Zenó de Cítion
De Viquipèdia
Zenó de Cítion (334 - 262 aC, aprox). Filòsof grec, fundador de l'estoïcisme. Fou deixeble sobretot del filòsof cínic Crates però també del megàric Estilpó i del platònic Xenòcrates, entre d'altres. El seu pensament agafa elements d'Heràclit i Plató, i alguns d'Aristòtil, i combat sobretot l'escola contrincant del seu temps: la d'Epicur.
En el pòrtic pintat d'Atenes (la stoa) és on acostumava a donar lliçons en públic, i d'aquí ve el nom de la seva escola.
Zenó i els seus deixebles Cleantes i sobretot Crisip, foren els tres membres principals del primer període de l'estoïcisme.
Zenó, de forma similar a l'epicureisme, subdividí la filosofia en ètica, física i lògica (i sembla que impulsà als seus seguidors un afany pel domini de la retòrica). No obstant, subordinava totes les parts intelectuals de l'estoïcisme a l'ètica.
La física de Zenó és bastant semblant a la d'Heràclit i agafa elements de Plató. Un principi rector (el logos), en forma de foc, conforma totes les coses de l'univers, fins les no materials (déu és intern a l'univers, no pas extern). Així doncs, res escapa al destí universal i tot obeeix lleis divines inevitablement. Al final l'element diví del foc es separarà i es tornarà a unir de forma cíclica eternament.
La lògica de Zenó (en contradicció amb la canònica d'Epicur i la seva escola) admet que tots els coneixements venen a partir dels sentits (no hi ha idees innates), però quan l'home adquireix els coneixements arriba a percebre les nocions comunes, és a dir, els coneixments morals universals. Per als estoics, els coneixements lògics no són innats sinó senzillament comuns a tots els homes. L'home percep els universals a través dels sentits (una intuïció ens fa veure aquests coneixements a través del particular), (no a través d'una intuïció divina com amb Sòcrates i Plató).
L'ètica de Zenó és, segons els mateixos estoics, "la recompensa de la doctrina del pòrtic". D'acord amb la física, l'ésser humà també és una part sense llibertat de l'ésser de foc, però els estoics volen donar un sentit a la llibertat individual. Per això la llibertat preferible als estoics és la que compren i accepta la voluntat de l'ésser diví en cada moment, combatent les passions. Raó, divinitat, llibertat, naturalesa i felicitat són pels estoics uns elements comuns indissociables. La raó, així, prepara unes conductes individuals (domini dels instints i passions, obediència a la raó), socials (justícia i seguiment de les lleis de la teva societat concreta) i polítiques (alguns últims estoics veieren parcialment realitzat l'ideal estoic en les costums de l'imperi romà del segle I d.C.).
L'ètica de l'estoïcisme, a diferència del cert llibertinatge de l'epicureisme, és una ètica del destí: la física descriu la divinitat que hi ha en la matèria, la lògica en fa comprendre les normes intrínseques i l'ètica ens fa obeir la divinitat sempre amb resistència a les passions.
L'ètica de Zenó, originària de Grècia, fou seguida durant alguns segles i arribà a ser durant un temps la predominant en Roma, però amb notables modificacions, abandonant gradualment l'interès en la física i la lògica i quedant-se bàsicament com una pura ètica de l'esforç i la disciplina (que deixaria bastant camí lliure a la posterior victória del cristianisme).