Tito Puente
De Viquipèdia
Tito Puente (Nova York, 1923 - Nova York, 2000), estudia el piano, l'òrgan, el vibràfon, la bateria, els timbals i la conga i des dels tretze anys treballa com un professional en diversos grups locals.
Després d'haver passat per l'orquestra de Noro Morales, i per la de Machito, la Segona Guerra Mundial, el porta a allistar-se a la marina. Allí coneix a Xerris Spivak, cap d'orquestra i ex-trompetista de Glenn Miller, i aprofita per a familiaritzar-se amb la tècnica dels arranjaments i la composició.
Els tres anys d'estudis en la Julliar School de Nova York, de 1945 a 1948, constitueixen el final del seu aprenentatge i decideix formar la seva pròpia orquestra en 1948, amb la qual s'incorpora a la lluita per ser un dels grans músics protagonistes del mambo, que llavors emergia amb força en els ambients llatins de Nova York. Des de llavors, aliant modernitat i tradició, aquest músic extraordinari, compositor de molt talent de temes com, Ran Kan Kan, Oye como va i altres, es converteix en un gran amenitzador i figura imponent en l'escenari, i practicament toca la major part dels estils llatins, marcant-los amb la seva empremta personal. En els anys vuitanta, intervé assíduament en el show televisiu de Bing Cosby i en 1992, protagonitza el film, El rey del Mambo.
La seva música va influir decisivament en el desenvolupament de la música llatina, fins al punt que ja hi ha càtedres oficials sobre la seva manera de percussió en diverses universitats. Va obtenir 11 nominacions als Premis Grammy i va aconseguir-ne 4, també va rebre diverses condecoracions presidencials pel seu foment a la música popular i la seva labor educativa. Va fundar en els anys 80, de la mà de Joe Conzo i Roberto Rodríguez, el Tito Puente Scholarship Fundation, encarregat d'oferir beques a joves talents. En 1997 Tito va gravar 50 Years of Swing, una recopilació d'èxits amb la qual va celebrar els seus cinquanta anys en la indústria musical; a més va ser elevat al Saló de la Fama del Jazz al costat de grans estrelles com Nat King Cole, Miles Davis, Rei Xerris i Anita O’Day.
Va ser al seu últim concert en públic, al costat de l'Orquestra Simfònica de Puerto Rico, quan se li va detectar una arítmia cardíaca que es va mirar de corregir en una intervenció quirúrgica, però el seu cor no va suportar l'operació. Moria el "Rei del Timbal" un músic que amb el somriure sempre en els llavis es va guanyar el respecte dels seus contemporanis. L'última vegada que se'l va poder veure somriure va ser a la pel·lícula de Fernando Trueba dedicada al jazz llatí i titulada Calle 54".