Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.47.0-wmf.24 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Event Event talk 1 61075 185727 185697 2026-10-14T19:45:04Z Jobuma3 11699 185727 wikitext text/x-wiki == Notes: == <div style="text-align:justify;"> :'''del traductor''': :{{interliniat|0.5em|2=&nbsp;}} ::---'''[1]''' Circumstàncies de l’estada de Simone Weil a Londres: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, a la Direction de l’Intérieur de la France libre. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''L’arrelament''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior de la Direction, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. ::---'''[2]''' L’autora hi escrigué el text en algun moment d’entre finals de desembre del 1942 (quan acabava d’entrar de redactora a la Direction de l’Intérieur) i el 15 d’abril del 1943 (en què fou ingressada a l’hospital Middlesex). ::---'''[3]''' Per a qui no hagi llegit, de l’autora, ''Els tres fills de Noè i la història de la civilització mediterrània'', ''Nota sobre les relacions primitives del cristianisme i les religions no hebraiques'' o ''Israel i els “gentils”'', en el Comentari hi trobarà dos fragments sobre el judaisme, als paràgraf vuitè i darrer, que el poden sobtar: {{bc|align=justify|width=65%| {{gap}}''Només podem definir la minoria jueva per dos caràcters: desarrelament i irreligió. Irreligió, perquè la pretesa religió jueva és una idolatria nacional que des de la destrucció de la nació ha perdut tota realitat.'' {{gap}}''Espanya, Rússia, són verdaderament pàtries, deus d’escalf i d’aliment, per a les ànimes. El judaisme no és res d’això. Ni ho ha estat mai abans. Com en el cas dels romans, un somni de dominació temporal soldà per l’orgull una banda de fugitius.'' }} :::---Aquests dos fragments, així com globalment tot el Comentari, poden sobtar sobretot perquè, en una carta seva al Pare Perrin, hi confessa que hi ha passatges dels Evangelis que abans l’estranyaven i ara són per a ella “extremament lluminosos”, i que si no els hagués “llegit i rellegit amb amor, no hagués pas pogut arribar a la veritat” que s’hi troba; i perquè confessa més tard que l’actitud d’esperit amb què llegeix textos d’”altres tradicions religioses o metafísiques, i altres textos sagrats”, és la mateixa amb què llegeix els Evangelis. :::---Els dos fragments sobten perquè, ben al contrari d'això que diu al Pare Perrin, sembla com si l’Antic Testament no se l’hagués llegit ni el llegís amb la mateixa actitud d’esperit. :::---¿Realment era així? ¿I, si és que sí, per què? No ho sabem. ::---'''[4]''' Per tal que el lector es pugui fer una mínima idea de quina fou realment, en tots sentits, l’actitud de Simone Weil envers els jueus, cal tenir també en compte els fets següents: :::---'''[4.1]''' Témoignage chrétien, publicació d’inspiració cristiana, és editat durant l’ocupació alemanya de França, entre 1941 i 1944, pel moviment de Resistència interior francesa. :::---Els fundadors i els militants de Témoignage chrétien no solament s’alcen contra l’antisemitisme i les mesures preses amb els jueus per l’Estat francès, ans són dels primers a comprometre’s en el renovament de la teologia sobre les relacions del cristianisme amb el judaisme. :::---Simone, mentre és a Marsella, hi col·labora difonent-ne els Cahiers, uns 300 per número, i encarregant falsos carnets d’identitat per a les persones que en tenen necessitat, entre elles jueus. :::---Més tard, des de Nova York, en una carta a Maurice Schumann, li dirà “Estic molt contenta de saber que la gent de Témoignage chrétien són amics vostres. Jo hi estava lligada, a aquests medis, per una profunda amistat, i crec que són, de lluny, el que hi ha de millor a França en aquest moment.” :::---'''[4.2]''' L’OCM ---Organisation civile et militaire---, fundada a París entre desembre del 1940 i gener del 1941, el més important dels moviments de la Resistència no comunista de la zona nord, la major part dels membres de la qual pertanyen a la burgesia industrial, els comerciants, les professions liberals, els alts funcionaris i els oficials de reserva, es distingeix per la seva reflexió sobre les reformes a prendre després de l’alliberament dins els dominis constitucional, econòmic, social, cultural i educatiu. La primera de les seves publicacions, de juny del 1942, és ''Les minorités nationales''. :::---Al prefaci, hi precisen que quasi tota és dedicada al problema jueu ---el més difícil de resoldre, diuen---, amb vistes a poder-ne aplicar les solucions satisfactòries al problema general de les minories nacionals de França. Cal resoldre’l, diuen, des d’un punt de vista estrictament francès, no pas amb odi sinó amb justícia, a la llum de la tradició i de l’esperit francès, i per a una nació de tradició cristiana. :::---El text de Simone Weil aquí traduït és la nota que, a demanda de la Direction de l’Intérieur, escriu sobre aquesta publicació. :::---'''[4.3]''' ¿Què en sap, mentrestant, de les persecucions que pateixen els jueus a Europa? ::::---'''[4.3.1]''' Quan és a Nova York, hi troba dues persones que li poden haver estat font de prou informació. ::::---Hi troba mossèn John M. Oesterreicher, jueu austríac convertit al catolicisme, que està llavors a punt de publicar a Nova York (octubre del 1942) un recull de documents on s’exposa la liquidació dels ghettos, designa els camps d’extermini, les cambres de gas, els forns crematoris, aporta els noms dels criminals de les SS i avalua el nombre de desapareguts en deu milions. Simone el troba per tal d’interrogar-lo sobre la posició de l’Església respecte a un cert nombre de qüestions que la preocupen, especialment les relacions del cristianisme amb el judaisme. Segons dirà ell més tard, “la discussió fou vehement i durà tota una tarda”. D’ella, en diu que desconeix la “missió divina” d’Israel, i observa que “no és pas com a homes, que detesta els jueus, sinó com a símbols”. ::::---Hi troba també Jacques Maritain, qui, el 23 de novembre del 1941, des de Nova York, havia fet una crida al jovent de França, retransmès per la BBC, on evocava la sort dels jueus a l’est i al centre d’Europa, on, deia, “són incansablement perseguits, transportats com a bestiar de país en país, morts per desenes de milers a l’Europa central i massacrats a Ucraïna, als camps de concentració, a les presons”. ::::---No es pot negligir que sempre, fins llavors, Simone ha anat a cercar la informació, sigui de la mena que sigui, en les millors fonts, fins i tot quan no són les més difoses ni les més accessibles. És difícil d’imaginar que no hagi sentit ---o no hagi conegut després--- les informacions donades per la BBC a partir de finals de juny de 1942, redifoses i completades diversos cops al juliol. Informacions que en aquest període són represes pel Times i millorades per altres diaris anglesos. El juny del 1942, per exemple, el Daily Telegraph publica dos articles de gran ressò informant de la posada en obra d’un verdader pla “per a exterminar la raça jueva del continent europeu”. ::::---A més, Simone, l’octubre de 1942, encara a Nova York, diu, en una carta, que la seva activitat, “que no tracta directament de l’actualitat, no m’impedeix pas, alhora, de pensar-hi contínuament”. ::::---'''[4.3.2]''' Pel que fa al període en què Simone ja és a Londres, Maurice Schumann, el 1974, reportarà que el 1942 Simone li demanà si havia llegit el Llibre de Saül. En respondre-li que no, li digué: “¿Sabeu que [...] si Saül és castigat per l’Etern no és pas perquè hagi mort tots els amalequites, inclosos infants i dones [...], sinó perquè els havia mort tots menys un, i n’havia estalviat el rei?” I afegeix: “¿Com podem condemnar els holocausts que es preparen o es perpetren entorn nostre si no condemnem els holocausts, o fins els reconeixem com a veritats de la fe, amb el pretext que s’esdevingueren fa mil·lennis, com si el temps hi tingués res a veure?” Schumann recorda que Simone, a més, li digué que debades havia cercat un capellà catòlic que renegués del Déu del Llibre de Saül i li digués que podia entrar a l’Església sense considerar-lo veritat revelada. ::::---En un text seu escrit per a la Section de la réforme de l’État ---que l’havia cooptada el 9 de gener del 1943---, ''Légitimité du gouvernement provisoire'', en reflexionar sobre la possible necessitat d’un ''mecanisme penal'' per a reprimir tota ''desviació respecte a la legitimitat'', diu que, certament, hi ha “penes previstes per a la prevaricació, el tràfic d’influències o la traïció, però no n’hi ha ni una per a la injustícia o la inhumanitat”. ::::---Sabem, a més, que si hi ha cap punt sobre el qual Simone no va variar és en la condemna de les atrocitats de l’opressió colonial. Simone compara els mètodes colonialistes dels països europeus amb els mètodes nazis, i estima que, per als europeus, el més xocant en la guerra que els fa Hitler és que l’Alemanya nazi tracti Europa com Europa ha tractat les seves colònies. :::---'''[4.4]''' ¿Aprovà mai, Simone, la deportació dels jueus, el seu transport a ''una destinació desconeguda'', la destrucció del poble jueu? ::::---En els seus escrits, no hi trobarem cap al·lusió, ni una ratlla, ni un sol mot a una tal aprovació, sinó la condemna, com es veu en el seu comentari a ''Les bases de la réforme constitutionnelle'', sortides de l’OCM: “A la Constitució, la intenció feixista no hi salta pas tant als ulls com en el paper sobre el Partit. Però, mirada més de prop, hi és també manifesta. Entre parèntesis, això permet d’entendre el verdader pensament d’aquesta gent pel que fa als jueus. Comprenent que l’antisemitisme a la manera alemanya és impolític en aquests moments a França, simulen un estudi seriós, objectiu, del problema. Però la seva finalitat és només constituir una minoria jueva cristal·litzada com a reserva, a punt per a atrocitats futures”. ::::---Pel que fa a la qüestió de la destrucció d’un poble, en reflexionar en els seus Cahiers sobre què la podria justificar, diu que la “destrucció, el grau de la destrucció, ha de ser proporcional a allò que està en perill (el perill que fa necessària la destrucció), al grau de risc, a la relació més o menys directa de la cosa a destruir amb el perill”, i conclou: “Segons això, l’exterminació total d’un poble potser no és mai legítima (de segur que mai, sembla)”. I, més endavant, en el mateix Cahier: “Exterminació com a remei, creença en qualitats ocultes. Creure que matant els idòlatres suprimim la idolatria. El que verament suprimim és el que hi ha d’únic, de preciós, d’irreemplaçable... Matar els homes que no pensen com jo. Dut al límit, hom es queda sol. Imitació de la solitud de Déu; la pitjor de les idolatries”. ::---'''[5]''' En opinió del traductor, que espera que se li perdoni la gosadia, l’explicació d’aquesta paradoxa és potser que, essent ella descendent, tant per part de pare com de mare, de famílies d’origen jueu i tenint com tenia una tendència personal a desviure’s pels desvalguts, a posar els interessos d’aquests per damunt dels seus propis, fins i tot les necessitats més vitals i fins la vida, potser aquesta tendència personal, tan arrelada en ella, es va estendre dins seu a la dimensió col·lectiva, fins al punt de posar els altres pobles d’Europa, tan malaurats llavors, per davant del dels seus orígens. El traductor sap que és una opinió prou agosarada, però no pot deixar de tenir-la. L’explicació que ella fa de la inferioritat religiosa dels pobles romà i jueu, com a descendents que eren de bandes d’orgullosos fugitius delerosos de domini temporal, li sembla del tot insuficient. Tants com n’hi deu haver hagut, de pobles fugitius en un moment o altre de la seva història! Probablement la immensa majoria en són o n’han estat, tret potser dels bascos i pocs més. ::---'''[6]''' El text original és tret del llibre ''Écrits de New York et de Londres. Questions politiques et religieuses'', Simone Weil. Oeuvres Complètes, Tome V, Volume 1, Éditions Gallimard, 2019, pàgs 479-483. <br /><br /> q8b1uduz0bq355gb4bd8en2noid19fg 185728 185727 2026-10-14T19:47:32Z Jobuma3 11699 185728 wikitext text/x-wiki == Notes: == <div style="text-align:justify;"> :'''del traductor''': :{{interliniat|0.5em|2=&nbsp;}} ::---'''[1]''' Circumstàncies de l’estada de Simone Weil a Londres: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, a la Direction de l’Intérieur de la France libre. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''L’arrelament''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior de la Direction, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. ::---'''[2]''' L’autora hi escrigué el text en algun moment d’entre finals de desembre del 1942 (quan acabava d’entrar de redactora a la Direction de l’Intérieur) i el 15 d’abril del 1943 (en què fou ingressada a l’hospital Middlesex). ::---'''[3]''' Per a qui no hagi llegit, de l’autora, ''Els tres fills de Noè i la història de la civilització mediterrània'', ''Nota sobre les relacions primitives del cristianisme i les religions no hebraiques'' o ''Israel i els “gentils”'', en el Comentari hi trobarà dos fragments sobre el judaisme, als paràgraf vuitè i darrer, que el poden sobtar: {{bc|align=justify|width=65%| {{gap}}''Només podem definir la minoria jueva per dos caràcters: desarrelament i irreligió. Irreligió, perquè la pretesa religió jueva és una idolatria nacional que des de la destrucció de la nació ha perdut tota realitat.'' {{gap}}''Espanya, Rússia, són verdaderament pàtries, deus d’escalf i d’aliment, per a les ànimes. El judaisme no és res d’això. Ni ho ha estat mai abans. Com en el cas dels romans, un somni de dominació temporal soldà per l’orgull una banda de fugitius.'' }} :::---Aquests dos fragments, així com globalment tot el Comentari, poden sobtar sobretot perquè, en una carta seva al Pare Perrin, hi confessa que hi ha passatges dels Evangelis que abans l’estranyaven i ara són per a ella “extremament lluminosos”, i que si no els hagués “llegit i rellegit amb amor, no hagués pas pogut arribar a la veritat” que s’hi troba; i perquè confessa més tard que l’actitud d’esperit amb què llegeix textos d’”altres tradicions religioses o metafísiques, i altres textos sagrats”, és la mateixa amb què llegeix els Evangelis. :::---Els dos fragments sobten perquè, ben al contrari d'això que diu al Pare Perrin, sembla com si l’Antic Testament no se l’hagués llegit ni el llegís amb la mateixa actitud d’esperit. :::---¿Realment era així? ¿I, si és que sí, per què? No ho sabem. ::---'''[4]''' Per tal que el lector es pugui fer una mínima idea de quina fou realment, en tots sentits, l’actitud de Simone Weil envers els jueus, cal tenir també en compte els fets següents: :::---'''[4.1]''' Témoignage chrétien, publicació d’inspiració cristiana, és editat durant l’ocupació alemanya de França, entre 1941 i 1944, pel moviment de Resistència interior francesa. :::---Els fundadors i els militants de Témoignage chrétien no solament s’alcen contra l’antisemitisme i les mesures preses amb els jueus per l’Estat francès, ans són dels primers a comprometre’s en el renovament de la teologia sobre les relacions del cristianisme amb el judaisme. :::---Simone, mentre és a Marsella, hi col·labora difonent-ne els Cahiers, uns 300 per número, i encarregant falsos carnets d’identitat per a les persones que en tenen necessitat, entre elles jueus. :::---Més tard, des de Nova York, en una carta a Maurice Schumann, li dirà “Estic molt contenta de saber que la gent de Témoignage chrétien són amics vostres. Jo hi estava lligada, a aquests medis, per una profunda amistat, i crec que són, de lluny, el que hi ha de millor a França en aquest moment.” :::---'''[4.2]''' L’OCM ---Organisation civile et militaire---, fundada a París entre desembre del 1940 i gener del 1941, el més important dels moviments de la Resistència no comunista de la zona nord, la major part dels membres de la qual pertanyen a la burgesia industrial, els comerciants, les professions liberals, els alts funcionaris i els oficials de reserva, es distingeix per la seva reflexió sobre les reformes a prendre després de l’alliberament dins els dominis constitucional, econòmic, social, cultural i educatiu. La primera de les seves publicacions, de juny del 1942, és ''Les minorités nationales''. :::---Al prefaci, hi precisen que quasi tota és dedicada al problema jueu ---el més difícil de resoldre, diuen---, amb vistes a poder-ne aplicar les solucions satisfactòries al problema general de les minories nacionals de França. Cal resoldre’l, diuen, des d’un punt de vista estrictament francès, no pas amb odi sinó amb justícia, a la llum de la tradició i de l’esperit francès, i per a una nació de tradició cristiana. :::---El text de Simone Weil aquí traduït és la nota que, a demanda de la Direction de l’Intérieur, escriu sobre aquesta publicació. :::---'''[4.3]''' ¿Què en sap, mentrestant, de les persecucions que pateixen els jueus a Europa? ::::---'''[4.3.1]''' Quan és a Nova York, hi troba dues persones que li poden haver estat font de prou informació. ::::---Hi troba mossèn John M. Oesterreicher, jueu austríac convertit al catolicisme, que està llavors a punt de publicar a Nova York (octubre del 1942) un recull de documents on s’exposa la liquidació dels ghettos, designa els camps d’extermini, les cambres de gas, els forns crematoris, aporta els noms dels criminals de les SS i avalua el nombre de desapareguts en deu milions. Simone el troba per tal d’interrogar-lo sobre la posició de l’Església respecte a un cert nombre de qüestions que la preocupen, especialment les relacions del cristianisme amb el judaisme. Segons dirà ell més tard, “la discussió fou vehement i durà tota una tarda”. D’ella, en diu que desconeix la “missió divina” d’Israel, i observa que “no és pas com a homes, que detesta els jueus, sinó com a símbols”. ::::---Hi troba també Jacques Maritain, qui, el 23 de novembre del 1941, des de Nova York, havia fet una crida al jovent de França, retransmès per la BBC, on evocava la sort dels jueus a l’est i al centre d’Europa, on, deia, “són incansablement perseguits, transportats com a bestiar de país en país, morts per desenes de milers a l’Europa central i massacrats a Ucraïna, als camps de concentració, a les presons”. ::::---No es pot negligir que sempre, fins llavors, Simone ha anat a cercar la informació, sigui de la mena que sigui, en les millors fonts, fins i tot quan no són les més difoses ni les més accessibles. És difícil d’imaginar que no hagi sentit ---o no hagi conegut després--- les informacions donades per la BBC a partir de finals de juny de 1942, redifoses i completades diversos cops al juliol. Informacions que en aquest període són represes pel Times i millorades per altres diaris anglesos. El juny del 1942, per exemple, el Daily Telegraph publica dos articles de gran ressò informant de la posada en obra d’un verdader pla “per a exterminar la raça jueva del continent europeu”. ::::---A més, Simone, l’octubre de 1942, encara a Nova York, diu, en una carta, que la seva activitat, “que no tracta directament de l’actualitat, no m’impedeix pas, alhora, de pensar-hi contínuament”. ::::---'''[4.3.2]''' Pel que fa al període en què Simone ja és a Londres, Maurice Schumann, el 1974, reportarà que el 1942 Simone li demanà si havia llegit el Llibre de Saül. En respondre-li que no, li digué: “¿Sabeu que [...] si Saül és castigat per l’Etern no és pas perquè hagi mort tots els amalequites, inclosos infants i dones [...], sinó perquè els havia mort tots menys un, i n’havia estalviat el rei?” I afegeix: “¿Com podem condemnar els holocausts que es preparen o es perpetren entorn nostre si no condemnem els holocausts, o fins els reconeixem com a veritats de la fe, amb el pretext que s’esdevingueren fa mil·lennis, com si el temps hi tingués res a veure?” Schumann recorda que Simone, a més, li digué que debades havia cercat un capellà catòlic que renegués del Déu del Llibre de Saül i li digués que podia entrar a l’Església sense considerar-lo veritat revelada. ::::---En un text seu escrit per a la Section de la réforme de l’État ---que l’havia cooptada el 9 de gener del 1943---, ''Légitimité du gouvernement provisoire'', en reflexionar sobre la possible necessitat d’un ''mecanisme penal'' per a reprimir tota ''desviació respecte a la legitimitat'', diu que, certament, hi ha “penes previstes per a la prevaricació, el tràfic d’influències o la traïció, però no n’hi ha ni una per a la injustícia o la inhumanitat”. ::::---Sabem, a més, que si hi ha cap punt sobre el qual Simone no va variar és en la condemna de les atrocitats de l’opressió colonial. Simone compara els mètodes colonialistes dels països europeus amb els mètodes nazis, i estima que, per als europeus, el més xocant en la guerra que els fa Hitler és que l’Alemanya nazi tracti Europa com Europa ha tractat les seves colònies. :::---'''[4.4]''' ¿Aprovà mai, Simone, la deportació dels jueus, el seu transport a ''una destinació desconeguda'', la destrucció del poble jueu? ::::---En els seus escrits, no hi trobarem cap al·lusió, ni una ratlla, ni un sol mot a una tal aprovació, sinó la condemna, com es veu en el seu comentari a ''Les bases de la réforme constitutionnelle'', sortides de l’OCM: “A la Constitució, la intenció feixista no hi salta pas tant als ulls com en el paper sobre el Partit. Però, mirada més de prop, hi és també manifesta. Entre parèntesis, això permet d’entendre el verdader pensament d’aquesta gent pel que fa als jueus. Comprenent que l’antisemitisme a la manera alemanya és impolític en aquests moments a França, simulen un estudi seriós, objectiu, del problema. Però la seva finalitat és només constituir una minoria jueva cristal·litzada com a reserva, a punt per a atrocitats futures”. ::::---Pel que fa a la qüestió de la destrucció d’un poble, en reflexionar en els seus Cahiers sobre què la podria justificar, diu que la “destrucció, el grau de la destrucció, ha de ser proporcional a allò que està en perill (el perill que fa necessària la destrucció), al grau de risc, a la relació més o menys directa de la cosa a destruir amb el perill”, i conclou: “Segons això, l’exterminació total d’un poble potser no és mai legítima (de segur que mai, sembla)”. I, més endavant, en el mateix Cahier: “Exterminació com a remei, creença en qualitats ocultes. Creure que matant els idòlatres suprimim la idolatria. El que verament suprimim és el que hi ha d’únic, de preciós, d’irreemplaçable... Matar els homes que no pensen com jo. Dut al límit, hom es queda sol. Imitació de la solitud de Déu; la pitjor de les idolatries”. ::---'''[5]''' En opinió del traductor, que espera que se li perdoni la gosadia, l’explicació d’aquesta paradoxa és potser que, essent ella descendent, tant per part de pare com de mare, de famílies d’origen jueu i tenint com tenia una tendència personal a desviure’s pels desvalguts, a posar els interessos d’aquests per damunt dels seus propis, fins i tot les seves necessitats més vitals i fins la vida, potser aquesta tendència personal, tan arrelada en ella, es va estendre dins seu a la dimensió col·lectiva, fins al punt de posar els altres pobles d’Europa, tan malaurats llavors, per davant del dels seus orígens. El traductor sap que és una opinió prou agosarada, però no pot deixar de tenir-la. L’explicació que ella fa de la inferioritat religiosa dels pobles romà i jueu, com a descendents que eren de bandes d’orgullosos fugitius delerosos de domini temporal, li sembla del tot insuficient. Tants com n’hi deu haver hagut, de pobles fugitius en un moment o altre de la seva història! Probablement la immensa majoria en són o n’han estat, tret potser dels bascos i pocs més. ::---'''[6]''' El text original és tret del llibre ''Écrits de New York et de Londres. Questions politiques et religieuses'', Simone Weil. Oeuvres Complètes, Tome V, Volume 1, Éditions Gallimard, 2019, pàgs 479-483. <br /><br /> 5g2masgkpgg1ppw1w99frlgmvl3z9i8 185729 185728 2026-10-14T21:18:30Z Jobuma3 11699 185729 wikitext text/x-wiki == Notes: == <div style="text-align:justify;"> :'''del traductor''': :{{interliniat|0.5em|2=&nbsp;}} ::---'''[1]''' Circumstàncies de l’estada de Simone Weil a Londres: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, a la Direction de l’Intérieur de la France libre. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''L’arrelament''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior de la Direction, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. ::---'''[2]''' L’autora hi escrigué el text en algun moment d’entre finals de desembre del 1942 (quan acabava d’entrar de redactora a la Direction de l’Intérieur) i el 15 d’abril del 1943 (en què fou ingressada a l’hospital Middlesex). ::---'''[3]''' Per a qui no hagi llegit, de l’autora, ''Els tres fills de Noè i la història de la civilització mediterrània'', ''Nota sobre les relacions primitives del cristianisme i les religions no hebraiques'' o ''Israel i els “gentils”'', en el Comentari hi trobarà dos fragments sobre el judaisme, als paràgraf vuitè i darrer, que el poden sobtar: {{bc|align=justify|width=65%| {{gap}}''Només podem definir la minoria jueva per dos caràcters: desarrelament i irreligió. Irreligió, perquè la pretesa religió jueva és una idolatria nacional que des de la destrucció de la nació ha perdut tota realitat.'' {{gap}}''Espanya, Rússia, són verdaderament pàtries, deus d’escalf i d’aliment, per a les ànimes. El judaisme no és res d’això. Ni ho ha estat mai abans. Com en el cas dels romans, un somni de dominació temporal soldà per l’orgull una banda de fugitius.'' }} :::---Aquests dos fragments, així com globalment tot el Comentari, poden sobtar sobretot perquè, en una carta seva al Pare Perrin, hi confessa que hi ha passatges dels Evangelis que abans l’estranyaven i ara són per a ella “extremament lluminosos”, i que si no els hagués “llegit i rellegit amb amor, no hagués pas pogut arribar a la veritat” que s’hi troba; i perquè confessa més tard que l’actitud d’esperit amb què llegeix textos d’”altres tradicions religioses o metafísiques, i altres textos sagrats”, és la mateixa amb què llegeix els Evangelis. :::---Els dos fragments sobten perquè, ben al contrari d'això que diu al Pare Perrin, sembla com si l’Antic Testament no se l’hagués llegit ni el llegís amb la mateixa actitud d’esperit. :::---¿Realment era així? ¿I, si és que sí, per què? No ho sabem. ::---'''[4]''' Per tal que el lector es pugui fer una mínima idea de quina fou realment, en tots sentits, l’actitud de Simone Weil envers els jueus, cal tenir també en compte els fets següents: :::---'''[4.1]''' Témoignage chrétien, publicació d’inspiració cristiana, és editat durant l’ocupació alemanya de França, entre 1941 i 1944, pel moviment de Resistència interior francesa. :::---Els fundadors i els militants de Témoignage chrétien no solament s’alcen contra l’antisemitisme i les mesures preses amb els jueus per l’Estat francès, ans són dels primers a comprometre’s en el renovament de la teologia sobre les relacions del cristianisme amb el judaisme. :::---Simone, mentre és a Marsella, hi col·labora difonent-ne els Cahiers, uns 300 per número, i encarregant falsos carnets d’identitat per a les persones que en tenen necessitat, entre elles jueus. :::---Més tard, des de Nova York, en una carta a Maurice Schumann, li dirà “Estic molt contenta de saber que la gent de Témoignage chrétien són amics vostres. Jo hi estava lligada, a aquests medis, per una profunda amistat, i crec que són, de lluny, el que hi ha de millor a França en aquest moment.” :::---'''[4.2]''' L’OCM ---Organisation civile et militaire---, fundada a París entre desembre del 1940 i gener del 1941, el més important dels moviments de la Resistència no comunista de la zona nord, la major part dels membres de la qual pertanyen a la burgesia industrial, els comerciants, les professions liberals, els alts funcionaris i els oficials de reserva, es distingeix per la seva reflexió sobre les reformes a prendre després de l’alliberament dins els dominis constitucional, econòmic, social, cultural i educatiu. La primera de les seves publicacions, de juny del 1942, és ''Les minorités nationales''. :::---Al prefaci, hi precisen que quasi tota és dedicada al problema jueu ---el més difícil de resoldre, diuen---, amb vistes a poder-ne aplicar les solucions satisfactòries al problema general de les minories nacionals de França. Cal resoldre’l, diuen, des d’un punt de vista estrictament francès, no pas amb odi sinó amb justícia, a la llum de la tradició i de l’esperit francès, i per a una nació de tradició cristiana. :::---El text de Simone Weil aquí traduït és la nota que, a demanda de la Direction de l’Intérieur, escriu sobre aquesta publicació. :::---'''[4.3]''' ¿Què en sap, mentrestant, de les persecucions que pateixen els jueus a Europa? ::::---'''[4.3.1]''' Quan és a Nova York, hi troba dues persones que li poden haver estat font de prou informació. ::::---Hi troba mossèn John M. Oesterreicher, jueu austríac convertit al catolicisme, que està llavors a punt de publicar a Nova York (octubre del 1942) un recull de documents on s’exposa la liquidació dels ghettos, designa els camps d’extermini, les cambres de gas, els forns crematoris, aporta els noms dels criminals de les SS i avalua el nombre de desapareguts en deu milions. Simone el troba per tal d’interrogar-lo sobre la posició de l’Església respecte a un cert nombre de qüestions que la preocupen, especialment les relacions del cristianisme amb el judaisme. Segons dirà ell més tard, “la discussió fou vehement i durà tota una tarda”. D’ella, en diu que desconeix la “missió divina” d’Israel, i observa que “no és pas com a homes, que detesta els jueus, sinó com a símbols”. ::::---Hi troba també Jacques Maritain, qui, el 23 de novembre del 1941, des de Nova York, havia fet una crida al jovent de França, retransmès per la BBC, on evocava la sort dels jueus a l’est i al centre d’Europa, on, deia, “són incansablement perseguits, transportats com a bestiar de país en país, morts per desenes de milers a l’Europa central i massacrats a Ucraïna, als camps de concentració, a les presons”. ::::---No es pot negligir que sempre, fins llavors, Simone ha anat a cercar la informació, sigui de la mena que sigui, en les millors fonts, fins i tot quan no són les més difoses ni les més accessibles. És difícil d’imaginar que no hagi sentit ---o no hagi conegut després--- les informacions donades per la BBC a partir de finals de juny de 1942, redifoses i completades diversos cops al juliol. Informacions que en aquest període són represes pel Times i millorades per altres diaris anglesos. El juny del 1942, per exemple, el Daily Telegraph publica dos articles de gran ressò informant de la posada en obra d’un verdader pla “per a exterminar la raça jueva del continent europeu”. ::::---A més, Simone, l’octubre de 1942, encara a Nova York, diu, en una carta, que la seva activitat, “que no tracta directament de l’actualitat, no m’impedeix pas, alhora, de pensar-hi contínuament”. ::::---'''[4.3.2]''' Pel que fa al període en què Simone ja és a Londres, Maurice Schumann, el 1974, reportarà que el 1942 Simone li demanà si havia llegit el Llibre de Saül. En respondre-li que no, li digué: “¿Sabeu que [...] si Saül és castigat per l’Etern no és pas perquè hagi mort tots els amalequites, inclosos infants i dones [...], sinó perquè els havia mort tots menys un, i n’havia estalviat el rei?” I afegeix: “¿Com podem condemnar els holocausts que es preparen o es perpetren entorn nostre si no condemnem els holocausts, o fins els reconeixem com a veritats de la fe, amb el pretext que s’esdevingueren fa mil·lennis, com si el temps hi tingués res a veure?” Schumann recorda que Simone, a més, li digué que debades havia cercat un capellà catòlic que renegués del Déu del Llibre de Saül i li digués que podia entrar a l’Església sense considerar-lo veritat revelada. ::::---En un text seu escrit per a la Section de la réforme de l’État ---que l’havia cooptada el 9 de gener del 1943---, ''Légitimité du gouvernement provisoire'', en reflexionar sobre la possible necessitat d’un ''mecanisme penal'' per a reprimir tota ''desviació respecte a la legitimitat'', diu que, certament, hi ha “penes previstes per a la prevaricació, el tràfic d’influències o la traïció, però no n’hi ha ni una per a la injustícia o la inhumanitat”. ::::---Sabem, a més, que si hi ha cap punt sobre el qual Simone no va variar és en la condemna de les atrocitats de l’opressió colonial. Simone compara els mètodes colonialistes dels països europeus amb els mètodes nazis, i estima que, per als europeus, el més xocant en la guerra que els fa Hitler és que l’Alemanya nazi tracti Europa com Europa ha tractat les seves colònies. :::---'''[4.4]''' ¿Aprovà mai, Simone, la deportació dels jueus, el seu transport a ''una destinació desconeguda'', la destrucció del poble jueu? ::::---En els seus escrits, no hi trobarem cap al·lusió, ni una ratlla, ni un sol mot a una tal aprovació, sinó la condemna, com es veu en el seu comentari a ''Les bases de la réforme constitutionnelle'', sortides de l’OCM: “A la Constitució, la intenció feixista no hi salta pas tant als ulls com en el paper sobre el Partit. Però, mirada més de prop, hi és també manifesta. Entre parèntesis, això permet d’entendre el verdader pensament d’aquesta gent pel que fa als jueus. Comprenent que l’antisemitisme a la manera alemanya és impolític en aquests moments a França, simulen un estudi seriós, objectiu, del problema. Però la seva finalitat és només constituir una minoria jueva cristal·litzada com a reserva, a punt per a atrocitats futures”. ::::---Pel que fa a la qüestió de la destrucció d’un poble, en reflexionar en els seus Cahiers sobre què la podria justificar, diu que la “destrucció, el grau de la destrucció, ha de ser proporcional a allò que està en perill (el perill que fa necessària la destrucció), al grau de risc, a la relació més o menys directa de la cosa a destruir amb el perill”, i conclou: “Segons això, l’exterminació total d’un poble potser no és mai legítima (de segur que mai, sembla)”. I, més endavant, en el mateix Cahier: “Exterminació com a remei, creença en qualitats ocultes. Creure que matant els idòlatres suprimim la idolatria. El que verament suprimim és el que hi ha d’únic, de preciós, d’irreemplaçable... Matar els homes que no pensen com jo. Dut al límit, hom es queda sol. Imitació de la solitud de Déu; la pitjor de les idolatries”. ::---'''[5]''' El traductor té la gosadia d’opinar que aquesta paradoxa potser té d’explicació que, essent ella descendent, tant per part de pare com de mare, de famílies d’origen jueu i tenint com tenia una tendència personal a desviure’s pels desvalguts, a posar els interessos d’aquests per damunt dels seus propis, fins i tot les necessitats més vitals i fins la vida, potser aquesta tendència personal, tan arrelada en ella, sense que se n’adonés es va estendre dins seu a la dimensió col·lectiva, fins al punt de posar els altres pobles d’Europa, tan malaurats llavors, per davant del dels seus orígens. El traductor sap que és una opinió prou agosarada ---sobretot tenint en compte els seus pocs coneixements---, però no pot deixar de tenir-la. L’explicació que ella fa de la inferioritat religiosa dels pobles romà i jueu, com a descendents de bandes d’orgullosos fugitius delerosos de domini temporal, li sembla del tot insuficient. N’hi deu haver hagut molts, de pobles que en un moment o altre de la història foren fugitius. Probablement la immensa majoria, tret potser dels bascos i pocs més. ::---'''[6]''' El text original és tret del llibre ''Écrits de New York et de Londres. Questions politiques et religieuses'', Simone Weil. Oeuvres Complètes, Tome V, Volume 1, Éditions Gallimard, 2019, pàgs 479-483. <br /><br /> 2rieiwvwearq9prxavk5aptvvf3hadw 185730 185729 2026-10-14T21:22:45Z Jobuma3 11699 185730 wikitext text/x-wiki == Notes: == <div style="text-align:justify;"> :'''del traductor''': :{{interliniat|0.5em|2=&nbsp;}} ::---'''[1]''' Circumstàncies de l’estada de Simone Weil a Londres: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, a la Direction de l’Intérieur de la France libre. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''L’arrelament''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior de la Direction, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. ::---'''[2]''' L’autora hi escrigué el text en algun moment d’entre finals de desembre del 1942 (quan acabava d’entrar de redactora a la Direction de l’Intérieur) i el 15 d’abril del 1943 (en què fou ingressada a l’hospital Middlesex). ::---'''[3]''' Per a qui no hagi llegit, de l’autora, ''Els tres fills de Noè i la història de la civilització mediterrània'', ''Nota sobre les relacions primitives del cristianisme i les religions no hebraiques'' o ''Israel i els “gentils”'', en el Comentari hi trobarà dos fragments sobre el judaisme, als paràgraf vuitè i darrer, que el poden sobtar ---o el poden haver sobtat: {{bc|align=justify|width=65%| {{gap}}''Només podem definir la minoria jueva per dos caràcters: desarrelament i irreligió. Irreligió, perquè la pretesa religió jueva és una idolatria nacional que des de la destrucció de la nació ha perdut tota realitat.'' {{gap}}''Espanya, Rússia, són verdaderament pàtries, deus d’escalf i d’aliment, per a les ànimes. El judaisme no és res d’això. Ni ho ha estat mai abans. Com en el cas dels romans, un somni de dominació temporal soldà per l’orgull una banda de fugitius.'' }} :::---Aquests dos fragments, així com globalment tot el Comentari, poden sobtar sobretot perquè, en una carta seva al Pare Perrin, hi confessa que hi ha passatges dels Evangelis que abans l’estranyaven i ara són per a ella “extremament lluminosos”, i que si no els hagués “llegit i rellegit amb amor, no hagués pas pogut arribar a la veritat” que s’hi troba; i perquè confessa més tard que l’actitud d’esperit amb què llegeix textos d’”altres tradicions religioses o metafísiques, i altres textos sagrats”, és la mateixa amb què llegeix els Evangelis. :::---Els dos fragments sobten perquè, ben al contrari d'això que diu al Pare Perrin, sembla com si l’Antic Testament no se l’hagués llegit ni el llegís amb la mateixa actitud d’esperit. :::---¿Realment era així? ¿I, si és que sí, per què? No ho sabem. ::---'''[4]''' Per tal que el lector es pugui fer una mínima idea de quina fou realment, en tots sentits, l’actitud de Simone Weil envers els jueus, cal tenir també en compte els fets següents: :::---'''[4.1]''' Témoignage chrétien, publicació d’inspiració cristiana, és editat durant l’ocupació alemanya de França, entre 1941 i 1944, pel moviment de Resistència interior francesa. :::---Els fundadors i els militants de Témoignage chrétien no solament s’alcen contra l’antisemitisme i les mesures preses amb els jueus per l’Estat francès, ans són dels primers a comprometre’s en el renovament de la teologia sobre les relacions del cristianisme amb el judaisme. :::---Simone, mentre és a Marsella, hi col·labora difonent-ne els Cahiers, uns 300 per número, i encarregant falsos carnets d’identitat per a les persones que en tenen necessitat, entre elles jueus. :::---Més tard, des de Nova York, en una carta a Maurice Schumann, li dirà “Estic molt contenta de saber que la gent de Témoignage chrétien són amics vostres. Jo hi estava lligada, a aquests medis, per una profunda amistat, i crec que són, de lluny, el que hi ha de millor a França en aquest moment.” :::---'''[4.2]''' L’OCM ---Organisation civile et militaire---, fundada a París entre desembre del 1940 i gener del 1941, el més important dels moviments de la Resistència no comunista de la zona nord, la major part dels membres de la qual pertanyen a la burgesia industrial, els comerciants, les professions liberals, els alts funcionaris i els oficials de reserva, es distingeix per la seva reflexió sobre les reformes a prendre després de l’alliberament dins els dominis constitucional, econòmic, social, cultural i educatiu. La primera de les seves publicacions, de juny del 1942, és ''Les minorités nationales''. :::---Al prefaci, hi precisen que quasi tota és dedicada al problema jueu ---el més difícil de resoldre, diuen---, amb vistes a poder-ne aplicar les solucions satisfactòries al problema general de les minories nacionals de França. Cal resoldre’l, diuen, des d’un punt de vista estrictament francès, no pas amb odi sinó amb justícia, a la llum de la tradició i de l’esperit francès, i per a una nació de tradició cristiana. :::---El text de Simone Weil aquí traduït és la nota que, a demanda de la Direction de l’Intérieur, escriu sobre aquesta publicació. :::---'''[4.3]''' ¿Què en sap, mentrestant, de les persecucions que pateixen els jueus a Europa? ::::---'''[4.3.1]''' Quan és a Nova York, hi troba dues persones que li poden haver estat font de prou informació. ::::---Hi troba mossèn John M. Oesterreicher, jueu austríac convertit al catolicisme, que està llavors a punt de publicar a Nova York (octubre del 1942) un recull de documents on s’exposa la liquidació dels ghettos, designa els camps d’extermini, les cambres de gas, els forns crematoris, aporta els noms dels criminals de les SS i avalua el nombre de desapareguts en deu milions. Simone el troba per tal d’interrogar-lo sobre la posició de l’Església respecte a un cert nombre de qüestions que la preocupen, especialment les relacions del cristianisme amb el judaisme. Segons dirà ell més tard, “la discussió fou vehement i durà tota una tarda”. D’ella, en diu que desconeix la “missió divina” d’Israel, i observa que “no és pas com a homes, que detesta els jueus, sinó com a símbols”. ::::---Hi troba també Jacques Maritain, qui, el 23 de novembre del 1941, des de Nova York, havia fet una crida al jovent de França, retransmès per la BBC, on evocava la sort dels jueus a l’est i al centre d’Europa, on, deia, “són incansablement perseguits, transportats com a bestiar de país en país, morts per desenes de milers a l’Europa central i massacrats a Ucraïna, als camps de concentració, a les presons”. ::::---No es pot negligir que sempre, fins llavors, Simone ha anat a cercar la informació, sigui de la mena que sigui, en les millors fonts, fins i tot quan no són les més difoses ni les més accessibles. És difícil d’imaginar que no hagi sentit ---o no hagi conegut després--- les informacions donades per la BBC a partir de finals de juny de 1942, redifoses i completades diversos cops al juliol. Informacions que en aquest període són represes pel Times i millorades per altres diaris anglesos. El juny del 1942, per exemple, el Daily Telegraph publica dos articles de gran ressò informant de la posada en obra d’un verdader pla “per a exterminar la raça jueva del continent europeu”. ::::---A més, Simone, l’octubre de 1942, encara a Nova York, diu, en una carta, que la seva activitat, “que no tracta directament de l’actualitat, no m’impedeix pas, alhora, de pensar-hi contínuament”. ::::---'''[4.3.2]''' Pel que fa al període en què Simone ja és a Londres, Maurice Schumann, el 1974, reportarà que el 1942 Simone li demanà si havia llegit el Llibre de Saül. En respondre-li que no, li digué: “¿Sabeu que [...] si Saül és castigat per l’Etern no és pas perquè hagi mort tots els amalequites, inclosos infants i dones [...], sinó perquè els havia mort tots menys un, i n’havia estalviat el rei?” I afegeix: “¿Com podem condemnar els holocausts que es preparen o es perpetren entorn nostre si no condemnem els holocausts, o fins els reconeixem com a veritats de la fe, amb el pretext que s’esdevingueren fa mil·lennis, com si el temps hi tingués res a veure?” Schumann recorda que Simone, a més, li digué que debades havia cercat un capellà catòlic que renegués del Déu del Llibre de Saül i li digués que podia entrar a l’Església sense considerar-lo veritat revelada. ::::---En un text seu escrit per a la Section de la réforme de l’État ---que l’havia cooptada el 9 de gener del 1943---, ''Légitimité du gouvernement provisoire'', en reflexionar sobre la possible necessitat d’un ''mecanisme penal'' per a reprimir tota ''desviació respecte a la legitimitat'', diu que, certament, hi ha “penes previstes per a la prevaricació, el tràfic d’influències o la traïció, però no n’hi ha ni una per a la injustícia o la inhumanitat”. ::::---Sabem, a més, que si hi ha cap punt sobre el qual Simone no va variar és en la condemna de les atrocitats de l’opressió colonial. Simone compara els mètodes colonialistes dels països europeus amb els mètodes nazis, i estima que, per als europeus, el més xocant en la guerra que els fa Hitler és que l’Alemanya nazi tracti Europa com Europa ha tractat les seves colònies. :::---'''[4.4]''' ¿Aprovà mai, Simone, la deportació dels jueus, el seu transport a ''una destinació desconeguda'', la destrucció del poble jueu? ::::---En els seus escrits, no hi trobarem cap al·lusió, ni una ratlla, ni un sol mot a una tal aprovació, sinó la condemna, com es veu en el seu comentari a ''Les bases de la réforme constitutionnelle'', sortides de l’OCM: “A la Constitució, la intenció feixista no hi salta pas tant als ulls com en el paper sobre el Partit. Però, mirada més de prop, hi és també manifesta. Entre parèntesis, això permet d’entendre el verdader pensament d’aquesta gent pel que fa als jueus. Comprenent que l’antisemitisme a la manera alemanya és impolític en aquests moments a França, simulen un estudi seriós, objectiu, del problema. Però la seva finalitat és només constituir una minoria jueva cristal·litzada com a reserva, a punt per a atrocitats futures”. ::::---Pel que fa a la qüestió de la destrucció d’un poble, en reflexionar en els seus Cahiers sobre què la podria justificar, diu que la “destrucció, el grau de la destrucció, ha de ser proporcional a allò que està en perill (el perill que fa necessària la destrucció), al grau de risc, a la relació més o menys directa de la cosa a destruir amb el perill”, i conclou: “Segons això, l’exterminació total d’un poble potser no és mai legítima (de segur que mai, sembla)”. I, més endavant, en el mateix Cahier: “Exterminació com a remei, creença en qualitats ocultes. Creure que matant els idòlatres suprimim la idolatria. El que verament suprimim és el que hi ha d’únic, de preciós, d’irreemplaçable... Matar els homes que no pensen com jo. Dut al límit, hom es queda sol. Imitació de la solitud de Déu; la pitjor de les idolatries”. ::---'''[5]''' El traductor té la gosadia d’opinar que aquesta paradoxa potser té d’explicació que, essent ella descendent, tant per part de pare com de mare, de famílies d’origen jueu i tenint com tenia una tendència personal a desviure’s pels desvalguts, a posar els interessos d’aquests per damunt dels seus propis, fins i tot les necessitats més vitals i fins la vida, potser aquesta tendència personal, tan arrelada en ella, sense que se n’adonés es va estendre dins seu a la dimensió col·lectiva, fins al punt de posar els altres pobles d’Europa, tan malaurats llavors, per davant del dels seus orígens. El traductor sap que és una opinió prou agosarada ---sobretot tenint en compte els seus pocs coneixements---, però no pot deixar de tenir-la. L’explicació que ella fa de la inferioritat religiosa dels pobles romà i jueu, com a descendents de bandes d’orgullosos fugitius delerosos de domini temporal, li sembla del tot insuficient. N’hi deu haver hagut molts, de pobles que en un moment o altre de la història foren fugitius. Probablement la immensa majoria, tret potser dels bascos i pocs més. ::---'''[6]''' El text original és tret del llibre ''Écrits de New York et de Londres. Questions politiques et religieuses'', Simone Weil. Oeuvres Complètes, Tome V, Volume 1, Éditions Gallimard, 2019, pàgs 479-483. <br /><br /> k7bvj4faeb2f019vwnoxdjyxnh0m64a 185731 185730 2026-10-14T21:39:02Z Jobuma3 11699 185731 wikitext text/x-wiki == Notes: == <div style="text-align:justify;"> :'''del traductor''': :{{interliniat|0.5em|2=&nbsp;}} ::---'''[1]''' Circumstàncies de l’estada de Simone Weil a Londres: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, a la Direction de l’Intérieur de la France libre. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''L’arrelament''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior de la Direction, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. ::---'''[2]''' L’autora hi escrigué el text en algun moment d’entre finals de desembre del 1942 (quan acabava d’entrar de redactora a la Direction de l’Intérieur) i el 15 d’abril del 1943 (en què fou ingressada a l’hospital Middlesex). ::---'''[3]''' Per a qui no hagi llegit, de l’autora, ''Els tres fills de Noè i la història de la civilització mediterrània'', ''Nota sobre les relacions primitives del cristianisme i les religions no hebraiques'' o ''Israel i els “gentils”'', en el Comentari hi trobarà dos fragments sobre el judaisme, als paràgraf vuitè i darrer, que el poden sobtar ---o el poden haver sobtat: {{bc|align=justify|width=65%| {{gap}}''Només podem definir la minoria jueva per dos caràcters: desarrelament i irreligió. Irreligió, perquè la pretesa religió jueva és una idolatria nacional que des de la destrucció de la nació ha perdut tota realitat.'' {{gap}}''Espanya, Rússia, són verdaderament pàtries, deus d’escalf i d’aliment, per a les ànimes. El judaisme no és res d’això. Ni ho ha estat mai abans. Com en el cas dels romans, un somni de dominació temporal soldà per l’orgull una banda de fugitius.'' }} :::---Aquests dos fragments, així com globalment tot el Comentari, poden sobtar sobretot perquè, en una carta seva al Pare Perrin, hi confessa que hi ha passatges dels Evangelis que abans l’estranyaven i ara són per a ella “extremament lluminosos”, i que si no els hagués “llegit i rellegit amb amor, no hagués pas pogut arribar a la veritat” que s’hi troba; i perquè confessa més tard que l’actitud d’esperit amb què llegeix textos d’”altres tradicions religioses o metafísiques, i altres textos sagrats”, és la mateixa amb què llegeix els Evangelis. :::---Els dos fragments sobten perquè, ben al contrari d'això que diu al Pare Perrin, sembla com si l’Antic Testament no se l’hagués llegit ni el llegís amb la mateixa actitud d’esperit. :::---¿Realment era així? ¿I, si és que sí, per què? No ho sabem. ::---'''[4]''' Per tal que el lector es pugui fer una mínima idea de quina fou realment, en tots sentits, l’actitud de Simone Weil envers els jueus, cal tenir també en compte els fets següents: :::---'''[4.1]''' Témoignage chrétien, publicació d’inspiració cristiana, és editat durant l’ocupació alemanya de França, entre 1941 i 1944, pel moviment de Resistència interior francesa. :::---Els fundadors i els militants de Témoignage chrétien no solament s’alcen contra l’antisemitisme i les mesures preses amb els jueus per l’Estat francès, ans són dels primers a comprometre’s en el renovament de la teologia sobre les relacions del cristianisme amb el judaisme. :::---Simone, mentre és a Marsella, hi col·labora difonent-ne els Cahiers, uns 300 per número, i encarregant falsos carnets d’identitat per a les persones que en tenen necessitat, entre elles jueus. :::---Més tard, des de Nova York, en una carta a Maurice Schumann, li dirà “Estic molt contenta de saber que la gent de Témoignage chrétien són amics vostres. Jo hi estava lligada, a aquests medis, per una profunda amistat, i crec que són, de lluny, el que hi ha de millor a França en aquest moment.” :::---'''[4.2]''' L’OCM ---Organisation civile et militaire---, fundada a París entre desembre del 1940 i gener del 1941, el més important dels moviments de la Resistència no comunista de la zona nord, la major part dels membres de la qual pertanyen a la burgesia industrial, els comerciants, les professions liberals, els alts funcionaris i els oficials de reserva, es distingeix per la seva reflexió sobre les reformes a prendre després de l’alliberament dins els dominis constitucional, econòmic, social, cultural i educatiu. La primera de les seves publicacions, de juny del 1942, és ''Les minorités nationales''. :::---Al prefaci, hi precisen que quasi tota és dedicada al problema jueu ---el més difícil de resoldre, diuen---, amb vistes a poder-ne aplicar les solucions satisfactòries al problema general de les minories nacionals de França. Cal resoldre’l, diuen, des d’un punt de vista estrictament francès, no pas amb odi sinó amb justícia, a la llum de la tradició i de l’esperit francès, i per a una nació de tradició cristiana. :::---El text de Simone Weil aquí traduït és la nota que, a demanda de la Direction de l’Intérieur, escriu sobre aquesta publicació. :::---'''[4.3]''' ¿Què en sap, mentrestant, de les persecucions que pateixen els jueus a Europa? ::::---'''[4.3.1]''' Quan és a Nova York, hi troba dues persones que li poden haver estat font de prou informació. ::::---Hi troba mossèn John M. Oesterreicher, jueu austríac convertit al catolicisme, que està llavors a punt de publicar a Nova York (octubre del 1942) un recull de documents on s’exposa la liquidació dels ghettos, designa els camps d’extermini, les cambres de gas, els forns crematoris, aporta els noms dels criminals de les SS i avalua el nombre de desapareguts en deu milions. Simone el troba per tal d’interrogar-lo sobre la posició de l’Església respecte a un cert nombre de qüestions que la preocupen, especialment les relacions del cristianisme amb el judaisme. Segons dirà ell més tard, “la discussió fou vehement i durà tota una tarda”. D’ella, en diu que desconeix la “missió divina” d’Israel, i observa que “no és pas com a homes, que detesta els jueus, sinó com a símbols”. ::::---Hi troba també Jacques Maritain, qui, el 23 de novembre del 1941, des de Nova York, havia fet una crida al jovent de França, retransmès per la BBC, on evocava la sort dels jueus a l’est i al centre d’Europa, on, deia, “són incansablement perseguits, transportats com a bestiar de país en país, morts per desenes de milers a l’Europa central i massacrats a Ucraïna, als camps de concentració, a les presons”. ::::---No es pot negligir que sempre, fins llavors, Simone ha anat a cercar la informació, sigui de la mena que sigui, en les millors fonts, fins i tot quan no són les més difoses ni les més accessibles. És difícil d’imaginar que no hagi sentit ---o no hagi conegut després--- les informacions donades per la BBC a partir de finals de juny de 1942, redifoses i completades diversos cops al juliol. Informacions que en aquest període són represes pel Times i millorades per altres diaris anglesos. El juny del 1942, per exemple, el Daily Telegraph publica dos articles de gran ressò informant de la posada en obra d’un verdader pla “per a exterminar la raça jueva del continent europeu”. ::::---A més, Simone, l’octubre de 1942, encara a Nova York, diu, en una carta, que la seva activitat, “que no tracta directament de l’actualitat, no m’impedeix pas, alhora, de pensar-hi contínuament”. ::::---'''[4.3.2]''' Pel que fa al període en què Simone ja és a Londres, Maurice Schumann, el 1974, reportarà que el 1942 Simone li demanà si havia llegit el Llibre de Saül. En respondre-li que no, li digué: “¿Sabeu que [...] si Saül és castigat per l’Etern no és pas perquè hagi mort tots els amalequites, inclosos infants i dones [...], sinó perquè els havia mort tots menys un, i n’havia estalviat el rei?” I afegeix: “¿Com podem condemnar els holocausts que es preparen o es perpetren entorn nostre si no condemnem els holocausts, o fins els reconeixem com a veritats de la fe, amb el pretext que s’esdevingueren fa mil·lennis, com si el temps hi tingués res a veure?” Schumann recorda que Simone, a més, li digué que debades havia cercat un capellà catòlic que renegués del Déu del Llibre de Saül i li digués que podia entrar a l’Església sense considerar-lo veritat revelada. ::::---En un text seu escrit per a la Section de la réforme de l’État ---que l’havia cooptada el 9 de gener del 1943---, ''Légitimité du gouvernement provisoire'', en reflexionar sobre la possible necessitat d’un ''mecanisme penal'' per a reprimir tota ''desviació respecte a la legitimitat'', diu que, certament, hi ha “penes previstes per a la prevaricació, el tràfic d’influències o la traïció, però no n’hi ha ni una per a la injustícia o la inhumanitat”. ::::---Sabem, a més, que si hi ha cap punt sobre el qual Simone no va variar és en la condemna de les atrocitats de l’opressió colonial. Simone compara els mètodes colonialistes dels països europeus amb els mètodes nazis, i estima que, per als europeus, el més xocant en la guerra que els fa Hitler és que l’Alemanya nazi tracti Europa com Europa ha tractat les seves colònies. :::---'''[4.4]''' ¿Aprovà mai, Simone, la deportació dels jueus, el seu transport a ''una destinació desconeguda'', la destrucció del poble jueu? ::::---En els seus escrits, no hi trobarem cap al·lusió, ni una ratlla, ni un sol mot a una tal aprovació, sinó la condemna, com es veu en el seu comentari a ''Les bases de la réforme constitutionnelle'', sortides de l’OCM: “A la Constitució, la intenció feixista no hi salta pas tant als ulls com en el paper sobre el Partit. Però, mirada més de prop, hi és també manifesta. Entre parèntesis, això permet d’entendre el verdader pensament d’aquesta gent pel que fa als jueus. Comprenent que l’antisemitisme a la manera alemanya és impolític en aquests moments a França, simulen un estudi seriós, objectiu, del problema. Però la seva finalitat és només constituir una minoria jueva cristal·litzada com a reserva, a punt per a atrocitats futures”. ::::---Pel que fa a la qüestió de la destrucció d’un poble, en reflexionar en els seus Cahiers sobre què la podria justificar, diu que la “destrucció, el grau de la destrucció, ha de ser proporcional a allò que està en perill (el perill que fa necessària la destrucció), al grau de risc, a la relació més o menys directa de la cosa a destruir amb el perill”, i conclou: “Segons això, l’exterminació total d’un poble potser no és mai legítima (de segur que mai, sembla)”. I, més endavant, en el mateix Cahier: “Exterminació com a remei, creença en qualitats ocultes. Creure que matant els idòlatres suprimim la idolatria. El que verament suprimim és el que hi ha d’únic, de preciós, d’irreemplaçable... Matar els homes que no pensen com jo. Dut al límit, hom es queda sol. Imitació de la solitud de Déu; la pitjor de les idolatries”. ::---'''[5]''' El traductor té la gosadia d’opinar que el seu menysteniment del poble d'Israel potser té d’explicació que, essent ella descendent, tant per part de pare com de mare, de famílies d’origen jueu i tenint com tenia una tendència personal a desviure’s pels desvalguts, a posar els interessos d’aquests per damunt dels seus propis, fins i tot les necessitats més vitals i fins la vida, potser aquesta tendència personal, tan arrelada en ella, sense que se n’adonés es va estendre dins seu a la dimensió col·lectiva, fins al punt de posar els altres pobles d’Europa, tan malaurats llavors, per davant del dels seus orígens. El traductor sap que és una opinió prou agosarada ---sobretot tenint en compte els seus pocs coneixements---, però no pot deixar de tenir-la. L’explicació que ella fa de la inferioritat religiosa dels pobles romà i jueu, com a descendents de bandes d’orgullosos fugitius delerosos de domini temporal, li sembla del tot insuficient. N’hi deu haver hagut molts, de pobles que en un moment o altre de la història foren fugitius. Probablement la immensa majoria, tret potser dels bascos i pocs més. ::---'''[6]''' El text original és tret del llibre ''Écrits de New York et de Londres. Questions politiques et religieuses'', Simone Weil. Oeuvres Complètes, Tome V, Volume 1, Éditions Gallimard, 2019, pàgs 479-483. <br /><br /> 597ymnswzyugc29cxydai01l53x9bgw 185732 185731 2026-10-14T21:40:15Z Jobuma3 11699 185732 wikitext text/x-wiki == Notes: == <div style="text-align:justify;"> :'''del traductor''': :{{interliniat|0.5em|2=&nbsp;}} ::---'''[1]''' Circumstàncies de l’estada de Simone Weil a Londres: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, a la Direction de l’Intérieur de la France libre. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''L’arrelament''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior de la Direction, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. ::---'''[2]''' L’autora hi escrigué el text en algun moment d’entre finals de desembre del 1942 (quan acabava d’entrar de redactora a la Direction de l’Intérieur) i el 15 d’abril del 1943 (en què fou ingressada a l’hospital Middlesex). ::---'''[3]''' Per a qui no hagi llegit, de l’autora, ''Els tres fills de Noè i la història de la civilització mediterrània'', ''Nota sobre les relacions primitives del cristianisme i les religions no hebraiques'' o ''Israel i els “gentils”'', en el Comentari hi trobarà dos fragments sobre el judaisme, als paràgraf vuitè i darrer, que el poden sobtar ---o el poden haver sobtat: {{bc|align=justify|width=65%| {{gap}}''Només podem definir la minoria jueva per dos caràcters: desarrelament i irreligió. Irreligió, perquè la pretesa religió jueva és una idolatria nacional que des de la destrucció de la nació ha perdut tota realitat.'' {{gap}}''Espanya, Rússia, són verdaderament pàtries, deus d’escalf i d’aliment, per a les ànimes. El judaisme no és res d’això. Ni ho ha estat mai abans. Com en el cas dels romans, un somni de dominació temporal soldà per l’orgull una banda de fugitius.'' }} :::---Aquests dos fragments, així com globalment tot el Comentari, poden sobtar sobretot perquè, en una carta seva al Pare Perrin, hi confessa que hi ha passatges dels Evangelis que abans l’estranyaven i ara són per a ella “extremament lluminosos”, i que si no els hagués “llegit i rellegit amb amor, no hagués pas pogut arribar a la veritat” que s’hi troba; i perquè confessa més tard que l’actitud d’esperit amb què llegeix textos d’”altres tradicions religioses o metafísiques, i altres textos sagrats”, és la mateixa amb què llegeix els Evangelis. :::---Els dos fragments sobten perquè, ben al contrari d'això que diu al Pare Perrin, sembla com si l’Antic Testament no se l’hagués llegit ni el llegís amb la mateixa actitud d’esperit. :::---¿Realment era així? ¿I, si és que sí, per què? No ho sabem. ::---'''[4]''' Per tal que el lector es pugui fer una mínima idea de quina fou realment, en tots sentits, l’actitud de Simone Weil envers els jueus, cal tenir també en compte els fets següents: :::---'''[4.1]''' Témoignage chrétien, publicació d’inspiració cristiana, és editat durant l’ocupació alemanya de França, entre 1941 i 1944, pel moviment de Resistència interior francesa. :::---Els fundadors i els militants de Témoignage chrétien no solament s’alcen contra l’antisemitisme i les mesures preses amb els jueus per l’Estat francès, ans són dels primers a comprometre’s en el renovament de la teologia sobre les relacions del cristianisme amb el judaisme. :::---Simone, mentre és a Marsella, hi col·labora difonent-ne els Cahiers, uns 300 per número, i encarregant falsos carnets d’identitat per a les persones que en tenen necessitat, entre elles jueus. :::---Més tard, des de Nova York, en una carta a Maurice Schumann, li dirà “Estic molt contenta de saber que la gent de Témoignage chrétien són amics vostres. Jo hi estava lligada, a aquests medis, per una profunda amistat, i crec que són, de lluny, el que hi ha de millor a França en aquest moment.” :::---'''[4.2]''' L’OCM ---Organisation civile et militaire---, fundada a París entre desembre del 1940 i gener del 1941, el més important dels moviments de la Resistència no comunista de la zona nord, la major part dels membres de la qual pertanyen a la burgesia industrial, els comerciants, les professions liberals, els alts funcionaris i els oficials de reserva, es distingeix per la seva reflexió sobre les reformes a prendre després de l’alliberament dins els dominis constitucional, econòmic, social, cultural i educatiu. La primera de les seves publicacions, de juny del 1942, és ''Les minorités nationales''. :::---Al prefaci, hi precisen que quasi tota és dedicada al problema jueu ---el més difícil de resoldre, diuen---, amb vistes a poder-ne aplicar les solucions satisfactòries al problema general de les minories nacionals de França. Cal resoldre’l, diuen, des d’un punt de vista estrictament francès, no pas amb odi sinó amb justícia, a la llum de la tradició i de l’esperit francès, i per a una nació de tradició cristiana. :::---El text de Simone Weil aquí traduït és la nota que, a demanda de la Direction de l’Intérieur, escriu sobre aquesta publicació. :::---'''[4.3]''' ¿Què en sap, mentrestant, de les persecucions que pateixen els jueus a Europa? ::::---'''[4.3.1]''' Quan és a Nova York, hi troba dues persones que li poden haver estat font de prou informació. ::::---Hi troba mossèn John M. Oesterreicher, jueu austríac convertit al catolicisme, que està llavors a punt de publicar a Nova York (octubre del 1942) un recull de documents on s’exposa la liquidació dels ghettos, designa els camps d’extermini, les cambres de gas, els forns crematoris, aporta els noms dels criminals de les SS i avalua el nombre de desapareguts en deu milions. Simone el troba per tal d’interrogar-lo sobre la posició de l’Església respecte a un cert nombre de qüestions que la preocupen, especialment les relacions del cristianisme amb el judaisme. Segons dirà ell més tard, “la discussió fou vehement i durà tota una tarda”. D’ella, en diu que desconeix la “missió divina” d’Israel, i observa que “no és pas com a homes, que detesta els jueus, sinó com a símbols”. ::::---Hi troba també Jacques Maritain, qui, el 23 de novembre del 1941, des de Nova York, havia fet una crida al jovent de França, retransmès per la BBC, on evocava la sort dels jueus a l’est i al centre d’Europa, on, deia, “són incansablement perseguits, transportats com a bestiar de país en país, morts per desenes de milers a l’Europa central i massacrats a Ucraïna, als camps de concentració, a les presons”. ::::---No es pot negligir que sempre, fins llavors, Simone ha anat a cercar la informació, sigui de la mena que sigui, en les millors fonts, fins i tot quan no són les més difoses ni les més accessibles. És difícil d’imaginar que no hagi sentit ---o no hagi conegut després--- les informacions donades per la BBC a partir de finals de juny de 1942, redifoses i completades diversos cops al juliol. Informacions que en aquest període són represes pel Times i millorades per altres diaris anglesos. El juny del 1942, per exemple, el Daily Telegraph publica dos articles de gran ressò informant de la posada en obra d’un verdader pla “per a exterminar la raça jueva del continent europeu”. ::::---A més, Simone, l’octubre de 1942, encara a Nova York, diu, en una carta, que la seva activitat, “que no tracta directament de l’actualitat, no m’impedeix pas, alhora, de pensar-hi contínuament”. ::::---'''[4.3.2]''' Pel que fa al període en què Simone ja és a Londres, Maurice Schumann, el 1974, reportarà que el 1942 Simone li demanà si havia llegit el Llibre de Saül. En respondre-li que no, li digué: “¿Sabeu que [...] si Saül és castigat per l’Etern no és pas perquè hagi mort tots els amalequites, inclosos infants i dones [...], sinó perquè els havia mort tots menys un, i n’havia estalviat el rei?” I afegeix: “¿Com podem condemnar els holocausts que es preparen o es perpetren entorn nostre si no condemnem els holocausts, o fins els reconeixem com a veritats de la fe, amb el pretext que s’esdevingueren fa mil·lennis, com si el temps hi tingués res a veure?” Schumann recorda que Simone, a més, li digué que debades havia cercat un capellà catòlic que renegués del Déu del Llibre de Saül i li digués que podia entrar a l’Església sense considerar-lo veritat revelada. ::::---En un text seu escrit per a la Section de la réforme de l’État ---que l’havia cooptada el 9 de gener del 1943---, ''Légitimité du gouvernement provisoire'', en reflexionar sobre la possible necessitat d’un ''mecanisme penal'' per a reprimir tota ''desviació respecte a la legitimitat'', diu que, certament, hi ha “penes previstes per a la prevaricació, el tràfic d’influències o la traïció, però no n’hi ha ni una per a la injustícia o la inhumanitat”. ::::---Sabem, a més, que si hi ha cap punt sobre el qual Simone no va variar és en la condemna de les atrocitats de l’opressió colonial. Simone compara els mètodes colonialistes dels països europeus amb els mètodes nazis, i estima que, per als europeus, el més xocant en la guerra que els fa Hitler és que l’Alemanya nazi tracti Europa com Europa ha tractat les seves colònies. :::---'''[4.4]''' ¿Aprovà mai, Simone, la deportació dels jueus, el seu transport a ''una destinació desconeguda'', la destrucció del poble jueu? ::::---En els seus escrits, no hi trobarem cap al·lusió, ni una ratlla, ni un sol mot a una tal aprovació, sinó la condemna, com es veu en el seu comentari a ''Les bases de la réforme constitutionnelle'', sortides de l’OCM: “A la Constitució, la intenció feixista no hi salta pas tant als ulls com en el paper sobre el Partit. Però, mirada més de prop, hi és també manifesta. Entre parèntesis, això permet d’entendre el verdader pensament d’aquesta gent pel que fa als jueus. Comprenent que l’antisemitisme a la manera alemanya és impolític en aquests moments a França, simulen un estudi seriós, objectiu, del problema. Però la seva finalitat és només constituir una minoria jueva cristal·litzada com a reserva, a punt per a atrocitats futures”. ::::---Pel que fa a la qüestió de la destrucció d’un poble, en reflexionar en els seus Cahiers sobre què la podria justificar, diu que la “destrucció, el grau de la destrucció, ha de ser proporcional a allò que està en perill (el perill que fa necessària la destrucció), al grau de risc, a la relació més o menys directa de la cosa a destruir amb el perill”, i conclou: “Segons això, l’exterminació total d’un poble potser no és mai legítima (de segur que mai, sembla)”. I, més endavant, en el mateix Cahier: “Exterminació com a remei, creença en qualitats ocultes. Creure que matant els idòlatres suprimim la idolatria. El que verament suprimim és el que hi ha d’únic, de preciós, d’irreemplaçable... Matar els homes que no pensen com jo. Dut al límit, hom es queda sol. Imitació de la solitud de Déu; la pitjor de les idolatries”. ::---'''[5]''' El traductor té la gosadia d’opinar que el menysteniment de Simone pel poble d'Israel potser té d’explicació que, essent ella descendent, tant per part de pare com de mare, de famílies d’origen jueu i tenint com tenia una tendència personal a desviure’s pels desvalguts, a posar els interessos d’aquests per damunt dels seus propis, fins i tot les necessitats més vitals i fins la vida, potser aquesta tendència personal, tan arrelada en ella, sense que se n’adonés es va estendre dins seu a la dimensió col·lectiva, fins al punt de posar els altres pobles d’Europa, tan malaurats llavors, per davant del dels seus orígens. El traductor sap que és una opinió prou agosarada ---sobretot tenint en compte els seus pocs coneixements---, però no pot deixar de tenir-la. L’explicació que ella fa de la inferioritat religiosa dels pobles romà i jueu, com a descendents de bandes d’orgullosos fugitius delerosos de domini temporal, li sembla del tot insuficient. N’hi deu haver hagut molts, de pobles que en un moment o altre de la història foren fugitius. Probablement la immensa majoria, tret potser dels bascos i pocs més. ::---'''[6]''' El text original és tret del llibre ''Écrits de New York et de Londres. Questions politiques et religieuses'', Simone Weil. Oeuvres Complètes, Tome V, Volume 1, Éditions Gallimard, 2019, pàgs 479-483. <br /><br /> ab8ozmjwhvi9oi3fybj5lawhhkecb18 185733 185732 2026-10-15T02:10:17Z Jobuma3 11699 185733 wikitext text/x-wiki == Notes: == <div style="text-align:justify;"> :'''del traductor''': :{{interliniat|0.5em|2=&nbsp;}} ::---'''[1]''' Circumstàncies de l’estada de Simone Weil a Londres: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, a la Direction de l’Intérieur de la France libre. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''L’arrelament''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior de la Direction, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. ::---'''[2]''' L’autora hi escrigué el text en algun moment d’entre finals de desembre del 1942 (quan acabava d’entrar de redactora a la Direction de l’Intérieur) i el 15 d’abril del 1943 (en què fou ingressada a l’hospital Middlesex). ::---'''[3]''' Per a qui no hagi llegit, de l’autora, ''Els tres fills de Noè i la història de la civilització mediterrània'', ''Nota sobre les relacions primitives del cristianisme i les religions no hebraiques'' o ''Israel i els “gentils”'', en el Comentari hi trobarà dos fragments sobre el judaisme, als paràgraf vuitè i darrer, que el poden sobtar ---o el poden haver sobtat: {{bc|align=justify|width=65%| {{gap}}''Només podem definir la minoria jueva per dos caràcters: desarrelament i irreligió. Irreligió, perquè la pretesa religió jueva és una idolatria nacional que des de la destrucció de la nació ha perdut tota realitat.'' {{gap}}''Espanya, Rússia, són verdaderament pàtries, deus d’escalf i d’aliment, per a les ànimes. El judaisme no és res d’això. Ni ho ha estat mai abans. Com en el cas dels romans, un somni de dominació temporal soldà per l’orgull una banda de fugitius.'' }} :::---Aquests dos fragments, així com globalment tot el Comentari, poden sobtar sobretot perquè, en una carta seva al Pare Perrin, hi confessa que hi ha passatges dels Evangelis que abans l’estranyaven i ara són per a ella “extremament lluminosos”, i que si no els hagués “llegit i rellegit amb amor, no hagués pas pogut arribar a la veritat” que s’hi troba; i perquè confessa més tard que l’actitud d’esperit amb què llegeix textos d’”altres tradicions religioses o metafísiques, i altres textos sagrats”, és la mateixa amb què llegeix els Evangelis. :::---Els dos fragments sobten perquè, ben al contrari d'això que diu al Pare Perrin, sembla com si l’Antic Testament no se l’hagués llegit ni el llegís amb la mateixa actitud d’esperit. :::---¿Realment era així? ¿I, si és que sí, per què? No ho sabem. ::---'''[4]''' Per tal que el lector es pugui fer una mínima idea de quina fou realment, en tots sentits, l’actitud de Simone Weil envers els jueus, cal tenir també en compte els fets següents: :::---'''[4.1]''' Témoignage chrétien, publicació d’inspiració cristiana, és editat durant l’ocupació alemanya de França, entre 1941 i 1944, pel moviment de Resistència interior francesa. :::---Els fundadors i els militants de Témoignage chrétien no solament s’alcen contra l’antisemitisme i les mesures preses amb els jueus per l’Estat francès, ans són dels primers a comprometre’s en el renovament de la teologia sobre les relacions del cristianisme amb el judaisme. :::---Simone, mentre és a Marsella, hi col·labora difonent-ne els Cahiers, uns 300 per número, i encarregant falsos carnets d’identitat per a les persones que en tenen necessitat, entre elles jueus. :::---Més tard, des de Nova York, en una carta a Maurice Schumann, li dirà “Estic molt contenta de saber que la gent de Témoignage chrétien són amics vostres. Jo hi estava lligada, a aquests medis, per una profunda amistat, i crec que són, de lluny, el que hi ha de millor a França en aquest moment.” :::---'''[4.2]''' L’OCM ---Organisation civile et militaire---, fundada a París entre desembre del 1940 i gener del 1941, el més important dels moviments de la Resistència no comunista de la zona nord, la major part dels membres de la qual pertanyen a la burgesia industrial, els comerciants, les professions liberals, els alts funcionaris i els oficials de reserva, es distingeix per la seva reflexió sobre les reformes a prendre després de l’alliberament dins els dominis constitucional, econòmic, social, cultural i educatiu. La primera de les seves publicacions, de juny del 1942, és ''Les minorités nationales''. :::---Al prefaci, hi precisen que quasi tota és dedicada al problema jueu ---el més difícil de resoldre, diuen---, amb vistes a poder-ne aplicar les solucions satisfactòries al problema general de les minories nacionals de França. Cal resoldre’l, diuen, des d’un punt de vista estrictament francès, no pas amb odi sinó amb justícia, a la llum de la tradició i de l’esperit francès, i per a una nació de tradició cristiana. :::---El text de Simone Weil aquí traduït és la nota que, a demanda de la Direction de l’Intérieur, escriu sobre aquesta publicació. :::---'''[4.3]''' ¿Què en sap, mentrestant, de les persecucions que pateixen els jueus a Europa? ::::---'''[4.3.1]''' Quan és a Nova York, hi troba dues persones que li poden haver estat font de prou informació. ::::---Hi troba mossèn John M. Oesterreicher, jueu austríac convertit al catolicisme, que està llavors a punt de publicar a Nova York (octubre del 1942) un recull de documents on s’exposa la liquidació dels ghettos, designa els camps d’extermini, les cambres de gas, els forns crematoris, aporta els noms dels criminals de les SS i avalua el nombre de desapareguts en deu milions. Simone el troba per tal d’interrogar-lo sobre la posició de l’Església respecte a un cert nombre de qüestions que la preocupen, especialment les relacions del cristianisme amb el judaisme. Segons dirà ell més tard, “la discussió fou vehement i durà tota una tarda”. D’ella, en diu que desconeix la “missió divina” d’Israel, i observa que “no és pas com a homes, que detesta els jueus, sinó com a símbols”. ::::---Hi troba també Jacques Maritain, qui, el 23 de novembre del 1941, des de Nova York, havia fet una crida al jovent de França, retransmès per la BBC, on evocava la sort dels jueus a l’est i al centre d’Europa, on, deia, “són incansablement perseguits, transportats com a bestiar de país en país, morts per desenes de milers a l’Europa central i massacrats a Ucraïna, als camps de concentració, a les presons”. ::::---No es pot negligir que sempre, fins llavors, Simone ha anat a cercar la informació, sigui de la mena que sigui, en les millors fonts, fins i tot quan no són les més difoses ni les més accessibles. És difícil d’imaginar que no hagi sentit ---o no hagi conegut després--- les informacions donades per la BBC a partir de finals de juny de 1942, redifoses i completades diversos cops al juliol. Informacions que en aquest període són represes pel Times i millorades per altres diaris anglesos. El juny del 1942, per exemple, el Daily Telegraph publica dos articles de gran ressò informant de la posada en obra d’un verdader pla “per a exterminar la raça jueva del continent europeu”. ::::---A més, Simone, l’octubre de 1942, encara a Nova York, diu, en una carta, que la seva activitat, “que no tracta directament de l’actualitat, no m’impedeix pas, alhora, de pensar-hi contínuament”. ::::---'''[4.3.2]''' Pel que fa al període en què Simone ja és a Londres, Maurice Schumann, el 1974, reportarà que el 1942 Simone li demanà si havia llegit el Llibre de Saül. En respondre-li que no, li digué: “¿Sabeu que [...] si Saül és castigat per l’Etern no és pas perquè hagi mort tots els amalequites, inclosos infants i dones [...], sinó perquè els havia mort tots menys un, i n’havia estalviat el rei?” I afegeix: “¿Com podem condemnar els holocausts que es preparen o es perpetren entorn nostre si no condemnem els holocausts, o fins els reconeixem com a veritats de la fe, amb el pretext que s’esdevingueren fa mil·lennis, com si el temps hi tingués res a veure?” Schumann recorda que Simone, a més, li digué que debades havia cercat un capellà catòlic que renegués del Déu del Llibre de Saül i li digués que podia entrar a l’Església sense considerar-lo veritat revelada. ::::---En un text seu escrit per a la Section de la réforme de l’État ---que l’havia cooptada el 9 de gener del 1943---, ''Légitimité du gouvernement provisoire'', en reflexionar sobre la possible necessitat d’un ''mecanisme penal'' per a reprimir tota ''desviació respecte a la legitimitat'', diu que, certament, hi ha “penes previstes per a la prevaricació, el tràfic d’influències o la traïció, però no n’hi ha ni una per a la injustícia o la inhumanitat”. ::::---Sabem, a més, que si hi ha cap punt sobre el qual Simone no va variar és en la condemna de les atrocitats de l’opressió colonial. Simone compara els mètodes colonialistes dels països europeus amb els mètodes nazis, i estima que, per als europeus, el més xocant en la guerra que els fa Hitler és que l’Alemanya nazi tracti Europa com Europa ha tractat les seves colònies. :::---'''[4.4]''' ¿Aprovà mai, Simone, la deportació dels jueus, el seu transport a ''una destinació desconeguda'', la destrucció del poble jueu? ::::---En els seus escrits, no hi trobarem cap al·lusió, ni una ratlla, ni un sol mot a una tal aprovació, sinó la condemna, com es veu en el seu comentari a ''Les bases de la réforme constitutionnelle'', sortides de l’OCM: “A la Constitució, la intenció feixista no hi salta pas tant als ulls com en el paper sobre el Partit. Però, mirada més de prop, hi és també manifesta. Entre parèntesis, això permet d’entendre el verdader pensament d’aquesta gent pel que fa als jueus. Comprenent que l’antisemitisme a la manera alemanya és impolític en aquests moments a França, simulen un estudi seriós, objectiu, del problema. Però la seva finalitat és només constituir una minoria jueva cristal·litzada com a reserva, a punt per a atrocitats futures”. ::::---Pel que fa a la qüestió de la destrucció d’un poble, en reflexionar en els seus Cahiers sobre què la podria justificar, diu que la “destrucció, el grau de la destrucció, ha de ser proporcional a allò que està en perill (el perill que fa necessària la destrucció), al grau de risc, a la relació més o menys directa de la cosa a destruir amb el perill”, i conclou: “Segons això, l’exterminació total d’un poble potser no és mai legítima (de segur que mai, sembla)”. I, més endavant, en el mateix Cahier: “Exterminació com a remei, creença en qualitats ocultes. Creure que matant els idòlatres suprimim la idolatria. El que verament suprimim és el que hi ha d’únic, de preciós, d’irreemplaçable... Matar els homes que no pensen com jo. Dut al límit, hom es queda sol. Imitació de la solitud de Déu; la pitjor de les idolatries”. ::---'''[5]''' El traductor té la gosadia d’opinar que el menysteniment de Simone pel poble d'Israel com a col·lectiu, que no com a éssers humans, potser té d’explicació que, essent ella descendent, tant per part de pare com de mare, de famílies d’origen jueu i tenint com tenia una tendència personal a desviure’s pels desvalguts, a posar els interessos d’aquests per damunt dels seus propis ---fins i tot les necessitats més vitals i fins la vida---, potser aquesta tendència personal, tan arrelada en ella, sense que se n’adonés es va estendre dins seu a la dimensió col·lectiva, fins al punt de posar els altres pobles d’Europa, tan malaurats llavors, per davant del dels seus orígens. El traductor sap que és una opinió molt agosarada ---sobretot tenint en compte els seus pocs coneixements---, però no pot deixar de tenir-la. L’explicació que ella fa de la inferioritat religiosa dels pobles romà i jueu, com a descendents de bandes d’orgullosos fugitius delerosos de domini temporal, li sembla del tot insuficient. N’hi deu haver hagut molts ---pensa---, de pobles que en un moment o altre de la història foren fugitius. Probablement la immensa majoria. ::---'''[6]''' El text original és tret del llibre ''Écrits de New York et de Londres. Questions politiques et religieuses'', Simone Weil. Oeuvres Complètes, Tome V, Volume 1, Éditions Gallimard, 2019, pàgs 479-483. <br /><br /> lqpz8056zp0kte2tj9vta8vu9kgrvdm 185734 185733 2026-10-15T05:19:17Z Jobuma3 11699 185734 wikitext text/x-wiki == Notes: == <div style="text-align:justify;"> :'''del traductor''': :{{interliniat|0.5em|2=&nbsp;}} ::---'''[1]''' Circumstàncies de l’estada de Simone Weil a Londres: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, a la Direction de l’Intérieur de la France libre. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''L’arrelament''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior de la Direction, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. ::---'''[2]''' L’autora hi escrigué el text en algun moment d’entre finals de desembre del 1942 (quan acabava d’entrar de redactora a la Direction de l’Intérieur) i el 15 d’abril del 1943 (en què fou ingressada a l’hospital Middlesex). ::---'''[3]''' Per a qui no hagi llegit, de l’autora, ''Els tres fills de Noè i la història de la civilització mediterrània'', ''Nota sobre les relacions primitives del cristianisme i les religions no hebraiques'' o ''Israel i els “gentils”'', en el Comentari hi trobarà dos fragments sobre el judaisme, als paràgraf vuitè i darrer, que el poden sobtar ---o el poden haver sobtat: {{bc|align=justify|width=65%| {{gap}}''Només podem definir la minoria jueva per dos caràcters: desarrelament i irreligió. Irreligió, perquè la pretesa religió jueva és una idolatria nacional que des de la destrucció de la nació ha perdut tota realitat.'' {{gap}}''Espanya, Rússia, són verdaderament pàtries, deus d’escalf i d’aliment, per a les ànimes. El judaisme no és res d’això. Ni ho ha estat mai abans. Com en el cas dels romans, un somni de dominació temporal soldà per l’orgull una banda de fugitius.'' }} :::---Aquests dos fragments, així com globalment tot el Comentari, poden sobtar sobretot perquè, en una carta seva al Pare Perrin, hi confessa que hi ha passatges dels Evangelis que abans l’estranyaven i ara són per a ella “extremament lluminosos”, i que si no els hagués “llegit i rellegit amb amor, no hagués pas pogut arribar a la veritat” que s’hi troba; i perquè confessa més tard que l’actitud d’esperit amb què llegeix textos d’”altres tradicions religioses o metafísiques, i altres textos sagrats”, és la mateixa amb què llegeix els Evangelis. :::---Els dos fragments sobten perquè, ben al contrari d'això que diu al Pare Perrin, sembla com si l’Antic Testament no se l’hagués llegit ni el llegís amb la mateixa actitud d’esperit. :::---¿Realment era així? ¿I, si és que sí, per què? No ho sabem. ::---'''[4]''' Per tal que el lector es pugui fer una mínima idea de quina fou realment, en tots sentits, l’actitud de Simone Weil envers els jueus, cal tenir també en compte els fets següents: :::---'''[4.1]''' Témoignage chrétien, publicació d’inspiració cristiana, és editat durant l’ocupació alemanya de França, entre 1941 i 1944, pel moviment de Resistència interior francesa. :::---Els fundadors i els militants de Témoignage chrétien no solament s’alcen contra l’antisemitisme i les mesures preses amb els jueus per l’Estat francès, ans són dels primers a comprometre’s en el renovament de la teologia sobre les relacions del cristianisme amb el judaisme. :::---Simone, mentre és a Marsella, hi col·labora difonent-ne els Cahiers, uns 300 per número, i encarregant falsos carnets d’identitat per a les persones que en tenen necessitat, entre elles jueus. :::---Més tard, des de Nova York, en una carta a Maurice Schumann, li dirà “Estic molt contenta de saber que la gent de Témoignage chrétien són amics vostres. Jo hi estava lligada, a aquests medis, per una profunda amistat, i crec que són, de lluny, el que hi ha de millor a França en aquest moment.” :::---'''[4.2]''' L’OCM ---Organisation civile et militaire---, fundada a París entre desembre del 1940 i gener del 1941, el més important dels moviments de la Resistència no comunista de la zona nord, la major part dels membres de la qual pertanyen a la burgesia industrial, els comerciants, les professions liberals, els alts funcionaris i els oficials de reserva, es distingeix per la seva reflexió sobre les reformes a prendre després de l’alliberament dins els dominis constitucional, econòmic, social, cultural i educatiu. La primera de les seves publicacions, de juny del 1942, és ''Les minorités nationales''. :::---Al prefaci, hi precisen que quasi tota és dedicada al problema jueu ---el més difícil de resoldre, diuen---, amb vistes a poder-ne aplicar les solucions satisfactòries al problema general de les minories nacionals de França. Cal resoldre’l, diuen, des d’un punt de vista estrictament francès, no pas amb odi sinó amb justícia, a la llum de la tradició i de l’esperit francès, i per a una nació de tradició cristiana. :::---El text de Simone Weil aquí traduït és la nota que, a demanda de la Direction de l’Intérieur, escriu sobre aquesta publicació. :::---'''[4.3]''' ¿Què en sap, mentrestant, de les persecucions que pateixen els jueus a Europa? ::::---'''[4.3.1]''' Quan és a Nova York, hi troba dues persones que li poden haver estat font de prou informació. ::::---Hi troba mossèn John M. Oesterreicher, jueu austríac convertit al catolicisme, que està llavors a punt de publicar a Nova York (octubre del 1942) un recull de documents on s’exposa la liquidació dels ghettos, designa els camps d’extermini, les cambres de gas, els forns crematoris, aporta els noms dels criminals de les SS i avalua el nombre de desapareguts en deu milions. Simone el troba per tal d’interrogar-lo sobre la posició de l’Església respecte a un cert nombre de qüestions que la preocupen, especialment les relacions del cristianisme amb el judaisme. Segons dirà ell més tard, “la discussió fou vehement i durà tota una tarda”. D’ella, en diu que desconeix la “missió divina” d’Israel, i observa que “no és pas com a homes, que detesta els jueus, sinó com a símbols”. ::::---Hi troba també Jacques Maritain, qui, el 23 de novembre del 1941, des de Nova York, havia fet una crida al jovent de França, retransmès per la BBC, on evocava la sort dels jueus a l’est i al centre d’Europa, on, deia, “són incansablement perseguits, transportats com a bestiar de país en país, morts per desenes de milers a l’Europa central i massacrats a Ucraïna, als camps de concentració, a les presons”. ::::---No es pot negligir que sempre, fins llavors, Simone ha anat a cercar la informació, sigui de la mena que sigui, en les millors fonts, fins i tot quan no són les més difoses ni les més accessibles. És difícil d’imaginar que no hagi sentit ---o no hagi conegut després--- les informacions donades per la BBC a partir de finals de juny de 1942, redifoses i completades diversos cops al juliol. Informacions que en aquest període són represes pel Times i millorades per altres diaris anglesos. El juny del 1942, per exemple, el Daily Telegraph publica dos articles de gran ressò informant de la posada en obra d’un verdader pla “per a exterminar la raça jueva del continent europeu”. ::::---A més, Simone, l’octubre de 1942, encara a Nova York, diu, en una carta, que la seva activitat, “que no tracta directament de l’actualitat, no m’impedeix pas, alhora, de pensar-hi contínuament”. ::::---'''[4.3.2]''' Pel que fa al període en què Simone ja és a Londres, Maurice Schumann, el 1974, reportarà que el 1942 Simone li demanà si havia llegit el Llibre de Saül. En respondre-li que no, li digué: “¿Sabeu que [...] si Saül és castigat per l’Etern no és pas perquè hagi mort tots els amalequites, inclosos infants i dones [...], sinó perquè els havia mort tots menys un, i n’havia estalviat el rei?” I afegeix: “¿Com podem condemnar els holocausts que es preparen o es perpetren entorn nostre si no condemnem els holocausts, o fins els reconeixem com a veritats de la fe, amb el pretext que s’esdevingueren fa mil·lennis, com si el temps hi tingués res a veure?” Schumann recorda que Simone, a més, li digué que debades havia cercat un capellà catòlic que renegués del Déu del Llibre de Saül i li digués que podia entrar a l’Església sense considerar-lo veritat revelada. ::::---En un text seu escrit per a la Section de la réforme de l’État ---que l’havia cooptada el 9 de gener del 1943---, ''Légitimité du gouvernement provisoire'', en reflexionar sobre la possible necessitat d’un ''mecanisme penal'' per a reprimir tota ''desviació respecte a la legitimitat'', diu que, certament, hi ha “penes previstes per a la prevaricació, el tràfic d’influències o la traïció, però no n’hi ha ni una per a la injustícia o la inhumanitat”. ::::---Sabem, a més, que si hi ha cap punt sobre el qual Simone no va variar és en la condemna de les atrocitats de l’opressió colonial. Simone compara els mètodes colonialistes dels països europeus amb els mètodes nazis, i estima que, per als europeus, el més xocant en la guerra que els fa Hitler és que l’Alemanya nazi tracti Europa com Europa ha tractat les seves colònies. :::---'''[4.4]''' ¿Aprovà mai, Simone, la deportació dels jueus, el seu transport a ''una destinació desconeguda'', la destrucció del poble jueu? ::::---En els seus escrits, no hi trobarem cap al·lusió, ni una ratlla, ni un sol mot a una tal aprovació, sinó la condemna, com es veu en el seu comentari a ''Les bases de la réforme constitutionnelle'', sortides de l’OCM: “A la Constitució, la intenció feixista no hi salta pas tant als ulls com en el paper sobre el Partit. Però, mirada més de prop, hi és també manifesta. Entre parèntesis, això permet d’entendre el verdader pensament d’aquesta gent pel que fa als jueus. Comprenent que l’antisemitisme a la manera alemanya és impolític en aquests moments a França, simulen un estudi seriós, objectiu, del problema. Però la seva finalitat és només constituir una minoria jueva cristal·litzada com a reserva, a punt per a atrocitats futures”. ::::---Pel que fa a la qüestió de la destrucció d’un poble, en reflexionar en els seus Cahiers sobre què la podria justificar, diu que la “destrucció, el grau de la destrucció, ha de ser proporcional a allò que està en perill (el perill que fa necessària la destrucció), al grau de risc, a la relació més o menys directa de la cosa a destruir amb el perill”, i conclou: “Segons això, l’exterminació total d’un poble potser no és mai legítima (de segur que mai, sembla)”. I, més endavant, en el mateix Cahier: “Exterminació com a remei, creença en qualitats ocultes. Creure que matant els idòlatres suprimim la idolatria. El que verament suprimim és el que hi ha d’únic, de preciós, d’irreemplaçable... Matar els homes que no pensen com jo. Dut al límit, hom es queda sol. Imitació de la solitud de Déu; la pitjor de les idolatries”. ::---'''[5]''' El traductor té la gosadia d’opinar que el menysteniment de Simone pel poble d'Israel com a col·lectiu, que no com a éssers humans, potser té d’explicació que, essent ella descendent, tant per part de pare com de mare, de famílies d’origen jueu i tenint com tenia una tendència personal a desviure’s pels desvalguts, a posar els interessos d’aquests per damunt dels seus propis ---fins i tot les necessitats més vitals i fins la vida---, potser aquesta tendència personal, tan arrelada en ella, sense que se n’adonés es va estendre dins seu a la dimensió col·lectiva, fins al punt de posar els altres pobles d’Europa, tan malaurats llavors, per davant del dels seus orígens. El traductor sap que és una opinió molt agosarada ---sobretot tenint en compte els seus pocs coneixements---, però no pot deixar de tenir-la. L’explicació que ella fa de la inferioritat religiosa dels pobles romà i jueu, com a descendents de bandes d’orgullosos fugitius delerosos de domini temporal, li sembla del tot insuficient. N’hi deu haver hagut molts ---pensa---, de pobles que en un moment o altre de la història foren fugitius. Potser la majoria. ::---'''[6]''' El text original és tret del llibre ''Écrits de New York et de Londres. Questions politiques et religieuses'', Simone Weil. Oeuvres Complètes, Tome V, Volume 1, Éditions Gallimard, 2019, pàgs 479-483. <br /><br /> 9x352bunb7koxe0ozg75r82cy6f72ep 185735 185734 2026-10-15T09:37:04Z Jobuma3 11699 185735 wikitext text/x-wiki == Notes: == <div style="text-align:justify;"> :'''del traductor''': :{{interliniat|0.5em|2=&nbsp;}} ::---'''[1]''' Circumstàncies de l’estada de Simone Weil a Londres: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, a la Direction de l’Intérieur de la France libre. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''L’arrelament''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior de la Direction, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. ::---'''[2]''' L’autora hi escrigué el text en algun moment d’entre finals de desembre del 1942 (quan acabava d’entrar de redactora a la Direction de l’Intérieur) i el 15 d’abril del 1943 (en què fou ingressada a l’hospital Middlesex). ::---'''[3]''' Per a qui no hagi llegit, de l’autora, ''Els tres fills de Noè i la història de la civilització mediterrània'', ''Nota sobre les relacions primitives del cristianisme i les religions no hebraiques'' o ''Israel i els “gentils”'', en el Comentari hi trobarà dos fragments sobre el judaisme, als paràgraf vuitè i darrer, que el poden sobtar ---o el poden haver sobtat: {{bc|align=justify|width=65%| {{gap}}''Només podem definir la minoria jueva per dos caràcters: desarrelament i irreligió. Irreligió, perquè la pretesa religió jueva és una idolatria nacional que des de la destrucció de la nació ha perdut tota realitat.'' {{gap}}''Espanya, Rússia, són verdaderament pàtries, deus d’escalf i d’aliment, per a les ànimes. El judaisme no és res d’això. Ni ho ha estat mai abans. Com en el cas dels romans, un somni de dominació temporal soldà per l’orgull una banda de fugitius.'' }} :::---Aquests dos fragments, així com globalment tot el Comentari, poden sobtar sobretot perquè, en una carta seva al Pare Perrin, hi confessa que hi ha passatges dels Evangelis que abans l’estranyaven i ara són per a ella “extremament lluminosos”, i que si no els hagués “llegit i rellegit amb amor, no hagués pas pogut arribar a la veritat” que s’hi troba; i perquè confessa més tard que l’actitud d’esperit amb què llegeix textos d’”altres tradicions religioses o metafísiques, i altres textos sagrats”, és la mateixa amb què llegeix els Evangelis. :::---Els dos fragments sobten perquè, ben al contrari d'això que diu al Pare Perrin, sembla com si l’Antic Testament no se l’hagués llegit ni el llegís amb la mateixa actitud d’esperit. :::---¿Realment era així? ¿I, si és que sí, per què? No ho sabem. ::---'''[4]''' Per tal que el lector es pugui fer una mínima idea de quina fou realment, en tots sentits, l’actitud de Simone Weil envers els jueus, cal tenir també en compte els fets següents: :::---'''[4.1]''' Témoignage chrétien, publicació d’inspiració cristiana, és editat durant l’ocupació alemanya de França, entre 1941 i 1944, pel moviment de Resistència interior francesa. :::---Els fundadors i els militants de Témoignage chrétien no solament s’alcen contra l’antisemitisme i les mesures preses amb els jueus per l’Estat francès, ans són dels primers a comprometre’s en el renovament de la teologia sobre les relacions del cristianisme amb el judaisme. :::---Simone, mentre és a Marsella, hi col·labora difonent-ne els Cahiers, uns 300 per número, i encarregant falsos carnets d’identitat per a les persones que en tenen necessitat, entre elles jueus. :::---Més tard, des de Nova York, en una carta a Maurice Schumann, li dirà “Estic molt contenta de saber que la gent de Témoignage chrétien són amics vostres. Jo hi estava lligada, a aquests medis, per una profunda amistat, i crec que són, de lluny, el que hi ha de millor a França en aquest moment.” :::---'''[4.2]''' L’OCM ---Organisation civile et militaire---, fundada a París entre desembre del 1940 i gener del 1941, el més important dels moviments de la Resistència no comunista de la zona nord, la major part dels membres de la qual pertanyen a la burgesia industrial, els comerciants, les professions liberals, els alts funcionaris i els oficials de reserva, es distingeix per la seva reflexió sobre les reformes a prendre després de l’alliberament dins els dominis constitucional, econòmic, social, cultural i educatiu. La primera de les seves publicacions, de juny del 1942, és ''Les minorités nationales''. :::---Al prefaci, hi precisen que quasi tota és dedicada al problema jueu ---el més difícil de resoldre, diuen---, amb vistes a poder-ne aplicar les solucions satisfactòries al problema general de les minories nacionals de França. Cal resoldre’l, diuen, des d’un punt de vista estrictament francès, no pas amb odi sinó amb justícia, a la llum de la tradició i de l’esperit francès, i per a una nació de tradició cristiana. :::---El text de Simone Weil aquí traduït és la nota que, a demanda de la Direction de l’Intérieur, escriu sobre aquesta publicació. :::---'''[4.3]''' ¿Què en sap, mentrestant, de les persecucions que pateixen els jueus a Europa? ::::---'''[4.3.1]''' Quan és a Nova York, hi troba dues persones que li poden haver estat font de prou informació. ::::---Hi troba mossèn John M. Oesterreicher, jueu austríac convertit al catolicisme, que està llavors a punt de publicar a Nova York (octubre del 1942) un recull de documents on s’exposa la liquidació dels ghettos, designa els camps d’extermini, les cambres de gas, els forns crematoris, aporta els noms dels criminals de les SS i avalua el nombre de desapareguts en deu milions. Simone el troba per tal d’interrogar-lo sobre la posició de l’Església respecte a un cert nombre de qüestions que la preocupen, especialment les relacions del cristianisme amb el judaisme. Segons dirà ell més tard, “la discussió fou vehement i durà tota una tarda”. D’ella, en diu que desconeix la “missió divina” d’Israel, i observa que “no és pas com a homes, que detesta els jueus, sinó com a símbols”. ::::---Hi troba també Jacques Maritain, qui, el 23 de novembre del 1941, des de Nova York, havia fet una crida al jovent de França, retransmès per la BBC, on evocava la sort dels jueus a l’est i al centre d’Europa, on, deia, “són incansablement perseguits, transportats com a bestiar de país en país, morts per desenes de milers a l’Europa central i massacrats a Ucraïna, als camps de concentració, a les presons”. ::::---No es pot negligir que sempre, fins llavors, Simone ha anat a cercar la informació, sigui de la mena que sigui, en les millors fonts, fins i tot quan no són les més difoses ni les més accessibles. És difícil d’imaginar que no hagi sentit ---o no hagi conegut després--- les informacions donades per la BBC a partir de finals de juny de 1942, redifoses i completades diversos cops al juliol. Informacions que en aquest període són represes pel Times i millorades per altres diaris anglesos. El juny del 1942, per exemple, el Daily Telegraph publica dos articles de gran ressò informant de la posada en obra d’un verdader pla “per a exterminar la raça jueva del continent europeu”. ::::---A més, Simone, l’octubre de 1942, encara a Nova York, diu, en una carta, que la seva activitat, “que no tracta directament de l’actualitat, no m’impedeix pas, alhora, de pensar-hi contínuament”. ::::---'''[4.3.2]''' Pel que fa al període en què Simone ja és a Londres, Maurice Schumann, el 1974, reportarà que el 1942 Simone li demanà si havia llegit el Llibre de Saül. En respondre-li que no, li digué: “¿Sabeu que [...] si Saül és castigat per l’Etern no és pas perquè hagi mort tots els amalequites, inclosos infants i dones [...], sinó perquè els havia mort tots menys un, i n’havia estalviat el rei?” I afegeix: “¿Com podem condemnar els holocausts que es preparen o es perpetren entorn nostre si no condemnem els holocausts, o fins els reconeixem com a veritats de la fe, amb el pretext que s’esdevingueren fa mil·lennis, com si el temps hi tingués res a veure?” Schumann recorda que Simone, a més, li digué que debades havia cercat un capellà catòlic que renegués del Déu del Llibre de Saül i li digués que podia entrar a l’Església sense considerar-lo veritat revelada. ::::---En un text seu escrit per a la Section de la réforme de l’État ---que l’havia cooptada el 9 de gener del 1943---, ''Légitimité du gouvernement provisoire'', en reflexionar sobre la possible necessitat d’un ''mecanisme penal'' per a reprimir tota ''desviació respecte a la legitimitat'', diu que, certament, hi ha “penes previstes per a la prevaricació, el tràfic d’influències o la traïció, però no n’hi ha ni una per a la injustícia o la inhumanitat”. ::::---Sabem, a més, que si hi ha cap punt sobre el qual Simone no va variar és en la condemna de les atrocitats de l’opressió colonial. Simone compara els mètodes colonialistes dels països europeus amb els mètodes nazis, i estima que, per als europeus, el més xocant en la guerra que els fa Hitler és que l’Alemanya nazi tracti Europa com Europa ha tractat les seves colònies. :::---'''[4.4]''' ¿Aprovà mai, Simone, la deportació dels jueus, el seu transport a ''una destinació desconeguda'', la destrucció del poble jueu? ::::---En els seus escrits, no hi trobarem cap al·lusió, ni una ratlla, ni un sol mot a una tal aprovació, sinó la condemna, com es veu en el seu comentari a ''Les bases de la réforme constitutionnelle'', sortides de l’OCM: “A la Constitució, la intenció feixista no hi salta pas tant als ulls com en el paper sobre el Partit. Però, mirada més de prop, hi és també manifesta. Entre parèntesis, això permet d’entendre el verdader pensament d’aquesta gent pel que fa als jueus. Comprenent que l’antisemitisme a la manera alemanya és impolític en aquests moments a França, simulen un estudi seriós, objectiu, del problema. Però la seva finalitat és només constituir una minoria jueva cristal·litzada com a reserva, a punt per a atrocitats futures”. ::::---Pel que fa a la qüestió de la destrucció d’un poble, en reflexionar en els seus Cahiers sobre què la podria justificar, diu que la “destrucció, el grau de la destrucció, ha de ser proporcional a allò que està en perill (el perill que fa necessària la destrucció), al grau de risc, a la relació més o menys directa de la cosa a destruir amb el perill”, i conclou: “Segons això, l’exterminació total d’un poble potser no és mai legítima (de segur que mai, sembla)”. I, més endavant, en el mateix Cahier: “Exterminació com a remei, creença en qualitats ocultes. Creure que matant els idòlatres suprimim la idolatria. El que verament suprimim és el que hi ha d’únic, de preciós, d’irreemplaçable... Matar els homes que no pensen com jo. Dut al límit, hom es queda sol. Imitació de la solitud de Déu; la pitjor de les idolatries”. ::---'''[5]''' El traductor té la gosadia d’opinar que el menysteniment de Simone pel poble d'Israel com a col·lectiu, que no com a éssers humans, potser té d’explicació que, essent ella descendent, tant de part de pare com de mare, de famílies d’origen jueu i tenint com tenia una tendència personal a desviure’s pels desvalguts, a posar els interessos d’aquests per damunt dels seus propis ---fins i tot les necessitats més vitals i fins la vida---, potser aquesta tendència personal, tan arrelada en ella, sense que se n’adonés es va estendre dins seu a la dimensió col·lectiva, fins al punt de posar els altres pobles d’Europa, tan malaurats llavors, per davant del dels seus orígens. El traductor sap que és una opinió molt agosarada ---sobretot tenint en compte els seus pocs coneixements---, però no pot deixar de tenir-la. L’explicació que ella fa de la inferioritat religiosa dels pobles romà i jueu, com a descendents de bandes d’orgullosos fugitius delerosos de domini temporal, li sembla del tot insuficient. N’hi deu haver hagut molts ---pensa---, de pobles que en un moment o altre de la història foren fugitius, i en condicions potser semblants o pitjors. Molts. ::---'''[6]''' El text original és tret del llibre ''Écrits de New York et de Londres. Questions politiques et religieuses'', Simone Weil. Oeuvres Complètes, Tome V, Volume 1, Éditions Gallimard, 2019, pàgs 479-483. <br /><br /> a4r126nw62c1dt85tkwgt95n1bqi6rg