Estany de Banyoles
De Viquipèdia

L'Estany de Banyoles és el llac natural més gran de Catalunya i l'origen i principal signe d'identitat de la ciutat de Banyoles. L'Estany i la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la Península Ibèrica i un sistema ambiental de notable valor.
Situat a ponent del terme municipal de Banyoles, fou declarat per la Generalitat de Catalunya com a zona integrada en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). El 2003 va ser inclòs en la Llista Ramsar de Zones Humides d'Importància Internacional i ha estat proposat per formar part de la Xarxa Natura 2000, en l’àmbit de la regió mediterrània. Així mateix, l'Ajuntament de Banyoles i la societat civil de la ciutat i comarca en reclamen la seva declaració com a Parc Natural.
Taula de continguts |
[edita] Formació de l’Estany i la Conca Lacustre
L'Estany de Banyoles és d’origen tectònic i càrstic i es formà en època quaternària (fa 250.000 anys). Els moviments tectònics produïts amb la formació dels Pirineus donaren lloc a la falla de l'Empordà que coincideix amb l’eix major de la zona de Banyoles. A través d’un seguit de fenòmens càrstics posteriors en aquesta zona (erosions pluvials i fluvials que donen lloc a enfonsaments) es formà la zona lacustre.
El primer Estany de Banyoles tenia una extensió molt superior a l'actual, inundant tota la seva zona de ponent entre sis i vuit metres per sobre el nivell actual.
[edita] L'origen de les aigües
Molts autors creien que l’origen de les aigües de l’Estany estava relacionat amb pèrdues dels rius Ter i Fluvià. Els estudis de la segona meitat del segle XX, però, demostraren que l’Estany és alimentat de manera subterrània pels aqüífers provinents del nord i l’oest, a la zona de l’Alta Garrotxa.
[edita] Entrada d'aigua
Les aigües de l’Estany provenen de l’Alta Garrotxa (des de Sadernes a Oix) on es filtren i corren a través d’una suposada xarxa subterrània de canals, coneguda com aqüífer confinat. L’aigua surt a l’exterior a tres nivells diferents i subterranis, formant la coneguda Conca Lacustre:
- Pel Pla d’Espolla-Usall
- Pels estanyols de Sant Miquel de Campmajor
- Per l’Estany i estanyols de Banyoles-Porqueres.
L’Estany de Banyoles, però, també rep aigua superficial, a través de les rieres naturals d’entrada, tot i que només suposen el 10% de les aportacions totals d’aigua a l’Estany. Aquestes rieres són:
- Riera de les Estunes
- Riera del Vilà o Riera de les Deus
- Riera Marquès
- Riera dels Tanyers
- Riera Castellana
- Riera de Can Morgat
- Riera de Lió
[edita] Sortida d'aigua
La sortida de l'aigua de l'Estany s’efectua, principalment, a través dels seus recs de sortida, els quals aboquen al riu Terri. D'altra banda, per facilitar la sortida d'aigua en moments de molta pluja, l'Ajuntament va construir, a principis dels '90, dos col·lectors que permeten controlar millor el nivell de les aigües.
[edita] Els recs
Amb la fundació del monestir de Sant Esteve de Banyoles, l'any 812, una de les primeres actuacions de l’ordre benedictina va ser la construcció dels recs de sortida de l’Estany. Aquests recs són canals que creuen tota la ciutat des de l’Estany, multiplicant-se en nombrosos ramals, fins a desembocar al riu Terri, a la sortida del municipi. Els recs actuals son:
- Rec d'en Teixidor
- Rec de Ca N’Hort
- Rec de la Figuera d’en Xo
- Rec Major
- Rec de Guèmol
La construcció d’aquests recs va fer possible convertir Banyoles en un terreny habitable, de manera que entre el Monestir i l’Estany va anar creixen la ciutat. Els recs servien com a sobreeixidors naturals dels aiguamolls de l’Estany, evitant en moltes ocasions el seu desbordament, tot drenant-los de manera natural. Amb els anys, els recs foren usats pels habitants de diferents formes: com a rentadors, per regar els camps i els horts i per a fer funcionar les pròsperes indústries (basades en els teixits, el paper, la farga, la farina, el cànem i l’adob de pells), de les quals en resten exemples com la Llotja del Tint o la Farga d’Aram.
[edita] Els estanyols
La Conca Lacustre és un fenomen viu des dels seus orígens que al llarg dels anys ha donat lloc a la formació de diferents estanys i estanyols integrats en el fenomen lacustre. El darrer estanyol que sorgí, conegut com Estanyol Nou o de Can Silet, tingué lloc ben recentment, el 12 de novembre del 1978.
Els estanyols són:
- Estanyol del Vilar
- Estanyol de la Cendra
- Estanyol Gros de Montalt
- Estanyol Petit de Montalt
- Estanyol de N’Ordis o de Cutzac
- Estanyol d’En Sisó o Vermell
- Estanyol Nou o de Can Silet
Els estanyols es formen quan les aigües que circulen per l’aqüífer de calcàries es posen en contacte amb les capes superiors de guixos que es dissolen i produeixen grans cavitats o coves d’aigua a poca profunditat. Quan l’aqüífer disminueix el seu volum d’aigua i el terreny es col·lapsa, tenen lloc un seguit de sobtats enfonsaments del sòl que donen lloc a la formació d’estanys i estanyols arrodonits i de dimensions variables.
A la resta de la comarca, a Porqueres, Camós, Pujarnol, Sant Miquel de Campmajor, al Pla de Martís, i Usall, trobem també altres estanyols, brolladors, “reixorts” i aiguamolls tots relacionats amb la Conca Lacustre.