Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.47.0-wmf.6 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Event Event talk 106 3661 184521 184467 2026-06-11T15:34:39Z Jqueralt 10946 184521 wikitext text/x-wiki {{Autor|Ordenar=S}} ===Poesia=== *{{OW|qid=Q105731736}} *{{OW|qid=Q105749711}} *{{OW|qid=Q105725561}} *{{OW|qid=Q105724324}} *{{OW|qid=Q105724327}} *{{OW|qid=Q105749185}} *''Nits de Lluna'' (1886) ===Prosa=== *''L'any trenta-cinc'' (1873) *''Narracions'' (1873) *''Un viatge a Orient: un barret blanc'' (1874) *''Dotzena de frare'' (1896) ===Teatre=== *''Per un casament'' (1856). *{{OW|qid=Q105730963}} *{{OW|qid=Q19526130}} *{{OW|qid=Q105732013}} *{{ED|etiqueta=La vaquera de la piga rossa}} (1864) *{{ED|etiqueta=La venjansa de la Tana}} (1864) *{{ED|etiqueta=Las píldoras d'Holloway}} (1864) *{{ED|etiqueta=¡Ous del dia!}} (1864) *{{ED|etiqueta=Lo cantador}} (1864) *{{OW|qid=Q105731426}} *{{OW|qid=Q105724553}} *{{OW|qid=Q105715761}} *{{OW|qid=Q105737599}} *{{OW|qid=Q105737611}} (3a edició) *{{OW|qid=Q105745523}} *{{OW|qid=Q105749429}} *{{OW|qid=Q105749511}} *{{OW|qid=Q105725469}} *{{OW|qid=Q105737677}} *{{OW|qid=Q105749750}} *{{OW|qid=Q105731744}} *{{OW|qid=Q105737553}} *{{ED|etiqueta=La sabateta al balcó}} (1868) *{{OW|qid=Q105737697}} *{{OW|qid=Q123296857}} *{{ED|etiqueta=Los cantis de Vilafranca}} (1869) *{{OW|qid=Q105737764}} *{{OW|qid=Q105745670}} *{{ED|etiqueta=Café i copa}} (1871) *{{OW|qid=Q105745995}} *{{OW|qid=Q105746246}} *{{OW|qid=Q105731810}} *{{OW|qid=Q105745891}} *{{OW|qid=Q19524875}} *[[Lo ferrer de tall]] (1874) *{{OW|qid=Q105731944}} *{{OW|qid=Q105732032}} *{{OW|qid=Q105745723}} *{{OW|qid=Q105745785}} *{{OW|qid=Q105735332}} *{{OW|qid=Q105745901}} *{{OW|qid=Q105715436}} (2a edició) *{{OW|qid=Q105724296}} *{{OW|qid=Q105715768}} *{{OW|qid=Q105723814}} *{{OW|qid=Q105723817}} *{{OW|qid=Q105737557}} (4a edició) *{{OW|qid=Q105724353}} *{{OW|qid=Q105745872}} *{{OW|qid=Q105745702}} *{{OW|qid=Q105737628}} *{{OW|qid=Q105745737}} *{{OW|qid=Q105737654}} *{{OW|qid=Q105735427}} *{{OW|qid=Q105746180}} *{{OW|qid=Q105745958}} *{{OW|qid=Q105745624}} *{{OW|qid=Q105731713}} *{{OW|qid=Q105731750}} *{{OW|qid=Q105748057}} *{{OW|qid=Q105745477}} *{{OW|qid=Q105731719}} *{{OW|qid=Q105732908}} *{{OW|qid=Q105731803}} *{{OW|qid=Q105725085}} *{{OW|qid=Q105723824}} *{{OW|qid=Q105724723}} *{{OW|qid=Q105725125}} ===Altres=== *[[Un tros de paper - La Campana]] (1865-1866) *[[La dida (1875)/Prólech|Pròleg]] de [[La dida (1875)|''La dida'']], de [[Josep Feliu i Codina]] (1875). {{DP-Autor-100}} [[Categoria:Autors del s. XIX en català|Soler i Hubert, Frederic]] [[Categoria:Autors catalans|Soler i Hubert, Frederic]] [[Categoria:Mestres en Gai Saber|Soler i Hubert, Frederic]] dce2wtmbuv84dr1w76qtfh2jixxrknn 2 54196 184524 184093 2026-06-11T15:45:01Z Jqueralt 10946 184524 wikitext text/x-wiki == Projecte == Publicació a Viquitexts d'obres del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana https:// ctilc.iec.cat/scripts/CTILCCorpus_Descarr.asp # [[El cor del poble]] d'[[Autor:Ignasi Iglésias Pujadas|Ignasi Iglésias]] # [[L'hostal de la Bolla]] de [[Autor:Miquel dels Sants Oliver|Miquel dels Sants Oliver]] # [[La barca dels afligits, Marina en un acte]] d'[[Autor:Apel·les Mestres i Oñós|Apel·les Mestres i Oños]] # [[La bona gent]] d'en [[Autor:Santiago Rusiñol i Prats|Santiago Rusiñol]] # [[Josafat]] d'en [[Autor:Prudenci Bertrana|Prudenci Bertrana]] # [[L'apotecari de Malgrat]] de [[Autor:Teodor Baró i Sureda|Teodor Baró]] # [[Las esposallas de la morta]] de [[Autor:Víctor Balaguer i Cirera|Víctor Balaguer]] # [[La muntanya d'ametistes]] de [[Autor:Guerau de Liost|Guerau de Liost]] # [[El fantasma de Montcorb]] de [[Autor:Prudenci Bertrana| Prudenci Bertrana]] # [[Costums típicas de la ciutat de Valls]] de [[Autor:Cosme Vidal i Rosich| Cosme Vidal i Rosich]] # [[El mètode objectiu]] de [[Autor:Ramon Turró i Darder| Ramon Turró i Darder]] # [[Els aucells més útils a la agricultura de Catalunya]] d' [[Autor:Emili Tarré i Tarré| Emili Tarré i Tarré]] # [[Lladres]] d'[[Autor:Ignasi Iglésias Pujadas|Ignasi Iglésias]] # [[Les ales d’Ernestina]] d'en [[Autor:Prudenci Bertrana|Prudenci Bertrana]] # [[El meu amic Pellini i altres contes]] d'en [[Autor:Prudenci Bertrana|Prudenci Bertrana]] # [[''La_colla_d'en_Pep_Mata_o_Els_Màrtirs_de_la_Inquisició''|La colla d’en Pep Mata o ‘Els martirs de l’Inquisició’]] d'[[Autor:Ignasi Iglésias Pujadas|Ignasi Iglésias]] # [[La taverna intel·lectual]] d'en [[Autor:Pompeu Gener i Babot|Pompeu Gener]] # [[La_pena_de_mort]] d'en [[Autor:Gabriel_Alomar_i_Villalonga|Gabriel Alomar]] # [[Les gràcies de l'Empordà]] d'en [[Autor:Pere_Coromines|Pere Coromines]] # [[Jesús que torna]] d'en [[Autor:Àngel_Guimerà_i_Jorge|Àngel Guimerà]] # [[Vilaniu]] d'en [[Autor:Narcís Oller i Moragas|Narcís Oller]] # [[Lo_rondallayre._Tercera_série|Lo rondallayre. Tercera série]] d'en [[Autor:Francesc de Sales Maspons i Labrós|Francesc Maspons i Labrós]] # [[L'esca del pecat]] d'en [[Autor:Miquel_Figuerola_i_Aldrofeu|Miquel Figuerola i Aldrofeu]] # [[L'heréu_Noradell]] d'en [[Autor:Carles_Bosch_de_la_Trinxeria|Carles Bosch de la Trinxeria]] # [[Llibre_d’horas|Llibre d'horas]] d'[[Autor:Apel·les Mestres i Oñós|Apel·les Mestres i Oños]] # [[Ja_hi_van_a_l'África|Ja hi van a l'África]] d'[[Autor:Josep_Antoni_Ferrer_i_Fernández|Josep Antoni Ferrer i Fernández]] # [[La peste gròga]] de [[Autor:Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau| Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau]] # [[Narracions_estranyes| Narracions estranyes]] d' [[Autor:Antoni_Careta_i_Vidal| Antoni Careta i Vidal]] # [[L’estudiant de la Garrotxa|L'estudiant de la Garrotxa]] de [[Autor:Josep Berga i Boix| Josep Berga i Boix]] # [[Lo_ferrer_de_tall|Lo ferrer de tall]] de [[Autor:Frederic_Soler_i_Hubert|Frederic Soler (Serafí Pitarra)]] eu7rz4jxp199icormh2uecxq0a7ezjn 0 58804 184525 184519 2026-06-11T17:36:20Z Leptictidium 277 /* Capítol VI */ 3.6.5 184525 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "Això és meu, això és teu" no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» </div> == Notes == <references group=nota/> 013cm5vi7bhbqn008n1l3vxsplchhtv 184526 184525 2026-06-11T17:41:35Z Leptictidium 277 /* Capítol VI */ 184526 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "Això és meu, això és teu" no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">''Romània'' (Ῥωμανία) era un nom popular per a l'imperi, utilitzat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la Quarta Croada batejaren l'Imperi Llatí que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de [[Romania]].</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» </div> == Notes == <references group=nota/> qsa4nel3khgkwon9m8gbvy79d9x8yas 184527 184526 2026-06-11T17:43:00Z Leptictidium 277 /* Capítol VI */ 184527 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "Això és meu, això és teu" no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">''Romània'' era un nom popular per a l'imperi, utilitzat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» </div> == Notes == <references group=nota/> j2yaivjv0kvpocz0krzoks7f0m3u2rq 184528 184527 2026-06-11T17:48:16Z Leptictidium 277 /* Capítol VI */ 184528 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "Això és meu, això és teu" no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, utilitzat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» </div> == Notes == <references group=nota/> 4ncs8e1wco02b7m2narzz46g5nswo8j 184529 184528 2026-06-11T17:48:55Z Leptictidium 277 /* Capítol VI */ 184529 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "Això és meu, això és teu" no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» </div> == Notes == <references group=nota/> 8yo2sakcbre60cs8lvl5dninst1hhzi 0 60550 184522 2026-06-11T15:39:01Z Jqueralt 10946 Es crea la pàgina amb «Lo ferrer de tall Drama en tres actes i en vers Frederic Soler (Serafí Pitarra) 1874 Estrenat ab brillant éxit en lo TEATRO CATALÁ instalat en lo TEATRO Romea, la nit del 16 d’ Abril de 1874. Repartiment {| ! PERSONATJES ! ACTORS |- | La Baronesa | D.ª Francisca Soler |- | Agneta |   &quot;  Catarina Mirambell |- | Rosa |   &quot;  Elisa Mallí |- | Biel |   &quot;  Roseta Cazurro |- | Mestre Jordi | D. Joaquim Garcia Parreño |- | Boy (L...». 184522 wikitext text/x-wiki Lo ferrer de tall Drama en tres actes i en vers Frederic Soler (Serafí Pitarra) 1874 Estrenat ab brillant éxit en lo TEATRO CATALÁ instalat en lo TEATRO Romea, la nit del 16 d’ Abril de 1874. Repartiment {| ! PERSONATJES ! ACTORS |- | La Baronesa | D.ª Francisca Soler |- | Agneta |   &quot;  Catarina Mirambell |- | Rosa |   &quot;  Elisa Mallí |- | Biel |   &quot;  Roseta Cazurro |- | Mestre Jordi | D. Joaquim Garcia Parreño |- | Boy (L’esquerrá) |   &quot;  Lleó Fontova |- | Lo Baró |   &quot;  Miquel Llimona |- | Arnal |   &quot;  Joseph Clucellas |- | Ros |   &quot;  Miquel Vives |- | Dalmau |   &quot;  Joan Carulla |} Fadrins ferrers, guarda termes, patges <hr style="width:10%"> La escena á Olot –Época Felip V. AL SENYOR DON JOAN BAUTISTA LLEONART Com a penyora d’ amistat y cumpliment de promesa DEDICA AQUEST DRAMA SON AMICH VERDADER Q. S. M. B. L’ Autor. == ACTE PRIMER. == Part de dins de la botiga d’ un ferrer de tall y daguer. Porta gran al fondo, per la que ’s veu la fira ab molta animació, y moltas altras portas als costats. La fornal y la mancha á la esquerra; eynas y trastos propis dels dos oficis. La mola á la dreta. A la esquerra una finestra que dona á un hort; al costat un prestatjet ab dos jerros de flors. === ESCENA PRIMERA. === JORDI, ROSA. (''Lo primer treballant unas estisoras en lo banch, la segona brodant or damunt satí en un tambor á la vora de la finestra. Ella trista, ell cantant:'') JORDI. “Lo pare, sentintho,<br> ho escolta callant,<br> la mola rodava<br> y anava cantant:<br> Esmola, qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.” (''Se ficsa en Rosa.'') ROSA. (¡Ditxòs ell! ¡Ditxòs quí canta<br> y l’ alegría tè al cor!) JORDI. (¿Será tristesa d’ amor?<br> Aquesta noya m’espanta.) (''Deixa la feyna.'')<br> Escolta, Rosa. ROSA. ¿’M cridéu? JORDI. Vinam aquí. ROSA. ¿Qué vos passa? JORDI. ¿Qué ‘m passa? Qu’ es un xich massa<br> la tristesa del cor tèu.<br> ¿Quí ‘n diable t’ ha mal mirát?<br> De véurert’ lo cor se ‘m trenca.<br> Estás groga, escardalenca,<br> semblas un pardal mullát<br> de confosa y aturdida,<br> y ’t mata un secret afany.<br> Ja no ets rosa de tot l’ any:<br> ets una rosa pansida,<br> y no ‘t miro que no caiga<br> en esmenarte una cosa,<br> y es que, en lloch de dirte Rosa,<br> t’ haurém de dir lliri d’ aiga. ROSA. ¿Per qué? JORDI. Sí. Perque lo plor<br> sempre ’t tè la cara humida. ROSA. ¡Dèu mèu de la mèva vida! JORDI. ¿Sabs qu’ es? que no ’m tèns amor. ROSA. La cansò de cada dia. JORDI. Cada dia y cada nit,<br> perque á tú ‘t dura ’l neguit<br> mòlt mès qu’ á tots l’alegría.<br> ¿A qué vè, qu’ es aquest plor?<br> ¡Acaba d’ una vegada!<br> ¿Qu’ es lo que ‘t tè apesarada?<br> ¿Cóm es aquesta tristor?<br> Respon y no ’m callis res,<br> perque jo fins crech probable<br> que t’ ha mal mirát lo diable<br> ó las bruixas t’ han ull pres. ROSA. ¡Jesús María!…(''Persignantse''.) JORDI. Respon. ROSA. ¡Pare! Si no us sè que dir.<br> Aquest plor… aquest suspir…<br> es qu’ estich trista án’ al mòn. JORDI. ¡Llamp de Dèu! ¡Trista! ¿Y per qué? ROSA. No us enfadéu. JORDI. ¡No enfadarme!<br> ¿Cóm vols que puga aguantarme?<br> ¿De qué estás trista? ROSA. De re. JORDI. Donchs, si es de re, torna riure<br> com ans solias, y canta;<br> lo veurert’ trista… m’ espanta,<br> me dòna engunia, mal viure,<br> y aixó ab un pare no s’ usa,<br> perque, al veure ‘l tèu flagell,<br> me bats á pich de martell<br> lo cor damunt de l’ enclusa. ROSA. ¡Ay, pobre pare! ¿Patiu? JORDI. ¡Sí pateixo, filla mèva!<br> Visch de l’ alegría tèva.<br> Si vols que riga, tú riu. ROSA. Donchs no tinguéu pòr; riurè. JORDI. ¿De debó? ROSA. De nit y dia. JORDI. ¿De debó? ROSA. ¡Y tindrè alegría! JORDI. ¡Ah! ¡Y que ditxòs que serè!<br> ¿Qué ‘m falta á mí? ¿Ab tú, contenta,<br> quí mès felís hi ha án’ al poble?<br> Ferrè y daguer, guanyo doble;<br> la mèva riquesa aumenta,<br> y ja que ‘l cel vá voler<br> que quedessem pare y filla<br> sols á n’ al mòn, y ets pubilla<br> de tot quant mèu puga ser,<br> desprès de dí una oraciò,<br> perque siga al cel ta mare,<br> pensa que jo sò ‘l tèu pare…<br> per la tèva… diversiò,<br> y creu que quant mès te vegi<br> cofoya y empolainada,<br> mès lo mirarte m’ agrada<br> volent que ‘l poble t’enveji,<br> perque ’t dich de tot bon cor<br> que, si tas riallas venguessen,<br> ni que com plom las pesessen,<br> las compraria á pes d’ or. ROSA. Donchs treballém y riguém. JORDI. Y cantém, si estás contenta. (''Ella torna á brodar, ell á llimar, y cada hu canta la sèva cansò.'') === ESCENA II. === Los mateixos, BOY, BIEL BOY. ¡Ca! JORDI. ¡Esquerrá! BOY. Fira dolenta. BIEL. Bè. ROSA. ¿Ets tú, Biel? BIEL. ¡Bona al extrem! BOY. ¡Bailet! ¡Bailet!… ¡Mal rediable!<br> (''Primer molt rabiòs, y tot d’ una calmát per las mofas graciosas que li fá ‘l noy. Aquest joch se repetirá sempre que l’ indiquin los versos.'')<br> Re… ‘m fá riure aquest xicot.<br> Un li vol pegá y… no pot;<br> ja m’ ha passat al estable. JORDI. ¿Al estable? ΒΟΥ. Sí; ferravam<br> lo guit de ca ‘n Gori, y ell,<br> vinga dirme Esquerrá y vell<br> y com qu’ allavors estavam<br> devant de la molinera,<br> qu’ á mí m’ ha caigút al ull…<br> Res… m’ he sentit pujá un bull<br> y li he corregút darrera. BIEL. Pero no m’ heu atrapát. (''Fentli mofa.'') BOY. ¡Pero!… Vaja… no… no puch. BIEL. Perque sòu un vell xaruch. BOY. ¡Tens bon manxaire !… es trempát. BIEL. ¡Sí; es trempát, y just me veu<br> que ja vá á desesperarse! BOY. ¡Ah! ¿Y no n’ hi ha per recremarse<br> de lo que ’m passa? JORDI. Diguéu. BOY. Y ben aviát está dit:<br> que no penso ni faig cosa<br> qu’ ell no m’ hi surti á fer nosa.<br> Vinch jo, ja vè ell tot seguit:<br> m’ en vaig, ja surt de seguida:<br> en tot tè ’l mèu gust mateix<br> y en tot sembla que ’m segueix<br> tots los pasos de la vida…<br> ¡Passa, que tè ’n farás creus!<br> Parlarém de la pubilla,<br> y, com jo estimo á ta filla… BIEL. Jo tambè la estimo. BOY. ¿Veus?<br> La voldrè un dia obsequiar,<br> y, com en totas las cosas:<br> li he dút jo aquell ram de rosas… BIEL. Jo li he dút aquell d’ allá. BOY. ¿Veus? Donchs, com en aixó, en tot.<br> (''Mentrestant ha anát á buscar lo devantal y se’l posa, com Biel.'')<br> Ja que us ho espliqui no cal.<br> Me poso jo ’l devantal… BIEL. Jo també BOY. Ja ‘l dú ’l xicot.<br> Hi anát á la fira; ell<br> ja m’ hi havia de fè ’l plaga.<br> Hi he comprát jo una tumbaga… BIEL. Jo hi he comprát un anell. BOY. Lo duch aquí. BIEL. Jo aquí ’l duch. BOY. Lo regalo jo á ta filla.<br> Tè, Roseta. BIEL. Tè, pubilla (''Jordi riu'') ROSA. Gracias. BOY. ¿Veus? (''Mirant ab coratje á Biel.'') JORDI. ¡Apártat, ruch! (''Biel, fuig.'') BOY. Sí, ja has fèt bè… apártat lluny<br> y no t’ acostis, guilopo,<br> perque ara si que, si ‘t topo,<br> t’ esclafo d’ un cop de puny. BIEL. ¿Ab la má esquerra? BOY. ¡Que no! BIEL. (''Fentli burla.'') Miréu. BOY. ¡Puf!… no… vaja… no: no ‘s pot:<br> l’ estimo á n’ aquet xicot….<br> ¡Lo trovo aixerít! BIEL. ¿Veyéu? JORDI y ROSA. ¡Ja, ja! BOY. Re; es una criatura<br> qu’ un no hi pot estar formal.<br> Vès; encenme la fornal<br> y farem la ferradura. (''Se’n vá''). === ESCENA III. === Los mateixos, menos BOY. JORDI. ¡Pobre Esquerrá! ¡Es bondadòs! ROSA. Ja ho podéu dir, l’Esquerrá… JORDI. No es home, es un tros de pá. BIEL. Sí; pero es mòlt reganyòs. JORDI. Y tú molt entramaliát<br> y mès dolent qu’ un follet. === ESCENA IV. === Los mateixos. BOY, que torna BOY. ¿Y aixó, qu’ empatolla aquet? JORDI. No res, perque ja ha passát. BOY. ¡Bielo, Biel! Tú buscas guerra,<br> y com hi ha renèu n’hi haurá;<br> mira que jo sò esquerrá<br> y ’t senyarè ab la má esquerra. JORDI. ¿Es á dir doncas qu’ enguany<br> la fira ha baixát? BOY. (''Xiulet''.) ¡Psit!¡Uy!<br> Ja ‘t dich jo que ’l que ’s per ’vuy<br> ni val d’ anarhi l’ afany,<br> y mès per tú, que t’adònas<br> tant d’ empentas y molestias,<br> perque ’t dich: hi ha pocas bestias. BIEL. Pero hi ha mòltas personas. BOY. ¡Ah! Bè… Aixó ja serán figas<br> d’ un altre paner. BIEL. Miréu. JORDI. Vejám, esplícat. BIEL. Manxéu. (''Ell s’ adelanta, y queda manxant Boy ab la má esquerra.'') BIEL. ¡A n’ al firal!… ROSA. Cuita. JORDI. Digas. BIEL. A n’al firal, es tant triát<br> lo rich y bo que l’ umplena,<br> que jo mateix m’ he dat pena<br> de veurermhi enmascarát.<br> Mirarho sols ja fá cop.<br> Passejéu per las paradas:<br> veuréu enmantellinadas<br> las pajesas d’ aquí prop.<br> La pubilleta poncella,<br> qu’ha d’ obrí ‘l cor á l’ amor.<br> La pubillassa major,<br> que ningú es prou rich per ella.<br> Lo fadrí extern, encongit,<br> que fá l’ aleta á las noyas.<br> L’ hereuás rich, tot de joyas,<br> y com un barò vestit.<br> La qu’ es senyora y majora<br> y gosa del usdefruit.<br> Lo quí dú ‘l butxacò vuit,<br> pobre estudiantet de fora.<br> Los monjos de Collserola,<br> que ’ns han dát á fé sorpresa.<br> La senyora baronesa,<br> qu’ ab lo patge ha vingút sola.<br> L’ abát de Ripoll, lo prior<br> dels trinitaris, y tants,<br> entre heréus, gent y marxants… BOY. ¡Alsa, que manxo, minyò! BIEL. Y pubillas. BOY. ¡Alsa! BIEL. Y noyas. BOY. ¡Alsa! BIEL. Y viudas. BOY. ¡Alsa! BIEL. Y ruchs.<br> (''Y Boy vá manxant y animantlo ab un ¡ah! ah! ah! continuát.'')<br> Y magalls, y seda, y buchs,<br> y bestiá, y rellas, y joyas,<br> y tant y tant, que junt tot,<br> nos fá dir, si bè un ho mira,<br> que no hi ha al mòn millor fira<br> qu’ aquesta fira d’ Olot. ROSA. Ben dit, Biel. BIEL. ¡Oh! Y no me ’n moch. JORDI. Vaja, bè; t’ has esplicát. BOY. Com que jo sempre he manxát.<br> he anat mantenint lo foch. === ESCENA V. === Los mateixos. AGNETA AGNETA. ¡Ave María Puríssima! (''Veu de nas.'') ΒΟΥ. ¡Ay llamp la toch! ¡Es l’ Agneta! AGNETA. Recado de mi senyora,<br> la senyora baronesa,<br> per saber si d’ aquí poch<br> será á casa la Roseta. BOY. Ara una passada d’orga<br> y ja tens la missa llesta. AGNETA. Tant de bo fòs al convent<br> per sentirla com ans feya! JORDI. ¿Es á dir donchs que t’ ha enviát?… AGNETA. La senyora baronesa. ROSA. ¿Es á dir donchs qu’ es vritát<br> qu’ ha vingút per sè á la festa? BIEL. ¿No us he dit que jo la he vista<br> pe ’l firal ab patges y ella? ROSA. Digas donchs qu’ aquí l’ espero. AGNETA. Li dirè qu’ aquí la espera. ROSA. Que per ella no ’m moure. AGNETA. Que ja no ’s mourá per ella. JORDI. Y tú ¿quí ets? AGNETA. La qu’acompanya<br> la senyora baronesa. BOY. Per molts anys. AGNETA. En vida vostra. BIEL. Y de tots. AGNETA. Com de la mèva<br> ¿Dirè donchs? BIEL, BOY. ¡Qu’ aquí esperém<br> la senyora baronesa!<br> (''Escarnintla ab cantarella. Ella se’n vá.'') === ESCENA VI. === Los mateixos, menos AGNETA TOTS. ¡Ja, ja! JORDI. ¡Esquerrá! BOY. ¡La pobra Agna! JORDI. Ja ‘s pot dir qu’ ha fèt á tots. BOY. Jo la he vista al tréurer brots<br> y era una mosassa…magna.<br> Llavors al convent servia.<br> Jo hi anava á arreglá ‘l forn,<br> y surtint ella á n’ al torn<br> y trencavam nous tot lo dia;<br> paro ja no ’n feya cas:<br> era guapa y jova encara<br> y ja parlava… com ara,<br> ab aquesta veu de nas. (''Escarnintla''.) ROSA. Bè, sí; está clá. BOY. Acostumadas<br> á sentir l’orga… JORDI. Es vritát.<br> (S’ ou tocar un fluviol mòlt ben tocát ab refilets.)<br> ¿Qu’ es aixó? BOY. ¡Cá! Es aquell gat<br> dels frares, que sempre sona. JORDI. Calleu. BOY. Sí; vaja… ja hi sòm. (''Tots escoltan la tonada, y, quant ja s’acaba, Biel la segueix.'') BIEL. Tra, lará, lará, lará, lòm.<br> ¿T’ ha agradát? ''(A Rosa.'') ROSA. Mòlt bè. JORDI. Mòlt bona.<br> ¿Quí es que toca així? BIEL. ’L fadrí<br> major de l’altre ferrer.<br> (''Mirant ab intenciò á Rosa.'') JORDI. ¡Que ’m díus, home! ¿’L cansoner?<br> Doncas tè un tocar molt fí. ROSA. ¡Uy, molts cops lo toca al dia!… BIEL. Sí; la Roseta hi tè sort.<br> Com de la tápia de l’hort<br> de casa d’ell se podria<br> dá la má ab qui estigui aquí,<br> per ’questa finestra ’s veu,<br> que quant estar sol se creu,<br> l’enseja y refila així. (''Torna á refilar'') ΒΟΥ. Sí, pero ¿sents? ¿sents aixó ?<br> Vés lo tros de carcamal,<br> tenint martell y fornal,<br> ahont surt ab tant ploricò.<br> Lo mateix sol fè en cantant. BIEL. ¡Oh! Bè… ¡com vos l’ heu pegada,<br> que ja cap cansò us agrada! ΒΟΥ. ¡Que m’ ha d’ agradar, bergant! JORDI. ¿Digas donchs que tambè jo<br> es de segur que t’ amolo? ΒΟΥ. ¿Per qué? JORDI. Perque may esmolo<br> que no canti una cansò. ΒΟΥ. No; tú no amòlas, perque… JORDI. Bah, donchs, jo, tot lo contrari,<br> crech que ’l cantá es necesari<br> com lo menjá: en bona fé. BIEL. Aixó es lo que jo li dich. ΒΟΥ. Y es ben dit, y el cantá agrada… BIEL. Fins lo gall, de matinada,<br> canta ’l sèu quicaraquich. BOY. ¡Just! Pero ‘l gall, com tú sents,<br> fá quicaraquich, com tots,<br> y el mateix, fent esbalots,<br> á trench d’ auba, ho cantan cents.<br> Mes ho cantan tots igual,<br> y, com qu’ es cant d’ells, agrada.<br> Aquesta es la vostra errada.<br> ¿Sòu sis aquí á la fornal?<br> Donchs… l’ un: “Lo compte Garí;”<br> l’ altre: “ ‘Ls fadrins de Sant Boy,“<br> l’ altre la cansò del noy.<br>”Don Dalmau no pot dormir,“<br> y fins, si may me faig mal<br> treballant, entre las tretas,<br> canta aquest:”Cantéu ninetas<br> perque ’l burro está malalt.“<br> ¡Es clar qu’ aixó mos amohina!<br> Es com si d’ un cop á casa<br> sentisseu un gos, un ase,<br> un bé, un porch, y una gallina.<br> No senyor; lo qu’ heu de fer<br> es buscar cansò á compás,<br> y ab alló que ‘s fá: Tris, tras,<br> treballá y cantar ben bè.<br> ¿Que cus ó bè broda aquella?<br> Donchs aixís, tot treballant,<br> fá: “La filla del marxant<br> diuhen que ‘s la mès bella.“<br> ¿Qu’ esmolo ó afino jo?<br>”Esmola qu’ esmola, fès dagas, daguer,<br> fès dagas que passin las mallas d’ acer.”<br> ¿Qué fá l’ amor un minyò?<br>”Surt la nineta estimada<br> surt, surt á la finestreta,<br> surt y canta amoroseta<br> com l’ aucell á trench d’ aubada.”<br> ¿Que bressa una mare al nin?<br> “Croch, croch, croch, croch,” y, ab dolsò,<br> «Anem, no. Anem, no. Anem no<br> que vindrá, que vindrá don Turpin.“<br> ¿Qué lliméu vosaltres? Sit,<br> sit, sit, sit, y… ab veu gangosa:<br>”De la vila de Tolosa<br> una dama n’ ha fugit.“<br> ¿Qué piquéu ferro? ¡Mal llamp!<br> Allavors res de catxassa:<br> vinga ’l martell, martell ó massa<br> y tots á la una;”Pim, pam,<br> pim pam;<br> pica que pica, pica que pica;<br> pim pam,<br> pim pam,<br> pica que pica bons cops de mall.&quot;<br> Vetaquí per mí ’l que cal:<br> cada hu que canti las sèvas:<br> ¿No sò ferrer? Donchs las mèvas<br> sòn cansons de la fornal. BIEL. ¡Pim pam!… JORDI. Vaja: ara al treball,<br> que desprès, quant siga l’ hora,<br> ja ‘s canta y s’ apren á fora. BOY. ¿Qu’ anem á fè aquell mall? BIEL. ¡Ay, ay! ¿Fer magalls ab fira?<br> ¿No es festa? JORDI. No es de precepte. BOY. ¡Oh! Y desprès: lo mèu concepte.<br> Quant hi ha treball no ’s mira. JORDI. Ja ho sento; pero es vritát.<br> ¿Qu’ han dit los fadrins? BOY. Sumisos.<br> Quant has tingút compromisos<br> ja sabs que may t’ hem deixát. JORDI. Donchs, ja que ‘ls dos sòu aquí,<br> baixéu á buscá aquell ferro,<br> pe ’l cabech, que, si no m’ erro,<br> vá deixar triát en Martí. BOY. Au donchs; manxaire… ’l fanal. (''Biel encen un fanalet, mentres Boy alsa una trapa al mitj de la escena y descubreix una escala que baixa al fons d’ un soterrani.'') BIEL. Ja está encés. BOY. ¡Ah! Escolta, Jordi,<br> perque desprès se ‘t recordi.<br> T’ haig de parlar. JORDI. Sò aquí dalt. BOY. Baixa; ja vinch de seguida. (''Se’n vá á buscar eynas, mentrestant Biel qu’ havia baixát un esglahó torna á pujar y anant cap á Jordi li diu apart:'') BIEL. Quan estigueu sol, nostramo,<br> vos dech parlar. JORDI. ¿Tú tambè? BOY. Vaja! ¿Veus? Ja m’ ho ha vist fè,<br> ja fá ’l mateix. BIEL. ¡Y qu’ ho tramo!<br> Jo li haig de parlá y li dich. BOY. Adèu, Rosa. (''Per l’un cantò.'') BIEL. Adèu, Roseta. (''Per l’altre.'') ROSA. Adèu siau. BOY. ¿Veus? JORDI. (''A Rosa, rient.'') ¡Ay qu’ apreta<br> y se ’n veurá un embolich! BIEL. ¡Y bè, home… es casualitát! BOY. Sí, ¡casualitát!… un mico<br> que fá ’l que véu fer. BIEL. ¡Li esplico y!… BOY. ¡Arri, y pássam aviát! (''Biel se’n va cap á la trapa y baixa esglahons dihent per lo baix:'') BIEL. Pim pam, pim pam, pim pam. BOY. ¡Je, je!¿sentiu? ja la prova;<br> en sentint ell cansò nova…<br> (''En aixó Boy ja es á la escala y s’ aguanta la trapa damunt del cap pera tancar.'')<br> ¿No vos ho he dit? ne tè un ram.<br> (''Tanca y desapareix.'') === ESCENA VII. === JORDI, ROSA, DALMAU. JORDI. ¡Vaja; sòn bona canalla! DALMAU. La senyora baronesa. (''Se queda á la porta:'') ROSA. ¡Ay! Tè rahò; ara qu’ hi penso…<br> la seva cadira. JORDI. Tréula.<br> (''Rosa vá á dins y torna á surtir ab una cadira distinjida cuberta ab funda, y, desprès de destaparla, la coloca en lloch convenient.'')<br> Jo mentrestant una estona<br> me ‘n ’niré á la fira, á véurer<br> si aquell s’ adorm, ó si vén<br> gaires aixadas y rellas. ROSA. ¿Y si per vos me demana? JORDI. Dígali que tinch gran feyna<br> á n’ al firal, y quá casa,<br> tú per mí la rebs atenta. ROSA. ¡No sè perque havéu de ferho !<br> Ella, ab tot y sa noblesa,<br> vè sempre aquí á la botiga,<br> y vos, per no véure á n’ ella,<br> fariau una jornada. JORDI. ¡Que ’t dirè jo !… ROSA. ¿Es una ofensa<br> qu’ us ha fèt sense jo saberho? JORDI. No, no es ella qui l’ha feta;<br> pero tú sabs la rondalla<br> qu’ allí, esmolant, canto sempre.<br> Recordant passáts agravis<br> crech, ab tota la fé mèva,<br> que, si pot ser, may lo poble<br> tè de ferse ab la noblesa.<br> Si vè ella aquí á visitarnos,<br> ben rebuda hi es quant entra,<br> qu’ en tot temps la cortesía<br> s’ ha tancát ‘hont hi ha honradesa.<br> Cau del sens la mitj’ anyada<br> y li duch jo á casa d’ ella;<br> las vint lliuras y ‘l got d’ aiga<br> may li han faltát com déu esser.<br> Pero¡ ferhi jo conxorxas<br> y buscar l’ amistát vera!…<br> Que s’ estigui ella al castell;<br> jo m’ estaré á casa mèva.<br> Si ells tenen or, jo tinch plata;<br> si ells escút, fornal encesa;<br> si ells orgull, jo pau de l’ ánima;<br> si ells dominis, jo mas terras.<br> ¿Cóm vols tú, donchs, qu’ ab mès honra,<br> y ab mès or, y ab mès riquesas,<br> y ab mès goig, y ab mès ventura,<br> perque ‘t veig bona y honesta,<br> vagi jo ab ells á humiliarme?<br> ¡Ca, ca, ca! Si puch, ni véurerls.<br> No, no, no… ells als castell,<br> jo m’ estarè á casa mèva. (''Se’n vá.'') ROSA. ¡Trista de mí si algun dia<br> sapiguès las mèvas penas!<br> ¡Pobra de mí si, sabentho!… === ESCENA VIII. === ROSA, BARONESA, AGNETA, que fá brasset ab ella, y dos patges, que ‘s quedan á la porta, ab Dalmau, portant l’ un un coixí y l’ altre una capsa. AGNETA. La senyora baronesa. ROSA. ¡Oh! Dèu meu la guart de mal<br> y sant Antoni. BARONES. Roseta…<br> Ja pots dir qu’ ha de guardarme,<br> perque, filla… ’m faig mòlt vella. ROSA. No tant… no tant… fá mòlts anys<br> qu’ ho díu aixís sa ecselencia,<br> y cada any vènen las firas,<br> y cad’ any lo castell deixa. AGNETA. Aixó es lo que jo li dich<br> quant la veig ab tanta pena. BARONES. Sí; pero ja no hi veuria<br> sino fossen las ulleras,<br> ni, sino m’ acompanyensin.<br> ja baixaria… ‘m vaig vella.<br> Fá trenta anys qu’ ho dich, y ’m miro<br> que no ho podrè dí altres trenta. ROSA. ¡Aixó quí sab! BARONES. ¡Ah! ¡Es possible!<br> Volentho Dèu, tot pot èsser.<br> Agneta, vés… AGNETA. Mi senyora,<br> ho tè tot apunt per séurer. ROSA. Miri, aquí tè la cadira. BARONES. No… no pot ser, filla mèva.<br> No accepto res de ningú<br> que no sigui de l’ Agneta.<br> Es lo mèu criát, lo mèu patge,<br> y ella me sab dur las raresas.<br> (''Mentrestant Agneta ha guarnit la cadira ab lo coixí qu’ ha pres del patge.'')<br> ¿Qué vols? AGNETA. Que pot assentarse<br> la senyora baronesa. BARONES. ¿Ja están posáts los coixins? ROSA. Tot está apunt. BARONES. Donchs… ¿á véurer? (''Mentres l’ajudan á séurer Rosa y Agneta, apareix Arnal á la part del carrer en la porta del fondo.'') === ESCENA IX. === Los mateixos, ARNAL ARNAL. (¡Ay,ay! ¡Aquí la senyora<br> baronesa! ¿Cóm pot èsser?<br> Tornarè d’aquí una estona<br> que ja será fora.) (''Se’n vá.'') BARONES. Deixa. AGNETA. ¿Vol alguna cosa mès<br> la senyora, de l’ Agneta? BARONES. No… apártat. AGNETA. Bè. Aquí aprop<br> estich á las ordras sèvas. BARONES. Ja veus los anys lo que sòn;<br> com nos aixafan… com pesan;<br> casi un quart per assentarme,<br> jo, qu’ hi estát tant lleujera.<br> Mòlts cops esplicantho á l’ Agna… AGNETA. Sí; quant era joveneta…<br> jo ho sè, perque mi senyora<br> m’ ho ha contát ella mateixa.<br> Díu que véurerla á ''palacio''<br> á la cambra de la reina…<br> ¡Alló sí qu’ era alegría!<br> Dia y nit, y sempre reya.<br> Rojeta com un clavell,<br> y com una rosa fresca,<br> se la mirava á tot’ hora<br> sonrisenta, placentera;<br> la reina s’ tornava boja<br> per las sèvas agudessas;<br> Sa Majestát la nomnava<br> la doncella riallera;<br> los prínceps no s’ adormian<br> sense las rondallas d’ ella… BARONES. Pero ara, ni goig, ni riallas,<br> ni agudesas… res me queda;<br> las penas m’ han aixafát:<br> me faig vella mòlt depressa. ROSA. Pero no tè de pensarhi<br> ni entregarse á la tristesa. BARONES. Tens rahò… Sí. Deixemho, y… digas:<br> ¿tindrás per mí una estoneta? ROSA. Totas las que vulga; jo<br> sò criada de sa ecselencia;<br> pot maná y disposá en tot,<br> quant puga ferla contenta. BARONES. ¡Ji, ji, ji! Bona minyona…<br> bona… bona minyoneta.<br> Ja veurás quin es lo cas<br> qu’ ara ’m porta á casa tèva.<br> Agneta. AGNETA. ¿Qu’ es que demana,<br> la senyora baronesa? BARONES. Pren las capsas qu’ allá fora,<br> tenen los dos criáts qu’ esperan.<br> y dúlas. (''Agneta pren las capsas al criát y las dòna á la Baronesa.'') AGNETA. Ja las tè aquí,<br> que las ha dútas en Pere. BARONES. Ja veurás doncas… ROSA. ¿No pot? BARONES. Tè… destápau tú mateixa. (''Mentres destapan la capsa, torna á apareixer Arnal á la part de fora y díu:'') ARNAL. (¿Encara aquí? No pot ser;<br> no convè que ’ns hi vegi ella.) (''Se ’n vá.'') BARONES. ¡Ah! ¿Has pogút? ¿Mira, veus? Tè.<br> Es lo vestit de la Verge<br> qu’ antany, pe ‘l Maig, vá tacarse<br> tot de regalims de cera,<br> y com tots los senyors bisbes,<br> que ’ns sòn de la parentela,<br> vindrán enguany per Nadal,<br> y hem de endressar la capella<br> del castell, no vull que vegin<br> així ’l vestit de la Verge.<br> Tú m’ has brodát altras cosas,<br> sòn de plata las mans tèvas,<br> y per mí… ROSA. Mercé que ’m fá,<br> sense que jo la meresca. BARONES. No… no, no… vritát, vritát,<br> tens mòlta delicadesa. ROSA. Tant se valdria, de noya,<br> havent quedát horfaneta<br> de mare, ’l pare vá darme<br> al convent de Santa Tecla. BARONES. Bè, bè, bè… Bona minyona.<br> Bona… bona minyoneta. ROSA. Ditxosa jo. BARONES. Sí; ets ditxosa,<br> perque ets bona y ets modesta,<br> y ets instruida, y… tens cosas<br> de verdadera noblesa. ROSA. Per fer bè á n’ als que la voltan,<br> lo cel conservi la sèva. BARONES. ¡Ji, ji, ji! Bona minyona,<br> mòlt bè… bona minyoneta.<br> Aném, adèu. ROSA. ¡Ah! Miréu<br> com s’ ha aixecát tant depresa! BARONES. Sí; pero ja ho has vist tú…<br> ha sigút ab molta pena.<br> Agneta. AGNETA. ¿Qu’ es que demana,<br> la senyora baronesa?<br> BARONES. Dòm lo bras. (''Ella li dòna, y los patges, desprès de recullir coixins y capsas las segueixen.'') ROSA. Apoch apoch,<br> y cuidadet ab las pedras. BARONES. Aném, adèu. ROSA. Dèu la guart<br> de mal com á mí mateixa. BARONES. ¿Veus? Si m’ haguesses vist jova… AGNETA. ¡Oh! Jo ho crech: ¡que ‘s cas de pedras!<br> Cada istíu, quant al Real Siti<br> díu que s’ estava ab la reina,<br> brincava per las montanyas<br> tant segura y tant lleujera… BARONES. ¡Ja veus! Ara per un clot<br> ja haig de dá una volta entera;<br> no puch anar pe ‘l rieral,<br> me fá caure un gra d’ arena,<br> y… (''Ha arribát á la porta ab Agneta y Rosa.'') ROSA. Bè, aném… que Dèu la guardi. BARONES. Me faig vella… ’m faig mòlt vella. (''Desapareix ab Agneta y los patges.'') === ESCENA Χ. === ROSA, BIEL. ROSA. ¡Qué bona es! Es una santa. BIEL. Aprofito la ocasiò. (''Alsant la trapa y trayent lo cap.'') ROSA. ¡Ay! (''Sorpresa''.) BIEL. No, re… ¿has pensát alló? ROSA. No, home… no, vès; creume, canta. BIEL. ¡Oh! canta… ja cantarè.<br> Pero ara he vist un instant<br> en Boy, distret, regirant<br> lo ferro, y he dit: Vè bè.<br> Deixam pujar cap á dalt.<br> ¿Qué ’m díus? ¿Qué ’m respons, Roseta? ROSA. No sè… hi estát tant distreta…. BIEL. Y pensahi ara en un salt. BOY. ¡Biel! (''Veu de baix cridantlo.'') BIEL. Vaig.<br> (''Espantát tanca la trapa y desapareix.'') ROSA. ¡Ja, ja, ja! ¡Pobra xicot!<br> Me få riure y m’ entristeix.<br> Sí, sí, vaja… avuy mateix<br> li dich y qu’ acabi tot. === ESCENA XI. === ROSA, ARNAL. ARNAL. ¿Es fora? Sí. ROSA. ¡L’Arnal! ¿Tú? (''Joyosa'') ARNAL. ¿Estás sola aquí? ROSA. Per ara. ARNAL. Donchs vès á buscá ’l teu pare<br> ara que no hi ha ningú. ROSA. ¿Ahont eras que no t’he vist<br> fá ja vuit dias al bosch?<br> ¡Ay Olot, per mí, que fosch!<br> ¡Ay lo cel, per mí, que trist! ARNAL. ¿Y jo, y jo la mèva amor?<br> ¡Bon Dèu, y com t’anyorava!<br> Cada moment que passava<br> se me’n duya un ¡ay! del cor.<br> Sort que ‘t díus, pe ’l mèu plaer,<br> nascút d’ aquesta alegría,<br> Roseta, Rosa-María,<br> y María del Roser.<br> Y ‘t veya, al gerro, en las flors;<br> en la Verge, à la capella,<br> y al jardí, en la planta bella,<br> que ’n dich roser dels amors.<br> Aixís la mèva anyoransa<br> distreya jo á n’ al castell.<br> ROSA. D’ aixó vivia… ‘l clavell.<br> La rosa, aquí, d’ esperansa. ARNAL. ¡Oh! Sí; y conservala pura.<br> Obstacles tè ‘l nostr’ amor,<br> que ‘m fán á trossos lo cor,<br> que ’l úmplen tot d’ amargura ;<br> pero ¿sabs que ‘s un torrent?<br> Es lloch ahont pára en juntarse<br> l’ aigua qu’ allí vá á vessarse<br> dels camps, buscant la pendent.<br> Baixa per un xaragall<br> que forman l’ eura y la roca,<br> y, si l’aigua que tè es poca,<br> arriba lluny ab treball.<br> Passant per entre montayas,<br> aquí un joncar la detura,<br> mès enllá, la terra dura,<br> hi humiteja sas entranyas.<br> De la que resta, los rochs<br> y gorchs, per sota falsía.<br> li fán seguí estreta vía<br> bombollejant y fent flochs<br> de la escuma qu’ en tot deixa,<br> y sense forsa já allí,<br> no pot seguir son camí<br> qu’ uns jonchs li tancan com reixa.<br> Aixó passa quant es poca<br> l’ aigua que dòna ‘l torrent;<br> pero quant á doll furient<br> la llensa de roca en roca,<br> umple gorchs, se ’n dú joncars,<br> arrenca roures d’arrel;<br> y potent, quant vol lo cel,<br> deixant las planas com mars,<br> á n’ al riu que vá al mar plé<br> sense cap obstacle arriba,<br> perque já allavors no ‘l priva<br> ni ’ls joncars, ni ’ls rochs, ni re.<br> Vetaquí ’l qu’ es mon amor:<br> poderòs com torrentada,<br> contra tot, fará arribada<br> al mar d’amor del tèu cor. ROSA. ¡Oh! ¡Y com hi será rebút!<br> No veurás alsarshi onadas.<br> Suspirs d’amor sòn ventades<br> que no torban la quietút. ARNAL. M’ho penso, Roseta mèva.<br> Per ço vinch, ab fé en lo cor.<br> Mercé fesme del favor<br> de que vinga á casa tèva<br> al punt lo tèu pare. ROSA. Aviát.<br> Mes ¿no ’m díus abans per qué? ARNAL. No mès qu’ es, de bona fé,<br> per nostra felicitát. ROSA. ¡Vaig! (''Se’n vá corrent y contenta'') === ESCENA XII. === ARNAL, lo BARÓ. ARNAL. ¡Pobreta! Tot s’ho creu.<br> Mentres que jo amant li diga.<br> ¡Lo tramát d’aquesta intriga,<br> no tindrá perdò de Dèu! BARÓ. ¿Lo daguer no hi es?. ARNAL. Ara ella<br> l’ha anát á buscá al firal. BARÓ. Fingir bè es lo principal,<br> lo altre toca á nostra estrella.<br> Lo daguer está renyit<br> ab l’altre ferrer del poble,<br> y ’ns favoreix aixó doble<br> per lo planque ja t’he dit.<br> Recordal bè y sigas destra. ARNAL. Tot lo sè y bè se’m recorda. BARÓ. Tindrás la escala de corda<br> preparada á la finestra.<br> Si ell se’n porta al llit la clau,<br> llavors… ARNAL. Ja sè ‘l qu’ haig de fer. BARÓ. Per la porta no pot ser;<br> será per dalt. ARNAL. Quedi en pau.<br> ¿Psit! BARÓ. ¿Què hi ha? ARNAL. Que m’ha semblát<br> que vè ’l daguer. BARÓ. Bo seria.<br> Per si acás, tèn cortesía:<br> Descobert y al mèu costát. (''Y quedan en la situaciò respectuosa d’ amo y criát.'') === ESCENA XIII. === Lo BARÓ, ARNAL, JORDI. JORDI. ¡Ay, alabát siga Dèu!<br> ¡Vosaltres á casa nostra! BARÓ. Gran es la sorpresa vostra<br> pe ’l que veig. JORDI. ¡Si á fé de nèu!<br> Vos he vist alguna volta<br> tractant ab l’ altre ferrer,<br> y no crech que puga ser<br> lo deixarlo, sense solta. BARÓ. ¿Y si fòs? JORDI. Nos vos vendria<br> punyal, espasa, ni daga;<br> hi estich renyit, es un plaga,<br> xarroteja tot lo dia,<br> y, tenint jo bonas mans,<br> y bon mall, no vull que diga<br> que jo ’m valch de cap intriga<br> per treurerli ’ls parroquians. BARÓ. No ho podrá dir. Per la paga<br> d’ una daga que m’ ha fet,<br> ara m’ ha entaulát un plet<br> perque li pagui la daga,<br> y jo, que pagar no vull,<br> trech la feyna de sas mans,<br> com li treurè ‘ls parroquians<br> per ablandirli l’ orgull. JORDI. ¿Y per qué no li paguéu? BARÓ. Perque no ha cumplert lo pacte.<br> Arma bona era lo tracte;<br> l’arma no ’s bona, no ’s déu. JORDI. Ho estranyo, perque ’l treball<br> sol deixar pulit de sobras:<br> es bon daguer, manyá d’obras<br> y mòlt bon ferrer de tall. BARÓ. Mòlt per no ser vostre amich<br> l’alabeu. JORDI. May en la vida<br> m’ha fèt dir una mentida<br> lo ser amich ni enemich.<br> Abans de tenir jo mola<br> á esmolá anava al molí;<br> sobres quí era ‘l primé allí<br> me vá armá un dia tavola,<br> y vám rompre; mes, per ço,<br> enemich ó amich ausent,<br> quan es dolent, dich dolent,<br> y quant es bo, dich qu’ es bo.<br> Y ho dich, per mès que m’ amoli,<br> y, renyit, me siga ingrát,<br> perque, per mí, la vritát<br> tè d’ anar sobre: com l’ oli. BARÓ. Será com dihéu; mes lo cás<br> es que, bon daguer ó nò,<br> no ha cumplert. JORDI. Ja es una rahò. BARÓ.Que jo tinch. JORDI. No ho nego pas. BARÓ. Ab aixó si us vè á las mans<br> la fortuna, aprofitéula;<br> si us plau fer la daga, féula<br> y podrém ser parroquians.<br> Feyna que tenia ell<br> tindréu ademés de sobras,<br> y seréu lo ferrer d’ obras<br> de las obras del castell. JORDI. No puch pas tanta fortuna<br> venint així despreciar,<br> y si ell l’ arma vá esguerrar,<br> per estar de mala lluna,<br> just es que s’ ho pagui ell. BARÓ. Aquest mèu criát sab que vos,<br> sou lo mès scient de tots dos<br> y aquí m’ ha dút son concell. JORDI. Dèu li pagui mercé tal.<br> Mes, no dientho, mentiria.<br> Del ferro que cada dia<br> surt bermell de ma fornal,<br> faig, á pich de mall, las eynas<br> millor del entorn d’ Olot,<br> y fins lo mateix rey pot<br> contemplar las mèvas feynas.<br> Treball, á pich de martells,<br> de ferro verge, en las reixas;<br> dallas que may m’ han dút queixas,<br> botons de roda, fusells<br> y, en lo ram de daguería,<br> punyals y dagas de lley<br> que ’l mateix armer del rey,<br> de Toledo, envejaria. BARÓ. ¿Voléu dir? JORDI. Tocant á espasa<br> sòn ells mès, parlém formals;<br> mes per dagas y punyals<br> no ’n fán ells com aqui casa. BARÓ. Ja es prou. JORDI. Y que dirho pot<br> perque tothom se’n recordi:<br> per fer dagas, mestre Jordi,<br> lo ferrer de tall d’Olot. BARÓ. Vejám, doncas, com vos lluhíu<br> Aquí hi ha la daga. (''Dantli'') JORDI. (''Ecsaminantla'') Bè.<br> Veurá com no li darè<br> per res de queixa motiu. BARÓ. Fentho bè, no us ha d’abatre<br> lo preu, ni us donga fatich. JORDI. Ja m’ho penso. BARÓ. Jo no estich<br> per una dobla de quatre.<br> Vull un’ arma de bon tremp,<br> que se ’m clavi allá ’hont se vulla. JORDI. Lo pom ja es bo. Es la fulla<br> qu’ ha de cambiarse: ho farém. BARÓ. Segura me l’ heu de fer. JORDI. Será un’ arma de batalla. BARÓ. Si trova cota de malla<br> que passi mallas d’acer. JORDI. Justament aixó es lo crédit<br> de la nostra fornal. BARÓ. ¿Sí? JORDI. D’aixó vè que ’l ’cer ’aquí<br> nos ha donát tant de rédit.<br> ¿No sabéu la cansò? BARÓ. No. JORDI. Donchs es cansò d’una historia<br> que jo us puch dir de memoria,<br> si ’m voléu dar atenciò. BARÓ. Ja espero ab ánsia. JORDI. ‘L mèu pare,<br> que Dèu l’ hagi perdonát,<br> era un mestre daguè honrát,<br> com sòn fill, present, ho es ara.<br> Lo mèu mall mateix usava,<br> y aquesta fornal tenia;<br> la enclusa ‘l ferro rebia,<br> y ell, tot forjantlo, cantava:<br> <br> “Repica que pica,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas y espasas<br> si rich te vols fer.”<br> <br> No vá tardar gaire<br> á córrer sòn nom,<br> á ferli fer dagas<br> venia tothom.<br> Un dia, entre ’ls altres,<br> vinguè un cavaller:<br> –¿Féu dagas que passin<br> las mallas d’ acer?<br> –Si vos portéu mallas<br> ben prest ho veuréu,<br> claveuvos la daga<br> y ab sanch la treuréu.<br> –Donchs feumen, díu, una<br> de pom cisellát;<br> d’ alló que ella valgui<br> sereune pagát.<br> Trayentse la bossa<br> vá fer trincá l’ or,<br> mòn pare sentintlo<br> cantava ab ardor:<br> <br> “Esmola qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.”<br> <br> Mentre ell esmolava<br> m’ ho mirava jo,<br> la mèva germana<br> filava al racò.<br> Lo cavallè estava<br> ab ella parlant,<br> lo pare, veyentho,<br> seguia cantant:<br> <br> “Esmola qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.”<br> <br> La mola rodava<br> sense may parar,<br> jo, que m’ ho mirava,<br> la veya rodar.<br> Lo pare vetllava<br> per lo sèu honor,<br> quant mès esmolava<br> cantava millor:<br> <br> “Esmola qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer,<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.”<br> <br> La noya al qui l’ ama<br> aixís li ha dit:<br> –T’ obrirè la porta,<br> al ser mitja nit.<br> Lo pare, sentintho,<br> ho escolta callant;<br> lo mola rodava<br> y anava cantant:<br> <br> “Esmola qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.”<br> <br> Quant la nit arriba,<br> lo pare, amagát,<br> la daga tè llesta,<br> del pom cisellát.<br> Al tocar dotse horas,<br> ja entrava ‘l traidor,<br> al passar la porta<br> cau en terra mort.<br> –¿Qu’ heu fèt, díu, mon pare?<br> la noya. –El deber:<br> he probát si passan<br> las mallas d’acer.<br> Citát á justicia;<br> mòn pare es lliurát,<br> quí entrava com lladre<br> com lladre ha pagát.<br> Bè plora la noya,<br> mes plora ab honor;<br> content d’ aixó ‘l pare<br> cantava millor:<br> <br> “Esmola qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.”<br> <br> Y mentres cantava,<br> sempre aquest cantar,<br> la mola rodava<br> sense may parar.<br> Jo, que m’ ho mirava<br> sentia bè aixó,<br> y aixís vaig apendrer<br> la vella cansò:<br> <br> “Esmola qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.” BARÓ. (¿Dú aixó l’ intent d’ amenassa?) ARNAL. (Massa intent dú la cansò.) JORDI. Vá probarse en la ocasiò:<br> lo mèu ’cer las mallas passa. BARÓ. ¡Vejám donchs si será així! JORDI. Quedaréu content de sobra. BARÓ. Sòu ferrer de tall y d’ obra<br> del castell de Vallgorguí. JORDI. Tanta mercé… BARÓ. Mercés duhen<br> lo ser mestre y en l’ art vell. JORDI. Diuhen que ‘ls burros d’ Urgell<br> en veyent la carga suan.<br> No ho dech ser quant crech, y no erro,<br> fer llest y bè tant treball.<br> Aviát sentiréu lo mall<br> com fá fer gemechs al ferro.<br> Aneusen, donchs descansát. BARÓ. D’home honrát havéu dát mostra.<br> Lo castell es casa vostra. JORDI. En la vostra havéu estát.<br> Y, sino com fan los richs,<br> com sólen la gent honrada,<br> hi ha sempre taula parada,<br> y llit gran, ab bons abrichs. BARÓ. Mercé qu’ agraheixo. JORDI. ¡Aixó plá!<br> Lo qu’ havéu de fè es probarho;<br> jo sò aspre, no puch negarho,<br> mes porto ’l cor á la má. BARÓ. (Ja hi som amichs; de seguida<br> vindrém per lo altre.) Adèu siau. JORDI. De mal los guardi sant Pau. BARÓ. (Ja havém guanyát la partida.) (''S’ en vá, seguit d’ Arnal.'') === ESCENA XIV. === JORDI, ROSA. JORDI. ¡M’ han agradát! ¡Bona gent! <br> Cor obert y gran franquesa. <br> Si així es tota la noblesa, <br> ja hi sò amich desde ’l moment. ROSA. Pare… JORDI. Noya, bona nova:<br> sò ‘l ferrer de Vallgorguí.<br> Ara m’ ho acaba de dí<br> lo Barò, qu’ á Olot se trova. ROSA. ¡Ah! ¿Sí? Diguéu. ¿Qu’ us ha dit? JORDI. Lo que ’t dich. ROSA. Pero ¿y qué mès? JORDI. Y que una daga li fès<br> ans de deixá ’l tracte escrit. ROSA. ¿Y res mès? JORDI. Res mès. ROSA. (¡Ay, ay!) JORDI. ¿Qué diable mès vols que ’m diga? ROSA. No, res… vull dí… JORDI. A la botiga,<br> dèixam sol un curt espay.<br> M’ha dit en Boy que’l cridès,<br> y crech que tè de parlarme. ROSA. Si acás donchs podréu cridarme. JORDI. Ja ho farè. ROSA. (¡No ha dit res mès!) (''Se’n vá.'') === ESCENA XV. === JORDI. BOY, que surt per la trapa. ΒΟΥ. ¡Hola, Jordi ! JORDI. Boy. ¿Qué hi ha? ΒΟΥ. Ja t’ ho he dit: tinch de parlarte. JORDI. Donchs avant, y aprofitarte. <br> ans que ’ns puguin destorbá. ΒΟΥ. Donchs es lo cas que, com veus, <br> jo ja he fèt la juventút… JORDI. Jo ho crech. ΒΟΥ. ¿Qué? JORDI. Que ja has pogút. ΒΟΥ. Tinch setanta anys, tinch set déus,<br> y… de ser solter cansát, <br> y cansát de sol trovarme, <br> he determinát… casarme. <br> ¿Qué hi dius? JORDI. Qu’es un disbarát. ΒΟΥ. ¡Oh! Bè, disbarát… espera.<br> Pot ser ja no ho será tant<br> quan sabrás quí es ella, quant<br> com, y de quina manera. JORDI. Esplícat. ΒΟΥ. Es poca cosa<br> y en pochs moments queda dit: <br> que ’m vull casar tot seguit <br> y que la núvia es… la Rosa. JORDI. ¿Qué dius? ¡Tú, ab la mèva filla!! ΒΟΥ. ¿Veus, home? Ja me ho he pensát <br> que ’t semblaria acertát. JORDI. ¿Sabs quants anys tè la pubilla? ΒΟΥ. Setse; y jo… Sí, es la edát bona, <br> com ja haurás sentit á dir; <br> l’ home sempre ha de tenir <br> uns quants anys mès que la dona. JORDI. Bè; pero ¿ho dius de debó? <br> jo tinch pòr que rapapiejas. <br> Rapapiejas ó bromejas; <br> jo no’m puch dar altra rahò. ΒΟΥ. ¡Ay llamp tè toch! ¿y per qué? JORDI. Perque ella vá á comensar… <br> ara es la edat de ballar, <br> y riure y corre… ΒΟΥ. Y bè, ¿y qué? JORDI. ¿Y creus que ballará ab tú? ΒΟΥ. No; pero ballará ab altres.<br> Si ho vol ella y jo, ab nosaltres<br> ¿qui s’hi ha de ficar? Ningú. JORDI. Boy… potsé ‘t vás á alocá. <br> Ni qu’ ella no ’t diguès no, <br> ¿cóm vols que senti passiò? ΒΟΥ. Que no la senti, ¿qué ‘m fa? <br> Sò esquerrá, sabs la manía,<br> y á n’ al mon cada hu es com es: <br> jo sempre tot al revès. JORDI. Es que ni al revès seria. <br> Vell com ets y com se sab, <br> ¿podrá may dá una besada <br> en una cara arrugada? ΒΟΥ. ¡Oh! Que no me ’n dongui cар. JORDI. Quant sigui la tèva dona, <br> si al fi ho poguesses lograr, <br> ¿anirá ab tú á passejar? ΒΟΥ. Que hi vagi ab l’ ávia Tresona. <br> Per mí res d’ aixó m’ altera; <br> fins, si vol, la casa es gran: <br> ella pot viure al devant <br> y jo á la part del darrera. JORDI. Pero si aixó arriba á ser, <br> que no menji ni passeji, <br> ni may prop tèu se la vegi, <br> ¿per que será tu muller? ΒΟΥ. ¡Ay, ay! ¡Per guiarla jo <br> en lo que del mon ignori, <br> per deixarlhi, quant me mori, <br> lo que tinch en un racò. <br> Per poderli dir ab dret: <br> així no serás ditxosa. <br> Per çó sols la vull ma esposa. <br> Ara ja ho sabs: clar y net! JORDI. ¡Boy…! (''Enternit''.) ΒΟΥ. ¿Y ara? JORDI. ¡Vina als meus brassos! ΒΟΥ. ¿Qué ’ns despedim? JORDI. ¡Vina aquí! ΒΟΥ. ¡Ah! Bè, aixó sempre… per mí… JORDI. Ni la mort romprá aquets llassos. <br> ¡Ah! no ; mal’ herba may mort. <br> Anys fá qu’ ho dich y no ’m erro. JORDI. Tú ab lo teu mall forjas ferro; <br> pero, á n’ al cor, hi bats or. <br> Ho veig, ho tindré present, <br> y, sino espòs, ets desd’ ara <br> perque li fasses de pare, <br> marmessò án’ al testament. ΒΟΥ. ¿Y ja aixís la puch renyar <br> y guiarla ab los mèus concells? JORDI. Sempre crech qu’ ha fèt cas d’ ells; <br> mes, sino, li pots manar. ΒΟΥ. Doncas ja no vull res mès.. <br> ¿Ahont es ella? Ara comenso. JORDI. ¿Es pot ser?… ΒΟΥ. No, ca; es que penso…<br> Ja t’ ho contarė desprès. <br> Tú sabs bè com jo l’ estimo. <br> S’ ha criát ‘prop de la fornal, <br> y pensant qu’ aixó li es mal, <br> ja ni aixeco el mall ni llimo <br> (que no pensi en aquest cas <br> que jo he vist á la montanya.) JORDI. ¿Donchs qué hi ha, qu’ es, qué t’ estranya? ΒΟΥ. Quant sigui l’ hora ho sabrás. (''Se’n vá.'') === ESCENA XVI. === JORDI, BIEL. JORDI. ¡Pobre Boy!… Es vell… es vell… BIEL. Nostramo. (''Per la trapa, que tanca.'') JORDI. ¿Qué hi ha Bialò? BIEL. Vinch enviát per un minyò. JORDI. ¿Vèns tú? BIEL. A parlarvos per ell. JORDI. Pero, ans de saber que vol,<br> sapiguemho tot, manxaire.<br> ¿Quí es ell? BIEL. El que no fá gaire,<br> heu sentit tocá ’l fluviol. JORDI. ¡Ah! El cansoner. BIEL. A n’ al poble<br> se li ha tret aquest motíu. JORDI. Sí; pero ell jo crech que ’s díu… BIEL. Pere Pau; te ’ls noms en doble. JORDI. ¿Y qué vol aquest minyò? BIEL. Una mercé; puig li passa <br> que, com á n’ ell la carbassa <br> sempre li ha fèt molta pò, <br> li cal ausili, y com es <br> cosa que mòlt se li endona, <br> ha buscát… una persona… <br> de respecte, qu’ us parlès. JORDI. ¡Ah! Ja. ¿Y la persona ets tú? BIEL. Sí; ’l manxaire. JORDI. Ja m’agrada. BIEL.  ’Sent una persona honrada,<br> ja es persona. JORDI. Ben segú.<br> Esplícat. BIEL. Com notaréu,<br> jo festeixos ab la Roseta;<br> ja li porto una floreta,<br> ja li regalo una creu,<br> ja, com avuy, la he firada<br> d’un anell de plata… JORDI. Sí. BIEL. Pero aixó qu’ heu vist aquí, <br> pot ser mès d’ una vegada, <br> no vol dir que la idolatri <br> ni que jo la estimi, no, <br> perque, en aquesta qüestiò, <br> jo, la festejo per atri. JORDI. ¡Llamp tè toch! Per ço jo deya: <br> ¿D’ hont dianxa treu tants diners? BIEL. ¡Y es clar! ¿cóm voléu qu’ ho fès? <br> Era per ell que jo ho feya.<br> Ell me coneixia á mí,<br> y, com fá temps que ’l coneixo, <br> y sab ell que ’l protejeixo… JORDI. ¡Ah! ¿Tú ’l protejeixes? BIEL. Sí. Com quá n’ al mon passa aixó <br> que no hi ha home sens home. JORDI. ¡Ja, ja, ja! ¡Miréu qu’ es broma! <br> ¡Ay llamp tè toch de Bialò! BIEL. Quant vaig estar de manxaire <br> á casa l’ altre ferrer, <br> ell, que ‘s lo fadrí primer, <br> ja no treballava gaire: <br> estava mal humorát, <br> y, al veurerm’ venir aquí, <br> fesme est favor, me vá dí, <br> que ‘t será per gros pagát. <br> Veyeusho aquí tot; la estima, <br> y, com que ’l pobre xicot <br> está fèt un caramot, <br> que no treballa, ni llima, <br> pensant que vos no ’l voldréu, <br> m’ ha dit: Parlalhi, y aixís, <br> tenint ja ‘l vostre permís, <br> que ells s’ entenguin y ’ls caséu, <br> ó li dich que ré ha de tréurer <br> del fluviol y el refilar, <br> perque… es clar, ja pots xiular <br> si es que ’l ase no vol béurer. JORDI. Home… m’ has dit una cosa <br> que no ‘m desagrada gens. <br> Com en Pau no n’ hi ha molts cents. BIEL. ¡Ca ha d’haver! JORDI. Si ell s’ hi posa<br> es un bon ferrer de tall. BIEL. Maneja mòlt bè la llima. JORDI. Fá ’l que vol ab planxa prima. BIEL. Es molt llest. JORDI. Tè cop de mall… BIEL. Mòlta idea. JORDI.  ’S porta bè… BIEL. Treballa molt. JORDI. Res l’apura… BIEL. No mès es un xich criatura…<br> pero… aixó… jo ja ’l guiarè. JORDI. Dígali que ’ns parlarém. BIEL. Bè, vaja, diréu que sí. JORDI. Ell que vingui y parli ab mí. BIEL. Donchs vaig á veure á n’ en Jem<br> á la fira, per si acás<br> li falta res, y, en tornant,<br> ho arregléu en un instant,<br> perque jo del bosch sé un cas,<br> y ell ne sab un de la reixa… JORDI. ¡Del bosch! ¿De la reixa dius? BIEL. Res… vull dir que si pot èsser<br> havéu d’ aná un xich depressa.<br> Desprès sabréu los motíus. JORDI. Com vulgas. BIEL. Lo pas se dòna,<br> y, un cop ben arreglát tot, <br> desprès, si acás, lo del dot <br> ja ho parlarém una estona. <br> Com no tè ell pare ni mare <br> y jo me ’n cuido… JORDI. ¡Ay caráu! BIEL. Vaja doncas… Adèu siau;<br> penseuhi y obréu com pare.<br> (''Encaixant formalment y anantsen molt sério.'') === ESCENA XVII. === JORDI, lo BARÓ, ARNAL, y dos patges que portan tapicerías y bultos en paquets. JORDI. ¡Je!… ¡Ay diable de manxaire!<br> Re; ‘l mateix qu’ un home gran. BARÓ. Mestre Jordi… JORDI. ¡Hola, Endavant! BARÓ. No hem tardát en veurerns gaire. JORDI. Sabéu qu’ aquí es casa vostra, <br> y aixís m’ honréu mès subint. BARÓ. M’ ho havéu dit; per ço venint, <br> de que ho crech vos dono mostra. <br> Si no qu’ ara ‘ns passa un cas <br> que vos m’ hi podéu fer bè. JORDI. Donchs ja es cert qu’ us li farè. BARÓ. Obras á n’ al castell fas, <br> com ja debéu saber massa, <br> y, volent qu’ una sorpresa <br> la senyora baronesa <br> rebi, pensém una trassa. <br> Si allá hònt ella aquí a Olot posa <br> portém la tapicería, <br> la veurá, y no tè en sòn dia <br> sorpresa del qu’ es hermosa. <br> Si la duhém á la posada, <br> ó, com ne dihéu, al hostal, <br> lo trasbals hi pot fer mal, <br> y res val si es matxucada. <br> Pensavam doncas, si á vos <br> molestia alguna no us era, <br> ferho d’ aquesta manera: <br> fer portá aquí lo que fòs, <br> quedarse ’l criát fins al dia <br> perque tot ho anès rebent, <br> y, així ocult, fins al moment <br> de sè ’l castell, no ’s veuria. JORDI. ¿Es dir donchs, que sa ecselencia <br> vol?… BARÓ. Que ’l mèu criát menji aquí<br> y dormi fins que jo… JORDI. ¡Y sí!<br> ¡Dèu no ’ns donguès altra urgencia! BARÓ. Es indiferent lo lloch. <br> Qualsevol racò… JORDI. No… ¡ca!<br> Bon llit y taula aquí hi ha, <br> y, quant es l’ hivern, bon foch. <br> Sòm gent d’ enclusa y fornal; <br> pá, vi, y no molt bona cara, <br> perque hi ha alguna enmascara, <br> pero ab cor net, que mès val. BARÓ. Avant donchs, entréu aixó,<br> y anéu duentho cada viatge.<br> (_Arnal y ‘ls patges entran per una porta lateral._)<br> Jo us pagarè l’ hospedatge. JORDI. Al hostal, á n’ aquí no. BARÓ. Si així ho voléu, siga així. JORDI. Vagissen en santa pau. BARÓ. Donchs aquí queda l’ Arnal. JORDI. Desd’ ara ’s pot quedá aquí. BARÓ. Mes las cosas, si es vritát<br> qu’ ab diners no sòn pagadas… JORDI. Vagi y paguiu ab dinadas. BARÓ. (Ja tenim aquest pas dát.) (''Se’n vá.'') === ESCENA XVIII. === JORDI, ROSA. ROSA. Pare. (''S’ assenta y ’s posa á brodar.'') JORDI. Vull que vegi ‘l noble<br> que, ab pá blanch y vi del vell,<br> tant com ell á n’ al castell,<br> tè ‘l daguè un hoste á n’ al poble. ROSA. ¿Que parléu sol? JORDI. ¡Hola! ¿Ets tú? ROSA. Vos veig mòlt atalayát.<br> ¿Qué hi ha alguna novetát? JORDI. Mès que no ’s pensa ningú. ROSA. (Si jo poguès saber ell<br> lo que li ha dit…) (''Mentrestant Jordi qu’ ha pres una fulla de daga, se’n vá cap á la mola y díu:'') JORDI. Noya, roda.<br> O sino no… broda… broda;<br> ja ho farè quant vinga aquell. === ESCENA XIX. === Los mateixos, ΒΟΥ. BOY. ¡Llamp de Dèu, la fira, Jordi! JORDI. ¿S’ha venút? ΒΟΥ. Sis dallas ván. JORDI. No s’havia venút tant<br> cap any, que jo me’n recordi. ΒΟΥ. Vejám jo si trovo un tros…<br> (''Busca per entre trossos de ferro dels racons, cantant.'') JORDI. ¿Sabs, noya, qu’ has preguntát<br> si hi havia novetát? ROSA. Sí. JORDI. Donchs sí; hi ha un cas mòlt gros.<br> ROSA. ¿Qué ’s pare? JORDI. Jo tè ’l dirè. ROSA. ¿Y no ’l podeu dí al instant? JORDI. No, pero espèral cantant,<br> perque crech que ’t plaurá bè. === ESCENA XX. === Los mateixos. BIEL, ROS. (''Y quatre ó cinch fadrins ferrers qu’ anirán entrant y posantse ’ls devantals.'') ROSA. ¡Si será!… BIEL. ¡Ay, Boy, la fira!… ΒΟΥ. Ja ho sabém, ja li he dit jo. BIEL. Vos dich que ’s vén de debó. ΒΟΥ. No trovo aquell ferro. JORDI. Mira…<br> (''Donantli ab sencillés.'')<br> T’he dit á la dreta y… ΒΟΥ. ¡Vés! BIEL. Y bè ‘l pobra, per ço s’ erra:<br> com d’ ell la dreta es la esquerra,<br> s’ hi enganya y no trova res. TOTS. ¡Ja, ja, ja! ΒΟΥ. Mira, manxaire,<br> qu’ ho sabrás si sò esquerrá.<br> (''Ros vè cantant pe ’l carrer.'')<br> ¡Hola!  ’L Ros que canta ja. BIEL. ¡Uy! ¡No canta poch ni gaire! FADRÍ 1. Dèu hi sigui. ΒΟΥ. ¡Hola, Magí! FADRÍ 2. Que Dèu vos guart. BIEL. ¡Je, je! En Pere. JORDI. Petit, roda. No, no… espera.<br> (''Entran dos fadrins mès que componen lo total.'') BOY. ¡Ajá! Já son tots aquí. JORDI. ¡Oy que no hi pensava! Noya, <br> prepárat… hi ha un foraster. ROSA. ¡Un foraster!… ¿Cóm pot ser? JORDI. ¡Y dèixau correr, baboya! <br> De tenirlo he dát paraula, <br> y tú has cumplert tot seguit, <br> mudant la bánova al llit, <br> y posantli un plat á taula. ROSA. ¿Quí deurá ser? BOY. ¡Au! Lo mall<br> y á bátrer bè aquella planxa. JORDI. Roda, xich. (''Biel roda y Jordi esmola.'') ΒΟΥ. Donchs jo la manxa. (''Boy fica un ferro al foch y arregla l’ carbò. Los fadrins agafan los malls y esperan entorn de la enclusa.'') ROSA. Escoltéu, pare. JORDI. ¿Qué hi ha?<br> ¿Ab quina embaixada ’m vens? ROSA. ¿Aquest forasté? JORDI. Aquí ’l tens. === ESCENA ÚLTIMA. === Los mateixos. ARNAL y los dos patges qu’ havian dút los paquets, que se n’ van. ARNAL. Dèu vos guart. BIEL. (¡Ell!) ROS. (¡Ell!) ΒΟΥ. (¡Ell!) ROSA. (''Al veurerl’.'') (¡Ah!) ARNAL. (Dissimula.) JORDI. ¿Qué? ROSA. No… re.<br> Que m’ he punxát ab la agulla. JORDI. Jo ara esmolo aquesta fulla,<br> perdonéu. (''Esmola y canta baix.'') ARNAL. No hi ha perqué. JORDI. Aquí estéu com al castell:<br> s’ entra, ’s surt, se pren, se deixa… BIEL. (¡El del bosch!) ROS. (¡El de la reixa!) ΒΟΥ. (¡El de la montanya!) (''Los tres observantlo.'') ROSA. (¡¡Ell!!) JORDI. “Esmola qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.” ΒΟΥ. (Observarè.) BIEL. (Observarém.) (''Arnal s’ha anát acostant á Roseta y, assentantse ’l sèu costát en cadira que s’hi porta, díu:'') ARNAL. Bonich broda la doncella. ROSA. Es plata y or. BIEL. (Séu prop d’ ella.) (''Toca la una.'') ΒΟΥ. La una, noys; comensem. (Los fadrins se preparan. Boy agafa la corda de la manxa. Rosa broda conmoguda y canta per dissimular mirant de reull á Arnal. Biel roda y canta; Jordi, que no ha deixát de ferho may, finalisa l’ acte cantant la cansò. Lo telò pausát.) CUADRO. FI DEL ACTE PRIMER. == ACTE SEGON. == La mateixa decoració. === ESCENA PRIMERA. === ROSA, ARNAL, JORDI, BOY, BIEL, ROS, y tots los fadrins. Los dos enamoráts un á cada cantó de teatro. Los ferrers tots al entorn de JORDI que figura acabar de contarlos una rondalla. JORDI. No, si jo ho tinch de trovar…<br> Si ’m balla pe ’l cap. BIEL. ¿Vos balla? BOY. Bè, sí; tú calla, quitxalla. JORDI. Calléu… deixeumhi pensar.<br> (''Ell pensa y tots esperan qu’ ho trovi.'') ROSA. (¿Qué li déu passar? Agravis<br> tenen de se. ¡Verge pura!<br> (''Mirant á Arnal.'')<br> Aquest sonrís d’amargura<br> no se’n vá may dels seus llabis.) ARNAL. (¡Tant honráts, tant bona gent,<br> d’ ánima tant ennoblida!…<br> ¡Ah! No puch… no puch… m’ho crida<br> la veu del remordiment.) JORDI. Sí, ja ho tinch. BIEL. ¡Ah! Ja s’ hi posa. BOY. ¡Calla! BIEL. Es que… BOY. ¡Calla, que ‘s tart!<br> Sembla que, Dèu nos en guart,<br> t’ han dát una mala cosa. JORDI. Sí… la tornada fá així. ARNAL. Adèu siau… (''Alsentse per anarsen.'') JORDI. ¿Y aixó minyò?<br> ¿Potsè es que jo, ab la cansò,<br> vos hi umplert massa ’l magí? ARNAL. No; pero no ’m trovo bè. JORDI. ¡Bo! Endavant… fruita novella. <br> ¡Ja us ho ha encomenát aquella! <br> Tú… sí… ¿qué ‘t creus que no ho sè? <br> Y que n’ hem de parlá en gran. <br> Sembléu musòls… tot lo dia <br> ab lo cap baix pe ’ls racòns. BIEL. Sí… no… y en sentint cansons… BOY. ¡Calla! BIEL. ¡Ay! (''Per lo cop que li ha donát.'') JORDI. ¡Ditxosa alegría! <br> ¿Qué tèns? ¿Qué rediable ’t passa? BOY. (En sent pare, tots pá al ull.) BIEL. Y bè… vaja; girem full. JORDI. No; perque ja es un xich masa.<br> ¡Si no t’en vás! (''Corrent cap á la noya.'') ROSA. ¡Ay! (''Alsantse espantada.'') BOY. (''Detenintlo''.) ¡Detenta! JORDI. ¡Vèsten… vès del mèu devánt,<br> y no hi tornis, fins y á tant<br> que hi pugas venir contenta!<br> (''La noya recull la feyna y se ’n vá trista.'') ARNAL. (¡Pobra Rosa!) JORDI. ¿Veus? ¿No dòna<br> aixó engunia? ¿Qué tè? ¿Qu’es?<br> Tornarè aviát, y, desprès, <br> ne parlarém una estona. ARNAL. De mí no ho heu d’ estranyar. <br> No es que ‘l tracte no m’ agradi, <br> ni que la casa m’ enfadi, <br> ni que no ‘m probi ’l menjar. <br> Ja sè sab que ’n mí es mal vell <br> la tristesa d’ aquets viatges; <br> fèt allá, ab los altres patges, <br> á divertirme ’l castell… BOY. (¡Uy, y quín xicot mès destre!) BIEL. (¿La sab llarga, oy Boy?) BOY. (¡Uy, uy, uy!) JORDI. Vaja tè; jo, ’l que ’s per ’vuy,<br> ja hi acabát la palestra. BOY. ¿Qué vols dir? JORDI. Qu’ estava alegre<br> y que ja m’hi enfosquit. BOY. ¡Vaja, home; aquí tot seguit! JORDI. No, no; ¡tinch un cor mès negre! BOY. ¿Y per ço no tens consòl?<br> ¿Y per ço estás trist, baboya? JORDI. ¿Qué no vèus qu’ aquesta noya <br> me ‘l colla á dins d’ un cargol? BOY. ¡Anem vès, vès, ximple, vès!<br> ¡Vaya un diable de taleya !<br> La cansò ¿cóm dius que feya? JORDI. No; ja la dirém desprès. (''Se’n vá.'') === ESCENA II. === Los mateixos, menos JORDI. BOY. Ja ho heu vist. (''Als fadrins, ab misteri.'') TOTS. Sí. BOY. Hem de salvarlo,<br> y ja ho sabéu. ROS. Endavant. BOY. ¿Crech qu’ havéu entés bè ’l plan? BIEL. ¿Qué voléu torná á esplicarlo? BOY. ¿Y si hi tornés, qué hi hauria? BIEL. Que si mil cops ja l’ heu dit,<br> fòran mil y un. BOY. ¿Sí, petit?<br> (''Fá l’ amoròs y desprès l’ agafa.'')<br> ¡Ara! Ara ’t tinch. ROS. Ja ho sabia. BIEL. ¿Ay, ay, ay! ΒΟΥ. ¿Es dir que tú<br> fins del ''espiritu tuó''<br> te mofarás? BIEL. ¡Oy que no!<br> Si encara estich en dejú <br> ¿cóm voléu que ’m mofi? BOY. Mira:<br> perque ‘t recordis millor <br> de que á n’ al fadrí major <br> que las aurellas t’ estira… (''Lo joch.'')<br> ¡Ay borrango de criatura! <br> ¿Qué no veyéu quin posát? TOTS. ¡Ja, ja! BOY. Res; me te embruixát;<br> vull pegarli, y la figura<br> que ’s posa á ferme ’l xicot… BIEL. ¡Ah! No… no aprenguéu de viurer. BOY. Y veusho aquí… ¿Qué ’m de riurer? BIEL. Jo… BOY. Tú tens la culpa de tot. BIEL. ¡Oh! Aixó si que poch ni gaire<br> me sorpren ja. BOY. ¿Qué vols dir? BIEL. Qu’ aquí ja no ’s tè de dir.<br> De tot tè culpa ’l manxaire. BOY. Bè, aixó es vritát. BIEL. ¡Tant se val!<br> Ni qu’ us en haguéu rigút.<br> Sempre ‘l manxaire ha sigút, <br> lo bobo de la fornal.<br> De dès que entra á sè aprenent, <br> aixerit y net de cara, <br> fins que s’ hi fá una enmascara, <br> ni ell parla, ni ningú ‘l sent. <br> Pero ja arriba al moment <br> en que sent de carbó flaire, <br> ja, per no mirarshi gaire, <br> la cara s’ ha enmascarát, <br> ja, de tot lo qu’ ha passát, <br> ¿quí ‘n tè la culpa?  ’L manxaire. <br> Vá ’l ferrer á treballar,<br> y ell paga tot lo que passa; <br> si es fadrí, y li han dát carbassa, <br> mòlt cuidado ab lo manxar; <br> si canta, rep per cantar; <br> si no, per darse poch aire; <br> si parla: –Calla xarraire; <br> si calla: –Parla mussòl; <br> si de la carbassa ’s dòl, <br> ¿quí ’n tè la culpa?  ’L manxaire. <br> ¿S’ acaba ‘l vi del porrò? <br> –Lo manxaire l’ ha begút. <br> ¿Lo cantiret ja ‘s aixút? <br> –Se l’ ha begút ‘n Bialò. <br> ¿Renya lo fadrí majò? <br> –Ja l’ espía aquell xarraire. <br> ¿Compareix l’amo cridaire? <br> –Ja li ha dit aquell mussòl; <br> y ¡fins de ploure ó fer sol! <br> ne tè la culpa  ‘l manxaire. <br> Y, d’ aquí, rep clatellada; <br> d’ allí, puntada de pèu; <br> d’ allá estirada, que t’ tréu <br> mitja orella d’ esquinsada! <br> A l’ un pegarli li agrada, <br> á l’altre, sentil cridaire, <br> y com pilota que ‘n l’ aire, <br> jugant á gèps s’ ha tirát, <br> encara, d’haver votát, <br> ¿quín tè la culpa? – ‘L manxaire. <br> ¡Y ’l manxaire, que ja es net <br> d’ allá hont li dòna la gana, <br> perque del clatell la llana <br> a clatelladas li han tret, <br> per guanyá d’ un cop lo plet, <br> se torna pillo, xarraire, <br> rata, astút, dropo, cridaire, <br> golós, brút y enmascarát, <br> perque aixís sigui vritát <br> que’n tè la culpa  ’l manxaire! TOTS. ¡Bè, bailet! ¡Molt bè! ¡Molt bona! ROS. No pot pas dirse millor. BOY. No; aquest noy, predicador,<br> enfonsaria una trona. BIEL. ¿Quí? ¿Jo?  ’L mateix faig un ganxo<br> de ferro á la vostra vista<br> que cavo ó sòch organista. BOY. ¡Ah! ¿Sí? ¿Tocas l’ orga? BIEL. Manxo. ROS. Bè; pero vaja, acabém.<br> ¿Cóm se queda? BOY. ¡Ay votaván!<br> ¿no havèm combinát lo plan? ROS. ¿Y aquell será ’l que farém? BOY. Aquell, seguit fil per fil,<br> y, un cop cassát, pochs treballs; <br> si acás crida, en l’aire ‘ls malls, <br> qu’ ofeguin los crits del vil. <br> Baixareu al soterrani <br> quant tornaréu, no per ‘quí, <br> per l’ altra trapa d’ allí, <br> y faréu… lo que jo us mani. BIEL. ¿Y no penséu que ’l vehinát <br> quant sentirá que piquém? BOY. Deurá pensar que vetllém, <br> com ja cent cops ha passát. <br> L’ entrar… per ’l hort. ROS. Ben pensát. BOY. Adèu siau. UN. Adèu. (''Se’n ván los fadrins.'') BOY. Adèu.<br> Sopéu de gust y veuréu<br> com tot quedará endagát. === ESCENA III. === BOY, BIEL. BIEL. Sí… endagát… jo sè una cosa <br> que si la sabesseu vos… BOY. ¿Ja ’m vols posar neguitòs? BIEL. Jo… Com que jo vos faig nosa. <br> ¿Qué n’ héu de fer del que sè? <br> ¡Ni tant sols podéu sentirme <br> que no ’m volguéu dá un revès! BOY. Bè, ara… digas aixó… qu’ es <br> y vès de no entretenirme. BIEL. ¿Y si us ho dich es de veras <br> que no ’m daréu mès crostò? BOY. Sí; y desprès, si ets bon minyò, <br> tè darè un trenti per peras. BIEL. Aquest criát… (''Ab gran misteri.'') BOY. ¡Ah! ¿Aixó t’estranya?<br> Es la persona mateixa<br> qu ’l Ros vá vèure á la reixa,<br> tu al bosch, y jo á la montanya<br> festejant ab la Roseta. BIEL. ¿Quí us ho ha dit? ΒΟΥ. La mèva astucia;<br> jo, que ni un punt he deixát<br> de vigilá á n’ aquest criát,<br> y… tot ho he vist. BIEL. ¡Santa Llucia!<br> Miréu com un estornell.<br> ¿Donchs allavoras, tambè<br> ja debéu saber pot sè,<br> lo que jo á nit he vist d’ell? BOY. ¡Ah! Tú has vist alguna cosa? BIEL. ¿Uy! ¡Ja, ja! ¡Si he vist, me díu! BOY. (Déu sè ’l mateix.) ¿Qué? BIEL. Veníu. ΒΟΥ. Ja pots ja; ningú ’ns fa nosa. BIEL. La nit passada, á las très, <br> m’ ha semblát remor confòs <br> sentí aquí, y, per lo que fòs, <br> m’ also y vinch sense dir res. <br> Seguia ‘l corredò avall, <br> que desde ’l quarto aquí vè, <br> quant, tot de prompte, ’m detè <br> lo sentir tres cops de mall, <br> que llavors m’ han sorprès doble, <br> entre la remor confusa, <br> perque eran dats á la enclusa <br> del altre ferrer del poble. BOY. (Bè, vaja: ha vist lo mateix.) BIEL. No ‘n faig cas y cap aquí;<br> pero just arribo allí <br> á la porta; quant, d’ aqueix <br> finestrò, la llum qu’ entrava, <br> de un raig tremolench de lluna, <br> m’ ensenya ben clar, tot d’ una, <br> al foraster qu’ aquí estava. <br> ¿Qué fá aquí llevát, lo ruch? <br> m’ he dit jo, y ell, ab treball, <br> aixeca ben alt un mall, <br> l’ abaixa: y díu: No; no puch. <br> Llavors l’ altre mall picar, <br> allá al lluny torno á sentir; <br> ell torna aixó á repetir; <br> no pot y ’s posa á plorar. BOY. ¡Puf! ¿Y aixó es lo que sabs nou? BIEL. ¡Ah! ¿Es dir que vos?… BOY. ¡Votaván!<br> ¿Donchs per qué he fèt lo mèu plan <br> si no per ço, cap de bou? BIEL. Bè… pero ¿aquest plan? BOY. Manxaire,<br> lo secret del atmetllò <br> díu: jo ’l puch sabé y tú no. BIEL. ¡Ah sí, perque sòch xarraire! BOY. No ho ets; pero ara convè <br> callar per lograr la cosa. BIEL. Es qu’ aquest criát me fá nosa. <br> Jo tinch de dú ’l cansonè, <br> per demanar la Roseta, <br> y mentre aixó duri així, <br> es clar; no ’l puch fer veni. BOY. ¿Donchs que li fás de consueta? BIEL. No; ell no ho vá demanar;<br> pero jo veig que s’ estiman, <br> y están tristos, y s’ apriman, <br> y… vaja, re… ’ls vull casar. BOY. (Sí; ja s’ hi adova.) BIEL. ¿Qu’ héu dit? BOY. ¡Re, re; deixau correr, vès! BIEL. ¡Oh! ¡Vès! M’ heu dit que desprès… BOY. No estich per cansòns, petit. BIEL. ¡Vos m’ heu dit: manxaire, parla !… BOY. ¡Si ‘m tornas á parlá així,<br> d’ una bofetada aquí<br> tè rompo la cara!… BIEL. ¡Au!¡ Darla! BOY. ¡Vès ves á dins! ¿Vejám? vina; (''Lo joch'')<br> las mans… BIEL. Me las he rentadas<br> com m’ havéu dit, tres vegadas. BOY. Bè, vaja, sí; ja es prou fina. BIEL. Y ¿per qué, Boy? BOY. En sent l’ hora<br> ja ho veuréu tot: ara vès. BIEL. Donéu. BOY. ¿Qué? BIEL.  ’L trenti. BOY. (''Aixordantlo''.) Desprès. BIEL. ¡Bè, raro, bè!… Fora, fora (''Se’n vá.'') === ESCENA IV. === BOY. BOY. ¡Ay dimoni de criatura!<br> ¡Miréu que ‘s entramaliát!<br> ¡Hola! En Jordi qu’ ha tornát.<br> Vejám que vol, y cordura. <br> Si ell sapiguès… ¡uy, uy, uy, uy! <br> Si jo diguès… ¡ca, ca, ca, ca! <br> Llavoras ell… ¡sha, sha, sha! <br> (''Fent petar la llengua.'')<br> No, no… psit, ¡bah! Lo d’ avuy. <br> La millò arma es poch segura; <br> lo millò es com ells, nyau, nyau; <br> qu’ entri ‘l cunill á n’ al cau, <br> y desprès: nyach… vè la fura. === ESCENA V. === BOY, JORDI. JORDI. ¡Hola, Boy! ¿Estás ben sol? BOY. Si la mola y la fornal <br> no poden ferhi cap mal, <br> sols estém. JORDI. Donchs vinch resòlt.<br> Esquerrá, tú á casa mèva <br> hi èts de desde mòlt petit; <br> al avi, al pare, has servit, <br> y conech la honradés tèva. <br>  ‘Sent aixís, m’ has d’ estimar <br> ab mira tant carinyosa, <br> que jo, per tú, no veig cosa <br> que no se ’t dega confiar. BOY. Segueixte esplicant; per ara <br> comensas bė. JORDI. Donchs lo fèt<br> es, que ‘t tinch de dí en secret,<br> lo qu’ has vist, fá un quart no encara.<br> La Rosa, qu’ un mès no fá,<br> era l’ alegría pura,<br> es ara un mar d’ amargura<br> que res pot dolsificar.<br> Per lo que ’m vá dí ’l manxaire <br> váreig pensar que potser <br> estimava al cansoner, <br> pero ¡cá! ni poch ni gaire. <br> Ni vol esser sa promesa <br> ni per res del mòn lo vol <br> per mès que toqui ’l fluviol, <br> y segueix ab sa tristesa. BOY. ¿Y ab tot aixó que ’m vols dir? JORDI. Que sabent quant la vols tú, <br> me digas, si sabs segú, <br> que ’s lo que li pot succehir. BOY. Digas bè que li succeheix. JORDI. ¡Ah! ¿Y tú ho sabs, Esquerrá? BOY. ¡Bah!<br> Jo, tant bè com tú ’l pe á pá.<br> ¿Per qué sino un hom serveix?<br> Jo, com tèu fadrí major,<br> me cuido de tot quant siga:<br> y á mès de feyna y botiga,<br> tè porto filla y honor. JORDI. Donchs, si de dol es segú<br> que ella tè l’anima plena,<br> d’aquest plor, d’aquesta pena,<br> quí n’es lo culpable? BOY. Tú. JORDI. ¿Jo, dius? BOY. Sí, tú ab tot aixó<br> que m’ estás esplicant ara; <br> tú, que com home y com pare <br> sempre ‘t perts per massa bó. <br> Tú, que estás erra que ’t erra, <br> que aquí tot dret ha de ser; <br> y á n’ al mon, per anar bè, <br> tot s’ ha de fè ab la má esquerra. <br> ¿Veus á ta filla plorar? <br> Donchs siga clar, siga fosch: <br> –¿ Ahont tè ‘n vas, Roseta?–Al bosch; <br> y al bosch la deixas anar. <br> Vè un dia un noble á n’ al poble, <br> y tú, no mès per probar <br> que si un noble ‘t vá insultar, <br> t’ en olvidas, ab cor noble, <br> segueixes los concells… sabis, <br> de lo que ‘l tèu cor tè mana, <br> y, olvidát de ta germana, <br> tornas favors per agravis. <br> Donchs no senyor; si vè al poble <br> un noble y no es ben honrát, <br> ni ’l noble, ni ’l sèu criát, <br> posan aquí estánt al poble. <br> –¡Oh! Qu’ aixó tothom ho fá, <br> quant honrát y digne s’ es. <br> Donchs tú no; y fesho al revés, <br> com jo, que sòch esquerrá. <br> Y aixís salvarás la filla, <br> y la ventura, y l’ honor, <br> y la fé, y la pau del cor, <br> y l’ hisenda que ‘t perilla;<br> puig si ’l ferho tot ben dret <br> ha de dá armas á n’ als vils, <br> y ha de perdre á tants de mils, <br> y ha de dú afanys com aquet, <br> ara y sempre, y fins quant ja <br> vegi als peus del llit la mort, <br> Dèu me deixi obrar ben tort, <br> y morir ’sent esquerrá. JORDI. Boy… ¡me tens en ansietát!<br> ¿Qu’ ha passát, qué passa aquí? BOY. Perdona noy, no ho puch dir,<br> perque tinch ja ’l plan tramát.<br> Si ho sabeses… No convè.<br> Cridarias, matarias,<br> y tot lo del mon farias<br> menos lo que s’ha de fè.<br> Cada hu per ’llá hont la enfila,<br> dirás… y ’t crech en aixó.<br> Mès, si’n vols saber la rahò,<br> tórnat astút, y… vigila. (''Se’n va.'') === ESCENA VI. === JORDI. JORDI. ¡Díu que vigili, y ‘m renya <br> perque al bosch vá aná la Rosa!…<br> Parlant desprès d’ altre cosa <br> me renya mès, y s’ empenya <br> en probar que ‘s mal pensát <br> l’ admetre aquí al foraster, <br> que ‘s patge del cavaller… <br> ¿Vol dir pot ser qu’ aquest criát?… <br> Sí… Ell ha tret lo mirall <br> de ma germana aquell dia…. <br> ¡Oh! ¡Pobre d’ ell! L’ estendria <br> als meus peus d’ un cop de mall. <br> No pot sè… es home de bè… <br> per mil rahons… per una pila; <br> pero ‘l Boy m’ ha dit: Vigila… <br> Creguémlo… vigilarè. (''Se’n va.'') === ESCENA VII. === BIEL, AGNETA. AGNETA. ¡Ave-María Purísima! BIEL. Mare y reina celestial. (''Portant llumanera.'') AGNETA. La senyora baronesa… BIEL. ¡Ay! Vaig corrent á avisar… AGNETA. No; mira, bailet… BIEL. No ’m toqui. AGNETA. Lluny d’ avisar, mès aviát<br> convindria que ’ns deixesseu<br> solas, aquí, algun instant. <br> ¿Ho sents fill? BIEL. ¡No ’m toqui dona! ¿véu? AGNETA. ¿Qué? BIEL. Ja m’ha emmascarát. AGNETA. ¡Y tèns rahò! BIEL. ¡Vaya!  ’Ls manxaire<br> sòn com noyas de quinse anys:<br> mira y no ’n tochs. AGNETA. ¿Y qué ‘t sembla?<br> ¿Podrá sè ’l qu’ he demanát? BIEL. Anirè tot de seguida<br> á dirho á n’ al Esquerrá. AGNETA. Just; que ‘ns deixin aquí solas<br> no mès que cosa d’ un quart. BIEL. Mòlt bè díu. ¡Fins la senyora<br> baronesa!… ¿Qué será?… (''Sen vá.'') === ESCENA VIII. === AGNETA, BARONESA, DALMAU. BARONES. ¿Agneta? AGNETA. La mi senyora<br> ja tè arreglát lo sitial. BARONES. No sè perque avuy me sento<br> ab forsa y valor com may. AGNETA. Y tal; bè massa hu observo;<br> tè mès ferm y segú ’l pas, <br> la veu mès alta y entera, <br> lo pols mès acompassát; <br> lo respirar mòlt mès lliure, <br> lo color mès natural… BARONES. Calla; m’ amohinas, Agneta. AGNETA. Mi senyora, ja he callát. BARONES. Digas al criát que se ’n vagi. AGNETA. Vèsten y esperat, Dalmáu. (''Lo criát se ’n νá.'') === ESCENA IX. === BARONESA, AGNETA. BARONES. ¡Ay, si sabias Agneta,<br> com tinch lo cor traspassát!<br> Allí, á casa dels marquesos, <br> no podia respirar; <br> necesitava esplayarme<br> y no podia… no… may.<br> ¡Ay Senyor, Senyor! Sò vella, <br> sò mòlt vella… tinch mòlts anys; <br> si una vida tota honrada <br> s’ ha d’ infamá al cap d’ avall,<br> que no ho vegi… que no ho vegi… <br> que no ho vegi.. morí abans! AGNETA. ¿Qu’ ha passat la mi senyora? BARONES. Sí; tú ja no ho contarás; <br> y ademès, jo necesito <br> poder… poderho esplicar. <br> M’ estava á casa ‘ls marquesos <br> en lo jardí, part de baix, <br> quant sento remor de veus <br> darrera l’ encanyissát: <br> era ‘l mèu nèt, lo Barò, <br> rient de bò ab los sèus companys, <br> y ben prompte, clá espressantse, <br> lo sèu intent criminal, <br> los ha dit mòn nèt indigne. <br> Del vescompte en lo palau, <br> ha de ser duta la noya <br> del daguer, un cop allá… <br> ¡Oh! No t’ ho vull dir, Agneta. <br> Ni t’ ho vull dir, ni ho sabrás. <br> Al sentirho, la vergonya <br> m’ ha dát al rostre la sanch, <br> y per éll, per nostre casa, <br> per ‘quest ángel de bondát, <br> qu’ entre tots, vils, vólen perdrer, <br> aquí he vingút al instant. <br> Lo mèu nèt, pe ’l plan indigne <br> que trama, prompte vindrá; <br> vull que, quant vinga, aquí ’m trovi. AGNETA. ¿Ja pensa lo que li es mal,<br> la senyora baronesa,<br> l’ enutx qu’ aixó li dará? <br> ¿Ja pensa?… BARONES. Cállat, Agneta.<br> ¿Creus tú que ma dignitát <br> ni un instant pot rebaixarse, <br> á que éll puga suposar <br> que jo sè sos plans indignes? <br> No; per éll será bastant <br> que vegi que la sèva ávia<br> protejeix ab viu afany <br> á n’ aquesta pobre noya <br> víctima de ‘ls sèus enganys. <br> ¿Qu’ es? (''Riallas fora.'') AGNETA.Lo nèt de ma senyora <br> que vè aquí ab los sèus companys. BARONES. Deurá deixarlos; apártat,<br> perque fins que ja hagi entrát,<br> no vegi qu’ aquí nosaltres <br> ja l’ estavam esperant. (''Agneta s’ aparta y apareix al fondo ‘l Baró qu’ entra creyent que no hi ha ningú.'') === ESCENA Χ. === Las mateixas. Lo BARÓ. BARÓ. ¡Duptan que puga lograrho!<br> Qu’ ho duptin; ells s’ ho veurán.<br> (''Avansa fins que veu á la baronesa y díu apart sorprès:'')<br> ¡Ah! ¿L’ ávia aquí? (''Vá y li besa la má.'') BARONES. Passa avant. BARÓ. (¡Si haurá pogút observarho!) BARONES. ¿Qué vè á fè aquí ’l senyò heréu,<br> tant joganer y tant plaga? BARÓ. Re; ’l daguer me fá una daga<br> de las bonas, de mòlt preu, <br> y jo venia á mirar <br> com tenia la sèva obra. BARONES. Cautelòs estás de sobra. BARÓ. Senyora ávia, déu parlar… BARONES. No… has fèt mòlt bè; aixís ara<br> ja la sort d’ells no perilla;<br> jo proteijeixo á la filla, (''Intenciò''.)<br> tú protejeixes al pare. BARÓ. ¡Qué sento! ¿La senyora ávia<br> protejeix la filla? BARONES. Sí.<br> ¿Es pot sè indigne de mí? BARÓ. No es resoluciò prou sábia. BARONES. Ditxosos los nobles qu’ honran<br> ab sa virtút y son tracte;<br> n’ hi ha en cambi, que, al sol contacte, <br> ja portan dol y deshonran. BARÓ. ¿Ja hi ha sermò, senyora ávia? BARONES. No; res… raresas de vella…<br> Es qu’ estimo á la doncella, <br> sòn prims los jonchs de la gávia <br> que la guardan, y vull dír <br> que, com sa bondát coneixo, <br> la estimo y la protejeixo <br> ab tot cor, fins á morir. BARÓ.(¿Suspitará alguna cosa?<br> No ho crech; es sermonejá.) BARONES. ¿Y ara, aquí á Olot, qu’ hi fás ja? BARÓ. ¿Ja estèu de mí neguitosa? BARONES. Clar qu’ ho estich; ab desficis<br> me tè ‘l vèurert’ tant parát, <br> perque… la ociositát <br> es mare de tots los vicis. BARÓ. Avia, es mòlt enguniòs <br> que cada, cada vegada <br> que parlár ab mí us agrada, <br> siga per renyir tots dos. <br> ¿Per qué tinch jo de trencarme <br> lo cap, llegint lletras mortas, <br> ni anar á trucá á las portas <br> de Roma per ordenarme? <br> ¿Per qué tinch de vestir mallas <br> ni posar á mòn goig trèva, <br> si ja sobra á casa mèva <br> lo llaurer de cent batallas? <br> Mos passats ván guanyar gloria <br> per donarme un nom gloriòs; <br> riquesas, perque rich fòs, <br> y ecsemples grans per memoria. <br> Donchs si tot m’ ho ván deixar, <br> y de tot ja sò pubill, <br> ¿per qué haig de buscar, com fill, <br> lo que ’ls pares me ván dar? <br> ¿Si tot fèt ja vaig trovárho <br> que, fent mès, tinch de lograr? BARONES. Lo que ‘n fèr t’ has d’ esforsar; <br> pots lograr lo conservarho. <br> Jo sò vella, y tinch memoria <br> de nostres antepassats:<br> n’ hi ha á la iglesia, n’ hi ha lletráts, <br> n’ hi ha á las armas, guanyant gloria. <br> ¿Es res d’ aixó ‘l que fas tú? <br> Lluny d’ aumentar mès ta fama, <br> casante ab ilustre dama, <br> solter, no vols á ningú; <br> ab tos amichs calaveras <br> llágrimas per tot deixéu; <br> delirants, no respectéu <br> á casadas ni á solteras, <br> y la tèva fama es tal <br> per poble, vila y massía, <br> que’s malehit de nit y dia <br> lo nostre castell feudal. <br> ¿Fá aixó quí tè noble cor? <br> ¿Fá aixó quí sent la noblesa? AGNETA. La senyora baronesa,<br> pensi qu’ ha dit lo doctor… BARONES. ¿Es noble lo qu’ ara féu<br> los nobles d’ avuy en dia? <br> Jugar, cassar tot lo dia, <br> dá escándols per tot arréu, <br> y entre tant folgar y riurer, <br> com rassa dejenerada, <br> teníu la espasa occidada, <br> y ni sols sabéu escriurer. <br> ¡Ah! Massa rahò tè lo poble <br> en odiarvos y mal-dirvos! <br> ¿Cóm per nobles pot tenirvos <br> si en res vos trova sanch noble? <br> Noblesa… vol dir l’ escuma, <br> lo eccels del honor puríssim; <br> es l’ ecsemple brillantíssim <br> qu’ á lo gran y bo acostuma. <br> Noblesa, sens tal puressa, <br> noblesa dirse podrá, <br> pot dirsen; mes may será <br> la verdadera noblesa <br> la que, sens fé ni paraula, <br> sense sabiesa ni honor, <br> sense virtút ni valor, <br> qu’ arriba ja á semblar fáula, <br> confosa entre la brivalla, <br> y assistint al sèu enterro, <br> se consumeix com lo ferro <br> de vostras cotas de malla. BARÓ. Lo que veig ja, senyora ávia,<br> es que ma condescendencia <br> es mòlta, y que ma paciencia <br> podría tornarse en rabia, <br> per sentirme renyá així. <br> Que no sòch un nin sabèu; <br> faig lo que vull: ¡Sò l’ heréu <br> del castell de Vallgorguí! BARONES. ¡Enguerrant!! AGNETA. ¡Jesus María! BARONES. ¡Desventurát! ¿Qué m’ has dit?<br> Tú haverte á tant atrevit!! <br> Tú! En mal hora ho pasaria. <br> Tant abatuda, tant vella, <br> tant trista, tant tremolosa, <br> del tèu ávi sò la esposa, <br> ¡de éll viuda per mala estrella! <br> Fill de rassa de valents, <br> tant sols honra vá donarme; <br> quant ab éll vaig enllassarme, <br> jo li vaig dar tots los bèns… <br> La hereva, donchs, sols sò jo. <br> Jo que puch desheretarte; <br> ¡vina als mèus peus á humiliarte! <br> ¡vina á cercar lo perdò! <br> ¡Ara que ’l tèu orgull sab <br> fins ahont abatret podría… <br> Heréu de la baronía <br> de Vallgorguí, baix lo cap! BARÓ. ¡Senyora ávia! (''Inclinantse abatút.'') BARONES.¡Ja, ja, ja!<br> L’ heréu… L’ heréu, ¿vèus Agneta? <br> ¿Vèus com la pobre velleta <br> encara fá tremolar?<br> Bè… vaja… re… Acostat… vina.<br> (''Ell hi vá, ella li allarga la má y éll li besa.'') <br> Y ara olvidemho… fill mèu. <br> ¡Si jo t’ ho he dit pe ‘l bè tèu! <br> L’ ávia… la tèva padrina… <br> ¿qué vol? que sigas ditxòs; <br> que per honrát te coneixin, <br> que ’n tot l’entorn tè beneeixin <br> pe ’l tèu cor bo y bondadòs. <br> ¿No vèus que veig en perill <br> ton nom, ta honra, y ta casa? <br> ¿No vèus que la tèva espasa <br> es la del fill del mèu fill? BARÓ. Jo honrarla procurarè. BARONES. Sí, fill mèu, sí… ho penso… ho penso;<br> tè veig ara y m’ en convenso…<br> ¡Es tant bo sè home de bè!<br> ¿T’ he posát trist? ¿T’ ha fèt mella?<br> No t’ ho he dit per çó ab cap rábia.<br> Es que la pobreta ávia<br> es ja ¡tant vella!… ¡tant vella!… <br> ¡Y ‘ls vells sòn tant reganyosos!… <br> Aném, vaja… portat bè. <br> Jo sempre t’ estimarè, <br> si los teus fèts son honrosos. <br> Sigas bó, y no tingas pòr, <br>  ‘sent bó… ja may t’ intimidis; <br> mes, si no ho ets, no ho olvidis. <br> Jo salvarè ’l nostre honor. === ESCENA XI. === Los mateixos. ROSA. ROSA. Mi senyora baronesa. BARONES. ¡Oh! Rosa… (Disimuléu.)<br> (''Apart á Agneta y al Baró.'')<br> Mira… just ara á l’ heréu<br> li alabava la finesa<br> del tèu treball. ROSA. Mercé es<br> que no mereixo. BARONES. ¡Oh! ¡No, no!<br> Sempre á l’Agneta dich jo<br> que no hi ha un altre qu’ ho fès.<br> ¿Ho tens llest? ROSA. Si mi senyora<br> baronesa pòt entrar… <br> Tinch pòr que ’s poguès tacar <br> ab la pols que hi ha aquí fora. BARONES. Bè… Sí. (Aixís li parlarè.)<br> ¿Entrar dius? Anem, Agneta. <br> Passa tú devant, Roseta. <br> Mes… no… vina… ara vè bè. ROSA. ¿Vol mi senyora?… (''Fent lo que s’ indica.'') BARONES. Sí… vina.<br> ¿La vèus fill? Es la Roseta…<br> Bona… bona minyoneta!…<br> La tèva ávia l’ apadrina…<br> la protejeix; si arribès<br> lo cás de la mèva mort,<br> tú has de vetllar per sa sort,<br> y protejirla desprès. BARÓ. Si ho vol senyora ávia així. BARONES. Vull ben ditxosa sa estrella.<br> T’ ho mano… fè un mal á n’ ella <br> fora com fèrmel á mí. ROSA. ¡Tanta mercé, mi senyora <br> baronesa!… BARONES. Re… acabát…<br> y ara… tot quedi olvidát. <br> La pau la tèva ávia implora, <br> y aquest abrás la pau sella. <br> ¡Enguerrant! ¡Fill! ¿Ploro? ¡Vès! <br> ¡Vès!… No sò bona per res… <br> ¡Me faig vella… ’m vaig mòlt vella!<br> (''Se’n va ab Agneta y Rosa.'') === ESCENA XII. === LO BARÓ, ARNAL BARÓ. ¡S’ha vist may sort com la mèva! <br> De tot tè culpa ’l Arnal. ARNAL. Mi senyor. BARÓ. De tú parlava<br> en aquest precís instant.<br> La mèva senyora ávia<br> m’ ha fèt aquí un sermó llarch;<br> es á dintre ara ab la Rosa, <br> y fins tinch pòr que tardant, <br> com tú tardas tant, per terra <br> vagin tots nostres treballs. ARNAL. ¿Y vos ha dit al parlarvos, <br> quelcom que ‘ns puga indicar <br> que coneix la indigne trama <br> qu’ havém de portar á cap? BARÓ. ¡Cá! Raresas del sèu génit; <br> estranyesas de ’ls sèus anys, <br> que jo he fingit acatarlas,<br> mòlt humil y ab lo cap baix, <br> perque nos fòs cás que, irada, <br> fès, com pot fè, un disbarát. ARNAL. Senyor: aixó es lo que temo, <br> si vos tinch de parlar franch. <br> He vist avuy la vostr’ ávia <br> recelosa ab vos com may, <br> y ja qu’ aixó no us reporta <br> res mès que ‘l goig d’ un instant, <br> y per éll abatéu l’ honra <br> d’ aquest ángel de bondát, <br> excitéu l’ odi d’ un pare, <br> y preparéu tants de mals <br> potser damunt vostra casa <br> y ‘l nom gloriòs dels passats, <br> olvidéu á la doncella, <br> y entre tants rosers de Maig <br> com hi ha en los pobles qu’ voltan <br> vostre castell senyorial, <br> bè hi trovaréu una rosa <br> mès bonica, sino tant. BARÓ. ¡Bè… mòlt bè… mòlt bè t’ esplicas! <br> Mes no m’ enganyas, Arnal; <br> altre… un altre es lo misteri <br> causa del tèu bon obrar. <br> Al fí l’ he pogút entèndrer… <br> No hi fá re… Acabém aviát. <br> Fá dias que per escusa <br> tèns la de que no s’ en ván <br> l’ Esquerrá ni mestre Jordi. <br> Avuy ho tinch disposát <br> tot de manera que prompte <br> sol á la casa estarás. <br> Jo ‘t preguntarè com sempre <br> desde cal ferrer de dalt, <br> tú ’m contestarás del modo <br> que tenim ja concertát, <br> y, per última vegada, <br> lo tèu pare, ’ls teus germans, <br> la tèva mateixa mare <br> viuhen de mas heretáts. <br> Si avuy no es mèva la noya, <br> si per ço no has procurát,<br> si no fas qu’ ella mateixa <br> me rebi á la porta amánt, <br> los tèus pares serán pobres,<br> perque ningú amparará <br> á quí á renyir s’ atreveixi <br> ab lo sèu senyor feudal, <br> y, mentres de pena morin,<br> tú serás de mí olvidát;<br> ni tú serás mès mon patge,<br> ni élls llaurarán mès mos camps. ARNAL. ¡Oh!¡ Mare mèva!… BARÓ. ¡Ja’m canso<br> de sostenir tants ingrats!<br> (''Se’n vá.'') === ESCENA XIII. === ROSA, ARNAL. ARNAL. ¡M’ está bè… mòlt bè!… Ho mereixo <br> perque sòch un criminal. ROSA. ¿Qué tens? ARNAL. ¡Ah! Res… ¡Tant se val!<br> En estant sol m’ entristeixo. ROSA. Arnal. ARNAL. Rosa. ROSA. Escolta. ARNAL. Parla. ROSA. Tinguém una esplicaciò;<br> ni tú pots dirme que no, <br> ni jo mès déch aplassarla. ARNAL. No veig jo per quin intent… ROSA. Comprench que ‘t donga sorpresa. <br> La senyora baronesa <br> surt d’ aquí en aquest moment. ARNAL. No la he vista. ROSA. Ni podias;<br> per l’ altra porta ha surtit. <br> ¿Sabs, Arnal, lo qué m’ ha dit? <br> Lo que tú ‘m vás dir fá dias. <br> Qu’ ennamorát de mí un noble, <br> s’ ha proposát conseguirme, <br> qu’ ella ho sab y que vè á dirme <br> que, ja que ‘s trova á n’ al poble, <br> jo visca mòlt recelosa <br> del mèu bon pare al costát, <br> que busqui un marit honrát, <br> y qu’ ab éll siga ditxosa. ARNAL. ¿Y t’ ha dit lo noble quí era? ROSA. May lo nom m’ ha volgút dir. <br> Mes jo t’ ho déch prevenir <br> perque en tú ’l mèu cor espera. ARNAL.¡Esperas! ¡Pobre esperansa <br> que morirá al ser nascuda! <br> ¡Qué trista es, Rosa, quant muda <br> en desengany la confiansa! ROSA. ¿Mes per qué, Dèu mèu, per qué? <br> Quant tot just fá avuy tres dias <br> vás venír duentme alegrías, <br> portador d’ amor y fé, <br> ¿cóm pot ser qu’ avuy me digas <br> paraulas de desconsol? <br> ¡Mòlt mès temps tarda lo sol <br> en fer grogas las espigas <br> que ’l mèu amor no ha durát! <br> ¡Flors del mèu cor, rosas bellas, <br> no heu arribát á poncellas <br> que ja vos heu mustigát! <br> Pero aixó, ¿de qué en venjansa? ARNAL. ¡Veyas si es de tigre ‘l cor! <br> Aixó en premi del amor <br> que vá cumplirmel d’ esperansa. ROSA. ¿Tèns celos? ARNAL. May me’n has dát. ROSA. ¿M’estimas? ARNAL. Penso que massa. ROSA. ¿Tè dol deixarme? ARNAL.  ’M traspassa. ROSA. ¿Ets inconstant? ARNAL. Sòch ingrát. ROSA. ¿Los mèus passáts? ARNAL. No ’n sè res. ROSA. ¿Tinch taca á l’honra? ARNAL. Ni una. ROSA. ¿Es dol amarme? ARNAL. Fortuna. ROSA. ¿Per qué doncas m’has sorprès<br> ab tant estranya mudansa?<br> ¿per qué trossejas mòn cor? ARNAL. Escolta, y vés si l’amor<br> pot viurer ja d’esperança.<br> ¿Estimas tú al pare? ROSA. Massa. ARNAL. ¿Si visquès ta mare? ROSA. Mès. ARNAL. ¿Als teus germans? ROSA. En eccés. ARNAL. Los junta amor. ROSA. Los enllasa. ARNAL. Sòn la familia. ROSA. Vritát. ARNAL. ¿Cóm fá la ditxa? ROSA. Reunida. ARNAL. ¿Qué ‘s don’ per ella? ROSA. La vida. ARNAL. ¿Qui no ha fá, qu’ es? ROSA. Un malvát. ARNAL. ¿Déu re aturarnos? ROSA. May re. ARNAL. Per ells l’amor. ROSA. Fins l’amor. ARNAL. Per ells…¡l’honor! ROSA. ¡May l’ honor! ARNAL. Donchs jo ’ls estimo ab mès fé.<br> ¡Jo, per no ser fill ingrát,<br> pe ’ls mèus germans, pe ’l mèu pare,<br> per la mèva pobra mare,<br> tè perdrè sense pietát! === ESCENA XIV. === Los mateixos, JORDI. JORDI. Fòra aixó, si’l pare d’ella,<br> per salvarla no vetllès. ARNAL. (¡Ah! ¡ ’L sèu pare!) ROSA. (¡ ’L pare!) JORDI. ¿Quí es<br> que vivint jo l’ atropella? ARNAL. (¡Quín compromís, Dèu del cel!) JORDI. Tot ho he sentit. Vils los dos.<br> Ella ingrata. Lladre vos.<br> ¡M’arrenquéu lo cor d’arrel!…<br> (''Agafa un mall.'') ARNAL. ¡Mestre Jordi! (''Espantát'') JORDI. No: es treball,<br> que faig sempre en semblant acte.<br> A n’aquí, may d’honra ’s tracta,<br> que jo abans no agafi un mall. ARNAL. Tinguéu calma; en moments tals <br> ab son cor deu parlá un pare. JORDI. No sò ’l pare… jutge sò ara. <br> Que parlin los criminals. ARNAL. Jo, no. JORDI. Parlaréu los dos. ARNAL. Jo no. JORDI. Parlaréu… no m’ erro. <br> ¡Llamp de Dèu! ¡Doblego ’l ferro <br> y es un xich mès fort que vos! ARNAL. Mes si ab tot, jo ‘l cap d’ avall <br> no parlès. ¿Qué succehiria? JORDI. Mòlt sencill; vos estendria <br> als mèus peus d’ un cop de mall. ROSA. ¡Oh! ¡Arnal!… Sí; fá lo que díu. <br> ¡Párlalhi amor de ma vida, <br> parla… parla desseguida! ARNAL. Preguntéu. JORDI. Aixís cumplíu.<br> ¿Cóm de vos vá sè estimada? ROSA. Jo, pare… JORDI. Calla. ARNAL. Senyor… JORDI. Primé ’l lladre malfactor.<br> Desprès vindrá la robada. ARNAL. Oh! ¡Per pietát, mestre Jordi!<br> Del vostre lloch no abuséu<br> Sòu pare d’ ella, no féu<br> que de que sò home ’m recordi. JORDI. Per quí com vos es traidor… ROSA. ¡Pare! JORDI. Res de mida passa.<br> ¡Jo poguès, ab una massa, <br> clavarvos tascòns al cor! ARNAL. Feuho, si ho meresch, per vos; <br> feuho; mes no ’m diguéu lladre. JORDI. Si es lo nom que mès vos quadra, <br> si ‘l van tréure exprès per vos. <br> Als altres, los diuhen lladres, <br> los ho diuhen, mes no ho sòn. <br> Vos sí qu’ ho sòu; lladre d’ honra, <br> lladre d’ afectes del cor. <br> Lladre del amor d’ un ángel, <br> que per vos pert cor y nom. <br> Lladre, mès lladre qu’ els altres, <br> que ‘ns roban fruits, plata y or. <br> ¿Quín es mès lladre? A mí un dia <br> m’ han près la fusta del bosch, <br> y al endemá, d’ altra llenya, <br> no ha faltát á casa foch. <br> ¿Quín es mès lladre? A mi un dia <br> m’ han robát cent unsas d’ or, <br> y del mal de no tenirlas, <br> ma filla m’ ha dát consol. <br> ¿Quín es mès lladre? De l’ era <br> m’ han près cent garbas d’ un cop, <br> y á l’ altra anyada, sembrantne, <br> m’ ha tornát á eixir blát nou. <br> Pero ara no; el que tú ‘m robas <br> no ho pot torná nát al mòn; <br> es lo sonrís de ma filla, <br> es sa ventura y repòs, <br> es la alegría d’ un pare, <br> es l’ honra pura de un nom, <br> y aixó, home vil, no ’s recobra, <br> nos guanya com plata y or, <br> no creix, com al bosch la llenya, <br> no neix, com lo blat, de nou. <br> ¡Lladre, mès lladre que ’ls altres! <br> ¿Quín es mès lladre? Respon. <br> Lo quí roba lo que ’s trova, <br> com es llenya, blat y or, <br> ó ’l que roba lo que’ns mata,<br> com es honra, ditxa y nom? ARNAL. ¡Oh! ¡Matéume per pietát! JORDI. Pero abans d’això, parlemhi. ARNAL. Preguntéume vos. JORDI. Tornemhi<br> com si res haguès passát.<br> ¿Com vá náixe aquest amor? ARNAL. Aixó… ni ho sab la doncella<br> ni jo mateix. JORDI. ¡Ni ho sab ella! ARNAL. Lo meu amo es cassador… ROSA. Jo anava al bosch cada dia. ARNAL. Cassava jo… ROSA. Y jo cullia<br> de ginesteras la flor, ARNAL. Los gossos… lladrant… lladrant… ROSA. Se ’n ván venir cap á mí.. ARNAL. Jo vaig anar cap allí… ROSA. Y jo ’l vegi tant galan. ARNAL. Desd’ allavors… ROSA. Desde ‘l dia<br> que jo á n’ al bosch lo vaig véurer… ARNAL. Potser vus costi de creurer. ROSA. Tal volta algú no ho creuria. ARNAL. A buscar ma ditxa anava. ROSA. Y jo cada tarde hi era… ARNAL. Y ella hi era la primera… ROSA. Y cullint flors l’esperava. ARNAL. Llavors… ROSA. Llavoras… ARNAL. Lo cor… ROSA. Movia ’l pit. ARNAL. Palpitava. ROSA. Ja’l volia. ARNAL. L’estimava. ROSA. Y ’ns vám jurá etern amor. ARNAL. Y hem seguít. ROSA. Y hem continuát. ARNAL. Y á la montanya. ROSA. Y al bosch. ARNAL. Y á la reixa. ROSA. Y en ’sent fosch ARNAL. Del nostre amor hem parlát. ROSA. Mes sempre honráts. ARNAL. ¡Sens anhel<br> qu’ atentès al honor vostre:<br> amor tan pur com lo nostre,<br> no mès que’ls angels del cel! ROSA. ¡No dòna’l riu á la canya<br> may un mirall ab tal joya!<br> ¡No hi ha cap margaridoya<br> tant blanca á dalt la montanya! JORDI. ¡Oh! ¡Fills mèus, si ‘l qu’ he sentit <br> poguès ser la vritát pura! <br> Mes, ¿quí sab, quí m’ ho assegura?… === ESCENA XV. === Les mateixos. BOY, BIEL. BOY. Jo, qu’ he vetllát dia y nit. BIEL. Y jo qu’ sempre ’ls seguia. BOY. No t’ han mancát poch ni gaire. BIEL. Oy que ’s cert. BOY. ¿Vritát, manxaire? BIEL. Jo ho juro. BOY. Y jo ’n posaria<br> les mans ’l foch. JORDI. Donchs, llavors…<br> si es cert tot com me diéu ara, <br> ¿per qué no vás dí al tèu pare <br> la vritát d’ aquets amors? ROSA. Sempre dins de un temor presa <br> jo una cansò us escoltava, <br> y, pare, ‘l que m’ estimava <br> era un criát de la noblesa. JORDI. Pero no mès n’ era un criát. <br> Deshonra tant sols pot dú <br> lo posar amor á un noble; <br> mes si un criát ja ‘s fill del poble, <br> ¿per qué no pot ser per tú? <br> ¿La vols tú án’ ella? ARNAL. ¡La vida<br> daria per alcansarla! JORDI. ¿Lo vols tú á n’ ell? ROSA. Lo cor parla<br> batent ab forsa sens mida. JORDI. ¿Per qué donchs dels vostres llabis,<br> allí, apostát pe ‘l honor,<br> he sentit del aimador<br> paraulas qu’ eran agravis?<br> ¿Per qué has dit ab véu terrible:<br> Rosa, jo he mort lo tèu cor? ARNAL. Perque es la vritát, senyor;<br> lo nostre amor no es possible. JORDI. ¿Y per qué? ARNAL. Ni us ho puc dir,<br> ni dientho res podéu ferhi.<br> Mestre Jordi… es un misteri<br> doloròs, que ’m dú á morir. JORDI. ¿Sabs que ’s Esquerrá? BOY. Jo, prou. JORDI. Digas. BOY. Tú arréglat, jo ja<br> sè ’l que haig de fè y ’s fará.<br> ¿Oy, manxaire? BIEL. Oy. JORDI. ¿Ni us mou<br> lo dòl d’un pare? BOY.  ‘M mourias<br> sino fossis pare qu’ erra; <br> aixó s’ ha de fè ab la esquerra <br> y tú ab la dreta ho farias. JORDI. ¿Sabéu de mi mala fama? ARNAL. No la puch saber mès bona. JORDI. ¿No es prou honrada per dona? ARNAL. Es massa honrada per dama. JORDI. ¿S’ hi negan los vostres pares? ARNAL. Mos pares vólen quant vull. JORDI. ¿S’ hi nega acás vostre orgull? ARNAL. Del poble sò, sòm confrares. JORDI. ¿Donchs si tots cedim així,<br> quí á n’ aquets amors s’ oposa? ARNAL. Quí per mí mana y disposa. <br> Lo Barò de Vallgorguí. JORDI. ¿Lo senyor barò? ¿Per qué? ARNAL. Perque… li plau no volerho. <br> Així com així, ’l saberho <br> no us serviria de ré. JORDI. ¿Qué no ’m serviria diéu?<br> (''Anant correns á obrí un armari y trayent diners.'') ROSA. ¡Pare! BOY. ¡Jordi! ARNAL. ¡Vos! BIEL. ¡Nostramo! JORDI. Quant jo un deute ab dret reclamo,<br> ningú me ‘l nega, si ’l déu.<br> Biel, un got d’ aigua en un plat. BIEL. Pero… jo… JORDI. ¡Un got de seguida!<br> Ningú nát, may en la vida, <br> m’ ha degút, si jo he pagát. <br> Avuy cau la mitja anyada <br> del cens á la baronesa; <br> paraula es ja compromesa, <br> y avuy déu serli pagada. <br> Avuy cáu la mitja anyada <br> del cens á n’ al méu honor; <br> no crech que tinga valor <br> per negármela, obstinada. <br> Cobrant així, vull que caiga <br> en cumplirme ’l deber sèu: <br> que ’m pagui ella lo qué ’m déu: <br> jo li duch l’or y ’l got d’aigua. ROSA. ¡Pare! BOY. ¡Jordi! ARNAL. ¡Pel cel! JORDI. Rés,<br> ó quí m’ atura ‘s deshonra.<br> Vaig á cobrá un déute d’ honra<br> que ’n toca part á tots tres.<br> (''Se’n vá seguit de Biel qu’ dú’l got d’ aigua.'') === ESCENA XVI. === ROSETA, BOY, ARNAL. BOY. (Ara ’l patge déu pensar<br> ja ’n tenim un fora.) ARNAL. ¡Oh, Rosa! ROSA. ¿Somrius, Arnal? ARNAL. Veig ditxosa<br> pot ser ma estrella brillar. ROSA. ¿Creus tú qu’ aquest pas del pare? ARNAL. ¡Ma sort en éll veig compresa! ROSA. ¡La senyora baronesa! ARNAL. T’estima com una mare. BOY. ¿Qu’ havéu dit? ¿Y ara penséu? ROSA. ¡Ho díu, Boy! ARNAL. Hi tinch confiansa. BOY. ¿Creyéu potsè?… ARNAL. Es esperansa. === ESCENA XVII. === Los mateixos, BIEL. BIEL. ¡Ay, Rosa, Rosa, corréu! ROSA. ¿Qué hi ha? BOY. ¿Qué tens? BIEL. L’amo. ARNAL. Digas. BIEL. ¡Ell ha quedát com un marbre;<br> jo igual que la fulla al arbre,<br> tremolant!… BOY. ¿Per qué ’t fatigas?<br> ¿No pots parlá? BIEL. Estich sorpres…<br> Tombavam la contada,<br> quant vè ‘l batlle ab gent armada.<br> l’ enrotlla, y se ’l endú près. ROSA. ¡Reina del Carme adorada! ARNAL. (¡Oh! ¡Quína infamia, Dèu mèu!) BOY. (Es lo barò, es lo plan sèu… <br> Deixém la gábia parada.) ROSA. Mes, ¿per qué? ¿De qué l’ acusan? <br> ¿Qué fá lo mèu pare? ΒΟΥ. ¡Rosa!<br> ¿Pots temer d’ ell mala cosa? ARNAL. Fá que ’ls que podan abusan. (''S’ ou lo fluviol al hort.'') BIEL. (¡Ah!  ‘L cansonè… ’l nèt del batlle<br> qu’ estima á… Jo ’l salvo.)<br> (''Se’n vá.'') ROSA. ¡Oh! No.<br> ¡Jo dech seguí al pare, jo!… BOY. ¿Tú? Tè. ¿Veus aquesta ratlla?<br> Donchs tú no’n passas. ROSA. ¡Mes ara! BOY. Si may la dreta s’ esguerra <br> ¿quína treballa? La esquerra. <br> Desd’ ara… jo sò ’l tèu pare. ROSA. No tinguéu pòr. Obehirè. BOY. Vès á la porta y espera. <br> (Ara parem la ratera.)<br> Confío en vos. (''Encaixant ab Arnal.'') ARNAL. Vetllarè. (''Boy s’en vá, Rosa tanca la porta, y desprès, adelantantse, díu:'') ROSA. ¡Dèu mèu, tinguéunos pietát! ARNAL. No tingas pòr; no ha fèt res, <br> y un cop vist lo mal entés <br> tornará á está al tèu costát. ROSA. Perque ’l cel ho vulga així <br> me ’n vaig á resar. (''Se’n vá.'') ARNAL. ¡Ay Rosa!<br> Jo, que vull ferte ditxosa,<br> jo haig de sè ‘l tèu assesí. <br> ¿Y diuhen que ’l feudalisme <br> ja no pot res? Ment quí ho díu. <br> Lo poder del rich altiu <br> sempre es rey, si tè cinisme. <br> Sí, ho es, perque ’l mateix poble <br> que ’m podria amparar ara, <br> es quí primè ’m desampara <br> per pòr d’ enutjar al noble. <br> ¿No sòn al fi iguals treballs? <br> Sempre… ho vol la Providencia… <br> ó per lleys ó per influencia<br> hi haurá senyors y vasalls.<br><br> (''S’ouhen tres cops de mall lluny, á l’ altre ferrer.'')<br><br> ¡Ah! ¡La senya!… ¿Qué farè?<br> Ell la fá creyent segú<br> que no queda aquí ningú<br> ab l’ amo prés… ¿Respondrè ? <br> ¡Oh! ¡Quína situaciò <br> es aquesta… mare mèva! <br> ¡Per un cantò la sort tèva <br> en mans del senyor barò, <br> y per altre ‘l mèu amor, <br> lo sér qu’ alenta ma vida, <br> del quí, ab ánima envilida, <br> destrueixo l’ honra y lo cor! <br> ¡Oh! ¡Sí… la mare ans que tot! <br> ¡Ans que tot, la pobre mare! <br> (_Sospen lo mall damunt l’enclusa y demostra la violencia de la lluita que li trosseja ‘l cor._)<br> ¡Oh! ¡No puch! ¡No puch!… ¡Encara <br> l’ amor d’ ella es quín mès pot!<br> A n’ al mèu crim cerco escusa,<br> y, al alsá ‘l mall, ab horror<br> lo veig ja, esclatantme ’l cor. <br> al damunt d’ aquesta enclusa. <br> Y, ab tot, me dech decidir. <br> Si á la tercera vegada <br> que la senya m’ es donada <br> mòn cor se vol resistir, <br> jo, despedit del castell, <br> del barò no seré patge, <br> anant pe ‘l mòn en romiatje, <br> ab mòn pobre pare vell, <br> ma trista mare malalta. <br> los mėus germanets petits, <br> de fam, de fret arraulits,<br> de pá, d’ abrich sentint falta!… <br> ¿Y per voler ser honrát, <br> y per no faltar al cor, <br> y per no matar l’ amor. <br> sense gota de pietát <br> veuré morir ab cor dú <br> la mèva mare estimada? (''La senya.'')<br> ¡¡Ah!! ¡La segona vegada! <br> Sí, mare mèva, ¡per tú! <br> (''Dòna ’ls tres cops y queda horrorisát.'') ROSA. ¡L’ Arnal! ¿Qué fás ab lo mall? (''Surtint''.) <br> ¡Oh! ¡Rosa! ¡Si tú ho sabias!… <br> Un crím que t’ esferirias. <br> ¡Fuig, fuig camí ral avall! <br> Mes no… no fugis… espera… <br> Si fugias… ¡lo mèu pare <br> y la mèva pobre mare!… <br> ¡Oh… no… no… de cap manera! <br> ¡Lluny d’ aixó; al senyò barò <br> surt á rébre… á rèbrerl’ vès; <br> réb-lo, y jo rebi desprès <br> la vostra maledicciò! ROSA. ¡Pero l’ Arnal… pel cel… digas! ARNAL. ¡No… no ‘m toquis… sò un traidor! <br> ¡Fuig de mí… fuigne ab horror! <br> Quant dauradas las espigas <br> fassin garbas per los camps, <br> ta casa estará esfondrada <br> com si l’ haguès arrasada <br> lo foch del cel ab sos llamps; <br> tú, sèns corona de rosas, <br> jeurás en ta sepultura ; <br> ton pare sa desventura <br> ab sas llágrimas copiosas <br> plorará boig per lo mon, <br> y sense filla y sens honra. <br> abatút per la deshonra, <br> no podrá ni alsar lo front. <br> ¡Tot aixó aquí haurá passát. <br> y el tèu amant ho haurá fèt. <br> Siga quín siga ‘l secret <br> qu’ á n’ això t’ hagi portát, <br> sò un criminal, sò un traidor; <br> t’ he perdút, Rosa, coneixme;<br> jo váreig véndrert’… maleéxme! <br> ¡Lo mèu desditxát amor, <br> á tal extrem t’ ha portát! <br> ¡No… no… fuig Rosa: escupiume, <br> abominéume y malehíume <br> per tota una eternitát!! (''Se’n tá delirant.'') ROSA. ¡Reina del cel! ¿Qué ’s això? <br> (''Y prenent la llumanera se’n vá detrás d’ ell.'') === ESCENA ULTIMA. === BOY, BIEL, ROS, FADRINS, BARÓ. (''Tots per l’ordre que ‘s vagin indicant. Primer apareix Boy per la trapa portant un fanal mòlt gros ab quatre blens encesos, y desprès de cerciorarse de que no hi ha ningú á la escena, crida á Biel y als fadrins que pujan cautelosament, portant lo primer un fanalet petit, tambè encés, y eynas. Tota aquesta escena es muda y dirigida per Boy. Mana que ’ls fanals s’ amaguin y ho fan. Desprès, sempre ordenút per Boy, los fadrins s’ amagan á un racó havent agafát los malls. Biel entra lo sèu fanalet encés al últim quarto de la dreta del espectador deixant una escletxa de la porta oberta que deixa veurer una ratlla de claror. Quant Boy ha mirát si está bè, dòna ordre á Biel de que’s fiqui al quarto y al Ros de que obri la porta. Los dos obeeixen y tots s’ amagan. Boy pica tres cops de mall. Apareix lo Barò á la porta del fondo y al véurer lo quarto de la claror respira ab alegría y se’n hi vá. Al arribarhi, lo llum s’ apaga y ell dupta un rato, al fí hi entra. Ros tanca la porta del fondo. Boy qu’ ha tancút la del Barò díu baix á Ros que penji ‘l fanal gros encés al mitj de la botiga, un fadrí manxa y encen lo foch y tots se preparan pera treballar. En això s’ ou trucar á la porta del Barò. Boy obra y surt Biel. Boy li pregunta si ha logrút sòn objecte, y Biel en contestaciò li ensenya un anell d’ or y una espasa, vist lo qual, Boy, content, díu:'') BOY. Ara, com quí no fá res,<br> si crida, aixordar la casa. (''Biel qu’ ha baixát fins á sòta’l fanal examina las duas joyas y díu:'') BIEL. Un anell d’ or, y una espasa… <br> m’ ho ha regalát lo promes. (''En aquest moment lo Barò, que tancát dins del quarto ha comprès l’ engany, crida, demanant aussili:''–¡A mí l’ Arnal! ''Boy, qu’ ho sent, dòna ordra de picar per ofegar los sèus crits y, trayent ferros bermells de la fornal, ell y tots los ferrers se posan á á picarlos. Tota aquesta escena rápida. Cuadro. Cau lo telò pausadament.'') FI DEL ACTE SEGÒN. == ACTE TERCER == La mateixa decoració. === ESCENA PRIMERA. === BOY, BIEL. BOY. Ja sòn fora. BIEL. Ja ho veig ja:<br> pero s’ha de mirar bé:<br> sòn joves y si un no tè<br> judici per ells… BOY. ¿Qué hi há?<br> Acabém d’ un cop, enrahona. <br> Al últim no déu ser ré. BIEL. ¿Qué no déu ser ré? ¿Y per qué? BOY. Perque sempre ’m fás la mona <br> dient que sabs y que no sabs <br> y en ta vida has sabút cosa <br> que ’ns puga ser profitosa <br> per poder lligarhi caps. BIEL. ¡Que no he sabút cosas jo!… BOY. No. Y… si ’n sè… jo sè ’l que ’m costa. BIEL. Vaja donchs. ¿Fem una posta?<br> ¿Quí sab mès cosas? BOY. ¡Jo, jo! (''Rient''.)<br> ¡Potsè encara ’m farás véurer<br> lo blanch, negre! BIEL. Y es vritát.<br> Jo sò blanch y… enmascarát,<br> sò blanch… negre. BOY. Donchs á véurer. BIEL. Primer de tot. ¿Qué juguem? BOY. Si tú perds, una estirada<br> d’aurellas. BIEL. ¡Ah! ¡Qu’ us agrada! BOY. Y jo un trenti. BIEL. Comensém. ΒΟΥ. Si perts un’ aurella á terra. BIEL. ¡Oh! Bè; encara no heu guanyát. BOY. ¡No tinch de guanyarte, gát! <br> ¡Veus que ‘m senyo ab la má esquerra! <br> ¿Cóm vols que perdi? Sè cert <br> que ’l cavallè allí tancát <br> tota la nit ha trucát <br> y el nostramo no l’ ha obert. <br> Com que tot ho oloro, sè <br> lo qu’ acabo de dirte ara. <br> Sè que la noya y el pare <br> s’ han entés d’ alló mes bè. <br> Sè que lo d’ ahí agafar <br> á n’ al nostramo, vá ser <br> fèt fè per ‘quest cavaller <br> qu’ án’ al batlle ‘l vá acusar. <br> Sè que ’l salvarse desprès <br> vá ser fèt pe ’l del fluviol, <br> que ’s nèt del batlle, y que vol <br> que, per tú, ella l’ estimès. <br> Sè que ‘l nostramo perdona <br> á n’ al criát, qu’ arrepentít. <br> la vritát de tot li ha dit, <br> y que la noya li dòna. <br> Sè que ‘l poble, qu’ ha sabút <br> l’ insult fet á mestre Jordi, <br> vol que ‘l castell se ’n recordi <br> y está irát y conmogút. <br> Sè lo que vá y lo que vè, <br> sè lo que hi ha y que no, <br> y sè ’l que sabs que sè jo, <br> y sè ’l que no sabs que sè. <br> Y sè tant, y tant no sòn <br> los mèus informes en l’ aire,<br> que sè que tú ets lo manxaire <br> mes dropo qu’ hi ha en lo mòn. BIEL. ¿Y no sabéu mès? BOY. No. BIEL. ¿No? <br> Donchs havéu perdút la posta. BOY. ¿Per qué? BIEL. Perque ab la resposta<br> m’heu provát que jo tinch rahò.<br> La posat es si jo podia<br> saber mès que vos. ΒΟΥ. Vritát. BIEL. Lo que sabèu m’ho heu contát<br> y ja ho sè sino ho sabia.<br> Donchs jo vos guanyo en saber<br> que, quant per tonto ’m teniau. <br> vos, sabent tant, no sabiau <br> que jo no sapiguès ré. (''Fuig''.) BOY. ¡Ah, pillo! M’ has atrapát. BIEL. Bè, no us enfadéu per ço. <br> Com que ja sabéu que jo <br> de tot tinch d’ está enterát. BIEL. ¿Y per qué? BIEL. Home, per ‘quest pobre<br> qu’ allí baix toca ’l fluviol; <br> ¿á qué vè que ’l torri ’l sol, <br> ni que ’l toqui, si tot sobra? BOY. Bè, si acás no tingas pòr; <br> convenintho ab la Roseta… BIEL. Sí;… déuli una carbasseta… BOY. Ja, ja; que sembli un melò. BIEL. Que no se ’n ressenti gaire. <br> y quedi jo ab dignitát. BOY. Ja pots manxar descansát; <br> quedarás… com un manxaire. (''Trucan''.) === ESCENA II. === Los mateixos. AGNETA. BIEL. ¿Trucan? ΒΟΥ. Veyas. Mira. BIEL. (''Anant á la porta.'') ¿Qu’ hi ha ? AGNETA. ¡Ave María Purísima !… ΒΟΥ. ¡Ah!¡Vatua! La nassíssima…<br> Tè. (''Dant las claus á Biel.'') BIEL. ¿Qu’ obro? BOY. Obra. (Oy que vindrá<br> bè per lo que jo imagino.) (''Biel obra.'') BIEL. Ja pot entrar. AGNETA. (''Entrant''.) ¿Sabs, bailet.<br> si’l fadrí majò… BIEL. Es aquet. BOY. (Ja veuréu com s’ ix de tino.) AGNETA. Vinch de part de la senyora<br> baronesa, á demanar<br> lo brodát que vá portar<br> de la Verge. (''Biel vá á dirho á Boy.'') BOY. (''A Biel.'') (Surt á fora.<br> Per lo plan que ’m de seguir<br> me convè sè amich ab ella.) BIEL. ¡Au, Esquerrá! BOY. ¿Qué? BIEL. Es doncella. BOY. Per ’quest cantò’ns pot servir. BIEL. ¿Servir? ¿Per qué? BOY. ¡Ja m’apuras!<br> Per lo que sè del plan mèu. BIEL. (¡Pobres angelets de Dèu!<br> Y bè, ré… duas criaturas.) (''Se’n vá.'') AGNETA. ¡Ave María Purísima !… BOY. Sèns pecat. AGNETA. ¿Se pot passar? BOY. Sí, Agneta, y sense trucar. AGNETA. ¡Ay! ¿Tú, Boy? ¡Reina santísima! ΒΟΥ. ¿Sembla qu’ has quedát sorpresa? AGNETA. ¡Que pot ser ja èrats aquí<br> dijous, quant vá vení ab mí <br> la senyora baronesa! BOY. ¿Qué no ’m vás coneixer? AGNETA. ¡Vés!<br> ¡Oh! ¡Y quína cosa mès rara! <br> Jo deya: –¡Tú aquella cara <br> l’ has vista… l’ has vista… y res!… <br> No podia may pensar <br> com, quant, y á n’ aquin moment. BOY. Sí, dona, sí; á n’ al convent, <br> quant hi anava á treballar. AGNETA. ¡Ay! no ‘m parlis d’ allavoras,<br> qu’ hi he pensát mès vegadas… BOY. ¿Eh? ¡Alló son tardas passadas <br> aprofitant bè las horas! AGNETA. ¡Calla, calla; calla, juéu! (''Senyantse''.)<br> ¡Senyor Dèu mèu Jesucrist!… BOY. ¡Agneta! Aixó ’s posa trist… AGNETA. Al Pare, al Fill, perdonéu… ΒΟΥ. ¡Qué fás! ¡Qu’ has esbalotát! <br> Ja sabs que ‘l riurer d’ allí. <br> Tot fou festetx, per bon fí. AGNETA. ¡Y bè, y que no es prou pecát! <br> Jo ja me ’n vaig confessar, <br> vaig cumplir la penitencia,<br> y tinch lliure la conciencia; <br> no vull torná á comensar. BOY. Corrent, donchs… no comensém; <br> pero parlém. AGNETA. ¡Ah! Aixó digas. BOY. Parlém d’épocas antigas.<br> Fins avuy qu’aquí ‘ns veyém.<br> ¿Qu’ has fèt? AGNETA. Bè ho pots pensar massa.<br> Com jo m’havia obligát<br> á fer vot de castedát… BOY. (Per forsa.) AGNETA. Vaig buscar trassa<br> d’ aná al castell y servirhi.<br> ¿Y tú, ab tants anys qu’ han passát.<br> Esquerrá has adelantát? BOY. Psi… AGNETA. ¿Qué dius? BOY. No ho sè que dirhi.<br> Com jo ho faig al revès tot. AGNETA. Bè, sí; com ets esquerrá. BOY. Ja tinch algun quarto, ja. AGNETA. ¡Ah! ¿Es a dir, donchs, que fás bot? BOY. (Pesquemla per la avaricia.)<br> Si… no dirè pas que no…<br> cent doblas en un racò… AGNETA. ¡Boy!… ΒΟΥ. (¡Ay! Ja ’m fá una caricia.) AGNETA. ¿Cent doblas dius? Jo tambè<br> las tinch arreconadetas…<br> ¡tant grogas, tant rodonetas! BOY. ¿Juntemlas? AGNETA. No… no pot ser. BOY. (¡Bo! ¡Ja ’s fá la melindrosa!) AGNETA. He fèt vot de castedát… BOY. Y ja ’t será dispensát…<br> La butlla per ço es famosa.<br> Créume, Agneta; fora pòr<br> y acullte al matrimoni. AGNETA. Calla, calla! ¡ Ets un dimoni,<br> un dimoni tentador! (''Senyantse''.)<br> ¡Tú ‘m vols matar… tu ’m perdrias… <br> tú buscas que ’ns condemnesim… <br> tú buscas que!… y ¿si ’ns casesim<br> encara m’ estimarias? BOY. ¿No ’t recordas del convent?<br> tot lo mateix que llavoras. AGNETA. ¡Ay Esquerrá! BOY. ¿Qué? ¿Que ploras? AGNETA. No; suspiro. BOY. Bè: aixó es vent. AGNETA. ¡Ay si jo sabès segú<br> que m’havias d’estimar! BOY. Sí, dona; ¿aixó vols duptar? AGNETA. ¡Oh es que jo ’m miro que tú<br> m’has conegút joveneta,<br> en aquell temps en que closa<br> encara ’s tanca la rosa<br> á dintre la poncelleta,<br> y ara, ¡tant vella, poch sana,<br> y ab las genivas desertas!… BOY. (Sí; sembla las escubertas<br> d’una doctrina cristiana.) AGNETA. Ara’m veus que no sò alló<br> y ab tants anys una doncella… BOY. No, dona: gallina vella<br> fa bon caldo… AGNETA. ¿De debó? BOY. Sí; y encara igual qu’ allá<br> quan pasavam l’estoneta… AGNETA. ¡Ay Esquerrá! BOY. ¡Ay Agneta! ¡Ay Agneta! AGNETA. ¡Ay Esquerrá!<br> ¡Jesus, María, Joseph!<br> ¿Qué faig jo? BOY. Lo que t’agrada. AGNETA. ¡Ay, Sí, sí; ja estic tentada!<br> Vuerè desprès com ho reb<br> lo mèu pare confessor,<br> y, si ho vol, sò ta promesa.<br> La senyora baronesa…<br> ¡Oh! ¡Ay Dèu mèu! Lo que’s l’amor.<br> BOY. ¿Qué? ¡Qué ’t passa! AGNETA. Que parlant<br> m’hi olvidát del sèu encárrech.<br> ¡Ay! No’m faria poch cárrech. BOY. Je tè’l donarè en tornant.<br> Pero ara digas… AGNETA. ¿Qué vols? BOY. La senyora baronesa<br> ¿qué diu? AGNETA. ¡Ah! No; he fèt promesa<br> de no dir ré. BOY. ¿No estém sols? AGNETA. ¡Ah! No, no, no; no hi fá ré.<br> Ella está mòlt enfadada<br> de tot aquesta passada, <br> que díu qu’ ab tant mala fé <br> li ha jugát lo mestre Jordi, <br> y ja tè un propi á Girona, <br> per si aussili se li dòna, <br> que vol qu’ Olot se ‘n recordi, <br> y li ha dát l’ ordre qu’ he dít. BOY. ¡Ay! ¡ay! (Ja sè ’l que volia.) AGNETA. ¡Quins crits feya! ¡Ave María! BOY. ¿S’ ha enfadát? AGNETA. ¡Oh! ¡Y quín neguit!<br> Tant, que m’ ha dít:–Agna, vès: <br> porta ’l vestít de seguida <br> de la Verge, y, en la vida,<br> no ’n vull saber rés may mès.<br> BOY. Donchs, tè; aquí ‘l tèns, que la Rosa<br> ja per tú apunt l’ ha deixát. (''Dantli''.) AGNETA. Adeu, donchs… BOY. Bè; pero… AGNETA. Aviát. BOY. Ara haurás de fè una cosa. AGNETA. ¿Qu ’es? BOY. Que si hi ha algun perill<br> haurás de vení á avisarme…<br> perque… á mí… bè has de salvarme. AGNETA. ¡Ay! Tèns rahò. BOY. Y es clar. AGNETA. Si, fill.<br> Sí, sí… vindrè… á dirtho tot.<br> ¡Pero sobre tot!… BOY. ¡Fuig, dona!<br> ¡Si que la fariam bona! AGNETA. Bè…fás com jo. BOY. Ni un mot. AGNETA. Vaja, donchs… BOY. Estem entessos:<br> que lo que veurás succehir… AGNETA. Jo t’ho vindrè tot á dir. BOY. (Per ço ’t vull.) AGNETA. Y… sòm promessos… BOY. ¿Sí? ¿Serás mèva, rateta? AGNETA. Sí… y quant siguem casáts ja…<br> ¡Ay Esquerrá! BOY. ¡Ay Agneta!<br> ¡Ay Agneta! AGNETA. ¡Ay Esquerrá!<br> ¿M’ estimarás? BOY. ¡Oh! AGNETA. ¿Ab amor? ΒΟΥ. ¡Oh! Y ja abans del matrimoni. AGNETA. ¡Ay no! ¡dimoni!… ¡dimoni! <br> ¡Fuig, dimoni tentador! BOY. ¿Y tú dius que ’t vols casar? AGNETA. Sí. BOY. ¿Y fugias, trapassera? AGNETA. Pero ja era de manera…<br> que’m poguesses atrapar. BOY. ¡Ah traidora! (''Tocantla ab lo dit.'') AGNETA. ¡Ah pillo! BOY. ¡Ah!<br> Quant ja aquesta sigui fèta. (''Benedicciò''.) AGNETA. ¡Ay Esquerrá! BOY. ¡Ay Agneta! AGNETA. ¡Ay Esquerrá! (''Se’n vá.'') === ESCENA III. === BOY, JORDI. Aquest portant la daga y un tros de cota de malla. BOY. ¡Ji! (''Tanca la porta del fondo.'') JORDI. Boy. BOY. ¿Ets tú, Jordi?<br> (Ja mèva la tinch;<br> per lo que convingui<br> qu’ ho cregui sostinch.)<br> ¿Qu’ has fet tanta estona? JORDI. Alli he treballát:<br> tinch llesta la daga del pom cisellát. BOY. ¿Tant prompte? JORDI. Tant prompte. BOY. Ja es treballar fort. JORDI. ¿Quin home no corra<br> quan cerca l’honor? BOY. ¿Es dir, donchs, que pensas? JORDI. Matá al cavaller.<br> Si no’m dòna ’l gendre,<br> que cavi ’l fosser.<br> ¿Las portas? BOY. Tancadas. JORDI. ¿Seguras? BOY. Las claus. (''Mostrantlas.'') JORDI. Avuy hi ha una vida<br> que ‘s juga á n’ als daus. BOY. Segura jugada<br> que pérdrers’ no ‘s pot.<br> Se trova á la plassa<br> juntát tot Olot.<br> Vés, donch pe ’ls bons medis<br> lo que ’s logrará.<br> Si no ho fá la dreta,<br> l’ esquerra ho fará. JORDI. ¿Vèus? ¿Mira? (''Dantli la daga.'') BOY. ¡Bon ’arma! JORDI. No hi ha millor tremp.<br> Quant l’odi treballa,<br> mortal tot ho fém. BOY. ¿Vols dir qu’ ell dú mallas? JORDI. Ne dú de segú;<br> qu’ un vil no ’s previnga <br> no ha vist may ningú. <br> La cansò del pare<br> ne tinch per cansò. <br> Avuy dech cantarla. BOY. No ’t dich pas que no. JORDI. A nit, quant ja á casa <br> m’ ho vás tot contar.<br> –Avuy, jo vaig dirme, <br> tenim de vetllar. <br> Y allá, ab l’ altra mola, <br> y ab l’ altra fornal, <br> comenso ab l’ ajuda <br> d’ un odi mortal: <br> –Repica que pica. <br> bát ferro daguer; <br> bát ferro, per daga, <br> qu’ honrát t’ ha de fer. <br> Batút ja lo ferro, <br> se ‘l tè de trempar; <br> la fornal encésa. <br> foch l’ ha de tornar. <br>  ‘Sent arma per l’ honra <br> deu férsela un sol. <br> Si cridas, manxaire, <br> sabrá lo tèu dol. <br> –Donchs manxa que manxa, <br> jo ‘m deya entre dens; <br> es foch de venjansa <br> lo foch qu’ ara encens. <br> Bermell ja lo ferro, <br> deu serne trempát, <br> ja ‘l cuvell de ’l aiga <br> l’ espera al costát. <br> Lo trech y l’enfonso <br> bermell y bullent: <br> al rebrerlo l’ aigua <br> m’ esquitxa furient. <br> Jo, aguanta qu’ aguanta, <br> per darli fredor, <br> semblava aquella aiga <br> la sanch del traidor. <br> Trempát ja lo ferro, <br> la llima no hi pren; <br> la mola l’ espera <br> per ferlo lluent. <br> Donchs roda que roda <br> la mola ab lo peu; <br> la daga m’ enlluerna <br> del brill que ja treu; <br> Veyentho, no paro, <br> y vinga rodar; <br> la mola que roda, <br> lo ‘cér fá xisclar. <br> La miro ja llesta, <br> ja es feta daguer; <br> –Vés ara si passa <br> las mallas d’ acér. <br> Damunt de la taula, <br> la malla he posát; <br> damunt de la malla <br> la daga hi alsát; <br> del bras, ab la forsa. <br> la daga ha caigút; <br> clavantse á la taula, <br> la malla ha rompút. <br> Llavors, arrancantla, <br> la beso ab amor:<br> –Las mallas traspassa:<br> ja tè arma l’honor. BOY. Psit… JORDI. ¿Qu ’es? BOY. Lo manxaire,<br> que cap aquí vè. JORDI. Donchs parlalhi y digas<br> lo qu’havém de fè. BOY. Lo qu’ahir vaig dirte,<br> qu’ho crech plan segú;<br> si puch, jo ho arreglo,<br> sino ’l noble y tú. JORDI. A dalt, donchs, t’espero<br> si res vols de mí. BOY. Que jo no’t demani<br> no vinguis aquí. (''Jordi se’n vá.'') === ESCENA IV. === BOY, BIEL. BIEL. ¿Donchs qué tal, Boy, vá endavant? BOY. Mòlt. BIEL. ¡Ah! ¿Sí? ¿Es dir que la vella?… BOY. ¡No, home; no ‘t parlo d’ ella! BIEL. ¿Y donchs de qué? BOY. Del mèu plan. BIEL. ¡Ah! El vostre plan. BOY. Y ab tú ara.<br> l’anem aquí á comensar.<br> Comensems a figurar<br> que sò batlle y tinch la vara. BIEL. La vara’l mall. ΒΟΥ. Just; tú aquí.<br> á n’al meu costát t’assentas,<br> perque tú ara representas<br> al secretari. BIEL. ¡Ji, ji!<br> Donchs miréu.<br> (''Pren una planxa de ferro, un guix, y s’assenta.'') BOY. Vinga ’l martell<br> y vejám lo que ’s disposa.<br> (''Pega un cop de martell damunt la enclusa, y espera.'')<br> Primer que vinga la Rosa;<br> desprès de la Rosa, éll. === ESCENA V. === Los mateixos. ROSA. ROSA. ¡Ay, ay! ¿Sòu vosaltres? BOY. Sí. ROSA. M’ ha semblát que sentia ara <br> lo cop de martell del pare. BOY. Donchs jo l’ he dát; vina aquí. ROSA. ¿Qué voléu? BOY. Duas respostas<br> ben claras perque es precís. <br> ¿Qué hi ha del amor que ‘t jura <br> lo patge tancát á dins, <br> y qué t’ ha dít la senyora <br> baronesa quant l’ has vist? ROSA. Del amor que ‘m jura ’l patge <br> sols, Esquerrá, tè puch dir, <br> que ’s tot l’ amor de ma vida, <br> qu’ entelan plors y suspirs. <br> Es una historia de llágrimas <br> que ‘m tè lo cor oprimit. <br> Jo, pobreta enamorada, <br> ¿qu’ havia de fer? motíu <br> era aquest per olvidarme <br> de quí m’ estimava aixís; <br> mes no podia; tocava <br> l’ hora en que ‘l cor oprimit <br> sabia qu’ éll l’ esperava, <br> y ‘l flaire dels romanins, <br> l’ olor de las ginesteras <br> que ‘l bosch floreix cada istiu, <br> semblava qu’ allí ‘m cridava <br> per perfumá ’ls mèus suspirs. <br> Rodeját de tal misteri, <br> un dia aquí vá venir <br> aquell que jo al bosch trovava, <br> prometent ferme felís, <br> y, lluny d’ aixó, desde l’ hora <br> y ‘l punt qu’ aquí vinguè trist, <br> no he vist en éll sino llágrimas <br> amargas d’ un cor ferit, <br> pena dolorosa y fonda <br> qu’ exhala tota en suspirs, <br> y, per últim, lo qu’ á casa <br> vá succehir ahí la nit. <br> Vaig surtir corrents al véureu. <br> contant qu’ al cor afligit <br> la senyora baronesa <br> daria un conort, y ‘l trist. <br> sols vá trová allá amarguras <br> que ’n mil dolors l’ han partit. <br> Y plena de pò, esglayada, <br> vaig corre aquí tot seguit. <br> á plorar en llit d’ espinas <br> la mèva sort infelís, <br> la mèva esperansa morta.<br> lo mèu suspirát desitj,<br> la mèva ilusiò perduda,<br> y el desengany que… ¡Oh! Sí, sí.<br> ¡Me mata, ’m trosseja, ’m gela,<br> me fá lo cor á bocins,<br> y ’l sento en un mar de llágrimas<br> desferse tot en suspirs! ΒΟΥ. (Estima bè; es com son pare.<br> Altre fòra lo sèu fí,<br> si estimès com jo á l’Agneta.) BIEL. (A mí una plorada aixís, <br> me deixaria una cara <br> neta com un serafí.) BOY. ¿Es dir donchs que la senyora <br> baronesa tè vá dir ?… ROSA. Qu’ ho sab tot pe ‘ls qu’ á defora<br> esperavan al seu fill,<br> y que no contéu ab ella<br> sino per castigá ’l crím. BOY. (Sí, vaja; l’ han enganyada:<br> lo mateix que l’ Agna ha dit.) <br> Biel. BIEL. ¿Qué? BOY. Fes una rodona.<br> ab lo guix que voldrá dir : <br> “La senyora baronesa”,<br> y, al costát, la creu… aixís. <br> Ab ella ja estém entesos. <br> Que vinga ’l criát tot seguit, (''Dòna una clau á Biel. Aquest obra la porta ahont se suposa estar Arnal y se’n entra á dins.'') ROSA. ¡Oh! ¡Esquerrá! ¡Pe ’l cel, salvéulo! BOY. Jo arreglarè ’l compromís. <br> ¿Tú creus que tens de casarthi? ROSA. O, sino ho logro, morir. <br> Lo sèu crím no tè disculpa; <br> pero jo sens éll no visch. ΒΟΥ. Donchs vesten y en mí confia. ROSA. ¡Ay vulgau Dèu! (Se’n vá.) BIEL. (''Tornant''.) Ja es aquí. BOY. Donchs, manxaire, cara negra<br> y vejám com ne surtim. === ESCENA VI. === Los mateixos, ARNAL. ARNAL. ¿M’ha dit lo bailet manxaire,<br> que vos m’he cridát? BOY. Jo… Sí.<br> Y ara ’ns entendrém aquí <br> sens contar que ’ns costi gaire. ARNAL. Anéu dient. BOY. No hi ha una vida<br> millor que la del ferrer; <br> mal dit: millor ja ho pot ser; <br> pero no mès divertida. <br> Ell sab que si tè algun mal <br> lo cantar los mals espanta, <br> y tè unas cansòns, que canta, <br> qu’ ell ne díu de la fornal. <br> Aquí ‘n tenim duas. L’ una <br> la canta l’ amo esmolant; <br> l’ altra jo allí, repicant, <br> quant estich de bona lluna. <br> En l’ una ‘l que ’l mal vá fer<br> se casa y tot així ho paga; <br> en l’ altra “ ‘s clava una daga <br> passant las mallas d’ acer.”<br> Diguéu donchs quina vos val <br> y corréu, perque ‘l temps vola: <br> la cansò d’ allí á la mola, <br> ó la d’allí á la fornal. ARNAL. Miréu, Esquerrá. BOY. Diguéu. ARNAL. Jo ahí, obcecát y confòs, <br> vaig fè aqui… un crím alevòs,<br> qu’ un dia al fí compendréu. <br> Avuy no mès vos puch dir <br> que jo, penedit de tot, <br> sense dirhi en contra un mot, <br> com vos manéu, vull cumplir. <br> Mes no puch quedar ingrát. <br> No puch, salvant vostre honor, <br> sè infame y causar la mort <br> del mèu pare desditxát<br> y la mèva pobra mare. <br> Vull cumplir, cap dupti us quedi; <br> pero ho dech lográ ab un medi <br> qu’ he pensát justament ara. <br> ¡Oh! Sí, sí, Boy; no ho duptéu. <br> Una véu del cor m’ ho crida, <br> Així á tots salvéu la vida,<br> y l’honra de tots salvéu.<br> Deixéume surtir; mitja hora<br> podré tardar en tornar,<br> y la pau juro portar<br> que la pobra Rosa implora.<br> Deixéume surtir pe ’l cel<br> si voléu l’honra y la vida,<br> y pe ’l cel sigui benehida<br> l’hora ’n que oiu mòn anhel. BOY. ¡Je, je! ¿Manxaire? BIEL. ¿Qué mana? BOY. Que ’t sembla si ’ns creu llanúts. ARNAL. ¡Oh! No; vos tinch conegúts, <br> sè que tota astúcia es vana; <br> pero sè que teníu cor, <br> y aixó es la mèva esperansa. <br> Jo sempre poso confiansa <br> en l’accént dòls del amor. BOY. ¿Y si surtíu, qué faréu? ARNAL. Trová un medi per lograr <br> que ’l senyor barò acceptar <br> vulga lo plan que voléu. BOY. ¡Lo senyor barò! Allí espera <br> y li podéu parlá en plata; <br> per ço ni una ni altra rata <br> tè d’eixir de la ratera. <br> Vindrá y li podéu parlar. ARNAL. No escoltará: convensút <br> de que ‘l insult qu’ ha rebút <br> ab mí li váu preparar,<br> me dirá ingrất y traidor,<br> y encara, en lloch d’ ablandarlo.<br> tant sols lograrè ecsitarlo<br> y ecsaltar lo sèu rencor. BOY. Manxaire. BIEL. ¿Qué? BOY. ¿Vols probar?<br> si tú y jo li fem enténdrer. BIEL. ¡Oh! Prou; per ferli compéndrer… ARNAL. ¿Y si irát vos vol matar? BOY. ¡Uy! ¡No ‘s matan així ’ls homes! <br> ¿Qu’ us penséu que sòm cunills <br> qu’ ab un cop aquí?… ¡Oh!  ’Ls perills <br> per mí sempre han sigút bromas. <br> ¿Oy manxaire? BIEL. ¡Oy! BOY. Ja veuréu.<br> Lo millò es que vos per ara<br> tornéu á dins; li faig cara <br> y á veure aquí ‘l que s’ en treu. <br> Obra, manxaire. (''Dantli las claus.'') BIEL. (''Obrint lo cuarto del barò.'') Está oberta. ΒΟΥ. Donchs entra y veslo á avisar<br> que jo aquí li haig de parlar; (''Biel creu.'') <br> vos á la vora y alerta. (''Arnal se’n vá.'') === ESCENA VII. === BOY, BIEL, lo BARÓ. BOY. ¿Com l’has vist? BIEL. D’una manera<br> que no ’ns dará mòlt treball. BOY. Bè… no hi fá re; pren un mall<br> y fès com jo si s’ altera. (''Prenent un mall cada hú y s’ esperan un á cada cantò de prosceni. Lo barò surt sorprès.'') BARÓ. ¿Qué hi há? ¿Quí ’m demana aquí? BOY. (Alerta… porta mal aire.) BARÓ. ¿Quí sòu ? BIEL. Senyor, jo l’ manxaire. BOY. Y jo… ja ho véu… lo fadrí… BARÓ. ¿Y qué voléu ? BOY. Mi senyor…<br> res mès que darli un recado. BIEL. Que, per evitá un enfado,<br> li dirá ’l fadrí major. BARÓ. Y diguéu… ¿sabéu vosaltres <br> lo qu’ aquí á nit vá passar? BIEL. Nosaltres podem contar… ΒΟΥ. No mès lo que ’m vist nosaltres. BIEL. (Fem vèurer que vinch del hort.) BOY. (Veyam aixì lo qu’ esplica.) BARÓ. ¿Es dir que no heu vist?… BIEL. ¡Ni mica! ΒΟΥ. ¡Oh!¡Y jo que dormo tant fort! BARÓ. Donchs… abans de vetllá aquí…<br> sapigueuho; per burlarme, <br> la Roseta vá enganyarme<br> y vá ferme tanca allí. <br> Veyentse pres lo sèu pare, <br> aussili vá demanar; <br> jo m’ encertava á passar, <br> y aquí dins no vaig sè encaга, <br> quant sento girar la clau… BIEL. (¡Je, je, je; y á mí m’ ho esplica!) BOY. (¡Aquesta si qu’ es bonica!) BARÓ. Y com la féra en son cáu, <br> m’ han tingút tancát fins ara. BOY. Donchs, si que… ¿Biel? BIEL. ¿Qué? BOY. No ‘m creya<br> jo que l’ amo fòs així. BARÓ. Donchs no para encara aquí, <br> la sèva malvada ideya. BOY. ¿Qué diéu, home? BIEL. ¿Encara no? BARÓ. Desprès que ‘m váren robar,<br> per volguerse disculpar<br> de la sèva mala acció,<br> l’ amo ha anát á dir pe ‘l poble,<br> avingút ab la pubilla,<br> qu’ á nit, per la sèva filla, <br> ha assaltát la casa un noble <br> y qu’ ara aquí ’l tè tancát. ΒΟΥ. ¡Ave María Puríssima! BIEL. ¡Aixó ha fèt! ¡Reina santíssima! BARÓ. Aixó; miréu si es malvát. ΒΟΥ. ¡Vés, vés! ¡Atrevirse á dir <br> qu’ ell venia per la noya!… BIEL. Sí; ’s vèu que ’s una tramoya <br> y li han dát un que sentir. BARÓ. ¡Oh! Ja us dich qu’ ho pagará. <br> ¿Voléu vosaltres salvarvos <br> ὁ en lo crím voléu contarvos? BOY. ¿Qué hi díus? BIEL. ¿Y vos, Esquerrá? BOY. ¡Ah! Jo salvarme. BIEL. Jo mès. BARÓ. Donchs duhéu l’ anell y l’ espasa.<br> lliureume d’ aquesta casa,<br> y jo farè lo demès. BOY. Bè, bè, si, no, vaja, bè… (''Finjint pensarhi.'') BIEL. Bè, bè, no, si, vaja, sí… BOY. Sí, perque éll, venint aquí… BIEL. Es clar, ¿qué hi vá vení á fè? BARÓ. Doná aussili á la pubilla;<br> d’ aixó justament m’ esclamo. BOY. ¡Y atrevirse desprès l’ amo!… BIEL. ¡A dir que hi vè per la filla! BARÓ. Sembla imposible, ¿vritát? BOY. ¡Oh! BIEL. ¡Oh! BOY. ¡Dir mal del senyo! BIEL. ¡Tant rich! BOY. ¡Tant noble! BIEL. ¡Tant bó! ΒΟΥ. ¡Tant generòs! BIEL. ¡Tant honrát! BOY. ¡Que fins cartas del rey reb!… BIEL. ¡De casa tant antiquíssima!… BOY. ¡Oh!! Ave María Puríssima! BIEL. ¡Jesus, María, Joseph! BOY. ¡No s’ha vist may en la vida! BIEL. ¡Vaja, es no tenir conciencia! BOY. Bè, ¿qué hi farás? la innocencia <br> sempre s’ ha vist perseguida. BARÓ. ¡Ah! Bè. ¿Es dir que puch contar <br> ab vosaltres? BOY. ¡Ah! Aixó no.<br> Jo soch lo fadrí majò… BIEL. Y jo el manxaire. BARÓ. ¿Y qué hi fá? BOY. ¿Cóm, que hi fá? Que jo sòch fiel<br> al amo, siga qui siga. <br> Ell nos ha dit que se ’us diga <br> lo que vá á dirvos en Biel, <br> y nosaltres, per obehir, <br> vením á dirho tots dos. <br> Desprès, si us espliquéu vos, <br> no hem de fer mès que sentir. BARÓ. ¿Y qu’ es lo qu’ has de dir tú? BIEL. Que quedéu ben concertát <br> ab lo qu’ ara ‘l vostre criát <br> vos demani, si segú <br> voléu surtir de la casa. <br> Aixís sòu salvát per éll, <br> y us retornará l’ anell <br> que váu dá y la vostra espasa. BARÓ. ¡¡Que vaig dar!! BIEL. Qu’ us váren péndrer. BOY. No, no; que vá dar; ben dít. BIEL. (¡Ay! ¡En Boy ja ha sobreixít!) BARÓ. ¿Qué vaig dá? BOY. ¿Y no ho sab enténdrer? BARÓ. ¡Perque vos enténch m’ esclamo! BOY. ¡Y jo, qu’ ho sè, dich lo que ‘s<br> perque no vull sentir mès<br> com díu lladre á n’ al nostramo! BIEL. ¡Ah! ¡Així m’ agrada! Ben dít. BARÓ. ¡Ah! ¿Es dir, donchs, qu’ ho sabéu tot? BOY. Y sense faltarhi un mòt. BIEL. Desde ’l gran al mès petit. BARÓ. ¿Si? Donchs acabém. BOY. S’ acaba<br> fent lo que ‘l nostramo díu;<br> y si acás dòna motiu (''Anant á una enclusa.'')<br> de queixa ó per res s’ esbrava<br> hem concertát ab lo poble<br> que vindrá ab mòlts pochs treballs.<br> Si aquí sent tres cops de malls<br> fará justicia ab lo noble. BARÓ. ¿Y si abans vos mato jo? BOY. No ‘m matará, perque si <br> s’ acosta no mès á mí.<br> deixo aná ’l mall y vè ’l bò. BARÓ. Donchs ó ’l deixéu ó sòu mort.<br> (''Y prenent una destral corra cab á Boy.'') BIEL. Pero si acás cau mort éll,<br> jo pico aquí ab lo martell,<br> y encara pico mès fort.<br> (''A l’altra enclusa.'') BARÓ. ¡Ah! BOY. ¡Bè, Biel! BIEL. No hi pensi, no. BOY. Si no hi penséu… no es igual. BIEL. Vos teníu una destral… BOY. Y á picar sòm éll y jo… BIEL. Si lo vostre bras l’ arbola <br> un dels dos ne matéu vos. BOY. Pero ‘l que quedi dels dos <br> será ’l qu’ armi la tabola. BARÓ. ¡Oh!¡ M’ heu perdút sens pietát! BOY. Acabém perque ’l temps vola. <br> La destral. BIEL. A terra y sola. (''La llensa.'') BOY. Recull-la noy. S’ ha acabát. <br> Ara ’l vostre criát vindrá <br> y accedíu á quant demana. <br> Si aquesta súplica es vana <br> mestre Jordi es quí us veurá. BIEL. Y si ‘l nostramo vè aquí, <br> ja us podéu fè fè l’ enterro: <br> tors una barra de ferro <br> ab lo bras, no mès qu’ així. BOY. ¡Com s’ ha quedát! (''A Biel.'') BIEL. (''A Boy.'') ¡Com s’está! BOY. ¡Pobra víctima amansida! BIEL. ¡La innocencia perseguida! BOY. ¡Jo, jo, jo! BIEL. ¡Ja, ja, ja, ja! (''Se’n ván.'') === ESCENA VIII. === Lo BARÓ, ARNAL. BARÓ. ¡Oh! ¡A mí burlarme així! <br> No. May. ¡Qu’ acabi ma sort! <br> Primer que cedir la mort. ARNAL. Senyor. ¿Qu’ ha passat aquí? BARÓ. ¡Ah!¡Traidor! ¡Mor, per infame! ARNAL. ¡Matéume, senyor; prenéu <br> qualsevol arma y matéu <br> al amich que mès vos ama! BARÓ. ¡Tú amich! ARNAL. ¡Vostra sort avara<br> de mès lleal un no ‘n presenta! <br> ¿No veyéu qu’ á mí m’ alenta <br> lo bè que váu fè ‘l mèu pare? <br> ¿No veyéu que ’s gratitút <br> l’ afecte pur qu’ á mí ’m guia? BARÓ. ¿Y es d’ agrahit que ‘n aquest dia <br> á n’ al ferrer m’ has venút? ARNAL. ¡Ah! ¡Ho havéu cregút, senyor! <br> ¿Heu cregút que traidò obrava? <br> ¡L’únich punyal que faltaba <br> clavá á n’ al mèu pobre cor! BARÓ. ¿Cóm vols, donchs, que concebeixi <br> tot lo qu’ ha passát aquí? ARNAL. Vos m’ ho havéu d’ esplicá á mí <br> perque la causa coneixi. <br> ¿Cóm lo vá deixá aná ’l batlle? BARÓ. Perque com tots m’ es traidor. ARNAL. ¡Ah! No. No ho creguéu, senyor: <br> perque ‘l cel nos posa á ratlla. <br> Es perque la Providencia <br> d’ aquest medi ‘s vá servir, <br> ja que no ’ns vá contenir <br> la véu de nostra conciencia. <br> Sí; us ho díu sense recel <br> l’ amistát mès verdadera: <br> lo que voliau crim era <br> que no tè perdó del cel, <br> y he surtit al véureus sol <br> pera dirvos: –Siguéu noble: <br> está enterát tot lo poble <br> de que aquí hem portát lo dol: <br> torném l’ honor al daguer. <br> pagui jo lo murmurát <br> ’sent ab sa filla casát, <br> y obréu com bon cavaller. BARÓ. ¡Ah! ¿Ho vèus? ARNAL. ¡Senyor! BARÓ. ¡Vèus la trama<br> com pára al fi en tot profit! ARNAL. Si jo, senyor, vos ho he dit… BARÓ. ¡Perque ets un vil y un infame! <br> Perque l’ amor t’ ha perdút. ARNAL. Es cert; mes no us he venút. BARÓ. Has fèt lo que fá aquell qu’ ama. ARNAL. Quant jo salvarme y salvarvos <br> la vida vull. ¿Aixó ’m diéu? BARÓ. ¡Basta! ARNAL. ¡Senyor! BARÓ. No obtindréu<br> res que de grat vulga darvos. <br> Que ‘m mati ’l poble. Tú ets d’ ell <br> y en tèns la baixessa tota: <br> per ço sempre heu viscút sòta <br> las pedras del mèu castell. <br> (''Se’n vá.'') === ESCENA IX. === ROSA, ARNAL. ARNAL. ¡Oh!¡ Estém perdúts !… sino trovo <br> un medi pera surtir, <br> ingrát lo porto á morir. <br> y la ditxa de tots robo <br> ab lo sèu últim sospir. ROSA. ¿Qué tens, Arnal? ARNAL. Tinch, Roseta,<br> que ‘t tinch d’ obrir lo mèu cor:<br> que ‘l poder del cel decreta <br> qu’ una infamia per mí fèta <br> dega esglayarte d’ horror. ROSA. Parla pe ’l cel. ARNAL. Desde ‘l dia<br> que jo á n’ al bosch tè vaig véurer <br> vá trová ‘l cor alegría; <br> t’ amava; mes no tenia <br> prou seny per poderho créurer. <br> Lo senyor barò, allavoras, <br> també al bosch tè vá trovar. <br> ¿A quí, si ‘t vèu, no enamoras? <br> Desd’ aquell punt, tentadoras <br> tas miradas, vá cercar, <br> y jo, rastrer, agrahit, <br> á la protecciò que ‘m dava. <br> li vaig oferí, envilit, <br> conquistarte tot seguit <br> per l’ afany qu’ ell desitjava. <br> L’ encárrech vaig acceptar <br> sense contá ab lo mèu cor, <br> y, al volerte aná á parlar <br> del amor d’ ell, vaig trovar <br> qu’ era primè ‘l mèu amor; <br> que sentia gelosía <br> ja de que éll te volguès tant, <br> y parlarte d’ éll dèbia, <br> y jo parlar no podia<br> sino de sè el tèu amant.<br> ¡Oh! ¡Quína lluita Déu mèu!<br> Ferme una senyal debia (''La senyal.'')<br> ¡Aquesta! ¿Sents?… ROSA. ¡Valgans Dèu! ARNAL. Contestant jo; l’ amor tèu<br> la porta al barò n’ obria. <br> Al últim lo decidirse <br> vá ser precís; la senyal <br> tornava allá á repetirse. <br> Deixá aquí ‘l mall de sentirse, <br> era als mèus pares mortal; <br> ferlo sentir, era horror <br> que ni entre las fèras s’ usa. <br> –¡Quí es qu’ aixís mata un amor! <br> ¡Quí es que damunt d’ una enclusa <br> s’ aixafa ell mateix lo cor! <br> Vaig dir… y el mall vaig alsar, <br> vá cáurer y clá ‘s vá sentir, <br> desprès, ja re ’t tinch de dir. <br> Tú sabs com l’ amo vá entrar,<br> tú sabs com vá ara á morir.<br> Tú sabs lo vil quín es ara <br> y en mí matéu al traidor; <br> mes ¡ay! aixuga aquest qu’ ara, <br> plor d’ amor, per una mare <br> n’ arrenca un fill, del sèu cor, <br> qu’ á una fera enterniria, <br> qué faria á un roch plorar, <br> qu’ hasta un ferro ablandiria, <br> y que encara amargaria <br> l’aigua amarganta del mar. ROSA. ¡Oh! sí, sí, Arnal! ¿Y tú creus <br> que jo puch salvarlo? ARNAL. Sí. ROSA. ¿Com? ARNAL. Anantmen jo d’aquí. ROSA. Es imposible. ARNAL. ¡Ah!¿Veus? ROSA. Díu mòn pare en son dolor<br> qu’ aquesta casa tancada, <br> Arnal, es l’ urna sagrada <br> que guarda avuy nostre honor. ARNAL. ¡Pero no veu, insensát,<br> que al tancá així aquella porta,<br> la nostra esperansa, morta,<br> sòta una llosa ha colgát! ROSA. ¿Y obrintla viuria? ARNAL. Al acte.<br> M’ ho díu del cor vèu segura.<br> Surtí es trovar la ventura.<br> es ab la ditxa fer pacte. ROSA. ¿Y si m’ enganyas? ARNAL. No en flama<br> d’ amor s’encen lo cor tèu.<br> La noya qu’ estima, creu<br> tot lo que li díu qui l’ ama. ROSA. ¿Y si ja la vá enganyar? (''Ab amargura.'') ARNAL. Ni que mil cops l’enganyès.<br> Lo torna á créurer desprès<br> perque l’amor sab cegar. ROSA. ¡Jo ’t crech; pero!… ARNAL. No m’estimas<br> sino ’m creus prou per obrir. ROSA. ¿Y si ara vaig á cedir? ARNAL. Al nostre amor t’aprocsimas. ROSA. ¿M’ho juras? ARNAL. Com Dèu hi ha al cel. ROSA. ¿Promets tornar? ARNAL. De seguida. ROSA. Donchs… vina. ARNAL. ¡Oh Rosa! ¡Benehida!<br> Tú del infern fás un cel. === ESCENA Χ. === JORDI, BOY, BIEL JORDI. ¿Es á dir donchs que vosaltres<br> ja havéu fèt lo que podéu. BOY. Sí, y veig clar que per la esquerra<br> no hi hauria may remey. JORDI. ¿La senyora baronesa?… BOY. Ni res de tú vol saber. JORDI. ¿La entrevista aquí ab lo patge? BOY. No mos ha servit de re. JORDI. Mes lo criát… ΒΟΥ. Si no vol l’ amo<br> tampoch vol accedir éll. JORDI. Allavors entra á la cambra <br> ahont posa aquest cavaller; <br> y digas qu’ aquí l’ espero. BIEL. Está bè; hi vaig al moment. (''Se’n vá.'') BOY. Jo vaig á… JORDI. No; tú no’t moguis;<br> per lo que sabs qu’ hem de fer<br> sigueuhi tú y lo manxaire,<br> y en preguntant responéu. BIEL. ¡Foch á la cua del llop! (''Apareixent''.) BOY. ¿Qué hi há? BIEL. Que baxa furient. JORDI. Lo tinter, lo cens, la daga…<br> (''Disposantho''.)<br> Ara que vingui y veurem. ΒΟΥ. (Per lo que poguès ocorrer<br> fem torná un ferro bermell.)<br> (''Ell y Biel encenen la fornal.'') === ESCENA XI. === Los mateixos. Lo BARÓ. BARÓ. ¿Ahont es aquest miserable<br> qu’ aixís m’ insulta traidor? JORDI. Aquí, y miréu, mi senyor, <br> d’ está un xiquet mès tractable. <br> Damunt tantas, que no us caiga <br> la fama de mal-parlát. (''Li ensenya ’l cens.'') BARÓ. ¿Que ’m donéu en aquest plat? JORDI. Las lliuras d’ or y el got d’ aiga.<br> A la mitj’ anyada sòm,<br> y quí déu paga. BARÓ. Paguéu;<br> pero crech que ja sabéu<br> qu’ al castell hi ha majordom. JORDI. Sè qu’ á n’ éll ho haig de portar; <br> mes aixís vostres ulls véuhen, <br> que si pagan los que us deuhen. <br> tambè al deure, heu de pagar. <br> Quiét lo ferrè á casa sèva, <br> may á la vostra ha puját, <br> vos del castell heu baxát, <br> per insultarme á la mèva, <br> y ara ja pe ’l vostre mal <br> lo vassáll se us desatenta: <br> Ara ’s trovan frente a frente <br> lo castell y la fornal. BARÓ. Pensar la fornal deuria. <br> que d’ un castell sò senyor <br> que ab bens, terra, plata y or <br> vá afavorirla algun dia. <br> Que pensi aixó y al pensarho <br> potsè ‘ns deixi d’ insultar. JORDI. Mes; la má us vindré á besar. <br> si vos voléu continuarho. <br> Si vos, com los vostres ávis, <br> als quí de tant sòm deutors, <br> nos féu mercés y favors <br> en lloch de fernos agravis, <br> jo desd’ ara, sè esclau vuy <br> de quí ‘ns fassi gracias tantas. <br> Pero ¡ay! vostres ávis d’ ántes <br> no eran com lo nèt d’ avuy. <br> D’aquella digna altivesa.<br> d’ aquell sabe hereditari, <br> d’ aquell valor temerari, <br> la catalana noblesa <br> sols ne conserva ‘l recort <br> guardát en tombas sagradas; <br> armaduras rovelladas, <br> que vá portar la qu’ há mort, <br> banderas, pendons arnáts, <br> un escút damunt la porta, <br> un títol que ’s lletra morta, <br> y uns pergamins esborráts. BIEL. ¡Bè, mòlt bè! ¡Jo en vostre lloch!… ΒΟΥ. Tú calla y manxa, xarraire. JORDI. Tú á la feyna del manxaire. BIEL. Ja la faig. (Encench lo foch.) BARÓ. Bè, acabém. JORDI. Sí, tant se val<br> qu’ ho acabém de seguida. <br> La fornal als fadrins crida, <br> y ‘s pert un quart de jornal. <br> Miréu: aquí hi ha la daga <br> que jo per vos váreig fèr, <br> d’ haverla fèta ‘l daguer, <br> deshonra há estát vostra paga. <br> Desheretá al vostre criát <br> perque ’s casa ab la pubilla, <br> es dir al mòn, que ma filla <br> deshonra á quí tè al costát. <br> Deshonra, qu’ es ben segur, <br> que ‘m vá dú al portar la daga; <br> jo vos la torno, per paga, <br> vull l’ honra qu’ us váu endúr. BARÓ. Ella vá darla aceptantme. JORDI. Ella may res vá acceptar. BARÓ. ¿Quí, donchs, la má ’m vá donar? JORDI. Un, qu’ ara us mira, escoltantme. ΒΟΥ. Un, qu’ es tant llest com xarraire. JORDI. Tot per salvarme l’ honor. BIEL. Y perque ho creguéu, senyor,<br> miréu si aixó es del manxaire.<br> (''Mostrantli una enmascara en la blonda de la mánega.'') ΒΟΥ. Que vos la má váu besarli. JORDI. Donantli prendas en paga. BIEL. Y aquí teniu la tumbaga. ΒΟΥ. Y aquí l’acer que váu darli. BARÓ. ¡Oh! Aquesta burla á mi! JORDI. ¿Firmeu? BARÓ. ¡Ni pot ma noblesa!<br> ¡Que prengui’l poble sa presa!<br> ¡Matéume si us plau aquí;<br> pero penséu que sò noble! JORDI. Jo mès; sò ferrer de tall<br> y honrat y visch del treball. BARÓ. ¡Penséu que’l crim será doble! JORDI. Així estarè mès pagat. BARÓ. Que faréu orfe á la filla. JORDI. Quedará d’honra pubilla. BARÓ. Que quedaréu com ingrát. JORDI. Tot es picá en ferro fret. BARÓ. Que tinch qui ’m dará venjansa. JORDI. Cuitéu, perque tinch frisansa<br> de satisfer lo mèu dret. BARÓ. Bè, acabéu. JORDI. Ja está acabát.<br> ¿Firméu? BARÓ. No. JORDI. Donchs qui déu paga.<br> ¡Aquí, mort d’ un ’altra daga,<br> un altre honor ultraját,<br> paga ab sang un cavaller!… BARÓ. ¡Jordi! JORDI. ¡No, rés heu de tréurer!<br> Preguéu al cel; vaig á véurer<br> si passa mallas d’acer! === ESCENA ÚLTIMA. === Los mateixos, BARONESA, AGNETA, ARNAL, ROSA. TOTS. ¡Ah! (''Entrant quant Jordi anava á matar al Barò.'') ROSA. ¡Pare! BARÓ. ¡Jordi! JORDI. (''Pausa'') (¡Ah! ¿ Aquí<br> la senyora baronesa?) BARÓ. L’ ávia aquí… BARONES. Quant la sorpresa<br> hagi passát y de mí<br> poguéu sentir lo que mano<br> jo parlarè. JORDI. Si en efecte<br> tothom sent com jo ‘l respecte, <br> pe ’l qu’ á satisfer m’ allano <br> vostres desitxos, crech bè <br> que ab ánsia, tothom espera. BARONES. Abans que tot, justiciera, <br> dech dirvos que tot ho sè. <br> L’ Arnal, de tot penedit, <br> y als mèus peus agenollát, <br> lo cert del cás m’ ha esplicát <br> y aquí he vingút tot seguit. BARÓ. ¡Ah! ¡L’ Arnal! ¡Sempre ’l traidor! BARONES. No es traidor quí al fi procura<br> descubrir la vritát pura <br> penedit del sèu error. <br> Tú ets traidor. BARÓ. ¡Avia! BARONES. Tú, sí.<br> ¡T’ esglaya qu’ així t’ ho diga <br> devant de tothom!… ¡Que siga <br> ton ávia quí ‘t parla així! <br> ¡Llágrimas, concells, caricias… <br> portar los tèus fèts ocults… <br> ¡Tot fòu en vá! ¡ ’Ls tèus insults, <br> y las tèvas injusticias, <br> y ara aquest pas desgraciát, <br> demostrant quí ets á n’ al poble!… <br> ¿Y ara, que tú ja no ets noble, <br> ara que t’ has infamát, <br> voldrias que jo callès, <br> sabent tothom ta vilesa, <br> y que la nostra noblesa <br> ab ta infamia ‘s confonguès? <br> ¡Oh! No. Vull, ab forta vèu, <br> vencent á la edat que ’m postra, <br> pregonar, que, á casa nostra, <br> ningú ha estát may com l’ heréu. <br> ¡Semblarte tú án’ al tèu ávi!… <br> ¡Semblarte tú án’ al tèu pare!.. <br> ¡Ji, ji, ji; si rich encara! <br> ¡Si es sols lo dirho un agravi! <br> ¡Si ‘m sembla impossible! ¡Si <br> quant te veig al mèu devant, <br> confòs, turbát, tremolant, <br> tant miserable y tant ruí, <br> fins, ¡senyor Dèu me perdò! <br> penso, insultant á ta mare <br> si t’ era padrastre ó pare <br> lo pare que ’t vaig dar jo! JORDI. ¡Oh!¡ Senyora baronesa! <br> (''Anantla á socorrer.'') BARONES. No, no… no teméu; no es res.<br> Jordi… m’ havian sorprés. <br> Per mí la cosa era entesa <br> mòlt diferent del qu’ ha estát; <br> mes, desde ‘l punt qu’ ho veig bè… <br> la rahò sempre á quí la tè.<br> Tot com vols será arreglát.<br> La Rosa ‘s cása ab l’ Arnal,<br> jo la doto un cop casada,<br> y com ans, quedará honrada <br> la daguera del firal. (''Sensaciò general.'')<br> Paper… ploma… vull firmarho<br> per assegurar sa sort.<br> Per si acás vinguès la mort.<br> als meus heréus vull manarho.<br> (''Y, assentantse, escriu.'') ARNAL. ¡Rosa! ROSA. ¡Arnal! (''S’ou lo fluviol com sempre.'') ARNAL. ¡Ja sòm ditxosos! ΒΟΥ. No així díu tothom quí vol. BIEL. Vaig… BOY. No, que toqui’l fluviol;<br> prou qu’ ho sabrá en sent esposos. BIEL. ¡Quant penso qu’ ell la vol tant <br> y qu’ al devant d’ aquest era!… ΒΟΥ. Ara ’ls podrá anar darrera <br> ab lo fluviol sonant. AGNETA. Boy ΒΟΥ. ¿Qué hi ha? AGNETA. Que tot ho he dít<br> á n’al pare confessor<br> y… ΒΟΥ. ¿Qu’ha dit? AGNETA. M’ha dít que no ΒΟΥ. ¿No? Donchs mira: bona nit. (''La Baronesa dòna á Jordi ‘l paper qu’ ha firmát y díu:'') BARONES. En cambi ‘t demano, Jordi,<br> ja que ’l tèu influix ho pot, <br> que procuris tú qu’ Olot <br> mès d’ aquest fèt no ‘s recordi. <br> Que no amarguin mès ma estrella <br> volent insultar l’ heréu… <br> Al fi l’estimo… es fill mèu… <br> y sò tant vella… ¡tant vella… <br> que ‘l vèureu me mataria! <br> Per mí s’ aguanta ‘l castell… <br> per mí respecteulo á n’ éll… <br> la pobra ávia… aixó voldria. JORDI. ¡Oh!¡ Senyora baronesa! <br> Jo ‘m rebelo á n’ al manar… <br> ¡pero ara!… ¡Vos suplicar!… <br> Noblesa contra noblesa. <br> Jo, lo qu’ havéu dit farè, <br> y fins, perque quedi honrát, <br> de tot lo qu’ aquí ha passát, <br> á mí la culpa ’m darè. BARÓ. No; á ningú mès qu’ á mí, <br> que sò ‘l verdader culpable… <br> A mí, que ’m veig misserable <br> entre tots, nobles aquí. <br> M’ han posát vostres agravis <br> de rojor las galtas plenas. <br> ¡Al fi corre per mas venas <br> la honrada sanch dels mèus ávis! <br> Jo sabrè prová á tothom<br> quí ho dupti ’n aquesta terra, <br> que, tant en pau com en guerra, <br> serè digne del mèu nom. BARONES. ¡Ah! ¡Que ’l cel ho vulga així! JORDI. Ho voldrá de cert, senyora. <br> La primera volta fora <br> que l’ honor no eixís d’ aquí, <br> y tant s’ honra quant treballa <br> lo ferrer enmascarat, (''Cops de mall lluny.'')<br> com lo quí es noble, colrát <br> pe ‘l sol del camp de batalla. <br> ¿Sentíu? Es l’ altre ferrer <br> que comensa ja ‘l jornal. <br> Cridéu als de la fornal. <br> treballém ab cor enter, <br> y creguén qu’ us heu salvát (''Al Barò.'')<br> perque la virtút may falla. <br> y devant del amor, calla <br> l’ odi mès encarnissát. <br> La daga qu’ ara tindréu<br> pot recordarvosho massa:<br> De mallas d’ amor no ‘n passa:<br> pero d’ aquestas… miréu. (''La clava traspassánt las mallas.'') QUADRO. PROU. jd50he2e2orx4gzl3s1xeeyx3v2kqw8 184523 184522 2026-06-11T15:41:51Z Jqueralt 10946 184523 wikitext text/x-wiki = Lo ferrer de tall = '''Drama en tres actes i en vers''' '''Frederic Soler (Serafí Pitarra)''' ''1874'' Estrenat ab brillant éxit en lo TEATRO CATALÁ instalat en lo TEATRO Romea, la nit del 16 d’ Abril de 1874. '''Repartiment''' {| ! PERSONATJES ! ACTORS |- | La Baronesa | D.ª Francisca Soler |- | Agneta |   &quot;  Catarina Mirambell |- | Rosa |   &quot;  Elisa Mallí |- | Biel |   &quot;  Roseta Cazurro |- | Mestre Jordi | D. Joaquim Garcia Parreño |- | Boy (L’esquerrá) |   &quot;  Lleó Fontova |- | Lo Baró |   &quot;  Miquel Llimona |- | Arnal |   &quot;  Joseph Clucellas |- | Ros |   &quot;  Miquel Vives |- | Dalmau |   &quot;  Joan Carulla |} Fadrins ferrers, guarda termes, patges <hr style="width:10%"> La escena á Olot –Época Felip V. AL SENYOR DON JOAN BAUTISTA LLEONART Com a penyora d’ amistat y cumpliment de promesa DEDICA AQUEST DRAMA SON AMICH VERDADER Q. S. M. B. L’ Autor. == ACTE PRIMER. == Part de dins de la botiga d’ un ferrer de tall y daguer. Porta gran al fondo, per la que ’s veu la fira ab molta animació, y moltas altras portas als costats. La fornal y la mancha á la esquerra; eynas y trastos propis dels dos oficis. La mola á la dreta. A la esquerra una finestra que dona á un hort; al costat un prestatjet ab dos jerros de flors. === ESCENA PRIMERA. === JORDI, ROSA. (''Lo primer treballant unas estisoras en lo banch, la segona brodant or damunt satí en un tambor á la vora de la finestra. Ella trista, ell cantant:'') JORDI. “Lo pare, sentintho,<br> ho escolta callant,<br> la mola rodava<br> y anava cantant:<br> Esmola, qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.” (''Se ficsa en Rosa.'') ROSA. (¡Ditxòs ell! ¡Ditxòs quí canta<br> y l’ alegría tè al cor!) JORDI. (¿Será tristesa d’ amor?<br> Aquesta noya m’espanta.) (''Deixa la feyna.'')<br> Escolta, Rosa. ROSA. ¿’M cridéu? JORDI. Vinam aquí. ROSA. ¿Qué vos passa? JORDI. ¿Qué ‘m passa? Qu’ es un xich massa<br> la tristesa del cor tèu.<br> ¿Quí ‘n diable t’ ha mal mirát?<br> De véurert’ lo cor se ‘m trenca.<br> Estás groga, escardalenca,<br> semblas un pardal mullát<br> de confosa y aturdida,<br> y ’t mata un secret afany.<br> Ja no ets rosa de tot l’ any:<br> ets una rosa pansida,<br> y no ‘t miro que no caiga<br> en esmenarte una cosa,<br> y es que, en lloch de dirte Rosa,<br> t’ haurém de dir lliri d’ aiga. ROSA. ¿Per qué? JORDI. Sí. Perque lo plor<br> sempre ’t tè la cara humida. ROSA. ¡Dèu mèu de la mèva vida! JORDI. ¿Sabs qu’ es? que no ’m tèns amor. ROSA. La cansò de cada dia. JORDI. Cada dia y cada nit,<br> perque á tú ‘t dura ’l neguit<br> mòlt mès qu’ á tots l’alegría.<br> ¿A qué vè, qu’ es aquest plor?<br> ¡Acaba d’ una vegada!<br> ¿Qu’ es lo que ‘t tè apesarada?<br> ¿Cóm es aquesta tristor?<br> Respon y no ’m callis res,<br> perque jo fins crech probable<br> que t’ ha mal mirát lo diable<br> ó las bruixas t’ han ull pres. ROSA. ¡Jesús María!…(''Persignantse''.) JORDI. Respon. ROSA. ¡Pare! Si no us sè que dir.<br> Aquest plor… aquest suspir…<br> es qu’ estich trista án’ al mòn. JORDI. ¡Llamp de Dèu! ¡Trista! ¿Y per qué? ROSA. No us enfadéu. JORDI. ¡No enfadarme!<br> ¿Cóm vols que puga aguantarme?<br> ¿De qué estás trista? ROSA. De re. JORDI. Donchs, si es de re, torna riure<br> com ans solias, y canta;<br> lo veurert’ trista… m’ espanta,<br> me dòna engunia, mal viure,<br> y aixó ab un pare no s’ usa,<br> perque, al veure ‘l tèu flagell,<br> me bats á pich de martell<br> lo cor damunt de l’ enclusa. ROSA. ¡Ay, pobre pare! ¿Patiu? JORDI. ¡Sí pateixo, filla mèva!<br> Visch de l’ alegría tèva.<br> Si vols que riga, tú riu. ROSA. Donchs no tinguéu pòr; riurè. JORDI. ¿De debó? ROSA. De nit y dia. JORDI. ¿De debó? ROSA. ¡Y tindrè alegría! JORDI. ¡Ah! ¡Y que ditxòs que serè!<br> ¿Qué ‘m falta á mí? ¿Ab tú, contenta,<br> quí mès felís hi ha án’ al poble?<br> Ferrè y daguer, guanyo doble;<br> la mèva riquesa aumenta,<br> y ja que ‘l cel vá voler<br> que quedessem pare y filla<br> sols á n’ al mòn, y ets pubilla<br> de tot quant mèu puga ser,<br> desprès de dí una oraciò,<br> perque siga al cel ta mare,<br> pensa que jo sò ‘l tèu pare…<br> per la tèva… diversiò,<br> y creu que quant mès te vegi<br> cofoya y empolainada,<br> mès lo mirarte m’ agrada<br> volent que ‘l poble t’enveji,<br> perque ’t dich de tot bon cor<br> que, si tas riallas venguessen,<br> ni que com plom las pesessen,<br> las compraria á pes d’ or. ROSA. Donchs treballém y riguém. JORDI. Y cantém, si estás contenta. (''Ella torna á brodar, ell á llimar, y cada hu canta la sèva cansò.'') === ESCENA II. === Los mateixos, BOY, BIEL BOY. ¡Ca! JORDI. ¡Esquerrá! BOY. Fira dolenta. BIEL. Bè. ROSA. ¿Ets tú, Biel? BIEL. ¡Bona al extrem! BOY. ¡Bailet! ¡Bailet!… ¡Mal rediable!<br> (''Primer molt rabiòs, y tot d’ una calmát per las mofas graciosas que li fá ‘l noy. Aquest joch se repetirá sempre que l’ indiquin los versos.'')<br> Re… ‘m fá riure aquest xicot.<br> Un li vol pegá y… no pot;<br> ja m’ ha passat al estable. JORDI. ¿Al estable? ΒΟΥ. Sí; ferravam<br> lo guit de ca ‘n Gori, y ell,<br> vinga dirme Esquerrá y vell<br> y com qu’ allavors estavam<br> devant de la molinera,<br> qu’ á mí m’ ha caigút al ull…<br> Res… m’ he sentit pujá un bull<br> y li he corregút darrera. BIEL. Pero no m’ heu atrapát. (''Fentli mofa.'') BOY. ¡Pero!… Vaja… no… no puch. BIEL. Perque sòu un vell xaruch. BOY. ¡Tens bon manxaire !… es trempát. BIEL. ¡Sí; es trempát, y just me veu<br> que ja vá á desesperarse! BOY. ¡Ah! ¿Y no n’ hi ha per recremarse<br> de lo que ’m passa? JORDI. Diguéu. BOY. Y ben aviát está dit:<br> que no penso ni faig cosa<br> qu’ ell no m’ hi surti á fer nosa.<br> Vinch jo, ja vè ell tot seguit:<br> m’ en vaig, ja surt de seguida:<br> en tot tè ’l mèu gust mateix<br> y en tot sembla que ’m segueix<br> tots los pasos de la vida…<br> ¡Passa, que tè ’n farás creus!<br> Parlarém de la pubilla,<br> y, com jo estimo á ta filla… BIEL. Jo tambè la estimo. BOY. ¿Veus?<br> La voldrè un dia obsequiar,<br> y, com en totas las cosas:<br> li he dút jo aquell ram de rosas… BIEL. Jo li he dút aquell d’ allá. BOY. ¿Veus? Donchs, com en aixó, en tot.<br> (''Mentrestant ha anát á buscar lo devantal y se’l posa, com Biel.'')<br> Ja que us ho espliqui no cal.<br> Me poso jo ’l devantal… BIEL. Jo també BOY. Ja ‘l dú ’l xicot.<br> Hi anát á la fira; ell<br> ja m’ hi havia de fè ’l plaga.<br> Hi he comprát jo una tumbaga… BIEL. Jo hi he comprát un anell. BOY. Lo duch aquí. BIEL. Jo aquí ’l duch. BOY. Lo regalo jo á ta filla.<br> Tè, Roseta. BIEL. Tè, pubilla (''Jordi riu'') ROSA. Gracias. BOY. ¿Veus? (''Mirant ab coratje á Biel.'') JORDI. ¡Apártat, ruch! (''Biel, fuig.'') BOY. Sí, ja has fèt bè… apártat lluny<br> y no t’ acostis, guilopo,<br> perque ara si que, si ‘t topo,<br> t’ esclafo d’ un cop de puny. BIEL. ¿Ab la má esquerra? BOY. ¡Que no! BIEL. (''Fentli burla.'') Miréu. BOY. ¡Puf!… no… vaja… no: no ‘s pot:<br> l’ estimo á n’ aquet xicot….<br> ¡Lo trovo aixerít! BIEL. ¿Veyéu? JORDI y ROSA. ¡Ja, ja! BOY. Re; es una criatura<br> qu’ un no hi pot estar formal.<br> Vès; encenme la fornal<br> y farem la ferradura. (''Se’n vá''). === ESCENA III. === Los mateixos, menos BOY. JORDI. ¡Pobre Esquerrá! ¡Es bondadòs! ROSA. Ja ho podéu dir, l’Esquerrá… JORDI. No es home, es un tros de pá. BIEL. Sí; pero es mòlt reganyòs. JORDI. Y tú molt entramaliát<br> y mès dolent qu’ un follet. === ESCENA IV. === Los mateixos. BOY, que torna BOY. ¿Y aixó, qu’ empatolla aquet? JORDI. No res, perque ja ha passát. BOY. ¡Bielo, Biel! Tú buscas guerra,<br> y com hi ha renèu n’hi haurá;<br> mira que jo sò esquerrá<br> y ’t senyarè ab la má esquerra. JORDI. ¿Es á dir doncas qu’ enguany<br> la fira ha baixát? BOY. (''Xiulet''.) ¡Psit!¡Uy!<br> Ja ‘t dich jo que ’l que ’s per ’vuy<br> ni val d’ anarhi l’ afany,<br> y mès per tú, que t’adònas<br> tant d’ empentas y molestias,<br> perque ’t dich: hi ha pocas bestias. BIEL. Pero hi ha mòltas personas. BOY. ¡Ah! Bè… Aixó ja serán figas<br> d’ un altre paner. BIEL. Miréu. JORDI. Vejám, esplícat. BIEL. Manxéu. (''Ell s’ adelanta, y queda manxant Boy ab la má esquerra.'') BIEL. ¡A n’ al firal!… ROSA. Cuita. JORDI. Digas. BIEL. A n’al firal, es tant triát<br> lo rich y bo que l’ umplena,<br> que jo mateix m’ he dat pena<br> de veurermhi enmascarát.<br> Mirarho sols ja fá cop.<br> Passejéu per las paradas:<br> veuréu enmantellinadas<br> las pajesas d’ aquí prop.<br> La pubilleta poncella,<br> qu’ha d’ obrí ‘l cor á l’ amor.<br> La pubillassa major,<br> que ningú es prou rich per ella.<br> Lo fadrí extern, encongit,<br> que fá l’ aleta á las noyas.<br> L’ hereuás rich, tot de joyas,<br> y com un barò vestit.<br> La qu’ es senyora y majora<br> y gosa del usdefruit.<br> Lo quí dú ‘l butxacò vuit,<br> pobre estudiantet de fora.<br> Los monjos de Collserola,<br> que ’ns han dát á fé sorpresa.<br> La senyora baronesa,<br> qu’ ab lo patge ha vingút sola.<br> L’ abát de Ripoll, lo prior<br> dels trinitaris, y tants,<br> entre heréus, gent y marxants… BOY. ¡Alsa, que manxo, minyò! BIEL. Y pubillas. BOY. ¡Alsa! BIEL. Y noyas. BOY. ¡Alsa! BIEL. Y viudas. BOY. ¡Alsa! BIEL. Y ruchs.<br> (''Y Boy vá manxant y animantlo ab un ¡ah! ah! ah! continuát.'')<br> Y magalls, y seda, y buchs,<br> y bestiá, y rellas, y joyas,<br> y tant y tant, que junt tot,<br> nos fá dir, si bè un ho mira,<br> que no hi ha al mòn millor fira<br> qu’ aquesta fira d’ Olot. ROSA. Ben dit, Biel. BIEL. ¡Oh! Y no me ’n moch. JORDI. Vaja, bè; t’ has esplicát. BOY. Com que jo sempre he manxát.<br> he anat mantenint lo foch. === ESCENA V. === Los mateixos. AGNETA AGNETA. ¡Ave María Puríssima! (''Veu de nas.'') ΒΟΥ. ¡Ay llamp la toch! ¡Es l’ Agneta! AGNETA. Recado de mi senyora,<br> la senyora baronesa,<br> per saber si d’ aquí poch<br> será á casa la Roseta. BOY. Ara una passada d’orga<br> y ja tens la missa llesta. AGNETA. Tant de bo fòs al convent<br> per sentirla com ans feya! JORDI. ¿Es á dir donchs que t’ ha enviát?… AGNETA. La senyora baronesa. ROSA. ¿Es á dir donchs qu’ es vritát<br> qu’ ha vingút per sè á la festa? BIEL. ¿No us he dit que jo la he vista<br> pe ’l firal ab patges y ella? ROSA. Digas donchs qu’ aquí l’ espero. AGNETA. Li dirè qu’ aquí la espera. ROSA. Que per ella no ’m moure. AGNETA. Que ja no ’s mourá per ella. JORDI. Y tú ¿quí ets? AGNETA. La qu’acompanya<br> la senyora baronesa. BOY. Per molts anys. AGNETA. En vida vostra. BIEL. Y de tots. AGNETA. Com de la mèva<br> ¿Dirè donchs? BIEL, BOY. ¡Qu’ aquí esperém<br> la senyora baronesa!<br> (''Escarnintla ab cantarella. Ella se’n vá.'') === ESCENA VI. === Los mateixos, menos AGNETA TOTS. ¡Ja, ja! JORDI. ¡Esquerrá! BOY. ¡La pobra Agna! JORDI. Ja ‘s pot dir qu’ ha fèt á tots. BOY. Jo la he vista al tréurer brots<br> y era una mosassa…magna.<br> Llavors al convent servia.<br> Jo hi anava á arreglá ‘l forn,<br> y surtint ella á n’ al torn<br> y trencavam nous tot lo dia;<br> paro ja no ’n feya cas:<br> era guapa y jova encara<br> y ja parlava… com ara,<br> ab aquesta veu de nas. (''Escarnintla''.) ROSA. Bè, sí; está clá. BOY. Acostumadas<br> á sentir l’orga… JORDI. Es vritát.<br> (S’ ou tocar un fluviol mòlt ben tocát ab refilets.)<br> ¿Qu’ es aixó? BOY. ¡Cá! Es aquell gat<br> dels frares, que sempre sona. JORDI. Calleu. BOY. Sí; vaja… ja hi sòm. (''Tots escoltan la tonada, y, quant ja s’acaba, Biel la segueix.'') BIEL. Tra, lará, lará, lará, lòm.<br> ¿T’ ha agradát? ''(A Rosa.'') ROSA. Mòlt bè. JORDI. Mòlt bona.<br> ¿Quí es que toca així? BIEL. ’L fadrí<br> major de l’altre ferrer.<br> (''Mirant ab intenciò á Rosa.'') JORDI. ¡Que ’m díus, home! ¿’L cansoner?<br> Doncas tè un tocar molt fí. ROSA. ¡Uy, molts cops lo toca al dia!… BIEL. Sí; la Roseta hi tè sort.<br> Com de la tápia de l’hort<br> de casa d’ell se podria<br> dá la má ab qui estigui aquí,<br> per ’questa finestra ’s veu,<br> que quant estar sol se creu,<br> l’enseja y refila així. (''Torna á refilar'') ΒΟΥ. Sí, pero ¿sents? ¿sents aixó ?<br> Vés lo tros de carcamal,<br> tenint martell y fornal,<br> ahont surt ab tant ploricò.<br> Lo mateix sol fè en cantant. BIEL. ¡Oh! Bè… ¡com vos l’ heu pegada,<br> que ja cap cansò us agrada! ΒΟΥ. ¡Que m’ ha d’ agradar, bergant! JORDI. ¿Digas donchs que tambè jo<br> es de segur que t’ amolo? ΒΟΥ. ¿Per qué? JORDI. Perque may esmolo<br> que no canti una cansò. ΒΟΥ. No; tú no amòlas, perque… JORDI. Bah, donchs, jo, tot lo contrari,<br> crech que ’l cantá es necesari<br> com lo menjá: en bona fé. BIEL. Aixó es lo que jo li dich. ΒΟΥ. Y es ben dit, y el cantá agrada… BIEL. Fins lo gall, de matinada,<br> canta ’l sèu quicaraquich. BOY. ¡Just! Pero ‘l gall, com tú sents,<br> fá quicaraquich, com tots,<br> y el mateix, fent esbalots,<br> á trench d’ auba, ho cantan cents.<br> Mes ho cantan tots igual,<br> y, com qu’ es cant d’ells, agrada.<br> Aquesta es la vostra errada.<br> ¿Sòu sis aquí á la fornal?<br> Donchs… l’ un: “Lo compte Garí;”<br> l’ altre: “ ‘Ls fadrins de Sant Boy,“<br> l’ altre la cansò del noy.<br>”Don Dalmau no pot dormir,“<br> y fins, si may me faig mal<br> treballant, entre las tretas,<br> canta aquest:”Cantéu ninetas<br> perque ’l burro está malalt.“<br> ¡Es clar qu’ aixó mos amohina!<br> Es com si d’ un cop á casa<br> sentisseu un gos, un ase,<br> un bé, un porch, y una gallina.<br> No senyor; lo qu’ heu de fer<br> es buscar cansò á compás,<br> y ab alló que ‘s fá: Tris, tras,<br> treballá y cantar ben bè.<br> ¿Que cus ó bè broda aquella?<br> Donchs aixís, tot treballant,<br> fá: “La filla del marxant<br> diuhen que ‘s la mès bella.“<br> ¿Qu’ esmolo ó afino jo?<br>”Esmola qu’ esmola, fès dagas, daguer,<br> fès dagas que passin las mallas d’ acer.”<br> ¿Qué fá l’ amor un minyò?<br>”Surt la nineta estimada<br> surt, surt á la finestreta,<br> surt y canta amoroseta<br> com l’ aucell á trench d’ aubada.”<br> ¿Que bressa una mare al nin?<br> “Croch, croch, croch, croch,” y, ab dolsò,<br> «Anem, no. Anem, no. Anem no<br> que vindrá, que vindrá don Turpin.“<br> ¿Qué lliméu vosaltres? Sit,<br> sit, sit, sit, y… ab veu gangosa:<br>”De la vila de Tolosa<br> una dama n’ ha fugit.“<br> ¿Qué piquéu ferro? ¡Mal llamp!<br> Allavors res de catxassa:<br> vinga ’l martell, martell ó massa<br> y tots á la una;”Pim, pam,<br> pim pam;<br> pica que pica, pica que pica;<br> pim pam,<br> pim pam,<br> pica que pica bons cops de mall.&quot;<br> Vetaquí per mí ’l que cal:<br> cada hu que canti las sèvas:<br> ¿No sò ferrer? Donchs las mèvas<br> sòn cansons de la fornal. BIEL. ¡Pim pam!… JORDI. Vaja: ara al treball,<br> que desprès, quant siga l’ hora,<br> ja ‘s canta y s’ apren á fora. BOY. ¿Qu’ anem á fè aquell mall? BIEL. ¡Ay, ay! ¿Fer magalls ab fira?<br> ¿No es festa? JORDI. No es de precepte. BOY. ¡Oh! Y desprès: lo mèu concepte.<br> Quant hi ha treball no ’s mira. JORDI. Ja ho sento; pero es vritát.<br> ¿Qu’ han dit los fadrins? BOY. Sumisos.<br> Quant has tingút compromisos<br> ja sabs que may t’ hem deixát. JORDI. Donchs, ja que ‘ls dos sòu aquí,<br> baixéu á buscá aquell ferro,<br> pe ’l cabech, que, si no m’ erro,<br> vá deixar triát en Martí. BOY. Au donchs; manxaire… ’l fanal. (''Biel encen un fanalet, mentres Boy alsa una trapa al mitj de la escena y descubreix una escala que baixa al fons d’ un soterrani.'') BIEL. Ja está encés. BOY. ¡Ah! Escolta, Jordi,<br> perque desprès se ‘t recordi.<br> T’ haig de parlar. JORDI. Sò aquí dalt. BOY. Baixa; ja vinch de seguida. (''Se’n vá á buscar eynas, mentrestant Biel qu’ havia baixát un esglahó torna á pujar y anant cap á Jordi li diu apart:'') BIEL. Quan estigueu sol, nostramo,<br> vos dech parlar. JORDI. ¿Tú tambè? BOY. Vaja! ¿Veus? Ja m’ ho ha vist fè,<br> ja fá ’l mateix. BIEL. ¡Y qu’ ho tramo!<br> Jo li haig de parlá y li dich. BOY. Adèu, Rosa. (''Per l’un cantò.'') BIEL. Adèu, Roseta. (''Per l’altre.'') ROSA. Adèu siau. BOY. ¿Veus? JORDI. (''A Rosa, rient.'') ¡Ay qu’ apreta<br> y se ’n veurá un embolich! BIEL. ¡Y bè, home… es casualitát! BOY. Sí, ¡casualitát!… un mico<br> que fá ’l que véu fer. BIEL. ¡Li esplico y!… BOY. ¡Arri, y pássam aviát! (''Biel se’n va cap á la trapa y baixa esglahons dihent per lo baix:'') BIEL. Pim pam, pim pam, pim pam. BOY. ¡Je, je!¿sentiu? ja la prova;<br> en sentint ell cansò nova…<br> (''En aixó Boy ja es á la escala y s’ aguanta la trapa damunt del cap pera tancar.'')<br> ¿No vos ho he dit? ne tè un ram.<br> (''Tanca y desapareix.'') === ESCENA VII. === JORDI, ROSA, DALMAU. JORDI. ¡Vaja; sòn bona canalla! DALMAU. La senyora baronesa. (''Se queda á la porta:'') ROSA. ¡Ay! Tè rahò; ara qu’ hi penso…<br> la seva cadira. JORDI. Tréula.<br> (''Rosa vá á dins y torna á surtir ab una cadira distinjida cuberta ab funda, y, desprès de destaparla, la coloca en lloch convenient.'')<br> Jo mentrestant una estona<br> me ‘n ’niré á la fira, á véurer<br> si aquell s’ adorm, ó si vén<br> gaires aixadas y rellas. ROSA. ¿Y si per vos me demana? JORDI. Dígali que tinch gran feyna<br> á n’ al firal, y quá casa,<br> tú per mí la rebs atenta. ROSA. ¡No sè perque havéu de ferho !<br> Ella, ab tot y sa noblesa,<br> vè sempre aquí á la botiga,<br> y vos, per no véure á n’ ella,<br> fariau una jornada. JORDI. ¡Que ’t dirè jo !… ROSA. ¿Es una ofensa<br> qu’ us ha fèt sense jo saberho? JORDI. No, no es ella qui l’ha feta;<br> pero tú sabs la rondalla<br> qu’ allí, esmolant, canto sempre.<br> Recordant passáts agravis<br> crech, ab tota la fé mèva,<br> que, si pot ser, may lo poble<br> tè de ferse ab la noblesa.<br> Si vè ella aquí á visitarnos,<br> ben rebuda hi es quant entra,<br> qu’ en tot temps la cortesía<br> s’ ha tancát ‘hont hi ha honradesa.<br> Cau del sens la mitj’ anyada<br> y li duch jo á casa d’ ella;<br> las vint lliuras y ‘l got d’ aiga<br> may li han faltát com déu esser.<br> Pero¡ ferhi jo conxorxas<br> y buscar l’ amistát vera!…<br> Que s’ estigui ella al castell;<br> jo m’ estaré á casa mèva.<br> Si ells tenen or, jo tinch plata;<br> si ells escút, fornal encesa;<br> si ells orgull, jo pau de l’ ánima;<br> si ells dominis, jo mas terras.<br> ¿Cóm vols tú, donchs, qu’ ab mès honra,<br> y ab mès or, y ab mès riquesas,<br> y ab mès goig, y ab mès ventura,<br> perque ‘t veig bona y honesta,<br> vagi jo ab ells á humiliarme?<br> ¡Ca, ca, ca! Si puch, ni véurerls.<br> No, no, no… ells als castell,<br> jo m’ estarè á casa mèva. (''Se’n vá.'') ROSA. ¡Trista de mí si algun dia<br> sapiguès las mèvas penas!<br> ¡Pobra de mí si, sabentho!… === ESCENA VIII. === ROSA, BARONESA, AGNETA, que fá brasset ab ella, y dos patges, que ‘s quedan á la porta, ab Dalmau, portant l’ un un coixí y l’ altre una capsa. AGNETA. La senyora baronesa. ROSA. ¡Oh! Dèu meu la guart de mal<br> y sant Antoni. BARONES. Roseta…<br> Ja pots dir qu’ ha de guardarme,<br> perque, filla… ’m faig mòlt vella. ROSA. No tant… no tant… fá mòlts anys<br> qu’ ho díu aixís sa ecselencia,<br> y cada any vènen las firas,<br> y cad’ any lo castell deixa. AGNETA. Aixó es lo que jo li dich<br> quant la veig ab tanta pena. BARONES. Sí; pero ja no hi veuria<br> sino fossen las ulleras,<br> ni, sino m’ acompanyensin.<br> ja baixaria… ‘m vaig vella.<br> Fá trenta anys qu’ ho dich, y ’m miro<br> que no ho podrè dí altres trenta. ROSA. ¡Aixó quí sab! BARONES. ¡Ah! ¡Es possible!<br> Volentho Dèu, tot pot èsser.<br> Agneta, vés… AGNETA. Mi senyora,<br> ho tè tot apunt per séurer. ROSA. Miri, aquí tè la cadira. BARONES. No… no pot ser, filla mèva.<br> No accepto res de ningú<br> que no sigui de l’ Agneta.<br> Es lo mèu criát, lo mèu patge,<br> y ella me sab dur las raresas.<br> (''Mentrestant Agneta ha guarnit la cadira ab lo coixí qu’ ha pres del patge.'')<br> ¿Qué vols? AGNETA. Que pot assentarse<br> la senyora baronesa. BARONES. ¿Ja están posáts los coixins? ROSA. Tot está apunt. BARONES. Donchs… ¿á véurer? (''Mentres l’ajudan á séurer Rosa y Agneta, apareix Arnal á la part del carrer en la porta del fondo.'') === ESCENA IX. === Los mateixos, ARNAL ARNAL. (¡Ay,ay! ¡Aquí la senyora<br> baronesa! ¿Cóm pot èsser?<br> Tornarè d’aquí una estona<br> que ja será fora.) (''Se’n vá.'') BARONES. Deixa. AGNETA. ¿Vol alguna cosa mès<br> la senyora, de l’ Agneta? BARONES. No… apártat. AGNETA. Bè. Aquí aprop<br> estich á las ordras sèvas. BARONES. Ja veus los anys lo que sòn;<br> com nos aixafan… com pesan;<br> casi un quart per assentarme,<br> jo, qu’ hi estát tant lleujera.<br> Mòlts cops esplicantho á l’ Agna… AGNETA. Sí; quant era joveneta…<br> jo ho sè, perque mi senyora<br> m’ ho ha contát ella mateixa.<br> Díu que véurerla á ''palacio''<br> á la cambra de la reina…<br> ¡Alló sí qu’ era alegría!<br> Dia y nit, y sempre reya.<br> Rojeta com un clavell,<br> y com una rosa fresca,<br> se la mirava á tot’ hora<br> sonrisenta, placentera;<br> la reina s’ tornava boja<br> per las sèvas agudessas;<br> Sa Majestát la nomnava<br> la doncella riallera;<br> los prínceps no s’ adormian<br> sense las rondallas d’ ella… BARONES. Pero ara, ni goig, ni riallas,<br> ni agudesas… res me queda;<br> las penas m’ han aixafát:<br> me faig vella mòlt depressa. ROSA. Pero no tè de pensarhi<br> ni entregarse á la tristesa. BARONES. Tens rahò… Sí. Deixemho, y… digas:<br> ¿tindrás per mí una estoneta? ROSA. Totas las que vulga; jo<br> sò criada de sa ecselencia;<br> pot maná y disposá en tot,<br> quant puga ferla contenta. BARONES. ¡Ji, ji, ji! Bona minyona…<br> bona… bona minyoneta.<br> Ja veurás quin es lo cas<br> qu’ ara ’m porta á casa tèva.<br> Agneta. AGNETA. ¿Qu’ es que demana,<br> la senyora baronesa? BARONES. Pren las capsas qu’ allá fora,<br> tenen los dos criáts qu’ esperan.<br> y dúlas. (''Agneta pren las capsas al criát y las dòna á la Baronesa.'') AGNETA. Ja las tè aquí,<br> que las ha dútas en Pere. BARONES. Ja veurás doncas… ROSA. ¿No pot? BARONES. Tè… destápau tú mateixa. (''Mentres destapan la capsa, torna á apareixer Arnal á la part de fora y díu:'') ARNAL. (¿Encara aquí? No pot ser;<br> no convè que ’ns hi vegi ella.) (''Se ’n vá.'') BARONES. ¡Ah! ¿Has pogút? ¿Mira, veus? Tè.<br> Es lo vestit de la Verge<br> qu’ antany, pe ‘l Maig, vá tacarse<br> tot de regalims de cera,<br> y com tots los senyors bisbes,<br> que ’ns sòn de la parentela,<br> vindrán enguany per Nadal,<br> y hem de endressar la capella<br> del castell, no vull que vegin<br> així ’l vestit de la Verge.<br> Tú m’ has brodát altras cosas,<br> sòn de plata las mans tèvas,<br> y per mí… ROSA. Mercé que ’m fá,<br> sense que jo la meresca. BARONES. No… no, no… vritát, vritát,<br> tens mòlta delicadesa. ROSA. Tant se valdria, de noya,<br> havent quedát horfaneta<br> de mare, ’l pare vá darme<br> al convent de Santa Tecla. BARONES. Bè, bè, bè… Bona minyona.<br> Bona… bona minyoneta. ROSA. Ditxosa jo. BARONES. Sí; ets ditxosa,<br> perque ets bona y ets modesta,<br> y ets instruida, y… tens cosas<br> de verdadera noblesa. ROSA. Per fer bè á n’ als que la voltan,<br> lo cel conservi la sèva. BARONES. ¡Ji, ji, ji! Bona minyona,<br> mòlt bè… bona minyoneta.<br> Aném, adèu. ROSA. ¡Ah! Miréu<br> com s’ ha aixecát tant depresa! BARONES. Sí; pero ja ho has vist tú…<br> ha sigút ab molta pena.<br> Agneta. AGNETA. ¿Qu’ es que demana,<br> la senyora baronesa?<br> BARONES. Dòm lo bras. (''Ella li dòna, y los patges, desprès de recullir coixins y capsas las segueixen.'') ROSA. Apoch apoch,<br> y cuidadet ab las pedras. BARONES. Aném, adèu. ROSA. Dèu la guart<br> de mal com á mí mateixa. BARONES. ¿Veus? Si m’ haguesses vist jova… AGNETA. ¡Oh! Jo ho crech: ¡que ‘s cas de pedras!<br> Cada istíu, quant al Real Siti<br> díu que s’ estava ab la reina,<br> brincava per las montanyas<br> tant segura y tant lleujera… BARONES. ¡Ja veus! Ara per un clot<br> ja haig de dá una volta entera;<br> no puch anar pe ‘l rieral,<br> me fá caure un gra d’ arena,<br> y… (''Ha arribát á la porta ab Agneta y Rosa.'') ROSA. Bè, aném… que Dèu la guardi. BARONES. Me faig vella… ’m faig mòlt vella. (''Desapareix ab Agneta y los patges.'') === ESCENA Χ. === ROSA, BIEL. ROSA. ¡Qué bona es! Es una santa. BIEL. Aprofito la ocasiò. (''Alsant la trapa y trayent lo cap.'') ROSA. ¡Ay! (''Sorpresa''.) BIEL. No, re… ¿has pensát alló? ROSA. No, home… no, vès; creume, canta. BIEL. ¡Oh! canta… ja cantarè.<br> Pero ara he vist un instant<br> en Boy, distret, regirant<br> lo ferro, y he dit: Vè bè.<br> Deixam pujar cap á dalt.<br> ¿Qué ’m díus? ¿Qué ’m respons, Roseta? ROSA. No sè… hi estát tant distreta…. BIEL. Y pensahi ara en un salt. BOY. ¡Biel! (''Veu de baix cridantlo.'') BIEL. Vaig.<br> (''Espantát tanca la trapa y desapareix.'') ROSA. ¡Ja, ja, ja! ¡Pobra xicot!<br> Me få riure y m’ entristeix.<br> Sí, sí, vaja… avuy mateix<br> li dich y qu’ acabi tot. === ESCENA XI. === ROSA, ARNAL. ARNAL. ¿Es fora? Sí. ROSA. ¡L’Arnal! ¿Tú? (''Joyosa'') ARNAL. ¿Estás sola aquí? ROSA. Per ara. ARNAL. Donchs vès á buscá ’l teu pare<br> ara que no hi ha ningú. ROSA. ¿Ahont eras que no t’he vist<br> fá ja vuit dias al bosch?<br> ¡Ay Olot, per mí, que fosch!<br> ¡Ay lo cel, per mí, que trist! ARNAL. ¿Y jo, y jo la mèva amor?<br> ¡Bon Dèu, y com t’anyorava!<br> Cada moment que passava<br> se me’n duya un ¡ay! del cor.<br> Sort que ‘t díus, pe ’l mèu plaer,<br> nascút d’ aquesta alegría,<br> Roseta, Rosa-María,<br> y María del Roser.<br> Y ‘t veya, al gerro, en las flors;<br> en la Verge, à la capella,<br> y al jardí, en la planta bella,<br> que ’n dich roser dels amors.<br> Aixís la mèva anyoransa<br> distreya jo á n’ al castell.<br> ROSA. D’ aixó vivia… ‘l clavell.<br> La rosa, aquí, d’ esperansa. ARNAL. ¡Oh! Sí; y conservala pura.<br> Obstacles tè ‘l nostr’ amor,<br> que ‘m fán á trossos lo cor,<br> que ’l úmplen tot d’ amargura ;<br> pero ¿sabs que ‘s un torrent?<br> Es lloch ahont pára en juntarse<br> l’ aigua qu’ allí vá á vessarse<br> dels camps, buscant la pendent.<br> Baixa per un xaragall<br> que forman l’ eura y la roca,<br> y, si l’aigua que tè es poca,<br> arriba lluny ab treball.<br> Passant per entre montayas,<br> aquí un joncar la detura,<br> mès enllá, la terra dura,<br> hi humiteja sas entranyas.<br> De la que resta, los rochs<br> y gorchs, per sota falsía.<br> li fán seguí estreta vía<br> bombollejant y fent flochs<br> de la escuma qu’ en tot deixa,<br> y sense forsa já allí,<br> no pot seguir son camí<br> qu’ uns jonchs li tancan com reixa.<br> Aixó passa quant es poca<br> l’ aigua que dòna ‘l torrent;<br> pero quant á doll furient<br> la llensa de roca en roca,<br> umple gorchs, se ’n dú joncars,<br> arrenca roures d’arrel;<br> y potent, quant vol lo cel,<br> deixant las planas com mars,<br> á n’ al riu que vá al mar plé<br> sense cap obstacle arriba,<br> perque já allavors no ‘l priva<br> ni ’ls joncars, ni ’ls rochs, ni re.<br> Vetaquí ’l qu’ es mon amor:<br> poderòs com torrentada,<br> contra tot, fará arribada<br> al mar d’amor del tèu cor. ROSA. ¡Oh! ¡Y com hi será rebút!<br> No veurás alsarshi onadas.<br> Suspirs d’amor sòn ventades<br> que no torban la quietút. ARNAL. M’ho penso, Roseta mèva.<br> Per ço vinch, ab fé en lo cor.<br> Mercé fesme del favor<br> de que vinga á casa tèva<br> al punt lo tèu pare. ROSA. Aviát.<br> Mes ¿no ’m díus abans per qué? ARNAL. No mès qu’ es, de bona fé,<br> per nostra felicitát. ROSA. ¡Vaig! (''Se’n vá corrent y contenta'') === ESCENA XII. === ARNAL, lo BARÓ. ARNAL. ¡Pobreta! Tot s’ho creu.<br> Mentres que jo amant li diga.<br> ¡Lo tramát d’aquesta intriga,<br> no tindrá perdò de Dèu! BARÓ. ¿Lo daguer no hi es?. ARNAL. Ara ella<br> l’ha anát á buscá al firal. BARÓ. Fingir bè es lo principal,<br> lo altre toca á nostra estrella.<br> Lo daguer está renyit<br> ab l’altre ferrer del poble,<br> y ’ns favoreix aixó doble<br> per lo planque ja t’he dit.<br> Recordal bè y sigas destra. ARNAL. Tot lo sè y bè se’m recorda. BARÓ. Tindrás la escala de corda<br> preparada á la finestra.<br> Si ell se’n porta al llit la clau,<br> llavors… ARNAL. Ja sè ‘l qu’ haig de fer. BARÓ. Per la porta no pot ser;<br> será per dalt. ARNAL. Quedi en pau.<br> ¿Psit! BARÓ. ¿Què hi ha? ARNAL. Que m’ha semblát<br> que vè ’l daguer. BARÓ. Bo seria.<br> Per si acás, tèn cortesía:<br> Descobert y al mèu costát. (''Y quedan en la situaciò respectuosa d’ amo y criát.'') === ESCENA XIII. === Lo BARÓ, ARNAL, JORDI. JORDI. ¡Ay, alabát siga Dèu!<br> ¡Vosaltres á casa nostra! BARÓ. Gran es la sorpresa vostra<br> pe ’l que veig. JORDI. ¡Si á fé de nèu!<br> Vos he vist alguna volta<br> tractant ab l’ altre ferrer,<br> y no crech que puga ser<br> lo deixarlo, sense solta. BARÓ. ¿Y si fòs? JORDI. Nos vos vendria<br> punyal, espasa, ni daga;<br> hi estich renyit, es un plaga,<br> xarroteja tot lo dia,<br> y, tenint jo bonas mans,<br> y bon mall, no vull que diga<br> que jo ’m valch de cap intriga<br> per treurerli ’ls parroquians. BARÓ. No ho podrá dir. Per la paga<br> d’ una daga que m’ ha fet,<br> ara m’ ha entaulát un plet<br> perque li pagui la daga,<br> y jo, que pagar no vull,<br> trech la feyna de sas mans,<br> com li treurè ‘ls parroquians<br> per ablandirli l’ orgull. JORDI. ¿Y per qué no li paguéu? BARÓ. Perque no ha cumplert lo pacte.<br> Arma bona era lo tracte;<br> l’arma no ’s bona, no ’s déu. JORDI. Ho estranyo, perque ’l treball<br> sol deixar pulit de sobras:<br> es bon daguer, manyá d’obras<br> y mòlt bon ferrer de tall. BARÓ. Mòlt per no ser vostre amich<br> l’alabeu. JORDI. May en la vida<br> m’ha fèt dir una mentida<br> lo ser amich ni enemich.<br> Abans de tenir jo mola<br> á esmolá anava al molí;<br> sobres quí era ‘l primé allí<br> me vá armá un dia tavola,<br> y vám rompre; mes, per ço,<br> enemich ó amich ausent,<br> quan es dolent, dich dolent,<br> y quant es bo, dich qu’ es bo.<br> Y ho dich, per mès que m’ amoli,<br> y, renyit, me siga ingrát,<br> perque, per mí, la vritát<br> tè d’ anar sobre: com l’ oli. BARÓ. Será com dihéu; mes lo cás<br> es que, bon daguer ó nò,<br> no ha cumplert. JORDI. Ja es una rahò. BARÓ.Que jo tinch. JORDI. No ho nego pas. BARÓ. Ab aixó si us vè á las mans<br> la fortuna, aprofitéula;<br> si us plau fer la daga, féula<br> y podrém ser parroquians.<br> Feyna que tenia ell<br> tindréu ademés de sobras,<br> y seréu lo ferrer d’ obras<br> de las obras del castell. JORDI. No puch pas tanta fortuna<br> venint així despreciar,<br> y si ell l’ arma vá esguerrar,<br> per estar de mala lluna,<br> just es que s’ ho pagui ell. BARÓ. Aquest mèu criát sab que vos,<br> sou lo mès scient de tots dos<br> y aquí m’ ha dút son concell. JORDI. Dèu li pagui mercé tal.<br> Mes, no dientho, mentiria.<br> Del ferro que cada dia<br> surt bermell de ma fornal,<br> faig, á pich de mall, las eynas<br> millor del entorn d’ Olot,<br> y fins lo mateix rey pot<br> contemplar las mèvas feynas.<br> Treball, á pich de martells,<br> de ferro verge, en las reixas;<br> dallas que may m’ han dút queixas,<br> botons de roda, fusells<br> y, en lo ram de daguería,<br> punyals y dagas de lley<br> que ’l mateix armer del rey,<br> de Toledo, envejaria. BARÓ. ¿Voléu dir? JORDI. Tocant á espasa<br> sòn ells mès, parlém formals;<br> mes per dagas y punyals<br> no ’n fán ells com aqui casa. BARÓ. Ja es prou. JORDI. Y que dirho pot<br> perque tothom se’n recordi:<br> per fer dagas, mestre Jordi,<br> lo ferrer de tall d’Olot. BARÓ. Vejám, doncas, com vos lluhíu<br> Aquí hi ha la daga. (''Dantli'') JORDI. (''Ecsaminantla'') Bè.<br> Veurá com no li darè<br> per res de queixa motiu. BARÓ. Fentho bè, no us ha d’abatre<br> lo preu, ni us donga fatich. JORDI. Ja m’ho penso. BARÓ. Jo no estich<br> per una dobla de quatre.<br> Vull un’ arma de bon tremp,<br> que se ’m clavi allá ’hont se vulla. JORDI. Lo pom ja es bo. Es la fulla<br> qu’ ha de cambiarse: ho farém. BARÓ. Segura me l’ heu de fer. JORDI. Será un’ arma de batalla. BARÓ. Si trova cota de malla<br> que passi mallas d’acer. JORDI. Justament aixó es lo crédit<br> de la nostra fornal. BARÓ. ¿Sí? JORDI. D’aixó vè que ’l ’cer ’aquí<br> nos ha donát tant de rédit.<br> ¿No sabéu la cansò? BARÓ. No. JORDI. Donchs es cansò d’una historia<br> que jo us puch dir de memoria,<br> si ’m voléu dar atenciò. BARÓ. Ja espero ab ánsia. JORDI. ‘L mèu pare,<br> que Dèu l’ hagi perdonát,<br> era un mestre daguè honrát,<br> com sòn fill, present, ho es ara.<br> Lo mèu mall mateix usava,<br> y aquesta fornal tenia;<br> la enclusa ‘l ferro rebia,<br> y ell, tot forjantlo, cantava:<br> <br> “Repica que pica,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas y espasas<br> si rich te vols fer.”<br> <br> No vá tardar gaire<br> á córrer sòn nom,<br> á ferli fer dagas<br> venia tothom.<br> Un dia, entre ’ls altres,<br> vinguè un cavaller:<br> –¿Féu dagas que passin<br> las mallas d’ acer?<br> –Si vos portéu mallas<br> ben prest ho veuréu,<br> claveuvos la daga<br> y ab sanch la treuréu.<br> –Donchs feumen, díu, una<br> de pom cisellát;<br> d’ alló que ella valgui<br> sereune pagát.<br> Trayentse la bossa<br> vá fer trincá l’ or,<br> mòn pare sentintlo<br> cantava ab ardor:<br> <br> “Esmola qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.”<br> <br> Mentre ell esmolava<br> m’ ho mirava jo,<br> la mèva germana<br> filava al racò.<br> Lo cavallè estava<br> ab ella parlant,<br> lo pare, veyentho,<br> seguia cantant:<br> <br> “Esmola qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.”<br> <br> La mola rodava<br> sense may parar,<br> jo, que m’ ho mirava,<br> la veya rodar.<br> Lo pare vetllava<br> per lo sèu honor,<br> quant mès esmolava<br> cantava millor:<br> <br> “Esmola qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer,<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.”<br> <br> La noya al qui l’ ama<br> aixís li ha dit:<br> –T’ obrirè la porta,<br> al ser mitja nit.<br> Lo pare, sentintho,<br> ho escolta callant;<br> lo mola rodava<br> y anava cantant:<br> <br> “Esmola qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.”<br> <br> Quant la nit arriba,<br> lo pare, amagát,<br> la daga tè llesta,<br> del pom cisellát.<br> Al tocar dotse horas,<br> ja entrava ‘l traidor,<br> al passar la porta<br> cau en terra mort.<br> –¿Qu’ heu fèt, díu, mon pare?<br> la noya. –El deber:<br> he probát si passan<br> las mallas d’acer.<br> Citát á justicia;<br> mòn pare es lliurát,<br> quí entrava com lladre<br> com lladre ha pagát.<br> Bè plora la noya,<br> mes plora ab honor;<br> content d’ aixó ‘l pare<br> cantava millor:<br> <br> “Esmola qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.”<br> <br> Y mentres cantava,<br> sempre aquest cantar,<br> la mola rodava<br> sense may parar.<br> Jo, que m’ ho mirava<br> sentia bè aixó,<br> y aixís vaig apendrer<br> la vella cansò:<br> <br> “Esmola qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.” BARÓ. (¿Dú aixó l’ intent d’ amenassa?) ARNAL. (Massa intent dú la cansò.) JORDI. Vá probarse en la ocasiò:<br> lo mèu ’cer las mallas passa. BARÓ. ¡Vejám donchs si será així! JORDI. Quedaréu content de sobra. BARÓ. Sòu ferrer de tall y d’ obra<br> del castell de Vallgorguí. JORDI. Tanta mercé… BARÓ. Mercés duhen<br> lo ser mestre y en l’ art vell. JORDI. Diuhen que ‘ls burros d’ Urgell<br> en veyent la carga suan.<br> No ho dech ser quant crech, y no erro,<br> fer llest y bè tant treball.<br> Aviát sentiréu lo mall<br> com fá fer gemechs al ferro.<br> Aneusen, donchs descansát. BARÓ. D’home honrát havéu dát mostra.<br> Lo castell es casa vostra. JORDI. En la vostra havéu estát.<br> Y, sino com fan los richs,<br> com sólen la gent honrada,<br> hi ha sempre taula parada,<br> y llit gran, ab bons abrichs. BARÓ. Mercé qu’ agraheixo. JORDI. ¡Aixó plá!<br> Lo qu’ havéu de fè es probarho;<br> jo sò aspre, no puch negarho,<br> mes porto ’l cor á la má. BARÓ. (Ja hi som amichs; de seguida<br> vindrém per lo altre.) Adèu siau. JORDI. De mal los guardi sant Pau. BARÓ. (Ja havém guanyát la partida.) (''S’ en vá, seguit d’ Arnal.'') === ESCENA XIV. === JORDI, ROSA. JORDI. ¡M’ han agradát! ¡Bona gent! <br> Cor obert y gran franquesa. <br> Si així es tota la noblesa, <br> ja hi sò amich desde ’l moment. ROSA. Pare… JORDI. Noya, bona nova:<br> sò ‘l ferrer de Vallgorguí.<br> Ara m’ ho acaba de dí<br> lo Barò, qu’ á Olot se trova. ROSA. ¡Ah! ¿Sí? Diguéu. ¿Qu’ us ha dit? JORDI. Lo que ’t dich. ROSA. Pero ¿y qué mès? JORDI. Y que una daga li fès<br> ans de deixá ’l tracte escrit. ROSA. ¿Y res mès? JORDI. Res mès. ROSA. (¡Ay, ay!) JORDI. ¿Qué diable mès vols que ’m diga? ROSA. No, res… vull dí… JORDI. A la botiga,<br> dèixam sol un curt espay.<br> M’ha dit en Boy que’l cridès,<br> y crech que tè de parlarme. ROSA. Si acás donchs podréu cridarme. JORDI. Ja ho farè. ROSA. (¡No ha dit res mès!) (''Se’n vá.'') === ESCENA XV. === JORDI. BOY, que surt per la trapa. ΒΟΥ. ¡Hola, Jordi ! JORDI. Boy. ¿Qué hi ha? ΒΟΥ. Ja t’ ho he dit: tinch de parlarte. JORDI. Donchs avant, y aprofitarte. <br> ans que ’ns puguin destorbá. ΒΟΥ. Donchs es lo cas que, com veus, <br> jo ja he fèt la juventút… JORDI. Jo ho crech. ΒΟΥ. ¿Qué? JORDI. Que ja has pogút. ΒΟΥ. Tinch setanta anys, tinch set déus,<br> y… de ser solter cansát, <br> y cansát de sol trovarme, <br> he determinát… casarme. <br> ¿Qué hi dius? JORDI. Qu’es un disbarát. ΒΟΥ. ¡Oh! Bè, disbarát… espera.<br> Pot ser ja no ho será tant<br> quan sabrás quí es ella, quant<br> com, y de quina manera. JORDI. Esplícat. ΒΟΥ. Es poca cosa<br> y en pochs moments queda dit: <br> que ’m vull casar tot seguit <br> y que la núvia es… la Rosa. JORDI. ¿Qué dius? ¡Tú, ab la mèva filla!! ΒΟΥ. ¿Veus, home? Ja me ho he pensát <br> que ’t semblaria acertát. JORDI. ¿Sabs quants anys tè la pubilla? ΒΟΥ. Setse; y jo… Sí, es la edát bona, <br> com ja haurás sentit á dir; <br> l’ home sempre ha de tenir <br> uns quants anys mès que la dona. JORDI. Bè; pero ¿ho dius de debó? <br> jo tinch pòr que rapapiejas. <br> Rapapiejas ó bromejas; <br> jo no’m puch dar altra rahò. ΒΟΥ. ¡Ay llamp tè toch! ¿y per qué? JORDI. Perque ella vá á comensar… <br> ara es la edat de ballar, <br> y riure y corre… ΒΟΥ. Y bè, ¿y qué? JORDI. ¿Y creus que ballará ab tú? ΒΟΥ. No; pero ballará ab altres.<br> Si ho vol ella y jo, ab nosaltres<br> ¿qui s’hi ha de ficar? Ningú. JORDI. Boy… potsé ‘t vás á alocá. <br> Ni qu’ ella no ’t diguès no, <br> ¿cóm vols que senti passiò? ΒΟΥ. Que no la senti, ¿qué ‘m fa? <br> Sò esquerrá, sabs la manía,<br> y á n’ al mon cada hu es com es: <br> jo sempre tot al revès. JORDI. Es que ni al revès seria. <br> Vell com ets y com se sab, <br> ¿podrá may dá una besada <br> en una cara arrugada? ΒΟΥ. ¡Oh! Que no me ’n dongui cар. JORDI. Quant sigui la tèva dona, <br> si al fi ho poguesses lograr, <br> ¿anirá ab tú á passejar? ΒΟΥ. Que hi vagi ab l’ ávia Tresona. <br> Per mí res d’ aixó m’ altera; <br> fins, si vol, la casa es gran: <br> ella pot viure al devant <br> y jo á la part del darrera. JORDI. Pero si aixó arriba á ser, <br> que no menji ni passeji, <br> ni may prop tèu se la vegi, <br> ¿per que será tu muller? ΒΟΥ. ¡Ay, ay! ¡Per guiarla jo <br> en lo que del mon ignori, <br> per deixarlhi, quant me mori, <br> lo que tinch en un racò. <br> Per poderli dir ab dret: <br> així no serás ditxosa. <br> Per çó sols la vull ma esposa. <br> Ara ja ho sabs: clar y net! JORDI. ¡Boy…! (''Enternit''.) ΒΟΥ. ¿Y ara? JORDI. ¡Vina als meus brassos! ΒΟΥ. ¿Qué ’ns despedim? JORDI. ¡Vina aquí! ΒΟΥ. ¡Ah! Bè, aixó sempre… per mí… JORDI. Ni la mort romprá aquets llassos. <br> ¡Ah! no ; mal’ herba may mort. <br> Anys fá qu’ ho dich y no ’m erro. JORDI. Tú ab lo teu mall forjas ferro; <br> pero, á n’ al cor, hi bats or. <br> Ho veig, ho tindré present, <br> y, sino espòs, ets desd’ ara <br> perque li fasses de pare, <br> marmessò án’ al testament. ΒΟΥ. ¿Y ja aixís la puch renyar <br> y guiarla ab los mèus concells? JORDI. Sempre crech qu’ ha fèt cas d’ ells; <br> mes, sino, li pots manar. ΒΟΥ. Doncas ja no vull res mès.. <br> ¿Ahont es ella? Ara comenso. JORDI. ¿Es pot ser?… ΒΟΥ. No, ca; es que penso…<br> Ja t’ ho contarė desprès. <br> Tú sabs bè com jo l’ estimo. <br> S’ ha criát ‘prop de la fornal, <br> y pensant qu’ aixó li es mal, <br> ja ni aixeco el mall ni llimo <br> (que no pensi en aquest cas <br> que jo he vist á la montanya.) JORDI. ¿Donchs qué hi ha, qu’ es, qué t’ estranya? ΒΟΥ. Quant sigui l’ hora ho sabrás. (''Se’n vá.'') === ESCENA XVI. === JORDI, BIEL. JORDI. ¡Pobre Boy!… Es vell… es vell… BIEL. Nostramo. (''Per la trapa, que tanca.'') JORDI. ¿Qué hi ha Bialò? BIEL. Vinch enviát per un minyò. JORDI. ¿Vèns tú? BIEL. A parlarvos per ell. JORDI. Pero, ans de saber que vol,<br> sapiguemho tot, manxaire.<br> ¿Quí es ell? BIEL. El que no fá gaire,<br> heu sentit tocá ’l fluviol. JORDI. ¡Ah! El cansoner. BIEL. A n’ al poble<br> se li ha tret aquest motíu. JORDI. Sí; pero ell jo crech que ’s díu… BIEL. Pere Pau; te ’ls noms en doble. JORDI. ¿Y qué vol aquest minyò? BIEL. Una mercé; puig li passa <br> que, com á n’ ell la carbassa <br> sempre li ha fèt molta pò, <br> li cal ausili, y com es <br> cosa que mòlt se li endona, <br> ha buscát… una persona… <br> de respecte, qu’ us parlès. JORDI. ¡Ah! Ja. ¿Y la persona ets tú? BIEL. Sí; ’l manxaire. JORDI. Ja m’agrada. BIEL.  ’Sent una persona honrada,<br> ja es persona. JORDI. Ben segú.<br> Esplícat. BIEL. Com notaréu,<br> jo festeixos ab la Roseta;<br> ja li porto una floreta,<br> ja li regalo una creu,<br> ja, com avuy, la he firada<br> d’un anell de plata… JORDI. Sí. BIEL. Pero aixó qu’ heu vist aquí, <br> pot ser mès d’ una vegada, <br> no vol dir que la idolatri <br> ni que jo la estimi, no, <br> perque, en aquesta qüestiò, <br> jo, la festejo per atri. JORDI. ¡Llamp tè toch! Per ço jo deya: <br> ¿D’ hont dianxa treu tants diners? BIEL. ¡Y es clar! ¿cóm voléu qu’ ho fès? <br> Era per ell que jo ho feya.<br> Ell me coneixia á mí,<br> y, com fá temps que ’l coneixo, <br> y sab ell que ’l protejeixo… JORDI. ¡Ah! ¿Tú ’l protejeixes? BIEL. Sí. Com quá n’ al mon passa aixó <br> que no hi ha home sens home. JORDI. ¡Ja, ja, ja! ¡Miréu qu’ es broma! <br> ¡Ay llamp tè toch de Bialò! BIEL. Quant vaig estar de manxaire <br> á casa l’ altre ferrer, <br> ell, que ‘s lo fadrí primer, <br> ja no treballava gaire: <br> estava mal humorát, <br> y, al veurerm’ venir aquí, <br> fesme est favor, me vá dí, <br> que ‘t será per gros pagát. <br> Veyeusho aquí tot; la estima, <br> y, com que ’l pobre xicot <br> está fèt un caramot, <br> que no treballa, ni llima, <br> pensant que vos no ’l voldréu, <br> m’ ha dit: Parlalhi, y aixís, <br> tenint ja ‘l vostre permís, <br> que ells s’ entenguin y ’ls caséu, <br> ó li dich que ré ha de tréurer <br> del fluviol y el refilar, <br> perque… es clar, ja pots xiular <br> si es que ’l ase no vol béurer. JORDI. Home… m’ has dit una cosa <br> que no ‘m desagrada gens. <br> Com en Pau no n’ hi ha molts cents. BIEL. ¡Ca ha d’haver! JORDI. Si ell s’ hi posa<br> es un bon ferrer de tall. BIEL. Maneja mòlt bè la llima. JORDI. Fá ’l que vol ab planxa prima. BIEL. Es molt llest. JORDI. Tè cop de mall… BIEL. Mòlta idea. JORDI.  ’S porta bè… BIEL. Treballa molt. JORDI. Res l’apura… BIEL. No mès es un xich criatura…<br> pero… aixó… jo ja ’l guiarè. JORDI. Dígali que ’ns parlarém. BIEL. Bè, vaja, diréu que sí. JORDI. Ell que vingui y parli ab mí. BIEL. Donchs vaig á veure á n’ en Jem<br> á la fira, per si acás<br> li falta res, y, en tornant,<br> ho arregléu en un instant,<br> perque jo del bosch sé un cas,<br> y ell ne sab un de la reixa… JORDI. ¡Del bosch! ¿De la reixa dius? BIEL. Res… vull dir que si pot èsser<br> havéu d’ aná un xich depressa.<br> Desprès sabréu los motíus. JORDI. Com vulgas. BIEL. Lo pas se dòna,<br> y, un cop ben arreglát tot, <br> desprès, si acás, lo del dot <br> ja ho parlarém una estona. <br> Com no tè ell pare ni mare <br> y jo me ’n cuido… JORDI. ¡Ay caráu! BIEL. Vaja doncas… Adèu siau;<br> penseuhi y obréu com pare.<br> (''Encaixant formalment y anantsen molt sério.'') === ESCENA XVII. === JORDI, lo BARÓ, ARNAL, y dos patges que portan tapicerías y bultos en paquets. JORDI. ¡Je!… ¡Ay diable de manxaire!<br> Re; ‘l mateix qu’ un home gran. BARÓ. Mestre Jordi… JORDI. ¡Hola, Endavant! BARÓ. No hem tardát en veurerns gaire. JORDI. Sabéu qu’ aquí es casa vostra, <br> y aixís m’ honréu mès subint. BARÓ. M’ ho havéu dit; per ço venint, <br> de que ho crech vos dono mostra. <br> Si no qu’ ara ‘ns passa un cas <br> que vos m’ hi podéu fer bè. JORDI. Donchs ja es cert qu’ us li farè. BARÓ. Obras á n’ al castell fas, <br> com ja debéu saber massa, <br> y, volent qu’ una sorpresa <br> la senyora baronesa <br> rebi, pensém una trassa. <br> Si allá hònt ella aquí a Olot posa <br> portém la tapicería, <br> la veurá, y no tè en sòn dia <br> sorpresa del qu’ es hermosa. <br> Si la duhém á la posada, <br> ó, com ne dihéu, al hostal, <br> lo trasbals hi pot fer mal, <br> y res val si es matxucada. <br> Pensavam doncas, si á vos <br> molestia alguna no us era, <br> ferho d’ aquesta manera: <br> fer portá aquí lo que fòs, <br> quedarse ’l criát fins al dia <br> perque tot ho anès rebent, <br> y, així ocult, fins al moment <br> de sè ’l castell, no ’s veuria. JORDI. ¿Es dir donchs, que sa ecselencia <br> vol?… BARÓ. Que ’l mèu criát menji aquí<br> y dormi fins que jo… JORDI. ¡Y sí!<br> ¡Dèu no ’ns donguès altra urgencia! BARÓ. Es indiferent lo lloch. <br> Qualsevol racò… JORDI. No… ¡ca!<br> Bon llit y taula aquí hi ha, <br> y, quant es l’ hivern, bon foch. <br> Sòm gent d’ enclusa y fornal; <br> pá, vi, y no molt bona cara, <br> perque hi ha alguna enmascara, <br> pero ab cor net, que mès val. BARÓ. Avant donchs, entréu aixó,<br> y anéu duentho cada viatge.<br> (_Arnal y ‘ls patges entran per una porta lateral._)<br> Jo us pagarè l’ hospedatge. JORDI. Al hostal, á n’ aquí no. BARÓ. Si així ho voléu, siga així. JORDI. Vagissen en santa pau. BARÓ. Donchs aquí queda l’ Arnal. JORDI. Desd’ ara ’s pot quedá aquí. BARÓ. Mes las cosas, si es vritát<br> qu’ ab diners no sòn pagadas… JORDI. Vagi y paguiu ab dinadas. BARÓ. (Ja tenim aquest pas dát.) (''Se’n vá.'') === ESCENA XVIII. === JORDI, ROSA. ROSA. Pare. (''S’ assenta y ’s posa á brodar.'') JORDI. Vull que vegi ‘l noble<br> que, ab pá blanch y vi del vell,<br> tant com ell á n’ al castell,<br> tè ‘l daguè un hoste á n’ al poble. ROSA. ¿Que parléu sol? JORDI. ¡Hola! ¿Ets tú? ROSA. Vos veig mòlt atalayát.<br> ¿Qué hi ha alguna novetát? JORDI. Mès que no ’s pensa ningú. ROSA. (Si jo poguès saber ell<br> lo que li ha dit…) (''Mentrestant Jordi qu’ ha pres una fulla de daga, se’n vá cap á la mola y díu:'') JORDI. Noya, roda.<br> O sino no… broda… broda;<br> ja ho farè quant vinga aquell. === ESCENA XIX. === Los mateixos, ΒΟΥ. BOY. ¡Llamp de Dèu, la fira, Jordi! JORDI. ¿S’ha venút? ΒΟΥ. Sis dallas ván. JORDI. No s’havia venút tant<br> cap any, que jo me’n recordi. ΒΟΥ. Vejám jo si trovo un tros…<br> (''Busca per entre trossos de ferro dels racons, cantant.'') JORDI. ¿Sabs, noya, qu’ has preguntát<br> si hi havia novetát? ROSA. Sí. JORDI. Donchs sí; hi ha un cas mòlt gros.<br> ROSA. ¿Qué ’s pare? JORDI. Jo tè ’l dirè. ROSA. ¿Y no ’l podeu dí al instant? JORDI. No, pero espèral cantant,<br> perque crech que ’t plaurá bè. === ESCENA XX. === Los mateixos. BIEL, ROS. (''Y quatre ó cinch fadrins ferrers qu’ anirán entrant y posantse ’ls devantals.'') ROSA. ¡Si será!… BIEL. ¡Ay, Boy, la fira!… ΒΟΥ. Ja ho sabém, ja li he dit jo. BIEL. Vos dich que ’s vén de debó. ΒΟΥ. No trovo aquell ferro. JORDI. Mira…<br> (''Donantli ab sencillés.'')<br> T’he dit á la dreta y… ΒΟΥ. ¡Vés! BIEL. Y bè ‘l pobra, per ço s’ erra:<br> com d’ ell la dreta es la esquerra,<br> s’ hi enganya y no trova res. TOTS. ¡Ja, ja, ja! ΒΟΥ. Mira, manxaire,<br> qu’ ho sabrás si sò esquerrá.<br> (''Ros vè cantant pe ’l carrer.'')<br> ¡Hola!  ’L Ros que canta ja. BIEL. ¡Uy! ¡No canta poch ni gaire! FADRÍ 1. Dèu hi sigui. ΒΟΥ. ¡Hola, Magí! FADRÍ 2. Que Dèu vos guart. BIEL. ¡Je, je! En Pere. JORDI. Petit, roda. No, no… espera.<br> (''Entran dos fadrins mès que componen lo total.'') BOY. ¡Ajá! Já son tots aquí. JORDI. ¡Oy que no hi pensava! Noya, <br> prepárat… hi ha un foraster. ROSA. ¡Un foraster!… ¿Cóm pot ser? JORDI. ¡Y dèixau correr, baboya! <br> De tenirlo he dát paraula, <br> y tú has cumplert tot seguit, <br> mudant la bánova al llit, <br> y posantli un plat á taula. ROSA. ¿Quí deurá ser? BOY. ¡Au! Lo mall<br> y á bátrer bè aquella planxa. JORDI. Roda, xich. (''Biel roda y Jordi esmola.'') ΒΟΥ. Donchs jo la manxa. (''Boy fica un ferro al foch y arregla l’ carbò. Los fadrins agafan los malls y esperan entorn de la enclusa.'') ROSA. Escoltéu, pare. JORDI. ¿Qué hi ha?<br> ¿Ab quina embaixada ’m vens? ROSA. ¿Aquest forasté? JORDI. Aquí ’l tens. === ESCENA ÚLTIMA. === Los mateixos. ARNAL y los dos patges qu’ havian dút los paquets, que se n’ van. ARNAL. Dèu vos guart. BIEL. (¡Ell!) ROS. (¡Ell!) ΒΟΥ. (¡Ell!) ROSA. (''Al veurerl’.'') (¡Ah!) ARNAL. (Dissimula.) JORDI. ¿Qué? ROSA. No… re.<br> Que m’ he punxát ab la agulla. JORDI. Jo ara esmolo aquesta fulla,<br> perdonéu. (''Esmola y canta baix.'') ARNAL. No hi ha perqué. JORDI. Aquí estéu com al castell:<br> s’ entra, ’s surt, se pren, se deixa… BIEL. (¡El del bosch!) ROS. (¡El de la reixa!) ΒΟΥ. (¡El de la montanya!) (''Los tres observantlo.'') ROSA. (¡¡Ell!!) JORDI. “Esmola qu’ esmola,<br> fès dagas, daguer;<br> fès dagas que passin<br> las mallas d’ acer.” ΒΟΥ. (Observarè.) BIEL. (Observarém.) (''Arnal s’ha anát acostant á Roseta y, assentantse ’l sèu costát en cadira que s’hi porta, díu:'') ARNAL. Bonich broda la doncella. ROSA. Es plata y or. BIEL. (Séu prop d’ ella.) (''Toca la una.'') ΒΟΥ. La una, noys; comensem. (Los fadrins se preparan. Boy agafa la corda de la manxa. Rosa broda conmoguda y canta per dissimular mirant de reull á Arnal. Biel roda y canta; Jordi, que no ha deixát de ferho may, finalisa l’ acte cantant la cansò. Lo telò pausát.) CUADRO. FI DEL ACTE PRIMER. == ACTE SEGON. == La mateixa decoració. === ESCENA PRIMERA. === ROSA, ARNAL, JORDI, BOY, BIEL, ROS, y tots los fadrins. Los dos enamoráts un á cada cantó de teatro. Los ferrers tots al entorn de JORDI que figura acabar de contarlos una rondalla. JORDI. No, si jo ho tinch de trovar…<br> Si ’m balla pe ’l cap. BIEL. ¿Vos balla? BOY. Bè, sí; tú calla, quitxalla. JORDI. Calléu… deixeumhi pensar.<br> (''Ell pensa y tots esperan qu’ ho trovi.'') ROSA. (¿Qué li déu passar? Agravis<br> tenen de se. ¡Verge pura!<br> (''Mirant á Arnal.'')<br> Aquest sonrís d’amargura<br> no se’n vá may dels seus llabis.) ARNAL. (¡Tant honráts, tant bona gent,<br> d’ ánima tant ennoblida!…<br> ¡Ah! No puch… no puch… m’ho crida<br> la veu del remordiment.) JORDI. Sí, ja ho tinch. BIEL. ¡Ah! Ja s’ hi posa. BOY. ¡Calla! BIEL. Es que… BOY. ¡Calla, que ‘s tart!<br> Sembla que, Dèu nos en guart,<br> t’ han dát una mala cosa. JORDI. Sí… la tornada fá així. ARNAL. Adèu siau… (''Alsentse per anarsen.'') JORDI. ¿Y aixó minyò?<br> ¿Potsè es que jo, ab la cansò,<br> vos hi umplert massa ’l magí? ARNAL. No; pero no ’m trovo bè. JORDI. ¡Bo! Endavant… fruita novella. <br> ¡Ja us ho ha encomenát aquella! <br> Tú… sí… ¿qué ‘t creus que no ho sè? <br> Y que n’ hem de parlá en gran. <br> Sembléu musòls… tot lo dia <br> ab lo cap baix pe ’ls racòns. BIEL. Sí… no… y en sentint cansons… BOY. ¡Calla! BIEL. ¡Ay! (''Per lo cop que li ha donát.'') JORDI. ¡Ditxosa alegría! <br> ¿Qué tèns? ¿Qué rediable ’t passa? BOY. (En sent pare, tots pá al ull.) BIEL. Y bè… vaja; girem full. JORDI. No; perque ja es un xich masa.<br> ¡Si no t’en vás! (''Corrent cap á la noya.'') ROSA. ¡Ay! (''Alsantse espantada.'') BOY. (''Detenintlo''.) ¡Detenta! JORDI. ¡Vèsten… vès del mèu devánt,<br> y no hi tornis, fins y á tant<br> que hi pugas venir contenta!<br> (''La noya recull la feyna y se ’n vá trista.'') ARNAL. (¡Pobra Rosa!) JORDI. ¿Veus? ¿No dòna<br> aixó engunia? ¿Qué tè? ¿Qu’es?<br> Tornarè aviát, y, desprès, <br> ne parlarém una estona. ARNAL. De mí no ho heu d’ estranyar. <br> No es que ‘l tracte no m’ agradi, <br> ni que la casa m’ enfadi, <br> ni que no ‘m probi ’l menjar. <br> Ja sè sab que ’n mí es mal vell <br> la tristesa d’ aquets viatges; <br> fèt allá, ab los altres patges, <br> á divertirme ’l castell… BOY. (¡Uy, y quín xicot mès destre!) BIEL. (¿La sab llarga, oy Boy?) BOY. (¡Uy, uy, uy!) JORDI. Vaja tè; jo, ’l que ’s per ’vuy,<br> ja hi acabát la palestra. BOY. ¿Qué vols dir? JORDI. Qu’ estava alegre<br> y que ja m’hi enfosquit. BOY. ¡Vaja, home; aquí tot seguit! JORDI. No, no; ¡tinch un cor mès negre! BOY. ¿Y per ço no tens consòl?<br> ¿Y per ço estás trist, baboya? JORDI. ¿Qué no vèus qu’ aquesta noya <br> me ‘l colla á dins d’ un cargol? BOY. ¡Anem vès, vès, ximple, vès!<br> ¡Vaya un diable de taleya !<br> La cansò ¿cóm dius que feya? JORDI. No; ja la dirém desprès. (''Se’n vá.'') === ESCENA II. === Los mateixos, menos JORDI. BOY. Ja ho heu vist. (''Als fadrins, ab misteri.'') TOTS. Sí. BOY. Hem de salvarlo,<br> y ja ho sabéu. ROS. Endavant. BOY. ¿Crech qu’ havéu entés bè ’l plan? BIEL. ¿Qué voléu torná á esplicarlo? BOY. ¿Y si hi tornés, qué hi hauria? BIEL. Que si mil cops ja l’ heu dit,<br> fòran mil y un. BOY. ¿Sí, petit?<br> (''Fá l’ amoròs y desprès l’ agafa.'')<br> ¡Ara! Ara ’t tinch. ROS. Ja ho sabia. BIEL. ¿Ay, ay, ay! ΒΟΥ. ¿Es dir que tú<br> fins del ''espiritu tuó''<br> te mofarás? BIEL. ¡Oy que no!<br> Si encara estich en dejú <br> ¿cóm voléu que ’m mofi? BOY. Mira:<br> perque ‘t recordis millor <br> de que á n’ al fadrí major <br> que las aurellas t’ estira… (''Lo joch.'')<br> ¡Ay borrango de criatura! <br> ¿Qué no veyéu quin posát? TOTS. ¡Ja, ja! BOY. Res; me te embruixát;<br> vull pegarli, y la figura<br> que ’s posa á ferme ’l xicot… BIEL. ¡Ah! No… no aprenguéu de viurer. BOY. Y veusho aquí… ¿Qué ’m de riurer? BIEL. Jo… BOY. Tú tens la culpa de tot. BIEL. ¡Oh! Aixó si que poch ni gaire<br> me sorpren ja. BOY. ¿Qué vols dir? BIEL. Qu’ aquí ja no ’s tè de dir.<br> De tot tè culpa ’l manxaire. BOY. Bè, aixó es vritát. BIEL. ¡Tant se val!<br> Ni qu’ us en haguéu rigút.<br> Sempre ‘l manxaire ha sigút, <br> lo bobo de la fornal.<br> De dès que entra á sè aprenent, <br> aixerit y net de cara, <br> fins que s’ hi fá una enmascara, <br> ni ell parla, ni ningú ‘l sent. <br> Pero ja arriba al moment <br> en que sent de carbó flaire, <br> ja, per no mirarshi gaire, <br> la cara s’ ha enmascarát, <br> ja, de tot lo qu’ ha passát, <br> ¿quí ‘n tè la culpa?  ’L manxaire. <br> Vá ’l ferrer á treballar,<br> y ell paga tot lo que passa; <br> si es fadrí, y li han dát carbassa, <br> mòlt cuidado ab lo manxar; <br> si canta, rep per cantar; <br> si no, per darse poch aire; <br> si parla: –Calla xarraire; <br> si calla: –Parla mussòl; <br> si de la carbassa ’s dòl, <br> ¿quí ’n tè la culpa?  ’L manxaire. <br> ¿S’ acaba ‘l vi del porrò? <br> –Lo manxaire l’ ha begút. <br> ¿Lo cantiret ja ‘s aixút? <br> –Se l’ ha begút ‘n Bialò. <br> ¿Renya lo fadrí majò? <br> –Ja l’ espía aquell xarraire. <br> ¿Compareix l’amo cridaire? <br> –Ja li ha dit aquell mussòl; <br> y ¡fins de ploure ó fer sol! <br> ne tè la culpa  ‘l manxaire. <br> Y, d’ aquí, rep clatellada; <br> d’ allí, puntada de pèu; <br> d’ allá estirada, que t’ tréu <br> mitja orella d’ esquinsada! <br> A l’ un pegarli li agrada, <br> á l’altre, sentil cridaire, <br> y com pilota que ‘n l’ aire, <br> jugant á gèps s’ ha tirát, <br> encara, d’haver votát, <br> ¿quín tè la culpa? – ‘L manxaire. <br> ¡Y ’l manxaire, que ja es net <br> d’ allá hont li dòna la gana, <br> perque del clatell la llana <br> a clatelladas li han tret, <br> per guanyá d’ un cop lo plet, <br> se torna pillo, xarraire, <br> rata, astút, dropo, cridaire, <br> golós, brút y enmascarát, <br> perque aixís sigui vritát <br> que’n tè la culpa  ’l manxaire! TOTS. ¡Bè, bailet! ¡Molt bè! ¡Molt bona! ROS. No pot pas dirse millor. BOY. No; aquest noy, predicador,<br> enfonsaria una trona. BIEL. ¿Quí? ¿Jo?  ’L mateix faig un ganxo<br> de ferro á la vostra vista<br> que cavo ó sòch organista. BOY. ¡Ah! ¿Sí? ¿Tocas l’ orga? BIEL. Manxo. ROS. Bè; pero vaja, acabém.<br> ¿Cóm se queda? BOY. ¡Ay votaván!<br> ¿no havèm combinát lo plan? ROS. ¿Y aquell será ’l que farém? BOY. Aquell, seguit fil per fil,<br> y, un cop cassát, pochs treballs; <br> si acás crida, en l’aire ‘ls malls, <br> qu’ ofeguin los crits del vil. <br> Baixareu al soterrani <br> quant tornaréu, no per ‘quí, <br> per l’ altra trapa d’ allí, <br> y faréu… lo que jo us mani. BIEL. ¿Y no penséu que ’l vehinát <br> quant sentirá que piquém? BOY. Deurá pensar que vetllém, <br> com ja cent cops ha passát. <br> L’ entrar… per ’l hort. ROS. Ben pensát. BOY. Adèu siau. UN. Adèu. (''Se’n ván los fadrins.'') BOY. Adèu.<br> Sopéu de gust y veuréu<br> com tot quedará endagát. === ESCENA III. === BOY, BIEL. BIEL. Sí… endagát… jo sè una cosa <br> que si la sabesseu vos… BOY. ¿Ja ’m vols posar neguitòs? BIEL. Jo… Com que jo vos faig nosa. <br> ¿Qué n’ héu de fer del que sè? <br> ¡Ni tant sols podéu sentirme <br> que no ’m volguéu dá un revès! BOY. Bè, ara… digas aixó… qu’ es <br> y vès de no entretenirme. BIEL. ¿Y si us ho dich es de veras <br> que no ’m daréu mès crostò? BOY. Sí; y desprès, si ets bon minyò, <br> tè darè un trenti per peras. BIEL. Aquest criát… (''Ab gran misteri.'') BOY. ¡Ah! ¿Aixó t’estranya?<br> Es la persona mateixa<br> qu ’l Ros vá vèure á la reixa,<br> tu al bosch, y jo á la montanya<br> festejant ab la Roseta. BIEL. ¿Quí us ho ha dit? ΒΟΥ. La mèva astucia;<br> jo, que ni un punt he deixát<br> de vigilá á n’ aquest criát,<br> y… tot ho he vist. BIEL. ¡Santa Llucia!<br> Miréu com un estornell.<br> ¿Donchs allavoras, tambè<br> ja debéu saber pot sè,<br> lo que jo á nit he vist d’ell? BOY. ¡Ah! Tú has vist alguna cosa? BIEL. ¿Uy! ¡Ja, ja! ¡Si he vist, me díu! BOY. (Déu sè ’l mateix.) ¿Qué? BIEL. Veníu. ΒΟΥ. Ja pots ja; ningú ’ns fa nosa. BIEL. La nit passada, á las très, <br> m’ ha semblát remor confòs <br> sentí aquí, y, per lo que fòs, <br> m’ also y vinch sense dir res. <br> Seguia ‘l corredò avall, <br> que desde ’l quarto aquí vè, <br> quant, tot de prompte, ’m detè <br> lo sentir tres cops de mall, <br> que llavors m’ han sorprès doble, <br> entre la remor confusa, <br> perque eran dats á la enclusa <br> del altre ferrer del poble. BOY. (Bè, vaja: ha vist lo mateix.) BIEL. No ‘n faig cas y cap aquí;<br> pero just arribo allí <br> á la porta; quant, d’ aqueix <br> finestrò, la llum qu’ entrava, <br> de un raig tremolench de lluna, <br> m’ ensenya ben clar, tot d’ una, <br> al foraster qu’ aquí estava. <br> ¿Qué fá aquí llevát, lo ruch? <br> m’ he dit jo, y ell, ab treball, <br> aixeca ben alt un mall, <br> l’ abaixa: y díu: No; no puch. <br> Llavors l’ altre mall picar, <br> allá al lluny torno á sentir; <br> ell torna aixó á repetir; <br> no pot y ’s posa á plorar. BOY. ¡Puf! ¿Y aixó es lo que sabs nou? BIEL. ¡Ah! ¿Es dir que vos?… BOY. ¡Votaván!<br> ¿Donchs per qué he fèt lo mèu plan <br> si no per ço, cap de bou? BIEL. Bè… pero ¿aquest plan? BOY. Manxaire,<br> lo secret del atmetllò <br> díu: jo ’l puch sabé y tú no. BIEL. ¡Ah sí, perque sòch xarraire! BOY. No ho ets; pero ara convè <br> callar per lograr la cosa. BIEL. Es qu’ aquest criát me fá nosa. <br> Jo tinch de dú ’l cansonè, <br> per demanar la Roseta, <br> y mentre aixó duri així, <br> es clar; no ’l puch fer veni. BOY. ¿Donchs que li fás de consueta? BIEL. No; ell no ho vá demanar;<br> pero jo veig que s’ estiman, <br> y están tristos, y s’ apriman, <br> y… vaja, re… ’ls vull casar. BOY. (Sí; ja s’ hi adova.) BIEL. ¿Qu’ héu dit? BOY. ¡Re, re; deixau correr, vès! BIEL. ¡Oh! ¡Vès! M’ heu dit que desprès… BOY. No estich per cansòns, petit. BIEL. ¡Vos m’ heu dit: manxaire, parla !… BOY. ¡Si ‘m tornas á parlá així,<br> d’ una bofetada aquí<br> tè rompo la cara!… BIEL. ¡Au!¡ Darla! BOY. ¡Vès ves á dins! ¿Vejám? vina; (''Lo joch'')<br> las mans… BIEL. Me las he rentadas<br> com m’ havéu dit, tres vegadas. BOY. Bè, vaja, sí; ja es prou fina. BIEL. Y ¿per qué, Boy? BOY. En sent l’ hora<br> ja ho veuréu tot: ara vès. BIEL. Donéu. BOY. ¿Qué? BIEL.  ’L trenti. BOY. (''Aixordantlo''.) Desprès. BIEL. ¡Bè, raro, bè!… Fora, fora (''Se’n vá.'') === ESCENA IV. === BOY. BOY. ¡Ay dimoni de criatura!<br> ¡Miréu que ‘s entramaliát!<br> ¡Hola! En Jordi qu’ ha tornát.<br> Vejám que vol, y cordura. <br> Si ell sapiguès… ¡uy, uy, uy, uy! <br> Si jo diguès… ¡ca, ca, ca, ca! <br> Llavoras ell… ¡sha, sha, sha! <br> (''Fent petar la llengua.'')<br> No, no… psit, ¡bah! Lo d’ avuy. <br> La millò arma es poch segura; <br> lo millò es com ells, nyau, nyau; <br> qu’ entri ‘l cunill á n’ al cau, <br> y desprès: nyach… vè la fura. === ESCENA V. === BOY, JORDI. JORDI. ¡Hola, Boy! ¿Estás ben sol? BOY. Si la mola y la fornal <br> no poden ferhi cap mal, <br> sols estém. JORDI. Donchs vinch resòlt.<br> Esquerrá, tú á casa mèva <br> hi èts de desde mòlt petit; <br> al avi, al pare, has servit, <br> y conech la honradés tèva. <br>  ‘Sent aixís, m’ has d’ estimar <br> ab mira tant carinyosa, <br> que jo, per tú, no veig cosa <br> que no se ’t dega confiar. BOY. Segueixte esplicant; per ara <br> comensas bė. JORDI. Donchs lo fèt<br> es, que ‘t tinch de dí en secret,<br> lo qu’ has vist, fá un quart no encara.<br> La Rosa, qu’ un mès no fá,<br> era l’ alegría pura,<br> es ara un mar d’ amargura<br> que res pot dolsificar.<br> Per lo que ’m vá dí ’l manxaire <br> váreig pensar que potser <br> estimava al cansoner, <br> pero ¡cá! ni poch ni gaire. <br> Ni vol esser sa promesa <br> ni per res del mòn lo vol <br> per mès que toqui ’l fluviol, <br> y segueix ab sa tristesa. BOY. ¿Y ab tot aixó que ’m vols dir? JORDI. Que sabent quant la vols tú, <br> me digas, si sabs segú, <br> que ’s lo que li pot succehir. BOY. Digas bè que li succeheix. JORDI. ¡Ah! ¿Y tú ho sabs, Esquerrá? BOY. ¡Bah!<br> Jo, tant bè com tú ’l pe á pá.<br> ¿Per qué sino un hom serveix?<br> Jo, com tèu fadrí major,<br> me cuido de tot quant siga:<br> y á mès de feyna y botiga,<br> tè porto filla y honor. JORDI. Donchs, si de dol es segú<br> que ella tè l’anima plena,<br> d’aquest plor, d’aquesta pena,<br> quí n’es lo culpable? BOY. Tú. JORDI. ¿Jo, dius? BOY. Sí, tú ab tot aixó<br> que m’ estás esplicant ara; <br> tú, que com home y com pare <br> sempre ‘t perts per massa bó. <br> Tú, que estás erra que ’t erra, <br> que aquí tot dret ha de ser; <br> y á n’ al mon, per anar bè, <br> tot s’ ha de fè ab la má esquerra. <br> ¿Veus á ta filla plorar? <br> Donchs siga clar, siga fosch: <br> –¿ Ahont tè ‘n vas, Roseta?–Al bosch; <br> y al bosch la deixas anar. <br> Vè un dia un noble á n’ al poble, <br> y tú, no mès per probar <br> que si un noble ‘t vá insultar, <br> t’ en olvidas, ab cor noble, <br> segueixes los concells… sabis, <br> de lo que ‘l tèu cor tè mana, <br> y, olvidát de ta germana, <br> tornas favors per agravis. <br> Donchs no senyor; si vè al poble <br> un noble y no es ben honrát, <br> ni ’l noble, ni ’l sèu criát, <br> posan aquí estánt al poble. <br> –¡Oh! Qu’ aixó tothom ho fá, <br> quant honrát y digne s’ es. <br> Donchs tú no; y fesho al revés, <br> com jo, que sòch esquerrá. <br> Y aixís salvarás la filla, <br> y la ventura, y l’ honor, <br> y la fé, y la pau del cor, <br> y l’ hisenda que ‘t perilla;<br> puig si ’l ferho tot ben dret <br> ha de dá armas á n’ als vils, <br> y ha de perdre á tants de mils, <br> y ha de dú afanys com aquet, <br> ara y sempre, y fins quant ja <br> vegi als peus del llit la mort, <br> Dèu me deixi obrar ben tort, <br> y morir ’sent esquerrá. JORDI. Boy… ¡me tens en ansietát!<br> ¿Qu’ ha passát, qué passa aquí? BOY. Perdona noy, no ho puch dir,<br> perque tinch ja ’l plan tramát.<br> Si ho sabeses… No convè.<br> Cridarias, matarias,<br> y tot lo del mon farias<br> menos lo que s’ha de fè.<br> Cada hu per ’llá hont la enfila,<br> dirás… y ’t crech en aixó.<br> Mès, si’n vols saber la rahò,<br> tórnat astút, y… vigila. (''Se’n va.'') === ESCENA VI. === JORDI. JORDI. ¡Díu que vigili, y ‘m renya <br> perque al bosch vá aná la Rosa!…<br> Parlant desprès d’ altre cosa <br> me renya mès, y s’ empenya <br> en probar que ‘s mal pensát <br> l’ admetre aquí al foraster, <br> que ‘s patge del cavaller… <br> ¿Vol dir pot ser qu’ aquest criát?… <br> Sí… Ell ha tret lo mirall <br> de ma germana aquell dia…. <br> ¡Oh! ¡Pobre d’ ell! L’ estendria <br> als meus peus d’ un cop de mall. <br> No pot sè… es home de bè… <br> per mil rahons… per una pila; <br> pero ‘l Boy m’ ha dit: Vigila… <br> Creguémlo… vigilarè. (''Se’n va.'') === ESCENA VII. === BIEL, AGNETA. AGNETA. ¡Ave-María Purísima! BIEL. Mare y reina celestial. (''Portant llumanera.'') AGNETA. La senyora baronesa… BIEL. ¡Ay! Vaig corrent á avisar… AGNETA. No; mira, bailet… BIEL. No ’m toqui. AGNETA. Lluny d’ avisar, mès aviát<br> convindria que ’ns deixesseu<br> solas, aquí, algun instant. <br> ¿Ho sents fill? BIEL. ¡No ’m toqui dona! ¿véu? AGNETA. ¿Qué? BIEL. Ja m’ha emmascarát. AGNETA. ¡Y tèns rahò! BIEL. ¡Vaya!  ’Ls manxaire<br> sòn com noyas de quinse anys:<br> mira y no ’n tochs. AGNETA. ¿Y qué ‘t sembla?<br> ¿Podrá sè ’l qu’ he demanát? BIEL. Anirè tot de seguida<br> á dirho á n’ al Esquerrá. AGNETA. Just; que ‘ns deixin aquí solas<br> no mès que cosa d’ un quart. BIEL. Mòlt bè díu. ¡Fins la senyora<br> baronesa!… ¿Qué será?… (''Sen vá.'') === ESCENA VIII. === AGNETA, BARONESA, DALMAU. BARONES. ¿Agneta? AGNETA. La mi senyora<br> ja tè arreglát lo sitial. BARONES. No sè perque avuy me sento<br> ab forsa y valor com may. AGNETA. Y tal; bè massa hu observo;<br> tè mès ferm y segú ’l pas, <br> la veu mès alta y entera, <br> lo pols mès acompassát; <br> lo respirar mòlt mès lliure, <br> lo color mès natural… BARONES. Calla; m’ amohinas, Agneta. AGNETA. Mi senyora, ja he callát. BARONES. Digas al criát que se ’n vagi. AGNETA. Vèsten y esperat, Dalmáu. (''Lo criát se ’n νá.'') === ESCENA IX. === BARONESA, AGNETA. BARONES. ¡Ay, si sabias Agneta,<br> com tinch lo cor traspassát!<br> Allí, á casa dels marquesos, <br> no podia respirar; <br> necesitava esplayarme<br> y no podia… no… may.<br> ¡Ay Senyor, Senyor! Sò vella, <br> sò mòlt vella… tinch mòlts anys; <br> si una vida tota honrada <br> s’ ha d’ infamá al cap d’ avall,<br> que no ho vegi… que no ho vegi… <br> que no ho vegi.. morí abans! AGNETA. ¿Qu’ ha passat la mi senyora? BARONES. Sí; tú ja no ho contarás; <br> y ademès, jo necesito <br> poder… poderho esplicar. <br> M’ estava á casa ‘ls marquesos <br> en lo jardí, part de baix, <br> quant sento remor de veus <br> darrera l’ encanyissát: <br> era ‘l mèu nèt, lo Barò, <br> rient de bò ab los sèus companys, <br> y ben prompte, clá espressantse, <br> lo sèu intent criminal, <br> los ha dit mòn nèt indigne. <br> Del vescompte en lo palau, <br> ha de ser duta la noya <br> del daguer, un cop allá… <br> ¡Oh! No t’ ho vull dir, Agneta. <br> Ni t’ ho vull dir, ni ho sabrás. <br> Al sentirho, la vergonya <br> m’ ha dát al rostre la sanch, <br> y per éll, per nostre casa, <br> per ‘quest ángel de bondát, <br> qu’ entre tots, vils, vólen perdrer, <br> aquí he vingút al instant. <br> Lo mèu nèt, pe ’l plan indigne <br> que trama, prompte vindrá; <br> vull que, quant vinga, aquí ’m trovi. AGNETA. ¿Ja pensa lo que li es mal,<br> la senyora baronesa,<br> l’ enutx qu’ aixó li dará? <br> ¿Ja pensa?… BARONES. Cállat, Agneta.<br> ¿Creus tú que ma dignitát <br> ni un instant pot rebaixarse, <br> á que éll puga suposar <br> que jo sè sos plans indignes? <br> No; per éll será bastant <br> que vegi que la sèva ávia<br> protejeix ab viu afany <br> á n’ aquesta pobre noya <br> víctima de ‘ls sèus enganys. <br> ¿Qu’ es? (''Riallas fora.'') AGNETA.Lo nèt de ma senyora <br> que vè aquí ab los sèus companys. BARONES. Deurá deixarlos; apártat,<br> perque fins que ja hagi entrát,<br> no vegi qu’ aquí nosaltres <br> ja l’ estavam esperant. (''Agneta s’ aparta y apareix al fondo ‘l Baró qu’ entra creyent que no hi ha ningú.'') === ESCENA Χ. === Las mateixas. Lo BARÓ. BARÓ. ¡Duptan que puga lograrho!<br> Qu’ ho duptin; ells s’ ho veurán.<br> (''Avansa fins que veu á la baronesa y díu apart sorprès:'')<br> ¡Ah! ¿L’ ávia aquí? (''Vá y li besa la má.'') BARONES. Passa avant. BARÓ. (¡Si haurá pogút observarho!) BARONES. ¿Qué vè á fè aquí ’l senyò heréu,<br> tant joganer y tant plaga? BARÓ. Re; ’l daguer me fá una daga<br> de las bonas, de mòlt preu, <br> y jo venia á mirar <br> com tenia la sèva obra. BARONES. Cautelòs estás de sobra. BARÓ. Senyora ávia, déu parlar… BARONES. No… has fèt mòlt bè; aixís ara<br> ja la sort d’ells no perilla;<br> jo proteijeixo á la filla, (''Intenciò''.)<br> tú protejeixes al pare. BARÓ. ¡Qué sento! ¿La senyora ávia<br> protejeix la filla? BARONES. Sí.<br> ¿Es pot sè indigne de mí? BARÓ. No es resoluciò prou sábia. BARONES. Ditxosos los nobles qu’ honran<br> ab sa virtút y son tracte;<br> n’ hi ha en cambi, que, al sol contacte, <br> ja portan dol y deshonran. BARÓ. ¿Ja hi ha sermò, senyora ávia? BARONES. No; res… raresas de vella…<br> Es qu’ estimo á la doncella, <br> sòn prims los jonchs de la gávia <br> que la guardan, y vull dír <br> que, com sa bondát coneixo, <br> la estimo y la protejeixo <br> ab tot cor, fins á morir. BARÓ.(¿Suspitará alguna cosa?<br> No ho crech; es sermonejá.) BARONES. ¿Y ara, aquí á Olot, qu’ hi fás ja? BARÓ. ¿Ja estèu de mí neguitosa? BARONES. Clar qu’ ho estich; ab desficis<br> me tè ‘l vèurert’ tant parát, <br> perque… la ociositát <br> es mare de tots los vicis. BARÓ. Avia, es mòlt enguniòs <br> que cada, cada vegada <br> que parlár ab mí us agrada, <br> siga per renyir tots dos. <br> ¿Per qué tinch jo de trencarme <br> lo cap, llegint lletras mortas, <br> ni anar á trucá á las portas <br> de Roma per ordenarme? <br> ¿Per qué tinch de vestir mallas <br> ni posar á mòn goig trèva, <br> si ja sobra á casa mèva <br> lo llaurer de cent batallas? <br> Mos passats ván guanyar gloria <br> per donarme un nom gloriòs; <br> riquesas, perque rich fòs, <br> y ecsemples grans per memoria. <br> Donchs si tot m’ ho ván deixar, <br> y de tot ja sò pubill, <br> ¿per qué haig de buscar, com fill, <br> lo que ’ls pares me ván dar? <br> ¿Si tot fèt ja vaig trovárho <br> que, fent mès, tinch de lograr? BARONES. Lo que ‘n fèr t’ has d’ esforsar; <br> pots lograr lo conservarho. <br> Jo sò vella, y tinch memoria <br> de nostres antepassats:<br> n’ hi ha á la iglesia, n’ hi ha lletráts, <br> n’ hi ha á las armas, guanyant gloria. <br> ¿Es res d’ aixó ‘l que fas tú? <br> Lluny d’ aumentar mès ta fama, <br> casante ab ilustre dama, <br> solter, no vols á ningú; <br> ab tos amichs calaveras <br> llágrimas per tot deixéu; <br> delirants, no respectéu <br> á casadas ni á solteras, <br> y la tèva fama es tal <br> per poble, vila y massía, <br> que’s malehit de nit y dia <br> lo nostre castell feudal. <br> ¿Fá aixó quí tè noble cor? <br> ¿Fá aixó quí sent la noblesa? AGNETA. La senyora baronesa,<br> pensi qu’ ha dit lo doctor… BARONES. ¿Es noble lo qu’ ara féu<br> los nobles d’ avuy en dia? <br> Jugar, cassar tot lo dia, <br> dá escándols per tot arréu, <br> y entre tant folgar y riurer, <br> com rassa dejenerada, <br> teníu la espasa occidada, <br> y ni sols sabéu escriurer. <br> ¡Ah! Massa rahò tè lo poble <br> en odiarvos y mal-dirvos! <br> ¿Cóm per nobles pot tenirvos <br> si en res vos trova sanch noble? <br> Noblesa… vol dir l’ escuma, <br> lo eccels del honor puríssim; <br> es l’ ecsemple brillantíssim <br> qu’ á lo gran y bo acostuma. <br> Noblesa, sens tal puressa, <br> noblesa dirse podrá, <br> pot dirsen; mes may será <br> la verdadera noblesa <br> la que, sens fé ni paraula, <br> sense sabiesa ni honor, <br> sense virtút ni valor, <br> qu’ arriba ja á semblar fáula, <br> confosa entre la brivalla, <br> y assistint al sèu enterro, <br> se consumeix com lo ferro <br> de vostras cotas de malla. BARÓ. Lo que veig ja, senyora ávia,<br> es que ma condescendencia <br> es mòlta, y que ma paciencia <br> podría tornarse en rabia, <br> per sentirme renyá així. <br> Que no sòch un nin sabèu; <br> faig lo que vull: ¡Sò l’ heréu <br> del castell de Vallgorguí! BARONES. ¡Enguerrant!! AGNETA. ¡Jesus María! BARONES. ¡Desventurát! ¿Qué m’ has dit?<br> Tú haverte á tant atrevit!! <br> Tú! En mal hora ho pasaria. <br> Tant abatuda, tant vella, <br> tant trista, tant tremolosa, <br> del tèu ávi sò la esposa, <br> ¡de éll viuda per mala estrella! <br> Fill de rassa de valents, <br> tant sols honra vá donarme; <br> quant ab éll vaig enllassarme, <br> jo li vaig dar tots los bèns… <br> La hereva, donchs, sols sò jo. <br> Jo que puch desheretarte; <br> ¡vina als mèus peus á humiliarte! <br> ¡vina á cercar lo perdò! <br> ¡Ara que ’l tèu orgull sab <br> fins ahont abatret podría… <br> Heréu de la baronía <br> de Vallgorguí, baix lo cap! BARÓ. ¡Senyora ávia! (''Inclinantse abatút.'') BARONES.¡Ja, ja, ja!<br> L’ heréu… L’ heréu, ¿vèus Agneta? <br> ¿Vèus com la pobre velleta <br> encara fá tremolar?<br> Bè… vaja… re… Acostat… vina.<br> (''Ell hi vá, ella li allarga la má y éll li besa.'') <br> Y ara olvidemho… fill mèu. <br> ¡Si jo t’ ho he dit pe ‘l bè tèu! <br> L’ ávia… la tèva padrina… <br> ¿qué vol? que sigas ditxòs; <br> que per honrát te coneixin, <br> que ’n tot l’entorn tè beneeixin <br> pe ’l tèu cor bo y bondadòs. <br> ¿No vèus que veig en perill <br> ton nom, ta honra, y ta casa? <br> ¿No vèus que la tèva espasa <br> es la del fill del mèu fill? BARÓ. Jo honrarla procurarè. BARONES. Sí, fill mèu, sí… ho penso… ho penso;<br> tè veig ara y m’ en convenso…<br> ¡Es tant bo sè home de bè!<br> ¿T’ he posát trist? ¿T’ ha fèt mella?<br> No t’ ho he dit per çó ab cap rábia.<br> Es que la pobreta ávia<br> es ja ¡tant vella!… ¡tant vella!… <br> ¡Y ‘ls vells sòn tant reganyosos!… <br> Aném, vaja… portat bè. <br> Jo sempre t’ estimarè, <br> si los teus fèts son honrosos. <br> Sigas bó, y no tingas pòr, <br>  ‘sent bó… ja may t’ intimidis; <br> mes, si no ho ets, no ho olvidis. <br> Jo salvarè ’l nostre honor. === ESCENA XI. === Los mateixos. ROSA. ROSA. Mi senyora baronesa. BARONES. ¡Oh! Rosa… (Disimuléu.)<br> (''Apart á Agneta y al Baró.'')<br> Mira… just ara á l’ heréu<br> li alabava la finesa<br> del tèu treball. ROSA. Mercé es<br> que no mereixo. BARONES. ¡Oh! ¡No, no!<br> Sempre á l’Agneta dich jo<br> que no hi ha un altre qu’ ho fès.<br> ¿Ho tens llest? ROSA. Si mi senyora<br> baronesa pòt entrar… <br> Tinch pòr que ’s poguès tacar <br> ab la pols que hi ha aquí fora. BARONES. Bè… Sí. (Aixís li parlarè.)<br> ¿Entrar dius? Anem, Agneta. <br> Passa tú devant, Roseta. <br> Mes… no… vina… ara vè bè. ROSA. ¿Vol mi senyora?… (''Fent lo que s’ indica.'') BARONES. Sí… vina.<br> ¿La vèus fill? Es la Roseta…<br> Bona… bona minyoneta!…<br> La tèva ávia l’ apadrina…<br> la protejeix; si arribès<br> lo cás de la mèva mort,<br> tú has de vetllar per sa sort,<br> y protejirla desprès. BARÓ. Si ho vol senyora ávia així. BARONES. Vull ben ditxosa sa estrella.<br> T’ ho mano… fè un mal á n’ ella <br> fora com fèrmel á mí. ROSA. ¡Tanta mercé, mi senyora <br> baronesa!… BARONES. Re… acabát…<br> y ara… tot quedi olvidát. <br> La pau la tèva ávia implora, <br> y aquest abrás la pau sella. <br> ¡Enguerrant! ¡Fill! ¿Ploro? ¡Vès! <br> ¡Vès!… No sò bona per res… <br> ¡Me faig vella… ’m vaig mòlt vella!<br> (''Se’n va ab Agneta y Rosa.'') === ESCENA XII. === LO BARÓ, ARNAL BARÓ. ¡S’ha vist may sort com la mèva! <br> De tot tè culpa ’l Arnal. ARNAL. Mi senyor. BARÓ. De tú parlava<br> en aquest precís instant.<br> La mèva senyora ávia<br> m’ ha fèt aquí un sermó llarch;<br> es á dintre ara ab la Rosa, <br> y fins tinch pòr que tardant, <br> com tú tardas tant, per terra <br> vagin tots nostres treballs. ARNAL. ¿Y vos ha dit al parlarvos, <br> quelcom que ‘ns puga indicar <br> que coneix la indigne trama <br> qu’ havém de portar á cap? BARÓ. ¡Cá! Raresas del sèu génit; <br> estranyesas de ’ls sèus anys, <br> que jo he fingit acatarlas,<br> mòlt humil y ab lo cap baix, <br> perque nos fòs cás que, irada, <br> fès, com pot fè, un disbarát. ARNAL. Senyor: aixó es lo que temo, <br> si vos tinch de parlar franch. <br> He vist avuy la vostr’ ávia <br> recelosa ab vos com may, <br> y ja qu’ aixó no us reporta <br> res mès que ‘l goig d’ un instant, <br> y per éll abatéu l’ honra <br> d’ aquest ángel de bondát, <br> excitéu l’ odi d’ un pare, <br> y preparéu tants de mals <br> potser damunt vostra casa <br> y ‘l nom gloriòs dels passats, <br> olvidéu á la doncella, <br> y entre tants rosers de Maig <br> com hi ha en los pobles qu’ voltan <br> vostre castell senyorial, <br> bè hi trovaréu una rosa <br> mès bonica, sino tant. BARÓ. ¡Bè… mòlt bè… mòlt bè t’ esplicas! <br> Mes no m’ enganyas, Arnal; <br> altre… un altre es lo misteri <br> causa del tèu bon obrar. <br> Al fí l’ he pogút entèndrer… <br> No hi fá re… Acabém aviát. <br> Fá dias que per escusa <br> tèns la de que no s’ en ván <br> l’ Esquerrá ni mestre Jordi. <br> Avuy ho tinch disposát <br> tot de manera que prompte <br> sol á la casa estarás. <br> Jo ‘t preguntarè com sempre <br> desde cal ferrer de dalt, <br> tú ’m contestarás del modo <br> que tenim ja concertát, <br> y, per última vegada, <br> lo tèu pare, ’ls teus germans, <br> la tèva mateixa mare <br> viuhen de mas heretáts. <br> Si avuy no es mèva la noya, <br> si per ço no has procurát,<br> si no fas qu’ ella mateixa <br> me rebi á la porta amánt, <br> los tèus pares serán pobres,<br> perque ningú amparará <br> á quí á renyir s’ atreveixi <br> ab lo sèu senyor feudal, <br> y, mentres de pena morin,<br> tú serás de mí olvidát;<br> ni tú serás mès mon patge,<br> ni élls llaurarán mès mos camps. ARNAL. ¡Oh!¡ Mare mèva!… BARÓ. ¡Ja’m canso<br> de sostenir tants ingrats!<br> (''Se’n vá.'') === ESCENA XIII. === ROSA, ARNAL. ARNAL. ¡M’ está bè… mòlt bè!… Ho mereixo <br> perque sòch un criminal. ROSA. ¿Qué tens? ARNAL. ¡Ah! Res… ¡Tant se val!<br> En estant sol m’ entristeixo. ROSA. Arnal. ARNAL. Rosa. ROSA. Escolta. ARNAL. Parla. ROSA. Tinguém una esplicaciò;<br> ni tú pots dirme que no, <br> ni jo mès déch aplassarla. ARNAL. No veig jo per quin intent… ROSA. Comprench que ‘t donga sorpresa. <br> La senyora baronesa <br> surt d’ aquí en aquest moment. ARNAL. No la he vista. ROSA. Ni podias;<br> per l’ altra porta ha surtit. <br> ¿Sabs, Arnal, lo qué m’ ha dit? <br> Lo que tú ‘m vás dir fá dias. <br> Qu’ ennamorát de mí un noble, <br> s’ ha proposát conseguirme, <br> qu’ ella ho sab y que vè á dirme <br> que, ja que ‘s trova á n’ al poble, <br> jo visca mòlt recelosa <br> del mèu bon pare al costát, <br> que busqui un marit honrát, <br> y qu’ ab éll siga ditxosa. ARNAL. ¿Y t’ ha dit lo noble quí era? ROSA. May lo nom m’ ha volgút dir. <br> Mes jo t’ ho déch prevenir <br> perque en tú ’l mèu cor espera. ARNAL.¡Esperas! ¡Pobre esperansa <br> que morirá al ser nascuda! <br> ¡Qué trista es, Rosa, quant muda <br> en desengany la confiansa! ROSA. ¿Mes per qué, Dèu mèu, per qué? <br> Quant tot just fá avuy tres dias <br> vás venír duentme alegrías, <br> portador d’ amor y fé, <br> ¿cóm pot ser qu’ avuy me digas <br> paraulas de desconsol? <br> ¡Mòlt mès temps tarda lo sol <br> en fer grogas las espigas <br> que ’l mèu amor no ha durát! <br> ¡Flors del mèu cor, rosas bellas, <br> no heu arribát á poncellas <br> que ja vos heu mustigát! <br> Pero aixó, ¿de qué en venjansa? ARNAL. ¡Veyas si es de tigre ‘l cor! <br> Aixó en premi del amor <br> que vá cumplirmel d’ esperansa. ROSA. ¿Tèns celos? ARNAL. May me’n has dát. ROSA. ¿M’estimas? ARNAL. Penso que massa. ROSA. ¿Tè dol deixarme? ARNAL.  ’M traspassa. ROSA. ¿Ets inconstant? ARNAL. Sòch ingrát. ROSA. ¿Los mèus passáts? ARNAL. No ’n sè res. ROSA. ¿Tinch taca á l’honra? ARNAL. Ni una. ROSA. ¿Es dol amarme? ARNAL. Fortuna. ROSA. ¿Per qué doncas m’has sorprès<br> ab tant estranya mudansa?<br> ¿per qué trossejas mòn cor? ARNAL. Escolta, y vés si l’amor<br> pot viurer ja d’esperança.<br> ¿Estimas tú al pare? ROSA. Massa. ARNAL. ¿Si visquès ta mare? ROSA. Mès. ARNAL. ¿Als teus germans? ROSA. En eccés. ARNAL. Los junta amor. ROSA. Los enllasa. ARNAL. Sòn la familia. ROSA. Vritát. ARNAL. ¿Cóm fá la ditxa? ROSA. Reunida. ARNAL. ¿Qué ‘s don’ per ella? ROSA. La vida. ARNAL. ¿Qui no ha fá, qu’ es? ROSA. Un malvát. ARNAL. ¿Déu re aturarnos? ROSA. May re. ARNAL. Per ells l’amor. ROSA. Fins l’amor. ARNAL. Per ells…¡l’honor! ROSA. ¡May l’ honor! ARNAL. Donchs jo ’ls estimo ab mès fé.<br> ¡Jo, per no ser fill ingrát,<br> pe ’ls mèus germans, pe ’l mèu pare,<br> per la mèva pobra mare,<br> tè perdrè sense pietát! === ESCENA XIV. === Los mateixos, JORDI. JORDI. Fòra aixó, si’l pare d’ella,<br> per salvarla no vetllès. ARNAL. (¡Ah! ¡ ’L sèu pare!) ROSA. (¡ ’L pare!) JORDI. ¿Quí es<br> que vivint jo l’ atropella? ARNAL. (¡Quín compromís, Dèu del cel!) JORDI. Tot ho he sentit. Vils los dos.<br> Ella ingrata. Lladre vos.<br> ¡M’arrenquéu lo cor d’arrel!…<br> (''Agafa un mall.'') ARNAL. ¡Mestre Jordi! (''Espantát'') JORDI. No: es treball,<br> que faig sempre en semblant acte.<br> A n’aquí, may d’honra ’s tracta,<br> que jo abans no agafi un mall. ARNAL. Tinguéu calma; en moments tals <br> ab son cor deu parlá un pare. JORDI. No sò ’l pare… jutge sò ara. <br> Que parlin los criminals. ARNAL. Jo, no. JORDI. Parlaréu los dos. ARNAL. Jo no. JORDI. Parlaréu… no m’ erro. <br> ¡Llamp de Dèu! ¡Doblego ’l ferro <br> y es un xich mès fort que vos! ARNAL. Mes si ab tot, jo ‘l cap d’ avall <br> no parlès. ¿Qué succehiria? JORDI. Mòlt sencill; vos estendria <br> als mèus peus d’ un cop de mall. ROSA. ¡Oh! ¡Arnal!… Sí; fá lo que díu. <br> ¡Párlalhi amor de ma vida, <br> parla… parla desseguida! ARNAL. Preguntéu. JORDI. Aixís cumplíu.<br> ¿Cóm de vos vá sè estimada? ROSA. Jo, pare… JORDI. Calla. ARNAL. Senyor… JORDI. Primé ’l lladre malfactor.<br> Desprès vindrá la robada. ARNAL. Oh! ¡Per pietát, mestre Jordi!<br> Del vostre lloch no abuséu<br> Sòu pare d’ ella, no féu<br> que de que sò home ’m recordi. JORDI. Per quí com vos es traidor… ROSA. ¡Pare! JORDI. Res de mida passa.<br> ¡Jo poguès, ab una massa, <br> clavarvos tascòns al cor! ARNAL. Feuho, si ho meresch, per vos; <br> feuho; mes no ’m diguéu lladre. JORDI. Si es lo nom que mès vos quadra, <br> si ‘l van tréure exprès per vos. <br> Als altres, los diuhen lladres, <br> los ho diuhen, mes no ho sòn. <br> Vos sí qu’ ho sòu; lladre d’ honra, <br> lladre d’ afectes del cor. <br> Lladre del amor d’ un ángel, <br> que per vos pert cor y nom. <br> Lladre, mès lladre qu’ els altres, <br> que ‘ns roban fruits, plata y or. <br> ¿Quín es mès lladre? A mí un dia <br> m’ han près la fusta del bosch, <br> y al endemá, d’ altra llenya, <br> no ha faltát á casa foch. <br> ¿Quín es mès lladre? A mi un dia <br> m’ han robát cent unsas d’ or, <br> y del mal de no tenirlas, <br> ma filla m’ ha dát consol. <br> ¿Quín es mès lladre? De l’ era <br> m’ han près cent garbas d’ un cop, <br> y á l’ altra anyada, sembrantne, <br> m’ ha tornát á eixir blát nou. <br> Pero ara no; el que tú ‘m robas <br> no ho pot torná nát al mòn; <br> es lo sonrís de ma filla, <br> es sa ventura y repòs, <br> es la alegría d’ un pare, <br> es l’ honra pura de un nom, <br> y aixó, home vil, no ’s recobra, <br> nos guanya com plata y or, <br> no creix, com al bosch la llenya, <br> no neix, com lo blat, de nou. <br> ¡Lladre, mès lladre que ’ls altres! <br> ¿Quín es mès lladre? Respon. <br> Lo quí roba lo que ’s trova, <br> com es llenya, blat y or, <br> ó ’l que roba lo que’ns mata,<br> com es honra, ditxa y nom? ARNAL. ¡Oh! ¡Matéume per pietát! JORDI. Pero abans d’això, parlemhi. ARNAL. Preguntéume vos. JORDI. Tornemhi<br> com si res haguès passát.<br> ¿Com vá náixe aquest amor? ARNAL. Aixó… ni ho sab la doncella<br> ni jo mateix. JORDI. ¡Ni ho sab ella! ARNAL. Lo meu amo es cassador… ROSA. Jo anava al bosch cada dia. ARNAL. Cassava jo… ROSA. Y jo cullia<br> de ginesteras la flor, ARNAL. Los gossos… lladrant… lladrant… ROSA. Se ’n ván venir cap á mí.. ARNAL. Jo vaig anar cap allí… ROSA. Y jo ’l vegi tant galan. ARNAL. Desd’ allavors… ROSA. Desde ‘l dia<br> que jo á n’ al bosch lo vaig véurer… ARNAL. Potser vus costi de creurer. ROSA. Tal volta algú no ho creuria. ARNAL. A buscar ma ditxa anava. ROSA. Y jo cada tarde hi era… ARNAL. Y ella hi era la primera… ROSA. Y cullint flors l’esperava. ARNAL. Llavors… ROSA. Llavoras… ARNAL. Lo cor… ROSA. Movia ’l pit. ARNAL. Palpitava. ROSA. Ja’l volia. ARNAL. L’estimava. ROSA. Y ’ns vám jurá etern amor. ARNAL. Y hem seguít. ROSA. Y hem continuát. ARNAL. Y á la montanya. ROSA. Y al bosch. ARNAL. Y á la reixa. ROSA. Y en ’sent fosch ARNAL. Del nostre amor hem parlát. ROSA. Mes sempre honráts. ARNAL. ¡Sens anhel<br> qu’ atentès al honor vostre:<br> amor tan pur com lo nostre,<br> no mès que’ls angels del cel! ROSA. ¡No dòna’l riu á la canya<br> may un mirall ab tal joya!<br> ¡No hi ha cap margaridoya<br> tant blanca á dalt la montanya! JORDI. ¡Oh! ¡Fills mèus, si ‘l qu’ he sentit <br> poguès ser la vritát pura! <br> Mes, ¿quí sab, quí m’ ho assegura?… === ESCENA XV. === Les mateixos. BOY, BIEL. BOY. Jo, qu’ he vetllát dia y nit. BIEL. Y jo qu’ sempre ’ls seguia. BOY. No t’ han mancát poch ni gaire. BIEL. Oy que ’s cert. BOY. ¿Vritát, manxaire? BIEL. Jo ho juro. BOY. Y jo ’n posaria<br> les mans ’l foch. JORDI. Donchs, llavors…<br> si es cert tot com me diéu ara, <br> ¿per qué no vás dí al tèu pare <br> la vritát d’ aquets amors? ROSA. Sempre dins de un temor presa <br> jo una cansò us escoltava, <br> y, pare, ‘l que m’ estimava <br> era un criát de la noblesa. JORDI. Pero no mès n’ era un criát. <br> Deshonra tant sols pot dú <br> lo posar amor á un noble; <br> mes si un criát ja ‘s fill del poble, <br> ¿per qué no pot ser per tú? <br> ¿La vols tú án’ ella? ARNAL. ¡La vida<br> daria per alcansarla! JORDI. ¿Lo vols tú á n’ ell? ROSA. Lo cor parla<br> batent ab forsa sens mida. JORDI. ¿Per qué donchs dels vostres llabis,<br> allí, apostát pe ‘l honor,<br> he sentit del aimador<br> paraulas qu’ eran agravis?<br> ¿Per qué has dit ab véu terrible:<br> Rosa, jo he mort lo tèu cor? ARNAL. Perque es la vritát, senyor;<br> lo nostre amor no es possible. JORDI. ¿Y per qué? ARNAL. Ni us ho puc dir,<br> ni dientho res podéu ferhi.<br> Mestre Jordi… es un misteri<br> doloròs, que ’m dú á morir. JORDI. ¿Sabs que ’s Esquerrá? BOY. Jo, prou. JORDI. Digas. BOY. Tú arréglat, jo ja<br> sè ’l que haig de fè y ’s fará.<br> ¿Oy, manxaire? BIEL. Oy. JORDI. ¿Ni us mou<br> lo dòl d’un pare? BOY.  ‘M mourias<br> sino fossis pare qu’ erra; <br> aixó s’ ha de fè ab la esquerra <br> y tú ab la dreta ho farias. JORDI. ¿Sabéu de mi mala fama? ARNAL. No la puch saber mès bona. JORDI. ¿No es prou honrada per dona? ARNAL. Es massa honrada per dama. JORDI. ¿S’ hi negan los vostres pares? ARNAL. Mos pares vólen quant vull. JORDI. ¿S’ hi nega acás vostre orgull? ARNAL. Del poble sò, sòm confrares. JORDI. ¿Donchs si tots cedim així,<br> quí á n’ aquets amors s’ oposa? ARNAL. Quí per mí mana y disposa. <br> Lo Barò de Vallgorguí. JORDI. ¿Lo senyor barò? ¿Per qué? ARNAL. Perque… li plau no volerho. <br> Així com així, ’l saberho <br> no us serviria de ré. JORDI. ¿Qué no ’m serviria diéu?<br> (''Anant correns á obrí un armari y trayent diners.'') ROSA. ¡Pare! BOY. ¡Jordi! ARNAL. ¡Vos! BIEL. ¡Nostramo! JORDI. Quant jo un deute ab dret reclamo,<br> ningú me ‘l nega, si ’l déu.<br> Biel, un got d’ aigua en un plat. BIEL. Pero… jo… JORDI. ¡Un got de seguida!<br> Ningú nát, may en la vida, <br> m’ ha degút, si jo he pagát. <br> Avuy cau la mitja anyada <br> del cens á la baronesa; <br> paraula es ja compromesa, <br> y avuy déu serli pagada. <br> Avuy cáu la mitja anyada <br> del cens á n’ al méu honor; <br> no crech que tinga valor <br> per negármela, obstinada. <br> Cobrant així, vull que caiga <br> en cumplirme ’l deber sèu: <br> que ’m pagui ella lo qué ’m déu: <br> jo li duch l’or y ’l got d’aigua. ROSA. ¡Pare! BOY. ¡Jordi! ARNAL. ¡Pel cel! JORDI. Rés,<br> ó quí m’ atura ‘s deshonra.<br> Vaig á cobrá un déute d’ honra<br> que ’n toca part á tots tres.<br> (''Se’n vá seguit de Biel qu’ dú’l got d’ aigua.'') === ESCENA XVI. === ROSETA, BOY, ARNAL. BOY. (Ara ’l patge déu pensar<br> ja ’n tenim un fora.) ARNAL. ¡Oh, Rosa! ROSA. ¿Somrius, Arnal? ARNAL. Veig ditxosa<br> pot ser ma estrella brillar. ROSA. ¿Creus tú qu’ aquest pas del pare? ARNAL. ¡Ma sort en éll veig compresa! ROSA. ¡La senyora baronesa! ARNAL. T’estima com una mare. BOY. ¿Qu’ havéu dit? ¿Y ara penséu? ROSA. ¡Ho díu, Boy! ARNAL. Hi tinch confiansa. BOY. ¿Creyéu potsè?… ARNAL. Es esperansa. === ESCENA XVII. === Los mateixos, BIEL. BIEL. ¡Ay, Rosa, Rosa, corréu! ROSA. ¿Qué hi ha? BOY. ¿Qué tens? BIEL. L’amo. ARNAL. Digas. BIEL. ¡Ell ha quedát com un marbre;<br> jo igual que la fulla al arbre,<br> tremolant!… BOY. ¿Per qué ’t fatigas?<br> ¿No pots parlá? BIEL. Estich sorpres…<br> Tombavam la contada,<br> quant vè ‘l batlle ab gent armada.<br> l’ enrotlla, y se ’l endú près. ROSA. ¡Reina del Carme adorada! ARNAL. (¡Oh! ¡Quína infamia, Dèu mèu!) BOY. (Es lo barò, es lo plan sèu… <br> Deixém la gábia parada.) ROSA. Mes, ¿per qué? ¿De qué l’ acusan? <br> ¿Qué fá lo mèu pare? ΒΟΥ. ¡Rosa!<br> ¿Pots temer d’ ell mala cosa? ARNAL. Fá que ’ls que podan abusan. (''S’ ou lo fluviol al hort.'') BIEL. (¡Ah!  ‘L cansonè… ’l nèt del batlle<br> qu’ estima á… Jo ’l salvo.)<br> (''Se’n vá.'') ROSA. ¡Oh! No.<br> ¡Jo dech seguí al pare, jo!… BOY. ¿Tú? Tè. ¿Veus aquesta ratlla?<br> Donchs tú no’n passas. ROSA. ¡Mes ara! BOY. Si may la dreta s’ esguerra <br> ¿quína treballa? La esquerra. <br> Desd’ ara… jo sò ’l tèu pare. ROSA. No tinguéu pòr. Obehirè. BOY. Vès á la porta y espera. <br> (Ara parem la ratera.)<br> Confío en vos. (''Encaixant ab Arnal.'') ARNAL. Vetllarè. (''Boy s’en vá, Rosa tanca la porta, y desprès, adelantantse, díu:'') ROSA. ¡Dèu mèu, tinguéunos pietát! ARNAL. No tingas pòr; no ha fèt res, <br> y un cop vist lo mal entés <br> tornará á está al tèu costát. ROSA. Perque ’l cel ho vulga així <br> me ’n vaig á resar. (''Se’n vá.'') ARNAL. ¡Ay Rosa!<br> Jo, que vull ferte ditxosa,<br> jo haig de sè ‘l tèu assesí. <br> ¿Y diuhen que ’l feudalisme <br> ja no pot res? Ment quí ho díu. <br> Lo poder del rich altiu <br> sempre es rey, si tè cinisme. <br> Sí, ho es, perque ’l mateix poble <br> que ’m podria amparar ara, <br> es quí primè ’m desampara <br> per pòr d’ enutjar al noble. <br> ¿No sòn al fi iguals treballs? <br> Sempre… ho vol la Providencia… <br> ó per lleys ó per influencia<br> hi haurá senyors y vasalls.<br><br> (''S’ouhen tres cops de mall lluny, á l’ altre ferrer.'')<br><br> ¡Ah! ¡La senya!… ¿Qué farè?<br> Ell la fá creyent segú<br> que no queda aquí ningú<br> ab l’ amo prés… ¿Respondrè ? <br> ¡Oh! ¡Quína situaciò <br> es aquesta… mare mèva! <br> ¡Per un cantò la sort tèva <br> en mans del senyor barò, <br> y per altre ‘l mèu amor, <br> lo sér qu’ alenta ma vida, <br> del quí, ab ánima envilida, <br> destrueixo l’ honra y lo cor! <br> ¡Oh! ¡Sí… la mare ans que tot! <br> ¡Ans que tot, la pobre mare! <br> (_Sospen lo mall damunt l’enclusa y demostra la violencia de la lluita que li trosseja ‘l cor._)<br> ¡Oh! ¡No puch! ¡No puch!… ¡Encara <br> l’ amor d’ ella es quín mès pot!<br> A n’ al mèu crim cerco escusa,<br> y, al alsá ‘l mall, ab horror<br> lo veig ja, esclatantme ’l cor. <br> al damunt d’ aquesta enclusa. <br> Y, ab tot, me dech decidir. <br> Si á la tercera vegada <br> que la senya m’ es donada <br> mòn cor se vol resistir, <br> jo, despedit del castell, <br> del barò no seré patge, <br> anant pe ‘l mòn en romiatje, <br> ab mòn pobre pare vell, <br> ma trista mare malalta. <br> los mėus germanets petits, <br> de fam, de fret arraulits,<br> de pá, d’ abrich sentint falta!… <br> ¿Y per voler ser honrát, <br> y per no faltar al cor, <br> y per no matar l’ amor. <br> sense gota de pietát <br> veuré morir ab cor dú <br> la mèva mare estimada? (''La senya.'')<br> ¡¡Ah!! ¡La segona vegada! <br> Sí, mare mèva, ¡per tú! <br> (''Dòna ’ls tres cops y queda horrorisát.'') ROSA. ¡L’ Arnal! ¿Qué fás ab lo mall? (''Surtint''.) <br> ¡Oh! ¡Rosa! ¡Si tú ho sabias!… <br> Un crím que t’ esferirias. <br> ¡Fuig, fuig camí ral avall! <br> Mes no… no fugis… espera… <br> Si fugias… ¡lo mèu pare <br> y la mèva pobre mare!… <br> ¡Oh… no… no… de cap manera! <br> ¡Lluny d’ aixó; al senyò barò <br> surt á rébre… á rèbrerl’ vès; <br> réb-lo, y jo rebi desprès <br> la vostra maledicciò! ROSA. ¡Pero l’ Arnal… pel cel… digas! ARNAL. ¡No… no ‘m toquis… sò un traidor! <br> ¡Fuig de mí… fuigne ab horror! <br> Quant dauradas las espigas <br> fassin garbas per los camps, <br> ta casa estará esfondrada <br> com si l’ haguès arrasada <br> lo foch del cel ab sos llamps; <br> tú, sèns corona de rosas, <br> jeurás en ta sepultura ; <br> ton pare sa desventura <br> ab sas llágrimas copiosas <br> plorará boig per lo mon, <br> y sense filla y sens honra. <br> abatút per la deshonra, <br> no podrá ni alsar lo front. <br> ¡Tot aixó aquí haurá passát. <br> y el tèu amant ho haurá fèt. <br> Siga quín siga ‘l secret <br> qu’ á n’ això t’ hagi portát, <br> sò un criminal, sò un traidor; <br> t’ he perdút, Rosa, coneixme;<br> jo váreig véndrert’… maleéxme! <br> ¡Lo mèu desditxát amor, <br> á tal extrem t’ ha portát! <br> ¡No… no… fuig Rosa: escupiume, <br> abominéume y malehíume <br> per tota una eternitát!! (''Se’n tá delirant.'') ROSA. ¡Reina del cel! ¿Qué ’s això? <br> (''Y prenent la llumanera se’n vá detrás d’ ell.'') === ESCENA ULTIMA. === BOY, BIEL, ROS, FADRINS, BARÓ. (''Tots per l’ordre que ‘s vagin indicant. Primer apareix Boy per la trapa portant un fanal mòlt gros ab quatre blens encesos, y desprès de cerciorarse de que no hi ha ningú á la escena, crida á Biel y als fadrins que pujan cautelosament, portant lo primer un fanalet petit, tambè encés, y eynas. Tota aquesta escena es muda y dirigida per Boy. Mana que ’ls fanals s’ amaguin y ho fan. Desprès, sempre ordenút per Boy, los fadrins s’ amagan á un racó havent agafát los malls. Biel entra lo sèu fanalet encés al últim quarto de la dreta del espectador deixant una escletxa de la porta oberta que deixa veurer una ratlla de claror. Quant Boy ha mirát si está bè, dòna ordre á Biel de que’s fiqui al quarto y al Ros de que obri la porta. Los dos obeeixen y tots s’ amagan. Boy pica tres cops de mall. Apareix lo Barò á la porta del fondo y al véurer lo quarto de la claror respira ab alegría y se’n hi vá. Al arribarhi, lo llum s’ apaga y ell dupta un rato, al fí hi entra. Ros tanca la porta del fondo. Boy qu’ ha tancút la del Barò díu baix á Ros que penji ‘l fanal gros encés al mitj de la botiga, un fadrí manxa y encen lo foch y tots se preparan pera treballar. En això s’ ou trucar á la porta del Barò. Boy obra y surt Biel. Boy li pregunta si ha logrút sòn objecte, y Biel en contestaciò li ensenya un anell d’ or y una espasa, vist lo qual, Boy, content, díu:'') BOY. Ara, com quí no fá res,<br> si crida, aixordar la casa. (''Biel qu’ ha baixát fins á sòta’l fanal examina las duas joyas y díu:'') BIEL. Un anell d’ or, y una espasa… <br> m’ ho ha regalát lo promes. (''En aquest moment lo Barò, que tancát dins del quarto ha comprès l’ engany, crida, demanant aussili:''–¡A mí l’ Arnal! ''Boy, qu’ ho sent, dòna ordra de picar per ofegar los sèus crits y, trayent ferros bermells de la fornal, ell y tots los ferrers se posan á á picarlos. Tota aquesta escena rápida. Cuadro. Cau lo telò pausadament.'') FI DEL ACTE SEGÒN. == ACTE TERCER == La mateixa decoració. === ESCENA PRIMERA. === BOY, BIEL. BOY. Ja sòn fora. BIEL. Ja ho veig ja:<br> pero s’ha de mirar bé:<br> sòn joves y si un no tè<br> judici per ells… BOY. ¿Qué hi há?<br> Acabém d’ un cop, enrahona. <br> Al últim no déu ser ré. BIEL. ¿Qué no déu ser ré? ¿Y per qué? BOY. Perque sempre ’m fás la mona <br> dient que sabs y que no sabs <br> y en ta vida has sabút cosa <br> que ’ns puga ser profitosa <br> per poder lligarhi caps. BIEL. ¡Que no he sabút cosas jo!… BOY. No. Y… si ’n sè… jo sè ’l que ’m costa. BIEL. Vaja donchs. ¿Fem una posta?<br> ¿Quí sab mès cosas? BOY. ¡Jo, jo! (''Rient''.)<br> ¡Potsè encara ’m farás véurer<br> lo blanch, negre! BIEL. Y es vritát.<br> Jo sò blanch y… enmascarát,<br> sò blanch… negre. BOY. Donchs á véurer. BIEL. Primer de tot. ¿Qué juguem? BOY. Si tú perds, una estirada<br> d’aurellas. BIEL. ¡Ah! ¡Qu’ us agrada! BOY. Y jo un trenti. BIEL. Comensém. ΒΟΥ. Si perts un’ aurella á terra. BIEL. ¡Oh! Bè; encara no heu guanyát. BOY. ¡No tinch de guanyarte, gát! <br> ¡Veus que ‘m senyo ab la má esquerra! <br> ¿Cóm vols que perdi? Sè cert <br> que ’l cavallè allí tancát <br> tota la nit ha trucát <br> y el nostramo no l’ ha obert. <br> Com que tot ho oloro, sè <br> lo qu’ acabo de dirte ara. <br> Sè que la noya y el pare <br> s’ han entés d’ alló mes bè. <br> Sè que lo d’ ahí agafar <br> á n’ al nostramo, vá ser <br> fèt fè per ‘quest cavaller <br> qu’ án’ al batlle ‘l vá acusar. <br> Sè que ’l salvarse desprès <br> vá ser fèt pe ’l del fluviol, <br> que ’s nèt del batlle, y que vol <br> que, per tú, ella l’ estimès. <br> Sè que ‘l nostramo perdona <br> á n’ al criát, qu’ arrepentít. <br> la vritát de tot li ha dit, <br> y que la noya li dòna. <br> Sè que ‘l poble, qu’ ha sabút <br> l’ insult fet á mestre Jordi, <br> vol que ‘l castell se ’n recordi <br> y está irát y conmogút. <br> Sè lo que vá y lo que vè, <br> sè lo que hi ha y que no, <br> y sè ’l que sabs que sè jo, <br> y sè ’l que no sabs que sè. <br> Y sè tant, y tant no sòn <br> los mèus informes en l’ aire,<br> que sè que tú ets lo manxaire <br> mes dropo qu’ hi ha en lo mòn. BIEL. ¿Y no sabéu mès? BOY. No. BIEL. ¿No? <br> Donchs havéu perdút la posta. BOY. ¿Per qué? BIEL. Perque ab la resposta<br> m’heu provát que jo tinch rahò.<br> La posat es si jo podia<br> saber mès que vos. ΒΟΥ. Vritát. BIEL. Lo que sabèu m’ho heu contát<br> y ja ho sè sino ho sabia.<br> Donchs jo vos guanyo en saber<br> que, quant per tonto ’m teniau. <br> vos, sabent tant, no sabiau <br> que jo no sapiguès ré. (''Fuig''.) BOY. ¡Ah, pillo! M’ has atrapát. BIEL. Bè, no us enfadéu per ço. <br> Com que ja sabéu que jo <br> de tot tinch d’ está enterát. BIEL. ¿Y per qué? BIEL. Home, per ‘quest pobre<br> qu’ allí baix toca ’l fluviol; <br> ¿á qué vè que ’l torri ’l sol, <br> ni que ’l toqui, si tot sobra? BOY. Bè, si acás no tingas pòr; <br> convenintho ab la Roseta… BIEL. Sí;… déuli una carbasseta… BOY. Ja, ja; que sembli un melò. BIEL. Que no se ’n ressenti gaire. <br> y quedi jo ab dignitát. BOY. Ja pots manxar descansát; <br> quedarás… com un manxaire. (''Trucan''.) === ESCENA II. === Los mateixos. AGNETA. BIEL. ¿Trucan? ΒΟΥ. Veyas. Mira. BIEL. (''Anant á la porta.'') ¿Qu’ hi ha ? AGNETA. ¡Ave María Purísima !… ΒΟΥ. ¡Ah!¡Vatua! La nassíssima…<br> Tè. (''Dant las claus á Biel.'') BIEL. ¿Qu’ obro? BOY. Obra. (Oy que vindrá<br> bè per lo que jo imagino.) (''Biel obra.'') BIEL. Ja pot entrar. AGNETA. (''Entrant''.) ¿Sabs, bailet.<br> si’l fadrí majò… BIEL. Es aquet. BOY. (Ja veuréu com s’ ix de tino.) AGNETA. Vinch de part de la senyora<br> baronesa, á demanar<br> lo brodát que vá portar<br> de la Verge. (''Biel vá á dirho á Boy.'') BOY. (''A Biel.'') (Surt á fora.<br> Per lo plan que ’m de seguir<br> me convè sè amich ab ella.) BIEL. ¡Au, Esquerrá! BOY. ¿Qué? BIEL. Es doncella. BOY. Per ’quest cantò’ns pot servir. BIEL. ¿Servir? ¿Per qué? BOY. ¡Ja m’apuras!<br> Per lo que sè del plan mèu. BIEL. (¡Pobres angelets de Dèu!<br> Y bè, ré… duas criaturas.) (''Se’n vá.'') AGNETA. ¡Ave María Purísima !… BOY. Sèns pecat. AGNETA. ¿Se pot passar? BOY. Sí, Agneta, y sense trucar. AGNETA. ¡Ay! ¿Tú, Boy? ¡Reina santísima! ΒΟΥ. ¿Sembla qu’ has quedát sorpresa? AGNETA. ¡Que pot ser ja èrats aquí<br> dijous, quant vá vení ab mí <br> la senyora baronesa! BOY. ¿Qué no ’m vás coneixer? AGNETA. ¡Vés!<br> ¡Oh! ¡Y quína cosa mès rara! <br> Jo deya: –¡Tú aquella cara <br> l’ has vista… l’ has vista… y res!… <br> No podia may pensar <br> com, quant, y á n’ aquin moment. BOY. Sí, dona, sí; á n’ al convent, <br> quant hi anava á treballar. AGNETA. ¡Ay! no ‘m parlis d’ allavoras,<br> qu’ hi he pensát mès vegadas… BOY. ¿Eh? ¡Alló son tardas passadas <br> aprofitant bè las horas! AGNETA. ¡Calla, calla; calla, juéu! (''Senyantse''.)<br> ¡Senyor Dèu mèu Jesucrist!… BOY. ¡Agneta! Aixó ’s posa trist… AGNETA. Al Pare, al Fill, perdonéu… ΒΟΥ. ¡Qué fás! ¡Qu’ has esbalotát! <br> Ja sabs que ‘l riurer d’ allí. <br> Tot fou festetx, per bon fí. AGNETA. ¡Y bè, y que no es prou pecát! <br> Jo ja me ’n vaig confessar, <br> vaig cumplir la penitencia,<br> y tinch lliure la conciencia; <br> no vull torná á comensar. BOY. Corrent, donchs… no comensém; <br> pero parlém. AGNETA. ¡Ah! Aixó digas. BOY. Parlém d’épocas antigas.<br> Fins avuy qu’aquí ‘ns veyém.<br> ¿Qu’ has fèt? AGNETA. Bè ho pots pensar massa.<br> Com jo m’havia obligát<br> á fer vot de castedát… BOY. (Per forsa.) AGNETA. Vaig buscar trassa<br> d’ aná al castell y servirhi.<br> ¿Y tú, ab tants anys qu’ han passát.<br> Esquerrá has adelantát? BOY. Psi… AGNETA. ¿Qué dius? BOY. No ho sè que dirhi.<br> Com jo ho faig al revès tot. AGNETA. Bè, sí; com ets esquerrá. BOY. Ja tinch algun quarto, ja. AGNETA. ¡Ah! ¿Es a dir, donchs, que fás bot? BOY. (Pesquemla per la avaricia.)<br> Si… no dirè pas que no…<br> cent doblas en un racò… AGNETA. ¡Boy!… ΒΟΥ. (¡Ay! Ja ’m fá una caricia.) AGNETA. ¿Cent doblas dius? Jo tambè<br> las tinch arreconadetas…<br> ¡tant grogas, tant rodonetas! BOY. ¿Juntemlas? AGNETA. No… no pot ser. BOY. (¡Bo! ¡Ja ’s fá la melindrosa!) AGNETA. He fèt vot de castedát… BOY. Y ja ’t será dispensát…<br> La butlla per ço es famosa.<br> Créume, Agneta; fora pòr<br> y acullte al matrimoni. AGNETA. Calla, calla! ¡ Ets un dimoni,<br> un dimoni tentador! (''Senyantse''.)<br> ¡Tú ‘m vols matar… tu ’m perdrias… <br> tú buscas que ’ns condemnesim… <br> tú buscas que!… y ¿si ’ns casesim<br> encara m’ estimarias? BOY. ¿No ’t recordas del convent?<br> tot lo mateix que llavoras. AGNETA. ¡Ay Esquerrá! BOY. ¿Qué? ¿Que ploras? AGNETA. No; suspiro. BOY. Bè: aixó es vent. AGNETA. ¡Ay si jo sabès segú<br> que m’havias d’estimar! BOY. Sí, dona; ¿aixó vols duptar? AGNETA. ¡Oh es que jo ’m miro que tú<br> m’has conegút joveneta,<br> en aquell temps en que closa<br> encara ’s tanca la rosa<br> á dintre la poncelleta,<br> y ara, ¡tant vella, poch sana,<br> y ab las genivas desertas!… BOY. (Sí; sembla las escubertas<br> d’una doctrina cristiana.) AGNETA. Ara’m veus que no sò alló<br> y ab tants anys una doncella… BOY. No, dona: gallina vella<br> fa bon caldo… AGNETA. ¿De debó? BOY. Sí; y encara igual qu’ allá<br> quan pasavam l’estoneta… AGNETA. ¡Ay Esquerrá! BOY. ¡Ay Agneta! ¡Ay Agneta! AGNETA. ¡Ay Esquerrá!<br> ¡Jesus, María, Joseph!<br> ¿Qué faig jo? BOY. Lo que t’agrada. AGNETA. ¡Ay, Sí, sí; ja estic tentada!<br> Vuerè desprès com ho reb<br> lo mèu pare confessor,<br> y, si ho vol, sò ta promesa.<br> La senyora baronesa…<br> ¡Oh! ¡Ay Dèu mèu! Lo que’s l’amor.<br> BOY. ¿Qué? ¡Qué ’t passa! AGNETA. Que parlant<br> m’hi olvidát del sèu encárrech.<br> ¡Ay! No’m faria poch cárrech. BOY. Je tè’l donarè en tornant.<br> Pero ara digas… AGNETA. ¿Qué vols? BOY. La senyora baronesa<br> ¿qué diu? AGNETA. ¡Ah! No; he fèt promesa<br> de no dir ré. BOY. ¿No estém sols? AGNETA. ¡Ah! No, no, no; no hi fá ré.<br> Ella está mòlt enfadada<br> de tot aquesta passada, <br> que díu qu’ ab tant mala fé <br> li ha jugát lo mestre Jordi, <br> y ja tè un propi á Girona, <br> per si aussili se li dòna, <br> que vol qu’ Olot se ‘n recordi, <br> y li ha dát l’ ordre qu’ he dít. BOY. ¡Ay! ¡ay! (Ja sè ’l que volia.) AGNETA. ¡Quins crits feya! ¡Ave María! BOY. ¿S’ ha enfadát? AGNETA. ¡Oh! ¡Y quín neguit!<br> Tant, que m’ ha dít:–Agna, vès: <br> porta ’l vestít de seguida <br> de la Verge, y, en la vida,<br> no ’n vull saber rés may mès.<br> BOY. Donchs, tè; aquí ‘l tèns, que la Rosa<br> ja per tú apunt l’ ha deixát. (''Dantli''.) AGNETA. Adeu, donchs… BOY. Bè; pero… AGNETA. Aviát. BOY. Ara haurás de fè una cosa. AGNETA. ¿Qu ’es? BOY. Que si hi ha algun perill<br> haurás de vení á avisarme…<br> perque… á mí… bè has de salvarme. AGNETA. ¡Ay! Tèns rahò. BOY. Y es clar. AGNETA. Si, fill.<br> Sí, sí… vindrè… á dirtho tot.<br> ¡Pero sobre tot!… BOY. ¡Fuig, dona!<br> ¡Si que la fariam bona! AGNETA. Bè…fás com jo. BOY. Ni un mot. AGNETA. Vaja, donchs… BOY. Estem entessos:<br> que lo que veurás succehir… AGNETA. Jo t’ho vindrè tot á dir. BOY. (Per ço ’t vull.) AGNETA. Y… sòm promessos… BOY. ¿Sí? ¿Serás mèva, rateta? AGNETA. Sí… y quant siguem casáts ja…<br> ¡Ay Esquerrá! BOY. ¡Ay Agneta!<br> ¡Ay Agneta! AGNETA. ¡Ay Esquerrá!<br> ¿M’ estimarás? BOY. ¡Oh! AGNETA. ¿Ab amor? ΒΟΥ. ¡Oh! Y ja abans del matrimoni. AGNETA. ¡Ay no! ¡dimoni!… ¡dimoni! <br> ¡Fuig, dimoni tentador! BOY. ¿Y tú dius que ’t vols casar? AGNETA. Sí. BOY. ¿Y fugias, trapassera? AGNETA. Pero ja era de manera…<br> que’m poguesses atrapar. BOY. ¡Ah traidora! (''Tocantla ab lo dit.'') AGNETA. ¡Ah pillo! BOY. ¡Ah!<br> Quant ja aquesta sigui fèta. (''Benedicciò''.) AGNETA. ¡Ay Esquerrá! BOY. ¡Ay Agneta! AGNETA. ¡Ay Esquerrá! (''Se’n vá.'') === ESCENA III. === BOY, JORDI. Aquest portant la daga y un tros de cota de malla. BOY. ¡Ji! (''Tanca la porta del fondo.'') JORDI. Boy. BOY. ¿Ets tú, Jordi?<br> (Ja mèva la tinch;<br> per lo que convingui<br> qu’ ho cregui sostinch.)<br> ¿Qu’ has fet tanta estona? JORDI. Alli he treballát:<br> tinch llesta la daga del pom cisellát. BOY. ¿Tant prompte? JORDI. Tant prompte. BOY. Ja es treballar fort. JORDI. ¿Quin home no corra<br> quan cerca l’honor? BOY. ¿Es dir, donchs, que pensas? JORDI. Matá al cavaller.<br> Si no’m dòna ’l gendre,<br> que cavi ’l fosser.<br> ¿Las portas? BOY. Tancadas. JORDI. ¿Seguras? BOY. Las claus. (''Mostrantlas.'') JORDI. Avuy hi ha una vida<br> que ‘s juga á n’ als daus. BOY. Segura jugada<br> que pérdrers’ no ‘s pot.<br> Se trova á la plassa<br> juntát tot Olot.<br> Vés, donch pe ’ls bons medis<br> lo que ’s logrará.<br> Si no ho fá la dreta,<br> l’ esquerra ho fará. JORDI. ¿Vèus? ¿Mira? (''Dantli la daga.'') BOY. ¡Bon ’arma! JORDI. No hi ha millor tremp.<br> Quant l’odi treballa,<br> mortal tot ho fém. BOY. ¿Vols dir qu’ ell dú mallas? JORDI. Ne dú de segú;<br> qu’ un vil no ’s previnga <br> no ha vist may ningú. <br> La cansò del pare<br> ne tinch per cansò. <br> Avuy dech cantarla. BOY. No ’t dich pas que no. JORDI. A nit, quant ja á casa <br> m’ ho vás tot contar.<br> –Avuy, jo vaig dirme, <br> tenim de vetllar. <br> Y allá, ab l’ altra mola, <br> y ab l’ altra fornal, <br> comenso ab l’ ajuda <br> d’ un odi mortal: <br> –Repica que pica. <br> bát ferro daguer; <br> bát ferro, per daga, <br> qu’ honrát t’ ha de fer. <br> Batút ja lo ferro, <br> se ‘l tè de trempar; <br> la fornal encésa. <br> foch l’ ha de tornar. <br>  ‘Sent arma per l’ honra <br> deu férsela un sol. <br> Si cridas, manxaire, <br> sabrá lo tèu dol. <br> –Donchs manxa que manxa, <br> jo ‘m deya entre dens; <br> es foch de venjansa <br> lo foch qu’ ara encens. <br> Bermell ja lo ferro, <br> deu serne trempát, <br> ja ‘l cuvell de ’l aiga <br> l’ espera al costát. <br> Lo trech y l’enfonso <br> bermell y bullent: <br> al rebrerlo l’ aigua <br> m’ esquitxa furient. <br> Jo, aguanta qu’ aguanta, <br> per darli fredor, <br> semblava aquella aiga <br> la sanch del traidor. <br> Trempát ja lo ferro, <br> la llima no hi pren; <br> la mola l’ espera <br> per ferlo lluent. <br> Donchs roda que roda <br> la mola ab lo peu; <br> la daga m’ enlluerna <br> del brill que ja treu; <br> Veyentho, no paro, <br> y vinga rodar; <br> la mola que roda, <br> lo ‘cér fá xisclar. <br> La miro ja llesta, <br> ja es feta daguer; <br> –Vés ara si passa <br> las mallas d’ acér. <br> Damunt de la taula, <br> la malla he posát; <br> damunt de la malla <br> la daga hi alsát; <br> del bras, ab la forsa. <br> la daga ha caigút; <br> clavantse á la taula, <br> la malla ha rompút. <br> Llavors, arrancantla, <br> la beso ab amor:<br> –Las mallas traspassa:<br> ja tè arma l’honor. BOY. Psit… JORDI. ¿Qu ’es? BOY. Lo manxaire,<br> que cap aquí vè. JORDI. Donchs parlalhi y digas<br> lo qu’havém de fè. BOY. Lo qu’ahir vaig dirte,<br> qu’ho crech plan segú;<br> si puch, jo ho arreglo,<br> sino ’l noble y tú. JORDI. A dalt, donchs, t’espero<br> si res vols de mí. BOY. Que jo no’t demani<br> no vinguis aquí. (''Jordi se’n vá.'') === ESCENA IV. === BOY, BIEL. BIEL. ¿Donchs qué tal, Boy, vá endavant? BOY. Mòlt. BIEL. ¡Ah! ¿Sí? ¿Es dir que la vella?… BOY. ¡No, home; no ‘t parlo d’ ella! BIEL. ¿Y donchs de qué? BOY. Del mèu plan. BIEL. ¡Ah! El vostre plan. BOY. Y ab tú ara.<br> l’anem aquí á comensar.<br> Comensems a figurar<br> que sò batlle y tinch la vara. BIEL. La vara’l mall. ΒΟΥ. Just; tú aquí.<br> á n’al meu costát t’assentas,<br> perque tú ara representas<br> al secretari. BIEL. ¡Ji, ji!<br> Donchs miréu.<br> (''Pren una planxa de ferro, un guix, y s’assenta.'') BOY. Vinga ’l martell<br> y vejám lo que ’s disposa.<br> (''Pega un cop de martell damunt la enclusa, y espera.'')<br> Primer que vinga la Rosa;<br> desprès de la Rosa, éll. === ESCENA V. === Los mateixos. ROSA. ROSA. ¡Ay, ay! ¿Sòu vosaltres? BOY. Sí. ROSA. M’ ha semblát que sentia ara <br> lo cop de martell del pare. BOY. Donchs jo l’ he dát; vina aquí. ROSA. ¿Qué voléu? BOY. Duas respostas<br> ben claras perque es precís. <br> ¿Qué hi ha del amor que ‘t jura <br> lo patge tancát á dins, <br> y qué t’ ha dít la senyora <br> baronesa quant l’ has vist? ROSA. Del amor que ‘m jura ’l patge <br> sols, Esquerrá, tè puch dir, <br> que ’s tot l’ amor de ma vida, <br> qu’ entelan plors y suspirs. <br> Es una historia de llágrimas <br> que ‘m tè lo cor oprimit. <br> Jo, pobreta enamorada, <br> ¿qu’ havia de fer? motíu <br> era aquest per olvidarme <br> de quí m’ estimava aixís; <br> mes no podia; tocava <br> l’ hora en que ‘l cor oprimit <br> sabia qu’ éll l’ esperava, <br> y ‘l flaire dels romanins, <br> l’ olor de las ginesteras <br> que ‘l bosch floreix cada istiu, <br> semblava qu’ allí ‘m cridava <br> per perfumá ’ls mèus suspirs. <br> Rodeját de tal misteri, <br> un dia aquí vá venir <br> aquell que jo al bosch trovava, <br> prometent ferme felís, <br> y, lluny d’ aixó, desde l’ hora <br> y ‘l punt qu’ aquí vinguè trist, <br> no he vist en éll sino llágrimas <br> amargas d’ un cor ferit, <br> pena dolorosa y fonda <br> qu’ exhala tota en suspirs, <br> y, per últim, lo qu’ á casa <br> vá succehir ahí la nit. <br> Vaig surtir corrents al véureu. <br> contant qu’ al cor afligit <br> la senyora baronesa <br> daria un conort, y ‘l trist. <br> sols vá trová allá amarguras <br> que ’n mil dolors l’ han partit. <br> Y plena de pò, esglayada, <br> vaig corre aquí tot seguit. <br> á plorar en llit d’ espinas <br> la mèva sort infelís, <br> la mèva esperansa morta.<br> lo mèu suspirát desitj,<br> la mèva ilusiò perduda,<br> y el desengany que… ¡Oh! Sí, sí.<br> ¡Me mata, ’m trosseja, ’m gela,<br> me fá lo cor á bocins,<br> y ’l sento en un mar de llágrimas<br> desferse tot en suspirs! ΒΟΥ. (Estima bè; es com son pare.<br> Altre fòra lo sèu fí,<br> si estimès com jo á l’Agneta.) BIEL. (A mí una plorada aixís, <br> me deixaria una cara <br> neta com un serafí.) BOY. ¿Es dir donchs que la senyora <br> baronesa tè vá dir ?… ROSA. Qu’ ho sab tot pe ‘ls qu’ á defora<br> esperavan al seu fill,<br> y que no contéu ab ella<br> sino per castigá ’l crím. BOY. (Sí, vaja; l’ han enganyada:<br> lo mateix que l’ Agna ha dit.) <br> Biel. BIEL. ¿Qué? BOY. Fes una rodona.<br> ab lo guix que voldrá dir : <br> “La senyora baronesa”,<br> y, al costát, la creu… aixís. <br> Ab ella ja estém entesos. <br> Que vinga ’l criát tot seguit, (''Dòna una clau á Biel. Aquest obra la porta ahont se suposa estar Arnal y se’n entra á dins.'') ROSA. ¡Oh! ¡Esquerrá! ¡Pe ’l cel, salvéulo! BOY. Jo arreglarè ’l compromís. <br> ¿Tú creus que tens de casarthi? ROSA. O, sino ho logro, morir. <br> Lo sèu crím no tè disculpa; <br> pero jo sens éll no visch. ΒΟΥ. Donchs vesten y en mí confia. ROSA. ¡Ay vulgau Dèu! (Se’n vá.) BIEL. (''Tornant''.) Ja es aquí. BOY. Donchs, manxaire, cara negra<br> y vejám com ne surtim. === ESCENA VI. === Los mateixos, ARNAL. ARNAL. ¿M’ha dit lo bailet manxaire,<br> que vos m’he cridát? BOY. Jo… Sí.<br> Y ara ’ns entendrém aquí <br> sens contar que ’ns costi gaire. ARNAL. Anéu dient. BOY. No hi ha una vida<br> millor que la del ferrer; <br> mal dit: millor ja ho pot ser; <br> pero no mès divertida. <br> Ell sab que si tè algun mal <br> lo cantar los mals espanta, <br> y tè unas cansòns, que canta, <br> qu’ ell ne díu de la fornal. <br> Aquí ‘n tenim duas. L’ una <br> la canta l’ amo esmolant; <br> l’ altra jo allí, repicant, <br> quant estich de bona lluna. <br> En l’ una ‘l que ’l mal vá fer<br> se casa y tot així ho paga; <br> en l’ altra “ ‘s clava una daga <br> passant las mallas d’ acer.”<br> Diguéu donchs quina vos val <br> y corréu, perque ‘l temps vola: <br> la cansò d’ allí á la mola, <br> ó la d’allí á la fornal. ARNAL. Miréu, Esquerrá. BOY. Diguéu. ARNAL. Jo ahí, obcecát y confòs, <br> vaig fè aqui… un crím alevòs,<br> qu’ un dia al fí compendréu. <br> Avuy no mès vos puch dir <br> que jo, penedit de tot, <br> sense dirhi en contra un mot, <br> com vos manéu, vull cumplir. <br> Mes no puch quedar ingrát. <br> No puch, salvant vostre honor, <br> sè infame y causar la mort <br> del mèu pare desditxát<br> y la mèva pobra mare. <br> Vull cumplir, cap dupti us quedi; <br> pero ho dech lográ ab un medi <br> qu’ he pensát justament ara. <br> ¡Oh! Sí, sí, Boy; no ho duptéu. <br> Una véu del cor m’ ho crida, <br> Així á tots salvéu la vida,<br> y l’honra de tots salvéu.<br> Deixéume surtir; mitja hora<br> podré tardar en tornar,<br> y la pau juro portar<br> que la pobra Rosa implora.<br> Deixéume surtir pe ’l cel<br> si voléu l’honra y la vida,<br> y pe ’l cel sigui benehida<br> l’hora ’n que oiu mòn anhel. BOY. ¡Je, je! ¿Manxaire? BIEL. ¿Qué mana? BOY. Que ’t sembla si ’ns creu llanúts. ARNAL. ¡Oh! No; vos tinch conegúts, <br> sè que tota astúcia es vana; <br> pero sè que teníu cor, <br> y aixó es la mèva esperansa. <br> Jo sempre poso confiansa <br> en l’accént dòls del amor. BOY. ¿Y si surtíu, qué faréu? ARNAL. Trová un medi per lograr <br> que ’l senyor barò acceptar <br> vulga lo plan que voléu. BOY. ¡Lo senyor barò! Allí espera <br> y li podéu parlá en plata; <br> per ço ni una ni altra rata <br> tè d’eixir de la ratera. <br> Vindrá y li podéu parlar. ARNAL. No escoltará: convensút <br> de que ‘l insult qu’ ha rebút <br> ab mí li váu preparar,<br> me dirá ingrất y traidor,<br> y encara, en lloch d’ ablandarlo.<br> tant sols lograrè ecsitarlo<br> y ecsaltar lo sèu rencor. BOY. Manxaire. BIEL. ¿Qué? BOY. ¿Vols probar?<br> si tú y jo li fem enténdrer. BIEL. ¡Oh! Prou; per ferli compéndrer… ARNAL. ¿Y si irát vos vol matar? BOY. ¡Uy! ¡No ‘s matan així ’ls homes! <br> ¿Qu’ us penséu que sòm cunills <br> qu’ ab un cop aquí?… ¡Oh!  ’Ls perills <br> per mí sempre han sigút bromas. <br> ¿Oy manxaire? BIEL. ¡Oy! BOY. Ja veuréu.<br> Lo millò es que vos per ara<br> tornéu á dins; li faig cara <br> y á veure aquí ‘l que s’ en treu. <br> Obra, manxaire. (''Dantli las claus.'') BIEL. (''Obrint lo cuarto del barò.'') Está oberta. ΒΟΥ. Donchs entra y veslo á avisar<br> que jo aquí li haig de parlar; (''Biel creu.'') <br> vos á la vora y alerta. (''Arnal se’n vá.'') === ESCENA VII. === BOY, BIEL, lo BARÓ. BOY. ¿Com l’has vist? BIEL. D’una manera<br> que no ’ns dará mòlt treball. BOY. Bè… no hi fá re; pren un mall<br> y fès com jo si s’ altera. (''Prenent un mall cada hú y s’ esperan un á cada cantò de prosceni. Lo barò surt sorprès.'') BARÓ. ¿Qué hi há? ¿Quí ’m demana aquí? BOY. (Alerta… porta mal aire.) BARÓ. ¿Quí sòu ? BIEL. Senyor, jo l’ manxaire. BOY. Y jo… ja ho véu… lo fadrí… BARÓ. ¿Y qué voléu ? BOY. Mi senyor…<br> res mès que darli un recado. BIEL. Que, per evitá un enfado,<br> li dirá ’l fadrí major. BARÓ. Y diguéu… ¿sabéu vosaltres <br> lo qu’ aquí á nit vá passar? BIEL. Nosaltres podem contar… ΒΟΥ. No mès lo que ’m vist nosaltres. BIEL. (Fem vèurer que vinch del hort.) BOY. (Veyam aixì lo qu’ esplica.) BARÓ. ¿Es dir que no heu vist?… BIEL. ¡Ni mica! ΒΟΥ. ¡Oh!¡Y jo que dormo tant fort! BARÓ. Donchs… abans de vetllá aquí…<br> sapigueuho; per burlarme, <br> la Roseta vá enganyarme<br> y vá ferme tanca allí. <br> Veyentse pres lo sèu pare, <br> aussili vá demanar; <br> jo m’ encertava á passar, <br> y aquí dins no vaig sè encaга, <br> quant sento girar la clau… BIEL. (¡Je, je, je; y á mí m’ ho esplica!) BOY. (¡Aquesta si qu’ es bonica!) BARÓ. Y com la féra en son cáu, <br> m’ han tingút tancát fins ara. BOY. Donchs, si que… ¿Biel? BIEL. ¿Qué? BOY. No ‘m creya<br> jo que l’ amo fòs així. BARÓ. Donchs no para encara aquí, <br> la sèva malvada ideya. BOY. ¿Qué diéu, home? BIEL. ¿Encara no? BARÓ. Desprès que ‘m váren robar,<br> per volguerse disculpar<br> de la sèva mala acció,<br> l’ amo ha anát á dir pe ‘l poble,<br> avingút ab la pubilla,<br> qu’ á nit, per la sèva filla, <br> ha assaltát la casa un noble <br> y qu’ ara aquí ’l tè tancát. ΒΟΥ. ¡Ave María Puríssima! BIEL. ¡Aixó ha fèt! ¡Reina santíssima! BARÓ. Aixó; miréu si es malvát. ΒΟΥ. ¡Vés, vés! ¡Atrevirse á dir <br> qu’ ell venia per la noya!… BIEL. Sí; ’s vèu que ’s una tramoya <br> y li han dát un que sentir. BARÓ. ¡Oh! Ja us dich qu’ ho pagará. <br> ¿Voléu vosaltres salvarvos <br> ὁ en lo crím voléu contarvos? BOY. ¿Qué hi díus? BIEL. ¿Y vos, Esquerrá? BOY. ¡Ah! Jo salvarme. BIEL. Jo mès. BARÓ. Donchs duhéu l’ anell y l’ espasa.<br> lliureume d’ aquesta casa,<br> y jo farè lo demès. BOY. Bè, bè, si, no, vaja, bè… (''Finjint pensarhi.'') BIEL. Bè, bè, no, si, vaja, sí… BOY. Sí, perque éll, venint aquí… BIEL. Es clar, ¿qué hi vá vení á fè? BARÓ. Doná aussili á la pubilla;<br> d’ aixó justament m’ esclamo. BOY. ¡Y atrevirse desprès l’ amo!… BIEL. ¡A dir que hi vè per la filla! BARÓ. Sembla imposible, ¿vritát? BOY. ¡Oh! BIEL. ¡Oh! BOY. ¡Dir mal del senyo! BIEL. ¡Tant rich! BOY. ¡Tant noble! BIEL. ¡Tant bó! ΒΟΥ. ¡Tant generòs! BIEL. ¡Tant honrát! BOY. ¡Que fins cartas del rey reb!… BIEL. ¡De casa tant antiquíssima!… BOY. ¡Oh!! Ave María Puríssima! BIEL. ¡Jesus, María, Joseph! BOY. ¡No s’ha vist may en la vida! BIEL. ¡Vaja, es no tenir conciencia! BOY. Bè, ¿qué hi farás? la innocencia <br> sempre s’ ha vist perseguida. BARÓ. ¡Ah! Bè. ¿Es dir que puch contar <br> ab vosaltres? BOY. ¡Ah! Aixó no.<br> Jo soch lo fadrí majò… BIEL. Y jo el manxaire. BARÓ. ¿Y qué hi fá? BOY. ¿Cóm, que hi fá? Que jo sòch fiel<br> al amo, siga qui siga. <br> Ell nos ha dit que se ’us diga <br> lo que vá á dirvos en Biel, <br> y nosaltres, per obehir, <br> vením á dirho tots dos. <br> Desprès, si us espliquéu vos, <br> no hem de fer mès que sentir. BARÓ. ¿Y qu’ es lo qu’ has de dir tú? BIEL. Que quedéu ben concertát <br> ab lo qu’ ara ‘l vostre criát <br> vos demani, si segú <br> voléu surtir de la casa. <br> Aixís sòu salvát per éll, <br> y us retornará l’ anell <br> que váu dá y la vostra espasa. BARÓ. ¡¡Que vaig dar!! BIEL. Qu’ us váren péndrer. BOY. No, no; que vá dar; ben dít. BIEL. (¡Ay! ¡En Boy ja ha sobreixít!) BARÓ. ¿Qué vaig dá? BOY. ¿Y no ho sab enténdrer? BARÓ. ¡Perque vos enténch m’ esclamo! BOY. ¡Y jo, qu’ ho sè, dich lo que ‘s<br> perque no vull sentir mès<br> com díu lladre á n’ al nostramo! BIEL. ¡Ah! ¡Així m’ agrada! Ben dít. BARÓ. ¡Ah! ¿Es dir, donchs, qu’ ho sabéu tot? BOY. Y sense faltarhi un mòt. BIEL. Desde ’l gran al mès petit. BARÓ. ¿Si? Donchs acabém. BOY. S’ acaba<br> fent lo que ‘l nostramo díu;<br> y si acás dòna motiu (''Anant á una enclusa.'')<br> de queixa ó per res s’ esbrava<br> hem concertát ab lo poble<br> que vindrá ab mòlts pochs treballs.<br> Si aquí sent tres cops de malls<br> fará justicia ab lo noble. BARÓ. ¿Y si abans vos mato jo? BOY. No ‘m matará, perque si <br> s’ acosta no mès á mí.<br> deixo aná ’l mall y vè ’l bò. BARÓ. Donchs ó ’l deixéu ó sòu mort.<br> (''Y prenent una destral corra cab á Boy.'') BIEL. Pero si acás cau mort éll,<br> jo pico aquí ab lo martell,<br> y encara pico mès fort.<br> (''A l’altra enclusa.'') BARÓ. ¡Ah! BOY. ¡Bè, Biel! BIEL. No hi pensi, no. BOY. Si no hi penséu… no es igual. BIEL. Vos teníu una destral… BOY. Y á picar sòm éll y jo… BIEL. Si lo vostre bras l’ arbola <br> un dels dos ne matéu vos. BOY. Pero ‘l que quedi dels dos <br> será ’l qu’ armi la tabola. BARÓ. ¡Oh!¡ M’ heu perdút sens pietát! BOY. Acabém perque ’l temps vola. <br> La destral. BIEL. A terra y sola. (''La llensa.'') BOY. Recull-la noy. S’ ha acabát. <br> Ara ’l vostre criát vindrá <br> y accedíu á quant demana. <br> Si aquesta súplica es vana <br> mestre Jordi es quí us veurá. BIEL. Y si ‘l nostramo vè aquí, <br> ja us podéu fè fè l’ enterro: <br> tors una barra de ferro <br> ab lo bras, no mès qu’ així. BOY. ¡Com s’ ha quedát! (''A Biel.'') BIEL. (''A Boy.'') ¡Com s’está! BOY. ¡Pobra víctima amansida! BIEL. ¡La innocencia perseguida! BOY. ¡Jo, jo, jo! BIEL. ¡Ja, ja, ja, ja! (''Se’n ván.'') === ESCENA VIII. === Lo BARÓ, ARNAL. BARÓ. ¡Oh! ¡A mí burlarme així! <br> No. May. ¡Qu’ acabi ma sort! <br> Primer que cedir la mort. ARNAL. Senyor. ¿Qu’ ha passat aquí? BARÓ. ¡Ah!¡Traidor! ¡Mor, per infame! ARNAL. ¡Matéume, senyor; prenéu <br> qualsevol arma y matéu <br> al amich que mès vos ama! BARÓ. ¡Tú amich! ARNAL. ¡Vostra sort avara<br> de mès lleal un no ‘n presenta! <br> ¿No veyéu qu’ á mí m’ alenta <br> lo bè que váu fè ‘l mèu pare? <br> ¿No veyéu que ’s gratitút <br> l’ afecte pur qu’ á mí ’m guia? BARÓ. ¿Y es d’ agrahit que ‘n aquest dia <br> á n’ al ferrer m’ has venút? ARNAL. ¡Ah! ¡Ho havéu cregút, senyor! <br> ¿Heu cregút que traidò obrava? <br> ¡L’únich punyal que faltaba <br> clavá á n’ al mèu pobre cor! BARÓ. ¿Cóm vols, donchs, que concebeixi <br> tot lo qu’ ha passát aquí? ARNAL. Vos m’ ho havéu d’ esplicá á mí <br> perque la causa coneixi. <br> ¿Cóm lo vá deixá aná ’l batlle? BARÓ. Perque com tots m’ es traidor. ARNAL. ¡Ah! No. No ho creguéu, senyor: <br> perque ‘l cel nos posa á ratlla. <br> Es perque la Providencia <br> d’ aquest medi ‘s vá servir, <br> ja que no ’ns vá contenir <br> la véu de nostra conciencia. <br> Sí; us ho díu sense recel <br> l’ amistát mès verdadera: <br> lo que voliau crim era <br> que no tè perdó del cel, <br> y he surtit al véureus sol <br> pera dirvos: –Siguéu noble: <br> está enterát tot lo poble <br> de que aquí hem portát lo dol: <br> torném l’ honor al daguer. <br> pagui jo lo murmurát <br> ’sent ab sa filla casát, <br> y obréu com bon cavaller. BARÓ. ¡Ah! ¿Ho vèus? ARNAL. ¡Senyor! BARÓ. ¡Vèus la trama<br> com pára al fi en tot profit! ARNAL. Si jo, senyor, vos ho he dit… BARÓ. ¡Perque ets un vil y un infame! <br> Perque l’ amor t’ ha perdút. ARNAL. Es cert; mes no us he venút. BARÓ. Has fèt lo que fá aquell qu’ ama. ARNAL. Quant jo salvarme y salvarvos <br> la vida vull. ¿Aixó ’m diéu? BARÓ. ¡Basta! ARNAL. ¡Senyor! BARÓ. No obtindréu<br> res que de grat vulga darvos. <br> Que ‘m mati ’l poble. Tú ets d’ ell <br> y en tèns la baixessa tota: <br> per ço sempre heu viscút sòta <br> las pedras del mèu castell. <br> (''Se’n vá.'') === ESCENA IX. === ROSA, ARNAL. ARNAL. ¡Oh!¡ Estém perdúts !… sino trovo <br> un medi pera surtir, <br> ingrát lo porto á morir. <br> y la ditxa de tots robo <br> ab lo sèu últim sospir. ROSA. ¿Qué tens, Arnal? ARNAL. Tinch, Roseta,<br> que ‘t tinch d’ obrir lo mèu cor:<br> que ‘l poder del cel decreta <br> qu’ una infamia per mí fèta <br> dega esglayarte d’ horror. ROSA. Parla pe ’l cel. ARNAL. Desde ‘l dia<br> que jo á n’ al bosch tè vaig véurer <br> vá trová ‘l cor alegría; <br> t’ amava; mes no tenia <br> prou seny per poderho créurer. <br> Lo senyor barò, allavoras, <br> també al bosch tè vá trovar. <br> ¿A quí, si ‘t vèu, no enamoras? <br> Desd’ aquell punt, tentadoras <br> tas miradas, vá cercar, <br> y jo, rastrer, agrahit, <br> á la protecciò que ‘m dava. <br> li vaig oferí, envilit, <br> conquistarte tot seguit <br> per l’ afany qu’ ell desitjava. <br> L’ encárrech vaig acceptar <br> sense contá ab lo mèu cor, <br> y, al volerte aná á parlar <br> del amor d’ ell, vaig trovar <br> qu’ era primè ‘l mèu amor; <br> que sentia gelosía <br> ja de que éll te volguès tant, <br> y parlarte d’ éll dèbia, <br> y jo parlar no podia<br> sino de sè el tèu amant.<br> ¡Oh! ¡Quína lluita Déu mèu!<br> Ferme una senyal debia (''La senyal.'')<br> ¡Aquesta! ¿Sents?… ROSA. ¡Valgans Dèu! ARNAL. Contestant jo; l’ amor tèu<br> la porta al barò n’ obria. <br> Al últim lo decidirse <br> vá ser precís; la senyal <br> tornava allá á repetirse. <br> Deixá aquí ‘l mall de sentirse, <br> era als mèus pares mortal; <br> ferlo sentir, era horror <br> que ni entre las fèras s’ usa. <br> –¡Quí es qu’ aixís mata un amor! <br> ¡Quí es que damunt d’ una enclusa <br> s’ aixafa ell mateix lo cor! <br> Vaig dir… y el mall vaig alsar, <br> vá cáurer y clá ‘s vá sentir, <br> desprès, ja re ’t tinch de dir. <br> Tú sabs com l’ amo vá entrar,<br> tú sabs com vá ara á morir.<br> Tú sabs lo vil quín es ara <br> y en mí matéu al traidor; <br> mes ¡ay! aixuga aquest qu’ ara, <br> plor d’ amor, per una mare <br> n’ arrenca un fill, del sèu cor, <br> qu’ á una fera enterniria, <br> qué faria á un roch plorar, <br> qu’ hasta un ferro ablandiria, <br> y que encara amargaria <br> l’aigua amarganta del mar. ROSA. ¡Oh! sí, sí, Arnal! ¿Y tú creus <br> que jo puch salvarlo? ARNAL. Sí. ROSA. ¿Com? ARNAL. Anantmen jo d’aquí. ROSA. Es imposible. ARNAL. ¡Ah!¿Veus? ROSA. Díu mòn pare en son dolor<br> qu’ aquesta casa tancada, <br> Arnal, es l’ urna sagrada <br> que guarda avuy nostre honor. ARNAL. ¡Pero no veu, insensát,<br> que al tancá així aquella porta,<br> la nostra esperansa, morta,<br> sòta una llosa ha colgát! ROSA. ¿Y obrintla viuria? ARNAL. Al acte.<br> M’ ho díu del cor vèu segura.<br> Surtí es trovar la ventura.<br> es ab la ditxa fer pacte. ROSA. ¿Y si m’ enganyas? ARNAL. No en flama<br> d’ amor s’encen lo cor tèu.<br> La noya qu’ estima, creu<br> tot lo que li díu qui l’ ama. ROSA. ¿Y si ja la vá enganyar? (''Ab amargura.'') ARNAL. Ni que mil cops l’enganyès.<br> Lo torna á créurer desprès<br> perque l’amor sab cegar. ROSA. ¡Jo ’t crech; pero!… ARNAL. No m’estimas<br> sino ’m creus prou per obrir. ROSA. ¿Y si ara vaig á cedir? ARNAL. Al nostre amor t’aprocsimas. ROSA. ¿M’ho juras? ARNAL. Com Dèu hi ha al cel. ROSA. ¿Promets tornar? ARNAL. De seguida. ROSA. Donchs… vina. ARNAL. ¡Oh Rosa! ¡Benehida!<br> Tú del infern fás un cel. === ESCENA Χ. === JORDI, BOY, BIEL JORDI. ¿Es á dir donchs que vosaltres<br> ja havéu fèt lo que podéu. BOY. Sí, y veig clar que per la esquerra<br> no hi hauria may remey. JORDI. ¿La senyora baronesa?… BOY. Ni res de tú vol saber. JORDI. ¿La entrevista aquí ab lo patge? BOY. No mos ha servit de re. JORDI. Mes lo criát… ΒΟΥ. Si no vol l’ amo<br> tampoch vol accedir éll. JORDI. Allavors entra á la cambra <br> ahont posa aquest cavaller; <br> y digas qu’ aquí l’ espero. BIEL. Está bè; hi vaig al moment. (''Se’n vá.'') BOY. Jo vaig á… JORDI. No; tú no’t moguis;<br> per lo que sabs qu’ hem de fer<br> sigueuhi tú y lo manxaire,<br> y en preguntant responéu. BIEL. ¡Foch á la cua del llop! (''Apareixent''.) BOY. ¿Qué hi há? BIEL. Que baxa furient. JORDI. Lo tinter, lo cens, la daga…<br> (''Disposantho''.)<br> Ara que vingui y veurem. ΒΟΥ. (Per lo que poguès ocorrer<br> fem torná un ferro bermell.)<br> (''Ell y Biel encenen la fornal.'') === ESCENA XI. === Los mateixos. Lo BARÓ. BARÓ. ¿Ahont es aquest miserable<br> qu’ aixís m’ insulta traidor? JORDI. Aquí, y miréu, mi senyor, <br> d’ está un xiquet mès tractable. <br> Damunt tantas, que no us caiga <br> la fama de mal-parlát. (''Li ensenya ’l cens.'') BARÓ. ¿Que ’m donéu en aquest plat? JORDI. Las lliuras d’ or y el got d’ aiga.<br> A la mitj’ anyada sòm,<br> y quí déu paga. BARÓ. Paguéu;<br> pero crech que ja sabéu<br> qu’ al castell hi ha majordom. JORDI. Sè qu’ á n’ éll ho haig de portar; <br> mes aixís vostres ulls véuhen, <br> que si pagan los que us deuhen. <br> tambè al deure, heu de pagar. <br> Quiét lo ferrè á casa sèva, <br> may á la vostra ha puját, <br> vos del castell heu baxát, <br> per insultarme á la mèva, <br> y ara ja pe ’l vostre mal <br> lo vassáll se us desatenta: <br> Ara ’s trovan frente a frente <br> lo castell y la fornal. BARÓ. Pensar la fornal deuria. <br> que d’ un castell sò senyor <br> que ab bens, terra, plata y or <br> vá afavorirla algun dia. <br> Que pensi aixó y al pensarho <br> potsè ‘ns deixi d’ insultar. JORDI. Mes; la má us vindré á besar. <br> si vos voléu continuarho. <br> Si vos, com los vostres ávis, <br> als quí de tant sòm deutors, <br> nos féu mercés y favors <br> en lloch de fernos agravis, <br> jo desd’ ara, sè esclau vuy <br> de quí ‘ns fassi gracias tantas. <br> Pero ¡ay! vostres ávis d’ ántes <br> no eran com lo nèt d’ avuy. <br> D’aquella digna altivesa.<br> d’ aquell sabe hereditari, <br> d’ aquell valor temerari, <br> la catalana noblesa <br> sols ne conserva ‘l recort <br> guardát en tombas sagradas; <br> armaduras rovelladas, <br> que vá portar la qu’ há mort, <br> banderas, pendons arnáts, <br> un escút damunt la porta, <br> un títol que ’s lletra morta, <br> y uns pergamins esborráts. BIEL. ¡Bè, mòlt bè! ¡Jo en vostre lloch!… ΒΟΥ. Tú calla y manxa, xarraire. JORDI. Tú á la feyna del manxaire. BIEL. Ja la faig. (Encench lo foch.) BARÓ. Bè, acabém. JORDI. Sí, tant se val<br> qu’ ho acabém de seguida. <br> La fornal als fadrins crida, <br> y ‘s pert un quart de jornal. <br> Miréu: aquí hi ha la daga <br> que jo per vos váreig fèr, <br> d’ haverla fèta ‘l daguer, <br> deshonra há estát vostra paga. <br> Desheretá al vostre criát <br> perque ’s casa ab la pubilla, <br> es dir al mòn, que ma filla <br> deshonra á quí tè al costát. <br> Deshonra, qu’ es ben segur, <br> que ‘m vá dú al portar la daga; <br> jo vos la torno, per paga, <br> vull l’ honra qu’ us váu endúr. BARÓ. Ella vá darla aceptantme. JORDI. Ella may res vá acceptar. BARÓ. ¿Quí, donchs, la má ’m vá donar? JORDI. Un, qu’ ara us mira, escoltantme. ΒΟΥ. Un, qu’ es tant llest com xarraire. JORDI. Tot per salvarme l’ honor. BIEL. Y perque ho creguéu, senyor,<br> miréu si aixó es del manxaire.<br> (''Mostrantli una enmascara en la blonda de la mánega.'') ΒΟΥ. Que vos la má váu besarli. JORDI. Donantli prendas en paga. BIEL. Y aquí teniu la tumbaga. ΒΟΥ. Y aquí l’acer que váu darli. BARÓ. ¡Oh! Aquesta burla á mi! JORDI. ¿Firmeu? BARÓ. ¡Ni pot ma noblesa!<br> ¡Que prengui’l poble sa presa!<br> ¡Matéume si us plau aquí;<br> pero penséu que sò noble! JORDI. Jo mès; sò ferrer de tall<br> y honrat y visch del treball. BARÓ. ¡Penséu que’l crim será doble! JORDI. Així estarè mès pagat. BARÓ. Que faréu orfe á la filla. JORDI. Quedará d’honra pubilla. BARÓ. Que quedaréu com ingrát. JORDI. Tot es picá en ferro fret. BARÓ. Que tinch qui ’m dará venjansa. JORDI. Cuitéu, perque tinch frisansa<br> de satisfer lo mèu dret. BARÓ. Bè, acabéu. JORDI. Ja está acabát.<br> ¿Firméu? BARÓ. No. JORDI. Donchs qui déu paga.<br> ¡Aquí, mort d’ un ’altra daga,<br> un altre honor ultraját,<br> paga ab sang un cavaller!… BARÓ. ¡Jordi! JORDI. ¡No, rés heu de tréurer!<br> Preguéu al cel; vaig á véurer<br> si passa mallas d’acer! === ESCENA ÚLTIMA. === Los mateixos, BARONESA, AGNETA, ARNAL, ROSA. TOTS. ¡Ah! (''Entrant quant Jordi anava á matar al Barò.'') ROSA. ¡Pare! BARÓ. ¡Jordi! JORDI. (''Pausa'') (¡Ah! ¿ Aquí<br> la senyora baronesa?) BARÓ. L’ ávia aquí… BARONES. Quant la sorpresa<br> hagi passát y de mí<br> poguéu sentir lo que mano<br> jo parlarè. JORDI. Si en efecte<br> tothom sent com jo ‘l respecte, <br> pe ’l qu’ á satisfer m’ allano <br> vostres desitxos, crech bè <br> que ab ánsia, tothom espera. BARONES. Abans que tot, justiciera, <br> dech dirvos que tot ho sè. <br> L’ Arnal, de tot penedit, <br> y als mèus peus agenollát, <br> lo cert del cás m’ ha esplicát <br> y aquí he vingút tot seguit. BARÓ. ¡Ah! ¡L’ Arnal! ¡Sempre ’l traidor! BARONES. No es traidor quí al fi procura<br> descubrir la vritát pura <br> penedit del sèu error. <br> Tú ets traidor. BARÓ. ¡Avia! BARONES. Tú, sí.<br> ¡T’ esglaya qu’ així t’ ho diga <br> devant de tothom!… ¡Que siga <br> ton ávia quí ‘t parla així! <br> ¡Llágrimas, concells, caricias… <br> portar los tèus fèts ocults… <br> ¡Tot fòu en vá! ¡ ’Ls tèus insults, <br> y las tèvas injusticias, <br> y ara aquest pas desgraciát, <br> demostrant quí ets á n’ al poble!… <br> ¿Y ara, que tú ja no ets noble, <br> ara que t’ has infamát, <br> voldrias que jo callès, <br> sabent tothom ta vilesa, <br> y que la nostra noblesa <br> ab ta infamia ‘s confonguès? <br> ¡Oh! No. Vull, ab forta vèu, <br> vencent á la edat que ’m postra, <br> pregonar, que, á casa nostra, <br> ningú ha estát may com l’ heréu. <br> ¡Semblarte tú án’ al tèu ávi!… <br> ¡Semblarte tú án’ al tèu pare!.. <br> ¡Ji, ji, ji; si rich encara! <br> ¡Si es sols lo dirho un agravi! <br> ¡Si ‘m sembla impossible! ¡Si <br> quant te veig al mèu devant, <br> confòs, turbát, tremolant, <br> tant miserable y tant ruí, <br> fins, ¡senyor Dèu me perdò! <br> penso, insultant á ta mare <br> si t’ era padrastre ó pare <br> lo pare que ’t vaig dar jo! JORDI. ¡Oh!¡ Senyora baronesa! <br> (''Anantla á socorrer.'') BARONES. No, no… no teméu; no es res.<br> Jordi… m’ havian sorprés. <br> Per mí la cosa era entesa <br> mòlt diferent del qu’ ha estát; <br> mes, desde ‘l punt qu’ ho veig bè… <br> la rahò sempre á quí la tè.<br> Tot com vols será arreglát.<br> La Rosa ‘s cása ab l’ Arnal,<br> jo la doto un cop casada,<br> y com ans, quedará honrada <br> la daguera del firal. (''Sensaciò general.'')<br> Paper… ploma… vull firmarho<br> per assegurar sa sort.<br> Per si acás vinguès la mort.<br> als meus heréus vull manarho.<br> (''Y, assentantse, escriu.'') ARNAL. ¡Rosa! ROSA. ¡Arnal! (''S’ou lo fluviol com sempre.'') ARNAL. ¡Ja sòm ditxosos! ΒΟΥ. No així díu tothom quí vol. BIEL. Vaig… BOY. No, que toqui’l fluviol;<br> prou qu’ ho sabrá en sent esposos. BIEL. ¡Quant penso qu’ ell la vol tant <br> y qu’ al devant d’ aquest era!… ΒΟΥ. Ara ’ls podrá anar darrera <br> ab lo fluviol sonant. AGNETA. Boy ΒΟΥ. ¿Qué hi ha? AGNETA. Que tot ho he dít<br> á n’al pare confessor<br> y… ΒΟΥ. ¿Qu’ha dit? AGNETA. M’ha dít que no ΒΟΥ. ¿No? Donchs mira: bona nit. (''La Baronesa dòna á Jordi ‘l paper qu’ ha firmát y díu:'') BARONES. En cambi ‘t demano, Jordi,<br> ja que ’l tèu influix ho pot, <br> que procuris tú qu’ Olot <br> mès d’ aquest fèt no ‘s recordi. <br> Que no amarguin mès ma estrella <br> volent insultar l’ heréu… <br> Al fi l’estimo… es fill mèu… <br> y sò tant vella… ¡tant vella… <br> que ‘l vèureu me mataria! <br> Per mí s’ aguanta ‘l castell… <br> per mí respecteulo á n’ éll… <br> la pobra ávia… aixó voldria. JORDI. ¡Oh!¡ Senyora baronesa! <br> Jo ‘m rebelo á n’ al manar… <br> ¡pero ara!… ¡Vos suplicar!… <br> Noblesa contra noblesa. <br> Jo, lo qu’ havéu dit farè, <br> y fins, perque quedi honrát, <br> de tot lo qu’ aquí ha passát, <br> á mí la culpa ’m darè. BARÓ. No; á ningú mès qu’ á mí, <br> que sò ‘l verdader culpable… <br> A mí, que ’m veig misserable <br> entre tots, nobles aquí. <br> M’ han posát vostres agravis <br> de rojor las galtas plenas. <br> ¡Al fi corre per mas venas <br> la honrada sanch dels mèus ávis! <br> Jo sabrè prová á tothom<br> quí ho dupti ’n aquesta terra, <br> que, tant en pau com en guerra, <br> serè digne del mèu nom. BARONES. ¡Ah! ¡Que ’l cel ho vulga així! JORDI. Ho voldrá de cert, senyora. <br> La primera volta fora <br> que l’ honor no eixís d’ aquí, <br> y tant s’ honra quant treballa <br> lo ferrer enmascarat, (''Cops de mall lluny.'')<br> com lo quí es noble, colrát <br> pe ‘l sol del camp de batalla. <br> ¿Sentíu? Es l’ altre ferrer <br> que comensa ja ‘l jornal. <br> Cridéu als de la fornal. <br> treballém ab cor enter, <br> y creguén qu’ us heu salvát (''Al Barò.'')<br> perque la virtút may falla. <br> y devant del amor, calla <br> l’ odi mès encarnissát. <br> La daga qu’ ara tindréu<br> pot recordarvosho massa:<br> De mallas d’ amor no ‘n passa:<br> pero d’ aquestas… miréu. (''La clava traspassánt las mallas.'') QUADRO. PROU. cf1lunp20sydhh93b37mq2vs8jcbboa 102 60551 184530 2026-06-12T11:03:36Z Jqueralt 10946 /* Revisada */ 184530 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Jqueralt" /></noinclude> Mes, axecantla totseguit pera no descobrir despietadament les misèries d'aquell cementiri ''protestant'', hauríam experimentat una impressió complertament oposta. Vers amunt, un clap de cel que'ns hauría causat anyorament per aparentarsens més allunyat al enfilarlo d'escayre; una enrexada finestra en mitx del clos del carrer a través de la qual s'hi entreveyan les magnolies y'ls tarongers d'un jardinet casulà, y per la que s'esbargia una olor forta y agradosa; uns quants gerros al cim ab palmes y bergallons, y per les bandades, pels forats y balconets que no cobrían les cortines de rovell y'ls cobrellits d'indiana forastera, ò be l'eura arrapadissa festonejant capritxosament ses baranetes, ò adosserantlos ab son mantell de fulles una atapahida carbassera; ò escampànthi ses violades flors un murritort axerit, ò testos, en fi, encabits a restelleres, ahont hi florían ufanoses, hortensies y llessamins, rosers y clavellines. La passada d'una cadernera, la "jota" d'una ensinestrada merla ò'l xerroteig d'alguna niuada de pardals<noinclude><references/></noinclude> 80kuwb9wjmu80u16morxvk7vu07s14h 102 60552 184531 2026-06-12T11:06:55Z Jqueralt 10946 /* Revisada */ 184531 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Jqueralt" /></noinclude>acotxats dessota'ls ràfechs, haurían afalagat sens dubte nostres orelles, en tant s'esbargirían els ulls en la contemplació d'aquells delitosos presents, vera manifestació de salamería y joya. Y de nit... Mes, de nit ni goso a descríurel. Acut a ma memòria la sinistra ombra d'en Mitja-galta y, no puch ferhi més, me nuan el coll l'esglay y la feresa. ¡Ah! ¡Si jo pogués borrarles aquelles nits tan pahoroses, tan tristes!...<noinclude><references/></noinclude> 9x58k5fo2jcvw6hokea1bbop7uy38qz