola, de l’edifici i les funcions de la governació provincial de Barcelona. Allà es proclamà defensor del «sentit espanyol» de la República i, cercant sens dubte de fer-se inexcusable per a Madrid, acusà Francesc Macià i l’ERC de separatisme, la República catalana de facciosa. La seva possessió del càrrec, però, durà només unes hores, al cap de les quals, interceptades les seves línies telefòniques pels homes de Francesc Macià i confinat ell mateix amb el seu escamot de veterans ''Jóvenes Bárbaros'' en l’edifici de governació, hagué de cedir-la a Lluís Companys, que se li presentà amb aquest objecte i acompanyat d’una colla convincent de sindicalistes. L’endemà, els antics «Joves Bàrbars» maldaren per fer moure les institucions de poder estatal, adduint sempre la defensa de «la unitat sagrada de la nació espanyola». Recorregueren les casernes de la força pública a fer-hi exhort de patriotisme. Per fer-se sentir, tragueren a la via pública tots els seus efectius, organitzaren manifestacions populars i feren recurs de l’avalot. A l’últim, el dia 16, Emiliano Iglesias, amb una cohort de radicals i ''psoeistes'', viatjà a Madrid per dur la denúncia contra la República catalana davant el mateix president de la República espanyola. La contenció política entre Madrid i Barcelona havia de discórrer per altre conducte que Emiliano Iglesias. En això i en la manca de suport popular al missatge espanyolista dels lerrouxistes residí el fracàs d’Iglesias. Amb un pur espanyolisme no s’anava enlloc. Li mancava l’argument social, el tret populista i, vulgues que no, expressat amb un èmfasi més sorollós que no feien els republicans de Macià. Però Macià i l’ERC havien guanyat a les places i carrers del Principat, i no era hora que Madrid enviés ningú, o bé autoritzés el mateix Iglesias, a prevenir els obrers de Barcelona contra el conservadorisme amagat en pell de xai de Francesc Macià. Per últim, Iglesias arribava tard a Madrid, en un moment en què Francesc Macià, com a president de la República catalana, havia obert un pont amb l’exèrcit en conduir ell mateix el relleu de titulars de la capitania general de Barcelona. Els lerrouxistes, tanmateix, encara no desistiren ,en llur porfídia. Reberen de Madrid nombrosos càrrecs oficials, com ara de governador civil, a diverses ciutats espanyoles. Però la llarga carrera política d’Emiliano Iglesias en terra catalana, com posa en relleu l’historiador Joan Baptista Culla i Clarà, havia finit. == L’Església, de la dictadura de 1923-31 a la insurrecció militar de 1936 == En declarar-se la dictadura del general Primo de Rivera (1923 - 1930) els bisbes espanyols hi mostraren en general llur adhesió, tanmateix no pas compartida per l’església catalana. La ideologia i el tarannà del dictador van afuar-se en una sistemàtica ofensiva anticatalana. Segons Manuel Brunet (1889-1956), «cap partit ni cap grup polític no van ésser perseguits amb tanta tenacitat com la clerecia catalana». L’arquebisbe de Tarragona, [[w:ca:Francesc d'Assís Vidal i Barraquer|Francesc Vidal i Barraquer]] (1868-1943), fou un dels objectius primordials de la persecució, malgrat que, segons Ramon Muntanyola (1917-1973), mai no se situà per principi enfront de l’autoritat, sinó que sempre remarcà ostensiblement la seva línia de conducta davant els poders públics. Fou aleshores quan es revelà la seva independència infrangible, virtut que constituí la nota més característica del seu pontificat. La dictadura de Primo de Rivera volia englobar-ho tot. Diu Carles Cardó (1884-1958) que les coses més innocents «excitaven la seva catalanofòbia», com vedar la pronunciació del llatí «a la romana», que era precisament la recomanada pel Vaticà, però que es feia difícil per al clergat castellà, i prohibir l’ús de les casulles «gòtiques» que començaven a predominar en l’ambient de la renovació litúrgica catalana. Els abusos es feren nombrosos. Es va multar a una església de Barcelona per haver admès unes noies que portaven la caputxeta distintiva dels [[w:ca:Pomells de Joventut|Pomells de Joventut]], moviment fundat, el 1920, per l’escriptor [[w:ca:Josep Maria Folch i Torres|Josep Maria Folch i Torres]] (Barcelona, 1880-1950). Un jesuïta, per indicar en un sermó contra la blasfèmia que aquesta abundava dins l’exèrcit, fou detingut sota acusació d’injúries al rei i a l’estament militar. El general Barrera, capità general del Principat, manifestà al cardenal Vidal i Barraquer que volia escarmentar tots els capellans que prediquessin en català i així defensar «la unidad de la Patria». Foren considerables els atacs de la dictadura als clergues que excel·liren en el camp intel·lectual, com el musicòleg [[w:ca:Francesc de Paula Baldelló i Benosa|Francesc de Paula Baldelló i Benosa]] (1887-1977) i d’altres que sofriren registres domiciliaris. L’abat de Montserrat, [[w:ca:Antoni Maria Marcet i Poal|Antoni Maria Marcet i Poal]] (1878-1946), i alguns bisbes, com ara [[w:ca:Josep Miralles i Sbert|Josep Miralles i Sbert]] (Ciutat de Mallorca, 1860-1947) —titular aleshores de la diòcesi de Barcelona i, des del 1930, de la de Mallorca, on esdevingué, després de 1936, franquista convençut però defensor de l’ús pastoral del català— resultaren també afectats per la persecució. La institució [[w:ca:Foment de Pietat Catalana|Foment de Pietat Catalana]] fundada el 1916 per [[w:ca:Eudald Serra i Buixó|Eudald Serra i Buixó]] (1882-1967) i [[w:ca:Ignasi Casanovas i Camprubí|Ignasi Casanovas i Camprubí]] (1872-1936), dedicada ensems a l’apostolat popular i al conreu de les ciències eclesiàstiques, va ser sotmesa a vigilància civil i hagué de suprimir la «C» de catalana. La dictadura aconseguí curiosos decrets del Vaticà contra la cultura i la llengua catalana. El lèxic de les decisions romanes recordava sospitosament l’estil del directori militar i tothom es preguntava d’on treia la Cúria romana «una idea tan precisa de la unitat de la pàtria». L’any 1929, Vidal i Barraquer viatjà a Roma i exposà a Pius XI la manca de base dels decrets pontificis, bo i lamentant la ingerència del poder civil en els afers de l’Església. [[Fitxer:Dispensari antituberculós - pati2.jpg|thumb|right|top|''El Dispensari Antituberculós, construït al barri del Raval de Barcelona durant 1934-1938, fou encarregat al [[w:ca:GATCPAC|GATCPAC]], el febrer de 1934, pel Govern de la Generalitat, com a resposta a un intent de socialització assistencial. L’obra, portada a terme per tres membres del grup: Josep Lluís Sert (1902-1983), Joan B. Subirana (1904) i Josep Torres Clavé (1906-1939), s’organitza entorn d’un pati i en l’edifici hom ha emprat de forma molt encertada tant els nous materials com els materials tradicionals com el vidre, ferro o la rajola. El Dispensari representa a més el plantejament de la nova arquitectura a partir de la realitat social i les seves necessitats, en aquest cas, la necessitat assistencial en un barril vell de Barcelona.'']]D’aquell període, cal destacar el pensament social catòlic autòcton expressat en l’obra de Josep M. Llovera (1874-1949), Ramon Rucabado (1884-1966) i Àngel Carbonell (1877-1940). Carles Cardó s’hi feu molt present, per mitjà de diverses publicacions pastorals. L’any 1931, arribaren una mica de sobte la República Catalana i la Segona República Espanyola, que segons Alcalà Zamora, havia d’ésser «una república de bisbes», és a dir, sense anticlericalismes detonants. Els catòlics, en esguard del règim republicà, oscil·laren entre la intervenció, la col·laboració crítica o l’oposició. El cardenal Vidal i Barraquer hi actuà com a conciliador. La Unió Democràtica de Catalunya (1931), sota el guiatge de Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938) i Joan B. Roca i Cavall (1898-1976), mantingué una actitud democràtica i cristiana, i una lleial i constructiva col·laboració envers el govern de Barcelona i les mateixes autoritats republicanes de Madrid. La Federació de Joves Cristians (1931), el diari El Matí i l’Obra dels Exercicis Parroquials, del pare Vallet (1883-1947), representaren un intent de recristianització que tanmateix no reeixí en esclatar la guerra civil. La insurrecció militar del Divuit de Juliol ocasionà, arreu dels Països Catalans, una forta sotragada a l’Església. Molts elements van considerar-la implicada en la mateixa rebel·lió militar i cremaren temples i assassinaren quatre bisbes i uns dos mil cinc-cents capellans i religiosos. Durant la guerra, una església clandestina d’antuvi i, a partir del 1937, una església tolerada fou força activa en el culte i en activitats humanitàries. A València, de vint-i-dues cases de les «germanetes dels pobres», catorze van restar sempre obertes. == L’oasi català. De la victòria del Front Popular al cop d’estat == L’anunci de les eleccions legislatives de febrer de 1936 fou rebut per les esquerres com la gran oportunitat per a refer-se. L’enfortiment, arreu d’Europa, dels sectors més conservadors, i àdhuc feixistes, i la crisi econòmica com a teló de fons menà les esquerres a crear fronts d’actuació comuna. Així sorgiren els Fronts Populars. La victòria del Front d’Esquerres de Catalunya obrí les portes de la presó al president Companys i als altres condemnats pels fets del sis d’octubre de 1934 (la proclamació unilateralment de l’«Estat Català de la República Federal espanyola» per part de Companys). Companys tornà a la presidència de la Generalitat. Els cinc mesos que van escolar-se entre la victòria electoral del Front d’Esquerres i el triomf revolucionari del 19 de juliol de 1936 han estat adduïts, sovint, com un exemple de calma social davant la violenta quotidianitat espanyola coetània. Aquesta estimació ha estat encunyada i difosa amb una frase incisiva: «l’oasi català». Però el contrast entre una «pau catalana i un desgavell espanyols» no mereix, avui, sinó la consideració d’un lloc comú de la historiografia romàntica, sia de base liberal conservadora o de base catalanista i radical tan sols en les seves expressions formals. Aquesta comparació, llevat de constatar que Catalunya —«la regió autònoma catalana»— conegué un nombre menor d’atemptats d’homes notables, és insuficient per explicar el ritme propi de la societat catalana durant aquells cinc mesos, període històric que precedí l’única revolució social europea dels decennis de 1920 i 1930. Si fèiem atenció, tanmateix, a la contextura i al dinamisme intrínsec d’aquell moment històric català, veuríem que no es tractà d’un oasi, una idealització nacional del seny, ni tampoc, com altrament ha pretès la tradició conservadora autòctona, d’un període caòtic que no podia menar sinó a la insurrecció militar. Lluny d’una acotació i l’altra, es tractà, probablement, d’un període marcat per una pregona pulsió de canvi associada a un moviment social poderós, el moviment frontpopulista, i desclosa el 19 de juliol arran de la conjuntura històrica imposada per l’aixecament del general Franco. === Les tensions socials === L’escissió civil del Principat català no pot ésser expressada estadísticament, car les xifres parlen ben poc. Per exemple, no fou conseqüència d’un increment de l’atur, com ha estat suggerit en qualitat de causa mecànica i unívoca —increment, d’altra banda, gens espectacular. La crispació social sorgí més aviat de les condicions ambientals, perfectament detectables en la població, en la vida social i posades de manifest en l’acció governamental i en les actituds parlamentàries. Certament, Lluís Companys i la minoria parlamentària de la Lliga Regionalista d’en Francesc Cambó, després de la victòria del Front d’Esquerres, van esforçar-se en la ponderació. El mateix president Companys, en formar un nou govern (28 de maig del 1936), refusà qualsevol opció extrema i àdhuc va integrar-hi un «tècnic» independent —Manuel Corachan i Garcia (Xiva de Bunyol, 1881-Barcelona, 1942). L’anhel de donar una sensació de prudència governamental era evident. En el carrer, però, imperà la irritació dels uns —dels seguidors de la Lliga— per haver perdut en unes eleccions la preeminència aconseguida per via repressiva arran del Sis d’Octubre —irritació posada en relleu per conservadors liberals com Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979) en ''El Matí'' i Carles Cardó (Valls, 1884-Barcelona, 1958) en ''La Veu de Catalunya''. I també va haver-hi el deler i l’exigència dels altres —dels qui havien patit la repressió, dels sectors del Front d’Esquerres, dels guanyadors de les eleccions— a veure concretat llur triomf en la vida quotidiana, en l’execució d’unes mesures que fessin real llur victòria. Els enfrontaments, de violència creixent, es manifestaven l’endemà mateix de les eleccions, sobre tot a les comarques agrícoles, més afectades per la repressió emanada del 6 d’octubre, però també a centres urbans, a bon nombre de consistoris municipals, etc. Les topades de carrer entre delators i acusats que el resultat electoral havia alliberat han romàs registrades en la premsa, tan d’esquerres com de signe conservador. Hi hagué casos d’alcaldes d’elecció popular que foren agredits físicament, en retornar afranquits a llurs pobles. Feren nova presència les disputes violentes derivades de les relacions de propietat agrícola, sobre velles qüestions com ara la reposició de fruits o la renovació de contractes. A Martorell, un partit de futbol va convertir-se en una manifestació que exigí la destitució del consistori, el qual hagué de ser protegit per la guàrdia civil. La menor avinentesa era aprofitada per clausurar els centres de la Lliga de Cambó i les entitats afins. La situació no es resolia en mitja dotzena de casos: Joan Fronjosa (Barcelona, 1892-Caracas, 1972), diputat de la Unió Socialista, presentà en un debat parlamentari, un extens recompte de casos i queixes. L’acord tàcit de pacificació, que les dues formacions polítiques cabdals —Esquerra i Lliga— temptaren de bell antuvi no es va correspondre amb el neguit social de tons violents que vivia el Principat. Així és que el govern procurà, amb la Llei d’Il·legitimitat dels Acords —referent al regiment municipal del període comprès entre el 6 d’octubre de 1934 i el 19 de febrer de 1936—, d’anticipar-se a allò que esdevenia realitat de manera violenta i que podia arribar a paralitzar la vida municipal del Principat. El caràcter expiatori d’aquesta llei era obvi, sobretot en el seu article setè. En ell es declarava incapacitats per ser consellers municipals o per exercir qualsevol càrrec d’elecció pública durant cinc anys tots els qui havien acceptat càrrecs de nomenament governatiu o militar en substitució de les autoritats d’elecció popular. === La paràbola de l’oasi === Quan el parlament reprengué les seves sessions, el mes de març, la premsa conservadora adoptà un silenci prudent sobre la política de la Generalitat a l’espera de temps millors i a fi de facilitar les gestions d’entesa entre tots dos partits, que per a la Lliga podien representar una forma d’aturar el cop que es veia venir de part dels guanyadors de les eleccions. Cap exasperació, doncs: cap inconveniència, ans una actitud tranquil·la, simplement testimonial i menyspreadora envers els governants. En aquella situació en què la Lliga esperava tant del seu silenci fou quan el periodista [[w:ca:Manuel Brunet i Solà|Manuel Brunet i Solà]] (Vic, 1889-Figueres, 1956), des de la seva columna de ''La Veu de Catalunya'', l’any 1936 formulà la inefable tesi de l’oasi, una metàfora de la proposta política conservadora. L’oasi, per a Brunet, no era pas una realitat, sinó un desig, un oferiment: «Si l’Esquerra sap mantenir a ratlla quatre alcaldes de poble indesitjables que fomenten el terrorisme, i si nosaltres no ens deixem encomanar el pànic, l’Estatut pot fer el miracle de salvar-nos d’una catàstrofe. I sense assegurar-vos que gràcies a l’Estatut ho trobarem tot pagat, i sense oblidar que els temps són molt durs, em sembla que aquest oasi de Catalunya ens podrà assegurar entre temporal i temporal els quatre dàtils i l’aigua necessària per viure». La paràbola de Brunet explicitava els elements polítics que esmerçaria la dreta per tal de frenar la seva pèrdua d’hegemonia en la vida política. Efectivament, l’oasi depenia de tres condicions: «control» del partit governant sobre l’allau de conflictes que es preveien tant en la vida institucional com en la convivència ciutadana. El control havia de conjurar un perill gens negligible, el «pànic», el de la dreta, és clar. Un tercer element coordinaria els altres dos, la «salvació nacional», en nom d’un país abstracte, irreal. L’intent de la Lliga de recuperar la seva hegemonia no comportà, però, cap superació dels seus plantejaments clàssics, tret d’una certa laïcització del regionalisme ja corcat de bisbe [[w:ca:Josep Torres i Bages|Josep Torres i Bages]] (1846 – 1916). Aquest consistia, en síntesi, en una acrítica afirmació que l’essència dels catalans era conservadora i que, consecutivament, tot nacionalisme de signe progressista, tant si liberal com si marxista, era circumstancial, «poc sentit», segons el polític i periodista conservador [[w:ca:Lluís Duran i Ventosa|Lluís Duran i Ventosa]] (Barcelona, 1870-1954). Això no feia sinó confirmar la davallada del liberalisme autoritari en l’hegemonia catalanista i en la vida nacional. Era un discurs gens convincent, sobretot després de l’onada repressiva d’octubre i de la col·laboració de la Lliga amb les forces més hostils envers els drets nacionals dels catalans. El polític socialista [[w:ca:Joan Fronjosà i Salomó|Joan Fronjosà i Salomó]] criticà, des del seu escó parlamentari, aquell hipotètic projecte de «salvació nacional» que ometia una realitat feta de gravíssimes tensions. === El pànic patronal === La pressió social insinuada vers febrer i març anà en augment i va empènyer el govern a separar-se ben clarament de l’afany conciliador de la Lliga, que es delia per frenar els símptomes de pànic al·ludits per Brunet. El mes de maig transcorregué entre vagues i disturbis que augmentaren el mes següent, no només a la pagesia i a la vida consistorial, sinó també a les ciutats. El moviment vaguista, obert dins el ram del metall, prosperà en altres rams. Afectà fins i tot el comerç i la recollida d’escombraries de la capital, cosa que influí, probablement, en la conscienciació ciutadana que no tot era tranquil·litat. En feia testimoni ben significatiu, per més que anecdòtic, el cèlebre, inalterable analgèsic Cerebrino Mandri, que era anunciat amb els mots: «Què faríeu si el Cerebrino Mandri es declarés en vaga?», La sensació de vaga, d’intranquil·litat, era en l’ambient quotidià. En aquesta convergència de factors diversos, la segona condició del metafòric oasi —frenar el pànic patronal— esdevenia irrealitzable. Aquell «salvar Catalunya» apareixia com un recurs malabar, i Joan Fronjosa no s’havia estat de qualificar-lo com a «un cant de sirenes que la dreta reaccionària xiula a les vostres orelles». La pressió social empenyia. El discurs de Lluís Companys en presentar el nou govern, que prescindia dels socialistes i incorporava un «tècnic», reflectia la situació: prometia de complir el programa del Front d’Esquerres sense treure’n ni una coma: a continuació prometia de mantenir l’autoritat, fos com fos. Això no podia significar, tanmateix, la repressió per als seus votants, que creixien en força al carrer. Era necessària una política d’apaivagament, que va concretar-se a resoldre les vagues amb laudes a favor dels obrers, però els laudes no eren acomplerts mai pels empresaris i això provocava noves vagues. Es concretà també en l’agilització de la llei de Contractes de Conreu i en la formació accelerada de juntes arbitrals encarregades de pronunciar-se en qüestions com la conflictiva reposició de fruits. Amb la propagació de les vagues, el mes de juny, aparegué un símptoma clar de pànic patronal, preludi d’un locaut general: la publicació del ''Manifest de les Entitats Econòmiques de Catalunya'', signat per totes les organitzacions patronals, era una exposició del grau a què havia arribat la conflictivitat social. Hom hi constatava que s’havia desencadenat «una intensa agitació social, a través d’una veritable pluja de bases de treball i d’un nombre incalculable de conflictes singulars o generals, i de reclamacions, tant de caràcter individual com col·lectives, que exigeixen la nostra màxima atenció [...] Les conseqüències d’aquesta agitació i la proporció que pren dona lloc perquè s’estengui per totes les classes socials un profund malestar […]». === La superació del mite === El 7 de juny, en La Veu de Catalunya, el polític conservador Francesc Cambó declarava: «la gent diu que tot rebenti». A la primeria de juliol, el periodista també conservador Manuel Brunet, encunyador de l’inefable oasi català —en darrer terme, una carcassa literària per al projecte conservador de «salvació nacional»—, feia aquesta reconsideració dels propis mots: <blockquote>«No em faig pas la il·lusió de cobrar el petit dret sobre la teoria de la meva invenció, segons la qual Catalunya podria ésser un oasi. Constatant, però, que els esquerrans treuen molt de suc i molts de dàtils d’aquest oasi, em sembla que hom té un cert dret a fer alguns aclariments sobre una metàfora tan notable.</blockquote> <blockquote>«Hauré de fer constar, primerament, que no és pas ben exacte que jo hagi dit que Catalunya és un oasi. He dit que la comparança entre la situació de Catalunya i la de la resta d’Espanya permetia esperar que no seria difícil convertir aquest país en un oasi […]. I em sembla que us deia que si no hi havia una mica d’autoritat i de policia, en aquest oasi, aviat no hi hauria aigua ni palmeres […]. No és lícit, doncs, continuar fent apologia de l’oasi. Perquè ni Catalunya és un oasi, ni els esquerrans tenen dret a deixar entendre que més enllà d’aquest suposat oasi no es pot viure».</blockquote> Desemparada del padrinatge dretà, la tesi de l’oasi va ésser reivindicada per una historiografia i un catalanisme romàntics que han anat del liberalisme democràtic al moviment marxista, necessitats, en la seva lluita antifranquista, de fer més abominable la insurrecció militar del 19 de juliol. Avui, en un marc de revisió de la historiografia dels Països Catalans, la superació d’aquesta idea d’oasi català ha permès de contemplar el període en qüestió segons una altra perspectiva. Hom hi veu, avui, la progressiva puixança d’un moviment popular, cada cop més hegemònic, posseïdor d’una capacitat política suficient per ordenar el territori autònom del Principat segons una economia nova, basada en formes d’integració política de tots els seus sectors, inusual a l’Europa de l’època, i per dotar la Generalitat de Catalunya del més alt grau de llibertat nacional que del 1714 ençà havien obtingut els Països Catalans i que el mateix moviment popular defensà amb les armes fins a la derrota del 1939. == El pensament econòmic prerevolucionari == D’ençà de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914 - 1923), es produí una expansió del coneixement de la ciència econòmica, impulsada per un seguit d’institucions, com l’Escola d’Alts Estudis Comercials o l’Escola d’Administració Pública, de Barcelona, fundades el 1914. En rigor, hom no podia parlar encara de l’existència d’economistes, sinó de polítics especialitzats en economia. Aquest era el cas de [[w:ca:Jaume Carner i Romeu|Jaume Carner i Romeu]] (el Vendrell, 1867 - Barcelona, 1934), doctor en dret i bon coneixedor del món econòmic. Fou qui inicià el procés de formulació política d’un nacionalisme republicà d’esquerra i d’oposició a l’hegemonia del bloc industrial dirigit per la Lliga Regionalista, de la qual s’havia separat el 1904. També en una línia política de conjunció entre republicanisme i catalanisme, bé que més esquerrà, [[w:ca:Pere Coromines i Montanya|Pere Coromines i Montanya]] (Barcelona, 1870-Buenos Aires, 1939). Centrà son interès en la qüestió monetària, influït segurament per la situació d’inestabilitat de la postguerra mundial, quan la majoria de monedes perderen la paritat amb l’or i aquest tendí a concentrar-se a Nord-amèrica. Els fenòmens monetaris atragueren l’atenció, així mateix, de [[w:ca:Josep Maria Tallada i Paulí|Josep Maria Tallada i Paulí]] (Barcelona 1884-1946), advocat i enginyer industrial, elegit, el 1932, diputat del Parlament Català com a representant de la Lliga, de la qual ocupà llocs de direcció. En obrir-se el període roig, abandonà el país i col·laborà amb el govern de Burgos. Després de la victòria franquista manifestà la conveniència de la intervenció estatal en economia, d’acord amb el model keynesià. Potser el polític especialitzat en economia més característic fou Francesc Cambó (Verges, 1876-Buenos Aires, 1947), màxim dirigent de la Lliga d’ençà del 1917. Concebé una catalanització econòmica d’Espanya basada, com expliquen Francesc Artal i Francesc Roca, en la construcció d’infraestructures de transport, la concentració i modernització del sistema financer, la constitució d’una estructura industrial innovadora i independent de capitals aliens, és a dir, basada en la transformació dels pobles espanyols en una societat industrial. Esment a part mereix l’intel·lectual [[w:ca:Joan Crexells i Vallhonrat|Joan Crexells i Vallhonrat]] (Barcelona, 1896-1926). Els seus estudis econòmics, sostinguts en sòlida base teòrica, assoliren un nivell de rigor insòlit en aquells moments, com demostren els seus articles apareguts en ''La Publicitat''. El seu ideari, de tendència demòcrata liberal, comportava en ell una acceptació del sistema capitalista, sense excloure’n, però, la crítica d’alguns aspectes i l’exigència d’introduir-hi mesures de caràcter reformista. Referent a la seva circumstància social, Josep Pla ha escrit que «tan tràgica i horrible com l’acció directa de l’anarquisme, considerava l’aparició intermitent, en els carrers de Barcelona, de la burgesia armada del sometent». Es distingí com a promotor de l’estadística econòmica i com a excel·lent hel·lenista. Fou el traductor dels ''Diàlegs'' de Plató, en tres volums (1924-28). Respecte a les institucions econòmiques, cal esmentar l’Institut d’Investigacions Econòmiques de Barcelona, fundat per Joan Maluquer i Viladot (Barcelona 1856 - 1940), però dut endavant en els anys trenta per [[w:ca:Josep Anton Vandellós i Solà|Josep Anton Vandellós i Solà]] (Figueres, 1899-Nova York, 1950). Vandellós fou un economista professional, especialista en estadística, i no pas un home de negocis o un polític. Amb ell treballaren els joves [[w:ca:Joan Sardà i Dexeus|Joan Sardà i Dexeus]] (Barcelona, 1910 - 1995) i [[w:ca:Lluc Beltran i Flórez|Lluc Beltran i Flórez]] (Sant Carles de la Ràpita, 1911 - Madrid, 1997). Aquests dos publicaren en col·laboració, el 1933, ''Els problemes de la banca catalana'', obra que suposà una innovació en el diagnòstic de les causes que havien provocat el fracàs de la banca del Principat català. Les idees econòmiques alemanyes foren dominants fins als anys trenta, hom aplicava els mètodes d’anàlisi de l’''Institut für Konjunkturforschung'', de Berlín. En l’extensió d’aquesta tendència, excel·lí l’economista [[w:ca:Antonio Flores de Lemus|Antonio Flores de Lemus] (Jaén, 1876-Madrid, 1941), home format a Alemanya, estadístic, historiador de l’economia i estudiós de la legislació duanera i de l’Administració espanyola. La seva estada a Barcelona, el 1904, en guanyar la càtedra d’economia política, influí perquè un grup d’economistes ampliés estudis a Alemanya, amb Gustav von Schmoller, cap de la jove escola històrica. Entre ells, Miguel Vidal i Guardiola (Barcelona 1891-Lisboa, 1950) i [[w:ca:Manuel Reventós i Bordoy|Manuel Reventós i Bordoy]] (Barcelona, 1889-1942). El primer, políticament adscrit a la Lliga Regionalista, feu una recreació per al cas català del model prussià de gestió urbana i territorial, i defensà un liberalisme amesurat amb un sector públic important per a la millora de les condicions generals de la producció. A l’adveniment de la República Catalana, es convertí en un defensor aferrissat del capitalisme liberal. El segon, adscrit a Acció Catalana, fou director general de Comerç del primer govern republicà de Madrid i com a tal participà en la Conferència Monetària de Londres (1933), on va descobrir J. M. Keynes. El 1925, havia publicat ''Els moviments socials a Barcelona durant el segle XIX'', un dels primers estudis sobre el moviment obrer. En terres valencianes, la burgesia comercial agrària, a conseqüència de la seva incapacitat per esdevenir classe dirigent autòctona, persistia en l’intent de distanciar el País Valencià del Principat. Malgrat que aquesta posició era la majoritària en el si de la burgesia mercantil, existia també una postura minoritària representada per una burgesia dinàmica que volia vincular-se a la burgesia barcelonina. L’obra de José Bellver Mustieles, Esbozo de la futura economia valenciana (1933), era una mostra de la primera tendència, dins la qual hom podia també adscriure els escrits sobre la realitat valenciana del murcià Manuel de Torres —introductor decisiu a Espanya de la comptabilitat nacional i de les taules input-output. El reusenc [[w:ca:Romà Perpinyà i Grau|Romà Perpinyà i Grau]] (Reus, 1902 - 1991) i el grup d’economistes del Centre d’Estudis Econòmics Valencians, fundat el 1929, expressaven la posició minoritària. == Annexos == === El Crac del 29 === «Durant la setmana que subseguí el Dijous Negre [dia que la borsa de Nova York, només obrir-se, va perdre l’11 % del seu valor], i en els dies següents, la premsa sensacionalista londinenca referí alegrement escenes que havien tingut lloc en el centre de Nova York. Els especuladors es tiraven daltabaix de les finestres, els transeünts havien de mirar de no trepitjar els cadàvers dels financers arruïnats… L’onada de suïcidis que va produir-se tot seguit del crac financer dels Estats Units fa part de la llegenda del 1929.» Amb aquestes paraules, [[w:ca:John Kenneth Galbraith|John Kenneth Galbraith]] (1908 - 2006) enceta el vuitè capítol d’una obra seva, avui ja clàssica: ''The Great Crash'' (1952), «El gran crac». Són paraules que donen, millor que cap altra descripció, una idea del trasbals i el desvari col·lectiu que [[w:ca:Crac del 29|la caiguda de la Borsa de Nova York]] provocà en el públic de l’època. Els economistes discuteixen aferrissadament, avui, finides les grans emocions i estès sobre aquells fets el vel pulcre de l’anàlisi científica, sobre quines havien estat les causes de la Gran Crisi, que esclatà l’octubre de 1929, a Nord-amèrica, i va propagar-se immediatament arreu del món. I discuteixen, sobretot, a propòsit de quina fou l’àrea econòmica del món en què començaren a manifestar-se les primeres motivacions de la crisi, les primeres contradiccions: els Estats Units o bé, com sosté una tesi heterodoxa i més refinada, Europa? En tot cas, és indubtable que si el crac de la Borsa novaiorquesa tingué conseqüències tan importants, fou perquè l’economia mundial havia ja iniciat un formidable procés d’integració. I a la base d’aital procés, hi havia ja aquell irreversible desplaçament del baricentre de l’economia mundial de Londres a Nova York i la seva lògica conseqüència: el capital nord-americà havia esdevingut arreu l’àrbitre i el sostenidor de la represa econòmica del vell món. ==== Les conseqüències del gran crac de Wall Street ==== Tota una sèrie d’estats europeus —Anglaterra, França, Alemanya, Espanya, Itàlia, per citar els més grans— depenien dels crèdits nord-americans, de manera que la caiguda de les accions i dels títols nord-americans fou corresposta per la caiguda de les economies que hi estaven lligades i en depenien. La fallida de la banca i de les empreses anà seguida per l’augment vertiginós dels desocupats, que pujaren a deu milions entre Alemanya, Anglaterra i els Estats Units. Mentre, davant aquesta tragèdia, la flor i la nata de la ciència econòmica anava predicant la inevitabilitat d’una concertació automàtica de la crisi. I això, quan la crisi en qüestió era justament el fruit d’una precisa política econòmica propugnada pel capitalisme internacional. En concret, un increment lent, quan no era disminució, del poder d’adquisició, amb la consecutiva crisi de sobreproducció —i d’ací, els reflexos sobre el mercat borsari, política de salaris baixos i de manteniment d’un gran «exèrcit industrial de reserva», expressió elegant inventada per no usar el terme desagradable d’«aturats». La crisi es va abatre sobre els Estats Units i Europa amb una violència tal, que els vells prejudicis i les idees consolidades no pogueren sinó resultar-ne colpits. El mite de la prosperitat nord-americana experimentà un declivi espantós i sobtat. William E. Leuchtenburg ha escrit recentment: «Un milió de persones, potser dos, vagarejaven pel país cercant vanament un treball o algun enginy per viure, o senzillament per moure’s [...]. De Klamath Falls a Sporks i a Iuma, per tot el seguit de la línia ferroviària, compartien amb els vagabunds els refugis esparsos entre els matolls i els abocadors de deixalles [...]. A diferència dels vagabunds tradicionals, aquesta gent no volia defugir la feina, sinó trobar-ne. Però estava desesperada. Sabien que no anaven cap a Xauxa, i anaven a cap lloc precís: simplement, fugien dels llocs on havien viscut fins aleshores. I això succeïa mentre els productes agrícoles eren destruïts o deixats podrir al camp, i mentre es cremava gra com a combustible, perquè costava menys que el carbó, i les riqueses incorporades a la tecnologia i en els productes del treball humà romanien inactives i queien en un ràpid envelliment.» Les dades del Gran Crac de l’economia dels Estats Units són impressionants. Entre 1929 i 1932, la renda agrària baixà de 7 a 2 bilions de dòlars, i la renda industrial, d’11 a 2, la renda nacional, en conjunt, descendí de 82 a 40 bilions de dòlars, les fallides augmentaren, entre el 1929 i el 1932, de 20.000 a 31.000. Per a la major part dels altres països industrials, la gran crisi significà una aturada de la importació de capitals, la retirada dels crèdits a curt termini i una caiguda de la demanda d’exportacions, tot plegat factors que augmentaven la desocupació. Davant aquell panorama, per força nasqué la consciència que era imprescindible d’instaurar processos de regulació i de control del mecanisme econòmic. Contràriament a certes expectatives, el sistema capitalista no posseïa cap mecanisme automàtic per eliminar aquelles terribles contraccions dels rèdits, de l’activitat productiva i de les possibilitats ocupacionals, que el món veié en els anys 1921-23, 1929-32 i, encara a Nord-amèrica, durant el període 1937-38. Cada govern dels països interessats es va comprometre, doncs, a contrarestar la crisi i a promoure la represa. Pot afirmar-se, en resum, des del punt de vista de la instauració de polítiques econòmiques noves a conseqüència del Gran Crac, que se seguiren, en el món industrialitzat, cinc grans vies. Primer de tot, cada país tractà de millorar la balança comercial, reduint les importacions i estimulant les exportacions, augmentant les barreres proteccionistes i provocant una caiguda dràstica del comerç exterior. Alguns estats intentaren de combatre la depressió amb una política de «diners a bon preu»: reduïren les taxes d’interès i deixaren disponible una liquiditat abundant, centralitzaren les institucions creditícies. Aquestes dues línies d’intervenció, tanmateix, tingueren poc èxit, perquè no atacaven el veritable nus del problema de la crisi de sobreproducció: la insuficiència de la demanda interna efectiva. Per resoldre la qüestió, hom esmerçà mètodes diversos. Els Estats Units, per exemple, foren l’únic país en el qual, en el decurs del ''New Deal'', «Nova Oportunitat», es perseguí una política dedicada a expandir la demanda interna amb una redistribució de la renda a favor de les classes menys capaces de consum, hom emprengué la distribució del diner públic directament entre consumidors, sota forma de diversos tipus d’assistència social. El mètode, tanmateix, no assolí els efectes esperats, perquè les indústries proveïdores de béns de producció, de les quals depenien les sortides laborals de la major part dels obrers, no pogueren fonamentar llur represa en l’ampliació de la demanda dels consumidors. Per aconseguir-ho, va caldre seguir d’altres vies. Sobretot Suïssa, Estats Units, Alemanya, cercaren de desvetllar la demanda interna i les inversions privades mitjançant l’adopció d’intervencions públiques per tal de compensar les oscil·lacions de l’activitat de les inversions privades, malgrat que en el curs de la Gran Crisi l’eficàcia d’aquesta política resultés molt reduïda per raó del retard que es produïa entre la ideació i la realització dels projectes. Un altre mètode consistí a controlar directament per l’estat les inversions privades, i fou aplicat en temps de pau sols a l’Alemanya nazi, i esdevingué més endavant l’instrument universal anticíclic de l’economia de guerra. Qualsevulla que fossin, però, les vies seguides per fer front a la Gran Crisi, totes foren importants, per tal com, en primer lloc, les últimes dues estratègies d’intervenció econòmica iniciaren un període històric caracteritzat per la consciència que no sols calia seguir una sola o diverses polítiques econòmiques, sinó que aquestes polítiques havien de tenir com a suport el control i la regulació d’un nombre més o menys consistent de factors econòmics essencials per desenvolupar el sistema productiu i financer. Si tals eren les conseqüències econòmiques de la Gran Crisi, és fàcil de comprendre quines foren les polítiques, que van evidenciar-se, sobretot, en la societat alemanya, en la qual marcaren, multiplicant el rol exercit per altres importants elements, la fi de la república de Weimar. La base social de la socialdemocràcia, el factor d’estabilització democràtica més decisiu del país, fou esberlada per la desocupació, que comportà, ensems, la pulverització d’un sector conscient del proletariat, mentre els petits burgesos, colpits per la misèria i la davallada del nivell de vida, esdevenien proclius a constituir —amb els aturats— la base de massa del nazisme i del seu exèrcit subversiu i reaccionari. La depauperació econòmica de la petita burgesia, de costat amb la desocupació obrera, fou a la base de l’expansió del fenomen feixista, àdhuc en aquells països on el feixisme no conegué, comsevulla, una estabilització institucional, mes on, nogensmenys, constituí l’herència més feixuga i perillosa del Gran Crac. === Francesc Macià i Lluçà (1859-1933) === ==== El polític ==== Cal que d’entrada deixem una cosa clara. [[w:ca:Francesc Macià i Llussà|Francesc Macià]], primer president del partit Esquerra Republicana de Catalunya, fou un polític ben diferent dels polítics d’ofici, sorgits de les professions liberals, advocats, catedràtics o metges. Era un terratinent, gràcies a les propietats de la seva dona, [[w:ca:Eugènia Lamarca i de Mier|Eugènia Lamarca i de Mier]] (1866 - 1937). Com a polític, no era un messiànic, sinó un home de contactes, de relacions polítiques. Es movia amb naturalitat en el món de les tertúlies burgeses i en l’ambient de les penyes obreres. Tenia també el conjunt de coneixences militars —bé que afectades per la seva renúncia a l’exèrcit espanyol en interès de la militància catalanista— que la carrera d’armes comportava en la societat del seu temps. I Macià sabia treure’n profit. El 14 d’abril de 1931, podia consultar un sindicalista com [[w:ca:Ángel Pestaña Núñez|Ángel Pestaña Nuñez]] (1886 - 1937) o un advocat conservador com [[w:ca:Amadeu Hurtado i Miró|Amadeu Hurtado i Miró]] (1875 - 1950), un general espanyol com Eduard López de Ochoa (1877-1936) no trobava cap inconvenient, en qualitat de capità general del Principat, a reconèixer Francesc Macià com a president del poder català. En un país de governants freds i de polítics distants, Macià, amb un sentit instintiu de la prospectiva política, pogué projectar la imatge càlida de '''L’Avi'''. No era bon orador. Això representava una feblesa en grau de mostrar que no era com els altres polítics, que duia quelcom més humà o més accessible. Per escalfar els ànims de la gent, homes com el poeta [[w:ca:https://ca.wikipedia.org/wiki/Bonaventura Gassol i Rovira|Ventura Gassol]] (1893 - 1980) —company incondicional de Macià en la conspiració, en la vibrant República Catalana, en la Generalitat subsegüent— podien fer un abrandat discurs abans i després de l’aparició del president. '''L’Avi''' apareixia, deia quatre paraules i després entrava en contacte directe amb el públic, saludant, fent petons a les criatures. Era un estil polític gairebé nord-americà, gens usual en terra catalana —desconegut per la política espanyola. Francesc Macià prenia figura d’un elegant —sempre fou impecable en el vestir— patriarca de cabells blancs que personificava els valors rurals en un Principat català que perdia ràpidament les arrels pageses i era urbanitzat a batzegades. Amb el seu radicalisme polític, Francesc Macià es convertia en un símbol popular i complex dels valors antics de la terra i dels valors nous dels treballadors de ciutat, tot ensems. ==== Evolució política ==== Macià esdevingué un personatge mític perquè la seva evolució, en un quart de segle d’activitat política, coincidí, a grans trets, amb uns canvis fonamentals de la societat catalana. I Macià va saber, intuïtivament, adaptar-s’hi amb èxit. L’evolució ideològica de Francesc Macià anà lligada íntimament amb la seva biografia. Era fill d’un modest negociant de vins i olis, emigrat de les Borges Blanques a Vilanova i la Geltrú, en la marina del Garraf. Francesc Macià escollí la professió d’enginyer militar, el cos més tecnificat de l’exèrcit, un camí d’ascensió social important en el segle XIX això és, el camí de les institucions de l’estat central. La seva promoció social li va permetre de casar-se amb una pubilla de la burgesia agrària (1888), l’hereva de l’arquitecte Lamarca, terratinent lleidatà. L’oficial Francesc Macià assumí la nova posició de classe. I a partir de l’enfrontament entre la burgesia representada per la [[w:ca:Lliga Regionalista|Lliga Regionalista]] i un exèrcit espanyol sempre més abocat a la intervenció política, Macià va endinsar-se en els interessos de la seva classe. Forçat a triar entre la milícia i els interessos de classe, abandonà les institucions estatals i entrà, «d’una forma més nominal que efectiva», a la Lliga fins al 1912, quan «s’apropà progressivament al republicanisme catalanista». Va presentar-se com a diputat de la [[w:ca:Solidaritat Catalana|Solidaritat Catalana]] (1906) per les Borges Blanques i Barcelona i guanyà tots dos escons. De la barreja de regionalismes que era la Solidaritat Catalana, Francesc Macià va treure una idea fonamental: un concepte del pacte, segons una idea central de l’antic federalisme republicà elaborada sobretot per [[w:ca:Valentí Almirall i Llozer|Valentí Almirall i Llozer]] (1841 - 1904), el qual havia representat una primera alternativa catalanista a la burgesia que fou abandonada per la visió conservadora i historicista, però més adaptable, de [[w:ca:Enric Prat de la Riba i Sarrà|Prat de la Riba i Sarrà]] (1870 - 1917). L’essència del pacte era la igualtat establerta entre les parts per mitjà d’un tracte. Per tant, el pacte implicava la separació prèvia. El separatisme, en aquest sentit, seria el fil conductor del pensament polític de Francesc Macià. La seva definició del separatisme passà per tres formulacions successives de la noció del pacte, sortides de la seva progressiva experiència política. ==== Tres definicions successives de la noció de pacte ==== iq6i0utbfhps22hlekgjkzwm64oc2jb 0 11193 72932 2022-08-13T19:02:05Z Kwamikagami 7461 Kwamikagami ha mogut [[Llibre de cuina/Receptes/Coca Fabiola]] a [[Llibre de cuina/Receptes/Coca fabiola]] wikitext text/x-wiki #REDIRECCIÓ [[Llibre de cuina/Receptes/Coca fabiola]] 3xrs197q6h9wj8dytbny83wa9gd3nqc