Xuetes
De Viquipèdia
Els xuetes, també anomenats xuetons, són un grup social de l'illa de Mallorca descendents d'una part dels jueus mallorquins conversos al cristianisme i dels que s'ha conservat memòria per mor de ser portadors d’algun dels cognoms implicats en els darrers processos inquisitorials contra criptojueus del s. XVII, o per estar-hi estretament emparentats. Els xuetes han estat històricament estigmatitzats i fins fa poc practicaven, o es veien obligats a practicar, una estricta endogàmia. Actualment, i de manera estimativa, unes 18.000 persones a l'illa son portadores d'algun cognom xueta.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia i altres denominacions
La paraula procedeix, probablement, de juetó, diminutiu de jueu que donà xuetó. Aquesta expressió és encara habitual a Ciutat. Altres autors consideren que podria procedir de la paraula xulla (pronunciat xuia o xua i que significa cansalada i, per extensió, carn de porc) i, segons creença popular, faria referència a que els xuetes s’exhibirien menjant aquesta carn per acreditar la desafectació a la religió jueva, però sembla més raonable vincular aquesta interpretació amb la tendència, present en diverses cultures, d'usar noms ofensius relacionats amb el porc per designar als jueus i als conversos, tot i això la primera opció sembla preferible, sense que es pugui descartar que la paraula "xuia" sigui la responsable de la substitució de la j de juetó per la x de xuetó i de que, així mateix, s’haguí imposat xueta sobre xuetó per la major semblança fonètica amb xuia.
També se'ls ha anomenat "del Segell" en referència al carrer del mateix nom on n'hi havia una gran concentració o "del carrer", possiblement per retorn del castellà "de la calle", una simple translació per aproximació fonètica de "del call", feta probablement per funcionaris de la inquisició d'origen castellà, i que faria referència a l'antic barri jueu de la Ciutat de Mallorca; modernament s'ha volgut relacionar amb el carrer de l'Argenteria, carrer xueta per excel.lència que articularia el barri a l'entorn de l’església de Santa Eulàlia, i que fa referència a un dels oficis xuetes més característics, on, fins fa poc, s'hi concentraven la majoria dels de Palma. En alguns documents oficials de segles passats, s'ha fet servir les expressions "de gènere hebreorum" o "d'estirp hebrea".
Els xuetes, conscients de la intenció originàriament ofensiva del terme, han preferit referir-se a si mateixos amb els noms més neutres de del Segell, del carrer o, més habitualment, amb noltros o es nostros oposat a es altres.
[edita] Els quinze cognoms
Els 15 llinatges xuetes són: Aguiló, Bonnin, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls, si bé Picó i Segura no es troben entre els dels condemnats, tampoc Valentí, que fou originàriament el malnom d'una família que, aleshores, es deia Fortesa i, per contra, Galiana, Moyà i Sureda figuren entre els dels penitenciats sense que ara siguin considerats xuetes. Tampoc ho són alguns llinatges d'aquests cognoms per tenir un origen distint.
En tot cas la comunitat conversa de la que deriven, eren les restes que havien persistit en una certa articulació comunitària a l'entorn d'alguns carrers, d'organitzacions gremials i mercantils i, sobre tot, en un complex sistema d'aliances familiars, atès que els registres de la Inquisició de finals del s. XV i principis del XVI documenten més de 200 cognoms entre els condemnats per judaitzar a Mallorca.
Curiosament, a Mallorca existeixen cognoms de procedencia clarament jueva (Abraham, Daviu, Duran, Jordà, Maimó, Salom, Vidal i d'altres) que no són considerats, ni tant sols remotament, d'origen jueu.
[edita] Els antecedents històrics
[edita] Els conversos (1391-1488)
L'assalt als calls de 1391, les predicacions del Sant Vicenç Ferrer el 1413 i la conversió de tota la comunitat jueva de Mallorca el 1435 foren els tres episodis que donaren lloc al fenomen social dels conversos, que, a diferència de les conversions individuals precedents, no es basaven en el convenciment religiós sinó que ho feien en la necessitat de superar una situació de perill col.lectiu.
A causa d'això, una bona part dels neòfits continuà amb les seves practiques comunitàries i religioses tradicionals. Es constituí la "Confraria de Sant Miquel" o dels Conversos com instrument que substituïa, en bona part, l'antiga Aljama, resolent les necessitats del grup en molts d'àmbits: assistència a les necessitats, justícia interna, vincles matrimonials... i, naturalment, cohesió religiosa. Aquests conversos, fins el darrer terç del segle XV pogueren desenvolupar les seves activitats, en part clandestines, sense patir una excessiva pressió externa, ni institucional ni social, com ho acrediten la poca activitat de la Inquisició papal i l’absència general de normativa gremial de segregació en raó de l'origen jueu. Això, probablement, els permeté mantenir el gruix del grup de conversos relativament intacte.
[edita] Els inicis de la Inquisició espanyola, (1488-1536)
El 1488, quan encara vivien un bon nombre dels darrers conversos de 1435, arriben a Mallorca els primers inquisidors del nou tribunal implantat pels Reis Catòlics -que estaven assetjant de crear una nació sobre la base de la uniformització religiosa-. Com a tota la Corona d'Aragó la seva creació anà acompanyada de queixes i mostres de rebuig general, que de poc serviren. El seu objectiu central era la repressió del criptojudaisme i començaren per aplicar els Edictes de Gràcia, procediment d'autoinculpació per heretgia que permetia evitar condemnes severes.
Pels Edictes de Gràcia 783 mallorquins reconegueren pràctiques judaiques i la Inquisició obtingué els noms de la major part dels judaitzants mallorquins, sobre els que, juntament amb les seves famílies i els seus cercles més pròxims, exerciria una durissima activitat punitiva. Posteriorment i fins a 1536 foren reconciliats 221 criptojueus i es relaxà a 530, d'aquests 82 foren efectivament ajusticiats i cremats i la major part de la resta, 448, que varen ser cremats en estàtua, aconseguiren fugir. Molts d'aquests penitenciats foren condemnats en més d'una ocasió, però les xifres dels Edictes de Gracia, ens indicarien el nombre mínim de la població conversa de Mallorca. Per una altre banda les dades fiscals de la Ciutat de Mallorca de finals del XV i principis del XVI indiquen que els posseïdors d'un llinatge, que desprès esdevindria, xueta eren a l'entorn d'un centenar de famílies.
[edita] La nova clandestinitat (1536-1673)
Després d'aquesta etapa, la Inquisició mallorquina deixa d'actuar contra els judaitzants, tot i tenir indicis de pràctiques prohibides, per diverses causes, entre les que es poden citar la participació de l'estructura inquisitorial en les bandositats interiors, la preocupació per la conversió a l'Islam de captius retornats, el control de la moralitat del clergat i l'aparició del protestantisme, però sens dubte també l'adopció d'estratègies de protecció més eficaces per part dels criptojueus -els processos inquisitorials posteriors ens informen que la transmissió de les pràctiques religioses es feien en l'àmbit familiar quan el jove arribava a l'adolescència i, molt sovint en el cas de les dones, quan es sabia qui seria el seu espòs i la seva opció religiosa-.
En tot cas aquesta època es caracteritza per la reducció del grup per emigració i l’adhesió incondicional al catolicisme de la major part dels que quedaren, un petit grup perseverà, essencialment els que desprès serien coneguts amb el nom de xuetes, a les seves pràctiques clandestines, els quals a més desenvoluparen estratègies socials, familiars i econòmiques de cohesió interna.
A partir de 1640 els descendents de conversos inicien una carrera meteòrica d'ascens econòmic i d'influència comercial. Amb anterioritat i amb alguna excepció, havien estat petits menestrals, botiguers de portal i distribuïdors al detall, però a partir d'aquest moment, i per causes poc explicades, comencen a destacar, alguns d'ells, en l'activitat econòmica: creen companyies mercantils complexes, participen del comerç exterior arribant a controlar, a les vespres dels processos inquisitorials, el 36% del total, dominen el mercat assegurador i la distribució minorista de productes d'importació. Per una altre banda, les empreses i companyies son participades, habitualment, només per conversos i destinen part dels seus beneficis a obres de caritat en el si de la comunitat.
A causa de la intensa activitat econòmica exterior es reprenen els contactes amb les comunitats jueves internacionals, especialment de Liorna, Roma, Marsella i Amsterdam, mitjançant les quals els conversos tenen accés a literatura judaica. Es sap que Rafel Valls, als. el Rabí, líder religiós dels conversos mallorquins, va viatjar a Alexandria i Esmirna en l’època del fals messies Sabetai Zeví, tot i desconèixer si en va tenir cap contacte.
Probablement en aquesta època es configura un sistema d'estratificació social interna, hi ha qui afirma que es un residu de l'època jueva, que distingiria una mena de aristocràcia, denominada "orella alta", de la resta del grup, "orella baixa" i altres distincions, basades en els cognoms, que tenen gran influència en la pràctica endogàmica de l'època.
[edita] La gènesi xueta
[edita] La segona persecució (1673-1695)
Les causes per les quals la inquisició tornà a actuar contra els judaitzants mallorquins després de més de 130 anys d'inactivitat i en una època en que la inquisició ja estava en decadència no son prou clares: un excés de confiança per part dels conversos, la preocupació de sectors econòmics decadents davant l'ascens i dinamisme comercial dels conversos, un rebrot del cel religiós i el judici contra Alonso López podrien estar entre els factors que hi influïren.
[edita] Els precedents
El Juliol de 1672 un comerciant informava a la inquisició que els jueus de Liorna li havien demanat referències sobre els jueus de Mallorca anomenats "Forteses, Aguilons, Tarongins, Cortesos, Picons"
El 1673 un vaixell amb un grup de jueus que fugien d'Orà i amb destí a Liorna, va fer escala a Ciutat, la Inquisició examinà els passatgers per esbrinar si eren vertaders jueus o conversos, i detingueren a un jove d'uns 17 anys que nomia Alonso López, el qual havia nascut cristià a Madrid, però que de nin fugí a berberia amb els seus pares conversos. Alonso es negà a qualsevol penediment i finalment fou cremat viu el 1675. La seva execució provocà una gran commoció entre els judaitzants, alhora que fou objecte de gran admiració per la seva persistència i coratge.
El mateix any de la detenció de López unes criades de conversos posaren en coneixement del seu confessor el coneixement que tenia de les cerimònies jueves que practicaven els seus amos, als quals havien espiat.
El 1674 el fiscal del tribunal mallorquí enviava un informe a la Suprema Inquisició en que acusava als conversos mallorquins de trenta-tres càrrecs, entre els que hi havia la negativa a casar-se amb "cristians de natura" i rebuig social dels que ho feien, practicar el secretisme, posar noms de l'Antic Testament als fills, identificació de la tribu d'origen i concertació de matrimonis en funció d'aquest factor, evitar en el domicili la iconografia del Nou testament i disposar-ne de l'Antic, menyspreu i insults als cristians, treballar en professions relacionades amb pesos i mesures per enganyar els cristians, ocupar càrrecs dins l’església per després burlar-se’n amb impunitat, aplicació d'un sistema legal propi, col.lectes pels seus pobres, finançar una sinagoga a Roma on hi tenien un representant, reunions clandestines, practiques dietètiques jueves incloses les del sacrifici d'animals, observancia del Sàbat, evitació dels serveis religiosos en el moment de la mort...
[edita] La conspiració
El 1677, amb quatre anys de retard, la Suprema Inquisició ordenà a la mallorquina actuar sobre el cas de la confessió de les criades. En les mateixes dates els judaitzants es reunien en un hort de Ciutat on celebraven "el dia del perdó". Es procedí a la detenció d'un dels líders de la comunitat criptojueva de Mallorca, Pere Onofre Cortès, als. Moixina, amo de una de les criades i propietari de l'hort, juntament amb cinc persones més. A partir d'aquí es procedeix a detenir, en el lapse d'un any, a 237 persones.
Els acusats pogueren acordar, ajudats per funcionaris corruptes, les seves confessions, donant una informació limitada i denunciant al mínim de correligionaris possible. Tots els acusats sol.licitaren el retorn a l’església i, per tant, foren reconciliats.
Una part de la pena consistí en la confiscació de tots els bens dels condemnats, que varen ser valorats en dos milions de lliures mallorquines les quals, per les normes inquisitorials s'havia d'ingressar en moneda circulant. Es tractava d'una quantitat exorbitant per l’època i, segons una protesta del Gran i General Consell, no n'hi havia tanta en tota l'illa. En realitat els bens devien tenir un valor superior, per les informacions relatives a apropiacions irregulars i adjudicacions sense subhasta i per davall del seu valor de mercat.
Finalment a la primavera de 1679 es celebraren cinc Actes de Fe, el primer dels quals anà precedit per l'enderrocament de l'hort on es reunien els conversos i que fou sembrat de sal, en ells es pronuncià sentència condemnatòria contra 221 conversos, davant una multitud que els va seguir. Després els que tenien condemna de presó, entre sis mesos i tres anys de privació de llibertat, foren portats a complir la pena a les noves presons que havia edificat la Inquisició amb els bens confiscats.
[edita] La cremadissa
Complides les penes de presó, gran part dels que persisteixen en la fe jueva, evidenciades les seves pràctiques clandestines, amoïnats per la vigilància inquisitorial i vexats per una societat que els considerava responsables de la crisi econòmica que provocaren les confiscacions, decideixen fugir de l'illa en petits grups de manera escalonada, uns quants se'n sortiren.
Enmig d'aquest procés un fet anecdòtic provocà una nova onada inquisitorial. Rafel Cortès, als. Cap loco, s'havia casat en segones núpcies amb una dona de cognom convers, Miró, però de religió catòlica. Els seus familiars no el felicitaren per les noces i l'acusaven de "malmesclat", per despit va denunciar alguns dels seus correligionaris davant la Inquisició per mantenir la fe prohibida. Sospitant que hi havia hagut una delació general s'acordà una fuga massiva. El 7 de març de 1688 un gran grup de conversos s'embarcà clandestinament en un vaixell anglès, però un sobtat temporal n’impedí la sortida i de matinada tornaren a llurs cases. La Inquisició en va ser advertida i tots foren detinguts.
Els processos es perllongaren per tres anys, amb un estricte règim d’aïllament que evità qualsevol entesa que, juntament amb una percepció de derrota religiosa per la impossibilitat d'escapar, va debilitar la cohesió del grup. L'any 1691 la Inquisició en diversos actes de fe va condemnar setanta-quatre persones, d'aquests 56 foren relaxades, 37 efectivament ajusticiades i 3, Rafel Valls, Caterina Taronjí i Rafel Benet Taronjí foren cremats vius.
[edita] Els darrers processos
Encara no s'havia tancat el capítol processal, la inquisició inicià i, finalment suspengué, uns quants procediment contra persones denunciades pels acusats dels actes de fe de 1691, la majoria difunts, únicament es realitzà un acte de fe el 1695 contra 11 difunts i una dona viva que fou reconciliada. També al segle XVIII la inquisició va dur a terme dos processos individuals: el 1718 Rafel Pinya, s'autoinculpà espontàniament i fou reconciliat, el 1720 Gabriel Cortès, als. Morrofés fugitiu a Alexandria i convertit formalment al judaisme, fou relaxat i cremat en estàtua, essent el darrer condemnat a mort per l'inquisició mallorquina. No hi ha dubte que aquests darrers son casos anecdòtics, amb els processos de 1691 s'acabà la comunitat criptojueva de Mallorca, l'efecte de l'escapçament dels líders, la devastació de les cremadisses i la por generalitzada va fer impossible el sosteniment de la fe ancestral. A partir d'aquells fets podem començar a parlar, amb propietat, dels xuetes.
Les condemnes dictades per la Inquisició comportaven altres penes que havien de mantenir-se durant almenys dues generacions: els familiars directes dels condemnats, així com els seus fill i néts, no podien ocupar càrrecs públics, fer-se ordenar sacerdots, casar-se amb persones que no fossin xuetes, portar joies o muntar a cavall. Aquestes dues últimes penes no sembla que es duguessin a terme, però les altres van seguir vigents per la força del costum, més enllà de les dues generacions estipulades, fins a mitjans del segle XX.
[edita] La propaganda antixueta
[edita] La Fe Triunfante
El mateix any dels actes de fe de 1691, Francesc Garau, jesuïta, teòleg i actiu participant en els processos inquisitorials, publicà "la Fee Triunfante en quatro autos celebrados en Mallorca por el Santo Oficio de la Inquisición en que an salido ochenta i ocho reos, i de treinta, i siete relaiados solo uvo tres pertinaces", deixant de banda la seva importància com a font documental i històrica, la intenció del llibre era perpetuar el record i la infàmia dels conversos i contribuí notablement a donar bases ideològiques a la segregació dels xuetes i a perpetuar-la, fou reeditat el 1755, usat en l'argumentari que es feu servir en les lluites per la igualtat i serví de base al libel "Sinagoga Balear o Historia de los judios mallorquines", al segle XX se n'han fet abundants reedicions tot i que amb intenció contraria a la del seu autor, atès que alguns fragments escandalitzen per la seva cruesa i manca de la més elemental sensibilitat.
[edita] Les gramalletes
La gramalleta era un hàbit penitencial amb el que eren obligats a vestir els condemnats per la Inquisició, també denominats "sambenets", les seves característiques decoratives informaven dels delictes comesos i de la pena imposada. Una vegada finalitzats els actes de fe es pintava un quadre amb el condemnat portant la gramalleta i indicant el nom del seu posseïdor, en el cas de Mallorca, al claustre de St. Domingo on era exhibit públicament per perpetuar el record exemplificador de la sentència.
Per mor del seu deteriorament, la Suprema Inquisició ordenà diverses vegades la seva renovació, qüestió que resultava conflictiva per la presència d'un gran nombre de llinatges, alguns dels quals coincidien amb alguns de la noblesa, finalment el 1755 es complí l'ordre, segurament perquè només ordenava la renovació dels posteriors a 1645 i per tant els llinatges implicats, per practiques judaiques, es limitava als estrictament xuetes. El mateix any 1755, en que també fou reeditada "La Fe Triunfante", es publicà la "Relación de los sanbenitos que se han puesto, y renovado este año de 1755, en el Claustro del Real Convento de Santo Domingo, de esta Ciudad de Palma, por el Santo Oficio de la Inquisición del Reyno de Mallorca, de reos relaxados, y reconciliados publicamente por el mismo tribunal desde el año de 1645", per insistir en la necessitat de no oblidar. Malgrat l'oposició activa fins a 1820, en que un grup d'ells assaltà Sant Domingo i els cremà, restaren exposats.
[edita] La comunitat xueta
L'actitud de la Inquisició, que en un principi volia forçar la desaparició dels jueus mitjançant la seva integració forçosa a la comunitat cristiana, va aconseguir el contrari: va perpetuar la memòria de les famílies que havien perdut algun familiar i va crear una comunitat que, encara que no fos criptojueva, s'ha vist obligada a mantenir la consciència dels seus orígens fins avui en dia. En canvi, els descendents dels altres criptojueus que hi havia a l'illa i dels no en va quedar constància popular, amb el temps van perdre tota la noció dels seus orígens.
Però ben aviat els xuetes recuperaren el protagonisme econòmic que havien tengut abans dels processos inquisitorials, però despresos dels vincles religiosos i escalivats de la requisa econòmica, cercaren aliances comercials protectores amb la noblesa i el clergat, fins i tot amb funcionaris de la Inquisició. Aquesta nova empenta econòmica, i les aliances polítiques establertes, els permeté de lluitar activament per la igualtat de drets, segons les circumstancies de l'entorn.
[edita] La Guerra de Successió (1705-1715)
Com en la resta de la societat illenca, entre els xuetes hi hagué austriacistes i borbònics, però per una part d'ells la dinastia francesa era percebuda com un element de modernització en matèria religiosa i social, doncs a França no era possible una actitud de repressió i discriminació semblant a la que s'havia patit al llarg de la dinastia dels Austries i especialment, pel que fa a Mallorca, del darrer Carles.
Per això un nucli de xuetes, comandat per Gaspar Pinya, importador i negociant de robes i proveïdor de la noblesa botifler, participà de manera ben activa en favor de la causa de Felip. De fet, el 1711 descoberta una conspiració finançada per ell, va patir presó i embargament dels seus bens tot i que en finalitzar el conflicte, juntament amb algun altre, fou recompensat amb drets propis de la petita noblesa, que no afectaren a la resta de la comunitat.
[edita] La reedició de la Fe Trriunfante 1755
El sastre Rafel Cortes, Tomàs Forteza i Jeroni Cortès, geperut, entre d'altres, intentaren evitar la reedició de la Fe triunfante, el 1755, mitjançant una protesta a l'Audiència de Mallorca, que acordà de paralitzar-ne la distribució, finalment la intervenció de l'Inquisidor, permeté de reprendre'n la seva venda.
[edita] Els diputats del Carrer (1773-1788)
El 1773 els xuetes designaren un grup de sis diputats, coneguts popularment amb el nom de "perruques" per la luxós guarniment que portaven en les seves gestions, perquè s'adreçassin al Rei Carles III reclamant la plena igualtat social i jurídica amb la resta de mallorquins. Des de la Cort s'acordà realitzar consultes a les institucions mallorquines, les quals s'oposaren de manera frontal i bel.ligerant a les pretensions dels descendents dels conversos. Tot plegat va portar a un procés llarg i costos, en el qual les parts posaren sobre la taula els seus arguments de manera apassionada. Els documents que en donen fe son una prova de fins a quin punt la discriminació era un fet amb profundes arrels ideològiques i de la perseverança dels xuetes en les seves exigències d’igualtat.
A l'octubre de 1782 el fiscal de la Reial Audiència de Mallorca, tot i saber que el resultat de les deliberacions havia estat favorable als xuetes, elevà un memorial, acompanyat d'argumentacions d'alt contingut racista, en el que es proposava la suspensió de l'acord i el desterrament dels xuetes a Menorca i a Cabrera, on serien confinats amb fortes restriccions de la seva llibertat.
Finalment el Rei s'inclina tímidament en favor dels xuetes i el 29 de novembre de 1782 es signà la Reial Cèdula que decretava la llibertat de moviments i residència, l'eliminació de qualsevol element arquitectònic distintiu del barri del Segell, i la prohibició d'insults, maltractes i l’ús expressions denigrants. També, però de manera reservada, el monarca es mostrava favorable a establir la plena llibertat professional i la participació dels xuetes a la marina i a l'exercit, però dona instruccions que aquestes disposicions no es facin efectives fins que, passat un temps, es calmassin els ànims.
Encara no havia passat mig any i els diputats tornen a insistir, demanant l’accés a qualsevol ocupació, informant que els insults i la discriminació no havien cessat i protestant de l'exhibició dels sambenets a St. Domingo. El Rei designà una junta per estudiar el problema, la qual proposà: la retirada dels sambenets, la prohibició de la Fe Triunfante, la dispersió en el conjunt de la ciutat, si és necessari per força, dels xuetes, l'eliminació de qualsevol mecanisme formal d'ajuda mútua entre ells, l’accés sense restriccions a qualsevol grau eclesiàstic, universitari i militar, l'abolició dels gremis i la supressió dels estatuts de neteja de sang, i si això no fos possible limitar-los a 100 anys, aquestes dues propostes les amplien per a tot el reialme.
De nou s'obre un període de consultes i un nou procés, que generà a l'octubre de 1785 una segona Reial Cèdula, que ni de molt s'acosta a la proposta de la junta, la qual es limita a declarar-los aptes per l'exercit i la funció pública.
Finalment el 1788 una darrera disposició estableix la plena igualtat en l'exercici de qualsevol ofici, però encara ni una paraula sobre els graus universitaris ni els eclesiàstics. També aquest any des de la Cort i la Inquisició general es feren gestions per retirar els sambenets del claustre, però sense gaire èxit.
Probablement l'efecte més palpable de les Reials Cèdules fou la lenta desarticulació del "carrer". Es crearen petits nuclis xuetes a la majoria de pobles i, tímidament, alguns s'establiren a altres carrers i parròquies. Per la resta, es mantengueren les actituds de discriminació social, l'endogàmia matrimonial i la pràctica dels oficis tradicionals, però sobretot la segregació fou oberta i declarada en el mon de l'educació i de la religió, bastions no tocats per la normativa carolina.
[edita] El final de l'àntic règim (1812-1868)
Mallorca no va ser ocupada durant la invasió napoleònica encara que, a diferència de Cadis de predomini liberal, s'hi establiren principalment els refugiats de caràcter religiós i d'ideologia més intransigent i favorable a l'antic règim, és en aquest context que el 1808 els soldats mobilitzats per anar al front, acusen als xuetes de ser-ne els responsables i assalten l'argenteria. El 1812, la constitució de Cadis suprimeix la inquisició i estableix la plena, i tan anhelada, igualtat civil, cosa que feu que els xuetes més actius s’adherissin a la causa liberal, el 1820 novament dissolta la inquisició, un grup de xuetes l'assaltà i en cremà els arxius i les gramalletes. Al seu torn en abolir la Constitució el 1823 es torna assaltar l'argenteria i a saquejar els comerços. Aquests episodis foren freqüents a l'època, també a la part forana i es documenten aldarulls a Pollença, Sóller, Inca..., significatiu fou l'episodi del capellà Mosca, que desprès d'haver aconseguit un púlpit on predicar a St. Felip Neri, l’església fou assaltada i la trona purificada en un fogueró. Es convenient tenir present que des del s. XIV no hi havia hagut assalts d'aquestes característiques a Mallorca.
El 1857 es publicà "La sinagoga balear o historia de los judios de Mallorca", signada amb el pseudònim de Juan de la Puerta Vizcaino, que en bona part reprodueix "la Fe triunfante" i que un any més tard seria replicada amb l'obra "Un milagro y una mentira. Vindicación de los mallorquines cristianos de estirpe hebrea"
Encara que la dualitat ideològica a la comunitat xueta es rastreja des d'abans dels processos inquisitorials, és en aquest context d’alternances virulentes, que es posa de manifest; un grup, segurament minoritari però influent, declaradament liberal, més tard republicà, bel.ligerant políticament en favor de la liquidació de qualsevol rastre de discriminació i moderadament anticlerical, i un altre, potser majoritari però quasi imperceptible en el rastre històric, partidari del passar desapercebut, fervorosament religiós, ideològicament conservador. Ambdues estratègies pretenien el mateix, la desaparició del problema xueta, uns evidenciant l'evidència de la injustícia i els altres mimetitzant-se en la societat circumdant.
[edita] De la primera a la segona República (1869-1936)
Josep Tarongí protagonitzà la major polèmica sobre la qüestió xueta del segle XIX, capellà que va cursar estudis amb dificultats, que s'hagué d'ordenar, llicenciar i obtenir una canongia fora de Mallorca per mor del seu origen, vas ser privat de predicar a l’església de St. Miquel el 1876, fet pel qual inicià una polèmica amb el rector Miquel Maura, germà del polític Antoni, de la que participaren molts altres actors i que tengué una gran transcendència a dins i a fora de l'illa.
Entre gener i l'octubre de 1923, l'urbanista i polític, d'origen xueta Guillem Forteza Pinya fou batlle de Palma.
El breu període de la República també va tenir la seva importància degut al laïcisme oficial i al fet que bona part dels xuetes simpatitzessin amb el nou model d'Estat, de la mateixa manera que anteriorment ho havien fer amb les idees il·lustrades i lliberals. És durant l'època republicana quan un sacerdot xueta oficia per primera vegada el sermó a la catedral de Palma, fet que va tenir una gran importància simbòlica.
[edita] Des de la Guerra Civil fins avui (1936-200?)
Acabat el període republicà, també molts xuetes donaren suport a la rebel.lió militar, tot i que sembla ser que a principis dels anys 40, a instància del govern de l'Alemanya nazi, es va valorar la possibilitat de deportar els xuetes a camps de concentració, s'atribueix al Bisbe Campins el falsejament de les dades per inflar els cens fins a una quantitat inassumible. En tot cas es tracta d'un episodi obscur i sense documentar.
El prejudici antixueta va començar a disminuir amb l'obertura de l'illa al turisme en les primeres dècades del segle XX, així com amb el desenvolupament econòmic que s'havia anat produint des de finals del segle anterior. La presència i en molts casos la instal.lació definitiva a l'illa de externs (espanyols o estrangers) per als quals la condició de xueta no significa res, marca el punt d'inflexió definitiu en la història d'aquesta comunitat.
Encara però el 1966 la publicació del llibre "Els descendents dels Jueus Conversos de Mallorca", de Miquel Forteza Pinya, germà del batlle Guillem, en el que es publicaven les troballes de Baruch Braunstein a l'Archivo Històrico Nacional de Madrid, publicades als USA als anys 30, sobre arxius inquisitorials que demostraven que a Mallorca les condemnes per judaitzant havien afectat a més de 200 cognoms mallorquins, va provocar la darrera gran polèmica popular sobre la qüestió xueta.
El contacte amb el judaisme i la llibertat de culte privat establerta per les lleis de l'Estat franquista van propiciar en els anys 60 certs moviments d’aproximació vers al judaisme que no s’han concretat mes enllà del cas de Nicolau Aguiló que el 1977 emigrà a Israel i retornà al judaisme amb el nom Nissan ben-Avraham, obtenint posteriorment el títol de Rabí. En tot cas el judaisme i els xuetes han tengut i tenen una relació de certa tensió pel fet de tractar-se de jueus de tradició cristiana, fet no contemplat per les autoritats polítiques i religioses d’Israel, que semblen donar més importància al fet de ser de “tradició cristiana”, mentre els xuetes saben que el seu patiment només s’explica pel fet de ser “jueus”. Potser aquesta dualitat explica l’existència d'un culte sincrètic judeocristià anomenat cristianisme xueta predicat per Cayetano Martí Valls.
Un fet important amb l’adveniment de la democràcia fou l’elecció el 1979 de Ramon Aguiló, alcalde socialista de Palma fins el 1991, i xueta, la seva elecció per votació popular és pot considerar la principal evidencia del declivi de la discriminació, ratificada per alguna altre cas com és el de Francesc Aguiló, batlle nacionalista d’esquerres de Campanet.
S’ha de dir que això no implica l’eliminació completa de conductes de rebuig als xuetes, com indica una enquesta realitzada per la Universitat de les Illes Balears el 2001, en que un 30% dels mallorquins afirma que no es casaria mai amb un xueta, mentre que un 5% declara que no desitja ni tenir amics xuetes, xifres que, tot i ser elevades queden matisades per la major edat dels que es posicionen en favor de la discriminació.
En els darrers anys s’ha creat l’associació Llegat Jueu, el grup de genealogia Memòria del Carrer, la revista Segell i la Ciutat de Palma s’ha integrat en la Xarxa de Juderies, tot plegat implica començar a passar d’una actitut d’ocultació a l’expressió d’una realitat plural que es manifesta amb naturalitat.