Discussió:Telèfon Mòbil
De Viquipèdia
Les tecnologies inalàmbriques han tingut molta importància i un gran desenvolupament en aquests últims anys. Una de les quals ha tingut un desenvolupament més gran ha sigut la telefonia cel·lular. Des dels seus inicis a la fi dels 70 ha revolucionat enormement les activitats que realitzem diàriament.
Els telèfons cel·lulars s’han convertit en una eina fonamental que ens fa sentir més segurs i fa més productives a les empreses. Encara que la telefonia cel·lular va ser concebuda estrictament per a la veu, la tecnologia cel·lular d’avui és capaç de donar altre tipus de serveis, com dades i vídeo. banda.
Martin Cooper va ser pioner en aquesta tecnologia, a ell se li considera com "el pare de la telefonia cel·lular" al introduir el primer radiotelèfon, en 1973, als Estats Units, mentre treballava per a Motorola; però no va ser fins a 1979 quan van aparèixer els primers sistemes cometemes comercials a Tòquio, Japó per la companyia NTT. En 1981, els països nòrdics van introduir un sistema cel·lular l’AMPS (Advanced Mobile Phone System).
Als Estats Units, gràcies a que l’entitat reguladora d’aquest país va adoptar regles per a la creació d’un servei comercial de telefonia cel·lular, en 1983 es va posar en operació el primer sistema comercial a la ciutat de Chicago.
A partir d’ací, en diversos països es va veure la telefonia cel·lular com una alternativa a la telefonia convencional sense fil. La tecnologia va tenir gran acceptació, pel que als pocs anys d'implantar-se es va començar a saturar el servei. En aquest sentit, va haver la necessitat de desenvolupar i implantar altres formes d’accés múltiple al canal i transformar els sistemes analògics a digitals, amb l’objecte de donar-li cabuda a més usuaris.
Per a separar una etapa de l’altra, la telefonia cel·lular s’ha caracteritzat per contar amb diferents generacions.
Primera generació: 1G:
La 1G de la telefonia mòbil va fer la seva aparició en 1979 i es va caracteritzar per ser analògica i estrictament per a veu. La qualitat entre els terminals era molt baixa, tenien baixa velocitat (2400 bauds). Quant a la transferència entre cel·les, era molt imprecisa ja que contaven amb una baixa capacitat i, a més, la seguretat no existia. La tecnologia predominant d’aquesta generació és AMPS (Advanced Mobile Phone System).
Segona generació: 2G:
La 2G va arribar fins a 1990 i a diferència de la primera, es va caracteritzar per ser digital. EL sistema 2G utilitza protocols de codificació més sofisticats i s’empra en els sistemes de telefonia cel·lular actuals. Les tecnologies predominants són: GSM (Global System Mobile Communications) utilitzat a Europa i PDC (Personal Digital Communications), utilitzat a Japó.
Els protocols emprats en els sistemes 2G suporten velocitats d’informació més altes per veu, però limitats en comunicació de dades. Es poden oferir serveis auxiliars, com dades, fax i SMS (Short Message Service). La majoria dels protocols de 2G ofereixen diferents nivells d’encriptació.
Generació 2.5 G:
Molts dels proveïdors de serveis de telecomunicacions es mogueren a les xarxes 2.5G abans d’entrar massivament a la 3g (a diferència de japó). La tecnologia 2.5G és més ràpida que la 2g, i molt més econòmica que actualitzar a 3G. La generació 2.5G ofereix característiques esteses, ja que conta amb més capacitats addicionals que els sistemes 2G, com: GPRS (General Packet Ràdio System) etc..
Tercera generació: 3G.
La 3G es caracteritza per contenir a la convergència de veu i dades amb accés sense fil a Internet; en altres paraules, està feta per a aplicacions multimèdia i alts amples de banda. Els protocols emprats en els sistemes 3G suporten altes velocitats d’informació i estan enfocats per a aplicacions més enllà de la veu, com la videoconferència i accés ràpid a Internet.
Amb l’arribada de la 3g i dels últims models de telèfons cel·lulars se’ls està dotant d’una gran capacitat de processament de dades i pertant també d’un sistema operatiu complex, això ha propiciat l'apareguda dels denominats smartphones, que son un pda amb funcions de mòbil.