Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.47.0-wmf.2 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Event Event talk 0 58804 184403 184379 2026-05-17T16:17:03Z Leptictidium 277 /* Capítol V */ 184403 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. </div> == Notes == <references group=nota/> lq0mdfubinze4ewmfcmk6uou8epcuem 184404 184403 2026-05-18T08:17:34Z Leptictidium 277 3.6.1 184404 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. </div> == Notes == <references group=nota/> 6vj8a4r0ijidmy8onwqs1fe5j2kdwqw 102 60522 184405 2026-05-18T10:28:22Z Aleator 20 n 184405 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Aleator" />{{RH|198|{{Versaleta|Tirant}}}}</noinclude>no volgue{{ss}}en anar ab ell, e de{{s}}uiar lo ab rahons del {{s}}eu prepo{{s}}it: e per ço com era caualler de molt gran animo dellibera de morir o de complir la ventura. E de aço ell no feu deguna demo{{s}}tracio a {{s}}os companyons, ni al vell: mas pres informacio certa deuers qual part era lo ca{{s}}tell a fi que nol pogues errar: e axi aquella nit ells repo{{s}}aren en la ca{{s}}a del vell. Aquella nit lo bon Spercius no dormi molt, e bon mati ans del dia ell {{s}}e leua fengint a {{s}}os companyons que anaua per {{s}}campar aygua: e aque{{s}}ts no curaren dell {{s}}ino ques tornaren a dormir. Com aque{{s}}t fon fora del ca{{s}}al pres vn ba{{s}}to en la ma, que altres armes no tenia, e molt cuytadament ell feu la via del ca{{s}}tell, per ço com ell tenia dubte que {{s}}i {{s}}os companyons {{s}}e leuauen que nol ve{{ss}}en, e ana tal fins que fon al peu del ca{{s}}tell. Era ja lo {{s}}ol ben exit, e lo dia clar e net, e veu la boca de la coua: e aqui ell {{s}}e agenolla ab grandi{{ss}}ima deuocio a la inmen{{s}}a bondat de no{{s}}tre Senyor que per la {{s}}ua infinida mi{{s}}ericordia e pietat lo volgues guardar de tot mal, el volgues liberar e donar animo que no tingues temor del drach, per que pogues traure aquella anima de pena, e fer la venir a la {{s}}an{{ct}}a e vera fe catholica. E com hague finida la oracio ell {{s}}e {{s}}enya e comanas a Deu, e entra dins la coua tant com la claror li dura: e aqui ell lança vn gran crit per que lo drach lo hois. Com lo drach {{s}}enti la veu del home i{{s}}que ab molt gran brogit. Lo caualler qui {{s}}enti la gran remor que lo drach<noinclude></noinclude> lmnj45xsbcghemov8upde3k3izaydtp 102 60523 184406 2026-05-18T10:29:03Z Aleator 20 n 184406 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Aleator" />{{RH||{{Versaleta|lo Blanch.}}|199}}</noinclude><section begin="cap395"/>portaua hague grandi{{ss}}ima temor, e agenollas en terra dient moltes bones oracions. E com lo drach li fon de prop, e ell lo veu de tan leja figura {{s}}tigue fora de {{s}}i mateix, e tanca los ulls per ço que la vi{{s}}ta no li pogue comportar de veure, e nos mogue poch ni molt, car en tal punt era que mes era mort que viu. E lo drach que veu que lome nos mouia, ans {{s}}taua {{s}}perant, molt gentilment e {{s}}uau {{s}}e aco{{s}}ta a ell, e be{{s}}al en la boca. E lo caualler caygue en terra {{s}}mortit: e lo drach de continent {{s}}e torna vna belli{{ss}}ima donzella quil pres en la {{s}}ua falda, e comença li a fregar los polços, e dix li {{s}}emblants paraules: Caualler virtuos, no hajau temor de res, e obriu los ulls, e veureu quant be vos {{s}}ta aparellat. E lo caualler Spercius {{s}}tech per {{s}}pay de vna hora {{s}}mortit e fora de tot recort. E la gentil dama ince{{ss}}antment fregant li los pol{{s}}os e be{{s}}ant lo per fer lo retornar. Apres pa{{ss}}ada la hora ell cobra le{{s}}perit, e obri los ulls, e veu la donzella de tan grandi{{ss}}ima bellea quil be{{s}}aua molt {{s}}ouint, pres molt gran {{s}}forç en {{s}}i, e dreças, e ab {{s}}forçada veu dix paraules de {{s}}emblant {{s}}til. <section end="cap395"/><section begin="cap396"/> {{c|{{x-gran|CAPITOL CCCXCVI.}}}} {{c|''Reque{{s}}ta de amor que fa lo caualler Spercius a la donzella.''}} {{LletraInicial|T|text=TAnta}} es la gracia e perfeccio que en la vo{{s}}tra galan per{{s}}ona ab {{s}}aber infinit repo{{s}}a,<section end="cap396"/><noinclude></noinclude> t3kbampkx7py7hh0bpwr0wm0u2cd17w 102 60524 184407 2026-05-18T10:29:13Z Aleator 20 n 184407 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Aleator" />{{RH|200|{{Versaleta|Tirant}}}}</noinclude>que james la mia lengua ba{{s}}taria recitar la menor part de aquella: com la mia anima {{s}}ia totalment {{s}}ot{{s}}me{{s}}a a la vo{{s}}tra voluntat, e lo bell {{s}}guart vo{{s}}tre me dona beatitut. Mas flames de leal amor qui a mon {{s}}perit continuament han combatut de{{s}}que {{s}}o en aque{{s}}ta illa, e fuy informat de vo{{s}}tra gran bellea, la qual me dona animo{{s}}a força aumentada de virtuts e bens que en vos repo{{s}}en, me han donat atreuiment de venir aci, e po{{s}}ar per obra lo que fins aci haueu vi{{s}}t. Car en aquella hora queus hoi nomenar, amor me feu veure a vos en {{s}}perit, e deliberi morir per deliurar a vos de la pena que pa{{ss}}aueu: molt mes ara que tinch noticia de vo{{s}}tra gentile{{s}}a he deliberat ab verdadera eleccio e{{ss}}er tot vo{{s}}tre per les tantes {{s}}ingularitats e perfeccions que tinch conegudes en vos, que james en altra no conegui: car yo a vos per a {{s}}empre vull {{s}}eruir com a {{s}}enyora que {{s}}ou de mi, e de les co{{s}}es mies, {{s}}uplicant vos de molta gracia conega en vo{{s}}tra gentile{{s}}a que {{s}}ou contenta del que he fet per vos. Empero aquell delit que vo{{s}}tra gran bellea a mi repre{{s}}enta entre los altres me fara glorios viure: e {{s}}i tanta gloria Deu per {{s}}ola merce me atorga, qual home en lo mon ab mi egual pot e{{ss}}er? E per ço no fretura queus mo{{s}}tre ab paraules la mia amor e{{ss}}er {{s}}tada la major e mes feruent que james home a neguna dona portas per {{s}}ola fama, e axi {{s}}era {{s}}ens fallir tant quant la mia mi{{s}}era vida {{s}}o{{s}}tendra aque{{s}}t cors: e mes encara {{s}}i de lla com de ça {{s}}e ama {{Pt|perpetual-|perpetualment,}}<noinclude></noinclude> 1crr2sftsfsgkhfinzegt4hnbknj1gw 102 60525 184408 2026-05-18T10:29:23Z Aleator 20 n 184408 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Aleator" />{{RH||{{Versaleta|lo Blanch.}}|201}}</noinclude>{{Pt|ment,}}<section begin="cap396"/>podeu e{{ss}}er {{s}}egura en vo{{s}}tres manaments fer quant ordenareu. E per quant {{s}}e que teniu tanta abte{{s}}a, que ba{{s}}tau conexer en le{{s}}guart e continença mia del be queus vull, mes que dir nous poria, re{{s}}te en {{s}}perança de vo{{s}}tra piado{{s}}a per{{s}}ona atenyer infinida gloria. Acabaua Spercius lo darrer {{s}}o de les {{s}}ues enamorades paraules, quant la donzella feu tal principi. <section end="cap396"/><section begin="cap397"/> {{c|{{x-gran|CAPITOL CCCXCVII.}}}} {{c|''Re{{s}}po{{s}}ta feta per la donzella al caualler Spercius.''}} {{LletraInicial|C|text=CAualler}} virtuos, negun terme no es de tanta longitut quem ba{{s}}tas a poder vos regraciar, com yo volria, lo que fet haueu per mi: e per ço re{{s}}te en la vo{{s}}tra di{{s}}creta con{{s}}ideracio lo que ab paraules no puch mo{{s}}trar. Me {{s}}forçare al meu poder per {{s}}erueys los majors que per mis poran fer: retre premi dels vo{{s}}tres {{s}}ingulars a{{ct}}es e con{{s}}tancia de animo viril, car haueu po{{s}}ada en perill la vida vo{{s}}tra per traure e liberar a mi de tanta pena ine{{s}}timable. E perque tinch conegut le{{s}}trem de vo{{s}}tre valer, e la tanta virtut que de vos puc atenyer, me ofir tota vo{{s}}tra, e regracie a Deu de hauer me atorgat gracia de venir en mans de per{{s}}ona tal que en virtuts no ha par. E {{s}}iau cert que la molta amor queus porte es tanta, que pa{{ss}}a del que ordena ma vida<section end="cap397"/><noinclude></noinclude> ss7pem5orcxtbl1o5mkua2xul0btpol 102 60526 184409 2026-05-18T10:29:33Z Aleator 20 n 184409 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Aleator" />{{RH|202|{{Versaleta|Tirant}}}}</noinclude><section begin="cap397"/>humana. E en aço me obliga la condicio de gentile{{s}}a que en vos tinch coneguda: e confiau de mi, car yous fare benauenturadament viure. E pres lo per la ma, e po{{s}}al dins la coua en vna belli{{ss}}ima cambra que la donzella tenia a {{s}}eruitut {{s}}ua, la qual era molt ben abillada: e mo{{s}}tra li gran quantitat de tre{{s}}or, lo qual li pre{{s}}enta en{{s}}emps ab la {{s}}ua per{{s}}ona. E lo caualler Spercius li regracia molt la {{s}}ua proferta, acceptant aquella ab grandi{{ss}}imes gracies que li feu, abraçant e be{{s}}ant la mes de mil voltes: e {{s}}ens no voler perdre temps en paraules, pres la en braços, e po{{s}}a la {{s}}obre lo lit, e aqui conegueren los ultims termes dels {{s}}enyals de amor. <section end="cap397"/><section begin="cap398"/> {{c|{{x-gran|CAPITOL CCCXCVIII.}}}} {{c|''Com lo caualler Spercius ab la gentil dama que hauia conqui{{s}}tada torna a {{s}}os companyons.''}} {{LletraInicial|N|text=NO}} fon de poca {{s}}tima la contentacio que lo caualler venturos tingue de la conqui{{s}}tada {{s}}enyora. E al mati com foren leuats, ma per ma, ixqueren de la coua e feren la via del ca{{s}}al on lo caualler Spercius hauia lexats {{s}}os companyons: los quals admirats com lo veren axi venir ab tan bella companyia, foren po{{s}}ats en gran alegria, car dubtauen que no fos mort, o que li hagues {{s}}eguit algun inconuenient. E molt mes foren acon{{s}}olats com li veren portar per la ma tan {{Pt|be-|belli{{ss}}ima}}<section end="cap398"/><noinclude></noinclude> ckqcdct0tc0rc1a7rp6j5yptx44a7kj 102 60527 184410 2026-05-18T10:29:43Z Aleator 20 n 184410 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Aleator" />{{RH||{{Versaleta|lo Blanch.}}|203}}</noinclude>{{Pt|lli{{ss}}ima}} donzella: aco{{s}}taren {{s}}e a ella, e feren li molt gran reuerencia, car lo {{s}}eu ge{{s}}t e continença demo{{s}}traua e{{ss}}er {{s}}enyora de gran {{s}}tat e de molta {{s}}tima. E feren laors e gracies a la diuina clemencia de la molta gracia que obte{{s}}a hauia. E la gentil dama los abraça e feu los molta honor, e entraren en ca{{s}}a del pa{{s}}tor: e aqui la donzella feu molta honor al pa{{s}}tor e a {{s}}a muller, e proferils de fer los molt de be: e {{s}}tigueren aqui ab gran plaer e con{{s}}olacio. E {{s}}tant aqui feren portar la roba que la donzella tenia en la coua, e la moneda, e abillaren molt be lo ca{{s}}al del pa{{s}}tor. Apres per temps vingueren aqui fu{{s}}tes, les quals noliejaren, e feren venir gent de altres parts per poblar la illa, la qual en breu temps fon molt be poblada: e edificaren aqui vna ciutat molt noble qui Spertina fon nomenada la venturo{{s}}a: e molts altres lochs, e viles e ca{{s}}tells hi foren edificats e poblats: e moltes {{s}}gle{{s}}ies e ca{{s}}es de religio{{s}}os quey foren edificades a honor, laor e gloria de no{{s}}tre {{s}}enyor Deu, e de la {{s}}ua {{s}}acrati{{ss}}ima Mare, e hi donaren molta renda per {{s}}u{{s}}tentacio dels {{s}}eruidors de Deu. E vi{{s}}que aque{{s}}t caualler Spercius ab la {{s}}ua {{s}}enyora per lonch temps {{s}}enyors de la illa, e de alguns altres en torn: e hagueren fills e filles que heretaren apres ells, e vi{{s}}queren pro{{s}}perament e quieta. Acis lexa lo libre a parlar del caualler Spercius per no tenir prolixitat, e torna a recitar del {{s}}tol de Tirant lo Blanch qui anaua a Conte{{s}}tinoble.<noinclude></noinclude> rfj9yzv9t194pt7cr3nw9auurej41gm 102 60528 184411 2026-05-18T10:29:53Z Aleator 20 n 184411 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Aleator" />{{RH|204|{{Versaleta|Tirant}}}}</noinclude> {{c|{{x-gran|CAPITOL CCCXCIX.}}}} {{c|''Com Tirant trames vn embaxador al Emperador com ab tot lo {{s}}eu {{s}}tol era al port de Troya.''}} {{LletraInicial|C|text=COm}} Tirant fon dauant lo port de Valona, trames vna galera dins lo port, e mana als patrons de les .vj. naus qui eren carregades de forment que i{{s}}que{{ss}}en del port, e {{s}}egui{{ss}}en le{{s}}tol: e aque{{s}}ts donaren vela, i{{s}}queren del port e {{s}}eguiren le{{s}}tol. Com le{{s}}tol fon en lo canal de Romania feu la via del port de Gigeo, qui es lo port de Troya, e aqui {{s}}urgiren, e {{s}}peraren tot le{{s}}tol que fos aju{{s}}tat. Tirant tingue con{{s}}ell ab lo Rey de Sicilia, e lo Rey de Feç, e ab tots los altres barons e cauallers ja que era de fer: car ell tenia noua que tot le{{s}}tol del Solda era en lo port de Conte{{s}}tinoble, qui eren mes de .ccc. fu{{s}}tes, entre naus, e galeres, e altres fu{{s}}tes. E fon deliberat que lança{{ss}}en vn home en terra qui {{s}}abes la lengua mori{{s}}ca, e que en la nit entras en Conte{{s}}tinoble per aui{{s}}ar al Emperador com Tirant ab tot lo {{s}}eu {{s}}tol era al port de Troya, qui es dins lo braç de Sent Jordi, e a cent milles e a poch mes de Conte{{s}}tinoble. E no li volgueren dar letra neguna, a fi que {{s}}i era pres per los moros que no fo{{ss}}en aui{{s}}ats: e aquell in{{s}}truiren molt be de tot lo que hauia de dir al Emperador. E tengut lo con{{s}}ell<noinclude></noinclude> h2sgt7geqb4w0vuixrq6r3vso9jdm67 102 60529 184412 2026-05-18T10:30:03Z Aleator 20 n 184412 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Aleator" />{{RH||{{Versaleta|lo Blanch.}}|205}}</noinclude>Tirant crida vn caualler natural del regne de Tuniç qui era {{s}}tat moro, y era de ca{{s}}a real, lo qual hauia nom Sinegerus, home molt {{s}}pert, ginyos, eloquent e valenti{{ss}}im caualler, qui era {{s}}tat catiu en Conte{{s}}tinoble e {{s}}abia tots los pa{{ss}}os, e dix li tot lo que tenia de dir al Emperador e a la Prince{{s}}a, e dona li lo {{s}}egell {{s}}eu per que Lemperador li donas fe e crehença. E lo dit caualler {{s}}e mes en orde a la mori{{s}}ca en {{s}}o de alacayo: e pres lo vn berganti, e de nit po{{s}}aren lo en la terra ferma, a vna legua luny del camp dels moros qui tenien lo {{s}}iti en la ciutat de Conte{{s}}tinoble. E aque{{s}}t caualler cautelo{{s}}ament desviant {{s}}e del camp dels moros feu la via de la ciutat. E encara no pogue {{s}}capar que no donas en mans de{{s}}pies del camp dels moros: empero ell parlant los en lur lenguatge molt di{{s}}cretament, dient los com era de lur companyia, lexaren lo pa{{ss}}ar. E com fon aplegat a vn portal de la ciutat, los qui guardauen lo portal quil veren prengueren lo pen{{s}}ant que fos dels moros del camp: e aque{{s}}t los dix que no li fe{{ss}}en mal, com ell era embaxador de Tirant que venia a parlar ab Lemperador. E les guardes de continent be acompanyat lo portaren dauant Lemperador qui en aquella hora {{s}}e leuaua de {{s}}opar. Com lo caualler Sinegerus fon dauant Lemperador, ell {{s}}e agenolla als {{s}}eus peus, e be{{s}}a li la ma e lo peu, e dona li lo {{s}}egell de Tirant. E Lemperador miral, e conech les armes de Tirant. Lauors Lemperador lo abra-<noinclude></noinclude> 6fayci8f4fqzbh2jgl7i2w6xaq7umbx 0 60530 184413 2026-05-18T10:30:21Z Aleator 20 n 184413 wikitext text/x-wiki <pages index="Tirant lo Blanch IV (1905).djvu" from="197" to="203" fromsection="cap395" tosection="cap395" header=1 current="Capítol 395" autor="" prev="[[../Capítol 394|Capítol 394]]" next="[[../Capítol 396|Capítol 396]]" /> sobz4647o7hyp8kv6zbz87tng7x3k6e 0 60531 184414 2026-05-18T10:30:31Z Aleator 20 n 184414 wikitext text/x-wiki <pages index="Tirant lo Blanch IV (1905).djvu" from="203" to="205" fromsection="cap396" tosection="cap396" header=1 current="Capítol 396" autor="" prev="[[../Capítol 395|Capítol 395]]" next="[[../Capítol 397|Capítol 397]]" /> dz32bkht9o59mxo9n926wixz4gbneyt 0 60532 184415 2026-05-18T10:30:41Z Aleator 20 n 184415 wikitext text/x-wiki <pages index="Tirant lo Blanch IV (1905).djvu" from="205" to="206" fromsection="cap397" tosection="cap397" header=1 current="Capítol 397" autor="" prev="[[../Capítol 396|Capítol 396]]" next="[[../Capítol 398|Capítol 398]]" /> j2lkxg7qk1e49gi49jxiklumgpd3w9u 0 60533 184416 2026-05-18T10:30:51Z Aleator 20 n 184416 wikitext text/x-wiki <pages index="Tirant lo Blanch IV (1905).djvu" from="206" to="207" fromsection="cap398" header=1 current="Capítol 398" autor="" prev="[[../Capítol 397|Capítol 397]]" next="[[../Capítol 399|Capítol 399]]" /> jmqs0qt8l3ggnjwd2s47v7z8ar7dkbg