Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.47.0-wmf.12 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Event Event talk 102 51956 185259 159580 2026-07-23T15:39:36Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185259 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|{{x-gran|'''LA FLOR ROMANIAL'''<ref><small>La’m contaren mos bons amichs D. Juan y D. Pere Orlandis y Despuig y n’Antonieta Socies y Morell.</small></ref>}}}} {{LletraInicial|A}}xò era un rey que tenia tres fiys.<br/> Encara eran petits, y jugavan per dins es jardí.<br/> Los havían agafada un águila grossa de tot, y los ho havian formada per una cama ab una corda á sa soca d’un taronjer, per que hi jugassen.<br/> Es dos majors la ponyían ab canyes y garrots, y á vegades eran á temps á dursen qualque espipellada bona y qualque arpada que treya sanch. Ara es derrer, en Bernadet, era ben al revés: l’afalagava, sempre li anava ab moxonies, li duya coses bones, y no poria sofrir es seus germans com veya que l’atabuxavan tant. {{np}}<noinclude></noinclude> 1pt7g5tt9plhrrtbknjrstm3k8c52fc 102 51957 185260 159181 2026-07-23T15:40:43Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185260 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—¡Axò no va pus! digué un dia; y es vespre, com veu que tothom ja dormía, se’n va dins es jardí, y diu á s’aguila:</br> —Vench à desfermarte, y axí’s meus germans no’t farán passar pus martiri.</br> La desferma, y s’águila, tota agraida, li diu:</br> —¡Que Deu t’ho pach lo qu’has fet per mi! però jo també t’ho vuy pagar. Mira, arrabasem sa ploma més llarga de s’ala endreta: des canó fen un ciulet, y no’l perdes. Si may te veus estret y apurat, sonel, y jo vendre á donarte adjutori.</br> En Bernadet ho va fer axi; y s’águila pega tres bots per pendre sa fua, axampla ses ales, y, per amunt s’ha dit, no la veren pus.</br> Lo endemà els altres dos fiys del rey ploraren tot lo día, feyen potadetes y se tiravan en terra, perque s’águila los era fuyta y no sabían com.</br> Dins poch temps se mou una guerra, el rey se’n hi hagué d’anar; y ho va haver de fer de tot, però de tot, per guanyarla.</br> Com era tan acorat, que no tenía por de res, y sempre volia anar devant, torná ab una partida de ferides.</br> Es metjes feren tot quant varen sebre per curarles hi.</br> Anava be de totes fora d’una ben grossa que’n tenía á una cama, que, com més cosas li posavan, més s’enmaleía.</br> Es metjes arribaren á dir:</br> —Si no li posen la flor romanial, no s’adobará may.</br><noinclude><references/></noinclude> pozgmk09sezf9l2e0mxux6v8e4c9rib 102 51959 185261 159164 2026-07-23T15:41:47Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185261 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—¿Y ahon se fa aquesta flor? demana’l rey. —Axò es lo que noltros no sabem, digueren ells. No més sabem que és una flor que tot ho cura, si ses nostres lletres no menten.</br> El rey crida’s seus fiys, y los diu:</br> —Fiys meus, ja’u veys: es metjes diuen que si no’m posen en aquesta ferida la flor romanial, no hi ha cura per mi. Aquesta flor pareix que ningú la sab: á voltros vos toca anarla á cercar fins que l’hájau trobada. Es qui la’m duga, aquell tendrá sa corona, en morirme jo.</br> Es tres germans prenen un bossot de dobles de vint y un cavall, y ja son partits.</br> Troban un entreforch de tres camins, y diuen:</br> —Prenguemne un per hom, y dins un any y un día aquí mos hem d’esperar.</br> Axí quedaren; y cadascú per son vent, camina caminarás, y de d’allá, cerca qui cerca la flor romanial, y demanantne noves a tothom que veyen; peró ningú los ne sabia donar.</br> Y trescavan terres y més terres, y passavan setmanes y mesos, y tant tenían avuy com demá: en lloch trobavan ni indicis d’aquella bona de flor.</br> Ja corría es més qui feya dotze, y en Bernadet á la fi se recordá de lo que li havia comanat s’águila: que en veure se apurat, sonás es ciulet qu’havía fet des canó de sa ploma de s’ala endreta.</br> Ell sona, y al acte li compareix s’águila.</br> —¿Que vols de mi, Bernadet?</br> —¡Qu’he de voler! Que mon pare té una feri-<noinclude><references/></noinclude> t0lu5iqp30xms5wqe59arnbhj3r782o 102 51960 185262 159165 2026-07-23T15:43:21Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185262 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>da á una cama, que no s’adobará mentres no li posen la flor romanial; y mos ha enviats á cercarla á mí y á n’els altres dos germans; y es qui la hi duga, aquell ha de tenir sa corona. Fa onze mesos que la cerch per tot, y no l’he poguda trobar en lloch: á veure tu si la sabs y si me dius ahont es.</br> Eran á sa vorera de mar, y endins, á s’entrellum, veyen un grandiós penyal, de s’alsada de quatre ó cinch campanars, en forma de bech, tot esvorellat, boyrós, blavench. Parexia s’abre mestre d’una nau disforja afonada.</br> —¿Veus aquell penyal? diu s’águila.</br> —Si, diu en Bernadet.</br> —Ydò allá dalt se congría una casta de romaní, no se’n congría en lloch pus; y aquest romaní fa la flor romanial que tu cercas.</br> En Bernadet va perdre’s coratje de tot, y digué:</br> —¿Però quin possible es arribarhi? Aquí no hi ha cap barca; y maldement n’hi hagués, ¿qui es capás d’enfilarse per aquell penyal y arribar al cap demunt?</br> —¡Ca, homo, no t’apures! ¡Que d’aviat hey serem. Tu axinquet demunt mi y aferret fort, que si queyes, no’t veurían pus; y no hajes por.</br> En Bernadet s’hi axanca, y s’aferra ben fort.</br> —¿Estás? diu ella.</br> —Estich, respòn ell.</br> S’águila pega briuada, y per amunt s’ha dit, y per amunt, y de d’allá cap en es penyal.</br> ¿Que me’n direu? Ell no s’aturá fins que hi va esser demunt.</br><noinclude><references/></noinclude> t8yyil7kmc6uwxocit4azt16sukfdok 102 51962 185263 159167 2026-07-23T15:44:33Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185263 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Allá dalt casi no més hi havia lloch per ella y per en Bernadet, que la tenía ben estreta, tremolant com una fuya de poll, y no la volía amollar de por que’s cap no li rodás ó no li llenegás un peu, perque hauria redolat cap avall, rebotint de ressingle en ressingle, fins á pegar tot bocins un capficó en tota l’orde dins la mar, que bramulava allá avall tota alsurada. Ses ones duyen tanta malicia, que ab cada sobatuda tot es penyal vimetjava.</br> —¡Maria Santissimeta! ¡Bon Jesuset meu! deya en Bernat, plorant. ¡A bona part m’has duyt! ¡ja no’n faré altra!... ¡está fet de mi!</br> —¡Ca, homo! deya s’águila, donantli coratje: ¡no tengues por de res! ¡no t’acoquines, que no hi ha tant per tant!</br> Just devora’s seus peus s’obria una encletxa, y tirava ben endins.</br> —Mira dins aquesta encletxa, diu s’águila, veam que hi afinarás en es fons.</br> En Bernadet hi mira, y des cap d’un poch diu:</br> —¡O quina cosa més guapa! ¡quina cosa més de veure que hi destriy! ¡Una flor!... ¡sa flor més hermosa qu’haja vista may!... ¡O quina oloreta tan bona que dexa anar!... ¡de tan endins m’envest!</br> -Ydó vataqui la flor romanial, diu s’águila. A veure si t’aficas dins aquesta encletxa, y si li arribas.</br> En Bernadet s’hi afica ab so cap devant, fent nevegar ses mans de bona manera. Ja no’l ve-<noinclude><references/></noinclude> 84d7w40kd20cp07zfoonmrfjkb3fqzv 102 51963 185264 159168 2026-07-23T15:46:06Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185264 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>yen de tant que s’era enfonyat; però s’encletxa, com més anava, més s’estrenyía, y arribá un punt que s’atlot no pogué passá pus envant. No més li faltava un paumet per bastar la flor romanial.</br> Be s’estirá, y enforinyá; sa bona de flor era un paumet més avall.</br> —No li puch bastar, digué á la fi: me falta un paum.</br> —Ydò puja, diu s’águila.</br> S’atlot pujá, y ella li allarga una cama, y li enfloca aquesta:</br> —Mira, tayem aquesta cama devora sa cuxa; ab ella te tornes aficar fins allá hont t’éts aficat ara, y ab aquesta cama arribarás á sa flor; s’arpa l’agafará per sa soca. En tenirla, tu estiras, y la te fas teua.</br> —¿Jo tayarte aquesta cama? ¡Axò sí que no’u faré per res del mon! deya en Bernat, ¿jo afollarte pera sempre?... ¡jamay!</br> —Creu, Bernat, que’s creure es criansa. ¿No som jo que t’ho dich? Tu dexa estar s’ansia per mí, y no tengas por de sa cama. Sa cama, en tenir la flor romanial, aviat tornará estar confegida com ara.</br> Tant arribá a dir s’águila, que’n Bernat á la fi se treu un trinxetó que duya, agafa aquella cama, la taya devora sa cuxa, s’afica ab ella dins s’encletxa, y per avall s’ha dit.</br> Com torna esser allá hon no havía pogut passar pus envant, allarga tant com pot sa má ab que tenía sa cama de s’águila: ja no li faltava<noinclude><references/></noinclude> axnzm5hzumymzxy6n5ukos8kankmi26 102 51964 185266 159169 2026-07-23T15:52:57Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185266 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>un paumet per abastar la flor romanial, ja la tocava. S’arpa tot d’una l’estreny per sa soca, en Bernat pega tirada, y la se’n va dur per amunt.</br> Aviat va esser defora ab sa flor dins ses mans.</br> ¡O que la hi trobava de guapa y bufarella! ¡ab quin gust la se mirava y l’olorava! Com que la s’hagués de menjar ab la vista, y no’n sabía decantar es nas! ¡Vaja quina flor! Feya un remellet de tres floretes color de cel, sa cosa més senyorívola, ab tres sostres de fuyes ¡tan ben tayades, tan ben compostes, tan lluentes, tan fresques! totes brufades d’un polsim fí, ben fi, com á de grana.</br> —Arrabassa una d’aquestes tres floretes, diu s’águila; fregalem per es tay, y fe hi tocar sa cama tayada.</br> En Bernadet ho fa axí, y, tot d’una que sa cama toca’s tay, queda confegida ab sa cuxa, y ja no fonch conexedor que l’haguessen tayada may.</br> En Bernadet quedá ab sos cabeys drets.</br> —¿Ho veus, diu ella, com no hi havia que tenir ansia de sa cama? No hajes por: mentres tu me cregas, anirás be. Ara lo qu’has de fer, desseparar ses dues floretes que’t quedan, y amagaleste ben amagades, y may en mostres ni en dones més qu’una; y mira: ¡veshi alerta á ferles servir! que, en haver servit una vegada, ja perden tota sa seua virtut.</br> —No més les he mester per curar sa cama de mon pare.</br><noinclude><references/></noinclude> eeavuv3lo0sycree2u0rfv463q88jvq 102 51965 185267 159170 2026-07-23T15:54:45Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185267 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>—No’u sabem si les haurás mester per altres coses també. No res, ara ja’t pots tornar axancar demunt mí, y espedirem, que no fasses falta.</br> En Bernadet dessepara ses dues floretes, les s’amaga ben amagades, s’axanca demunt s’aucellás, que pegá bot, y axamplá ses alotes, y de d’allá cap á terra, fins que le hi hagué dexat.</br> S’águila se’n torná per amunt, y ell pren es cavall, qu’estava baix d’aquells pins ahont l’havía fermat, y cap á s’entreforch de tres camins manca gent.</br> Hey arribà una hora antes de s’auba quant feya s’any y es día que s’hi havian d’esperar es tres germans. No n’hi trobá cap.</br> Devers mitx día arribá’s major.</br> —Bernadet, li diu com el veu, ¡vol dir ja hi éts! Mos has guanyat: no y jo vench de buyt. Be he trescat y demanat, be he cuydat á caure mort cerca qui cerca y demana qui demana a tothom qu’he vist: no l’he trobada á n’aquesta pècora de flor, ni noves. ¿Y tu qu’has fet, Bernadet?</br> —Jo, diu s’atlot, l’he trobada, gracies á Deu, y la duch.</br> —¿Que me dius? ¿y tu la dus? Veamla.</br> —Valataquí, diu en Bernat, y se’n treu una de ses dues.</br> —¡O qu’es de guapa! ¡oh dich! deya’s major, ab uns uys que li cuydavan á botir.</br> Y al acte s’enveja ja’l tengué agarrotat, y se posá á dirli couenta y verinosa:</br> —¡Ja està fet de tu!... ¡ja la’t porás mirar be de lluny á sa corona! ¡La’t porás mirar; però<noinclude><references/></noinclude> 7dwoqgzdznf23znbe9yyfkc4muxi0xi 102 51967 185268 159172 2026-07-23T15:56:26Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185268 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>tocarla?... un llamp te tocará ell! ¡Feten un núu á sa coa, fiet, d’esser es major! ¡El mon á senrevés! ¡es petit comandará, y es major qu’el se’n duga’l dimoni si’l vol!</br> Tant s’ho posa dins es cap á n’axò, que per sortirne com més prest millor, pega grapada á n’en Bernadet, li pren sa flor, el mata, y l’enterra dins un arenal que hi havia allá devora.</br> Hora baxa arriba’s germá segón.</br> —¿No la dus, eh? li diu es major d’un tros enfora.</br> —No, respòn aquell.</br> —Ja la duch jo, y me tocava á mi durla per que som es major.</br> —¿Y en Bernadet?</br> —Que’s fassa trons. Anem, y ja mos agafará si vol, que tampoch no hem de caure morts aquí esperantlo... ¡Hagués feta vía com noltros!</br> Se’n van cap a ca-seua, hi arriban, es major presenta la flor romanial, y tot d’una que la posan demunt sa ferida de son pare, sa ferida s’assecá, se clogué, y no més va romandre sa costura.</br> El rey tot content va dir á n’es major:</br> —Teua será sa corona, en morirme jo.</br> —¿Y en Bernadet? los demanavan. Es segón deya que no’n sabía noves, que no havia comparegut á s’entreforch des tres camins es dia que pertocava.</br> Ara es major, mestegant fesols, responia.</br> —No me’n parleu. No comparegué; s’afluxá de noltros, y bellament mos porem afluxar d’ell.</br><noinclude><references/></noinclude> tazsalpy2oq0tj1lnh675wxc0nu543g 102 51968 185269 159173 2026-07-23T15:58:29Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185269 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Y sobre tot, no’l me donaren á guardar tam poch.</br> Aquest polissó estava ben segur de qu’era mort, y que no sortiria de devall s’arena; però com en Bernadet tenia uns cabeys ben llarchs ben llarchs, quant l’enterrava, de desgracia, n’hi dexá un que guaytava una mica á flor d’arena.</br> Y ¿que me’n direu?</br> Ell aquell cabeyet comensá á ferse gruxat y gruxat, y torná una canya ab uns canons ben llarchs, ab unes fuyes ben verdes, ben llustroses, ben afuades; y, com es vent hey feria, feyen una ciuladissa sa cosa més dolsa y suau. Com que parlás á n’es cor.</br> Passa un pastoret, y veu aquella canya.</br> —¡Ès! s’esclama, ¡y aquí es sortida una canya tota sola!... ¡o que’u es y que’u es de garrida! ¡No, y uns canons ben llarchs qu’ha trets! ¡Jo que vaig tan enderrer d’un fabiol, m’hi vendrá com l’anell al dit aquesta canya!</br> La taya, en fa un fabiol, prova si sona, y soná de lo més be; y hala, petit, bufa qui bufa, y es fabiolet sona qui te sona; y com que s’hagués d’esquerdar de rabiu que sonava.</br> Y heu de creure y pensar qu’aquell fabiolet, sonant sonant, se posa á dir:</br> {{Centre|<poem><small>—¡O pastor, lo bon pastor! tu’m tocas, y no’m fas mal: m’enterraren dins l’arena per la flor romanial.</small></poem>}} Es pastoret quedá tot astorat, sense polsos.</br> Prova de sonar una altra vegada; ho prova<noinclude><references/></noinclude> tdq4df8he2r6qdrbmk7hgjve5r550y2 102 51969 185270 159174 2026-07-23T16:00:43Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185270 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>deu, vint, cent vegades més; y totes ses vegades que’u prová, es fabiolet torná dir:</br> {{Centre|<poem><small>—¡O pastor, lo bon pastor! tu’m tocas, y no’m fas mal: m’enterraren dins l’arena per la flor romanial.</small></poem>}} Aquell pastoret un dia passava per devant ca’l rey, sona qui te sona.</br> El rey guaytava á sa finestra, y nota qu’es fabiolet d’aquell pastor, en es meteix temps que sonava, deya:</br> {{Centre|<poem><small>—¡O pastor, lo bon pastor! tu’m tocas, y no’m fas mal: m’enterraren dins l’arena per la flor romanial.</small></poem>}} Alló li vengué molt denou. Crida es pastoret, y li diu:</br> —¿Qu’es axó? ¿Com es qu’aquest fabiol parla?</br> —Jo no le hi sé dir, respón s’atlot. Jo no fas més que bufar, y surt aquesta veu.</br> —Veam si hi buf jo, si fará lo meteix.</br> El rey el se du á sa boca, y comensa á sonar.</br> Sona qui te sona, es fabiolet se posa á dir:</br> {{Centre|<poem><small>—¡O mon pare, lo meu pare! me tocau, y no’m feys mal: m’enterraren dins l’arena per la flor romanial.</small></poem>}} Aquí’l rey crida la reyna, y li diu:</br> —Veam, sona tu aquest fabiol.</br> —¿Y ara?</br> —Sona to dich! ¡depressa!</br> La reyna’l pren, y encara no varen haver<noinclude><references/></noinclude> 892b6xmf916rn7oh4goijb8pi35oizv 102 51970 185271 159176 2026-07-23T16:02:21Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185271 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>brollat es primers sons, com es fabiolet se posa à dir:</br> {{Centre|<poem><small>—¡O mare, la mía mare! me tocau, y no’m feys mal: m’enterraren dins l’arena per la flor romanial.</small></poem>}} —Però que diantre pot esser axò? deya’l rey, tot astorat. ¿Qui ha vist may un fabiol parlar?</br> Li passa p’es cap una idea feresta, y crida es seus dos fiys.</br> —¡Sonau, los diu, aquest fabiol!</br> Es major no anava d’aglans.</br> Es segón no hi feu dos mots: l’agafa, el se du á sa boca, sona; y es fabiolet se posa á dir:</br> {{Centre|<poem><small>—¡O germá, lo bon germá! tu’m tocas, y no’m fas mal: m’enterraren dins l’arena per la flor romanial.</small></poem>}} —Ara has de sonar tu, diu el rey á n’es major.</br> —No tench sonera, respòn aquell ab males reclanques.</br> —Ydó fes de tenirne.</br> —No vos ho passeu per es cap: no sonaré.</br> Aquí el Rey, volat de tot, diu:</br> —No, ell sonarás ó’l dimoni te’n durá. ¡Sona més que depressa!</br> Es polissó no tengué altre remey que durse’s fabiol á sa boca.</br> Tot d’una quehi bufá, es fabiolet se posa á dir: {{Centre|<poem><small>—¡O germá, lo mal germá! tu’m tocas, y me fas mal: m’enterrares dins l’arena per la flor romanial.</small></poem>}}<noinclude><references/></noinclude> 23lu5jm3xa6seua2zflf53nji1dwh2y 102 51971 185272 159578 2026-07-23T16:03:02Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185272 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>El rey no’m va tayar pus: se’n va ab tota la cort y es pastoret en aquell arenal, allá hont era sortida aquella canya; cavaren, y me troban en Bernadet devall s’arena sá y bo.</br> Com no més havía mostrada una de ses dues floretes, y no més li havían presa aquella, li havía quedada s’altra, y mentres la dugués demunt, no hi havía mal que’l pogués matar; y si mil anys hagués estat devall aquella arena, mil anys seria estat viu.</br> Ell contá tot lo que li havia passat, y demaná á son pare que per amor de Deu y per amor de sa Mare no fes matar es germá major: son pare consentí á tancarlo no més dins un castell per tots es dies de sa vida, y al acte doná sa corona á en Bernadet, que fonch un rey des millors que hi haja haguts may.</br> Y sa rondaya ja está acabada; y si no mos tornam veure plegats aquí, que mos hi vegem á la Gloria. Amen.<noinclude><references/></noinclude> cw8vvamzu120nyd588apc74090wm361 0 58804 185282 184982 2026-07-23T21:41:53Z Leptictidium 277 3.7.1 185282 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís un honor tan gran a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, quan sol aflorar l'afany de poder en les persones de tal naturalesa. Es reservava per a si mateix la conducció de les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que suposaven, i deixava en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. </div> == Notes == <references group=nota/> ew7lj65lob98jk72e3x6zy990yw6rvb 185283 185282 2026-07-23T21:43:06Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185283 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís un honor tan gran a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat i tenia part únicament en el títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, quan sol aflorar l'afany de poder en les persones de tal naturalesa. Es reservava per a si mateix la conducció de les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que suposaven, i deixava en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. </div> == Notes == <references group=nota/> mzxpl2msr1d7k1sse3hfzp7it5q1kcj 185284 185283 2026-07-23T21:45:01Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185284 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís un honor tan gran a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat, sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, quan sol aflorar l'afany de poder en les persones de tal naturalesa. Es reservava per a si mateix la conducció de les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que suposaven, i deixava en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. </div> == Notes == <references group=nota/> jczxpgfl2yk4il2g6e96xpe44qgd54k 185285 185284 2026-07-23T21:45:31Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185285 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís un honor tan gran a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat, sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones de tal naturalesa. Es reservava per a si mateix la conducció de les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que suposaven, i deixava en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. </div> == Notes == <references group=nota/> 0r4cxuh45mcvqdbwynat8enrs8ss49n 185286 185285 2026-07-23T21:47:28Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185286 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Es reservava per a si mateix la conducció de les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que suposaven, i deixava en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. </div> == Notes == <references group=nota/> gg391f2vddutoew6ojqtt7al1dvq8i2 102 59143 185273 181228 2026-07-23T16:04:25Z Joan Gené 4644 185273 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|{{x-gran|'''GUARDAUVOS DE PEDRA REDONA,'''}}</br>DE CA QUI NO LLADRA Y D’HOMO ROIG<ref><small>La’m contaren en Toni ''Garrit'', de Sant Llorens, na Maria Albertí, de Fornaluig, D. Juan Ferriol pbre., de Sineu, y na Rafela Servera ''Calona'', de Son Servera.</small></ref>}} {{LletraInicial|A}}xò era y no era.... Bon viatje fassa la cadernera. Un aumut per voltros, y per mi una barcella.....</br> Heu de creure y pensar qu’una vegada hi hagué un pare que tenía dos fiys, y era tant pobret, que, com estava per á morir, los crida, y los diu:</br> —Fiys meus, voltros ho veys, no vos puch dexar doblers ni terres, perque no’n tench; però axí meteix vuy fer testament, y vataquí lo que vos deix. Vos deix aquest consey: guardauvos sempre ''de pedra redona, de ca qui no lladra y d’homo roig.''</br><noinclude><references/></noinclude> 079yw3twgasmfhrixhfa3cy943jpkhg 105 60904 185265 185258 2026-07-23T15:48:02Z Aleator 20 re 185265 wikitext text/x-wiki == Castellà == El llibre ja està acabat de transcriure a excepció del pròleg, que està en castellà i no sé si l'hauria de transcriure aquí o a Viquitexts en castellà. [[Usuari:Joan Gené|Joan Gené]] ([[Usuari Discussió:Joan Gené|discussió]]) 09:44, 23 jul 2026 (CEST) :{{ping|Joan Gené}} Hola! Bona feina! No hi ha cap criteri clar sobre què fer. Jo, en un cas com aquest, per no "mutilar" l'obra, ho transcriuria aquí. Exemples semblants de textos en idioma no català: «[[Les Tragedies de Séneca/Preliminar]]», «[[La papallona/Lletra de Mr. Zola á Mr. Savine]]», etc. A més, opcionalment, el text en una altra llengua es pot "transcloure" automàticament al Wikisource corresponent amb una simple plantilla (per exemple, el text transcrit a Viquitexts «[[Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 3]]», també es "captura" des de Wikisource en italià a «[[:it:Lettera di Bartomeu Simon a Domenico Simon (14 febbraio 1790)]]»). Fins aviat! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 17:47, 23 jul 2026 (CEST) tktvse4rj1sudzx2m8byq6i2pvskcdy 185280 185265 2026-07-23T16:34:11Z Joan Gené 4644 185280 wikitext text/x-wiki == Castellà == El llibre ja està acabat de transcriure a excepció del pròleg, que està en castellà i no sé si l'hauria de transcriure aquí o a Viquitexts en castellà. [[Usuari:Joan Gené|Joan Gené]] ([[Usuari Discussió:Joan Gené|discussió]]) 09:44, 23 jul 2026 (CEST) :{{ping|Joan Gené}} Hola! Bona feina! No hi ha cap criteri clar sobre què fer. Jo, en un cas com aquest, per no "mutilar" l'obra, ho transcriuria aquí. Exemples semblants de textos en idioma no català: «[[Les Tragedies de Séneca/Preliminar]]», «[[La papallona/Lletra de Mr. Zola á Mr. Savine]]», etc. A més, opcionalment, el text en una altra llengua es pot "transcloure" automàticament al Wikisource corresponent amb una simple plantilla (per exemple, el text transcrit a Viquitexts «[[Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 3]]», també es "captura" des de Wikisource en italià a «[[:it:Lettera di Bartomeu Simon a Domenico Simon (14 febbraio 1790)]]»). Fins aviat! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 17:47, 23 jul 2026 (CEST) ::Entesos. Gràcies! --[[Usuari:Joan Gené|Joan Gené]] ([[Usuari Discussió:Joan Gené|discussió]]) 18:34, 23 jul 2026 (CEST) 4m56r1512o9djfhc77283f8spjbakyk 102 60905 185274 2026-07-23T16:07:56Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185274 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|{{x-gran|'''EN PERE DE SA COCA,'''}}<ref><small>La’m contaren mon germá Andreu y el sen Pere Gotze, de Manacor.</small></ref>}} {{LletraInicial|A}}xò era un homo qu’havía nom Pere, y un any va dir:</br> —Si tench bon any á sa rota, he de fer una coca ab tayades com una roda de carro.</br> Va tenir una anyada orbe, y va fer sa coca ab tayades de sa mida qu’havía dit.</br> Com estava dos per tres per donarli clau, passan el Bon Jesús y Sant Pere, que á n’aquell temps anavan p’el mon.</br> —¡Alabat sía Deu! digueren.</br> —¡Alabemlo per á sempre! diu en Pere. Si voleu seure, vataquí cadires.</br> —¡Quina coca tan grossa! ¿Tota la t’acabarás?</br> —Y més n’hi hagués.</br><noinclude><references/></noinclude> ccpuab79seaidxx2z2uj4tm1f2mgsec 102 60906 185275 2026-07-23T16:13:19Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185275 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|{{x-gran|'''ES PORT DE SA CIBOLLA BLANCA'''<ref><small>Me’n contaren trossos el sen Pere Juan ''Pistola'' de Sant Llorens y na Bet Llodrana ''Calona'' y en Gaspar Busquets de Son Servera.</small></ref>}}}} {{LletraInicial|A}}xò era un patró molt rich que tenía un fiy qu’havia nom Robert.<br/> Son pare un día li va dir:<br/> —Ja som tornat vey, els anys me pesan massa: vataquí sa barca, y navega tu qu’éts jove. Lo que’t comán, que no toques may en ''es port de sa cibolla blanca'', perque s’hi campan malement.<br/> —No tengueu ansia, mon pare, diu en Robert.<br/> Sa mare li digué:<br/> —Fiy meu, ten aquesta de mi: sempre y ahont se vuya sies ''fes be y no mires á ne qui''; qui be fa, be trobará.<br/> En Robert un día, abans de s’auba, ab sa barca al tip de concert, saupá áncores, y, vent en popa, de d’allá.<br/> {{np}}<noinclude><references/></noinclude> 10ixox4t8wcjw0b6sf6gvi0lm8y2dts 102 60907 185276 2026-07-23T16:18:21Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185276 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|{{x-gran|'''EN PERE POCA POR'''<ref><small>La’m contaren l’amo’n Salvador Galmés de Son Mas y el sen Pere Gotze, de Manacor.</small></ref>}}}} {{LletraInicial|A}}xò era una viuda que no més tenia un fiy, qu’havia nom Pere: un atlotell galanxó, desxondit, sá com un gra d’ay, agoseserat, que no l’espantava vent ni aygo.<br/> Un día agafa sa mare, y li diu:<br/> —Ma mare, fa molt de temps que vaig enderrer de sebre qu’es por: en voldría veure de prop, veam quina cara treu. Jo be demán que me’n mostren, que me digan per hont caplleva; però aquesta es s’hora que sía estat senyor de trobarne en lloch una mica qu’es una mica. Y son tan fortes ses ganes que’n tench , qu’he resolt anarmen á trescar mon, y no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poca ó molta.<br/> —Però, fiy meu; deya sa mare. ¿Qu’has tornat loco? ¿Qui ha vist may anar a cercar por?<br/> {{np}}<noinclude><references/></noinclude> 0ycudmu33qm1frawx1i18g56rwt5tl9 102 60908 185277 2026-07-23T16:25:15Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185277 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|{{x-gran|'''ES SOLDADET DE SA MOTXILLA'''<ref><small>La’m contá el sen Pere Gotze, de Manacor.</small></ref>}}}} {{LletraInicial|A}}xò era un atlotellot, fiy d’una pobre viuda, que li pegá per ferse soldat.<br/> Be plorá sa mare, però ell, fort y no’t mogues, cap á servir el Rey.<br/> Acabat es servici; l’enviaren á ca-seua ab un pa y tres doblers per passar es camí; y ab aquest cabal l’homo tocá’l dos.<br/> En aquell temps el Bon Jesús y els apòstols anavan p’el mon.<br/> Estavan asseguts dins un pinar, que reposavan, y es soldadet, sense temerse d’ells, los passa per devora.<br/> El Bon Jesús, com el va veure sicentes ó setcentes passes enfora, diu al apòstol Sent Juan: —Juan, ves á demanar almoyna á n’aquest soldadet.<br/> {{np}}<noinclude><references/></noinclude> hsisbuz7ykz4ucs36sx6zaok3tsg01h 102 60909 185278 2026-07-23T16:29:32Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185278 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|{{x-gran|'''LA POMERRINA'''<ref><small>La’m contaren les distingides senyores D.ª Magdalena Despuig y Troncosso y D.ª María Antonia Guasp de Feliu, de la Ciutat de Mallorca.</small></ref>}}}} {{LletraInicial|A}}xò era una galineta qu’un día se’n aná á passetjar.<br/> Pren per avall per avall per dins un pomerar, passa per baix d’una pomera que s’esbrancava de pomes que duya, y ''zas'' n’hi cau una demunt es cap, y ab un poch més le hi esflora.<br/> —¡Ay! digué tot d’una sa galineta, rompent ab un plors desfet; ¡ay, ma mareta meua! ¡ay, aquest capet meu! ¡ay quin mal!<br/> —Sobre tot, digué com prou va haver plorat y esqueynat; girem abans de més raons: no vuy jo anar pus per avall per avall, que, á lo que veig, al mon s’es girat demunt devall.<br/> Gira y pren per amunt, y de d’allà.<br/> Troba un gall:<br/> —¿Ahont vas, compare’n gall?<br/> {{np}}<noinclude><references/></noinclude> c1hg8pnq91q57mlkzu3zj9gp7mkv4jp 102 60910 185279 2026-07-23T16:33:14Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185279 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|{{x-gran|'''EN PERE TORT'''<ref><small>La’m contaren ma mare, el sen Pere Gotze de Manacor, n’Antoniet Socies y Morell de Lluchmajor, D. Juan Feliu, micer, de la Ciutat de Mallorca, y el sen Toni Nebot, ''Leu'', de Son Servera.</small></ref>}}}} {{LletraInicial|A}}xò era un rey que no més tenía una fia, s’atlota més llesta y sabuda qu’escaufava’l sol. Sabia del llim de les olles, tenía llengo per setze, y per coses envitricollades que li diguessen, may la porían confondre ni capturar.<br/> Son pare va fer unes dictes: qu’es fadrí que li diria una endevinaya que no sabés desllatigar, se casaría ab ella. Ara si la desllatigava, á n’aquell que la hi hauría dita l’havian de fer xeroy de ses dues oreyes.<br/> Ja’u crech que comensaren á presentarshi fadrins y més fadrins, y hi anavan es més desperts y que pretenían més de cames primes; y be n’hi deyen d’endevinayes enrevisclades y fondes; però ella, encara no les hi acabavan de dir, com ja los ho entimava p’es morros desllatigades.<br/> {{np}}<noinclude><references/></noinclude> s9ne4ejgrgn82vcslljc66ls07az9so 102 60911 185281 2026-07-23T16:39:42Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185281 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|{{x-gran|'''LA FIA DEL SOL Y DE LA LLUNA'''<ref><small>La me contaren na Rafela ''Calona'', de Son Servera, y los nobles senyors el M.I. D. Lloatxim Dameto y Dezcallar, Pre. Canonge de la Seu de Mallorca y el seu germà D. Nicolau.</small></ref>}}}} {{LletraInicial|L}}’any tirurany el sol y la lluna tengueren una fia, garrida, gentil, resplandent com ells, viva com una centella, plena d’etsís y d’encant: robava’s cor de tots es qui la veyen.<br/> Quant va esser grandeta, un día agafa sa mare, y li diu:<br/> —Ma mare, jo vuy venir ab vos; tench unes ganes que’m roegan de trescar y veure coses.<br/> —Per amor de Deu, diu sa lluna, llevet axò des cap, fieta meua estimada; llevetho per amor de Jesucrist. ¡Sabs quin camí tan llarch qu’he de fer cada día, y que hi he d’anar depressa!... A ses quatre passes ja’t tendríem retuda.<br/> —¿Y tan flonja’m mirau? diu sa pitxorina. No’m don per cap atlota á caminar. No hauría d’esser fia vostra y de mon pare.<br/> —Es ver, diu sa lluna, que ho ets caminant;<br/> {{np}}<noinclude><references/></noinclude> e2pqx8no1rnj1ixza632s82f65huskh 102 60912 185287 2026-07-24T07:05:01Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185287 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|{{x-gran|'''L’AMO DE SON AMOXA'''<ref><small>La’m contá ma mare.</small></ref>}}}} {{LletraInicial|A}}xò era un amo de son Amoxa, de s’any de sa neu, criat dins ses arasses, y que menjava fayó per llarch. Qualsevol li poría donar á entendre qu’els ases volavan, y que la Mare de Deu havía nom Juana.<br/> Sa madona havia de dur es calsons, y s’havía de cuydar de tot.<br/> Un diumenge dematí qu‘ella se’n anava á la vila per feynes (ell no hi poría anar porqueʼls atlots li corrían derrera y li cridavan aley), li digué:<br/> —Mira, has de pensar axicar sa lloca que tenim posada dins sa botiga. No sía cosa que te’n descuydes, y que s’animalet haja de fer un dijuni mascle, sense tenirne cap obligació.<br/> —Be, be, no tengas ansia, respongué es betzol.<br/> Sa madona s’espitxa, y ell quedá assegut es {{np}}<noinclude><references/></noinclude> 978a808tufsyhm85rc9uounydhjt9wh 102 60913 185288 2026-07-24T07:09:33Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185288 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|{{x-gran|'''LA PRINCESA BELLA'''<ref><small>La’m contaren la Excma. Sra. Marquesa de Montoliu, nadiua de la ciutat de Mallorca, na Rafela ''Calona'', de Son Servera, y el conegut escriptor mallorquí Juan Lluis Estelrich, nadiu d’Artá.</small></ref>}}}} {{LletraInicial|A}}xó era un rey que no més tenía una fia, tendre, ben tayada, blanca com la neu y hermosa com el sol.<br/> Un día ses dames la pentinavan dalt es terrat ab una pinteta d’or que son pare havia feta fer aposta per ella; y la feyen esclatar de riure, perque li ballavan l’aygo devant, y eren ses atlotes més xaravel-les y devertides que se fossen vistes may.<br/> Assetsuaxí passa un esbart d’aucells verts, y un que parexía’s caporal pega fúa, y ''zas'' los pren sa pinteta de dins ses mans; y per amunt y per amunt, y tots els altres derrera ell, y... ¡bona nit si’t colgas! no’n veren pus la pols.<br/> La princesa aquí va perdre ses riayes, y se posá trista y trista.<br/><noinclude><references/></noinclude> nqwi9u07vg97j6hg1cv8lvqb9rd2vbl 102 60914 185289 2026-07-24T07:14:21Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185289 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|{{x-gran|'''ES FIY DES PESCADOR'''<ref><small>La’m contaren la Excma. Sra. Marquesa de Montoliu, nadiva de Mallorca, n’Antonieta Socíes y Morell, en Toni ''Garrit'' de Sent Llorens, el sen Toni Nebot, ''Leu'', y en Xerefi Bua de Son Servera.</small></ref>}}}} {{LletraInicial|A}}xò era un pescador d’Andratx, que no tenía altre Deu més qu’es pescar, y de deu dies nou tornava axí com se’n era anat, perque’s peix, tot d’una que’l veya que tirava púu á sa pesquera, hi acudía á menjarlehi, fins y tot li saupava s’esca; y, com prou li havía fetes ses ontes y ses ganes, s’espitxava, y «bona nit si’t colgues.»<br/> A ca-seua no hi havia recordansa de qu’haguessen acabada may sa talent primer que’s pa. Si no fos estat que no més tenían un atlot, en Juanet, y que sa dona era de s’uy des vent per tot, y aguantava la mestra á forsa de palanquetjar y de tenir poca vessa, se serían morts de fam.<br/> {{np}}<noinclude><references/></noinclude> 12gq1fpssfdblntv5bz65wdl509n6b6 102 60915 185290 2026-07-24T07:18:28Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185290 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{Centre|{{x-gran|'''EN GOSTI LLADRE'''<ref><small>La me contá l’amo Antoni Vicens Santandreu de Son Garbeta, de Manacor.</small></ref>}}}} {{LletraInicial|A}}xò era un pare y una mare d’Artá, que no més tenían un nin qu’havía nom Gostinet.<br/> Abans des set anys son pare se mor, y dexá en es testament que havian de donar á n’en Gostí sa carrera que voldría.<br/> Sa mare, com va esser grandet, el posá á ses escoles; però ell no n’era gens devot: molts de dies feya sa pòlissa ó hi anava tart. Com es seu cosset no tenía aturay, y era just una espira de foch, ponyía’ls altres, los desbaratava; y en havern’hi cap que li signás, ja li havía encivellat un quern de nesples devers es morros ó es nas; y sanch y plors per llarch. Es mestre hi acodía, li feya alsar es falderet de derrera, y ab unes {{np}}<noinclude><references/></noinclude> dsexm4j1kq6b44hpqu73qig8t9482ey