Discutir:Istòria
Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Istòria de la Belgica
De traças d'ocupacion umana, vièlhas de quatre cent mila ans, son estadas trobadas dinc l’anciana valada de l'Ambleva, à Sprimont, e al sud de Mons, vers Spienas. Durant fòrça temps s’èra cregut que l’òme mai vièlh de Belgica èra estat descobèrt en 1886 dinc la bauma de Spy, pròchi Namur. Era de tipe lapon, e de l’edat de la pèira talhada, e chau creire que s’agradava dinc lei caunas nombrosas de la valada de Mosa.
Vel començament del IVen milenàri, li primiers cultivators s'establísson dinc lo Limborg, puèi dinc l’actuala region de Lieja, e també dinc lo Hainaut;
Durant lo Ier milenari abans Noste Senhe, de pòbles indò‑europencs del grope Cèlta ocúpon d’à per tièiras la Belgica de d’uèi. Li Belgas apareguèron en 300 ab. N.S. e donèron lor nom al païs gràcia à Jùli Cesar que li mençonet dinc si « Comentàris de la Guèrra dei Gàlias » coma li mai valents di Galés.
Tant valentas que foguèsson las tribus belgas foguèron vençudas per lei legions romanas, e faguèron partida de l’empèri durant mai de quatre segles.
Li Francs
Li Francs qu’atàcon la Gàlia « Belgica » son pas una nacion unida. Al nòrd e à l’oèst li Francs Ripuàris s’establísson pro facilament ei bochas di flumes, onde la poblacion es escassa e son à l’origina de la nacion flamenca. Al sud e à l’èst li Francs Salians rescontron una resistencia mai fèrma per tau que lei regions ont’ arríbon son mai pobladas. Ambé lo temp s’integraraun is indigenes galò-romãn e adoptaraun lentament lor lenga, en i leissant lor piada prigonda. Son coma acò à l’origina de l’identitat wallona. Li Francs Salians chausísson Tournai per capitala. Es aqui que Clovis naissera, Clovis que conquistara tota lei Gàlias, establira de colons francs nombros dinc la mitat nòrd, e aquessi colons, en adoptant la lenga dis abitants, en la marcant de lor piada prigonda, son à l’origina de la lenga francesa (= lenga di Francs) ambé totas sei variantas : las autras lengas d’oïl. (prononciar /wil/). Una causa espantosa es de veire que la rasa entremietg lo territòri ripuàri e lo territòri salian correspond gaire-be exactament à la rasa lenguistica de d’uèi entremietg lo Flamenc e lo Francés. (la Belgica francofòna parla Picard à l’oèst, Wallon al centre, e Loren à l’èst).
Karle Mayne, que se fara sagrar «emperador di Romãns » per lo papa Leon III lo jorn de la Nadau de l’an 800, aura sa capitala à-z-Ais‑la‑Chapèla / Aachen, d’uèi en Alemanha à quauques kilometres de la Belgica, maugrat que son empèri s’espandiguèssa fins l’Itàlia. Lo centre de gravitat de l’empèri es donc la region de Mosa e del Rin, puèi que lo palatz de Herstal, à las pòrtas de Lieja, es son auta residencia favorita. Curiosament, son recòrd es plã mens en Belgica que lo de sis enemics legendàris, li quatre filhs Aymon, que lo combation, montats toti quatre sobre lor chaval Baiard, e que toti li chastèl d’Ardena de vànton d’avedre assostats.
Lo tratat de Verdun (843)
Compartis l'Euròpa ocidentala en tres bocins. Quasiment tota la Belgica de uèi es en Lotaringia.
A la feudalitat lo païs s’abocinet en fòrça fieus. Mas quauques uns èron bèls e poderos : lo comtat de Flandras, ambé si celèbres comtes Baudoïn Braç-de-Fèrre e Robèrt lo Frison, lo comtat de Leuven, que vendra lo duchat de Brabant, lo principat clericau de Lieja, lo comtat de Namur, lo duchat de Hainaut, lo duchat de Lutzemborg. La dòcta escòla catedrala de Sant Lambèrt de Lieja atirava lis estudiants coma al temp de Karle Mayne. Centre de fe militanta la Belgica fornira ei crosadas de chavaliers de fèrre.
Mentre que li nòbles guerrejàvon, li gus trabalhàvon. Li froments e li blats ondejàvon per lei còlas e de vilas naission. Be lèu, de corporacions de gents de mestier se faguèron, que s’opausèron ei guildas de merchands ; lei vilas s’opausèron i senhors. Lis uns aun d’interés comerciaus ambé l’Anglatèrra, lis autri aun d’interés e de ligams de fiselitat ambé lo rèi de França. Vaqui lei rasigas dei garrolhas intèrnas.
La batalha dis Esperons d’Aur
Lo suzeran de la mage-part di princes de la futura Belgica es l'emperador d’Alemanha; lo del comte de Flandra es lo rèi de França. Lei relacions de la Flandra ambé la França son pamens tençonadas. A la celèbra batalha dis Esperons d'Aur al ras de Kortrijk, l’11 de julhet de 1302, li comuniers belgas, bailejats per De Coninck e Guilhèm de Juliers, vénçon cruselament la chavalaria francesa de Felipe lo Bèl, venguda sostenir lis escavins de la vila, « leliaents », cò’s dire « lhigats al liri de França ». fossé. Tròp segurs de se, li nòbles francés avion compartit lor armada en tres còsses comandats per Robèrt d'Artois, lo conestable Raol de Nèslas e Jacques de Châtillon. Li Flamencs blaquèron al primier tust ambé li pesons francés, e li chavaliers se ronsèron per una victòria facila, mas chaiguèron be lèu dinc li fossats onde s’escondia lo gròs de las tropas flamencas. Li Flamencs se ronsèron laidonc à lor torn sobre li chavaliers, jaguts e empegats dinc lors armaduras. Aquessi mestieraus e païsãns s'interessàvon pas ei rençons promesas dinc una lenga qu’entendion pas, e tuèron aquessi ufanos coma de crustacèus. Emportèron solament lis esperons d’aur di mai grands nòbles, çò que bailet son nom à la batalha. Dinc la niòva Belgica federala, aquel 11 de julhet es devengut lo jorn de la fèsta de la Comunitat flamenca.
À partir del segle XI e sobretot durant lo segle XII, li princes deguèron concedir de privilègis à las vilas (la carta urbana mai anciana es la obtenguda per Huy, en 1066). En Brabant e en Flandra, amb à Lieja, deguèron puèi acceptar de sometre d’unsas de lors decidas à l'aprobacion d'assembladas, « d’estats », que radunàvon de delegats del clergat, de la noblessa e de la borgesia.
L’ostau de Borgonha
Li ducs de Borgonha capitèron la primièra unificacion de la region après l’abocinament de l'empèri carolingian. Margarida de Flandra, eretièra del comtat de Flandra, del comtat d'Artés e del comtat de Borgonha (que correspondia à l'actuala Francha‑Comtat); esposet en 1369, Felipe II l’Ardit, duc de Borgonha e fraire del rèi de França, Charle V. La Flandra venguet donc « borguinhona », mas Lieja demorava un avescat-principat independent. Li Borguinhons avion també lis actiaus Païs Bas, çò que fai que l'istòria de la Belgica se confond ambé la d’aquesti païs fins la revòlta olandesa e lo compartiment de la fin del segle XVI.
Lei regions e lei vilas èron acostumadas à una granda autonomia. Felipe III « lo Bon » ensajet d’equilibrar à son avantatge l'influéncia dei comunas, di clèrgues e di nòbles, mas utiliset també la fòrça contra Brugas e Gand.
Durant lo segle XV, la produccion anglesa de teissut à partir de la lana cresquet talament que lei vilas flamencas ne’n patiguèron. Li Flamencs passèron donc à la produccion de draps divers, ambé lo succès que sabèm. La vila de Brugas patiguet chicòm de plã mai grèu: l'ensorrament del flume Zwyn que barret lo pòrt vesin de Damme. En escàmbi lo destin favoriset Anvèrs, qu’una tièira d'aigats elargiguèron e aprigondèron un braç de l'Escaut, çò que li ofriguet una bocha sobre l'ocean.
En 1477 Charle l’Auzoros, foguet tuat durant lo sètge de Nancy. Las possessions de Borgonha, ambé lo principat de Lieja, que Charle avia conquistat sens pietat, passèron donc à son eretièra, sa filha Marïa. Cranhent à l’encòp lo particularisme belga e la menaça d'invasion francesa, Marïa esposet l'archiduc Maximilian, futur emperador del Sant Empèri romãn germanique. Aquel associacion garantiguet l’unitat belga, mas menacet son independencia en lhigant lo païs al destin dis Habsborgs.
Charle Quint e la « pragmatica sanccion »
Lo successor de Maximilian, Charle Quint, èra nascut à Gand, e doblidet pas jamai qu’èra Flamenc, amai se s’afecionet per l’Espanha. Brussèla venguet per sa volontat la capitala de detz-e-sèt provincias unidas sota un govèrn centrau, e onde florission las industrïas drapièras e metalurgicas. Sobre son òrdre li governadors generaus se chautèron pro be del benèsse de las provìncias, qu’èron també la partida mai richa del reiaume. Acò’s l’epòca de Pèire Breughel, e di tabernacles dardalhant de lùssi.
L’accion di ducs de Borgonha avia separat per un temp li Païs‑Bas de l'Alemanha. Charle volia mantenir lo sompartiment per qu’èra jes segur que son filh recassaria lo tìtol, electieu, d'emperador d’Alemanha. Desirava integrar li Païs‑Bas dinc lo patrimòni, donc dinc li bens personaus dis Habsborgs. Per la transaccion d'Augsborg en 1548, convencet e forcet la Dieta de l’empèri de reconeisse un «ceucle de Borgonha» coma una entitat que devia èsse quasiment independenta, afranquida en tot cas de la juridiccion e dei lèis imperialas, mas que devia contribuïr i revenguts de l'empèri. La pragmatica sanction consolidet la transaccion en unificant li drèits de succession de las provincias e en declarant que las Detz‑e-Sèt Provìncias formàvon amai un tot que se podia pas compartir.
Lo règne de Charle Quint foguet donca una periòda irosa per la Belgica d’à part per la vila de Gand qu’aguet lo malur de maucontentar l’emperador e que foguet « chastigada » durament. Mas acò’s atabé la periòda que li discípols de Calvin se faguèron nombros, mai que mai dinc las províncias del nòrd. Charle quint auria bessai sagut faire que tot lo monde s’entendèssa coma acò se faguet dinc quauques cantons soïces, quau sap ? Mas en 1556, lo tròne d'Espanha passet à son filh Felipe II. Li Païs-Bas dependion del tròne d’Espanha. Atau Charle avia volgut li sauvar de l’Alemanha, e unificar li dos païs qu’eimava lo mai. Ailàs, al contràri de son paire, lo niòu monarca avia pas tròp de simpatia pels abitants di Païs‑Bas, e sabia pas lors lengas. Amai, vesia tot e comprendia tot despuèi l’Espanha, ambé la vista catolica rigida espanhòla. Li Belgas e lis Olandés se retrobèron sota la dominacion d’un sobiran vertadierament estrangier, qu’emanava pas de Brussèlas mas de Madrid.
Felipe II faguet plaçar de tropas espanhòlas al sen de la poblacion e botet una tauça d'un dezen sobre lei vendas de bens mobiliers. Li nòbles s’irritèron quand creet la « Consulta », un conselh secret espanhòu que remplacet lo « conselh d'estat » per faire la tutèla del governador di Païs‑Bas. Li clèrgues s’emocionèron fòrça també à la nominacion de l'agent de Felipe II, l'avèsque Granvelle d'Arràs, à la tèsta de l'important archivescat de Malinas/Mechelen. Li catoliques també se metèron de cranhe lei lèis anticalvinistas e l'establiment de l'Enquèrre. Li chaples nombros e las execucions comés per lo duc d’Alba justifiquèron aquessas cranhtas. La rompuda ambé l’Espanha èra inevitabla e Guilhèm lo Taisos se retiret vel nòrd ont’avia mai de partidàris e Margarida de Parma demissionet en 1567. Maugrat que lo duc d'Alba tenguèssa lo païs, de bandas de rebèls – li gus di bòscs – contunhàvon la guerilha. Après cinc annadas de repression, lo duc d'Alba damandet guel-meteus d’èsse relevat.
L'Union d'Utrecht uniguet sèt províncias de l’ubac (Holanda, Zelanda, Utrecht, la Guèldre, la Frisa, Overijssel e Groninguen) que se proclamèron independentas en 1581 e qu’atribuïguèron à Guilhèm d'Aurenja lo títol ereditàri de stathòuder.
En genier de 1579, quauquas províncias catolicas del Sud avion format la Confederacion d'Arràs. En fait li dos gropes aurion eimat gardar l’unitat mas cadun la volia faire à son biais. Alessandre Farnese capitet de separar las províncias catolicas del sud (la futura Belgica) de las províncias calvinistas del nòrd (li futurs Païs Bas). Chau dire atabé que lis excès dis iconoclastas calvinistas faguèron tornar à la Glèisia catolica li moderats, e faguèron comprendre à toti la necessitat d’una proteccion militària. Alessandre Farnese permetet is Espanhòus d’afortir tornamai lor autoritat sobre Gand, Brussèlas e Anvèrs. Leissèron i protestants la possibilitat de migrar vel nòrd.
La guèrra foguet un meissant còp per l’economïa belga. Mas la region d'Anvèrs patiguet mai que las autras, que la bocha de l'Escaut èra tenguda per las Províncias‑Unidas. Lis olandés barrèron lo flume e privèron la Belgica de son comèrci al profièit d'Amsterdam. Lo libre accès à Anvèrs demorara longtemp una question delicata dinc lei relacions belgò‑olandesas.
Lo segle XVII foguet maliros. Lovis XIV tentet constantament d’agantar la Belgica, e lo tratat di Pirenèus (1659) li donet una partida importanta de l'Artés e onge vilas belgas. Duinkerk foguet atribuïda à l'Anglatèrra. Lovis XIV contunhet sas depredacions e la frontièra sud de la Belgica foguet chambiada à son avantatge per lo tratat d'Ais‑la‑Chapèla, que li confirmet en 1668 la possession de Rijsel / Lille qu’avia conquistada un an aperabans. Lo tratat de Rijswijk en 1697 aportet la patz, de reajustaments minors en favor de l'Espanha e una pausa dinc l'espandiment francesa.
Lo tratat d’Utrecht, que metet fin en 1713 à la guèrra de succession d’Espanha faguet passar las províncias belgas sota lo contaròlle dis Habsborg d'Austrïa, en compensacion de lor renonçament al tròne d'Espanha. Almens lei regions de Tournai, Veurnes e Iper tornèron demietg las províncias belgas. Lo poder austrian foguet pulèu benvolent, amai se consultava pas lo pòble; la politica escleirada de Mària‑Teresa e son evidenta amistat foguèron apreciadas, mas lo règne de Josèp lo Segond foguet agitat. En 1780, mentre que li belgas avion un pauc delembrat li patiments qu’avion menat lei generacions precedentas à chercar una solucion maudespieit l'unitat e de l'autonomia del païs, las dificultats economicas causadas per lo declin d'Anvèrs tisonèron un maucontentament perceptible. Lo biais dictatoriau que Josèp lo Segond decidet d'aplicar lei refòrmas radicalas inspiradas per li Lums foguet la beluga de l'insurreccion.
Fetivament, li decrets de Josèp II per reduèire l'influéncia de la Glèisia permetion la lhibertat de culte, li maridatges mèscles, ambé la supression di mostiers, di convents e di seminàris. Foguèron mau aculits dinc un païs qu’èra vengut un bastion de la Contra‑Refòrma.
De republicãns se jonhèron in catoliques maucontents, amai s’èron maucontents d’un biais plã diferent, puèi que trobàvon lor inspiracion en França. Lor alhigança foguet pas aisida.
La periòda revolucionària
En 1789, la novèla de la presa de la Bastilha à Paris fisset li revolucionàris, mentre que, de son costat, lo baile catolique Van der Noot recebia lis encoraments dis Olandés e di Prussians. Lis esfòrçs militàris dis Austrians foguèron entravats par la defeccion de las tropas wallonas e la Revolucion brabançona triomflet en decembre de 1789. Lo 12 de genier de 1790 proclamèron d’ « estats belgiques units ».
Lo moviment èra pr’acò aristocratique e conservator; avia pas ris de radicau. La Constitucion confederala, adoptada lo 11 de julhet de 1790, contenia pas de declaracion di Drèits de l'Òme, protegissia la Glèisia e garantissia li drèits de cada província. Belcòp de partidàris de Vònck, lo baile republicãn foguèron persecutats e se’n fugiguèron en França. La garrolha ideologica entravet l'esfòrç militàri necessàri per empachar las tropas austrianas de tornar en Belgica. Leopòld lo Segond, qu’avia succedit à Josèp lo Segond en febrier de 1790, s'èra entendut ambé la Prùssia, la Granda‑Bretanha e l’Olanda e durant la dabòria l’Austrïa reprenguet sas províncias.
La Revolucion francesa declaret la guèrra i rèis e lo primier d’octòbre de 1795, las províncias bèlgas foguèron oficialament anexadas à la França, e compartidas en nau departaments que foguèron la basa de las nau províncias de 1830.
Dinc un primier temp, una partida importanta de la borgesia aculiguet l'emancipacion obtenguda, mas aguèron be lèu de rasons de se planhe: tauças pesugas destinadas à finançar lei guèrras révolucionàrias, esperit anticristiãn di jacobins francés, entravas à l'utilisacion de la lenga flamenca e centralisme parisenc. Acò tustava lo particularisme e l'esperit bèlgas. La patz de Bonaparta ammé Roma, pestelada per lo Concordat de 1801, demeniguet li problèmas religios. Las tauças naltas demorèron sota l'empèri, mas lo desvolopament de l'activitat d'Anvèrs gràcia à l’anexion di Païs-Bas e la creissença de l'industrïa textila à Gand, que profitava amai del blocus continentau, relancèron l'economïa; l'agricultura se mudet, la cultura de la bledarava à sucre favoriset lo desvolopament de l'industrïa sucrièra, e lei rets rotièra e fluviala se milhorèron.
Lo congrès de Viena
Al congrès de Viena, à la sorpresa di Belgas, lei regions de Sant‑Vith, Eupen e Malmèdi foguèron atribuïdas à la Prússia, e lo restant de las províncias passet sota l'autoritat de Guilhèm Ier, prince d'Aurenja. L'Austrïa, renduda après la guèrra, se chauta mai de se protegir al sud que de combatre li rebèls belgas. Abandona las províncias contra de compensacions en Itàlia. La Granda‑Bretanha, guela, desirava un estat tampon pro bèl, que contenguèssa l’imperialisme francés. Lo congrès decidet laidonc de re-unir li nau departaments belgas i Païs‑Bas del Nòrd.
Mas l'experiença foguet malirosa. Maudespièit la complementaritat de l'agricultura e de l'industrïa belgas ammé lo comèrci olandés, e maudespièit la prosperitat retrobada d'Anvèrs e de Gand, li factors permanent de division demorèron : la lenga pels Wallons e la religion per toti li Bèlgas. Guilhèm Ier tratava li Bèlgas en cieutadans inferiors, anexet li territòris en liòc de considerar lors abitants coma de partenàris egaus al sen de l'union. En senhant ambé las poténcias lo tratat di Uèit Articles, lo rèi avia promés de garantir à las províncias del Sud l'egalitat totala, lei quitas lhibertats politicas e religiosas, mas seis accions violèron sovent l'esperit e la letra del tratat.
Per esquivar una longa brega institucionala, Guilhèm Ier decidet d'apondre quauques elements à la Constitucion adoptada dinc lo Nòrd en 1813 e de convence li Bèlgas d'acceptar lo tèxte amendat. L'amendament exigit establissia la lhibertat religiosa e foguet violentament atacat per li clèrgues bèlgas, que volion prevenir tota progression del calvinisme. Li liberaus bèlgas critiquèron també la propausicion de Constitucion per que garantissia pas à la Belgica que la mitat di sètis dinc lis Estats Generaus bicameraus, mentre que la poblacion bèlga èra plã mai importanta que la di Païs-Bas (peraqui 3 400 000 contre 2 000 000). D'auta banda, lo deute nacionau olandés s’enauçava à près de 2 miliards de florins, mentre que lo de las províncias del Sud èra pas que de 30 milions. Pamens li Bèlgas devion suportar lo pes de la mitat del deute del novèl estat. Guilhèm Ier impauset la Constitucion i Bèlgas.
Amai, la classa mejana liberala francofòna s’irritet dei novèlas tauças, de la politica comerciala del rèi, del fòrabandiment di Bèlgas di pòstes importants, e de l'obligacion pels fonccionàris de la region flamenca d'utilisar le neerlandés. L'opausicion conservatriça catolica cresquet enquèra quand lo rèi, que volia quitar à la Glèisia catolica lo monopòli de l'ensenhament, creet leis universitats de Gand e de Lieja en1817, d’atenèus dinc lei grandas vilas, e una escòla primària dinc cada comuna. Guilhèm Ier foguet donc à l'origina d’una aligança entre la borgesia liberala francofòna e lo pòble catolique bèlgas. Estranhament la beluga de la revòlta lusiguet dos còps en mens de cinquanta ans contra de refòrmas positivas.
La Revolucion bèlga
« Sèi pas Olandés e o vòle pas èsse » çò-chantàvon li Wallons e li Flamencs cadun dinc sa lenga. La condemnacion à la preson del jornalista Louis de Potter uniguet l'opausicion en 1828. Mas auria pas pogut sot-levar tot lo pòble soleta. La novèla de la revolucion de Julhet à Paris faguet montar lis espèrs : l’Istòria s’abrivava, mancava pas mai que la beluga. Venguet lo 25 d’agost, à l’escasença de la representacion d'un operà patriotique d'Auber, « la Muda de Portici » al Teatre de la Moneda à Brussèlas. Fasia chaud, lis esperits èron enfiocats, e lis espectators sortiguèron per charrèiras en chantant. Res èra pas estat alestit, mas coma la serada èra chauda, i avia fòrça monde defòra, e la fola se jonhet al monde que chantava en chaminant. Brèu, acò venia una manifestacion. Lo monde se’n tornèron à l’ostau e lo rèi olandés Guilhèm Ier poguet pensar que si rapòrts de polícia avion rason d’èsse pas alarmaires. Mas d’autras vilas faguèron coma Brussèlas dinc li jorns que seguion e lo monde tornava pas à l’ostau, amai tenion la targa nalta davant lei garnisons olandesas. Fasion de barricadas. Lo rèi Guilhèm mandet son filh, lo populàri prince d’Aurenja à Brussèlas, mas lo jove prince eretier rescontret d’à pertot de barricadas, e la resisténcia furona dis obriers volontàris en jargau blu. L’odor de la polvera, las petadas e l’espèr de la lhibertat montàvon ei tèstas. Acò foguet à Brussèlas lei gloriosas « Quatre jornadas ». Chau reconeisse que lo prince auria pogut faire venir d’armadas entièras, mas foguet pro inteligent per comprendre qu’acò faria de chaples inutils que farion pas trigar las causas. Avia rason d’eitant que de Wallonia e de la quita França venion de renfòrçs e leis armas aurion trobat una vila capabla de resistir enquèra. Lo vint de setembre lis insurgents prenguèron d’assalt l’ostau de vila. La darrièra institucion enquèra tenguda per lis Olandés à Brussèlas èra lo palatz reiau.
Finalament lo rèi olandés mandet sas armadas, mas, après tres jorns de combats furios dinc lo pargue de davant lo palatz, lis Olandés deguèron descrocar lo 27 de setembre. Li revolucionàris avion format un govèrn provisòri l’abans-vilha. Aquel govèrn proclamet lo 4 d’octòbre l'independéncia de la nacion e, un mes d’après, un congrès nacionau elegit se reüniguet per escriure un progit de Constitucion e chausir un cap d'estat.
La França e la Granda‑Bretanha protegiguèron tanlèu lo novèl estat, per de rasons diferentas. Li Britaniques volion empachar la reaccion neerlandesa qu’auria sirvit de pretèxte per una intervencion de Loïs‑Felipe, qu’avia una armada motivada, prèsta à chaminar sobre las piadas de la « Granda Armada ». Li Francés pensàvon que la Belgica saria un estat amic, amai bessai vassau. La conferéncia de Londres reconeguet una Belgica plenament independenta.
La Constitucion
L'eleccion del Congrès se faguet al vòte secret. Mas lo drèit de vòte èra reservat is òmes proprietàris, çò qu’asseguret la dominacion de la classa mejana.
L'establiment d'una republica riscava de menar una intervencion exteriora à la mendra escasença e tot lo monde èra pas republicãn en Belgica. Li Bèlgas se chausiguèron donc un rèi. Se pauset lo princípi d’exclure del tròne toti li membres de l’ostau de Nassau, çò qu’empachava l'eleccion del prince d'Aurenja, que saria estada la creacion d’un doble estat olandò-bèlga. Lo Congrès gauset elegir lo duc de Nemours, segond filh de Loïs‑Felipe, mas diversas poténcias protestèron e bèls primiers lis anglés. Acò lor pareissia una cession de la Belgica à la França. Lo rèi di Francés deguet laidonc refusar lo tròne al nom de son filh.
Li Bèlgas trobèron lo bon biais per contentar tot lo monde : chausiguèron coma rèi Lopòld de Saxònia‑Coborg, lo 4 de junh de 1831. Lo prince avia combatut Napoleon Ier dinc sa joventut, e coma veuse de la princessa britanica Carlòta, èra acceptable pels Anglés. Li Francés repoteguèron, mas s’apasimèron quand afortiguet que progitava de prendre esposa dinc la familha de Loïs‑Felipe. La chausida de la monarquia d’un biais generau, e la chausida de Leopòld en particulier ajudèron plã la Belgica dinc sei negaciacions frontalièras. Leopòld personalament obtenguet la revista d’un primier progit d’acòrdi qu’avia escandalisat lo Congrès, e obtenguet à grands esfòrçs de la conferéncia de Londres qu’adoptèssa un programa, « li detz-e‑uèit articles », plã mai favorable. D’aquel còp li Neerlandés foguèron maucontents e, lo 4 d’agost, doas senmanas après la dintrada de Leopòld en Belgica, ataquèron lo païs. En detz jorns lo jove estat foguet vençut, e damandet l’ajuda de la França que sas tropas embandiguèron li Neerlandés. La fragilitat bèlga inquietet las poténcias e la conferéncia de Londres escriguet un tèxte novèl de vint‑e-quatre articles. Èron mai favorables i Neerlandés per lis apasimar, mas acordàvon à la Belgica la partida wallona del Lutzemborg – peraqui 60 % de duchat. La Belgica senhet l'acòrdi lo 15 de novembre de 1831, per metre de son costat lei grandas poténcias.
Guilhèm Ier lo reconeguet pas abans 1839, quand lei grandas poténcias chambièron quauques detalhs di vint‑e-quatre articles. Fasion també de la Belgica un païs « permanentament neutrau ». Aquela clausa èra estada aponduda per esquivar que la Belgica venguèssa lo peson d'una granda poténcia, en particulier de la França. Aquela neutralitat permanenta èra una novetat dinc l'istòria diplomatica.
Après l'independéncia, lo païs desvolopet son industrïa, lei vilas cresquèron e li produts manufacturats prenguèron la plaça de las denadas alimentàrias coma primiers produts d'exportacion. Gràcia al tratat que assegurava son accès à la mar, Anvèrs venguet un di pòrts mai actieus d'Euròpa.
Lei questions de politica intèrna s’apasimèron durant quauque temp, que li Bèlgas sarrèron li rengs darrier lo rèi, que mostrava de qualitats de baile. Acò s’entend d’aquel biais que, en 1848, mentre que l’Euròpa coneissia de revolucions, cap de revòlta espetet pas en Belgica. Chau dire atabé que la novèla Constitucion èra pro democratica e qu’avia jà plaçat entre lei mãns dei classas mejanas la gestion del païs.
Pamens i aguet de tensions en 1847 quand de reires-prerogativas de la Glèisa dinc l'estat foguèron restablidas. Li liberaus reclamèron la laïcisacion de l'ensenhament, e d’ùnsis una secularisacion complèta deis escòlas. Lo partit catolique s'opausava à-n-acò mas volia espandir lo drèit de vòte. Fetivament li liberaus consideràvon que lo govèrn devia èsse entre lei mãns di proprietàris, e volion pas elargir l'electorat; mentre que li catoliques avion un sosten considerable dis obriers e di païsãns. Li liberaus demorèron al poder fins 1884, quand l'opausicion à lor politica favorisant leis escòlas publicas laïcas permetet i catoliques d'arribar al poder. Aquesti aguèron una majoritat pichona fins 1893, quand poguèron establir lo sufratge universau masculin temperat per lo vòte plurau (de personas determinadas aun mai d’una votz). À partir d’aquel moment e fins la debuta de la Primièra Guèrra mondiala, li catoliques demorèron al poder.
La colonisacion
« L’estat lhibre del Congò » creat en 1885 èra una possession personala del rèi Leopòld II dissistant que guel personalament, independentament de la nacion, avia finançat lei missions d'exploracion. En 1908, Leopòld lo Segond aprovet l'anexion de la colonia per la Belgica, que se trobet laidonc amb un empèri coloniau quatre‑vint còps mai bèl que la maire patrïa.
La Primièra Guèrra mondiala
La Belgica èra neutrala mas avia una pausicion vulnerabla en Euròpa. Alèra en 1909, sobre son lèit de mòrt, Leopòld lo Segond senhet la primièra lèi belga sobre lo servíci militàri obligatòri.
Lo 4 d’agost de 1914 las tropas bèlgas poguèron pas contenir la sobta ataca alemanda. Li garants del tratat de 1839 s’acueitèron pas de faire prodèl à la Belgica. Tot lo païs foguet envasit, d’à part una benda costièira tèunha, à l’entorn d’Oostenda onde lo rèi resistet durant tota la guèrra ambé si Flamencs, del temp que lo govèrn se refugiava en França al Havre. Lo païs patiguet plã, e se trobet roïnat à la fin de la guèrra. Al retorn de la patz la conferéncia internacionala decebet fòrça li Bèlgas. Recobrèron Sant‑Vith, Eupen e Malmédy, e li reire-territòris alemands del Burundi-Rwanda passèron sota lo protectorat, mas lor desir de recobrar la Zelanda flamenca foguet pas acceptat. Amai trobèron piètras lei reparacions. Considerant que lei quatre grandas poténcias (G.‑B., E.‑U., F. e I.) lis avion ofensats, li Bèlgas abandonèron la neutralitat permanenta e concluguèron un acòrdi militàri ambé la França. Atau participèron à l'ocupacion de la Ruhr de 1923 à 1925. Lis acòrdis de Locàrno de 1925 beilèron à la Belgica la garantida d’una ajuda de la França e de la Granda‑Bretanha en cas d’agression alemanda.
La periòda inter-bellica
Lo resson de la Revolucion russa, ammé lei qualitats de baile d’Émile Vandervelde faguèron del Partit obrier bèlga, fondat en 1885, un novèl element important de la vida politica. Lo vòte plurau foguet abolit en favor del sufratge universau masculin en 1919, e desenant li socialistas participèron sovent al govèrnament.
Après la guèrra, li Flamencs qu’avion tant plã combatut reclamèron l'egalitat lenguistica e nòtament que l'universitat de Gand ensenhèssa dinc lor lenga. Lo rèi reconeguet parcialament lors drèits e l’universitat de Gand ensenhet en Flamenc despuèi 1930.
Una granda decida foguet presa à-n-aquela epòca : de tornar à la neutralitat permanenta. Fòrça Bèlgas crenhàvon que l'acòrdi militàri secret ambé la França li costrenhèssa de dintrar en guèrra segont li vòts de Paris.
La Segonda Guèrra mondiala
L'incapacitat dis estats democratiques d’arrestar Mussolini e Hitler convencèron li Bèlgas qu’avion plã fat de tornar à la neutralitat permanenta. Mas lis Alemands la violèron un segond còp. L'occupacion alemanda foguet brutala. Lo rèi Leopòld III, esperet un pauc faire l'ocupacion mens penibla e desirava mai enquèra sirvir de referéncia per l'unitat nacionala, en demorant dinc lo païs, « presonier volontàri » dinc son palatz de Laeken. Un valat plã prigond se cavet entre guel e lo dirigent socialista Paul‑Henri Spaak que lo coitava de partir en exíli.
Lo segle Vint
En 1945 se pauset la «Question reiala». Li Flamencs sostenguèron plã fèrmament lo rèi, mentre que li socialistas Wallons reclamàvon son abdicacion. Après un exíli volontàri, un plebiscita en sa favor e un vòte del Parlament atabé en sa favor, lo rèi decidet pamens d'abdicar en 1951 davant la violéncia deis esmautas socialistas wallonas que prendion de mai en mai un caractèri separatista. Son filh Baudoïn Primier montet sobre lo tròne per sauvar l’unitat nacionala.
D'autras questions se resolguèron per consensus o quasiment. Lo drèit de vòte foguet beilat ei femnas en 1948, e se faguet un pache entre socialistas et catoliques en 1958 à prepaus del percentatge del còst de fonccionament deis escòlas confessionalas que saria finançat per las talhas nacionalas. L'ivèrn 1960-1961 coneguet de grandas manifestacions e de chaumas, especialament à Lieja. Mas leis annadas sieissanta foguèron bonas sul plan economique, mai gràcia al merchat comun que gràcia al Benelux.
Foguèron també leis annadas de la granda marcha di Flamencs per l’egalitat juridica sul plan lenguistique (veire « Belgica: Estat e institucions »). De lèis de 1971, 1980 e 1989, bailèron de drèits de mai en mai bèls ei «comunitats» neerlandofòna, francofòna e germanofòna, que trabàlhon en matèria culturala. D’autras lèis bailèron de drèits de mai en mai bèls ei « Regions » Flandra, Wallonia e Brussèlas-capitala, qu’aun de competéncias dinc li doménis economique e sociau, e que pòdon crear de ligams internacionaus senç passar per lo govèrn federau.