Llista de senyors anglesos de Man

De Viquipèdia

Eduard III d’Anglaterra va vendre l’illa de Man a William Montagu (mort el 1344), primer comte de Salisbury, qui havia col·laborat en la conquesta de l’illa als escocesos. Va instal·lar la seu reial a Castletown, però a la seva mort el 1344 va vendre els drets de l’illa a William le Scrope of Bolton, comte de Wiltshire. Nogensmenys, el seu fill William II Montagu (1328-1397) li tornaria a comprar els drets sobre l’illa el 1392, i els va transmetre als seus hereus, John Montagu (1350-1400), tercer comte de Salisbury, i Thomas Montagu (1388-1428), darrer Salisbury.

Aleshores, el 1406 el rei Enric IV d'Anglaterra la va vendre al lord diputat d’Irlanda, Sir John Stanley (mort el 1414). Tant ell com els seus descendents rebutjarien el títol de rei de Man, però no pas el de Lord of Man.

El domini de l’illa pels Stanley es caracteritzà per l’estabilitat política. Els seus successors, Thomas baró Stanley (1405-1459), Thomas I comte de Derby (1435-1504) i Thomas II comte de Derby del 1504 al 1521, rarament visitaren l’illa, però hi nomenaren governadors competents i hi enviaren guarnicions militars des de Lancashire, ja que fou una important base durant les lluites dinàstiques en les que s’hi barrejaren, com la Guerra de les Dues Roses. Hi governarien un total de tretze Stanleys, gairebé sense interrupció. A Thomas II el succeïren Edward III (1509-1572), Henry IV (1531-1593) i Ferdinando (1559-1594), qui moriria sense fills varons. Aleshores la reina Elisabet I d’Anglaterra els prengué el feu. Jaume I d’Anglaterra i Escòcia la va retenir fins el 1607, quan la va cedir als comtes de Salisbury, però el 1609 la tornaria als Stanley, William (1561-1642) i al seu successor, James (1607-1651).

L’illa es va veure embolicada sense voler-ho en el conflicte entre el Parlament i el rei. James Stanley, anomenat The Great Stanley, fou diputat per Liverpool i es posà de part de Carles I d'Anglaterra contra el Parlament i Oliver Cronwell. Fou fet presoner després de la batalla de Worcester i executat. La seva esposa, Charlotte de la Tremouille, intentà resistir a Man, però fou entregada a Cronwell pel favorit del seu marit, William Christian (l’Illiam Dhone de les llegendes locals), governador de l’illa, que seria amnistiat pel nou rei però fou assassinat pels Stanley el 1663. Així esdevindria un heroi popular i originaria la balada popular anònima en manx Baase Illiam Dhone.

Lord Fairfax governà l’illa en nom de Cronwell, però amb la restauració l’illa fou tornada als Stanley, el jove Charles (1628-1672) i al seu fill William (1655-1702). Un cop recuperat el reialme, esclatarien disputes per la tinença permanent dels agricultors, que encara es regien pel sistema escandinau d'’cupació permanent sota pagament d'’na renda al senyor, i no sota el sistema feudal anglès heretat dels normands. Com a resultat de les disputes amb el Lord, molts grangers abandonaren la terra i es dedicaren a la pesca i al comerç en contraban. Com que a l’illa no hi havia lleis fiscals, els alcohols, tabacs i sedespodien ser importades legalment per després ser reexportades a la Gran Bretanya mitjançant el fletament de vaixells ràpids amb mariners hàbils.

Pel que fa a l’educació i a la cultura, el 1667 el bisbe Isaac Barrow organitzà l’educació obligatòria i fundà per primer cop un sistema d’escoles parroquials on hi ensenyaven els clergues. Un dels seus successors, el bisbe Thomas Wilson (1698-1755) va escriure i publicar els Coryrle sodjeh (Principis i deures cristians, 1699-1707), devocionari protestant i un dels primers texts en manx modern. El més antic és el llibre d’història de l’illa Manannan Mac y Lherr, compost potser en el segle XVI, on es recull el text més antic, el poema ossiànic Mannanan Beg Mac y Leirr gives. I el 1707 el cornuallès Edward Lluyd, considerat el pare de la filologia cèltica, publicà el primer tom de l’Archaealogia Britannica, que inclou un grapat de paraules manx. Endemés, el 1700 les dones reberen el dret a sufragi en la cort de Tynwald, ésent així un dels primers parlaments del món on així esdevenia.

La qüestió de la terra se solucionaria en part mercè la influència del bisbe Thomas Wilson, qui amb l’Act of Settlement del 1704 va permetre que els qui tenien la terra podien rebre-la a perpetuitat mitjançant el pagament d’una renda fixa, que es podia succeir o alienar, i d’aquesta manera assoliria una gran influència en els afers interns de l’illa. L’illa es dividí en dues delimitacions parroquials: el Nord, que comprèn les parròquies Bride, Andreas, Jurby, Ballaugh, Michael, Lezayre, Maughold, i Lonan; i el sud, que comprèn Rushen, Arbory, Malew, Patrick, German, Marown, Santan, Braddan i Onchan.

El 1736 va morir James (1664-1736), desè comte de Derby i Lord of Man, sense herència masculina. Els drets sobre l’illa passarien a la seva filla Charlotte, baronessa Strange, qui s’havia casat amb John Murray, primer duc d’Atholl. Com que havia mort, fou cedida al seu fill James Murray (1690-1764), segon duc d’Atholl. Durant el lideratge dels Atholl augmentà moltíssim el contraban, que acabaria sedevenint una seriosa amenaça per al comerç britànic, raó per la qual el parlament de Londres decidí suprimir-lo.