Ucbaldo
De Viquipèdia
L'Ucbaldo (840-930) fou un monjo del monestir de Sant Amand, de Tournay reconegut com a teòric musical.
Ucbaldo proposà traçar línies per a fer més entenedora l'escriptura musical. Modificà el sistema de notació grega, basat en lletres -el coneixement del qual el debem al filòsof i estadista romà Boeci (524)-, tot reduint els vora de 300 signes diferents a uns 15 segons un criteri d'utilitat. A De Institutione Harmonica, Hucbaldo va escriure la paraula “Haleluia” amb signes convencionals, tot i que vagues, per damunt de cada síl·laba. Seguidament, afegí la seva notació de lletres i establí l'altura de cada so, encara que conservant els símbols convencionals (anomenats pneuma), que reuneixen certes característiques expressives del cant. Així doncs, el sistema d'Ucbaldo es nodrí de l'antic i del nou, i servia al cantor per a trobar l'exactitud del to i una gamma variada d'efectes expressius. També li ensenyava els rudiments de l'harmonia, o consonància, definint-la com “dues notes, de diferent altura, que sonen juntes”. Posteriorment aportà una definició més explícita: “La consonància és la mescla calculada i harmoniosa de dues notes, que es produeix sols quan aquestes dues notes, ocasionades per fonts diferents, es combinen en una sola unitat musical, com, p.e., quan canten junts un nen i un home la qual cosa, usualment, s'anomena organizatio”. A aquesta consonància l'anomenà organum.
Als seus llibres, Ucbaldo introduí dues línies que marquen una distància d'una quinta (cinc tons): una era la nota fa, l'altra la nota do. Per a fer-ho més clar, Ucbaldo les hi atribuí diferents colors: vermell i groc.
No s'ha conservat cap polifonia d'Ucbaldo, encara que se'l reconeixia com a excel·lent músic, tal i com queda provat al seu trop Gloria Quem vere pia laus, i als seus tres oficis per a Sant Andreu, Sant Teodoric i Sant Pere. Cal recordar que als compositors de l'Alta Edat Mitjana no els estava permès d'escriure contrapunt per a cap dels cants plans de la missa.