Arquitectura Moderna
De Viquipèdia
L'Arquitectura Moderna és un terme molt ampli que designa el conjunt de corrents o estils de l'arquitectura que s'han dessenvolupant al llarg del segle XX a tot el món. L'Arquitectura Moderna s'ha caracteritzat per la simplificació de les formes, l'absència d'ornament, i la renúncia conscient a la composició acadèmica clàsica, la qual fou substituïda per una estètica amb referència a les diverses tendències de l'art modern com el cubisme, l'expresionisme, el neoplasticisme, el futurisme i altres; però és sobretot, l'ús dels nous materials : com el ferro i el formigó armat i l'aplicació de les tecnologies associades, el fet determinant que va canviar per sempre la manera de projectar i construïr els edificis o els espais per a la vida i activitat humana.
Les característiques de l'Arquitectura Moderna van ser descrites per l'arquitecte Bruno Taut en el seu Llibre «Die neue baukunst in Europa und Amerika» («La nova arquitectura d'Europa i Amèrica»), Stuttgart, 1929 amb els següents enunciats :
- La primera exigència de cada edifici és assolir la millor utilitat possible.
- Els materials i el sistema constructiu emprats han d'estar completament subordinats a aquesta exigència primària.
- La bellesa consisteix en la relació directe entre l'edifici i la finalitat, en l'ús racional dels materials i en l'elegància del sitema constructiu.
- L’estètica de la nova arquitectura no reconèix cap separació entre façana i planta, entre carrer o pati, entre davant o darrera. Ningún detall val per ell mateix, sino com a part necesària del conjunt. No creiem que una cosa tingui un aspecte lleig i, malgrat tot, funcioni bé. El que funciona bé, és bell.
- De la mateixa manera que les parts, en les seves relacions recíproques expresen l'unitat de l'edifici, també la casa es relaciona amb els edificis que l'envolten. La casa és el producte d'una disposició colectiva i social. La repetició no s'ha de considerar com un inconvenient que s'hagi d'evitar, sino que, al contrari, constitueix el mitjà més important d'expresió artística. A exigències uniformes, edificis uniformes. La singularitat resta reservada per a les exigències singulars, es a dir, sobretot pels edificis d'importància general i social.
L'Arquitectura del Moviment Modern és un concepte propi de la crítica i de l'historiografia de l'Arquitectura Moderna, té un significat històric i conceptual més ampli que els periodes de l'Arquitectura Racionalista o de l'Arquitectura Orgànica, ja que comprèn tots els corrents, moviments i tendències que des de mitjans del segle XIX tendeixen a la renovació de les característiques, dels propòsits i dels principis de l'arquitectura.
L'Arquitectura Moderna sorgeix a partir dels canvis tècnics, socials i culturals vinculats a la revolució industrial. Els teòrics del Moviment Modern cerquen les arrels històriques de l'Arquitectura Moderna en un ampli preludi, una etapa a cavall dels segles XVIII i XIX, en la qual diferents sectors culturals o de l'activitat econòmica i de la vida política i social comencen a copsar i a definir les conseqüencies constructives i urbanístiques de la revolució industrial. En avançar el segle XIX, una sèrie d'innovacions i propostes en diferents camps relacionats, entre d'altres amb la construcció, l'administració pública i l'industria conflueixen en l'exigència de la seva mutua integració.
L'Arquitectura Moderna néix a la dècada dels 60 del segle XIX a Anglaterra, quan Wiliam Morris impulsa el moviment dels «Arts and Crafts», com a reacció contra el mal gust que domina la producció en masa d'objectes per part de l'industria, propugnant el rotorn als oficis i al medievalisme gótic en l'arquitectura. Morris va escriure :
- «Hem de conéixer a fons l'arquitectura gótica, entendre que fou i que suposa : una explicació magnífica de l'esperit orgànic. Seguint aquesta tradició, s'afirma el principi estructural que fa evolucionar llurs pròpies formes adherint-se a la més estricta veritat, és a dir, en funció de les condicions d'ús, dels materials i de les tècniques de construcció.» (en l'article «The Revival of Handicraft (El renaixement de l'artesania))», publicat per la revista «Fortnightly Review », Londres 1888.
En paral·lel, les teories «higienistes» juntament amb els moviments del «socialisme útòpic» senten els fonaments de l'urbanística moderna. Amb el canvi de segle, un nou estil en l'arquitectura i el disseny triomfa a Europa, és «l'Art Nouveau», també anomenat «Liberty», «Seccession», «Jugendstil», «Modernisme», etc., que fou un estil que es contraposà, però no arrivà a impossar-se, a l'academicisme imperant.
L'«Art Nouveau» trenca amb els esquemes acadèmics tot imposant l'ús del ferro en l'arquitectura. Fins llavors, el ferro fou un material associat a les construccions dels enginyers que varen tenir un gran éxit amb la Torre Eiffel y la galeria de les Màquines de l' Exposició Universal de París de 1889. L'«Art Nouveau» doblega i entortolliga el ferro en cintes primes que fan tota mena de formes o figuracions i el posa en les sales de les cases i en les façanes dels edificis com la «Maison du Peuple» de Brussel·les obra de l'arquitecte Víctor Horta.
L'Història de l'Arquitectura Moderna registra la transició d'alguns arquitectes representatius de l'«Art Nouveau», com Henry van de Velde , així com altres de la «Seccession» vienessa com Josef Hoffmann vers les posicions próximes a les de l'arquitecte austríac Adolf Loos amb la qual cosa s'inicia una nova etapa, l'Arquitectura Moderna, un estil nou que trenca amb tot el que hi ha.
El primer periode de l'Arquitectura Moderna s'inicia en els anys immediatament anteriors a la Primera guerra mundial quan l'experiència del moviment «Arts and Crafts» va ser recollida i reelaborada en el moviment del «Werkbund» a Alemanya al qual s'adhereixen Hoffmann i van de Velde, aquest últim va ser el primer director de l'escola Bauhaus a la ciutat de Weimar.
Walter Gropius, un dels arquitectes del «Werkbund» va dirigir, la Bauhaus a partir del 1919 primer a Weimar i posteriorment a Dessau. La segona etapa de l'Arquitectura Moderna, l'Arquitectura racionalista, comença en aquells anys de la postguerra i s'estendrà per Europa fins la Segona guerra mundial. Els arquitectes compromessos amb el moviment : le Corbusier, Mies van der Rohe, Alvar Aalto i el propi Walter Gropius, juntament amb altres entre els quals hi ha els arquitectes catalans del G.A.T.C.P.A.C, funden els congressos internacionals d'Arquitectura Moderna (C.I.A.M.) per difondre'n els principis i les experiències.
A l'altre costat de l'Atlàntic, des de mitjans del segle XIX es succeeixen les innovacions en els camps de la construcció i l'urbanisme que protagonitzen l'industrialització i l'ocupació del territori sota l'empenta d'un capitalisme sense concesions. La colonització de la frontera Oest, l'expansió de l'industria així com l'acollida massiva d'ingents onades d'inmigrants, són la base d'una tradició cultural pròpia dels Estats Units d'Amèrica. Un nou i revolucionari sistema de construcció, la «balloon frame», concebuda per que qualsevol pugui construïr-se la pròpia casa amb poc utillatge, subministrà la tecnologia necesària per colonitzar «l'Oest» als «pioners».
Però no tot és lliberalisme als E.U.A., car fou a la ciutat de Nova York on l'urbanista Frederick L.Olmsted projecta el Central Parc a l'illa de Manhattan, treient a l'especulació immobiliària una gran extensió de terrenys. Olmsted projectà també el sistema de parcs metropolitans de la ciutat de Boston.
Amb els edificis industrials que s'arrengleren al llarg del riu Missouri o del llac Michigan s'inicià el dessenvolupament de la construcció en alçada amb estructura de ferro i obra de fàbrica que culminarà en els gratacels de «l'Escola de Chicago», els quals dessenvolupen una nova tipologia d'edificis d'oficines o comercials.
Simultaniament es dessenvolupa una arquitectutra residencial per a les classes mitges feta amb fusta i pedra, derivada de la «balloon frame», la qual constitueix el preludi de les «Prarie Hauses (cases de la pradera)» de l'arquitecte Frank Lloyd Wright. En mig d'aquesta sèrie innovadora, l'arquitecte nord-americà Louis Sullivan, amb estudi a Chicago on s'inicià Wright, reflexionà sobre llur propi traball i escriví la famosa cita «form follows function (la forma segueix la funció)» que es convertirà, al lllarg del segle XX, en el crit de combat i el lema de la nova arquitectura.
El moviment modern continua durant la segona postguerra dessenvolupant-se a Europa a cavall de les tasques de reconstrucció. En el pla teòric, les aportacions de l'anomenada Arquitectura orgànica, una tendència inspirada en l'obra de l'arquitecte nord-americà Frank Lloyd Wright amb Alvar Aalto y Arne Jacobsen com a representants destacats, s'oposaven a l'anomenat «Estil Internacional» inspirat en l'obra de le Corbusier que postulaba una ortodoxia «funcionalista» segons la «Carta d'Atenes» (i la famosa cita de Sullivan) així com l'absoluta puresa de la composició i els detalls la qual cosa, a la vegada, s'inspirava en l'obra de Mies. La cita de Taut, a l'inici d'aquest article, constitueix una sintesí teòrica de l'«Estil Internacional», que tingué una molt amplia difussió en els Estats Units, Europa i Sudamèrica.
El moviment modern entrà en crisi a finals dels anys 50 del segle XX, quan es formulen una sèrie de crítiques molt severes als excessos de l'«estil Internacional» i a l'urbanisme derivat de la «Carta d'Atenes». Un conjunt de tendències que s'auto reivindiquen com a continuadores del Moviment Modern protagonitzen l'arquitectura, des dels anys 60 fins l'actualitat .
[edita] Bibliografia
- Historia de la Arquitectura Moderna; Autor : Profesor Leonardo Benevolo. © Casa Editrice , Laterza & Figli, Bari.
- Traducció al castellà por Mariuccia Galfetti y Juan Díaz de Atauri. Amb textos de l'arquitecte Carlos Flores relatius al Pla Cerdà, el Modernisme català i l'Arquitectura espanyola entre 1930-1940 i posterior a 1945. Editorial Gustavo Gili. Barcelona 2002.
- «Historia de la arquitectura moderna de Leonardo Benevolo se ha convertido en un etapa imprescindible del aprendizaje para cualquier estudiante de arquitectura, y en una obra de consulta y de referencia indispensable para cualquier arquitecto. Tras varias ediciones revisadas y aumentadas, no ha perdido su actualidad. Sigue siendo la mejor biografía de los últimos dos siglos de la arquitectura y de su contexto histórico y social. Benevolo estudia la evolución de los distintos movimientos y tendencias no sólo describiendo las obras y los proyectos más emblemáticos, sino también la influencia que sobre la arquitectura han ejercido el desarrollo de la técnica y la industria, la aparición de los movimientos de vanguardia, los cambios socioeconómicos y las transformaciones políticas. En esta 8ª edición revisada y ampliada se completan diferentes capítulos con los acontecimientos arquitectónicos más recientes.»
- La cita pertany a la resenya resumida de la libreria La casa del libro