Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.47.0-wmf.11 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Event Event talk 102 51993 184976 181265 2026-07-16T08:55:18Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184976 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Y ja estigué enfilat per sa favera, y per amunt per amunt. Arriba á ses portes del cel; y toch toch.</br> —¿Qui es? va dir Sant Pere.</br> —En Juanet de sa jerra.</br> —¿Que demanau?</br> —Una barraqueta, perque sa dona troba qu’estam massa estrets dins sa jerra.</br> —Esperau un poch, veam el Bon Jesús que hi diu.</br> Sant Pere al punt torna ab sa resposta:</br> —Está concedit lo que demanau.</br> —Per amor de Deu sía, vadir en Juanet.</br> Quant va esser abaix, troba sa barraqueta qu’havia demanada; y mes content qu’un pasco, s’hi muda ab sa dona y els infants.</br> Des cap d’una temporadeta sa dona diu:</br> Tornaten á n’el cel, y diguês á n’el Bon Jesús que mos concedesca una caseta! Que aquesta barraca, per porcellins y tot, es comuna, quant y mes per cristians.</br> En Juan ja estigué enfilat, y per amunt per amunt. Arribá á ses portes del cel; y ''toch toch''.</br> —¿Qui es? diu Sant Pere.</br> —En Juanet de sa jerra.</br> —¡Ja vos conech! y ¿que demanau?</br> —Una caseta, perque aquella barraca li fa poquet á sa dona.</br> —Esperau una mica, veam el Bon Jesús que hi diu.</br> Sant Pere al punt torna ab sa resposta.</br> —Está concedit lo que demanau.</br><noinclude><references/></noinclude> ph25bsr1lngpa1zzj8y1c9dim9g3yr2 102 51994 184977 181266 2026-07-16T08:58:47Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184977 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—Per amor de Deu sia, diu en Juanet.</br> Quant va esser baix, troba sa caseta, feta de bell nou. S’hi muda ab tota sa niarada; y no hi cabian de satisfacció.</br> Des cap d’una temporadeta sa dona diu:</br> —¡Tornaten á n’el cel, que aquesta casa es massa petita, y no hi ha qui hi habit! Demana una casa gran, ab balcons y persianes, cambres espayoses y mobles bons.</br> En Juanet ja estigué enfilat; y per amunt per amunt. Arriba a les portes del cel; y ''toch, toch''.</br> —¿Qui es? diu Sant Pere.</br> —En Juanet de sa jerra.</br> —¡Altre pich! y ¿que demanau?</br> —Una casa gran, ab balcons y persianas, cambres espayoses y mobles bons.</br> —¡Donauli fil á s’estel! No res, veurem el Bon Jesús que hi diu.</br> Sant Pere al punt torna ab sa resposta:</br> —Está concedit lo que demanau.</br> —Per amor de Deu sia, s’esclama en Juanet.</br> Quant va esser abaix, troba sa casa que sa dona volia. S’hi mudaren, botant y ballant de s’alegría que tenian.</br> Des cap d’una temporadeta sa dona torna dir:</br> —Tornaten á n’el cel, y demana que’t fassen á tu metje, á mi metjessa y els atlots metjons. Perque es ver que tenim una bona casa; pero ¡sabs que’m feym de poch de paper! Tant com en Palou á sa Pobla.</br> En Juanet s’enfila per sa favera; y per amunt<noinclude><references/></noinclude> hosq37tlcldi6n9b5oad21avsvcvwoo 102 51995 184978 181267 2026-07-16T09:00:53Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184978 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>per amunt. Arriba á ses portes del cel, y ''toch toch''.</br> —¿Qui es? diu Sant Pere.</br> —En Juanet de sa jerra.</br> —No podía esser altre. Y ¿que demanau?</br> —Sa dona troba que feym poch paper; y demana que’m fassen á mí metje, á ella metjessa y els atlots metjons.</br> —Nou metjes en casa... ¡Será farest! No res, aniré á veure el Bon Jesús que hi diu.</br> Sant Pere al punt torna ab sa resposta.</br> —Está concedit lo que demanau.</br> —Per amor de Deu sia, s’esclama en Juanet.</br> Quant fonch abaix, ja va esser metje, y sa dona dona metjessa y els atlots metjons.</br> S’escampá sa noticia per tot, y aviat aquella casa va esser com un jubileu. Tots es malalts los demanavan; y tots els escotiflats s’hi volían mostrar; y no hi havía qui hi parás.</br> Sa dona aviat n’estigué fins en els ulls de tant de malaveig, y digué ben resolta á n’en Juanet:</br> —Vesten á n’el cel, y que mos donen un altre ofici; que aquest, maldement tregue qualque cosa, es massa sobrat. Digués que’t fassen á tu batle, á mi batlessa y els atlots batlons.</br> En Juanet no tengué altre remey qu’enfilarse; y per amunt s’ha dit. Arriba á ses portes del cel; y ''toch toch''.</br> —¿Qui es? diu Sant Pere.</br> —En Juanet de sa jerra.</br> —¿Que ja tornau á demanar?</br><noinclude><references/></noinclude> jn3rj9ut2qg0uz6x70vogubbqok4k2z 102 51997 184979 181269 2026-07-16T09:03:25Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184979 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—Sa dona...</br> —¿Y vos?... ¿Que ja está cansada des batleratje....?</br> —Sols que’u hájau endevinat! Vol que’m fassen á mi rey, á ella reyna y els atlots reyons.</br> —No té mal gust, sa toxarruda. Veam si’l Bon Jesús será tant bo, que encara no vos pos á ca vostra.</br> Sant Pere al punt torná ab sa resposta.</br> —¡Vos ha concedit lo que demanau!; pero m’engana que ser tant golafres no vos surte tort.</br> ¿Que m’en direu? Ell quant en Juanet va esser abaix, se va trobar vestit de rey, sa dona de reyna y els atlots de reyons. Romp sa marxa real, y vengan salves d’artillería, y tropa y mes tropa, y un diluvi de gent voltant seu y cridant ¡viva!; y cap á ''palacio'', y festa y altre festa, y sarau y altre sarau. Però, com no hi ha cap avall que no tenga el seu cap amunt, comensaren á venir ses feynes y maldecaps propis des nou estat, que pujavan, sense comparansa, molt mes que ses feynes y maldecaps qu’un metje y un batle poden tenir. Y heu de creure y pensar que ''la reyna'' pronte no pogué aguantar pus, y s’esclama:</br> —¡Quin engán de mitjes! ¡Esser reys! ¡Es qui no’u ha provat, no sab qu’es! ¡Si una ''pressona'' no’s senyora de si metexa! Ca, ca..... ¡tanta feyna per tants pochs doblers! Juanet, tornaten á n’el cel, y que’t fassen á tu Bon Jesus, á mí Puríssima y els atlots Bon-Jesusons; y en sortirem d’una vegada.</br> En Juanet va esser tan ruch, per dirho axí<noinclude><references/></noinclude> rsxmmmihjgr1fy3gdzinkez3rhc0ayu 102 51998 184980 181270 2026-07-16T09:05:15Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184980 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>com es, que vestit de rey y tot, s’enfilå per sa favera; y per amunt s’ha dit. Arriba á ses portes del cel; y''toch, toch''.</br> —¡Ja es en Juanet de sa jerra! s’esclama Sant Pere.</br> —Si que’u som.</br> —¡Si sabésseu dur es calsons tant be com enfilarvos per sa favera....!</br> —Ydò es sa dona que troba qu’en s’ofici de reys hi ha massa feyna per tants pochs doblers.</br> —¡Ay! ¿Que no se recorda de quant estáveu dins sa jerra?</br> —¡Foy! y ¿que vos tench de dir? Es que vol que’m fassen...</br> —¡Veam! ¡ara’u tench de veure que vol que vos fassen! va dir Sant Pere.</br> En Juanet, tot enfrescat, no sabía com envestir.</br> —¡Vaja! ¡amollauli! torná dir Sant Pere.</br> En Juanet va fer un esfors supremo, y arribá à dir:</br> —Ydò sa dona diu que, per sortirne d’una vegada, que’m fassen á mi Bon Jesus, á ella Puríssima, y els atlots Bon-Jesusons.</br> Quant el Bon Jesus va sentir aquell aubercoch, d’allá hon era digué tot d’una.</br> —Pere, y ¿qu’es aquest desenfrehiment? ¡Ell quant mes los donen, mes demanan! ¡Que s’en tornen dins se ''jerra'', mes que depressa, y ses rahons sigan acabades!</br> —¡Vaja! digué Sant Pere; ¿ho heu sentit? Va<noinclude><references/></noinclude> qgg4d21b85u0j60a1pe69jbcuskksj1 102 51999 184981 181271 2026-07-16T09:06:43Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184981 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>taqui lo qu’heu guanyat. ¡Y no es que jo no vos avisás!</br> En Juanet abaxá es cap, y, fets els seus uys dues fons, ab ses ales des cor que s’acopavan, prengué per avall per avall per sa favera.</br> La ''reyna'' y els ''reyons'' l’esperavan abaix, y se creyen que los hauria sortit be com ses altres vegades. ¡Figurauvos si hi degueren romandre ben escaldats y sense polsos quant en Juanet los doná ''sa noticia''. Ell, com s’en temeren, es vestit tan hermós que duyen, los va descomparêxer, se trobaren vestits ab quatre pelleringos, lo mateix de quant sortiren de dins sa jerra; y dins sa jerra s’en hagueren de tornar com dos y dos fan quatre; y..... encara hi son si no los han trets ni son sortits.</br> Tots aquells que, quant mes tenen, mes volen, y no están assaciats may, que prengan llum d’en Juanet de sa jerra, si volen acabar la festa en pau.</br> ''Manacor, Janer de 1890.'' _________________________________________<noinclude><references/></noinclude> b8yljxq8ie9y3rqbujij7enlxi5p43x 102 52141 184983 181329 2026-07-16T09:08:39Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184983 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>¿Fadeta, que’n puch menjar? Perque si no’u deyes y menjavas, podría esser que t’hi haguessen posades matzines, y batrías es peus. Llavó te menarán dins una cambra, ahont hi haurá un llit de set matelassos. Abans d’ajeurethi, demanarás, petit, que no’t senten: —¿Fadeta, que hi puch jeure? Perque si no’u demanavas, y t’hi jeguesses, podría esser que’s matelassos fossen de foch, maldement paresquessen de plomes, y quedarias com un caliu d’ablamat. ¿Tendrás present axò que’t dich?<br/> —¡Massa que le hi tendré! respón en Bernadet.<br/> —No res, reprén na Fadeta. A Deu siau; que hauré de fer vía, per que mon pare no se teme que me son entretenguda.<br/> —¡Val Deu y áliga! digué, y torna una áliga; pega volada, y de d’allá.<br/> En Bernadet parteix, camí camí. Al punt á s’entrellum destriá ses torres des castell; y aviat hi va esser devant.<br/> El rey se passetjava per devorá sa portassa, cap baix y ab una cara ben sarracena.<br/> —Alabat sia Deu, diu en Bernadet.<br/> El rey no torna resposta, ni alsá’s cap.<br/> —Bones tardes tenga, senyor rey, diu s’atlot.<br/> —Ses metexes, jovenet, va respondre. Ja’u sabía qu’havias de venir. ¡Ay de tu, si no fosses vengut! No res; tu deus estar cansat, y tendrás talent.<br/> L’entrá dins un gran menjador, ahont hi havía una taula parada de tota classe de menjar.<br/> —Menja, menja, li digueren.<br/><noinclude><references/></noinclude> qmcrt6f6cr2zkm738xp1049o8486ipx 102 52142 184984 181330 2026-07-16T09:10:53Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184984 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Ell, petit, que no’l sentissen, demana.<br/> —Fadeta ¿que’n puch menjar?<br/> Y va sentir sa veu de na Fadeta, fina y fonda, que deya:<br/> —Menjén.<br/> En Bernadet se posá be de panxa.<br/> El manaren dins una cambra, ahont hi havia un llit ab set matelassos.<br/> —Vataqui’s teu llit, li digueren.<br/> Ell, petit, que no’l sentissen, demana:<br/> —Fadeta ¿que hi puch jeure?<br/> Y sentí sa veu, fina y fonda, de na Fadeta que deya:<br/> —Jeuhí.<br/> En Bernat se colgá, y al punt dormí com un peix dins l’aygo.<br/> Lo en dema matí a les set el cridan:<br/> —Axiquet, qu’es hora de berenar y d’anar á sa feyna.<br/> S’axeca, barena, y el Rey el s’en mena á un camp de cincuanta corterades, mes llis qu’es call de sa ma, sense un macolí, quant y mes una pedra.<br/> —¿Veus aqueix camp? diu el rey. Ydò á’s vespre el m’has d’haver voltat de paret, sembrat de vinya, vermat, trepitjats es reyms y fet vi per beure jo y tots los meus amichs que he de tenir á sopar. Si’s vespre no’u tens llest, de tu en farán quatre corters.<br/> El Rey s’en va. En Bernadet queda de pedra. Com pogué tornar alé, rompé en plors.<br/> Li compareix na Fadeta.<br/><noinclude><references/></noinclude> gnynb8jrnrnnagbx1s5ov17u4cxs5jq 102 52143 184985 181331 2026-07-16T09:12:36Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184985 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—¿Que tens? li demana.<br/> —¡Que he de tenir! ¡Ton pare que m’ha dit que, si es vespre no he voltat aquest camp de paret, sembrat de vinya, vermat, trapitjats es reyms y fet vi per beure ell y es seus amichs que ha de tenir á sopar, de mi en farán quatre corters!<br/> —¿D’axò estás embarassat? diu ella:<br/> —Massa que hi estich!<br/> —Ydò, mira. Del bon fat y del mal fat, que la mia mare m’ha comanat y un punt mes; que lo qu’ara diré, que sia veritat: que se volt aquest camp de paret.<br/> Y tot d’una se sentí una remor com d’una caldera de tafona que bull. Sa cara de sa terra, lo meteix que s’aygo bullenta, tot eran bambolles que alsava, y de cada bambolla sortia una pedra. Se mou un vent fort, que se resol en trabolins, y sa posa á arremolinar aquelles pedres voltant es camp. Ses pedres comensan á botar; y, cop ve cop va, se posan unes demunt ses altres, fent filades y filades......<br/> ¿Que me’n direu? A’s temps de dir set ''pare nostros'' sa paret estigué feta voltant tot es camp. Na Fadeta pega ciulo, y comparexen set estols d’homonets y donetes de colzada, y los diu:<br/> —Homonets y donetes, hala tots á traballar: heu de fer aqueix camp vinya, y avuy meteix hi heu de cuir es reyms y heu de fer es vi.<br/> Aquella traquelada d’homonets y donetes ja son partits: uns senya qui senya ses tires; altres ab xadetes cava qui cava, y hala gavetes fetes; y ses dones á dur sarments. Al punt en tornan ca<noinclude><references/></noinclude> 2ruc0sf15041qo4k924w2x22byyb3aw 102 52144 184986 181332 2026-07-16T09:13:54Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184986 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>rregades; les sembran, les tapan de terra; y vengan jerretes de aygo, y rega qui rega. Quant ses gavetes se acabavan y sa vinya casi estava sembrada, venía un estol d’un pinar ab una partida de fexos de politxons. Eu esbancan y’u politxonen tot. Arriba un altre estol d’un olivar, fent redolar una partida de soques d’olivera. Ab serres, axes y destraletes les serran, les entaulan, fan congrenys, dogues y fons. Mentres uns ja comensan á vestir botes congrenyades, altres ja tenen es clot des cup llest, y altres ses pedres vives picades per forrarlo, es manobres sa mescla feta y es ciment pastat; y es picadrers ab quatre grapades fan se volta, y posan y clouen ses pedres. Quant posen sa derrera palada, es fusters pegan es derrer cop á sa postissada des cup, y la tiran demunt sa boca. Mentres tant, els altres estols no s’aturan de regar sa vinya y de bufarhi per ferhi fresca. Ell ses sarments comensan á inflar, se vesten de pámpol, se carregan de borrons. Ab caliuets de foch ses donetes los encalentexen, y tornan reyms, ab una rapa d’un forch y mitx, ab uns grans com á metles. Un estol d’esparteretes ha fetes sanayes per tothom. Cadascú pren sa seua, y ja son partits á vermar; y en tenir sa senaya plena, hala á n’es cup. Y es trapitjadors, ben arromangats, trapitja qui trapitja, y bones cantades. Tot d’una qu’es cup es ple, amollan á sa xeta, y se posen á omplir botes. Fan una partida de cupades, trascolan, umplen tot es botam.<br/> ¿Que me’n direu? Com comensava á fer fos<noinclude><references/></noinclude> cmeyy5aietadon9l3g2gkfkz4ps3uxh 102 52145 184987 181818 2026-07-16T09:15:33Z Joan Gené 4644 184987 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>queta y sortía s’estel des porquers, es vi ja havia bollit y s’era estitlat.<br/> Na Fadeta obri un parey de xetes, y sorti brunent un such escumós, negre, llampant, y d’un bevent lo mes esquisit.<br/> Els homonets y donetes begueren fins qu’es seu cos en volgué; y ab un realet de plata que na Fadeta los posá á tots dins sa ma, fogiren fent bots y esquerevits, y desaparegueren com s’ánima de Robert.<br/> Na Fadeta també s’en aná, comanant à n’en Bernadet que no digués á ningú que s’haguessen vists ni que li hagués aydat.<br/> —¡No hajes por! ¡no’u diré no! s’esclama ell.<br/> Al punt el Rey se presenta. Veu sa paret feta, sa vinya plantada y vermada, y tot aquell botam, nou flamant y ple de vi. Quedá tot astorat, sensa paraula.<br/> —Ja es na Fadeta que t’ha ayadat! digué á la fi.<br/> En Bernadet negá, y era ver: no li havia aydat; le hi havia fet tot.<br/> Lo en demá de matí tornan cridar en Bernadet á les set.<br/> —Axiquet, que es hora de berenar y d’anar á sa feyna.<br/> S’axeca, barena, y el Rey el s’en mena dins un bosch ben espés d’auzines, uyastres, llampúdols, mates, arjelagues y romeguers.<br/> —¿Veus aquest bosch? li diu. Ydò es vespre l’has d’haver tret, llaurat y sembrat de xexa, entrecavat, xercolat, segat, batut, molt es gra, y<noinclude><references/></noinclude> 6h5pu14quxi2xz1r77ppd3lb06boxcu 102 52146 184988 181334 2026-07-16T09:16:50Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184988 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>has de tenir pa fet, per menjarjo y es meus amichs que he de tenir á sopar. Si es vespre no’u tens tot llest, de tu en farán quatre corters.<br/> El rey s’en va. En Bernadet queda de pedra. Com pogué tornar en sí, rompé en plors.<br/> Li compareix na Fadeta.<br/> —¿Que tens? li diu:<br/> —¡Qu’he de tenir! ¡Ton pare que m’ha dit que de mi’n farán quatre corters, si es vespre no ho tret aquest bosch, llaurat y sembrat de xexa, entrecavat, xercolat, segat, batut, molt es gra, y si no tench pa fet, per menjar ell y es seus amichs qu’ha de tenir á sopar!<br/> —D’axò estás embarassat? diu ella.<br/> Y heu de creure y pensar que se posa sa ma á sa butxaca, se treu un canonet d’or, el destapa, y sortí un esbart do dimonis boyets tan gros, que ningú era capás de contarlos. Y no tenían repòs; y bots, y xecalines, y corregudes, y sempentes.<br/> —A poch á poch, diu na Fadeta. Ja botareu y folgareu en lleure. Vos he trets per fer sa tasca d’en Bernadet, y ja podeu esser partits.<br/> —¡A veure qu’hem de fer! digueren tots á la una.<br/> —¿Qu’heu de fer? diu na Fadeta. Avuy meteix heu de treure aquest bosch, heu de llaurar y sembrar xexa, heu de entrecavar, xercolar, segar, batre, moldre’s gra, y es vespre hi ha d’haver una fornada de pa fet.<br/> Com es dimonis boyets varen haver sentida na Fadeta, forman una partida d’estols. Uns ja están aferrats á ses auzines, uyastres y llampúdols; y<br/><noinclude><references/></noinclude> 6byw3gqchol29tygpbax03lu19mx4bi 102 52147 184989 181335 2026-07-16T09:19:38Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184989 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>tirada ve y tirada va, ta-trach, ses soques rompudes; y en tocar mata, ja la veuen ab so rabassó per amunt. Y altres s’abordan a ses branques, en fan trossos y munts, y les fexen; mentres una partida ab parpals y picasses ja pegan á ses roques y sobams; y esclafits, y còdols y llenques al ayre. Ja n’hi ha qu’afican ses banyes dins sa terra; empenyen, y llaura qui llaura, y bons terrossos, qu’una partida posan demunt es fexos de llenya, compartits en filera per tot; y al punt ja estan fets es formiguers. Los pegan foch; y fum y mes fum. Ja son cremats, ja los escampan; ja fan goret, ja giran, ja sembran. Una partida prenen el vol, y menan nigulats que se posan á ploure. Sa llavor neix; tot ja verdetja, y creix una cosa may vista. Mentres es dimonis boyets ab ses ungles entrecavan y xercolan, sa xexa pren un blau lo mes hermós, posa canya, treu espiga, tomba es coll de lo be que grana; y es dimonions ab ses dents ben esmolades, clavada y altra á n’es brins, com los veuen ben granats. Ja han feta una era, ja garbetjen, ja estenen, ja batan, ja venten, ja traspelan, ja han arerat. Un estol acaba un molí de vent, y mol es gra; un altra acaba un forn, y li pegan foch. Una partida, brassos arromangats, esperan sa farina. Los ho duen, pastan, ja es tou, ja enfornan.....</br> ¿Que m’en direu? Quant comensava á fer fosqueta, que sortia s’estel des porquers, hi havia una fornada de pa lo mes avengut, estufat, colradet, que feya manjera, ab una oloreta que dexava anar lo mes bona.<noinclude><references/></noinclude> qs0em86tuvs3itbqvqilruqr316neti 102 52148 184990 181336 2026-07-16T09:22:36Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184990 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Na Fadeta se va veure en feynes per tancar dins es canonet d’or es dimonis boyets, qu’anavan desbaratats de tot. Quant los hi tengué, toca soletes, dient.<br/> —¡Per amor de Deu, Bernadet, no digues á ningú que sia jo que t’he aydat!<br/> —¡No hajes por! ¡no’u diré no! s’esclama ell.<br/> Se presentá el Rey. Veu es bosch tret, veu qu’han llaurat, sembrat, entrecavat, xercolat, segat, batut, y molt es gra; veu es pa fet y cuyt dins es forn. L’homo román ab sos cabeys drets, sensa paraula.<br/> —¡Ja es na Fadeta qui t’ha aydat! s’esclama á la fi.<br/> —No m’ha aydat no, digué en Bernadet.<br/> Y tenía rahó: no li havia aydat, le hi havía fet tot.<br/> Lo en demá matí tornan cridar en Bernadet á les set.<br/> —Hala, axequet; que es hora de barenar y d’anar á sa feyna.<br/> S’axeca, barena, y el Rey el s’en mena á sa vorera de mar, y li diu.<br/> —Fa cent anys qu’allá endins vaig tenir un combat ab un altre rey, y hi vaig perdre una tumbaga que duya á un dit. Cercalem. Si es vespre no la m’has trobada, de tu en farán quatre corters.<br/> El Rey s’en va; y en Bernadet tot apurat, plora qui plora.<br/> Li compareix na Fadeta.<br/> —¿Que tens, tant de plorar? li diu.<br/><noinclude><references/></noinclude> ofyt2v1d59hpl1msgam9egq859efmqg 102 52149 184991 181338 2026-07-16T09:24:41Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184991 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—¡Qu’he de tenir! respon ell. Que ton pare m’ha dit que cerch una tumbaga que va perdre, fa cent anys,, dins aquesta mar; y que, si es vespre no la hi he trobada, de mi en farán quatre corters.<br/> —¿D’axò estás embarassat? diu ella. Esperet un poch.<br/> S’en va, y al punt torna ab un ribell y una guinaveta, y diu.<br/> —Si’m promets de fer lo que’t diré, es vespre podrás entregar sa tumbaga á mon pare.<br/> —Sí que t’ho promet.<br/> —Ydò mira: m’acoras aquesta guinaveta, me fas tota trossos, me capolas ben capolada, fins que’s tros mes gros sia com una llantía; eu poses tot dins es ribell, eu tiras á la mar; y ¡alerta que no t’en cayga gens demunt ses penyes ni dins cap encletxa! Jo m’escamparé per dins s’aygo fins arribar á n’es fons, y ho rastretjaré tot fins qu’haja trobada sa tumbaga.<br/> Quant en Bernadet sent axò, sentí ses ales des cor que s’acopavan. Llavò se revest de coratje y diu:<br/> —Antes que tocar, ni permetre que’t tocan, un fil de sa teua roba, quant y mes aficarte aquesta guinaveta y capolarte, primer m’escorterarán y me capolarán á mi.<br/> —¡Però si en trobar sa tumbaga, diu ella, tot d’una quedaré confegida, y sortiré mes guapa y mes garrida que may!<br/> Y na Fadeta prega qui prega en Bernadet que li acorás sa guinaveta y la capolás, y en Bernadet que deya que no li bastava cor per ferho. A la<noinclude><references/></noinclude> 9bqkglnfuzfcnh007dlg0osu2j4ebbl 102 52151 184992 181340 2026-07-16T11:25:38Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184992 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Y el mostrá á n’en Bernadet.<br/> —¿Y axò qu’es?<br/> —¡Qu’ha d’esser! Aquella micoya que t’ha cayguda dins una encletxa, com me tiravas á la mar.<br/> —Y que mos pot esser mal axò?<br/> —No, si tu me vols creure.<br/> —Massa que te creuré. Digués coses.<br/> —Ydò ara te’n vas á mon pare y li entregas sa tumbaga. No li dius que jo l’haja treta, y ell te dirá: —¡O valent jove, no hi ha homo per tu! ¡te vuy per gendre! ¡t’has de casar ab una fia meua! Digués quina vols.—Alerta tu á dir que’m vols á mi. Si’u deyes, axi conexería que som jo que t’he aydat, y mos faría matar á tots dos.<br/> —No tengas ansia, diu en Bernadet. Massa que’t creuré.<br/> S’en va á n’el Rey.<br/> —Senyor Rey, diu, vataquí sa tumbaga.<br/> —¡O valent jove! s’esclama’l Rey.¡Vol dir la’m dus! Ja m’hi fas content. Veig que no hi ha homo per tu; te vuy per gendre. Tres fies tench; ara les te mostraré, y prendrás sa que vuyes.<br/> S’en va, y al punt torna ab ses tres fies, totes tres tan guapes, qu’era imposible mirarles y no embadalirshi. Fins que les s’havian mirades una bona estona y de prim conte, no se veya sa ventatja que s’en duya na Fadeta demunt na Margalida y na Rosa.<br/> En Bernadet se cuydava á treure’ls uys de mirar, però ab sa boca ben closa.<br/> —¿Que no’n sortirem? digué el Rey des cap d’<noinclude><references/></noinclude> e6s9zczzzvb1bshkcb386nsfyqt9n65 102 52152 184993 181341 2026-07-16T11:27:36Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184993 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>una estona. ¡Vaja! digués quina vols; y lo que s’ha d’empenyorar, que se venga.<br/> —Totes tres m’agradan, diu en Bernat.<br/> —Ja’u crech que t’agradan! diu el Rey. ¡Ell no n’hi ha cap de tiradora, en que m’estiga lleig dirho!<br/> —¡Eu son ben prenidores totes tres! deya en Bernadet, fent es beneyt.<br/> —¡Veam ydò quina prens! diu el Rey mes de mitx cremat.<br/> —Prendré sa que Vostra Real Magestat me dirá.<br/> —Pero ¡si has de ser tu qu’has de triar!<br/> —Ydò triy... sa que Vostra Real Magestat s’estima mes que prenga.<br/> Be va fer el Rey, però no’l pogué treure d’aquí. Quant va veure qu’era impossible durlo á dir quina volía, desesperat de no poderli fer sa garangola, s’esclama.<br/> —No res; les tancarem dins una cambra; farem tres foradins á sa porta; elles traurán un ditet per hom. Tu n’agafarás un, es que vulgues. Mirarem de quina es, y aquella será sa venturosa.<br/> Eu feren axí. Les hi tancaren, tregueren es ditet per hom p’es foradins de sa porta, y na Fadeta va treure aquell petit escapollat.<br/> En Bernadet el coneix, y l’agafa. Obrin sa porta, veren qu’era de na Fadeta, y ella va ser sa venturosa.<br/> Posaren fil à la guya. Quant tot estigué enrengat, se feren ses noces; y n’hi va haver de sarau tot lo que va esser bo.<br/><noinclude><references/></noinclude> 7fimgnml3o07akgum3w117la3q9av97 102 52153 184994 181342 2026-07-16T11:32:55Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184994 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>El Rey, tot cremat de veure que en Bernadet l’havia treta llarga, y ben convensut de qu’era na Fadeta qui li havía aydat, va dir.<br/> —No res, les me pagarán totes plegades. Anit, com estarán ben adormits, m’en hi vaig de puntes de puntes, y los acor s’espasa á tots dos, y en sortirem d’una vagada.<br/> Sobre tot, des cap d’una bona estona d’estar colgats en Bernadet y na Fadeta, el Rey, per veure si ja dormian, se posa á cridar de dins sa seua cambra:<br/> —¡Fadeta!<br/> —Que mana, mon pare! respon ella tot d’una.<br/> —Encara no dormiu?<br/> —No encara.<br/> —Vaja ydò, que ja es hora, deya’l Rey.<br/> Des cap d’una altra estona, torna cridar:<br/> —Fadeta!<br/> —¿Que mana, mon pare! respon ella totâ rabenta.<br/> Y sempre que la cridava, li responía.<br/> —Ja no se dormirán may! deya’l Rey, tot impacient.<br/> Ell la tenían ben lluny á sa son.<br/> Na Fadeta, com va sentir son pare que la cridava tant, se malpensá.<br/> —Bernadet, digué, aquest cridar de mon pare no m’agrada gota. Es segur que mos ne vol fer qualcuna. ¡Sabs que’l conech de be! Me sab greu haverho de dir, perque es mon pare; pero se fa precís. Be que tu massa ho has esperimentat. Es s’homo mes dolent que s’haja vist. Figuret que’l<noinclude><references/></noinclude> bip10vyjj3lb20jy8wkfmqm4qjndxma 102 52154 184995 181343 2026-07-16T11:35:30Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184995 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>dimoni fa á mitjes ab ell. Ara com veu que no t’ha pogut sefalcar, está fet un Nero. Deu haver coletgit que som jo que t’he aydat, y la du tant de mi com de tu. Posaría massions que ja’n té una de pensada per llevarmos des mitx.<br/> —Veyés ydò qu’hem de fer, diu en Bernadet.<br/> —¿Qu’hem de fer? Ves á sa botiga. Veurás dos odres; entra dins es celler, omplilos de vin blanch d’una boteta que afinarás á un recó, demunt un carretell.<br/> En Bernadet se’n va á sa botiga, troba’ls odres; se’n va dins es celler, afina sa boteta. Umpl, y se’n torna ab sos odres plens á na Fadeta. Los posan dins es llit, un á n’es costat de s’altre, los tapan ben tapats. Parexían d’un tros en fora just homo y dona colgats.<br/> —No res, diu na Fadeta, jas aquesta gonella, vestén depressa á s’estable. Hi ha tres cavalls, un gras, un de mitjes carns, y un que no mes té sa pell y els ossos. Per lloch fort es primer fa tanta de vía com es vent, es segon tanta com sa vista, y es tercer tanta com es pensament. Posa sa brilla y sa sella á n’aquest, embolicali per ses potes sa gonella, per que mon pare no senta es trepitx, y jo mentres tant faré sa trosselleta.<br/> Y el Rey que cada mitja hora cridava:<br/> —Fadeta!<br/> —Que mana, mon pare, responía ella tota rabenta.<br/> En Bernadet s’en va á s’estable; troba’s tres cavalls, y los se mira de dalt á baix, y diu:<br/> —Aquest mes gras no mos convé, y aquest<noinclude><references/></noinclude> exel451415lzq9vp7hnsjic6ek5i37v 102 52155 184996 181344 2026-07-16T11:36:49Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184996 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>mes magre ¿quin possible es que mos puga dur y arribar á canostra? Prendré aquest de mitjes carns.<br/> Li posa sa brilla y sa sella, li embolica per ses potes sa gonella, y s’en va, y diu á na Fadeta:<br/> —En voler.<br/> —Ydò en devant, diu ella.<br/> —¡Fadeta! crida el Rey altra volta.<br/> —Que mana, mon pare, respon ella.<br/> —Pero ahont treu cap tan de cridar? deya la Reyna, tota enfadada. ¡Com han de poder dormir, pobres criatures!<br/> —Jo ja sé que fas, deya ell.<br/> Na Fadeta aleshores dexa tres salivadetes en terra, per que responguen per ella quant son pare la crit. Y devalla ab en Bernadet cap á n’es cavall. Quant veu qu’es aquell de mitjes carns y no’s mes magre, diu:<br/> —¿Qu’has fet, Bernadet? ¿No t’havia dit jo que ensellasses es mes magre?<br/> —Es ver; però no mes té sa pell y els ossos, y no es capás de durmos tots dos y arribar á ca nostra.<br/> —¡Bona la m’has feta ab aquest no creure!<br/> —¡Jesús! ¡No t’enfadas! ¡Costará poch baratarlo!<br/> —No, que ja hem fet massa temps. No sia cosa que mon pare se’n teme, y mos hi trob. Endevant, y ja’u veurem. Será lo que Deu voldrá.<br/> S’hi posan demunt, allargan la vista tan com poren, per paga feya una lluneta ben clara; pegan cimada, es cavall ja es partit de cuatres, y<noinclude><references/></noinclude> 3pynddwr6xe2vjk2ym2hazs30zzge3z 102 52157 184997 181346 2026-07-16T11:39:35Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 184997 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Escolta qui escolta, no sent ningú que responga.<br/> —¡Ara es s’hora! diu ell.<br/> Pega bot des llit, pren s’espasa, se’n va á sa cambra de na Fadeta. Empeny sa porta a poch á poch. S’atura; escolta una estoneta. No’s sent una mosca. Entra de puntes de puntes, topa á n’es llit, paupa es dos embalums d’els odres, y alsa’s tapament per que s’estocada fos mes segura.<br/> —¡Beute aquesta tu, y tu aquesta altre! diu, y, ''zas zas'', acora s’espasa á tots dos tay de mánech.<br/> Y ja’u crech que d’els odres, ab sa premuda que se’n dugueren, sortiren brunents dos raigs de vi que pegaren per sa cara del Rey y el dexaren xop.<br/> N’hi entra per dins sa boca, y sentí una dolsor fora mida.<br/> —¡Que dimoni es aquesta sanch tan dolsa! s’esclama tot esglayat.<br/> Se’n va correns á dur un llum.... Y en lloch d’en Bernadet y na Fadeta, me troba es dos odres foradats y tot es llit y es trispol qu’anava vi.<br/> L’homo queda de pedra. Llavò se posá á cridar com un desesperat.<br/> —¡Aquests polissons! ¡Ja son fuyts! ¡No la m’han feta que no la m’haja pensada! ¡Aquesta Fadeta del dimoni! ¡Mal no fos estada naxent!<br/> Com estigué escanyat de cridar y de flastomar, diu á la Reyna.<br/> —Veam tu que sabs set vegades mes que jo, quin camí me donas? ¿per hont tench de pren<noinclude><references/></noinclude> e1uhsjfl8rbo8qvo2ouvhec18zb6vox 0 58804 184982 184975 2026-07-16T09:08:09Z Leptictidium 277 /* Capítol VI */ 3.6.8 184982 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» </div> == Notes == <references group=nota/> 36lw6bi1bii26kcn8cvxdnzq0eiw4hl