Gai Mari

De Viquipèdia

'Gai Mari (en llatí Caius Mari), o simplement Mari, fou el cap del partit popular a Roma al final del segle II aC i començament del segle I aC.

De família pobra, va ingressar a l'exèrcit i va ser ascendit a suboficial. Algunes especulacions mercantils i el seu enllaç amb una dona de la Gens Julia, le va permetre accedir a les magistratures (no havia pogut ingressar anteriorment en les magistratures de la seva ciutat a causa de la seva pobresa, i sol una vegada enriquit va poder accedir a les de la República). El 115 aC va ser procònsol a la Hispània Ulterior i el 107 aC va ser cònsol, i de nou procònsol en 106 aC i 105 aC Posat al capdavant de les tropes en guerres exteriors, i triomfant, va ser cònsol cinc anys seguits ( 104 aC, 103 aC, 102 aC, 101 aC i 100 aC) però sempre les seves costums plebees el van separar de l'aristocràcia, sobretot de la senatorial. El 104 aC les vacants en els col·legis sacerdotals, abans cobertes per cooptació, van passar a ser cobertes per votació popular.

L'exèrcit es reclutava entre els propietaris, segons l'ordre de classes: els cavallers i altres cinc classes, fins a un cens de quatre mil asos. Però la infanteria ja es col·locava en les seccions de hastaris, prínceps i triaris, segons els anys de serveis. A més es va admetre als confederats italians també per classes. Però els cavallers havien desaparegut pràcticament de les seves funcions i la infanteria era difícil de reclutar sense recórrer als súbdits italians, als cavallers de Tràcia, a la cavalleria lleugera d'Àfrica, a la infanteria lleugera dels Ligurs, i als foners de les illes Balears (tots els quals eren reclutats sobretot per a les legions establertes en els seus propis països o pels voltants, però també per a altres punts). Es va acceptar també als ciutadans romans pobres (menys de quatre mil asos) obrint-se la llista de reclutament des del 107 aC. Es va fer necessari abolir la forma d'accés a les seccions (velites, hastaris, prínceps i triaris) depenent del oficial corresponent la seva col·locació. La legió es va modificar: en lloc dels trenta maniples de la infanteria pesada (cada manipul es dividia en dues centúries de seixanta homes per a la primera i segona línia de hastaris i prínceps, i de trenta homes per als triaris), es van crear deu cohorts (cadascuna amb el seu estendard), cadascuna de les quals comptava cinc o sis centúries de cent homes, amb el que cada legió va passar de 4200 homes a 6000. La fila es va arreglar pel nombre d'ordre del soldat i la secció. Les insígnies de les antigues divisions de la legió (el llop, el minotaure, el cavall i el senglar) van ser suprimides i sol es van conservar els estendards de les cohorts, i l'emblema de la Legió (una àguila platejada). La guàrdia personal del general en cap, que des de l'episodi de Numància tenia una existència extraoficial, es va convertir en norma i es va crear el quarter general (Guàrdia Pretoriana o guàrdia del general en cap) els membres de la qual tenien més sou i estaven dispensats dels treballs del campament.

Amb l'entrada dels proletarii a l'exèrcit aquest va tendir a convertir-se en professional. Els seus integrants no efectuaven un costós servei per a l'Estat, sinó que se servien a si mateixos. La seva pàtria era el campament i el seu cap el general. Es creu que a finals del Segle I aC hi havia a l'exèrcit dos italians per cada romà, en una població de més de cinc-cents mil ciutadans romans i més de set-cents mil italians.

El 100 aC el partit popular, dirigit per Mari i per altres dos destacats líders de nom C. Servili Glaucia i L. Apulei Saturni, va copar les principals magistratures (cònsol, tribú, pretor). La colonització a Àfrica, interrompuda, es va reprendre, repartint-se lots de cent yugades (24,188 hectàrees és a dir cinc vegades més que les parcel·les que podien repartir-se a Itàlia). Als nous posseïdors se'ls pagaria a més les despeses d'instal·lació a càrrec dels tresors confiscats en les campanyes militars. A la colonització a Àfrica i la Gàl·lia Transalpina s'admetia a romans i italians sense distinció, i les noves colònies rebien el dret de ciutat.

Es va rebaixar fins i tot més el preu de la Annona (de costar un as i un terç d'un altre per modi de 52,5 litres, es va passar a 5/6 d'as). Però els favors als italians van portar als cavallers, i a molts romans, al bàndol dels optimates. El mateix Mari es va separar de l'ala radical dels populars i va vacil·lar entre els dos partits. Les violències radicals van obligar a Mari a acceptar les ordres del Senat i prendre el comandament de l'exèrcit que havia de posar fi a les activitats dels radicals, que van ser aixafats ( 99 aC).

Les Lleis Apuleies (rebaixa de l’Annona i la colonització provincial) van ser abolides. Sol es va permetre una colònia a Còrsega. Les Lleis presentades pels cònsols abolien els plebiscits en el Comicis Tribunats. Per a la presentació d'una Llei (Rogatio) i la seva votació, havia de transcórrer un termini de setze dies, i les rogatio no podien incloure projectes diferents. El Senat havia perdut poder a les províncies, doncs els seus procònsols o propretors se sentien vinculats als cavallers que eren els qui formaven els jurats i comissions permanents encarregats de jutjar-los. El poder dels Publicani (gairebé tots cavallers) a les províncies, s'augmentava dia a dia. El procònsol que, honrat o no, s'oposava als abusos dels publicani, era acusat i jutjat per aquests. Si deixava actuar, ell mateix podia enriquir-se i a més sortir-ne ben lliurat. Contra aquests tribunals dels cavallers es va desencadenar una general oposició.

Es va presentar a votació la Llei Lívia (pel seu instigador M. Livi Drus, el Tribú del Poble de l'any 91 aC pertanyent al partit popular, que la va presentar). Preveia augmentar les distribucions de Annona i la distribució del Ager publicus que fins i tot quedava en Campània i Sicília. El Jurat i les Comissions passaven a ser competència del Senat, el qual passaria de tres-cents a sis-cents membres. La Llei va ser votada amb el suport del Senat (al qual interessava eliminar als cavallers del jurat) però l'amenaça de rebel·lió dels cavallers va obligar a anul·lar la Llei i Drus va ser assassinat. Drus havia promès la ciutadania romana a tots els italians.

Els Italians es van aixecar en armes (menys Etrúria i Úmbria dominades per l'aristocràcia dels cavallers) i sol algunes ciutats on predominava la classe mitjana van seguir lleials a la República. Els Mars van ser els primers a rebel·lar-se, seguits per la Lliga dels Brucis o dels Abruços.

Va caldre restringir l'Annona. Els Senadors i els Cavallers es van aliar (i els elements sospitosos van ser expulsats). Els populars de Roma, que abans proposaven l'extensió de la ciutadania a tot Itàlia, van recolzar al govern de la República.

Els rebels van crear una República i van transformar la ciutat de Corfinium (avui San Pelino), al país dels Mars, en capital del seu Estat, amb el nom d'Itàlia (Estat que abraçava tal ciutat, com equivalent de Roma, tenint com ciutats aliades totes les altres rebels, i seguint per tant el sistema de Ciutat-Estat vigent per a Roma). Els seus ciutadans es van arrogar el dret de ciutadania italiana (equivalent a ciutadania romana) extensiva a totes les ciutats rebels (considerades subjectes a la Ciutat Estat d'Itàlia i no a Roma). Es va formar un Senat de cinc-cents membres, amb dos cònsols i dotze pretors, de la mateixa manera que a Roma. L'idioma samnita va ser declarat cooficial juntament al llatí dels Mars i Picentins. Es va emetre moneda. No era, per tant, un Estat, sinó una ciutat (com Roma) amb domini eminent sobre altres.

La guerra va ser llarga i difícil. El 90 aC una moció va treure als cavallers la jurisdicció en els casos d'alta traïció per donar-l'hi a jutges de lliure elecció en el comicis tribunats, sense condició de classe. Poc després es va concedir la ciutadania a tots els italians de ciutats no rebel·lades, però amb restriccions per al vot. A la Gàl·lia Cisalpina les colònies llatines van rebre la ciutadania i les ciutats confederades van rebre una ciutadania limitada (dret llatí), però amb l'excepció de les aldees dependents, que quedaven subjectes a aquestes ciutats com tributàries però sense ciutadania.

Així totes les ciutats de l'antiga Lliga Llatina, les colònies llatines, i moltes ciutats confederades d'Itàlia, van passar a tenir la ciutadania romana, si bé en alguns casos, i mitjançant tractats especials, algunes ciutats van poder conservar les seves institucions, exempcions i llengua (com Nàpols, Rhegium i altres).

A proposta d'un dels vencedors, Caius Juli Cèsar, es va aprovar la Lex Julia ( 90 aC) que concedia la ciutadania romana a tots els soldats distingits en la lluita, i a les ciutats fidels. La ciutadania es va estendre a la majoria dels rebels el 89 aC i la revolta va concloure uns dies després.

La derrota dels rebels va deixar a moltes ciutats en una situació irregular. Ni confederades ni suprimides.

En aquest temps molta gent va contraure deutes amb els banquers a les quals no van poder fer front. Es va iniciar un moviment a favor de la condonació dels deutes. Els banquers (de la classe dels cavallers) es van aliar a l'aristocràcia senatorial. Però també els senadors i altres integrants de l'aristocràcia tenien deutes, i la seva caiguda podia arrossegar als deutors.

En aquesta època els senadors, a més de les seves possessions territorials, tenien altres aspiracions: la glòria, una dignitas i una auctoritas a la ciutat, tot la qual cosa s'obtenia mitjançant els "honors" (càrrecs), els triomfs militars, l'eloqüència, l'èxit en certes missions i el patronatge. Els diners (grans jocs, repartiments...) era el mitjà per aconseguir els càrrecs que permetien accedir a la dignitas i auctoritas. A una escala diferent el sistema es va traslladar a les ciutats, fins i tot de província. Alguns Senadors van contraure grans deutes.

El 88 aC es van aprovar lleis relatives als deutes dels senadors (els senadors amb grans deutes van quedar exclosos), a l'anul·lació de veredictes emesos per certs jurats i sobretot a la reorganització dels nous ciutadans en les tribus i el vot per als emancipats, normalment proletaris però al seu torn clients dels grans. Aquest conjunt de lleis anomenades Sulpicianes (pel Tribú Popular que les va proposar, P. Sulpici Rufus) van trobar l'oposició del Senat, el líder del qual era Lluci Corneli Sul·la. Però les lleis van ser votades i per prevenir un intent de reacció, el comandament de les tropes que havia de marxar a Àsia (Guerra contra Mitrídates) li va ser arrabassat a Lluci Corneli Sul·la i lliurat il·legalment a Caius Mari, l'exlíder dels populars. Però Sul·la es va rebel·lar i va prendre Roma amb les seves legions. Mari va fugir a Numídia.

Un altre conjunt de Lleis (conegudes per Lleis Cornèlies) van ser aprovades a l'any 88 aC:

  • Es va fixar el limit màxim d'interès anual en el deu per cent, que nominalment ja estava en vigor.
  • Es van crear noves colònies.
  • Es van crear tres-cents nous senadors aristocràtics.
  • Es van reformar el Comicis Centuriats assignant a la primera classe a prop de la meitat dels vots com van tenir antigament.
  • Es va establir una riquesa mínima prefixada per als que exercissin certes magistratures (concretament per a cònsols, censors i pretors).
  • I es va restringir la iniciativa legislativa del Comicis Tribunats (tota moció o rogatio havia de ser aprovada pel Senat amb caràcter previ a la seva votació).

Sul·la va partir per a Orient (87 aC). Però Mari, gràcies al suport d'un cònsol destituït il·legalment, de nom Lluci Corneli Cinna, va tornar des de Numídia, va assumir el comandament d'algunes tropes sublevades, i va assetjar Roma, on estava el cònsol Cneo Octavi, lleial al Senat.

El Senat va acordar concedir la ciutadania a totes les ciutats italianes compromeses en la rebel·lió; però els samnites i Nola, que fins i tot seguien rebels, van presentar majors exigències, que el Senat va rebutjar. Cinna i Mari van acceptar aquests exigències i es van aliar a les ciutats rebels; a més van prometre la llibertat als esclaus que s'allistessin en el seu bàndol, i molts esclaus van engrandir les seves files. El Senat va haver de rendir-se i Mari, Cinna i Sertori (lloctinent de Mari) van entrar a Roma. Es va procedir a una matança sistemàtica d'aristòcrates als quals es van confiscar els béns (la matança es va estendre després a tot Itàlia) de la qual cosa es van aprofitar principalment els cavallers (que per això van ser llamados sacculari és a dir escamotejadors). Sul·la va ser declarat fora de la Llei.

Mari va morir el 86 aC sent cònsol, i Sertori es va desfer dels seus seguidors personals, bàsicament esclaus, que van ser els qui van perpetrar les matances. Cinna va assumir el consolat (que va exercir durant quatre anys) i va restablir les Lleis Sulpicianes i probablement es van abolir les Lleis Cornèlies. També es van suprimir les restriccions a la Annona i es van reduir els deutes a un quart del deute real (aquesta llei va privar a Cinna del suport dels cavallers).