Ferran d'Antequera
De Viquipèdia
Reis de la Corona d'Aragó | ||
|
||
Dinastia Trastàmara | ||
Ferran d'Antequera | ||
---|---|---|
Infants: | ||
Príncep Alfons | ||
Maria | ||
Joan | ||
Enric | ||
Elionor | ||
Elisabet | ||
Pere | ||
Sanç | ||
Alfons el Magnànim | ||
Joan el Gran | ||
Ferran el Catòlic | ||
|
Ferran I d'Aragó, el d'Antequera ( Medina del Campo, Castella 1380 - Igualada 1416 ), infant de Castella i Comte de Barcelona, Rei d'Aragó, Rei de València, Rei de Mallorca, Rei de Sicília, Rei de Sardenya i Rei de Còrsega (1412-1416), el primer de la dinastia castellana dels Trastàmara, i regent de Castella (1406-1416).
Taula de continguts |
[edita] Orígens familiars
Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor d'Aragó i nét del rei Pere el Cerimoniós. Entre el seu heretatge d’infant i el patrimoni que li aportà la seva muller Elionor d'Alburquerque, la Rica Hembra, amb qui es casà el 1395, reuní uns dominis extensíssims, en els quals es basà la seva força política i, després, la dels seu fills, els infants d’Aragó.
[edita] Regència a Castella
En morir el seu germà, el rei Enric III de Castella, el 1406, assumí la regència del seu nebot Joan II, juntament amb la mare d’aquest, Caterina de Lancaster, i es reservà ell la governació de la meitat meridional de Castella. Reprengué la guerra contra el regne de Granada, i s’apoderà, el 1410, de la plaça forta d’Antequera.
[edita] Hereu de la Corona d'Aragó
En morir el seu oncle Martí l’Humà, rei de Catalunya-Aragó, Ferran presentà la seva candidatura a la successió, per la que s’hagué d’enfrontar a Jaume d'Urgell. El bàndol dels Urrea, a Aragó, i el dels Centelles, a València, adoptaren la causa de Ferran, l’infant castellà els envià tropes, i el Papa Benet XIII els donà el suport decisiu per al triomf. La sentència del compromís de Casp, el proclamà rei el 1412, i Benet XIII li donà la investidura de Sicília. Novament victoriós, de la revolta de Jaume d’Urgell de 1413, Ferran hagué de cedir, però, a les corts de Barcelona de 1412-1413, a la pressió dels estaments privilegiats i aplicar el pactisme, doctrina que ja des del segle XIII limitava l’autoritat reial a favor de les corts i de la Generalitat. Tanmateix, féu cara a l’oligarquia barcelonina -representada pel conseller Joan Fiveller- el 1416. Pacificà Sardenya (1414), normalitzà la situació interna de Sicília, pactà una treva amb Gènova (1413), i signà tractats d’amistat amb el soldà d’Egipte i amb el rei de Fes (1414). En la qüestió del Cisma fou primerament fidel a Benet XIII, el seu protector; però, en decidir el concili de Constança la seva deposició, l’abandonà i li retirà l’obediència dels seus regnes (1416).
[edita] Núpcies i descendència
Del seu matrimoni amb Elionor d'Alburquerque, neboda d'Enric II de Castella, realitzat el 1393, en nasqueren vuit fills:
- l'infant Alfons el Magnànim (1396-1458), comte de Barcelona i rei d'Aragó
- la infanta Maria d'Aragó (1396-1445), casada el 1420 amb el seu cosí Joan II de Castella
- l'infant Joan II d'Aragó (1398-1479), comte de Barcelona i rei d'Aragó
- l'infant Enric I d'Empúries (v 1400-1445), duc de Villena i comte d'Empúries
- la infanta Elionor d'Aragó (1400-1445), casada el 1420 amb Eduard I de Portugal
- la infanta Elisabet d'Aragó, casada amb Pere de Coimbra
- l'infant Pere d'Aragó (1406-1438), duc de Noto
- l'infant Sanç d'Aragó (1410-1416), mestre de l'orde de Sant Jaume i de l'orde d'Alcántara
Precedit per: — |
Regent de Castella amb Caterina de Lancaster 1046–1419 |
Succeït per: — |
Precedit per: Martí l'Humà |
Comte de Barcelona Rei d'Aragó 1412–1416 |
Succeït per: Alfons IV |