Revolució de 1868

De Viquipèdia

La Revolució de 1868 o La Gloriosa, també coneguda com La septembrina, va ser un aixecament revolucionari espanyol que va tenir lloc el setembre de 1868 i va suposar el destronament de la reina Isabel II i l'inici del període denominat Sexeni Democràtic.

[edita] Context històric

A mitjans dels anys 1860, el descontentament contra el règim monàrquic d'Isabel II en els ambients populars, polítics i militars era patent. El moderantisme espanyol, en el poder des de 1845 es trobava en una forta crisi interna, i no havia sabut resoldre els problemes del país. La crisi econòmica era apressant i a tot arreu proliferaven els pronunciaments, com el que el 1866 va liderar Joan Prim, i com la revolta dels sergents a San Gil; i en l'exili, liberals i republicans arribaven a acords a Ostende (1866) i a Brussel·les (1867) per promoure encara majors desordres que conduïssin a un dràstic canvi de govern, no ja per substituir al president Narváez, sinó amb l'objectiu últim d'enderrocar a la mateixa Isabel II i expulsar-la del tron espanyol. La Reina s'havia convertit en el focus de les crítiques sobre els principals problemes d'Espanya. La contínua vacil·lació d'aquesta en les seves preferències entre els partits liberal i conservador no deixava content ningú, provocant l'efecte contrari d'unir a moderats, progressistes i membres de la Unió Liberal en un front comú contra el règim monàrquic imperant. A la mort d'O'Donnell el 1867 es va produir una important migració de simpatitzants de la Unió Liberal a les posicions del front que propugnava l'enderrocament d'Isabel i l'establiment d'un govern més eficaç per a Espanya.

El general Joan Prim
Ampliar
El general Joan Prim

[edita] L'esclat de la Revolució

Per a setembre de 1868, la sort de la corona ja estava llançada. Les forces navals amb base a Cadis, al comandament de Juan Bautista Topete Carballo , es van amotinar contra el govern d'Isabel II. El pronunciament ocorria al mateix lloc on s'aixequés en armes contra el seu pare el general Riego cinquanta anys abans. S'adviertía llavors l'existència de moltes forces en joc: mentre els militars es manifestaven monàrquics i només pretenien substituir la Constitució i el monarca, les Juntes, més radicals, mostraven la seva intenció d'aconseguir una verdadera revolució burgesa, basada en el principi de la sobirania nacional. Convé assenyalar també la participació de grups camperols andalusos, que aspiraven a la Revolució Social. El president Ramón María Narváez abandona la reina, igual com el seu ministre en cap Luis González Bravo. Narváez moriria aquell mateix any, aprofundint la crisi als sectors moderats. Els generals Prim i Serrano van denunciar al govern, i gran part de l'exèrcit va desertar, passant-se al bàndol dels generals revolucionaris a la seva tornada a Espanya.

El moviment iniciat a Andalusia aviat es va estendre a altres llocs del país, sense que les tropes del govern fessin front seriosament a les dels pronunciats. El suport de Barcelona i de tota la zona mediterrània va ser definitiu per al triomf de la revolució. Malgrat la demostració de força de la Reina en la Batalla d'Alcolea, els lleialistes de Manuel Pavía van ser derrotats pel general Serrano. Isabel es va veure llavors obligada a l'exili i va creuar la frontera de França, de la que mai no tornaria.

La reina Isabel II d'Espanya al seu exili de París
Ampliar
La reina Isabel II d'Espanya al seu exili de París

A partir d'aquest moment i durant sis anys (1868-1874) s'intentarà crear a Espanya un sistema de govern revolucionari, conegut com Sexeni Revolucionari, fins que el fracàs final (que per poc costa la pròpia existència d'Espanya com a nació) portà de nou al poder als moderats.

[edita] La recerca d'un nou rei

L'esperit revolucionari que havia aconseguit enderrocar al govern d'Espanya mancava tanmateix d'una direcció política clara. La coalició de liberals, moderats i republicans s'enfrontava a la tasca de trobar un millor govern que substituís el d'Isabel. El control del govern va passar en un primer moment a Francisco Serrano Domínguez, arquitecte de l'anterior revolució contra la dictadura d'Espartero. Al principi les Corts espanyoles van rebutjar el concepte d'una república per a Espanya, i Serrano va ser nomenat regent mentre es buscava un monarca adequat per liderar el país. Mentre, s'escrivia una Constitució de cort liberal que finalment era promulgada per les corts el 1869; era la primera Constitució que podia anomenar-se així des de la Constitució de Cadis de 1812. La recerca d'un Rei apropiat va demostrar finalment ser més que problemàtica per a les Corts. Els republicans se sentien en el fons inclinats a acceptar un monarca si aquest era una persona capaç i acatava la Constitució. Joan Prim, l'etern rebel contra els governs isabelins, va ser nomenat regent el 1869, i seva és la frase: «Trobar a un rei democràtic a Europa és tan difícil com trobar un ateu al cel!». Es va considerar fins i tot l'opció de nomenar rei a un envellit Espartero, encara que va trobar la resistència dels sectors progressistes; finalment, i encara que ell mateix rebutjava ser nomenat rei, va obtenir vuit vots en el recompte final. Molts proposaven al jove fill d'Isabel, Alfons (que posteriorment seria el Rei Alfons XII d'Espanya), però la sospita que aquest podria ser fàcilment influenciable per la seva mare i que podria repetir els errors de l'anterior reina, li feien perdre molts punts. Fernando de Saxe-Coburgo, antic regent de la veïna Portugal va ser considerat també com una possibilitat. Una altra de les possibilitats, que proposava al Príncep Leopoldo de Hohenzollen, causaria finalment la Guerra francoprussiana.

En altres llengües