Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.47.0-wmf.14 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Event Event talk 0 58804 185493 185483 2026-08-11T07:28:30Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ El context ja indica allò que la sintaxi dona per entès 185493 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Obviant altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i dretura d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més encertades i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua fos indigna del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es recreava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans travava el discurs des de la introducció més escaient fins a la conclusió més oportuna. El tron imperial l'acollí en la maduresa, quan estaven en plena floració el seu discerniment, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que refermen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, en aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les diverses traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. [4] Com deia, després d'emparar-se del poder imperial, el meu pare es reservà les lluites i suors, amb la seva mare com a espectadora. L'obeïa com un esclau a la seva mestressa, parlant i obrant segons la seva voluntat. L'emperador li professava un amor desmesurat i estava sempre pendent dels seus consells (tal era la seva devoció filial). Amb la mà dreta servia la seva llengua i amb les orelles escoltava la seva veu. En qualsevol circumstància, si [ella] assentia a una proposta, l'emperador l'aprovava; si en dissentia, la rebutjava. [5] En resum, ell imperava en aparença i ella en la pràctica. Mentre ella legislava, ho gestionava tot i governava, ell en segellava les ordres administratives escrites i en ratificava les verbals. Per dir-ho d'alguna manera, més que emperador, era un instrument de l'imperi [d'Anna], puix que en donava per bones totes les decisions i ordenances. Li mostrava aquesta estricta obediència no només com a mare, sinó també com a autoritat en el saber imperial.<ref name=Saber group=nota>La βασιλική ἐπιστήμη d'''[[:w:El Polític|El Polític]]'' de [[:w:Plató|Plató]], que [[:w:Manuel Balasch i Recort|Manuel Balasch]] tradueix com a ‘saber reial’ en el context de l'antiga Grècia.</ref> Tenia clar que excel·lia en tots els àmbits i superava amb escreix tots els seus contemporanis en seny i en comprensió dels afers. </div> == Notes == <references group=nota/> 9hdhxc6xgghzkwiq82275tjcuv1qhis 185494 185493 2026-08-11T07:30:41Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 185494 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentiu com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Obviant altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria paregut inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb Maria Comnena.</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com el [[:w:Panhipersebast|panhipersebast]], el [[:w:Protosebast|protosebast]] i el [[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]. Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]] com a protagonista.</ref> [2] Aleix, perdut en aquestes reflexions, tenia l'ànima penjada amb un fil per si havia provocat obertament la ira de Déu. Considerava com a propis tots els mals perpetrats per tots i cadascun dels militars quan la soldadesca havia escombrat la ciutat com una onada. Es nafrava i consumia com si fos ell mateix l'autor d'aquelles terribles atrocitats. Com és lògic, el poder, la porpra, la diadema guarnida de pedres precioses i el vestit brodat d'or i de perles li pareixien menuderies en comparació amb la calamitat indescriptible que havia colpit la reina de les ciutats. Ni intentant-ho es podrien explicar els horrors que l'assetjaren per totes bandes. Ni tan sols els temples, els santuaris i les propietats públiques i privades no es deslliuraren de ser pillats per tothom i de tots cantons. Els crits i les veus que retronaven per tot arreu percudien les orelles de tothom. Qualsevol hauria dit que un terratrèmol ho havia sacsejat tot. [3] Aleix, que donava voltes a aquests fets amb l'ànima esqueixada i turmentada, no sabia com suportar una pena tan feixuga. En efecte, no li passava mai per alt quan algú havia obrat malament. Si bé les mans i les ments que havien violentat la ciutat pertanyien a altres persones, era plenament conscient que era ell qui havia fornit els pretextos i plantat les llavors d'aquell patiment; en tot cas, eren els precitats esclaus els que l'havien abocat a revoltar-se. [4] De totes maneres, es carregava tota la culpa a sobre i estava ansiós i delerós de guarir aquella ferida. No es podia dedicar als afers imperials ni centrar la seva atenció en les necessitats de la guerra i l'exèrcit fins que hagués dut a terme la curació i la purificació corresponents. Així doncs, anà a veure la seva mare per compartir amb ella aquesta encomiable aflicció i preguntar-li com es podia redimir de les faltes que li fiblaven la consciència. Ella abraçà el seu fill i acollí de bon grat les seves paraules. Decidiren de comú acord convocar el patriarca Cosme (que en aquell moment encara no havia renunciat al tron) i diversos jerarques del Sant Sínode<ref name=Sínode group=nota>El [[:w:Sant Sínode|Sant Sínode]] o Sínode Permanent és un òrgan que assessora el patriarca.</ref> i l'estament monàstic. [5] L'emperador comparegué davant seu com un acusat, com un reu, com si fos un ningú o un altre dels que se sotmeten a l'autoritat i esperen nerviosament que el tribunal emeti el veredicte. Ho reconegué tot, sense obviar ni la temptació, ni el consentiment, ni l'acció, ni la causa d'aquells esdeveniments, confessant-ho tot amb fe i temor i suplicant-los ferventment una curació mitjançant la penitència. Li imposaren de fer dejuni, dormir a terra i les mesures associades per expiar els pecats davant del diví. Aquestes penitències es feren extensives als seus parents de sang i els seus còmplices en la rebel·lió. Compliren volenterosament les penitències assignades. Les mullers tampoc no se'n desentengueren: com ho haurien pogut fer, tant com estimaven els seus marits? Ben al contrari, es posaren el jou de la penitència<ref name=Metànoia group=nota>La traducció de μετάνοια com a ‘penediment’ o ‘penitència’, consolidada des del primer moment en el llatí i les seves llengües filles, no acaba de fer justícia al [[:w:Metànoia (teologia)|concepte grec]], que incorpora la noció de conversió o canvi radical de la manera de pensar.</ref> per iniciativa pròpia. [6] El palau desbordava de llàgrimes i aflicció; no una aflicció reprensible ni delatora de debilitat d'esperit, sinó una de lloable, precursora d'una joia més intensa que no es panseix mai. L'emperador, pietós com era, fou un punt més exigent amb si mateix i durant quaranta dies i quaranta nits es vestí amb un cilici sota la porpra imperial, arran de pell. De nit, dormia a terra amb el cap recolzat en una pedra i, com era d'esperar, feia acte de contrició. Així, quan es feu càrrec dels afers imperials ja tenia les mans netes. === Capítol VI === [1] Desitjava que la seva mare agafés el timó en lloc seu, però ho dissimulava de por que ella descobrís les seves intencions i abandonés el palau, car sabia que aspirava a una vida més elevada. No tractava cap dels temes que se li presentaven, ni el més banal de tots, sense escoltar el seu consell, ans la tenia com a sòcia i companya de deliberacions. L'anava implicant subtilment, posant en comú l'administració dels afers i palesant-li de tant en tant que, sense el seu intel·lecte i bon judici, el carro de l'imperi aniria pel pedregar. Així estrenyia els vincles amb la mare, la mantenia al seu costat i la distreia dels seus anhels. [2] Ella, que ja tenia la mirada posada en l'última etapa, es volia recloure en un monestir per passar els darrers anys de vida meditant en recolliment. Tenia aquesta idea al cap i pregava contínuament que es fes realitat. Barrinava aquestes coses i glatia per una vida més elevada, però estimava els fills com cap més altra i, en certa manera, volia assistir el fill a l'hora de navegar per l'onatge de l'imperi i pilotar la nau tan bé com pogués, tant si corria amb vent favorable com si era sacsejada per les onades per totes bandes; i encara més tenint en compte que feia ben poc que el fill estava instal·lat a la popa i manejava l'arjau sense tenir experiència amb aquesta mena de mars, onades i vents (em refereixo a la diversitat i magnitud de les turbulències que afectaven l'imperi). Així doncs, el sentiment maternal la constrenyia a governar conjuntament amb el seu fill i emperador. De vegades agafava les regnes ella sola i conduïa el carro del poder sense errors ni entrebancs. En efecte, era una dona intel·ligent i de caràcter genuïnament imperial que sostenia el tron.<ref name=Salm group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+97%3A2&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 97:2].</ref> L'amor per Déu, emperò, l'estirava en una altra direcció. [3] A l'agost de la mateixa indicció,<ref name=Agost group=nota>L'agost del 1081.</ref> quan hagué de sortir a l'encontre de Robert, que havia arribat de l'altra banda del mar, [Aleix] tragué a la llum la intenció de la seva ànima en confiar l'administració de l'imperi exclusivament a la seva mare. Feu pública aquesta decisió mitjançant un crisòbul. Un historiador no hauria de passar de puntetes sobre les accions i els decrets dels homes il·lustres, sinó examinar les primeres tan detalladament com sigui possible i deixar constància dels segons, així que jo mateixa reproduiré el crisòbul sense esporgar-ne res que no siguin les floritures del seu redactor. [4] Deia així: «No hi ha res que valgui tant com una mare afectuosa que estima els fills, com tampoc no hi ha cap defensa més poderosa contra els perills que es preveuen o les malastrugances que es perfilen. Quan dona consells, són consells fiables; quan resa, les seves pregàries ofereixen un suport ferm i una armadura impenetrable. Així ho ha demostrat en la pràctica la santa mare i senyora de Ma Majestat des de la meva infància, quan ja em criava i guiava en totes les coses. Durant la seva pertinença a la classe senatorial,<ref name=Senatorial group=nota>A través del seu marit.</ref> l'amor maternal prevalgué sobre altres consideracions i la confiança filial es mantingué intacta. Una mateixa ànima ha perdurat en dos cossos diferents per la gràcia de Crist. Les fredes paraules "meu" i "teu"<ref name=Crisòstom group=nota>Al·lusió al sermó de [[:w:Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]] sobre [[:w:Filogoni d'Antioquia|Filogoni d'Antioquia]].</ref> no han estat pronunciades mai entre nosaltres; i, cosa encara més important, les pregàries que multiplicava incessantment arribaren a orelles del Senyor i ens alçaren al pinacle de l'imperi». [5] «Quan canviaren de mans els ceptres imperials, se li feu insuportable la idea de no fer paria amb Ma Majestat en la consecució dels seus interessos i el bé comú. Per molt que ara Ma Majestat es prepari per marxar contra els enemics de Romània<ref name="Romània" group="nota">Nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la [[:w:Quarta Croada|Quarta Croada]] batejaren l'[[:w:Imperi Llatí|Imperi Llatí]] que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania.</ref> amb l'ajuda de Déu i estigui atrafegat reclutant i organitzant l'exèrcit, no ha negligit en absolut la gestió dels afers ministerials i polítics. En encomanar l'administració general a la meva santa i honorabilíssima mare, ha trobat un baluard de bon govern insensible a les maquinacions.» [6] «Per tant, mitjançant el present crisòbul, Ma Majestat declara expressament que, atenent la seva experiència en les coses de la vida (malgrat que li semblin del tot insignificants), tot allò que [ella] manifesti per escrit en resposta a les qüestions que li elevi el cap de les oficines, algun dels seus subordinats o qualsevol altre que li presenti notes, peticions o judicis sobre exempcions fiscals,<ref name="Simpatia" group="nota">Concretament, les [[:w:Simpatia (exempció fiscal)|simpaties]], exempcions fiscals concedides als propietaris de terres abandonades a causa de la guerra o altres circumstàncies.</ref> tindrà validesa permanent, com si hagués estat promulgat per la serena autoritat de Ma Majestat i dictat per la meva pròpia boca. Totes les resolucions i ordres que emeti, tant escrites com verbals, tant si estan fonamentades com si no, que portin el seu segell amb la Transfiguració i la Dormició i estiguin datades amb el mes corresponent<ref name="Menologi" group="nota">Es refereix al [[:w:Menologi (fórmula de datació i autenticació)|menologi]], la fórmula de datació que autenticava les decisions de l'emperador.</ref> per l'administrador de les oficines<ref name="Cap-Oficines" group="nota">La interpretació dominant és que el «cap de les oficines» i l'«administrador de les oficines» són el mateix que el logoteta de les oficines.</ref> en exercici seran tractades com si vinguessin de Ma Majestat en persona.» [7] «La meva santa mare gaudirà d'autoritat imperial per actuar com li sembli més convenient en les promocions i els nomenaments de successors als departaments i els temes, així com les dignitats, el funcionariat i les donacions de propietats. No es destituiran els que promogui als departaments o els temes o que nomeni com a successors a aquests càrrecs, com tampoc no es degradaran els que honori amb dignitats majors, mitjanes o menors. Les seves decisions sobre les pujades de salaris, els augments de les donacions, les exempcions de les gratificacions dites «consuetudinàries»,<ref name="Sinetia" group="nota">Específicament, les [[:w:Sinetia|sineties]], comparables a les [[:w:Espòrtula|espòrtules]] de l'antiga Roma i de l'Occident llatí medieval.</ref> els embargaments i els desembargaments<ref name="Ambigüitat" group="nota">No hi ha unanimitat en la lectura de «σχιδευμοὺς καὶ ἀποσχιδευμοὺς». N'hi ha que ho interpreten com a desgravacions parcials o totals. Jo he optat per «els embargaments i els desembargaments», la traducció que em sembla més plausible tenint en compte l'ús d'aquests termes en altres documents, com ara el [[:w:Típicon|típicon]] de Joan II Comnè per al [[:w:Monestir del Pantocràtor|monestir del Pantocràtor]].</ref> seran inapel·lables. En resum, es consideraran efectives totes les ordres que doni, tant per escrit com de viva veu. Les seves paraules i els seus decrets<ref name="Pitàcion" group="nota">Anna Dalassena emetria diversos [[:w:Pitàcion|pitàcions]], una forma de [[:w:Prostagma|prostagma]] (‘ordre’, ‘decret’ o ‘ordenança’) d'ús corrent [[:w:Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Comnens|en temps dels Comnens]].</ref> es tractaran com si vinguessin de Ma Majestat i no es derogaran, ans restaran vigents de manera permanent en els temps a venir.» [8] «Els seus agents i el logoteta de les oficines en exercici no hauran de preocupar-se ni de retre comptes ni de ser investigats, sigui per qui sigui, ni ara ni en el futur, tant si els seus actes es consideren justificats com si no. Les mesures preses en virtut del present crisòbul no seran en cap cas objecte de retiment de comptes.» === Capítol VII === [1] Heus aquí el contingut del crisòbul. Pot resultar sorprenent que el meu pare, l'emperador, conferís tal honor a la seva mare, cedint-li totes les [prerrogatives] i confiant-li les regnes de l'imperi. Mentre ella anava dalt del carro de l'imperi, com qui diu, ell corria al costat sense altra cosa que el mer títol d'emperador; i això que ja havia passat l'adolescència, que és quan sol aflorar l'afany de poder en les persones d'aquesta naturalesa. Se cenyí [l'espasa] per a les guerres contra els bàrbars, amb les penes i fatigues que comportaven, i deixà en mans de la mare tota l'administració del govern, els càrrecs polítics, els informes fiscals i les despeses de l'imperi. [2] Llegint aquestes línies, algú podria criticar les disposicions del meu pare, adduint que delegava l'administració de l'imperi al gineceu. Si conegués, emperò, la intel·ligència i dretura d'aquella dona, el seu temperament i l'energia que la movia, canviaria la reprovació per admiració. La meva àvia tenia una traça extraordinària per gestionar els afers i una gran inventiva per organitzar i governar un estat, fins a tal punt que no només hauria estat capaç de regir l'Imperi Romà, sinó qualsevol altre imperi sota el sol. A més de ser molt experimentada, copsava el funcionament de moltes coses i entenia perfectament com comencen, com poden acabar i quines causen un perjudici o un benefici a quines altres. Tenia una ment agudíssima a l'hora de determinar les mesures més encertades i una tremenda habilitat per executar-les amb garanties. [3] Tampoc no es podia dir que la seva llengua fos indigna del seu intel·lecte. Era una oradora d'allò més convincent que ni es recreava en la verborrea ni perdia la inspiració al cap de poc, ans travava el discurs des de la introducció més escaient fins a la conclusió més oportuna. El tron imperial l'acollí en la maduresa, quan estaven en plena floració el seu discerniment, el seu enteniment i el seu coneixement dels afers [polítics], qualitats que refermen l'administració i l'exercici del poder. Per descomptat, en aquesta edat es diuen coses més sensates que els joves, com diu la tragèdia,<ref name=Fenícies group=nota>{{Versaleta|Eurípides}}, ''[[:w:Les fenícies|Les fenícies]]'', 529 i 530. Agraïm les diverses traduccions d'aquesta obra a Carles Riba, Carme Llitjós i Joan Pagès Cebrian.</ref> i es fan les coses amb millor criteri. Temps enrere, en els seus anys verds, la gent es meravellava quan percebia la intel·ligència d'una persona canosa en una ment tan jovenívola. Si es volia, n'hi havia prou amb una mirada per prendre consciència de la seva virtut intrínseca i la seva gravetat. [4] Com deia, després d'emparar-se del poder imperial, el meu pare es reservà les lluites i suors, amb la seva mare com a espectadora. L'obeïa com un esclau a la seva mestressa, parlant i obrant segons la seva voluntat. L'emperador li professava un amor desmesurat i estava sempre pendent dels seus consells (tal era la seva devoció filial). Amb la mà dreta servia la seva llengua i amb les orelles escoltava la seva veu. En qualsevol circumstància, si [ella] assentia a una proposta, l'emperador l'aprovava; si en dissentia, la rebutjava. [5] En resum, ell imperava en aparença i ella en la pràctica. Mentre ella legislava, ho gestionava tot i governava, ell en segellava les ordres administratives escrites i en ratificava les verbals. Per dir-ho d'alguna manera, més que emperador, era un instrument de l'imperi [d'Anna], puix que en donava per bones totes les decisions i ordenances. Li mostrava aquesta estricta obediència no només com a mare, sinó també com a autoritat en el saber imperial.<ref name=Saber group=nota>La βασιλική ἐπιστήμη d'''[[:w:El Polític|El Polític]]'' de [[:w:Plató|Plató]], que [[:w:Manuel Balasch i Recort|Manuel Balasch]] tradueix com a ‘saber reial’ en el context de l'antiga Grècia.</ref> Tenia clar que excel·lia en tots els camps i superava amb escreix tots els seus contemporanis en seny i en comprensió dels afers. </div> == Notes == <references group=nota/> cy6adt73onrxfrypiv5lu6h27umvbjl 102 61020 185484 2026-08-10T12:14:03Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185484 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Sa dona ratxava ses espases com veya qu’ella tota sola havía de dur la casa, y que s’homo no més li aydava á sa taula á llevar concert des vent, perque tenía una barra de foch, y s’hauría acabat un llinatje. Ella be li deya que per amor de Deu tirás canyetes, ams y ginyes á n’el dimoni, y fes qualque brot de feyna; però ell, més cabessut qu’un forch d’ays, com més anava més vela.<br/> Sa dona que tenía prous maldecaps ab so dur busques en es niu y s’atlot en so jugar, succeía que, en no esser una cusseta que tenían, més magre qu’un garrot, ningú may li sortia á camí, com s’entregava de pescar.<br/> Un día de mar grossa, que ses ones, com se rebatían á ses penyes, á voltes alsavan una torre d’aygo y sabonera de coranta y de cincuanta pams, y ab aquells cops tota sa ribera tremolava, y movían una remor faresta, esglayadora, qu’entrava dins es cervell, ydò aquell día y tot es pescador d’Andratx volgué tirar sa ginya. Se plantá á una pesquera ahont ses ones no més arribavan de rebot, y hala bones grapades de púu, y canyeta al ayre, y ab s’am ben escat per dins aquells sabonerals.<br/> Está qui está, esperant que li picassen, passavan bores y hores sense veure cap llambre ni sentir fressa de res, fins que cop en sech, li pegan tirada. Encara que tengués fort, sa canya li salta de ses mans, li boteix mes de vint passes mar endins, y guayta tot just un pexot com un bou, ab s’am enganxat á s’esquena, ab unes<noinclude><references/></noinclude> tjj5qhjsz5dds7hfijprg2fp54aoaru 102 61021 185485 2026-08-10T12:24:37Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185485 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>verducades y uns brufols que feyen més feredat que ses ones metexes.<br/> —¿Qui es estat aquest desenfreit que s’atansa á tirarme un am á mí que som el rey de tota aquesta mar? diu s’animalot, mirant ben arreu per aquelles penyes.<br/> Ja’u crech que m’afina s’andritxol ab sos cabeys que s’alsavan des cap, blanch com la paret, més retgirat qu’un poll devant sa milana.<br/> —¡Jo no som jo! deya’s mesquí: ¡no’u he fet aposta! ¡que’m tiren d’una passa si le hi he fet! ¡Jo sé ben cert que no hi era per tu! ¡Jo no sabía que fosses per aquí!... ¡No dich cap mentida!... ¡Tan cert com s’ha dita missa avuy!<br/> —¡Ah no! diu s’animalot, la m’has feta?... La m’has de pegar: ara meteix te menj, y axí una altra vegada estarás més alerta á tirar ams á la bebetlana.<br/> —¡No’m menjes per amor de Deu! deya es betzol, ¡jo’t promet que no hi tornare pus!... ¡t’ho jur! ¡t’ho jur!...<br/> Y plorava com un nin petit, ab unes llàgrimes com es puny, y pregaries d’un vent y de s’altre.<br/> —No res, diu es pexot á la fi: no te menjaré si’m promets durme aquí meteix d’aquí á un any y un día lo primer que’t sortirá á camí quant arribes á ca-teua.<br/> —¡Sí que t’ho promet! diu tot rabent s’andritxol, considerant que may li sortía ningú més que sa cusseta. ¡Sí que t’ho duré!... ¡no tengues ansia, t’ho duré!... ¡com som homo!... ¡t’ho jur! ¡Jesús, creueta.<br/><noinclude><references/></noinclude> an5q9q2z9m42oc0p98xzw2te7cf87yb 102 61022 185486 2026-08-10T12:29:52Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185486 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Y, encrevant es dos dits grossos, besá tres o quatre vegades.<br/> —Mira, diu es peix, no’t cregas poderhi bouetjar ab mi: si no m’ho dus, dins tres dies serás mort.<br/> —No tengues ansia, paraula que jo don la fas tenir vera: primer hey va’s coll.<br/> —Ara’u veurem, diu es pexot; y ja s’esquitxa per endins, més falaguer qu’un delfí.<br/> Es pescador ab una grapada tira á la mar tots quants d’ormeigs duya; y, cap á ses cases manca gent, ben atacat. Y desiara se girava derrera, de por que’s pexot no se fos refet, y no hagués saltat á terra, y l’encalsás; perque se figurava haverlí vistes quatre cames y unes ales y tot per volar.<br/> Y no s’aturava de dir:<br/> —¡De bona me som escapat! ¡Com es vetla vera veu, que no sé com som viu!... ¡No y jo ja me veya dins aquella butza tan inflada que me treya!... ¡tres ò quatre homos sencers hey deuen quebre!... ¡O quin animalot!... Sobre tot, ¡mar torn jo, si jo torn á la mar en tots es dies de sa meua vida!... ¡Una y oli!... ¡me valdrá per vegada!<br/> Fent aquestes solfes s’acostava s’acostava á ca-seua. Hi devia haver mitja hora de sol: justament eu Juanet jugava per defora, y s’atlot tot d’una que’l veu, ja es partit corrents cap a ell, cridant:<br/> —¡Mon pare!... ¡mon pare!... ¡o que veniu de prest! ¿Que tant meteix en duys cap?<br/><noinclude><references/></noinclude> r3t2h4slhvorx7iurdnktmq2yxejg8y 102 61023 185487 2026-08-10T17:36:05Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185487 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Es pobre pescador quedá mort, li vengueren tombs de cap, s’hagué d’asseure.<br/> Li demanaren que tenía. No’u volgué dir. Lo que digué, que no’l veurian pescar pus, y que venía ben resolt á posarse á sa feyna lo endemá meteix, y no la dexaría mentres s’edat le hi comportás.<br/> Y ho va fer tenir ver: desde aquell día fonch un dels homos feners que hi havía. Y li passava una cosa ben rara: es doblers li entravan, y no sabía per hon, y en tenia més que no’n volia, y, com més s’acostava es termini que li havia posat es peix, més n’hi venian.<br/> Peró ell, com més doblers tenía, més trist y funest se posava, y arribá que no tastava res res.<br/> —¿Però que tens? deya sa dona. Ara que tenim tanta baldó, te posas trist? ¡No havíam estats tan be may!<br/> Ell no responía, sino que se’n anava á un lloch que ningú’l ves, y rompía en plors, y es seus uys eran dues fonts.<br/> Aviat se cumplí s’any y es día, y no li bastá cor de dir lo que feya al cas, y se va haver de jeure de malalt: ja no s’aguantava.<br/> Be li demanavan que tenía; no li pogueren treure paraula, fins que’s día que feya tres, veent qu’anava á morirse de tot, bada boca, y digué:<br/> —¿Voleu sebre que tench? Idò vautaquí: Aquell día que vaig venir de pescar, y vaig dir que no’m veurían pescar pus, era que me sortí un pexot que’m volía menjar; y me digué que<noinclude><references/></noinclude> kqpxqyhnup54vfzxspgtp7e6zftqdnb 102 61024 185488 2026-08-10T17:50:26Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185488 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>me dexaría fer si li prometía de durli dins un any y un día lo primer que me sortís á camí; y que, si no le hi duya, dins tres díes jo sería mort. Jo le hi vaig promete, sabent que may me sortía á camí ningú en no esser sa cusseta, y justament aquell dia m’hi sortí en Juanet. Despuysahir s’altre se cumplí s’any y es día, y no vaig fer lo qu’havía promés: per axò’m muyr.<br/> —Idò aviat estareu bo, diu en Juanet. Ara meteix me’n hi vaig: digaume á ne quina pesquera vos succeí axò, y veureu que d’aviat hey seré.<br/> —No, Juanet, deya son pare, ja val més que’m muyre jo, que no he feta petjada dreta may. Jo vaig fer es pecat, jo he de fer sa penitencia.<br/> —Axò sí que no’u permetré, respòn s’atlot: vos digaume quina pesquera es.<br/> A forsa d’impugnes, s’atlot le hi arribá á treure; y dexant la casa alta de plors y descapdell, ja es partit cap á n’aquella pesquera.<br/> Hey arriba, y troba’s pexot que l’esperava feya tres dies.<br/> —Ja’m pensava que no vendrías, digué com el va veure. No res, axanquet demunt mí, aferret fort, y no hajes por de res.<br/> En Juanet s’hi axanca y s’aferra, y s’animalot pega coetjada y altra, y per endins s’ha dit com un llamp.<br/> Aviat varen haver perduda Mallorca de vista, y ells per endins y per endins.<br/><noinclude><references/></noinclude> kax5qh5tqgwn1p0lrwal9644x2n9bw5 102 61025 185489 2026-08-10T17:54:41Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185489 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Des cap d’un parey d’hores destriaren uns penyals dins sa calitja de s’entrellum; y es pexot cap dret á ells. Ab una exhalació hi foren baix: era una muntanyota que feya aquell cap-serrat, y hi havia una taringa de coves, qualcuna grossa ferm, ahont la mar entrava, y ses ones hey movían un renou esglayador.<br/> Es peix s’afica dins una d’aquelles coves, y hala per endins y per endins.<br/> Al punt no hi veren dues passes lluny, ni dos pams, ni dos dits: sa fosca ja era tan espessa, que la porían tayar á espasades. Ja feya una bona estona que s’era abolida de tot sa clarura de sa boca, y es peix encara se’n anava d’allá ben acanalat.<br/> A la fi s’atura, y diu:<br/> —Paupa á man dreta.<br/> En Juanet paupá.<br/> —¿Trobes fort?<br/> —Sí que’n trob.<br/> —Ydó pujehi, y ¡alerta á mouret d’aquí fins altra orde!<br/> En Juanet va creure, y sentí’s peix que se’n tornava es mes descansat del mon.<br/> Es renou que feya ab ses coetjades y verducades va anar morint morint, fins que se morí de tot; y aquell atlotó va romandre tot solet, demunt aquella seca, dins aquella fosca corgeladora, sense sentir res, sense veure res, com si es sol, sa lluna y els estels se fossen apagats, y el mon hagués fet tot uy, fora ell y sa seca que’l<noinclude><references/></noinclude> fji1u74e1ochccxcnzfev9wkb68x42i 102 61026 185490 2026-08-11T06:26:20Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185490 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>sostenía. No gosava moure se de por de caure dins s’aygo, y veya qu’es cridar era ben per demés.<br/> Des cap d’una bona estona, com li va haver passat una mica es retgiró, va notar que sentía alens, peró tan petits y tan suaus, que per sentirlos havían d’escoltar de tot.<br/> No pogué distingir si eran de persona ó d’animal; y per més ganes que li venían d’acostarshi ó de cridar per sebre qui era aquell qui dormía tan descansat, se’n guardá com de caure, per por de sa por.<br/> Y pasá un día y un altre día, y una setmana y una altra setmana, y un més y un altre més; y en Juanet sempre demunt aquella seca, no sentint res pus qu’aquells alens, no veent res pus qu’aquella fosca, tan negre, tan espessa, tan corgeladora.<br/> Y lo bo era que, en tenir talent, allargava má, y un cop trobava un plat d’arròs, un cop un ou estrellat, un cop un botifarró ó un tros de sobrassada, y fins y tot á voltes trobava qualque talabant de porcella rostida, ab una conna ben gruxada, brévola y cruxent; y, en tenir set, no feya més qu’allargar sa má, y, ''zas'', trobava ara un tassó d’aygo com un gel, y suara un tassó de vi, d’aquell que diu: aquí som jo.<br/> —Sobre tot, deya en Juanet, ja’u veurem en Gelat ahont se jeurá. Es ver qu’estich tot sol, y que’ls uys los poría posar ab aygo sal, per lo que me’n servesch; però menj y bech com es primer senyor; y lo que no es á un cap, es á<noinclude><references/></noinclude> 3dxmvgzar96t2awtyayvpfkd5qgotti 102 61027 185491 2026-08-11T06:31:34Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185491 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>s’altre; y molt pitjor poría estar; y no voldría haver de mantenir tots es qui hi están.<br/> Com va fer mitx any que se trobava d’aquella manera, assetsuaxí sent una veu que diu, tota remolesta:<br/> —¿Que dus pedra foguera y esca?<br/> —Ni pedra foguera ni esca, respòn ell, jo no som fumador.<br/> Aquella veu no va respondre, y s’atlot torná romandre com abans, sentint aquells alens, que ni crexian ni mancabaven ni’s descompassavan per res may.<br/> Passaren dies y més dies, setmanes y més setmanes, passaren mesos, passá mitx any; y assetsuaxí en Juanet sent aquella metexa veu, que li diu, tota remolesta?<br/> —¿Que t’agradaría anar a veure ton pare y ta mare?<br/> —Lo que m’agradaría més del mon, respòn ell.<br/> —Idó si promets de tornar dins set dies allá hon te deix es qui ara vendrá, te’n hi anirás.<br/> —Ho promet, y si voleu que’u jur...<br/> —No importa.<br/> Aviat sentí s’aygo que’s movía, y bones brassetjades d’un qui s’entregava nadant ben afuat: al punt el se va tenir just devora, y sentí que li deya:<br/> —Axanquet demunt mí com s’altre vegada, y aferret fort.<br/> Aquí va conéxer qu’era aquell peix. S’hi axanca, s’aferra, y es peix ja es partit just un coet.<br/> Aviat apunta sa clarura de sa boca de sa cova,<noinclude><references/></noinclude> n9k09e6bootgmhg7a02z51ppe2pl7f1 102 61028 185492 2026-08-11T06:35:34Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185492 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>va créxer va créxer, torná clara de tot, la passaren, prengueren per dins la mar gran, y de d’allá. Era devers mitx día.<br/> ¡O que hi estava de content en Juanet com veya sa claror del sol, tan viva, tant xalesta, tan saborosa; com veya la mar tan plena, tan ajogassada y etxerevida; com veya sa blavor del cel, tan nova, tan fonda, tan neta, tan riolera! ¡Ja hi xalava aquell cosset! ¡ja n’hi passava de gust!<br/> Però encara s’alegría y sa gaubansa li revengueren tot d’una que colombrá, dins sa boyra de s’entrellum, sa Dragonera, y es puig de Galatzó, y es Major, y els altres que los acompanyan, y ses costes d’Andratx y sa metexa vila.<br/> Aviat foren baix d’aquella pesquera ahont s’era embarcat s’altre pich.<br/> —¡Hala, espedeix! diu es peix: dins set dies aquí t’esper.<br/> —No tengas ansia, diu en Juanet, dins set dies seré aquí.<br/> Pega bot, toca á penyes, y per amunt cap á ca-seua.<br/> Ab quatre llongos hey va esser; y no vos dich res son pare y sa mare, com el veren, lo que varen fer: s’aferraren per ell, plorant d’alegría com á nins petits, y el se cuydaren á menjar de besades, y acudiren es veynats, y tothom aferrat p’en Juanet, y crits, y renou, y tot es carrer alt.<br/> S’atlot va contar tot lo que li havía succeit y que dins set dies se’n havía de tornar.<br/><noinclude><references/></noinclude> fk8lrw8uyy60vri1yhweiwspwhtroik 102 61029 185495 2026-08-11T09:22:09Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185495 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Ningú se’n poría avenir, y dins Andratx no’s parlava d’altra cosa.<br/> Sa mosca que més picava sa mare, era que li haguessen demanat si duya pedra foguera y esca; y deya:<br/> —¿Qui sab? Per ventura era aquell dels alens que le hi demanava per fer foch y veurehi qualque mica. Sobre tot, ¿y quin mal hey pot haver de dur pedra foguera y esca? Cap: jo lo que faré será posarn’hi d’amagat dins una butxaca: y llavò li posaré un bon grapat d’estopa, una candela y un trinxetó, per lo que puga esser.<br/> Ja’u crech que le hi posá tot axò dins sa butxaca, y ben d’amagat.<br/> En Juanet no’s va témer de res: des cap des set dies se despedí de son pare y sa mare y de tothom. Se’n va á n’aquella pesquera, hi hagué’s peix que l’esperava, s’hi axanca demunt, y s’animalot per endins y per endins.<br/> Al punt destriaren es penyals de sa muntanyota, hi arribaren, s’enfonyan dins aquell meteix coval, y hala per endins y per endins.<br/> Es peix el torna dexar demunt aquella seca, y gira en coa. Sa ramor de ses seues coetjades aná morint morint fins que se morí de tot, y en Juanet romangué de bell nou dins aquella fosca tan espessa, sense sentir res pus qu’aquells alens de s’altra vegada, qu’eran justifet justifet.<br/> Y li succeía lo meteix: en tenir talent, allargava sa má, y venga un bon plat d’arrós ó un ou estrellat ó un botifarró ó un tros de sobrassada, y qualque pich una bona llenca de porcella<noinclude><references/></noinclude> qy4jdwf83ulyzwt1p3cqr7gb173afc7 102 61030 185496 2026-08-11T09:27:28Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185496 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>rostida, y ensá y enllá qualque tassonet de vi, d’aquell qui fa fer cansons á la vela, per poch que hi bovetjen.<br/> Y tornaren passar setmanes y altres setmanes y mesos y altres mesos, sempre a les fosques, sempre sentint aquells alens.<br/> En Juanet ja’n comensava á tenir mal de ventre de bon de veres.<br/> —¿Però qui diantre pot esser qu’alena tan seguit y tan fi? deya ell. ¡Si la tenía tan avall com jo á sa son, no dormiría tan arreu!<br/> Un día, estirantse’s jaquet, notá que duya una butxaca plena: paupa, y toca blan y rostit. Afica sa má, y troba estopa, y un trinxetó, y un canonet de canya ab un tap, y llavó una llenca de pedra, y una cosa prima y llarga, que va esser una candela.<br/> —¿Y qui m’ha posat axò aquí dins? diu ell, paupantho. ¡Sabs qu’axò havía d’esser un canonet d’esca, y axò una pedra foguera!<br/> S’ho treu tot, destapa’s canonet, y fonch ple d’esca.<br/> —¡Bon re-caspitel-lo! s’esclama ell. ¿Vol dir tenim per encendre? ¡Sí que me diu be! ¡Ja he de veure jo que hi ha per aqui dins!<br/> Posa esca demunt s’estopa, pega unes quantes fregades á sa pedra foguera ab s’esquena des trinxató, brollan espíres, pren s’esca, fa flamada s’estopa, encén sa candela, mira entorn seu, y... veu, quatre passes lluny, una fadrineta asseguda á una cadira de repós, suaument tombada demunt sa respatlera, dormint com un peix dins l’aygo.<br/><noinclude><references/></noinclude> p6e153p8o7yvk1bo1j7iu45kroiiora 102 61031 185497 2026-08-11T09:50:40Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185497 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>S’hi acosta per veure la de prop: era més guapa qu’el sol, anava tota endiumenjada; no devía tenir setze anys.<br/> Ja la s’hi mirava arreu en Juanet! Estava tot embadalit, tot empantanat; no sabía de quin mon era... Res havia vist may que li agradás tant, que li donás tant de pler.<br/> Se’n hauría aconhortat de no fer altra cosa may, més que contemplar aquella hermosura.<br/> Com més embabayat hey estava, cop en sech compareix es gigant, fent uns crits com á trons del cel. Parexia que aquella cova s’havia d’abisar.<br/> —¡Ah gran polissó! deya ell: ¡no la m’has feta que no la m’haja pensada!... ¿Y no digueres tu que no duyes pedra foguera y esca?... ¿Axí’m pagas es favor que’t vaig fer de dexarte anar á cateua?... ¿Vol dir t’agrada aquesta fadrineta?... Ja’u crech!... No tens mal gust per eser andritxol. ¡Dexa fer, que te’n he de mostrar de mirar atlotes d’aprop!<br/> Sa fadrineta ab tans de crits se despertá exhalant un ay. Mirantse la feta, tota astorada, clavá la vista demunt en Juanet, y rompé en plors.<br/> En Juanet havía quedat de pedra, es cabeys li saltavan des cap, no pogué obrir boca. No sabía ahont s’havia de posar.<br/> Es gigant l’embarriola per una oreya, el se posa en es coll, pren un carrerrany qu’ell sabía, y per amunt y per amunt, fins que sortiren dalt sa muntanyota.<br/><noinclude><references/></noinclude> f38626247bkne84ufzrq1p7dp419oqs 102 61032 185498 2026-08-11T11:38:47Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185498 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>Per molt qu’escampassen la vista, d’allá dalt no més veyen per un vent la mar y per s’altre muntanyes y més muntanyes.<br/> Es gigant hey pren per demunt, y feya unes passes tan grosses, que no posava es peus dins es comellars ni fondals ni en es costers, sino que com llevava un peu d’una cucuya, posava s’altre demunt un altra cucuya.<br/> Figurauvos si’n devía fer de camí.<br/> Com hey hagué una partida d’hores que caminava, arriba á un pinar, tría es pí més alt, y hi dexa en Juanet demunt, y s’en torna. Aquell pi, d’alt qu’era, el veyen de set hores lluny, y tenía una rama com un rotlo d’era.<br/> En Juanet allá dalt, per be qu’allargás sa má, no trobava plats d’arrós, ni botifarrons, ni trossos de sobrassada, ni talabants de porcella rostida, ni tassons de ví; y aviat va veure que no li convenía gota aquella rama.<br/> Es pí tenia una soca llisa com un fus, y, per devallarhí aferrat, s’havía de fer benes sa roba y sa pell des brassos, panxa, cuxes y cames. Y ¿que fa ell? Se posa á rompre brancons y brancons de pí, comensa á cordarlos tan be com sabía, y vengan brasses y més brasses de corda. Com en tengué que va creure que li bastava, ferma un cap ben fort á una branca, s’amolla per aquella corda, y per avall fins abaix.<br/> —Ara lo que’m convé, diu ell, cercar per omplirme’s gavaig, que tench ansia de durlo tan ruat, que ja no se vulga desruar.<br/> Tresca qui tresca, no trabava més que mun-<noinclude><references/></noinclude> knt97833t2rlttxewu7fdx2lwg8yau8 102 61033 185499 2026-08-11T11:45:06Z Joan Gené 4644 /* Revisada */ 185499 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>tanya y garriga y muntanya y garriga, sense cap abre ni planta ab gens de fruyta que fos bona de menjar.<br/> Sent rall dins un remoli d’uyastres, s’hi acosta, y me troba un lleó, un ca llebrer, un falcó y una formiga, que tenían una euveya morta; y se gatinyavan á les totes, y ja se deyen es nom des porch.<br/> Per por de no esserhi demés, ho doná á ses cames; però aquells l’havian reparat, y se posaren á cridarlo: ¡germá! ¡germá!<br/> —¡Ara estich perdut! diu ell: m’han afinat, y encara seré jo que pagaré la festa.<br/> Se’n hi va més retgirat qu’un poll, y ells tot d’una li diuen:<br/> —Germá, vos hem cridat per que, pagant y agraint, mos fasseu un favor.<br/> —Digau quin, s’esclama ell, cobrant coratje.<br/> —Ydò veys: tenim aquesta euveya, y la mos hem de partir, y fa una bona estona que mos hi pegam, y per cap vent del mon mos porem avenir, perque es tros qu’un vol s’altre també’l vol. Y vos hem cridat per que vos ab tota conciencia fasseu ses parts, y digueu quina ha de tenir cada qual; y lo que vos fareu, desd’ara tots ho donam per ben fet.<br/> En Juanet hey pensá un poch; se mirava s’euveya, los se mirava á ells, y á la fi diu:<br/> —Vataquí com trob que la vos beu de partir: es lleó que prenga ses popes, qu’es lo més saborós, ell qu’es el rey de tots els animals; es ca llebrer que prenga’ls ossos, ell que n’es tan afectat;<noinclude><references/></noinclude> mqjxvmin3eddiscv66nsotuedyy1ny7