Període hel·lenístic

De Viquipèdia

Estàtua de l'art hel·lenístic tardà d'un guerrer gal, on s'hi pot apreciar trets característics com el dinamisme de la postura i les formes musculars ressaltades.
Ampliar
Estàtua de l'art hel·lenístic tardà d'un guerrer gal, on s'hi pot apreciar trets característics com el dinamisme de la postura i les formes musculars ressaltades.

El període hel·lenístic o època hel·lenística (dels segles IV al I aC), llevat dels seus personatges importants com ara Alexandre Magne i Cleopatra, és relativament desconegut. Sovint és considerat un període de transició, potser fins i tot de declivi o de decadència, entre la resplendor del període clàssic de Grècia i el poder de l'Imperi Romà que el succeiria. A més de l'esplendor de les ciutats, com ara Alexandria, Antioquia i Pèrgam, la importància de l'intercanvi comercial, el mestissatge de cultures, el paper dominant de la llengua grega i la seva difusió, van modificar profundament l'Orient Pròxim, que després seria part de l'Imperi Romà.

El període hel·lenístic ha estat definit pels historiadors del segle XIX (el terme "hel·lenístic" va ser utilitzat per primera vegada per l'historiador alemany Johan Gustav Droysen en el seu llibre "Geschichte des Hellenismus"), a partir d'un criteri lingüístic i cultural, a saber, el creixement espectacular de les regions de parla grega (ἑλληνίζειν / hellênízein) i de l'expansió de la cultura hel·lenística a diverses parts del món. Aquest va ser un retrobament de les civilitzacions antigues orientals i gregues que sovint s'inclou en allò que els historiadors han anomenat l'"imperi greco-romà". Els límits cronològics del període hel·lenístic són, doncs, convencionals i polítics: comencen amb la conquesta d'Alexandre Magne i acaben amb el suïcidi de l'últim gran sobirà hel·lenístic, la reina d'Egipte, Cleopatra VII, amb el qual comença la dominació romana.

Les recerques arqueològiques i històriques recents han propiciat una revaloració d'aquest període i especialment dos aspectes característics de l'època: l'existència i el pes dels grans regnes encapçalats per les dinasties d'origen grec o macedoni (lagides, selèucides, antigònides, atàlides, etc.) i també el paper determinant de les centenes de ciutats la importància de les quals, contràriament a la idea estesa per molt temps, no va declinar.

Taula de continguts

[edita] L'evolució política del món hel·lenístic

Món hel·lenístic després de la mort d'Alexandre Magne
Ampliar
Món hel·lenístic després de la mort d'Alexandre Magne

[edita] Conquestes l'Alexandre Magne

Rei de Macedònia als 20 anys, senyor de Grècia dos anys després, Alexandre Magne emprèn, durant el seu breu regnat — 13 anys a penes, entre el 336 i el 323 aC — la conquesta més espectacular i la més ràpida de l'antiguitat. Un regne, després de tot, de grandària mitjana, associat a algunes ciutats gregues, va acabar amb l'imperi més gran d'aleshores, l'Imperi Persa de Darios III. El sobirà aquemènida és derrotat en quatre anys (334-330 aC) i tres batalles, de Granic, d'Issos i de Gaugàmela. Els tres anys següents, fins al 327, van ser dedicats a la lenta i difícil conquesta de les satrapies de l'Àsia central; i després, el 325 va assegurar la dominació macedònia sobre el nord-est de l'Índia. És aquí que Alexandre, sota la pressió de les seves tropes esgotades, ha de renunciar a perseguir la seva epopeia i retornar a allò que s'havia convertit en el cor del seu imperi, la Mesopotàmia.

Per tal d'assegurar a llarg termini el seu poder, va intentar d'associar la classe dirigent de l'antic imperi aquemènida a l'estructura administrativa del seu regne. Va intentar també de crear una monarquia assumint alhora l'herència macedònia i grega per una banda i l'herència persa per l'altra, i d'una manera més general, asiàtica. La brutal mort del rei, probablement d'una malaltia, a l'edat de 33 anys, va acabar amb la seva intenció original, però seria discutida vivament per l'entorn macedoni del sobirà.

[edita] El període dels diàdocs

Bust de Ptolemeu I, un dels diàdocs
Ampliar
Bust de Ptolemeu I, un dels diàdocs

Alexandre Magne no va deixar cap successor real amb la capacitat de regnar i sobretot d'imposar-se sobre els diàdocs, els oficials de totes les campanyes del sobirà, els quals es van destrossar els uns els altres en 40 anys. Les guerres, que lliurarien Pèrdicas, Ptolemeu, Cassandre, Lisímac, Antígon i Seleuc, per citar només als més importants, fins al 281 aC, van fer desaparèixer tota la parentela d'Alexandre i van trencar l'imperi. No obstant, Antígon I Monaftalmos gairebé va aconseguir reconstruir l'imperi, però, una coalició dels seus rivals, el va portar a la batalla d'Ipsos el 301 aC.

Grècia, Macedònia i l'Àsia Menor van ser profundament transformades per les incessants campanyes militars entre els diàdocs, mentre que la part oriental de l'imperi es va emancipar ràpidament de llur tutela amb la creació dels regnes greco-bactrians. Poc els importa a aquest generals quina part de l'imperi governarien, l'essencial era regnar. Així, Demetri Poliorcetes, el fill d'Antígon I Monaftalmos, va dirigir, amb el seu pare, l'Àsia Menor i després de la derrota i la mort d'Antígon, va intentar prendre la Macedònia, i ho va aconseguir, provisionalment abans de fracassar i de terminar la seva vida miserablement. El fill primogènit de Ptolemeu I, Ptolemeu Ceraune, va ser expulsat d'Egipte pel seu pare, i es va refugiar prop del seu cunyat Lisímac a Tràcia i es va ensenyorir del seu regne i després de la Macedònia abans de fer assassinar Seleuc que va marxar contra ell. L'Orient Pròxim seria, així, totalment dominat per les ambicions d'aquests generals, els quals van prendre ràpidament el títol de rei, i de llurs tropes, essencialment constituïdes per mercenaris grecs i macedonis.

El sobirà més lúcid era Ptolemeu I, un dels companys d'infància d'Alexandre, del qual alguns autors creuen que era, potser, un fill bastard de Filip II. Es va ensenyorir ràpidament d'Egipte i es va dedicar a crear-hi un estat durable, renunciant així a les seves ambicions imperials que considerava poc realistes. Això el va convertir, sens dubte, en un dels enterradors de la idea imperial, però, també, un dels fundadors del món hel·lenístic.

[edita] L'equilibri del segle III

Al segle III aC, un precari equilibri s'assoleix entre les tres dinasties que van resultar dels diàdocs. Macedònia és governada pels descendents d'Antígon (antigònides), Egipte pels descendents de Ptolomeu, i l'imperi més vast, però el menys homogeni (que comprenia l'Àsia Menor, Síria i la Mesopotàmia) pels selèucides. Però, la divisió del món hel·lenístic, era major. De fet, als costats de les tres monarquies principals, van existir altres regnes més petits, el paper dels quals no seria, però, menys important. Així és el cas del regne dels atàlides al voltant de Pèrgam, dels regnes del Pont o del Regne de Bitínia, o fins i tot d'aquell que fundaria Hieró a Siracusa, a la Magna Grècia.

Cal afegir a aquestes nombroses monarquies les confederacions de ciutats es van oposar, de vegades amb èxit, a les empreses dels regnes hel·lenístics, especialment la de Macedònia. Dos d'aquests estats federats, la Lliga Aquea i la Lliga Etoliana, van jugar un paper clau fins la conquesta romana. Algunes ciutats van aconseguir preservar totalment llur independència i mantenir relacions d'igual a igual amb els regnes; la ciutat de Rodes n'és un exemple.

[edita] La intervenció romana i la desaparició política del món hel·lenístic

Bust de Cleopatra VII
Ampliar
Bust de Cleopatra VII

A finals del segle III aC, la Magna Grècia, és a dir, l'Itàlia del sud i la Sicília, va caure sota la dominació romana després d'un segle d'enfrontaments, sigui l'enfrontament amb Pirros o en el context de les guerres púniques. Però, no seria sinó al començament del segle II aC que Roma intervindria sobre l'Orient. Al començament, va domar militarment els antigònides i sobretot, Antíoc III, l'última gran figura política d'entre els sobirans hel·lenístics abans de Mitrídates i Cleopatra. Després, per mitjà d'un lent i complex procés que s'estendria gairebé dos segles, amb la complicitat de les ciutats i del regne de Pèrgam, Roma assegurà la dominació completa del Mediterrani oriental. L'última acció de conquesta va ser la lluita que va oposar Octavi amb Marc Antoni, aliat de l'última sobirana d'Egipte, Cleopatra VII, i la seva derrota i suïcidi el 30 aC.

No obstant, aquesta penetració romana sobre l'Orient hel·lenístic no es va aconseguir sense cap resistència, i caldrien tres guerres per abatre el rei del Pont, Mitrídates IV al segle I aC. Cneo Pompei va suprimir el 63 aC el regne selèucida i va reorganitzar l'Orient sota l'ordre romà. El món hel·lenístic va esdevenir, llavors, el camp d'enfrontament i de les ambicions dels diversos generals de la República Romana fins la victòria final d'Octavi August.

Paral·lelament, la influència política dels selèucides es va enfonsar brutalment a l'Àsia central, a Pèrsia i a la Mesopotàmia després del regne d'Antíoc III 223-187 aC). Ell posseïa encara els mitjans necessaris per encapçalar una expedició fins a les fronteres de l'Índia. Sota el regne del seu fill, els selèucides no van aconseguir vèncer l'insurrecció dels macabeus a la Palestina. L'irrupció dels parts va accelerar aquesta descomposició política i a principis del segle I aC, els sobirans selèucides ja no governaven res més que a Síria.

[edita] L'escenari polític: regnes i ciutats

El ràpid declivi final d'aquests regnes obliga a valorar la fragilitat aparent i la naturalesa de les monarquies hel·lenístiques, així com la permanència de l'altra gran estructura política heretada del món grec: la ciutat.

[edita] El regne hel·lenístic: monarquia absoluta

La monarquia hel·lenística era personal. Això vol dir que era el sobirà qui, pel seu mèrit individual, les seves accions (principalment militars) i la seva conducta, podia aspirar al títol de basileus ("rei"). Com a conseqüència, la victòria militar generalment era l'acte que legitimava l'ascensió al tron i que permetia regnar sobre una província o un estat. Els selèucides van utilitzar la presa de Babilònia, per Seleuc I Nicàtor el 312 aC, per a legitimar llur presència a Mesopotàmia, o la seva victòria el 281 aC sobre Lisímac per a justificar llurs reivindicacions sobre les regions dels estrets i sobre Tràcia. Els reis de Bitínia van aprofitar-se, igualment, de la pseudo-victòria el 277 aC de llur ancestre Nicòmedes I (que en realitat els va cedir els territoris i es va aliar amb ells) sobre els gàlates per a afermar llurs pretensions territorials.

Aquesta monarquia personal no tenia cap regla de successió precisa; per tant, es produirien querelles incessants i assassinats nombrosos atès que hi havia diversos hereus, però cap llei fonamental ni text per reglamentar els poders del sobirà. Tot procedia del rei i en particular, de les lleis. Aquest caràcter absolut i personal era, alhora, la força i la feblesa d'aquestes monarquies hel·lenístiques que depenien de la personalitat del sobirà. Seria, conseqüència necessària que, fora de la Macedònia (atès que a aquest país la monarquia era ja una institució antiga), es creessin ideologies per justificar la dominació de les dinasties d'origen macedoni i de la cultura grega sobre pobles completament estrangers a aquesta civilització. La dinastia dels ptolomeus, per tant, es convertirien en els faraons davant els ulls dels egipcis, i van tenir l'habilitat per aliar-se al clergat autòcton per mitjà de donacions extraordinàries.

Però, aquests sobirans van governar també persones d'origen grec i macedoni, davant les quals havien de mostrar l'imatge d'un rei justicier que assegurés la pau i que fos un benefactor. La conseqüència d'aquest fet, iniciat per Alexandre Magne, seria la divinització d'un gran nombre de sobirans, i la creació de cultes de honor presentats pels súbdits, o per les ciutats autònomes o independents a qui rendien llur servei. Això va permetre reforçar la cohesió del regne al voltant de la dinastia.

La fragilitat del poder dels sobirans hel·lenístics va obligar-los a realitzar activitats incessants. Seria, en primer lloc, necessari vèncer militarment llurs adversaris i aquest període va estar constituït per una sèrie de conflictes entre els sobirans o contra els adversaris exteriors: els parts, els romans, etc. Així doncs, els sobirans haurien de viatjar grans distàncies per tal d'instal·lar guarnicions i construir ciutats per administrar llurs estats. Antíocos III va ser sens dubte el que més es desplaçaria, entre Síria, Egipte, Mesopotàmia, Pèrsia, les fronteres de l'Índia, l'Àsia Menor i Grècia abans de morir prop de la ciutat de Suse el 187 aC. Per tal de mantenir els exèrcits i de finançar la construcció d'aquestes ciutats, seria indispensable que els sobirans construïssin administracions i estructures fiscals sòlides. Els regnes hel·lenístics serien estructures gegantesques d'explotació fiscal, i hereus directes de l'imperi aquemènida.

Al voltant d'aquests sobirans gravitava una cort en què el paper dels favorits del monarca esdevindria ràpidament un paper preponderant. Generalment, eren els grecs o els macedonis els que portaven el títol d'amics del rei (philoi). El desig d'Alexandre Magne, d'associar les elits asiàtiques al poder, va ser abandonat, i la dominació política greco-macedònia, en molts aspectes, semblava més una dominació colonial. Per enllaçar-se amb col·laboradors eficaços i fidels, el rei havia d'enriquir-los amb regals. Això, però, no evitava que alguns favorits tinguessin una fidelitat dubtosa i de vegades, sobretot en el cas d'una minoria reial, d'exercir poder real. Els reis tenien, doncs, un poder absolut, però eren sotmesos a múltiples restriccions; havien d'enllaçar-se al seu entorn, vèncer llurs enemics, provar llur naturalesa reial per mitjà de llurs accions i de legitimar llur funció per mitjà d'una divinització de llur persona. A l'època clàssica el model de la monarquia, rebutjat pels filòsofs grecs d'aleshores, era asiàtic; però, a l'època hel·lenística, el model monàrquic era grec.

[edita] Segle d'or de les ciutats

Maqueta de la antiga ciutat de Pèrgam
Ampliar
Maqueta de la antiga ciutat de Pèrgam

En comparació amb el període clàssic de la Grècia, alguns conclouen que hauria un declivi de les ciutats durant el període hel·lenístic. Però, no va ser així. Esparta, Atenes i Tebes són casos aïllats de ciutats imperialistes, però, l'immensa majoria de les ciutats gregues del segle V i IV aC havien de sotmetre's a llur autoritat o a la dels reis aquemènides. Aquesta situació va ser idèntica a l'època hel·lenística, però, el poder imperialista de les ciutats ja no existiria més. Diverses ciutats es van organitzar com a federacions poderoses, sobretot a Grècia, com la Lliga Aquea o la Lliga Etoliana. D'altres van assolir conservar llur independència, com Rodes o Heracles del Pont sobre la mar negra.

En realitat, el nombre de ciutats va augmentar considerablement durant aquest període. Les monarquies hel·lenístiques van fundar nombroses ciutats a llurs territoris, començant per las capitals: Alexandria, Antioquia, Selèucia o fins i tot Pèrgam. Els selèucides van fundar ciutats sobre la plana iraniana, a Mesopotàmia i a Síria; els ptolomeus a Xirpe i a l'Àsia Menor. Es tractava d'una ciutat grega reconstruïda per un monarca o d'una ciutat indígena transformada en vil·la grega. En realitat, poques ciutats són realment fundades ex nihilo (del no res), però, la majoria es van fundar sobre un assentament indígena anterior o prop d'un.

Essencialment aquestes fundacions es remunten al començament de l'època hel·lenística, entre la conquesta d'Alexandre i la meitat del segle III aC; els constructors més importants serien els selèucides. El primer objectiu no era l'hel·lenització, la qual seria una conseqüència del fenomen d'extensió urbana, sinó un objectiu militar i estratègic: instal·lar una guarnició per tal de controlar un territori o una ruta comercial. A Grècia, a més, existia la voluntat de reunir aquestes petites ciutats per tal de constituir una entitat més sòlida. Finalment, hi havia clarament una voluntat política dels sobirans hel·lènics en la fundació de llurs capitals, per tal de marcar amb força llur arrelament als països que governaven. Encara que no eren preponderants, les intencions econòmiques eren presents en la construcció de les ciutats. Llur fundació permetia donar terres als soldats o als colons pobres, i així, explotar una regió per l'avantatge del monarca que rebia impostos més alts.

A les ciutats, el model cívic coneixia una vitalitat ferma. Els reis no fundaven ciutats petites sinó les poleis (polis) d'acord al model clàssic grec. Aquest model es va estendre a totes les comunitats que s'hel·lenitzaven, des de l'Àsia central a la Fenícia. La vida cívica coneguda per una documentació més important que no pas la del període anterior, era rica. Sembla que el règim oligàrquic, amb la pèrdua de la democràcia, segons els criteris de l'època, es va convertir en la norma més estesa en el món hel·lenístic. L'enllaç amb la ciutat, amb la pàtria, era força important i hi ha nombrosos exemples de ciutadans que prenien les armes per defendre llur independència si aquesta era amenaçada.

[edita] Factors d'unitat i diversitat de la civilització hel·lenística

Allò que sorprèn als historiadors és que l'extensió de l'espai en què es parlava o es comprenia el grec, o en què hom adoptava els costums grecs, associat a la divisió política de l'espai hel·lenístic no produiria una evolució cultural divergent per regió. Per contra, l'unitat d'aquesta civilització és remarcable.

[edita] La koiné

Cleopatra VIII representada com a faraona en una estela escrita en grec.
Ampliar
Cleopatra VIII representada com a faraona en una estela escrita en grec.

A l'Àsia, als territoris selèucides, a Egipte, la gran majoria dels habitants eren pagesos oriünds. Aquests pagesos eren lliures però, sota l'administració reial i l'estructura fiscal. En aquest aspecte, els regnes hel·lenístics no diferien gaire dels imperis de l'Orient Pròxim que els precedien, llevat d'una característica: les dinasties que regnaven eren al·lògenes per llur origen, llur estil de vida i sobretot llur llengua. D'aquesta manera, els dirigents grecs es van refusar a aprendre les llengües locals i van imposar-hi el grec com a eina de comunicació en els dominis fiscals, administratius, militars i polítics. Cleopatra VII, que parlava nombroses llengües, sembla haver estat una excepció entre la dinastia dels ptolomeus.

Més revelador del procés d'hel·lenització és l'ús precoç del grec (la koiné, la llengua greca comuna) entre les elits egípcies, d'Àsia Menor i jueves. Aquest fenomen havia, a més, començat des del segle IV aC a l'Àsia Menor, abans fins i tot de la conquesta d'Alexandre Magne. Als regnes perifèrics del món hel·lenístic (Capadòcia, Pont, Commanege, Part), els sobirans assajaven llur hel·lenisme i es comunicaven, almenys amb llurs súbdits hel·lenitzats, en grec. Algunes llengües anatòliques van desaparèixer, almenys dels documents escrits. Així, el grec es va convertir progressivament en la llengua de comunicació política, administrativa, diplomàtica i cultural.

Posteriorment, el grec es va conservar durant un temps, quan la dominació política del món hel·lenístic ja era només un record. Així seria al nord-oest de l'Índia o l'Àsia Central. Al lloc arqueològic d'Ai Khanum a l'Oxus (Amou Daria), a la Bactriana, es van trobar les restes d'una tresoreria reial amb arxius escrits en grec. Un altre exemple revelador seria l'Alexandria d'Aracòsia, on va viure una població cosmopolita i que va caure a finals del segle IV aC sota la dominació de la dinastia Maurya, els primers unificadors de l'Índia. El més famós dels sobirans d'aquesta dinastia, Açoka, va gravar els seus edictes per tot l'imperi. Molts d'aquests van ser trobats a Alexandria d'Aracòsia en armeni, però sobretot en grec.

Encara que l'adaptació dels edictes d'Açoka es dirigia als grecs que vivien al seu regne, hi va haver d'altres, traduïts al grec, destinats al no grecs. És el cas de la Torà (coneguda en grec com la "Bíblia dels Setanta", atès que serien 70 els traductors), traduïda de l'hebreu al grec al segle III aC. Per iniciativa atribuïda al rei Ptolomeu II, que desitjava que els tribunals tinguessin un codi en grec per impartir la justícia als jueus dels seus estats, segons llur pròpia llei. El fet que la torà sigui llegida en grec a les sinagogues és un indici excepcional de la penetració d'aquesta llengua a les llars dels jueus de la diàspora.

A l'època clàssica, la llengua grega era dividida en nombrosos dialectes segons la identitat d'una regió, però, en el període hel·lenístic, el que es va imposar des de la mar Mediterrània fins a l'Índia seria la koiné, que sorgiria del jònic àtic. No obstant, els dialectes antics van perdurar a Grècia, incloent els documents oficials, mentre a la resta dels territoris seria la koiné la llengua que s'imposaria. En aquesta llengua es van redactar les grans obres dels autors, siguin d'origen grec o no, del període hel·lenístic. El grec "clàssic" és, de fet, una creació de l'època hel·lenística fundada sobre l'herència atenenca de l'època clàssica.

[edita] L'intercanvi econòmic

En l'àmbit econòmic, el període hel·lenístic es distingeix per la forta extensió de l'ús de la moneda, en particular de la moneda de plata. Els diàdocs, de fet, van reprendre la moneda d'argent que va ser creada per Alexandre (enlloc de les monedes atenenques) i la van convertir en el patró monetari del món hel·lenístic. Així, cada sobirà gravava la seva moneda, però totes tenien un pes idèntic i circulaven amb facilitat d'un territori a un altre sense necessitat d'un intercanvi de divises. Aquesta mesura va facilitar el comerç entre els estats. No obstant, els ptolomeus i els atàlides del segle II aC exigien als llurs territoris l'ús exclusiu de llurs pròpies monedes. L'intercanvi amb les altres monedes els va permetre aconseguir beneficis importants atès que llur moneda es canviava a l'una d'una altra encara que tenia un pes inferior al patró internacional de l'època. Per a les compres quotidianes de poc valor, els estats o les ciutats gravaven una moneda en bronze per l'ús local.

El comerç internacional va ser massa important. Els productes que es comerciaven no evolucionaven (esclaus, blat, vi, oli), les distàncies augmentaven considerablement amb la necessitat d'abastir les comunitats gregues o hel·lenitzades disperses fins a les portes de l'Índia. Egipte importava vi de Gaza o de l'Àsia Menor sense desenvolupar la seva pròpia viticultura. Calia transportar oli a l'Àsia Central, una regió que no en produïa res, i que era necessària per als gimnasos.

Els principals centres de comerç hel·lenístic canviaven amb el temps. Alexandria era un enorme magatzem dels productes i de l'artesania egípcia i també la porta d'entrada per a altres estats al mercat egipci. Servia també com a interfície entre Egipte i el món mediterrani. Fins al 168 aC, Rodes era el principal port comercial egeu i un important centre de redistribució de blat. Completament independent en termes polítics, Rodes no va dubtar a defendre amb les armes la seva llibertat de comerç i de circulació marítima. També va lluitar contra la pirateria el 220 aC, desencadenant un conflicte amb Bizanci. Per a castigar Rodes per la seva neutralitat en el conflicte contra la Macedònia, Roma faria de Delos un port franc. Delos es convertiria, així, en el principal centre de distribució del comerç egeu i el principal mercat d'eslcaus de la regió fins la seva destrucció per Mitríades el 88 aC. La Grècia continental, llevat de la regió egea, després d'un breu renaixement durant els anys posteriors a la conquesta d'Alexandre, va viure una greu crisi econòmica. Els diversos regnes hel·lenístics van haver de fabricar, ells mateixos, llurs productes bàsics. La Grècia tenia necessitats importants de cereals, els preus dels quals no deixaven de pujar, i no va exportar rés més que no pas vi i oli, els preus dels quals eren estables, i els productes de luxe que asseguraven la conservació de l'artesania, especialment a Atenes i a Corint. Per això, amb el temps, molta gent s'enfonsaria en la pobresa (els sous grecs van disminuir a Grècia al llarg d'aquest període), accentuada pel desenvolupament de l'esclavatge. Seria molt difícil pels homes lliures de trobar feina. Una de les solucions va ser convertir-se en mercenaris.

Quant al golf Pèrsic, el mar Roig o l'Àsia Central, poc se sap del comerç internacional. Igualment, és impossible mesurar l'amplària real de les transaccions. Els historiadors contemporanis tendeixen a minimitzar el gran comerç internacional i a insistir en la fragmentació dels mercats i la importància del comerç regional. En resum, és difícil comprendre la realitat dels intercanvis. És plausible afirmar que el comerç va progressar però que la major part era local. No obstant, les pràctiques comercials idèntiques (l'ús de la moneda de plata i els tipus de contractes comercials) van reforçar per tot el món hel·lenístic una identitat comuna.

[edita] L'art hel·lenístic

Sovint menyspreat en comparació amb l'època clàssica, l'art hel·lenístic és, tanmateix, d'una riquesa excepcional. La multiplicació dels regnes hel·lenístics, i del mecenatge aferent, va permetre la difusió de pràctiques i tècniques artístiques en els dominis de l'arquitectura amb proporcions que tendien al gigantisme, de l'escultura o fins i tot de la pintura mural.

La innovació artística a partir de llavors no va estar restringida a la Grècia continental: seria a Pèrgam on naixeria el "barroc hel·lenístic", caracteritzat per la violència de les expressions i dels moviments representants en què l'art gal n'és un exemple. Aquest període també va estar marcat per la desaparició de la pintura sobre gerros i per l'auge dels arts "menors": el treball amb els metalls, d'ivori o fins i tot de cristall i mosaics. Els figurins en terra cuita es van emancipar de la religió per a aconseguir llur autonomia: van representar un testimoniatge major de l'època.

[edita] Vegeu també