Pompeu Fabra i Poch
De Viquipèdia

Pompeu Fabra i Poch (Gràcia, 1868 - Prada de Conflent 1948), fou l'establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.
Enginyer industrial, des de molt jove es dedicà a estudiar el català. Promogué, a través de la revista "L'Avenç", una campanya per reformar l'ortografia (1890-91) i publicà (1904), amb Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó, un Tractat d'ortografia catalana (1904). Participà activament en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Publicà, el 1912, la Gramática de la lengua catalana (en castellà, una de les obres de més interès de la seva producció, retrat vivíssim de la llengua). Establert a Bilbao, on, ocupant una càtedra de química, aprofundí l'estudi dels grans romanistes, es traslladà a Badalona el 1911, per ser professor a la càtedra de català (creada per la Diputació de Barcelona , presidida per Enric Prat de la Riba) i membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, de la qual més endavant va ser president, com també de l'Institut. L'Institut promulgà les Normes ortogràfiques el 1913, i més tard (1917) el Diccionari ortogràfic. Publicà la Gramàtica catalana (1918) oficial de l'Institut. Es dedicà també a l'educació, redactant el popular Curs mitjà de gramàtica catalana, publicat per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1918).
Fou autor de les Converses filològiques, col·laboracions al diari "La Publicitat", publicades després a la Col·lecció "Popular Barcino". Potser la seva obra més famosa fou el Diccionari general de la llengua catalana (1932), com a primer pas al futur diccionari de l'Institut.
Gràcies al seu alt prestigi científic, fou nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona sense oposició (1932). Empresonat el 1934, es féu molt popular al país. El 1939 s'exilià a França, on residí a París, Montpeller i Prada de Conflent. Presidí els Jocs Florals de Montpeller (1946). Cada any, la seva tomba a Cuixà, prop de Prada, és visitada per milers de catalans encara avui.