Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.47.0-wmf.13 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Event Event talk 0 49637 185362 184881 2026-07-30T19:47:55Z Leptictidium 277 Sense apòstrof davant d'usos metalingüístics 185362 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Prefaci del traductor|Prefaci del traductor]] |current='''Proemi''' |següent=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Proemi'''}} <div class=prose> [1] El temps, en el seu avanç constant i implacable, arrossega tot allò que ha estat creat i ho fa caure a l'abisme de la foscor sense fer cap mena de distinció entre les coses trivials i les coses més importants i dignes de ser recordades; i, com diu la tragèdia, ho fa sortir tot de la fosca i tot ho amaga de la llum.<ref name=Sòfocles group=nota>[[:w:Sòfocles|{{Versaleta|Sòfocles}}]], ''[[:w:Àiax (Sòfocles)|Àiax]]'', 646, que es pot llegir en català gràcies a l'excel·lent traducció de [[:w:Carles Riba i Bracons|Carles Riba]].</ref> Tanmateix, la narració de la història és una defensa poderosíssima contra el pas del temps i, en certa manera, conté el seu flux incessant; i tots els esdeveniments que han estat recollits per la història se salven de caure a l'abisme de l'oblit. Conscient d'això, jo, Anna, filla de figures imperials, Aleix i Irene, nascuda i criada en la porpra,<ref name=Porpra group=nota>Ja des de temps antics, el porpra estava associat a la dignitat imperial. Els fills de l'emperador nascuts durant el regnat del seu pare eren coneguts com a ''[[:w:Porfirogènit|porfirogènits]]'', segurament en referència al [[:w:Pòrfir|pòrfir]], una roca de color porpra que decorava la sala on donaven a llum les emperadrius.</ref> que soc docta en lletres, car he estudiat la llengua grega amb gran dedicació, que no he negligit la retòrica, que he llegit atentament les obres d'Aristòtil i els diàlegs de Plató i m'he instruït en el quadrívium de les ciències<ref name=Quadrívium group=nota>El [[:w:Quadrívium|quadrívium]] (aritmètica, astronomia, geometria i música) i el [[:w:Trívium|trívium]] (dialèctica, gramàtica i retòrica) eren els dos pilars de l'educació medieval.</ref> (sense pecar de supèrbia, convé esmentar que tinc aquests coneixements, que m'han atorgat la natura i el meu anhel d'aprendre, que m'ha concedit Déu des del cel i que he adquirit amb el pas del temps), el meu propòsit a l'hora d'escriure aquestes línies és narrar els fets del meu pare i estalviar-los de ser perduts en el silenci o arrossegats pel pas del temps a un oceà d'oblit, tot relatant les seves gestes com a emperador i els seus actes de servei a altres emperadors abans de prendre el ceptre. [2] Si em disposo a narrar aquests fets, no és per presumir dels meus dots literaris, sinó per transmetre els fets a les generacions a venir, car fins i tot les més grans proeses es perden en l'ombra del silenci si no es recullen en la narració de la història i es consignen a la memòria. El meu pare, com ho demostraren els fets, era capaç tant de manar amb discerniment com d'obeir les ordres dels governants en la mesura que calia fer-ho. Malgrat que estic decidida a deixar constància de les seves gestes, temo que els cínics i els detractors diguin que documento els actes del meu pare per simple fatxenderia i que tots els esdeveniments que relato i les meves paraules d'encomi no són més que mentides o lloances buides. Tanmateix, si ell mateix fornís el material i els fets no em deixessin més remei que criticar alguna de les seves accions, no pel seu caràcter, sinó per la natura de les coses que ha fet, temo que els mofaires em recordin el fill de Noè, Cam,<ref name=Cam group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Gn+9:18-27&l=ca Gènesi 9:18-27].</ref> car tot ho critiquegen i, consumits per l'enveja i la malícia, no discerneixen allò que és just, sinó que fins i tot un pobre innocent culparien, com diu Homer.<ref name=Homer group=nota>[[:w:Homer|{{Versaleta|Homer}}]], ''[[:w:Ilíada|Ilíada]]'', XI, 653 i 654; ''Ilíada'', XIII, 775; i ''[[:w:Odissea|Odissea]]'' XX, 135. Els grans poemes homèrics han estat traduïts al català per nombrosos autors, tant en vers com en prosa.</ref> Quan un assumeix el paper d'historiador, cal que deixi de banda les simpaties i antipaties que pugui tenir i sovint, quan els fets ho demanin així, ha de celebrar els enemics amb grans lloances; sovint, en canvi, quan els mancaments als bons costums siguin palesos, ha de reptar fins i tot els més amics. Per consegüent, no s'ha de témer jutjar els amics i lloar els enemics.<ref name=Polibi group=nota>[[:w:Polibi|{{Versaleta|Polibi}}]], ''[[:w:Història (Polibi)|Història]]'', I, XIV, disponible en català gràcies a la magnífica traducció que en feu [[:w:Antoni Ramon i Arrufat|Antoni Ramon i Arrufat]], monjo de Montserrat.</ref> Tant els nostres partidaris com els nostres detractors poden tenir per segur que he cercat proves dels fets i testimonis de persones que en poden donar fe; els pares i avis d'alguns homes que viuen avui en dia en foren coneixedors.<ref name=Objectivitat group=nota>Malgrat la seva insistència en aquest punt, els historiadors estan d'acord que l'autora no és precisament un model d'objectivitat, especialment quan tracta dels fets de la [[:w:Primera Croada|Primera Croada]] i els errors comesos pel seu pare. Això no impedeix, emperò, que encara avui en dia l'''Alexíada'' sigui considerada una font cabdal sobre aquest període, entre altres motius, pel fet que ofereix una perspectiva romana d'Orient de la Primera Croada que no es troba en gairebé cap altra obra.</ref> [3] El principal motiu pel qual he resolt fer la crònica de les accions del meu pare és el següent: el cèsar Nicèfor, de l'estirp dels Briennis, un home clarament superior als seus coetanis pel que fa a la seva desmesurada bellesa, la seva enorme intel·ligència i la seva gran eloqüència, esdevingué el meu marit legítim.<ref name=Nicèfor group=nota>Comnena havia estat promesa a [[:w:Constantí Ducas (coemperador)|Constantí Ducas]], fill de l'anterior emperador [[:w:Miquel VII Ducas|Miquel VII Ducas]], però després de la mort del príncep, es casà amb [[:w:Nicèfor Brienni el Jove|Nicèfor Brienni el Jove]]. Encara que, com tantes aliances matrimonials de la noblesa medieval, l'enllaç tenia una motivació eminentment política, tot indica que entre ells sorgí l'espurna de l'amor i que foren una parella genuïnament feliç.</ref> Era una meravella tenir-lo al davant i sentir-lo parlar. Tanmateix, no pretenc divagar, així que reprenguem el fil de la història. El meu marit, que com ja he dit era un home formidable en tots els aspectes, acompanyà el meu germà, l'emperador Joan,<ref name=Joan group=nota>[[:w:Joan II Comnè|Joan II Comnè]] (r. 1118-1143), germà petit d'Anna.</ref> en diverses campanyes contra els bàrbars […] com el que s'havia fet amo de la ciutat d'Antíoc.<ref name=Antioquia group=nota>[[:w:Antioquia|Antioquia]], fundada per [[:w:Seleuc I Nicàtor|Seleuc I Nicàtor]] i anomenada així en honor del seu pare [[:w:Antíoc de Macedònia|Antíoc]] o [[:w:Antíoc I Soter|el seu fill homònim]].</ref> De totes maneres, el cèsar, que no es despreocupava de les lletres malgrat les dificultats i els entrebancs que patia, escrigué diversos textos dignes de tenir en consideració. Seguint les ordres de l'emperadriu,<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene Ducena|Irene Ducena]], mare d'Anna i consort d'Aleix.</ref> la seva tasca principal fou documentar els fets d'Aleix, el meu pare, emperador dels romans, sempre que sorgia l'oportunitat de deposar breument les armes i cessar la guerra per dedicar-se als seus escrits i les seves obres literàries. Conformement a les instruccions de la nostra senyora, inicià el seu relat en una època anterior, durant el regnat de Diògenes<ref name=Diògenes group=nota>[[:w:Romà IV Diògenes|Romà IV Diògenes]] (r. 1068-1071), conegut sobretot per la seva derrota contra els seljúcides a [[:w:Batalla de Mantziciert|Mantziciert]] el 1071, que obrí la porta a la invasió turca d'Anatòlia.</ref> com a emperador dels romans, i anà baixant fins a arribar al que havia de ser el protagonista de la seva història. En el moment de l'ascens al tron de Diògenes, el meu pare tot just havia entrat en la seva brillant adolescència i, abans d'això, no era ni tan sols un adolescent, i no havia fet res que fos digne d'esment, tret que es volgués fer un panegíric de la seva infància. Aquest era, doncs, l'objectiu del cèsar, com ens demostra la seva obra. Tanmateix, ni el resultat fou el que esperava ni tingué l'oportunitat de prosseguir el seu relat més enllà de l'època de l'emperador Nicèfor Botaniates,<ref name=Botaniates group=nota>[[:w:Nicèfor III Botaniates|Nicèfor III Botaniates]] (r. 1078-1081), revoltat contra Miquel VII Ducas per la inacció d'aquest últim davant de l'avanç turc a Àsia. Irònicament, nombroses ciutats anatòliques caigueren en mans dels turcs pel seu error de confiar en mercenaris del [[:w:Soldanat de Rum|Soldanat de Rum]] en la rebel·lió. Ja era vell quan accedí al tron i el seu breu regnat fou poc notable.</ref> circumstància que causà un gran perjudici als fets que pretenia narrar i privà els seus lectors d'un gran plaer. Per aquest motiu, resolguí fer la crònica de les gestes del meu pare a fi de transmetre-les a les generacions a venir. A més a més, tothom que havia llegit els escrits del cèsar coneixia l'harmonia i la gràcia de les seves paraules. Com ja he dit, havent arribat a aquell capítol i havent-ne esbossat la continuació, ens en portà una versió inacabada de l'estranger,<ref name=Matèria group=nota>Aquests escrits inacabats es coneixen amb el nom de ''[[:w:Comentaris (Nicèfor Brienni)|Comentaris]]'' i combinen informació ja present en la ''[[:w:Cronografia (Miquel Psel·los)|Cronografia]]'' de [[:w:Miquel Psel·los|Miquel Psel·los]], la ''[[:w:Història (Miquel Ataliota)|Història]]'' de [[:w:Miquel Ataliota|Miquel Ataliota]] i la ''[[:w:Sinopsi d'històries|Sinopsi d'històries]]'' de [[:w:Joan Escilitzes|Joan Escilitzes]] amb dades noves obtingudes pel mateix Brienni entrevistant testimonis i accedint a documents oficials de la seva època.</ref> però ai las, també se n'endugué una malaltia mortal, tal volta per culpa de les interminables fatigues, l'excessiva freqüència de les campanyes o la seva gran preocupació per nosaltres, car sovint estava angoixat i es trobava una complicació rere l'altra. Els constants canvis d'aires i els climes adversos també contribuïren a servir-li un calze mortal. Ja estava ferit d'ala quan emprengué una campanya contra els sirians i els cilicis. La malaltia no li impedí anar de Síria a Cilícia, de Cilícia a Pamfília, de Pamfília a Lídia i de Lídia a Bitínia, des d'on finalment tornà a la reina de les ciutats, amb nosaltres, consumit per un tumor que li provocava un interminable calvari. Malalt com estava, frisava per contar la història tràgica de les seves aventures, però fou incapaç de fer-ho, en part pel mal que l'afligia i en part perquè li ho havíem prohibit per evitar que amb l'esforç de parlar se li obrissin les ferides. [4] Escric aquestes línies amb vertigen en l'ànima i els ulls amarats de llàgrimes. Quin conseller que perdé l'Imperi Romà! Quin coneixement del món que tenia gràcies a les seves experiències! Quin coneixement de la literatura i del saber, tant nostre com de l'estranger! Quin perfil tan formós que tenia i quina cara tan bella, que no només era digna d'un regne terrenal, sinó d'un de diví i millor! Pel que fa a mi mateixa, he patit moltes desgràcies des del meu naixement en la porpra, per dir-ho d'alguna manera, i la fortuna no m'ha somrigut mai, llevat que es consideri una sort ser filla d'emperadors i néixer a la sala de porpra, car la resta de la meva vida ha estat una llarga successió de calamitats i revoltes. Orfeu, quan cantava, podia moure les pedres, els arbres i fins i tot la natura inanimada, mentre que l'aulista Timoteu en tenia prou de tocar una melodia òrtia a Alexandre per fer agafar les armes i l'espasa al macedoni.<ref name=Músics group=nota>[[:w:Timoteu de Tebes|Timoteu de Tebes]] era un [[:w:Aulos|aulista]] grec conegut, entre altres coses, per haver inflamat el furor bèl·lic d'[[:w:Alexandre el Gran|Alexandre el Gran]] amb la seva melodia òrtia, un ritme marcial i particularment [[:w:Dionísies|dionisíac]]. [[:w:Orfeu|Orfeu]], en canvi, era un personatge mitològic que amb la seva música podia amansir les feres, els homes i, com apunta Comnena, fins i tot la natura. En el mite tràgic d'[[:w:Orfeu i Eurídice|Orfeu i Eurídice]], reeixí a commoure el mateix [[:w:Hades|Hades]], déu de l'inframon.</ref> Jo espero que el meu relat no inciti un moviment cap a les armes i les batalles, sinó que faci brollar llàgrimes al lector i desperti la simpatia de la natura, tant l'animada com la inanimada. El meu dolor per l'estat del cèsar i la seva mort inesperada em tocaren el fons de l'ànima i deixaren una ferida en la part més profunda de mi. En comparació amb aquesta terrible desgràcia, els meus infortunis anteriors eren com una gota d'aigua perduda en la immensitat de l'oceà Atlàntic o les onades del mar Adriàtic. De fet, crec que no eren sinó un preludi d'allò que havia de venir, res més que el fum i la calor que m'advertien d'aquest foc propi d'un forn i d'aquesta flama indescriptible; les petites espurnes de cada dia presagiaven aquest terrible ardor. Oh, foc que, sense tenir combustible, redueixes el meu cor a cendres! Cremes contínuament en secret i sense consumir-me. Incineres el meu cor sense que es vegi des de fora, mentre per dins em cremes els ossos, el moll de l'os i els trossos de l'ànima. Soc conscient que m'he allunyat de l'assumpte que tractava, car el record del cèsar i el seu patiment m'ha entristit en gran manera. Així doncs, m'eixugaré les llàgrimes dels ulls i em sobreposaré al dolor per reprendre la meva tasca i, com diu la tragèdia, ploraré doblement de pena, com a dona que en la desgràcia recorda una altra desgràcia.<ref name=Hècuba group=nota>[[:w:Eurípides|{{Versaleta|Eurípides}}]], ''[[:w:Hècuba (Eurípides)|Hècuba]]'', 518. La traducció de Carles Riba d'aquesta i altres tragèdies d'Eurípides, publicada en tres volums el 1977, quan ja feia gairebé dues dècades que era mort, li valgué a títol pòstum el [[:w:Premi Crítica Serra d'Or|Premi Crítica Serra d'Or]] de Literatura en la categoria de traducció de teatre. El 2016 en sortí una traducció de Joan Pagès Cebrian amb el títol de ''Hècabe''.</ref> Narrar la vida d'un emperador tan gran i virtuós em fa rememorar les seves gestes i em fa brollar llàgrimes càlides que es fonen amb les llàgrimes del món sencer, puix que la seva memòria i el relat del seu regnat seran per a mi motiu de lamentació i per als altres un record d'allò que han perdut. Ara toca començar la història del meu pare des del moment més adient, aquell a partir del qual la meva narració pugui ser més clara i estigui més fonamentada en fets històrics. </div> == Notes == <references group=nota/> h4fe14meex7dd40p090skx1sx4hefqj 0 58804 185361 185357 2026-07-30T19:40:39Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 3.7.3 185361 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i virtut d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més oportunes i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua no estigués a l'altura del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es rabejava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans trenava el fil discursiu des del punt de partida més idoni fins a la conclusió més adient. El tron imperial l'havia trobat a la tardor de la vida, quan florien amb més vitalitat que mai la seva sensatesa, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que apuntalen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, a aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia, i també es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. </div> == Notes == <references group=nota/> mogx86asrqeradg7r9ojm92lcfx2vo0 185363 185361 2026-07-30T19:52:58Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185363 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i virtut d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més oportunes i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua no estigués a l'altura del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es rabejava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans trenava el fil discursiu des del punt de partida més idoni fins a la conclusió més adient. El tron imperial l'havia trobat a la tardor de la vida, quan florien amb més vitalitat que mai la seva sensatesa, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que apuntalen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, a aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i també es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. </div> == Notes == <references group=nota/> 5vxqrww9e9a64oewu192gznanqd8t00 185364 185363 2026-07-30T19:54:36Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185364 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i virtut d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més oportunes i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua no estigués a l'altura del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es rabejava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans trenava el fil discursiu des del punt de partida més idoni fins a la conclusió més adient. El tron imperial l'havia trobat a la tardor de la vida, quan florien amb més vitalitat que mai la seva sensatesa, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que apuntalen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, a aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les diverses traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i també es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. </div> == Notes == <references group=nota/> agrlvt1v3icx0ihjh29mzul7tsqx21r 185365 185364 2026-07-30T19:55:28Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185365 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i virtut d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més oportunes i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua no estigués a l'altura del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es rabejava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans trenava el fil discursiu des del punt de partida més idoni fins a la conclusió més escaient. El tron imperial l'havia trobat a la tardor de la vida, quan florien amb més vitalitat que mai la seva sensatesa, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que apuntalen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, a aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les diverses traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i també es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. </div> == Notes == <references group=nota/> jzedutulci1vzepvvmyuyw2fr8pt5or 185366 185365 2026-07-31T06:05:26Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185366 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i virtut d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més oportunes i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua no estigués a l'altura del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es rabejava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans trenava el fil discursiu des del punt de partida més idoni fins a la conclusió més escaient. El tron imperial l'havia trobat a la tardor de la vida, quan florien amb més vitalitat que mai la seva sensatesa, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que apuntalen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, en aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les diverses traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i també es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. </div> == Notes == <references group=nota/> tfgek1necezq39aq1fyzqvmll4uy55r 185367 185366 2026-07-31T06:06:39Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185367 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i virtut d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més oportunes i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua no estigués a l'altura del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es rabejava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans trenava el fil discursiu des del punt de partida més idoni fins a la conclusió més escaient. El tron imperial l'havia trobat en la maduresa, quan florien amb més vitalitat que mai la seva sensatesa, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que apuntalen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, en aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les diverses traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i també es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. </div> == Notes == <references group=nota/> i88y19wlzkos1lzo5nh04zmlfpgnmnf 185368 185367 2026-07-31T06:49:47Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185368 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i virtut d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més oportunes i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua fos indigna del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es rabejava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans trenava el fil discursiu des del punt de partida més idoni fins a la conclusió més escaient. El tron imperial l'havia trobat en la maduresa, quan florien amb més vitalitat que mai la seva sensatesa, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que apuntalen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, en aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les diverses traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i també es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. </div> == Notes == <references group=nota/> nwtw68sdivsyj2upyb3vfsac1810773 185369 185368 2026-07-31T06:52:46Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185369 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i virtut d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més oportunes i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua fos indigna del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es rabejava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans trenava el fil discursiu des del punt de partida més idoni fins a la conclusió més escaient. El tron imperial l'havia trobat en la maduresa, quan florien amb més vitalitat que mai la seva sensatesa, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que apuntalen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, en aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les diverses traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. </div> == Notes == <references group=nota/> 57wrj871ndum9m2743ogo8my1gp6pqf 185370 185369 2026-07-31T06:57:19Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185370 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i virtut d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més oportunes i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua fos indigna del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es rabejava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans trenava el fil discursiu des de la introducció més escaient fins a la conclusió més encertada. El tron imperial l'havia trobat en la maduresa, quan florien amb més vitalitat que mai la seva sensatesa, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que apuntalen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, en aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les diverses traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. </div> == Notes == <references group=nota/> m2s7n4g84rk96uwg9ne62mris0po5jg 185371 185370 2026-07-31T10:49:41Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185371 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i virtut d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més oportunes i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua fos indigna del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es rabejava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans trenava el discurs des de la introducció més escaient fins a la conclusió més encertada. El tron imperial l'havia trobat en la maduresa, quan florien amb més vitalitat que mai la seva sensatesa, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que apuntalen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, en aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les diverses traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. </div> == Notes == <references group=nota/> d1wh28uo8gqwpcc4ptjez9vqrhiz7p6 185372 185371 2026-07-31T10:51:57Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185372 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i virtut d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més encertades i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua fos indigna del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es rabejava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans trenava el discurs des de la introducció més escaient fins a la conclusió més oportuna. El tron imperial l'havia trobat en la maduresa, quan florien amb més vitalitat que mai la seva sensatesa, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que apuntalen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, en aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les diverses traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. </div> == Notes == <references group=nota/> m46ejtm1q0hm7rtwgm2i856qv1vyv4j 185373 185372 2026-07-31T10:54:20Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185373 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i virtut d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més encertades i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua fos indigna del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es recreava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans trenava el discurs des de la introducció més escaient fins a la conclusió més oportuna. El tron imperial l'havia trobat en la maduresa, quan florien amb més vitalitat que mai la seva sensatesa, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que apuntalen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, en aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les diverses traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. </div> == Notes == <references group=nota/> ptvwj6x1ddy2f2nddsemvukpw1746vj 185374 185373 2026-07-31T10:59:40Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ Per no repetir sensatesa, sensates 185374 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i virtut d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més encertades i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua fos indigna del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es recreava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans trenava el discurs des de la introducció més escaient fins a la conclusió més oportuna. El tron imperial l'havia trobat en la maduresa, quan florien amb més vitalitat que mai el seu judici, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que apuntalen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, en aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les diverses traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. </div> == Notes == <references group=nota/> c12d83k09vmw1ei6rn7crsva478tfwp 185375 185374 2026-07-31T11:00:33Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185375 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i virtut d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més encertades i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua fos indigna del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es recreava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans trenava el discurs des de la introducció més escaient fins a la conclusió més oportuna. El tron imperial l'havia trobat en la maduresa, quan florien amb més vitalitat que mai el seu discerniment, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que apuntalen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, en aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les diverses traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. </div> == Notes == <references group=nota/> pkyqgiy379ave7q5isbm3xszbtk32no