Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.47.0-wmf.17 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Event Event talk 1 54191 185576 183995 2026-08-30T12:03:45Z Jobuma3 11699 185576 wikitext text/x-wiki '''Notes del traductor''': <div style="text-align:justify;"> :'''de fora el text:''' ::[1] Aquest escrit és tret del llibre: '''Simone Weil. Oeuvres Complètes. Tome V. Écrits de New York et de Londres. Volume 1. Questions politiques et religieuses''' (Éditions Gallimard, 2019), pàgs 250-258. ::[2] Darrera etapa de la vida de Simone Weil, durant la qual escrigué aquest text: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, al Commissariat à l’action sur la France. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''Les necessitats de l’ànima''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que fóra involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior del Commissariat, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. ::[3] Aquest text, l'autora l'escrigué com a preparació o complement a ''L'Enracinement'' '''Notes de l'edició''': :'''de fora el text''': ::{{gap}}El manuscrit de l’autora no té títol. ::{{gap}}El text fou publicat, pòstumament, sota el títol “Retour aux guerres de religions”, a ''La Table ronde'', n 55, el juliol del 1952. ::{{gap}}El títol actual ---la primera frase del text--- és responsabilitat de l’edició. ::{{gap}}Podria ser que a Simone li hagués arribat el que J. Maritain, per ràdio, des de Nova York, digué d’aquesta guerra: “Ni una simple guerra nacional, ni una simple guerra policíaca, ni una guerra santa, ni una guerra ideològica, sinó una guerra de civilització”, o que hagués llegit el llibre ''La Guerre, cette révolution'', del pare J.-V. Ducatillon, proper a Maritain a Nova York, on es fa servir també l’expressió de “guerra de civilització”, i que això l’hagués motivada a aprofundir-hi. :'''de dins el text''': ::1.- Lucreci, ''De rerum natura''. ::2.- D. E. Durkheim, a ''Les formes élémentaires de la vie religieuse'', diu: “la societat és als seus membres el que un Déu és als seus fidels”. I ella observa: "El misteri crea una aparença de parentiu entre social i sobrenatural, i excusa fins a cert punt Durkheim". ::3.- Simone, en altres escrits, diu: “Només hi ha el cristianisme i la idolatria. I, sota diversos aspectes, el social és l´únic ídol. [...] El social i el jo són els dos ídols” / “El gros animal és l’únic objecte d’idolatria, l’únic ersatz de Déu, l’única imitació d’un objecte que és infinitament lluny de mi i que és jo.” ::4.- En altres escrits, diu: “El Diable és el col·lectiu. (És la divinitat de Durkheim.) És el que indica clarament l’Apocalipsi amb aquesta bèstia que és tan visiblement el Gros Animal de Plató.” / “Així, el IXè llibre de la ''República'' sembla descriure els fets contemporanis.” ::5.- En altres escrits, diu: “El caràcter essencial de la primera meitat del segle XX és l’afebliment i gairebé esvaïment de la noció de valor. [...] Aquest fenomen s’ha manifestat en molts dominis estranys a la literatura, i fins en tots. La substitució de la qualitat per la quantitat en la producció industrial, el descrèdit en què ha caigut el treball qualificat en els medis obrers, la substitució de la cultura pels diplomes com a finalitat entre el jovent estudiós en són expressions. Fins la ciència ja no té criteri de valor des que ha abandonat la ciència clàssica. Però els escriptors eren per excel·lència els guardians del tresor que s’ha perdut, i n’hi ha que han aprofitat la pèrdua per a la vanitat.” ::6.- En altres escrits, diu: “Israel és una temptativa de vida social sobrenatural. Podem suposar que se’n sortí com el millor d’aquesta mena. Ja en tenim prou. Inútil de tornar-hi. El resultat mostra de quina revelació divina el gros animal és susceptible. La Bíblia és la revelació traduïda a social. [...] Roma és el gros animal ateu, materialista, només adorant-se a si mateix. Israel és el gros animal religiós. Ni l’un ni l’altre són amables. El gros animal és sempre repugnant.” ::7.- En altres escrits, Simone cita un vers de Virgili: “Tu, romà, ocupa’t de dominar sobiranament els pobles” (''Eneida''), i comenta: si l’”esperit d’una civilització [...] s’expressa en els quadres que en donen els seus poetes”, aquest vers “permetria, ell tot sol, de concebre l’esperit de la civilització romana tan bé com una vasta documentació.” ::8.- En altres escrits, diu: “L’amor incondicional a l’Església és idolatria.” / “Només tenim dret a estimar incondicionalment allò que és incondicionat. [...] Hi ha una cosa incondicionada, a l’Església, però és només la presència de Crist a l’Eucaristia.” / “L’Església com a societat emetent opinions és un fenomen d’aquest món, condicionat.” / “Hi ha sants que aprovaren les Croades, la Inquisició. [...] He d’admetre que, en aquest punt, els encegava una cosa molt potent. Aquesta cosa és l’Església en tant que cosa social. Si aquesta cosa social els féu mal, ¿quin mal no em faria a mi, que sóc particularment vulnerable a les influències socials?” ::9.- En altres escrits, diu: “Al segle XIII, sobretot, l’Església establí un començament de totalitarisme. Per això, no és lliure de responsabilitat, en els esdeveniments actuals. Els partits totalitaris s’han format per l’efecte d’un mecanisme anàleg a l’ús de la fórmula anathema sit.” ::10.- En altres escrits, Simone reconeix que una civilització com la del segle XII al comtat de Tolosa deixà poques traces. Tanmateix, si interroguem els vestigis que en resten vius, malgrat el seu quasi esborrament per les armes, descobrirem una civilització autèntica, la “civilització romànica”, veritable “civilització cristiana”, oposada a l’espiritualitat totalitària de l’Edat Mitjana gòtica. Una mena d’experimentació mental permet d’avançar que “una civilització cristiana [...] només hauria estat possible si la concepció romana de l’asserviment dels esperits per l’Església hagués estat eliminada” / Es demana què hauria passat si la civilització d’Oc hagués sobreviscut; amb el temps, si no l’haguessin matat, potser hagués “atès un grau de llibertat espiritual i de fecunditat tan elevat com el de la Grècia antiga”. ::11.- En altres escrits, diu: “L’amor pur de Déu [...] deixa la sensibilitat exposada als cops. La idolatria és una armadura; impedeix que el dolor entri a l’ànima”. ::12.- En altres escrits, diu: “El bé i el mal és el centre del problema, i la veritat essencial és que la seva relació no és recíproca. El mal és el contrari del bé, però el bé no és el contrari de res”. ::13.- En altres escrits, diu: “La funció pròpia de la religió [...] consisteix a amarar de claror tota la vida profana, pública i privada, sense mai dominar-la gens”. ::14.- Al·lusió a les paràboles que parlen del regne de Déu. ::15.- La part del sobrenatural, aquí baix, en la seva intervenció silenciosa, és infinitament petita però decisiva. Això és una estructura important del pensament de l’autora, al llarg de la darrera etapa. El criteri permetent de distingir el bé del mal és difícil de trobar, és un infinitament petit, i tanmateix cal trobar-lo, car aquest infinitament petit és el que hi ha de més real. Quan li cal una imatge per a expressar aquest equilibri que només pot existir per l’eficàcia d’un punt ínfim, fa servir la palanca: “Podem dir que Déu actua aquí baix només d’aquesta manera, per mitjà d’infinitament petits que, tot i oposar-se a infinitament grans, són eficaços per la llei de la palanca”. ::16.- En altres escrits, diu: “Encara a començament de segle, poques coses a Europa estaven més a prop de l’Edat Mitjana que el sindicalisme francès, únic reflex entre nosaltres de l’esperit dels gremis. Les febles restes d’aquest sindicalisme es troben entre les guspires on és més urgent que bufem”. ::17.- En altres escrits, diu: “El govern de Vichy ha creat a França, per als obrers, unes organitzacions professionals úniques i obligatòries. És una llàstima que els hagi donat, seguint la moda, el nom de corporació, que designa en realitat una cosa tan diferent i tan bella”. ::18.- En altres escrits, diu: “Avui, la major part dels francesos pateixen cada dia dolors, neguits i angúnies reservades, en temps normal, als miserables. En cert sentit, el país ha estat precipitat tot ell en la pobresa. Així, ha entrat en contacte amb unes quantes veritats precioses, però que poden no penetrar a la consciència per manca de formulació”. ::19.- L’octubre del 1941, havent constatat que el ministeri d’Instrucció pública no respon a la seva demanda, escriu a Xavier Vallat, comissari de les qüestions jueves: “Sigui el que sigui, crec que us he de retre compte del que faig.” Li fa avinent que actualment fa de veremaire, i precisa: “En el meu cas particular, he d’expressar-vos el reconeixement sincer al govern per haver-me fet fora de la categoria social dels intel·lectuals i haver-me donat la terra, i amb ella tota la natura [...]. Vós i els altres dirigents [...] m’heu donat el que vosaltres no teniu. M’heu fet també el do infinitament preciós de la pobresa, que vosaltres tampoc teniu”. ::20.- En altres escrits, diu: “Sembla poc probable que una verdadera guarició es pugui acomplir sense actes de follia del gènere de les noces de sant Francesc amb la Pobresa. Avui, ben entès, no es tractaria pas de la creació d’un Orde. [...]. Avui la dificultat és molt més gran. [...] N’estem lluny, de banyar-nos en un corrent d’espiritualitat com el del segle XII. La nostra situació és molt més comparable a la de l’Imperi romà al moment del naixement de Crist. [...] Tanmateix, és en una tal atmosfera que cal, no tan sols que la Pobresa hi trobi esposos, sinó que un corrent hi arrossegui cap a ella molts de cors”. ::21.- En altres escrits, diu: “Un orde religiós sense hàbit ni insígnia, format d’homes i dones (compromesos pel vot implícit, més que no explícit, de pobresa, de castedat i d’obediència dins el límit compatible amb les ordres rebudes per mitjà de la consciència) a qui es donaria la més alta cultura estètica, filosòfica, teològica, i que baixarien (a la caverna) per tot d’anys, abstenint-se de cap pràctica religiosa per poc que les circumstàncies ho demanessin, com criminals a la presó, com treballadors a la fàbrica, com pagesos al camp, i així successivament” / “Un pensament només ateny la plenitud de l’existència encarnada en un medi humà, i per medi entenc una cosa oberta al món exterior, banyant-se en la societat envoltant, en contacte amb tota aquesta societat, no pas simplement un grup format per deixebles entorn d’un mestre. Sense poder respirar l’atmosfera d’un tal medi, l’esperit superior es fa una filosofia; però això és un recurs de segon ordre, el pensament hi ateny un grau de realitat més petit”. ::22.- En altres escrits, diu: “Tota força visible i palpable està subjecta a un límit invisible que no travessarà mai. A la mar, una ona puja i puja; però un punt, on només hi ha buit, l’atura i la fa baixar. De la mateixa manera, l’onada alemanya s’ha aturat, sense que ningú sàpiga per què, a la vora de la Mànega” / “Els pitagòrics deien que l’univers és constituït a partir de l’indeterminat i del principi que determina, que limita, que atura. És sempre ell qui domina.” / “Les coses són naturals, temporals, però els límits de les coses vénen de Déu.” / “És el que diuen els pitagòrics. Hi ha l’il·limitat i el que limita, i el que limita és Déu. Per consegüent, els límits són eterns.” / “Digué a la mar: ‘No iràs més lluny’”. ::23.- En altres escrits, diu: “L’extrema grandesa del cristianisme ve del fet que no cerca cap remei sobrenatural al sofriment, ans un ús sobrenatural del sofriment”. ::24.- En altres escrits, diu: “L’observació genial de Hitler sobre la propaganda, a saber, que la força brutal no pot superar les idees si va sola, però que ho aconsegueix fàcilment si l’acompanyen unes quantes idees, per de molt baixa qualitat que siguin”. ::25.- En altres escrits, diu: “No els podem pas copiar. aquests procediments de Hitler. Primerament, perquè lluitem amb un altre esperit i altres propòsits. Després, perquè, quan es tracta de colpir la imaginació, tota còpia falla. Només colpeix el que és nou.“ / “Però, si no podem ni hem de fer servir còpies dels seus procediments, n’hem de tenir d’equivalents. És una necessitat potser vital”. <br /><br /> </div> 3cfmr353zkcjkxmdcnvary8xb9d2qsi 185577 185576 2026-08-30T12:05:43Z Jobuma3 11699 185577 wikitext text/x-wiki '''Notes del traductor''': <div style="text-align:justify;"> :'''de fora el text:''' ::[1] Aquest escrit és tret del llibre: '''Simone Weil. Oeuvres Complètes. Tome V. Écrits de New York et de Londres. Volume 1. Questions politiques et religieuses''' (Éditions Gallimard, 2019), pàgs 250-258. ::[2] Darrera etapa de la vida de Simone Weil, durant la qual escrigué aquest text: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, al Commissariat à l’action sur la France. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''Les necessitats de l’ànima''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que fóra involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior del Commissariat, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. ::[3] Aquest text, l'autora l'escrigué com a preparació o complement a ''L'Enracinement'' '''Notes de l'edició''': :'''de fora el text''': ::{{gap}}El manuscrit de l’autora no té títol. ::{{gap}}El text fou publicat, pòstumament, sota el títol “Retour aux guerres de religions”, a ''La Table ronde'', n 55, el juliol del 1952. ::{{gap}}El títol actual ---la primera frase del text--- és responsabilitat de l’edició. ::{{gap}}Podria ser que a Simone li hagués arribat el que J. Maritain, per ràdio, des de Nova York, digué d’aquesta guerra: “Ni una simple guerra nacional, ni una simple guerra policíaca, ni una guerra santa, ni una guerra ideològica, sinó una guerra de civilització”, o que hagués llegit el llibre ''La Guerre, cette révolution'', del pare J.-V. Ducatillon, proper a Maritain a Nova York, on es fa servir també l’expressió de “guerra de civilització”, i que això l’hagués motivada a aprofundir-hi. :'''de dins el text''': ::1.- Lucreci, ''De rerum natura''. ::2.- D. E. Durkheim, a ''Les formes élémentaires de la vie religieuse'', diu: “la societat és als seus membres el que un Déu és als seus fidels”. I ella observa: "El misteri crea una aparença de parentiu entre social i sobrenatural, i excusa fins a cert punt Durkheim". ::3.- Simone, en altres escrits, diu: “Només hi ha el cristianisme i la idolatria. I, sota diversos aspectes, el social és l´únic ídol. [...] El social i el jo són els dos ídols” / “El gros animal és l’únic objecte d’idolatria, l’únic ersatz de Déu, l’única imitació d’un objecte que és infinitament lluny de mi i que és jo.” ::4.- En altres escrits, diu: “El Diable és el col·lectiu. (És la divinitat de Durkheim.) És el que indica clarament l’Apocalipsi amb aquesta bèstia que és tan visiblement el Gros Animal de Plató.” / “Així, el IXè llibre de la ''República'' sembla descriure els fets contemporanis.” ::5.- En altres escrits, diu: “El caràcter essencial de la primera meitat del segle XX és l’afebliment i gairebé esvaïment de la noció de valor. [...] Aquest fenomen s’ha manifestat en molts dominis estranys a la literatura, i fins en tots. La substitució de la qualitat per la quantitat en la producció industrial, el descrèdit en què ha caigut el treball qualificat en els medis obrers, la substitució de la cultura pels diplomes com a finalitat entre el jovent estudiós en són expressions. Fins la ciència ja no té criteri de valor des que ha abandonat la ciència clàssica. Però els escriptors eren per excel·lència els guardians del tresor que s’ha perdut, i n’hi ha que han aprofitat la pèrdua per a la vanitat.” ::6.- En altres escrits, diu: “Israel és una temptativa de vida social sobrenatural. Podem suposar que se’n sortí com el millor d’aquesta mena. Ja en tenim prou. Inútil de tornar-hi. El resultat mostra de quina revelació divina el gros animal és susceptible. La Bíblia és la revelació traduïda a social. [...] Roma és el gros animal ateu, materialista, només adorant-se a si mateix. Israel és el gros animal religiós. Ni l’un ni l’altre són amables. El gros animal és sempre repugnant.” ::7.- En altres escrits, Simone cita un vers de Virgili: “Tu, romà, ocupa’t de dominar sobiranament els pobles” (''Eneida''), i comenta: si l’”esperit d’una civilització [...] s’expressa en els quadres que en donen els seus poetes”, aquest vers “permetria, ell tot sol, de concebre l’esperit de la civilització romana tan bé com una vasta documentació.” ::8.- En altres escrits, diu: “L’amor incondicional a l’Església és idolatria.” / “Només tenim dret a estimar incondicionalment allò que és incondicionat. [...] Hi ha una cosa incondicionada, a l’Església, però és només la presència de Crist a l’Eucaristia.” / “L’Església com a societat emetent opinions és un fenomen d’aquest món, condicionat.” / “Hi ha sants que aprovaren les Croades, la Inquisició. [...] He d’admetre que, en aquest punt, els encegava una cosa molt potent. Aquesta cosa és l’Església en tant que cosa social. Si aquesta cosa social els féu mal, ¿quin mal no em faria a mi, que sóc particularment vulnerable a les influències socials?” ::9.- En altres escrits, diu: “Al segle XIII, sobretot, l’Església establí un començament de totalitarisme. Per això, no és lliure de responsabilitat, en els esdeveniments actuals. Els partits totalitaris s’han format per l’efecte d’un mecanisme anàleg a l’ús de la fórmula anathema sit.” ::10.- En altres escrits, Simone reconeix que una civilització com la del segle XII al comtat de Tolosa deixà poques traces. Tanmateix, si interroguem els vestigis que en resten vius, malgrat el seu quasi esborrament per les armes, descobrirem una civilització autèntica, la “civilització romànica”, veritable “civilització cristiana”, oposada a l’espiritualitat totalitària de l’Edat Mitjana gòtica. Una mena d’experimentació mental permet d’avançar que “una civilització cristiana [...] només hauria estat possible si la concepció romana de l’asserviment dels esperits per l’Església hagués estat eliminada” / Es demana què hauria passat si la civilització d’Oc hagués sobreviscut; amb el temps, si no l’haguessin matat, potser hagués “atès un grau de llibertat espiritual i de fecunditat tan elevat com el de la Grècia antiga”. ::11.- En altres escrits, diu: “L’amor pur de Déu [...] deixa la sensibilitat exposada als cops. La idolatria és una armadura; impedeix que el dolor entri a l’ànima”. ::12.- En altres escrits, diu: “El bé i el mal és el centre del problema, i la veritat essencial és que la seva relació no és recíproca. El mal és el contrari del bé, però el bé no és el contrari de res”. ::13.- En altres escrits, diu: “La funció pròpia de la religió [...] consisteix a amarar de claror tota la vida profana, pública i privada, sense mai dominar-la gens”. ::14.- Al·lusió a les paràboles que parlen del regne de Déu. ::15.- La part del sobrenatural, aquí baix, en la seva intervenció silenciosa, és infinitament petita però decisiva. Això és una estructura important del pensament de l’autora, al llarg de la darrera etapa. El criteri permetent de distingir el bé del mal és difícil de trobar, és un infinitament petit, i tanmateix cal trobar-lo, car aquest infinitament petit és el que hi ha de més real. Quan li cal una imatge per a expressar aquest equilibri que només pot existir per l’eficàcia d’un punt ínfim, fa servir la palanca: “Podem dir que Déu actua aquí baix només d’aquesta manera, per mitjà d’infinitament petits que, tot i oposar-se a infinitament grans, són eficaços per la llei de la palanca”. ::16.- En altres escrits, diu: “Encara a començament de segle, poques coses a Europa estaven més a prop de l’Edat Mitjana que el sindicalisme francès, únic reflex entre nosaltres de l’esperit dels gremis. Les febles restes d’aquest sindicalisme es troben entre les guspires on és més urgent que bufem”. ::17.- En altres escrits, diu: “El govern de Vichy ha creat a França, per als obrers, unes organitzacions professionals úniques i obligatòries. És una llàstima que els hagi donat, seguint la moda, el nom de corporació, que designa en realitat una cosa tan diferent i tan bella”. ::18.- En altres escrits, diu: “Avui, la major part dels francesos pateixen cada dia dolors, neguits i angúnies reservades, en temps normal, als miserables. En cert sentit, el país ha estat precipitat tot ell en la pobresa. Així, ha entrat en contacte amb unes quantes veritats precioses, però que poden no penetrar a la consciència per manca de formulació”. ::19.- L’octubre del 1941, havent constatat que el ministeri d’Instrucció pública no respon a la seva demanda, escriu a Xavier Vallat, comissari de les qüestions jueves: “Sigui el que sigui, crec que us he de retre compte del que faig.” Li fa avinent que actualment fa de veremaire, i precisa: “En el meu cas particular, he d’expressar-vos el reconeixement sincer al govern per haver-me fet fora de la categoria social dels intel·lectuals i haver-me donat la terra, i amb ella tota la natura [...]. Vós i els altres dirigents [...] m’heu donat el que vosaltres no teniu. M’heu fet també el do infinitament preciós de la pobresa, que vosaltres tampoc teniu”. ::20.- En altres escrits, diu: “Sembla poc probable que una verdadera guarició es pugui acomplir sense actes de follia del gènere de les noces de sant Francesc amb la Pobresa. Avui, ben entès, no es tractaria pas de la creació d’un Orde. [...]. Avui la dificultat és molt més gran. [...] N’estem lluny, de banyar-nos en un corrent d’espiritualitat com el del segle XII. La nostra situació és molt més comparable a la de l’Imperi romà al moment del naixement de Crist. [...] Tanmateix, és en una tal atmosfera que cal, no tan sols que la Pobresa hi trobi esposos, sinó que un corrent hi arrossegui cap a ella molts de cors”. ::21.- En altres escrits, diu: “Un orde religiós sense hàbit ni insígnia, format d’homes i dones (compromesos pel vot implícit, més que no explícit, de pobresa, de castedat i d’obediència dins el límit compatible amb les ordres rebudes per mitjà de la consciència) a qui es donaria la més alta cultura estètica, filosòfica, teològica, i que baixarien (a la caverna) per tot d’anys, abstenint-se de cap pràctica religiosa per poc que les circumstàncies ho demanessin, com criminals a la presó, com treballadors a la fàbrica, com pagesos al camp, i així successivament” / “Un pensament només ateny la plenitud de l’existència encarnada en un medi humà, i per medi entenc una cosa oberta al món exterior, banyant-se en la societat envoltant, en contacte amb tota aquesta societat, no pas simplement un grup format per deixebles entorn d’un mestre. Sense poder respirar l’atmosfera d’un tal medi, l’esperit superior es fa una filosofia; però això és un recurs de segon ordre, el pensament hi ateny un grau de realitat més petit”. ::22.- En altres escrits, diu: “Tota força visible i palpable està subjecta a un límit invisible que no travessarà mai. A la mar, una ona puja i puja; però un punt, on només hi ha buit, l’atura i la fa baixar. De la mateixa manera, l’onada alemanya s’ha aturat, sense que ningú sàpiga per què, a la vora de la Mànega” / “Els pitagòrics deien que l’univers és constituït a partir de l’indeterminat i del principi que determina, que limita, que atura. És sempre ell qui domina.” / “Les coses són naturals, temporals, però els límits de les coses vénen de Déu.” / “És el que diuen els pitagòrics. Hi ha l’il·limitat i el que limita, i el que limita és Déu. Per consegüent, els límits són eterns.” / “Digué a la mar: ‘No iràs més lluny’”. ::23.- En altres escrits, diu: “L’extrema grandesa del cristianisme ve del fet que no cerca cap remei sobrenatural al sofriment, ans un ús sobrenatural del sofriment”. ::24.- En altres escrits, diu: “L’observació genial de Hitler sobre la propaganda, a saber, que la força brutal no pot superar les idees si va sola, però que ho aconsegueix fàcilment si l’acompanyen unes quantes idees, per de molt baixa qualitat que siguin”. ::25.- En altres escrits, diu: “No els podem pas copiar, aquests procediments de Hitler. Primerament, perquè lluitem amb un altre esperit i uns altres propòsits. Després, perquè, quan es tracta de colpir la imaginació, tota còpia falla. Només colpeix el que és nou.“ / “Però, si no podem ni hem de fer servir còpies dels seus procediments, n’hem de tenir d’equivalents. És una necessitat potser vital”. <br /><br /> </div> iklf9l17we91sjacnd5tvy6hmtffmwr 0 61071 185578 185573 2026-08-30T15:05:40Z Jobuma3 11699 185578 wikitext text/x-wiki {{Encapçalament|Col·lectivitat-Persona-Impersonal-Dret-Justícia|[[Autor:Simone Weil|Simone Weil]]| |Idioma=francès|Traductor=Jobuma}} <br/> <div class=prose> {{gap}}“No m’interesseu, vós.” Són unes paraules que ningú pot adreçar a un altre sense cometre una crueltat i ferir la justícia. {{gap}}“La vostra persona no m’interessa.” Aquestes paraules poden tenir lloc en una conversa afectuosa entre amics pròxims sense ferir el que hi hagi de més delicadament susceptible en l’amistat. {{gap}}Igualment, hom dirà, sense rebaixar-se: “La meva persona no compta”, però no pas: “Jo no compto.” {{gap}}És la prova que el vocabulari del corrent de pensament modern dit personalista és erroni. I, en aquest domini, allà on hi ha un greu error de vocabulari és difícil que no hi hagi un greu error de pensament. {{gap}}Hi ha en cada home alguna cosa de sagrat. No és pas la seva persona, però. Ni és tampoc la persona humana. És ell, aquest home, simplement. {{gap}}Heus ací un vianant pel carrer que té els braços llargs, blaus els ulls, un esperit on passen pensaments que ignoro però que potser són mediocres. {{gap}}No és pas la seva persona ni la persona humana en ell, el que m’és sagrat. És ell. Tot ell, sencer. Els braços, els ulls, els pensaments, tot. No atemptaria contra res de tot això sense escrúpols infinits. {{gap}}Si el que per a mi és sagrat en ell fos la persona humana, podria fàcilment buidar-li els ulls. Un cop cec, fóra una persona humana exactament igual que abans. No la hi hauria tocada gens, la persona humana. Només li hauria buidat els ulls. {{gap}}Definir el respecte a la persona humana és impossible. I no és només impossible de definir amb paraules. Moltes nocions lluminoses es troben en aquest cas. Però aquesta noció, a més, no es pot concebre; no es pot definir, delimitar, amb una operació muda del pensament. {{gap}}Prendre per regla de la moral pública una noció impossible de definir i de concebre és deixar passar tota mena de tirania. {{gap}}La noció de dret, llançada al món el 1789, ha estat, per la seva insuficiència interna, impotent per a exercir la funció que se li confiava. {{gap}}Amalgamar dues funcions insuficients en parlar dels drets de la persona humana no ens durà pas més lluny. {{gap}}¿Què és el que m’impedeix exactament de buidar-li els ulls a aquest home, si en tinc la llibertat i això em distreu? {{gap}}Encara que em sigui sagrat tot ell, no m’és pas sagrat des de tots els punts de vista, en tots els aspectes. No m’és pas sagrat en tant que té els braços llargs, en tant que els seus ulls són blaus, en tant que els seus pensaments són potser mediocres. Ni, si és duc, en tant que és duc. Ni, si és drapaire, en tant que és drapaire. No és res de tot això el que em retindria la mà. {{gap}}El que me la retindria és saber que, si algú li buidava els ulls, se li esquinçaria l’ànima pel pensament que li fan mal. {{gap}}Hi ha, des de la més tendra infantesa fins a la tomba, al fons del cor de tot ésser humà, alguna cosa que, malgrat tota l’experiència dels crims comesos, soferts i observats, espera invenciblement que hom li faci bé, no pas mal. Abans de res, és això, el que en tot ésser humà hi és sagrat. {{gap}}La sola deu del sagrat és el bé. De sagrat només hi ha el bé i el que és relatiu al bé. {{gap}}Aquesta part profunda, infantil, del cor que espera sempre bé, no és pas la que està en joc en la reivindicació. El noiet que vigila gelosament si al seu germà no li han pas dat un tros de pastís un xic més gran que a ell cedeix a un mòbil vingut d’una part molt més superficial de l’ànima. El mot de justícia té dues significacions molt diferents, en relació amb aquestes dues parts de l’ànima. Només la primera, importa. {{gap}}Cada cop que al fons d’un cor humà hi sorgeix el plany infantil que ni Crist pogué contenir, “¿Per què em fan mal?”, certament hi ha injustícia. Car si, com passa sovint, hi ha aquí només l’efecte d’un error, la injustícia consisteix llavors en la insuficiència de l’explicació. {{gap}}Els qui infligeixen els cops que provoquen aquest crit cedeixen a mòbils diferents segons el caràcter i segons el moment. N’hi ha que en certs moments hi troben una voluptat, en aquest crit. Molts ignoren que és cridat. Car és un crit silenciós que només sona en el secret del cor. {{gap}}Aquests dos estats d’esperit són més acostats que no sembla. El segon només és un mode afeblit del primer. Aquesta ignorància és mantinguda amb complaença, perquè afalaga el cor i també conté una voluptat. Els nostres volers no tenen altres límits que les necessitats de la matèria i l’existència d’altres humans al nostre entorn. Tot engrandiment imaginari d’aquests límits és voluptuós i, així, hi ha voluptat en tot allò que fa oblidar la realitat dels obstacles. És per això que els daltabaixos, com la guerra i la guerra civil, que buiden les existències humanes de la seva realitat, que semblen fer-ne titelles, són tan embriagadors. També és per això que l’esclavatge, als amos, els és tan agradable. {{gap}}En aquells qui han patit massa cops, com els esclaus, aquesta part del cor a què el mal infligit fa cridar de sorpresa sembla morta. Però no ho és mai del tot. Només, ja no pot cridar. S’ha establert en un estat de gemegament sord i ininterromput. {{gap}}Però fins en aquells en qui el poder del crit roman intacte, aquest crit gairebé no arriba a expressar-se ni per dins ni per fora en mots seguits. Al més sovint, els mots que el proven de traduir sonen completament falsos. {{gap}}Això és tant menys evitable que els qui tenen al més sovint l’ocasió de sentir que els fan mal són els qui saben menys de parlar. No hi ha res més horrorós, per exemple, que veure en un tribunal com un malaurat balboteja davant el magistrat mentre aquest, en llenguatge elegant, fa tot de brometes. {{gap}}Tret de la intel·ligència, la sola facultat humana verament interessada en la llibertat d’expressió pública és aquesta part del cor que crida contra el mal. Com que no se sap expressar, però, per a ella la llibertat és poca cosa. Cal, primerament, que l’educació pública sigui tal que li forneixi, tant com pugui, mitjans d’expressió. Després, per a l’expressió pública de les opinions, cal un règim que es defineixi menys per la llibertat que per una atmosfera de silenci i atenció on aquest crit feble i maldestre es pugui fer sentir. Cal, finalment, un sistema d’institucions que, tant com es pugui, encamini a les funcions de comandament els homes capaços i desitjosos de sentir-lo i de comprendre’l, aquest crit. {{gap}}És clar que un partit ocupat en la conquesta o en la conservació del poder governamental només hi pot veure soroll, en aquests crits. Hi reaccionarà diferentment segons que aquest soroll li dificulti el de la propaganda o, al contrari, l’hi amplifiqui. Però en cap cas no serà capaç d’una atenció tendra i endevinatòria per a discernir-ne el significat. {{gap}}A un grau més petit, s’esdevé el mateix en les organitzacions que, per contagi, imiten els partits, és a dir, quan la vida pública, en totes les organitzacions, inclosos els sindicats i fins les Esglésies, és dominada pel joc dels partits. {{gap}}Clarament, els partits i les organitzacions similars són igual d’estranys als escrúpols de la intel·ligència. {{gap}}Quan la llibertat d’expressió es redueix de fet a la llibertat de propaganda per a les organitzacions d’aquesta mena, les úniques parts de l’ànima humana que mereixen d’expressar-se no són lliures de fer-ho. O ho són a un grau infinitesimal, amb prou feines més que en el sistema totalitari. {{gap}}És el cas, doncs, en una democràcia, on el joc dels partits regula la distribució del poder, és a dir, en això que nosaltres, francesos, hem anomenat fins ara democràcia. Car no en coneixem d’altra. Cal, doncs, inventar una altra cosa. {{gap}}El mateix criteri, aplicat de manera anàloga a tota institució pública, pot menar a conclusions igualment manifestes. {{gap}}No és pas la persona allò que aporta aquest criteri. El crit de dolorosa sorpresa que suscita al fons de l’ànima la inflicció del mal no en té res, de personal. Perquè surti, no n’hi ha pas prou amb un atac a la persona i als seus desigs. Sempre surt per la sensació d’un contacte amb la injustícia a través del dolor. És sempre, en el darrer dels homes com en Crist, una protesta impersonal. {{gap}}S’alcen també molt sovint crits de protesta personal, però no tenen importància; podem provocar-ne tants com vulguem sense violar res sagrat. {{gap}}El que és sagrat, ben lluny de ser-ho la persona, és el que, en l’ésser humà, és impersonal. {{gap}}Tot el que en l’home és impersonal és sagrat, i només això. {{gap}}En la nostra època, en què escriptors i científics han usurpat tan estranyament el lloc als sacerdots, el públic, amb una complaença no gens fonamentada en la raó, creu que les facultats artístiques i científiques són sagrades. És generalment considerat evident, tot i que sigui ben lluny de ser-ho. Quan hom creu haver-ne de donar un motiu, al·lega que el joc d’aquestes facultats es troba entre les formes més altes d’expansió de la persona humana. {{gap}}Sovint, efectivament, només és això. En aquest cas, és fàcil d’adonar-se del que val i del que dóna. {{gap}}Dóna actituds envers la vida tals com aquella, tan comuna al nostre segle, expressada per l’horrible frase de Blake: “Val més ofegar un infant al bressol que no pas conservar dins nostre un desig insatisfet.” O tals com la que ha fet néixer la concepció de l’acte gratuït. Dóna una ciència on es reconeixen totes les menes possibles de normes, de criteris i de valors, tret de la veritat. {{gap}}El cant gregorià, les esglésies romàniques, la ''Ilíada'', la invenció de la geometria, en els éssers pels quals passaren fins a arribar a nosaltres, no hi foren pas ocasions d’expansió. {{gap}}La ciència, l’art, la literatura, la filosofia, que només són formes d’expansió de la persona, constitueixen un domini on s’acompleixen reeiximents esclatants, gloriosos, que fan viure uns noms durant milers d’anys. Però per damunt d’aquest domini, molt i molt per damunt seu, separat d’ell per un abís, n’hi ha un altre, de domini, on se situen les coses de tot primer ordre. Aquests coses són essencialment anònimes. {{gap}}És un atzar si el nom dels qui hi han penetrat s’ha conservat o s’ha perdut; fins si s’ha conservat, han entrat en l’anonimat. La seva persona ha desaparegut. {{gap}}Aquest domini de les coses impersonals i anònimes, l’habiten la veritat i la bellesa. És aquest domini el que és sagrat. L’altre no ho és pas o, si ho és, ho és només com podria ser-ho una taca de color que, en un quadre, representés una hòstia. {{gap}}El que és sagrat en la ciència és la veritat. El que és sagrat en l’art és la bellesa. La veritat i la bellesa són impersonals. Tot això és massa evident. {{gap}}Si un infant fa una suma i s’equivoca, l’error porta la marca de la seva persona. Si procedeix de manera perfectament correcta, la seva persona és absent de tota l’operació. {{gap}}La perfecció és impersonal. La persona, en nosaltres, és la part en nosaltres de l’error i del pecat. Tot l’esforç dels místics sempre ha mirat d’obtenir que a l’ànima deixi d’haver-hi cap part que digui “jo”. {{gap}}Però la part de l’ànima que diu “nosaltres” és encara infinitament més perillosa. {{gap}}El pas a l’impersonal només s’opera per una atenció d’una qualitat rara, que només és possible en la solitud. No solament la solitud de fet, sinó la solitud moral. En aquell qui es pensa com a membre d’una col·lectivitat, com a part d’un “nosaltres”, no s’hi acompleix mai. {{gap}}Els homes en col·lectivitat no hi tenen accés, a l’impersonal, ni sota les formes inferiors. Un grup d’éssers humans no pot fer ni una suma. Una suma s’opera en l’esperit que momentàniament oblida que n’existeixi cap altre, d’esperit. {{gap}}El personal és oposat a l’impersonal, però s’hi pot passar, de l’un a l’altre. En canvi, del col·lectiu a l’impersonal, no. Cal, primerament, que la col·lectivitat es dissolgui en persones separades, per tal que l’entrada en l’impersonal sigui possible. {{gap}}És només en aquest sentit, que la persona participa més del sagrat que no la col·lectivitat. {{gap}}La col·lectivitat no sols hi és estranya, al sagrat, sinó que esgarria en fer-ne una falsa imitació. {{gap}}L’error que atribueix a la col·lectivitat un caràcter sagrat és la idolatria; en tot temps, en tot país, és el crim més estès. I aquell qui als seus ulls només compta l’expansió de la persona ha perdut del tot el sentit del sagrat. És difícil de saber quin dels dos errors és pitjor. Sovint es combinen en el mateix esperit amb tal o tal dosificació. Però el segon té molta menys energia i durada que el primer. {{gap}}Del punt de vista espiritual, la lluita entre l’Alemanya de 1940 i la França de 1940 era principalment una lluita no pas entre la civilització i la barbàrie, no pas entre el mal i el bé, ans entre el primer error i el segon. La victòria del primer no és gens sorprenent; el primer és, de per si, el més fort. {{gap}}La subordinació de la persona a la col·lectivitat no és pas cap escàndol; és un fet de l’ordre dels fets mecànics, com la del gram al quilogram en una balança. La persona, de fet, hi és sempre sotmesa, a la col·lectivitat, fins i tot en el que en diem la seva expansió. {{gap}}Per exemple, són precisament els artistes i escriptors més inclinats a veure el seu art com a expansió de la seva persona els que de fet estan més sotmesos al gust del públic. Hugo no hi trobava cap dificultat, a conciliar el culte de si amb el paper d’”eco sonor”. Exemples com Wilde, Gide o els surrealistes encara són més clars. Els científics del mateix nivell també hi estan asservits, a la moda, la qual és encara més potent en la ciència que no en la forma dels barrets. L’opinió col·lectiva dels especialistes és gairebé sobirana, damunt cadascun d’ells. {{gap}}En estar, la persona, sotmesa de fet i per la naturalesa de les coses al col·lectiu, respecte a ella no hi ha dret natural. {{gap}}Hom té raó quan diu que l’Antiguitat no la tenia, la noció del respecte degut a la persona. Pensava massa clarament, per a tenir una concepció talment confusa. {{gap}}L’ésser humà només s’escapa del col·lectiu elevant-se per damunt del personal per a penetrar en l’impersonal. Hi ha llavors, en ell, alguna cosa, una parcel·la de l’ànima, damunt la qual res de col·lectiu pot influir. Si pot arrelar en el bé impersonal, és a dir, esdevenir capaç de treure’n una energia, està en estat, cada cop que en cregui tenir l’obligació, de girar, contra no importa quina col·lectivitat, sense recolzar-se en cap altra, una força segurament petita però real. {{gap}}Hi ha ocasions en què una força quasi infinitesimal és decisiva. Una col·lectivitat és molt més forta que no un home sol; però tota col·lectivitat té necessitat, per a existir, d’operacions, de què la suma n’és l’exemple elemental, només acomplibles en un esperit en estat de solitud. {{gap}}Aquesta necessitat dóna la possibilitat d’una influència de l’impersonal en el col·lectiu, amb només que sabéssim trobar un mètode per a fer-ne ús. {{gap}}Tothom qui ha penetrat en el domini de l’impersonal hi troba una responsabilitat amb tots els éssers humans. La de protegir en ells no pas la persona, ans tot el que la persona amaga de fràgils possibilitats de pas a l’impersonal. {{gap}}És a aquests a qui, primerament, cal adreçar la crida a respectar el caràcter sagrat dels éssers humans. Car, perquè una tal crida tingui existència, cal adreçar-la a éssers susceptibles de sentir-la. {{gap}}És inútil d’explicar a una col·lectivitat que en cadascuna de les unitats que la componen hi ha alguna cosa que no ha de violar. Primerament, perquè una col·lectivitat no és ningú, si no és per ficció; ni té existència, si no és abstracta; parlar-hi és una operació fictícia. A més, si fos algú, fóra algú disposat a respectar-se només a si mateix. {{gap}}A més a més, el més gran perill no és pas la tendència del col·lectiu a comprimir la persona, sinó la tendència de la persona a precipitar-se, negar-se, en el col·lectiu. O, potser, el primer perill és només l’aspecte aparent i enganyós del segon. {{gap}}Si és inútil de dir a la col·lectivitat que la persona és sagrada, també és inútil de dir a la persona que ella és sagrada. No s’ho pot pas creure. No se’n sent, de sagrada. La causa que impedeix que la persona se senti sagrada és que efectivament no ho és. {{gap}}Si hi ha éssers la consciència dels quals doni un altre testimoniatge, a qui la seva persona doni un cert sentiment de sagrat que creguin poder atribuir, per generalització, a tota persona, estan en una doble il·lusió. {{gap}}El que experimenten no és pas el sentiment del sagrat autèntic, sinó aquesta falsa imitació que en fa el col·lectiu. Si l’experimenten pel que fa a la seva persona és perquè aquesta té part en el prestigi col·lectiu per la consideració social de què es troba essent-ne seu. {{gap}}Així, és per error que creuen poder generalitzar. Tot i que aquesta generalització errònia prové d’un moviment generós, no pot pas tenir prou virtut perquè als seus ulls la matèria humana anònima deixi de ser realment matèria humana anònima. És difícil que tinguin ocasió d’adonar-se’n, car no hi tenen contacte, amb ella. {{gap}}En l’home, la persona és una cosa amb dificultats, que té fred, que corre a cercar refugi i escalfor. {{gap}}Això és ignorat d’aquells per a qui la persona és, ni que sigui en espera, càlidament envoltada de consideració social. {{gap}}És per això que la filosofia personalista ha nascut i s’ha escampat no pas pels medis populars, ans pels medis d’escriptors que, per professió, tenen o esperen arribar a tenir un nom i una reputació. {{gap}}Les relacions entre la col·lectivitat i la persona s’han d’establir amb l’únic objecte d’apartar el que sigui susceptible d’impedir la creixença i la germinació misteriosa de la part impersonal de l’ànima. {{gap}}Per a això, cal d’una banda que entorn de cada persona hi hagi espai, un grau de lliure disposició de temps, possibilitats per al pas a graus d’atenció cada cop més elevats, solitud, silenci. Cal alhora que se senti càlidament acollida, per tal que la fredor no l’obligui a negar-se en el col·lectiu. {{gap}}Si tal és el bé, sembla difícil d’anar gaire més lluny pel camí del mal que la societat moderna, fins la democràtica. En particular, la fàbrica moderna potser no n’és gaire lluny, del límit de l’horror. Cada ésser humà hi és contínuament assetjat, agullonat per la intervenció de voluntats estranyes i alhora l’ànima es troba enmig del fred, l’estretor i l’abandonament. A l’home li cal silenci càlid, i hom li dóna un tumult glaçat. {{gap}}El treball físic, tot i que és un esforç, no és pas de per si cap degradació. No és art, ni és ciència, ans una altra cosa de valor absolutament igual al de l’art i al de la ciència. Car procura una possibilitat igual d’accés a una forma impersonal de l’atenció. {{gap}}Buidar-li els ulls al Watteau adolescent i fer-li girar una roda de molí no hauria pas estat un crim més gran que posar en una cadena de fàbrica, o de peó en una màquina a preu fet, un petit vailet amb vocació per a aquesta mena de feina. Només que aquesta vocació, contràriament a la de pintor, no es pot discernir. {{gap}}Exactament en la mateixa mesura que l’art i la ciència, per bé que de manera diferent, el treball físic és un cert contacte amb la realitat, la veritat i la bellesa de l’univers, i amb la saviesa eterna que n’és l’ordre. {{gap}}És per això que envilir el treball és un sacrilegi, exactament en el sentit en què trepitjar una hòstia és un sacrilegi. {{gap}}Si els qui treballen ho sentissin, si sentissin que pel fet de ser-ne víctimes en cert sentit en són còmplices, la seva resistència tindria tota una altra empenta que no la que els pot aportar el pensament de la seva persona i del seu dret. No fóra pas cap reivindicació; fóra un alçament de l’ésser sencer, ferotge i desesperat, com el de la noia que volen fer entrar per força en un bordell; fóra, alhora, un crit d’esperança sortit del fons del cor. {{gap}}Aquest sentiment prou hi habita, en ells, però talment inarticulat que és indiscernible fins per ells. Els professionals de la paraula són ben incapaços d’aportar-los-en l’expressió. {{gap}}Quan els parlem de la seva sort, triem generalment parlar-los de salaris. Ells, qui, sota la fatiga que els aclapara i que de tot esforç d’atenció en fa un dolor, acullen amb alleujament la fàcil claredat de les xifres. {{gap}}Obliden així que l’objecte del regateig, allò de què es planyen que els forcin a lliurar-ho rebaixat, que els en refusin el preu just, no és altra cosa que la seva ànima. {{gap}}Imaginem ara que el diable està comprant l’ànima d’un desgraciat, i que algú, apiadant-se del desgraciat, intervé en el debat i diu al diable: “És vergonyós de part vostra, d’oferir només tant; la cosa val almenys el doble.” {{gap}}Aquesta farsa sinistra és la que ha jugat el moviment obrer, els seus sindicats, els seus partits, els seus intel·lectuals d’esquerra. {{gap}}Aquest esperit de regateig ja era implícit en la noció de dret que la gent de 1789 tingueren la imprudència de posar al centre de la crida que volgueren llançar a la faç del món. Era, ja d’entrada, destruir-ne la virtut. {{gap}}La noció de dret va lligada a la de repartiment, d’intercanvi, de quantitat. Té quelcom de comercial. Evoca de per si el plet, l’al·legació. El dret només se sosté en un to de reivindicació; i quan s’adopta aquest to, llavors, o bé la força no és lluny rere seu per a confirmar-lo, o bé sense ella és ridícul. {{gap}}Hi ha quantitat de nocions, totes de la mateixa categoria, que són del tot estranyes de per si al sobrenatural i estan tanmateix un xic per sobre de la força bruta. Són totes relatives als costums de la bèstia col·lectiva, emprant el llenguatge de Plató, quan aquesta manté rastres d’algun ensinistrament imposat per l’operació sobrenatural de la gràcia. Quan no en reben contínuament un renovellament d’existència per un retorn de l’operació, quan només en són supervivències, es troben per necessitat subjectes al caprici de la bèstia. {{gap}}Les nocions de dret, de persona, de democràcia són d’aquesta categoria. Bernanos ha tingut el coratge d’observar que, als dictadors, la democràcia no els oposa cap defensa. La persona és per naturalesa sotmesa a la col·lectivitat. El dret, per naturalesa, depèn de la força. Les mentides i els errors que entelen aquestes veritats són extremament perillosos perquè impedeixen de recórrer a l’únic que es troba sostret a la força i en preserva, és a dir, a una altra força, la irradiació de l’esperit. La matèria pesant només en les plantes és capaç de pujar contra la pesantor, per l’energia del sol que el verd de les fulles ha copsat i labora en la saba. Privada de claror, la pesantor i la mort la tornarien a prendre, la planta, progressivament i inexorable. {{gap}}Entre aquestes mentides hi ha la del dret natural, llançada pel segle XVIII materialista. No pas per Rousseau, que era un esperit lúcid, potent, i d’inspiració verament cristiana, sinó per Diderot i els medis de l’''Encyclopédie''. {{gap}}La noció de dret ens ve de Roma i, com tot el que ve de la Roma antiga, que és la dona prenys dels noms de la blasfèmia de què parla l’Apocalipsi, és pagana i no es pot batejar. Els romans, que havien comprès, com Hitler, que la força només té la plenitud de l’eficàcia si va revestida d’unes quantes idees, feien servir la noció de dret per a això. S’hi avé molt. Acusem l’Alemanya moderna de menysprear la noció de dret. Però se n’ha servit fins a la sacietat en les seves reivindicacions de nació proletària. Als qui subjuga, és veritat, de dret els reconeix el d’obeir, però només aquest. La Roma antiga també. {{gap}}Lloar la Roma antiga per haver-nos llegat la noció de dret és singularment escandalós. Car si volem examinar el que era aquesta noció en el seu bressol a fi de discernir-ne la mena, veiem que la propietat era definida pel dret d’ús i d’abús. I, de fet, la major part de les coses on tot propietari tenia el dret d’ús i abús eren éssers humans. {{gap}}Els grecs no la tenien pas, la noció de dret. Ni tenien mots per a expressar-la. S’acontentaven amb el nom de justícia. {{gap}}És per una singular confusió que hàgim pogut assimilar la llei no escrita d’Antígona al dret natural. Als ulls de Creont, no hi havia absolutament res natural, en el que Antígona feia. La jutjava folla. {{gap}}No som pas nosaltres qui el podríem desmentir, Creont, nosaltres que en aquest moment pensem, parlem i actuem exactament com ell. Podem verificar-ho anant al text. {{gap}}Antígona diu a Creont: “No és pas Zeus qui ha publicat aquesta ordenança; no és pas la companya de les divinitats de l’altre món, la Justícia, qui ha establert semblants lleis entre els homes.” Creont intenta convèncer-la que les seves ordres són justes; l’acusa d’haver ultratjat un dels seus germans honorant l’altre perquè així s’acorda el mateix honor a l’impiu que al fidel, al qui ha mort provant de destruir la seva pàtria que al qui ha mort per defensar-la. {{gap}}Ella diu: “Tot amb tot, l’altre món demana lleis iguals.” Ell, amb bon sentit, objecta: “No poden pas ser iguals, la part del brau i la del traïdor.” A ella només se li acudeix aquesta resposta absurda: “¿I qui ho sap, si a l’altre món això és legítim?” {{gap}}L’observació de Creont és perfectament raonable: “Mai un enemic, ni després de mort, és un amic.” La innocentona, però, respon: “Si sóc nada, és per a prendre part, no pas en l’odi, sinó en l’amor.” {{gap}}Creont, llavors, cada cop més raonable: “Vés-te’n, doncs, a l’altre món i, ja que estimar et cal, estima-hi, allà, els d’allà baix.” {{gap}}Efectivament, era ben bé allà, el seu lloc. Car la llei no escrita a què obeïa la noia, lluny de tenir res en comú amb cap dret ni amb res natural, no era altra cosa que l’amor extrem, absurd, que dugué Crist a la Creu. {{gap}}La Justícia, companya de les divinitats de l’altre món, prescriu aquest excés d’amor. Cap dret no el prescriuria. El dret no hi té lligam directe, amb l’amor. {{gap}}Com que la noció de dret és estranya a l’esperit grec, és estranya també a la inspiració cristiana allà on és pura, sense barreja d’heretatge romà, hebraic o aristotèlic. Sant Francesc d’Assís, no ens l’hi imaginem pas, parlant de dret. {{gap}}Si a algú capaç d’escoltar li diem “El que em feu no és just”, podem colpir i desvetllar en la seva deu l’esperit d’atenció i d’amor. No fóra pas el mateix amb paraules com “Tinc dret a...”, “No hi teniu pas dret...”, car contenen una guerra latent i desvetllen l’esperit de guerra. La noció de dret, posada al centre dels conflictes socials, hi fa impossible en l’una i en l’altra part tot matís de caritat. {{gap}}Quan se’n fa un ús gairebé exclusiu és impossible de mantenir fixa la mirada en el verdader problema. El pagès a qui un comprador, al mercat, li fa indiscretament pressió per fer-li vendre els ous a un preu moderat, hi pot molt bé respondre: “Tinc el dret de quedar-me’ls, els ous, si no me n’oferiu un bon preu.” Però la noia que fan entrar per força en un bordell no en parlarà pas, de drets. En tal situació, el mot fóra ridícul, de tan insuficient. {{gap}}És per això que el drama social, anàleg a la segona situació, apareix falsament, per l’ús d’aquest mot, com a anàleg a la primera. {{gap}}L’ús d’aquest mot ha fet, del que hauria hagut de ser un crit sortit del fons de les entranyes, una agra cridòria de reivindicació sense puresa ni eficàcia. {{gap}}La noció de dret comporta, per la seva mediocritat, naturalment, tot seguit, la noció de persona, car el dret és relatiu a les coses personals. És situat en aquest nivell. {{gap}}En afegir al mot de dret el de persona, cosa que implica el dret de la persona al que se’n diu expansió, faríem un mal encara molt més greu. El crit dels oprimits baixaria encara més avall que el to de la reivindicació, prendria el to de l’enveja. {{gap}}Car la persona només s’expandeix quan s’omple de prestigi social; la seva expansió és un privilegi social. No els ho diuen pas, a les masses, això, en parlar-los dels drets de la persona, els diuen el contrari. I elles no tenen prou poder d’anàlisi per a reconèixer-ho clarament per si soles, això; però ho senten, la seva experiència quotidiana els en dóna la certesa. {{gap}}Per a elles, però, això no pot pas ser motiu de rebutjar-la, la consigna. A la nostra època d’intel·ligència obscurida, no hi ha cap mena de dificultat a reclamar per a tothom una part igual de privilegis, de coses que tenen d’essència ser privilegis. És una mena de reivindicació alhora absurda i baixa; absurda, perquè el privilegi és per definició desigual; baixa, perquè no s’ho val, de desitjar-ne. {{gap}}La categoria dels homes que formulen les reivindicacions, que ho formulen tot, que tenen el monopoli del llenguatge, és però una categoria de privilegiats. No seran pas ells qui diran que els privilegis no s’ho valen, de desitjar-ne. No ho pensen pas. Sobretot, si ho deien, fóra indecent. {{gap}}Moltes veritats indispensables que salvarien els homes no es diuen per una causa d’aquesta mena; els qui les podrien dir no les poden formular, els qui les podrien formular no les poden dir. El remei a aquest mal fóra un dels problemes urgents a resoldre per una verdadera política. {{gap}}En una societat inestable, els privilegiats tenen mala consciència. Els uns ho amaguen amb aire desafiant i diuen a les masses: “És del tot convenient que no tingueu privilegis, vosaltres, i que jo en tingui.” Els altres, amb aire de benvolença, els diuen: “Reclamo per a tots vosaltres una part de privilegis igual que la que tinc.” {{gap}}La primera actitud és odiosa. La segona manca de bon sentit. És, a més, massa fàcil. {{gap}}L’una i l’altra atien el poble a córrer per la via del mal, a allunyar-se del seu únic i veritable bé, que no és a les seves mans però que, en cert sentit, té tan a prop. El poble és molt més a prop del bé autèntic, deu de bellesa, veritat, joia i plenitud, que no els qui li acorden la seva compassió. Però, en no ser-hi ni saber com anar-hi, tot s’esdevé com si en fos infinitament lluny. Els qui parlen per ell, els qui li parlen, són tan incapaços com ell de comprendre l’aflicció en què es troba i la plenitud de bé que té a l’abast. I al poble li és indispensable, de ser comprès. {{gap}}La desgràcia és de per si inarticulada. Els desgraciats supliquen silenciosament que hom els forneixi mots per a expressar-se. Hi ha èpoques en què no se’ls escolta. N’hi ha d’altres en què hom els en forneix, de mots, però mal triats, perquè els qui els hi trien hi són estranys, a la desgràcia que interpreten. {{gap}}Al més sovint, en són lluny pel lloc on els han posat les circumstàncies. Però fins i tot si hi són a prop o n’han format part en cap període de la seva vida fins i tot recent, hi són tanmateix estranys perquè s’hi han fet estranys de seguida que han pogut. {{gap}}Al pensament, tant li repugna de pensar la desgràcia com a la carn viva li repugna la mort. L’ofrena voluntària d’un cérvol avançant pas a pas per presentar-se a les dents d’una canilla és possible aproximadament en el mateix grau que, de la part d’un esperit amb la facultat d’eximir-se’n, l’acte d’atenció adreçat a una desgràcia real i tot propera. {{gap}}Allò que, essent indispensable al bé, és impossible per naturalesa, és sempre possible sobrenaturalment. {{gap}}El bé sobrenatural no és pas una mena de suplement del bé natural, com, Aristòtil ajudant-hi, voldríem persuadir-nos-en per al nostre gran confort. Fóra agradable que fos així, però no és així. En tots els problemes punyents de l’existència humana, només es pot triar entre el bé sobrenatural i el mal. {{gap}}Ficar, a la boca dels desgraciats, mots que pertanyen a la regió mitjana dels valors, tals com democràcia, dret o persona, és fer-los un present no susceptible d’aportar-los cap bé i que inevitablement els fa molt mal. {{gap}}Aquestes nocions no hi tenen lloc, al cel, estan suspeses en l’aire i justament per això són incapaces de mossegar la terra. {{gap}}Tan sols la llum que davalla contínuament del cel aporta a l’arbre l’energia que li fa enfonsar profundament en terra les potents arrels. L’arbre, en veritat, és arrelat al cel. {{gap}}Només el que ve del cel és susceptible d’imprimir realment una marca damunt la terra. {{gap}}Si volem armar eficaçment els malaurats, només els cal ficar-los a la boca mots l’estança pròpia dels quals sigui al cel, per damunt del cel, a l’altre món. No ho hem pas de témer, que sigui impossible. La desgràcia disposa l’ànima a rebre àvidament, a beure, tot el que ve d’aquell lloc. És de proveïdors, no de consumidors, del que hi ha mancança per a aquesta mena de productes. {{gap}}El criteri per a la tria dels mots és fàcil de reconèixer i d’emprar. Els malaurats, colgats de mal, aspiren al bé. Cal donar-los solament mots que expressin només bé, bé en estat pur. La discriminació és fàcil. Els mots a què es pugui afegir res que designi cap mal són estranys al bé pur. Expressem un blasme, quan diem: “Posa la seva persona davant de tot.” La persona és, doncs, estranya al bé. Podem parlar d’un abús de la democràcia. La democràcia és, doncs, estranya al bé. La possessió d’un dret implica la possibilitat de fer-ne un bon ús o un mal ús. El dret és, doncs, estrany al bé. Contràriament, l’acompliment d’una obligació, sempre, a tot arreu, és un bé. La veritat, la bellesa, la justícia, la compassió, sempre, a tot arreu, són béns. {{gap}}Quan es tracta de les aspiracions dels malaurats, per a estar segurs que diem el que cal, n’hi ha prou de limitar-se als mots i frases que expressen sempre, a tot arreu, en tota circumstància, únicament bé. {{gap}}És un dels dos únics serveis que els podem fer amb mots. L’altre és trobar mots que expressin la veritat de la seva desgràcia, mots que, travessant les circumstàncies exteriors, facin sensible el crit, sempre llançat en el silenci, “¿Per què em fan mal?” {{gap}}Per a això no han pas de comptar amb els homes de talent, les personalitats, les celebritats, ni amb els homes de geni en el sentit en què emprem ordinàriament el mot geni, l’ús del qual confonem amb el del mot talent. Només poden comptar amb els genis de primer ordre, el poeta de la ''Ilíada'', Èsquil, Sòfocles, Shakespeare en escriure ''Lear'', Racine en escriure ''Phèdre''. No són gaires. {{gap}}Però hi ha quantitat d’éssers humans que, en ser mal o mediocrement dotats per la natura, semblen infinitament inferiors no pas només a Homer, Èsquil, Sòfocles, Shakespeare i Racine sinó també a Virgili, Corneille i Hugo, però que tanmateix viuen al regne dels béns impersonals, on els darrers no van entrar. {{gap}}Un idiota de poble, en sentit literal, que estimi realment la veritat, encara que només emeti balbuceigs, és, pel pensament, infinitament superior a Aristòtil. S’acosta infinitament més a Plató que no mai hi hagi estat Aristòtil. Té geni, mentre que amb Aristòtil només s’hi avé el mot talent. Si una fada li proposés de canviar la seva sort per un destí anàleg al d’Aristòtil, per a ell la saviesa fóra refusar sense dubtar un segon. Però no ho sap. Ningú l’hi diu. Tothom li diu el contrari. L’hi hem de dir. Els hem d’encoratjar, els idiotes, la gent sense talent, la gent de talent mediocre o poc superior al mitjà que tenen geni. No ho hem pas de témer, que els fem tornar orgullosos. L’amor de la veritat va sempre acompanyat d’humilitat. El geni real no és altra cosa que la virtut sobrenatural d’humilitat en el domini del pensament. {{gap}}En comptes d’encoratjar el floriment dels talents, com es proposaven al 1789, cal estimar i escalfar amb tendre respecte el creixement del geni; car només els herois realment purs, els sants i els genis poden ser un ajut dels malaurats. Entremig, la gent de talent, d’intel·ligència, d’energia, de caràcter, de forta personalitat fan de pantalla i l’impedeixen, l’ajut. No cal fer-li cap mal, a la pantalla, cal deixar-la suaument de banda, procurant que se n’adoni al menys possible. I cal trencar la pantalla molt més perillosa, la del col·lectiu, suprimint tota la part de les nostres institucions i costums on hi hagi res de l’esperit de partit. Ni les personalitats ni els partits els acorden mai audiència, a la veritat o a la desgràcia. {{gap}}Hi ha una aliança natural, entre veritat i desgràcia, car l’una i l’altra són suplicants mudes, eternament condemnades a estar-se davant nostre sense veu. {{gap}}Com el vagabund que, acusat al correccional d’haver agafat una pastanaga d’un camp, s’està dret davant el jutge, el qual, còmodament assegut, enfila elegantment preguntes, comentaris i facècies mentre l’altre amb prou feines arriba al balbuceig, és així com s’està la veritat davant la intel·ligència, ocupada aquesta elegantment a enfilar opinions. {{gap}}El llenguatge, fins en l’home que aparentment calla, és sempre allò que formula les opinions. La facultat natural que en diem intel·ligència és relativa a les opinions i al llenguatge. El llenguatge enuncia relacions. Però n’enuncia poques, perquè té lloc en el temps. Si és confús, vague, poc rigorós, sense ordre, si el qui l’emet o el qui l’escolta té una feble capacitat de mantenir un pensament present a l’esperit, llavors és buida o quasi buida de tot contingut real de relacions. Si és perfectament clar, precís, rigorós, ordenat, si s’adreça a un esperit que, havent concebut un pensament, és capaç de mantenir-lo present mentre en concep un altre, i de mantenir presents aquests dos mentre en concep un tercer i així successivament, en aquest cas el llenguatge pot ser relativament ric de relacions. Però, com tota riquesa, aquesta riquesa relativa és una atroç misèria, comparada amb la perfecció, que és l’únic desitjable. {{gap}}Fins en el millor dels casos, un esperit tancat en el llenguatge és en presó. El seu límit és la quantitat de relacions que els mots poden presentar alhora al seu esperit. Resta en la ignorància dels pensaments que impliquin la combinació d’un nombre de relacions més gran; aquests pensaments són fora del llenguatge, no formulables, encara que siguin perfectament rigorosos i clars i encara que cadascuna de les relacions a què responen sigui expressable en mots perfectament precisos. Així, l’esperit es mou en un espai tancat de veritat parcial, que d’altra banda pot ser més o menys gran, sense poder fer mai ni una ullada al que hi ha al defora. {{gap}}Si un esperit captiu ignora la seva captivitat, viu en l’error. Si l’ha reconeguda, ni que sigui una desena de segon, i s’ha afanyat a oblidar-la per no patir, viu en la mentida. Homes d’intel·ligència extremament brillant poden néixer, viure i morir en l’error o la mentida. En ells, la intel·ligència no és cap bé ni fins cap avantatge. La diferència entre homes més o menys intel·ligents és com la diferència entre criminals condemnats de per vida a l’empresonament cel·lular en cel·les més o menys grans. L’home intel·ligent i orgullós de la seva intel·ligència s’assembla al condemnat orgullós de tenir una cel·la gran. {{gap}}L’esperit que sent la seva captivitat se la voldria dissimular. Si l’horroritza la mentida, no ho farà pas, però. Li caldrà, llavors, patir molt. Ventarà cops contra la paret fins a esmortir-se; se’n revindrà, es mirarà la paret amb por i, després, un dia, recomençarà els cops fins a tornar a esmortir-se; i així successivament, sense fi, sense esperança. Un dia, però, se’n revindrà a l’altra banda del mur. {{gap}}Potser encara està captiu, en un espai tan sols més gran. ¿I què hi fa, això? Des d’ara té la clau, el secret que fa caure tots els murs. Es troba enllà del que els homes en diuen intel·ligència, es troba allà on comença la saviesa. {{gap}}Tot esperit tancat pel llenguatge és tan sols capaç d’opinions. Tot esperit esdevingut capaç de copsar pensaments inexpressables per la multitud de relacions que s’hi combinen, més rigorosos i lluminosos que els que expressi el llenguatge més precís, tot esperit arribat a aquest punt habita ja en la veritat. La certesa i la fe sense ombra li pertanyen. I poc importa si al començament tenia poca o molta intel·ligència, si estava en una cel·la estreta o ampla. L’únic que importa és que, havent arribat al límit de la seva intel·ligència, la que sigui, l’ha traspassada. Un idiota de poble és tan a prop de la veritat com un infant prodigi. L’un i l’altre en són separats només per una paret. Sense haver passat pel propi anorreament, sense haver restat molt temps en un estat d’extrema i total humiliació, no s’hi entra pas, a la veritat. {{gap}}És el mateix obstacle que s’oposa al coneixement de la desgràcia. Així com la veritat és diferent de l’opinió, la desgràcia és diferent del sofriment. La desgràcia és un mecanisme de trencar l’ànima; l’home que hi és agafat és com l’obrer atrapat per les dents de la màquina. No és més que una cosa esqueixada i sangonent. {{gap}}El grau i la naturalesa del sofriment que és pròpiament una desgràcia poden ser molt diferents segons els éssers humans. Depenen sobretot de la quantitat d’energia vital en el moment inicial i de l’actitud davant el sofriment. {{gap}}El pensament humà no la pot reconèixer, la realitat de la desgràcia. Si algú la reconeix, s’ha de dir: “Un joc de circumstàncies que no controlo em pot arrabassar qualsevol cosa, comprès tot allò talment meu que ho considero que sóc jo. No hi ha res en mi que no pugui perdre. Un atzar, en qualsevol moment, pot abolir el que sóc i canviar-ho per un tant se val el què de vil i menyspreable.” {{gap}}Pensar això amb tota l’ànima és experimentar el no res. És l’estat d’extrema i total humiliació, que és també la condició del pas a la veritat. És una mort de l’ànima. És per això que, en l’ànima, l’espectacle de la nua desgràcia hi causa la mateixa retractació que en la carn la proximitat de la mort. {{gap}}Pensem en els morts amb pietat quan els evoquem només amb l’esperit, o quan petgem tombes o els veiem convenientment disposats en un llit. Però la visió de certs cadàvers, com ara els caiguts al camp de batalla, d’aspecte alhora sinistre i grotesc, causa horror. La mort apareix nua, sense vestir, i la carn se n’estremeix. {{gap}}La desgràcia, quan la distància material o moral permet de veure-la només de manera vaga, confusa, sense distingir-la del simple sofriment, inspira a les ànimes generoses una tendra pietat. Però quan un joc qualsevol de circumstàncies fa que, de sobte, en alguna banda, se’ns reveli nua, com a cosa destructiva, mutilació o lepra de l’ànima, ens estremim i reculem. I els desgraciats experimenten, davant de si mateixos, el mateix estremiment d’horror. {{gap}}Escoltar algú és posar-se al seu lloc, quan parla. Posar-se al lloc d’un ésser d’ànima mutilada per la desgràcia o en perill imminent de ser-ho és anihilar la pròpia ànima. És més difícil que no el suïcidi per a l’infant content de viure. Els desgraciats, així, no són escoltats. Es troben en l’estat en què es trobaria aquell a qui haurien tallat la llengua i a moments oblidés la seva invalidesa. Els llavis es mouen i cap so colpeja les orelles. Per la certesa de no ser sentits, són, en l’ús del llenguatge, ràpidament ferits d’impotència. {{gap}}És per això que no hi ha esperança per al vagabund que s’està allà dret davant el magistrat. Si enmig dels balbuceigs li surt res punyent, que travessi l’ànima, no ho sentiran ni el magistrat ni els espectadors. És un crit mut. I els desgraciats gairebé sempre són, ells amb ells, igual de sords. I cada desgraciat, per l’opressió de la indiferència general, intenta, amb la mentida o la inconsciència, de fer-se el sord a si mateix. {{gap}}Només l’operació sobrenatural de la gràcia fa passar una ànima pel seu propi anihilament fins al lloc on es cull l’espècie d’atenció, l’única, que permet d’estar atent a la veritat i a la desgràcia. És la mateixa per als dos objectes. És una atenció intensa, pura, sense mòbil, gratuïta, generosa. I aquesta atenció és amor. {{gap}}Com que la desgràcia i la veritat tenen necessitat, per a ser escoltades, de la mateixa atenció, l’esperit de justícia i de veritat només en fan un. L’esperit de justícia i de veritat no és altra cosa que una certa mena d’atenció, que és pur amor. {{gap}}Per una disposició eterna de la Providència, tot el que un home en qualsevol domini produeix, quan l’esperit de justícia i de veritat el domina, va revestit de l’esclat de la bellesa. {{gap}}La bellesa és el misteri suprem d’aquí baix. És un esclat que sol·licita l’atenció, però no li aporta cap mòbil perquè duri. La bellesa sempre promet i mai no dóna res; suscita una fam, però sense aliment per a la part de l’ànima que aquí baix intenta assaciar-se; només duu aliment per a la part de l’ànima que mira. Suscita el desig, i fa sentir clarament que en ella no hi ha res a desitjar, car volem sobretot que d’ella no en canviï res. Si no cerquem maneres de sortir del deliciós turment que infligeix, a poc a poc el desig es transforma en amor, i se’ns forma un germen de la facultat d’atenció gratuïta i pura. {{gap}}Com més repugnant és la desgràcia, més sobiranament bella és la seva verdadera expressió. Podem posar d’exemples, en segles recents, ''Phèdre'', ''L’École des femmes'', ''Lear'', els poemes de Villon, però encara molt més les tragèdies d’Èsquil i Sòfocles, i molt més encara la ''Ilíada'', el Llibre de Job, certs poemes populars, i encara molt més els relats de la Passió en els Evangelis. L’esclat de la bellesa és estès sobre la desgràcia per la claror de l’esperit de justícia i d’amor, l’únic que permet al pensament humà d’esguardar i reproduir la desgràcia tal com és. {{gap}}També, cada vegada que un fragment de veritat inexpressable passa a uns mots que, sense poder contenir la veritat que els ha inspirats, tenen amb ella una correspondència tan perfecta que fa que aportin un suport a tot esperit desitjós de trobar-la, cada vegada que és així, un esclat de bellesa s’estén sobre aquests mots. {{gap}}Tot el que procedeix de l’amor pur és il·luminat per l’esclat de la bellesa. {{gap}}A l’interior de la cel·la on tot pensament humà està d’entrada empresonat, hi és sensible, la bellesa, tot i que molt confusament i barrejada amb moltes falses imitacions. La veritat i la justícia de llengua tallada no poden esperar cap altre socors que el seu. Tampoc no en té, de llengua, ella; no parla; no diu res. Però té veu per a cridar. Crida, i mostra la justícia i la veritat, que no tenen veu. Com el gos que lladra cridant la gent a vora l’amo, que jau inanimat damunt la neu. {{gap}}Justícia, veritat i bellesa són germanes i aliades. Amb tres mots tan bells, no n’hi ha pas necessitat, de cercar-ne d’altres. {{gap}}La justícia consisteix a vetllar perquè als homes no se’ls faci mal. A un ésser humà se li fa mal quan interiorment crida: “¿Per què em fan mal?” Sovint s’equivoca quan prova de veure quin mal li fan, qui són els qui n’hi fan, per què n’hi fan. Però el crit és infal·lible. {{gap}}L’altre crit que se sent sovint: “¿Per què en tal té més que no jo?” té relació amb el dret. Cal aprendre a distingir els dos crits i fer callar el segon tant com es pugui, amb el mínim de brutalitat, ajudant-se d’un codi, dels tribunals ordinaris i de la policia. Per a formar els esperits capaços de resoldre els problemes situats en aquest domini, n’hi ha prou amb l’Escola de Dret. {{gap}}Però el crit: “¿Per què em fan mal?” posa problemes tot altres, per als quals és indispensable l’esperit de veritat, de justícia i d’amor. {{gap}}En tota ànima humana hi puja contínuament la demanda que no li facin mal. El text del Pater adreça aquesta demanda a Déu. Però Déu només té el poder de preservar del mal la part eterna de l’ànima que ha entrat en contacte real i directe amb ell. La resta de l’ànima, i l’ànima sencera de tothom qui no hagi rebut la gràcia del contacte real i directe amb Déu, està abandonada als volers dels homes i als atzars de les circumstàncies. {{gap}}Així, és cosa dels homes, vetllar perquè no es faci mal als homes. {{gap}}En aquell a qui fan mal, verament n’hi penetra, de mal. No pas només el dolor, el sofriment, ans el propi horror del mal. Així com els homes tenen el poder de transmetre’s bé els uns als altres, també tenen el poder de transmetre’s mal. Podem transmetre mal a un ésser humà afalagant-lo, aportant-li benestar, plaers; però al més sovint els homes transmeten mal als homes fent-los mal. {{gap}}La Saviesa eterna, però, no deixa pas l’ànima humana enterament a mercè de l’atzar dels esdeveniments i del voler dels homes. El mal infligit des de fora a un ésser humà en forma de ferida exaspera el desig de bé i suscita així automàticament la possibilitat d’un remei. Quan la ferida ha penetrat profundament, el bé desitjat és el bé perfectament pur. La part de l’ànima que demana “¿Per què em fan mal?” és la part profunda que en tot ésser humà, fins en el més embrutit, s’ha mantingut des de la primera infantesa perfectament intacta i perfectament innocent. {{gap}}Preservar la justícia, protegir els homes de tot mal, és primerament impedir que els facin mal. Per a aquells a qui han fet mal, és esborrar-ne les conseqüències materials, posar-los en situació tal que la ferida, si no ha penetrat massa a fons, es guareixi naturalment amb el benestar. Però per als qui la ferida ha esquinçat tota l’ànima és, a més i abans de res, calmar-los la set donant-los a beure bé perfectament pur. {{gap}}Hi pot haver l’obligació d’infligir mal per suscitar aquesta set a fi de curullar-la. És en això que consisteix el càstig. Els qui s’han tornat estranys al bé fins al punt de mirar d’escampar el mal al seu voltant només es poden reintegrar al bé per la inflicció del mal. Cal infligir-los-en fins que en el fons se’ls desvetlli la veu perfectament innocent que diu tota sorpresa “¿Per què em fan mal?” Aquesta part innocent de l’ànima del criminal cal que rebi aliment i creixi, fins que dins l’ànima es constitueixi en tribunal per a jutjar els crims passats, condemnar-los i, tot seguit, amb el socors de la gràcia, perdonar-los. L’operació del càstig, llavors, s’ha acabat; el culpable s’ha reintegrat al bé, i ha de ser públicament i solemne reintegrat a la ciutat. {{gap}}El càstig no és altra cosa que això. Fins i tot la pena capital, per bé que exclou en sentit literal la reintegració a la ciutat, no ha de ser altra cosa. El càstig és únicament un procediment per a subministrar bé pur a homes que no el desitgen; l’art de punir és l’art de desvetllar en els criminals, pel dolor o fins per la mort, el desig de bé pur. {{gap}}Però hem perdut del tot fins la noció de càstig. Ja no ho sabem, que consisteix a subministrar bé. Per a nosaltres, s’atura en la inflicció del mal. És per això que hi ha una cosa, una de sola, en la societat moderna, encara més horrorosa que no el crim, que és la justícia repressiva. {{gap}}Fer de la idea de justícia repressiva el mòbil central en l’esforç de guerra i de revolta és més perillós del que ningú es pugui imaginar. Cal fer servir la por per minorar l’activitat criminal dels covards, però és horrible fer de la justícia repressiva, tal com en la nostra ignorància la concebem avui, el mòbil dels herois. {{gap}}Cada cop que un home d’avui parla de càstig, de retribució, de justícia en el sentit punitiu, es tracta tan sols de la més baixa revenja. {{gap}}Aquest tresor del sofriment i de la mort violenta, que Crist prengué per a ell i ofereix tan sovint a aquells qui estima, d’aquest tresor en fem tan poc cas, que el llancem als éssers que veiem més vils, sabent que no en faran ús, i sense cap intenció d’ajudar-los-hi, a trobar aquest ús. {{gap}}Als criminals, el verdader càstig; als malaurats que la desgràcia ha mossegat fins al fons de l’ànima, una ajuda capaç de dur-los a apaivagar la set en les deus sobrenaturals; a tots els altres, un xic de benestar, molt de bellesa, i la protecció contra els qui els farien mal; a tot arreu, la limitació rigorosa del tumult de les mentides, de les propagandes i de les opinions, i l’establiment d’un silenci on la veritat pugui germinar i madurar; és això el que és degut als homes. {{gap}}Per a assegurar-los-ho, això, als homes, només es pot comptar amb els éssers que han passat a l’altra banda d’un cert límit. Es dirà que són massa poc nombrosos. Són probablement rars, i tanmateix no es poden comptar; la major part no es veuen. El bé pur només és enviat del cel aquí baix en quantitat imperceptible, sigui en cada ànima, sigui en la societat. “El gra de mostassa és la grana més petita de totes.” Prosèrpina menjà només un gra de magrana. La perla colgada al fons d’un camp no és pas visible. Poc el notem, el llevat, barrejat amb la pasta. {{gap}}Però, així com fan catalitzadors o bacteris en les reaccions químiques, de què el llevat n’és un exemple, igualment, en les coses humanes, hi operen decisivament per la sola presència els imperceptibles grans de bé pur, si es posen on cal. {{gap}}¿Com, però, posar-los on cal? {{gap}}Molt, d’això, se n’acompliria si, entre els qui tenen el càrrec de mostrar al públic coses a lloar, a admirar, a esperar, a cercar, a demanar, n’hi hagués uns quants que almenys interiorment decidissin de menysprear absolutament i sense excepció tot el que no és bé pur, perfecció, veritat, justícia, amor. {{gap}}Molt més se’n faria si la major part dels qui avui detenen trossos d’autoritat espiritual sentissin l’obligació de només proposar, a les aspiracions dels homes, sempre, bé real i perfectament pur. {{gap}}Quan es parla del poder de les paraules es tracta sempre d’un poder d’il·lusió i d’error. Però, per efecte d’una disposició providencial, hi ha mots que, si se’n fa un bon ús, tenen en si la virtut d’il·luminar i moure vers el bé. Són els mots a què correspon una perfecció absoluta i incopsable per nosaltres. La virtut d’il·luminació i de tracció vers el cim resideix justament en aquests mots, en aquests mots com a tals, no pas en cap concepció. Car fer-ne un bon ús és, abans de res, no fer-los correspondre cap concepció. El que expressen és inconcebible. {{gap}}Déu i veritat en són uns. També justícia, amor, bé. {{gap}}Són perillosos d’emprar, uns tals mots. Usar-los és una ordalia. Perquè se’n faci un ús legítim, cal no tancar-los en cap concepció humana i alhora afegir-los concepcions i accions inspirades directament i exclusiva per la seva claror. Altrament, són ràpidament reconeguts per tothom com a mentida. {{gap}}Són uns companys incòmodes, aquests mots. D’altres, com dret, democràcia i persona, són més còmodes. Per aquesta raó són naturalment preferibles als ulls dels qui, fins amb bones intencions, assumeixen funcions públiques. Les funcions públiques no tenen altra significació que la possibilitat de fer bé als homes, i els qui les assumeixen amb bones intencions volen escampar bé sobre els seus contemporanis; però cometen generalment l’error de creure que el podran, d’entrada, comprar a preu de saldo. {{gap}}Els mots de la regió mitjana, dret, democràcia, persona, són de bon usar en la seva regió, la de les institucions mitjanes. Però la inspiració de què procedeixen totes les institucions, de què en són com la projecció, reclama un altre llenguatge. {{gap}}La subordinació de la persona al col·lectiu és, per naturalesa, com la del gram al quilogram en la balança. Però una balança pot ser tal que el quilogram cedeixi al gram. N’hi ha prou que un braç sigui més de mil vegades més llarg que l’altre. La llei de l’equilibri preval sobiranament sobre les desigualtats de pes. Però mai el pes inferior vencerà el superior sense una relació entre ells on hi hagi cristal·litzat la llei de l’equilibri. {{gap}}Igualment, la persona no pot ser protegida contra el col·lectiu, ni la democràcia assegurada, si no és per una cristal·lització en la vida pública del bé superior, que és impersonal i sense relació amb cap forma política. {{gap}}El mot de persona, és veritat, és sovint aplicat a Déu. Però en el passatge en què Crist proposa Déu als homes com a model d’una perfecció que els és manat d’acomplir, no hi ajunta només la imatge d’una persona, sinó sobretot la d’un ordre impersonal: “Feu-vos fills del vostre Pare, el del cel, que fa alçar el sol sobre bons i dolents i davallar la pluja sobre justos i injustos.” {{gap}}Aquest ordre impersonal i diví de l’univers té d’imatges, entre nosaltres, la justícia, la veritat, la bellesa. Res d’inferior a aquestes coses no és digne de servir d’inspiració als homes que accepten de morir. {{gap}}Per damunt de les institucions destinades a protegir el dret, les persones, les llibertats democràtiques, cal inventar-ne d’altres de destinades a discernir i a abolir tot el que, en la vida contemporània, esclafa les ànimes sota la injustícia, la mentida i la lletjor. {{gap}}Cal inventar-les, car es desconeixen, i és impossible de dubtar que són indispensables. <br /><br /> [[fr:Écrits de Londres et dernières lettres/La personne et le sacré 01]] neu0qh6ds1xes2uwgx0w62vmvbsz4q7 185579 185578 2026-08-30T15:07:30Z Jobuma3 11699 185579 wikitext text/x-wiki {{Encapçalament|Col·lectivitat-Persona-Impersonal-Dret-Justícia|[[Autor:Simone Weil|Simone Weil]]| |Idioma=francès|Traductor=Jobuma}} <br/> <div class=prose> {{gap}}“No m’interesseu, vós.” Són unes paraules que ningú pot adreçar a un altre sense cometre una crueltat i ferir la justícia. {{gap}}“La vostra persona no m’interessa.” Aquestes paraules poden tenir lloc en una conversa afectuosa entre amics pròxims sense ferir el que hi hagi de més delicadament susceptible en l’amistat. {{gap}}Igualment, hom dirà, sense rebaixar-se: “La meva persona no compta”, però no pas: “Jo no compto.” {{gap}}És la prova que el vocabulari del corrent de pensament modern dit personalista és erroni. I, en aquest domini, allà on hi ha un greu error de vocabulari és difícil que no hi hagi un greu error de pensament. {{gap}}Hi ha en cada home alguna cosa de sagrat. No és pas la seva persona, però. Ni és tampoc la persona humana. És ell, aquest home, simplement. {{gap}}Heus ací un vianant pel carrer que té els braços llargs, blaus els ulls, un esperit on passen pensaments que ignoro però que potser són mediocres. {{gap}}No és pas la seva persona ni la persona humana en ell, el que m’és sagrat. És ell. Tot ell, sencer. Els braços, els ulls, els pensaments, tot. No atemptaria contra res de tot això sense escrúpols infinits. {{gap}}Si el que per a mi és sagrat en ell fos la persona humana, podria fàcilment buidar-li els ulls. Un cop cec, fóra una persona humana exactament igual que abans. No la hi hauria tocada gens, la persona humana. Només li hauria buidat els ulls. {{gap}}Definir el respecte a la persona humana és impossible. I no és només impossible de definir amb paraules. Moltes nocions lluminoses es troben en aquest cas. Però aquesta noció, a més, no es pot concebre; no es pot definir, delimitar, amb una operació muda del pensament. {{gap}}Prendre per regla de la moral pública una noció impossible de definir i de concebre és deixar passar tota mena de tirania. {{gap}}La noció de dret, llançada al món el 1789, ha estat, per la seva insuficiència interna, impotent per a exercir la funció que se li confiava. {{gap}}Amalgamar dues funcions insuficients en parlar dels drets de la persona humana no ens durà pas més lluny. {{gap}}¿Què és el que m’impedeix exactament de buidar-li els ulls a aquest home, si en tinc la llibertat i això em distreu? {{gap}}Encara que em sigui sagrat tot ell, no m’és pas sagrat des de tots els punts de vista, en tots els aspectes. No m’és pas sagrat en tant que té els braços llargs, en tant que els seus ulls són blaus, en tant que els seus pensaments són potser mediocres. Ni, si és duc, en tant que és duc. Ni, si és drapaire, en tant que és drapaire. No és res de tot això el que em retindria la mà. {{gap}}El que me la retindria és saber que, si algú li buidava els ulls, se li esquinçaria l’ànima pel pensament que li fan mal. {{gap}}Hi ha, des de la més tendra infantesa fins a la tomba, al fons del cor de tot ésser humà, alguna cosa que, malgrat tota l’experiència dels crims comesos, soferts i observats, espera invenciblement que hom li faci bé, no pas mal. Abans de res, és això, el que en tot ésser humà hi és sagrat. {{gap}}La sola deu del sagrat és el bé. De sagrat només hi ha el bé i el que és relatiu al bé. {{gap}}Aquesta part profunda, infantil, del cor que espera sempre bé, no és pas la que està en joc en la reivindicació. El noiet que vigila gelosament si al seu germà no li han pas dat un tros de pastís un xic més gran que a ell cedeix a un mòbil vingut d’una part molt més superficial de l’ànima. El mot de justícia té dues significacions molt diferents, en relació amb aquestes dues parts de l’ànima. Només la primera, importa. {{gap}}Cada cop que al fons d’un cor humà hi sorgeix el plany infantil que ni Crist pogué contenir, “¿Per què em fan mal?”, certament hi ha injustícia. Car si, com passa sovint, hi ha aquí només l’efecte d’un error, la injustícia consisteix llavors en la insuficiència de l’explicació. {{gap}}Els qui infligeixen els cops que provoquen aquest crit cedeixen a mòbils diferents segons el caràcter i segons el moment. N’hi ha que en certs moments hi troben una voluptat, en aquest crit. Molts ignoren que és cridat. Car és un crit silenciós que només sona en el secret del cor. {{gap}}Aquests dos estats d’esperit són més acostats que no sembla. El segon només és un mode afeblit del primer. Aquesta ignorància és mantinguda amb complaença, perquè afalaga el cor i també conté una voluptat. Els nostres volers no tenen altres límits que les necessitats de la matèria i l’existència d’altres humans al nostre entorn. Tot engrandiment imaginari d’aquests límits és voluptuós i, així, hi ha voluptat en tot allò que fa oblidar la realitat dels obstacles. És per això que els daltabaixos, com la guerra i la guerra civil, que buiden les existències humanes de la seva realitat, que semblen fer-ne titelles, són tan embriagadors. També és per això que l’esclavatge, als amos, els és tan agradable. {{gap}}En aquells qui han patit massa cops, com els esclaus, aquesta part del cor a què el mal infligit fa cridar de sorpresa sembla morta. Però no ho és mai del tot. Només, ja no pot cridar. S’ha establert en un estat de gemegament sord i ininterromput. {{gap}}Però fins en aquells en qui el poder del crit roman intacte, aquest crit gairebé no arriba a expressar-se ni per dins ni per fora en mots seguits. Al més sovint, els mots que el proven de traduir sonen completament falsos. {{gap}}Això és tant menys evitable que els qui tenen al més sovint l’ocasió de sentir que els fan mal són els qui saben menys de parlar. No hi ha res més horrorós, per exemple, que veure en un tribunal com un malaurat balboteja davant el magistrat mentre aquest, en llenguatge elegant, fa tot de brometes. {{gap}}Tret de la intel·ligència, la sola facultat humana verament interessada en la llibertat d’expressió pública és aquesta part del cor que crida contra el mal. Com que no se sap expressar, però, per a ella la llibertat és poca cosa. Cal, primerament, que l’educació pública sigui tal que li forneixi, tant com pugui, mitjans d’expressió. Després, per a l’expressió pública de les opinions, cal un règim que es defineixi menys per la llibertat que per una atmosfera de silenci i atenció on aquest crit feble i maldestre es pugui fer sentir. Cal, finalment, un sistema d’institucions que, tant com es pugui, encamini a les funcions de comandament els homes capaços i desitjosos de sentir-lo i de comprendre’l, aquest crit. {{gap}}És clar que un partit ocupat en la conquesta o en la conservació del poder governamental només hi pot veure soroll, en aquests crits. Hi reaccionarà diferentment segons que aquest soroll li dificulti el de la propaganda o, al contrari, l’hi amplifiqui. Però en cap cas no serà capaç d’una atenció tendra i endevinatòria per a discernir-ne el significat. {{gap}}A un grau més petit, s’esdevé el mateix en les organitzacions que, per contagi, imiten els partits, és a dir, quan la vida pública, en totes les organitzacions, inclosos els sindicats i fins les Esglésies, és dominada pel joc dels partits. {{gap}}Clarament, els partits i les organitzacions similars són igual d’estranys als escrúpols de la intel·ligència. {{gap}}Quan la llibertat d’expressió es redueix de fet a la llibertat de propaganda per a les organitzacions d’aquesta mena, les úniques parts de l’ànima humana que mereixen d’expressar-se no són lliures de fer-ho. O ho són a un grau infinitesimal, amb prou feines més que en el sistema totalitari. {{gap}}És el cas, doncs, en una democràcia, on el joc dels partits regula la distribució del poder, és a dir, en això que nosaltres, francesos, hem anomenat fins ara democràcia. Car no en coneixem d’altra. Cal, doncs, inventar una altra cosa. {{gap}}El mateix criteri, aplicat de manera anàloga a tota institució pública, pot menar a conclusions igualment manifestes. {{gap}}No és pas la persona allò que aporta aquest criteri. El crit de dolorosa sorpresa que suscita al fons de l’ànima la inflicció del mal no en té res, de personal. Perquè surti, no n’hi ha pas prou amb un atac a la persona i als seus desigs. Sempre surt per la sensació d’un contacte amb la injustícia a través del dolor. És sempre, en el darrer dels homes com en Crist, una protesta impersonal. {{gap}}S’alcen també molt sovint crits de protesta personal, però no tenen importància; podem provocar-ne tants com vulguem sense violar res sagrat. {{gap}}El que és sagrat, ben lluny de ser-ho la persona, és el que, en l’ésser humà, és impersonal. {{gap}}Tot el que en l’home és impersonal és sagrat, i només això. {{gap}}En la nostra època, en què escriptors i científics han usurpat tan estranyament el lloc als sacerdots, el públic, amb una complaença no gens fonamentada en la raó, creu que les facultats artístiques i científiques són sagrades. És generalment considerat evident, tot i que sigui ben lluny de ser-ho. Quan hom creu haver-ne de donar un motiu, al·lega que el joc d’aquestes facultats es troba entre les formes més altes d’expansió de la persona humana. {{gap}}Sovint, efectivament, només és això. En aquest cas, és fàcil d’adonar-se del que val i del que dóna. {{gap}}Dóna actituds envers la vida tals com aquella, tan comuna al nostre segle, expressada per l’horrible frase de Blake: “Val més ofegar un infant al bressol que no pas conservar dins nostre un desig insatisfet.” O tals com la que ha fet néixer la concepció de l’acte gratuït. Dóna una ciència on es reconeixen totes les menes possibles de normes, de criteris i de valors, tret de la veritat. {{gap}}El cant gregorià, les esglésies romàniques, la ''Ilíada'', la invenció de la geometria, en els éssers pels quals passaren fins a arribar a nosaltres, no hi foren pas ocasions d’expansió. {{gap}}La ciència, l’art, la literatura, la filosofia, que només són formes d’expansió de la persona, constitueixen un domini on s’acompleixen reeiximents esclatants, gloriosos, que fan viure uns noms durant milers d’anys. Però per damunt d’aquest domini, molt i molt per damunt seu, separat d’ell per un abís, n’hi ha un altre, de domini, on se situen les coses de tot primer ordre. Aquests coses són essencialment anònimes. {{gap}}És un atzar si el nom dels qui hi han penetrat s’ha conservat o s’ha perdut; fins si s’ha conservat, han entrat en l’anonimat. La seva persona ha desaparegut. {{gap}}Aquest domini de les coses impersonals i anònimes, l’habiten la veritat i la bellesa. És aquest domini el que és sagrat. L’altre no ho és pas o, si ho és, ho és només com podria ser-ho una taca de color que, en un quadre, representés una hòstia. {{gap}}El que és sagrat en la ciència és la veritat. El que és sagrat en l’art és la bellesa. La veritat i la bellesa són impersonals. Tot això és massa evident. {{gap}}Si un infant fa una suma i s’equivoca, l’error porta la marca de la seva persona. Si procedeix de manera perfectament correcta, la seva persona és absent de tota l’operació. {{gap}}La perfecció és impersonal. La persona, en nosaltres, és la part en nosaltres de l’error i del pecat. Tot l’esforç dels místics sempre ha mirat d’obtenir que a l’ànima deixi d’haver-hi cap part que digui “jo”. {{gap}}Però la part de l’ànima que diu “nosaltres” és encara infinitament més perillosa. {{gap}}El pas a l’impersonal només s’opera per una atenció d’una qualitat rara, que només és possible en la solitud. No solament la solitud de fet, sinó la solitud moral. En aquell qui es pensa com a membre d’una col·lectivitat, com a part d’un “nosaltres”, no s’hi acompleix mai. {{gap}}Els homes en col·lectivitat no hi tenen accés, a l’impersonal, ni sota les formes inferiors. Un grup d’éssers humans no pot fer ni una suma. Una suma s’opera en l’esperit que momentàniament oblida que n’existeixi cap altre, d’esperit. {{gap}}El personal és oposat a l’impersonal, però s’hi pot passar, de l’un a l’altre. En canvi, del col·lectiu a l’impersonal, no. Cal, primerament, que la col·lectivitat es dissolgui en persones separades, per tal que l’entrada en l’impersonal sigui possible. {{gap}}És només en aquest sentit, que la persona participa més del sagrat que no la col·lectivitat. {{gap}}La col·lectivitat no sols hi és estranya, al sagrat, sinó que esgarria en fer-ne una falsa imitació. {{gap}}L’error que atribueix a la col·lectivitat un caràcter sagrat és la idolatria; en tot temps, en tot país, és el crim més estès. I aquell qui als seus ulls només compta l’expansió de la persona ha perdut del tot el sentit del sagrat. És difícil de saber quin dels dos errors és pitjor. Sovint es combinen en el mateix esperit amb tal o tal dosificació. Però el segon té molta menys energia i durada que el primer. {{gap}}Del punt de vista espiritual, la lluita entre l’Alemanya de 1940 i la França de 1940 era principalment una lluita no pas entre la civilització i la barbàrie, no pas entre el mal i el bé, ans entre el primer error i el segon. La victòria del primer no és gens sorprenent; el primer és, de per si, el més fort. {{gap}}La subordinació de la persona a la col·lectivitat no és pas cap escàndol; és un fet de l’ordre dels fets mecànics, com la del gram al quilogram en una balança. La persona, de fet, hi és sempre sotmesa, a la col·lectivitat, fins i tot en el que en diem la seva expansió. {{gap}}Per exemple, són precisament els artistes i escriptors més inclinats a veure el seu art com a expansió de la seva persona els que de fet estan més sotmesos al gust del públic. Hugo no hi trobava cap dificultat, a conciliar el culte de si amb el paper d’”eco sonor”. Exemples com Wilde, Gide o els surrealistes encara són més clars. Els científics del mateix nivell també hi estan asservits, a la moda, la qual és encara més potent en la ciència que no en la forma dels barrets. L’opinió col·lectiva dels especialistes és gairebé sobirana, damunt cadascun d’ells. {{gap}}En estar, la persona, sotmesa de fet i per la naturalesa de les coses al col·lectiu, respecte a ella no hi ha dret natural. {{gap}}Hom té raó quan diu que l’Antiguitat no la tenia, la noció del respecte degut a la persona. Pensava massa clarament, per a tenir una concepció talment confusa. {{gap}}L’ésser humà només s’escapa del col·lectiu elevant-se per damunt del personal per a penetrar en l’impersonal. Hi ha llavors, en ell, alguna cosa, una parcel·la de l’ànima, damunt la qual res de col·lectiu pot influir. Si pot arrelar en el bé impersonal, és a dir, esdevenir capaç de treure’n una energia, està en estat, cada cop que en cregui tenir l’obligació, de girar, contra no importa quina col·lectivitat, sense recolzar-se en cap altra, una força segurament petita però real. {{gap}}Hi ha ocasions en què una força quasi infinitesimal és decisiva. Una col·lectivitat és molt més forta que no un home sol; però tota col·lectivitat té necessitat, per a existir, d’operacions, de què la suma n’és l’exemple elemental, només acomplibles en un esperit en estat de solitud. {{gap}}Aquesta necessitat dóna la possibilitat d’una influència de l’impersonal en el col·lectiu, amb només que sabéssim trobar un mètode per a fer-ne ús. {{gap}}Tothom qui ha penetrat en el domini de l’impersonal hi troba una responsabilitat amb tots els éssers humans. La de protegir en ells no pas la persona, ans tot el que la persona amaga de fràgils possibilitats de pas a l’impersonal. {{gap}}És a aquests a qui, primerament, cal adreçar la crida a respectar el caràcter sagrat dels éssers humans. Car, perquè una tal crida tingui existència, cal adreçar-la a éssers susceptibles de sentir-la. {{gap}}És inútil d’explicar a una col·lectivitat que en cadascuna de les unitats que la componen hi ha alguna cosa que no ha de violar. Primerament, perquè una col·lectivitat no és ningú, si no és per ficció; ni té existència, si no és abstracta; parlar-hi és una operació fictícia. A més, si fos algú, fóra algú disposat a respectar-se només a si mateix. {{gap}}A més a més, el més gran perill no és pas la tendència del col·lectiu a comprimir la persona, sinó la tendència de la persona a precipitar-se, negar-se, en el col·lectiu. O, potser, el primer perill és només l’aspecte aparent i enganyós del segon. {{gap}}Si és inútil de dir a la col·lectivitat que la persona és sagrada, també és inútil de dir a la persona que ella és sagrada. No s’ho pot pas creure. No se’n sent, de sagrada. La causa que impedeix que la persona se senti sagrada és que efectivament no ho és. {{gap}}Si hi ha éssers la consciència dels quals doni un altre testimoniatge, a qui la seva persona doni un cert sentiment de sagrat que creguin poder atribuir, per generalització, a tota persona, estan en una doble il·lusió. {{gap}}El que experimenten no és pas el sentiment del sagrat autèntic, sinó aquesta falsa imitació que en fa el col·lectiu. Si l’experimenten pel que fa a la seva persona és perquè aquesta té part en el prestigi col·lectiu per la consideració social de què es troba essent-ne seu. {{gap}}Així, és per error que creuen poder generalitzar. Tot i que aquesta generalització errònia prové d’un moviment generós, no pot pas tenir prou virtut perquè als seus ulls la matèria humana anònima deixi de ser realment matèria humana anònima. És difícil que tinguin ocasió d’adonar-se’n, car no hi tenen contacte, amb ella. {{gap}}En l’home, la persona és una cosa amb dificultats, que té fred, que corre a cercar refugi i escalfor. {{gap}}Això és ignorat d’aquells per a qui la persona és, ni que sigui en espera, càlidament envoltada de consideració social. {{gap}}És per això que la filosofia personalista ha nascut i s’ha escampat no pas pels medis populars, ans pels medis d’escriptors que, per professió, tenen o esperen arribar a tenir un nom i una reputació. {{gap}}Les relacions entre la col·lectivitat i la persona s’han d’establir amb l’únic objecte d’apartar el que sigui susceptible d’impedir la creixença i la germinació misteriosa de la part impersonal de l’ànima. {{gap}}Per a això, cal d’una banda que entorn de cada persona hi hagi espai, un grau de lliure disposició de temps, possibilitats per al pas a graus d’atenció cada cop més elevats, solitud, silenci. Cal alhora que se senti càlidament acollida, per tal que la fredor no l’obligui a negar-se en el col·lectiu. {{gap}}Si tal és el bé, sembla difícil d’anar gaire més lluny pel camí del mal que la societat moderna, fins la democràtica. En particular, la fàbrica moderna potser no n’és gaire lluny, del límit de l’horror. Cada ésser humà hi és contínuament assetjat, agullonat per la intervenció de voluntats estranyes i alhora l’ànima es troba enmig del fred, l’estretor i l’abandonament. A l’home li cal silenci càlid, i hom li dóna un tumult glaçat. {{gap}}El treball físic, tot i que és un esforç, no és pas de per si cap degradació. No és art, ni és ciència, ans una altra cosa de valor absolutament igual al de l’art i al de la ciència. Car procura una possibilitat igual d’accés a una forma impersonal de l’atenció. {{gap}}Buidar-li els ulls al Watteau adolescent i fer-li girar una roda de molí no hauria pas estat un crim més gran que posar en una cadena de fàbrica, o de peó en una màquina a preu fet, un petit vailet amb vocació per a aquesta mena de feina. Només que aquesta vocació, contràriament a la de pintor, no es pot discernir. {{gap}}Exactament en la mateixa mesura que l’art i la ciència, per bé que de manera diferent, el treball físic és un cert contacte amb la realitat, la veritat i la bellesa de l’univers, i amb la saviesa eterna que n’és l’ordre. {{gap}}És per això que envilir el treball és un sacrilegi, exactament en el sentit en què trepitjar una hòstia és un sacrilegi. {{gap}}Si els qui treballen ho sentissin, si sentissin que pel fet de ser-ne víctimes en cert sentit en són còmplices, la seva resistència tindria tota una altra empenta que no la que els pot aportar el pensament de la seva persona i del seu dret. No fóra pas cap reivindicació; fóra un alçament de l’ésser sencer, ferotge i desesperat, com el de la noia que volen fer entrar per força en un bordell; fóra, alhora, un crit d’esperança sortit del fons del cor. {{gap}}Aquest sentiment prou hi habita, en ells, però talment inarticulat que és indiscernible fins per ells. Els professionals de la paraula són ben incapaços d’aportar-los-en l’expressió. {{gap}}Quan els parlem de la seva sort, triem generalment parlar-los de salaris. Ells, qui, sota la fatiga que els aclapara i que de tot esforç d’atenció en fa un dolor, acullen amb alleujament la fàcil claredat de les xifres. {{gap}}Obliden així que l’objecte del regateig, allò de què es planyen que els forcin a lliurar-ho rebaixat, que els en refusin el preu just, no és altra cosa que la seva ànima. {{gap}}Imaginem ara que el diable està comprant l’ànima d’un desgraciat, i que algú, apiadant-se del desgraciat, intervé en el debat i diu al diable: “És vergonyós de part vostra, d’oferir només tant; la cosa val almenys el doble.” {{gap}}Aquesta farsa sinistra és la que ha jugat el moviment obrer, els seus sindicats, els seus partits, els seus intel·lectuals d’esquerra. {{gap}}Aquest esperit de regateig ja era implícit en la noció de dret que la gent de 1789 tingueren la imprudència de posar al centre de la crida que volgueren llançar a la faç del món. Era, ja d’entrada, destruir-ne la virtut. {{gap}}La noció de dret va lligada a la de repartiment, d’intercanvi, de quantitat. Té quelcom de comercial. Evoca de per si el plet, l’al·legació. El dret només se sosté en un to de reivindicació; i quan s’adopta aquest to, llavors, o bé la força no és lluny rere seu per a confirmar-lo, o bé sense ella és ridícul. {{gap}}Hi ha quantitat de nocions, totes de la mateixa categoria, que són del tot estranyes de per si al sobrenatural i estan tanmateix un xic per sobre de la força bruta. Són totes relatives als costums de la bèstia col·lectiva, emprant el llenguatge de Plató, quan aquesta manté rastres d’algun ensinistrament imposat per l’operació sobrenatural de la gràcia. Quan no en reben contínuament un renovellament d’existència per un retorn de l’operació, quan només en són supervivències, es troben per necessitat subjectes al caprici de la bèstia. {{gap}}Les nocions de dret, de persona, de democràcia són d’aquesta categoria. Bernanos ha tingut el coratge d’observar que, als dictadors, la democràcia no els oposa cap defensa. La persona és per naturalesa sotmesa a la col·lectivitat. El dret, per naturalesa, depèn de la força. Les mentides i els errors que entelen aquestes veritats són extremament perillosos perquè impedeixen de recórrer a l’únic que es troba sostret a la força i en preserva, és a dir, a una altra força, la irradiació de l’esperit. La matèria pesant només en les plantes és capaç de pujar contra la pesantor, per l’energia del sol que el verd de les fulles ha copsat i labora en la saba. Privada de claror, la pesantor i la mort la tornarien a prendre, la planta, progressivament i inexorable. {{gap}}Entre aquestes mentides hi ha la del dret natural, llançada pel segle XVIII materialista. No pas per Rousseau, que era un esperit lúcid, potent, i d’inspiració verament cristiana, sinó per Diderot i els medis de l’''Encyclopédie''. {{gap}}La noció de dret ens ve de Roma i, com tot el que ve de la Roma antiga, que és la dona prenys dels noms de la blasfèmia de què parla l’Apocalipsi, és pagana i no es pot batejar. Els romans, que havien comprès, com Hitler, que la força només té la plenitud de l’eficàcia si va revestida d’unes quantes idees, feien servir la noció de dret per a això. S’hi avé molt. Acusem l’Alemanya moderna de menysprear la noció de dret. Però se n’ha servit fins a la sacietat en les seves reivindicacions de nació proletària. Als qui subjuga, és veritat, de dret els reconeix el d’obeir, però només aquest. La Roma antiga també. {{gap}}Lloar la Roma antiga per haver-nos llegat la noció de dret és singularment escandalós. Car si volem examinar el que era aquesta noció en el seu bressol a fi de discernir-ne la mena, veiem que la propietat era definida pel dret d’ús i d’abús. I, de fet, la major part de les coses on tot propietari tenia el dret d’ús i abús eren éssers humans. {{gap}}Els grecs no la tenien pas, la noció de dret. Ni tenien mots per a expressar-la. S’acontentaven amb el nom de justícia. {{gap}}És per una singular confusió que hàgim pogut assimilar la llei no escrita d’Antígona al dret natural. Als ulls de Creont, no hi havia absolutament res natural, en el que Antígona feia. La jutjava folla. {{gap}}No som pas nosaltres qui el podríem desmentir, Creont, nosaltres que en aquest moment pensem, parlem i actuem exactament com ell. Podem verificar-ho anant al text. {{gap}}Antígona diu a Creont: “No és pas Zeus qui ha publicat aquesta ordenança; no és pas la companya de les divinitats de l’altre món, la Justícia, qui ha establert semblants lleis entre els homes.” Creont intenta convèncer-la que les seves ordres són justes; l’acusa d’haver ultratjat un dels seus germans honorant l’altre perquè així s’acorda el mateix honor a l’impiu que al fidel, al qui ha mort provant de destruir la seva pàtria que al qui ha mort per defensar-la. {{gap}}Ella diu: “Tot amb tot, l’altre món demana lleis iguals.” Ell, amb bon sentit, objecta: “No poden pas ser iguals, la part del brau i la del traïdor.” A ella només se li acudeix aquesta resposta absurda: “¿I qui ho sap, si a l’altre món això és legítim?” {{gap}}L’observació de Creont és perfectament raonable: “Mai un enemic, ni després de mort, és un amic.” La innocentona, però, respon: “Si sóc nada, és per a prendre part, no pas en l’odi, sinó en l’amor.” {{gap}}Creont, llavors, cada cop més raonable: “Vés-te’n, doncs, a l’altre món i, ja que estimar et cal, estima-hi, allà, els d’allà baix.” {{gap}}Efectivament, era ben bé allà, el seu lloc. Car la llei no escrita a què obeïa la noia, lluny de tenir res en comú amb cap dret ni amb res natural, no era altra cosa que l’amor extrem, absurd, que dugué Crist a la Creu. {{gap}}La Justícia, companya de les divinitats de l’altre món, prescriu aquest excés d’amor. Cap dret no el prescriuria. El dret no hi té lligam directe, amb l’amor. {{gap}}Com que la noció de dret és estranya a l’esperit grec, és estranya també a la inspiració cristiana allà on és pura, sense barreja d’heretatge romà, hebraic o aristotèlic. Sant Francesc d’Assís, no ens l’hi imaginem pas, parlant de dret. {{gap}}Si a algú capaç d’escoltar li diem “El que em feu no és just”, podem colpir i desvetllar en la seva deu l’esperit d’atenció i d’amor. No fóra pas el mateix amb paraules com “Tinc dret a...”, “No hi teniu pas dret...”, car contenen una guerra latent i desvetllen l’esperit de guerra. La noció de dret, posada al centre dels conflictes socials, hi fa impossible en l’una i en l’altra part tot matís de caritat. {{gap}}Quan se’n fa un ús gairebé exclusiu és impossible de mantenir fixa la mirada en el verdader problema. El pagès a qui un comprador, al mercat, li fa indiscretament pressió per fer-li vendre els ous a un preu moderat, hi pot molt bé respondre: “Tinc el dret de quedar-me’ls, els ous, si no me n’oferiu un bon preu.” Però la noia que fan entrar per força en un bordell no en parlarà pas, de drets. En tal situació, el mot fóra ridícul, de tan insuficient. {{gap}}És per això que el drama social, anàleg a la segona situació, apareix falsament, per l’ús d’aquest mot, com a anàleg a la primera. {{gap}}L’ús d’aquest mot ha fet, del que hauria hagut de ser un crit sortit del fons de les entranyes, una agra cridòria de reivindicació sense puresa ni eficàcia. {{gap}}La noció de dret comporta, per la seva mediocritat, naturalment, tot seguit, la noció de persona, car el dret és relatiu a les coses personals. És situat en aquest nivell. {{gap}}En afegir al mot de dret el de persona, cosa que implica el dret de la persona al que se’n diu expansió, faríem un mal encara molt més greu. El crit dels oprimits baixaria encara més avall que el to de la reivindicació, prendria el to de l’enveja. {{gap}}Car la persona només s’expandeix quan s’omple de prestigi social; la seva expansió és un privilegi social. No els ho diuen pas, a les masses, això, en parlar-los dels drets de la persona, els diuen el contrari. I elles no tenen prou poder d’anàlisi per a reconèixer-ho clarament per si soles, això; però ho senten, la seva experiència quotidiana els en dóna la certesa. {{gap}}Per a elles, però, això no pot pas ser motiu de rebutjar-la, la consigna. A la nostra època d’intel·ligència obscurida, no hi ha cap mena de dificultat a reclamar per a tothom una part igual de privilegis, de coses que tenen d’essència ser privilegis. És una mena de reivindicació alhora absurda i baixa; absurda, perquè el privilegi és per definició desigual; baixa, perquè no s’ho val, de desitjar-ne. {{gap}}La categoria dels homes que formulen les reivindicacions, que ho formulen tot, que tenen el monopoli del llenguatge, és però una categoria de privilegiats. No seran pas ells qui diran que els privilegis no s’ho valen, de desitjar-ne. No ho pensen pas. Sobretot, si ho deien, fóra indecent. {{gap}}Moltes veritats indispensables que salvarien els homes no es diuen per una causa d’aquesta mena; els qui les podrien dir no les poden formular, els qui les podrien formular no les poden dir. El remei a aquest mal fóra un dels problemes urgents a resoldre per una verdadera política. {{gap}}En una societat inestable, els privilegiats tenen mala consciència. Els uns ho amaguen amb aire desafiant i diuen a les masses: “És del tot convenient que no tingueu privilegis, vosaltres, i que jo en tingui.” Els altres, amb aire de benvolença, els diuen: “Reclamo per a tots vosaltres una part de privilegis igual que la que tinc.” {{gap}}La primera actitud és odiosa. La segona manca de bon sentit. És, a més, massa fàcil. {{gap}}L’una i l’altra atien el poble a córrer per la via del mal, a allunyar-se del seu únic i veritable bé, que no és a les seves mans però que, en cert sentit, té tan a prop. El poble és molt més a prop del bé autèntic, deu de bellesa, veritat, joia i plenitud, que no els qui li acorden la seva compassió. Però, en no ser-hi ni saber com anar-hi, tot s’esdevé com si en fos infinitament lluny. Els qui parlen per ell, els qui li parlen, són tan incapaços com ell de comprendre l’aflicció en què es troba i la plenitud de bé que té a l’abast. I al poble li és indispensable, de ser comprès. {{gap}}La desgràcia és de per si inarticulada. Els desgraciats supliquen silenciosament que hom els forneixi mots per a expressar-se. Hi ha èpoques en què no se’ls escolta. N’hi ha d’altres en què hom els en forneix, de mots, però mal triats, perquè els qui els hi trien hi són estranys, a la desgràcia que interpreten. {{gap}}Al més sovint, en són lluny pel lloc on els han posat les circumstàncies. Però fins i tot si hi són a prop o n’han format part en cap període de la seva vida fins i tot recent, hi són tanmateix estranys perquè s’hi han fet estranys de seguida que han pogut. {{gap}}Al pensament, tant li repugna de pensar la desgràcia com a la carn viva li repugna la mort. L’ofrena voluntària d’un cérvol avançant pas a pas per presentar-se a les dents d’una canilla és possible aproximadament en el mateix grau que, de la part d’un esperit amb la facultat d’eximir-se’n, l’acte d’atenció adreçat a una desgràcia real i tot propera. {{gap}}Allò que, essent indispensable al bé, és impossible per naturalesa, és sempre possible sobrenaturalment. {{gap}}El bé sobrenatural no és pas una mena de suplement del bé natural, com, Aristòtil ajudant-hi, voldríem persuadir-nos-en per al nostre gran confort. Fóra agradable que fos així, però no és així. En tots els problemes punyents de l’existència humana, només es pot triar entre el bé sobrenatural i el mal. {{gap}}Ficar, a la boca dels desgraciats, mots que pertanyen a la regió mitjana dels valors, tals com democràcia, dret o persona, és fer-los un present no susceptible d’aportar-los cap bé i que inevitablement els fa molt mal. {{gap}}Aquestes nocions no hi tenen lloc, al cel, estan suspeses en l’aire i justament per això són incapaces de mossegar la terra. {{gap}}Tan sols la llum que davalla contínuament del cel aporta a l’arbre l’energia que li fa enfonsar profundament en terra les potents arrels. L’arbre, en veritat, és arrelat al cel. {{gap}}Només el que ve del cel és susceptible d’imprimir realment una marca damunt la terra. {{gap}}Si volem armar eficaçment els malaurats, només els cal ficar-los a la boca mots l’estança pròpia dels quals sigui al cel, per damunt del cel, a l’altre món. No ho hem pas de témer, que sigui impossible. La desgràcia disposa l’ànima a rebre àvidament, a beure, tot el que ve d’aquell lloc. És de proveïdors, no de consumidors, del que hi ha mancança per a aquesta mena de productes. {{gap}}El criteri per a la tria dels mots és fàcil de reconèixer i d’emprar. Els malaurats, colgats de mal, aspiren al bé. Cal donar-los solament mots que expressin només bé, bé en estat pur. La discriminació és fàcil. Els mots a què es pugui afegir res que designi cap mal són estranys al bé pur. Expressem un blasme, quan diem: “Posa la seva persona davant de tot.” La persona és, doncs, estranya al bé. Podem parlar d’un abús de la democràcia. La democràcia és, doncs, estranya al bé. La possessió d’un dret implica la possibilitat de fer-ne un bon ús o un mal ús. El dret és, doncs, estrany al bé. Contràriament, l’acompliment d’una obligació, sempre, a tot arreu, és un bé. La veritat, la bellesa, la justícia, la compassió, sempre, a tot arreu, són béns. {{gap}}Quan es tracta de les aspiracions dels malaurats, per a estar segurs que diem el que cal, n’hi ha prou de limitar-se als mots i frases que expressen sempre, a tot arreu, en tota circumstància, únicament bé. {{gap}}És un dels dos únics serveis que els podem fer amb mots. L’altre és trobar mots que expressin la veritat de la seva desgràcia, mots que, travessant les circumstàncies exteriors, facin sensible el crit, sempre llançat en el silenci, “¿Per què em fan mal?” {{gap}}Per a això no han pas de comptar amb els homes de talent, les personalitats, les celebritats, ni amb els homes de geni en el sentit en què emprem ordinàriament el mot geni, l’ús del qual confonem amb el del mot talent. Només poden comptar amb els genis de primer ordre, el poeta de la ''Ilíada'', Èsquil, Sòfocles, Shakespeare en escriure ''Lear'', Racine en escriure ''Phèdre''. No són gaires. {{gap}}Però hi ha quantitat d’éssers humans que, en ser mal o mediocrement dotats per la natura, semblen infinitament inferiors no pas només a Homer, Èsquil, Sòfocles, Shakespeare i Racine sinó també a Virgili, Corneille i Hugo, però que tanmateix viuen al regne dels béns impersonals, on els darrers no van entrar. {{gap}}Un idiota de poble, en sentit literal, que estimi realment la veritat, encara que només emeti balbuceigs, és, pel pensament, infinitament superior a Aristòtil. S’acosta infinitament més a Plató que no mai hi hagi estat Aristòtil. Té geni, mentre que amb Aristòtil només s’hi avé el mot talent. Si una fada li proposés de canviar la seva sort per un destí anàleg al d’Aristòtil, per a ell la saviesa fóra refusar sense dubtar un segon. Però no ho sap. Ningú l’hi diu. Tothom li diu el contrari. L’hi hem de dir. Els hem d’encoratjar, els idiotes, la gent sense talent, la gent de talent mediocre o poc superior al mitjà que tenen geni. No ho hem pas de témer, que els fem tornar orgullosos. L’amor de la veritat va sempre acompanyat d’humilitat. El geni real no és altra cosa que la virtut sobrenatural d’humilitat en el domini del pensament. {{gap}}En comptes d’encoratjar el floriment dels talents, com es proposaven al 1789, cal estimar i escalfar amb tendre respecte el creixement del geni; car només els herois realment purs, els sants i els genis poden ser un ajut dels malaurats. Entremig, la gent de talent, d’intel·ligència, d’energia, de caràcter, de forta personalitat fan de pantalla i l’impedeixen, l’ajut. No cal fer-li cap mal, a la pantalla, cal deixar-la suaument de banda, procurant que se n’adoni al menys possible. I cal trencar la pantalla molt més perillosa, la del col·lectiu, suprimint tota la part de les nostres institucions i costums on hi hagi res de l’esperit de partit. Ni les personalitats ni els partits els acorden mai audiència, a la veritat o a la desgràcia. {{gap}}Hi ha una aliança natural, entre veritat i desgràcia, car l’una i l’altra són suplicants mudes, eternament condemnades a estar-se davant nostre sense veu. {{gap}}Com el vagabund que, acusat al correccional d’haver agafat una pastanaga d’un camp, s’està dret davant el jutge, el qual, còmodament assegut, enfila elegantment preguntes, comentaris i facècies mentre l’altre amb prou feines arriba al balbuceig, és així com s’està la veritat davant la intel·ligència, ocupada aquesta elegantment a enfilar opinions. {{gap}}El llenguatge, fins en l’home que aparentment calla, és sempre allò que formula les opinions. La facultat natural que en diem intel·ligència és relativa a les opinions i al llenguatge. El llenguatge enuncia relacions. Però n’enuncia poques, perquè té lloc en el temps. Si és confús, vague, poc rigorós, sense ordre, si el qui l’emet o el qui l’escolta té una feble capacitat de mantenir un pensament present a l’esperit, llavors és buida o quasi buida de tot contingut real de relacions. Si és perfectament clar, precís, rigorós, ordenat, si s’adreça a un esperit que, havent concebut un pensament, és capaç de mantenir-lo present mentre en concep un altre, i de mantenir presents aquests dos mentre en concep un tercer i així successivament, en aquest cas el llenguatge pot ser relativament ric de relacions. Però, com tota riquesa, aquesta riquesa relativa és una atroç misèria, comparada amb la perfecció, que és l’únic desitjable. {{gap}}Fins en el millor dels casos, un esperit tancat en el llenguatge és en presó. El seu límit és la quantitat de relacions que els mots poden presentar alhora al seu esperit. Resta en la ignorància dels pensaments que impliquin la combinació d’un nombre de relacions més gran; aquests pensaments són fora del llenguatge, no formulables, encara que siguin perfectament rigorosos i clars i encara que cadascuna de les relacions a què responen sigui expressable en mots perfectament precisos. Així, l’esperit es mou en un espai tancat de veritat parcial, que d’altra banda pot ser més o menys gran, sense poder fer mai ni una ullada al que hi ha al defora. {{gap}}Si un esperit captiu ignora la seva captivitat, viu en l’error. Si l’ha reconeguda, ni que sigui una desena de segon, i s’ha afanyat a oblidar-la per no patir, viu en la mentida. Homes d’intel·ligència extremament brillant poden néixer, viure i morir en l’error o la mentida. En ells, la intel·ligència no és cap bé ni fins cap avantatge. La diferència entre homes més o menys intel·ligents és com la diferència entre criminals condemnats de per vida a l’empresonament cel·lular en cel·les més o menys grans. L’home intel·ligent i orgullós de la seva intel·ligència s’assembla al condemnat orgullós de tenir una cel·la gran. {{gap}}L’esperit que sent la seva captivitat se la voldria dissimular. Si l’horroritza la mentida, no ho farà pas, però. Li caldrà, llavors, patir molt. Ventarà cops contra la paret fins a esmortir-se; se’n revindrà, es mirarà la paret amb por i, després, un dia, recomençarà els cops fins a tornar a esmortir-se; i així successivament, sense fi, sense esperança. Un dia, però, se’n revindrà a l’altra banda del mur. {{gap}}Potser encara està captiu, en un espai tan sols més gran. ¿I què hi fa, això? Des d’ara té la clau, el secret que fa caure tots els murs. Es troba enllà del que els homes en diuen intel·ligència, es troba allà on comença la saviesa. {{gap}}Tot esperit tancat pel llenguatge és tan sols capaç d’opinions. Tot esperit esdevingut capaç de copsar pensaments inexpressables per la multitud de relacions que s’hi combinen, més rigorosos i lluminosos que els que expressi el llenguatge més precís, tot esperit arribat a aquest punt habita ja en la veritat. La certesa i la fe sense ombra li pertanyen. I poc importa si al començament tenia poca o molta intel·ligència, si estava en una cel·la estreta o ampla. L’únic que importa és que, havent arribat al límit de la seva intel·ligència, la que sigui, l’ha traspassada. Un idiota de poble és tan a prop de la veritat com un infant prodigi. L’un i l’altre en són separats només per una paret. Sense haver passat pel propi anorreament, sense haver restat molt temps en un estat d’extrema i total humiliació, no s’hi entra pas, a la veritat. {{gap}}És el mateix obstacle que s’oposa al coneixement de la desgràcia. Així com la veritat és diferent de l’opinió, la desgràcia és diferent del sofriment. La desgràcia és un mecanisme de trencar l’ànima; l’home que hi és agafat és com l’obrer atrapat per les dents de la màquina. No és més que una cosa esqueixada i sangonent. {{gap}}El grau i la naturalesa del sofriment que és pròpiament una desgràcia poden ser molt diferents segons els éssers humans. Depenen sobretot de la quantitat d’energia vital en el moment inicial i de l’actitud davant el sofriment. {{gap}}El pensament humà no la pot reconèixer, la realitat de la desgràcia. Si algú la reconeix, s’ha de dir: “Un joc de circumstàncies que no controlo em pot arrabassar qualsevol cosa, comprès tot allò talment meu que ho considero que sóc jo. No hi ha res en mi que no pugui perdre. Un atzar, en qualsevol moment, pot abolir el que sóc i canviar-ho per un tant se val el què de vil i menyspreable.” {{gap}}Pensar això amb tota l’ànima és experimentar el no res. És l’estat d’extrema i total humiliació, que és també la condició del pas a la veritat. És una mort de l’ànima. És per això que, en l’ànima, l’espectacle de la nua desgràcia hi causa la mateixa retractació que en la carn la proximitat de la mort. {{gap}}Pensem en els morts amb pietat quan els evoquem només amb l’esperit, o quan petgem tombes o els veiem convenientment disposats en un llit. Però la visió de certs cadàvers, com ara els caiguts al camp de batalla, d’aspecte alhora sinistre i grotesc, causa horror. La mort apareix nua, sense vestir, i la carn se n’estremeix. {{gap}}La desgràcia, quan la distància material o moral permet de veure-la només de manera vaga, confusa, sense distingir-la del simple sofriment, inspira a les ànimes generoses una tendra pietat. Però quan un joc qualsevol de circumstàncies fa que, de sobte, en alguna banda, se’ns reveli nua, com a cosa destructiva, mutilació o lepra de l’ànima, ens estremim i reculem. I els desgraciats experimenten, davant de si mateixos, el mateix estremiment d’horror. {{gap}}Escoltar algú és posar-se al seu lloc, quan parla. Posar-se al lloc d’un ésser d’ànima mutilada per la desgràcia o en perill imminent de ser-ho és anihilar la pròpia ànima. És més difícil que no el suïcidi per a l’infant content de viure. Els desgraciats, així, no són escoltats. Es troben en l’estat en què es trobaria aquell a qui haurien tallat la llengua i a moments oblidés la seva invalidesa. Els llavis es mouen i cap so colpeja les orelles. Per la certesa de no ser sentits, són, en l’ús del llenguatge, ràpidament ferits d’impotència. {{gap}}És per això que no hi ha esperança per al vagabund que s’està allà dret davant el magistrat. Si enmig dels balbuceigs li surt res punyent, que travessi l’ànima, no ho sentiran ni el magistrat ni els espectadors. És un crit mut. I els desgraciats gairebé sempre són, ells amb ells, igual de sords. I cada desgraciat, per l’opressió de la indiferència general, intenta, amb la mentida o la inconsciència, de fer-se el sord a si mateix. {{gap}}Només l’operació sobrenatural de la gràcia fa passar una ànima pel seu propi anihilament fins al lloc on es cull l’espècie d’atenció, l’única, que permet d’estar atent a la veritat i a la desgràcia. És la mateixa per als dos objectes. És una atenció intensa, pura, sense mòbil, gratuïta, generosa. I aquesta atenció és amor. {{gap}}Com que la desgràcia i la veritat tenen necessitat, per a ser escoltades, de la mateixa atenció, l’esperit de justícia i de veritat només en fan un. L’esperit de justícia i de veritat no és altra cosa que una certa mena d’atenció, que és pur amor. {{gap}}Per una disposició eterna de la Providència, tot el que un home en qualsevol domini produeix, quan l’esperit de justícia i de veritat el domina, va revestit de l’esclat de la bellesa. {{gap}}La bellesa és el misteri suprem d’aquí baix. És un esclat que sol·licita l’atenció, però no li aporta cap mòbil perquè duri. La bellesa sempre promet i mai no dóna res; suscita una fam, però sense aliment per a la part de l’ànima que aquí baix intenta assaciar-se; només duu aliment per a la part de l’ànima que mira. Suscita el desig, i fa sentir clarament que en ella no hi ha res a desitjar, car volem sobretot que d’ella no en canviï res. Si no cerquem maneres de sortir del deliciós turment que infligeix, a poc a poc el desig es transforma en amor, i se’ns forma un germen de la facultat d’atenció gratuïta i pura. {{gap}}Com més repugnant és la desgràcia, més sobiranament bella és la seva verdadera expressió. Podem posar d’exemples, en segles recents, ''Phèdre'', ''L’École des femmes'', ''Lear'', els poemes de Villon, però encara molt més les tragèdies d’Èsquil i Sòfocles, i molt més encara la ''Ilíada'', el Llibre de Job, certs poemes populars, i encara molt més els relats de la Passió en els Evangelis. L’esclat de la bellesa és estès sobre la desgràcia per la claror de l’esperit de justícia i d’amor, l’únic que permet al pensament humà d’esguardar i reproduir la desgràcia tal com és. {{gap}}També, cada vegada que un fragment de veritat inexpressable passa a uns mots que, sense poder contenir la veritat que els ha inspirats, tenen amb ella una correspondència tan perfecta que fa que aportin un suport a tot esperit desitjós de trobar-la, cada vegada que és així, un esclat de bellesa s’estén sobre aquests mots. {{gap}}Tot el que procedeix de l’amor pur és il·luminat per l’esclat de la bellesa. {{gap}}A l’interior de la cel·la on tot pensament humà està d’entrada empresonat, hi és sensible, la bellesa, tot i que molt confusament i barrejada amb moltes falses imitacions. La veritat i la justícia de llengua tallada no poden esperar cap altre socors que el seu. Tampoc no en té, de llengua, ella; no parla; no diu res. Però té veu per a cridar. Crida, i mostra la justícia i la veritat, que no tenen veu. Com el gos que lladra cridant la gent a vora l’amo, que jau inanimat damunt la neu. {{gap}}Justícia, veritat i bellesa són germanes i aliades. Amb tres mots tan bells, no n’hi ha pas necessitat, de cercar-ne d’altres. {{gap}}La justícia consisteix a vetllar perquè als homes no se’ls faci mal. A un ésser humà se li fa mal quan interiorment crida: “¿Per què em fan mal?” Sovint s’equivoca quan prova de veure quin mal li fan, qui són els qui n’hi fan, per què n’hi fan. Però el crit és infal·lible. {{gap}}L’altre crit que se sent sovint: “¿Per què en tal té més que no jo?” té relació amb el dret. Cal aprendre a distingir els dos crits i fer callar el segon tant com es pugui, amb el mínim de brutalitat, ajudant-se d’un codi, dels tribunals ordinaris i de la policia. Per a formar els esperits capaços de resoldre els problemes situats en aquest domini, n’hi ha prou amb l’Escola de Dret. {{gap}}Però el crit: “¿Per què em fan mal?” posa problemes tot altres, per als quals és indispensable l’esperit de veritat, de justícia i d’amor. {{gap}}En tota ànima humana hi puja contínuament la demanda que no li facin mal. El text del Pater adreça aquesta demanda a Déu. Però Déu només té el poder de preservar del mal la part eterna de l’ànima que ha entrat en contacte real i directe amb ell. La resta de l’ànima, i l’ànima sencera de tothom qui no hagi rebut la gràcia del contacte real i directe amb Déu, està abandonada als volers dels homes i als atzars de les circumstàncies. {{gap}}Així, és cosa dels homes, vetllar perquè no es faci mal als homes. {{gap}}En aquell a qui fan mal, verament n’hi penetra, de mal. No pas només el dolor, el sofriment, ans el propi horror del mal. Així com els homes tenen el poder de transmetre’s bé els uns als altres, també tenen el poder de transmetre’s mal. Podem transmetre mal a un ésser humà afalagant-lo, aportant-li benestar, plaers; però al més sovint els homes transmeten mal als homes fent-los mal. {{gap}}La Saviesa eterna, però, no deixa pas l’ànima humana enterament a mercè de l’atzar dels esdeveniments i del voler dels homes. El mal infligit des de fora a un ésser humà en forma de ferida exaspera el desig de bé i suscita així automàticament la possibilitat d’un remei. Quan la ferida ha penetrat profundament, el bé desitjat és el bé perfectament pur. La part de l’ànima que demana “¿Per què em fan mal?” és la part profunda que en tot ésser humà, fins en el més embrutit, s’ha mantingut des de la primera infantesa perfectament intacta i perfectament innocent. {{gap}}Preservar la justícia, protegir els homes de tot mal, és primerament impedir que els facin mal. Per a aquells a qui han fet mal, és esborrar-ne les conseqüències materials, posar-los en situació tal que la ferida, si no ha penetrat massa a fons, es guareixi naturalment amb el benestar. Però per als qui la ferida ha esquinçat tota l’ànima és, a més i abans de res, calmar-los la set donant-los a beure bé perfectament pur. {{gap}}Hi pot haver l’obligació d’infligir mal per suscitar aquesta set a fi de curullar-la. És en això que consisteix el càstig. Els qui s’han tornat estranys al bé fins al punt de mirar d’escampar el mal al seu voltant només es poden reintegrar al bé per la inflicció del mal. Cal infligir-los-en fins que en el fons se’ls desvetlli la veu perfectament innocent que diu tota sorpresa “¿Per què em fan mal?” Aquesta part innocent de l’ànima del criminal cal que rebi aliment i creixi, fins que dins l’ànima es constitueixi en tribunal per a jutjar els crims passats, condemnar-los i, tot seguit, amb el socors de la gràcia, perdonar-los. L’operació del càstig, llavors, s’ha acabat; el culpable s’ha reintegrat al bé, i ha de ser públicament i solemne reintegrat a la ciutat. {{gap}}El càstig no és altra cosa que això. Fins i tot la pena capital, per bé que exclou en sentit literal la reintegració a la ciutat, no ha de ser altra cosa. El càstig és únicament un procediment per a subministrar bé pur a homes que no el desitgen; l’art de punir és l’art de desvetllar en els criminals, pel dolor o fins per la mort, el desig de bé pur. {{gap}}Però hem perdut del tot fins la noció de càstig. Ja no ho sabem, que consisteix a subministrar bé. Per a nosaltres, s’atura en la inflicció del mal. És per això que hi ha una cosa, una de sola, en la societat moderna, encara més horrorosa que no el crim, que és la justícia repressiva. {{gap}}Fer de la idea de justícia repressiva el mòbil central en l’esforç de guerra i de revolta és més perillós del que ningú es pugui imaginar. Cal fer servir la por per minorar l’activitat criminal dels covards, però és horrible fer de la justícia repressiva, tal com en la nostra ignorància la concebem avui, el mòbil dels herois. {{gap}}Cada cop que un home d’avui parla de càstig, de retribució, de justícia en el sentit punitiu, es tracta tan sols de la més baixa revenja. {{gap}}Aquest tresor del sofriment i de la mort violenta, que Crist prengué per a ell i ofereix tan sovint a aquells qui estima, d’aquest tresor en fem tan poc cas, que el llancem als éssers que veiem més vils, sabent que no en faran ús, i sense cap intenció d’ajudar-los-hi, a trobar aquest ús. {{gap}}Als criminals, el verdader càstig; als malaurats que la desgràcia ha mossegat fins al fons de l’ànima, una ajuda capaç de dur-los a apaivagar la set en les deus sobrenaturals; a tots els altres, un xic de benestar, molt de bellesa, i la protecció contra els qui els farien mal; a tot arreu, la limitació rigorosa del tumult de les mentides, de les propagandes i de les opinions, i l’establiment d’un silenci on la veritat pugui germinar i madurar; és això el que és degut als homes. {{gap}}Per a assegurar-los-ho, això, als homes, només es pot comptar amb els éssers que han passat a l’altra banda d’un cert límit. Es dirà que són massa poc nombrosos. Són probablement rars, i tanmateix no es poden comptar; la major part no es veuen. El bé pur només és enviat del cel aquí baix en quantitat imperceptible, sigui en cada ànima, sigui en la societat. “El gra de mostassa és la grana més petita de totes.” Prosèrpina menjà només un gra de magrana. La perla colgada al fons d’un camp no és pas visible. Poc el notem, el llevat, barrejat amb la pasta. {{gap}}Però, així com fan catalitzadors o bacteris en les reaccions químiques, de què el llevat n’és un exemple, igualment, en les coses humanes, hi operen decisivament per la sola presència els imperceptibles grans de bé pur, si es posen on cal. {{gap}}¿Com, però, posar-los on cal? {{gap}}Molt, d’això, se n’acompliria si, entre els qui tenen el càrrec de mostrar al públic coses a lloar, a admirar, a esperar, a cercar, a demanar, n’hi hagués uns quants que almenys interiorment decidissin de menysprear absolutament i sense excepció tot el que no és bé pur, perfecció, veritat, justícia, amor. {{gap}}Molt més se’n faria si la major part dels qui avui detenen trossos d’autoritat espiritual sentissin l’obligació de només proposar, a les aspiracions dels homes, sempre, bé real i perfectament pur. {{gap}}Quan es parla del poder de les paraules es tracta sempre d’un poder d’il·lusió i d’error. Però, per efecte d’una disposició providencial, hi ha mots que, si se’n fa un bon ús, tenen en si la virtut d’il·luminar i moure vers el bé. Són els mots a què correspon una perfecció absoluta i incopsable per nosaltres. La virtut d’il·luminació i de tracció vers el cim resideix justament en aquests mots, en aquests mots com a tals, no pas en cap concepció. Car fer-ne un bon ús és, abans de res, no fer-los correspondre cap concepció. El que expressen és inconcebible. {{gap}}Déu i veritat en són uns. També justícia, amor, bé. {{gap}}Són perillosos d’emprar, uns tals mots. Usar-los és una ordalia. Perquè se’n faci un ús legítim, cal no tancar-los en cap concepció humana i alhora afegir-los concepcions i accions inspirades directament i exclusiva per la seva claror. Altrament, són ràpidament reconeguts per tothom com a mentida. {{gap}}Són uns companys incòmodes, aquests mots. D’altres, com dret, democràcia i persona, són més còmodes. Per aquesta raó són naturalment preferibles als ulls dels qui, fins amb bones intencions, assumeixen funcions públiques. Les funcions públiques no tenen altra significació que la possibilitat de fer bé als homes, i els qui les assumeixen amb bones intencions volen escampar bé sobre els seus contemporanis; però cometen generalment l’error de creure que el podran, d’entrada, comprar a preu de saldo. {{gap}}Els mots de la regió mitjana, dret, democràcia, persona, són de bon usar en la seva regió, la de les institucions mitjanes. Però la inspiració de què procedeixen totes les institucions, de què en són com la projecció, reclama un altre llenguatge. {{gap}}La subordinació de la persona al col·lectiu és, per naturalesa, com la del gram al quilogram en la balança. Però una balança pot ser tal que el quilogram cedeixi al gram. N’hi ha prou que un braç sigui més de mil vegades més llarg que l’altre. La llei de l’equilibri preval sobiranament sobre les desigualtats de pes. Però mai el pes inferior vencerà el superior sense una relació entre ells on hi hagi cristal·litzat la llei de l’equilibri. {{gap}}Igualment, la persona no pot ser protegida contra el col·lectiu, ni la democràcia assegurada, si no és per una cristal·lització en la vida pública del bé superior, que és impersonal i sense relació amb cap forma política. {{gap}}El mot de persona, és veritat, és sovint aplicat a Déu. Però en el passatge en què Crist proposa Déu als homes com a model d’una perfecció que els és manat d’acomplir, no hi ajunta només la imatge d’una persona, sinó sobretot la d’un ordre impersonal: “Feu-vos fills del vostre Pare, el del cel, que fa alçar el sol sobre bons i dolents i davallar la pluja sobre justos i injustos.” {{gap}}Aquest ordre impersonal i diví de l’univers té d’imatges, entre nosaltres, la justícia, la veritat, la bellesa. Res d’inferior a aquestes coses no és digne de servir d’inspiració als homes que accepten de morir. {{gap}}Per damunt de les institucions destinades a protegir el dret, les persones, les llibertats democràtiques, cal inventar-ne d’altres de destinades a discernir i a abolir tot el que, en la vida contemporània, esclafa les ànimes sota la injustícia, la mentida i la lletjor. {{gap}}Cal inventar-les, car es desconeixen, i és impossible de dubtar que són indispensables. <br /><br /> [[fr:Écrits de Londres et dernières lettres/La Personne et le Sacré 01]] oh54ugt09hve5b6wqao12iyfeih66yh 185580 185579 2026-08-30T15:10:08Z Jobuma3 11699 185580 wikitext text/x-wiki {{Encapçalament|Col·lectivitat-Persona-Impersonal-Dret-Justícia|[[Autor:Simone Weil|Simone Weil]]| |Idioma=francès|Traductor=Jobuma}} <br/> <div class=prose> {{gap}}“No m’interesseu, vós.” Són unes paraules que ningú pot adreçar a un altre sense cometre una crueltat i ferir la justícia. {{gap}}“La vostra persona no m’interessa.” Aquestes paraules poden tenir lloc en una conversa afectuosa entre amics pròxims sense ferir el que hi hagi de més delicadament susceptible en l’amistat. {{gap}}Igualment, hom dirà, sense rebaixar-se: “La meva persona no compta”, però no pas: “Jo no compto.” {{gap}}És la prova que el vocabulari del corrent de pensament modern dit personalista és erroni. I, en aquest domini, allà on hi ha un greu error de vocabulari és difícil que no hi hagi un greu error de pensament. {{gap}}Hi ha en cada home alguna cosa de sagrat. No és pas la seva persona, però. Ni és tampoc la persona humana. És ell, aquest home, simplement. {{gap}}Heus ací un vianant pel carrer que té els braços llargs, blaus els ulls, un esperit on passen pensaments que ignoro però que potser són mediocres. {{gap}}No és pas la seva persona ni la persona humana en ell, el que m’és sagrat. És ell. Tot ell, sencer. Els braços, els ulls, els pensaments, tot. No atemptaria contra res de tot això sense escrúpols infinits. {{gap}}Si el que per a mi és sagrat en ell fos la persona humana, podria fàcilment buidar-li els ulls. Un cop cec, fóra una persona humana exactament igual que abans. No la hi hauria tocada gens, la persona humana. Només li hauria buidat els ulls. {{gap}}Definir el respecte a la persona humana és impossible. I no és només impossible de definir amb paraules. Moltes nocions lluminoses es troben en aquest cas. Però aquesta noció, a més, no es pot concebre; no es pot definir, delimitar, amb una operació muda del pensament. {{gap}}Prendre per regla de la moral pública una noció impossible de definir i de concebre és deixar passar tota mena de tirania. {{gap}}La noció de dret, llançada al món el 1789, ha estat, per la seva insuficiència interna, impotent per a exercir la funció que se li confiava. {{gap}}Amalgamar dues funcions insuficients en parlar dels drets de la persona humana no ens durà pas més lluny. {{gap}}¿Què és el que m’impedeix exactament de buidar-li els ulls a aquest home, si en tinc la llibertat i això em distreu? {{gap}}Encara que em sigui sagrat tot ell, no m’és pas sagrat des de tots els punts de vista, en tots els aspectes. No m’és pas sagrat en tant que té els braços llargs, en tant que els seus ulls són blaus, en tant que els seus pensaments són potser mediocres. Ni, si és duc, en tant que és duc. Ni, si és drapaire, en tant que és drapaire. No és res de tot això el que em retindria la mà. {{gap}}El que me la retindria és saber que, si algú li buidava els ulls, se li esquinçaria l’ànima pel pensament que li fan mal. {{gap}}Hi ha, des de la més tendra infantesa fins a la tomba, al fons del cor de tot ésser humà, alguna cosa que, malgrat tota l’experiència dels crims comesos, soferts i observats, espera invenciblement que hom li faci bé, no pas mal. Abans de res, és això, el que en tot ésser humà hi és sagrat. {{gap}}La sola deu del sagrat és el bé. De sagrat només hi ha el bé i el que és relatiu al bé. {{gap}}Aquesta part profunda, infantil, del cor que espera sempre bé, no és pas la que està en joc en la reivindicació. El noiet que vigila gelosament si al seu germà no li han pas dat un tros de pastís un xic més gran que a ell cedeix a un mòbil vingut d’una part molt més superficial de l’ànima. El mot de justícia té dues significacions molt diferents, en relació amb aquestes dues parts de l’ànima. Només la primera, importa. {{gap}}Cada cop que al fons d’un cor humà hi sorgeix el plany infantil que ni Crist pogué contenir, “¿Per què em fan mal?”, certament hi ha injustícia. Car si, com passa sovint, hi ha aquí només l’efecte d’un error, la injustícia consisteix llavors en la insuficiència de l’explicació. {{gap}}Els qui infligeixen els cops que provoquen aquest crit cedeixen a mòbils diferents segons el caràcter i segons el moment. N’hi ha que en certs moments hi troben una voluptat, en aquest crit. Molts ignoren que és cridat. Car és un crit silenciós que només sona en el secret del cor. {{gap}}Aquests dos estats d’esperit són més acostats que no sembla. El segon només és un mode afeblit del primer. Aquesta ignorància és mantinguda amb complaença, perquè afalaga el cor i també conté una voluptat. Els nostres volers no tenen altres límits que les necessitats de la matèria i l’existència d’altres humans al nostre entorn. Tot engrandiment imaginari d’aquests límits és voluptuós i, així, hi ha voluptat en tot allò que fa oblidar la realitat dels obstacles. És per això que els daltabaixos, com la guerra i la guerra civil, que buiden les existències humanes de la seva realitat, que semblen fer-ne titelles, són tan embriagadors. També és per això que l’esclavatge, als amos, els és tan agradable. {{gap}}En aquells qui han patit massa cops, com els esclaus, aquesta part del cor a què el mal infligit fa cridar de sorpresa sembla morta. Però no ho és mai del tot. Només, ja no pot cridar. S’ha establert en un estat de gemegament sord i ininterromput. {{gap}}Però fins en aquells en qui el poder del crit roman intacte, aquest crit gairebé no arriba a expressar-se ni per dins ni per fora en mots seguits. Al més sovint, els mots que el proven de traduir sonen completament falsos. {{gap}}Això és tant menys evitable que els qui tenen al més sovint l’ocasió de sentir que els fan mal són els qui saben menys de parlar. No hi ha res més horrorós, per exemple, que veure en un tribunal com un malaurat balboteja davant el magistrat mentre aquest, en llenguatge elegant, fa tot de brometes. {{gap}}Tret de la intel·ligència, la sola facultat humana verament interessada en la llibertat d’expressió pública és aquesta part del cor que crida contra el mal. Com que no se sap expressar, però, per a ella la llibertat és poca cosa. Cal, primerament, que l’educació pública sigui tal que li forneixi, tant com pugui, mitjans d’expressió. Després, per a l’expressió pública de les opinions, cal un règim que es defineixi menys per la llibertat que per una atmosfera de silenci i atenció on aquest crit feble i maldestre es pugui fer sentir. Cal, finalment, un sistema d’institucions que, tant com es pugui, encamini a les funcions de comandament els homes capaços i desitjosos de sentir-lo i de comprendre’l, aquest crit. {{gap}}És clar que un partit ocupat en la conquesta o en la conservació del poder governamental només hi pot veure soroll, en aquests crits. Hi reaccionarà diferentment segons que aquest soroll li dificulti el de la propaganda o, al contrari, l’hi amplifiqui. Però en cap cas no serà capaç d’una atenció tendra i endevinatòria per a discernir-ne el significat. {{gap}}A un grau més petit, s’esdevé el mateix en les organitzacions que, per contagi, imiten els partits, és a dir, quan la vida pública, en totes les organitzacions, inclosos els sindicats i fins les Esglésies, és dominada pel joc dels partits. {{gap}}Clarament, els partits i les organitzacions similars són igual d’estranys als escrúpols de la intel·ligència. {{gap}}Quan la llibertat d’expressió es redueix de fet a la llibertat de propaganda per a les organitzacions d’aquesta mena, les úniques parts de l’ànima humana que mereixen d’expressar-se no són lliures de fer-ho. O ho són a un grau infinitesimal, amb prou feines més que en el sistema totalitari. {{gap}}És el cas, doncs, en una democràcia, on el joc dels partits regula la distribució del poder, és a dir, en això que nosaltres, francesos, hem anomenat fins ara democràcia. Car no en coneixem d’altra. Cal, doncs, inventar una altra cosa. {{gap}}El mateix criteri, aplicat de manera anàloga a tota institució pública, pot menar a conclusions igualment manifestes. {{gap}}No és pas la persona allò que aporta aquest criteri. El crit de dolorosa sorpresa que suscita al fons de l’ànima la inflicció del mal no en té res, de personal. Perquè surti, no n’hi ha pas prou amb un atac a la persona i als seus desigs. Sempre surt per la sensació d’un contacte amb la injustícia a través del dolor. És sempre, en el darrer dels homes com en Crist, una protesta impersonal. {{gap}}S’alcen també molt sovint crits de protesta personal, però no tenen importància; podem provocar-ne tants com vulguem sense violar res sagrat. {{gap}}El que és sagrat, ben lluny de ser-ho la persona, és el que, en l’ésser humà, és impersonal. {{gap}}Tot el que en l’home és impersonal és sagrat, i només això. {{gap}}En la nostra època, en què escriptors i científics han usurpat tan estranyament el lloc als sacerdots, el públic, amb una complaença no gens fonamentada en la raó, creu que les facultats artístiques i científiques són sagrades. És generalment considerat evident, tot i que sigui ben lluny de ser-ho. Quan hom creu haver-ne de donar un motiu, al·lega que el joc d’aquestes facultats es troba entre les formes més altes d’expansió de la persona humana. {{gap}}Sovint, efectivament, només és això. En aquest cas, és fàcil d’adonar-se del que val i del que dóna. {{gap}}Dóna actituds envers la vida tals com aquella, tan comuna al nostre segle, expressada per l’horrible frase de Blake: “Val més ofegar un infant al bressol que no pas conservar dins nostre un desig insatisfet.” O tals com la que ha fet néixer la concepció de l’acte gratuït. Dóna una ciència on es reconeixen totes les menes possibles de normes, de criteris i de valors, tret de la veritat. {{gap}}El cant gregorià, les esglésies romàniques, la ''Ilíada'', la invenció de la geometria, en els éssers pels quals passaren fins a arribar a nosaltres, no hi foren pas ocasions d’expansió. {{gap}}La ciència, l’art, la literatura, la filosofia, que només són formes d’expansió de la persona, constitueixen un domini on s’acompleixen reeiximents esclatants, gloriosos, que fan viure uns noms durant milers d’anys. Però per damunt d’aquest domini, molt i molt per damunt seu, separat d’ell per un abís, n’hi ha un altre, de domini, on se situen les coses de tot primer ordre. Aquests coses són essencialment anònimes. {{gap}}És un atzar si el nom dels qui hi han penetrat s’ha conservat o s’ha perdut; fins si s’ha conservat, han entrat en l’anonimat. La seva persona ha desaparegut. {{gap}}Aquest domini de les coses impersonals i anònimes, l’habiten la veritat i la bellesa. És aquest domini el que és sagrat. L’altre no ho és pas o, si ho és, ho és només com podria ser-ho una taca de color que, en un quadre, representés una hòstia. {{gap}}El que és sagrat en la ciència és la veritat. El que és sagrat en l’art és la bellesa. La veritat i la bellesa són impersonals. Tot això és massa evident. {{gap}}Si un infant fa una suma i s’equivoca, l’error porta la marca de la seva persona. Si procedeix de manera perfectament correcta, la seva persona és absent de tota l’operació. {{gap}}La perfecció és impersonal. La persona, en nosaltres, és la part en nosaltres de l’error i del pecat. Tot l’esforç dels místics sempre ha mirat d’obtenir que a l’ànima deixi d’haver-hi cap part que digui “jo”. {{gap}}Però la part de l’ànima que diu “nosaltres” és encara infinitament més perillosa. {{gap}}El pas a l’impersonal només s’opera per una atenció d’una qualitat rara, que només és possible en la solitud. No solament la solitud de fet, sinó la solitud moral. En aquell qui es pensa com a membre d’una col·lectivitat, com a part d’un “nosaltres”, no s’hi acompleix mai. {{gap}}Els homes en col·lectivitat no hi tenen accés, a l’impersonal, ni sota les formes inferiors. Un grup d’éssers humans no pot fer ni una suma. Una suma s’opera en l’esperit que momentàniament oblida que n’existeixi cap altre, d’esperit. {{gap}}El personal és oposat a l’impersonal, però s’hi pot passar, de l’un a l’altre. En canvi, del col·lectiu a l’impersonal, no. Cal, primerament, que la col·lectivitat es dissolgui en persones separades, per tal que l’entrada en l’impersonal sigui possible. {{gap}}És només en aquest sentit, que la persona participa més del sagrat que no la col·lectivitat. {{gap}}La col·lectivitat no sols hi és estranya, al sagrat, sinó que esgarria en fer-ne una falsa imitació. {{gap}}L’error que atribueix a la col·lectivitat un caràcter sagrat és la idolatria; en tot temps, en tot país, és el crim més estès. I aquell qui als seus ulls només compta l’expansió de la persona ha perdut del tot el sentit del sagrat. És difícil de saber quin dels dos errors és pitjor. Sovint es combinen en el mateix esperit amb tal o tal dosificació. Però el segon té molta menys energia i durada que el primer. {{gap}}Del punt de vista espiritual, la lluita entre l’Alemanya de 1940 i la França de 1940 era principalment una lluita no pas entre la civilització i la barbàrie, no pas entre el mal i el bé, ans entre el primer error i el segon. La victòria del primer no és gens sorprenent; el primer és, de per si, el més fort. {{gap}}La subordinació de la persona a la col·lectivitat no és pas cap escàndol; és un fet de l’ordre dels fets mecànics, com la del gram al quilogram en una balança. La persona, de fet, hi és sempre sotmesa, a la col·lectivitat, fins i tot en el que en diem la seva expansió. {{gap}}Per exemple, són precisament els artistes i escriptors més inclinats a veure el seu art com a expansió de la seva persona els que de fet estan més sotmesos al gust del públic. Hugo no hi trobava cap dificultat, a conciliar el culte de si amb el paper d’”eco sonor”. Exemples com Wilde, Gide o els surrealistes encara són més clars. Els científics del mateix nivell també hi estan asservits, a la moda, la qual és encara més potent en la ciència que no en la forma dels barrets. L’opinió col·lectiva dels especialistes és gairebé sobirana, damunt cadascun d’ells. {{gap}}En estar, la persona, sotmesa de fet i per la naturalesa de les coses al col·lectiu, respecte a ella no hi ha dret natural. {{gap}}Hom té raó quan diu que l’Antiguitat no la tenia, la noció del respecte degut a la persona. Pensava massa clarament, per a tenir una concepció talment confusa. {{gap}}L’ésser humà només s’escapa del col·lectiu elevant-se per damunt del personal per a penetrar en l’impersonal. Hi ha llavors, en ell, alguna cosa, una parcel·la de l’ànima, damunt la qual res de col·lectiu pot influir. Si pot arrelar en el bé impersonal, és a dir, esdevenir capaç de treure’n una energia, està en estat, cada cop que en cregui tenir l’obligació, de girar, contra no importa quina col·lectivitat, sense recolzar-se en cap altra, una força segurament petita però real. {{gap}}Hi ha ocasions en què una força quasi infinitesimal és decisiva. Una col·lectivitat és molt més forta que no un home sol; però tota col·lectivitat té necessitat, per a existir, d’operacions, de què la suma n’és l’exemple elemental, només acomplibles en un esperit en estat de solitud. {{gap}}Aquesta necessitat dóna la possibilitat d’una influència de l’impersonal en el col·lectiu, amb només que sabéssim trobar un mètode per a fer-ne ús. {{gap}}Tothom qui ha penetrat en el domini de l’impersonal hi troba una responsabilitat amb tots els éssers humans. La de protegir en ells no pas la persona, ans tot el que la persona amaga de fràgils possibilitats de pas a l’impersonal. {{gap}}És a aquests a qui, primerament, cal adreçar la crida a respectar el caràcter sagrat dels éssers humans. Car, perquè una tal crida tingui existència, cal adreçar-la a éssers susceptibles de sentir-la. {{gap}}És inútil d’explicar a una col·lectivitat que en cadascuna de les unitats que la componen hi ha alguna cosa que no ha de violar. Primerament, perquè una col·lectivitat no és ningú, si no és per ficció; ni té existència, si no és abstracta; parlar-hi és una operació fictícia. A més, si fos algú, fóra algú disposat a respectar-se només a si mateix. {{gap}}A més a més, el més gran perill no és pas la tendència del col·lectiu a comprimir la persona, sinó la tendència de la persona a precipitar-se, negar-se, en el col·lectiu. O, potser, el primer perill és només l’aspecte aparent i enganyós del segon. {{gap}}Si és inútil de dir a la col·lectivitat que la persona és sagrada, també és inútil de dir a la persona que ella és sagrada. No s’ho pot pas creure. No se’n sent, de sagrada. La causa que impedeix que la persona se senti sagrada és que efectivament no ho és. {{gap}}Si hi ha éssers la consciència dels quals doni un altre testimoniatge, a qui la seva persona doni un cert sentiment de sagrat que creguin poder atribuir, per generalització, a tota persona, estan en una doble il·lusió. {{gap}}El que experimenten no és pas el sentiment del sagrat autèntic, sinó aquesta falsa imitació que en fa el col·lectiu. Si l’experimenten pel que fa a la seva persona és perquè aquesta té part en el prestigi col·lectiu per la consideració social de què es troba essent-ne seu. {{gap}}Així, és per error que creuen poder generalitzar. Tot i que aquesta generalització errònia prové d’un moviment generós, no pot pas tenir prou virtut perquè als seus ulls la matèria humana anònima deixi de ser realment matèria humana anònima. És difícil que tinguin ocasió d’adonar-se’n, car no hi tenen contacte, amb ella. {{gap}}En l’home, la persona és una cosa amb dificultats, que té fred, que corre a cercar refugi i escalfor. {{gap}}Això és ignorat d’aquells per a qui la persona és, ni que sigui en espera, càlidament envoltada de consideració social. {{gap}}És per això que la filosofia personalista ha nascut i s’ha escampat no pas pels medis populars, ans pels medis d’escriptors que, per professió, tenen o esperen arribar a tenir un nom i una reputació. {{gap}}Les relacions entre la col·lectivitat i la persona s’han d’establir amb l’únic objecte d’apartar el que sigui susceptible d’impedir la creixença i la germinació misteriosa de la part impersonal de l’ànima. {{gap}}Per a això, cal d’una banda que entorn de cada persona hi hagi espai, un grau de lliure disposició de temps, possibilitats per al pas a graus d’atenció cada cop més elevats, solitud, silenci. Cal alhora que se senti càlidament acollida, per tal que la fredor no l’obligui a negar-se en el col·lectiu. {{gap}}Si tal és el bé, sembla difícil d’anar gaire més lluny pel camí del mal que la societat moderna, fins la democràtica. En particular, la fàbrica moderna potser no n’és gaire lluny, del límit de l’horror. Cada ésser humà hi és contínuament assetjat, agullonat per la intervenció de voluntats estranyes i alhora l’ànima es troba enmig del fred, l’estretor i l’abandonament. A l’home li cal silenci càlid, i hom li dóna un tumult glaçat. {{gap}}El treball físic, tot i que és un esforç, no és pas de per si cap degradació. No és art, ni és ciència, ans una altra cosa de valor absolutament igual al de l’art i al de la ciència. Car procura una possibilitat igual d’accés a una forma impersonal de l’atenció. {{gap}}Buidar-li els ulls al Watteau adolescent i fer-li girar una roda de molí no hauria pas estat un crim més gran que posar en una cadena de fàbrica, o de peó en una màquina a preu fet, un petit vailet amb vocació per a aquesta mena de feina. Només que aquesta vocació, contràriament a la de pintor, no es pot discernir. {{gap}}Exactament en la mateixa mesura que l’art i la ciència, per bé que de manera diferent, el treball físic és un cert contacte amb la realitat, la veritat i la bellesa de l’univers, i amb la saviesa eterna que n’és l’ordre. {{gap}}És per això que envilir el treball és un sacrilegi, exactament en el sentit en què trepitjar una hòstia és un sacrilegi. {{gap}}Si els qui treballen ho sentissin, si sentissin que pel fet de ser-ne víctimes en cert sentit en són còmplices, la seva resistència tindria tota una altra empenta que no la que els pot aportar el pensament de la seva persona i del seu dret. No fóra pas cap reivindicació; fóra un alçament de l’ésser sencer, ferotge i desesperat, com el de la noia que volen fer entrar per força en un bordell; fóra, alhora, un crit d’esperança sortit del fons del cor. {{gap}}Aquest sentiment prou hi habita, en ells, però talment inarticulat que és indiscernible fins per ells. Els professionals de la paraula són ben incapaços d’aportar-los-en l’expressió. {{gap}}Quan els parlem de la seva sort, triem generalment parlar-los de salaris. Ells, qui, sota la fatiga que els aclapara i que de tot esforç d’atenció en fa un dolor, acullen amb alleujament la fàcil claredat de les xifres. {{gap}}Obliden així que l’objecte del regateig, allò de què es planyen que els forcin a lliurar-ho rebaixat, que els en refusin el preu just, no és altra cosa que la seva ànima. {{gap}}Imaginem ara que el diable està comprant l’ànima d’un desgraciat, i que algú, apiadant-se del desgraciat, intervé en el debat i diu al diable: “És vergonyós de part vostra, d’oferir només tant; la cosa val almenys el doble.” {{gap}}Aquesta farsa sinistra és la que ha jugat el moviment obrer, els seus sindicats, els seus partits, els seus intel·lectuals d’esquerra. {{gap}}Aquest esperit de regateig ja era implícit en la noció de dret que la gent de 1789 tingueren la imprudència de posar al centre de la crida que volgueren llançar a la faç del món. Era, ja d’entrada, destruir-ne la virtut. {{gap}}La noció de dret va lligada a la de repartiment, d’intercanvi, de quantitat. Té quelcom de comercial. Evoca de per si el plet, l’al·legació. El dret només se sosté en un to de reivindicació; i quan s’adopta aquest to, llavors, o bé la força no és lluny rere seu per a confirmar-lo, o bé sense ella és ridícul. {{gap}}Hi ha quantitat de nocions, totes de la mateixa categoria, que són del tot estranyes de per si al sobrenatural i estan tanmateix un xic per sobre de la força bruta. Són totes relatives als costums de la bèstia col·lectiva, emprant el llenguatge de Plató, quan aquesta manté rastres d’algun ensinistrament imposat per l’operació sobrenatural de la gràcia. Quan no en reben contínuament un renovellament d’existència per un retorn de l’operació, quan només en són supervivències, es troben per necessitat subjectes al caprici de la bèstia. {{gap}}Les nocions de dret, de persona, de democràcia són d’aquesta categoria. Bernanos ha tingut el coratge d’observar que, als dictadors, la democràcia no els oposa cap defensa. La persona és per naturalesa sotmesa a la col·lectivitat. El dret, per naturalesa, depèn de la força. Les mentides i els errors que entelen aquestes veritats són extremament perillosos perquè impedeixen de recórrer a l’únic que es troba sostret a la força i en preserva, és a dir, a una altra força, la irradiació de l’esperit. La matèria pesant només en les plantes és capaç de pujar contra la pesantor, per l’energia del sol que el verd de les fulles ha copsat i labora en la saba. Privada de claror, la pesantor i la mort la tornarien a prendre, la planta, progressivament i inexorable. {{gap}}Entre aquestes mentides hi ha la del dret natural, llançada pel segle XVIII materialista. No pas per Rousseau, que era un esperit lúcid, potent, i d’inspiració verament cristiana, sinó per Diderot i els medis de l’''Encyclopédie''. {{gap}}La noció de dret ens ve de Roma i, com tot el que ve de la Roma antiga, que és la dona prenys dels noms de la blasfèmia de què parla l’Apocalipsi, és pagana i no es pot batejar. Els romans, que havien comprès, com Hitler, que la força només té la plenitud de l’eficàcia si va revestida d’unes quantes idees, feien servir la noció de dret per a això. S’hi avé molt. Acusem l’Alemanya moderna de menysprear la noció de dret. Però se n’ha servit fins a la sacietat en les seves reivindicacions de nació proletària. Als qui subjuga, és veritat, de dret els reconeix el d’obeir, però només aquest. La Roma antiga també. {{gap}}Lloar la Roma antiga per haver-nos llegat la noció de dret és singularment escandalós. Car si volem examinar el que era aquesta noció en el seu bressol a fi de discernir-ne la mena, veiem que la propietat era definida pel dret d’ús i d’abús. I, de fet, la major part de les coses on tot propietari tenia el dret d’ús i abús eren éssers humans. {{gap}}Els grecs no la tenien pas, la noció de dret. Ni tenien mots per a expressar-la. S’acontentaven amb el nom de justícia. {{gap}}És per una singular confusió que hàgim pogut assimilar la llei no escrita d’Antígona al dret natural. Als ulls de Creont, no hi havia absolutament res natural, en el que Antígona feia. La jutjava folla. {{gap}}No som pas nosaltres qui el podríem desmentir, Creont, nosaltres que en aquest moment pensem, parlem i actuem exactament com ell. Podem verificar-ho anant al text. {{gap}}Antígona diu a Creont: “No és pas Zeus qui ha publicat aquesta ordenança; no és pas la companya de les divinitats de l’altre món, la Justícia, qui ha establert semblants lleis entre els homes.” Creont intenta convèncer-la que les seves ordres són justes; l’acusa d’haver ultratjat un dels seus germans honorant l’altre perquè així s’acorda el mateix honor a l’impiu que al fidel, al qui ha mort provant de destruir la seva pàtria que al qui ha mort per defensar-la. {{gap}}Ella diu: “Tot amb tot, l’altre món demana lleis iguals.” Ell, amb bon sentit, objecta: “No poden pas ser iguals, la part del brau i la del traïdor.” A ella només se li acudeix aquesta resposta absurda: “¿I qui ho sap, si a l’altre món això és legítim?” {{gap}}L’observació de Creont és perfectament raonable: “Mai un enemic, ni després de mort, és un amic.” La innocentona, però, respon: “Si sóc nada, és per a prendre part, no pas en l’odi, sinó en l’amor.” {{gap}}Creont, llavors, cada cop més raonable: “Vés-te’n, doncs, a l’altre món i, ja que estimar et cal, estima-hi, allà, els d’allà baix.” {{gap}}Efectivament, era ben bé allà, el seu lloc. Car la llei no escrita a què obeïa la noia, lluny de tenir res en comú amb cap dret ni amb res natural, no era altra cosa que l’amor extrem, absurd, que dugué Crist a la Creu. {{gap}}La Justícia, companya de les divinitats de l’altre món, prescriu aquest excés d’amor. Cap dret no el prescriuria. El dret no hi té lligam directe, amb l’amor. {{gap}}Com que la noció de dret és estranya a l’esperit grec, és estranya també a la inspiració cristiana allà on és pura, sense barreja d’heretatge romà, hebraic o aristotèlic. Sant Francesc d’Assís, no ens l’hi imaginem pas, parlant de dret. {{gap}}Si a algú capaç d’escoltar li diem “El que em feu no és just”, podem colpir i desvetllar en la seva deu l’esperit d’atenció i d’amor. No fóra pas el mateix amb paraules com “Tinc dret a...”, “No hi teniu pas dret...”, car contenen una guerra latent i desvetllen l’esperit de guerra. La noció de dret, posada al centre dels conflictes socials, hi fa impossible en l’una i en l’altra part tot matís de caritat. {{gap}}Quan se’n fa un ús gairebé exclusiu és impossible de mantenir fixa la mirada en el verdader problema. El pagès a qui un comprador, al mercat, li fa indiscretament pressió per fer-li vendre els ous a un preu moderat, hi pot molt bé respondre: “Tinc el dret de quedar-me’ls, els ous, si no me n’oferiu un bon preu.” Però la noia que fan entrar per força en un bordell no en parlarà pas, de drets. En tal situació, el mot fóra ridícul, de tan insuficient. {{gap}}És per això que el drama social, anàleg a la segona situació, apareix falsament, per l’ús d’aquest mot, com a anàleg a la primera. {{gap}}L’ús d’aquest mot ha fet, del que hauria hagut de ser un crit sortit del fons de les entranyes, una agra cridòria de reivindicació sense puresa ni eficàcia. {{gap}}La noció de dret comporta, per la seva mediocritat, naturalment, tot seguit, la noció de persona, car el dret és relatiu a les coses personals. És situat en aquest nivell. {{gap}}En afegir al mot de dret el de persona, cosa que implica el dret de la persona al que se’n diu expansió, faríem un mal encara molt més greu. El crit dels oprimits baixaria encara més avall que el to de la reivindicació, prendria el to de l’enveja. {{gap}}Car la persona només s’expandeix quan s’omple de prestigi social; la seva expansió és un privilegi social. No els ho diuen pas, a les masses, això, en parlar-los dels drets de la persona, els diuen el contrari. I elles no tenen prou poder d’anàlisi per a reconèixer-ho clarament per si soles, això; però ho senten, la seva experiència quotidiana els en dóna la certesa. {{gap}}Per a elles, però, això no pot pas ser motiu de rebutjar-la, la consigna. A la nostra època d’intel·ligència obscurida, no hi ha cap mena de dificultat a reclamar per a tothom una part igual de privilegis, de coses que tenen d’essència ser privilegis. És una mena de reivindicació alhora absurda i baixa; absurda, perquè el privilegi és per definició desigual; baixa, perquè no s’ho val, de desitjar-ne. {{gap}}La categoria dels homes que formulen les reivindicacions, que ho formulen tot, que tenen el monopoli del llenguatge, és però una categoria de privilegiats. No seran pas ells qui diran que els privilegis no s’ho valen, de desitjar-ne. No ho pensen pas. Sobretot, si ho deien, fóra indecent. {{gap}}Moltes veritats indispensables que salvarien els homes no es diuen per una causa d’aquesta mena; els qui les podrien dir no les poden formular, els qui les podrien formular no les poden dir. El remei a aquest mal fóra un dels problemes urgents a resoldre per una verdadera política. {{gap}}En una societat inestable, els privilegiats tenen mala consciència. Els uns ho amaguen amb aire desafiant i diuen a les masses: “És del tot convenient que no tingueu privilegis, vosaltres, i que jo en tingui.” Els altres, amb aire de benvolença, els diuen: “Reclamo per a tots vosaltres una part de privilegis igual que la que tinc.” {{gap}}La primera actitud és odiosa. La segona manca de bon sentit. És, a més, massa fàcil. {{gap}}L’una i l’altra atien el poble a córrer per la via del mal, a allunyar-se del seu únic i veritable bé, que no és a les seves mans però que, en cert sentit, té tan a prop. El poble és molt més a prop del bé autèntic, deu de bellesa, veritat, joia i plenitud, que no els qui li acorden la seva compassió. Però, en no ser-hi ni saber com anar-hi, tot s’esdevé com si en fos infinitament lluny. Els qui parlen per ell, els qui li parlen, són tan incapaços com ell de comprendre l’aflicció en què es troba i la plenitud de bé que té a l’abast. I al poble li és indispensable, de ser comprès. {{gap}}La desgràcia és de per si inarticulada. Els desgraciats supliquen silenciosament que hom els forneixi mots per a expressar-se. Hi ha èpoques en què no se’ls escolta. N’hi ha d’altres en què hom els en forneix, de mots, però mal triats, perquè els qui els hi trien hi són estranys, a la desgràcia que interpreten. {{gap}}Al més sovint, en són lluny pel lloc on els han posat les circumstàncies. Però fins i tot si hi són a prop o n’han format part en cap període de la seva vida fins i tot recent, hi són tanmateix estranys perquè s’hi han fet estranys de seguida que han pogut. {{gap}}Al pensament, tant li repugna de pensar la desgràcia com a la carn viva li repugna la mort. L’ofrena voluntària d’un cérvol avançant pas a pas per presentar-se a les dents d’una canilla és possible aproximadament en el mateix grau que, de la part d’un esperit amb la facultat d’eximir-se’n, l’acte d’atenció adreçat a una desgràcia real i tot propera. {{gap}}Allò que, essent indispensable al bé, és impossible per naturalesa, és sempre possible sobrenaturalment. {{gap}}El bé sobrenatural no és pas una mena de suplement del bé natural, com, Aristòtil ajudant-hi, voldríem persuadir-nos-en per al nostre gran confort. Fóra agradable que fos així, però no és així. En tots els problemes punyents de l’existència humana, només es pot triar entre el bé sobrenatural i el mal. {{gap}}Ficar, a la boca dels desgraciats, mots que pertanyen a la regió mitjana dels valors, tals com democràcia, dret o persona, és fer-los un present no susceptible d’aportar-los cap bé i que inevitablement els fa molt mal. {{gap}}Aquestes nocions no hi tenen lloc, al cel, estan suspeses en l’aire i justament per això són incapaces de mossegar la terra. {{gap}}Tan sols la llum que davalla contínuament del cel aporta a l’arbre l’energia que li fa enfonsar profundament en terra les potents arrels. L’arbre, en veritat, és arrelat al cel. {{gap}}Només el que ve del cel és susceptible d’imprimir realment una marca damunt la terra. {{gap}}Si volem armar eficaçment els malaurats, només els cal ficar-los a la boca mots l’estança pròpia dels quals sigui al cel, per damunt del cel, a l’altre món. No ho hem pas de témer, que sigui impossible. La desgràcia disposa l’ànima a rebre àvidament, a beure, tot el que ve d’aquell lloc. És de proveïdors, no de consumidors, del que hi ha mancança per a aquesta mena de productes. {{gap}}El criteri per a la tria dels mots és fàcil de reconèixer i d’emprar. Els malaurats, colgats de mal, aspiren al bé. Cal donar-los solament mots que expressin només bé, bé en estat pur. La discriminació és fàcil. Els mots a què es pugui afegir res que designi cap mal són estranys al bé pur. Expressem un blasme, quan diem: “Posa la seva persona davant de tot.” La persona és, doncs, estranya al bé. Podem parlar d’un abús de la democràcia. La democràcia és, doncs, estranya al bé. La possessió d’un dret implica la possibilitat de fer-ne un bon ús o un mal ús. El dret és, doncs, estrany al bé. Contràriament, l’acompliment d’una obligació, sempre, a tot arreu, és un bé. La veritat, la bellesa, la justícia, la compassió, sempre, a tot arreu, són béns. {{gap}}Quan es tracta de les aspiracions dels malaurats, per a estar segurs que diem el que cal, n’hi ha prou de limitar-se als mots i frases que expressen sempre, a tot arreu, en tota circumstància, únicament bé. {{gap}}És un dels dos únics serveis que els podem fer amb mots. L’altre és trobar mots que expressin la veritat de la seva desgràcia, mots que, travessant les circumstàncies exteriors, facin sensible el crit, sempre llançat en el silenci, “¿Per què em fan mal?” {{gap}}Per a això no han pas de comptar amb els homes de talent, les personalitats, les celebritats, ni amb els homes de geni en el sentit en què emprem ordinàriament el mot geni, l’ús del qual confonem amb el del mot talent. Només poden comptar amb els genis de primer ordre, el poeta de la ''Ilíada'', Èsquil, Sòfocles, Shakespeare en escriure ''Lear'', Racine en escriure ''Phèdre''. No són gaires. {{gap}}Però hi ha quantitat d’éssers humans que, en ser mal o mediocrement dotats per la natura, semblen infinitament inferiors no pas només a Homer, Èsquil, Sòfocles, Shakespeare i Racine sinó també a Virgili, Corneille i Hugo, però que tanmateix viuen al regne dels béns impersonals, on els darrers no van entrar. {{gap}}Un idiota de poble, en sentit literal, que estimi realment la veritat, encara que només emeti balbuceigs, és, pel pensament, infinitament superior a Aristòtil. S’acosta infinitament més a Plató que no mai hi hagi estat Aristòtil. Té geni, mentre que amb Aristòtil només s’hi avé el mot talent. Si una fada li proposés de canviar la seva sort per un destí anàleg al d’Aristòtil, per a ell la saviesa fóra refusar sense dubtar un segon. Però no ho sap. Ningú l’hi diu. Tothom li diu el contrari. L’hi hem de dir. Els hem d’encoratjar, els idiotes, la gent sense talent, la gent de talent mediocre o poc superior al mitjà que tenen geni. No ho hem pas de témer, que els fem tornar orgullosos. L’amor de la veritat va sempre acompanyat d’humilitat. El geni real no és altra cosa que la virtut sobrenatural d’humilitat en el domini del pensament. {{gap}}En comptes d’encoratjar el floriment dels talents, com es proposaven al 1789, cal estimar i escalfar amb tendre respecte el creixement del geni; car només els herois realment purs, els sants i els genis poden ser un ajut dels malaurats. Entremig, la gent de talent, d’intel·ligència, d’energia, de caràcter, de forta personalitat fan de pantalla i l’impedeixen, l’ajut. No cal fer-li cap mal, a la pantalla, cal deixar-la suaument de banda, procurant que se n’adoni al menys possible. I cal trencar la pantalla molt més perillosa, la del col·lectiu, suprimint tota la part de les nostres institucions i costums on hi hagi res de l’esperit de partit. Ni les personalitats ni els partits els acorden mai audiència, a la veritat o a la desgràcia. {{gap}}Hi ha una aliança natural, entre veritat i desgràcia, car l’una i l’altra són suplicants mudes, eternament condemnades a estar-se davant nostre sense veu. {{gap}}Com el vagabund que, acusat al correccional d’haver agafat una pastanaga d’un camp, s’està dret davant el jutge, el qual, còmodament assegut, enfila elegantment preguntes, comentaris i facècies mentre l’altre amb prou feines arriba al balbuceig, és així com s’està la veritat davant la intel·ligència, ocupada aquesta elegantment a enfilar opinions. {{gap}}El llenguatge, fins en l’home que aparentment calla, és sempre allò que formula les opinions. La facultat natural que en diem intel·ligència és relativa a les opinions i al llenguatge. El llenguatge enuncia relacions. Però n’enuncia poques, perquè té lloc en el temps. Si és confús, vague, poc rigorós, sense ordre, si el qui l’emet o el qui l’escolta té una feble capacitat de mantenir un pensament present a l’esperit, llavors és buida o quasi buida de tot contingut real de relacions. Si és perfectament clar, precís, rigorós, ordenat, si s’adreça a un esperit que, havent concebut un pensament, és capaç de mantenir-lo present mentre en concep un altre, i de mantenir presents aquests dos mentre en concep un tercer i així successivament, en aquest cas el llenguatge pot ser relativament ric de relacions. Però, com tota riquesa, aquesta riquesa relativa és una atroç misèria, comparada amb la perfecció, que és l’únic desitjable. {{gap}}Fins en el millor dels casos, un esperit tancat en el llenguatge és en presó. El seu límit és la quantitat de relacions que els mots poden presentar alhora al seu esperit. Resta en la ignorància dels pensaments que impliquin la combinació d’un nombre de relacions més gran; aquests pensaments són fora del llenguatge, no formulables, encara que siguin perfectament rigorosos i clars i encara que cadascuna de les relacions a què responen sigui expressable en mots perfectament precisos. Així, l’esperit es mou en un espai tancat de veritat parcial, que d’altra banda pot ser més o menys gran, sense poder fer mai ni una ullada al que hi ha al defora. {{gap}}Si un esperit captiu ignora la seva captivitat, viu en l’error. Si l’ha reconeguda, ni que sigui una desena de segon, i s’ha afanyat a oblidar-la per no patir, viu en la mentida. Homes d’intel·ligència extremament brillant poden néixer, viure i morir en l’error o la mentida. En ells, la intel·ligència no és cap bé ni fins cap avantatge. La diferència entre homes més o menys intel·ligents és com la diferència entre criminals condemnats de per vida a l’empresonament cel·lular en cel·les més o menys grans. L’home intel·ligent i orgullós de la seva intel·ligència s’assembla al condemnat orgullós de tenir una cel·la gran. {{gap}}L’esperit que sent la seva captivitat se la voldria dissimular. Si l’horroritza la mentida, no ho farà pas, però. Li caldrà, llavors, patir molt. Ventarà cops contra la paret fins a esmortir-se; se’n revindrà, es mirarà la paret amb por i, després, un dia, recomençarà els cops fins a tornar a esmortir-se; i així successivament, sense fi, sense esperança. Un dia, però, se’n revindrà a l’altra banda del mur. {{gap}}Potser encara està captiu, en un espai tan sols més gran. ¿I què hi fa, això? Des d’ara té la clau, el secret que fa caure tots els murs. Es troba enllà del que els homes en diuen intel·ligència, es troba allà on comença la saviesa. {{gap}}Tot esperit tancat pel llenguatge és tan sols capaç d’opinions. Tot esperit esdevingut capaç de copsar pensaments inexpressables per la multitud de relacions que s’hi combinen, més rigorosos i lluminosos que els que expressi el llenguatge més precís, tot esperit arribat a aquest punt habita ja en la veritat. La certesa i la fe sense ombra li pertanyen. I poc importa si al començament tenia poca o molta intel·ligència, si estava en una cel·la estreta o ampla. L’únic que importa és que, havent arribat al límit de la seva intel·ligència, la que sigui, l’ha traspassada. Un idiota de poble és tan a prop de la veritat com un infant prodigi. L’un i l’altre en són separats només per una paret. Sense haver passat pel propi anorreament, sense haver restat molt temps en un estat d’extrema i total humiliació, no s’hi entra pas, a la veritat. {{gap}}És el mateix obstacle que s’oposa al coneixement de la desgràcia. Així com la veritat és diferent de l’opinió, la desgràcia és diferent del sofriment. La desgràcia és un mecanisme de trencar l’ànima; l’home que hi és agafat és com l’obrer atrapat per les dents de la màquina. No és més que una cosa esqueixada i sangonent. {{gap}}El grau i la naturalesa del sofriment que és pròpiament una desgràcia poden ser molt diferents segons els éssers humans. Depenen sobretot de la quantitat d’energia vital en el moment inicial i de l’actitud davant el sofriment. {{gap}}El pensament humà no la pot reconèixer, la realitat de la desgràcia. Si algú la reconeix, s’ha de dir: “Un joc de circumstàncies que no controlo em pot arrabassar qualsevol cosa, comprès tot allò talment meu que ho considero que sóc jo. No hi ha res en mi que no pugui perdre. Un atzar, en qualsevol moment, pot abolir el que sóc i canviar-ho per un tant se val el què de vil i menyspreable.” {{gap}}Pensar això amb tota l’ànima és experimentar el no res. És l’estat d’extrema i total humiliació, que és també la condició del pas a la veritat. És una mort de l’ànima. És per això que, en l’ànima, l’espectacle de la nua desgràcia hi causa la mateixa retractació que en la carn la proximitat de la mort. {{gap}}Pensem en els morts amb pietat quan els evoquem només amb l’esperit, o quan petgem tombes o els veiem convenientment disposats en un llit. Però la visió de certs cadàvers, com ara els caiguts al camp de batalla, d’aspecte alhora sinistre i grotesc, causa horror. La mort apareix nua, sense vestir, i la carn se n’estremeix. {{gap}}La desgràcia, quan la distància material o moral permet de veure-la només de manera vaga, confusa, sense distingir-la del simple sofriment, inspira a les ànimes generoses una tendra pietat. Però quan un joc qualsevol de circumstàncies fa que, de sobte, en alguna banda, se’ns reveli nua, com a cosa destructiva, mutilació o lepra de l’ànima, ens estremim i reculem. I els desgraciats experimenten, davant de si mateixos, el mateix estremiment d’horror. {{gap}}Escoltar algú és posar-se al seu lloc, quan parla. Posar-se al lloc d’un ésser d’ànima mutilada per la desgràcia o en perill imminent de ser-ho és anihilar la pròpia ànima. És més difícil que no el suïcidi per a l’infant content de viure. Els desgraciats, així, no són escoltats. Es troben en l’estat en què es trobaria aquell a qui haurien tallat la llengua i a moments oblidés la seva invalidesa. Els llavis es mouen i cap so colpeja les orelles. Per la certesa de no ser sentits, són, en l’ús del llenguatge, ràpidament ferits d’impotència. {{gap}}És per això que no hi ha esperança per al vagabund que s’està allà dret davant el magistrat. Si enmig dels balbuceigs li surt res punyent, que travessi l’ànima, no ho sentiran ni el magistrat ni els espectadors. És un crit mut. I els desgraciats gairebé sempre són, ells amb ells, igual de sords. I cada desgraciat, per l’opressió de la indiferència general, intenta, amb la mentida o la inconsciència, de fer-se el sord a si mateix. {{gap}}Només l’operació sobrenatural de la gràcia fa passar una ànima pel seu propi anihilament fins al lloc on es cull l’espècie d’atenció, l’única, que permet d’estar atent a la veritat i a la desgràcia. És la mateixa per als dos objectes. És una atenció intensa, pura, sense mòbil, gratuïta, generosa. I aquesta atenció és amor. {{gap}}Com que la desgràcia i la veritat tenen necessitat, per a ser escoltades, de la mateixa atenció, l’esperit de justícia i de veritat només en fan un. L’esperit de justícia i de veritat no és altra cosa que una certa mena d’atenció, que és pur amor. {{gap}}Per una disposició eterna de la Providència, tot el que un home en qualsevol domini produeix, quan l’esperit de justícia i de veritat el domina, va revestit de l’esclat de la bellesa. {{gap}}La bellesa és el misteri suprem d’aquí baix. És un esclat que sol·licita l’atenció, però no li aporta cap mòbil perquè duri. La bellesa sempre promet i mai no dóna res; suscita una fam, però sense aliment per a la part de l’ànima que aquí baix intenta assaciar-se; només duu aliment per a la part de l’ànima que mira. Suscita el desig, i fa sentir clarament que en ella no hi ha res a desitjar, car volem sobretot que d’ella no en canviï res. Si no cerquem maneres de sortir del deliciós turment que infligeix, a poc a poc el desig es transforma en amor, i se’ns forma un germen de la facultat d’atenció gratuïta i pura. {{gap}}Com més repugnant és la desgràcia, més sobiranament bella és la seva verdadera expressió. Podem posar d’exemples, en segles recents, ''Phèdre'', ''L’École des femmes'', ''Lear'', els poemes de Villon, però encara molt més les tragèdies d’Èsquil i Sòfocles, i molt més encara la ''Ilíada'', el Llibre de Job, certs poemes populars, i encara molt més els relats de la Passió en els Evangelis. L’esclat de la bellesa és estès sobre la desgràcia per la claror de l’esperit de justícia i d’amor, l’únic que permet al pensament humà d’esguardar i reproduir la desgràcia tal com és. {{gap}}També, cada vegada que un fragment de veritat inexpressable passa a uns mots que, sense poder contenir la veritat que els ha inspirats, tenen amb ella una correspondència tan perfecta que fa que aportin un suport a tot esperit desitjós de trobar-la, cada vegada que és així, un esclat de bellesa s’estén sobre aquests mots. {{gap}}Tot el que procedeix de l’amor pur és il·luminat per l’esclat de la bellesa. {{gap}}A l’interior de la cel·la on tot pensament humà està d’entrada empresonat, hi és sensible, la bellesa, tot i que molt confusament i barrejada amb moltes falses imitacions. La veritat i la justícia de llengua tallada no poden esperar cap altre socors que el seu. Tampoc no en té, de llengua, ella; no parla; no diu res. Però té veu per a cridar. Crida, i mostra la justícia i la veritat, que no tenen veu. Com el gos que lladra cridant la gent a vora l’amo, que jau inanimat damunt la neu. {{gap}}Justícia, veritat i bellesa són germanes i aliades. Amb tres mots tan bells, no n’hi ha pas necessitat, de cercar-ne d’altres. {{gap}}La justícia consisteix a vetllar perquè als homes no se’ls faci mal. A un ésser humà se li fa mal quan interiorment crida: “¿Per què em fan mal?” Sovint s’equivoca quan prova de veure quin mal li fan, qui són els qui n’hi fan, per què n’hi fan. Però el crit és infal·lible. {{gap}}L’altre crit que se sent sovint: “¿Per què en tal té més que no jo?” té relació amb el dret. Cal aprendre a distingir els dos crits i fer callar el segon tant com es pugui, amb el mínim de brutalitat, ajudant-se d’un codi, dels tribunals ordinaris i de la policia. Per a formar els esperits capaços de resoldre els problemes situats en aquest domini, n’hi ha prou amb l’Escola de Dret. {{gap}}Però el crit: “¿Per què em fan mal?” posa problemes tot altres, per als quals és indispensable l’esperit de veritat, de justícia i d’amor. {{gap}}En tota ànima humana hi puja contínuament la demanda que no li facin mal. El text del Pater adreça aquesta demanda a Déu. Però Déu només té el poder de preservar del mal la part eterna de l’ànima que ha entrat en contacte real i directe amb ell. La resta de l’ànima, i l’ànima sencera de tothom qui no hagi rebut la gràcia del contacte real i directe amb Déu, està abandonada als volers dels homes i als atzars de les circumstàncies. {{gap}}Així, és cosa dels homes, vetllar perquè no es faci mal als homes. {{gap}}En aquell a qui fan mal, verament n’hi penetra, de mal. No pas només el dolor, el sofriment, ans el propi horror del mal. Així com els homes tenen el poder de transmetre’s bé els uns als altres, també tenen el poder de transmetre’s mal. Podem transmetre mal a un ésser humà afalagant-lo, aportant-li benestar, plaers; però al més sovint els homes transmeten mal als homes fent-los mal. {{gap}}La Saviesa eterna, però, no deixa pas l’ànima humana enterament a mercè de l’atzar dels esdeveniments i del voler dels homes. El mal infligit des de fora a un ésser humà en forma de ferida exaspera el desig de bé i suscita així automàticament la possibilitat d’un remei. Quan la ferida ha penetrat profundament, el bé desitjat és el bé perfectament pur. La part de l’ànima que demana “¿Per què em fan mal?” és la part profunda que en tot ésser humà, fins en el més embrutit, s’ha mantingut des de la primera infantesa perfectament intacta i perfectament innocent. {{gap}}Preservar la justícia, protegir els homes de tot mal, és primerament impedir que els facin mal. Per a aquells a qui han fet mal, és esborrar-ne les conseqüències materials, posar-los en situació tal que la ferida, si no ha penetrat massa a fons, es guareixi naturalment amb el benestar. Però per als qui la ferida ha esquinçat tota l’ànima és, a més i abans de res, calmar-los la set donant-los a beure bé perfectament pur. {{gap}}Hi pot haver l’obligació d’infligir mal per suscitar aquesta set a fi de curullar-la. És en això que consisteix el càstig. Els qui s’han tornat estranys al bé fins al punt de mirar d’escampar el mal al seu voltant només es poden reintegrar al bé per la inflicció del mal. Cal infligir-los-en fins que en el fons se’ls desvetlli la veu perfectament innocent que diu tota sorpresa “¿Per què em fan mal?” Aquesta part innocent de l’ànima del criminal cal que rebi aliment i creixi, fins que dins l’ànima es constitueixi en tribunal per a jutjar els crims passats, condemnar-los i, tot seguit, amb el socors de la gràcia, perdonar-los. L’operació del càstig, llavors, s’ha acabat; el culpable s’ha reintegrat al bé, i ha de ser públicament i solemne reintegrat a la ciutat. {{gap}}El càstig no és altra cosa que això. Fins i tot la pena capital, per bé que exclou en sentit literal la reintegració a la ciutat, no ha de ser altra cosa. El càstig és únicament un procediment per a subministrar bé pur a homes que no el desitgen; l’art de punir és l’art de desvetllar en els criminals, pel dolor o fins per la mort, el desig de bé pur. {{gap}}Però hem perdut del tot fins la noció de càstig. Ja no ho sabem, que consisteix a subministrar bé. Per a nosaltres, s’atura en la inflicció del mal. És per això que hi ha una cosa, una de sola, en la societat moderna, encara més horrorosa que no el crim, que és la justícia repressiva. {{gap}}Fer de la idea de justícia repressiva el mòbil central en l’esforç de guerra i de revolta és més perillós del que ningú es pugui imaginar. Cal fer servir la por per minorar l’activitat criminal dels covards, però és horrible fer de la justícia repressiva, tal com en la nostra ignorància la concebem avui, el mòbil dels herois. {{gap}}Cada cop que un home d’avui parla de càstig, de retribució, de justícia en el sentit punitiu, es tracta tan sols de la més baixa revenja. {{gap}}Aquest tresor del sofriment i de la mort violenta, que Crist prengué per a ell i ofereix tan sovint a aquells qui estima, d’aquest tresor en fem tan poc cas, que el llancem als éssers que veiem més vils, sabent que no en faran ús, i sense cap intenció d’ajudar-los-hi, a trobar aquest ús. {{gap}}Als criminals, el verdader càstig; als malaurats que la desgràcia ha mossegat fins al fons de l’ànima, una ajuda capaç de dur-los a apaivagar la set en les deus sobrenaturals; a tots els altres, un xic de benestar, molt de bellesa, i la protecció contra els qui els farien mal; a tot arreu, la limitació rigorosa del tumult de les mentides, de les propagandes i de les opinions, i l’establiment d’un silenci on la veritat pugui germinar i madurar; és això el que és degut als homes. {{gap}}Per a assegurar-los-ho, això, als homes, només es pot comptar amb els éssers que han passat a l’altra banda d’un cert límit. Es dirà que són massa poc nombrosos. Són probablement rars, i tanmateix no es poden comptar; la major part no es veuen. El bé pur només és enviat del cel aquí baix en quantitat imperceptible, sigui en cada ànima, sigui en la societat. “El gra de mostassa és la grana més petita de totes.” Prosèrpina menjà només un gra de magrana. La perla colgada al fons d’un camp no és pas visible. Poc el notem, el llevat, barrejat amb la pasta. {{gap}}Però, així com fan catalitzadors o bacteris en les reaccions químiques, de què el llevat n’és un exemple, igualment, en les coses humanes, hi operen decisivament per la sola presència els imperceptibles grans de bé pur, si es posen on cal. {{gap}}¿Com, però, posar-los on cal? {{gap}}Molt, d’això, se n’acompliria si, entre els qui tenen el càrrec de mostrar al públic coses a lloar, a admirar, a esperar, a cercar, a demanar, n’hi hagués uns quants que almenys interiorment decidissin de menysprear absolutament i sense excepció tot el que no és bé pur, perfecció, veritat, justícia, amor. {{gap}}Molt més se’n faria si la major part dels qui avui detenen trossos d’autoritat espiritual sentissin l’obligació de només proposar, a les aspiracions dels homes, sempre, bé real i perfectament pur. {{gap}}Quan es parla del poder de les paraules es tracta sempre d’un poder d’il·lusió i d’error. Però, per efecte d’una disposició providencial, hi ha mots que, si se’n fa un bon ús, tenen en si la virtut d’il·luminar i moure vers el bé. Són els mots a què correspon una perfecció absoluta i incopsable per nosaltres. La virtut d’il·luminació i de tracció vers el cim resideix justament en aquests mots, en aquests mots com a tals, no pas en cap concepció. Car fer-ne un bon ús és, abans de res, no fer-los correspondre cap concepció. El que expressen és inconcebible. {{gap}}Déu i veritat en són uns. També justícia, amor, bé. {{gap}}Són perillosos d’emprar, uns tals mots. Usar-los és una ordalia. Perquè se’n faci un ús legítim, cal no tancar-los en cap concepció humana i alhora afegir-los concepcions i accions inspirades directament i exclusiva per la seva claror. Altrament, són ràpidament reconeguts per tothom com a mentida. {{gap}}Són uns companys incòmodes, aquests mots. D’altres, com dret, democràcia i persona, són més còmodes. Per aquesta raó són naturalment preferibles als ulls dels qui, fins amb bones intencions, assumeixen funcions públiques. Les funcions públiques no tenen altra significació que la possibilitat de fer bé als homes, i els qui les assumeixen amb bones intencions volen escampar bé sobre els seus contemporanis; però cometen generalment l’error de creure que el podran, d’entrada, comprar a preu de saldo. {{gap}}Els mots de la regió mitjana, dret, democràcia, persona, són de bon usar en la seva regió, la de les institucions mitjanes. Però la inspiració de què procedeixen totes les institucions, de què en són com la projecció, reclama un altre llenguatge. {{gap}}La subordinació de la persona al col·lectiu és, per naturalesa, com la del gram al quilogram en la balança. Però una balança pot ser tal que el quilogram cedeixi al gram. N’hi ha prou que un braç sigui més de mil vegades més llarg que l’altre. La llei de l’equilibri preval sobiranament sobre les desigualtats de pes. Però mai el pes inferior vencerà el superior sense una relació entre ells on hi hagi cristal·litzat la llei de l’equilibri. {{gap}}Igualment, la persona no pot ser protegida contra el col·lectiu, ni la democràcia assegurada, si no és per una cristal·lització en la vida pública del bé superior, que és impersonal i sense relació amb cap forma política. {{gap}}El mot de persona, és veritat, és sovint aplicat a Déu. Però en el passatge en què Crist proposa Déu als homes com a model d’una perfecció que els és manat d’acomplir, no hi ajunta només la imatge d’una persona, sinó sobretot la d’un ordre impersonal: “Feu-vos fills del vostre Pare, el del cel, que fa alçar el sol sobre bons i dolents i davallar la pluja sobre justos i injustos.” {{gap}}Aquest ordre impersonal i diví de l’univers té d’imatges, entre nosaltres, la justícia, la veritat, la bellesa. Res d’inferior a aquestes coses no és digne de servir d’inspiració als homes que accepten de morir. {{gap}}Per damunt de les institucions destinades a protegir el dret, les persones, les llibertats democràtiques, cal inventar-ne d’altres de destinades a discernir i a abolir tot el que, en la vida contemporània, esclafa les ànimes sota la injustícia, la mentida i la lletjor. {{gap}}Cal inventar-les, car es desconeixen, i és impossible de dubtar que són indispensables. <br /><br /> [[fr:Écrits de Londres et dernières lettres/La Personne et le Sacré/Collectivité-Personne-Impersonnel-Droit-Justice 01]] 6sbxbx4ndbq36z3p06a3n3i3zquly6t 185581 185580 2026-08-30T15:12:02Z Jobuma3 11699 185581 wikitext text/x-wiki {{Encapçalament|Col·lectivitat-Persona-Impersonal-Dret-Justícia|[[Autor:Simone Weil|Simone Weil]]| |Idioma=francès|Traductor=Jobuma}} <br/> <div class=prose> {{gap}}“No m’interesseu, vós.” Són unes paraules que ningú pot adreçar a un altre sense cometre una crueltat i ferir la justícia. {{gap}}“La vostra persona no m’interessa.” Aquestes paraules poden tenir lloc en una conversa afectuosa entre amics pròxims sense ferir el que hi hagi de més delicadament susceptible en l’amistat. {{gap}}Igualment, hom dirà, sense rebaixar-se: “La meva persona no compta”, però no pas: “Jo no compto.” {{gap}}És la prova que el vocabulari del corrent de pensament modern dit personalista és erroni. I, en aquest domini, allà on hi ha un greu error de vocabulari és difícil que no hi hagi un greu error de pensament. {{gap}}Hi ha en cada home alguna cosa de sagrat. No és pas la seva persona, però. Ni és tampoc la persona humana. És ell, aquest home, simplement. {{gap}}Heus ací un vianant pel carrer que té els braços llargs, blaus els ulls, un esperit on passen pensaments que ignoro però que potser són mediocres. {{gap}}No és pas la seva persona ni la persona humana en ell, el que m’és sagrat. És ell. Tot ell, sencer. Els braços, els ulls, els pensaments, tot. No atemptaria contra res de tot això sense escrúpols infinits. {{gap}}Si el que per a mi és sagrat en ell fos la persona humana, podria fàcilment buidar-li els ulls. Un cop cec, fóra una persona humana exactament igual que abans. No la hi hauria tocada gens, la persona humana. Només li hauria buidat els ulls. {{gap}}Definir el respecte a la persona humana és impossible. I no és només impossible de definir amb paraules. Moltes nocions lluminoses es troben en aquest cas. Però aquesta noció, a més, no es pot concebre; no es pot definir, delimitar, amb una operació muda del pensament. {{gap}}Prendre per regla de la moral pública una noció impossible de definir i de concebre és deixar passar tota mena de tirania. {{gap}}La noció de dret, llançada al món el 1789, ha estat, per la seva insuficiència interna, impotent per a exercir la funció que se li confiava. {{gap}}Amalgamar dues funcions insuficients en parlar dels drets de la persona humana no ens durà pas més lluny. {{gap}}¿Què és el que m’impedeix exactament de buidar-li els ulls a aquest home, si en tinc la llibertat i això em distreu? {{gap}}Encara que em sigui sagrat tot ell, no m’és pas sagrat des de tots els punts de vista, en tots els aspectes. No m’és pas sagrat en tant que té els braços llargs, en tant que els seus ulls són blaus, en tant que els seus pensaments són potser mediocres. Ni, si és duc, en tant que és duc. Ni, si és drapaire, en tant que és drapaire. No és res de tot això el que em retindria la mà. {{gap}}El que me la retindria és saber que, si algú li buidava els ulls, se li esquinçaria l’ànima pel pensament que li fan mal. {{gap}}Hi ha, des de la més tendra infantesa fins a la tomba, al fons del cor de tot ésser humà, alguna cosa que, malgrat tota l’experiència dels crims comesos, soferts i observats, espera invenciblement que hom li faci bé, no pas mal. Abans de res, és això, el que en tot ésser humà hi és sagrat. {{gap}}La sola deu del sagrat és el bé. De sagrat només hi ha el bé i el que és relatiu al bé. {{gap}}Aquesta part profunda, infantil, del cor que espera sempre bé, no és pas la que està en joc en la reivindicació. El noiet que vigila gelosament si al seu germà no li han pas dat un tros de pastís un xic més gran que a ell cedeix a un mòbil vingut d’una part molt més superficial de l’ànima. El mot de justícia té dues significacions molt diferents, en relació amb aquestes dues parts de l’ànima. Només la primera, importa. {{gap}}Cada cop que al fons d’un cor humà hi sorgeix el plany infantil que ni Crist pogué contenir, “¿Per què em fan mal?”, certament hi ha injustícia. Car si, com passa sovint, hi ha aquí només l’efecte d’un error, la injustícia consisteix llavors en la insuficiència de l’explicació. {{gap}}Els qui infligeixen els cops que provoquen aquest crit cedeixen a mòbils diferents segons el caràcter i segons el moment. N’hi ha que en certs moments hi troben una voluptat, en aquest crit. Molts ignoren que és cridat. Car és un crit silenciós que només sona en el secret del cor. {{gap}}Aquests dos estats d’esperit són més acostats que no sembla. El segon només és un mode afeblit del primer. Aquesta ignorància és mantinguda amb complaença, perquè afalaga el cor i també conté una voluptat. Els nostres volers no tenen altres límits que les necessitats de la matèria i l’existència d’altres humans al nostre entorn. Tot engrandiment imaginari d’aquests límits és voluptuós i, així, hi ha voluptat en tot allò que fa oblidar la realitat dels obstacles. És per això que els daltabaixos, com la guerra i la guerra civil, que buiden les existències humanes de la seva realitat, que semblen fer-ne titelles, són tan embriagadors. També és per això que l’esclavatge, als amos, els és tan agradable. {{gap}}En aquells qui han patit massa cops, com els esclaus, aquesta part del cor a què el mal infligit fa cridar de sorpresa sembla morta. Però no ho és mai del tot. Només, ja no pot cridar. S’ha establert en un estat de gemegament sord i ininterromput. {{gap}}Però fins en aquells en qui el poder del crit roman intacte, aquest crit gairebé no arriba a expressar-se ni per dins ni per fora en mots seguits. Al més sovint, els mots que el proven de traduir sonen completament falsos. {{gap}}Això és tant menys evitable que els qui tenen al més sovint l’ocasió de sentir que els fan mal són els qui saben menys de parlar. No hi ha res més horrorós, per exemple, que veure en un tribunal com un malaurat balboteja davant el magistrat mentre aquest, en llenguatge elegant, fa tot de brometes. {{gap}}Tret de la intel·ligència, la sola facultat humana verament interessada en la llibertat d’expressió pública és aquesta part del cor que crida contra el mal. Com que no se sap expressar, però, per a ella la llibertat és poca cosa. Cal, primerament, que l’educació pública sigui tal que li forneixi, tant com pugui, mitjans d’expressió. Després, per a l’expressió pública de les opinions, cal un règim que es defineixi menys per la llibertat que per una atmosfera de silenci i atenció on aquest crit feble i maldestre es pugui fer sentir. Cal, finalment, un sistema d’institucions que, tant com es pugui, encamini a les funcions de comandament els homes capaços i desitjosos de sentir-lo i de comprendre’l, aquest crit. {{gap}}És clar que un partit ocupat en la conquesta o en la conservació del poder governamental només hi pot veure soroll, en aquests crits. Hi reaccionarà diferentment segons que aquest soroll li dificulti el de la propaganda o, al contrari, l’hi amplifiqui. Però en cap cas no serà capaç d’una atenció tendra i endevinatòria per a discernir-ne el significat. {{gap}}A un grau més petit, s’esdevé el mateix en les organitzacions que, per contagi, imiten els partits, és a dir, quan la vida pública, en totes les organitzacions, inclosos els sindicats i fins les Esglésies, és dominada pel joc dels partits. {{gap}}Clarament, els partits i les organitzacions similars són igual d’estranys als escrúpols de la intel·ligència. {{gap}}Quan la llibertat d’expressió es redueix de fet a la llibertat de propaganda per a les organitzacions d’aquesta mena, les úniques parts de l’ànima humana que mereixen d’expressar-se no són lliures de fer-ho. O ho són a un grau infinitesimal, amb prou feines més que en el sistema totalitari. {{gap}}És el cas, doncs, en una democràcia, on el joc dels partits regula la distribució del poder, és a dir, en això que nosaltres, francesos, hem anomenat fins ara democràcia. Car no en coneixem d’altra. Cal, doncs, inventar una altra cosa. {{gap}}El mateix criteri, aplicat de manera anàloga a tota institució pública, pot menar a conclusions igualment manifestes. {{gap}}No és pas la persona allò que aporta aquest criteri. El crit de dolorosa sorpresa que suscita al fons de l’ànima la inflicció del mal no en té res, de personal. Perquè surti, no n’hi ha pas prou amb un atac a la persona i als seus desigs. Sempre surt per la sensació d’un contacte amb la injustícia a través del dolor. És sempre, en el darrer dels homes com en Crist, una protesta impersonal. {{gap}}S’alcen també molt sovint crits de protesta personal, però no tenen importància; podem provocar-ne tants com vulguem sense violar res sagrat. {{gap}}El que és sagrat, ben lluny de ser-ho la persona, és el que, en l’ésser humà, és impersonal. {{gap}}Tot el que en l’home és impersonal és sagrat, i només això. {{gap}}En la nostra època, en què escriptors i científics han usurpat tan estranyament el lloc als sacerdots, el públic, amb una complaença no gens fonamentada en la raó, creu que les facultats artístiques i científiques són sagrades. És generalment considerat evident, tot i que sigui ben lluny de ser-ho. Quan hom creu haver-ne de donar un motiu, al·lega que el joc d’aquestes facultats es troba entre les formes més altes d’expansió de la persona humana. {{gap}}Sovint, efectivament, només és això. En aquest cas, és fàcil d’adonar-se del que val i del que dóna. {{gap}}Dóna actituds envers la vida tals com aquella, tan comuna al nostre segle, expressada per l’horrible frase de Blake: “Val més ofegar un infant al bressol que no pas conservar dins nostre un desig insatisfet.” O tals com la que ha fet néixer la concepció de l’acte gratuït. Dóna una ciència on es reconeixen totes les menes possibles de normes, de criteris i de valors, tret de la veritat. {{gap}}El cant gregorià, les esglésies romàniques, la ''Ilíada'', la invenció de la geometria, en els éssers pels quals passaren fins a arribar a nosaltres, no hi foren pas ocasions d’expansió. {{gap}}La ciència, l’art, la literatura, la filosofia, que només són formes d’expansió de la persona, constitueixen un domini on s’acompleixen reeiximents esclatants, gloriosos, que fan viure uns noms durant milers d’anys. Però per damunt d’aquest domini, molt i molt per damunt seu, separat d’ell per un abís, n’hi ha un altre, de domini, on se situen les coses de tot primer ordre. Aquests coses són essencialment anònimes. {{gap}}És un atzar si el nom dels qui hi han penetrat s’ha conservat o s’ha perdut; fins si s’ha conservat, han entrat en l’anonimat. La seva persona ha desaparegut. {{gap}}Aquest domini de les coses impersonals i anònimes, l’habiten la veritat i la bellesa. És aquest domini el que és sagrat. L’altre no ho és pas o, si ho és, ho és només com podria ser-ho una taca de color que, en un quadre, representés una hòstia. {{gap}}El que és sagrat en la ciència és la veritat. El que és sagrat en l’art és la bellesa. La veritat i la bellesa són impersonals. Tot això és massa evident. {{gap}}Si un infant fa una suma i s’equivoca, l’error porta la marca de la seva persona. Si procedeix de manera perfectament correcta, la seva persona és absent de tota l’operació. {{gap}}La perfecció és impersonal. La persona, en nosaltres, és la part en nosaltres de l’error i del pecat. Tot l’esforç dels místics sempre ha mirat d’obtenir que a l’ànima deixi d’haver-hi cap part que digui “jo”. {{gap}}Però la part de l’ànima que diu “nosaltres” és encara infinitament més perillosa. {{gap}}El pas a l’impersonal només s’opera per una atenció d’una qualitat rara, que només és possible en la solitud. No solament la solitud de fet, sinó la solitud moral. En aquell qui es pensa com a membre d’una col·lectivitat, com a part d’un “nosaltres”, no s’hi acompleix mai. {{gap}}Els homes en col·lectivitat no hi tenen accés, a l’impersonal, ni sota les formes inferiors. Un grup d’éssers humans no pot fer ni una suma. Una suma s’opera en l’esperit que momentàniament oblida que n’existeixi cap altre, d’esperit. {{gap}}El personal és oposat a l’impersonal, però s’hi pot passar, de l’un a l’altre. En canvi, del col·lectiu a l’impersonal, no. Cal, primerament, que la col·lectivitat es dissolgui en persones separades, per tal que l’entrada en l’impersonal sigui possible. {{gap}}És només en aquest sentit, que la persona participa més del sagrat que no la col·lectivitat. {{gap}}La col·lectivitat no sols hi és estranya, al sagrat, sinó que esgarria en fer-ne una falsa imitació. {{gap}}L’error que atribueix a la col·lectivitat un caràcter sagrat és la idolatria; en tot temps, en tot país, és el crim més estès. I aquell qui als seus ulls només compta l’expansió de la persona ha perdut del tot el sentit del sagrat. És difícil de saber quin dels dos errors és pitjor. Sovint es combinen en el mateix esperit amb tal o tal dosificació. Però el segon té molta menys energia i durada que el primer. {{gap}}Del punt de vista espiritual, la lluita entre l’Alemanya de 1940 i la França de 1940 era principalment una lluita no pas entre la civilització i la barbàrie, no pas entre el mal i el bé, ans entre el primer error i el segon. La victòria del primer no és gens sorprenent; el primer és, de per si, el més fort. {{gap}}La subordinació de la persona a la col·lectivitat no és pas cap escàndol; és un fet de l’ordre dels fets mecànics, com la del gram al quilogram en una balança. La persona, de fet, hi és sempre sotmesa, a la col·lectivitat, fins i tot en el que en diem la seva expansió. {{gap}}Per exemple, són precisament els artistes i escriptors més inclinats a veure el seu art com a expansió de la seva persona els que de fet estan més sotmesos al gust del públic. Hugo no hi trobava cap dificultat, a conciliar el culte de si amb el paper d’”eco sonor”. Exemples com Wilde, Gide o els surrealistes encara són més clars. Els científics del mateix nivell també hi estan asservits, a la moda, la qual és encara més potent en la ciència que no en la forma dels barrets. L’opinió col·lectiva dels especialistes és gairebé sobirana, damunt cadascun d’ells. {{gap}}En estar, la persona, sotmesa de fet i per la naturalesa de les coses al col·lectiu, respecte a ella no hi ha dret natural. {{gap}}Hom té raó quan diu que l’Antiguitat no la tenia, la noció del respecte degut a la persona. Pensava massa clarament, per a tenir una concepció talment confusa. {{gap}}L’ésser humà només s’escapa del col·lectiu elevant-se per damunt del personal per a penetrar en l’impersonal. Hi ha llavors, en ell, alguna cosa, una parcel·la de l’ànima, damunt la qual res de col·lectiu pot influir. Si pot arrelar en el bé impersonal, és a dir, esdevenir capaç de treure’n una energia, està en estat, cada cop que en cregui tenir l’obligació, de girar, contra no importa quina col·lectivitat, sense recolzar-se en cap altra, una força segurament petita però real. {{gap}}Hi ha ocasions en què una força quasi infinitesimal és decisiva. Una col·lectivitat és molt més forta que no un home sol; però tota col·lectivitat té necessitat, per a existir, d’operacions, de què la suma n’és l’exemple elemental, només acomplibles en un esperit en estat de solitud. {{gap}}Aquesta necessitat dóna la possibilitat d’una influència de l’impersonal en el col·lectiu, amb només que sabéssim trobar un mètode per a fer-ne ús. {{gap}}Tothom qui ha penetrat en el domini de l’impersonal hi troba una responsabilitat amb tots els éssers humans. La de protegir en ells no pas la persona, ans tot el que la persona amaga de fràgils possibilitats de pas a l’impersonal. {{gap}}És a aquests a qui, primerament, cal adreçar la crida a respectar el caràcter sagrat dels éssers humans. Car, perquè una tal crida tingui existència, cal adreçar-la a éssers susceptibles de sentir-la. {{gap}}És inútil d’explicar a una col·lectivitat que en cadascuna de les unitats que la componen hi ha alguna cosa que no ha de violar. Primerament, perquè una col·lectivitat no és ningú, si no és per ficció; ni té existència, si no és abstracta; parlar-hi és una operació fictícia. A més, si fos algú, fóra algú disposat a respectar-se només a si mateix. {{gap}}A més a més, el més gran perill no és pas la tendència del col·lectiu a comprimir la persona, sinó la tendència de la persona a precipitar-se, negar-se, en el col·lectiu. O, potser, el primer perill és només l’aspecte aparent i enganyós del segon. {{gap}}Si és inútil de dir a la col·lectivitat que la persona és sagrada, també és inútil de dir a la persona que ella és sagrada. No s’ho pot pas creure. No se’n sent, de sagrada. La causa que impedeix que la persona se senti sagrada és que efectivament no ho és. {{gap}}Si hi ha éssers la consciència dels quals doni un altre testimoniatge, a qui la seva persona doni un cert sentiment de sagrat que creguin poder atribuir, per generalització, a tota persona, estan en una doble il·lusió. {{gap}}El que experimenten no és pas el sentiment del sagrat autèntic, sinó aquesta falsa imitació que en fa el col·lectiu. Si l’experimenten pel que fa a la seva persona és perquè aquesta té part en el prestigi col·lectiu per la consideració social de què es troba essent-ne seu. {{gap}}Així, és per error que creuen poder generalitzar. Tot i que aquesta generalització errònia prové d’un moviment generós, no pot pas tenir prou virtut perquè als seus ulls la matèria humana anònima deixi de ser realment matèria humana anònima. És difícil que tinguin ocasió d’adonar-se’n, car no hi tenen contacte, amb ella. {{gap}}En l’home, la persona és una cosa amb dificultats, que té fred, que corre a cercar refugi i escalfor. {{gap}}Això és ignorat d’aquells per a qui la persona és, ni que sigui en espera, càlidament envoltada de consideració social. {{gap}}És per això que la filosofia personalista ha nascut i s’ha escampat no pas pels medis populars, ans pels medis d’escriptors que, per professió, tenen o esperen arribar a tenir un nom i una reputació. {{gap}}Les relacions entre la col·lectivitat i la persona s’han d’establir amb l’únic objecte d’apartar el que sigui susceptible d’impedir la creixença i la germinació misteriosa de la part impersonal de l’ànima. {{gap}}Per a això, cal d’una banda que entorn de cada persona hi hagi espai, un grau de lliure disposició de temps, possibilitats per al pas a graus d’atenció cada cop més elevats, solitud, silenci. Cal alhora que se senti càlidament acollida, per tal que la fredor no l’obligui a negar-se en el col·lectiu. {{gap}}Si tal és el bé, sembla difícil d’anar gaire més lluny pel camí del mal que la societat moderna, fins la democràtica. En particular, la fàbrica moderna potser no n’és gaire lluny, del límit de l’horror. Cada ésser humà hi és contínuament assetjat, agullonat per la intervenció de voluntats estranyes i alhora l’ànima es troba enmig del fred, l’estretor i l’abandonament. A l’home li cal silenci càlid, i hom li dóna un tumult glaçat. {{gap}}El treball físic, tot i que és un esforç, no és pas de per si cap degradació. No és art, ni és ciència, ans una altra cosa de valor absolutament igual al de l’art i al de la ciència. Car procura una possibilitat igual d’accés a una forma impersonal de l’atenció. {{gap}}Buidar-li els ulls al Watteau adolescent i fer-li girar una roda de molí no hauria pas estat un crim més gran que posar en una cadena de fàbrica, o de peó en una màquina a preu fet, un petit vailet amb vocació per a aquesta mena de feina. Només que aquesta vocació, contràriament a la de pintor, no es pot discernir. {{gap}}Exactament en la mateixa mesura que l’art i la ciència, per bé que de manera diferent, el treball físic és un cert contacte amb la realitat, la veritat i la bellesa de l’univers, i amb la saviesa eterna que n’és l’ordre. {{gap}}És per això que envilir el treball és un sacrilegi, exactament en el sentit en què trepitjar una hòstia és un sacrilegi. {{gap}}Si els qui treballen ho sentissin, si sentissin que pel fet de ser-ne víctimes en cert sentit en són còmplices, la seva resistència tindria tota una altra empenta que no la que els pot aportar el pensament de la seva persona i del seu dret. No fóra pas cap reivindicació; fóra un alçament de l’ésser sencer, ferotge i desesperat, com el de la noia que volen fer entrar per força en un bordell; fóra, alhora, un crit d’esperança sortit del fons del cor. {{gap}}Aquest sentiment prou hi habita, en ells, però talment inarticulat que és indiscernible fins per ells. Els professionals de la paraula són ben incapaços d’aportar-los-en l’expressió. {{gap}}Quan els parlem de la seva sort, triem generalment parlar-los de salaris. Ells, qui, sota la fatiga que els aclapara i que de tot esforç d’atenció en fa un dolor, acullen amb alleujament la fàcil claredat de les xifres. {{gap}}Obliden així que l’objecte del regateig, allò de què es planyen que els forcin a lliurar-ho rebaixat, que els en refusin el preu just, no és altra cosa que la seva ànima. {{gap}}Imaginem ara que el diable està comprant l’ànima d’un desgraciat, i que algú, apiadant-se del desgraciat, intervé en el debat i diu al diable: “És vergonyós de part vostra, d’oferir només tant; la cosa val almenys el doble.” {{gap}}Aquesta farsa sinistra és la que ha jugat el moviment obrer, els seus sindicats, els seus partits, els seus intel·lectuals d’esquerra. {{gap}}Aquest esperit de regateig ja era implícit en la noció de dret que la gent de 1789 tingueren la imprudència de posar al centre de la crida que volgueren llançar a la faç del món. Era, ja d’entrada, destruir-ne la virtut. {{gap}}La noció de dret va lligada a la de repartiment, d’intercanvi, de quantitat. Té quelcom de comercial. Evoca de per si el plet, l’al·legació. El dret només se sosté en un to de reivindicació; i quan s’adopta aquest to, llavors, o bé la força no és lluny rere seu per a confirmar-lo, o bé sense ella és ridícul. {{gap}}Hi ha quantitat de nocions, totes de la mateixa categoria, que són del tot estranyes de per si al sobrenatural i estan tanmateix un xic per sobre de la força bruta. Són totes relatives als costums de la bèstia col·lectiva, emprant el llenguatge de Plató, quan aquesta manté rastres d’algun ensinistrament imposat per l’operació sobrenatural de la gràcia. Quan no en reben contínuament un renovellament d’existència per un retorn de l’operació, quan només en són supervivències, es troben per necessitat subjectes al caprici de la bèstia. {{gap}}Les nocions de dret, de persona, de democràcia són d’aquesta categoria. Bernanos ha tingut el coratge d’observar que, als dictadors, la democràcia no els oposa cap defensa. La persona és per naturalesa sotmesa a la col·lectivitat. El dret, per naturalesa, depèn de la força. Les mentides i els errors que entelen aquestes veritats són extremament perillosos perquè impedeixen de recórrer a l’únic que es troba sostret a la força i en preserva, és a dir, a una altra força, la irradiació de l’esperit. La matèria pesant només en les plantes és capaç de pujar contra la pesantor, per l’energia del sol que el verd de les fulles ha copsat i labora en la saba. Privada de claror, la pesantor i la mort la tornarien a prendre, la planta, progressivament i inexorable. {{gap}}Entre aquestes mentides hi ha la del dret natural, llançada pel segle XVIII materialista. No pas per Rousseau, que era un esperit lúcid, potent, i d’inspiració verament cristiana, sinó per Diderot i els medis de l’''Encyclopédie''. {{gap}}La noció de dret ens ve de Roma i, com tot el que ve de la Roma antiga, que és la dona prenys dels noms de la blasfèmia de què parla l’Apocalipsi, és pagana i no es pot batejar. Els romans, que havien comprès, com Hitler, que la força només té la plenitud de l’eficàcia si va revestida d’unes quantes idees, feien servir la noció de dret per a això. S’hi avé molt. Acusem l’Alemanya moderna de menysprear la noció de dret. Però se n’ha servit fins a la sacietat en les seves reivindicacions de nació proletària. Als qui subjuga, és veritat, de dret els reconeix el d’obeir, però només aquest. La Roma antiga també. {{gap}}Lloar la Roma antiga per haver-nos llegat la noció de dret és singularment escandalós. Car si volem examinar el que era aquesta noció en el seu bressol a fi de discernir-ne la mena, veiem que la propietat era definida pel dret d’ús i d’abús. I, de fet, la major part de les coses on tot propietari tenia el dret d’ús i abús eren éssers humans. {{gap}}Els grecs no la tenien pas, la noció de dret. Ni tenien mots per a expressar-la. S’acontentaven amb el nom de justícia. {{gap}}És per una singular confusió que hàgim pogut assimilar la llei no escrita d’Antígona al dret natural. Als ulls de Creont, no hi havia absolutament res natural, en el que Antígona feia. La jutjava folla. {{gap}}No som pas nosaltres qui el podríem desmentir, Creont, nosaltres que en aquest moment pensem, parlem i actuem exactament com ell. Podem verificar-ho anant al text. {{gap}}Antígona diu a Creont: “No és pas Zeus qui ha publicat aquesta ordenança; no és pas la companya de les divinitats de l’altre món, la Justícia, qui ha establert semblants lleis entre els homes.” Creont intenta convèncer-la que les seves ordres són justes; l’acusa d’haver ultratjat un dels seus germans honorant l’altre perquè així s’acorda el mateix honor a l’impiu que al fidel, al qui ha mort provant de destruir la seva pàtria que al qui ha mort per defensar-la. {{gap}}Ella diu: “Tot amb tot, l’altre món demana lleis iguals.” Ell, amb bon sentit, objecta: “No poden pas ser iguals, la part del brau i la del traïdor.” A ella només se li acudeix aquesta resposta absurda: “¿I qui ho sap, si a l’altre món això és legítim?” {{gap}}L’observació de Creont és perfectament raonable: “Mai un enemic, ni després de mort, és un amic.” La innocentona, però, respon: “Si sóc nada, és per a prendre part, no pas en l’odi, sinó en l’amor.” {{gap}}Creont, llavors, cada cop més raonable: “Vés-te’n, doncs, a l’altre món i, ja que estimar et cal, estima-hi, allà, els d’allà baix.” {{gap}}Efectivament, era ben bé allà, el seu lloc. Car la llei no escrita a què obeïa la noia, lluny de tenir res en comú amb cap dret ni amb res natural, no era altra cosa que l’amor extrem, absurd, que dugué Crist a la Creu. {{gap}}La Justícia, companya de les divinitats de l’altre món, prescriu aquest excés d’amor. Cap dret no el prescriuria. El dret no hi té lligam directe, amb l’amor. {{gap}}Com que la noció de dret és estranya a l’esperit grec, és estranya també a la inspiració cristiana allà on és pura, sense barreja d’heretatge romà, hebraic o aristotèlic. Sant Francesc d’Assís, no ens l’hi imaginem pas, parlant de dret. {{gap}}Si a algú capaç d’escoltar li diem “El que em feu no és just”, podem colpir i desvetllar en la seva deu l’esperit d’atenció i d’amor. No fóra pas el mateix amb paraules com “Tinc dret a...”, “No hi teniu pas dret...”, car contenen una guerra latent i desvetllen l’esperit de guerra. La noció de dret, posada al centre dels conflictes socials, hi fa impossible en l’una i en l’altra part tot matís de caritat. {{gap}}Quan se’n fa un ús gairebé exclusiu és impossible de mantenir fixa la mirada en el verdader problema. El pagès a qui un comprador, al mercat, li fa indiscretament pressió per fer-li vendre els ous a un preu moderat, hi pot molt bé respondre: “Tinc el dret de quedar-me’ls, els ous, si no me n’oferiu un bon preu.” Però la noia que fan entrar per força en un bordell no en parlarà pas, de drets. En tal situació, el mot fóra ridícul, de tan insuficient. {{gap}}És per això que el drama social, anàleg a la segona situació, apareix falsament, per l’ús d’aquest mot, com a anàleg a la primera. {{gap}}L’ús d’aquest mot ha fet, del que hauria hagut de ser un crit sortit del fons de les entranyes, una agra cridòria de reivindicació sense puresa ni eficàcia. {{gap}}La noció de dret comporta, per la seva mediocritat, naturalment, tot seguit, la noció de persona, car el dret és relatiu a les coses personals. És situat en aquest nivell. {{gap}}En afegir al mot de dret el de persona, cosa que implica el dret de la persona al que se’n diu expansió, faríem un mal encara molt més greu. El crit dels oprimits baixaria encara més avall que el to de la reivindicació, prendria el to de l’enveja. {{gap}}Car la persona només s’expandeix quan s’omple de prestigi social; la seva expansió és un privilegi social. No els ho diuen pas, a les masses, això, en parlar-los dels drets de la persona, els diuen el contrari. I elles no tenen prou poder d’anàlisi per a reconèixer-ho clarament per si soles, això; però ho senten, la seva experiència quotidiana els en dóna la certesa. {{gap}}Per a elles, però, això no pot pas ser motiu de rebutjar-la, la consigna. A la nostra època d’intel·ligència obscurida, no hi ha cap mena de dificultat a reclamar per a tothom una part igual de privilegis, de coses que tenen d’essència ser privilegis. És una mena de reivindicació alhora absurda i baixa; absurda, perquè el privilegi és per definició desigual; baixa, perquè no s’ho val, de desitjar-ne. {{gap}}La categoria dels homes que formulen les reivindicacions, que ho formulen tot, que tenen el monopoli del llenguatge, és però una categoria de privilegiats. No seran pas ells qui diran que els privilegis no s’ho valen, de desitjar-ne. No ho pensen pas. Sobretot, si ho deien, fóra indecent. {{gap}}Moltes veritats indispensables que salvarien els homes no es diuen per una causa d’aquesta mena; els qui les podrien dir no les poden formular, els qui les podrien formular no les poden dir. El remei a aquest mal fóra un dels problemes urgents a resoldre per una verdadera política. {{gap}}En una societat inestable, els privilegiats tenen mala consciència. Els uns ho amaguen amb aire desafiant i diuen a les masses: “És del tot convenient que no tingueu privilegis, vosaltres, i que jo en tingui.” Els altres, amb aire de benvolença, els diuen: “Reclamo per a tots vosaltres una part de privilegis igual que la que tinc.” {{gap}}La primera actitud és odiosa. La segona manca de bon sentit. És, a més, massa fàcil. {{gap}}L’una i l’altra atien el poble a córrer per la via del mal, a allunyar-se del seu únic i veritable bé, que no és a les seves mans però que, en cert sentit, té tan a prop. El poble és molt més a prop del bé autèntic, deu de bellesa, veritat, joia i plenitud, que no els qui li acorden la seva compassió. Però, en no ser-hi ni saber com anar-hi, tot s’esdevé com si en fos infinitament lluny. Els qui parlen per ell, els qui li parlen, són tan incapaços com ell de comprendre l’aflicció en què es troba i la plenitud de bé que té a l’abast. I al poble li és indispensable, de ser comprès. {{gap}}La desgràcia és de per si inarticulada. Els desgraciats supliquen silenciosament que hom els forneixi mots per a expressar-se. Hi ha èpoques en què no se’ls escolta. N’hi ha d’altres en què hom els en forneix, de mots, però mal triats, perquè els qui els hi trien hi són estranys, a la desgràcia que interpreten. {{gap}}Al més sovint, en són lluny pel lloc on els han posat les circumstàncies. Però fins i tot si hi són a prop o n’han format part en cap període de la seva vida fins i tot recent, hi són tanmateix estranys perquè s’hi han fet estranys de seguida que han pogut. {{gap}}Al pensament, tant li repugna de pensar la desgràcia com a la carn viva li repugna la mort. L’ofrena voluntària d’un cérvol avançant pas a pas per presentar-se a les dents d’una canilla és possible aproximadament en el mateix grau que, de la part d’un esperit amb la facultat d’eximir-se’n, l’acte d’atenció adreçat a una desgràcia real i tot propera. {{gap}}Allò que, essent indispensable al bé, és impossible per naturalesa, és sempre possible sobrenaturalment. {{gap}}El bé sobrenatural no és pas una mena de suplement del bé natural, com, Aristòtil ajudant-hi, voldríem persuadir-nos-en per al nostre gran confort. Fóra agradable que fos així, però no és així. En tots els problemes punyents de l’existència humana, només es pot triar entre el bé sobrenatural i el mal. {{gap}}Ficar, a la boca dels desgraciats, mots que pertanyen a la regió mitjana dels valors, tals com democràcia, dret o persona, és fer-los un present no susceptible d’aportar-los cap bé i que inevitablement els fa molt mal. {{gap}}Aquestes nocions no hi tenen lloc, al cel, estan suspeses en l’aire i justament per això són incapaces de mossegar la terra. {{gap}}Tan sols la llum que davalla contínuament del cel aporta a l’arbre l’energia que li fa enfonsar profundament en terra les potents arrels. L’arbre, en veritat, és arrelat al cel. {{gap}}Només el que ve del cel és susceptible d’imprimir realment una marca damunt la terra. {{gap}}Si volem armar eficaçment els malaurats, només els cal ficar-los a la boca mots l’estança pròpia dels quals sigui al cel, per damunt del cel, a l’altre món. No ho hem pas de témer, que sigui impossible. La desgràcia disposa l’ànima a rebre àvidament, a beure, tot el que ve d’aquell lloc. És de proveïdors, no de consumidors, del que hi ha mancança per a aquesta mena de productes. {{gap}}El criteri per a la tria dels mots és fàcil de reconèixer i d’emprar. Els malaurats, colgats de mal, aspiren al bé. Cal donar-los solament mots que expressin només bé, bé en estat pur. La discriminació és fàcil. Els mots a què es pugui afegir res que designi cap mal són estranys al bé pur. Expressem un blasme, quan diem: “Posa la seva persona davant de tot.” La persona és, doncs, estranya al bé. Podem parlar d’un abús de la democràcia. La democràcia és, doncs, estranya al bé. La possessió d’un dret implica la possibilitat de fer-ne un bon ús o un mal ús. El dret és, doncs, estrany al bé. Contràriament, l’acompliment d’una obligació, sempre, a tot arreu, és un bé. La veritat, la bellesa, la justícia, la compassió, sempre, a tot arreu, són béns. {{gap}}Quan es tracta de les aspiracions dels malaurats, per a estar segurs que diem el que cal, n’hi ha prou de limitar-se als mots i frases que expressen sempre, a tot arreu, en tota circumstància, únicament bé. {{gap}}És un dels dos únics serveis que els podem fer amb mots. L’altre és trobar mots que expressin la veritat de la seva desgràcia, mots que, travessant les circumstàncies exteriors, facin sensible el crit, sempre llançat en el silenci, “¿Per què em fan mal?” {{gap}}Per a això no han pas de comptar amb els homes de talent, les personalitats, les celebritats, ni amb els homes de geni en el sentit en què emprem ordinàriament el mot geni, l’ús del qual confonem amb el del mot talent. Només poden comptar amb els genis de primer ordre, el poeta de la ''Ilíada'', Èsquil, Sòfocles, Shakespeare en escriure ''Lear'', Racine en escriure ''Phèdre''. No són gaires. {{gap}}Però hi ha quantitat d’éssers humans que, en ser mal o mediocrement dotats per la natura, semblen infinitament inferiors no pas només a Homer, Èsquil, Sòfocles, Shakespeare i Racine sinó també a Virgili, Corneille i Hugo, però que tanmateix viuen al regne dels béns impersonals, on els darrers no van entrar. {{gap}}Un idiota de poble, en sentit literal, que estimi realment la veritat, encara que només emeti balbuceigs, és, pel pensament, infinitament superior a Aristòtil. S’acosta infinitament més a Plató que no mai hi hagi estat Aristòtil. Té geni, mentre que amb Aristòtil només s’hi avé el mot talent. Si una fada li proposés de canviar la seva sort per un destí anàleg al d’Aristòtil, per a ell la saviesa fóra refusar sense dubtar un segon. Però no ho sap. Ningú l’hi diu. Tothom li diu el contrari. L’hi hem de dir. Els hem d’encoratjar, els idiotes, la gent sense talent, la gent de talent mediocre o poc superior al mitjà que tenen geni. No ho hem pas de témer, que els fem tornar orgullosos. L’amor de la veritat va sempre acompanyat d’humilitat. El geni real no és altra cosa que la virtut sobrenatural d’humilitat en el domini del pensament. {{gap}}En comptes d’encoratjar el floriment dels talents, com es proposaven al 1789, cal estimar i escalfar amb tendre respecte el creixement del geni; car només els herois realment purs, els sants i els genis poden ser un ajut dels malaurats. Entremig, la gent de talent, d’intel·ligència, d’energia, de caràcter, de forta personalitat fan de pantalla i l’impedeixen, l’ajut. No cal fer-li cap mal, a la pantalla, cal deixar-la suaument de banda, procurant que se n’adoni al menys possible. I cal trencar la pantalla molt més perillosa, la del col·lectiu, suprimint tota la part de les nostres institucions i costums on hi hagi res de l’esperit de partit. Ni les personalitats ni els partits els acorden mai audiència, a la veritat o a la desgràcia. {{gap}}Hi ha una aliança natural, entre veritat i desgràcia, car l’una i l’altra són suplicants mudes, eternament condemnades a estar-se davant nostre sense veu. {{gap}}Com el vagabund que, acusat al correccional d’haver agafat una pastanaga d’un camp, s’està dret davant el jutge, el qual, còmodament assegut, enfila elegantment preguntes, comentaris i facècies mentre l’altre amb prou feines arriba al balbuceig, és així com s’està la veritat davant la intel·ligència, ocupada aquesta elegantment a enfilar opinions. {{gap}}El llenguatge, fins en l’home que aparentment calla, és sempre allò que formula les opinions. La facultat natural que en diem intel·ligència és relativa a les opinions i al llenguatge. El llenguatge enuncia relacions. Però n’enuncia poques, perquè té lloc en el temps. Si és confús, vague, poc rigorós, sense ordre, si el qui l’emet o el qui l’escolta té una feble capacitat de mantenir un pensament present a l’esperit, llavors és buida o quasi buida de tot contingut real de relacions. Si és perfectament clar, precís, rigorós, ordenat, si s’adreça a un esperit que, havent concebut un pensament, és capaç de mantenir-lo present mentre en concep un altre, i de mantenir presents aquests dos mentre en concep un tercer i així successivament, en aquest cas el llenguatge pot ser relativament ric de relacions. Però, com tota riquesa, aquesta riquesa relativa és una atroç misèria, comparada amb la perfecció, que és l’únic desitjable. {{gap}}Fins en el millor dels casos, un esperit tancat en el llenguatge és en presó. El seu límit és la quantitat de relacions que els mots poden presentar alhora al seu esperit. Resta en la ignorància dels pensaments que impliquin la combinació d’un nombre de relacions més gran; aquests pensaments són fora del llenguatge, no formulables, encara que siguin perfectament rigorosos i clars i encara que cadascuna de les relacions a què responen sigui expressable en mots perfectament precisos. Així, l’esperit es mou en un espai tancat de veritat parcial, que d’altra banda pot ser més o menys gran, sense poder fer mai ni una ullada al que hi ha al defora. {{gap}}Si un esperit captiu ignora la seva captivitat, viu en l’error. Si l’ha reconeguda, ni que sigui una desena de segon, i s’ha afanyat a oblidar-la per no patir, viu en la mentida. Homes d’intel·ligència extremament brillant poden néixer, viure i morir en l’error o la mentida. En ells, la intel·ligència no és cap bé ni fins cap avantatge. La diferència entre homes més o menys intel·ligents és com la diferència entre criminals condemnats de per vida a l’empresonament cel·lular en cel·les més o menys grans. L’home intel·ligent i orgullós de la seva intel·ligència s’assembla al condemnat orgullós de tenir una cel·la gran. {{gap}}L’esperit que sent la seva captivitat se la voldria dissimular. Si l’horroritza la mentida, no ho farà pas, però. Li caldrà, llavors, patir molt. Ventarà cops contra la paret fins a esmortir-se; se’n revindrà, es mirarà la paret amb por i, després, un dia, recomençarà els cops fins a tornar a esmortir-se; i així successivament, sense fi, sense esperança. Un dia, però, se’n revindrà a l’altra banda del mur. {{gap}}Potser encara està captiu, en un espai tan sols més gran. ¿I què hi fa, això? Des d’ara té la clau, el secret que fa caure tots els murs. Es troba enllà del que els homes en diuen intel·ligència, es troba allà on comença la saviesa. {{gap}}Tot esperit tancat pel llenguatge és tan sols capaç d’opinions. Tot esperit esdevingut capaç de copsar pensaments inexpressables per la multitud de relacions que s’hi combinen, més rigorosos i lluminosos que els que expressi el llenguatge més precís, tot esperit arribat a aquest punt habita ja en la veritat. La certesa i la fe sense ombra li pertanyen. I poc importa si al començament tenia poca o molta intel·ligència, si estava en una cel·la estreta o ampla. L’únic que importa és que, havent arribat al límit de la seva intel·ligència, la que sigui, l’ha traspassada. Un idiota de poble és tan a prop de la veritat com un infant prodigi. L’un i l’altre en són separats només per una paret. Sense haver passat pel propi anorreament, sense haver restat molt temps en un estat d’extrema i total humiliació, no s’hi entra pas, a la veritat. {{gap}}És el mateix obstacle que s’oposa al coneixement de la desgràcia. Així com la veritat és diferent de l’opinió, la desgràcia és diferent del sofriment. La desgràcia és un mecanisme de trencar l’ànima; l’home que hi és agafat és com l’obrer atrapat per les dents de la màquina. No és més que una cosa esqueixada i sangonent. {{gap}}El grau i la naturalesa del sofriment que és pròpiament una desgràcia poden ser molt diferents segons els éssers humans. Depenen sobretot de la quantitat d’energia vital en el moment inicial i de l’actitud davant el sofriment. {{gap}}El pensament humà no la pot reconèixer, la realitat de la desgràcia. Si algú la reconeix, s’ha de dir: “Un joc de circumstàncies que no controlo em pot arrabassar qualsevol cosa, comprès tot allò talment meu que ho considero que sóc jo. No hi ha res en mi que no pugui perdre. Un atzar, en qualsevol moment, pot abolir el que sóc i canviar-ho per un tant se val el què de vil i menyspreable.” {{gap}}Pensar això amb tota l’ànima és experimentar el no res. És l’estat d’extrema i total humiliació, que és també la condició del pas a la veritat. És una mort de l’ànima. És per això que, en l’ànima, l’espectacle de la nua desgràcia hi causa la mateixa retractació que en la carn la proximitat de la mort. {{gap}}Pensem en els morts amb pietat quan els evoquem només amb l’esperit, o quan petgem tombes o els veiem convenientment disposats en un llit. Però la visió de certs cadàvers, com ara els caiguts al camp de batalla, d’aspecte alhora sinistre i grotesc, causa horror. La mort apareix nua, sense vestir, i la carn se n’estremeix. {{gap}}La desgràcia, quan la distància material o moral permet de veure-la només de manera vaga, confusa, sense distingir-la del simple sofriment, inspira a les ànimes generoses una tendra pietat. Però quan un joc qualsevol de circumstàncies fa que, de sobte, en alguna banda, se’ns reveli nua, com a cosa destructiva, mutilació o lepra de l’ànima, ens estremim i reculem. I els desgraciats experimenten, davant de si mateixos, el mateix estremiment d’horror. {{gap}}Escoltar algú és posar-se al seu lloc, quan parla. Posar-se al lloc d’un ésser d’ànima mutilada per la desgràcia o en perill imminent de ser-ho és anihilar la pròpia ànima. És més difícil que no el suïcidi per a l’infant content de viure. Els desgraciats, així, no són escoltats. Es troben en l’estat en què es trobaria aquell a qui haurien tallat la llengua i a moments oblidés la seva invalidesa. Els llavis es mouen i cap so colpeja les orelles. Per la certesa de no ser sentits, són, en l’ús del llenguatge, ràpidament ferits d’impotència. {{gap}}És per això que no hi ha esperança per al vagabund que s’està allà dret davant el magistrat. Si enmig dels balbuceigs li surt res punyent, que travessi l’ànima, no ho sentiran ni el magistrat ni els espectadors. És un crit mut. I els desgraciats gairebé sempre són, ells amb ells, igual de sords. I cada desgraciat, per l’opressió de la indiferència general, intenta, amb la mentida o la inconsciència, de fer-se el sord a si mateix. {{gap}}Només l’operació sobrenatural de la gràcia fa passar una ànima pel seu propi anihilament fins al lloc on es cull l’espècie d’atenció, l’única, que permet d’estar atent a la veritat i a la desgràcia. És la mateixa per als dos objectes. És una atenció intensa, pura, sense mòbil, gratuïta, generosa. I aquesta atenció és amor. {{gap}}Com que la desgràcia i la veritat tenen necessitat, per a ser escoltades, de la mateixa atenció, l’esperit de justícia i de veritat només en fan un. L’esperit de justícia i de veritat no és altra cosa que una certa mena d’atenció, que és pur amor. {{gap}}Per una disposició eterna de la Providència, tot el que un home en qualsevol domini produeix, quan l’esperit de justícia i de veritat el domina, va revestit de l’esclat de la bellesa. {{gap}}La bellesa és el misteri suprem d’aquí baix. És un esclat que sol·licita l’atenció, però no li aporta cap mòbil perquè duri. La bellesa sempre promet i mai no dóna res; suscita una fam, però sense aliment per a la part de l’ànima que aquí baix intenta assaciar-se; només duu aliment per a la part de l’ànima que mira. Suscita el desig, i fa sentir clarament que en ella no hi ha res a desitjar, car volem sobretot que d’ella no en canviï res. Si no cerquem maneres de sortir del deliciós turment que infligeix, a poc a poc el desig es transforma en amor, i se’ns forma un germen de la facultat d’atenció gratuïta i pura. {{gap}}Com més repugnant és la desgràcia, més sobiranament bella és la seva verdadera expressió. Podem posar d’exemples, en segles recents, ''Phèdre'', ''L’École des femmes'', ''Lear'', els poemes de Villon, però encara molt més les tragèdies d’Èsquil i Sòfocles, i molt més encara la ''Ilíada'', el Llibre de Job, certs poemes populars, i encara molt més els relats de la Passió en els Evangelis. L’esclat de la bellesa és estès sobre la desgràcia per la claror de l’esperit de justícia i d’amor, l’únic que permet al pensament humà d’esguardar i reproduir la desgràcia tal com és. {{gap}}També, cada vegada que un fragment de veritat inexpressable passa a uns mots que, sense poder contenir la veritat que els ha inspirats, tenen amb ella una correspondència tan perfecta que fa que aportin un suport a tot esperit desitjós de trobar-la, cada vegada que és així, un esclat de bellesa s’estén sobre aquests mots. {{gap}}Tot el que procedeix de l’amor pur és il·luminat per l’esclat de la bellesa. {{gap}}A l’interior de la cel·la on tot pensament humà està d’entrada empresonat, hi és sensible, la bellesa, tot i que molt confusament i barrejada amb moltes falses imitacions. La veritat i la justícia de llengua tallada no poden esperar cap altre socors que el seu. Tampoc no en té, de llengua, ella; no parla; no diu res. Però té veu per a cridar. Crida, i mostra la justícia i la veritat, que no tenen veu. Com el gos que lladra cridant la gent a vora l’amo, que jau inanimat damunt la neu. {{gap}}Justícia, veritat i bellesa són germanes i aliades. Amb tres mots tan bells, no n’hi ha pas necessitat, de cercar-ne d’altres. {{gap}}La justícia consisteix a vetllar perquè als homes no se’ls faci mal. A un ésser humà se li fa mal quan interiorment crida: “¿Per què em fan mal?” Sovint s’equivoca quan prova de veure quin mal li fan, qui són els qui n’hi fan, per què n’hi fan. Però el crit és infal·lible. {{gap}}L’altre crit que se sent sovint: “¿Per què en tal té més que no jo?” té relació amb el dret. Cal aprendre a distingir els dos crits i fer callar el segon tant com es pugui, amb el mínim de brutalitat, ajudant-se d’un codi, dels tribunals ordinaris i de la policia. Per a formar els esperits capaços de resoldre els problemes situats en aquest domini, n’hi ha prou amb l’Escola de Dret. {{gap}}Però el crit: “¿Per què em fan mal?” posa problemes tot altres, per als quals és indispensable l’esperit de veritat, de justícia i d’amor. {{gap}}En tota ànima humana hi puja contínuament la demanda que no li facin mal. El text del Pater adreça aquesta demanda a Déu. Però Déu només té el poder de preservar del mal la part eterna de l’ànima que ha entrat en contacte real i directe amb ell. La resta de l’ànima, i l’ànima sencera de tothom qui no hagi rebut la gràcia del contacte real i directe amb Déu, està abandonada als volers dels homes i als atzars de les circumstàncies. {{gap}}Així, és cosa dels homes, vetllar perquè no es faci mal als homes. {{gap}}En aquell a qui fan mal, verament n’hi penetra, de mal. No pas només el dolor, el sofriment, ans el propi horror del mal. Així com els homes tenen el poder de transmetre’s bé els uns als altres, també tenen el poder de transmetre’s mal. Podem transmetre mal a un ésser humà afalagant-lo, aportant-li benestar, plaers; però al més sovint els homes transmeten mal als homes fent-los mal. {{gap}}La Saviesa eterna, però, no deixa pas l’ànima humana enterament a mercè de l’atzar dels esdeveniments i del voler dels homes. El mal infligit des de fora a un ésser humà en forma de ferida exaspera el desig de bé i suscita així automàticament la possibilitat d’un remei. Quan la ferida ha penetrat profundament, el bé desitjat és el bé perfectament pur. La part de l’ànima que demana “¿Per què em fan mal?” és la part profunda que en tot ésser humà, fins en el més embrutit, s’ha mantingut des de la primera infantesa perfectament intacta i perfectament innocent. {{gap}}Preservar la justícia, protegir els homes de tot mal, és primerament impedir que els facin mal. Per a aquells a qui han fet mal, és esborrar-ne les conseqüències materials, posar-los en situació tal que la ferida, si no ha penetrat massa a fons, es guareixi naturalment amb el benestar. Però per als qui la ferida ha esquinçat tota l’ànima és, a més i abans de res, calmar-los la set donant-los a beure bé perfectament pur. {{gap}}Hi pot haver l’obligació d’infligir mal per suscitar aquesta set a fi de curullar-la. És en això que consisteix el càstig. Els qui s’han tornat estranys al bé fins al punt de mirar d’escampar el mal al seu voltant només es poden reintegrar al bé per la inflicció del mal. Cal infligir-los-en fins que en el fons se’ls desvetlli la veu perfectament innocent que diu tota sorpresa “¿Per què em fan mal?” Aquesta part innocent de l’ànima del criminal cal que rebi aliment i creixi, fins que dins l’ànima es constitueixi en tribunal per a jutjar els crims passats, condemnar-los i, tot seguit, amb el socors de la gràcia, perdonar-los. L’operació del càstig, llavors, s’ha acabat; el culpable s’ha reintegrat al bé, i ha de ser públicament i solemne reintegrat a la ciutat. {{gap}}El càstig no és altra cosa que això. Fins i tot la pena capital, per bé que exclou en sentit literal la reintegració a la ciutat, no ha de ser altra cosa. El càstig és únicament un procediment per a subministrar bé pur a homes que no el desitgen; l’art de punir és l’art de desvetllar en els criminals, pel dolor o fins per la mort, el desig de bé pur. {{gap}}Però hem perdut del tot fins la noció de càstig. Ja no ho sabem, que consisteix a subministrar bé. Per a nosaltres, s’atura en la inflicció del mal. És per això que hi ha una cosa, una de sola, en la societat moderna, encara més horrorosa que no el crim, que és la justícia repressiva. {{gap}}Fer de la idea de justícia repressiva el mòbil central en l’esforç de guerra i de revolta és més perillós del que ningú es pugui imaginar. Cal fer servir la por per minorar l’activitat criminal dels covards, però és horrible fer de la justícia repressiva, tal com en la nostra ignorància la concebem avui, el mòbil dels herois. {{gap}}Cada cop que un home d’avui parla de càstig, de retribució, de justícia en el sentit punitiu, es tracta tan sols de la més baixa revenja. {{gap}}Aquest tresor del sofriment i de la mort violenta, que Crist prengué per a ell i ofereix tan sovint a aquells qui estima, d’aquest tresor en fem tan poc cas, que el llancem als éssers que veiem més vils, sabent que no en faran ús, i sense cap intenció d’ajudar-los-hi, a trobar aquest ús. {{gap}}Als criminals, el verdader càstig; als malaurats que la desgràcia ha mossegat fins al fons de l’ànima, una ajuda capaç de dur-los a apaivagar la set en les deus sobrenaturals; a tots els altres, un xic de benestar, molt de bellesa, i la protecció contra els qui els farien mal; a tot arreu, la limitació rigorosa del tumult de les mentides, de les propagandes i de les opinions, i l’establiment d’un silenci on la veritat pugui germinar i madurar; és això el que és degut als homes. {{gap}}Per a assegurar-los-ho, això, als homes, només es pot comptar amb els éssers que han passat a l’altra banda d’un cert límit. Es dirà que són massa poc nombrosos. Són probablement rars, i tanmateix no es poden comptar; la major part no es veuen. El bé pur només és enviat del cel aquí baix en quantitat imperceptible, sigui en cada ànima, sigui en la societat. “El gra de mostassa és la grana més petita de totes.” Prosèrpina menjà només un gra de magrana. La perla colgada al fons d’un camp no és pas visible. Poc el notem, el llevat, barrejat amb la pasta. {{gap}}Però, així com fan catalitzadors o bacteris en les reaccions químiques, de què el llevat n’és un exemple, igualment, en les coses humanes, hi operen decisivament per la sola presència els imperceptibles grans de bé pur, si es posen on cal. {{gap}}¿Com, però, posar-los on cal? {{gap}}Molt, d’això, se n’acompliria si, entre els qui tenen el càrrec de mostrar al públic coses a lloar, a admirar, a esperar, a cercar, a demanar, n’hi hagués uns quants que almenys interiorment decidissin de menysprear absolutament i sense excepció tot el que no és bé pur, perfecció, veritat, justícia, amor. {{gap}}Molt més se’n faria si la major part dels qui avui detenen trossos d’autoritat espiritual sentissin l’obligació de només proposar, a les aspiracions dels homes, sempre, bé real i perfectament pur. {{gap}}Quan es parla del poder de les paraules es tracta sempre d’un poder d’il·lusió i d’error. Però, per efecte d’una disposició providencial, hi ha mots que, si se’n fa un bon ús, tenen en si la virtut d’il·luminar i moure vers el bé. Són els mots a què correspon una perfecció absoluta i incopsable per nosaltres. La virtut d’il·luminació i de tracció vers el cim resideix justament en aquests mots, en aquests mots com a tals, no pas en cap concepció. Car fer-ne un bon ús és, abans de res, no fer-los correspondre cap concepció. El que expressen és inconcebible. {{gap}}Déu i veritat en són uns. També justícia, amor, bé. {{gap}}Són perillosos d’emprar, uns tals mots. Usar-los és una ordalia. Perquè se’n faci un ús legítim, cal no tancar-los en cap concepció humana i alhora afegir-los concepcions i accions inspirades directament i exclusiva per la seva claror. Altrament, són ràpidament reconeguts per tothom com a mentida. {{gap}}Són uns companys incòmodes, aquests mots. D’altres, com dret, democràcia i persona, són més còmodes. Per aquesta raó són naturalment preferibles als ulls dels qui, fins amb bones intencions, assumeixen funcions públiques. Les funcions públiques no tenen altra significació que la possibilitat de fer bé als homes, i els qui les assumeixen amb bones intencions volen escampar bé sobre els seus contemporanis; però cometen generalment l’error de creure que el podran, d’entrada, comprar a preu de saldo. {{gap}}Els mots de la regió mitjana, dret, democràcia, persona, són de bon usar en la seva regió, la de les institucions mitjanes. Però la inspiració de què procedeixen totes les institucions, de què en són com la projecció, reclama un altre llenguatge. {{gap}}La subordinació de la persona al col·lectiu és, per naturalesa, com la del gram al quilogram en la balança. Però una balança pot ser tal que el quilogram cedeixi al gram. N’hi ha prou que un braç sigui més de mil vegades més llarg que l’altre. La llei de l’equilibri preval sobiranament sobre les desigualtats de pes. Però mai el pes inferior vencerà el superior sense una relació entre ells on hi hagi cristal·litzat la llei de l’equilibri. {{gap}}Igualment, la persona no pot ser protegida contra el col·lectiu, ni la democràcia assegurada, si no és per una cristal·lització en la vida pública del bé superior, que és impersonal i sense relació amb cap forma política. {{gap}}El mot de persona, és veritat, és sovint aplicat a Déu. Però en el passatge en què Crist proposa Déu als homes com a model d’una perfecció que els és manat d’acomplir, no hi ajunta només la imatge d’una persona, sinó sobretot la d’un ordre impersonal: “Feu-vos fills del vostre Pare, el del cel, que fa alçar el sol sobre bons i dolents i davallar la pluja sobre justos i injustos.” {{gap}}Aquest ordre impersonal i diví de l’univers té d’imatges, entre nosaltres, la justícia, la veritat, la bellesa. Res d’inferior a aquestes coses no és digne de servir d’inspiració als homes que accepten de morir. {{gap}}Per damunt de les institucions destinades a protegir el dret, les persones, les llibertats democràtiques, cal inventar-ne d’altres de destinades a discernir i a abolir tot el que, en la vida contemporània, esclafa les ànimes sota la injustícia, la mentida i la lletjor. {{gap}}Cal inventar-les, car es desconeixen, i és impossible de dubtar que són indispensables. <br /><br /> [[fr:Écrits de Londres et dernières lettres/La Personne et le Sacré 01/Collectivité-Personne-Impersonnel-Droit-Justice]] depfbcvu856970ml2wieyin2xdnzfw2 185582 185581 2026-08-30T15:14:13Z Jobuma3 11699 185582 wikitext text/x-wiki {{Encapçalament|Col·lectivitat-Persona-Impersonal-Dret-Justícia|[[Autor:Simone Weil|Simone Weil]]| |Idioma=francès|Traductor=Jobuma}} <br/> <div class=prose> {{gap}}“No m’interesseu, vós.” Són unes paraules que ningú pot adreçar a un altre sense cometre una crueltat i ferir la justícia. {{gap}}“La vostra persona no m’interessa.” Aquestes paraules poden tenir lloc en una conversa afectuosa entre amics pròxims sense ferir el que hi hagi de més delicadament susceptible en l’amistat. {{gap}}Igualment, hom dirà, sense rebaixar-se: “La meva persona no compta”, però no pas: “Jo no compto.” {{gap}}És la prova que el vocabulari del corrent de pensament modern dit personalista és erroni. I, en aquest domini, allà on hi ha un greu error de vocabulari és difícil que no hi hagi un greu error de pensament. {{gap}}Hi ha en cada home alguna cosa de sagrat. No és pas la seva persona, però. Ni és tampoc la persona humana. És ell, aquest home, simplement. {{gap}}Heus ací un vianant pel carrer que té els braços llargs, blaus els ulls, un esperit on passen pensaments que ignoro però que potser són mediocres. {{gap}}No és pas la seva persona ni la persona humana en ell, el que m’és sagrat. És ell. Tot ell, sencer. Els braços, els ulls, els pensaments, tot. No atemptaria contra res de tot això sense escrúpols infinits. {{gap}}Si el que per a mi és sagrat en ell fos la persona humana, podria fàcilment buidar-li els ulls. Un cop cec, fóra una persona humana exactament igual que abans. No la hi hauria tocada gens, la persona humana. Només li hauria buidat els ulls. {{gap}}Definir el respecte a la persona humana és impossible. I no és només impossible de definir amb paraules. Moltes nocions lluminoses es troben en aquest cas. Però aquesta noció, a més, no es pot concebre; no es pot definir, delimitar, amb una operació muda del pensament. {{gap}}Prendre per regla de la moral pública una noció impossible de definir i de concebre és deixar passar tota mena de tirania. {{gap}}La noció de dret, llançada al món el 1789, ha estat, per la seva insuficiència interna, impotent per a exercir la funció que se li confiava. {{gap}}Amalgamar dues funcions insuficients en parlar dels drets de la persona humana no ens durà pas més lluny. {{gap}}¿Què és el que m’impedeix exactament de buidar-li els ulls a aquest home, si en tinc la llibertat i això em distreu? {{gap}}Encara que em sigui sagrat tot ell, no m’és pas sagrat des de tots els punts de vista, en tots els aspectes. No m’és pas sagrat en tant que té els braços llargs, en tant que els seus ulls són blaus, en tant que els seus pensaments són potser mediocres. Ni, si és duc, en tant que és duc. Ni, si és drapaire, en tant que és drapaire. No és res de tot això el que em retindria la mà. {{gap}}El que me la retindria és saber que, si algú li buidava els ulls, se li esquinçaria l’ànima pel pensament que li fan mal. {{gap}}Hi ha, des de la més tendra infantesa fins a la tomba, al fons del cor de tot ésser humà, alguna cosa que, malgrat tota l’experiència dels crims comesos, soferts i observats, espera invenciblement que hom li faci bé, no pas mal. Abans de res, és això, el que en tot ésser humà hi és sagrat. {{gap}}La sola deu del sagrat és el bé. De sagrat només hi ha el bé i el que és relatiu al bé. {{gap}}Aquesta part profunda, infantil, del cor que espera sempre bé, no és pas la que està en joc en la reivindicació. El noiet que vigila gelosament si al seu germà no li han pas dat un tros de pastís un xic més gran que a ell cedeix a un mòbil vingut d’una part molt més superficial de l’ànima. El mot de justícia té dues significacions molt diferents, en relació amb aquestes dues parts de l’ànima. Només la primera, importa. {{gap}}Cada cop que al fons d’un cor humà hi sorgeix el plany infantil que ni Crist pogué contenir, “¿Per què em fan mal?”, certament hi ha injustícia. Car si, com passa sovint, hi ha aquí només l’efecte d’un error, la injustícia consisteix llavors en la insuficiència de l’explicació. {{gap}}Els qui infligeixen els cops que provoquen aquest crit cedeixen a mòbils diferents segons el caràcter i segons el moment. N’hi ha que en certs moments hi troben una voluptat, en aquest crit. Molts ignoren que és cridat. Car és un crit silenciós que només sona en el secret del cor. {{gap}}Aquests dos estats d’esperit són més acostats que no sembla. El segon només és un mode afeblit del primer. Aquesta ignorància és mantinguda amb complaença, perquè afalaga el cor i també conté una voluptat. Els nostres volers no tenen altres límits que les necessitats de la matèria i l’existència d’altres humans al nostre entorn. Tot engrandiment imaginari d’aquests límits és voluptuós i, així, hi ha voluptat en tot allò que fa oblidar la realitat dels obstacles. És per això que els daltabaixos, com la guerra i la guerra civil, que buiden les existències humanes de la seva realitat, que semblen fer-ne titelles, són tan embriagadors. També és per això que l’esclavatge, als amos, els és tan agradable. {{gap}}En aquells qui han patit massa cops, com els esclaus, aquesta part del cor a què el mal infligit fa cridar de sorpresa sembla morta. Però no ho és mai del tot. Només, ja no pot cridar. S’ha establert en un estat de gemegament sord i ininterromput. {{gap}}Però fins en aquells en qui el poder del crit roman intacte, aquest crit gairebé no arriba a expressar-se ni per dins ni per fora en mots seguits. Al més sovint, els mots que el proven de traduir sonen completament falsos. {{gap}}Això és tant menys evitable que els qui tenen al més sovint l’ocasió de sentir que els fan mal són els qui saben menys de parlar. No hi ha res més horrorós, per exemple, que veure en un tribunal com un malaurat balboteja davant el magistrat mentre aquest, en llenguatge elegant, fa tot de brometes. {{gap}}Tret de la intel·ligència, la sola facultat humana verament interessada en la llibertat d’expressió pública és aquesta part del cor que crida contra el mal. Com que no se sap expressar, però, per a ella la llibertat és poca cosa. Cal, primerament, que l’educació pública sigui tal que li forneixi, tant com pugui, mitjans d’expressió. Després, per a l’expressió pública de les opinions, cal un règim que es defineixi menys per la llibertat que per una atmosfera de silenci i atenció on aquest crit feble i maldestre es pugui fer sentir. Cal, finalment, un sistema d’institucions que, tant com es pugui, encamini a les funcions de comandament els homes capaços i desitjosos de sentir-lo i de comprendre’l, aquest crit. {{gap}}És clar que un partit ocupat en la conquesta o en la conservació del poder governamental només hi pot veure soroll, en aquests crits. Hi reaccionarà diferentment segons que aquest soroll li dificulti el de la propaganda o, al contrari, l’hi amplifiqui. Però en cap cas no serà capaç d’una atenció tendra i endevinatòria per a discernir-ne el significat. {{gap}}A un grau més petit, s’esdevé el mateix en les organitzacions que, per contagi, imiten els partits, és a dir, quan la vida pública, en totes les organitzacions, inclosos els sindicats i fins les Esglésies, és dominada pel joc dels partits. {{gap}}Clarament, els partits i les organitzacions similars són igual d’estranys als escrúpols de la intel·ligència. {{gap}}Quan la llibertat d’expressió es redueix de fet a la llibertat de propaganda per a les organitzacions d’aquesta mena, les úniques parts de l’ànima humana que mereixen d’expressar-se no són lliures de fer-ho. O ho són a un grau infinitesimal, amb prou feines més que en el sistema totalitari. {{gap}}És el cas, doncs, en una democràcia, on el joc dels partits regula la distribució del poder, és a dir, en això que nosaltres, francesos, hem anomenat fins ara democràcia. Car no en coneixem d’altra. Cal, doncs, inventar una altra cosa. {{gap}}El mateix criteri, aplicat de manera anàloga a tota institució pública, pot menar a conclusions igualment manifestes. {{gap}}No és pas la persona allò que aporta aquest criteri. El crit de dolorosa sorpresa que suscita al fons de l’ànima la inflicció del mal no en té res, de personal. Perquè surti, no n’hi ha pas prou amb un atac a la persona i als seus desigs. Sempre surt per la sensació d’un contacte amb la injustícia a través del dolor. És sempre, en el darrer dels homes com en Crist, una protesta impersonal. {{gap}}S’alcen també molt sovint crits de protesta personal, però no tenen importància; podem provocar-ne tants com vulguem sense violar res sagrat. {{gap}}El que és sagrat, ben lluny de ser-ho la persona, és el que, en l’ésser humà, és impersonal. {{gap}}Tot el que en l’home és impersonal és sagrat, i només això. {{gap}}En la nostra època, en què escriptors i científics han usurpat tan estranyament el lloc als sacerdots, el públic, amb una complaença no gens fonamentada en la raó, creu que les facultats artístiques i científiques són sagrades. És generalment considerat evident, tot i que sigui ben lluny de ser-ho. Quan hom creu haver-ne de donar un motiu, al·lega que el joc d’aquestes facultats es troba entre les formes més altes d’expansió de la persona humana. {{gap}}Sovint, efectivament, només és això. En aquest cas, és fàcil d’adonar-se del que val i del que dóna. {{gap}}Dóna actituds envers la vida tals com aquella, tan comuna al nostre segle, expressada per l’horrible frase de Blake: “Val més ofegar un infant al bressol que no pas conservar dins nostre un desig insatisfet.” O tals com la que ha fet néixer la concepció de l’acte gratuït. Dóna una ciència on es reconeixen totes les menes possibles de normes, de criteris i de valors, tret de la veritat. {{gap}}El cant gregorià, les esglésies romàniques, la ''Ilíada'', la invenció de la geometria, en els éssers pels quals passaren fins a arribar a nosaltres, no hi foren pas ocasions d’expansió. {{gap}}La ciència, l’art, la literatura, la filosofia, que només són formes d’expansió de la persona, constitueixen un domini on s’acompleixen reeiximents esclatants, gloriosos, que fan viure uns noms durant milers d’anys. Però per damunt d’aquest domini, molt i molt per damunt seu, separat d’ell per un abís, n’hi ha un altre, de domini, on se situen les coses de tot primer ordre. Aquests coses són essencialment anònimes. {{gap}}És un atzar si el nom dels qui hi han penetrat s’ha conservat o s’ha perdut; fins si s’ha conservat, han entrat en l’anonimat. La seva persona ha desaparegut. {{gap}}Aquest domini de les coses impersonals i anònimes, l’habiten la veritat i la bellesa. És aquest domini el que és sagrat. L’altre no ho és pas o, si ho és, ho és només com podria ser-ho una taca de color que, en un quadre, representés una hòstia. {{gap}}El que és sagrat en la ciència és la veritat. El que és sagrat en l’art és la bellesa. La veritat i la bellesa són impersonals. Tot això és massa evident. {{gap}}Si un infant fa una suma i s’equivoca, l’error porta la marca de la seva persona. Si procedeix de manera perfectament correcta, la seva persona és absent de tota l’operació. {{gap}}La perfecció és impersonal. La persona, en nosaltres, és la part en nosaltres de l’error i del pecat. Tot l’esforç dels místics sempre ha mirat d’obtenir que a l’ànima deixi d’haver-hi cap part que digui “jo”. {{gap}}Però la part de l’ànima que diu “nosaltres” és encara infinitament més perillosa. {{gap}}El pas a l’impersonal només s’opera per una atenció d’una qualitat rara, que només és possible en la solitud. No solament la solitud de fet, sinó la solitud moral. En aquell qui es pensa com a membre d’una col·lectivitat, com a part d’un “nosaltres”, no s’hi acompleix mai. {{gap}}Els homes en col·lectivitat no hi tenen accés, a l’impersonal, ni sota les formes inferiors. Un grup d’éssers humans no pot fer ni una suma. Una suma s’opera en l’esperit que momentàniament oblida que n’existeixi cap altre, d’esperit. {{gap}}El personal és oposat a l’impersonal, però s’hi pot passar, de l’un a l’altre. En canvi, del col·lectiu a l’impersonal, no. Cal, primerament, que la col·lectivitat es dissolgui en persones separades, per tal que l’entrada en l’impersonal sigui possible. {{gap}}És només en aquest sentit, que la persona participa més del sagrat que no la col·lectivitat. {{gap}}La col·lectivitat no sols hi és estranya, al sagrat, sinó que esgarria en fer-ne una falsa imitació. {{gap}}L’error que atribueix a la col·lectivitat un caràcter sagrat és la idolatria; en tot temps, en tot país, és el crim més estès. I aquell qui als seus ulls només compta l’expansió de la persona ha perdut del tot el sentit del sagrat. És difícil de saber quin dels dos errors és pitjor. Sovint es combinen en el mateix esperit amb tal o tal dosificació. Però el segon té molta menys energia i durada que el primer. {{gap}}Del punt de vista espiritual, la lluita entre l’Alemanya de 1940 i la França de 1940 era principalment una lluita no pas entre la civilització i la barbàrie, no pas entre el mal i el bé, ans entre el primer error i el segon. La victòria del primer no és gens sorprenent; el primer és, de per si, el més fort. {{gap}}La subordinació de la persona a la col·lectivitat no és pas cap escàndol; és un fet de l’ordre dels fets mecànics, com la del gram al quilogram en una balança. La persona, de fet, hi és sempre sotmesa, a la col·lectivitat, fins i tot en el que en diem la seva expansió. {{gap}}Per exemple, són precisament els artistes i escriptors més inclinats a veure el seu art com a expansió de la seva persona els que de fet estan més sotmesos al gust del públic. Hugo no hi trobava cap dificultat, a conciliar el culte de si amb el paper d’”eco sonor”. Exemples com Wilde, Gide o els surrealistes encara són més clars. Els científics del mateix nivell també hi estan asservits, a la moda, la qual és encara més potent en la ciència que no en la forma dels barrets. L’opinió col·lectiva dels especialistes és gairebé sobirana, damunt cadascun d’ells. {{gap}}En estar, la persona, sotmesa de fet i per la naturalesa de les coses al col·lectiu, respecte a ella no hi ha dret natural. {{gap}}Hom té raó quan diu que l’Antiguitat no la tenia, la noció del respecte degut a la persona. Pensava massa clarament, per a tenir una concepció talment confusa. {{gap}}L’ésser humà només s’escapa del col·lectiu elevant-se per damunt del personal per a penetrar en l’impersonal. Hi ha llavors, en ell, alguna cosa, una parcel·la de l’ànima, damunt la qual res de col·lectiu pot influir. Si pot arrelar en el bé impersonal, és a dir, esdevenir capaç de treure’n una energia, està en estat, cada cop que en cregui tenir l’obligació, de girar, contra no importa quina col·lectivitat, sense recolzar-se en cap altra, una força segurament petita però real. {{gap}}Hi ha ocasions en què una força quasi infinitesimal és decisiva. Una col·lectivitat és molt més forta que no un home sol; però tota col·lectivitat té necessitat, per a existir, d’operacions, de què la suma n’és l’exemple elemental, només acomplibles en un esperit en estat de solitud. {{gap}}Aquesta necessitat dóna la possibilitat d’una influència de l’impersonal en el col·lectiu, amb només que sabéssim trobar un mètode per a fer-ne ús. {{gap}}Tothom qui ha penetrat en el domini de l’impersonal hi troba una responsabilitat amb tots els éssers humans. La de protegir en ells no pas la persona, ans tot el que la persona amaga de fràgils possibilitats de pas a l’impersonal. {{gap}}És a aquests a qui, primerament, cal adreçar la crida a respectar el caràcter sagrat dels éssers humans. Car, perquè una tal crida tingui existència, cal adreçar-la a éssers susceptibles de sentir-la. {{gap}}És inútil d’explicar a una col·lectivitat que en cadascuna de les unitats que la componen hi ha alguna cosa que no ha de violar. Primerament, perquè una col·lectivitat no és ningú, si no és per ficció; ni té existència, si no és abstracta; parlar-hi és una operació fictícia. A més, si fos algú, fóra algú disposat a respectar-se només a si mateix. {{gap}}A més a més, el més gran perill no és pas la tendència del col·lectiu a comprimir la persona, sinó la tendència de la persona a precipitar-se, negar-se, en el col·lectiu. O, potser, el primer perill és només l’aspecte aparent i enganyós del segon. {{gap}}Si és inútil de dir a la col·lectivitat que la persona és sagrada, també és inútil de dir a la persona que ella és sagrada. No s’ho pot pas creure. No se’n sent, de sagrada. La causa que impedeix que la persona se senti sagrada és que efectivament no ho és. {{gap}}Si hi ha éssers la consciència dels quals doni un altre testimoniatge, a qui la seva persona doni un cert sentiment de sagrat que creguin poder atribuir, per generalització, a tota persona, estan en una doble il·lusió. {{gap}}El que experimenten no és pas el sentiment del sagrat autèntic, sinó aquesta falsa imitació que en fa el col·lectiu. Si l’experimenten pel que fa a la seva persona és perquè aquesta té part en el prestigi col·lectiu per la consideració social de què es troba essent-ne seu. {{gap}}Així, és per error que creuen poder generalitzar. Tot i que aquesta generalització errònia prové d’un moviment generós, no pot pas tenir prou virtut perquè als seus ulls la matèria humana anònima deixi de ser realment matèria humana anònima. És difícil que tinguin ocasió d’adonar-se’n, car no hi tenen contacte, amb ella. {{gap}}En l’home, la persona és una cosa amb dificultats, que té fred, que corre a cercar refugi i escalfor. {{gap}}Això és ignorat d’aquells per a qui la persona és, ni que sigui en espera, càlidament envoltada de consideració social. {{gap}}És per això que la filosofia personalista ha nascut i s’ha escampat no pas pels medis populars, ans pels medis d’escriptors que, per professió, tenen o esperen arribar a tenir un nom i una reputació. {{gap}}Les relacions entre la col·lectivitat i la persona s’han d’establir amb l’únic objecte d’apartar el que sigui susceptible d’impedir la creixença i la germinació misteriosa de la part impersonal de l’ànima. {{gap}}Per a això, cal d’una banda que entorn de cada persona hi hagi espai, un grau de lliure disposició de temps, possibilitats per al pas a graus d’atenció cada cop més elevats, solitud, silenci. Cal alhora que se senti càlidament acollida, per tal que la fredor no l’obligui a negar-se en el col·lectiu. {{gap}}Si tal és el bé, sembla difícil d’anar gaire més lluny pel camí del mal que la societat moderna, fins la democràtica. En particular, la fàbrica moderna potser no n’és gaire lluny, del límit de l’horror. Cada ésser humà hi és contínuament assetjat, agullonat per la intervenció de voluntats estranyes i alhora l’ànima es troba enmig del fred, l’estretor i l’abandonament. A l’home li cal silenci càlid, i hom li dóna un tumult glaçat. {{gap}}El treball físic, tot i que és un esforç, no és pas de per si cap degradació. No és art, ni és ciència, ans una altra cosa de valor absolutament igual al de l’art i al de la ciència. Car procura una possibilitat igual d’accés a una forma impersonal de l’atenció. {{gap}}Buidar-li els ulls al Watteau adolescent i fer-li girar una roda de molí no hauria pas estat un crim més gran que posar en una cadena de fàbrica, o de peó en una màquina a preu fet, un petit vailet amb vocació per a aquesta mena de feina. Només que aquesta vocació, contràriament a la de pintor, no es pot discernir. {{gap}}Exactament en la mateixa mesura que l’art i la ciència, per bé que de manera diferent, el treball físic és un cert contacte amb la realitat, la veritat i la bellesa de l’univers, i amb la saviesa eterna que n’és l’ordre. {{gap}}És per això que envilir el treball és un sacrilegi, exactament en el sentit en què trepitjar una hòstia és un sacrilegi. {{gap}}Si els qui treballen ho sentissin, si sentissin que pel fet de ser-ne víctimes en cert sentit en són còmplices, la seva resistència tindria tota una altra empenta que no la que els pot aportar el pensament de la seva persona i del seu dret. No fóra pas cap reivindicació; fóra un alçament de l’ésser sencer, ferotge i desesperat, com el de la noia que volen fer entrar per força en un bordell; fóra, alhora, un crit d’esperança sortit del fons del cor. {{gap}}Aquest sentiment prou hi habita, en ells, però talment inarticulat que és indiscernible fins per ells. Els professionals de la paraula són ben incapaços d’aportar-los-en l’expressió. {{gap}}Quan els parlem de la seva sort, triem generalment parlar-los de salaris. Ells, qui, sota la fatiga que els aclapara i que de tot esforç d’atenció en fa un dolor, acullen amb alleujament la fàcil claredat de les xifres. {{gap}}Obliden així que l’objecte del regateig, allò de què es planyen que els forcin a lliurar-ho rebaixat, que els en refusin el preu just, no és altra cosa que la seva ànima. {{gap}}Imaginem ara que el diable està comprant l’ànima d’un desgraciat, i que algú, apiadant-se del desgraciat, intervé en el debat i diu al diable: “És vergonyós de part vostra, d’oferir només tant; la cosa val almenys el doble.” {{gap}}Aquesta farsa sinistra és la que ha jugat el moviment obrer, els seus sindicats, els seus partits, els seus intel·lectuals d’esquerra. {{gap}}Aquest esperit de regateig ja era implícit en la noció de dret que la gent de 1789 tingueren la imprudència de posar al centre de la crida que volgueren llançar a la faç del món. Era, ja d’entrada, destruir-ne la virtut. {{gap}}La noció de dret va lligada a la de repartiment, d’intercanvi, de quantitat. Té quelcom de comercial. Evoca de per si el plet, l’al·legació. El dret només se sosté en un to de reivindicació; i quan s’adopta aquest to, llavors, o bé la força no és lluny rere seu per a confirmar-lo, o bé sense ella és ridícul. {{gap}}Hi ha quantitat de nocions, totes de la mateixa categoria, que són del tot estranyes de per si al sobrenatural i estan tanmateix un xic per sobre de la força bruta. Són totes relatives als costums de la bèstia col·lectiva, emprant el llenguatge de Plató, quan aquesta manté rastres d’algun ensinistrament imposat per l’operació sobrenatural de la gràcia. Quan no en reben contínuament un renovellament d’existència per un retorn de l’operació, quan només en són supervivències, es troben per necessitat subjectes al caprici de la bèstia. {{gap}}Les nocions de dret, de persona, de democràcia són d’aquesta categoria. Bernanos ha tingut el coratge d’observar que, als dictadors, la democràcia no els oposa cap defensa. La persona és per naturalesa sotmesa a la col·lectivitat. El dret, per naturalesa, depèn de la força. Les mentides i els errors que entelen aquestes veritats són extremament perillosos perquè impedeixen de recórrer a l’únic que es troba sostret a la força i en preserva, és a dir, a una altra força, la irradiació de l’esperit. La matèria pesant només en les plantes és capaç de pujar contra la pesantor, per l’energia del sol que el verd de les fulles ha copsat i labora en la saba. Privada de claror, la pesantor i la mort la tornarien a prendre, la planta, progressivament i inexorable. {{gap}}Entre aquestes mentides hi ha la del dret natural, llançada pel segle XVIII materialista. No pas per Rousseau, que era un esperit lúcid, potent, i d’inspiració verament cristiana, sinó per Diderot i els medis de l’''Encyclopédie''. {{gap}}La noció de dret ens ve de Roma i, com tot el que ve de la Roma antiga, que és la dona prenys dels noms de la blasfèmia de què parla l’Apocalipsi, és pagana i no es pot batejar. Els romans, que havien comprès, com Hitler, que la força només té la plenitud de l’eficàcia si va revestida d’unes quantes idees, feien servir la noció de dret per a això. S’hi avé molt. Acusem l’Alemanya moderna de menysprear la noció de dret. Però se n’ha servit fins a la sacietat en les seves reivindicacions de nació proletària. Als qui subjuga, és veritat, de dret els reconeix el d’obeir, però només aquest. La Roma antiga també. {{gap}}Lloar la Roma antiga per haver-nos llegat la noció de dret és singularment escandalós. Car si volem examinar el que era aquesta noció en el seu bressol a fi de discernir-ne la mena, veiem que la propietat era definida pel dret d’ús i d’abús. I, de fet, la major part de les coses on tot propietari tenia el dret d’ús i abús eren éssers humans. {{gap}}Els grecs no la tenien pas, la noció de dret. Ni tenien mots per a expressar-la. S’acontentaven amb el nom de justícia. {{gap}}És per una singular confusió que hàgim pogut assimilar la llei no escrita d’Antígona al dret natural. Als ulls de Creont, no hi havia absolutament res natural, en el que Antígona feia. La jutjava folla. {{gap}}No som pas nosaltres qui el podríem desmentir, Creont, nosaltres que en aquest moment pensem, parlem i actuem exactament com ell. Podem verificar-ho anant al text. {{gap}}Antígona diu a Creont: “No és pas Zeus qui ha publicat aquesta ordenança; no és pas la companya de les divinitats de l’altre món, la Justícia, qui ha establert semblants lleis entre els homes.” Creont intenta convèncer-la que les seves ordres són justes; l’acusa d’haver ultratjat un dels seus germans honorant l’altre perquè així s’acorda el mateix honor a l’impiu que al fidel, al qui ha mort provant de destruir la seva pàtria que al qui ha mort per defensar-la. {{gap}}Ella diu: “Tot amb tot, l’altre món demana lleis iguals.” Ell, amb bon sentit, objecta: “No poden pas ser iguals, la part del brau i la del traïdor.” A ella només se li acudeix aquesta resposta absurda: “¿I qui ho sap, si a l’altre món això és legítim?” {{gap}}L’observació de Creont és perfectament raonable: “Mai un enemic, ni després de mort, és un amic.” La innocentona, però, respon: “Si sóc nada, és per a prendre part, no pas en l’odi, sinó en l’amor.” {{gap}}Creont, llavors, cada cop més raonable: “Vés-te’n, doncs, a l’altre món i, ja que estimar et cal, estima-hi, allà, els d’allà baix.” {{gap}}Efectivament, era ben bé allà, el seu lloc. Car la llei no escrita a què obeïa la noia, lluny de tenir res en comú amb cap dret ni amb res natural, no era altra cosa que l’amor extrem, absurd, que dugué Crist a la Creu. {{gap}}La Justícia, companya de les divinitats de l’altre món, prescriu aquest excés d’amor. Cap dret no el prescriuria. El dret no hi té lligam directe, amb l’amor. {{gap}}Com que la noció de dret és estranya a l’esperit grec, és estranya també a la inspiració cristiana allà on és pura, sense barreja d’heretatge romà, hebraic o aristotèlic. Sant Francesc d’Assís, no ens l’hi imaginem pas, parlant de dret. {{gap}}Si a algú capaç d’escoltar li diem “El que em feu no és just”, podem colpir i desvetllar en la seva deu l’esperit d’atenció i d’amor. No fóra pas el mateix amb paraules com “Tinc dret a...”, “No hi teniu pas dret...”, car contenen una guerra latent i desvetllen l’esperit de guerra. La noció de dret, posada al centre dels conflictes socials, hi fa impossible en l’una i en l’altra part tot matís de caritat. {{gap}}Quan se’n fa un ús gairebé exclusiu és impossible de mantenir fixa la mirada en el verdader problema. El pagès a qui un comprador, al mercat, li fa indiscretament pressió per fer-li vendre els ous a un preu moderat, hi pot molt bé respondre: “Tinc el dret de quedar-me’ls, els ous, si no me n’oferiu un bon preu.” Però la noia que fan entrar per força en un bordell no en parlarà pas, de drets. En tal situació, el mot fóra ridícul, de tan insuficient. {{gap}}És per això que el drama social, anàleg a la segona situació, apareix falsament, per l’ús d’aquest mot, com a anàleg a la primera. {{gap}}L’ús d’aquest mot ha fet, del que hauria hagut de ser un crit sortit del fons de les entranyes, una agra cridòria de reivindicació sense puresa ni eficàcia. {{gap}}La noció de dret comporta, per la seva mediocritat, naturalment, tot seguit, la noció de persona, car el dret és relatiu a les coses personals. És situat en aquest nivell. {{gap}}En afegir al mot de dret el de persona, cosa que implica el dret de la persona al que se’n diu expansió, faríem un mal encara molt més greu. El crit dels oprimits baixaria encara més avall que el to de la reivindicació, prendria el to de l’enveja. {{gap}}Car la persona només s’expandeix quan s’omple de prestigi social; la seva expansió és un privilegi social. No els ho diuen pas, a les masses, això, en parlar-los dels drets de la persona, els diuen el contrari. I elles no tenen prou poder d’anàlisi per a reconèixer-ho clarament per si soles, això; però ho senten, la seva experiència quotidiana els en dóna la certesa. {{gap}}Per a elles, però, això no pot pas ser motiu de rebutjar-la, la consigna. A la nostra època d’intel·ligència obscurida, no hi ha cap mena de dificultat a reclamar per a tothom una part igual de privilegis, de coses que tenen d’essència ser privilegis. És una mena de reivindicació alhora absurda i baixa; absurda, perquè el privilegi és per definició desigual; baixa, perquè no s’ho val, de desitjar-ne. {{gap}}La categoria dels homes que formulen les reivindicacions, que ho formulen tot, que tenen el monopoli del llenguatge, és però una categoria de privilegiats. No seran pas ells qui diran que els privilegis no s’ho valen, de desitjar-ne. No ho pensen pas. Sobretot, si ho deien, fóra indecent. {{gap}}Moltes veritats indispensables que salvarien els homes no es diuen per una causa d’aquesta mena; els qui les podrien dir no les poden formular, els qui les podrien formular no les poden dir. El remei a aquest mal fóra un dels problemes urgents a resoldre per una verdadera política. {{gap}}En una societat inestable, els privilegiats tenen mala consciència. Els uns ho amaguen amb aire desafiant i diuen a les masses: “És del tot convenient que no tingueu privilegis, vosaltres, i que jo en tingui.” Els altres, amb aire de benvolença, els diuen: “Reclamo per a tots vosaltres una part de privilegis igual que la que tinc.” {{gap}}La primera actitud és odiosa. La segona manca de bon sentit. És, a més, massa fàcil. {{gap}}L’una i l’altra atien el poble a córrer per la via del mal, a allunyar-se del seu únic i veritable bé, que no és a les seves mans però que, en cert sentit, té tan a prop. El poble és molt més a prop del bé autèntic, deu de bellesa, veritat, joia i plenitud, que no els qui li acorden la seva compassió. Però, en no ser-hi ni saber com anar-hi, tot s’esdevé com si en fos infinitament lluny. Els qui parlen per ell, els qui li parlen, són tan incapaços com ell de comprendre l’aflicció en què es troba i la plenitud de bé que té a l’abast. I al poble li és indispensable, de ser comprès. {{gap}}La desgràcia és de per si inarticulada. Els desgraciats supliquen silenciosament que hom els forneixi mots per a expressar-se. Hi ha èpoques en què no se’ls escolta. N’hi ha d’altres en què hom els en forneix, de mots, però mal triats, perquè els qui els hi trien hi són estranys, a la desgràcia que interpreten. {{gap}}Al més sovint, en són lluny pel lloc on els han posat les circumstàncies. Però fins i tot si hi són a prop o n’han format part en cap període de la seva vida fins i tot recent, hi són tanmateix estranys perquè s’hi han fet estranys de seguida que han pogut. {{gap}}Al pensament, tant li repugna de pensar la desgràcia com a la carn viva li repugna la mort. L’ofrena voluntària d’un cérvol avançant pas a pas per presentar-se a les dents d’una canilla és possible aproximadament en el mateix grau que, de la part d’un esperit amb la facultat d’eximir-se’n, l’acte d’atenció adreçat a una desgràcia real i tot propera. {{gap}}Allò que, essent indispensable al bé, és impossible per naturalesa, és sempre possible sobrenaturalment. {{gap}}El bé sobrenatural no és pas una mena de suplement del bé natural, com, Aristòtil ajudant-hi, voldríem persuadir-nos-en per al nostre gran confort. Fóra agradable que fos així, però no és així. En tots els problemes punyents de l’existència humana, només es pot triar entre el bé sobrenatural i el mal. {{gap}}Ficar, a la boca dels desgraciats, mots que pertanyen a la regió mitjana dels valors, tals com democràcia, dret o persona, és fer-los un present no susceptible d’aportar-los cap bé i que inevitablement els fa molt mal. {{gap}}Aquestes nocions no hi tenen lloc, al cel, estan suspeses en l’aire i justament per això són incapaces de mossegar la terra. {{gap}}Tan sols la llum que davalla contínuament del cel aporta a l’arbre l’energia que li fa enfonsar profundament en terra les potents arrels. L’arbre, en veritat, és arrelat al cel. {{gap}}Només el que ve del cel és susceptible d’imprimir realment una marca damunt la terra. {{gap}}Si volem armar eficaçment els malaurats, només els cal ficar-los a la boca mots l’estança pròpia dels quals sigui al cel, per damunt del cel, a l’altre món. No ho hem pas de témer, que sigui impossible. La desgràcia disposa l’ànima a rebre àvidament, a beure, tot el que ve d’aquell lloc. És de proveïdors, no de consumidors, del que hi ha mancança per a aquesta mena de productes. {{gap}}El criteri per a la tria dels mots és fàcil de reconèixer i d’emprar. Els malaurats, colgats de mal, aspiren al bé. Cal donar-los solament mots que expressin només bé, bé en estat pur. La discriminació és fàcil. Els mots a què es pugui afegir res que designi cap mal són estranys al bé pur. Expressem un blasme, quan diem: “Posa la seva persona davant de tot.” La persona és, doncs, estranya al bé. Podem parlar d’un abús de la democràcia. La democràcia és, doncs, estranya al bé. La possessió d’un dret implica la possibilitat de fer-ne un bon ús o un mal ús. El dret és, doncs, estrany al bé. Contràriament, l’acompliment d’una obligació, sempre, a tot arreu, és un bé. La veritat, la bellesa, la justícia, la compassió, sempre, a tot arreu, són béns. {{gap}}Quan es tracta de les aspiracions dels malaurats, per a estar segurs que diem el que cal, n’hi ha prou de limitar-se als mots i frases que expressen sempre, a tot arreu, en tota circumstància, únicament bé. {{gap}}És un dels dos únics serveis que els podem fer amb mots. L’altre és trobar mots que expressin la veritat de la seva desgràcia, mots que, travessant les circumstàncies exteriors, facin sensible el crit, sempre llançat en el silenci, “¿Per què em fan mal?” {{gap}}Per a això no han pas de comptar amb els homes de talent, les personalitats, les celebritats, ni amb els homes de geni en el sentit en què emprem ordinàriament el mot geni, l’ús del qual confonem amb el del mot talent. Només poden comptar amb els genis de primer ordre, el poeta de la ''Ilíada'', Èsquil, Sòfocles, Shakespeare en escriure ''Lear'', Racine en escriure ''Phèdre''. No són gaires. {{gap}}Però hi ha quantitat d’éssers humans que, en ser mal o mediocrement dotats per la natura, semblen infinitament inferiors no pas només a Homer, Èsquil, Sòfocles, Shakespeare i Racine sinó també a Virgili, Corneille i Hugo, però que tanmateix viuen al regne dels béns impersonals, on els darrers no van entrar. {{gap}}Un idiota de poble, en sentit literal, que estimi realment la veritat, encara que només emeti balbuceigs, és, pel pensament, infinitament superior a Aristòtil. S’acosta infinitament més a Plató que no mai hi hagi estat Aristòtil. Té geni, mentre que amb Aristòtil només s’hi avé el mot talent. Si una fada li proposés de canviar la seva sort per un destí anàleg al d’Aristòtil, per a ell la saviesa fóra refusar sense dubtar un segon. Però no ho sap. Ningú l’hi diu. Tothom li diu el contrari. L’hi hem de dir. Els hem d’encoratjar, els idiotes, la gent sense talent, la gent de talent mediocre o poc superior al mitjà que tenen geni. No ho hem pas de témer, que els fem tornar orgullosos. L’amor de la veritat va sempre acompanyat d’humilitat. El geni real no és altra cosa que la virtut sobrenatural d’humilitat en el domini del pensament. {{gap}}En comptes d’encoratjar el floriment dels talents, com es proposaven al 1789, cal estimar i escalfar amb tendre respecte el creixement del geni; car només els herois realment purs, els sants i els genis poden ser un ajut dels malaurats. Entremig, la gent de talent, d’intel·ligència, d’energia, de caràcter, de forta personalitat fan de pantalla i l’impedeixen, l’ajut. No cal fer-li cap mal, a la pantalla, cal deixar-la suaument de banda, procurant que se n’adoni al menys possible. I cal trencar la pantalla molt més perillosa, la del col·lectiu, suprimint tota la part de les nostres institucions i costums on hi hagi res de l’esperit de partit. Ni les personalitats ni els partits els acorden mai audiència, a la veritat o a la desgràcia. {{gap}}Hi ha una aliança natural, entre veritat i desgràcia, car l’una i l’altra són suplicants mudes, eternament condemnades a estar-se davant nostre sense veu. {{gap}}Com el vagabund que, acusat al correccional d’haver agafat una pastanaga d’un camp, s’està dret davant el jutge, el qual, còmodament assegut, enfila elegantment preguntes, comentaris i facècies mentre l’altre amb prou feines arriba al balbuceig, és així com s’està la veritat davant la intel·ligència, ocupada aquesta elegantment a enfilar opinions. {{gap}}El llenguatge, fins en l’home que aparentment calla, és sempre allò que formula les opinions. La facultat natural que en diem intel·ligència és relativa a les opinions i al llenguatge. El llenguatge enuncia relacions. Però n’enuncia poques, perquè té lloc en el temps. Si és confús, vague, poc rigorós, sense ordre, si el qui l’emet o el qui l’escolta té una feble capacitat de mantenir un pensament present a l’esperit, llavors és buida o quasi buida de tot contingut real de relacions. Si és perfectament clar, precís, rigorós, ordenat, si s’adreça a un esperit que, havent concebut un pensament, és capaç de mantenir-lo present mentre en concep un altre, i de mantenir presents aquests dos mentre en concep un tercer i així successivament, en aquest cas el llenguatge pot ser relativament ric de relacions. Però, com tota riquesa, aquesta riquesa relativa és una atroç misèria, comparada amb la perfecció, que és l’únic desitjable. {{gap}}Fins en el millor dels casos, un esperit tancat en el llenguatge és en presó. El seu límit és la quantitat de relacions que els mots poden presentar alhora al seu esperit. Resta en la ignorància dels pensaments que impliquin la combinació d’un nombre de relacions més gran; aquests pensaments són fora del llenguatge, no formulables, encara que siguin perfectament rigorosos i clars i encara que cadascuna de les relacions a què responen sigui expressable en mots perfectament precisos. Així, l’esperit es mou en un espai tancat de veritat parcial, que d’altra banda pot ser més o menys gran, sense poder fer mai ni una ullada al que hi ha al defora. {{gap}}Si un esperit captiu ignora la seva captivitat, viu en l’error. Si l’ha reconeguda, ni que sigui una desena de segon, i s’ha afanyat a oblidar-la per no patir, viu en la mentida. Homes d’intel·ligència extremament brillant poden néixer, viure i morir en l’error o la mentida. En ells, la intel·ligència no és cap bé ni fins cap avantatge. La diferència entre homes més o menys intel·ligents és com la diferència entre criminals condemnats de per vida a l’empresonament cel·lular en cel·les més o menys grans. L’home intel·ligent i orgullós de la seva intel·ligència s’assembla al condemnat orgullós de tenir una cel·la gran. {{gap}}L’esperit que sent la seva captivitat se la voldria dissimular. Si l’horroritza la mentida, no ho farà pas, però. Li caldrà, llavors, patir molt. Ventarà cops contra la paret fins a esmortir-se; se’n revindrà, es mirarà la paret amb por i, després, un dia, recomençarà els cops fins a tornar a esmortir-se; i així successivament, sense fi, sense esperança. Un dia, però, se’n revindrà a l’altra banda del mur. {{gap}}Potser encara està captiu, en un espai tan sols més gran. ¿I què hi fa, això? Des d’ara té la clau, el secret que fa caure tots els murs. Es troba enllà del que els homes en diuen intel·ligència, es troba allà on comença la saviesa. {{gap}}Tot esperit tancat pel llenguatge és tan sols capaç d’opinions. Tot esperit esdevingut capaç de copsar pensaments inexpressables per la multitud de relacions que s’hi combinen, més rigorosos i lluminosos que els que expressi el llenguatge més precís, tot esperit arribat a aquest punt habita ja en la veritat. La certesa i la fe sense ombra li pertanyen. I poc importa si al començament tenia poca o molta intel·ligència, si estava en una cel·la estreta o ampla. L’únic que importa és que, havent arribat al límit de la seva intel·ligència, la que sigui, l’ha traspassada. Un idiota de poble és tan a prop de la veritat com un infant prodigi. L’un i l’altre en són separats només per una paret. Sense haver passat pel propi anorreament, sense haver restat molt temps en un estat d’extrema i total humiliació, no s’hi entra pas, a la veritat. {{gap}}És el mateix obstacle que s’oposa al coneixement de la desgràcia. Així com la veritat és diferent de l’opinió, la desgràcia és diferent del sofriment. La desgràcia és un mecanisme de trencar l’ànima; l’home que hi és agafat és com l’obrer atrapat per les dents de la màquina. No és més que una cosa esqueixada i sangonent. {{gap}}El grau i la naturalesa del sofriment que és pròpiament una desgràcia poden ser molt diferents segons els éssers humans. Depenen sobretot de la quantitat d’energia vital en el moment inicial i de l’actitud davant el sofriment. {{gap}}El pensament humà no la pot reconèixer, la realitat de la desgràcia. Si algú la reconeix, s’ha de dir: “Un joc de circumstàncies que no controlo em pot arrabassar qualsevol cosa, comprès tot allò talment meu que ho considero que sóc jo. No hi ha res en mi que no pugui perdre. Un atzar, en qualsevol moment, pot abolir el que sóc i canviar-ho per un tant se val el què de vil i menyspreable.” {{gap}}Pensar això amb tota l’ànima és experimentar el no res. És l’estat d’extrema i total humiliació, que és també la condició del pas a la veritat. És una mort de l’ànima. És per això que, en l’ànima, l’espectacle de la nua desgràcia hi causa la mateixa retractació que en la carn la proximitat de la mort. {{gap}}Pensem en els morts amb pietat quan els evoquem només amb l’esperit, o quan petgem tombes o els veiem convenientment disposats en un llit. Però la visió de certs cadàvers, com ara els caiguts al camp de batalla, d’aspecte alhora sinistre i grotesc, causa horror. La mort apareix nua, sense vestir, i la carn se n’estremeix. {{gap}}La desgràcia, quan la distància material o moral permet de veure-la només de manera vaga, confusa, sense distingir-la del simple sofriment, inspira a les ànimes generoses una tendra pietat. Però quan un joc qualsevol de circumstàncies fa que, de sobte, en alguna banda, se’ns reveli nua, com a cosa destructiva, mutilació o lepra de l’ànima, ens estremim i reculem. I els desgraciats experimenten, davant de si mateixos, el mateix estremiment d’horror. {{gap}}Escoltar algú és posar-se al seu lloc, quan parla. Posar-se al lloc d’un ésser d’ànima mutilada per la desgràcia o en perill imminent de ser-ho és anihilar la pròpia ànima. És més difícil que no el suïcidi per a l’infant content de viure. Els desgraciats, així, no són escoltats. Es troben en l’estat en què es trobaria aquell a qui haurien tallat la llengua i a moments oblidés la seva invalidesa. Els llavis es mouen i cap so colpeja les orelles. Per la certesa de no ser sentits, són, en l’ús del llenguatge, ràpidament ferits d’impotència. {{gap}}És per això que no hi ha esperança per al vagabund que s’està allà dret davant el magistrat. Si enmig dels balbuceigs li surt res punyent, que travessi l’ànima, no ho sentiran ni el magistrat ni els espectadors. És un crit mut. I els desgraciats gairebé sempre són, ells amb ells, igual de sords. I cada desgraciat, per l’opressió de la indiferència general, intenta, amb la mentida o la inconsciència, de fer-se el sord a si mateix. {{gap}}Només l’operació sobrenatural de la gràcia fa passar una ànima pel seu propi anihilament fins al lloc on es cull l’espècie d’atenció, l’única, que permet d’estar atent a la veritat i a la desgràcia. És la mateixa per als dos objectes. És una atenció intensa, pura, sense mòbil, gratuïta, generosa. I aquesta atenció és amor. {{gap}}Com que la desgràcia i la veritat tenen necessitat, per a ser escoltades, de la mateixa atenció, l’esperit de justícia i de veritat només en fan un. L’esperit de justícia i de veritat no és altra cosa que una certa mena d’atenció, que és pur amor. {{gap}}Per una disposició eterna de la Providència, tot el que un home en qualsevol domini produeix, quan l’esperit de justícia i de veritat el domina, va revestit de l’esclat de la bellesa. {{gap}}La bellesa és el misteri suprem d’aquí baix. És un esclat que sol·licita l’atenció, però no li aporta cap mòbil perquè duri. La bellesa sempre promet i mai no dóna res; suscita una fam, però sense aliment per a la part de l’ànima que aquí baix intenta assaciar-se; només duu aliment per a la part de l’ànima que mira. Suscita el desig, i fa sentir clarament que en ella no hi ha res a desitjar, car volem sobretot que d’ella no en canviï res. Si no cerquem maneres de sortir del deliciós turment que infligeix, a poc a poc el desig es transforma en amor, i se’ns forma un germen de la facultat d’atenció gratuïta i pura. {{gap}}Com més repugnant és la desgràcia, més sobiranament bella és la seva verdadera expressió. Podem posar d’exemples, en segles recents, ''Phèdre'', ''L’École des femmes'', ''Lear'', els poemes de Villon, però encara molt més les tragèdies d’Èsquil i Sòfocles, i molt més encara la ''Ilíada'', el Llibre de Job, certs poemes populars, i encara molt més els relats de la Passió en els Evangelis. L’esclat de la bellesa és estès sobre la desgràcia per la claror de l’esperit de justícia i d’amor, l’únic que permet al pensament humà d’esguardar i reproduir la desgràcia tal com és. {{gap}}També, cada vegada que un fragment de veritat inexpressable passa a uns mots que, sense poder contenir la veritat que els ha inspirats, tenen amb ella una correspondència tan perfecta que fa que aportin un suport a tot esperit desitjós de trobar-la, cada vegada que és així, un esclat de bellesa s’estén sobre aquests mots. {{gap}}Tot el que procedeix de l’amor pur és il·luminat per l’esclat de la bellesa. {{gap}}A l’interior de la cel·la on tot pensament humà està d’entrada empresonat, hi és sensible, la bellesa, tot i que molt confusament i barrejada amb moltes falses imitacions. La veritat i la justícia de llengua tallada no poden esperar cap altre socors que el seu. Tampoc no en té, de llengua, ella; no parla; no diu res. Però té veu per a cridar. Crida, i mostra la justícia i la veritat, que no tenen veu. Com el gos que lladra cridant la gent a vora l’amo, que jau inanimat damunt la neu. {{gap}}Justícia, veritat i bellesa són germanes i aliades. Amb tres mots tan bells, no n’hi ha pas necessitat, de cercar-ne d’altres. {{gap}}La justícia consisteix a vetllar perquè als homes no se’ls faci mal. A un ésser humà se li fa mal quan interiorment crida: “¿Per què em fan mal?” Sovint s’equivoca quan prova de veure quin mal li fan, qui són els qui n’hi fan, per què n’hi fan. Però el crit és infal·lible. {{gap}}L’altre crit que se sent sovint: “¿Per què en tal té més que no jo?” té relació amb el dret. Cal aprendre a distingir els dos crits i fer callar el segon tant com es pugui, amb el mínim de brutalitat, ajudant-se d’un codi, dels tribunals ordinaris i de la policia. Per a formar els esperits capaços de resoldre els problemes situats en aquest domini, n’hi ha prou amb l’Escola de Dret. {{gap}}Però el crit: “¿Per què em fan mal?” posa problemes tot altres, per als quals és indispensable l’esperit de veritat, de justícia i d’amor. {{gap}}En tota ànima humana hi puja contínuament la demanda que no li facin mal. El text del Pater adreça aquesta demanda a Déu. Però Déu només té el poder de preservar del mal la part eterna de l’ànima que ha entrat en contacte real i directe amb ell. La resta de l’ànima, i l’ànima sencera de tothom qui no hagi rebut la gràcia del contacte real i directe amb Déu, està abandonada als volers dels homes i als atzars de les circumstàncies. {{gap}}Així, és cosa dels homes, vetllar perquè no es faci mal als homes. {{gap}}En aquell a qui fan mal, verament n’hi penetra, de mal. No pas només el dolor, el sofriment, ans el propi horror del mal. Així com els homes tenen el poder de transmetre’s bé els uns als altres, també tenen el poder de transmetre’s mal. Podem transmetre mal a un ésser humà afalagant-lo, aportant-li benestar, plaers; però al més sovint els homes transmeten mal als homes fent-los mal. {{gap}}La Saviesa eterna, però, no deixa pas l’ànima humana enterament a mercè de l’atzar dels esdeveniments i del voler dels homes. El mal infligit des de fora a un ésser humà en forma de ferida exaspera el desig de bé i suscita així automàticament la possibilitat d’un remei. Quan la ferida ha penetrat profundament, el bé desitjat és el bé perfectament pur. La part de l’ànima que demana “¿Per què em fan mal?” és la part profunda que en tot ésser humà, fins en el més embrutit, s’ha mantingut des de la primera infantesa perfectament intacta i perfectament innocent. {{gap}}Preservar la justícia, protegir els homes de tot mal, és primerament impedir que els facin mal. Per a aquells a qui han fet mal, és esborrar-ne les conseqüències materials, posar-los en situació tal que la ferida, si no ha penetrat massa a fons, es guareixi naturalment amb el benestar. Però per als qui la ferida ha esquinçat tota l’ànima és, a més i abans de res, calmar-los la set donant-los a beure bé perfectament pur. {{gap}}Hi pot haver l’obligació d’infligir mal per suscitar aquesta set a fi de curullar-la. És en això que consisteix el càstig. Els qui s’han tornat estranys al bé fins al punt de mirar d’escampar el mal al seu voltant només es poden reintegrar al bé per la inflicció del mal. Cal infligir-los-en fins que en el fons se’ls desvetlli la veu perfectament innocent que diu tota sorpresa “¿Per què em fan mal?” Aquesta part innocent de l’ànima del criminal cal que rebi aliment i creixi, fins que dins l’ànima es constitueixi en tribunal per a jutjar els crims passats, condemnar-los i, tot seguit, amb el socors de la gràcia, perdonar-los. L’operació del càstig, llavors, s’ha acabat; el culpable s’ha reintegrat al bé, i ha de ser públicament i solemne reintegrat a la ciutat. {{gap}}El càstig no és altra cosa que això. Fins i tot la pena capital, per bé que exclou en sentit literal la reintegració a la ciutat, no ha de ser altra cosa. El càstig és únicament un procediment per a subministrar bé pur a homes que no el desitgen; l’art de punir és l’art de desvetllar en els criminals, pel dolor o fins per la mort, el desig de bé pur. {{gap}}Però hem perdut del tot fins la noció de càstig. Ja no ho sabem, que consisteix a subministrar bé. Per a nosaltres, s’atura en la inflicció del mal. És per això que hi ha una cosa, una de sola, en la societat moderna, encara més horrorosa que no el crim, que és la justícia repressiva. {{gap}}Fer de la idea de justícia repressiva el mòbil central en l’esforç de guerra i de revolta és més perillós del que ningú es pugui imaginar. Cal fer servir la por per minorar l’activitat criminal dels covards, però és horrible fer de la justícia repressiva, tal com en la nostra ignorància la concebem avui, el mòbil dels herois. {{gap}}Cada cop que un home d’avui parla de càstig, de retribució, de justícia en el sentit punitiu, es tracta tan sols de la més baixa revenja. {{gap}}Aquest tresor del sofriment i de la mort violenta, que Crist prengué per a ell i ofereix tan sovint a aquells qui estima, d’aquest tresor en fem tan poc cas, que el llancem als éssers que veiem més vils, sabent que no en faran ús, i sense cap intenció d’ajudar-los-hi, a trobar aquest ús. {{gap}}Als criminals, el verdader càstig; als malaurats que la desgràcia ha mossegat fins al fons de l’ànima, una ajuda capaç de dur-los a apaivagar la set en les deus sobrenaturals; a tots els altres, un xic de benestar, molt de bellesa, i la protecció contra els qui els farien mal; a tot arreu, la limitació rigorosa del tumult de les mentides, de les propagandes i de les opinions, i l’establiment d’un silenci on la veritat pugui germinar i madurar; és això el que és degut als homes. {{gap}}Per a assegurar-los-ho, això, als homes, només es pot comptar amb els éssers que han passat a l’altra banda d’un cert límit. Es dirà que són massa poc nombrosos. Són probablement rars, i tanmateix no es poden comptar; la major part no es veuen. El bé pur només és enviat del cel aquí baix en quantitat imperceptible, sigui en cada ànima, sigui en la societat. “El gra de mostassa és la grana més petita de totes.” Prosèrpina menjà només un gra de magrana. La perla colgada al fons d’un camp no és pas visible. Poc el notem, el llevat, barrejat amb la pasta. {{gap}}Però, així com fan catalitzadors o bacteris en les reaccions químiques, de què el llevat n’és un exemple, igualment, en les coses humanes, hi operen decisivament per la sola presència els imperceptibles grans de bé pur, si es posen on cal. {{gap}}¿Com, però, posar-los on cal? {{gap}}Molt, d’això, se n’acompliria si, entre els qui tenen el càrrec de mostrar al públic coses a lloar, a admirar, a esperar, a cercar, a demanar, n’hi hagués uns quants que almenys interiorment decidissin de menysprear absolutament i sense excepció tot el que no és bé pur, perfecció, veritat, justícia, amor. {{gap}}Molt més se’n faria si la major part dels qui avui detenen trossos d’autoritat espiritual sentissin l’obligació de només proposar, a les aspiracions dels homes, sempre, bé real i perfectament pur. {{gap}}Quan es parla del poder de les paraules es tracta sempre d’un poder d’il·lusió i d’error. Però, per efecte d’una disposició providencial, hi ha mots que, si se’n fa un bon ús, tenen en si la virtut d’il·luminar i moure vers el bé. Són els mots a què correspon una perfecció absoluta i incopsable per nosaltres. La virtut d’il·luminació i de tracció vers el cim resideix justament en aquests mots, en aquests mots com a tals, no pas en cap concepció. Car fer-ne un bon ús és, abans de res, no fer-los correspondre cap concepció. El que expressen és inconcebible. {{gap}}Déu i veritat en són uns. També justícia, amor, bé. {{gap}}Són perillosos d’emprar, uns tals mots. Usar-los és una ordalia. Perquè se’n faci un ús legítim, cal no tancar-los en cap concepció humana i alhora afegir-los concepcions i accions inspirades directament i exclusiva per la seva claror. Altrament, són ràpidament reconeguts per tothom com a mentida. {{gap}}Són uns companys incòmodes, aquests mots. D’altres, com dret, democràcia i persona, són més còmodes. Per aquesta raó són naturalment preferibles als ulls dels qui, fins amb bones intencions, assumeixen funcions públiques. Les funcions públiques no tenen altra significació que la possibilitat de fer bé als homes, i els qui les assumeixen amb bones intencions volen escampar bé sobre els seus contemporanis; però cometen generalment l’error de creure que el podran, d’entrada, comprar a preu de saldo. {{gap}}Els mots de la regió mitjana, dret, democràcia, persona, són de bon usar en la seva regió, la de les institucions mitjanes. Però la inspiració de què procedeixen totes les institucions, de què en són com la projecció, reclama un altre llenguatge. {{gap}}La subordinació de la persona al col·lectiu és, per naturalesa, com la del gram al quilogram en la balança. Però una balança pot ser tal que el quilogram cedeixi al gram. N’hi ha prou que un braç sigui més de mil vegades més llarg que l’altre. La llei de l’equilibri preval sobiranament sobre les desigualtats de pes. Però mai el pes inferior vencerà el superior sense una relació entre ells on hi hagi cristal·litzat la llei de l’equilibri. {{gap}}Igualment, la persona no pot ser protegida contra el col·lectiu, ni la democràcia assegurada, si no és per una cristal·lització en la vida pública del bé superior, que és impersonal i sense relació amb cap forma política. {{gap}}El mot de persona, és veritat, és sovint aplicat a Déu. Però en el passatge en què Crist proposa Déu als homes com a model d’una perfecció que els és manat d’acomplir, no hi ajunta només la imatge d’una persona, sinó sobretot la d’un ordre impersonal: “Feu-vos fills del vostre Pare, el del cel, que fa alçar el sol sobre bons i dolents i davallar la pluja sobre justos i injustos.” {{gap}}Aquest ordre impersonal i diví de l’univers té d’imatges, entre nosaltres, la justícia, la veritat, la bellesa. Res d’inferior a aquestes coses no és digne de servir d’inspiració als homes que accepten de morir. {{gap}}Per damunt de les institucions destinades a protegir el dret, les persones, les llibertats democràtiques, cal inventar-ne d’altres de destinades a discernir i a abolir tot el que, en la vida contemporània, esclafa les ànimes sota la injustícia, la mentida i la lletjor. {{gap}}Cal inventar-les, car es desconeixen, i és impossible de dubtar que són indispensables. <br /><br /> [[fr:Écrits de Londres et dernières lettres/Écrits de Londres/01]] nl58peybs0epxln5lzsvu22ctok8pfg 185583 185582 2026-08-30T16:42:16Z Jobuma3 11699 185583 wikitext text/x-wiki {{Encapçalament|Col·lectivitat-Persona-Impersonal-Dret-Justícia|[[Autor:Simone Weil|Simone Weil]]| |Idioma=francès|Traductor=Jobuma}} <br/> <div class=prose> {{gap}}“No m’interesseu, vós.” Són unes paraules que ningú pot adreçar a un altre sense cometre una crueltat i ferir la justícia. {{gap}}“La vostra persona no m’interessa.” Aquestes paraules poden tenir lloc en una conversa afectuosa entre amics pròxims sense ferir el que hi hagi de més delicadament susceptible en l’amistat. {{gap}}Igualment, hom dirà, sense rebaixar-se: “La meva persona no compta”, però no pas: “Jo no compto.” {{gap}}És la prova que el vocabulari del corrent de pensament modern dit personalista és erroni. I, en aquest domini, allà on hi ha un greu error de vocabulari és difícil que no hi hagi un greu error de pensament. {{gap}}Hi ha en cada home alguna cosa de sagrat. No és pas la seva persona, però. Ni és tampoc la persona humana. És ell, aquest home, simplement. {{gap}}Heus ací un vianant pel carrer que té els braços llargs, blaus els ulls, un esperit on passen pensaments que ignoro però que potser són mediocres. {{gap}}No és pas la seva persona ni la persona humana en ell, el que m’és sagrat. És ell. Tot ell, sencer. Els braços, els ulls, els pensaments, tot. No atemptaria contra res de tot això sense escrúpols infinits. {{gap}}Si el que per a mi és sagrat en ell fos la persona humana, podria fàcilment buidar-li els ulls. Un cop cec, fóra una persona humana exactament igual que abans. No la hi hauria tocada gens, la persona humana. Només li hauria buidat els ulls. {{gap}}Definir el respecte a la persona humana és impossible. I no és només impossible de definir amb paraules. Moltes nocions lluminoses es troben en aquest cas. Però aquesta noció, a més, no es pot concebre; no es pot definir, delimitar, amb una operació muda del pensament. {{gap}}Prendre per regla de la moral pública una noció impossible de definir i de concebre és deixar passar tota mena de tirania. {{gap}}La noció de dret, llançada al món el 1789, ha estat, per la seva insuficiència interna, impotent per a exercir la funció que se li confiava. {{gap}}Amalgamar dues funcions insuficients en parlar dels drets de la persona humana no ens durà pas més lluny. {{gap}}¿Què és el que m’impedeix exactament de buidar-li els ulls a aquest home, si en tinc la llibertat i això em distreu? {{gap}}Encara que em sigui sagrat tot ell, no m’és pas sagrat des de tots els punts de vista, en tots els aspectes. No m’és pas sagrat en tant que té els braços llargs, en tant que els seus ulls són blaus, en tant que els seus pensaments són potser mediocres. Ni, si és duc, en tant que és duc. Ni, si és drapaire, en tant que és drapaire. No és res de tot això el que em retindria la mà. {{gap}}El que me la retindria és saber que, si algú li buidava els ulls, se li esquinçaria l’ànima de pensar que li fan mal. {{gap}}Hi ha, des de la més tendra infantesa fins a la tomba, al fons del cor de tot ésser humà, alguna cosa que, malgrat tota l’experiència dels crims comesos, soferts i observats, espera invenciblement que hom li faci bé, no pas mal. Abans de res, és això, el que en tot ésser humà hi és sagrat. {{gap}}La sola deu del sagrat és el bé. De sagrat només hi ha el bé i el que és relatiu al bé. {{gap}}Aquesta part profunda, infantil, del cor que espera sempre bé, no és pas la que està en joc en la reivindicació. El noiet que vigila gelosament si al seu germà no li han pas dat un tros de pastís un xic més gran que a ell cedeix a un mòbil vingut d’una part molt més superficial de l’ànima. El mot de justícia té dues significacions molt diferents, en relació amb aquestes dues parts de l’ànima. Només la primera, importa. {{gap}}Cada cop que al fons d’un cor humà hi sorgeix el plany infantil que ni Crist pogué contenir, “¿Per què em fan mal?”, certament hi ha injustícia. Car si, com passa sovint, hi ha aquí només l’efecte d’un error, la injustícia consisteix llavors en la insuficiència de l’explicació. {{gap}}Els qui infligeixen els cops que provoquen aquest crit cedeixen a mòbils diferents segons el caràcter i segons el moment. N’hi ha que en certs moments hi troben una voluptat, en aquest crit. Molts ignoren que és cridat. Car és un crit silenciós que només sona en el secret del cor. {{gap}}Aquests dos estats d’esperit són més acostats que no sembla. El segon només és un mode afeblit del primer. Aquesta ignorància és mantinguda amb complaença, perquè afalaga el cor i també conté una voluptat. Els nostres volers no tenen altres límits que les necessitats de la matèria i l’existència d’altres humans al nostre entorn. Tot engrandiment imaginari d’aquests límits és voluptuós i, així, hi ha voluptat en tot allò que fa oblidar la realitat dels obstacles. És per això que els daltabaixos, com la guerra i la guerra civil, que buiden les existències humanes de la seva realitat, que semblen fer-ne titelles, són tan embriagadors. També és per això que l’esclavatge, als amos, els és tan agradable. {{gap}}En aquells qui han patit massa cops, com els esclaus, aquesta part del cor a què el mal infligit fa cridar de sorpresa sembla morta. Però no ho és mai del tot. Només, ja no pot cridar. S’ha establert en un estat de gemegament sord i ininterromput. {{gap}}Però fins en aquells en qui el poder del crit roman intacte, aquest crit gairebé no arriba a expressar-se ni per dins ni per fora en mots seguits. Al més sovint, els mots que el proven de traduir sonen completament falsos. {{gap}}Això és tant menys evitable que els qui tenen al més sovint l’ocasió de sentir que els fan mal són els qui saben menys de parlar. No hi ha res més horrorós, per exemple, que veure en un tribunal com un malaurat balboteja davant el magistrat mentre aquest, en llenguatge elegant, fa tot de brometes. {{gap}}Tret de la intel·ligència, la sola facultat humana verament interessada en la llibertat d’expressió pública és aquesta part del cor que crida contra el mal. Com que no se sap expressar, però, per a ella la llibertat és poca cosa. Cal, primerament, que l’educació pública sigui tal que li forneixi, tant com pugui, mitjans d’expressió. Després, per a l’expressió pública de les opinions, cal un règim que es defineixi menys per la llibertat que per una atmosfera de silenci i atenció on aquest crit feble i maldestre es pugui fer sentir. Cal, finalment, un sistema d’institucions que, tant com es pugui, encamini a les funcions de comandament els homes capaços i desitjosos de sentir-lo i de comprendre’l, aquest crit. {{gap}}És clar que un partit ocupat en la conquesta o en la conservació del poder governamental només hi pot veure soroll, en aquests crits. Hi reaccionarà diferentment segons que aquest soroll li dificulti el de la propaganda o, al contrari, l’hi amplifiqui. Però en cap cas no serà capaç d’una atenció tendra i endevinatòria per a discernir-ne el significat. {{gap}}A un grau més petit, s’esdevé el mateix en les organitzacions que, per contagi, imiten els partits, és a dir, quan la vida pública, en totes les organitzacions, inclosos els sindicats i fins les Esglésies, és dominada pel joc dels partits. {{gap}}Clarament, els partits i les organitzacions similars són igual d’estranys als escrúpols de la intel·ligència. {{gap}}Quan la llibertat d’expressió es redueix de fet a la llibertat de propaganda per a les organitzacions d’aquesta mena, les úniques parts de l’ànima humana que mereixen d’expressar-se no són lliures de fer-ho. O ho són a un grau infinitesimal, amb prou feines més que en el sistema totalitari. {{gap}}És el cas, doncs, en una democràcia, on el joc dels partits regula la distribució del poder, és a dir, en això que nosaltres, francesos, hem anomenat fins ara democràcia. Car no en coneixem d’altra. Cal, doncs, inventar una altra cosa. {{gap}}El mateix criteri, aplicat de manera anàloga a tota institució pública, pot menar a conclusions igualment manifestes. {{gap}}No és pas la persona allò que aporta aquest criteri. El crit de dolorosa sorpresa que suscita al fons de l’ànima la inflicció del mal no en té res, de personal. Perquè surti, no n’hi ha pas prou amb un atac a la persona i als seus desigs. Sempre surt per la sensació d’un contacte amb la injustícia a través del dolor. És sempre, en el darrer dels homes com en Crist, una protesta impersonal. {{gap}}S’alcen també molt sovint crits de protesta personal, però no tenen importància; podem provocar-ne tants com vulguem sense violar res sagrat. {{gap}}El que és sagrat, ben lluny de ser-ho la persona, és el que, en l’ésser humà, és impersonal. {{gap}}Tot el que en l’home és impersonal és sagrat, i només això. {{gap}}En la nostra època, en què escriptors i científics han usurpat tan estranyament el lloc als sacerdots, el públic, amb una complaença no gens fonamentada en la raó, creu que les facultats artístiques i científiques són sagrades. És generalment considerat evident, tot i que sigui ben lluny de ser-ho. Quan hom creu haver-ne de donar un motiu, al·lega que el joc d’aquestes facultats es troba entre les formes més altes d’expansió de la persona humana. {{gap}}Sovint, efectivament, només és això. En aquest cas, és fàcil d’adonar-se del que val i del que dóna. {{gap}}Dóna actituds envers la vida tals com aquella, tan comuna al nostre segle, expressada per l’horrible frase de Blake: “Val més ofegar un infant al bressol que no pas conservar dins nostre un desig insatisfet.” O tals com la que ha fet néixer la concepció de l’acte gratuït. Dóna una ciència on es reconeixen totes les menes possibles de normes, de criteris i de valors, tret de la veritat. {{gap}}El cant gregorià, les esglésies romàniques, la ''Ilíada'', la invenció de la geometria, en els éssers pels quals passaren fins a arribar a nosaltres, no hi foren pas ocasions d’expansió. {{gap}}La ciència, l’art, la literatura, la filosofia, que només són formes d’expansió de la persona, constitueixen un domini on s’acompleixen reeiximents esclatants, gloriosos, que fan viure uns noms durant milers d’anys. Però per damunt d’aquest domini, molt i molt per damunt seu, separat d’ell per un abís, n’hi ha un altre, de domini, on se situen les coses de tot primer ordre. Aquests coses són essencialment anònimes. {{gap}}És un atzar si el nom dels qui hi han penetrat s’ha conservat o s’ha perdut; fins si s’ha conservat, han entrat en l’anonimat. La seva persona ha desaparegut. {{gap}}Aquest domini de les coses impersonals i anònimes, l’habiten la veritat i la bellesa. És aquest domini el que és sagrat. L’altre no ho és pas o, si ho és, ho és només com podria ser-ho una taca de color que, en un quadre, representés una hòstia. {{gap}}El que és sagrat en la ciència és la veritat. El que és sagrat en l’art és la bellesa. La veritat i la bellesa són impersonals. Tot això és massa evident. {{gap}}Si un infant fa una suma i s’equivoca, l’error porta la marca de la seva persona. Si procedeix de manera perfectament correcta, la seva persona és absent de tota l’operació. {{gap}}La perfecció és impersonal. La persona, en nosaltres, és la part en nosaltres de l’error i del pecat. Tot l’esforç dels místics sempre ha mirat d’obtenir que a l’ànima deixi d’haver-hi cap part que digui “jo”. {{gap}}Però la part de l’ànima que diu “nosaltres” és encara infinitament més perillosa. {{gap}}El pas a l’impersonal només s’opera per una atenció d’una qualitat rara, que només és possible en la solitud. No solament la solitud de fet, sinó la solitud moral. En aquell qui es pensa com a membre d’una col·lectivitat, com a part d’un “nosaltres”, no s’hi acompleix mai. {{gap}}Els homes en col·lectivitat no hi tenen accés, a l’impersonal, ni sota les formes inferiors. Un grup d’éssers humans no pot fer ni una suma. Una suma s’opera en l’esperit que momentàniament oblida que n’existeixi cap altre, d’esperit. {{gap}}El personal és oposat a l’impersonal, però s’hi pot passar, de l’un a l’altre. En canvi, del col·lectiu a l’impersonal, no. Cal, primerament, que la col·lectivitat es dissolgui en persones separades, per tal que l’entrada en l’impersonal sigui possible. {{gap}}És només en aquest sentit, que la persona participa més del sagrat que no la col·lectivitat. {{gap}}La col·lectivitat no sols hi és estranya, al sagrat, sinó que esgarria en fer-ne una falsa imitació. {{gap}}L’error que atribueix a la col·lectivitat un caràcter sagrat és la idolatria; en tot temps, en tot país, és el crim més estès. I aquell qui als seus ulls només compta l’expansió de la persona ha perdut del tot el sentit del sagrat. És difícil de saber quin dels dos errors és pitjor. Sovint es combinen en el mateix esperit amb tal o tal dosificació. Però el segon té molta menys energia i durada que el primer. {{gap}}Del punt de vista espiritual, la lluita entre l’Alemanya de 1940 i la França de 1940 era principalment una lluita no pas entre la civilització i la barbàrie, no pas entre el mal i el bé, ans entre el primer error i el segon. La victòria del primer no és gens sorprenent; el primer és, de per si, el més fort. {{gap}}La subordinació de la persona a la col·lectivitat no és pas cap escàndol; és un fet de l’ordre dels fets mecànics, com la del gram al quilogram en una balança. La persona, de fet, hi és sempre sotmesa, a la col·lectivitat, fins i tot en el que en diem la seva expansió. {{gap}}Per exemple, són precisament els artistes i escriptors més inclinats a veure el seu art com a expansió de la seva persona els que de fet estan més sotmesos al gust del públic. Hugo no hi trobava cap dificultat, a conciliar el culte de si amb el paper d’”eco sonor”. Exemples com Wilde, Gide o els surrealistes encara són més clars. Els científics del mateix nivell també hi estan asservits, a la moda, la qual és encara més potent en la ciència que no en la forma dels barrets. L’opinió col·lectiva dels especialistes és gairebé sobirana, damunt cadascun d’ells. {{gap}}En estar, la persona, sotmesa de fet i per la naturalesa de les coses al col·lectiu, respecte a ella no hi ha dret natural. {{gap}}Hom té raó quan diu que l’Antiguitat no la tenia, la noció del respecte degut a la persona. Pensava massa clarament, per a tenir una concepció talment confusa. {{gap}}L’ésser humà només s’escapa del col·lectiu elevant-se per damunt del personal per a penetrar en l’impersonal. Hi ha llavors, en ell, alguna cosa, una parcel·la de l’ànima, damunt la qual res de col·lectiu pot influir. Si pot arrelar en el bé impersonal, és a dir, esdevenir capaç de treure’n una energia, està en estat, cada cop que en cregui tenir l’obligació, de girar, contra no importa quina col·lectivitat, sense recolzar-se en cap altra, una força segurament petita però real. {{gap}}Hi ha ocasions en què una força quasi infinitesimal és decisiva. Una col·lectivitat és molt més forta que no un home sol; però tota col·lectivitat té necessitat, per a existir, d’operacions, de què la suma n’és l’exemple elemental, només acomplibles en un esperit en estat de solitud. {{gap}}Aquesta necessitat dóna la possibilitat d’una influència de l’impersonal en el col·lectiu, amb només que sabéssim trobar un mètode per a fer-ne ús. {{gap}}Tothom qui ha penetrat en el domini de l’impersonal hi troba una responsabilitat amb tots els éssers humans. La de protegir en ells no pas la persona, ans tot el que la persona amaga de fràgils possibilitats de pas a l’impersonal. {{gap}}És a aquests a qui, primerament, cal adreçar la crida a respectar el caràcter sagrat dels éssers humans. Car, perquè una tal crida tingui existència, cal adreçar-la a éssers susceptibles de sentir-la. {{gap}}És inútil d’explicar a una col·lectivitat que en cadascuna de les unitats que la componen hi ha alguna cosa que no ha de violar. Primerament, perquè una col·lectivitat no és ningú, si no és per ficció; ni té existència, si no és abstracta; parlar-hi és una operació fictícia. A més, si fos algú, fóra algú disposat a respectar-se només a si mateix. {{gap}}A més a més, el més gran perill no és pas la tendència del col·lectiu a comprimir la persona, sinó la tendència de la persona a precipitar-se, negar-se, en el col·lectiu. O, potser, el primer perill és només l’aspecte aparent i enganyós del segon. {{gap}}Si és inútil de dir a la col·lectivitat que la persona és sagrada, també és inútil de dir a la persona que ella és sagrada. No s’ho pot pas creure. No se’n sent, de sagrada. La causa que impedeix que la persona se senti sagrada és que efectivament no ho és. {{gap}}Si hi ha éssers la consciència dels quals doni un altre testimoniatge, a qui la seva persona doni un cert sentiment de sagrat que creguin poder atribuir, per generalització, a tota persona, estan en una doble il·lusió. {{gap}}El que experimenten no és pas el sentiment del sagrat autèntic, sinó aquesta falsa imitació que en fa el col·lectiu. Si l’experimenten pel que fa a la seva persona és perquè aquesta té part en el prestigi col·lectiu per la consideració social de què es troba essent-ne seu. {{gap}}Així, és per error que creuen poder generalitzar. Tot i que aquesta generalització errònia prové d’un moviment generós, no pot pas tenir prou virtut perquè als seus ulls la matèria humana anònima deixi de ser realment matèria humana anònima. És difícil que tinguin ocasió d’adonar-se’n, car no hi tenen contacte, amb ella. {{gap}}En l’home, la persona és una cosa amb dificultats, que té fred, que corre a cercar refugi i escalfor. {{gap}}Això és ignorat d’aquells per a qui la persona és, ni que sigui en espera, càlidament envoltada de consideració social. {{gap}}És per això que la filosofia personalista ha nascut i s’ha escampat no pas pels medis populars, ans pels medis d’escriptors que, per professió, tenen o esperen arribar a tenir un nom i una reputació. {{gap}}Les relacions entre la col·lectivitat i la persona s’han d’establir amb l’únic objecte d’apartar el que sigui susceptible d’impedir la creixença i la germinació misteriosa de la part impersonal de l’ànima. {{gap}}Per a això, cal d’una banda que entorn de cada persona hi hagi espai, un grau de lliure disposició de temps, possibilitats per al pas a graus d’atenció cada cop més elevats, solitud, silenci. Cal alhora que se senti càlidament acollida, per tal que la fredor no l’obligui a negar-se en el col·lectiu. {{gap}}Si tal és el bé, sembla difícil d’anar gaire més lluny pel camí del mal que la societat moderna, fins la democràtica. En particular, la fàbrica moderna potser no n’és gaire lluny, del límit de l’horror. Cada ésser humà hi és contínuament assetjat, agullonat per la intervenció de voluntats estranyes i alhora l’ànima es troba enmig del fred, l’estretor i l’abandonament. A l’home li cal silenci càlid, i hom li dóna un tumult glaçat. {{gap}}El treball físic, tot i que és un esforç, no és pas de per si cap degradació. No és art, ni és ciència, ans una altra cosa de valor absolutament igual al de l’art i al de la ciència. Car procura una possibilitat igual d’accés a una forma impersonal de l’atenció. {{gap}}Buidar-li els ulls al Watteau adolescent i fer-li girar una roda de molí no hauria pas estat un crim més gran que posar en una cadena de fàbrica, o de peó en una màquina a preu fet, un petit vailet amb vocació per a aquesta mena de feina. Només que aquesta vocació, contràriament a la de pintor, no es pot discernir. {{gap}}Exactament en la mateixa mesura que l’art i la ciència, per bé que de manera diferent, el treball físic és un cert contacte amb la realitat, la veritat i la bellesa de l’univers, i amb la saviesa eterna que n’és l’ordre. {{gap}}És per això que envilir el treball és un sacrilegi, exactament en el sentit en què trepitjar una hòstia és un sacrilegi. {{gap}}Si els qui treballen ho sentissin, si sentissin que pel fet de ser-ne víctimes en cert sentit en són còmplices, la seva resistència tindria tota una altra empenta que no la que els pot aportar el pensament de la seva persona i del seu dret. No fóra pas cap reivindicació; fóra un alçament de l’ésser sencer, ferotge i desesperat, com el de la noia que volen fer entrar per força en un bordell; fóra, alhora, un crit d’esperança sortit del fons del cor. {{gap}}Aquest sentiment prou hi habita, en ells, però talment inarticulat que és indiscernible fins per ells. Els professionals de la paraula són ben incapaços d’aportar-los-en l’expressió. {{gap}}Quan els parlem de la seva sort, triem generalment parlar-los de salaris. Ells, qui, sota la fatiga que els aclapara i que de tot esforç d’atenció en fa un dolor, acullen amb alleujament la fàcil claredat de les xifres. {{gap}}Obliden així que l’objecte del regateig, allò de què es planyen que els forcin a lliurar-ho rebaixat, que els en refusin el preu just, no és altra cosa que la seva ànima. {{gap}}Imaginem ara que el diable està comprant l’ànima d’un desgraciat, i que algú, apiadant-se del desgraciat, intervé en el debat i diu al diable: “És vergonyós de part vostra, d’oferir només tant; la cosa val almenys el doble.” {{gap}}Aquesta farsa sinistra és la que ha jugat el moviment obrer, els seus sindicats, els seus partits, els seus intel·lectuals d’esquerra. {{gap}}Aquest esperit de regateig ja era implícit en la noció de dret que la gent de 1789 tingueren la imprudència de posar al centre de la crida que volgueren llançar a la faç del món. Era, ja d’entrada, destruir-ne la virtut. {{gap}}La noció de dret va lligada a la de repartiment, d’intercanvi, de quantitat. Té quelcom de comercial. Evoca de per si el plet, l’al·legació. El dret només se sosté en un to de reivindicació; i quan s’adopta aquest to, llavors, o bé la força no és lluny rere seu per a confirmar-lo, o bé sense ella és ridícul. {{gap}}Hi ha quantitat de nocions, totes de la mateixa categoria, que són del tot estranyes de per si al sobrenatural i estan tanmateix un xic per sobre de la força bruta. Són totes relatives als costums de la bèstia col·lectiva, emprant el llenguatge de Plató, quan aquesta manté rastres d’algun ensinistrament imposat per l’operació sobrenatural de la gràcia. Quan no en reben contínuament un renovellament d’existència per un retorn de l’operació, quan només en són supervivències, es troben per necessitat subjectes al caprici de la bèstia. {{gap}}Les nocions de dret, de persona, de democràcia són d’aquesta categoria. Bernanos ha tingut el coratge d’observar que, als dictadors, la democràcia no els oposa cap defensa. La persona és per naturalesa sotmesa a la col·lectivitat. El dret, per naturalesa, depèn de la força. Les mentides i els errors que entelen aquestes veritats són extremament perillosos perquè impedeixen de recórrer a l’únic que es troba sostret a la força i en preserva, és a dir, a una altra força, la irradiació de l’esperit. La matèria pesant només en les plantes és capaç de pujar contra la pesantor, per l’energia del sol que el verd de les fulles ha copsat i labora en la saba. Privada de claror, la pesantor i la mort la tornarien a prendre, la planta, progressivament i inexorable. {{gap}}Entre aquestes mentides hi ha la del dret natural, llançada pel segle XVIII materialista. No pas per Rousseau, que era un esperit lúcid, potent, i d’inspiració verament cristiana, sinó per Diderot i els medis de l’''Encyclopédie''. {{gap}}La noció de dret ens ve de Roma i, com tot el que ve de la Roma antiga, que és la dona prenys dels noms de la blasfèmia de què parla l’Apocalipsi, és pagana i no es pot batejar. Els romans, que havien comprès, com Hitler, que la força només té la plenitud de l’eficàcia si va revestida d’unes quantes idees, feien servir la noció de dret per a això. S’hi avé molt. Acusem l’Alemanya moderna de menysprear la noció de dret. Però se n’ha servit fins a la sacietat en les seves reivindicacions de nació proletària. Als qui subjuga, és veritat, de dret els reconeix el d’obeir, però només aquest. La Roma antiga també. {{gap}}Lloar la Roma antiga per haver-nos llegat la noció de dret és singularment escandalós. Car si volem examinar el que era aquesta noció en el seu bressol a fi de discernir-ne la mena, veiem que la propietat era definida pel dret d’ús i d’abús. I, de fet, la major part de les coses on tot propietari tenia el dret d’ús i abús eren éssers humans. {{gap}}Els grecs no la tenien pas, la noció de dret. Ni tenien mots per a expressar-la. S’acontentaven amb el nom de justícia. {{gap}}És per una singular confusió que hàgim pogut assimilar la llei no escrita d’Antígona al dret natural. Als ulls de Creont, no hi havia absolutament res natural, en el que Antígona feia. La jutjava folla. {{gap}}No som pas nosaltres qui el podríem desmentir, Creont, nosaltres que en aquest moment pensem, parlem i actuem exactament com ell. Podem verificar-ho anant al text. {{gap}}Antígona diu a Creont: “No és pas Zeus qui ha publicat aquesta ordenança; no és pas la companya de les divinitats de l’altre món, la Justícia, qui ha establert semblants lleis entre els homes.” Creont intenta convèncer-la que les seves ordres són justes; l’acusa d’haver ultratjat un dels seus germans honorant l’altre perquè així s’acorda el mateix honor a l’impiu que al fidel, al qui ha mort provant de destruir la seva pàtria que al qui ha mort per defensar-la. {{gap}}Ella diu: “Tot amb tot, l’altre món demana lleis iguals.” Ell, amb bon sentit, objecta: “No poden pas ser iguals, la part del brau i la del traïdor.” A ella només se li acudeix aquesta resposta absurda: “¿I qui ho sap, si a l’altre món això és legítim?” {{gap}}L’observació de Creont és perfectament raonable: “Mai un enemic, ni després de mort, és un amic.” La innocentona, però, respon: “Si sóc nada, és per a prendre part, no pas en l’odi, sinó en l’amor.” {{gap}}Creont, llavors, cada cop més raonable: “Vés-te’n, doncs, a l’altre món i, ja que estimar et cal, estima-hi, allà, els d’allà baix.” {{gap}}Efectivament, era ben bé allà, el seu lloc. Car la llei no escrita a què obeïa la noia, lluny de tenir res en comú amb cap dret ni amb res natural, no era altra cosa que l’amor extrem, absurd, que dugué Crist a la Creu. {{gap}}La Justícia, companya de les divinitats de l’altre món, prescriu aquest excés d’amor. Cap dret no el prescriuria. El dret no hi té lligam directe, amb l’amor. {{gap}}Com que la noció de dret és estranya a l’esperit grec, és estranya també a la inspiració cristiana allà on és pura, sense barreja d’heretatge romà, hebraic o aristotèlic. Sant Francesc d’Assís, no ens l’hi imaginem pas, parlant de dret. {{gap}}Si a algú capaç d’escoltar li diem “El que em feu no és just”, podem colpir i desvetllar en la seva deu l’esperit d’atenció i d’amor. No fóra pas el mateix amb paraules com “Tinc dret a...”, “No hi teniu pas dret...”, car contenen una guerra latent i desvetllen l’esperit de guerra. La noció de dret, posada al centre dels conflictes socials, hi fa impossible en l’una i en l’altra part tot matís de caritat. {{gap}}Quan se’n fa un ús gairebé exclusiu és impossible de mantenir fixa la mirada en el verdader problema. El pagès a qui un comprador, al mercat, li fa indiscretament pressió per fer-li vendre els ous a un preu moderat, hi pot molt bé respondre: “Tinc el dret de quedar-me’ls, els ous, si no me n’oferiu un bon preu.” Però la noia que fan entrar per força en un bordell no en parlarà pas, de drets. En tal situació, el mot fóra ridícul, de tan insuficient. {{gap}}És per això que el drama social, anàleg a la segona situació, apareix falsament, per l’ús d’aquest mot, com a anàleg a la primera. {{gap}}L’ús d’aquest mot ha fet, del que hauria hagut de ser un crit sortit del fons de les entranyes, una agra cridòria de reivindicació sense puresa ni eficàcia. {{gap}}La noció de dret comporta, per la seva mediocritat, naturalment, tot seguit, la noció de persona, car el dret és relatiu a les coses personals. És situat en aquest nivell. {{gap}}En afegir al mot de dret el de persona, cosa que implica el dret de la persona al que se’n diu expansió, faríem un mal encara molt més greu. El crit dels oprimits baixaria encara més avall que el to de la reivindicació, prendria el to de l’enveja. {{gap}}Car la persona només s’expandeix quan s’omple de prestigi social; la seva expansió és un privilegi social. No els ho diuen pas, a les masses, això, en parlar-los dels drets de la persona, els diuen el contrari. I elles no tenen prou poder d’anàlisi per a reconèixer-ho clarament per si soles, això; però ho senten, la seva experiència quotidiana els en dóna la certesa. {{gap}}Per a elles, però, això no pot pas ser motiu de rebutjar-la, la consigna. A la nostra època d’intel·ligència obscurida, no hi ha cap mena de dificultat a reclamar per a tothom una part igual de privilegis, de coses que tenen d’essència ser privilegis. És una mena de reivindicació alhora absurda i baixa; absurda, perquè el privilegi és per definició desigual; baixa, perquè no s’ho val, de desitjar-ne. {{gap}}La categoria dels homes que formulen les reivindicacions, que ho formulen tot, que tenen el monopoli del llenguatge, és però una categoria de privilegiats. No seran pas ells qui diran que els privilegis no s’ho valen, de desitjar-ne. No ho pensen pas. Sobretot, si ho deien, fóra indecent. {{gap}}Moltes veritats indispensables que salvarien els homes no es diuen per una causa d’aquesta mena; els qui les podrien dir no les poden formular, els qui les podrien formular no les poden dir. El remei a aquest mal fóra un dels problemes urgents a resoldre per una verdadera política. {{gap}}En una societat inestable, els privilegiats tenen mala consciència. Els uns ho amaguen amb aire desafiant i diuen a les masses: “És del tot convenient que no tingueu privilegis, vosaltres, i que jo en tingui.” Els altres, amb aire de benvolença, els diuen: “Reclamo per a tots vosaltres una part de privilegis igual que la que tinc.” {{gap}}La primera actitud és odiosa. La segona manca de bon sentit. És, a més, massa fàcil. {{gap}}L’una i l’altra atien el poble a córrer per la via del mal, a allunyar-se del seu únic i veritable bé, que no és a les seves mans però que, en cert sentit, té tan a prop. El poble és molt més a prop del bé autèntic, deu de bellesa, veritat, joia i plenitud, que no els qui li acorden la seva compassió. Però, en no ser-hi ni saber com anar-hi, tot s’esdevé com si en fos infinitament lluny. Els qui parlen per ell, els qui li parlen, són tan incapaços com ell de comprendre l’aflicció en què es troba i la plenitud de bé que té a l’abast. I al poble li és indispensable, de ser comprès. {{gap}}La desgràcia és de per si inarticulada. Els desgraciats supliquen silenciosament que hom els forneixi mots per a expressar-se. Hi ha èpoques en què no se’ls escolta. N’hi ha d’altres en què hom els en forneix, de mots, però mal triats, perquè els qui els hi trien hi són estranys, a la desgràcia que interpreten. {{gap}}Al més sovint, en són lluny pel lloc on els han posat les circumstàncies. Però fins i tot si hi són a prop o n’han format part en cap període de la seva vida fins i tot recent, hi són tanmateix estranys perquè s’hi han fet estranys de seguida que han pogut. {{gap}}Al pensament, tant li repugna de pensar la desgràcia com a la carn viva li repugna la mort. L’ofrena voluntària d’un cérvol avançant pas a pas per presentar-se a les dents d’una canilla és possible aproximadament en el mateix grau que, de la part d’un esperit amb la facultat d’eximir-se’n, l’acte d’atenció adreçat a una desgràcia real i tot propera. {{gap}}Allò que, essent indispensable al bé, és impossible per naturalesa, és sempre possible sobrenaturalment. {{gap}}El bé sobrenatural no és pas una mena de suplement del bé natural, com, Aristòtil ajudant-hi, voldríem persuadir-nos-en per al nostre gran confort. Fóra agradable que fos així, però no és així. En tots els problemes punyents de l’existència humana, només es pot triar entre el bé sobrenatural i el mal. {{gap}}Ficar, a la boca dels desgraciats, mots que pertanyen a la regió mitjana dels valors, tals com democràcia, dret o persona, és fer-los un present no susceptible d’aportar-los cap bé i que inevitablement els fa molt mal. {{gap}}Aquestes nocions no hi tenen lloc, al cel, estan suspeses en l’aire i justament per això són incapaces de mossegar la terra. {{gap}}Tan sols la llum que davalla contínuament del cel aporta a l’arbre l’energia que li fa enfonsar profundament en terra les potents arrels. L’arbre, en veritat, és arrelat al cel. {{gap}}Només el que ve del cel és susceptible d’imprimir realment una marca damunt la terra. {{gap}}Si volem armar eficaçment els malaurats, només els cal ficar-los a la boca mots l’estança pròpia dels quals sigui al cel, per damunt del cel, a l’altre món. No ho hem pas de témer, que sigui impossible. La desgràcia disposa l’ànima a rebre àvidament, a beure, tot el que ve d’aquell lloc. És de proveïdors, no de consumidors, del que hi ha mancança per a aquesta mena de productes. {{gap}}El criteri per a la tria dels mots és fàcil de reconèixer i d’emprar. Els malaurats, colgats de mal, aspiren al bé. Cal donar-los solament mots que expressin només bé, bé en estat pur. La discriminació és fàcil. Els mots a què es pugui afegir res que designi cap mal són estranys al bé pur. Expressem un blasme, quan diem: “Posa la seva persona davant de tot.” La persona és, doncs, estranya al bé. Podem parlar d’un abús de la democràcia. La democràcia és, doncs, estranya al bé. La possessió d’un dret implica la possibilitat de fer-ne un bon ús o un mal ús. El dret és, doncs, estrany al bé. Contràriament, l’acompliment d’una obligació, sempre, a tot arreu, és un bé. La veritat, la bellesa, la justícia, la compassió, sempre, a tot arreu, són béns. {{gap}}Quan es tracta de les aspiracions dels malaurats, per a estar segurs que diem el que cal, n’hi ha prou de limitar-se als mots i frases que expressen sempre, a tot arreu, en tota circumstància, únicament bé. {{gap}}És un dels dos únics serveis que els podem fer amb mots. L’altre és trobar mots que expressin la veritat de la seva desgràcia, mots que, travessant les circumstàncies exteriors, facin sensible el crit, sempre llançat en el silenci, “¿Per què em fan mal?” {{gap}}Per a això no han pas de comptar amb els homes de talent, les personalitats, les celebritats, ni amb els homes de geni en el sentit en què emprem ordinàriament el mot geni, l’ús del qual confonem amb el del mot talent. Només poden comptar amb els genis de primer ordre, el poeta de la ''Ilíada'', Èsquil, Sòfocles, Shakespeare en escriure ''Lear'', Racine en escriure ''Phèdre''. No són gaires. {{gap}}Però hi ha quantitat d’éssers humans que, en ser mal o mediocrement dotats per la natura, semblen infinitament inferiors no pas només a Homer, Èsquil, Sòfocles, Shakespeare i Racine sinó també a Virgili, Corneille i Hugo, però que tanmateix viuen al regne dels béns impersonals, on els darrers no van entrar. {{gap}}Un idiota de poble, en sentit literal, que estimi realment la veritat, encara que només emeti balbuceigs, és, pel pensament, infinitament superior a Aristòtil. S’acosta infinitament més a Plató que no mai hi hagi estat Aristòtil. Té geni, mentre que amb Aristòtil només s’hi avé el mot talent. Si una fada li proposés de canviar la seva sort per un destí anàleg al d’Aristòtil, per a ell la saviesa fóra refusar sense dubtar un segon. Però no ho sap. Ningú l’hi diu. Tothom li diu el contrari. L’hi hem de dir. Els hem d’encoratjar, els idiotes, la gent sense talent, la gent de talent mediocre o poc superior al mitjà que tenen geni. No ho hem pas de témer, que els fem tornar orgullosos. L’amor de la veritat va sempre acompanyat d’humilitat. El geni real no és altra cosa que la virtut sobrenatural d’humilitat en el domini del pensament. {{gap}}En comptes d’encoratjar el floriment dels talents, com es proposaven al 1789, cal estimar i escalfar amb tendre respecte el creixement del geni; car només els herois realment purs, els sants i els genis poden ser un ajut dels malaurats. Entremig, la gent de talent, d’intel·ligència, d’energia, de caràcter, de forta personalitat fan de pantalla i l’impedeixen, l’ajut. No cal fer-li cap mal, a la pantalla, cal deixar-la suaument de banda, procurant que se n’adoni al menys possible. I cal trencar la pantalla molt més perillosa, la del col·lectiu, suprimint tota la part de les nostres institucions i costums on hi hagi res de l’esperit de partit. Ni les personalitats ni els partits els acorden mai audiència, a la veritat o a la desgràcia. {{gap}}Hi ha una aliança natural, entre veritat i desgràcia, car l’una i l’altra són suplicants mudes, eternament condemnades a estar-se davant nostre sense veu. {{gap}}Com el vagabund que, acusat al correccional d’haver agafat una pastanaga d’un camp, s’està dret davant el jutge, el qual, còmodament assegut, enfila elegantment preguntes, comentaris i facècies mentre l’altre amb prou feines arriba al balbuceig, és així com s’està la veritat davant la intel·ligència, ocupada aquesta elegantment a enfilar opinions. {{gap}}El llenguatge, fins en l’home que aparentment calla, és sempre allò que formula les opinions. La facultat natural que en diem intel·ligència és relativa a les opinions i al llenguatge. El llenguatge enuncia relacions. Però n’enuncia poques, perquè té lloc en el temps. Si és confús, vague, poc rigorós, sense ordre, si el qui l’emet o el qui l’escolta té una feble capacitat de mantenir un pensament present a l’esperit, llavors és buida o quasi buida de tot contingut real de relacions. Si és perfectament clar, precís, rigorós, ordenat, si s’adreça a un esperit que, havent concebut un pensament, és capaç de mantenir-lo present mentre en concep un altre, i de mantenir presents aquests dos mentre en concep un tercer i així successivament, en aquest cas el llenguatge pot ser relativament ric de relacions. Però, com tota riquesa, aquesta riquesa relativa és una atroç misèria, comparada amb la perfecció, que és l’únic desitjable. {{gap}}Fins en el millor dels casos, un esperit tancat en el llenguatge és en presó. El seu límit és la quantitat de relacions que els mots poden presentar alhora al seu esperit. Resta en la ignorància dels pensaments que impliquin la combinació d’un nombre de relacions més gran; aquests pensaments són fora del llenguatge, no formulables, encara que siguin perfectament rigorosos i clars i encara que cadascuna de les relacions a què responen sigui expressable en mots perfectament precisos. Així, l’esperit es mou en un espai tancat de veritat parcial, que d’altra banda pot ser més o menys gran, sense poder fer mai ni una ullada al que hi ha al defora. {{gap}}Si un esperit captiu ignora la seva captivitat, viu en l’error. Si l’ha reconeguda, ni que sigui una desena de segon, i s’ha afanyat a oblidar-la per no patir, viu en la mentida. Homes d’intel·ligència extremament brillant poden néixer, viure i morir en l’error o la mentida. En ells, la intel·ligència no és cap bé ni fins cap avantatge. La diferència entre homes més o menys intel·ligents és com la diferència entre criminals condemnats de per vida a l’empresonament cel·lular en cel·les més o menys grans. L’home intel·ligent i orgullós de la seva intel·ligència s’assembla al condemnat orgullós de tenir una cel·la gran. {{gap}}L’esperit que sent la seva captivitat se la voldria dissimular. Si l’horroritza la mentida, no ho farà pas, però. Li caldrà, llavors, patir molt. Ventarà cops contra la paret fins a esmortir-se; se’n revindrà, es mirarà la paret amb por i, després, un dia, recomençarà els cops fins a tornar a esmortir-se; i així successivament, sense fi, sense esperança. Un dia, però, se’n revindrà a l’altra banda del mur. {{gap}}Potser encara està captiu, en un espai tan sols més gran. ¿I què hi fa, això? Des d’ara té la clau, el secret que fa caure tots els murs. Es troba enllà del que els homes en diuen intel·ligència, es troba allà on comença la saviesa. {{gap}}Tot esperit tancat pel llenguatge és tan sols capaç d’opinions. Tot esperit esdevingut capaç de copsar pensaments inexpressables per la multitud de relacions que s’hi combinen, més rigorosos i lluminosos que els que expressi el llenguatge més precís, tot esperit arribat a aquest punt habita ja en la veritat. La certesa i la fe sense ombra li pertanyen. I poc importa si al començament tenia poca o molta intel·ligència, si estava en una cel·la estreta o ampla. L’únic que importa és que, havent arribat al límit de la seva intel·ligència, la que sigui, l’ha traspassada. Un idiota de poble és tan a prop de la veritat com un infant prodigi. L’un i l’altre en són separats només per una paret. Sense haver passat pel propi anorreament, sense haver restat molt temps en un estat d’extrema i total humiliació, no s’hi entra pas, a la veritat. {{gap}}És el mateix obstacle que s’oposa al coneixement de la desgràcia. Així com la veritat és diferent de l’opinió, la desgràcia és diferent del sofriment. La desgràcia és un mecanisme de trencar l’ànima; l’home que hi és agafat és com l’obrer atrapat per les dents de la màquina. No és més que una cosa esqueixada i sangonent. {{gap}}El grau i la naturalesa del sofriment que és pròpiament una desgràcia poden ser molt diferents segons els éssers humans. Depenen sobretot de la quantitat d’energia vital en el moment inicial i de l’actitud davant el sofriment. {{gap}}El pensament humà no la pot reconèixer, la realitat de la desgràcia. Si algú la reconeix, s’ha de dir: “Un joc de circumstàncies que no controlo em pot arrabassar qualsevol cosa, comprès tot allò talment meu que ho considero que sóc jo. No hi ha res en mi que no pugui perdre. Un atzar, en qualsevol moment, pot abolir el que sóc i canviar-ho per un tant se val el què de vil i menyspreable.” {{gap}}Pensar això amb tota l’ànima és experimentar el no res. És l’estat d’extrema i total humiliació, que és també la condició del pas a la veritat. És una mort de l’ànima. És per això que, en l’ànima, l’espectacle de la nua desgràcia hi causa la mateixa retractació que en la carn la proximitat de la mort. {{gap}}Pensem en els morts amb pietat quan els evoquem només amb l’esperit, o quan petgem tombes o els veiem convenientment disposats en un llit. Però la visió de certs cadàvers, com ara els caiguts al camp de batalla, d’aspecte alhora sinistre i grotesc, causa horror. La mort apareix nua, sense vestir, i la carn se n’estremeix. {{gap}}La desgràcia, quan la distància material o moral permet de veure-la només de manera vaga, confusa, sense distingir-la del simple sofriment, inspira a les ànimes generoses una tendra pietat. Però quan un joc qualsevol de circumstàncies fa que, de sobte, en alguna banda, se’ns reveli nua, com a cosa destructiva, mutilació o lepra de l’ànima, ens estremim i reculem. I els desgraciats experimenten, davant de si mateixos, el mateix estremiment d’horror. {{gap}}Escoltar algú és posar-se al seu lloc, quan parla. Posar-se al lloc d’un ésser d’ànima mutilada per la desgràcia o en perill imminent de ser-ho és anihilar la pròpia ànima. És més difícil que no el suïcidi per a l’infant content de viure. Els desgraciats, així, no són escoltats. Es troben en l’estat en què es trobaria aquell a qui haurien tallat la llengua i a moments oblidés la seva invalidesa. Els llavis es mouen i cap so colpeja les orelles. Per la certesa de no ser sentits, són, en l’ús del llenguatge, ràpidament ferits d’impotència. {{gap}}És per això que no hi ha esperança per al vagabund que s’està allà dret davant el magistrat. Si enmig dels balbuceigs li surt res punyent, que travessi l’ànima, no ho sentiran ni el magistrat ni els espectadors. És un crit mut. I els desgraciats gairebé sempre són, ells amb ells, igual de sords. I cada desgraciat, per l’opressió de la indiferència general, intenta, amb la mentida o la inconsciència, de fer-se el sord a si mateix. {{gap}}Només l’operació sobrenatural de la gràcia fa passar una ànima pel seu propi anihilament fins al lloc on es cull l’espècie d’atenció, l’única, que permet d’estar atent a la veritat i a la desgràcia. És la mateixa per als dos objectes. És una atenció intensa, pura, sense mòbil, gratuïta, generosa. I aquesta atenció és amor. {{gap}}Com que la desgràcia i la veritat tenen necessitat, per a ser escoltades, de la mateixa atenció, l’esperit de justícia i de veritat només en fan un. L’esperit de justícia i de veritat no és altra cosa que una certa mena d’atenció, que és pur amor. {{gap}}Per una disposició eterna de la Providència, tot el que un home en qualsevol domini produeix, quan l’esperit de justícia i de veritat el domina, va revestit de l’esclat de la bellesa. {{gap}}La bellesa és el misteri suprem d’aquí baix. És un esclat que sol·licita l’atenció, però no li aporta cap mòbil perquè duri. La bellesa sempre promet i mai no dóna res; suscita una fam, però sense aliment per a la part de l’ànima que aquí baix intenta assaciar-se; només duu aliment per a la part de l’ànima que mira. Suscita el desig, i fa sentir clarament que en ella no hi ha res a desitjar, car volem sobretot que d’ella no en canviï res. Si no cerquem maneres de sortir del deliciós turment que infligeix, a poc a poc el desig es transforma en amor, i se’ns forma un germen de la facultat d’atenció gratuïta i pura. {{gap}}Com més repugnant és la desgràcia, més sobiranament bella és la seva verdadera expressió. Podem posar d’exemples, en segles recents, ''Phèdre'', ''L’École des femmes'', ''Lear'', els poemes de Villon, però encara molt més les tragèdies d’Èsquil i Sòfocles, i molt més encara la ''Ilíada'', el Llibre de Job, certs poemes populars, i encara molt més els relats de la Passió en els Evangelis. L’esclat de la bellesa és estès sobre la desgràcia per la claror de l’esperit de justícia i d’amor, l’únic que permet al pensament humà d’esguardar i reproduir la desgràcia tal com és. {{gap}}També, cada vegada que un fragment de veritat inexpressable passa a uns mots que, sense poder contenir la veritat que els ha inspirats, tenen amb ella una correspondència tan perfecta que fa que aportin un suport a tot esperit desitjós de trobar-la, cada vegada que és així, un esclat de bellesa s’estén sobre aquests mots. {{gap}}Tot el que procedeix de l’amor pur és il·luminat per l’esclat de la bellesa. {{gap}}A l’interior de la cel·la on tot pensament humà està d’entrada empresonat, hi és sensible, la bellesa, tot i que molt confusament i barrejada amb moltes falses imitacions. La veritat i la justícia de llengua tallada no poden esperar cap altre socors que el seu. Tampoc no en té, de llengua, ella; no parla; no diu res. Però té veu per a cridar. Crida, i mostra la justícia i la veritat, que no tenen veu. Com el gos que lladra cridant la gent a vora l’amo, que jau inanimat damunt la neu. {{gap}}Justícia, veritat i bellesa són germanes i aliades. Amb tres mots tan bells, no n’hi ha pas necessitat, de cercar-ne d’altres. {{gap}}La justícia consisteix a vetllar perquè als homes no se’ls faci mal. A un ésser humà se li fa mal quan interiorment crida: “¿Per què em fan mal?” Sovint s’equivoca quan prova de veure quin mal li fan, qui són els qui n’hi fan, per què n’hi fan. Però el crit és infal·lible. {{gap}}L’altre crit que se sent sovint: “¿Per què en tal té més que no jo?” té relació amb el dret. Cal aprendre a distingir els dos crits i fer callar el segon tant com es pugui, amb el mínim de brutalitat, ajudant-se d’un codi, dels tribunals ordinaris i de la policia. Per a formar els esperits capaços de resoldre els problemes situats en aquest domini, n’hi ha prou amb l’Escola de Dret. {{gap}}Però el crit: “¿Per què em fan mal?” posa problemes tot altres, per als quals és indispensable l’esperit de veritat, de justícia i d’amor. {{gap}}En tota ànima humana hi puja contínuament la demanda que no li facin mal. El text del Pater adreça aquesta demanda a Déu. Però Déu només té el poder de preservar del mal la part eterna de l’ànima que ha entrat en contacte real i directe amb ell. La resta de l’ànima, i l’ànima sencera de tothom qui no hagi rebut la gràcia del contacte real i directe amb Déu, està abandonada als volers dels homes i als atzars de les circumstàncies. {{gap}}Així, és cosa dels homes, vetllar perquè no es faci mal als homes. {{gap}}En aquell a qui fan mal, verament n’hi penetra, de mal. No pas només el dolor, el sofriment, ans el propi horror del mal. Així com els homes tenen el poder de transmetre’s bé els uns als altres, també tenen el poder de transmetre’s mal. Podem transmetre mal a un ésser humà afalagant-lo, aportant-li benestar, plaers; però al més sovint els homes transmeten mal als homes fent-los mal. {{gap}}La Saviesa eterna, però, no deixa pas l’ànima humana enterament a mercè de l’atzar dels esdeveniments i del voler dels homes. El mal infligit des de fora a un ésser humà en forma de ferida exaspera el desig de bé i suscita així automàticament la possibilitat d’un remei. Quan la ferida ha penetrat profundament, el bé desitjat és el bé perfectament pur. La part de l’ànima que demana “¿Per què em fan mal?” és la part profunda que en tot ésser humà, fins en el més embrutit, s’ha mantingut des de la primera infantesa perfectament intacta i perfectament innocent. {{gap}}Preservar la justícia, protegir els homes de tot mal, és primerament impedir que els facin mal. Per a aquells a qui han fet mal, és esborrar-ne les conseqüències materials, posar-los en situació tal que la ferida, si no ha penetrat massa a fons, es guareixi naturalment amb el benestar. Però per als qui la ferida ha esquinçat tota l’ànima és, a més i abans de res, calmar-los la set donant-los a beure bé perfectament pur. {{gap}}Hi pot haver l’obligació d’infligir mal per suscitar aquesta set a fi de curullar-la. És en això que consisteix el càstig. Els qui s’han tornat estranys al bé fins al punt de mirar d’escampar el mal al seu voltant només es poden reintegrar al bé per la inflicció del mal. Cal infligir-los-en fins que en el fons se’ls desvetlli la veu perfectament innocent que diu tota sorpresa “¿Per què em fan mal?” Aquesta part innocent de l’ànima del criminal cal que rebi aliment i creixi, fins que dins l’ànima es constitueixi en tribunal per a jutjar els crims passats, condemnar-los i, tot seguit, amb el socors de la gràcia, perdonar-los. L’operació del càstig, llavors, s’ha acabat; el culpable s’ha reintegrat al bé, i ha de ser públicament i solemne reintegrat a la ciutat. {{gap}}El càstig no és altra cosa que això. Fins i tot la pena capital, per bé que exclou en sentit literal la reintegració a la ciutat, no ha de ser altra cosa. El càstig és únicament un procediment per a subministrar bé pur a homes que no el desitgen; l’art de punir és l’art de desvetllar en els criminals, pel dolor o fins per la mort, el desig de bé pur. {{gap}}Però hem perdut del tot fins la noció de càstig. Ja no ho sabem, que consisteix a subministrar bé. Per a nosaltres, s’atura en la inflicció del mal. És per això que hi ha una cosa, una de sola, en la societat moderna, encara més horrorosa que no el crim, que és la justícia repressiva. {{gap}}Fer de la idea de justícia repressiva el mòbil central en l’esforç de guerra i de revolta és més perillós del que ningú es pugui imaginar. Cal fer servir la por per minorar l’activitat criminal dels covards, però és horrible fer de la justícia repressiva, tal com en la nostra ignorància la concebem avui, el mòbil dels herois. {{gap}}Cada cop que un home d’avui parla de càstig, de retribució, de justícia en el sentit punitiu, es tracta tan sols de la més baixa revenja. {{gap}}Aquest tresor del sofriment i de la mort violenta, que Crist prengué per a ell i ofereix tan sovint a aquells qui estima, d’aquest tresor en fem tan poc cas, que el llancem als éssers que veiem més vils, sabent que no en faran ús, i sense cap intenció d’ajudar-los-hi, a trobar aquest ús. {{gap}}Als criminals, el verdader càstig; als malaurats que la desgràcia ha mossegat fins al fons de l’ànima, una ajuda capaç de dur-los a apaivagar la set en les deus sobrenaturals; a tots els altres, un xic de benestar, molt de bellesa, i la protecció contra els qui els farien mal; a tot arreu, la limitació rigorosa del tumult de les mentides, de les propagandes i de les opinions, i l’establiment d’un silenci on la veritat pugui germinar i madurar; és això el que és degut als homes. {{gap}}Per a assegurar-los-ho, això, als homes, només es pot comptar amb els éssers que han passat a l’altra banda d’un cert límit. Es dirà que són massa poc nombrosos. Són probablement rars, i tanmateix no es poden comptar; la major part no es veuen. El bé pur només és enviat del cel aquí baix en quantitat imperceptible, sigui en cada ànima, sigui en la societat. “El gra de mostassa és la grana més petita de totes.” Prosèrpina menjà només un gra de magrana. La perla colgada al fons d’un camp no és pas visible. Poc el notem, el llevat, barrejat amb la pasta. {{gap}}Però, així com fan catalitzadors o bacteris en les reaccions químiques, de què el llevat n’és un exemple, igualment, en les coses humanes, hi operen decisivament per la sola presència els imperceptibles grans de bé pur, si es posen on cal. {{gap}}¿Com, però, posar-los on cal? {{gap}}Molt, d’això, se n’acompliria si, entre els qui tenen el càrrec de mostrar al públic coses a lloar, a admirar, a esperar, a cercar, a demanar, n’hi hagués uns quants que almenys interiorment decidissin de menysprear absolutament i sense excepció tot el que no és bé pur, perfecció, veritat, justícia, amor. {{gap}}Molt més se’n faria si la major part dels qui avui detenen trossos d’autoritat espiritual sentissin l’obligació de només proposar, a les aspiracions dels homes, sempre, bé real i perfectament pur. {{gap}}Quan es parla del poder de les paraules es tracta sempre d’un poder d’il·lusió i d’error. Però, per efecte d’una disposició providencial, hi ha mots que, si se’n fa un bon ús, tenen en si la virtut d’il·luminar i moure vers el bé. Són els mots a què correspon una perfecció absoluta i incopsable per nosaltres. La virtut d’il·luminació i de tracció vers el cim resideix justament en aquests mots, en aquests mots com a tals, no pas en cap concepció. Car fer-ne un bon ús és, abans de res, no fer-los correspondre cap concepció. El que expressen és inconcebible. {{gap}}Déu i veritat en són uns. També justícia, amor, bé. {{gap}}Són perillosos d’emprar, uns tals mots. Usar-los és una ordalia. Perquè se’n faci un ús legítim, cal no tancar-los en cap concepció humana i alhora afegir-los concepcions i accions inspirades directament i exclusiva per la seva claror. Altrament, són ràpidament reconeguts per tothom com a mentida. {{gap}}Són uns companys incòmodes, aquests mots. D’altres, com dret, democràcia i persona, són més còmodes. Per aquesta raó són naturalment preferibles als ulls dels qui, fins amb bones intencions, assumeixen funcions públiques. Les funcions públiques no tenen altra significació que la possibilitat de fer bé als homes, i els qui les assumeixen amb bones intencions volen escampar bé sobre els seus contemporanis; però cometen generalment l’error de creure que el podran, d’entrada, comprar a preu de saldo. {{gap}}Els mots de la regió mitjana, dret, democràcia, persona, són de bon usar en la seva regió, la de les institucions mitjanes. Però la inspiració de què procedeixen totes les institucions, de què en són com la projecció, reclama un altre llenguatge. {{gap}}La subordinació de la persona al col·lectiu és, per naturalesa, com la del gram al quilogram en la balança. Però una balança pot ser tal que el quilogram cedeixi al gram. N’hi ha prou que un braç sigui més de mil vegades més llarg que l’altre. La llei de l’equilibri preval sobiranament sobre les desigualtats de pes. Però mai el pes inferior vencerà el superior sense una relació entre ells on hi hagi cristal·litzat la llei de l’equilibri. {{gap}}Igualment, la persona no pot ser protegida contra el col·lectiu, ni la democràcia assegurada, si no és per una cristal·lització en la vida pública del bé superior, que és impersonal i sense relació amb cap forma política. {{gap}}El mot de persona, és veritat, és sovint aplicat a Déu. Però en el passatge en què Crist proposa Déu als homes com a model d’una perfecció que els és manat d’acomplir, no hi ajunta només la imatge d’una persona, sinó sobretot la d’un ordre impersonal: “Feu-vos fills del vostre Pare, el del cel, que fa alçar el sol sobre bons i dolents i davallar la pluja sobre justos i injustos.” {{gap}}Aquest ordre impersonal i diví de l’univers té d’imatges, entre nosaltres, la justícia, la veritat, la bellesa. Res d’inferior a aquestes coses no és digne de servir d’inspiració als homes que accepten de morir. {{gap}}Per damunt de les institucions destinades a protegir el dret, les persones, les llibertats democràtiques, cal inventar-ne d’altres de destinades a discernir i a abolir tot el que, en la vida contemporània, esclafa les ànimes sota la injustícia, la mentida i la lletjor. {{gap}}Cal inventar-les, car es desconeixen, i és impossible de dubtar que són indispensables. <br /><br /> [[fr:Écrits de Londres et dernières lettres/Écrits de Londres/01]] 4b622y1tnr9nusd8l6rndo0et6aig83 185584 185583 2026-08-30T16:45:12Z Jobuma3 11699 185584 wikitext text/x-wiki {{Encapçalament|Col·lectivitat-Persona-Impersonal-Dret-Justícia|[[Autor:Simone Weil|Simone Weil]]| |Idioma=francès|Traductor=Jobuma}} <br/> <div class=prose> {{gap}}“No m’interesseu, vós.” Són unes paraules que un home no pot adreçar a un home sense cometre una crueltat i ferir la justícia. {{gap}}“La vostra persona no m’interessa.” Aquestes paraules poden tenir lloc en una conversa afectuosa entre amics pròxims sense ferir el que hi hagi de més delicadament susceptible en l’amistat. {{gap}}Igualment, hom dirà, sense rebaixar-se: “La meva persona no compta”, però no pas: “Jo no compto.” {{gap}}És la prova que el vocabulari del corrent de pensament modern dit personalista és erroni. I, en aquest domini, allà on hi ha un greu error de vocabulari és difícil que no hi hagi un greu error de pensament. {{gap}}Hi ha en cada home alguna cosa de sagrat. No és pas la seva persona, però. Ni és tampoc la persona humana. És ell, aquest home, simplement. {{gap}}Heus ací un vianant pel carrer que té els braços llargs, blaus els ulls, un esperit on passen pensaments que ignoro però que potser són mediocres. {{gap}}No és pas la seva persona ni la persona humana en ell, el que m’és sagrat. És ell. Tot ell, sencer. Els braços, els ulls, els pensaments, tot. No atemptaria contra res de tot això sense escrúpols infinits. {{gap}}Si el que per a mi és sagrat en ell fos la persona humana, podria fàcilment buidar-li els ulls. Un cop cec, fóra una persona humana exactament igual que abans. No la hi hauria tocada gens, la persona humana. Només li hauria buidat els ulls. {{gap}}Definir el respecte a la persona humana és impossible. I no és només impossible de definir amb paraules. Moltes nocions lluminoses es troben en aquest cas. Però aquesta noció, a més, no es pot concebre; no es pot definir, delimitar, amb una operació muda del pensament. {{gap}}Prendre per regla de la moral pública una noció impossible de definir i de concebre és deixar passar tota mena de tirania. {{gap}}La noció de dret, llançada al món el 1789, ha estat, per la seva insuficiència interna, impotent per a exercir la funció que se li confiava. {{gap}}Amalgamar dues funcions insuficients en parlar dels drets de la persona humana no ens durà pas més lluny. {{gap}}¿Què és el que m’impedeix exactament de buidar-li els ulls a aquest home, si en tinc la llibertat i això em distreu? {{gap}}Encara que em sigui sagrat tot ell, no m’és pas sagrat des de tots els punts de vista, en tots els aspectes. No m’és pas sagrat en tant que té els braços llargs, en tant que els seus ulls són blaus, en tant que els seus pensaments són potser mediocres. Ni, si és duc, en tant que és duc. Ni, si és drapaire, en tant que és drapaire. No és res de tot això el que em retindria la mà. {{gap}}El que me la retindria és saber que, si algú li buidava els ulls, se li esquinçaria l’ànima de pensar que li fan mal. {{gap}}Hi ha, des de la més tendra infantesa fins a la tomba, al fons del cor de tot ésser humà, alguna cosa que, malgrat tota l’experiència dels crims comesos, soferts i observats, espera invenciblement que hom li faci bé, no pas mal. Abans de res, és això, el que en tot ésser humà hi és sagrat. {{gap}}La sola deu del sagrat és el bé. De sagrat només hi ha el bé i el que és relatiu al bé. {{gap}}Aquesta part profunda, infantil, del cor que espera sempre bé, no és pas la que està en joc en la reivindicació. El noiet que vigila gelosament si al seu germà no li han pas dat un tros de pastís un xic més gran que a ell cedeix a un mòbil vingut d’una part molt més superficial de l’ànima. El mot de justícia té dues significacions molt diferents, en relació amb aquestes dues parts de l’ànima. Només la primera, importa. {{gap}}Cada cop que al fons d’un cor humà hi sorgeix el plany infantil que ni Crist pogué contenir, “¿Per què em fan mal?”, certament hi ha injustícia. Car si, com passa sovint, hi ha aquí només l’efecte d’un error, la injustícia consisteix llavors en la insuficiència de l’explicació. {{gap}}Els qui infligeixen els cops que provoquen aquest crit cedeixen a mòbils diferents segons el caràcter i segons el moment. N’hi ha que en certs moments hi troben una voluptat, en aquest crit. Molts ignoren que és cridat. Car és un crit silenciós que només sona en el secret del cor. {{gap}}Aquests dos estats d’esperit són més acostats que no sembla. El segon només és un mode afeblit del primer. Aquesta ignorància és mantinguda amb complaença, perquè afalaga el cor i també conté una voluptat. Els nostres volers no tenen altres límits que les necessitats de la matèria i l’existència d’altres humans al nostre entorn. Tot engrandiment imaginari d’aquests límits és voluptuós i, així, hi ha voluptat en tot allò que fa oblidar la realitat dels obstacles. És per això que els daltabaixos, com la guerra i la guerra civil, que buiden les existències humanes de la seva realitat, que semblen fer-ne titelles, són tan embriagadors. També és per això que l’esclavatge, als amos, els és tan agradable. {{gap}}En aquells qui han patit massa cops, com els esclaus, aquesta part del cor a què el mal infligit fa cridar de sorpresa sembla morta. Però no ho és mai del tot. Només, ja no pot cridar. S’ha establert en un estat de gemegament sord i ininterromput. {{gap}}Però fins en aquells en qui el poder del crit roman intacte, aquest crit gairebé no arriba a expressar-se ni per dins ni per fora en mots seguits. Al més sovint, els mots que el proven de traduir sonen completament falsos. {{gap}}Això és tant menys evitable que els qui tenen al més sovint l’ocasió de sentir que els fan mal són els qui saben menys de parlar. No hi ha res més horrorós, per exemple, que veure en un tribunal com un malaurat balboteja davant el magistrat mentre aquest, en llenguatge elegant, fa tot de brometes. {{gap}}Tret de la intel·ligència, la sola facultat humana verament interessada en la llibertat d’expressió pública és aquesta part del cor que crida contra el mal. Com que no se sap expressar, però, per a ella la llibertat és poca cosa. Cal, primerament, que l’educació pública sigui tal que li forneixi, tant com pugui, mitjans d’expressió. Després, per a l’expressió pública de les opinions, cal un règim que es defineixi menys per la llibertat que per una atmosfera de silenci i atenció on aquest crit feble i maldestre es pugui fer sentir. Cal, finalment, un sistema d’institucions que, tant com es pugui, encamini a les funcions de comandament els homes capaços i desitjosos de sentir-lo i de comprendre’l, aquest crit. {{gap}}És clar que un partit ocupat en la conquesta o en la conservació del poder governamental només hi pot veure soroll, en aquests crits. Hi reaccionarà diferentment segons que aquest soroll li dificulti el de la propaganda o, al contrari, l’hi amplifiqui. Però en cap cas no serà capaç d’una atenció tendra i endevinatòria per a discernir-ne el significat. {{gap}}A un grau més petit, s’esdevé el mateix en les organitzacions que, per contagi, imiten els partits, és a dir, quan la vida pública, en totes les organitzacions, inclosos els sindicats i fins les Esglésies, és dominada pel joc dels partits. {{gap}}Clarament, els partits i les organitzacions similars són igual d’estranys als escrúpols de la intel·ligència. {{gap}}Quan la llibertat d’expressió es redueix de fet a la llibertat de propaganda per a les organitzacions d’aquesta mena, les úniques parts de l’ànima humana que mereixen d’expressar-se no són lliures de fer-ho. O ho són a un grau infinitesimal, amb prou feines més que en el sistema totalitari. {{gap}}És el cas, doncs, en una democràcia, on el joc dels partits regula la distribució del poder, és a dir, en això que nosaltres, francesos, hem anomenat fins ara democràcia. Car no en coneixem d’altra. Cal, doncs, inventar una altra cosa. {{gap}}El mateix criteri, aplicat de manera anàloga a tota institució pública, pot menar a conclusions igualment manifestes. {{gap}}No és pas la persona allò que aporta aquest criteri. El crit de dolorosa sorpresa que suscita al fons de l’ànima la inflicció del mal no en té res, de personal. Perquè surti, no n’hi ha pas prou amb un atac a la persona i als seus desigs. Sempre surt per la sensació d’un contacte amb la injustícia a través del dolor. És sempre, en el darrer dels homes com en Crist, una protesta impersonal. {{gap}}S’alcen també molt sovint crits de protesta personal, però no tenen importància; podem provocar-ne tants com vulguem sense violar res sagrat. {{gap}}El que és sagrat, ben lluny de ser-ho la persona, és el que, en l’ésser humà, és impersonal. {{gap}}Tot el que en l’home és impersonal és sagrat, i només això. {{gap}}En la nostra època, en què escriptors i científics han usurpat tan estranyament el lloc als sacerdots, el públic, amb una complaença no gens fonamentada en la raó, creu que les facultats artístiques i científiques són sagrades. És generalment considerat evident, tot i que sigui ben lluny de ser-ho. Quan hom creu haver-ne de donar un motiu, al·lega que el joc d’aquestes facultats es troba entre les formes més altes d’expansió de la persona humana. {{gap}}Sovint, efectivament, només és això. En aquest cas, és fàcil d’adonar-se del que val i del que dóna. {{gap}}Dóna actituds envers la vida tals com aquella, tan comuna al nostre segle, expressada per l’horrible frase de Blake: “Val més ofegar un infant al bressol que no pas conservar dins nostre un desig insatisfet.” O tals com la que ha fet néixer la concepció de l’acte gratuït. Dóna una ciència on es reconeixen totes les menes possibles de normes, de criteris i de valors, tret de la veritat. {{gap}}El cant gregorià, les esglésies romàniques, la ''Ilíada'', la invenció de la geometria, en els éssers pels quals passaren fins a arribar a nosaltres, no hi foren pas ocasions d’expansió. {{gap}}La ciència, l’art, la literatura, la filosofia, que només són formes d’expansió de la persona, constitueixen un domini on s’acompleixen reeiximents esclatants, gloriosos, que fan viure uns noms durant milers d’anys. Però per damunt d’aquest domini, molt i molt per damunt seu, separat d’ell per un abís, n’hi ha un altre, de domini, on se situen les coses de tot primer ordre. Aquests coses són essencialment anònimes. {{gap}}És un atzar si el nom dels qui hi han penetrat s’ha conservat o s’ha perdut; fins si s’ha conservat, han entrat en l’anonimat. La seva persona ha desaparegut. {{gap}}Aquest domini de les coses impersonals i anònimes, l’habiten la veritat i la bellesa. És aquest domini el que és sagrat. L’altre no ho és pas o, si ho és, ho és només com podria ser-ho una taca de color que, en un quadre, representés una hòstia. {{gap}}El que és sagrat en la ciència és la veritat. El que és sagrat en l’art és la bellesa. La veritat i la bellesa són impersonals. Tot això és massa evident. {{gap}}Si un infant fa una suma i s’equivoca, l’error porta la marca de la seva persona. Si procedeix de manera perfectament correcta, la seva persona és absent de tota l’operació. {{gap}}La perfecció és impersonal. La persona, en nosaltres, és la part en nosaltres de l’error i del pecat. Tot l’esforç dels místics sempre ha mirat d’obtenir que a l’ànima deixi d’haver-hi cap part que digui “jo”. {{gap}}Però la part de l’ànima que diu “nosaltres” és encara infinitament més perillosa. {{gap}}El pas a l’impersonal només s’opera per una atenció d’una qualitat rara, que només és possible en la solitud. No solament la solitud de fet, sinó la solitud moral. En aquell qui es pensa com a membre d’una col·lectivitat, com a part d’un “nosaltres”, no s’hi acompleix mai. {{gap}}Els homes en col·lectivitat no hi tenen accés, a l’impersonal, ni sota les formes inferiors. Un grup d’éssers humans no pot fer ni una suma. Una suma s’opera en l’esperit que momentàniament oblida que n’existeixi cap altre, d’esperit. {{gap}}El personal és oposat a l’impersonal, però s’hi pot passar, de l’un a l’altre. En canvi, del col·lectiu a l’impersonal, no. Cal, primerament, que la col·lectivitat es dissolgui en persones separades, per tal que l’entrada en l’impersonal sigui possible. {{gap}}És només en aquest sentit, que la persona participa més del sagrat que no la col·lectivitat. {{gap}}La col·lectivitat no sols hi és estranya, al sagrat, sinó que esgarria en fer-ne una falsa imitació. {{gap}}L’error que atribueix a la col·lectivitat un caràcter sagrat és la idolatria; en tot temps, en tot país, és el crim més estès. I aquell qui als seus ulls només compta l’expansió de la persona ha perdut del tot el sentit del sagrat. És difícil de saber quin dels dos errors és pitjor. Sovint es combinen en el mateix esperit amb tal o tal dosificació. Però el segon té molta menys energia i durada que el primer. {{gap}}Del punt de vista espiritual, la lluita entre l’Alemanya de 1940 i la França de 1940 era principalment una lluita no pas entre la civilització i la barbàrie, no pas entre el mal i el bé, ans entre el primer error i el segon. La victòria del primer no és gens sorprenent; el primer és, de per si, el més fort. {{gap}}La subordinació de la persona a la col·lectivitat no és pas cap escàndol; és un fet de l’ordre dels fets mecànics, com la del gram al quilogram en una balança. La persona, de fet, hi és sempre sotmesa, a la col·lectivitat, fins i tot en el que en diem la seva expansió. {{gap}}Per exemple, són precisament els artistes i escriptors més inclinats a veure el seu art com a expansió de la seva persona els que de fet estan més sotmesos al gust del públic. Hugo no hi trobava cap dificultat, a conciliar el culte de si amb el paper d’”eco sonor”. Exemples com Wilde, Gide o els surrealistes encara són més clars. Els científics del mateix nivell també hi estan asservits, a la moda, la qual és encara més potent en la ciència que no en la forma dels barrets. L’opinió col·lectiva dels especialistes és gairebé sobirana, damunt cadascun d’ells. {{gap}}En estar, la persona, sotmesa de fet i per la naturalesa de les coses al col·lectiu, respecte a ella no hi ha dret natural. {{gap}}Hom té raó quan diu que l’Antiguitat no la tenia, la noció del respecte degut a la persona. Pensava massa clarament, per a tenir una concepció talment confusa. {{gap}}L’ésser humà només s’escapa del col·lectiu elevant-se per damunt del personal per a penetrar en l’impersonal. Hi ha llavors, en ell, alguna cosa, una parcel·la de l’ànima, damunt la qual res de col·lectiu pot influir. Si pot arrelar en el bé impersonal, és a dir, esdevenir capaç de treure’n una energia, està en estat, cada cop que en cregui tenir l’obligació, de girar, contra no importa quina col·lectivitat, sense recolzar-se en cap altra, una força segurament petita però real. {{gap}}Hi ha ocasions en què una força quasi infinitesimal és decisiva. Una col·lectivitat és molt més forta que no un home sol; però tota col·lectivitat té necessitat, per a existir, d’operacions, de què la suma n’és l’exemple elemental, només acomplibles en un esperit en estat de solitud. {{gap}}Aquesta necessitat dóna la possibilitat d’una influència de l’impersonal en el col·lectiu, amb només que sabéssim trobar un mètode per a fer-ne ús. {{gap}}Tothom qui ha penetrat en el domini de l’impersonal hi troba una responsabilitat amb tots els éssers humans. La de protegir en ells no pas la persona, ans tot el que la persona amaga de fràgils possibilitats de pas a l’impersonal. {{gap}}És a aquests a qui, primerament, cal adreçar la crida a respectar el caràcter sagrat dels éssers humans. Car, perquè una tal crida tingui existència, cal adreçar-la a éssers susceptibles de sentir-la. {{gap}}És inútil d’explicar a una col·lectivitat que en cadascuna de les unitats que la componen hi ha alguna cosa que no ha de violar. Primerament, perquè una col·lectivitat no és ningú, si no és per ficció; ni té existència, si no és abstracta; parlar-hi és una operació fictícia. A més, si fos algú, fóra algú disposat a respectar-se només a si mateix. {{gap}}A més a més, el més gran perill no és pas la tendència del col·lectiu a comprimir la persona, sinó la tendència de la persona a precipitar-se, negar-se, en el col·lectiu. O, potser, el primer perill és només l’aspecte aparent i enganyós del segon. {{gap}}Si és inútil de dir a la col·lectivitat que la persona és sagrada, també és inútil de dir a la persona que ella és sagrada. No s’ho pot pas creure. No se’n sent, de sagrada. La causa que impedeix que la persona se senti sagrada és que efectivament no ho és. {{gap}}Si hi ha éssers la consciència dels quals doni un altre testimoniatge, a qui la seva persona doni un cert sentiment de sagrat que creguin poder atribuir, per generalització, a tota persona, estan en una doble il·lusió. {{gap}}El que experimenten no és pas el sentiment del sagrat autèntic, sinó aquesta falsa imitació que en fa el col·lectiu. Si l’experimenten pel que fa a la seva persona és perquè aquesta té part en el prestigi col·lectiu per la consideració social de què es troba essent-ne seu. {{gap}}Així, és per error que creuen poder generalitzar. Tot i que aquesta generalització errònia prové d’un moviment generós, no pot pas tenir prou virtut perquè als seus ulls la matèria humana anònima deixi de ser realment matèria humana anònima. És difícil que tinguin ocasió d’adonar-se’n, car no hi tenen contacte, amb ella. {{gap}}En l’home, la persona és una cosa amb dificultats, que té fred, que corre a cercar refugi i escalfor. {{gap}}Això és ignorat d’aquells per a qui la persona és, ni que sigui en espera, càlidament envoltada de consideració social. {{gap}}És per això que la filosofia personalista ha nascut i s’ha escampat no pas pels medis populars, ans pels medis d’escriptors que, per professió, tenen o esperen arribar a tenir un nom i una reputació. {{gap}}Les relacions entre la col·lectivitat i la persona s’han d’establir amb l’únic objecte d’apartar el que sigui susceptible d’impedir la creixença i la germinació misteriosa de la part impersonal de l’ànima. {{gap}}Per a això, cal d’una banda que entorn de cada persona hi hagi espai, un grau de lliure disposició de temps, possibilitats per al pas a graus d’atenció cada cop més elevats, solitud, silenci. Cal alhora que se senti càlidament acollida, per tal que la fredor no l’obligui a negar-se en el col·lectiu. {{gap}}Si tal és el bé, sembla difícil d’anar gaire més lluny pel camí del mal que la societat moderna, fins la democràtica. En particular, la fàbrica moderna potser no n’és gaire lluny, del límit de l’horror. Cada ésser humà hi és contínuament assetjat, agullonat per la intervenció de voluntats estranyes i alhora l’ànima es troba enmig del fred, l’estretor i l’abandonament. A l’home li cal silenci càlid, i hom li dóna un tumult glaçat. {{gap}}El treball físic, tot i que és un esforç, no és pas de per si cap degradació. No és art, ni és ciència, ans una altra cosa de valor absolutament igual al de l’art i al de la ciència. Car procura una possibilitat igual d’accés a una forma impersonal de l’atenció. {{gap}}Buidar-li els ulls al Watteau adolescent i fer-li girar una roda de molí no hauria pas estat un crim més gran que posar en una cadena de fàbrica, o de peó en una màquina a preu fet, un petit vailet amb vocació per a aquesta mena de feina. Només que aquesta vocació, contràriament a la de pintor, no es pot discernir. {{gap}}Exactament en la mateixa mesura que l’art i la ciència, per bé que de manera diferent, el treball físic és un cert contacte amb la realitat, la veritat i la bellesa de l’univers, i amb la saviesa eterna que n’és l’ordre. {{gap}}És per això que envilir el treball és un sacrilegi, exactament en el sentit en què trepitjar una hòstia és un sacrilegi. {{gap}}Si els qui treballen ho sentissin, si sentissin que pel fet de ser-ne víctimes en cert sentit en són còmplices, la seva resistència tindria tota una altra empenta que no la que els pot aportar el pensament de la seva persona i del seu dret. No fóra pas cap reivindicació; fóra un alçament de l’ésser sencer, ferotge i desesperat, com el de la noia que volen fer entrar per força en un bordell; fóra, alhora, un crit d’esperança sortit del fons del cor. {{gap}}Aquest sentiment prou hi habita, en ells, però talment inarticulat que és indiscernible fins per ells. Els professionals de la paraula són ben incapaços d’aportar-los-en l’expressió. {{gap}}Quan els parlem de la seva sort, triem generalment parlar-los de salaris. Ells, qui, sota la fatiga que els aclapara i que de tot esforç d’atenció en fa un dolor, acullen amb alleujament la fàcil claredat de les xifres. {{gap}}Obliden així que l’objecte del regateig, allò de què es planyen que els forcin a lliurar-ho rebaixat, que els en refusin el preu just, no és altra cosa que la seva ànima. {{gap}}Imaginem ara que el diable està comprant l’ànima d’un desgraciat, i que algú, apiadant-se del desgraciat, intervé en el debat i diu al diable: “És vergonyós de part vostra, d’oferir només tant; la cosa val almenys el doble.” {{gap}}Aquesta farsa sinistra és la que ha jugat el moviment obrer, els seus sindicats, els seus partits, els seus intel·lectuals d’esquerra. {{gap}}Aquest esperit de regateig ja era implícit en la noció de dret que la gent de 1789 tingueren la imprudència de posar al centre de la crida que volgueren llançar a la faç del món. Era, ja d’entrada, destruir-ne la virtut. {{gap}}La noció de dret va lligada a la de repartiment, d’intercanvi, de quantitat. Té quelcom de comercial. Evoca de per si el plet, l’al·legació. El dret només se sosté en un to de reivindicació; i quan s’adopta aquest to, llavors, o bé la força no és lluny rere seu per a confirmar-lo, o bé sense ella és ridícul. {{gap}}Hi ha quantitat de nocions, totes de la mateixa categoria, que són del tot estranyes de per si al sobrenatural i estan tanmateix un xic per sobre de la força bruta. Són totes relatives als costums de la bèstia col·lectiva, emprant el llenguatge de Plató, quan aquesta manté rastres d’algun ensinistrament imposat per l’operació sobrenatural de la gràcia. Quan no en reben contínuament un renovellament d’existència per un retorn de l’operació, quan només en són supervivències, es troben per necessitat subjectes al caprici de la bèstia. {{gap}}Les nocions de dret, de persona, de democràcia són d’aquesta categoria. Bernanos ha tingut el coratge d’observar que, als dictadors, la democràcia no els oposa cap defensa. La persona és per naturalesa sotmesa a la col·lectivitat. El dret, per naturalesa, depèn de la força. Les mentides i els errors que entelen aquestes veritats són extremament perillosos perquè impedeixen de recórrer a l’únic que es troba sostret a la força i en preserva, és a dir, a una altra força, la irradiació de l’esperit. La matèria pesant només en les plantes és capaç de pujar contra la pesantor, per l’energia del sol que el verd de les fulles ha copsat i labora en la saba. Privada de claror, la pesantor i la mort la tornarien a prendre, la planta, progressivament i inexorable. {{gap}}Entre aquestes mentides hi ha la del dret natural, llançada pel segle XVIII materialista. No pas per Rousseau, que era un esperit lúcid, potent, i d’inspiració verament cristiana, sinó per Diderot i els medis de l’''Encyclopédie''. {{gap}}La noció de dret ens ve de Roma i, com tot el que ve de la Roma antiga, que és la dona prenys dels noms de la blasfèmia de què parla l’Apocalipsi, és pagana i no es pot batejar. Els romans, que havien comprès, com Hitler, que la força només té la plenitud de l’eficàcia si va revestida d’unes quantes idees, feien servir la noció de dret per a això. S’hi avé molt. Acusem l’Alemanya moderna de menysprear la noció de dret. Però se n’ha servit fins a la sacietat en les seves reivindicacions de nació proletària. Als qui subjuga, és veritat, de dret els reconeix el d’obeir, però només aquest. La Roma antiga també. {{gap}}Lloar la Roma antiga per haver-nos llegat la noció de dret és singularment escandalós. Car si volem examinar el que era aquesta noció en el seu bressol a fi de discernir-ne la mena, veiem que la propietat era definida pel dret d’ús i d’abús. I, de fet, la major part de les coses on tot propietari tenia el dret d’ús i abús eren éssers humans. {{gap}}Els grecs no la tenien pas, la noció de dret. Ni tenien mots per a expressar-la. S’acontentaven amb el nom de justícia. {{gap}}És per una singular confusió que hàgim pogut assimilar la llei no escrita d’Antígona al dret natural. Als ulls de Creont, no hi havia absolutament res natural, en el que Antígona feia. La jutjava folla. {{gap}}No som pas nosaltres qui el podríem desmentir, Creont, nosaltres que en aquest moment pensem, parlem i actuem exactament com ell. Podem verificar-ho anant al text. {{gap}}Antígona diu a Creont: “No és pas Zeus qui ha publicat aquesta ordenança; no és pas la companya de les divinitats de l’altre món, la Justícia, qui ha establert semblants lleis entre els homes.” Creont intenta convèncer-la que les seves ordres són justes; l’acusa d’haver ultratjat un dels seus germans honorant l’altre perquè així s’acorda el mateix honor a l’impiu que al fidel, al qui ha mort provant de destruir la seva pàtria que al qui ha mort per defensar-la. {{gap}}Ella diu: “Tot amb tot, l’altre món demana lleis iguals.” Ell, amb bon sentit, objecta: “No poden pas ser iguals, la part del brau i la del traïdor.” A ella només se li acudeix aquesta resposta absurda: “¿I qui ho sap, si a l’altre món això és legítim?” {{gap}}L’observació de Creont és perfectament raonable: “Mai un enemic, ni després de mort, és un amic.” La innocentona, però, respon: “Si sóc nada, és per a prendre part, no pas en l’odi, sinó en l’amor.” {{gap}}Creont, llavors, cada cop més raonable: “Vés-te’n, doncs, a l’altre món i, ja que estimar et cal, estima-hi, allà, els d’allà baix.” {{gap}}Efectivament, era ben bé allà, el seu lloc. Car la llei no escrita a què obeïa la noia, lluny de tenir res en comú amb cap dret ni amb res natural, no era altra cosa que l’amor extrem, absurd, que dugué Crist a la Creu. {{gap}}La Justícia, companya de les divinitats de l’altre món, prescriu aquest excés d’amor. Cap dret no el prescriuria. El dret no hi té lligam directe, amb l’amor. {{gap}}Com que la noció de dret és estranya a l’esperit grec, és estranya també a la inspiració cristiana allà on és pura, sense barreja d’heretatge romà, hebraic o aristotèlic. Sant Francesc d’Assís, no ens l’hi imaginem pas, parlant de dret. {{gap}}Si a algú capaç d’escoltar li diem “El que em feu no és just”, podem colpir i desvetllar en la seva deu l’esperit d’atenció i d’amor. No fóra pas el mateix amb paraules com “Tinc dret a...”, “No hi teniu pas dret...”, car contenen una guerra latent i desvetllen l’esperit de guerra. La noció de dret, posada al centre dels conflictes socials, hi fa impossible en l’una i en l’altra part tot matís de caritat. {{gap}}Quan se’n fa un ús gairebé exclusiu és impossible de mantenir fixa la mirada en el verdader problema. El pagès a qui un comprador, al mercat, li fa indiscretament pressió per fer-li vendre els ous a un preu moderat, hi pot molt bé respondre: “Tinc el dret de quedar-me’ls, els ous, si no me n’oferiu un bon preu.” Però la noia que fan entrar per força en un bordell no en parlarà pas, de drets. En tal situació, el mot fóra ridícul, de tan insuficient. {{gap}}És per això que el drama social, anàleg a la segona situació, apareix falsament, per l’ús d’aquest mot, com a anàleg a la primera. {{gap}}L’ús d’aquest mot ha fet, del que hauria hagut de ser un crit sortit del fons de les entranyes, una agra cridòria de reivindicació sense puresa ni eficàcia. {{gap}}La noció de dret comporta, per la seva mediocritat, naturalment, tot seguit, la noció de persona, car el dret és relatiu a les coses personals. És situat en aquest nivell. {{gap}}En afegir al mot de dret el de persona, cosa que implica el dret de la persona al que se’n diu expansió, faríem un mal encara molt més greu. El crit dels oprimits baixaria encara més avall que el to de la reivindicació, prendria el to de l’enveja. {{gap}}Car la persona només s’expandeix quan s’omple de prestigi social; la seva expansió és un privilegi social. No els ho diuen pas, a les masses, això, en parlar-los dels drets de la persona, els diuen el contrari. I elles no tenen prou poder d’anàlisi per a reconèixer-ho clarament per si soles, això; però ho senten, la seva experiència quotidiana els en dóna la certesa. {{gap}}Per a elles, però, això no pot pas ser motiu de rebutjar-la, la consigna. A la nostra època d’intel·ligència obscurida, no hi ha cap mena de dificultat a reclamar per a tothom una part igual de privilegis, de coses que tenen d’essència ser privilegis. És una mena de reivindicació alhora absurda i baixa; absurda, perquè el privilegi és per definició desigual; baixa, perquè no s’ho val, de desitjar-ne. {{gap}}La categoria dels homes que formulen les reivindicacions, que ho formulen tot, que tenen el monopoli del llenguatge, és però una categoria de privilegiats. No seran pas ells qui diran que els privilegis no s’ho valen, de desitjar-ne. No ho pensen pas. Sobretot, si ho deien, fóra indecent. {{gap}}Moltes veritats indispensables que salvarien els homes no es diuen per una causa d’aquesta mena; els qui les podrien dir no les poden formular, els qui les podrien formular no les poden dir. El remei a aquest mal fóra un dels problemes urgents a resoldre per una verdadera política. {{gap}}En una societat inestable, els privilegiats tenen mala consciència. Els uns ho amaguen amb aire desafiant i diuen a les masses: “És del tot convenient que no tingueu privilegis, vosaltres, i que jo en tingui.” Els altres, amb aire de benvolença, els diuen: “Reclamo per a tots vosaltres una part de privilegis igual que la que tinc.” {{gap}}La primera actitud és odiosa. La segona manca de bon sentit. És, a més, massa fàcil. {{gap}}L’una i l’altra atien el poble a córrer per la via del mal, a allunyar-se del seu únic i veritable bé, que no és a les seves mans però que, en cert sentit, té tan a prop. El poble és molt més a prop del bé autèntic, deu de bellesa, veritat, joia i plenitud, que no els qui li acorden la seva compassió. Però, en no ser-hi ni saber com anar-hi, tot s’esdevé com si en fos infinitament lluny. Els qui parlen per ell, els qui li parlen, són tan incapaços com ell de comprendre l’aflicció en què es troba i la plenitud de bé que té a l’abast. I al poble li és indispensable, de ser comprès. {{gap}}La desgràcia és de per si inarticulada. Els desgraciats supliquen silenciosament que hom els forneixi mots per a expressar-se. Hi ha èpoques en què no se’ls escolta. N’hi ha d’altres en què hom els en forneix, de mots, però mal triats, perquè els qui els hi trien hi són estranys, a la desgràcia que interpreten. {{gap}}Al més sovint, en són lluny pel lloc on els han posat les circumstàncies. Però fins i tot si hi són a prop o n’han format part en cap període de la seva vida fins i tot recent, hi són tanmateix estranys perquè s’hi han fet estranys de seguida que han pogut. {{gap}}Al pensament, tant li repugna de pensar la desgràcia com a la carn viva li repugna la mort. L’ofrena voluntària d’un cérvol avançant pas a pas per presentar-se a les dents d’una canilla és possible aproximadament en el mateix grau que, de la part d’un esperit amb la facultat d’eximir-se’n, l’acte d’atenció adreçat a una desgràcia real i tot propera. {{gap}}Allò que, essent indispensable al bé, és impossible per naturalesa, és sempre possible sobrenaturalment. {{gap}}El bé sobrenatural no és pas una mena de suplement del bé natural, com, Aristòtil ajudant-hi, voldríem persuadir-nos-en per al nostre gran confort. Fóra agradable que fos així, però no és així. En tots els problemes punyents de l’existència humana, només es pot triar entre el bé sobrenatural i el mal. {{gap}}Ficar, a la boca dels desgraciats, mots que pertanyen a la regió mitjana dels valors, tals com democràcia, dret o persona, és fer-los un present no susceptible d’aportar-los cap bé i que inevitablement els fa molt mal. {{gap}}Aquestes nocions no hi tenen lloc, al cel, estan suspeses en l’aire i justament per això són incapaces de mossegar la terra. {{gap}}Tan sols la llum que davalla contínuament del cel aporta a l’arbre l’energia que li fa enfonsar profundament en terra les potents arrels. L’arbre, en veritat, és arrelat al cel. {{gap}}Només el que ve del cel és susceptible d’imprimir realment una marca damunt la terra. {{gap}}Si volem armar eficaçment els malaurats, només els cal ficar-los a la boca mots l’estança pròpia dels quals sigui al cel, per damunt del cel, a l’altre món. No ho hem pas de témer, que sigui impossible. La desgràcia disposa l’ànima a rebre àvidament, a beure, tot el que ve d’aquell lloc. És de proveïdors, no de consumidors, del que hi ha mancança per a aquesta mena de productes. {{gap}}El criteri per a la tria dels mots és fàcil de reconèixer i d’emprar. Els malaurats, colgats de mal, aspiren al bé. Cal donar-los solament mots que expressin només bé, bé en estat pur. La discriminació és fàcil. Els mots a què es pugui afegir res que designi cap mal són estranys al bé pur. Expressem un blasme, quan diem: “Posa la seva persona davant de tot.” La persona és, doncs, estranya al bé. Podem parlar d’un abús de la democràcia. La democràcia és, doncs, estranya al bé. La possessió d’un dret implica la possibilitat de fer-ne un bon ús o un mal ús. El dret és, doncs, estrany al bé. Contràriament, l’acompliment d’una obligació, sempre, a tot arreu, és un bé. La veritat, la bellesa, la justícia, la compassió, sempre, a tot arreu, són béns. {{gap}}Quan es tracta de les aspiracions dels malaurats, per a estar segurs que diem el que cal, n’hi ha prou de limitar-se als mots i frases que expressen sempre, a tot arreu, en tota circumstància, únicament bé. {{gap}}És un dels dos únics serveis que els podem fer amb mots. L’altre és trobar mots que expressin la veritat de la seva desgràcia, mots que, travessant les circumstàncies exteriors, facin sensible el crit, sempre llançat en el silenci, “¿Per què em fan mal?” {{gap}}Per a això no han pas de comptar amb els homes de talent, les personalitats, les celebritats, ni amb els homes de geni en el sentit en què emprem ordinàriament el mot geni, l’ús del qual confonem amb el del mot talent. Només poden comptar amb els genis de primer ordre, el poeta de la ''Ilíada'', Èsquil, Sòfocles, Shakespeare en escriure ''Lear'', Racine en escriure ''Phèdre''. No són gaires. {{gap}}Però hi ha quantitat d’éssers humans que, en ser mal o mediocrement dotats per la natura, semblen infinitament inferiors no pas només a Homer, Èsquil, Sòfocles, Shakespeare i Racine sinó també a Virgili, Corneille i Hugo, però que tanmateix viuen al regne dels béns impersonals, on els darrers no van entrar. {{gap}}Un idiota de poble, en sentit literal, que estimi realment la veritat, encara que només emeti balbuceigs, és, pel pensament, infinitament superior a Aristòtil. S’acosta infinitament més a Plató que no mai hi hagi estat Aristòtil. Té geni, mentre que amb Aristòtil només s’hi avé el mot talent. Si una fada li proposés de canviar la seva sort per un destí anàleg al d’Aristòtil, per a ell la saviesa fóra refusar sense dubtar un segon. Però no ho sap. Ningú l’hi diu. Tothom li diu el contrari. L’hi hem de dir. Els hem d’encoratjar, els idiotes, la gent sense talent, la gent de talent mediocre o poc superior al mitjà que tenen geni. No ho hem pas de témer, que els fem tornar orgullosos. L’amor de la veritat va sempre acompanyat d’humilitat. El geni real no és altra cosa que la virtut sobrenatural d’humilitat en el domini del pensament. {{gap}}En comptes d’encoratjar el floriment dels talents, com es proposaven al 1789, cal estimar i escalfar amb tendre respecte el creixement del geni; car només els herois realment purs, els sants i els genis poden ser un ajut dels malaurats. Entremig, la gent de talent, d’intel·ligència, d’energia, de caràcter, de forta personalitat fan de pantalla i l’impedeixen, l’ajut. No cal fer-li cap mal, a la pantalla, cal deixar-la suaument de banda, procurant que se n’adoni al menys possible. I cal trencar la pantalla molt més perillosa, la del col·lectiu, suprimint tota la part de les nostres institucions i costums on hi hagi res de l’esperit de partit. Ni les personalitats ni els partits els acorden mai audiència, a la veritat o a la desgràcia. {{gap}}Hi ha una aliança natural, entre veritat i desgràcia, car l’una i l’altra són suplicants mudes, eternament condemnades a estar-se davant nostre sense veu. {{gap}}Com el vagabund que, acusat al correccional d’haver agafat una pastanaga d’un camp, s’està dret davant el jutge, el qual, còmodament assegut, enfila elegantment preguntes, comentaris i facècies mentre l’altre amb prou feines arriba al balbuceig, és així com s’està la veritat davant la intel·ligència, ocupada aquesta elegantment a enfilar opinions. {{gap}}El llenguatge, fins en l’home que aparentment calla, és sempre allò que formula les opinions. La facultat natural que en diem intel·ligència és relativa a les opinions i al llenguatge. El llenguatge enuncia relacions. Però n’enuncia poques, perquè té lloc en el temps. Si és confús, vague, poc rigorós, sense ordre, si el qui l’emet o el qui l’escolta té una feble capacitat de mantenir un pensament present a l’esperit, llavors és buida o quasi buida de tot contingut real de relacions. Si és perfectament clar, precís, rigorós, ordenat, si s’adreça a un esperit que, havent concebut un pensament, és capaç de mantenir-lo present mentre en concep un altre, i de mantenir presents aquests dos mentre en concep un tercer i així successivament, en aquest cas el llenguatge pot ser relativament ric de relacions. Però, com tota riquesa, aquesta riquesa relativa és una atroç misèria, comparada amb la perfecció, que és l’únic desitjable. {{gap}}Fins en el millor dels casos, un esperit tancat en el llenguatge és en presó. El seu límit és la quantitat de relacions que els mots poden presentar alhora al seu esperit. Resta en la ignorància dels pensaments que impliquin la combinació d’un nombre de relacions més gran; aquests pensaments són fora del llenguatge, no formulables, encara que siguin perfectament rigorosos i clars i encara que cadascuna de les relacions a què responen sigui expressable en mots perfectament precisos. Així, l’esperit es mou en un espai tancat de veritat parcial, que d’altra banda pot ser més o menys gran, sense poder fer mai ni una ullada al que hi ha al defora. {{gap}}Si un esperit captiu ignora la seva captivitat, viu en l’error. Si l’ha reconeguda, ni que sigui una desena de segon, i s’ha afanyat a oblidar-la per no patir, viu en la mentida. Homes d’intel·ligència extremament brillant poden néixer, viure i morir en l’error o la mentida. En ells, la intel·ligència no és cap bé ni fins cap avantatge. La diferència entre homes més o menys intel·ligents és com la diferència entre criminals condemnats de per vida a l’empresonament cel·lular en cel·les més o menys grans. L’home intel·ligent i orgullós de la seva intel·ligència s’assembla al condemnat orgullós de tenir una cel·la gran. {{gap}}L’esperit que sent la seva captivitat se la voldria dissimular. Si l’horroritza la mentida, no ho farà pas, però. Li caldrà, llavors, patir molt. Ventarà cops contra la paret fins a esmortir-se; se’n revindrà, es mirarà la paret amb por i, després, un dia, recomençarà els cops fins a tornar a esmortir-se; i així successivament, sense fi, sense esperança. Un dia, però, se’n revindrà a l’altra banda del mur. {{gap}}Potser encara està captiu, en un espai tan sols més gran. ¿I què hi fa, això? Des d’ara té la clau, el secret que fa caure tots els murs. Es troba enllà del que els homes en diuen intel·ligència, es troba allà on comença la saviesa. {{gap}}Tot esperit tancat pel llenguatge és tan sols capaç d’opinions. Tot esperit esdevingut capaç de copsar pensaments inexpressables per la multitud de relacions que s’hi combinen, més rigorosos i lluminosos que els que expressi el llenguatge més precís, tot esperit arribat a aquest punt habita ja en la veritat. La certesa i la fe sense ombra li pertanyen. I poc importa si al començament tenia poca o molta intel·ligència, si estava en una cel·la estreta o ampla. L’únic que importa és que, havent arribat al límit de la seva intel·ligència, la que sigui, l’ha traspassada. Un idiota de poble és tan a prop de la veritat com un infant prodigi. L’un i l’altre en són separats només per una paret. Sense haver passat pel propi anorreament, sense haver restat molt temps en un estat d’extrema i total humiliació, no s’hi entra pas, a la veritat. {{gap}}És el mateix obstacle que s’oposa al coneixement de la desgràcia. Així com la veritat és diferent de l’opinió, la desgràcia és diferent del sofriment. La desgràcia és un mecanisme de trencar l’ànima; l’home que hi és agafat és com l’obrer atrapat per les dents de la màquina. No és més que una cosa esqueixada i sangonent. {{gap}}El grau i la naturalesa del sofriment que és pròpiament una desgràcia poden ser molt diferents segons els éssers humans. Depenen sobretot de la quantitat d’energia vital en el moment inicial i de l’actitud davant el sofriment. {{gap}}El pensament humà no la pot reconèixer, la realitat de la desgràcia. Si algú la reconeix, s’ha de dir: “Un joc de circumstàncies que no controlo em pot arrabassar qualsevol cosa, comprès tot allò talment meu que ho considero que sóc jo. No hi ha res en mi que no pugui perdre. Un atzar, en qualsevol moment, pot abolir el que sóc i canviar-ho per un tant se val el què de vil i menyspreable.” {{gap}}Pensar això amb tota l’ànima és experimentar el no res. És l’estat d’extrema i total humiliació, que és també la condició del pas a la veritat. És una mort de l’ànima. És per això que, en l’ànima, l’espectacle de la nua desgràcia hi causa la mateixa retractació que en la carn la proximitat de la mort. {{gap}}Pensem en els morts amb pietat quan els evoquem només amb l’esperit, o quan petgem tombes o els veiem convenientment disposats en un llit. Però la visió de certs cadàvers, com ara els caiguts al camp de batalla, d’aspecte alhora sinistre i grotesc, causa horror. La mort apareix nua, sense vestir, i la carn se n’estremeix. {{gap}}La desgràcia, quan la distància material o moral permet de veure-la només de manera vaga, confusa, sense distingir-la del simple sofriment, inspira a les ànimes generoses una tendra pietat. Però quan un joc qualsevol de circumstàncies fa que, de sobte, en alguna banda, se’ns reveli nua, com a cosa destructiva, mutilació o lepra de l’ànima, ens estremim i reculem. I els desgraciats experimenten, davant de si mateixos, el mateix estremiment d’horror. {{gap}}Escoltar algú és posar-se al seu lloc, quan parla. Posar-se al lloc d’un ésser d’ànima mutilada per la desgràcia o en perill imminent de ser-ho és anihilar la pròpia ànima. És més difícil que no el suïcidi per a l’infant content de viure. Els desgraciats, així, no són escoltats. Es troben en l’estat en què es trobaria aquell a qui haurien tallat la llengua i a moments oblidés la seva invalidesa. Els llavis es mouen i cap so colpeja les orelles. Per la certesa de no ser sentits, són, en l’ús del llenguatge, ràpidament ferits d’impotència. {{gap}}És per això que no hi ha esperança per al vagabund que s’està allà dret davant el magistrat. Si enmig dels balbuceigs li surt res punyent, que travessi l’ànima, no ho sentiran ni el magistrat ni els espectadors. És un crit mut. I els desgraciats gairebé sempre són, ells amb ells, igual de sords. I cada desgraciat, per l’opressió de la indiferència general, intenta, amb la mentida o la inconsciència, de fer-se el sord a si mateix. {{gap}}Només l’operació sobrenatural de la gràcia fa passar una ànima pel seu propi anihilament fins al lloc on es cull l’espècie d’atenció, l’única, que permet d’estar atent a la veritat i a la desgràcia. És la mateixa per als dos objectes. És una atenció intensa, pura, sense mòbil, gratuïta, generosa. I aquesta atenció és amor. {{gap}}Com que la desgràcia i la veritat tenen necessitat, per a ser escoltades, de la mateixa atenció, l’esperit de justícia i de veritat només en fan un. L’esperit de justícia i de veritat no és altra cosa que una certa mena d’atenció, que és pur amor. {{gap}}Per una disposició eterna de la Providència, tot el que un home en qualsevol domini produeix, quan l’esperit de justícia i de veritat el domina, va revestit de l’esclat de la bellesa. {{gap}}La bellesa és el misteri suprem d’aquí baix. És un esclat que sol·licita l’atenció, però no li aporta cap mòbil perquè duri. La bellesa sempre promet i mai no dóna res; suscita una fam, però sense aliment per a la part de l’ànima que aquí baix intenta assaciar-se; només duu aliment per a la part de l’ànima que mira. Suscita el desig, i fa sentir clarament que en ella no hi ha res a desitjar, car volem sobretot que d’ella no en canviï res. Si no cerquem maneres de sortir del deliciós turment que infligeix, a poc a poc el desig es transforma en amor, i se’ns forma un germen de la facultat d’atenció gratuïta i pura. {{gap}}Com més repugnant és la desgràcia, més sobiranament bella és la seva verdadera expressió. Podem posar d’exemples, en segles recents, ''Phèdre'', ''L’École des femmes'', ''Lear'', els poemes de Villon, però encara molt més les tragèdies d’Èsquil i Sòfocles, i molt més encara la ''Ilíada'', el Llibre de Job, certs poemes populars, i encara molt més els relats de la Passió en els Evangelis. L’esclat de la bellesa és estès sobre la desgràcia per la claror de l’esperit de justícia i d’amor, l’únic que permet al pensament humà d’esguardar i reproduir la desgràcia tal com és. {{gap}}També, cada vegada que un fragment de veritat inexpressable passa a uns mots que, sense poder contenir la veritat que els ha inspirats, tenen amb ella una correspondència tan perfecta que fa que aportin un suport a tot esperit desitjós de trobar-la, cada vegada que és així, un esclat de bellesa s’estén sobre aquests mots. {{gap}}Tot el que procedeix de l’amor pur és il·luminat per l’esclat de la bellesa. {{gap}}A l’interior de la cel·la on tot pensament humà està d’entrada empresonat, hi és sensible, la bellesa, tot i que molt confusament i barrejada amb moltes falses imitacions. La veritat i la justícia de llengua tallada no poden esperar cap altre socors que el seu. Tampoc no en té, de llengua, ella; no parla; no diu res. Però té veu per a cridar. Crida, i mostra la justícia i la veritat, que no tenen veu. Com el gos que lladra cridant la gent a vora l’amo, que jau inanimat damunt la neu. {{gap}}Justícia, veritat i bellesa són germanes i aliades. Amb tres mots tan bells, no n’hi ha pas necessitat, de cercar-ne d’altres. {{gap}}La justícia consisteix a vetllar perquè als homes no se’ls faci mal. A un ésser humà se li fa mal quan interiorment crida: “¿Per què em fan mal?” Sovint s’equivoca quan prova de veure quin mal li fan, qui són els qui n’hi fan, per què n’hi fan. Però el crit és infal·lible. {{gap}}L’altre crit que se sent sovint: “¿Per què en tal té més que no jo?” té relació amb el dret. Cal aprendre a distingir els dos crits i fer callar el segon tant com es pugui, amb el mínim de brutalitat, ajudant-se d’un codi, dels tribunals ordinaris i de la policia. Per a formar els esperits capaços de resoldre els problemes situats en aquest domini, n’hi ha prou amb l’Escola de Dret. {{gap}}Però el crit: “¿Per què em fan mal?” posa problemes tot altres, per als quals és indispensable l’esperit de veritat, de justícia i d’amor. {{gap}}En tota ànima humana hi puja contínuament la demanda que no li facin mal. El text del Pater adreça aquesta demanda a Déu. Però Déu només té el poder de preservar del mal la part eterna de l’ànima que ha entrat en contacte real i directe amb ell. La resta de l’ànima, i l’ànima sencera de tothom qui no hagi rebut la gràcia del contacte real i directe amb Déu, està abandonada als volers dels homes i als atzars de les circumstàncies. {{gap}}Així, és cosa dels homes, vetllar perquè no es faci mal als homes. {{gap}}En aquell a qui fan mal, verament n’hi penetra, de mal. No pas només el dolor, el sofriment, ans el propi horror del mal. Així com els homes tenen el poder de transmetre’s bé els uns als altres, també tenen el poder de transmetre’s mal. Podem transmetre mal a un ésser humà afalagant-lo, aportant-li benestar, plaers; però al més sovint els homes transmeten mal als homes fent-los mal. {{gap}}La Saviesa eterna, però, no deixa pas l’ànima humana enterament a mercè de l’atzar dels esdeveniments i del voler dels homes. El mal infligit des de fora a un ésser humà en forma de ferida exaspera el desig de bé i suscita així automàticament la possibilitat d’un remei. Quan la ferida ha penetrat profundament, el bé desitjat és el bé perfectament pur. La part de l’ànima que demana “¿Per què em fan mal?” és la part profunda que en tot ésser humà, fins en el més embrutit, s’ha mantingut des de la primera infantesa perfectament intacta i perfectament innocent. {{gap}}Preservar la justícia, protegir els homes de tot mal, és primerament impedir que els facin mal. Per a aquells a qui han fet mal, és esborrar-ne les conseqüències materials, posar-los en situació tal que la ferida, si no ha penetrat massa a fons, es guareixi naturalment amb el benestar. Però per als qui la ferida ha esquinçat tota l’ànima és, a més i abans de res, calmar-los la set donant-los a beure bé perfectament pur. {{gap}}Hi pot haver l’obligació d’infligir mal per suscitar aquesta set a fi de curullar-la. És en això que consisteix el càstig. Els qui s’han tornat estranys al bé fins al punt de mirar d’escampar el mal al seu voltant només es poden reintegrar al bé per la inflicció del mal. Cal infligir-los-en fins que en el fons se’ls desvetlli la veu perfectament innocent que diu tota sorpresa “¿Per què em fan mal?” Aquesta part innocent de l’ànima del criminal cal que rebi aliment i creixi, fins que dins l’ànima es constitueixi en tribunal per a jutjar els crims passats, condemnar-los i, tot seguit, amb el socors de la gràcia, perdonar-los. L’operació del càstig, llavors, s’ha acabat; el culpable s’ha reintegrat al bé, i ha de ser públicament i solemne reintegrat a la ciutat. {{gap}}El càstig no és altra cosa que això. Fins i tot la pena capital, per bé que exclou en sentit literal la reintegració a la ciutat, no ha de ser altra cosa. El càstig és únicament un procediment per a subministrar bé pur a homes que no el desitgen; l’art de punir és l’art de desvetllar en els criminals, pel dolor o fins per la mort, el desig de bé pur. {{gap}}Però hem perdut del tot fins la noció de càstig. Ja no ho sabem, que consisteix a subministrar bé. Per a nosaltres, s’atura en la inflicció del mal. És per això que hi ha una cosa, una de sola, en la societat moderna, encara més horrorosa que no el crim, que és la justícia repressiva. {{gap}}Fer de la idea de justícia repressiva el mòbil central en l’esforç de guerra i de revolta és més perillós del que ningú es pugui imaginar. Cal fer servir la por per minorar l’activitat criminal dels covards, però és horrible fer de la justícia repressiva, tal com en la nostra ignorància la concebem avui, el mòbil dels herois. {{gap}}Cada cop que un home d’avui parla de càstig, de retribució, de justícia en el sentit punitiu, es tracta tan sols de la més baixa revenja. {{gap}}Aquest tresor del sofriment i de la mort violenta, que Crist prengué per a ell i ofereix tan sovint a aquells qui estima, d’aquest tresor en fem tan poc cas, que el llancem als éssers que veiem més vils, sabent que no en faran ús, i sense cap intenció d’ajudar-los-hi, a trobar aquest ús. {{gap}}Als criminals, el verdader càstig; als malaurats que la desgràcia ha mossegat fins al fons de l’ànima, una ajuda capaç de dur-los a apaivagar la set en les deus sobrenaturals; a tots els altres, un xic de benestar, molt de bellesa, i la protecció contra els qui els farien mal; a tot arreu, la limitació rigorosa del tumult de les mentides, de les propagandes i de les opinions, i l’establiment d’un silenci on la veritat pugui germinar i madurar; és això el que és degut als homes. {{gap}}Per a assegurar-los-ho, això, als homes, només es pot comptar amb els éssers que han passat a l’altra banda d’un cert límit. Es dirà que són massa poc nombrosos. Són probablement rars, i tanmateix no es poden comptar; la major part no es veuen. El bé pur només és enviat del cel aquí baix en quantitat imperceptible, sigui en cada ànima, sigui en la societat. “El gra de mostassa és la grana més petita de totes.” Prosèrpina menjà només un gra de magrana. La perla colgada al fons d’un camp no és pas visible. Poc el notem, el llevat, barrejat amb la pasta. {{gap}}Però, així com fan catalitzadors o bacteris en les reaccions químiques, de què el llevat n’és un exemple, igualment, en les coses humanes, hi operen decisivament per la sola presència els imperceptibles grans de bé pur, si es posen on cal. {{gap}}¿Com, però, posar-los on cal? {{gap}}Molt, d’això, se n’acompliria si, entre els qui tenen el càrrec de mostrar al públic coses a lloar, a admirar, a esperar, a cercar, a demanar, n’hi hagués uns quants que almenys interiorment decidissin de menysprear absolutament i sense excepció tot el que no és bé pur, perfecció, veritat, justícia, amor. {{gap}}Molt més se’n faria si la major part dels qui avui detenen trossos d’autoritat espiritual sentissin l’obligació de només proposar, a les aspiracions dels homes, sempre, bé real i perfectament pur. {{gap}}Quan es parla del poder de les paraules es tracta sempre d’un poder d’il·lusió i d’error. Però, per efecte d’una disposició providencial, hi ha mots que, si se’n fa un bon ús, tenen en si la virtut d’il·luminar i moure vers el bé. Són els mots a què correspon una perfecció absoluta i incopsable per nosaltres. La virtut d’il·luminació i de tracció vers el cim resideix justament en aquests mots, en aquests mots com a tals, no pas en cap concepció. Car fer-ne un bon ús és, abans de res, no fer-los correspondre cap concepció. El que expressen és inconcebible. {{gap}}Déu i veritat en són uns. També justícia, amor, bé. {{gap}}Són perillosos d’emprar, uns tals mots. Usar-los és una ordalia. Perquè se’n faci un ús legítim, cal no tancar-los en cap concepció humana i alhora afegir-los concepcions i accions inspirades directament i exclusiva per la seva claror. Altrament, són ràpidament reconeguts per tothom com a mentida. {{gap}}Són uns companys incòmodes, aquests mots. D’altres, com dret, democràcia i persona, són més còmodes. Per aquesta raó són naturalment preferibles als ulls dels qui, fins amb bones intencions, assumeixen funcions públiques. Les funcions públiques no tenen altra significació que la possibilitat de fer bé als homes, i els qui les assumeixen amb bones intencions volen escampar bé sobre els seus contemporanis; però cometen generalment l’error de creure que el podran, d’entrada, comprar a preu de saldo. {{gap}}Els mots de la regió mitjana, dret, democràcia, persona, són de bon usar en la seva regió, la de les institucions mitjanes. Però la inspiració de què procedeixen totes les institucions, de què en són com la projecció, reclama un altre llenguatge. {{gap}}La subordinació de la persona al col·lectiu és, per naturalesa, com la del gram al quilogram en la balança. Però una balança pot ser tal que el quilogram cedeixi al gram. N’hi ha prou que un braç sigui més de mil vegades més llarg que l’altre. La llei de l’equilibri preval sobiranament sobre les desigualtats de pes. Però mai el pes inferior vencerà el superior sense una relació entre ells on hi hagi cristal·litzat la llei de l’equilibri. {{gap}}Igualment, la persona no pot ser protegida contra el col·lectiu, ni la democràcia assegurada, si no és per una cristal·lització en la vida pública del bé superior, que és impersonal i sense relació amb cap forma política. {{gap}}El mot de persona, és veritat, és sovint aplicat a Déu. Però en el passatge en què Crist proposa Déu als homes com a model d’una perfecció que els és manat d’acomplir, no hi ajunta només la imatge d’una persona, sinó sobretot la d’un ordre impersonal: “Feu-vos fills del vostre Pare, el del cel, que fa alçar el sol sobre bons i dolents i davallar la pluja sobre justos i injustos.” {{gap}}Aquest ordre impersonal i diví de l’univers té d’imatges, entre nosaltres, la justícia, la veritat, la bellesa. Res d’inferior a aquestes coses no és digne de servir d’inspiració als homes que accepten de morir. {{gap}}Per damunt de les institucions destinades a protegir el dret, les persones, les llibertats democràtiques, cal inventar-ne d’altres de destinades a discernir i a abolir tot el que, en la vida contemporània, esclafa les ànimes sota la injustícia, la mentida i la lletjor. {{gap}}Cal inventar-les, car es desconeixen, i és impossible de dubtar que són indispensables. <br /><br /> [[fr:Écrits de Londres et dernières lettres/Écrits de Londres/01]] 9zxgjt4jwy6vfixyqqpjiaxdbl09ci8