Colonització de l'Amèrica del Sud
De Viquipèdia
La Colonització de l'Amèrica del Sud és el procès d'explotació econòmica i d'introducció de la civilització europea a Sudamèrica.
Va ser portada a terme principalment per portuguesos i espanyols.
Taula de continguts |
[edita] Ocupació del territori
En el cas d'Espanya i donat que en l'època dels descobriments americans el regne de Castella era independent de la Corona d'Aragó el poblament de les noves terres quedà reservat als súbdits de la corona de Castella, com així consta en el testament d'Isabel de Castella (Isabel la Catòlica). Aquesta exclusió dels súbdits no castellans de la monarquia fou aplicada, amb algunes excepcions, però, fins al s XVIII.
La corona castellana va ser la primera a afirmar el dret de possessió, d'acord amb les butlles pontifícies d'Alexandre VI (1493-94). Mentre els portuguesos van preferir la política dels fets consumats i no van ocupar oficialment cap territori fins l'acord del tractat de Tordesillas (1494) que va repartir el nou món entre Castella i Portugal deixant a aquest últim la part del Brasil.
La colonització d'aquests territoris es la conseqüència de l'interès per trobar una ruta marítima d'accés a les mars de l'Índia per a facilitar el comerç d'espècies que eren una mercaderia molt valuosa a Europa occidental i d'altra banda per trobar metalls preciosos per satisfer la necessitat de la creixent economia monetària i el comerç amb Orient.
El primer viatge a Amèrica de Cristòfor Colom tenia com objectiu trobar un pas cap a les Índies Orientals, és a dir que tenia una intenció del tipus comercial.
Cortés va conquerir els imperis asteca i maia, arribà a la Florida i explorà el Mississipí i, al sud, de Guatemala fins a Panamà; Pizarro dugué a terme la conquesta de l'imperi inca (1532) i n'incorporà a Castella els territoris des de Xile fins a Colòmbia. Es fundaren noves ciutats com Cartagena d'Índies (1553), Quito (1534), Lima i Guaiaquil (1535), Asunción (1537), Bogotà (1538), [Xuquisaca] (1539), Santiago de Xile (1541), Mérida de Yucatán (1542), Potosí (1545), La Paz (1548), Caracas (1562). Durant el s XVII no hi va haver grans conquestes sinó que es consolidaren les existents , va ser aquesta l'època de la conquesta de la "Nova Catalunya" pel català Joan Orpí (1631-45).
En el cas de Portugal la seva tendència era a una ocupació costanera amb bases o factories comercials com havia fet a l'Àfrica i l'Àsia. Això també passà al Brasil fins que el descobriment d'or a Minas Gerais i Mato Grosso van impulsar la penetració cap l'interior. La activitat inicial comercial dels portuguesos va ser el negoci de la fusta (Pal de Brasil) que va donar nom a tot el territori.
[edita] Administració de les colònies
Els reis castellans no establiren només bases comercials sinó que des del primer moment van mostrar la voluntat de poblar aquests nous territoris. En teoria eren part de la corona amb igualtat de drets. Per tant intervingueren en la vida dels indígenes nomenant autoritats i procurant la seva evangelització. L'estructura administrativa començava a Castella, on el Consell d'Índies centralitzava tots els afers de les colònies. En territori colonial, els virreis gaudien teòricament de plens poders dins llurs territoris (virregnats de Nova Espanya, i del Perú, creats el 1534, Nova Granada, 1739, i Riu de la Plata, 1777). Les audiències complien les funcions judicials i a la vegada també algunes d'administratives. Per sota les audiències hi havia els corregidors, representants del rei a nivell local. En el govern municipal s'adoptà el model castellà del cabildo els alcaldes feien de jutges de primera instància. Carles III introduí un canvi substancial en l'estructura administrativa en crear el carrec d'intendent, segons el model francès la seva tasca primordial era de promoure l'activitat econòmica; però gaudia, també, de facultats militars, judicials i d'administració d'hisenda
A Portugal l'estructura administrativa no era tan complexa ni centralitzada com la castellana. Al principi es va organitzar en "capitanias gerais" encomanades a un donatari de caràcter senyorial però aviat la corona portuguesa es reservà el govern i nomenà governadors generals. L'administració municipal era a càrrec de "camaras" o consells.
[edita] Economia colonial
La corona castellana va organitzar els nous territoris seguint els coneguts esquemes de colonització medievals. Les condicions d'ocupació i explotació del territori es regiren pel dret medieval de conquesta, i en l'ocupació de la terra es feia servir el sistema de l'aprisió, el mateix que s'aplicava en la repoblació de territoris a Espanya durant l'anomenada Reconquesta contra els musulmans. També es va aplicar el sistema econòmic conegut com "Encomienda" que consistia en la cessió, a un "encomendero", dels drets que els indis havien de pagar a la corona; en canvi, l'"encomendero" es comprometia a instruir i evangelitzar el lot d'indis que li havia tocat i que treballava per a ell ("encomienda de servicio personal") o que pagava en diner ("encomienda de tributo"). Introduïda a les Antilles ja el 1503, tingué però més èxit en el continent. Hernán Cortés implantà l'encomienda a Mèxic i Carles V permeté nous repartiments d'indis al Perú (1533) i a Mèxic (1535). Bartolomé de Las Casas, en la seva "Historia de las Indias" denuncià repetidament els abusos dels encomenderos. Això obligà la corona a revisar la seva posició, i les Leyes Nuevas (1542) establiren que hom no concedís noves encomiendas i que les ja concedides desapareguessin en caducar i els indis tornessin a dependre de la corona.
També altres abusos es cometien contra els indis obligats a treballar en condicions molt dures en els "obrajes" on confeccionaven teles senzilles i en la mineria.
Molt posteriorment es va aplicar el mercantilisme i es va anul·lar el monopoli atorgat inicialment al descobridor, i l'explotació del territori descobert esdevingué més sistemàtica, organitzada i controlada per l'estat, que esperava treure'n importants fonts d'ingressos per a finançar el dèficit crònic de les finances. El sistema d'explotació colonial castellà va ser restrictiu i centralitzat ja que totes les operacions es feien a Sevilla (posteriorment a Cadis), on actuava la Casa de Contratación. Seguint el model clàssic de colonialisme , les colònies eren com un gran mercat reservat a la producció de la metròpoli i llur funció única era de subministrar matèries primeres i metalls preciosos a la Península. Entraven a Espanya procedents d'Amèrica or, argent, cuir, sucre, cacau, cafè i cotxinilla i d'Espanya hi sortien Oli, vi, ferro, teixits, llana, manufactures, armes i llibres. Però la situació econòmica de la metròpoli era tan deficient que a la fi del segle XVI no era capaç de cobrir amb la seva producció la demanda del mercat americà. Això fomentà la invasió de la Península Ibèrica amb manufactures estrangeres destinades al mercat americà i que eren pagades amb les remeses de metalls preciosos, fet que provocà una desviació contínua de l'or i l'argent cap als veritables centres manufacturers d'Europa. L'atac de corsaris anglesos, francesos i holandesos va fer que els vaixells de transport haguessin de ser protegits per vaixells de guerra cosa que encaria el producte. Indirectament aquestes deficiències fomentaren el contraban que ja al segle XVIII es considerava per les autoritats com un problema irresoluble. Durant el segle XVIII el reformisme borbònic intentà de racionalitzar l'administració de les colònies amb la introducció de les intendències i el foment de l'explotació de productes agraris comercialitzables, A Espanya Carles III liberalitzà el comerç amb Amèrica el 1778 autoritzant els ports de Barcelona, Els Alfacs, Alacant i Palma de Mallorca amb una vintena de ports americans. Aquest comerç significà un dels principals factors de l'èxit de la Revolució industrial a Catalunya.
Al Brasil en la part nord s'hi establí una pròspera economia de plantació basada en la ramaderia i l'agricultura. El tràfic d'esclaus també era un gran negoci. Els anomenats "bandeirantes" feien incursions per raptar indis de les missions jesuítiques del Paragüai i convertir-los en esclaus. A les darreries del segle XVIII la baixada del preu del sucre va impulsar el conreu del cafè.
[edita] Problemàtica social a les colònies
La metròpoli exercia el monopoli del comerç (hi havia imposts duaners tant d'entrada com de sortida) i el control sobre la immigració. L'excès d'extracció minera, sobretot en les colònies espanyoles, va empobrir i descapitalitzar Sudamèrica. En definitiva es tractava de mantenir una economia al servei de la metròpoli sense tenir en compte els interessos dels habitants autòctons.
Pel nomenament d'alt càrrecs només es seleccionaven als peninsulars i en canvi a criolls i mestissos només els deixaven ocupar càrrecs municipals. Al Brasil els amos de les plantacions de sucre constituïen una classe culta i elegant i la resta de la població era més igualitària.
Els colons americans reclamaven llibertat de comerç amb l'estranger i aquestes demandes eren desateses per les autoritats. Paulatinament es va anar formant una consciència nacional en la població que unides al seguiment de les idees de la il·lustració van desembocar en la independència.