Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.47.0-wmf.21 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Event Event talk 5 42976 185683 185654 2026-09-25T09:59:13Z Jobuma3 11699 185683 wikitext text/x-wiki == Notes: == <div style="text-align:justify;"> :'''del traductor''': :{{interliniat|0.5em|2=&nbsp;}} ::---'''[1]''' Circumstàncies de l’estada de Simone Weil a Londres: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, a la Direction de l’Intérieur de la France libre. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''L’arrelament''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior de la Direction, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. ::---'''[2]''' L’autora hi escrigué aquest text per a la Direction de l’Intérieur en algun moment d’entre finals de desembre del 1942 (quan acabava d’entrar-hi) i el 15 d’abril del 1943 (en què és ingressada a l’hospital Middlesex). ::---'''[3]''' Per tal que el lector tingui el mínim gruix de dades que li permeti d’entendre amplament el sentit del text i valorar-lo, aportem les següents: :::---'''[3.1]''' Témoignage chrétien, publicació d’inspiració cristiana, és editat durant l’ocupació alemanya de França, entre 1941 i 1944, pel moviment de Resistència interior francesa. :::---Els fundadors i els militants de Témoignage chrétien no solament s’alcen contra l’antisemitisme i les mesures preses amb els jueus per l’Estat francès, ans són dels primers a comprometre’s en el renovament de la teologia sobre les relacions del cristianisme amb el judaisme. :::---Simone, mentre és a Marsella, hi col·labora difonent-ne els Cahiers, uns 300 per número, i encarregant falsos carnets d’identitat per a les persones que en tenen necessitat, entre elles jueus. :::---Més tard, des de Nova York, en una carta a Maurice Schumann, li dirà “Estic molt contenta de saber que la gent de Témoignage chrétien són amics vostres. Jo hi estava lligada, a aquests medis, per una profunda amistat, i crec que són, de lluny, el que hi ha de millor a França en aquest moment.” :::---'''[3.2]''' L’OCM ---Organisation civile et militaire---, fundada a París entre desembre del 1940 i gener del 1941, el més important dels moviments de la Resistència no comunista de la zona nord, la major part dels membres de la qual pertanyen a la burgesia industrial, els comerciants, les professions liberals, els alts funcionaris i els oficials de reserva, es distingeix per la seva reflexió sobre les reformes a prendre després de l’alliberament dins els dominis constitucional, econòmic, social, cultural i educatiu. La primera de les seves publicacions, de juny del 1942, és ''Les minorités nationales''. :::---Al prefaci, hi precisen que quasi tota és dedicada al problema jueu ---el més difícil de resoldre, diuen---, amb vistes a poder-ne aplicar les solucions satisfactòries al problema general de les minories nacionals de França. Cal resoldre’l, diuen, des d’un punt de vista estrictament francès, no pas amb odi sinó amb justícia, a la llum de la tradició i de l’esperit francès, i per a una nació de tradició cristiana. :::---El text de Simone Weil aquí traduït és la nota que, a demanda de la Direction de l’Intérieur, escriu sobre aquesta publicació. :::---'''[3.3]''' ¿Què en sap, mentrestant, de les persecucions que pateixen els jueus a Europa? ::::---'''[3.3.1]''' Quan és a Nova York, hi troba dues persones que li poden haver estat font de prou informació. ::::---Hi troba mossèn John M. Oesterreicher, jueu austríac convertit al catolicisme, que està llavors a punt de publicar a Nova York (octubre del 1942) un recull de documents on s’exposa la liquidació dels ghettos, designa els camps d’extermini, les cambres de gas, els forns crematoris, aporta els noms dels criminals de les SS i avalua el nombre de desapareguts en deu milions. Simone el troba per tal d’interrogar-lo sobre la posició de l’Església respecte a un cert nombre de qüestions que la preocupen, especialment les relacions del cristianisme amb el judaisme. Segons dirà ell més tard, “la discussió fou vehement i durà tota una tarda”. D’ella, en diu que desconeix la “missió divina” d’Israel, i observa que “no és pas com a homes, que detesta els jueus, sinó com a símbols”. ::::---Hi troba també Jacques Maritain, qui, el 23 de novembre del 1941, des de Nova York, havia fet una crida al jovent de França, retransmès per la BBC, on evocava la sort dels jueus a l’est i al centre d’Europa, on, deia, “són incansablement perseguits, transportats com a bestiar de país en país, morts per desenes de milers a l’Europa central i massacrats a Ucraïna, als camps de concentració, a les presons”. ::::---No es pot negligir que sempre, fins llavors, Simone ha anat a cercar la informació, sigui de la mena que sigui, en les millors fonts, fins i tot quan no són les més difoses ni les més accessibles. És difícil d’imaginar que no hagi sentit ---o no hagi conegut després--- les informacions donades per la BBC a partir de finals de juny de 1942, redifoses i completades diversos cops al juliol. Informacions que en aquest període són represes pel Times i millorades pel Daily Telegraph, el Daily Mail i el Manchester Guardian. El juny del 1942, per exemple, el Daily Telegraph publica dos articles de gran ressò informant de la posada en obra d’un verdader pla “per a exterminar la raça jueva del continent europeu”. ::::---A més, Simone, l’octubre de 1942, encara a Nova York, diu, en una carta, que la seva activitat, “que no tracta directament de l’actualitat, no m’impedeix pas, alhora, de pensar-hi contínuament”. ::::---'''[3.3.2]''' Pel que fa al període en què Simone ja és a Londres, Maurice Schumann, el 1974, reportarà que el 1942 Simone li demanà si havia llegit el Llibre de Saül. En respondre-li que no, li digué: “¿Sabeu que [...] si Saül és castigat per l’Etern no és pas perquè hagi mort tots els amalequites, inclosos infants i dones [...], sinó perquè els havia mort tots menys un, i n’havia estalviat el rei?” I afegeix: “¿Com podem condemnar els holocausts que es preparen o es perpetren entorn nostre si no condemnem els holocausts, o fins els reconeixem com a veritats de la fe, amb el pretext que s’esdevingueren fa mil·lennis, com si el temps hi tingués res a veure?” Schumann recorda que Simone, a més, li digué que debades havia cercat un capellà catòlic que renegués del Déu del Llibre de Saül i li digués que podia entrar a l’Església sense considerar-lo veritat revelada. ::::---En un text seu escrit per a la Section de la réforme de l’État ---que l’havia cooptada el 9 de gener del 1943---, ''Légitimité du gouvernement provisoire'', en reflexionar sobre la possible necessitat d’un ''mecanisme penal'' per a reprimir tota ''desviació respecte a la legitimitat'', diu que, certament, hi ha “penes previstes per a la prevaricació, el tràfic d’influències o la traïció, però no n’hi ha ni una per a la injustícia o la inhumanitat”. ::::---Sabem, a més, que si hi ha cap punt sobre el qual Simone no va variar és en la condemna de les atrocitats de l’opressió colonial. Simone compara els mètodes colonialistes dels països europeus amb els mètodes nazis, i estima que, per als europeus, el més xocant en la guerra que els fa Hitler és que l’Alemanya nazi tracti Europa com Europa ha tractat les seves colònies. :::---'''[3.4]''' ¿Aprovà mai, Simone, la deportació dels jueus, el seu transport a ''una destinació desconeguda'', la destrucció del poble jueu? ::::---En els seus escrits, no hi trobarem cap al·lusió, ni una ratlla, ni un sol mot a una tal aprovació, sinó la condemna, com es veu en el seu comentari a ''Les bases de la réforme constitutionnelle'', sortides de l’OCM: “A la Constitució, la intenció feixista no hi salta pas tant als ulls com en el paper sobre el Partit. Però, mirada més de prop, hi és també manifesta. Entre parèntesis, això permet d’entendre el verdader pensament d’aquesta gent pel que fa als jueus. Comprenent que l’antisemitisme a la manera alemanya és impolític en aquests moments a França, simulen un estudi seriós, objectiu, del problema. Però la seva finalitat és només constituir una minoria jueva cristal·litzada com a reserva, a punt per a atrocitats futures”. ::::---Pel que fa a la qüestió de la destrucció d’un poble, en reflexionar en els seus Cahiers sobre què la podria justificar, diu que la “destrucció, el grau de la destrucció, ha de ser proporcional a allò que està en perill (el perill que fa necessària la destrucció), al grau de risc, a la relació més o menys directa de la cosa a destruir amb el perill”, i conclou: “Segons això, l’exterminació total d’un poble potser no és mai legítima (de segur que mai, sembla)”. I, més endavant, en el mateix Cahier: “Exterminació com a remei, creença en qualitats ocultes. Creure que matant els idòlatres suprimim la idolatria. El que verament suprimim és el que hi ha d’únic, de preciós, d’irreemplaçable... Matar els homes que no pensen com jo. Dut al límit, hom es queda sol. Imitació de la solitud de Déu; la pitjor de les idolatries”. ::---'''[4]''' El text original és tret del llibre ''Écrits de New York et de Londres. Questions politiques et religieuses'', Simone Weil. Oeuvres Complètes, Tome V, Volume 1, Éditions Gallimard, 2019, pàgs 479-483. <br /><br /> teyb9zvfxld24cwiggxtg084zme98di 0 61074 185685 185652 2026-09-25T10:02:55Z Jobuma3 11699 185685 wikitext text/x-wiki {{Encapçalament|Bases d’un estatut de les minories franceses no cristianes i d’origen estranger|[[Autor:Simone Weil|Simone Weil]]| |Idioma=francès|Traductor=Jobuma}} <br/> <div class=prose> :::::'''Bases d’un estatut de les minories franceses''' :::::{{gap|2.75em}}'''no cristianes i d’origen estranger''' {{bc|align=justify|width=95%|:{{gap}}''(L’OCM, una organització de la Resistència francesa de l’interior, el juny de 1942 redacta l’informe'' Les minorités nationales'', destinat a ser objecte de debat sobre les reformes que caldrà emprendre, l’endemà de l’alliberament de l’ocupació alemanya, amb les minories nacionals de dins França.'' :{{gap}}''Simone Weil, que el 14 de desembre ha estat admesa com a redactora als serveis civils de la France libre, a la Direction de l’Intérieur, hi té la comesa, en algun moment, de llegir-se’l, fer-ne un resum, i comentar-lo críticament.'' :{{gap}}''El text següent, que n’és el resultat, consta doncs de dues parts: el Resum del contingut, i el Comentari crític)''}} nº 658 – d-N.M. <u>Resum</u>: {{gap}}Es tracta de fet dels jueus francesos. La idea essencial és que la cohesió entre jueus no és racial, sinó religiosa, i això malgrat el gran nombre de jueus ateus; car quan una religió desapareix reemplaçada per l’ateisme, la mentalitat corresponent a aquesta religió es manté. Només hi ha canvi de mentalitat quan hi ha canvi de religió. Així, només són assimilats els jueus convertits (sincerament) al cristianisme o a punt de ser-ho. En mirar-nos l’assimilació com un fenomen excepcional, ací intentem trobar un ''modus vivendi'' entre els jueus que són ciutadans francesos i la nació francesa. {{gap}}Refutem els diversos retrets fets als jueus, però reconeixem com a fet irreductible que constitueixen una minoria i que, per aquesta raó, la majoria pot legítimament prendre mesures amb ells per evitar certs inconvenients eventuals. Aquests inconvenients eventuals són: {{gap}}'''1'''r – la seva presència en un cos electe en proporció no deliberadament volguda pel país (car un departament que vota per un jueu no sap si en els altres departaments s’hi elegeixen jueus o no jueus). {{gap}}'''2'''n – la presència d’un d’ells en certes funcions elevades ---per exemple, director de personal de les administracions públiques i els serveis públics, inspectors i directors d’ensenyament, directors o redactors en cap, administradors de diaris i revistes (tret de les tècniques), de radiodifusió, d’actualitats cinematogràfiques. Car en raó del petit nombre de tals funcions i de la seva importància, la presència d’un jueu en alguna d’elles implica una part d’influència en la vida del país que no convé a una minoria. :::{{gap}}Proposem de prohibir als jueus aquestes funcions i els cossos electes nacionals. {{gap}}'''3'''r – una proporció o una concentració exagerada en l’administració. :::{{gap}}El seu nombre en les administracions centralitzades ha de ser limitat. En les administracions no centralitzades, hi han de ser dispersats. {{gap}}'''4'''t – la seva concentració exagerada en certs indrets. :::{{gap}}L’accés a les professions liberals i als càrrecs seria sotmès a una autorització quant a l’indret on serien exercides. Igualment en les empreses. {{gap}}Proposem d’aplicar aquest règim no solament als jueus, sinó generalment a les minories nacionals i a les no cristianes. Les definim així: ::---pertanyen a les minories d’origen estranger els ciutadans que no tinguin almenys tres ascendents de tres generacions successives, en filiació directa, nascuts francesos. ::---pertanyen a les minories no cristianes els ciutadans francesos que no tinguin almenys: ::::---pare o mare, de descendents cristians de tres generacions successives. ::::---un conjunt de descendència cristiana de tres generacions successives i de què tinguin un infant cristià. {{gap}}Les famílies jueves que justifiquin una ascendència paterna francesa ininterrompuda des de 1793 estan exemptes de tota mesura excepcional. {{gap}}Hi ha famílies que poden ser excloses de les minories per mèrits excepcionals. {{gap}}La resta d’aquest estudi és consagrada a la història del problema jueu i a l’examen de diversos arguments. Indiquem que, fins i tot admetent que els jueus tinguin un mal comportament com a metges, advocats, financers, professors, etc., el remei, pel que fa a això, s’hauria de cercar no pas en una lluita contra els jueus, ans en la prevenció i la repressió dels comportaments perjudicials entre els metges, advocats, financers, professors, etc. {{gap}}El problema de la immigració de jueus estrangers a França s’ha de resoldre negativament. Proposem de només deixar entrar a França estrangers cristians, triats entre les poblacions més acostades al temperament francès. Pel que fa als jueus estrangers que hi hagi a França, caldrà fer-ne fora tots els que es pugui. <u>Comentari</u>: {{gap}}La idea central és justa: es tracta no pas de saber si la minoria jueva té aquest caràcter o aquest altre, sinó si existeix. També, justament, la idea que la minoria jueva té de lligam una certa mentalitat responent a l’absència d’heretatge cristià. {{gap}}En contrapartida, és perillós de veure aquestes dades com a estables i de fer-los correspondre un ''modus vivendi'' estable. L’existència d’una tal minoria no és pas un bé; l’objectiu ha de ser doncs provocar-ne la desaparició, i tot ''modus vivendi'' ha de ser una transició cap a aquest objectiu. A aquest respecte, reconèixer-ne oficialment l’existència és molt dolent, car això la cristal·litza. {{gap}}És ací l’extrema dificultat del problema. Cal prendre mesures amb aquesta minoria, perquè existeix. Cal no reconèixer-ne oficialment l’existència, de por de prolongar-la. {{gap}}Aquest problema és insoluble amb els engranatges de la vida pública que comporten els sistemes coneguts. {Fóra fàcil de resoldre, juntament amb molts d’altres, en el quadre d’un sistema exposat en una altra banda, basat en una noció nova de la funció judicial.} {{gap}}Els dos punts principals per a una supressió progressiva del problema serien l’encoratjament dels matrimonis mixtos i una formació cristiana de les futures generacions jueves. {{gap}}Si una aspiració autènticament cristiana ---sense influència del dogma sobre les intel·ligències--- impregnava realment l’ensenyament, l’educació i la formació del jovent a França ---i, a més, tota la vida del país---, ni la pretesa religió jueva, ni l’ateisme propi dels jueus emancipats de la seva religió no tindrien prou força per a impedir el contagi. El racisme jueu, per a això, fóra l’únic amb prou força; passades dues o tres generacions, només quedarien, de jueus conscients de ser-ho, els racistes fanàtics. En aquest moment, el problema fóra trobar un criteri per a distingir-los, a fi de treure’ls la nacionalitat francesa. {{gap}}(Faríem avançar el procés si podíem eficaçment encoratjar els pares jueus d’esperit obert a no dir als seus infants que són jueus.) {{gap}}Les dades del problema jueu de la darrera etapa històrica s’agrupen entorn d’un fet fonamental: la correspondència que hi ha entre la minoria jueva i l’època. Només podem definir la minoria jueva per dos caràcters: desarrelament i irreligió. Irreligió, perquè la pretesa religió jueva és una idolatria nacional que des de la destrucció de la nació ha perdut tota realitat. És per això que, al més sovint, l’ateu jueu és més ateu que el no jueu. N’és menys agressivament, però més profundament. {{gap}}Desarrelament i irreligió són els dos caràcters essencials de la nostra època. D’ací el lloc ocupat en aquesta època per la minoria jueva, lloc de lluny desproporcionat, pel nombre i per la verdadera relació dels valors. Aquesta minoria, en ser el símbol de l’esperit de l’època, ha estat automàticament elevada justament per aquesta correspondència. Això explica el lloc que ha ocupat. Això explica i legitima també les reaccions en contra seva. Car era el símbol d’un mal. {{gap}}Cal qualificar de dolent el que és dolent, però observant les proporcions. El símbol d’un mal és un mal, però el mal original és un mal molt més gran. {{gap}}És només respecte a una inspiració d’una espiritualitat autèntica, i que ja hauria començat a impregnar la vida del país, que poden tenir lloc mesures de protecció contra els qui són incapaços d’associar-s’hi, entre els quals hi hauria inevitablement la major part dels jueus. {{gap}}Especialment, si una inspiració cristiana era realment infosa a l’ensenyament, fóra legítim de separar-ne els jueus, sobretot per a les branques com la literatura i la filosofia. {{gap}}Això no es pot fer sense vexació, mentre els membres del cos ensenyant siguin reclutats per exàmens i oposicions; cosa que és, per a ells, una de les maneres més estúpides possibles de reclutament. {{gap}}De manera general, en sanejar la vida del país, suprimiríem gairebé tots els inconvenients lligats a l’existència d’una minoria al país. {{gap}}(Recíprocament, les acusacions fetes contra els jueus pels més clarividents antisemites constituirien un preciós repertori de les malalties del país.) {{gap}}El lligam entre el problema jueu i els problemes relatius a la vida espiritual ha de prohibir totalment posar en la mateixa categoria els jueus i les minories nacionals, a diferència del que fa aquest estudi. {{gap}}Si uns russos o uns espanyols naturalitzats francesos senten la necessitat, malgrat la naturalització, d’ajuntar-se i conservar l’escalf carnal de la pàtria original, no és pas del tot segur que sigui un mal. Fóra una crueltat de dispersar-los per força, com es proposa aquí. Car, contràriament al que és el cas per als jueus, els privaríem d’un bé real. Espanya, Rússia, són verdaderament pàtries, deus d’escalf i d’aliment, per a les ànimes. El judaisme no és res d’això. Ni ho ha estat mai abans. Com en el cas dels romans, un somni de dominació temporal soldà per l’orgull una banda de fugitius. En dissoldre sense brutalitat els medis jueus, no privaríem pas de cap pàtria als qui els componen, ans els prepararíem per a tenir-ne una per primer cop. <br /><br /> 2c1xl1wh8r5wv60wm8d6ish5thh0w2q 1 61075 185684 185653 2026-09-25T09:59:21Z Jobuma3 11699 Pàgina blanquejada 185684 wikitext text/x-wiki phoiac9h4m842xq45sp7s6u21eteeq1