Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.47.0-wmf.4 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Event Event talk 0 55236 184484 184358 2026-06-01T09:16:38Z Leptictidium 277 184484 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre III|Llibre III]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre II'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] A qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor de tot Àsia per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i obtingueren molts trofeus davant dels adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas. [2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula. [3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia conferit la dignitat de pròedre.<ref name=Pròedre group=nota>El [[:w:Pròedre|pròedre]] era el president nominal del [[:w:Senat de l'Imperi Romà d'Orient|Senat]].</ref> Ja he parlat a bastament de tots els trofeus que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de desempallegar-se'n. [4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene d'Alània|Irene d'Alània]].</ref> Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus. [5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu. [6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que sorgien. === Capítol II === [1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.<ref name=Sinadè group=nota>[[:w:Nicèfor Sinadè|Nicèfor Sinadè]], fill de la germana de Botaniates amb [[:w:Teodul Sinadè|Teodul Sinadè]].</ref> El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap. [2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa. [3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors<ref name=Esclaus group=nota>Literalment, «esclaus».</ref> i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per Vostra Majestat. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li de tot cor que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,<ref name=Pau group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%3A15&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Romans 12:15].</ref> es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos. [4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat. === Capítol III === [1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar. [2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés. [3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia. [4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que estava casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava el seu propi parentiu: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.<ref name=Eurip group=nota>L'[[:w:Eurip|Eurip]], el braç de mar que separa l'illa d'[[:w:Eubea|Eubea]] de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.</ref> === Capítol IV === [1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat. [2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens<ref name=Agarens group=nota>El gentilici ''[[:w:Agarens|agarens]]'', que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als [[:w:Expansió de l'islam|primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte]], posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.</ref> que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat. [3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens. [4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella. [5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre<ref name=Mestre group=nota>Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de [[:w:Mestre (Imperi Romà d'Orient)|mestre]] tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de [[w:Mestre dels oficis|mestre dels oficis]].</ref> sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la salvació. [6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon<ref name=Çorlu group=nota>Avui [[:w:Çorlu|Çorlu]].</ref> (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,<ref name=Menut group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 801.</ref> i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)<ref name=Pacurià group=nota>El militar [[:w:Gregori Pacurià|Gregori Pacurià]] era [[:w:Ibèria Bagràtida|iber]], és a dir, georgià, i no pas armeni.</ref> per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandor d'esperit. [7] Havent escoltat fil per randa el que deia i sent conscient que en casos com aquest no convé vacil·lar, sinó que cal emprendre una acció més audaç com més aviat millor, [Pacurià] li contestà: «Si et poses en marxa demà a trenc d'alba, et seguiré i lluitaré de bon grat al teu costat. Ara bé, si ho deixes per a l'any que ve, no tinguis cap dubte que aniré jo mateix a veure l'emperador i us denunciaré a tu i els teus col·laboradors sense titubejar». [Aleix] li digué: «Com que veig que, gràcies a Déu, et preocupes per la meva salvació, no negligiré el teu consell, però cal que ens donem garanties en forma de jurament». Prestaren, doncs, aquest jurament i [Aleix] li prometé que, si Déu l'elevava al tron imperial, promouria [Pacurià] a la dignitat de domèstic, que aleshores ocupava ell mateix. Després de prendre comiat de Pacurià, Aleix Comnè anà a visitar Umbertopul, un altre guerrer consumat.<ref name=Umbertopul group=nota>[[:w:Constantí Umbertopul|Constantí Umbertopul]], presumiblement fill d'Humbert d'Hauteville i, per tant, nebot de Robert Guiscard.</ref> Li exposà el pla i els motius que l'hi havien impel·lit, tot exhortant-lo a afegir-se a la seva causa. La resposta, afirmativa, no es feu esperar: «Jo també lluitaré valerosament en nom teu, cara a cara amb el perill». [8] Entre altres raons, aquests dos homes feien un braç i un cor amb Aleix per la seva valentia i el seu enteniment. L'apreciaven sobretot per la seva munificència i per com li agradava obrir la mà als altres malgrat que no anava cosit d'or. No era dels que rapinyen tot allò que poden i es desviuen per ser rics. La generositat no se sol mesurar per la quantitat de diners que es donen, sinó que se sol jutjar per la intenció. De la mateixa manera que es pot considerar generós algú que no té gaire cosa i, tanmateix, dona en la mesura de les seves possibilitats, també es pot dir que un ric que enterra els seus diners o que no fa caritat en la justa mesura és un nou Cresos o Mides consumit per l'avarícia, un miserable garrepa que serra les llavors de comí.<ref name=Comí group=nota>El concepte grec de κυμινοπρίστης, que literalment significa ‘serrador de [[:w:Comí|comí]]’, era una manera pintoresca de referir-se a algú tan gasiu que suposadament es molesta a serrar una cosa tan insignificant com una llavor de comí per estalviar-ne una part.</ref> Com que feia temps que sabien que Aleix estava dotat de totes les virtuts, els homes ja esmentats eren partidaris de la seva proclamació [com a emperador] i resaven pel seu acompliment. [9] Havent obtingut el jurament que li havia demanat, Aleix feu via cap a casa per posar la seva gent al corrent de les últimes notícies. El meu pare feu totes aquestes coses la nit del diumenge de tirofàgia.<ref name=Tirofàgia group=nota>En el [[:w:Calendari litúrgic ortodox|calendari litúrgic ortodox]], la [[:w:Tirofàgia|tirofàgia]] és la setmana que precedeix la [[:w:Gran quaresma|gran quaresma]]. Durant aquests dies, ja no es pot menjar carn, però encara es poden consumir llet i productes lactis (i peix i ous). El 1081, el diumenge de tirofàgia caigué en 14 de febrer.</ref> L'endemà a punta de sol eixí de la ciutat amb els seus companys. El poble sortí a ovacionar Aleix pel seu sentit de la iniciativa i la seva perspicàcia i, inspirat pels successos, compongué una cançoneta en llengua vulgar que els resumia amb molta gràcia, explicant com havia vist venir la conspiració i les mesures que havia ideat per guardar-se del perill. La cançoneta anava exactament així: «El dissabte de tirofàgia ho descobrires, que bé, Aleix! I el dilluns de bon matí, falcó meu, vola alt ara mateix». El que venia a dir aquesta cançoneta, que anava de boca en boca, era: «El dissabte de tirofàgia, quina joia que fossis tan viu, Aleix; el dilluns que segueix el diumenge, alces el vol com un falcó que domina les altures per sobre dels confabuladors bàrbars». === Capítol V === [1] La mare dels Comnens, Anna Dalassena, que havia concertat un matrimoni entre la filla de Manuel, el seu fill primogènit, i el net de Botaniates, tenia por que el preceptor<ref name=Preceptor group=nota>Els dos promesos (tant el nen, que possiblement era el sebast Miquel Botaniates, com la nena, que tal vegada era una Anna Comnena diferent de l'autora d'aquesta obra) eren infants. És per això que el vailet encara tenia un tutor.</ref> fos assabentat de la conxorxa i la delatés a l'emperador. Així doncs, ordí una trama excel·lent. Feu reunir tothom al vespre per anar a retre culte a Déu a les seves santes esglésies, puix que tenia per costum visitar els recintes sagrats. Dit i fet: vingueren tots, com era habitual, tragueren els cavalls dels estables i tingueren cura de fer veure que els guarnien de selles per a dones. Mentrestant, el net de Botaniates i el seu preceptor dormien en un allotjament a part que els havia estat assignat. [2] Pels volts de la primera guàrdia, els Comnens, que es disposaven a armar-se i partir a cavall de la ciutat imperial, tancaren les portes i en lliuraren les claus a la seva mare. Seguidament, tancaren sense fer soroll les portes de l'allotjament on dormia Botaniates, el gendre de la mare per part de la seva neta. Es limitaren a ajustar-les, sense cloure-les del tot, no fos cas que fessin soroll i el despertessin. Dedicaren la major part de la nit a aquests preparatius. Abans del primer cant del gall, obriren les portes i, juntament amb la mare, les germanes, les mullers i la mainada, anaren a peu fins al fòrum de Constantí, on els seus camins se separaren: ells es dirigiren al Palau de Blaquernes a marxes forçades mentre elles corrien cap al temple de Santa Sofia. [3] El preceptor de Botaniates es deixondí i veié el que havia passat. Sortí a buscar-los amb una torxa a les mans i reeixí a atrapar-los en poc temps, quan encara no havien arribat a l'Església dels Quaranta Sants.<ref name=Quaranta group=nota>Una de les diverses esglésies dedicades als [[:w:Quaranta Màrtirs de Sebaste|Quaranta Màrtirs de Sebaste]] a Constantinoble.</ref> Dalassena, la mare d'aquells fills tan distingits, l'apercebé immediatament i li digué: «Sé que algú ens ha denunciat a l'emperador, així que vaig de camí cap a les santes esglésies per acollir-me a la seva protecció en la mesura que pugui. Ja tornaré al palau a trenc d'alba. Tu, ves-te'n i informa els porters de la nostra vinguda tan bon punt obrin les portes». L'home complí l'ordre sense fer-se pregar. [4] Les dones atenyeren el temple del jerarca Nicolau, situat arran de la gran església. Aquest lloc, que encara avui es coneix com a ''Prosfígion'',<ref name=Prosfígion group=nota>‘Refugi’.</ref> fou establert fa molt de temps com a santuari per als acusats de delictes. De fet, formava un mateix cos amb el gran temple.<ref name=Nicolau group=nota>La capella de Sant Nicolau, un annex de [[:w:Santa Sofia (Istanbul)|Santa Sofia]], era el punt d'entrada per a les persones que es volien [[:w:Acolliment a sagrat|acollir a sagrat]] a la basílica. Fou enderrocada a la dècada del 1320 per fer lloc a contraforts necessaris per prevenir l'esfondrament de l'edifici sencer.</ref> Suposo que la intenció dels antics era que els acusats que en traspassessin el llindar quedessin eximits de la pena estipulada per les lleis. En efecte, els emperadors i cèsars d'antany no es desentenien en absolut de la benanança dels seus súbdits. El custodi del temple, reticent a obrir-los les portes, inquirí per la seva identitat i els seus orígens. Una persona que anava amb el grup li respongué: «Són dones d'Orient. Han esgotat les provisions, així que volen acabar el seu pelegrinatge com més aviat millor per poder tornar a casa». [El custodi] els obrí les portes i les deixà passar de seguida. [5] L'endemà, l'emperador convocà el senat en conèixer les accions dels homes i, com era d'esperar, intervingué en l'assemblea amb una diatriba contra el domèstic. Així mateix, envià un tal Estraboromà i un tal Eufemià a cercar les dones i emmenar-les al palau. Dalassena els digué: «Feu saber a l'emperador que els meus fills són fidels servidors de Sa Majestat que compleixen el seu deure escarrassadament i de bon grat, desafiant el perill sense vacil·lar i dedicant-se en cos i ànima a la defensa del seu poder. Ara bé, l'enveja que no pot tolerar l'afecte i l'estima que els prodiga Sa Majestat els sotmet a un risc greu i constant. Han destapat una conspiració per arrancar-los els ulls i, no podent suportar més aquesta amenaça tan injusta, han sortit de la ciutat no com a revoltats, sinó com a fidels servidors, per fugir del perill imminent, alertar Sa Majestat de la trama ordida en contra d'ells i implorar el seu auxili». [6] Insistiren amb vehemència que havia d'acompanyar-los. Indignada, els replicà: «Aparteu-vos i deixeu-me entrar a l'església de Déu per retre culte. Havent vingut fins a les seves portes, seria absurd que ara no hi entrés per pregar a la meva senyora, la Mare de Déu tota Immaculada, que intercedeixi davant de Déu i de l'ànima de l'emperador». Els emissaris accediren a aquesta petició raonable i li obriren pas. Avançant a poc a poc, com afeixugada per la vellesa i el dolor (o, més ben dit, fingint que ho estava), cap a l'entrada del presbiteri, feu dues genuflexions i, a la tercera, es deixà caure a terra. Aferrant-se ben fort a les portes sagrades, exclamà: «Llevat que em tallin les mans, no penso sortir del recinte sagrat mentre no hagi rebut la creu de l'emperador com a garantia de seguretat». [7] Estraboromà es tragué la creu pectoral que duia a sobre i l'oferí [a Dalassena], que li contestà: «No us demano aquesta garantia a vosaltres, sinó al mateix emperador. Tampoc no em conformaré amb una creu petita. Cal que sigui de mida considerable». Volia que el jurament fos clarament visible; si el prestaven sobre una creueta de no res, correria el risc que moltes persones no en fossin testimonis. «Per tant, apel·lo al seu judici i la seva pietat. Aneu-vos-en i feu-li-ho saber.» [8] La seva nora, la muller d'Isaac (que havia entrat al temple quan havia obert les portes per a l'himne matinal), es llevà el vel que li cobria la cara i els digué: «Si ella se'n vol anar, que se'n vagi. Nosaltres no eixirem d'aquest lloc sagrat mentre no hàgim rebut garanties, encara que ens costi la vida». Veient l'obstinació i la descaradura creixent de les dones i temorosos de provocar un avalot, [els missatgers] giraren cua i anaren a comunicar-ho tot a l'emperador. Aquest últim, bo per naturalesa i commogut per les paraules de la dona, li trameté la creu sol·licitada juntament amb la promesa que no tenia cap motiu per estar neguitejada. Quan sortí de la santa església de Déu, la feu tancar amb les filles i les nores al convent de monges de Pètria, ubicat prop de la Porta de Ferro. Així mateix, es feu portar la consogra [de Dalassena], nora del cèsar Joan (que tenia la dignitat de protovestiària),<ref name=Maria group=nota>[[:w:Maria de Bulgària (protovestiària)|Maria de Bulgària]], mare d'Irene Ducena i, per consegüent, àvia de l'autora. No és del tot clar si ocupava personalment el càrrec de [[:w:Protovestiària|protovestiària]] o si era anomenada així en virtut del seu matrimoni amb el protovestiari Andrònic Ducas.</ref> que era al temple construït en honor de Nostra Senyora, la Mare de Déu, a Blaquernes,<ref name=Blaquernes group=nota>L'[[:w:Església de Santa Maria de Blaquernes|església de Santa Maria de Blaquernes]], una de les més importants de tota la ciutat.</ref> i també la feu confinar al convent de Pètria,<ref name=Convent group=nota>Molt probablement el [[:w:Convent de Santa Eufèmia|convent de Santa Eufèmia]].</ref> que ja he esmentat. Afegí l'ordre que els seus cellers, graners i fons de diners havien de ser conservats intactes. [9] Cada dia, a primera hora, anaven totes dues a preguntar als guàrdies si tenien notícies dels seus fills. Els custodis els transmetien tot allò que arribava a les seves orelles de manera franca i oberta. La protovestiària, de mans i cor generosos i desitjosa de propiciar-se els guàrdies, els animava a agafar tants queviures com volguessin per a consum propi, car elles mateixes es podien fer dur les coses que necessitessin sense cap impediment. Així doncs, els custodis es tornaren més propensos a informar-les i elles sempre estigueren al corrent dels esdeveniments. === Capítol VI === [1] Així estaven les dones. Mentrestant, els revoltats havien arribat a la porta del Braquiònion, a Blaquernes, i n'havien esmicolat les baldes sense miraments per accedir als estables imperials, on havien sostret els cavalls que els semblaven més útils i havien tallat les potes del darrere per sota de la cuixa a la resta amb l'espasa.<ref name=Braons group=nota>Sembla més probable que els Comnens es limitessin a tallar-los els braons, procediment habitual per incapacitar un cavall i evitar que l'enemic el pugui fer servir.</ref> Seguidament, havien anat sense més dilació al monestir de Cosmídion,<ref name=Cosmídion group=nota>El [[:w:Monestir dels Sants Cosme i Damià|monestir dels Sants Cosme i Damià]], on [[:w:Berenguer d'Entença i de Montcada|Berenguer d'Entença]] i els seus [[:w:Almogàver|almogàvers]] passarien uns dies el 1304.</ref> situat als afores de la gran ciutat. A fi d'evitar tota confusió i aclarir el relat, cal dir que hi havien coincidit amb la protovestiària abans que l'emperador la fes venir, com ja he exposat, i se n'havien acomiadat quan es disposaven a sortir. A més a més, hi trobaren Jordi Paleòleg,<ref name=Paleòleg group=nota>El general [[:w:Jordi Paleòleg (militar)|Jordi Paleòleg]], un dels primers [[:w:Paleòlegs|Paleòlegs]] coneguts, era el marit d'[[:w:Anna Ducena|Anna Ducena]] i, per tant, concunyat d'Aleix.</ref> a qui pressionaren per afegir-se a la seva causa i obligaren a acompanyar-los. [2] Una precaució raonable els havia impedit revelar-li les seves intencions de bon principi: el pare d'aquest Jordi<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Paleòleg|Nicèfor Paleòleg]], dux de Mesopotàmia.</ref> professava una lleialtat fèrria envers l'emperador, així que assabentar-lo de la rebel·lió no era una acció exempta de perill. Al començament, Paleòleg es mostrà recalcitrant, plantejant-los objeccions, amonestant-los per la seva desconfiança i insistint que, com diu la dita,<ref name=Pescador group=nota>Comnena evoca la dita «ἁλιεὺς πληγεὶς νοῦν οἴσει», traduïble per ‘un pescador ferit es torna sensat’ i assimilable al refrany català «gat escaldat, gat escarmentat».</ref> acabarien escarmentant i demanant-li ajuda. Tanmateix, la protovestiària, que era sogra de Paleòleg, l'amollí mitjançant exhortacions d'allò més vehements i amenaces d'allò més greus del que li passaria si no es posava al costat [dels Comnens]. [3] A continuació, dirigí la seva atenció a les dones, tant la seva muller, Anna, com la seva sogra, Maria, que venia de l'estirp més noble dels búlgars i tenia les faccions i extremitats tan belles i de proporcions tan harmonioses que en aquell temps no hi havia cap dona que fos més formosa que ella. Paleòleg i Aleix no tenien ni la més mínima intenció de deixar-la a l'estacada. Així doncs, els que anaven amb Aleix decidiren treure-les d'allí. Alguns deien de portar-les a alguna fortalesa, però Paleòleg, a qui li semblava millor conduir-les a l'església de la Mare de Déu de Blaquernes, tingué l'última paraula. Sense perdre ni un moment, sortiren amb elles i les encomanaren a la protecció de la Puríssima Mare de la Paraula,<ref name=Logos group=nota>El [[:w:Logos (cristianisme)|Logos]], és a dir, [[:w:Jesucrist|Jesucrist]].</ref> que tot ho veu. Ells mateixos tornaren [a Cosmídion] i discutiren el següent pas. Paleòleg digué: «Aneu-vos-en i ja us atraparé ben aviat amb les meves possessions». Es donava el cas que conservava allí els seus béns mobles. Encetaren el trajecte sense tardar i ell els seguí amb els animals de bast dels monjos, als quals havia carregat els seus cabals. Arribaren plegats, sans i estalvis a Tzurúlon, un altre poble de Tràcia, on casualment es trobaren amb l'exèrcit que hi havia marxat per ordre del domèstic. [4] Creient oportú avisar el cèsar, Joan Ducas, que vivia a les seves propietats de les terres de Morobund,<ref name=Morobund group=nota>No hi ha unanimitat en la identificació de Morobund. N'hi ha que la situen a quatre passes de Constantinoble i en relacionen el nom amb [[:w:Merobaudes (militar)|Merobaudes]], un militar de la darreria del segle ɪᴠ, o qualque altre personatge homònim; d'altres l'associen al llogaret de [[:w:Morodvis|Morodvis]], a Macedònia del Nord; i encara d'altres suggereixen que podria ser el mateix lloc que Psel·los esmenta com a ''Querobacos'', entre Adrianòpolis i Constantinoble.</ref> despatxaren un missatger per assabentar-lo de la revolta. El portador de la notícia atenyé la finca a primera hora i, un cop davant del llindar, demanà el cèsar. Joan,<ref name=Net group=nota>[[:w:Joan Ducas (megaduc)|Joan Ducas]], germà d'Irene Ducena i, per consegüent, cunyat d'Aleix.</ref> el net d'aquest últim, que era un vailet imberbe i, per aquest motiu, estava sempre amb el cèsar, entrà corrents per despertar-lo amb l'anunci de la rebel·lió. Astorat per les seves paraules, [el cèsar] li etzibà un mastegot a la templa i el feu fora mentre el renyava per dir bajanades. Al cap de poc, el noi tornà a entrar i li repetí la notícia, aquesta vegada acompanyada pel missatge que li adreçaven els Comnens. [5] Un fragment de la missiva deixava entreveure la revolta amb una frase molt ben trobada: «Hem preparat una vianda exquisida i ricament assaonada; si vols compartir aquest festí, vine com més aviat millor per gaudir d'un banquet abundant en el qual no mancarà de res». Després d'incorporar-se, es reclinà sobre el colze dret i feu cridar el missatger que li havien enviat. Quan aquest últim acabà de relatar-li totes les vivències dels Comnens, el cèsar proferí un «pobre de mi», es tapà la cara amb les mans i començà a acaronar-se la barba, garbellant un sac de pensaments, fins que prengué la determinació d'unir-se a la rebel·lió. Feu venir immediatament els mossos d'estable, pujà a cavall i seguí la ruta que el menaria als Comnens. [6] Fent camí, es creuà amb un cert Bizantí<ref name=Gentilici group=nota>L'original grec Βυζαντίῳ es pot interpretar sia com un nom propi, sia com un gentilici.</ref> que es dirigia a la gran ciutat amb una bossa plena d'or. A la manera d'Homer, li preguntà: «Qui ets i d'on?».<ref name=QuiEts group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Odissea'', X, 325, per exemple.</ref> Quan sentí que transportava al fisc una gran quantitat d'or recaptat en impostos, l'instà a compartir el teulat de nit amb ell, tot prometent-li que a punta d'alba seria lliure d'anar on li vingués de gust. Notant l'oposició i indignació que havia suscitat la seva proposta, el cèsar tornà a la càrrega encara més fermament fins que els seus mots el convenceren, puix que tenia el do de la paraula i una ment aguda i portava la persuasió a la llengua, com un nou Èsquines o Demòstenes.<ref name=ÈsquinesDemòstenes group=nota>[[:w:Èsquines d'Atenes|Èsquines]] i [[:w:Demòstenes|Demòstenes]] foren un parell de polítics i oradors atenencs del segle ɪᴠ aC notoris per la seva art retòrica… i la virulència de la seva rivalitat.</ref> Feu nit amb aquest home en una caseta, prodigant-li tota mena d'atencions, convidant-lo a sopar i procurant-li un bon descans a fi de retenir-lo al seu costat. [7] Bizantí estava tan impacient per reprendre la ruta cap a Bizanci que guarní els cavalls a la primera claror del dia, a l'hora que el sol avança a pas lleuger vers l'horitzó oriental. El cèsar ho veié li digué: «Espera, vine amb nosaltres!». L'altre, que ni tan sols no sabia on anaven i ignorava completament la raó per la qual era considerat digne d'un tracte tan amable, es tornà a enutjar, recelós del cèsar i les seves cortesies. Així doncs, [el cèsar] repetí la invitació. En adonar-se que no l'escoltava, canvià d'actitud i l'advertí en un to més aspre de les conseqüències de desobeir les seves instruccions. Davant de la contumàcia [de Bizantí], ordenà traslladar el seu equipatge als seus propis animals de bast abans de continuar el camí i li concedí la vènia d'anar-se'n on volgués. Com que la por de ser empresonat si es presentava davant dels funcionaris del fisc imperial amb les mans buides li impedia transitar cap al palau i tampoc no gosava fer marxa enrere pel desordre i la confusió imperants des que havia corregut la veu sobre la rebel·lió de Comnè, seguí el cèsar a contracor. [8] L'atzar volgué que el cèsar topés uns turcs que travessaven el riu Euros.<ref name=Maritsa group=nota>El [[:w:Maritsa|Maritsa]], que avui en dia fa frontera entre Grècia i Turquia.</ref> Frenant el cavall amb la brida, inquirí d'on venien i on anaven i els prometé que els pagaria una dinerada i els consideraria dignes de tota mena de favors si cavalcaven cap a Comnè al seu costat. Acceptada la seva oferta, exigí als capitostos un jurament per concloure solemnement el pacte. El prestaren d'acord amb el seu costum i proclamaren que serien fervents aliats de Comnè. [9] Prosseguí el camí vers els Comnens amb els turcs. Quan l'albiraren, restaren admirats davant del seu nou botí. No cabien a la pell de goig, sobretot el meu pare, Aleix, que rebé el cèsar amb una abraçada i altres mostres d'afecte. I després? Prengueren la carretera que conduïa a la capital per recomanació i instigació del cèsar. [10] Tots els habitants de les viles sortiren espontàniament a aclamar-lo emperador, llevat de la gent de l'Orestíada,<ref name=Orestíada group=nota>La comarca d'Adrianòpolis, ciutat d'on venia Nicèfor Brienni, coneguda com a ''[[:w:Orèstias|Orèsties]]'' abans de la seva refundació per l'emperador [[:w:Hadrià|Adrià]].</ref> que feia temps que estava vexada per la captura de Brienni i, per tant, havia pres partit per Botaniates. Feren un alto a Atira<ref name=Atira group=nota>[[:w:Atira|Atira]], l'actual [[:w:Büyükçekmece|Büyükçekmece]].</ref> i l'endemà avançaren fins a Esquiza<ref name=Esquiza group=nota>Identificada amb [[:w:Yarımburgaz|Yarımburgaz]] o, d'un temps ençà, amb [[:w:Altınşehir (Başakşehir)|Altınşehir]].</ref> (una altra població de Tràcia), on plantaren el campament. === Capítol VII === [1] Estaven tots en suspens, esperant veure el caire que prenien els esdeveniments i anhelant que el seu predilecte fos proclamat emperador. La majoria resaven per Aleix, però els partidaris d'Isaac, que no ho donaven per perdut, feien mans i mànigues per convèncer tothom que podien. Hi havia un conflicte en aparença irreconciliable entre els que en preferien l'un com a timoner de la nau imperial i els que desitjaven que fos l'altre. Aleix comptava amb els seus parents, entre els quals hi havia el precitat cèsar Joan Ducas, brillant tant en la planificació com en l'execució, a qui jo mateixa coneguí durant un breu temps, així com els nets d'aquest últim, Miquel<ref name=Miquel group=nota>[[:w:Miquel Ducas (protoestrator)|Miquel Ducas]], un altre germà d'Irene Ducena.</ref> i Joan, i per descomptat el seu cunyat Jordi Paleòleg, que removien cel i terra per afaiçonar el parer de tots els que els envoltaven, movent els fils, com se sol dir,<ref name=Vela group=nota>El proverbi que evoca Comnena, «πάντα κάλων κινεῖν», ve del món nàutic i es pot comparar amb l'expressió ‘anar a tota vela’.</ref> i recorrent a tots els trucs que podien a fi d'aconseguir que Aleix fos l'elegit. A poc a poc anaven portant totes les opinions allí on volien i deixant els adeptes d'Isaac en clara minoria. [2] El cèsar Joan anava d'una banda a l'altra i tothom es doblegava a la seva voluntat, car la vastitud de la seva ment i la grandària del seu cos, dotat de faccions dignes d'un sobirà, no tenien parió. Què no feien els Ducas? Què no deien? Quins beneficis no prometien tant als oficials com als soldats rasos a canvi d'elevar Aleix al pinacle de l'imperi? Declaraven: «Rebreu els millors obsequis i els més alts honors, concedits segons correspongui a cadascú, en comptes de repartir-los de qualsevol manera, com fan els comandants ignorants i poc experimentats. Fa temps que marxeu amb l'estratopedarca. Com a gran domèstic d'Occident, ha compartit la sal amb vosaltres i ha lluitat gallardament al vostre costat, tant en emboscades com en batalles campals, arriscant la pell i fins i tot la vida per vosaltres. Ha travessat planes i muntanyes amb vosaltres mantes vegades, ha viscut les misèries de la guerra i us coneix bé tant en conjunt com individualment. És un favorit d'Ares i té una particular estima pels soldats que es distingeixen per la seva valentia». [3] En això estaven els Ducas. Aleix, per la seva banda, tractava Isaac amb tot el respecte del món i li acordava en tot moment la precedència, fos per afecte fraternal o més aviat —val a dir-ho— pel fet que el conjunt de l'exèrcit tancava files al seu voltant i esperava amb il·lusió el seu ascens al poder, mentre que no parava ni la més mínima atenció a Isaac. Com que estava en una posició de poder i força i la cosa anava segons les seves pretensions, intentava animar el seu germà fingint que li deferia la dignitat imperial. Era una ficció inofensiva: es podia permetre ballar l'aigua als ulls al seu germà, fent veure que li cedia el poder, amb la confiança de saber que l'exèrcit sencer estava decidit a catapultar-lo a les més altes esferes. [4] El temps anava escolant-se i, mentrestant, les tropes es congregaven al voltant de la tenda en estat d'expectació. Cadascú orava per l'acompliment del seu escenari desitjat. Isaac es dreçà, agafà la bota tenyida de porpra<ref name=Bota group=nota>Un dels atributs imperials.</ref> i provà de calçar-la al seu germà. Veient que aquest últim es negava reiteradament a acceptar-la, li digué: «Fes-me cas. És a través de tu que Déu vol cridar la nostra família», portant-li a la memòria el vaticini d'una persona que se'ls havia aparegut al voltant del lloc dit ''de Carpià''<ref name=Carpià group=nota>Conjunt d'edificis situat arran del [[:w:Corn d'Or|Corn d'Or]].</ref> un dia que anaven del palau a casa. [5] Quan passaven per allí, els havia sortit al pas un home que o bé era un ésser superior o bé, per parlar amb propietat, tenia una clarividència fora del comú a l'hora de predir l'avenir. Canós, barbut i caminant amb el cap destapat, semblava un sacerdot. Aferrant-se a Aleix, que anava a cavall, per la cama, li havia fet una estrebada i recitat a cau d'orella un vers de la lira de David: «Amb majestat triomfant, guia el teu carro a favor de la veritat i la clemència».<ref name=Salm group=nota>Salms 45:4 ([https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+45%3A5&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 45:5], en la [[w:Bíblia Catalana Interconfessional|Bíblia Catalana Interconfessional]]), un dels [[:w:Salms reials|salms reials]].</ref> I havia afegit: «Oh sobirà Aleix». Pronunciades aquestes paraules com si fossin una profecia, havia desaparegut. Aleix li havia perdut la pista malgrat cercar-lo per tot arreu i amollar les brides per anar-li al darrere en un va intent de trobar-lo i esbrinar qui era i d'on venia exactament. Allò que havia estat nítidament visible havia esdevingut del tot invisible. [6] Quan havia tornat al costat d'Isaac, el seu germà l'havia cosit a preguntes sobre l'aparició, suplicant-li que compartís el secret amb ell. Com que no ho deixava córrer de cap de les maneres, Aleix, que al principi semblava que no les tenies totes, li havia acabat revelant el missatge reservat. Parlant amb Isaac, l'havia rebutjat com una simple fantasia, una mera elucubració; dins el cap, emperò, no podia evitar relacionar aquell home venerable amb el teòleg fill del tro.<ref name=Boanerges group=nota>[[:w:Joan Evangelista|Joan Evangelista]] (cf. [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Mc+3%2C17&l=ca Marc 3:17]).</ref> [7] Constatant que es complien les previsions del vell i que les seves paraules es convertien en fets, Isaac insistí més vigorosament i l'obligà a posar-se la bota tenyida de vermell,<ref name=Vermell group=nota>La mateixa que la «bota tenyida de porpra» d'abans.</ref> mogut sobretot per l'ardent devoció de totes les tropes per Aleix. Tot seguit, els Ducas iniciaren l'aclamació. Entre altres motius, l'acceptaven pel fet que la seva parenta Irene, la meva mare, era la muller legítima del meu pare. Els parents de sang els imitaren amb entusiasme, igual que la resta de l'exèrcit, unint-se a l'aclamació amb veus que retronaven gairebé fins al cel. Succeí una cosa extraordinària: en el moment decisiu, els que feia un instant que defensaven opinions diametralment oposades i haurien preferit la mort a desistir del seu objectiu havien fet front comú i estaven tan cohesionats que ningú no hauria pogut ensumar les discrepàncies que els havien separat fins aleshores. === Capítol VIII === [1] En l'entretant havia circulat el rumor que Melissè<ref name=Melissè group=nota>[[:w:Nicèfor Melissè|Nicèfor Melissè]], magnat anatòlic insurreccionat contra Botaniates des de la tardor anterior.</ref> havia arribat a la rodalia de Dàmalis<ref name=Dànalis group=nota>[[:w:Dàmalis (ciutat)|Dàmalis]], ciutat de la riba asiàtica del Bòsfor, dins els límits de l'actual [[:w:Üsküdar|Üsküdar]].</ref> amb un exèrcit considerable i que ja havia estat aclamat emperador i vestit de porpra. [Els Comnens] donaven molt poca credibilitat a la notícia, però [Melissè], un cop informat de les seves circumstàncies, els trameté de seguida uns emissaris amb una carta que venia a dir el següent: [2] «Gràcies a Déu, el meu exèrcit i jo hem avançat fins a Dàmalis sans i estalvis. Soc conscient dels fets que heu viscut i de com la Divina Providència us ha preservat de la malícia d'aquells esclaus i de les seves vils temptatives en contra vostre, així com de les mesures que heu pres per guardar-vos-en. Déu ha volgut que siguem parents<ref name=Eudòxia group=nota>Era cunyat d'Aleix en virtut del seu casament amb [[:w:Eudòxia Comnena (germana d'Aleix I)|Eudòxia Comnena]].</ref> i, com sap Déu, que tot ho jutja, no hi ha cap parent de sang que us tingui més apreciació i estima que jo. Per tant, el que convé és que ens posem d'acord per consolidar-nos en una posició ferma i segura que ens deixi a recer de tots els vents i ens serveixi de base per administrar diligentment els afers de l'imperi. Certament ho aconseguirem si, Déu volent, us empareu de la ciutat i us ocupeu dels interessos d'Occident, amb un de vosaltres proclamat [emperador], mentre que a mi em deixeu els d'Àsia, amb el dret de portar la diadema, vestir de porpra i ser aclamat, com és costum entre els emperadors, juntament amb el que hagi estat proclamat de vosaltres, governant amb un sol pensament encara que els territoris i els afers hagin estat repartits. Així regirem l'imperi entre els dos sense lluites intestines.» [3] Els emissaris no reberen una resposta definitiva en acabar el missatge. A l'altre dia, [els Comnens] els convocaren i esmerçaren una bona estona a fer-los entendre que les demandes de Melissè no eren factibles. Passat un dia, els presentarien la seva oferta a través de Jordi, dit ''Manganes'',<ref name=Manganes group=nota>El futur protopròedre [[:w:Jordi Manganes|Jordi Manganes]].</ref> a qui havien confiat la seva cura. No negligien gens ni mica el setge mentre discutien aquestes coses, ans llançaven escaramusses sempre que podien per posar a prova les muralles de la ciutat. L'endemà els cridaren per comunicar-los la solució que els semblava millor: Melissè seria honorat amb la dignitat de cèsar, portaria la diadema i rebria l'aclamació i totes les altres coses que corresponen a aquesta dignitat. A més a més, li seria concedida la major ciutat dels tessalis,<ref name=Tessalònica group=nota>Tessalònica.</ref> on hi ha una bellíssima església dedicada al megalomàrtir Demetri, en la qual l'oli perfumat que emana de la seva venerable tomba té un efecte guaridor infal·lible sobre els que hi acudeixen amb fe.<ref name=Demetri group=nota>L'[[:w:església de Sant Demetri|església de Sant Demetri]].</ref> [4] La proposta no satisfeu en absolut [els missatgers]. Ara bé, com que les seves peticions havien estat rebutjades i havien vist l'envergadura dels preparatius del rebel contra la ciutat i la mida de l'exèrcit que menava, tampoc no volien deixar passar l'oportunitat i que els Comnens, confiats després de prendre la ciutat, reneguessin de les promeses, així que demanaren formalitzar el pacte amb un crisòbul escrit amb lletres vermelles. Aleix, el flamant emperador, assentí amb el cap i de seguida feu cridar Jordi Manganes, que li feia de secretari, per encarregar-li la redacció del crisòbul. Aquest últim alentí l'afer durant tres dies enfilant una excusa rere l'altra: adés deia que estava tan esgotat de treballar de dia que ja no tenia forces per enllestir el text durant les hores nocturnes, adés es planyia que de nit havia caigut una espurna sobre el document i l'havia incinerat. Esgrimint aquests pretextos i encara d'altres, Manganes anava embolicant la troca<ref name=Troca group=nota>L'autora fa un joc de paraules amb el nom de Manganes i el verb μαγγανεύω, que significa ‘embolicar la troca’.</ref> i dilatant la tasca. [5] Els Comnens es posaren en marxa i en un tancar i obrir d'ulls es plantaren al lloc dit ''Àretes''.<ref name=Àretes group=nota>Hi ha dubtes sobre la ubicació exacta d'Àretes. Podria correspondre o bé al barri de [[:w:Haramidere|Haramidere]] o bé al municipi de [[:w:Bakırköy|Bakırköy]], tots dos als suburbis occidentals d'Istanbul.</ref> Aquest indret, situat prop de la ciutat, domina la plana i, vist des de sota, té l'aparença d'un turó. Un vessant fa baixada cap al mar i un altre cap a Bizanci, mentre que els altres dos estan orientats cap al nord i l'oest. Exposat a tots els vents, gaudeix d'un flux ininterromput d'aigua clara i potable. El turó és completament erm, sense plantes ni arbres, com si l'haguessin pelat uns llenyataires. Pel seu paisatge agradable i temperat, l'emperador Romà Diògenes hi havia fet bastir edificis resplendents i dignes dels emperadors per a breus estades de repòs. Una vegada allí, carregaren contra la muralla no amb torres d'assalt, llançapedres o altres ginys, puix que no tenien prou temps per fer-ho així, sinó amb infanteria lleugera, arquers, llancers i catafractaris. === Capítol IX === [1] Per la seva banda, Botaniates veia que l'estendard dels Comnens havia reunit una munió de gent de totes les condicions i tenia les portes de la ciutat a tocar, mentre que Nicèfor Melissè era a la vora de Dàmalis amb un exèrcit que no tenia res a envejar-los i reclamava el tron imperial de la mateixa manera. No sabia com reaccionar davant de la impossibilitat de contendre amb dues revoltes alhora. De jove havia estat valent com cap altre, però la vellesa l'havia estovat i tornat poruc fins a tal punt que ja només respirava quan l'envoltaven les muralles. Estant així les coses, es decantava per abdicar. Es desfermaren el pànic i la confusió i tothom donava per fet que tots els fronts cedirien a la primera escomesa. [2] Els Comnens preveien que la ciutat fos difícil de capturar, vist que les seves forces es componien de tropes diverses, tant del país com de fora, i on hi ha diversitat de persones hi ha diversitat d'opinions. Aleix, que feia poc que portava les botes [imperials], era conscient de la magnitud del repte i desconfiava de la volubilitat dels soldats, per la qual cosa ordí un altre pla consistent a captivar alguns dels defensors de les muralles amb afalacs, induir-los a mudar de bandera i així prendre la ciutat. [3] Havent passat tota la nit barrina que barrina, de bon matí es dirigí a la tenda del cèsar per explicar-li la idea que li rondava pel cap i demanar-li que anés amb ell a reconèixer les muralles, escodrinyar els merlets i fer un bon cop d'ull als defensors (que també eren de diferents orígens) per trobar la manera de capturar la ciutat. L'ordre no li feu gens de gràcia, car havia pres recentment l'hàbit de monjo<ref name=Monjo group=nota>Després de derrotar Joan Ducas i fer-lo presoner en la [[:w:Batalla del pont de Zompe|batalla del pont de Zompe]], Roussel de Bailleul l'havia declarat emperador pensant que el podria utilitzar en benefici propi. Tanmateix, Ducas havia estat atrapat pels turcs poc després en una emboscada al [[:w:Mont Sòfon|mont Sòfon]] i, un cop rescatat, havia tingut la previsió de fer-se monjo per estalviar-se un càstig pitjor i conservar els seus privilegis.</ref> i creia que els soldats apostats a les muralles i els merlets en farien befa si es presentava davant de les muralles vestit d'aquella manera. No anava pas errat. Tan bon punt el veieren arribar, constret per Aleix, els defensors de les muralles es mofaren de l'«abat» amb comentaris indecents. Malgrat que les injúries el ferien per dins, arrufava les celles i feia com qui sent ploure, concentrat en la seva missió. En efecte, les persones tenaces estan acostumades a perseverar en els seus propòsits independentment de les circumstàncies externes. [4] Inquirí, doncs, qui defensava cada torre. Quan sabé que en una hi havia els anomenats ''immortals'' (un cos particular de les forces romanes), en una altra els varegs de Tule<ref name=Varegs group=nota>La [[:w:Guàrdia varega|guàrdia varega]].</ref> (em refereixo als bàrbars armats amb destrals) i encara en una altra els nemitzes<ref name=Nemitzes group=nota>Forma hel·lenitzada del gentilici dels alemanys en les [[:w:Llengües eslaves|llengües eslaves]].</ref> (una nació bàrbara que servia l'Imperi Romà des de feia molt de temps), digué a Aleix que seria millor no negociar ni amb els varegs ni amb els immortals. Aquests últims eren autòctons i, forçosament, estaven molt ben predisposats envers l'emperador, així que donarien la vida abans que tramar algun mal en contra seu. Pel que fa als que porten l'espasa a les espatlles, veuen la lleialtat als emperadors i la protecció de la seva persona com una tradició ancestral i una herència sagrada transmesa de generació en generació, així que els professen una lleialtat absoluta i no toleren ni el més mínim pensament sediciós. En canvi, si ho provava pel costat dels nemitzes, potser cauria prop de l'objectiu i podria entrar per la torre que defensaven. [5] Dit i fet, Aleix obeí les paraules del cèsar com si fossin un oracle diví. Feu anar un enviat a determinar cautelosament les intencions del capitost dels nemitzes, que tragué el cap des de dalt; després de parlar i escoltar-se durant una bona estona, acordaren que aviat li lliuraria la ciutat. Quan sentiren la notícia inesperada que portava el soldat, els que anaven amb Aleix esclataren d'alegria i es prepararen per pujar a cavall tot engrescats. === Capítol X === [1] Mentrestant, els emissaris de Melissè reclamaven amb insistència el crisòbul que hom els havia promès. Manganes fou cridat immediatament per dur-los-el. Els digué que ja el tenia enllestit, però havia perdut la ploma i l'instrument<ref name=Tinter group=nota>El tinter ricament decorat que contenia la tinta vermella reservada per a la cancelleria imperial.</ref> que eren menester per a les signatures imperials. Cal dir que era un home que sabia dissimular els seus pensaments i tenia una facilitat enorme per preveure el futur, treure profit del passat i discernir el present amb exactitud per guiar-lo amb habilitat cap on li convenia. La seva voluntat li bastava per enterbolir-ho tot. Manganes retardava la redacció del crisòbul per mantenir en suspens les aspiracions de Melissè. Temia que, si rebia abans d'hora el crisòbul que li conferia la dignitat de cèsar, acabés declinant aquest títol, reivindicant el control total de l'imperi (com havia indicat clarament als Comnens) i fent alguna temeritat. A aquestes arts i trampes recorria Manganes per demorar el crisòbul que nomenava un nou cèsar. [2] Estant així les coses, el temps urgia per entrar a la ciutat i els emissaris, que sospitaven que era tot una pantomima, exigiren el crisòbul encara més vivament. Els Comnens els replicaren: «Vist que ja tenim la ciutat a les mans i que anem a emparar-nos-en amb l'ajut de Déu, torneu al vostre amo i senyor i anuncieu-li-ho, tot afegint que, si les coses van tal com esperem i es presenta davant nostre, es compliran tant els nostres desitjos com els seus». Aquest fou el seu missatge als emissaris. Enviaren Jordi Paleòleg a comprovar si Gilpracte, el capitost dels nemitzes, estava disposat a complir la paraula i deixar pas als Comnens. En cas afirmatiu, faria el senyal convingut i ells correrien cap a l'entrada mentre ell ascendia a la torre a tota velocitat per obrir-los les portes. Acceptà de bon grat l'encàrrec de tractar amb Gilpracte, sent com era un home que gaudia de les gestes bèl·liques i de saquejar ciutats. Verament, el podríem descriure com un esfondrador de muralles, com diu Homer d'Ares.<ref name=Esfondrador group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 31 i 455.</ref> Els Comnens, armats i amb totes les tropes arranjades judiciosament, emprengueren a poc a poc un avanç general cap a la ciutat. [3] Jordi Paleòleg feu via cap a la muralla al caient de la tarda i, quan apercebé el senyal de Gilpracte, pujà a la torre amb els que l'acompanyaven. Mentrestant, els que anaven amb Aleix havien arribat a poca distància de les muralles, on havien clavat una palissada i establert ostensiblement un campament. Havent restat atendats en aquell lloc una petita part de la nit, es col·locaren al centre de la falange amb la cavalleria d'elit i el bo i millor de l'exèrcit. Arrengleraren la infanteria lleugera i començaren a marxar pas a pas fins que a la primera claror del dia es plantaren de cop i volta davant de les muralles. Tots estaven en posició de combat i portaven armes de ferro per intimidar els de dins. Quan Paleòleg els feu el senyal des de dalt i els obrí les portes, irromperen atropelladament [a la ciutat], no en formació militar, sinó cadascun al seu aire, carregats d'escuts, arcs i llances. [4] Era Dijous Sant, el dia que fem el sacrifici de la Pasqua mística i oferim un banquet, en la quarta indicció, el mes d'abril del 6589.<ref name=Mundi group=nota>L'1 d'abril del 1081. El [[:w:Calendari romà d'Orient|calendari romà d'Orient]] seguia el sistema ''[[:w:Anno Mundi|Anno Mundi]]'', que compta els anys a partir de la creació del món segons la interpretació de la Bíblia.</ref> L'exèrcit sencer, integrat per tropes del país i de fora, autòctones i dels països veïns, sabia que la ciutat havia estat des de sempre un empori de riquesa, amb tota mena de mercaderies fornides contínuament per mar i terra. Els soldats entraren en allau per la porta de Carisi i es disseminaren per carrers, cruïlles i carrerons. No deixaren indemnes ni les cases ni les esglésies i profanaren fins i tot els santuaris, dels quals tragueren un gran botí. Excepte matar,<ref name=Matances group=nota>Zonaràs sí que parla de matances en la presa de la ciutat.</ref> feren de tot amb alacritat i insolència. El pitjor de tot és que els autòctons tampoc no es reprimiren, com si haguessin oblidat qui eren i baratat els seus costums per altres de pitjors, cometent sense vergonya els mateixos abusos que els bàrbars. === Capítol XI === [1] L'emperador Nicèfor veia aquestes coses i comprenia que estava acorralat, amb la ciutat assetjada per l'oest i Nicèfor Melissè acampat a la rodalia de Dàmalis a l'est. No sabent com procedir, tendia a voler cedir la primacia a Melissè. Quan la ciutat ja havia caigut en poder dels Comnens, feu venir un dels seus servidors més fidels per ordenar-li que emmenés Melissè al palau amb la flota, escortat per un espatari,<ref name=Espatari group=nota>El càrrec d'[[:w:Espatari|espatari]], que originàriament corresponia a un guàrdia de cos privat o imperial, havia esdevingut un títol honorífic cap a principis del segle ᴠɪɪɪ i en temps de Comnena ja estava molt devaluat.</ref> un soldat aguerrit. [2] La ciutat, emperò, fou presa quan encara no havien tingut temps de complir l'ordre. Paleòleg baixà al mar a peu amb un dels seus subordinats. Pujà sense pensar-s'ho dues vegades a una barca que trobà i digué als remers que posessin rumb cap al lloc on solia amarrar la flota.<ref name=Diplociònion group=nota>El port de Diplociònion, avui [[:w:Beşiktaş|Beşiktaş]].</ref> Quan ja tenien l'altra riba a tocar, veié l'home que Botaniates havia enviat a buscar Melissè, que estava ocupat aparellant la flota, i l'espatari en una de les naus de guerra. Feia temps que es coneixien, així que el distingí de lluny. Navegant en paral·lel al seu vaixell, el saludà com de costum, li preguntà d'on venia i on anava i li pregà que el rebés a bord de la nau. A l'espatari li feu un salt el cor quan el veié amb l'espasa i l'escut: «Si no et veiés armat d'aquesta manera, t'acolliria amb molt de goig». [Paleòleg] s'oferí a deposar l'escut i l'espasa i llevar-se l'elm si li permetia embarcar-se. [3] En veure que es desembarassava de les armes, l'espatari l'admeté a la seva nau amb una abraçada efusiva. Paleòleg, home d'accions violentes,<ref name=Violentes group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 403, per exemple.</ref> anà per feina. Saltà a la proa i interpel·là els remers: «Què feu i on aneu, tan entestats a portar les més grans desgràcies sobre el vostre propi cap? Com podeu veure, la ciutat ja ha caigut. El que era gran domèstic ha estat proclamat emperador. Heu vist els homes armats i heu sentit les aclamacions. Cap altre no ocuparà el palau imperial. Botaniates és bo, però els Comnens són molt millors. L'exèrcit de Botaniates és gran, però el nostre el supera amb escreix. En comptes de sacrificar la vida en va i deixar la muller i els fills a l'estacada, esguardeu la ciutat i totes les tropes amb els seus estendards. Escolteu com ressonen les aclamacions. El que abans era gran domèstic i ara és emperador va de camí al palau i ja pren possessió del poder imperial. Poseu-vos amb la popa primera, deixeu que la victòria es decanti a l'altra banda<ref name=Decanti group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XVI, 362, i ''Odissea'', XXII, 236, entre d'altres.</ref> i uniu-vos-hi». [4] Tots es rendiren a les seves paraules i es posaren de part seva, llevat de l'espatari, que estava indignat. L'espadatxí Jordi Paleòleg l'amenaçà d'encadenar-lo allí mateix i precipitar-lo a la coberta o llançar-lo a les profunditats. Aleshores, feu l'aclamació i els remers se li uniren. Com que l'espatari, indignat, es continuava resistint, fou encadenat i retingut a la coberta. [5] [Paleòleg] feu una breu navegació per recuperar l'espasa i l'escut i, seguidament, fondejà on estava fermada la flota per entonar-hi una aclamació general. Tan bon punt veié l'home que Botaniates havia despatxat a assumir el comandament de la flota i transportar Melissè, el detingué i manà als mariners que deixessin anar les amarres. Salpà amb la flota fins a l'acròpolis,<ref name=Sarayburnu group=nota>El promontori actualment conegut com a ''[[:w:Sarayburnu|Sarayburnu]]'', on es troben el Corn d'Or i el [[:w:Mar de Màrmara|mar de Màrmara]], era l'acròpolis i nucli fundacional de la ciutat.</ref> on proferí una aclamació entusiasta. A més a més, digué als remers que paressin de remar i romanguessin a les seves posicions per barrar el pas als que assagessin de fer la travessia des de la riba oriental. [6] Al cap de poc, havent albirat una nau que atracava al Gran Palau, incità els remers del seu propi vaixell a remar de valent per atrapar-la. Quan hi veié el seu pare, s'alçà d'un bot i li feu la reverència que correspon a un progenitor. Aquest, emperò, ni el rebé calorosament ni li digué «llum dolça», com sí que havia fet Odisseu l'itaquès en veure Telèmac.<ref name=Telèmac group=nota>Comnena es confon: qui rep [[:w:Telèmac|Telèmac]] amb aquestes paraules no és Odisseu, sinó el porquer [[:w:Eumeu|Eumeu]] (''Odissea'', XVI, 23) i [[:w:Penèlope|Penèlope]], la mare de Telèmac (''Odissea'', XVII, 41).</ref> Aleshores, hi havia hagut un banquet, pretendents, una contesa, una corda, un arc i un trofeu, l'assenyada Penèlope. Telèmac no havia arribat com a enemic, sinó com a fill que venia a auxiliar el pare; ara, en canvi, hi havia una batalla, una guerra, i ells dos estaven enfrontats per les seves opinions. La disposició de l'un no passava desapercebuda a l'altre, per molt que encara no haguessin passat de la idea a l'acte. [El pare], mirant-lo amb desconfiança, el titllà de beneit i li preguntà: «Què has vingut a fer?». Li respongué: «Vist que ets tu qui ho vol saber, no res». I l'altre: «Espera un moment i, si l'emperador em fa cas, no trigaràs a saber-ho». [7] En arribar al palau, veié que tots [els soldats] estaven dispersos i ocupats prenent botí. Com que li semblava que no costarien gaire de vèncer, requerí a Botaniates que li confiés els bàrbars de l'illa de Tule per escombrar els Comnens de la ciutat. Tanmateix, Botaniates ja ho donava tot per perdut i aparençava que volia evitar una guerra civil: «Escolta'm, Nicèfor», li digué. «Vist que els Comnens han entrat a la ciutat, ves a negociar-hi la pau». [Paleòleg] ho feu de mala gana. === Capítol XII === [1] Els Comnens, plens de confiança després d'entrar [a la ciutat], es deturaren a l'esplanada del megalomàrtir Jordi, dit ''el Siceota'', per deliberar si no seria millor anar a veure les mares i fer-los les salutacions de rigor i de costum abans de dirigir-se cap al palau imperial. Quan ho sentí, el cèsar remeté un dels seus servidors a amenaçar-los i renyar-los per prendre-s'ho amb tanta parsimònia. Així doncs, es posaren en marxa tot seguit. Quan eren prop de la casa d'Iberitzes, es trobaren amb Nicèfor Paleòleg, que els digué: [2] «L'emperador us adreça aquestes paraules: "Ja soc vell i estic sol, sense fills, ni germans, ni altres parents"».<ref name=Familiars group=nota>Com hem vist en capítols anteriors, en realitat Botaniates encara tenia pel cap baix un net i un nebot.</ref> Girant-se cap al flamant emperador Aleix, afegí: «"Si hi estàs d'acord, et prendré com a fill adoptiu. No retiraré a cap dels teus companys d'armes els honors que els has concedit, com tampoc no seré partícip de l'autoritat imperial, ans només seré emperador de nom, per gaudir de les aclamacions, portar les botes vermelles i viure tranquil·lament al palau. L'administració de l'imperi serà teva i només teva"». [3] Els Comnens mostraren la seva conformitat amb l'oferta. En saber-ho, el cèsar sortí rabent a amenaçar-los i apressar-los a anar al palau. Es trobaren quan els Comnens eixien del pati i ell hi entrava a peu per la dreta. Després de llançar-los una pluja de crítiques, veié Nicèfor Paleòleg, que tornava per l'esquerra, i l'interrogà: «Què fas aquí, familiar meu, i quines intencions tens?». La resposta: «Pel que es veu, no reeixiré pas, però he vingut a comunicar als Comnens el mateix missatge de l'emperador que abans. Pensa complir les seves promeses i adoptar Aleix com a fill a fi que exerceixi la sobirania i governi l'imperi com li sembli millor. Ell en tindria prou de ser emperador de nom, portar les botes vermelles, vestir la porpra comuna i viure al palau sense ser destorbat, car és vell i necessita descansar». L'altre, clavant-li una mirada fulminant amb les celles arrufades, li replicà: «Ves i digues a l'emperador que el moment oportú per plantejar-ho hauria estat abans de la presa de la ciutat. A hores d'ara, aquesta negociació ja no té sentit. Ja és vell; que cedeixi el tron i es preocupi de la seva salvació». [4] En això estava el cèsar. En l'entretant, Boril havia estat assabentat que [els Comnens] havien entrat [a la ciutat], que les seves tropes esparpallades no pensaven en altra cosa que agafar botí i despulles i que ells estaven únicament amb els seus parents de sang i per afinitat, així com un escamot de forans. Per tant, decidí plantar-los cara aprofitant que la dispersió del seu exèrcit els deixava en una situació de greu vulnerabilitat. Havent reunit tots els que portaven l'espasa a les espatlles i els soldats de Coma, els anà apostant amb bon ordre en files compactes des del fòrum de Constantí fins al lloc dit ''Mílion''<ref name=Mílion group=nota>El [[:w:Mílion|Mílion]] era el mil·liari a partir del qual es mesuraven totes les distàncies en el si de l'imperi.</ref> i un xic al dellà. Restaren dempeus, escut amb escut, a punt per a la batalla. [5] El patriarca de l'època<ref name=Cosme group=nota>[[:w:Cosme I|Cosme I]], patriarca entre el 1075 i el 1081.</ref> era certament un home sant i pobre que havia viscut l'asceticisme en totes les seves formes, igual que els pares antics que havien passat la vida en deserts i muntanyes. Li era reconegut el do diví de la profecia, puix que havia fet nombroses prediccions sense que mai resultessin falses, i havia esdevingut un model i exemple de virtut per als que vindrien després. Pareixia que no ignorava en absolut les vicissituds de Botaniates. Fos per inspiració divina, fos per suggeriment del cèsar (això també es deia), que feia temps que era amic seu per la seva elevada virtut, aconsellà a l'emperador que renunciés al tron imperial: «No donis peu a una guerra civil ni desobeeixis el mandat de Déu. No vulguis tacar la ciutat amb la sang de cristians. Sotmet-te a la voluntat de Déu i fes un pas enrere». [6] Mogut per les paraules de l'alt sacerdot i tement la insolència de les tropes, l'emperador es vestí i baixà per encaminar-se cap a la gran església de Déu.<ref name=Gran group=nota>Santa Sofia.</ref> Estava tan desconcertat que no caigué en el fet que encara duia la roba pròpia dels emperadors. Boril feu la volta, l'agarrà per la tela fixada al braç amb perles i li arrancà el vestit mentre li deia en to de mofa i escarni: «Ara sí que ens escau aquesta indumentària». [Botaniates] accedí al gran temple de Déu consagrat a la Santa Saviesa, on es reclogué durant un temps. </div> == Notes == <references group=nota/> 9mjpuhdhkyplonwhkq9x9x4isgylw18 184487 184484 2026-06-01T09:20:46Z Leptictidium 277 184487 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre III|Llibre III]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre II'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] A qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor de tot Àsia per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i obtingueren molts trofeus davant dels adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas. [2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula. [3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia conferit la dignitat de pròedre.<ref name=Pròedre group=nota>El [[:w:Pròedre|pròedre]] era el president nominal del [[:w:Senat de l'Imperi Romà d'Orient|Senat]].</ref> Ja he parlat a bastament de tots els trofeus que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de desempallegar-se'n. [4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene d'Alània|Irene d'Alània]].</ref> Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus. [5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu. [6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que sorgien. === Capítol II === [1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.<ref name=Sinadè group=nota>[[:w:Nicèfor Sinadè|Nicèfor Sinadè]], fill de la germana de Botaniates amb [[:w:Teodul Sinadè|Teodul Sinadè]].</ref> El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap. [2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa. [3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors<ref name=Esclaus group=nota>Literalment, «esclaus».</ref> i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per Vostra Majestat. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li de tot cor que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,<ref name=Pau group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%3A15&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Romans 12:15].</ref> es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos. [4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat. === Capítol III === [1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar. [2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés. [3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia. [4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que estava casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava el seu propi parentiu: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.<ref name=Eurip group=nota>L'[[:w:Eurip|Eurip]], el braç de mar que separa l'illa d'[[:w:Eubea|Eubea]] de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.</ref> === Capítol IV === [1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat. [2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens<ref name=Agarens group=nota>El gentilici ''[[:w:Agarens|agarens]]'', que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als [[:w:Expansió de l'islam|primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte]], posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.</ref> que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat. [3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens. [4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella. [5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre<ref name=Mestre group=nota>Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de [[:w:Mestre (Imperi Romà d'Orient)|mestre]] tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de [[w:Mestre dels oficis|mestre dels oficis]].</ref> sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la salvació. [6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon<ref name=Çorlu group=nota>Avui [[:w:Çorlu|Çorlu]].</ref> (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,<ref name=Menut group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 801.</ref> i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)<ref name=Pacurià group=nota>El militar [[:w:Gregori Pacurià|Gregori Pacurià]] era [[:w:Ibèria Bagràtida|iber]], és a dir, georgià, i no pas armeni.</ref> per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandor d'esperit. [7] Havent escoltat fil per randa el que deia i sent conscient que en casos com aquest no convé vacil·lar, sinó que cal emprendre una acció més audaç com més aviat millor, [Pacurià] li contestà: «Si et poses en marxa demà a trenc d'alba, et seguiré i lluitaré de bon grat al teu costat. Ara bé, si ho deixes per a l'any que ve, no tinguis cap dubte que aniré jo mateix a veure l'emperador i us denunciaré a tu i els teus col·laboradors sense titubejar». [Aleix] li digué: «Com que veig que, gràcies a Déu, et preocupes per la meva salvació, no negligiré el teu consell, però cal que ens donem garanties en forma de jurament». Prestaren, doncs, aquest jurament i [Aleix] li prometé que, si Déu l'elevava al tron imperial, promouria [Pacurià] a la dignitat de domèstic, que aleshores ocupava ell mateix. Després de prendre comiat de Pacurià, Aleix Comnè anà a visitar Umbertopul, un altre guerrer consumat.<ref name=Umbertopul group=nota>[[:w:Constantí Umbertopul|Constantí Umbertopul]], presumiblement fill d'Humbert d'Hauteville i, per tant, nebot de Robert Guiscard.</ref> Li exposà el pla i els motius que l'hi havien impel·lit, tot exhortant-lo a afegir-se a la seva causa. La resposta, afirmativa, no es feu esperar: «Jo també lluitaré valerosament en nom teu, cara a cara amb el perill». [8] Entre altres raons, aquests dos homes feien un braç i un cor amb Aleix per la seva valentia i el seu enteniment. L'apreciaven sobretot per la seva munificència i per com li agradava obrir la mà als altres malgrat que no anava cosit d'or. No era dels que rapinyen tot allò que poden i es desviuen per ser rics. La generositat no se sol mesurar per la quantitat de diners que es donen, sinó que se sol jutjar per la intenció. De la mateixa manera que es pot considerar generós algú que no té gaire cosa i, tanmateix, dona en la mesura de les seves possibilitats, també es pot dir que un ric que enterra els seus diners o que no fa caritat en la justa mesura és un nou Cresos o Mides consumit per l'avarícia, un miserable garrepa que serra les llavors de comí.<ref name=Comí group=nota>El concepte grec de κυμινοπρίστης, que literalment significa ‘serrador de [[:w:Comí|comí]]’, era una manera pintoresca de referir-se a algú tan gasiu que suposadament es molesta a serrar una cosa tan insignificant com una llavor de comí per estalviar-ne una part.</ref> Com que feia temps que sabien que Aleix estava dotat de totes les virtuts, els homes ja esmentats eren partidaris de la seva proclamació [com a emperador] i resaven pel seu acompliment. [9] Havent obtingut el jurament que li havia demanat, Aleix feu via cap a casa per posar la seva gent al corrent de les últimes notícies. El meu pare feu totes aquestes coses la nit del diumenge de tirofàgia.<ref name=Tirofàgia group=nota>En el [[:w:Calendari litúrgic ortodox|calendari litúrgic ortodox]], la [[:w:Tirofàgia|tirofàgia]] és la setmana que precedeix la [[:w:Gran quaresma|gran quaresma]]. Durant aquests dies, ja no es pot menjar carn, però encara es poden consumir llet i productes lactis (i peix i ous). El 1081, el diumenge de tirofàgia caigué en 14 de febrer.</ref> L'endemà a punta de sol eixí de la ciutat amb els seus companys. El poble sortí a ovacionar Aleix pel seu sentit de la iniciativa i la seva perspicàcia i, inspirat pels successos, compongué una cançoneta en llengua vulgar que els resumia amb molta gràcia, explicant com havia vist venir la conspiració i les mesures que havia ideat per guardar-se del perill. La cançoneta anava exactament així: «El dissabte de tirofàgia ho descobrires, que bé, Aleix! I el dilluns de bon matí, falcó meu, vola alt ara mateix». El que venia a dir aquesta cançoneta, que anava de boca en boca, era: «El dissabte de tirofàgia, quina joia que fossis tan viu, Aleix; el dilluns que segueix el diumenge, alces el vol com un falcó que domina les altures per sobre dels confabuladors bàrbars». === Capítol V === [1] La mare dels Comnens, Anna Dalassena, que havia concertat un matrimoni entre la filla de Manuel, el seu fill primogènit, i el net de Botaniates, tenia por que el preceptor<ref name=Preceptor group=nota>Els dos promesos (tant el nen, que possiblement era el sebast Miquel Botaniates, com la nena, que tal vegada era una Anna Comnena diferent de l'autora d'aquesta obra) eren infants. És per això que el vailet encara tenia un tutor.</ref> fos assabentat de la conxorxa i la delatés a l'emperador. Així doncs, ordí una trama excel·lent. Feu reunir tothom al vespre per anar a retre culte a Déu a les seves santes esglésies, puix que tenia per costum visitar els recintes sagrats. Dit i fet: vingueren tots, com era habitual, tragueren els cavalls dels estables i tingueren cura de fer veure que els guarnien de selles per a dones. Mentrestant, el net de Botaniates i el seu preceptor dormien en un allotjament a part que els havia estat assignat. [2] Pels volts de la primera guàrdia, els Comnens, que es disposaven a armar-se i partir a cavall de la ciutat imperial, tancaren les portes i en lliuraren les claus a la seva mare. Seguidament, tancaren sense fer soroll les portes de l'allotjament on dormia Botaniates, el gendre de la mare per part de la seva neta. Es limitaren a ajustar-les, sense cloure-les del tot, no fos cas que fessin soroll i el despertessin. Dedicaren la major part de la nit a aquests preparatius. Abans del primer cant del gall, obriren les portes i, juntament amb la mare, les germanes, les mullers i la mainada, anaren a peu fins al fòrum de Constantí, on els seus camins se separaren: ells es dirigiren al Palau de Blaquernes a marxes forçades mentre elles corrien cap al temple de Santa Sofia. [3] El preceptor de Botaniates es deixondí i veié el que havia passat. Sortí a buscar-los amb una torxa a les mans i reeixí a atrapar-los en poc temps, quan encara no havien arribat a l'Església dels Quaranta Sants.<ref name=Quaranta group=nota>Una de les diverses esglésies dedicades als [[:w:Quaranta Màrtirs de Sebaste|Quaranta Màrtirs de Sebaste]] a Constantinoble.</ref> Dalassena, la mare d'aquells fills tan distingits, l'apercebé immediatament i li digué: «Sé que algú ens ha denunciat a l'emperador, així que vaig de camí cap a les santes esglésies per acollir-me a la seva protecció en la mesura que pugui. Ja tornaré al palau a trenc d'alba. Tu, ves-te'n i informa els porters de la nostra vinguda tan bon punt obrin les portes». L'home complí l'ordre sense fer-se pregar. [4] Les dones atenyeren el temple del jerarca Nicolau, situat arran de la gran església. Aquest lloc, que encara avui es coneix com a ''Prosfígion'',<ref name=Prosfígion group=nota>‘Refugi’.</ref> fou establert fa molt de temps com a santuari per als acusats de delictes. De fet, formava un mateix cos amb el gran temple.<ref name=Nicolau group=nota>La capella de Sant Nicolau, un annex de [[:w:Santa Sofia (Istanbul)|Santa Sofia]], era el punt d'entrada per a les persones que es volien [[:w:Acolliment a sagrat|acollir a sagrat]] a la basílica. Fou enderrocada a la dècada del 1320 per fer lloc a contraforts necessaris per prevenir l'esfondrament de l'edifici sencer.</ref> Suposo que la intenció dels antics era que els acusats que en traspassessin el llindar quedessin eximits de la pena estipulada per les lleis. En efecte, els emperadors i cèsars d'antany no es desentenien en absolut de la benanança dels seus súbdits. El custodi del temple, reticent a obrir-los les portes, inquirí per la seva identitat i els seus orígens. Una persona que anava amb el grup li respongué: «Són dones d'Orient. Han esgotat les provisions, així que volen acabar el seu pelegrinatge com més aviat millor per poder tornar a casa». [El custodi] els obrí les portes i les deixà passar de seguida. [5] L'endemà, l'emperador convocà el senat en conèixer les accions dels homes i, com era d'esperar, intervingué en l'assemblea amb una diatriba contra el domèstic. Així mateix, envià un tal Estraboromà i un tal Eufemià a cercar les dones i emmenar-les al palau. Dalassena els digué: «Feu saber a l'emperador que els meus fills són fidels servidors de Sa Majestat que compleixen el seu deure escarrassadament i de bon grat, desafiant el perill sense vacil·lar i dedicant-se en cos i ànima a la defensa del seu poder. Ara bé, l'enveja que no pot tolerar l'afecte i l'estima que els prodiga Sa Majestat els sotmet a un risc greu i constant. Han destapat una conspiració per arrancar-los els ulls i, no podent suportar més aquesta amenaça tan injusta, han sortit de la ciutat no com a revoltats, sinó com a fidels servidors, per fugir del perill imminent, alertar Sa Majestat de la trama ordida en contra d'ells i implorar el seu auxili». [6] Insistiren amb vehemència que havia d'acompanyar-los. Indignada, els replicà: «Aparteu-vos i deixeu-me entrar a l'església de Déu per retre culte. Havent vingut fins a les seves portes, seria absurd que ara no hi entrés per pregar a la meva senyora, la Mare de Déu tota Immaculada, que intercedeixi davant de Déu i de l'ànima de l'emperador». Els emissaris accediren a aquesta petició raonable i li obriren pas. Avançant a poc a poc, com afeixugada per la vellesa i el dolor (o, més ben dit, fingint que ho estava), cap a l'entrada del presbiteri, feu dues genuflexions i, a la tercera, es deixà caure a terra. Aferrant-se ben fort a les portes sagrades, exclamà: «Llevat que em tallin les mans, no penso sortir del recinte sagrat mentre no hagi rebut la creu de l'emperador com a garantia de seguretat». [7] Estraboromà es tragué la creu pectoral que duia a sobre i l'oferí [a Dalassena], que li contestà: «No us demano aquesta garantia a vosaltres, sinó al mateix emperador. Tampoc no em conformaré amb una creu petita. Cal que sigui de mida considerable». Volia que el jurament fos clarament visible; si el prestaven sobre una creueta de no res, correria el risc que moltes persones no en fossin testimonis. «Per tant, apel·lo al seu judici i la seva pietat. Aneu-vos-en i feu-li-ho saber.» [8] La seva nora, la muller d'Isaac (que havia entrat al temple quan havia obert les portes per a l'himne matinal), es llevà el vel que li cobria la cara i els digué: «Si ella se'n vol anar, que se'n vagi. Nosaltres no eixirem d'aquest lloc sagrat mentre no hàgim rebut garanties, encara que ens costi la vida». Veient l'obstinació i la descaradura creixent de les dones i temorosos de provocar un avalot, [els missatgers] giraren cua i anaren a comunicar-ho tot a l'emperador. Aquest últim, bo per naturalesa i commogut per les paraules de la dona, li trameté la creu sol·licitada juntament amb la promesa que no tenia cap motiu per estar neguitejada. Quan sortí de la santa església de Déu, la feu tancar amb les filles i les nores al convent de monges de Pètria, ubicat prop de la Porta de Ferro. Així mateix, es feu portar la consogra [de Dalassena], nora del cèsar Joan (que tenia la dignitat de protovestiària),<ref name=Maria group=nota>[[:w:Maria de Bulgària (protovestiària)|Maria de Bulgària]], mare d'Irene Ducena i, per consegüent, àvia de l'autora. No és del tot clar si ocupava personalment el càrrec de [[:w:Protovestiària|protovestiària]] o si era anomenada així en virtut del seu matrimoni amb el protovestiari Andrònic Ducas.</ref> que era al temple construït en honor de Nostra Senyora, la Mare de Déu, a Blaquernes,<ref name=Blaquernes group=nota>L'[[:w:Església de Santa Maria de Blaquernes|església de Santa Maria de Blaquernes]], una de les més importants de tota la ciutat.</ref> i també la feu confinar al convent de Pètria,<ref name=Convent group=nota>Molt probablement el [[:w:Convent de Santa Eufèmia|convent de Santa Eufèmia]].</ref> que ja he esmentat. Afegí l'ordre que els seus cellers, graners i fons de diners havien de ser conservats intactes. [9] Cada dia, a primera hora, anaven totes dues a preguntar als guàrdies si tenien notícies dels seus fills. Els custodis els transmetien tot allò que arribava a les seves orelles de manera franca i oberta. La protovestiària, de mans i cor generosos i desitjosa de propiciar-se els guàrdies, els animava a agafar tants queviures com volguessin per a consum propi, car elles mateixes es podien fer dur les coses que necessitessin sense cap impediment. Així doncs, els custodis es tornaren més propensos a informar-les i elles sempre estigueren al corrent dels esdeveniments. === Capítol VI === [1] Així estaven les dones. Mentrestant, els revoltats havien arribat a la porta del Braquiònion, a Blaquernes, i n'havien esmicolat les baldes sense miraments per accedir als estables imperials, on havien sostret els cavalls que els semblaven més útils i havien tallat les potes del darrere per sota de la cuixa a la resta amb l'espasa.<ref name=Braons group=nota>Sembla més probable que els Comnens es limitessin a tallar-los els braons, procediment habitual per incapacitar un cavall i evitar que l'enemic el pugui fer servir.</ref> Seguidament, havien anat sense més dilació al monestir de Cosmídion,<ref name=Cosmídion group=nota>El [[:w:Monestir dels Sants Cosme i Damià|monestir dels Sants Cosme i Damià]], on [[:w:Berenguer d'Entença i de Montcada|Berenguer d'Entença]] i els seus [[:w:Almogàver|almogàvers]] passarien uns dies el 1304.</ref> situat als afores de la gran ciutat. A fi d'evitar tota confusió i aclarir el relat, cal dir que hi havien coincidit amb la protovestiària abans que l'emperador la fes venir, com ja he exposat, i se n'havien acomiadat quan es disposaven a sortir. A més a més, hi trobaren Jordi Paleòleg,<ref name=Paleòleg group=nota>El general [[:w:Jordi Paleòleg (militar)|Jordi Paleòleg]], un dels primers [[:w:Paleòlegs|Paleòlegs]] coneguts, era el marit d'[[:w:Anna Ducena|Anna Ducena]] i, per tant, concunyat d'Aleix.</ref> a qui pressionaren per afegir-se a la seva causa i obligaren a acompanyar-los. [2] Una precaució raonable els havia impedit revelar-li les seves intencions de bon principi: el pare d'aquest Jordi<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Paleòleg|Nicèfor Paleòleg]], dux de Mesopotàmia.</ref> professava una lleialtat fèrria envers l'emperador, així que assabentar-lo de la rebel·lió no era una acció exempta de perill. Al començament, Paleòleg es mostrà recalcitrant, plantejant-los objeccions, amonestant-los per la seva desconfiança i insistint que, com diu la dita,<ref name=Pescador group=nota>Comnena evoca la dita «ἁλιεὺς πληγεὶς νοῦν οἴσει», traduïble per ‘un pescador ferit es torna sensat’ i assimilable al refrany català «gat escaldat, gat escarmentat».</ref> acabarien escarmentant i demanant-li ajuda. Tanmateix, la protovestiària, que era sogra de Paleòleg, l'amollí mitjançant exhortacions d'allò més vehements i amenaces d'allò més greus del que li passaria si no es posava al costat [dels Comnens]. [3] A continuació, dirigí la seva atenció a les dones, tant la seva muller, Anna, com la seva sogra, Maria, que venia de l'estirp més noble dels búlgars i tenia les faccions i extremitats tan belles i de proporcions tan harmonioses que en aquell temps no hi havia cap dona que fos més formosa que ella. Paleòleg i Aleix no tenien ni la més mínima intenció de deixar-la a l'estacada. Així doncs, els que anaven amb Aleix decidiren treure-les d'allí. Alguns deien de portar-les a alguna fortalesa, però Paleòleg, a qui li semblava millor conduir-les a l'església de la Mare de Déu de Blaquernes, tingué l'última paraula. Sense perdre ni un moment, sortiren amb elles i les encomanaren a la protecció de la Puríssima Mare de la Paraula,<ref name=Logos group=nota>El [[:w:Logos (cristianisme)|Logos]], és a dir, [[:w:Jesucrist|Jesucrist]].</ref> que tot ho veu. Ells mateixos tornaren [a Cosmídion] i discutiren el següent pas. Paleòleg digué: «Aneu-vos-en i ja us atraparé ben aviat amb les meves possessions». Es donava el cas que conservava allí els seus béns mobles. Encetaren el trajecte sense tardar i ell els seguí amb els animals de bast dels monjos, als quals havia carregat els seus cabals. Arribaren plegats, sans i estalvis a Tzurúlon, un altre poble de Tràcia, on casualment es trobaren amb l'exèrcit que hi havia marxat per ordre del domèstic. [4] Creient oportú avisar el cèsar, Joan Ducas, que vivia a les seves propietats de les terres de Morobund,<ref name=Morobund group=nota>No hi ha unanimitat en la identificació de Morobund. N'hi ha que la situen a quatre passes de Constantinoble i en relacionen el nom amb [[:w:Merobaudes (militar)|Merobaudes]], un militar de la darreria del segle ɪᴠ, o qualque altre personatge homònim; d'altres l'associen al llogaret de [[:w:Morodvis|Morodvis]], a Macedònia del Nord; i encara d'altres suggereixen que podria ser el mateix lloc que Psel·los esmenta com a ''Querobacos'', entre Adrianòpolis i Constantinoble.</ref> despatxaren un missatger per assabentar-lo de la revolta. El portador de la notícia atenyé la finca a primera hora i, un cop davant del llindar, demanà el cèsar. Joan,<ref name=Net group=nota>[[:w:Joan Ducas (megaduc)|Joan Ducas]], germà d'Irene Ducena i, per consegüent, cunyat d'Aleix.</ref> el net d'aquest últim, que era un vailet imberbe i, per aquest motiu, estava sempre amb el cèsar, entrà corrents per despertar-lo amb l'anunci de la rebel·lió. Astorat per les seves paraules, [el cèsar] li etzibà un mastegot a la templa i el feu fora mentre el renyava per dir bajanades. Al cap de poc, el noi tornà a entrar i li repetí la notícia, aquesta vegada acompanyada pel missatge que li adreçaven els Comnens. [5] Un fragment de la missiva deixava entreveure la revolta amb una frase molt ben trobada: «Hem preparat una vianda exquisida i ricament assaonada; si vols compartir aquest festí, vine com més aviat millor per gaudir d'un banquet abundant en el qual no mancarà de res». Després d'incorporar-se, es reclinà sobre el colze dret i feu cridar el missatger que li havien enviat. Quan aquest últim acabà de relatar-li totes les vivències dels Comnens, el cèsar proferí un «pobre de mi», es tapà la cara amb les mans i començà a acaronar-se la barba, garbellant un sac de pensaments, fins que prengué la determinació d'unir-se a la rebel·lió. Feu venir immediatament els mossos d'estable, pujà a cavall i seguí la ruta que el menaria als Comnens. [6] Fent camí, es creuà amb un cert Bizantí<ref name=Gentilici group=nota>L'original grec Βυζαντίῳ es pot interpretar sia com un nom propi, sia com un gentilici.</ref> que es dirigia a la gran ciutat amb una bossa plena d'or. A la manera d'Homer, li preguntà: «Qui ets i d'on?».<ref name=QuiEts group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Odissea'', X, 325, per exemple.</ref> Quan sentí que transportava al fisc una gran quantitat d'or recaptat en impostos, l'instà a compartir el teulat de nit amb ell, tot prometent-li que a punta d'alba seria lliure d'anar on li vingués de gust. Notant l'oposició i indignació que havia suscitat la seva proposta, el cèsar tornà a la càrrega encara més fermament fins que els seus mots el convenceren, puix que tenia el do de la paraula i una ment aguda i portava la persuasió a la llengua, com un nou Èsquines o Demòstenes.<ref name=ÈsquinesDemòstenes group=nota>[[:w:Èsquines d'Atenes|Èsquines]] i [[:w:Demòstenes|Demòstenes]] foren un parell de polítics i oradors atenencs del segle ɪᴠ aC notoris per la seva art retòrica… i la virulència de la seva rivalitat.</ref> Feu nit amb aquest home en una caseta, prodigant-li tota mena d'atencions, convidant-lo a sopar i procurant-li un bon descans a fi de retenir-lo al seu costat. [7] Bizantí estava tan impacient per reprendre la ruta cap a Bizanci que guarní els cavalls a la primera claror del dia, a l'hora que el sol avança a pas lleuger vers l'horitzó oriental. El cèsar ho veié li digué: «Espera, vine amb nosaltres!». L'altre, que ni tan sols no sabia on anaven i ignorava completament la raó per la qual era considerat digne d'un tracte tan amable, es tornà a enutjar, recelós del cèsar i les seves cortesies. Així doncs, [el cèsar] repetí la invitació. En adonar-se que no l'escoltava, canvià d'actitud i l'advertí en un to més aspre de les conseqüències de desobeir les seves instruccions. Davant de la contumàcia [de Bizantí], ordenà traslladar el seu equipatge als seus propis animals de bast abans de continuar el camí i li concedí la vènia d'anar-se'n on volgués. Com que la por de ser empresonat si es presentava davant dels funcionaris del fisc imperial amb les mans buides li impedia transitar cap al palau i tampoc no gosava fer marxa enrere pel desordre i la confusió imperants des que havia corregut la veu sobre la rebel·lió de Comnè, seguí el cèsar a contracor. [8] L'atzar volgué que el cèsar topés uns turcs que travessaven el riu Euros.<ref name=Maritsa group=nota>El [[:w:Maritsa|Maritsa]], que avui en dia fa frontera entre Grècia i Turquia.</ref> Frenant el cavall amb la brida, inquirí d'on venien i on anaven i els prometé que els pagaria una dinerada i els consideraria dignes de tota mena de favors si cavalcaven cap a Comnè al seu costat. Acceptada la seva oferta, exigí als capitostos un jurament per concloure solemnement el pacte. El prestaren d'acord amb el seu costum i proclamaren que serien fervents aliats de Comnè. [9] Prosseguí el camí vers els Comnens amb els turcs. Quan l'albiraren, restaren admirats davant del seu nou botí. No cabien a la pell de goig, sobretot el meu pare, Aleix, que rebé el cèsar amb una abraçada i altres mostres d'afecte. I després? Prengueren la carretera que conduïa a la capital per recomanació i instigació del cèsar. [10] Tots els habitants de les viles sortiren espontàniament a aclamar-lo emperador, llevat de la gent de l'Orestíada,<ref name=Orestíada group=nota>La comarca d'Adrianòpolis, ciutat d'on venia Nicèfor Brienni, coneguda com a ''[[:w:Orèstias|Orèsties]]'' abans de la seva refundació per l'emperador [[:w:Hadrià|Adrià]].</ref> que feia temps que estava vexada per la captura de Brienni i, per tant, havia pres partit per Botaniates. Feren un alto a Atira<ref name=Atira group=nota>[[:w:Atira|Atira]], l'actual [[:w:Büyükçekmece|Büyükçekmece]].</ref> i l'endemà avançaren fins a Esquiza<ref name=Esquiza group=nota>Identificada amb [[:w:Yarımburgaz|Yarımburgaz]] o, d'un temps ençà, amb [[:w:Altınşehir (Başakşehir)|Altınşehir]].</ref> (una altra població de Tràcia), on plantaren el campament. === Capítol VII === [1] Estaven tots en suspens, esperant veure el caire que prenien els esdeveniments i anhelant que el seu predilecte fos proclamat emperador. La majoria resaven per Aleix, però els partidaris d'Isaac, que no ho donaven per perdut, feien mans i mànigues per convèncer tothom que podien. Hi havia un conflicte en aparença irreconciliable entre els que en preferien l'un com a timoner de la nau imperial i els que desitjaven que fos l'altre. Aleix comptava amb els seus parents, entre els quals hi havia el precitat cèsar Joan Ducas, brillant tant en la planificació com en l'execució, a qui jo mateixa coneguí durant un breu temps, així com els nets d'aquest últim, Miquel<ref name=Miquel group=nota>[[:w:Miquel Ducas (protoestrator)|Miquel Ducas]], un altre germà d'Irene Ducena.</ref> i Joan, i per descomptat el seu cunyat Jordi Paleòleg, que removien cel i terra per afaiçonar el parer de tots els que els envoltaven, movent els fils, com se sol dir,<ref name=Vela group=nota>El proverbi que evoca Comnena, «πάντα κάλων κινεῖν», ve del món nàutic i es pot comparar amb l'expressió ‘anar a tota vela’.</ref> i recorrent a tots els trucs que podien a fi d'aconseguir que Aleix fos l'elegit. A poc a poc anaven portant totes les opinions allí on volien i deixant els adeptes d'Isaac en clara minoria. [2] El cèsar Joan anava d'una banda a l'altra i tothom es doblegava a la seva voluntat, car la vastitud de la seva ment i la grandària del seu cos, dotat de faccions dignes d'un sobirà, no tenien parió. Què no feien els Ducas? Què no deien? Quins beneficis no prometien tant als oficials com als soldats rasos a canvi d'elevar Aleix al pinacle de l'imperi? Declaraven: «Rebreu els millors obsequis i els més alts honors, concedits segons correspongui a cadascú, en comptes de repartir-los de qualsevol manera, com fan els comandants ignorants i poc experimentats. Fa temps que marxeu amb l'estratopedarca. Com a gran domèstic d'Occident, ha compartit la sal amb vosaltres i ha lluitat gallardament al vostre costat, tant en emboscades com en batalles campals, arriscant la pell i fins i tot la vida per vosaltres. Ha travessat planes i muntanyes amb vosaltres mantes vegades, ha viscut les misèries de la guerra i us coneix bé tant en conjunt com individualment. És un favorit d'Ares i té una particular estima pels soldats que es distingeixen per la seva valentia». [3] En això estaven els Ducas. Aleix, per la seva banda, tractava Isaac amb tot el respecte del món i li acordava en tot moment la precedència, fos per afecte fraternal o més aviat —val a dir-ho— pel fet que el conjunt de l'exèrcit tancava files al seu voltant i esperava amb il·lusió el seu ascens al poder, mentre que no parava ni la més mínima atenció a Isaac. Com que estava en una posició de poder i força i la cosa anava segons les seves pretensions, intentava animar el seu germà fingint que li deferia la dignitat imperial. Era una ficció inofensiva: es podia permetre ballar l'aigua als ulls al seu germà, fent veure que li cedia el poder, amb la confiança de saber que l'exèrcit sencer estava decidit a catapultar-lo a les més altes esferes. [4] El temps anava escolant-se i, mentrestant, les tropes es congregaven al voltant de la tenda en estat d'expectació. Cadascú orava per l'acompliment del seu escenari desitjat. Isaac es dreçà, agafà la bota tenyida de porpra<ref name=Bota group=nota>Un dels atributs imperials.</ref> i provà de calçar-la al seu germà. Veient que aquest últim es negava reiteradament a acceptar-la, li digué: «Fes-me cas. És a través de tu que Déu vol cridar la nostra família», portant-li a la memòria el vaticini d'una persona que se'ls havia aparegut al voltant del lloc dit ''de Carpià''<ref name=Carpià group=nota>Conjunt d'edificis situat arran del [[:w:Corn d'Or|Corn d'Or]].</ref> un dia que anaven del palau a casa. [5] Quan passaven per allí, els havia sortit al pas un home que o bé era un ésser superior o bé, per parlar amb propietat, tenia una clarividència fora del comú a l'hora de predir l'avenir. Canós, barbut i caminant amb el cap destapat, semblava un sacerdot. Aferrant-se a Aleix, que anava a cavall, per la cama, li havia fet una estrebada i recitat a cau d'orella un vers de la lira de David: «Amb majestat triomfant, guia el teu carro a favor de la veritat i la clemència».<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+45%3A5&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 45:5], un dels [[:w:Salms reials|salms reials]].</ref> I havia afegit: «Oh sobirà Aleix». Pronunciades aquestes paraules com si fossin una profecia, havia desaparegut. Aleix li havia perdut la pista malgrat cercar-lo per tot arreu i amollar les brides per anar-li al darrere en un va intent de trobar-lo i esbrinar qui era i d'on venia exactament. Allò que havia estat nítidament visible havia esdevingut del tot invisible. [6] Quan havia tornat al costat d'Isaac, el seu germà l'havia cosit a preguntes sobre l'aparició, suplicant-li que compartís el secret amb ell. Com que no ho deixava córrer de cap de les maneres, Aleix, que al principi semblava que no les tenies totes, li havia acabat revelant el missatge reservat. Parlant amb Isaac, l'havia rebutjat com una simple fantasia, una mera elucubració; dins el cap, emperò, no podia evitar relacionar aquell home venerable amb el teòleg fill del tro.<ref name=Boanerges group=nota>[[:w:Joan Evangelista|Joan Evangelista]] (cf. [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Mc+3%2C17&l=ca Marc 3:17]).</ref> [7] Constatant que es complien les previsions del vell i que les seves paraules es convertien en fets, Isaac insistí més vigorosament i l'obligà a posar-se la bota tenyida de vermell,<ref name=Vermell group=nota>La mateixa que la «bota tenyida de porpra» d'abans.</ref> mogut sobretot per l'ardent devoció de totes les tropes per Aleix. Tot seguit, els Ducas iniciaren l'aclamació. Entre altres motius, l'acceptaven pel fet que la seva parenta Irene, la meva mare, era la muller legítima del meu pare. Els parents de sang els imitaren amb entusiasme, igual que la resta de l'exèrcit, unint-se a l'aclamació amb veus que retronaven gairebé fins al cel. Succeí una cosa extraordinària: en el moment decisiu, els que feia un instant que defensaven opinions diametralment oposades i haurien preferit la mort a desistir del seu objectiu havien fet front comú i estaven tan cohesionats que ningú no hauria pogut ensumar les discrepàncies que els havien separat fins aleshores. === Capítol VIII === [1] En l'entretant havia circulat el rumor que Melissè<ref name=Melissè group=nota>[[:w:Nicèfor Melissè|Nicèfor Melissè]], magnat anatòlic insurreccionat contra Botaniates des de la tardor anterior.</ref> havia arribat a la rodalia de Dàmalis<ref name=Dànalis group=nota>[[:w:Dàmalis (ciutat)|Dàmalis]], ciutat de la riba asiàtica del Bòsfor, dins els límits de l'actual [[:w:Üsküdar|Üsküdar]].</ref> amb un exèrcit considerable i que ja havia estat aclamat emperador i vestit de porpra. [Els Comnens] donaven molt poca credibilitat a la notícia, però [Melissè], un cop informat de les seves circumstàncies, els trameté de seguida uns emissaris amb una carta que venia a dir el següent: [2] «Gràcies a Déu, el meu exèrcit i jo hem avançat fins a Dàmalis sans i estalvis. Soc conscient dels fets que heu viscut i de com la Divina Providència us ha preservat de la malícia d'aquells esclaus i de les seves vils temptatives en contra vostre, així com de les mesures que heu pres per guardar-vos-en. Déu ha volgut que siguem parents<ref name=Eudòxia group=nota>Era cunyat d'Aleix en virtut del seu casament amb [[:w:Eudòxia Comnena (germana d'Aleix I)|Eudòxia Comnena]].</ref> i, com sap Déu, que tot ho jutja, no hi ha cap parent de sang que us tingui més apreciació i estima que jo. Per tant, el que convé és que ens posem d'acord per consolidar-nos en una posició ferma i segura que ens deixi a recer de tots els vents i ens serveixi de base per administrar diligentment els afers de l'imperi. Certament ho aconseguirem si, Déu volent, us empareu de la ciutat i us ocupeu dels interessos d'Occident, amb un de vosaltres proclamat [emperador], mentre que a mi em deixeu els d'Àsia, amb el dret de portar la diadema, vestir de porpra i ser aclamat, com és costum entre els emperadors, juntament amb el que hagi estat proclamat de vosaltres, governant amb un sol pensament encara que els territoris i els afers hagin estat repartits. Així regirem l'imperi entre els dos sense lluites intestines.» [3] Els emissaris no reberen una resposta definitiva en acabar el missatge. A l'altre dia, [els Comnens] els convocaren i esmerçaren una bona estona a fer-los entendre que les demandes de Melissè no eren factibles. Passat un dia, els presentarien la seva oferta a través de Jordi, dit ''Manganes'',<ref name=Manganes group=nota>El futur protopròedre [[:w:Jordi Manganes|Jordi Manganes]].</ref> a qui havien confiat la seva cura. No negligien gens ni mica el setge mentre discutien aquestes coses, ans llançaven escaramusses sempre que podien per posar a prova les muralles de la ciutat. L'endemà els cridaren per comunicar-los la solució que els semblava millor: Melissè seria honorat amb la dignitat de cèsar, portaria la diadema i rebria l'aclamació i totes les altres coses que corresponen a aquesta dignitat. A més a més, li seria concedida la major ciutat dels tessalis,<ref name=Tessalònica group=nota>Tessalònica.</ref> on hi ha una bellíssima església dedicada al megalomàrtir Demetri, en la qual l'oli perfumat que emana de la seva venerable tomba té un efecte guaridor infal·lible sobre els que hi acudeixen amb fe.<ref name=Demetri group=nota>L'[[:w:església de Sant Demetri|església de Sant Demetri]].</ref> [4] La proposta no satisfeu en absolut [els missatgers]. Ara bé, com que les seves peticions havien estat rebutjades i havien vist l'envergadura dels preparatius del rebel contra la ciutat i la mida de l'exèrcit que menava, tampoc no volien deixar passar l'oportunitat i que els Comnens, confiats després de prendre la ciutat, reneguessin de les promeses, així que demanaren formalitzar el pacte amb un crisòbul escrit amb lletres vermelles. Aleix, el flamant emperador, assentí amb el cap i de seguida feu cridar Jordi Manganes, que li feia de secretari, per encarregar-li la redacció del crisòbul. Aquest últim alentí l'afer durant tres dies enfilant una excusa rere l'altra: adés deia que estava tan esgotat de treballar de dia que ja no tenia forces per enllestir el text durant les hores nocturnes, adés es planyia que de nit havia caigut una espurna sobre el document i l'havia incinerat. Esgrimint aquests pretextos i encara d'altres, Manganes anava embolicant la troca<ref name=Troca group=nota>L'autora fa un joc de paraules amb el nom de Manganes i el verb μαγγανεύω, que significa ‘embolicar la troca’.</ref> i dilatant la tasca. [5] Els Comnens es posaren en marxa i en un tancar i obrir d'ulls es plantaren al lloc dit ''Àretes''.<ref name=Àretes group=nota>Hi ha dubtes sobre la ubicació exacta d'Àretes. Podria correspondre o bé al barri de [[:w:Haramidere|Haramidere]] o bé al municipi de [[:w:Bakırköy|Bakırköy]], tots dos als suburbis occidentals d'Istanbul.</ref> Aquest indret, situat prop de la ciutat, domina la plana i, vist des de sota, té l'aparença d'un turó. Un vessant fa baixada cap al mar i un altre cap a Bizanci, mentre que els altres dos estan orientats cap al nord i l'oest. Exposat a tots els vents, gaudeix d'un flux ininterromput d'aigua clara i potable. El turó és completament erm, sense plantes ni arbres, com si l'haguessin pelat uns llenyataires. Pel seu paisatge agradable i temperat, l'emperador Romà Diògenes hi havia fet bastir edificis resplendents i dignes dels emperadors per a breus estades de repòs. Una vegada allí, carregaren contra la muralla no amb torres d'assalt, llançapedres o altres ginys, puix que no tenien prou temps per fer-ho així, sinó amb infanteria lleugera, arquers, llancers i catafractaris. === Capítol IX === [1] Per la seva banda, Botaniates veia que l'estendard dels Comnens havia reunit una munió de gent de totes les condicions i tenia les portes de la ciutat a tocar, mentre que Nicèfor Melissè era a la vora de Dàmalis amb un exèrcit que no tenia res a envejar-los i reclamava el tron imperial de la mateixa manera. No sabia com reaccionar davant de la impossibilitat de contendre amb dues revoltes alhora. De jove havia estat valent com cap altre, però la vellesa l'havia estovat i tornat poruc fins a tal punt que ja només respirava quan l'envoltaven les muralles. Estant així les coses, es decantava per abdicar. Es desfermaren el pànic i la confusió i tothom donava per fet que tots els fronts cedirien a la primera escomesa. [2] Els Comnens preveien que la ciutat fos difícil de capturar, vist que les seves forces es componien de tropes diverses, tant del país com de fora, i on hi ha diversitat de persones hi ha diversitat d'opinions. Aleix, que feia poc que portava les botes [imperials], era conscient de la magnitud del repte i desconfiava de la volubilitat dels soldats, per la qual cosa ordí un altre pla consistent a captivar alguns dels defensors de les muralles amb afalacs, induir-los a mudar de bandera i així prendre la ciutat. [3] Havent passat tota la nit barrina que barrina, de bon matí es dirigí a la tenda del cèsar per explicar-li la idea que li rondava pel cap i demanar-li que anés amb ell a reconèixer les muralles, escodrinyar els merlets i fer un bon cop d'ull als defensors (que també eren de diferents orígens) per trobar la manera de capturar la ciutat. L'ordre no li feu gens de gràcia, car havia pres recentment l'hàbit de monjo<ref name=Monjo group=nota>Després de derrotar Joan Ducas i fer-lo presoner en la [[:w:Batalla del pont de Zompe|batalla del pont de Zompe]], Roussel de Bailleul l'havia declarat emperador pensant que el podria utilitzar en benefici propi. Tanmateix, Ducas havia estat atrapat pels turcs poc després en una emboscada al [[:w:Mont Sòfon|mont Sòfon]] i, un cop rescatat, havia tingut la previsió de fer-se monjo per estalviar-se un càstig pitjor i conservar els seus privilegis.</ref> i creia que els soldats apostats a les muralles i els merlets en farien befa si es presentava davant de les muralles vestit d'aquella manera. No anava pas errat. Tan bon punt el veieren arribar, constret per Aleix, els defensors de les muralles es mofaren de l'«abat» amb comentaris indecents. Malgrat que les injúries el ferien per dins, arrufava les celles i feia com qui sent ploure, concentrat en la seva missió. En efecte, les persones tenaces estan acostumades a perseverar en els seus propòsits independentment de les circumstàncies externes. [4] Inquirí, doncs, qui defensava cada torre. Quan sabé que en una hi havia els anomenats ''immortals'' (un cos particular de les forces romanes), en una altra els varegs de Tule<ref name=Varegs group=nota>La [[:w:Guàrdia varega|guàrdia varega]].</ref> (em refereixo als bàrbars armats amb destrals) i encara en una altra els nemitzes<ref name=Nemitzes group=nota>Forma hel·lenitzada del gentilici dels alemanys en les [[:w:Llengües eslaves|llengües eslaves]].</ref> (una nació bàrbara que servia l'Imperi Romà des de feia molt de temps), digué a Aleix que seria millor no negociar ni amb els varegs ni amb els immortals. Aquests últims eren autòctons i, forçosament, estaven molt ben predisposats envers l'emperador, així que donarien la vida abans que tramar algun mal en contra seu. Pel que fa als que porten l'espasa a les espatlles, veuen la lleialtat als emperadors i la protecció de la seva persona com una tradició ancestral i una herència sagrada transmesa de generació en generació, així que els professen una lleialtat absoluta i no toleren ni el més mínim pensament sediciós. En canvi, si ho provava pel costat dels nemitzes, potser cauria prop de l'objectiu i podria entrar per la torre que defensaven. [5] Dit i fet, Aleix obeí les paraules del cèsar com si fossin un oracle diví. Feu anar un enviat a determinar cautelosament les intencions del capitost dels nemitzes, que tragué el cap des de dalt; després de parlar i escoltar-se durant una bona estona, acordaren que aviat li lliuraria la ciutat. Quan sentiren la notícia inesperada que portava el soldat, els que anaven amb Aleix esclataren d'alegria i es prepararen per pujar a cavall tot engrescats. === Capítol X === [1] Mentrestant, els emissaris de Melissè reclamaven amb insistència el crisòbul que hom els havia promès. Manganes fou cridat immediatament per dur-los-el. Els digué que ja el tenia enllestit, però havia perdut la ploma i l'instrument<ref name=Tinter group=nota>El tinter ricament decorat que contenia la tinta vermella reservada per a la cancelleria imperial.</ref> que eren menester per a les signatures imperials. Cal dir que era un home que sabia dissimular els seus pensaments i tenia una facilitat enorme per preveure el futur, treure profit del passat i discernir el present amb exactitud per guiar-lo amb habilitat cap on li convenia. La seva voluntat li bastava per enterbolir-ho tot. Manganes retardava la redacció del crisòbul per mantenir en suspens les aspiracions de Melissè. Temia que, si rebia abans d'hora el crisòbul que li conferia la dignitat de cèsar, acabés declinant aquest títol, reivindicant el control total de l'imperi (com havia indicat clarament als Comnens) i fent alguna temeritat. A aquestes arts i trampes recorria Manganes per demorar el crisòbul que nomenava un nou cèsar. [2] Estant així les coses, el temps urgia per entrar a la ciutat i els emissaris, que sospitaven que era tot una pantomima, exigiren el crisòbul encara més vivament. Els Comnens els replicaren: «Vist que ja tenim la ciutat a les mans i que anem a emparar-nos-en amb l'ajut de Déu, torneu al vostre amo i senyor i anuncieu-li-ho, tot afegint que, si les coses van tal com esperem i es presenta davant nostre, es compliran tant els nostres desitjos com els seus». Aquest fou el seu missatge als emissaris. Enviaren Jordi Paleòleg a comprovar si Gilpracte, el capitost dels nemitzes, estava disposat a complir la paraula i deixar pas als Comnens. En cas afirmatiu, faria el senyal convingut i ells correrien cap a l'entrada mentre ell ascendia a la torre a tota velocitat per obrir-los les portes. Acceptà de bon grat l'encàrrec de tractar amb Gilpracte, sent com era un home que gaudia de les gestes bèl·liques i de saquejar ciutats. Verament, el podríem descriure com un esfondrador de muralles, com diu Homer d'Ares.<ref name=Esfondrador group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 31 i 455.</ref> Els Comnens, armats i amb totes les tropes arranjades judiciosament, emprengueren a poc a poc un avanç general cap a la ciutat. [3] Jordi Paleòleg feu via cap a la muralla al caient de la tarda i, quan apercebé el senyal de Gilpracte, pujà a la torre amb els que l'acompanyaven. Mentrestant, els que anaven amb Aleix havien arribat a poca distància de les muralles, on havien clavat una palissada i establert ostensiblement un campament. Havent restat atendats en aquell lloc una petita part de la nit, es col·locaren al centre de la falange amb la cavalleria d'elit i el bo i millor de l'exèrcit. Arrengleraren la infanteria lleugera i començaren a marxar pas a pas fins que a la primera claror del dia es plantaren de cop i volta davant de les muralles. Tots estaven en posició de combat i portaven armes de ferro per intimidar els de dins. Quan Paleòleg els feu el senyal des de dalt i els obrí les portes, irromperen atropelladament [a la ciutat], no en formació militar, sinó cadascun al seu aire, carregats d'escuts, arcs i llances. [4] Era Dijous Sant, el dia que fem el sacrifici de la Pasqua mística i oferim un banquet, en la quarta indicció, el mes d'abril del 6589.<ref name=Mundi group=nota>L'1 d'abril del 1081. El [[:w:Calendari romà d'Orient|calendari romà d'Orient]] seguia el sistema ''[[:w:Anno Mundi|Anno Mundi]]'', que compta els anys a partir de la creació del món segons la interpretació de la Bíblia.</ref> L'exèrcit sencer, integrat per tropes del país i de fora, autòctones i dels països veïns, sabia que la ciutat havia estat des de sempre un empori de riquesa, amb tota mena de mercaderies fornides contínuament per mar i terra. Els soldats entraren en allau per la porta de Carisi i es disseminaren per carrers, cruïlles i carrerons. No deixaren indemnes ni les cases ni les esglésies i profanaren fins i tot els santuaris, dels quals tragueren un gran botí. Excepte matar,<ref name=Matances group=nota>Zonaràs sí que parla de matances en la presa de la ciutat.</ref> feren de tot amb alacritat i insolència. El pitjor de tot és que els autòctons tampoc no es reprimiren, com si haguessin oblidat qui eren i baratat els seus costums per altres de pitjors, cometent sense vergonya els mateixos abusos que els bàrbars. === Capítol XI === [1] L'emperador Nicèfor veia aquestes coses i comprenia que estava acorralat, amb la ciutat assetjada per l'oest i Nicèfor Melissè acampat a la rodalia de Dàmalis a l'est. No sabent com procedir, tendia a voler cedir la primacia a Melissè. Quan la ciutat ja havia caigut en poder dels Comnens, feu venir un dels seus servidors més fidels per ordenar-li que emmenés Melissè al palau amb la flota, escortat per un espatari,<ref name=Espatari group=nota>El càrrec d'[[:w:Espatari|espatari]], que originàriament corresponia a un guàrdia de cos privat o imperial, havia esdevingut un títol honorífic cap a principis del segle ᴠɪɪɪ i en temps de Comnena ja estava molt devaluat.</ref> un soldat aguerrit. [2] La ciutat, emperò, fou presa quan encara no havien tingut temps de complir l'ordre. Paleòleg baixà al mar a peu amb un dels seus subordinats. Pujà sense pensar-s'ho dues vegades a una barca que trobà i digué als remers que posessin rumb cap al lloc on solia amarrar la flota.<ref name=Diplociònion group=nota>El port de Diplociònion, avui [[:w:Beşiktaş|Beşiktaş]].</ref> Quan ja tenien l'altra riba a tocar, veié l'home que Botaniates havia enviat a buscar Melissè, que estava ocupat aparellant la flota, i l'espatari en una de les naus de guerra. Feia temps que es coneixien, així que el distingí de lluny. Navegant en paral·lel al seu vaixell, el saludà com de costum, li preguntà d'on venia i on anava i li pregà que el rebés a bord de la nau. A l'espatari li feu un salt el cor quan el veié amb l'espasa i l'escut: «Si no et veiés armat d'aquesta manera, t'acolliria amb molt de goig». [Paleòleg] s'oferí a deposar l'escut i l'espasa i llevar-se l'elm si li permetia embarcar-se. [3] En veure que es desembarassava de les armes, l'espatari l'admeté a la seva nau amb una abraçada efusiva. Paleòleg, home d'accions violentes,<ref name=Violentes group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 403, per exemple.</ref> anà per feina. Saltà a la proa i interpel·là els remers: «Què feu i on aneu, tan entestats a portar les més grans desgràcies sobre el vostre propi cap? Com podeu veure, la ciutat ja ha caigut. El que era gran domèstic ha estat proclamat emperador. Heu vist els homes armats i heu sentit les aclamacions. Cap altre no ocuparà el palau imperial. Botaniates és bo, però els Comnens són molt millors. L'exèrcit de Botaniates és gran, però el nostre el supera amb escreix. En comptes de sacrificar la vida en va i deixar la muller i els fills a l'estacada, esguardeu la ciutat i totes les tropes amb els seus estendards. Escolteu com ressonen les aclamacions. El que abans era gran domèstic i ara és emperador va de camí al palau i ja pren possessió del poder imperial. Poseu-vos amb la popa primera, deixeu que la victòria es decanti a l'altra banda<ref name=Decanti group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XVI, 362, i ''Odissea'', XXII, 236, entre d'altres.</ref> i uniu-vos-hi». [4] Tots es rendiren a les seves paraules i es posaren de part seva, llevat de l'espatari, que estava indignat. L'espadatxí Jordi Paleòleg l'amenaçà d'encadenar-lo allí mateix i precipitar-lo a la coberta o llançar-lo a les profunditats. Aleshores, feu l'aclamació i els remers se li uniren. Com que l'espatari, indignat, es continuava resistint, fou encadenat i retingut a la coberta. [5] [Paleòleg] feu una breu navegació per recuperar l'espasa i l'escut i, seguidament, fondejà on estava fermada la flota per entonar-hi una aclamació general. Tan bon punt veié l'home que Botaniates havia despatxat a assumir el comandament de la flota i transportar Melissè, el detingué i manà als mariners que deixessin anar les amarres. Salpà amb la flota fins a l'acròpolis,<ref name=Sarayburnu group=nota>El promontori actualment conegut com a ''[[:w:Sarayburnu|Sarayburnu]]'', on es troben el Corn d'Or i el [[:w:Mar de Màrmara|mar de Màrmara]], era l'acròpolis i nucli fundacional de la ciutat.</ref> on proferí una aclamació entusiasta. A més a més, digué als remers que paressin de remar i romanguessin a les seves posicions per barrar el pas als que assagessin de fer la travessia des de la riba oriental. [6] Al cap de poc, havent albirat una nau que atracava al Gran Palau, incità els remers del seu propi vaixell a remar de valent per atrapar-la. Quan hi veié el seu pare, s'alçà d'un bot i li feu la reverència que correspon a un progenitor. Aquest, emperò, ni el rebé calorosament ni li digué «llum dolça», com sí que havia fet Odisseu l'itaquès en veure Telèmac.<ref name=Telèmac group=nota>Comnena es confon: qui rep [[:w:Telèmac|Telèmac]] amb aquestes paraules no és Odisseu, sinó el porquer [[:w:Eumeu|Eumeu]] (''Odissea'', XVI, 23) i [[:w:Penèlope|Penèlope]], la mare de Telèmac (''Odissea'', XVII, 41).</ref> Aleshores, hi havia hagut un banquet, pretendents, una contesa, una corda, un arc i un trofeu, l'assenyada Penèlope. Telèmac no havia arribat com a enemic, sinó com a fill que venia a auxiliar el pare; ara, en canvi, hi havia una batalla, una guerra, i ells dos estaven enfrontats per les seves opinions. La disposició de l'un no passava desapercebuda a l'altre, per molt que encara no haguessin passat de la idea a l'acte. [El pare], mirant-lo amb desconfiança, el titllà de beneit i li preguntà: «Què has vingut a fer?». Li respongué: «Vist que ets tu qui ho vol saber, no res». I l'altre: «Espera un moment i, si l'emperador em fa cas, no trigaràs a saber-ho». [7] En arribar al palau, veié que tots [els soldats] estaven dispersos i ocupats prenent botí. Com que li semblava que no costarien gaire de vèncer, requerí a Botaniates que li confiés els bàrbars de l'illa de Tule per escombrar els Comnens de la ciutat. Tanmateix, Botaniates ja ho donava tot per perdut i aparençava que volia evitar una guerra civil: «Escolta'm, Nicèfor», li digué. «Vist que els Comnens han entrat a la ciutat, ves a negociar-hi la pau». [Paleòleg] ho feu de mala gana. === Capítol XII === [1] Els Comnens, plens de confiança després d'entrar [a la ciutat], es deturaren a l'esplanada del megalomàrtir Jordi, dit ''el Siceota'', per deliberar si no seria millor anar a veure les mares i fer-los les salutacions de rigor i de costum abans de dirigir-se cap al palau imperial. Quan ho sentí, el cèsar remeté un dels seus servidors a amenaçar-los i renyar-los per prendre-s'ho amb tanta parsimònia. Així doncs, es posaren en marxa tot seguit. Quan eren prop de la casa d'Iberitzes, es trobaren amb Nicèfor Paleòleg, que els digué: [2] «L'emperador us adreça aquestes paraules: "Ja soc vell i estic sol, sense fills, ni germans, ni altres parents"».<ref name=Familiars group=nota>Com hem vist en capítols anteriors, en realitat Botaniates encara tenia pel cap baix un net i un nebot.</ref> Girant-se cap al flamant emperador Aleix, afegí: «"Si hi estàs d'acord, et prendré com a fill adoptiu. No retiraré a cap dels teus companys d'armes els honors que els has concedit, com tampoc no seré partícip de l'autoritat imperial, ans només seré emperador de nom, per gaudir de les aclamacions, portar les botes vermelles i viure tranquil·lament al palau. L'administració de l'imperi serà teva i només teva"». [3] Els Comnens mostraren la seva conformitat amb l'oferta. En saber-ho, el cèsar sortí rabent a amenaçar-los i apressar-los a anar al palau. Es trobaren quan els Comnens eixien del pati i ell hi entrava a peu per la dreta. Després de llançar-los una pluja de crítiques, veié Nicèfor Paleòleg, que tornava per l'esquerra, i l'interrogà: «Què fas aquí, familiar meu, i quines intencions tens?». La resposta: «Pel que es veu, no reeixiré pas, però he vingut a comunicar als Comnens el mateix missatge de l'emperador que abans. Pensa complir les seves promeses i adoptar Aleix com a fill a fi que exerceixi la sobirania i governi l'imperi com li sembli millor. Ell en tindria prou de ser emperador de nom, portar les botes vermelles, vestir la porpra comuna i viure al palau sense ser destorbat, car és vell i necessita descansar». L'altre, clavant-li una mirada fulminant amb les celles arrufades, li replicà: «Ves i digues a l'emperador que el moment oportú per plantejar-ho hauria estat abans de la presa de la ciutat. A hores d'ara, aquesta negociació ja no té sentit. Ja és vell; que cedeixi el tron i es preocupi de la seva salvació». [4] En això estava el cèsar. En l'entretant, Boril havia estat assabentat que [els Comnens] havien entrat [a la ciutat], que les seves tropes esparpallades no pensaven en altra cosa que agafar botí i despulles i que ells estaven únicament amb els seus parents de sang i per afinitat, així com un escamot de forans. Per tant, decidí plantar-los cara aprofitant que la dispersió del seu exèrcit els deixava en una situació de greu vulnerabilitat. Havent reunit tots els que portaven l'espasa a les espatlles i els soldats de Coma, els anà apostant amb bon ordre en files compactes des del fòrum de Constantí fins al lloc dit ''Mílion''<ref name=Mílion group=nota>El [[:w:Mílion|Mílion]] era el mil·liari a partir del qual es mesuraven totes les distàncies en el si de l'imperi.</ref> i un xic al dellà. Restaren dempeus, escut amb escut, a punt per a la batalla. [5] El patriarca de l'època<ref name=Cosme group=nota>[[:w:Cosme I|Cosme I]], patriarca entre el 1075 i el 1081.</ref> era certament un home sant i pobre que havia viscut l'asceticisme en totes les seves formes, igual que els pares antics que havien passat la vida en deserts i muntanyes. Li era reconegut el do diví de la profecia, puix que havia fet nombroses prediccions sense que mai resultessin falses, i havia esdevingut un model i exemple de virtut per als que vindrien després. Pareixia que no ignorava en absolut les vicissituds de Botaniates. Fos per inspiració divina, fos per suggeriment del cèsar (això també es deia), que feia temps que era amic seu per la seva elevada virtut, aconsellà a l'emperador que renunciés al tron imperial: «No donis peu a una guerra civil ni desobeeixis el mandat de Déu. No vulguis tacar la ciutat amb la sang de cristians. Sotmet-te a la voluntat de Déu i fes un pas enrere». [6] Mogut per les paraules de l'alt sacerdot i tement la insolència de les tropes, l'emperador es vestí i baixà per encaminar-se cap a la gran església de Déu.<ref name=Gran group=nota>Santa Sofia.</ref> Estava tan desconcertat que no caigué en el fet que encara duia la roba pròpia dels emperadors. Boril feu la volta, l'agarrà per la tela fixada al braç amb perles i li arrancà el vestit mentre li deia en to de mofa i escarni: «Ara sí que ens escau aquesta indumentària». [Botaniates] accedí al gran temple de Déu consagrat a la Santa Saviesa, on es reclogué durant un temps. </div> == Notes == <references group=nota/> 8df9m341aznz3tputw3bh0z12yrswci 0 58804 184485 184404 2026-06-01T09:17:03Z Leptictidium 277 /* Capítol VI */ 3.6.2 184485 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron. L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. </div> == Notes == <references group=nota/> p7ye59oc9e8xikoe99cz4ub4ggnbzqw 184486 184485 2026-06-01T09:20:10Z Leptictidium 277 /* Capítol VI */ 184486 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. </div> == Notes == <references group=nota/> dd1wvuh47v43ths8h0jvhjsxdva6uhz