Homeopatia

De Viquipèdia

Viquipèdia:Avís mèdic
AVÍS MÈDIC


L'Homeopatia, del grec homoios (similar) i pathos (patiment) es tracta d'un controvertit sistema de medicina alternativa que empra remeis carents d'ingredients químicament actius. La teoria de l'homeopatia va ser desenvolupada pel metge saxó Samuel Hahnemann (1755-1843), i es va publicar el 1796.

Taula de continguts

[edita] Base teòrica

La teoria de l'homeopatia sosté que els mateixos símptomes que provoca una substància tòxica en una persona sana poden ser curats per un remei preparat amb la mateixa substància tòxica, seguint el principi enunciat com a similia similibus curantur ("el mal es cura amb el seu igual").

El concepte homeopàtic del mal difereix del de la medicina convencional: creuen que l'arrel del mal és espiritual en lloc de física, i que el malestar es manifesta primer amb símptomes emocionals (com ansietat i adversions), passant a ser, si no es tracten a temps, símptomes mentals, conductuals i, per últim, físics. Donat que el procés comença molt abans que apareguin els símptomes físics, es dedueix que els bacteris i els virus han de ser efectes en lloc de causes de la malaltia.

[edita] Remeis homeopàtics

La Matèria Mèdica Pura és una llista de símptomes associats a substàncies. Es va redactar empíricament mitjançant assajos homeopàtics. Per exemple, l'investigador beu una dosi tòxica de la substància i anota tots els símptomes físics, mentals, emocionals i de comportament que pateix. El repertori homeopàtic és una llista de remeis i símptomes recopilat d'aquesta forma i utilitzat per determinar el remei més apropiat per a cada cas. James Tyler Kent, que va publicar el seu repertori el 1905, recull uns 700 remeis diferents. En l'actualitat, s'utilitzen prop de 3.000 remeis diferents en homeopatia, dels quals 150 es consideren d'ús comú.

La preparació dels remeis homeopàtics, coneguda com a dinamització o potenciació, consisteix en una sèrie de dilucions seguides d'agitacions, deu fortes sacsejades després del procès de dilució. Es creu que la vigorosa agitació que segueix a cada dilució transmet part de l'essència espiritual de la substància a l'aigua. El factor de dilució de cada etapa és, tradicionalment de 1:10 (potència D o X) o de 1:100 (potència C), encara que recentement s'han realitzat potències DM (factor de dilució de 1:50.000 a cada etapa).

L'elecció de la potència prescrita depén de com d'assentada estigui la malaltia diagnosticada, essent 12 el punt de partida típic per a mals aguts, i 30 per a mals crònics. El factor de dilució es considera molt menys important que el número de dilucions successives. Les potències D són, en general, les preferides a Europa, mentre que les C prevalen als Estats Units i a l'Índia.

[edita] El procés de dilució

L'homeopatia defineix la potència dels seus remeis d'acord al nombre de dilucions: com més diluïts estiguin, més potents són. El procés de dilució es diu potenciació. La potència es defineix com un nombre, de manera que com més alt sigui el nombre, la dilució és major. 30X, per exemple, està més diluït (per tant, d'acord amb l'homeopatia, és més potent) que 10X. Això contrasta amb la medicina convencional i la bioquímica, que diuen que com més ingredient actiu estigui present en un medicament s'aconsegueix un efecte major (positiu o negatiu).

Alguns defensors de l'homeopatia creuen que mentre les dilucions més baixes tenen major efecte fisiològic, les dilucions més altes presenten majors efectes en el plànol mental o emocional. Fins i tot els crítics estan d'acord que un major factor de dilució probablement presenta avantatges a l'hora de vendre el preparat.

Gran part de la controvèrsia entorn de l'homeopatia se centra en el mecanisme pel qual suposadament actuen aquestes substàncies tan diluïdes. Els crítics afirmen que les substàncies homeopàtiques estan tan diluïdes que difícilment contindran la substància diluïda, això vol dir que no hi ha molècules de la substància "activa" en les dilucions més "potents". D'altra banda, els defensors de l'homeopatia diuen que el mecanisme és irrellevant, perquè funciona; citen l'exemple de l'aspirina, que s'ha utilitzat durant anys sense saber com actuava. Els crítics responen que hi ha una diferència fonamental entre no entendre el mecanisme d'una medecina provada, i no trobar cap mecanisme per a un preparat d'eficàcia no provada. Mentre els estudis no buiden la controvèrsia, intentant trobar el mecanisme subjacent, i determinant si l'homeopatia ofereix realment beneficis.

[edita] Història de l'homeopatia

A l'origen, l'homeopatia va ser un mètode de tractament de malalties ideat pel metge alemany Samuel Hahnemann (1755 - 1843) a la fi del segle XVIII i principis del XIX. Va ser refinat de manera significativa i popularitzat per el nord-americà James Tyler Kent. Es basa en la teoria que cada element, planta i compost mineral pot, si s'ingereix o aplica, produir certs símptomes. Hahnemann creia que, diluint aquestes substàncies d'una manera sistemàtica, arribaria a la veritable essència de la substància. Hahnemann va descriure aquest procés de dilució com "potenciació" (en alemany, potenziert) de la substància. Aquestes quantitats diluïdes podrien usar-se per a tractar tots els símptomes que se sap que produeixen.

Hahnemann i els seus estudiants es van aproximar als seus tractaments d'una manera holística, el que significa que tracta el cos i l'esperit com un tot, no només la malaltia detectada. El propi Hahnemann va romandre llargues temporades amb els seus pacients, preguntant-los no només dels seus símptomes o malalties, sinó també detalls sobre les seves vides quotidianes. Es diu que la manera amable d'actuar dels homeòpates és una reacció als mètodes violents de la medicina de per llavors, que incloïa tècniques com la sagnia com una cosa quotidiana.

D'acord amb els homeòpates, la medicina convencional, o alopàtica, veu els símptomes com signes de malaltia (encara que alguns científics actuals veuen en això una descripció simplista). Els moderns tractaments intenten combatre la malaltia eliminant la causa dels símptomes. Segons l'homeopatia, no obstant això, els símptomes són en realitat la forma que té el cos de combatre el mal. L'homeopatia ensenya que aquests símptomes han de ser potenciats prescrivint un remei en minúscules dosis el qual, en grans dosis, produiria els mateixos símptomes que presenta el pacient. Aquests remeis pretenen estimular el sistema immunitari, col·laborant en la curació.

[edita] Estat d'acceptació actual de l'homeopatia

L'homeopatia ha atret als metges durant més d'un segle i mig, i molts d'ells han testificat la seva eficàcia. L'homeopatia és rebutjada com pseudociencia (ja que funciona a través de l'efecte placebo) per la majoria dels científics i de la classe mèdica dels Estats Units i Europa Occidental. No obstant això, hi ha un ampli mercat de tractaments homeopàtics en algunes part d'Europa i en alguns altre països, com l'Índia; a Alemanya, l'homeopatia i altres formes de medicina alternativa són cobertes en les assegurances mèdiques (l'aprovació d'aquests remeis no depèn de què s'hagi provat la seva eficàcia).

En la major part de Europa l'homeopatia no està regulada, i fins i tot se suggereix que els homeòpates poden causar més mal que bé per al malalt.

En els Estats Units, els remeis homeopàtics estan regulats per la Food and Drug Administration (FDA). Tot i això, la FDA tracta els preparats homeopàtics d'una manera significativament diferent a com tracta als medicaments. Els productes homeopàtics no necessiten ser aprovats per la FDA abans de sortir al mercat, no se'ls requereix provar la seva seguretat, ni se'ls demana etiquetar els seus productes amb dates de caducitat, ni són sotmesos a proves que verifiquin els seus continguts i potencial. Les etiquetes dels productes homeopàtics, al contrari que els medicaments convencionals, no han d'identificar els seus principis actius donat que tenen molt poca quantitat, o cap en absolut. Els medicaments que afirmen tractar malalties greus només es poden expendre amb prescripció facultativa, mentre que els productes homeopàtics que diuen tractar aquestes mateixes malalties no tenen aquesta limitació.

Els defensors de la medicina convencional afirmen que els pacients que confien per complet en les tècniques homeopàtiques i rebutgen la medicina convencional s'arrisquen a abandonar els tractaments de malalties fàcilment tractables (com alguns càncers de pell) fins que es converteixen en intractables. Cal esmentar que en molts països (per exemple, el Regne Unit), les anomenades medicines homeopàtiques es venen sense control estricte. Aquests productes diuen tractar el símptoma i la seva causa; no obstant això, no se semblen als tractaments dels homeòpates tradicionals. L'homeopatia tradicional està més reconeguda i acceptada a l'Europa continental, potser perquè els seus seguidors segueixen millor la tradició i el tractament amb les fórmules potenciades que Hahnemann va recomanar.

Els defensors i els oponentes de l'homeopatia discrepen sobre si els assajos científics amb l'ús de placebos i mètodes homeopàtics han estat satisfactoris. Alguns assajos clínics han produït resultats que avalen l'homeopatia, però els crítics sostenen que van ser fraudulents. En 1997, la revista mèdica britànica The Lancet va publicar un meta-anàlisi de 89 assajos clínics, que va donar una conclusió ambigua que va servir per a alimentar tant als defensors com als detractors de la homeopatia.

D'altra banda, les Facultats de Medicina de les Universitats de Valladolid i Sevilla ofereix estudis sobre Homeopatia.

[edita] Crítiques a l'homeopatia

[edita] Falta d'evidència de la seva eficàcia terapèutica

Molts consideren l'homeopatia com un residu pseudocientífic de l'època de la alquímia. Els resultats atribuïts a la homeopatia es poden explicar per l'efecte placebo. Afirmen que els remeis homeopàtics han estat científicament provats (en el que es diu experiment de "doble cec" per a controlar l'efecte placebo) moltes vegades, i en uns pocs d'aquests estudis s'han produït resultats lleugerament positius. La majoria dels científics atribueixen això a la casualitat, perquè els resultats no són tot just mesurables, ni els assajos són reproduïbles, i perquè hi ha molts més experiments fallits. A més, la manera en la qual es desenvolupen aquestes proves indica que una petita part d'elles donen falsos positius. En general, els resultats estan protegits estadísticament, però quan es fan molts experiments, pot aparèixer-ne algun amb resultat positiu per casualitat.

[edita] Falta de consistència lògica

Una altra crítica a l'homeopatia és la seva inconsistència lògica. Aquesta teoria assumeix que l'aigua d'alguna manera "recorda" les propietats químiques de les molècules que alguna vegada van estar en contacte amb ella. En aquesta pràctica es dilueix la solució original fins el punt que al final no hi ha molècules de la mateixa, encara que afirmen que l'aigua reté algunes propietats químiques de la molècula. Si fora així, ¿com es va obtenir l'aigua pura que s'usa en aquest procés? L'aigua que els propis homeòpates usen va estar anteriorment en contacte amb altres components, fins i tot de residus químics, orina, metalls radioactius i verís varis. D'acord amb la teoria homeopàtica, tota l'aigua del món hauria de "recordar" el seu contacte amb milions de substàncies químiques. En la pràctica, diuen els científics, l'aigua homeopàtica no recorda absolutament res, excepte les propietats dels components que els homeòpates volen fer creure que contenen.

[edita] Pensament màgic

Encara que les afirmacions de l'homeopatia no han estat provades científicament, molta gent accepta que l'homeopatia es deu al pensament màgic. Com apunta el doctor Phillips Stevens, "molts dels sistemes de curació complementaris o alternatius d'avui inclouen creences màgiques, la qual cosa posa de manifest que el pensament basat en els principis de la cosmologia i la causalitat són immemorials i universals. Aquests principis són similars entre totes les cultures humanes, pel que els científics cognitius han suggerit que són innats en l'espècie humana, la qual cosa està sent reforçada per la investigació científica actual... Alguns dels principis de les creences màgiques descrits dalt són evidents en els sistemes de creences populars actuals. Un exemple clar és l'homeopatia... El principi fonamental del seu fundador, Samuel Hahnemann (1755 - 1843), similia similibus curantur, és una expressió explícita d'un principi màgic".

[edita] Les successives dilucions no deixen més que aigua

Diluir substàncies tal i com ho fa la homeopatia no hauria d'incrementar o disminuir els efectes que la substància en qüestió té, sinó que de fet destrueix per complet l'agent sanador. Robert L. Park, professor de física i director de la seu de Washington de la American Physical Society, va escriure en el seu llibre "Voodoo Science: The Road from Foolishness to Fraud":

[Samuel Hahnemann l'"inventor" de l'homeopatia en els segles XVIII i XIX va utilitzar un procés de dilució seqüencial per a preparar les seves medicines. Diluïa un extracte d'alguna herba "natural" o mineral, exactament una part de medicina en deu parts d'aigua, 1:10, agitava la solució, i tornava a diluir de nou en la mateixa proporció, resultant una dilució total 1:100. Si el repeteix una tercera vegada, tenim 1:1.000, etc. Cada dilució afegiria un altre zero. Repetia el procés moltes vegades. Així s'aconsegueixen dilucions extremes. El límit de la dilució s'arriba a quan queda encara una sola molècula de la medicina. Més enllà d'aquest punt, no queda res a diluir. En els remeis homeopàtics per exemple, una dilució de 30X és un estàndard. La notació 30X indica que la substància va ser diluïda en proporció 1:10 i agitada, per a després tornar a repetir el mateix fins 30 vegades. La dilució final tindria una part de medicina per cada 1 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 parts d'aigua. Això estaria lluny del límit de dilució. Per ser precisos, en una dilució de 30X s'hauria de beure 29.803 litres de la solució per esperar trobar només una molècula de la medicina. En comparació de molts preparats homeopàtics, fins i tot 30X és massa concentrat. El Oscillococcinum, un remei homeopàtic estàndard per a la grip, és un derivat del fetge d'ànec, però el seu ús en homeopatia no amenaça a la població d'ànecs. La seva dilució estàndard és de 200C. La C significa que l'extracte està diluït en proporció 1:100 i agitat en 200 ocasions. Com resultat tenim una dilució amb una molècula de l'extracte per cada 10400 molècules d'aigua, és a dir, un 1 seguit per 400 zeros. Però només hi ha 1080 (un 1 seguit per 80 zeros) àtoms a l'univers sencer. Una dilució 200C va molt més allà del límit de dilució de tot l'univers visible.

Park afirma que Hahnemann possiblement no sabia que estava excedint el límit de dilució perquè no coneixia el nombre d'Avogadro, una constant física que fa possible calcular el nombre de molècules que hi ha en una quantitat de massa de substància. Park explica l'èxit de l'homeopatia comparant-ho amb l'ús de remeis realment nocius al mateix temps: "Els metges seguien tractant als seus pacients amb sagnies, purgues, i freqüents dosis de mercuri i altres substàncies tòxiques. Si les panacees infinitament diluïdes no feien bé, almenys tampoc feien mal, permetent que les defenses naturals del pacient corregissin el problema."

Park a més explica com els moderns homeopatòlegs afirmen que no hi ha realment cap molècula de medicina en les seves medicines, sinó que el líquid "recorda" la substància després del procés de dilució. No han explicat com la substància recorda això. Els crítics també diuen que l'aigua espontàniament es disocia en àcid i álcali (per això té pH 7). La quantitat d'àcid d'un remei homeopàtic, encara que petit, és molt major que la quantitat d'agent actiu.

[edita] Arguments dels partidaris de l'homeopatia

[edita] La visió pragmàtica

Els partidaris dels tractaments homeopàtics assenyalen el fet que la majoria de la gent que cerca tractaments homeopàtics estan satisfets amb els resultats. També diuen que tot tractament que faci que el pacient millori és vàlid, sense importar si entra en conflicte amb el model actualment acceptat de la composició molecular de la matèria. La discussió sobre si l'efecte placebo hi està o no implicat es considera un assumpte merament acadèmic.

[edita] Reconciliació amb la química molecular

Recents investigacions indiquen que en certes situacions quant més diluida està una substància, les seves molècules tendeixen a romandre juntes [2]. Alguns hi volen veure en això un prova que recolza les teràpies homeopàtiques. Tanmateix, aquests no expliquen per què les substàncies no necessiten ser diluides, només que haurien de seguir actives després d'aquesta preparació (encara que no en les concentracions que requereix l'homeopatia). És més, aquest fenomen no té connexions amb l'homeopatia car en aquests casos no hi ha un intent de diluir la molècula. L'homeopatia pretén diluir les molècules fins que no en quedi cap, mentre que aquests experiments sempre presenten quantitats mesurables en la solució. Aquests experiments només van investigar les diferències en les propietats que les molècules tenen quan s'agrupen en els grans polímers, i en menor mesura en els petits polímers o monòmers.

[edita] Estudis controlats i assajos clínics

Dana Ullman, en el seu llibre de 1995 "The Consumer's Guide to Homeopathy", dedica un capítol complet a les "Evidències científiques de la medicina homeopática". Per exemple, cita un estudi de 1991, que diu:

Tres professors de medicina holandesos, cap d'ells homeòpates, van realitzar un meta-anàlisi de 25 anys d'estudis clínics amb medicines homeopàtiques i van publicar els seus resultats a la revista British Medical Journal. Aquest meta-anàlisi va cobrir 107 assajos controlats, dels quals 81 mostraven que les medicines homeopàtiques eren efectives, 24 van determinar que no tenien efectes, i dos no eren concloents. Els professors van concloure: "La quantitat de resultats positius va ser una sorpresa per a nosaltres." [3]

Els crítics de l'homeopatia sostenen que aquests resultats "positius" eren mínims, no reproduïbles i pobrament controlats.

Alguns metges homeòpates atribueixen la falta de suports definitius per part d'assajos controlats a l'absència d'un tracte metge-pacient adequat perquè el tractament sigui correcte (un argument que és comú a la religió i a les pseudociències i que contradiu el mètode científic). Altres metges homeòpates, no obstant això, creuen que la investigació justifica l'efectivitat de la homeopatia, i Ullman afirma que la investigació clínica no necessita ser invalidada per la necessitat d'un remei a la mesura de l'individu. Per exemple, cita un article publicat el 10 de desembre de 1994 a Lancet ("¿Són reproduibles les proves en favor de l'homeopatia?"), que documenta un assaig clínic sobre l'ús de remeis homeopàtics per al tractament de l'asma. També cita altres assajos, com un que estudiava nens amb diarrea, que va ser documentat al maig de 1994 a Pediatrics ("Tractament de la diarrea infantil aguda amb medicina homeopàtica: un assaig clínic aleatori a Nicaragua"). Aquesta aproximació, que pretenia realitzar prediccions falsables, és més característic de la protociència que de la pseudociència.

De fet, Ullman defensa que els estudis han confirmat que els remeis homeopàtics són efectius encara que no hi hagi un tractament personalitzat per part del metge. Cita dos estudis, incloent un publicat al març de 1989, publicat al British Journal of Clinical Pharmacology, "Avaluació controlada d'una preparació homeopàtica per al tractament de síndromes gripals", per defensar aquesta postura. Els anomenats "remeis combinats", en els quals es barregen diversos preparats homeopàtics, es venen sovint als Estats Units, i la teoria homeopàtica tradicional tendeix a aquesta aproximació, encara que Ullman cita assajos que suggereixen el contrari.

Ullman sosté, de fet, que "un seria pràcticament cec si ignora el conjunt de dades experimentals que existeixen sobre les medicines homeopàtiques i nega el conjunt d'experiments dels homeòpates i dels seus pacients. Només es pot assumir aquesta ceguesa com una aflicció temporal, que aviat es guarirà". Els científics que examinen aquestes mateixes dades neguen que els experiments fossin controlats apropiadament.

"El 1988, un científic francès que treballava en el prestigiós institut INSERM va afirmar haver descobert que les dilucions altes de substàncies en l'aigua deixaven una 'memòria', proveint així una base racional a la llei dels infinitesimals de l'homeopatia. Les seves troballes es van publicar en una revista científica de reconeixement mundial, però els resultats eren poc creïbles i el treball havia estat finançat per un fabricant de medicaments homeopàtics (Nature, 1988). Les investigacions posteriors, incloses les de James Randi, van descobrir que la investigació s'havia dut d'una manera inadequada. L'escàndol va tenir com resultat la suspensió del científic." (Font: article sobre l'homeopatia de National Council Against Health Fraud.)

Malgrat tot, el debat continua sobre els resultats d'altres assajos, i continuaran mentre l'homeopatia sigui un negoci rendible.

[edita] Enllaços externs

Cites:

  1. Robert L. Park: Voodoo Science. The Road from Foolishness to Fraud. Oxford University Press, New York, 2000.
  2. BBC News: "Fresh clue to homeopathy mystery", http://news.bbc.co.uk/hi/english/health/newsid_1643000/1643364.stm
  3. Dana Ullman, M.P.H. The Consumer's Guide to Homeopathy
  4. Planer, Felix E. 1988. Superstition. Ed. revisada. Buffalo, New York: Prometheus Books.
  5. Hand, Wayland D. 1980. Folk Magical Medicine and Symbolism in the West. In Magical Medicine. Berkeley: University of California Press, pp. 305-319.
  6. Phillips Stevens Jr. Nov./Dec. 2001 Magical Thinking in Complementary and Alternative Medicine, Skeptical Inquier Magazine, Nov.Dec/2001

ADVERTÈNCIA

Recordeu que la Viquipèdia només ofereix informació. La informació, en molts casos, no és revisada per professionals. Consulteu amb el vostre metge per prendre decisions relacionades amb la salut.