Pèire Bec
De Viquipèdia
Pèire Bec (París, 1921) és un poeta i lingüista occità. Nascut a París, passà la infantesa a Comenge, on hi va aprendre l'occità. Fou deportat a Alemanya del 1943 al 1945, i en tornar estudià a París, i s'hi doctorà el 1959. També hi fou un dels fundadors de l'Institut d'Estudis Occitans, del qual n'ha estat president des del 1961.
També és professor titular de la universitat de Poitiers i director adjunt del Centre d'Études Supérieures de Civilisation Médiévale, també de Poitiers. És considerat un dels principals especialistes en dialectologia de la llengua d'oc i literatura occitana medieval, la seva activitat és compartida per l'acció occitanista, la recerca filològica i la creació literària. A col·laborat a publicacions com Cahiers de Civilisation Médiévale , Revue de Linguistique Romane, Estudis Romànics, Oc, etc.
El 1982 formaria part de la Comissió de Normalització Lingüística de l'Aranès, amb Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, qui establiren unes normes lingüístiques oficialitzades el 1983, i que seguien les indicacions donades per l’IEO respecte el gascó.
[edita] Obres
- Petite anthologie de la lyrique occitane du Moyen Âge (1954)
- Les saluts d'amour du troubadour Arnaud de Mareuil (1961)
- La langue occitane (1963)
- Manuel pratique de Philologie romane (1969)
- Burlesque et obscénité chez les troubadours (1984)
- Chants d'amour des femmes troubadours (1995)
- Au briu de l'estona (1955) poesia
- Sonets barròcs entà Iseut (1979) poesia
- Lo hiu tibat (1978) novel·la
- Sebastian (1980) novel·la
- Raconte d’una mort tranquilla (1993) narració
- Contes de l'unic (1977) narració