Imperi Bizantí

De Viquipèdia

Aquest article és un candidat per a la «contribució de la quinzena».
Vegeu la candidatura per apuntar-vos com a voluntari o per discutir-hi sobre el tema.

Βασιλεία Ῥωμαίων
Imperi Romà (Bizantí)


(Emblema de la Dinastia Paleòleg)

Βασιλεὺς Βασιλέων
Βασιλεύων Βασιλευόντων

(Grec: «Rei de reis i senyor de senyors»)

Cronologia
667 aC Es funda la ciutat de Bizanci (futura Constantinoble).
330 Constantí I estableix la capital a Constantinoble.
395 Divisió permanent de l'Imperi Romà després de la mort de Teodosi I.
527 Justinià I emperador.
532-537 Justinià I construeix l'església de Santa Sofia.
533-554 Els exèrcits de Justinià reconquereixen Àfrica i Itàlia als vàndals i ostrogots.
568 Els llombards envaeixen Itàlia.
634-641 Pèrdua d'Egipte, Síria i Palestina als àrabs. Posteriorment també es perd Àfrica i Sicília.
730-787
813-843
Controvèrsia iconoclasta. Pèrdua de la majoria de territoris italians.
843-1025 Dinastia macedònica: recuperació i esplendor.
1018 Incorporació de Bulgària a l'imperi sota Basili II.
1054 Separació de l'Església de Constantinoble de Roma.
1071 Batalla de Manzikert: pèrdua de bona part de l'Àsia Menor. Els normands conquereixen els darrers enclavaments a Itàlia.
c. 1150 Es completa la recuperació de gairebé tota la costa d'Àsia Menor.
1176 Batalla de Miriocèfal: derrota enfront dels turcs seljúcides i final dels intents de recuperar la meseta anatòlica.
1204 Captura de Constantinoble pels croats. Creació de l'Imperi Llatí.
1261 Miquel VIII Paleòleg, reconquereix Constantinoble.
1453 Conquesta de Constantinoble pels turcs otomans. Fi de l'imperi romà (bizantí).

Imperi Bizantí (en grec Βυζαντινή Αυτοκρατορία), també anomenat Imperi Romà d'Orient, és el terme utilitzat des del segle XIX per descriure la part de l'Imperi Romà de cultura eminentment grega, durant l'època medieval (segle IV – 1453), amb la capital a Constantinoble. Per als seus habitants l'imperi era anomenat simplement «Imperi Romà» i els seus habitants s'autoanomenaven «romans». Els seus contemporanis occidentals l'anomenaven «Imperi dels Grecs» o «Imperi de Constantinoble».

No hi ha un consens general quant a la data d'inici de l'Imperi Bizantí. Per a alguns autors la data clau és la fundació de Constantinoble l'any 330, en tant que altres estudiosos consideren com a acta de naixement de l'Imperi Bizantí la mort de Teodosi I el 395, quan l'Imperi Romà va ser definitivament dividit en dues meitats, oriental i occidental. D'altres pensen que pot parlar-se amb propietat d'Imperi Bizantí a partir del moment en què va ser deposat l'últim emperador romà d'Occident, Ròmul Augústul, l'any 476. La desaparició de l'Imperi Bizantí es va produir amb la caiguda de Constantinoble en poder dels turcs otomans, el 1453.

Taula de continguts

[edita] El terme «Imperi Bizantí»

«Imperi Bizantí» és un terme modern que hagués resultat estrany als seus contemporanis. El nom original de l'Imperi en grec era Romania (Ρωμανία) o Basileía Romaíon (Βασιλεία Ρωμαίων), traducció directa del nom en llatí de l'Imperi Romà, Imperium Romanorum. L'expressió «Imperi Bizantí» (de Bizanci, antic nom de Constantinoble) és una creació de l'historiador alemany Hieronymus Wolf, qui el 1557, un segle després de la caiguda de Constantinoble, el va utilitzar a la seva obra Corpus Historiae Byzantinae per designar aquest període de la història en contraposició amb les cultures grega i romana de l'Antiguitat clàssica. El terme no es va fer d'ús freqüent fins al segle XVII, quan va ser popularitzat per autors francesos, com Montesquieu.

L'èxit del terme pot guardar certa relació amb l'històric rebuig d'occident a veure en l'Imperi Bizantí l'hereu legítim de Roma, almenys des que, el segle IX, Carlemany i els seus successors van esgrimir el document apòcrif conegut com Donació de Constantí per proclamar-se, amb la connivència del Papat, emperadors romans. Des d'aquesta època, el títol Imperator Romanorum (emperador dels romans) va quedar reservat als sobirans del Sacre Imperi Romanogermànic, mentre que l'emperador de Constantinoble era anomenat a occident Imperator Graecorum (emperador dels grecs), i els seus dominis, Imperium Graecorum, Graecia, Terra Graecorum o fins i tot Imperium Constantinopolitanus.

La paraula «bizantí» va adquirir després un sentit pejoratiu, com a sinònim de decadent, a causa de l'obra d'historiadors com Edward Gibbon, William Lecky o el propi Arnold J. Toynbee, que, comparant la civilització bizantina amb l'Antiguitat clàssica, van veure la història de l'Imperi Bizantí com un període de decadència prolongat. Va influir segurament també en aquesta apreciació el punt de vista dels croats dels regnes d'Europa occidental que van visitar l'imperi des de finals del segle XI.

[edita] Història

[edita] Del segle III al segle V

Per assegurar el control de l'Imperi Romà i fer més eficient la seva administració, Dioclecià, a finals del segle III, va instituir el règim de govern conegut com a tetrarquia, dividint l'imperi en dues meitats, governades per dos emperadors (augusts, augusti), cada un dels quals associava al govern un «viceemperador» i futur hereu (cèsars, caesares). Després de l'abdicació de Dioclecià el sistema va perdurar pocs anys amb l'estabilitat esperada i després es va obrir un període de guerres civils que no van concloure fins el 324, quan Constantí I va unificar ambdues parts de l'Imperi. Constantí va reconstruir la ciutat de Bizanci com a nova capital l'any 330. La va anomenar Nova Roma però se la va conèixer popularment com Constantinoble (en grec, Constantinoúpolis). La nova administració va tenir el seu centre a la ciutat, que tenia una envejable situació estratègica i estava situada al nus de les rutes més importants comercials de la Mediterrània oriental.

Constantí va ser també el primer emperador en adoptar el cristianisme, religió que va anar augmentant la seva influència al llarg del segle IV i va culminar quan l'emperador Teodosi I, a finals d'aquell segle, la va proclamar religió oficial de l'Imperi. A la mort de l'emperador Teodosi, l'any 395, l'Imperi es va dividir definitivament: Honori, el seu fill gran, va heretar la meitat occidental, amb capital a Roma, mentre que al seu altre fill Arcadi li va correspondre l'oriental, amb capital a Constantinoble. Per a la majoria dels autors, és a partir d'aquest moment quan comença pròpiament la història de l'Imperi Bizantí. Mentre que la història de l'Imperi Romà d'Occident va concloure el 476, quan va ser deposat el jove Ròmul Augústul pel germànic Odoacre, la història de l'Imperi Bizantí es perllongarà durant gairebé un mil·lenni.

En tant que l'Imperi d'Occident s'enfonsava de forma definitiva, els successors de Teodosi van ser capaços de conjurar les successives invasions de pobles bàrbars que van amenaçar l'Imperi d'Orient. Els visigots van ser desviats cap a Occident per l'emperador Arcadi (395-408). El seu successor, Teodosi II (408-450) va reforçar les muralles de Constantinoble, fent d'ella una ciutat inexpugnable (de fet, no seria conquerida per tropes estrangeres fins 1204), i va aconseguir evitar la invasió dels huns mitjançant el pagament tributs fins que, després de la mort d'Àtila, en 453, es van disgregar i van deixar de representar un perill. Per la seva part, Zenó (474-491) va evitar la invasió de l'ostrogot Teodoric, dirigint-lo cap a Itàlia.

La unitat religiosa va ser amenaçada per les heretgies que van proliferar en la meitat oriental de l'Imperi, i que van posar en relleu la divisió en matèria doctrinal entre les quatre principals seus orientals: Constantinoble, Antioquia, Jerusalem i Alexandria. Ja en 325, el Concili de Nicea havia condemnat l'arrianisme, que negava la naturalesa divina de Crist. En 431, el Concili d'Èfes va declarar herètic el nestorianisme. La crisi més duradora, tanmateix, va ser la causada per l'heretgia monofisita, que afirmava que Crist només tenia una naturalesa, la divina. Encara que va ser també condemnada pel Concili de Calcedònia, en 451, havia guanyat nombrosos adeptes, sobretot a Egipte i Síria, i tots els emperadors van fracassar en els seus intents de restablir la unitat religiosa. En aquest període s'inicia també l'estreta associació entre l'Església i l'Imperi: Lleó I (457-474) va ser el primer emperador coronat pel patriarca de Constantinoble.

[edita] L'era de Justinià

Mapa animat que mostra l'extensió de l'imperi en diferents èpoques.
Ampliar
Mapa animat que mostra l'extensió de l'imperi en diferents èpoques.

Durant el regnat de Justinià I (527-565) l'Imperi va arribar a l'apogeu del seu poder. L'emperador va iniciar un programa de reformes i d'iniciatives militars i es va proposar restaurar les fronteres de l'antic Imperi Romà. Així, mentre a la frontera oriental va detenir els projectes expansionistes de l'emperador persa Cosroes I, va emprendre una sèrie de guerres de conquesta a Occident:

  • Entre 533 i 534 un exèrcit sota comandament del general Belisari va conquerir el regne dels vàndals, a l'antiga província romana d'Àfrica. El territori, una vegada pacificat, va ser governat per un funcionari denominat magister militum.
  • Entre 535 i 536, Belisari va arrabassar als ostrogots Sicília i el sud d'Itàlia, arribant fins a Roma. Després d'una breu recuperació dels ostrogots (541-551), un nou exèrcit bizantí, comandat aquesta vegada per Narsès, va annexionar finalment tota Itàlia a l'Imperi, establint la capital dels territoris conquerits a Ravenna.
  • En 552 els bizantins van intervenir en disputes internes de l'Hispània visigoda i van annexionar a l'Imperi extensos territoris del sud de la Península Ibèrica. La presència bizantina a Hispània es perllongà fins a l'any 620.

L'època de Justinià no solament destaca pels seus èxits militars. Sota el seu regnat, Bizanci va viure una època d'esplendor cultural, malgrat la clausura de l'Acadèmia d'Atenes, en la que destaquen, entre moltes d'altres, les figures dels poetes Nonos de Panòpolis i Pau Silenciari, l'historiador Procopi i el filòsof Joan Filopó. Entre 528 i 533, una comissió nomenada per l'emperador va codificar el dret romà en l'anomenat Corpus Iuris Civilis, permetent així la transmissió a la posteritat d'un dels més importants llegats del món antic. Al mateix temps inicià un programa constructiu que troba el seu millor exemple en l'església de Santa Sofia, construïda durant el seu regnat pels científics Antemi de Tralles i Isidor de Milet.

És motiu de debat si el gran programa militar i constructor de Justinià, que certament dugué al límit les capacitats de l'estat i de la hisenda imperial, va precipitar l'imperi cap a la situació de crisi, que s'iniciaria quasi immediatament després de la mort de Justinià i arribaria al seu punt culminant a mitjan segle VII.

[edita] Els anys foscos i la reorganització de l'imperi

El segle VII comença amb la crisi provocada per l'espectacular ofensiva del monarca sassànida Cosroes II, que amb les seves conquestes a Egipte, Síria i Àsia Menor va arribar a amenaçar l'existència mateixa de l'Imperi. Aquesta situació va ser aprofitada per altres enemics de Bizanci, com els àvars i els eslaus, que van posar setge a Constantinopla en 626. L'emperador Heracli va ser capaç, després d'una guerra llarga i esgotadora, de rebutjar l'ataca d'àvars i eslaus i de derrotar definitivament els perses en 628.

Tanmateix, pocs anys després, entre 633 i 645, la fulgurant expansió de l'Islam arrabassà per sempre a l'Imperi, exhaust per la guerra contra Pèrsia, les províncies de Síria, Palestina, Àfrica i Egipte. A mitjan segle VII, les fronteres es van estabilitzar. Els àrabs van continuar pressionant, arribant fins i tot a amenaçar la capital, però la superioritat naval bizantina, reforçada per les seves magnífiques fortificacions navals i el seu monopoli del «foc grec», va salvar a Bizanci. A la frontera occidental, l'Imperi es veié obligat a acceptar des de l'època de Constantí IV (668-685) la creació dins de les seves fronteres, a la província de Mèsia, del regne independent dels búlgars. Durant tota aquesta època, a més, pobles eslaus van anar instal·lant-se als Balcans, arribant fins i tot fins al Peloponès. A Occident, la invasió dels llombards va fer molt més precari el domini bizantí sobre Itàlia.

Entre els anys 726 i 843, l'Imperi Bizantí va ser esquinçat per les lluites internes entre els iconoclastes, partidaris de la prohibició de les imatges religioses, i els iconòduls, contraris a la prohibició. La primera època iconoclasta es va prolongar des de 726, any en què Lleó III (717-741) va suprimir el culte a les imatges, fins 783, quan va ser restablert pel II Concili de Nicea. La segona va tenir lloc entre 813 i 843. Aquest any va ser restablerta definitivament l'ortodòxia.

Malgrat la decadència militar, política i econòmica de l'Imperi durant aquests anys, és destacable el fet que, en el fons, no col·lapsés totalment i desaparegués. En els darrers anys diversos historiadors han considerat que, malgrat l'aparent decadència, la supervivència de l'estat bizantí en aquests moments fou deguda a la fortalesa de tota l'estructura social i política i a les importants reformes dels emperadors de l'època. En aquest sentit, alguns fets a tenir en compte durant aquesta època són:

  • Uniformització cultural i religiosa: la pèrdua davant l'Islam de les províncies de Síria, Palestina i Egipte va portar com a conseqüència una major uniformitat, ja que va eliminar les places fortes del monofisisme i el 843 es va culminar, finalment, launitat religiosa. Els territoris que l'Imperi conservava a mitjan segle VII eren de cultura fonamentalment grega i el llatí va ser definitivament abandonat en favor del grec.
  • Reorganització territorial: el segle VII -probablement en època de Constant II (641-668)- l'Imperi es va dotar d'una nova organització territorial per fer més eficaç la seva defensa. El territori bizantí es va organitzar en temes (themata), districtes militars que eren alhora circumscripcions administratives, i el governador dels qual i cap militar, el strategos, gaudia d'una àmplia autonomia.
  • Ruralització: la pèrdua de les províncies del sud, on més desenvolupament havien assolit l'artesania i el comerç, va implicar que l'economia bizantina passés a ser essencialment agrària. La irrupció de l'Islam a la Mediterrània a partir del segle VIII va dificultar les rutes comercials. Va decréixer la població i la importància de les ciutats en el conjunt de l'Imperi, en tant que començava a desenvolupar-se una nova classe social, l'aristocràcia latifundista, especialment a Àsia Menor.

[edita] El renaixement macedònic

El final de les lluites iconoclastes suposa una important recuperació de l'Imperi, visible ja al regnat de Miquel III (842-867), últim emperador de la dinastia amoriana, i, sobretot, durant els gairebé dos segles (867-1056) en què Bizanci va ser regit per la dinastia macedònica. Aquest període és conegut pels historiadors com el «renaixement macedónic». Durant aquests anys, la crisi que pateix el califat abbàssida, principal enemic de l'Imperi a Orient, debilita considerablement l'ofensiva islàmica. Tanmateix, els nous estats musulmans que van sorgir com a resultat de la dissolució del califat (principalment els aglabís del nord d'Àfrica i els fatímids d'Egipte, van lluitar durament contra els bizantins per la supremacia a la Mediterrània oriental. Al llarg del segle IX, els musulmans van arrabassar definitivament Sicília a l'Imperi. Creta ja havia estat conquerida pels àrabs en 824. El segle X va ser una època d'importants ofensives contra l'Islam, que van permetre recuperar territoris perduts molts segles abans: Nicèfor Focas (963-969) va reconquerir el nord de Síria, incloent la ciutat d'Antioquia (969), així com les illes de Creta (961) i Xipre (965).

El gran enemic occidental de l'Imperi durant aquesta etapa va ser l'estat búlgar. Convertit al cristianisme a mitjan segle IX, Bulgària va assolir el seu apogeu en temps del tsar Simeó (893-927), educat a Constantinoble. Des de 896 l'Imperi va estar obligat a pagar un tribut a Bulgària, i, en 913, Simeó va estar a punt d'atacar la capital. A la mort d'aquest monarca, en 927, el seu regne comprenia bona part de Macedònia i de Tràcia, junt amb Sèrbia i Albània. El poder de Bulgària, però, va decaure durant el segle X, i, a començaments del segle següent, Basili II (976-1025), anomenat Bulgaròctonos («matador de búlgars») va conquerir Bulgària i la va annexionar a l'Imperi, dividint-la en quatre temes.

Un dels fets més decisius, i d'efectes més duradors, d'aquesta època va ser la incorporació dels pobles eslaus a l'òrbita cultural i religiosa de Bizanci. En la segona meitat del segle IX, els monjos de Tessalònica Metodi i Ciril van ser enviats a evangelitzar Moràvia, a petició del seu monarca, Ratislau. Per dur a terme la seva tasca van crear, partint del dialecte eslau parlat a Tessalònica, una llengua literària, l'antic eslau eclesiàstic o litúrgic, així com un nou alfabet per posar-la per escrit, l'alfabet glagolític (després substituït per l'alfabet ciríl·lic). Encara que la missió a Moràvia va fracassar, a mitjan segle X es va produir la conversió del principat de Kíev, quedant així sota la influència de Bizanci un estat d'extensió molt més gran que el propi Imperi. Els afers religiosos, però, es tornaren especialment delicats en les relacions amb Roma: la ruptura definitiva es va consumar en 1054, amb motiu d'una disputa sobre el text del Credo, en el qual els teòlegs llatins havien inclòs la clàusula filioque, significant així, en contra de la tradició de les esglésies orientals, que l'Esperit Sant procedia no solament del Pare, sinó també del Fill. Hi havia també desacord en molts altres temes menors, i en el fons també es discutia la primacia entre les dues antigues capitals de l'Imperi.

Les relacions amb Occident van ser tenses des de la coronació de Carlemany (800) i les pretensions dels seus successors al títol d'emperadors romans i al domini sobre Itàlia. Durant tota aquesta etapa, malgrat la pèrdua de Sicília, l'Imperi va continuar tenint una enorme influència en el sud de la península italiana. Les tensions amb Otó I, que pretenia expulsar els bizantins d'Itàlia, es van resoldre mitjançant el matrimoni de la princesa bizantina Teòfan, neboda de l'emperador bizantí Joan Tzimiscés, amb Otó II.

[edita] L'amenaça turca, les croades i el desmembrament de l'imperi

Després del període d'esplendor que va suposar el renaixement macedònic, la segona meitat del segle XI va iniciar un període de crisi, marcat per la creixent feudalització de l'Imperi i la seva debilitat davant de l'aparició de dos poderosos enemics: els turcs seljúcides i els regnes cristians d'Europa occidental.

A la frontera oriental els turcs seljúcides que fins al moment havien centrat el seu interès en derrotar a l'Egipte fatimita, van començar a fer incursions a l'Àsia Menor. Amb la inesperada derrota en la batalla de Manzikert (1071) de l'emperador Romà IV Diògenes davant d'Alp Arslan, soldà dels seljúcides, va acabar l'hegemonia bizantina a Àsia Menor. Els intents posteriors dels emperadors Comnè per reconquerir els territoris perduts es revelaran sempre infructuosos. Més encara, un segle després, Manuel I Comnè sofriria una altra humiliant derrota davant els seljúcides a la batalla de Miriocèfal (1176). A Occident, els normands van expulsar d'Itàlia els bizantins en uns quants anys (entre 1060 i 1076), i van conquerir Dyrrachium, a Il·líria, des d'on pretenien obrir-se camí fins a Constantinoble. La mort de Robert Guiscard en 1085 va evitar que aquests plans es portessin a efecte. Tanmateix, pocs anys després, la Primera Croada es convertiria en un maldecap per a l'emperador Aleix I Comnè. Encara que teòricament els croats s'havien compromès a posar sota l'autoritat de Bizanci els territoris conquerits, els croats van acabar per establir diversos estats independents a Antioquia, Edessa, Trípoli i Jerusalem.

Frederic Barbaroja (emperador del Sacre Imperi Romanogermànic) va intentar conquerir sense èxit l'Imperi durant la Tercera Croada, però va ser la quarta la que va tenir l'efecte més devastador sobre l'Imperi Bizantí. La intenció expressa de la croada era conquerir Egipte i els bizantins, creient que no hi havia possibilitats de vèncer a Saladí, van decidir mantenir-se neutrals. La reticència bizantina a implicar-se en la Croada, la presa del control de l'expedició per part dels venecians ja que els seus dirigents no podien pagar el transport de les tropes i la cobdícia per part dels caps croats dels tresors de Constantinoble van fer que els creuats prenguessin per assalt la capital l'any 1204, donant origen a l'efímer Imperi Llatí de Constantinoble (1204-1261). El poder bizantí quedà definitivament debilitat, i l'autoritat imperial desaparegué, repartida i disputada entre el tres estats grecs hereus de l'Imperi: l'Imperi de Nicea, l'Imperi de Trebisonda, i el Despotat de l'Epir. El primer, controlat per la dinastia Paleòleg, va reconquerir als llatins Constantinoble el 1261, sota el regnat de Miquel VIII Paleòleg, i va derrotar Epir, revitalitzant l'Imperi però fent massa atenció a Europa, quan la creixent penetració dels turcs a Àsia Menor constituïa el principal problema.

A partir de 1261 l'avenç turc va reduir gairebé al no res els dominis asiàtics de l'Imperi, convertit en algunes etapes en vassall dels otomans, als Balcans va haver de competir amb els estats grecs i llatins que havien sorgit arran de la conquesta de Constantinoble el 1204, i a la Mediterrània la superioritat naval veneciana deixava molt poques opcions a Bizanci. A més, durant el segle XIV l'Imperi, convertit en un més dels nombrosos Estats balcànics, va haver d'afrontar la terrible revolta dels almogàvers i dues devastadores guerres civils. Durant un temps l'Imperi va sobreviure simplement perquè seljúcides, mongols i perses safàvides estaven massa dividits per poder atacar, però finalment els turcs otomans van envair tot el que quedava de les possessions bizantines a excepció d'unes poques ciutats portuàries. La caiguda de Constantinoble finalment es va produir després d'un setge de dos mesos dut a terme per Mehmet II, el 29 de maig de 1453. L'últim emperador bizantí, Constantí XI Paleòleg, va ser vist per última vegada quan entrava en combat defensant les muralles. Mehmet II també va conquerir Mistra el 1460 i el darrer nucli, Trebisonda, el 1461.