Íñigo López de Mendoza
De Viquipèdia
Íñigo López de Mendoza, Marquès de Santillana i Comte del Real de Manzanares (Carrión dels Comtes, Palencia, 19 d'agost de 1398 - Guadalajara, 25 de març de 1458), militar i poeta castellà de el prerenaixement.
[edita] Biografia
Personatge clau de la societat i la literatura durant el regnat de Juan II de Castella, provenia d'una família noble inclinada des de sempre a les lletres: el seu avi, Pedro González de Mendoza, i el seu pare, el almirall de Castella Diego Hurtado de Mendoza, van ser també poetes i va estar emparentat amb grans figures literàries del seu temps, com el canceller Pero López de Ayala, Fernán Pérez de Guzmán o Gómez Manrique. També els seus fills van continuar aquesta labor literària i de mecenatge cultural, sobretot el gran cardenal Pedro González de Mendoza. La seva mare va ser Leonor de la Vega. Com polític va procurar immiscuir-se el menys possible en els assumptes d'estat; va mantenir al llarg de la seva vida la fidelitat a Juan II, encara que es va enemistar amb Álvaro de Lluna a partir de 1431. No per això va militar en el bàndol dels aragonesistes; a la batalla d'Olmedo (1445) va estar en les files de l'exèrcit real, per la qual cosa el Rei li va concedir el marquesat i el comtat esmentats. Don Iñigo va contribuir clarament a la caiguda de don Álvaro (1453) i contra ell va escriure el seu Doctrinal de Privados; des aquesta època comença a retirar-se de la política activa. La seva última gran aparició es produïx en la campanya de Granada de 1455, ja sota el regnat de Enrique IV; després es reclou en el seu palau de Guadalajara per a passar en pau i estudi els darrers anys de la seva vida.
Don Íñigo es va casar el 1412 amb Catalina Suárez de Figueroa, filla del Maestre de Santiago, amb la qual cosa el seu patrimoni va augmentar en molt, transformant-se en un dels nobles més poderosos del seu temps; literàriament es va formar en la cort aragonesa, accedint als clàssics de l'humanisme (Virgili, Dante Alighieri...) i de la poesia trobadoresca al costat de don Enrique de Villena; a Barcelona va fer amistat amb Jordi de Sant Jordi, coper, i Ausiàs March, falconer reial. Home de gran cultura, va arribar a reunir una important biblioteca, que després va passar a ser la famosa biblioteca d'Osuna, i es va envoltar de brillants humanistes que el tenien al tant de les novetats literàries italianes, com per exemple Juan de Mena o el seu secretari i criat, Diego de Burgos, qui va compondre a la seva mort un molt erudit poema, el Triomf del Marquès.
[edita] Obra
Va ser, a més, un dels primers historiadors de la literatura espanyola i li van preocupar qüestions de poètica, com demostra el pròleg que va posar a les seves obres, el Proemio y carta al Condestable don Pedro de Portugal. Tota la seva obra pot inscriure's dintre de la Escola alegòrica-dantesca; va ser sens dubte el més fervent admirador que va tenir Dante Alighieri a Espanya, i també va assimilar el que va poder de el humanisme de el Petrarca i de Giovanni Boccaccio.
És especialment recordat per les seves serranillas, poemes d'art menor que tracten de la trobada entre un cavaller i una camperola, a imitació de les pastorel·les franceses, però inspirades en una tradició popular autòctona pròpia. Va ser el primer autor que va escriure en castellà sonets, estrofa d'origen italià mal coneguda encara a Castella: els 42 Sonetos Fechos al Itálico Modo. La seva obra mestra dintre de l'estil alegòric-dantesc és la Comedieta de Ponça, on descriu la batalla naval homònima en cobles reials. Va escriure a més poemes alegòrics i doctrinals (dezires) i lírica de cançoner, i va recopilar una de les primeres col·leccions paremiològiques en castellà, els Refranes que dicen las viejas tras el fuego.