Catedral de Palma

De Viquipèdia

La Seu de Palma
Ampliar
La Seu de Palma

La Catedral de Palma, o Seu de Mallorca (popularment la Seu), és el principal edifici religiós de la ciutat de Palma, seu episcopal de la dìòcesi de Mallorca. És d'estil gòtic català i famosa per la seva rosassa i pel gran espai interior comparat amb la mola exterior. El seu tret principal, però, és la seva situació, a l'acròpoli de la ciutat romana de Palma, davant la mar, amb la muralla als peus i entre el castell de l'Almudaina i el palau episcopal.

En la localització dalt d'un cingle, en els contraforts paral·lepipèdics amb boterells i en la proporció entre l'alçada de la nau principal i les laterals s'hi assembla la seu de Manresa. La grandària de l'espai interior és semblant a la de Santa Maria del Mar i procedeix de la reforma introduïda després de la reincorporació del Regne de Mallorca a la Corona d'Aragó. Les semblances amb aquests dos edificis vénen d'un arquitecte comú: Berenguer de Montagut. El conjunt mida 120 m de llargària i 70 m d'amplària i més de 40 m d'altària, i té una superfície de 6.600 m2.

Taula de continguts

[edita] Interior

Interiorment, la seu de Mallorca és un edifici amb una planta arcaica de tres naus rectangulars, cadascuna amb el seu absis. No té transsepte ni deambulatori, encara que el creuer es marca en planta, al trast dels portals laterals, més ample, però no en alçat. L'absis central és molt profund i té dues absidioles. Els absis i les capelles de la catedral són tots de planta rectangular i passen a una planta pentagonal mitjançant trompes d'angle, que introdueixen dos plans oblics per a l'enrasat de la volta, com a les capelles palatines de la capella de Santa Anna del castell de l'Almudaina i Santa Creu del castell dels Reis de Mallorca de Perpinyà. L'excepció en la planta rectangular és la capella que fa d'atri de la sacristia dels Vermells, al s. XIV capella de Sant Valentí, perquè la paret del fons d'aquest atri és la del campanar i aquesta sacristia és la sala inferior del campanar i aquest té un eix no paral·lel al de la catedral. A les capelles laterals, hi ha cinc finestals, dos dels quals són cecs, tallats a la paret que forma el contrafort.

Pla de la catedral de Palma abans de la reforma d'Antoni Gaudí i amb la façana primitiva.
Ampliar
Pla de la catedral de Palma abans de la reforma d'Antoni Gaudí i amb la façana primitiva.

Les naus tenen vuit trasts de 8 metres de fondària i les separen set columnes a cada costat. Aquestes columnes són octogonals, només tenen capitell a la banda de les naus laterals i fan més de 20 metres d'altària on reben les grans arcades de 12 metres d'obertura, per la qual cosa són les més primes del món, atès que mesuren 1/12 de la llum de nau (a la catedral de Reims els pilars mesuren 1/6) i fan la mateixa sensació que les columnes de Santa Maria del Mar de Barcelona, també octogonals. La nau central té 44 metres d'altària i les laterals, 33 metres (la central té, doncs, un 50% més d'altària que les altres, si fa no fa). Les naus laterals tenen una capella per trast i al mur que tanca cada trast de la nau central i de les naus laterals hi ha un finestral. La llum que entra per aquests finestrals i per les quatre rosasses caracteritza l'interior de la seu, com a Santa Maria del Mar.

L'absis central, o capella Reial, té tres trasts amb l'escut dels Quatre Pals i el de la ciutat de Mallorca a les claus de volta. Al fons hi ha el siti episcopal (1346), de marbre blanc de Carrara amb daurats afegits per Antoni Gaudí. Darrere aquest tron s'obri, a 6,8 metres d'alçada del sòl de l'absis i a 8 metres del sòl de la nau central, una capella elevada dedicada a la Trinitat. Aquest santuari elevat, semblant al de l'església de Santa Creu de Palma i a les dues plantes de la capella palatina del castell dels Reis de Mallorca de Perpinyà, és de dos trasts. Fou construït com a panteó de la dinastia privativa de Mallorca i des de 1947 hi ha les tombes de Jaume II i Jaume III de Mallorca, amb estàtues jacents d'alabastre de s'Agaró, obra de Frederic Marès i Deulovol. A sota hi ha una cambra pensada per a les tombes, però emprada com a sacristia.

Els tres absis són més baixos que les naus; i la capella de la Trinitat, més baixa que la capella Reial. Aquesta diferència es resol mitjançant una rosassa al mur. La rosassa de damunt l'absis principal es troba a 30 metres d'altària, fou construïda el 1370, té un diàmetre d'11,5 metres, per la qual cosa és gairebé tan ampla com la nau central i arriba fins a la volta, i és la més grossa del món. Els nervis principals del trepat dibuixen una estrella de David, mentre que les rosasses del absis laterals tenen un trepat d'estil flamíger.

Secció transversal de la seu de Palma, abans de la reforma d'A. Gaudí (noteu els finestrals tapats, la posició del cor i la primera façana) (Arxiduc Lluís Salvador, Die Balearen)
Ampliar
Secció transversal de la seu de Palma, abans de la reforma d'A. Gaudí (noteu els finestrals tapats, la posició del cor i la primera façana) (Arxiduc Lluís Salvador, Die Balearen)

Les voltes de les naus, dels absis i de les capelles són de creueria, amb l'excepció de l'interior del portal de l'Almoina, que té una volta d'aresta, i les capelles obertes al s. XVIII a l'interior de la façana. Les naus laterals es troben entre els contraforts que també aguanten la central.

Secció de la catedral de Palma abans de la reforma d'Antoni Gaudí (Arxiduc Lluís Salvador, Die Balearen.
Ampliar
Secció de la catedral de Palma abans de la reforma d'Antoni Gaudí (Arxiduc Lluís Salvador, Die Balearen.

[edita] Capelles

Els retaules de les capelles corresponen a tots els estils des del gòtic, com el de la capella Reial, atribuït a Antoni Camprodon (1346), el millor de la seu, ara col·locat al mur interior del portal del Mirador, fins al contemporani de la capella de Sant Pere, obra de Miquel Barceló, passant pel barroc, com el de la capella del Corpus Christi, obra de Jaume Blanquer, a l'absis de la nau de tramuntana, i el de Sant Benet; el xurrigueresc de la capella de la Mare de Déu de la Corona; el neoclàssic de la capella de Sant Bernat, obra de Joaquim Rubió i Bellver (1913-1921). Hi ha també tombes notables, com les gòtiques dels primers bisbes de Mallorca, Ramon de Torrella i Antoni de Galiana, la plateresca del bisbe Arnau Marí de Santacília i dels lul·listes Pere Joan Llobet (+1460) i Beatriu de Pinós (+1484); neogòtiques, com la de Julià Fontirroig; o neoclàssiques com la de Pere Caro i Sureda, marquès de la Romana, obra de 1814 de Josep Antoni Folch i Costa.

Seu de Mallorca des de l'absis, amb el campanar a la dreta
Ampliar
Seu de Mallorca des de l'absis, amb el campanar a la dreta

[edita] Exterior

[edita] Façanes laterals

Exteriorment, l'edifici es compost de tres cossos, de llevant a ponent i segons l'ordre de construcció, cada cop més alts: primer, la capella alta de la Trinitat, només amb dues finestres altes estretes com a sageteres al costat i tres finestrals al cap; segon, la capella Reial o absis major, amb tres grans contraforts a cada banda i dos al cap, sense pinacles, a banda i banda de la qual hi ha els absis de les naus laterals, prou més baixos, amb dos contraforts a cada banda i dos al cap; i, tercer, la tirada de les naus, dividida pels grans contraforts paral·lepipèdics, entre els quals hi ha les capelles, cadascuna amb dos contraforts menors, és a dir 8 de majors i 14 de menors, a migjorn, perquè a tramuntana hi ha adossada la torre del campanar). Entre els contraforts hi ha els finestrals de les capelles, a baix, i de la nau central, a dalt.

Verticalment, l'edifici és format, de baix a dalt, primer, per un cos sense cap més obertura que els finestrons quadrangulars de les sacristies de les capelles i un gran portal al mig (el del Mirador, a migjorn, i el de l'Almoina, a tramuntana). El segon cos té l'alçada dels absis de les naus laterals i del portal del Mirador. Està separat del cos inferior i del superior per una imposta que recorre tot l'edifici i també el campanar. Aquest segon cos està ritmat, al seu torn, per tres impostes (en total, 5) situades a les cares exteriors dels contraforts majors i menors, però no del campanar. Davall la imposta superior, a cada contrafort menor, hi ha una gàrgola que treu l'aigua de la terrada de les capelles. El següent cos el formen els pinacles, tots de la mateixa altura, situats damunt els contraforts menors o embotits als contraforts majors. El tercer cos el constitueix la part superior dels contraforts majors i comença amb una imposta que corre, a l'alçada del cimal dels pinacles menors, pels costats exteriors dels contraforts. Només hi ha pinacles a les capelles de migjorn mentre que a tramuntana hi ha el pilar dels pinacles només a la primera capella de llevant. A les cares laterals dels contraforts majors hi ha una imposta que surt del peu de l'agulla del pinacle embotit. A partir d'aquesta imposta, tres impostes més divideixen el contrafort en quatre trasts, iguals els tres inferiors i més petit el superior. Aquest darrer és limitat per una motllura com les de les altres impostes que, en el primer contrafort de la banda de llevant, separa els dos pinacles que els coronen i que són units per una claraboia de quatre roses. Els altres contraforts de migjorn acaben amb el pilar del pinacle sense agulla, que arriba fins a la rima de la nau central. A la banda de tramuntana és complet el pinacle de l'interior i de l'altre només hi ha el pilar, però, llevat del primer contrafort, cap no té cresteria.

Seu de Mallorca des del sud-est.
Ampliar
Seu de Mallorca des del sud-est.

La cara de dalt de l'arc boterell superior està alineada amb la cara superior del contrafort que el rep i la part inferior de l'arc boterell de baix arriba fins a la part superior de la nau lateral. Quan la coberta era de terrada, es desaiguava per una canaleta que va per damunt l'arc boterell superior i per damunt el contrafort, travessant els pinacles, fins a una gàrgola situada a l'alçada de la darrera imposta.

Les impostes del segon cos continuen pels contraforts dels absis laterals. Aquestes impostes i les del cos següent, format per la continuació dels contraforts majors, continuen pels contraforts de l'absis de la nau central o capella Reial. L'únic cos sense impostes és la capella de la Trinitat. Les impostes dels absis menors només continuen als quatre contraforts més propers i als següents desapareix la imposta de sota les gàrgoles. Just damunt la darrera imposta dels contraforts de la capella Reial hi ha una gàrgola.

[edita] Coberta

La coberta actual és de teulada, però primitivament era una terrada de trespol. L'any 1984 es mudà l'estructura de fusta per una de metàl·lica.

[edita] Façana de ponent

Amb l'excepció del portal major, la façana de ponent no és l'original, sinó que és obra del s. XIX, construïda en estil neogòtic francès després que l'any 1851 s'hagués esquerdat la primera per un sisme. L'autor de la nova façada o enfront fou Jean Baptiste Peyronet, que sembla que s'inspirà en la façana del transepte de la catedral d'Orleans.[1] Joaquín Pavía Birmingham modificà després les agulles i el frontó. La façana antiga s'havia acabat al començament del s. XVI. L'estructura de la nova es basa en la de l'edifici, com l'antiga: quatre torres, dues de laterals i dues de centrals, més altes, que volen separar les tres naus, acabades en agulles, encara que les torres centrals no estan alineades amb les columnes de l'interior. Les torres centrals s'uneixen a les laterals amb un gran arc boterell a cada banda i al mur interior s'obrin tres rosasses que es corresponen amb les de llevant, encara que la central és més petita que la de l'absis i a l'exterior les laterals foren tapades i substituïdes per un finestral cec trepat. Aquesta façana nova és, doncs, semblant en l'estructura a la de l'altre cap de l'edifici a l'alçada de la rosassa, sols que on a llevant hi ha l'arc de la capella Reial, a ponent hi ha el portal major manierista. La façana primitiva també tenia quatre torres, però eren octogonals, com les columnes de l'interior, les torres de Llotja i les de la façana de Sant Nicolau, no tenien agulles, i les centrals seguien l'alineament de les columnes de les naus; i acabava horitzontalment, com la de Barcelona fins a 1886,[2] de manera que formava un gran rectangle, dividit per dues impostes paral·leles al terra i a la banda superior de la façana, mentre que ara a l'altura de les naus laterals nomes té llur altària. L'estructura primitiva, inspirada en la Llotja de Sagrera, fou imitada per moltes esglésies parroquials, com la de Sant Nicolau, i conventuals d'arreu de l'illa de Mallorca durant el s. XVI (per exemple l'església parroquial de Petra).

Façana original de la Seu de Mallorca (Dibuix de la Casa Almoina, Palma).
Ampliar
Façana original de la Seu de Mallorca (Dibuix de la Casa Almoina, Palma).

[edita] Portals

Els tres portals, el major i els laterals, aquests situats al cinquè trast, el més ample, tenen mainell, el del Mirador, antigament anomenat dels Apòstols, amb una imatge de la Mare de Déu, de Guillem Sagrera, considerada l'escultura gòtica més bella, ara al museu i substituïda al portal el 1917 per una còpia de Guillem Galmés. Sagrera treballà al portal amb Jean de Valenciennes, Henry l'Alemany, aquests dos sobretot al timpà, i Pere de Sant Joan. El portal major és manierista.

[edita] Campanar

El campanar té una altària de 48 metres i és de secció quadrangular (com el de la seu de Manresa, que és una mica més alta, 50 metres, però que és més modern). El seu eix no està alineat amb el de la catedral, per la qual cosa se suposa que s'aixeca en els fonaments d'un edifici anterior, tal volta el minaret d'una mesquita anterior i ben segur adossada al mur de la mesquida, que tena una alineació diferent. D'altra banda, el campanar, a la part inferior té un aire de torre fortificada, amb grans permòdols de matacà, que s'han relacionat amb la precarietat de la conquesta durant els primers anys, de manera que seria anterior a la mateixa catedral, començada al s. XIV. Aquesta cornisa amb matacans separa els dos cossos del campanar, el primer dividit per línies d'impostes i el segon format per tres pisos, marcats també per impostes, cadascun amb tres finestres ogivals a cada costat. Dins el primer cos, amb volta de creueria, hi ha la sacristia dels Vermells.

A dalt no hi ha cap agulla ni piràmide sinó una estructura de contraforts en forma d'estrella. A l'interior hi ha 9 campanes, vuit actualment són mogudes per motors elèctrics (na Bàrbara, n'Antònia, na Mitja, la Nova, na Tèrcia, na Picarol, na Prima i na Picabaralles), però no la principal, n'Eloi, que actualment només és voltada pel Corpus Christi i amb motiu del traspàs del papa i del bisbe de la diòcesi. Fins a l'extinció del Regne de Mallorca, els eloiers, campaners encarregats de voltar les campanes, estaven exempts del servei militar.

[edita] Annexos

Cal destacar la sala capitular gòtica, obra de Guillem Sagrera. És de planta trapezoidal, amb dos trasts amb volta de creueria rectangular i un amb volta triangular. A una de les claus de volta hi ha l'escut del bisbe Lluís de Prades. Al mig de la sala hi ha la tomba de Gil Sánchez Muñoz (Climent VIII), successor dimissionari de l'antipapa Pedro de Luna (Benet XIII). En aquesta sala capitular hi ha la col·lecció de pintura gòtica del museu. A continuació hi ha la sala capitular barroca, acabada el 1701, amb un portal xurrigueresc, planta el·líptica, columnes en espiral que aguanten un tambor damunt el qual hi ha una cúpula dividida en vuit paraments separats per nervis que pugen des de les columnes i amb un ull de bou a cadascun i una decoració vegetal en relleu que la tapa tota. A l'est del campanar hi ha el claustre barroc, que substitueix que el que ocuparen les tres naus des dels portals laterals al major. Adossada al campanar, a la banda contrària de la catedral, hi ha la Casa de l'Almoina, d'estil gòtic tardà, construïda el 1539 per un deixeble llunyà de Guillem Sagrera, és un valuós exemple de gòtic civil i fou un lloc on es distribuïa l'almoina i més envant, una escola.


[edita] Mobiliari

Cal destacar la custòdia major (1585), gòtica, els dos grans canelobres barrocs d'argent de Joan Matons (1718) i els dos rimmonim procedents de la sinagoga siciliana de Cammerata, venuts pels jueus al mercader mallorquí Francesc Puig el 1493, transformats en crosses del primatxer; la còpia de 1307 del Llibre del repartiment de Mallorca; i el manuscrit de la versió llatina, amb la seva retraducció catalana, feta per Pere Marsili de la part corresponent a la conquesta de Mallorca del Llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor.

[edita] Trets del gòtic català

La separació horitzontal dels cossos amb línies d'impostes i la divisió vertical amb grans contraforts parel·lepipèdics llisos, entre els quals hi ha les capelles laterals, el poc ús dels arcs boterells, una gran massa exterior, pocs finestrals i un gran espai interior, diàfan gràcies a la gracilitat de les columnes, octogonals, caracteritza el gòtic català. En aquest sentit, els dos edificis més semblants a la seu de Mallorca són, interiorment, Santa Maria del Mar, de Barcelona, pel gran espai i per l'ús de columnes octogonals;[3] i exteriorment, la seu de Manresa, també amb dos arcbotants per contrafort; però amb capelles sense contraforts i amb sols un finestral. La semblança amb la seu de Manresa continua en a situació del campanar, més prim a Manresa.[4][5]

[edita] Història

La catedral de Palma es construí on abans hi havia una mesquita, que s'anava enderrocant a mesura que avançava la seu i que desaparegué l'any 1386. La construcció de la catedral començà a la darreria del segle XIII i durà tres segles i mig. L'obra començà per la capella de la Trinitat, a l'est. El seu primer arquitecte degué ser Ponç des Coll. Després el succeí Jaume Fabre, arquitecte també de l'Sant Domingo i de la seu de Barcelona. L'element següent, l'actual capella Reial, es construí entre 1314 i 1327, després d'haver eixamplat cap a la mar la plaça del Mirador. A mitjan segle XIV continuà l'obra a la banda de les tres naus.

Sobre la construcció d'aquestes naus laterals, amb els seus absis, i la central, hi ha tres teories: segons una, que ja ningú no defensa, la catedral així com la coneixem actualment obeeix a un pla inicial. Una altra teoria, que es basa en indicis constructius, afirma que la seu originalment havia de tenir sols una nau de l'amplada de la capella Reial i que aquesta, doncs, havia de continuar fins al campanar amb la mateixa alçada i estructura que aquesta, segurament amb capelles laterals no sabem de quina forma, i que a mitjan s. XIV es va decidir passar a un pla de tres naus (Guillem Forteza), en un cas contraria al de la catedral de Sant Joan Baptista de Perpinyà i al de la seu de Girona. La darrera teoria, també per indicis constructius, parteix del canvi a un pla de tres naus de devers 1330, però totes molt més baixes que les actuals, a l'estil de la seu de Barcelona i amb poca diferència entre la major i les laterals, com a la seu esmentada i a [[Santa Maria del Mar], i que a mitjan s. XIV es decidi elevar totes les naus i fer la central encara més alta (Marcel Durliat). Es tractava d'un canvi de pla relacionat amb la reincorporació del Regne de Mallorca a la Corona d'Aragó (1343), com també l'aturada de les obres de Sant Joan el Nou de Perpinyà que tingué com a conseqüència el canvi de pla.

Reconstrucció hipotètica de la seu de Palma segons el pla inicial d'una nau de la primeria del s. XIV (Antoni I. Alomar).
Ampliar
Reconstrucció hipotètica de la seu de Palma segons el pla inicial d'una nau de la primeria del s. XIV (Antoni I. Alomar).

Gabriel Alomar opina que els tres absis de la catedral de Sant Joan el Nou de Perpinyà segueixen el model de la catedral de Palma. Però la primera pedra de Sant Joan es posà el 1324, quan a Mallorca no s'havia produït el canvi de pla, perquè aquest s'esdevingué devers 1330, ni s'havia acabat la capella Reial, cosa que s'esdevingué el 1327.

Segons Marcel Durliat, el 1368 els arquitectes eren Jaume Mates i Llorenç Sosquela. Alexandre Cirici i Pellicer i Agustí Duran i Sampere, però, defensen que l'arquitecte del canvi de pla de Mallorca fou Berenguer de Montagut. Entre 1389 i 1397 dirigí les obres Guillem Oliveres, mentre Pere Morei, Jean de Valenciennes, Henry l'Alemany i Guillem Sagrera esculpien el portal del Mirador. S'acabà la volta de la nau lateral del nord del costat del campanar el 1430. En un segle s'havia construït mitja catedral. El 1498 es va construir el portal de l'Almoina. Entre 1594 i 1601 Miquel Verger va construir el portal major. El 1601 es va consagrar l'edifici.

L'estretor de les columnes en comparació amb la llum dels arcs ha tingut com a inconvenient l'esfondrament de les voltes unes quantes vegades des del segle XVII i durant el segle XVIII.

Al segle XX, cal esmentar la reforma d'Antoni Gaudí i Cornet (1904-1914), feta en temps del bisbe Pere Joan Campins, criticada sobretot per la destrucció d'alguns elements com el corredor dels ciris mudèjar, però que eliminà el retaule barroc de la capella Reial que tapava la capella de la Trinitat i el retaule gòtic i començà a obrir els finestrals i rosasses. Gaudí avançà l'altar major fins davall la primera volta del presbiteri i mudà el cadirat des del cor renaixentista del mig de la nau central fins als murs laterals de la capella Reial, i entre la capella Reial i la primera columna construí unes tribunes amb els elements del cor i del presbiteri i col·locà les trones a continuació de les columnes esmentades. Són obra de Gaudí, també, la decoració de ceràmica amb els escuts d'armes els bisbes de Mallorca, posats al mur de cada costat de la càtedra episcopal, i els texts del Pontifical Romà amb lletra de ferro forjat daurat damunt el siti; també és obra de Gaudí la reixa que tanca l'absis principal, amb l'escut de la ciutat descompost en els seus dos elements; els lampadaris de les columnes (popularment, les trobigueres), la maqueta del baldaquí penjat amb cables i amb il·luminació elèctrica interior, que havia de ser provisional; el tornaveu, ara desaparegut de la cantoria o trona major, i el disseny dels símbols de la basílica (tintinàbul i conopeu) i altres elements. Col·laboraren amb Gaudí, Joan Rubió i Bellver, Josep Maria Jujol i Joaquim Torres-Garcia.

Destaquen les trones obra de Joan de Sales (1529-1531), situades originalment a la nau central, amb el cor, el portal del cor, del mateix autor, ara a l'avantcapella de la sacristia. L'any 1931 la seu es declarà Monument Historicoartístic.

[edita] Bibliografia

  • Gabriel Alomar Esteve, Guillermo Sagrera y la arquitectura gótica del siglo XV, Publicaciones del Colegio de Arquitectos de Cataluña y Baleares, Ed. Blume, Barcelona, 1970.
  • AD, Cathalonia. Arte gótico en los siglos XIV-XV, Catàleg de l’exposició, Madrid, Fundació La Caixa, Ministerio de Educación y Cienca, Museu Nacional d'Art de Catalunya, 1997.
  • Eduard Carbonell, Alexandri Cirici, Jordi Gumí, Grans monuments romànics i gòtics catalans. De Sant Pere de Roda a la catedral de Mallorca, Edicions 62, La Caixa, Barcelona, 1977. ISBN: 84-2971335-2.
  • Alexandre Cirici, Oriol Maspons, Arquitectura gòtica catalana, Editorial Lumen, Barcelona, 1968.
  • Alexandre Cirici, L'Art Gòtic Català. L'arquitectura dels segles XV i XVI, 2 vol. Barcelona, Edicions 62, 1979.
  • Núria de Dalmases, Antoni José Pitarch, "L'art gòtic. s. XIV-XV", dins Història de l'Art Català, vol. III, Barcelona, Edicions 62, 1985. ISBN: 84-297-2104-5.
  • Guillem Forteza, Estat de l'arquitectura catalana en temps de Jaume I. Les determinants gotiques de la catedral de Mallorca, "La Nostra Terra" 24, Palma, desembre de 1929, p.497-513 (en un extret publicat hi ha un pla de la Seu de Mallorca on queden assenyalades les dues etapes constructives que defensa Fortesa i una reconstrucció ideal del primitiu projecte de la mateixa seu, suposada de nau única).
  • Marcel Durliat, L'art al Regne de Mallorca, Ed. Moll, Mallorca, 1964.
  • Pierre Lavedan, L'architecture gothique religieuse en Catalogne, Valence et Balears, Paris, 1935.
  • Margalida Tur Català, "Seu de Mallorca", dins Enciclopèdia de Mallorca, s.v., vol. XVI, Promomallorca Edicions, S.L. ISBN: 84-86617-41-3.

[edita] Enllaços externs

En altres llengües