Mussa ibn Nussayr
De Viquipèdia
Mussa ibn Nussayr (en àrab موسى بن نصير, Mūsà ibn Nuṣayr) (La Meca, ca. 640 - ?, ca. 717), general àrab, conqueridor del Màgrib i de l'Àndalus, valí d'Ifríqiya.
El seu nom complet era Abu-Abd-ar-Rahman Mussa b. Nussayr b. Abd-ar-Rahman b. Zayd al-Lakhmí (o al-Bakrí) (en àrab, أبوعبد الرحمن موسى بن نصير بن عبد الرحمن بن زيد اللخمي أو البكري, Abū ʿAbd ar-Raḥmān Mūsà b. Nuṣayr b. ʿAbd ar-Raḥmān b. Zayd al-Lakhmī (o al-Bakrī)).
Va néixer cap el 640 i el seu pare era un dels propers de Muàwiya ibn Abi-Sufyan, el futur primer califa omeia.
Sembla que es va distingir per la cobdícia quan era recaptador del kharaj a Bàssora; sospitós de malversar fons, va fugir a Egipte governat pel seu amic Abd-al-Aziz ibn Marwan, i finalment va acabar pagant una multa de cent mil dinars al califa per ésser perdonat. Abd al-Aziz ben Marwani el va nomenar governador de l'Ifríqiya en substitució de Hassan ibn al-Numan el 698 o com a molt tard el 699. Amb la col·laboració dels seus fills Abd-Al·lah i Abd-al-Aziz ibn Mussa ibn Nussayr derrotà els Hawwara, els Zanata i els Kutama, tribus amazigues del Màgrib. Confirmat com a governador pel nou califa, Al-Walid, va continuar el seu avanç cap a Tànger i el Sus, tornant després a Ifríqiya i deixant com a governador del Màgreb occidental al seu mawlà o llibert Tàriq ibn Ziyad.
El 710 Tàriq va manar a Tarif ibn Màlik de fer una petita expedició a la península Ibèrica, la qual li va permetre comprovar que era fàcil creuar-la. Els dos partits que es disputaven el poder al regne visigot van demanar ajuda als musulmans, segurament a través del governador de Ceuta, Olban. Mussa va consultar què fer al califa Al-Walid, qui segons la tradició li va contestar: "guarda't d'arriscar els musulmans a través dels perills d'una mar de violentes tempestats". Però sembla que Mussa, temptat pel tresor reial visigot, va desobeir-lo.
Tàriq va creuar l'estret el 711, segurament com aliat del pretendent Àquila (que tenia el suport de la Tarraconese i la Septimània), i va derrotar al rei visigot Roderic (que tenia el seu suport principal a la Bètica i Lusitània) , i es va apoderar del tresor reial visigot, el qual havia de fer entrega a Mussa, descomptada la cinquena part pel califa.
El 712 Mussa va deixar el seu fill Abd-Al·lah com a governador delegat a Ifríqiya i, acompanyat del seu altra fill Abd-al-Aziz, va passar amb un exercit de divuit mil homes, a territori visigot. Ocupà Medina-Sidonia, Carmona i Sevilla sense lluita i després va atacar Mèrida on es concentraven les forces afins a Roderic (potser inclús aquest mateix si es que no havia mort el 711) i que fou ocupada després d'un any de setge el (30 de juny del 713).
Durant aquest setge el rei Àquila es va presentar a Toledo i Tàriq el va enviar a Mussa, el qual era partidari d'establir el domini musulmà a Hispània. Mussa no va concedir ni negar res a Aquila, i el va remetre al califa. Avançat el 712 o potser el 713, Àquila va sortir del regne acompanyat d'un nombre important de magnats gots, camí de Damasc, mentres un emissari de Mussa feia el mateix camí amb un missatge recomanant l'annexió.
De Mèrida, Mussa es va dirigir a Toledo rebent arreu la submissió dels magnats, senyors i ciutats, obligant-se a ser fidels al valí d'Hispània (títol que ara s'arrogava Mussa), a no conspirar amb els seus enemics, i a pagar un tribut anual per cada súbdit cristià; en canvi se'ls respectaven els dominis i la llibertat de religió, i les esglésies no podrien ser cremades. Els comes i duces que se sotmetien se'ls donaven les terres dels magnats lleials a Roderic, i les terres reials visigodes serien donades, si el califa acceptava el país, als que havien participat a la conquesta, menys la cinquena part pel califa. Els imposts recaptats serien per a Mussa que enviaria la cinquena part al califa. Al arribar Mussa a Toledo el va rebre, entre d'altres, Oppas, germà el rei Àquila. Molts magnats gots van fugir de la ciutat en saber que Mussa no venia com a aliat sinó com a conqueridor. Segurament l'any següent, el 714, Mussa va pujar cap el riu Ebre, i després de ocupar per la forçà Ocilis (més tard Medinaceli), va arribar fins a Saragossa, que va ocupar sense lluita. A Saragossa Mussa va rebre la submissió d'un comte hispanoromà de la regió anomenat Casi, origen de l'important família dels Banu Qasi. Sobre aquest temps es va conèixer que Àquila, a Damasc, havia renunciat a la corona i al regne, i l'havia cedit al califa, a canvi d'ésser reconegut comes, de recobrar els seus béns, segurament expropiats per Roderic, i de tres mil hisendes. Aquest va ésser el títol jurídic en que es fonamentar el domini musulmà a Hispània, i des de llavors Mussa va ser realment valí. Els gots no ho van acceptar i van elegir un nou rei, anomenat Ardó.
Mussa va marxar contra l'est del país, i en aquest context s'hauria de situar l'atac i destrucció de Tarraco, on Aquila primer i segurament després Ardó, tenien molts partidaris. Potser aquesta ferotge resistència va fer desistir a Mussa de seguir cap a Narbona, capital d'Ardó. Llavors Mussa va fer el seu avanç cap l'oest. Conquerí Seguia (Ejea de los Caballeros), però les terres, que havien d'ésser distribuïdes entre els soldats, després de deduir la cinquena part del tresor, no ho van ser. Es desconeixen els motius de Mussa per aquest perdó però suposant-se que anava dirigit als vascons que vivien a la ciutat, perquè després va penetrar a terres vascones, però el país era tant pobre i la gent anava despullada que Mussa en va sortir ràpidament després de rebre un submissió més que teòrica. D'allí va passar al territori de la depressió basca, i a Cantàbria, on els magnats locals es van sotmetre ràpidament, passant llavors a Galícia on tampoc va trobar resistència.
El Setembre del 714 Mussa i Tàriq ibn Ziyad van passar cap al Sud de la península amb el tresor reial visigot, des d'on van embarcar cap a Ifríqiya on posteriorment havien de viatjar cap a Damasc per donar comptes de la seva missió. El comte Casi abans esmentat, viatjava amb Mussa juntament amb altres magnats. Mussa va arribar a Damasc poc abans de la mort del califa Al-Walid (que va morir a començaments del 715). El govern d'Hispània, amb seu a Sevilla, va quedar confiat a Abd-al-Aziz ibn Mussa ibn Nussayr, fill de Mussa, que es va casar amb Egilo, vídua del rei Roderic.
Mussa i Tàriq, a l'arribar a Damasc, van caure en desgràcia per la seva desobediència, però la mort del califa va evitar altres conseqüències, encara que Sulayman, el nou califa, va manifestar la seva hostilitat a Mussa. El 716 o 717 estava a Síria on els historiadors àrabs li atribueixen fets llegendaris. Va morir cap al 717.