Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.47.0-wmf.9 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Event Event talk 102 52002 184867 181399 2026-07-06T21:46:05Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184867 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|<big><big>'''EN MARTÍ TACÓ'''</big></big><ref><small>La me contá en Toni ''Garrit'', de San Llorens des cardessar, que fa de parededor. En sab moltes y les conta de lo mes be.</small></ref>}} </br> <big>A</big>xò era un taconer que fogía de fam y de feyna, y s’estimava mes quatre festes seguides qu’un día fener.</br> Havia nom Martí. Una vegada taconava defora, en es sol, y repará un bolich de mosques aficades á un capoll de figa seca que havia tirat.</br> Ab sa forma los encivella manciula, y va veure que n’havia mortes quatre y baldades vuyt.</br> —¿Axi va axò? diu ell. ¿Es el dir que ab un cop n’he morts quatre y baldats vuyt? No vuy jo fer pus feyna. A n’el Rey vuy anar á contarho.</br> Va vendre ses formes, sa sola, tots els ormetjos de l’ofici; se compra un vestit nou, y tot mudat ja va esser partit cap á ca’l Rey.</br> Hi arriba, s’hi presenta, y li diu.</br><noinclude><references/></noinclude> ijj5r1u2y2zfanaio522lq6vhv1dywb 102 52003 184868 181400 2026-07-06T21:47:14Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184868 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—Senyor Rey, vametaquí. Vench á ferli á sebre que som un homo que m’anomên ''don Martin Tacón'', que ab un ''golpe'' en mat ''cuatro'' y en balt ''ocho''. —¿Aquesta m’es vera?</br> —Passa de vera.</br> —Idò á tu t’havia mester.</br> —Estich á son menar.</br> El Rey lo endemà dematí el crida, el fa berenar, y li diu.</br> —Hi ha un animalot com tres bous, que d’en tant en tant s’en entra dins la Ciutat, y no’s pot dir sa destrossa que’m fa. No sé’s conte de gent que’m mata cad’any. Tot es meu poder no ha bastat per llevarlo des mitx; y, des que som rey, m’hi pech. Tu ydò que éts tan valent, quedas encarregat de matarlo; ab so ben entès que, si á’s vespre no l’has mort, te matarem á tu. Pren sa forsa que vulgues, y ja pots esser partit.</br> Vos assegur qu’en Tacó no’n tenía cap de riaya; però no s’atreví á recapitolar, per por de sa por.</br> Després de pensarhi be, s’esclamá:</br> —Morir per morir, m’estim mes provarme ab s’animal, y será lo que Deu voldrá.</br> Pren coranta soldats, y diu:</br> —En devant ses atxes, allá hont caplleva s’animalot tenim ses feynes.</br> —Hala ydò, digueren es soldats, y partiren.</br> P’es camí li contaren ses proeses de s’animal, que ab cada brúfol tomava un homo d’esquena; y, en estar cansat d’engolirse gent,<noinclude><references/></noinclude> rzpecyu5qxmkbp5f857er4ehsdamxat 102 52004 184869 181401 2026-07-06T21:50:21Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184869 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>com tenía una banyota de dues brasses en mitx des front, s’en hi duya ponxits nou ó deu, per etzibarlosse, en revenirli sa talent.</br> En Tacó no hi veya de cap bolla des retgiró que duya.</br> Quant varen haver caminat un bon tros, entraren dins un pinar molt gran, que feya un pujol lluny.</br> —Don Martin, veys aquell pujol?</br> —Si-fa.</br> —Ydò allá es s’animal.</br> Cop en sech senten uns bramuls la mes forts y esglayadors.</br> —¡Es ell! ¡es ell! cridaren es soldats, y giraren en cova; y tots, cametes me valgan.</br> ''Don Martin'' fogia ab ells tot d’una. Llavò se se returá, y diu:</br> —Però ¡bestia de mí! ¿ahont m’en vaig? ¿A ca’l Rey per que’m maten? Ja val mes esperar s’animal, y será lo que Deu voldrá.</br> S’animal havia sentida s’olor; duya rusca ferm, y havia arrancat a córrer cap á n’en Tacó. S’en venía ben acanalat, ab set pams de boca uberta, y ab cada estravada, si fería un pí, el rompía en sech.</br> ''Don Martin'', quant el se va veure demunt, prová de fogir; però com mes anava, mes li reprenía s’animal. L’homo, perdut de tot, se posa derrera sa soca d’un pi. S’animal ab sa fua que duya, no’s pogué returar. Ab sa banyota pega á n’aquella soca, y la s’hi afica un forch y mitx, y va romandre enrocat.</br><noinclude><references/></noinclude> pfoee1jmx9gm9ym8308f53v52e3tg10 102 52005 184870 181402 2026-07-06T21:51:13Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184870 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>''Don Martin'' se treu un guinevet, y guinevetades á s’animal pes pits y per sa panxa. Al punt el va tenir mort; llavò li va rompre sa banyota ab una pedra.</br> Es soldats s’eran aturats demunt un turó, y se creyen qu’es taconer ja era roegat y mitx pait.</br> Assetsuaxí senten cris y crits. Tot d’una no sabían qui era. Des cap d’un poch, un diu.</br> —Que’m tiran de una passa, și axò no es ''Don Martin'' que mos crida.</br> Ell eu va esser.</br> Era partit correns, cridantlos com un desesperat.</br> —Veniu, veureu, deya ell; veniu, que l’he mort. Veniu, y el veureu.</br> —¡Axò no pot esser! deyan es soldats; ¡no pot esser, ''Don Martin''!</br> Tornaren arrera y anaren ab ell en es lloch de la feta, y trobaren s’animalot ab sa banyota rompuda, y tot guinevetetjat, dins una bassa de sanch.</br> —¡Pero, ''Don Martin''! s’esclamavan es soldats. ¿Y com dimoni l’heu mort?</br> —L’he agafat per sa banyota, y bones guinevetades.</br> —¿Y com dianxa teniu tant de pit y tant de braó?</br> —Si voltros no’m conexeu! ¡Si som un homo que ab un ''golpe'' en mat ''quatro'' y en balt ''ocho''.</br> Tayaren es caparrot á s’animal, per que’l Rey el ves.</br> Don Martin el volgué dur, y el duya p’es tros de banyota qu’havia quedat.</br><noinclude><references/></noinclude> k9lw3jr6x1zbv24014b2ckwkmu3zwef 102 52006 184871 181403 2026-07-06T21:55:06Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184871 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>El Rey, quant el va veure, quedá ab sos cabeys drets.</br> Sa noticia s’escampá per tota la ciutat, tothom botava d’alegria, tots volian veure ''Don Martin'', y el passetjaren en triunfo per plasses y per carrers.</br> Y tothom que li deya.</br> —¡Pero, ''Don Martin''! ¿y sou vos que l’heu mort?</br> —¡Veam ydò si sereu voltros, cuques molles! ¡Ell no’m conexeu no! ¡Si jo som un homo que ab un ''golpe'' en mat ''quatro'' y en balt ''ocho''!</br> El Rey el carregá de dobles de vint.</br> Tant gros era es viatje, que li vengué ben just arribar á ca-seua.</br> Se posá á fer vida de senyor, y feya raig y roy per allá hont passava.</br> —¡Es doblers! (deya ell, quant qualcú li aconseyava que no gastás tant). Ell los feren redons á posta, per que redolin.</br> Y no feya mes que anar de festes y bauxes.</br> Axí passà un parey d’anys.</br> Y heu de creure y pensar que a sa ciutat ahont el Rey estava, hi va comparêxer un altre animalot, mes farest que aquell primer, y que tenía set caps. Es seu amagatay era un barranch molt fondo; y, en tenir talent, sortía, y s’en anava allá hont veya que havia de fer mes matx, y tot ho arragussava: homos, dones, atlots, bestiar. No dexava res per vert. Cuantre ell no hi valian armes, ni tropes, ni forses humanes.</br> Tota la ciutat era un dol.</br><noinclude><references/></noinclude> lhmkife76u8gpmxbsl8uj4e2sci70k2 102 52007 184872 181404 2026-07-06T22:00:33Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184872 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>El Rey, apurat de tot, fa fer unes dictes qu’es qui matás aquell drach, se casaría ab sa seua fia.</br> Es drach feya tanta faredat a tothom, que ningú tengué pit per sortir á combatre ab ell.</br> Cap n’hi hagué que no s’afluxás de sa fia del Rey.</br> El Rey, veent que ningu’s presentava, y de cada día es drach feya mes destrossa, s’esclama.</br> ——No hi ha mes remey qu’enviar á demanar ''Don Martin Tacón''. Ell que’s tant valent, ell que matá s’altre, que mat aquest.</br> Dit y fet, envia un parey de criats á cercarlo.</br> —Partiu ara mateix, digué, y no torneu que no’l meneu.</br> Es criats partiren, y cerca qui cerca ''Don Martin Tacón''. A la fi l’arribaren á trobar.</br> —''Don Martin'', li digueren; el Rey vos envía á demanar.</br> —¿Que dimoni vol? diu ell.</br> —Anem ab noltros, y ho sabreu de sa seua boca.</br> Hi va; y el Rey, que l’esperava ab prou devoció, li digué:</br> —Si no te dich per que t’he enviat a demanar, no’u sabrás.</br> Y li contá des drach, sa molta de gent que matava, tot lo qu’havían provat per llevarlo des mitx, ses dictes que s’havian fetes, que ningú s’era presentat; y acaba per dirli.</br> —T’he enviat á demanar per que tu qu’éts tan acorat, tu que matares s’altre, mates aquest. Si’l matas, te casas ab sa meua fia; si no’l ma<noinclude><references/></noinclude> khm87df858zx2jl4kovear0hr5m87vz 102 52008 184873 181405 2026-07-06T22:01:28Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184873 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>tas á ell, ell ja se cuydará de matarte a tu. Pren ydò es soldats que vulgues, y parteix ara mateix.</br> En Tacó, quant sentí aquestes comandassions, podeu pensar, romangué sense polsos. Llevó va rompre en flastomies, y se posa a dir:</br> —¡Oh! ¡Mal no haguessen trobat es camí es criats que vengueren a cercarme! Mal no l’hagués trobat jo, quant vaig venir s’altre vegada. Y qui m’ha fet á mi matador d’animals ferosos? ¡Que vaig matar s’altre! ¿Y com no l’havia de matar, si va quedar ab sa banyota aficada dins sa soca des pi? Y si no té sa desgracia d’aficarleshi, ¿que n’hauria fet de sa meua còrpora? Lo que’n fará aquest drach. No, y diuen que té set caps per falta d’un.</br> Y l’homo va prendre aquest cap de fil, y no hi va haver flestomía que no se tirás, fins que á la fi s’esclamá:</br> —Es conversar es per demés. No han d’esser ses paraules, sino ses obres que m’han de treure de dins es fanch. Qui té es ball, balla, y foris. Mal camí passarlo prest, y lo que s’ha d’empenyorar, que se venga.</br> L’homo pren coranta soldats.</br> —¡Hala cap á n’es drach! digué, y es soldats de males retranques ferm partiren ab ell.</br> Quant foren un quartet lluny des barranch ahont solía capllevar es drach, es soldats digueren:</br> —''Don Martin''; vatallá es barranch. Seguiu camí camí, y no vos podeu perdre. Aveure si tornau gendre del Rey.</br><noinclude><references/></noinclude> cd4jbm0v9drvbhzdjcs1ud6frrf553r 102 52009 184874 181406 2026-07-06T22:03:13Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184874 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—A poch á poch. Ell m’heu d’acompanyar.</br> —No será ver. Ja hem fet prou y massa de mostrarvos es barranch.</br> —En que’l dimoni’n pas, m’acompanyareu.</br> Mentres estavan ab aquestes, sentiren uns bramuls lo mes esquerdats y axordadors per sa part des barranch.</br> —¿Es drach! ¡es drach! cridaren es soldats, y giraren en coua, y fogiren carrera uberta, tant com en porian treure.</br> En Tacó, sense sebre que’s feya fogía també. Llavò se retura, y digué:</br> —¡Pero bestia de mi! que he de fer de fugir? Si fuig des foch, m’he de tirar dins ses brases. Mes en meresch; no m’ho hagués cercat. Y sobre tot, d’homos ''covardos'' no s’en canten ''romansos''. Cap á n’es drach s’ha dit, y será lo que Deu voldrá.</br> Encara no havia acabades aquestes paraules quant li resplandiren dins es cap un parey de bramuls mes ferts y mes aborronadors que’s primers.</br> Era que es drach l’havia aglapit de dins es barranch, y s’en venía com la bala. Treya foch p’es quixals, y pegaba uns brúfols que feyan arrissar es cabeys.</br> En Tacó’u doná á ses cames; y vos assegur que, si no los remanava mes aviat á n’es galindons, era perque no poria pus; però es drach li reprenía cada vegada mes.</br> L’homo, perdut de tot, afina un grandiós forn de cals, buyt y ubert, y se posá á voltarlo, y<noinclude><references/></noinclude> 9agljfknj2v6g4359t71usoaih5btj0 102 52010 184875 181407 2026-07-06T22:08:15Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184875 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>volta qui volta. Es drach desiara li arribava á sa roba y per ses anques, però no’l podia aturar perque Tacó feye s’espés tot quant sabia. Enrabiat de tot es drach, per trencarli el devant y sortirne d’una vagada, pega fua y llongo tot dret. No pogué arribar á s’altra vorera, y cau dins es fondal.</br> En Tacó tot d’una ja’s partit a tirarli pedres y pedres y mes pedres; es drach sanfilava per sa paret, però era tan closa, que no podia aferrar; y, si aferrava qualque mica, tornava à caure, perque en Tacó no parava de ferli ploure una calabruxada de pedres demunt. Tantes n’hi tirá, que l’arribá á estormeir, y li va esclafar totquants de caps tenia.</br> Parteix correns á veure si agafaria es coranta soldats, per donarlos sa bona nova.</br> Los va veure que fogian, y se posa á cridarlos com un desesperat.</br> Es soldats el sentiren, s’aturaren, y l’esperaren, dient.</br> —¡El dimoni es ''Don Martin''! ¡Ell és ell que s’en ve! ¡Ja l’haurá mort! ¡ja’u veureu!</br> Quant ''Don Martin'' arriba y los ho digué, no s’ho porian creure.</br> Per treurese es gat des sach, s’en anaren á n’es forn de cals, y veren es drach estês y fet una coca.</br> Quedaren en sos cabeys drets.</br> En Tacó ja tornava esser tan fanfarró com sempre, y prou se guarda de dir que’s drach hagués caygut de desgracia dins es forn de cals.</br><noinclude><references/></noinclude> jqp7iods7wirgsj32nt93t9fj11fqhp 102 52011 184876 181408 2026-07-06T22:09:06Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184876 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—Pero, ¿que dimoni heu fet? deyen es soldats.</br> —¿Qu’he fet? ¡L’he mort!</br> —Però ¿com ho heu fet?</br> —Ell m’ha envestit, y jo m’he posat á tirarli pedres, y n’hi he tirades fins qu’ha hagut axamplats es potons.</br> —¡El dimoni sou!</br> —Si voltros no’m conexeu. ¡Si jo som un homo que ab un ''golpe'' en mat ''cuatro'' y en balt ''ocho''!</br> Tayaren es set caps á n’es drach, los enfilaren á una corda, y en Tacó volgué presentarse carregat ab s’enfilay á n’el Rey; y s’hi presentá.</br> El Rey no s’en poría avenir. No s’en poría avenir ningú. Al punt la ciutat estigué alta, y tothom volia veure ''Don Martin'', y no hi havia boca que no cridás ¡viva ''Don Martin''!, y el passetjaren en triunfo per totes ses plases y carrers.</br> —¿Y vos sou qu’heu mort es drach? li deyen.</br> —¡Ydò, veyês qui será si no som jo! deya ell.</br> Y ¡si no’m conexeu! ¿Sabeu que sou voltros, tots plegats, per molt que vos arromangueu? ¡Quatre quigolles! ¡quatre paparrers! ¡quatre galines orbes! ¿Sabeu que’m parexeu? Formigues. Si vos posava ses mans demunt, no vos veurian pus. ¿Y que no m’heu mirat be? ¿Aquí hi ha pit qui no recula! ¡Si jo ab un ''golpe'' en mat ''cuatro'' y en balt ''ocho''! Y si no, ¡que’n vengan d’animalots ab banyotes á’s mitx des front! ¡que’n vengan de drachs ab set caps, veam si á’s temps de dir un pare nostro no serán tots benes!</br> Y la gent que com el sentían parlar tan granat, no hi posavan cap dupte de qu’era mes ca<noinclude><references/></noinclude> av2lkur2kdvwpesvwhsxpi52gkpcwkq 102 52012 184877 181409 2026-07-06T22:11:40Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184877 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>pás de ferho que dirho, y no s’aturavan de cridar ''¡¡¡viva Don Martin!!!'' ¡¡¡vivaaa!!!</br> El Rey li digué:</br> —Paraula de Rey no pot mentir. Has mort es drach. Thas de casar ab sa meua fia.</br> —¡Ell que’u véssem! va dir en Tacó.</br> Lo endemà se casaren, se feren unes grans noces y sarau per llarch; y tothom: ''Don Martin'' per aquí, y ''Don Martin'' per allá, y ''Don Martin'' per alládessá, y tot era ''Don Martin''.</br> El Rey y sa seua fia no eran res devora ell.</br> Però ''Don Martin'' era un homo tan estrambòtich, que fumava ab pipa, y treya foch ab una pedra foguera y esca; y dins es llit li pegava per fumar, y tot anava esca, y soyava es llansols, ses coxineres, y ho soyava tot.</br> Sa fia del Rey estava ben apurada, y no hi havia que dirli res, perque sempre sortia ab aquestes:</br> —¿Y ahont me veniu? ¡Y si jo som un homo que ab un ''golpe'' en mat ''cuatro'' y en balt ''ocho''!</br> Sa fia del Rey águantá un parey de mesos, fins que no pogué pus, y’u contá á son pare que no hi havia qui hi habitás ab ''Don Martin''.</br> ——No res, va dir el Rey, després de pensarhi una estoneta; el matarem. Anit mateix faré posar quatre soldats devall es llit, y quant roncará, sortirán, y l’enllestirán.</br> El Rey passà aquesta orde á quatre soldats.</br> ''Don Martin'' aquell día se passetjava mes inflat qu’un lleu ab ceba, y vos assegur que’n duya de vent á sa flauta. Una doneta veya s’hi acosta.</br><noinclude><references/></noinclude> e2wmrpxkz66gmz6qvsa7of1n61kufmf 102 52013 184878 181410 2026-07-06T22:13:31Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184878 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—''¡Don Martin'', escoltau! ¡escoltau, ''Don Martin''!</br> ''Don Martin'' tant sols no s’hi girá.</br> Des cap d’una estona sa veyeta que li anava soguèu soguèu, li torna dir.</br> —''Don Martin'', escoltau per amor de Deu! ¡No hi som per mi! hi som per vos, ''Don Martin''!</br> —¡Que tant de ''martinetjar''! diu ell. Si no’m das conte á Deu, ab una cossa vos esbudellava. ¿No sabeu que jo som un homo que ab un ''golpe'' en mat ''cuatro'' y en balt ''ocho''?</br> Aquella doneta callá, pren per un altre carrer, y fa de toparlo, y se posa á dirli.</br> —''Don Martin'', jo hi som p’es vostro be! No’us enfadeu; escoltaume, per amor de Deu. Vos ne penedireu, si no m’escoltau; y mirau quina hora vos ho dich, ''Don Martin''.</br> —¡Veam que llamp voldrà aquest dimoni de dona! s’esclamá ell, y s’atura.</br> Aquella doneta li diu.</br> —Anit vos han de matar en estar dormit. Eu sé des cuatre soldats que d’orde del Rey s’han de posar devall es vostro llit, y en sentirvos roncar, vos han de fer botir es cap de demunt es coll.</br> ''Don Martin'' va pendre sa seua, y es vespre, en lloch d’ajeurese, s’asseu demunt es llit, y fuma qui fuma, y bones pipades; y venga esca y mes esca.</br> —¿Y ara no t’ajeurás? deya sa dona.</br> —¿Sabs que’n tench de poca de jaguera!</br> —Ydò fes de tenirne, que ja es ben hora.</br> —¡Ell es prest ferm! ¡Y si jo som un homo que ab un ''golpe'' en mat ''cuatro'' y en balt ''ocho''!</br><noinclude><references/></noinclude> kmiu2i86ymde7ivm70ohqzr1ahau3k2 102 52014 184879 181411 2026-07-06T22:18:22Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184879 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—Ja’u saben, contestava ella ben enfadada.</br> Y ell xucla qui xucla, y venga esca y mes esca, y crits y renou.</br> —Però ¿y no veus que no dexes dormir una criatura? deya sa fia del Rey.</br> —¿Y si jo m’anomên ''Don Martin''!</br> —''¿Don Martin?'' ¡Don carabassench!</br> —¿Que dius que farás? ¡Ab ''un golpe'' en mat ''cuatro'' y en balt ''ocho'', y alerta mosques!</br> Y no’l treyen d’aqui, y com mes anava, mes estabeig movia.</br> Des cap de un parey d’hores diu.</br> —Aqui dins hi ha qualcú. Jo sent alens.</br> —Deus sentir es teus y es meus, digué sa dona.</br> —Sent es teus y es meus y es d’altri.</br> —¡Som noltros dos totsols, loco! ¡Es que somias!</br> —Te dich que aqui dins hi ha qualcú. Y ara no sents aquets alens?</br> Aqui un soldat digué á n’els altres.</br> —No aleneu tan fort que mos sent.</br> Y alenaren tot lo mes petit que saberen, per que no los sentissen poch ni gens.</br> ''Don Martin'' torná á sucar els ays sobre que sentia alens, y sa fia del Rey que le hi negava.</br> A’s cap derrer ell diu:</br> —Encén es llum, y mirarem devall es llit.</br> —Jo no’m moch, digué ella.</br> —Ja’m mouré jo, diu ell.</br> Volta cama, encén es llum, alsa sa devantera, y me troba aquells quatre malanats, que tremolavan com una fuga de poll.</br><noinclude><references/></noinclude> e3jzemwbnpunudmkrbx8iiz5rednj1f 102 52015 184880 181412 2026-07-06T22:21:02Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184880 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—¡Recent mil lamps! digué ell. ¿Y que feym aqui devall, no-ninguns, mes que no-ninguns? ¿No’u deya jo que aquí dins havía qualcú?</br> —''¡Don Martinet'', misericordia! ¡misericordia, ''Don Martinet!'' li deyan es soldats, plorant com á nins petits.</br> —¡No; no hi ha misericordia que hi valga! ¡Tots sou difunts!</br> —''¡Don Martinet'', si no mos ho haguéssen manat, no’u hauriam fet!</br> —¡Ah no! ¡qui la’m fa, la’m paga! ¡De mi no s’escapan ni ses rates! ¡Y si ab un ''golpe'' en mat ''cuatro'' y en balt ''ocho!''</br> A forsa de pregaries y mes pregaries, de súpliques y mes súpliques, per amor de Deu y per amor de sa Mare, dexá fogir aquells quatre malanats, que fogiren com cent mil diables.</br> El Rey quant va sebre es pas, digué:</br> —Fieta meua, aquest homo teu es el reverent dimoni. ¿Soya es llensols d’esca? Paciencia. ¿No hi ha qui li vaja en torn? Paciencia. ¿Li pega per fumar dins es llit tota la santa nit? Paciencia; que tal quin es l’haurem de sufrir.</br> Sa fia del Rey ho va fer axi, y de llavó ensá va viure de lo mes á pler ab ''Don Martin''; y com son pare va esser mort, réynaren ells dos una mala fi d’anys ab molta pau y concordia y alegria des seus vasalls; y encara son vius, si no son morts.</br> ''Palma, Maig de 1895''. _________________________________________<noinclude><references/></noinclude> qct2x325jzte1iqy0zhzlbj9bnsgk2s 0 58804 184850 184840 2026-07-06T14:02:51Z Leptictidium 277 /* Capítol VI */ 184850 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran ni es remouran les persones que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successores a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran les que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les decisions que prengui sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (decret o ordenança) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» </div> == Notes == <references group=nota/> d2vejcutxfb85ycy9c04h982nz2svbb 184851 184850 2026-07-06T14:04:35Z Leptictidium 277 /* Capítol VI */ 184851 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. Ni es destituiran ni es remouran les persones que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successores a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran les que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les decisions que prengui sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (decret o ordenança) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» </div> == Notes == <references group=nota/> jzpowicaj8aiu1k335or9njc7j8p5ry 184852 184851 2026-07-06T14:26:05Z Leptictidium 277 /* Capítol VI */ 184852 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran les persones que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successores a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran les que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les decisions que prengui sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (decret o ordenança) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» </div> == Notes == <references group=nota/> ro2c0bfu4ykdhf77fu6o6iw9tbiqg8g 184853 184852 2026-07-06T14:28:59Z Leptictidium 277 /* Capítol VI */ 184853 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successores a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les decisions que prengui sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (decret o ordenança) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» </div> == Notes == <references group=nota/> 9yzdw7fduvfe8zhtvyte7opkd5ytoj0 184854 184853 2026-07-06T14:29:20Z Leptictidium 277 /* Capítol VI */ 184854 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les decisions que prengui sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (decret o ordenança) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» </div> == Notes == <references group=nota/> sqr74ugetyqo6oxw0lheyfdzzq51tuf 184855 184854 2026-07-06T14:30:42Z Leptictidium 277 /* Capítol VI */ 184855 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (decret o ordenança) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» </div> == Notes == <references group=nota/> 8lybxb15re2ehrie3vg00nqx1quv49h 102 60694 184856 2026-07-06T16:29:34Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184856 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Després de molt d’escobletjarse, sa raboa diu:<br/> —Mira, será bo de fer aclarir qui es que la s’ha menjada.<br/> —Mostrau com.<br/> —Mos ajaurem d’esquena, ab sa panxa á n’es sol. Es qui tenga sa panxa que li llue, aquell será que la s’haurà menjada.<br/> —Si que m’agrada s’idea, diu s’erissó. Ara meteix mos hi porem posar.<br/> S’ajegueren d’esquena ab sa panxa á n’es sol. Es pobre erissó ab so cansament des dies passats queda al acte més adormit qu’un tronch. Sa raboa no’n tenía tanta de son. Com el veu tan adormit, s’axeca, agafa sa jerreta, la gira ab sa boca per avall demunt sa panxa de s’erissó, cau sa mica de solam, ab sa ma le hi escampa bé per tot, y ja’u crech qu’aquella panxa lluía una cosa de no dir.<br/> Torna sa jerreta á n’es meteix lloch, y se posa á estamenetjar s’erissó.<br/> —¡Hala, marxando! li deya. ¡Miralet á n’aquesta panxa teua! ¡Obri’ls uys, y miralet bé, y ho veurás si’t llúu ó si no’t llúu.<br/> S’erissó se despert, la se mira, y com la se veu tan lluenta, va quedar sense polsos.<br/> —¡Es ver que me llúu sa panxa, va dir; però més ver es encara que jo no he tocada sa mel!<br/> —¡Ell negarías que no hi ha Deu! deya sa raboa, y per afegitó li va tirar ses mil llástimes.<br/> S’erissó estava fet un Nero; y se’n pensá una de bona.<br/> —Mira, diu á sa raboa, no he quedat assaciat<noinclude><references/></noinclude> rpm048gygv5awxhwpgxeim33uxvpylj 102 60695 184857 2026-07-06T16:34:22Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184857 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>ab aquesta prova qu’hem feta. Tu dius que som jo que m’he menjada sa mel: jo dich qu’éts tu. Deu del cel ja’u sab qui es, y no’m parlem pus. Ara per ara, provemmos á córrer, y es qui guanyará, axecará ses quinze lliures de s’escarada.<br/> —¿Tu corredor? diu sa raboa. Pot esser que’u sies, però no’n tens ses trasses.<br/> —¿Sabs que son axò? Escuses de mal pagador, por de perdre.<br/> —Es teu mentider. Mos porem provar en voler.<br/> —Ydò demà dematí.<br/> Allá devora hi havia una paret ben dreta, que feya partió á dos sementers, y devía tirar mil passes de llarch.<br/> —Es cos será aquesta paret, diu s’erissó. Partirem d’aquest cap, un per cada banda. Com serem á s’altre cap, giram; y qui primer tornará esser aquí, aquell haurà guanyada s’acció.<br/> —Bé, bé, diu sa raboa, ben segura de guanyar.<br/> No se’n poría avenir que s’erissó se volgués provar ab ella á córrer. Aquesta confiansa la va dur á perdre.<br/> S’erissó en sa nit se ’n aná á cercar una partida de parents seus, y en feu posar un cada cincuanta passes dalt a baix de sa paret, amagats dins es romaguers y matul-los que hi havia ensá y enllá á sa vorera. A sortida de sol s’erissó era á n’es cap d’hont havían de partir. Compareix sa raboa, y diu:<br/><noinclude><references/></noinclude> fphq7me0s741hecdhq02bhd5egzkotm 102 60696 184858 2026-07-06T16:38:41Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184858 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—¡Hala! Lo que s’ha d’empenyorar, que se venga. Sortiguemne, que fris.<br/> —Vaja ydó, diu s’erissó.<br/> S’erissò se posa á sa part que hi tenía’ls seus parents amagats, sa raboa se posa á s’altra; y á la una, á les dues, á les tres, sus, partexen; y de d’allá.<br/> Sa raboa se’n anava ben atacada, y d’en tant en tant cridava:<br/> —¿Erissó, ahont éts?<br/> —¡Aquí som! responía s’erissó que hi havía amagat un poch més envant.<br/> —¡El dimoni éts! deya sa raboa, com el se sentía devant.<br/> Y ella ataca quí ataca, y tornava cridar:<br/> —¿Erissó, ahont éts?<br/> —¡Aquí som! responía un altre erissó més envant.<br/> —¿El dimoni éts! deya sa raboa, debanant més espés.<br/> Arribá á fer uy de córrer; però, com sempre que cridava «¿erissó, hont éts?», li responía es qui estava amagat més envant de s’endret ahont ella se trobava, sempre sentí que li responían de devant, y no va conèxer que fossen veus diferents.<br/> Sobre tot, cent passes abans d’arribar á n’es cap d’hont eran partits, s’erissó, que no s’era mogut d’allà, guayta, y se posa á dirli:<br/> —¡Hala, cul fexuch! ¡Ell com que vajes á la mort! ¡Ell com mous un peu, s’altre ja ha posada rel! ¡Meues son ses quinze lliures!<br/><noinclude><references/></noinclude> p4qz66gvcsrhd922cdo0dgujt2wg57b 102 60697 184859 2026-07-06T16:40:19Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184859 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Sa raboa ja no va arribar. Girá en coa, y fogí fent flamada y tirant un enfilay de flestomies, que com que tot allò s’hagués d’encendre.<br/> S’erissó regalá un real mallorquí á cada un des parents que li havian aydat, y ell ab sos altres doblers va viure rich y ple fins que va esser mort.<br/> Y jo me’n vaig venir ab un retalonet de formatje, y es moxos p’es camí, ''meu meu'', m’hi arribaren y no me’n dexaren bocí.<noinclude><references/></noinclude> 017xhhoh2muvhlzhaqqvh5hd8uaaer8 0 60698 184860 2026-07-06T16:42:30Z Joan Gené 4644 Es crea la pàgina amb «<pages index="Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf" include="290-303" header=1 prev="[[../Es dos bessons|Es dos bessons]]" current="Sa raboa y s'erissó" next="[[../Sa rondaya d'en Vit|Sa rondaya d'en Vit]]" títol="Aplec de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó: tom I (1896)"/>». 184860 wikitext text/x-wiki <pages index="Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf" include="290-303" header=1 prev="[[../Es dos bessons|Es dos bessons]]" current="Sa raboa y s'erissó" next="[[../Sa rondaya d'en Vit|Sa rondaya d'en Vit]]" títol="Aplec de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó: tom I (1896)"/> 8ghwhzocpmapbm1tleoq3urs9e6en9o 0 60699 184861 2026-07-06T16:44:03Z Joan Gené 4644 Es crea la pàgina amb «<pages index="Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf" include="304-307" header=1 prev="[[../Sa raboa y s'erissó|Sa raboa y s'erissó]]" current="Sa rondaya d'en Vit" títol="Aplec de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó: tom I (1896)"/>». 184861 wikitext text/x-wiki <pages index="Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf" include="304-307" header=1 prev="[[../Sa raboa y s'erissó|Sa raboa y s'erissó]]" current="Sa rondaya d'en Vit" títol="Aplec de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó: tom I (1896)"/> tdmmx0suiel43akr3uzo4axe5v4uz2j 102 60700 184862 2026-07-06T21:25:40Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184862 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|<big><big>'''SA RONDAYA D’EN VIT'''</big></big><ref><small>La’m contaren ma mare y mon bon amich D. Bartomeu Cortés, Pre. de Ciutat.</small></ref>}} <big>A</big>xò era una mare que tenía un fiy y una fia: en Vit y na Catalineta.<br/> En Vit era ben dormidor y poch afectat d’anar á escola, y es dematins no hi havia qui’l’axicás.<br/> Un dilluns, antes de s’auba, sa mare se’n aná á espigolar, y dexá dit á na Catalineta:<br/> —En tocar Ave María, ja cridarás en Vit, y que se’n vaja á escola. Cridel ben fort fins que se sía axícat. Demunt sa cadira des capsal des llit té sa robeta que s’ha de posar.<br/> Com tocaren ses Ave Maries, na Catalineta les va dir, y se’n va á sa cambra d’en Vit, y sa posa á cridar ben fort:<br/> —Vit, axiquet, que ma mare ho ha dit.<br/> —Jo no m’axech, diu ell.<br/><noinclude><references/></noinclude> 75jy9re8h95jco4k8adwlwe8vdtosl1 102 60701 184863 2026-07-06T21:30:32Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184863 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—Mira, jo aniré á fer venir la vergueta, у t’atupará.<br/> —Veshí.<br/> Se’n hi va, y diu:<br/> —Vergueta, ves á atupar en Vit, perqne no vol fer lo que ma mare ha dit.<br/> —Jo no hi vaig, diu sa vergueta. Ell me rompria, tan prima com som; y es mancabs serían meus.<br/> —Jo aniré á fer venir el foch, y te cremará.<br/> —Veshi, diu sa vergueta.<br/> Na Catalineta se’n hi va, y diu.<br/> —Foch, ves á cremar la vergueta, perque la vergueta no vol atupar en Vit, y en Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.<br/> —Jo no hi vaig, diu es foch. ¿Y ara no veus que per una mica de verga, que no’u paga es parlarne, no dexaré aquesta partida de tions que tench dins es fogó?<br/> —Jo aniré á fer venir l’aygo, y t’apagará.<br/> —Veshi, diu es foch.<br/> Na Catalineta se’n hi va y diu:<br/> —Aygo, ves á apagar el foch, perque’l foch no vol cremar la vergueta, la vergueta no vol atupar en Vit, y en Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.<br/> —Jo no vaig, diu l’aygo. Ell ab sa furia que du’s foch, tota me beuria, y no se’n cantarian pus galls ni galines de mi.<br/> —Jo aniré á fer venir el bou, y te beurá.<br/> —Veshi, diu l’aygo.<br/> Na Catalineta se’n hi va, y diu:<br/><noinclude><references/></noinclude> j16eeayp2v0ulry57emzyx9yni0tvzi 102 60702 184864 2026-07-06T21:37:42Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184864 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—Bou, ves á beure l’aygo, perque l’aygo no vol apagar el foch, el foch no vol cremar la vergueta, la vergueta no vol atupar en Vit, y en Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.<br/> —Jo no hi vaig, diu el bou. Sobre tot, ¡no sé com no veus que tan dematí sa set per forsa l’he de tenir á n’es clotell! Si tu me diguesses: ves á tal sementer segat de fresch, que ses espigoleres encara no’n son passades; axi ja t’escoltaria més.<br/> —Jo aniré á fer venir la trava, y te travará.<br/> –Veshi, diu el bou.<br/> —Na Catalineta se’n hi va, y diu:<br/> —Trava, ves a travar el bou, perque’l bou no vol beure l’aygo, l’aygo no vol apagar el foch, el foch no vol cremar la vergueta, la vergueta no vol atupar en Vit, y en Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.<br/> —Jo no hi vaig, diu la trava. ¡Sabs que té de forsa el bou! ¡y poch devot qu’es de mi! Ell ab una estrevada me faría benes.<br/> —Jo aniré á fer venir la rata, y te tayará.<br/> —Veshi, diu la trava.<br/> Na Catalineta se’n hi va, y diu:<br/> —Rata, ves á tayar la trava, perque la trava no vol travar el bou, el bou no vol beure l’aygo, l’aygo no vol apagar el foch, el foch no vol cremar la vergueta, y la vergueta no vol atupar en Vit, y en Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.<br/> —Jo no hi vaig, diu la rata. Si tu me diguesses: á tal part hi ha un niu de gorrions ó metleretes o altres herbes, me farías escoltar. Però ¡una trava! ¡Ell sabs que’n té de poca de llecor!<br/><noinclude><references/></noinclude> sh4h8sk4fbmo1trrikfofkkzbm6vkx6 184865 184864 2026-07-06T21:37:58Z Joan Gené 4644 184865 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—Bou, ves á beure l’aygo, perque l’aygo no vol apagar el foch, el foch no vol cremar la vergueta, la vergueta no vol atupar en Vit, y en Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.<br/> —Jo no hi vaig, diu el bou. Sobre tot, ¡no sé com no veus que tan dematí sa set per forsa l’he de tenir á n’es clotell! Si tu me diguesses: ves á tal sementer segat de fresch, que ses espigoleres encara no’n son passades; axi ja t’escoltaria més.<br/> —Jo aniré á fer venir la trava, y te travará.<br/> —Veshi, diu el bou.<br/> —Na Catalineta se’n hi va, y diu:<br/> —Trava, ves a travar el bou, perque’l bou no vol beure l’aygo, l’aygo no vol apagar el foch, el foch no vol cremar la vergueta, la vergueta no vol atupar en Vit, y en Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.<br/> —Jo no hi vaig, diu la trava. ¡Sabs que té de forsa el bou! ¡y poch devot qu’es de mi! Ell ab una estrevada me faría benes.<br/> —Jo aniré á fer venir la rata, y te tayará.<br/> —Veshi, diu la trava.<br/> Na Catalineta se’n hi va, y diu:<br/> —Rata, ves á tayar la trava, perque la trava no vol travar el bou, el bou no vol beure l’aygo, l’aygo no vol apagar el foch, el foch no vol cremar la vergueta, y la vergueta no vol atupar en Vit, y en Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.<br/> —Jo no hi vaig, diu la rata. Si tu me diguesses: á tal part hi ha un niu de gorrions ó metleretes o altres herbes, me farías escoltar. Però ¡una trava! ¡Ell sabs que’n té de poca de llecor!<br/><noinclude><references/></noinclude> 3v2yixj82wf8r6ye4yo42h35mabim16 102 60703 184866 2026-07-06T21:40:19Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184866 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—Jo aniré á fer venir el moix, y te menjará.<br/> —Veshi, diu la rata.<br/> Na Catalineta se’n hi va, y diu:<br/> —Moix, ves a menjar la rata, perque la rata no vol tayar la trava, la trava no vol travar el bou, el bou no vol beure l’aygo, l’aygo no vol apagar el foch, el foch no vol cremar la vergueta, la vergueta no vol atupar en Vit, y en Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.<br/> Com el moix sent na Catalineta, ja ha pegat llongo cap á la rata, y la rata cap a la trava, y la trava cap á n’el bou, y el bou cap a l’aygo, y l’aygo cap á n’el foch, y el foch cap a la vergueta, y la vergueta cap á n’en Vit, y en Vit pega bot des llit, se vest ab una grapada, y cap á escola, falta gent; y na Catalineta que se va haver de tirar p’en terra de riayes que tenía.<br/> Y jo me’n vaig venir ab un capellet de vidre, y els atlots p’es camí, maquets y maquets, tot el me romperen, y no’n vaig arribar bocí.<noinclude><references/></noinclude> 1arjdcgxashkwllybhjpvfsz0p6le30