Ferran d'Antequera

De Viquipèdia

Reis de la Corona d'Aragó
+ Casal de Barcelona
Dinastia Trastàmara
Ferran d'Antequera
Infants:
   Príncep Alfons
   Maria
   Joan
   Enric
   Elionor
   Elisabet
   Pere
   Sanç
Alfons el Magnànim
Joan el Gran
Ferran el Catòlic
+ Dinastia dels Habsburg

Ferran I d'Aragó, el d'Antequera ( Medina del Campo, Castella 1380 - Igualada 1416 ), infant de Castella i Comte de Barcelona, Rei d'Aragó, Rei de València, Rei de Mallorca, Rei de Sicília, Rei de Sardenya i Rei de Còrsega (1412-1416), el primer de la dinastia castellana dels Trastàmara, i regent de Castella (1406-1416).


Taula de continguts

[edita] Orígens familiars

Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor d'Aragó i nét del rei Pere el Cerimoniós. Entre el seu heretatge d’infant i el patrimoni que li aportà la seva muller Elionor d'Alburquerque, la Rica Hembra, amb qui es casà el 1395, reuní uns dominis extensíssims, en els quals es basà la seva força política i, després, la dels seu fills, els infants d’Aragó.

[edita] Regència a Castella

En morir el seu germà, el rei Enric III de Castella, el 1406, assumí la regència del seu nebot Joan II, juntament amb la mare d’aquest, Caterina de Lancaster, i es reservà ell la governació de la meitat meridional de Castella. Reprengué la guerra contra el regne de Granada, i s’apoderà, el 1410, de la plaça forta d’Antequera.

[edita] Hereu de la Corona d'Aragó

En morir el seu oncle Martí l’Humà, rei de Catalunya-Aragó, Ferran presentà la seva candidatura a la successió, per la que s’hagué d’enfrontar a Jaume d'Urgell. El bàndol dels Urrea, a Aragó, i el dels Centelles, a València, adoptaren la causa de Ferran, l’infant castellà els envià tropes, i el Papa Benet XIII els donà el suport decisiu per al triomf. La sentència del compromís de Casp, el proclamà rei el 1412, i Benet XIII li donà la investidura de Sicília. Novament victoriós, de la revolta de Jaume d’Urgell de 1413, Ferran hagué de cedir, però, a les corts de Barcelona de 1412-1413, a la pressió dels estaments privilegiats i aplicar el pactisme, doctrina que ja des del segle XIII limitava l’autoritat reial a favor de les corts i de la Generalitat. Tanmateix, féu cara a l’oligarquia barcelonina -representada pel conseller Joan Fiveller- el 1416. Pacificà Sardenya (1414), normalitzà la situació interna de Sicília, pactà una treva amb Gènova (1413), i signà tractats d’amistat amb el soldà d’Egipte i amb el rei de Fes (1414). En la qüestió del Cisma fou primerament fidel a Benet XIII, el seu protector; però, en decidir el concili de Constança la seva deposició, l’abandonà i li retirà l’obediència dels seus regnes (1416).

[edita] Núpcies i descendència

Del seu matrimoni amb Elionor d'Alburquerque, neboda d'Enric II de Castella, realitzat el 1393, en nasqueren vuit fills:


Precedit per:
Regent de Castella
amb Caterina de Lancaster

10461419
Succeït per:


Precedit per:
Martí l'Humà
Comte de Barcelona
Rei d'Aragó

14121416
Succeït per:
Alfons IV