Arikara
De Viquipèdia
Els arikara són una tribu índia que parla una de les llengües caddo (hoka-sioux), el nom de la qual prové del pawnee pariki “banya”, però que s’anomenaven tanish “els homes”. Vivien al curs superior del Missouri, entre el riu Cheyenne (Dakota del Sud) i Fort Berthold (Dakota del Nord). Actualment comparteixen la reserva de Fort Berthold amb hidatsa i mandan.
Taula de continguts |
[edita] Demografia
Pel 1700 hi havia uns 4.000, potser juntats amb omaha i mandan, ja que Lewis i Clark els xifraren en 2.600 el 1804, però foren reduïts a 700 el 1860 i a 682 el 1950. Augmentaren a un miler el 1980, dels quals 200 parlaven la llengua caddo, i potser eren uns 2.000 el 1990.
[edita] Costums
Se’ls considerava experts conreadors de blat de moro, amb el qual comerciaven per obtenir carn i mantes. També conreaven pèsols, carabasses, tabac i gira-sol, feina encarregada a les dones, mentre els homes caçaven uapitís, cèrvols i búfals. Assimilaren alguns elements de les civilitzacions de les planures, però eren sedentaris i eren coneguts com a “menjadors de blat de moro”.
Vivien a ciutats semipermanents de cases cobertes de terra i duien barrets de pell de llúdria. Les activitats de la vila eren controlades amb referència a una maça sagrada que era en mans d’un sacerdot. Aquest ofici i el càrrec de capdill tendia a mantenir-se en posessió d’uens poques i primordials famílies.
Els càrrecs més baixos estaven associats amb l’organització militar, dansa i societats curatives, com la Germandat del Bisó. Juntament amb d’altres tribus de la planura, practicaven l’autotortura com a prova de virilitat en cerimònies tribals de la dansa solar.
[edita] Història
El seu passat, com el de les altres tribus caddo, és relacionat amb la cultura dels Mount Builders del baix Mississippi. Se separaren dels skidi pawnee en el segle XVIII, i emigraren cap al Nord, al Missouri superior, juntament amb mandan i hidatsa. Cap el 1804 foren visitats pels exploradors nordamericans Lewis i Clark, després que per la Compra de Louisiana del 1803 el seu territori passés a sobirania dels EUA.
Van ser un obstacle per a la colonització blanca. Una lluita contra els comerciants que acabà amb la mort de 13 comerciants usa a mans de pawnee i arikara el 1823 va donar com a resultat la primera campanya nordamericana contra els indis. Endemés de la guerra, una epidèmia de verola el 1831 els va reduir notablement.
Pe aquest motiu, el 1851 van marxar cap a Heart River, i el 1860 marxaren amb hidatses i mandans a Fort Berthold, on es federaren el 1870 i on el 1885 foren disseminats en granges individuals. El 1950 la construcció de Garrison Dam i el fet de trobar petroli a Willinston Basin els va forçar a cercar una nova llar. Se’ls considerava experts conreadors de blat de moro, amb el qual comerciaven per obtenir carn i mantes. També conreaven pèsols, carabasses, tabac i gira-sol, feina encarregada a les dones, mentre els homes caçaven uapitís, cèrvols i búfals. Assimilaren alguns elements de les civilitzacions de les planures, però eren sedentaris i eren coneguts com a “menjadors de blat de moro”.
[edita] Bibliografia
- Campbell, Lyle. (1997). American Indian languages: The historical linguistics of Native America. New York: Oxford University Press. ISBN 0-19-509427-1.
- Mithun, Marianne. (1999). The languages of Native North America. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-23228-7 (hbk); ISBN 0-521-29875-X.