Província de Namur
Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Província de Namur (fr) Province de Namur |
|
---|---|
![]() |
![]() |
Informacions | |
País | ![]() |
Region | ![]() |
Comunautat | ![]() |
Capluòc | ![]() |
Populacion totala | 458 574 ab. (01/01/2006) |
Superfícia | 3 666 km² |
Arrondiment(s) | Dinant Namur Philippeville |
ISO 3166-2 | BE-WNA |
Sit oficial | www.province.namur.be |
Localizacion | |
![]() |
|
38 comunas | |
![]() |
Es una dei cinc províncias francofònas de Belgica, situada al sud. La província de Namur cobrís 3666 km2 e sa poblacion s'enauça a 450 000 abitants. Son mèstre‑luòc es Namur (Nameur en valon), e sei vilas importantas son Ciney, Dinant, Gembloux e Philippeville.
Somari |
[Modificar] Lista de las comunas de la província de Namur
1. Andenne |
20. Hastière |
[Modificar] Geografia fisica
La província s'articula a l’entorn del jonhent Sambra‑Mòsa en quatre zònas, que tres s'estiron de cada part de la valada de la Mòsa: l'Ardena, nalta planesa seuvatièra, de cada part de la Mòsa francesa, culmina a l'èst d’aquesta a 505 m a la Crotz Scalha ; la Fanha Famena (la Fanha a l'oèst e la Famena a l'èst), larja depression scistrosa ambé de pradas e de seuvas amb una benda calcària, o Calestiana, al contacte de l'Ardena e richa en fenomenes karstiques (baumas a Nismes, Han‑sur‑Lesse e Ròchafòrt) ; lo Condròz, una planesa faita d'una seguida de còlas gresosas (« tiges ») sovent ocupadas per de bòscs o de culturas e de depressions calcàrias (« chavées ») cobèrtas de champs e estiradas d'èst en oèst; la Hesbaye, una planesa cobèrta de sòus limonós propicis a la cultura del froment, de la bledaraba sucrièra, e del colzà.
[Modificar] Torisme e curiositats
Lo torisme es una activitat sostenguda dinc la valada de la Mòsa e dinc l’airau entremieg Sambra e Mòsa (lacs de l'Eau d'Heure, abadias de Floreffa, Leffa e Maredsous...), las activitats industrialas son localisadas mai que mai de cada part dei valadas industrialas de la Sambra e de la Mòsa (metallurgia, construccions mecanicas, industria chimica, veiraria), e dinc la quita region de Gembloux (construccions mecanicas).
La província de Namur abrica un di sètis pus importants del paleolitique, la bauma de Spy, descobèrta en 1886. I a quauquas remarcablas glèisas romanas (Celles, Hastière), de fortalesas impausantas (Corroy‑le‑Château, Poilvache, Montaigle, Vêves) e divers chastèls agradimentats de jardins a la francesa (Annevoie, Freyr). La província s'enaltura també d’avedre la sola facultat dei sciéncias agronomicas de Belgica (Gembloux).
[Modificar] Istòria
La província de Namur es una de las nau províncias creadas per la Constitucion bèlga de 1831, una de las detz existentas despuèi 1960 (quand compartiguèron la província "Brabant" en "Vlaamse Brabant" e "Brabant Wallon"). Mai granda que lo reire-departament francés de Sambra e Mòsa, s'es crescuda, al Sud, de territòris venent del departament deis Ardenas (tractat de París de novembre de 1815). Sei rasas correspondon pas a las del reire-comtat de Namur nimai a las de l'avescat creat sota Felipe II (1559).
[Modificar] Presentacion pel viatjador
La Mòsa dintra en Belgica coma fa ‘na vesina, acompanhada longament per doas ribas francesas que cavon en tèrra belga l’entalha de Givet, sol endrèit de França que parla enquèra valon. Mas en província namuresa la Mòsa sarà libra e urosa. Sarà ‘na rèina orlada de casaus e de chastèls, animada de batèus de plasença e de pescaires a la linha, florida, copada per lo rambalh gaujós dei restancas.
Laissa a mãn esquèrra la Francha Seuva e Oignies, lo vilatge dei veusas, que lors òmes morisson vers quaranta ans de la silicòsi di paumons, agantada dinc leis ardesièras de Fumay.
La seuva ressontís de la destrau di boscatiers. Lis esclopaires de Cerfontaines e de Nismes lai venon quèrre la fusta per fabricar lis esclòps valons, « les socques wallones », descoletadas coma d’escarpins, tengudas d’una benda de cuèr tachada de cobre.
L’Aiga Blancha, al nòrd, l’Aiga Negra al sud, se rejonhon al nòrd-èst, un pauc al nòrd de Nisme, per formar lo Vihoin, que contunha vers l’èst, per rejónher la Mòsa.
Li senhors de Couvin, arran de l’aiga negra, aimavon chaçar pels gaspalhats poblats de lèbres e de chabròus, puèi ofrir dinc lor chastèl ajocat is òrles de l’Aiga Negra de taulejadas qu’an laissat grand remembre. I a pas mai de senhor, i a pas mai de chastèl, mas demòra la « dukasse », la vòta de Couvin, vers la Sant Joan, que s’i minja aitant de pompas coma se’n vèi dinc lei kermessas de Breughel : pompas al sucre, a la crèma, is agrassons, is agrimols, cuèita dinc la forniau après la fornada de la setmana, e que lis enfants tòrnon de la bocha del forn en se cramant a las platinas inquèra chaudas.
Nismes atira li campaires, a l’entorn de la gisclada de l’Aiga Negra, di gorgs dis Abannets e del Matricòlo. Li mai gausards se riscon dinc lei baumas de l’Adugeoir.
Mariemborg pòrta lo nom de Maria d’Ongria, la sòrre de Carles Quint, que l’avia fait bastir al nòrd del jonhent de l’Aiga Blancha ambé l’Aiga Negra. Avia pas qu’una pòrta e la cresion inexpugnabla, mas li Francés d’Enric lo Segond la prenguèron d’assalt e la rasèron.
Sèm pas qu’a la dintrada de la província e n’avèm ja toti lis aspets : païsatges de ribèiras e de bòsces, un mostier d’aquí d’alai, de fortalesas destruchas e de baumas misteriosas, d’aigas bojolantas que la ròcha engolís o fai gisclar de las prigondors.
Al mieg de tot aquò, la Mòsa, pigra e mairenala, reculís dinc son sen prigond lei ribèiras que s’i escampon, rendudas. Banha lo Prat dis Avocats d’Hastièra, qu’es lo verdier mai bèl de Belgica, s’espestilòga al pè del maine dels comtes de Florennas, cascalha puèi dinc la robina que la mena a Waulsòrt.
Après Houyet, la vau s’estrechís e li rochàs se butasson. Aquò’s aquí que la Belgica tòca seis originas : ossamentas preïstoricas a Furfòòz e Chaleux, e tot pròchi, leis ossamentas paleoliticas de Spy. L’Istòria contunha dinc la mèma region. A Gomrieux, la pèira-fita de la « Pèira que vira » nos fai imaginar de druides acampats. Rognées e Védrin aun de cementèris gallo-romãns. En Andena regnava una familha pepinida, ambé lors filhas qu’avion li noms dei santas verges del país: Santa Begga, Santa Gudula, Santa Amelbèrga. D’aquessas dròllas nasquèron puèi Pepin lo Brèu, Pepin de Herstal, Carles Martèl.
Tota la valada mosana e lei seuvas vesinas restontisson del galaup di quatre fraires Aymon perseguits per la rancura de l’Imperador Karle Mayne. Puèi, quò sarà Felipe de Borgonha que vendrà chastigar lei ciutats rebeladas, e qu’escamparà a la Mòsa li cendres e li còrs de lors aparadors. Puèi lo Francés envasís l’Ardena, d’Enric IV a Lovís Quatòrge, puèi ambé li soldats de la Revolucion e li granadiers de l’Empèri. La Mòsa lis arrestet pas gaire, coma arrestarà pas longtemp tampauc li regiments alemands de 1914 e lors tancs de 1940.
Pasmens, de vilas a bèl esprèssi per la guèrra gardavon la Mòsa : Mariemborg, Felipevila onde Napoleon passet la nueit amara que seguet la batalha de Waterloo. Sobre lis dos òrles se seguission las torres mèstras, li nalts barris merletats, lei ciutadèlas.
La de Dinant veguet mai de sang que totas leis autras : dos cents assalts e detz-e-sèt sètis. Li Dinantés èron valents e batalhiers.
D’uèi Bouvignes es pas qu’una de sei borgadas, mas las doas localitats foguèron longtemp rivalas. Bouvignes èra del comtat de Namur, quand Dinant èra del principat de Lieja, sovent en garrolha ambé li Borguinhons.En 1466, Dinant resistet gloriosament al duc Philippe, e penjet en efigia son filh, lo comte de Charolais. Aqueste s’embufet e venguet assetjar la vila ambé 30 000 òmes d’aquel còp. La prenguet e la pilhet durant tres jorns « de tala sòrta que semblava qu’i aguèssa cent ans que la vila estava roïnada ». Li Borguinhons faguèron lhigar uèit cents Dinantés dos a dos per l’esquina, e lis escampèron pel flume.
Après aquela atrocitat la vila se relevet pasmens, mas li Francés venguèron l’atacar. Enric lo Segond faguet destoscar e chaplar lis abitadors dinc lei quitas glèisias onde s’èron refugiats. Lovís XIV esparnhet la vila. I faguet demorar Madame de Maintenon, que l’acompanhava dinc sas campanhas militaras ; venia prendre près de guela un moment de solaç quand lei lassièras del sèti de Namur li’n laissavon lo léser.
Dinant patiguet plã també de la guèrra de Quatòrge, mas se rescombeliguet. Era tot escàs relevada que la guèrra de 1940 la prenguet coma champ batalhier.
Pasmens, jaguda en riba de Mòsa, la vila es una dei mai embelinairas de tota la valada, ambé sei charrèiras de bricas, sei botigas que dardalhon de cobres jaunes e rotges, lo miralh lise del flume que desdobla la siloeta de la glèisia Nòsta Dòmna e son campanal a bulbe que Victor Hugo comparava a una gigantesca pichèrra. Pasibla es sa passejada long de l’aiga, a l’ombra de la falesa escalabèrta, fins la Ròcha de Bayard. S’aquò’s bi lo corsier di Quatre Filhs Aymon que copet lo rochàs d’un còp de bata per lor dobrir lo passatge ? S’aquò’s lo glasi de Renaud que fendet la muralha de pèira coma un romegàs ? Maudespièit li poetas, lis istorians faun li realistas e l’i veson puslèu l’òbra dis artilhiers de Lovís Quatòrge, fasent petar la ròcha a la polvera, per elargir la rota e faire passar li canons.
Dinant es una vila gauda qu’aima pas remembrar si malurs. Sap aculir li toristas, ambé sei braçarias nombrosas, si restaurants de las toalhas blanchas, e sas pastissarias onde vendon de « couques ». Lei « cocas » del Dinant son pas lei cocas d’Auvernha, mas de pastissons de pãn d’espécia plã sucrats, de la pasta un pauc pesuga e cachada, mas ambé de fòrmas variadas que faun de còps coma de bas releus adornats de flors, de fruchs, de personatges o de païsatges. Li mòlles de « couques » son d’uèi de fusta de perier o de noguier. Dinc lo temp èron de cobre.
Puèi la Mòsa se fai larja e mondana per arribar a Namur. Vaquí leis isclas e la primièra restanca. E lo pont vièlh de Jambes. Namur a sa ciutadèla sobre lo rochàs, al dessús del jonhent ambé la Sambra que vé de l’oèst, de la província de Hainaut. Aquí demoravon li Galés Aduatiques que se revoltèron en 57 abans Nòste Sénher contra Juli Cesar e guel ne vendet 53 000 coma esclaus.
En 1692, Namur patiguet un long sèti, bailejat per Vauban. Lovís XIV seguia tot, de lònh, establit a la « Roja Censa » pròchi Flawina, ambé Racine e Boileau, qu’i compauset una òda per celebrar la presa de la vila.
Mai tard, lis Olandés mudèron en ciutadèla lo vièlh « chastial » dels comtes (D’uèi se ditz « le tchestiâ » en valon). La severitat massissa di barris chaucha pas la vila vièlha, mas si-be la corona coma un gròs joièl simple dins lei còimas sornas de la Marlanha, l’antiga seuva sagrada.
Namur a una crana glèisia-catedrala barròca : Sant Aubin. Conté un tablèu de Van Dyck e un de Jordaens, e darrier lo mèstre autar un bojau de maubre negre chabís lo còr de Dòm Joan d’Àustria, lo jove e gloriós vencedor di Turcs a Lepante.
Aquel bastard, que Carles Quint confesset a Felipe II sobre son lèit de mòrt, moriguet efectivament a las pòrtas de Namur, al camp de Bojas, a l’atge de trenta ans. Sopçonèron Felipe II d’avedre provocat aquela mòrt, per gelosia di succès de son fraire, e lo perigòrd Brantòme afortís que lo jove eròi europèu foguet empoisonat per de « botinas prefumadas ».
Demòra pas grand causa de la vila de l’Edat Mejana, mas sa cara se retròba inquèra per moments dinc lei charrèiras estreitas del barri de la Marcèla, dinc sas pèiras d’ensinha escalpradas, e sobretot dinc sei viergetas coronadas de flors artificialas dinc lors bojaus. Asseguron que la que se tròba a la cantonada de la charrèira Sant Lop data del sègle Quinge.
Al temp de Carnavau, li gigants de Namur èron li mai vièlhs de Belgica, mas aun disparegut en mai de 1940, quand lis Alemands faguèron cramar l’Ostau comunau.
I a pas mai que li vièlhs que se remembron que Namur avia de tiancaires, de gents que se passejavon ajocats sobre aquessi tiancs, coma li pastres dei Landas. D’uni dison que la Mòsa desbondava sovent e que laissava de nitas, e que sis òrles gaulhavon, e que lis abitadors devion donc s’ajocar sobre li tiancs per s’enfangar pas. Quau sap ? D’autri cònton una brava legenda. Lo comte Jehan avia assetjat la vila que morissia de fãm. Aquela mandet d’emissaris per demandar mercé. Mas lo comte embufat respondet : « Pas cap de perdon ! que me lo venguessiatz demandar de pè, a chaval, en barca o en charri ! »
L’endemãn, lo comte vesia s’aturar de son camp li notables de la vila, ajocats sobre de tiancs, « ni de pè, nimai a chaval, nimai en barca, ni en charri. » Riguet, e la bona umor li essent venguda, faguet la patz ambé la vila. Desenant, i aguet pus cap de regausissença a Namur que remembrèssa pas l’incident. Li Namurencs se faguèron tant biaissuts dinc l’art de chaminar tiancats qu’inventèron de quitas danças e de jòcs, que fasion sobre lo feirau Sant-Romieg, e iquaus assistèron Carles Quint e sis archiducs.
Li darriers tiancaires que podretz veire son pas que de figurants pro pietres venguts per animar lei fèiras. Lo vièlh Namur passa a las trèvas.
Urosament, Namur garda bi son encant un pauc dormissent, dinc sei charrèiras orladas d’ostaus de brica plã roja, sei finèstras gentament adornadas, sa passejada a la ciutadèla, seis ombrinas frescas durant li jorns d’estiu, son Teatre de verdura, e son casinò en riba de Mòsa.
Garda també sa cusina, bessai la mai fina de Belgica, ambé seis especialitats : leis « avisanças » que son de friands folhetats e claufits de charn, la « jôte » o pureia de caulet, l’ensalada de « crêtons » (de lard gras fondut dinc lo vinagre e versat sobre la mai tendra lachuga), la pompa de ris e sobretot lo peis a l’escavesca, anguila o luci, peis de la Mòsa, coma que saia, prefumat de bon vinagre, de ferigola, d’escalòta, de cibola, de jolverd, de giròfla, d’estragon e de pebre de Caiena, sens delembrar lo chuc de mai d’un citron. Bevon pas mai la « keute », la bièra d’òrdi de Namur, mai blonda e amara que deguna auta, mas qu’es estada destronada per lei bièras industrialas, liurada a camionats dinc lei braçarias de la charrèira de Fèrre.
La província de Namur a la tradicion dei « marchas », que tòcon lei fibras mai prigondas de la sensibilitat populara, per lor mescladissa de caractèri religiós e militar. Lei mai famosas son las de Walcourt, Foy Notre-Dame, Fòssas o Gerpinas.
Se semblon totas pels profanes. Se tracha de passejar sobre un chamin mai o mens long lei relíquias d’un sant o una estatua venerada, dinc un cortègi de bandièras e de fanfaras, sota la proteccion d’una escòrta petaradanta e colorada de soldats del dimèrgue.
Aquel biais de faire vé d’una necessitat repetada. Leis armadas d’invasion foguèron nombrosas a passar per la valada mosana. Se compausavon de mercenaris, que rebalavon sovent ambé guessi concubina o be femna e efants. Chalia noirir tot aquel monde, e la sòlda venia pas regularament. Li soldats minjavon lei bèstias di païsãns e lor panavon tot çò que pareissia de valor. Per se gandir d’aquessas rapinas, li vilatges avion degut formar de milícias, assabentadas a la lèsta del manejament de las armas, onde metion toti lis òmes que podion portar la pica o lo mosquet. Aquessas milícias avion de bailes, lo baile del vilatge o l’aubanèl de l’endrèit. Chargats de l’autoritat, volion n’avedre lei marcas exterioras, e se carrèron lèu de quèpis, espanletas, galons. Lis òmes volguèron s’equipar també, a lors despens o li de la comuna ; e coma chalia bi qu’aquela despensa sirviguèssa també en periòde de patz, coma li valents gardas civiques, qu’èron sovent a la pena, meritavon plã també d’èsser a l’onor, la costuma s’establiguet soleta de faire participar la milícia en granda tenguda e en formacion de combat ai regausidas comunalas. La mai brilhanta, qu’atrasia lo mai de monde, èra la vòta, la fèsta parroquiala, ambé sa procession.
Aquessas processions sortission de còps de l’auta mãn del barri protector de la glèisia, – coma a Fòssa, Walcourt, Gerpinas e Foy – ambé lors relíquias preciosas, que podion afiscar la cobeitat di soudards, o la furor dis iconoclastas calvinistas quand lei guèrras religiosas li faguèron venir di País Bas. Alèra li milicians prenguèron lo fusilh per acompanhar Nòsta Dama o lo sant patron de la parròquia, e puèi que rebalavon lo mosquet, ne’n faguèron usatge per espaurugar li possibles panaires e agressors, e per se faire ausir. Res enebrís pas tant coma lo crepitament e l’odor de la polvera, li Chinés o sabion ja. La fola picava dei mãns, lis enfants trepinhavon d’estrambòrd, e la procession n’èra dos còps mai genta.
Las encausas aun disparegut, mas lis efets demòron. Li soldats dei marchas de uèi son pasmens pas de simples figurants engatjats per l’escasença, son de gents del país. N’i a de totas las edats, e coma s’equipon a lors despens e a l’aflat de lor fantasia, lis unifòrmas son variats. Li granadiers d’empèri aun gardat la favor gràcias al shakò e lo gente dolman de sotachas. Mas quand li Francés fasion la guèrra d’Argeria, li Turcs de fantasia e li zoaus faguèron d’amators. Lei foncions d’oficier se vendon a l’enquant e l’òsca es pro nalta. Se tracha pas solament de pagar son grade, chau amai n’èsser digne, e la màger part dis oficiers de marchas venon regularament a Namur prendre quauquas leiçons alprès d’un sergent de mestier per poder ambé l’autoritat convenenta faire portar las armas e formar li rengs. Li rites son anciãns e li respècton menimosament. A Walcourt, lis òmes del vilatge de Daussois chaminon primiers per que son estats li sols qu’aun pas jamai mancat la procession. La quita annada 1815, a la vilha de Waterloo, quand leis armadas francesas, anglesas, alemandas, enfetavon la region, Daussois mandet per gardar Nòsta Dama un caporau e quatre òmes en jargau, que portavon pas qu’un brautgi en mena de fusilh. A Fòssas, li Malonés aun dreit a la darrièra salva, e permeton pas que se traiguèssa après guessi, la mendra desparada.
La Glèisia es pas totjorn plã contenta d’aquela intrusion de l’armada, ambé sa desplegada rambalhosa e encombranta d’unifòrmas, d’òrdres bramats e sas petadas de mosquetaria. La procession i ganha en pintoresque çò qu’i pèrd en reculiment e fervor. Mas li « marchadors » se laisson pas menar per lo bot del nas. La fola d’alhors aima plã si soldats. Se passiona també per lors manòbras, e guessi las tòrnon faire complasentament, pas solament lo jorn de la fèsta e l’endemãn, mas també divers dimenges a l’avança, coma entrinament. Tot aquò, de segur, s’asaiga abondosament de bièra e de genibre. Mai d’un anticlericau feron, e que minja de curat tot lo sant clame de l’annada, mancaria pasmens pas, lo jorn de la procession, de venir presentar leis armas davant la glèisia e de traire de petadas de fusilh en l’onor de la vierge e dels sants.
I a una medalha especiala que decèrnon i vièlhs qu’aun marchat sèt còps a Fòssas. Coma aquela procession se fai pas que cada sèt ans, sèt preséncias representon quand mèma mieg sègle de fidelitat. Amai li medalhats espèron bi que tala constança lor sara comptada al cèu. Un còp un capelãn demandava a un òme, cristiãn mas pechador, çò que fasia pel Bon Dieu, e l’òme respondet amb innocéncia e sens galejar : « Marchi cada annada a Walcourt ! »
De segur, lei glèisas de marcha son sovent plã ancianas. La de Fòssa a coma aquò una collegiala del sègle XI, amb un còr remarcable, barrat per una pòrta de cobre ajorat, cap d’òbra di dauradiers de Dinant.
Walcourt es sota lo signe de la Verge. Sa glèisia anciana a lo campanal en bulbe, d’ardesa negra, tãn caracteristique de la valada mosana. La verge miraclosa d’argent ciselat es la reproduccion d’una estatua primitiva faita per sant Matèrne. La legenda afortís que la portèron al cau d’un pibol durant un encendi, mas que daprès l’estatua refuset de quitar son abric tant qu’una abadia saria pas faita an aquel endreit precís. Se bastiguet l’Abadia del Jardinet, que s’es espatarrada desempuèi. L’aure també es mòrt. Mas cada annada l’estatua d’argent quita sa chapèla e s’arrèsta un moment près d’un rolh argentiu de pibol, mentre que li cantiques s’enauçon, mieg-cobèrts per lo fuòc rodelant di fusilhs, e que lo l’odor de la polvera s’apària i fums blus que monton dis encensòris.
La procession de Fòssas prevista per 1914 se faguet pas qu’en decembre de 1918, tanlèu la vila deliurada. Dos generaus anglés e belcòp d’oficiers aligats i assistiguèron. Aquò foguet probablament unique d’i veire de soldats vertadiers, mas podion pas èsser tant marciaus, ni plens de tant d’estrambòrd coma li « turcs » e li gronhards di vint e dos vilatges que cada sèt ans se recampon a Fòssas.
|
|||
|
|||