Discussió:Miguel de Cervantes Saavedra

De Viquipèdia

Curiositats: Es diu que Miguel de Cervantes era català. El seu nom era Miquel Servent.Els Servent eren una família benestant catalana.

Trec aixo, que no ho havia sentit mai i no crec que sigui una hipotesi acceptada. Hi ha alguna referencia o alguna dada per donar suport a aixo ?

P.S. Buscant a Internet veig que hi ha mp3's d'una conferencia de Jordi Bilbeny, pero no tinc pas temps d'escoltar-la: [1] Xevi 21:48 16 ago, 2005 (UTC)

Podria arribar a ser un article com ara el de Catalanitat de Cristòfor Colom.

  • He escoltat una de les conferències d'en Bilbeny i esmenta una col·lecció bastant considerable d'errors de traducció presents en el Quixot que demostren que es tracta d'una traducció del català al castellà.
  • Exemples:
    • Quan estan triant llibres: "¿quien es ese tonel?" volent dir "Quin és eixe tomell?"
    • Quan es vol cremar els llibres: "echar una tela" volent dir "tirar-hi una teia"
    • "Sabe las cosas de coro" volent dir "S'ho sap de cor"
    • "Creo que se saliera con ello", en el sentit d'aconseguir quelcom, "sortir-se'n"
    • "Dar una mano de coces" volent dir "donar una mà de cosses"
    • "Pasaron graciosísimos cuentos" volent dir "passaren comptes"
    • "En el discurso de su vida" en el sentit de "en el decurs de sa vida"
    • "Yo me tengo la culpa de todo" en el sentit de "Jo ne tinc la culpa de tot"
    • "Después de mañana" com a "despús demà"
    • "Dijeron pesetes y reniegos" per "digueren pestes i renecs"
    • "Lo descomulgaron" per "descombregaren"
    • "hasta degomitar las asaduras" volent dir "vomitar fins les freixures"
    • "Lo habían despojado hasta dejarlo en cueros" per "l'havien despullat"
    • "hizo de ojo para hecerle un señal" per "feu l'ullet"
    • "El hombre tiene" usat en el sentit de "Hom té"


No sé prou de filologia o lingüística, però personalment em sembla una mica exagerat. Hi ha moltes frases que avui dia no s'utilitzen en el castellà contemporani que sí s'utilitzaven antigament, i que eren molt similars al català (per exemple, existia el verb "exir", enlloc de "salir"). Això també pot constatar-se en el castellà llatinoamèrica (salirse con ello és una frase col·loquial). Però, no sóc filòleg.... --Alonso 02:08 20 oct, 2005 (UTC)

La diferència amb el cas Colom és que allà hi ha diversos autors de diverses procedències que han publicat treballs durant 80 anys. Així i tot no deixa de ser un apèndix. Aquí es pot resumir dient que són coses d'en Bilbeny. Potser té cabuda en un article sobre Bilbeny i les seves coses, però serà difícil ser neutral. No es tracta de jutjar, sinò de donar el just crèdit que té.--VRiullop (parlem-ne) 15:14 20 oct, 2005 (UTC)
Us he de contradir en l'afirmació que feu. "salirse con ello" no és una frase gens habitual ni de cap manera col·loquial. Només en trobareu referències en àmbits supercults (com les conferències a la real academia de la lengua), o en altres obres també sospitoses d'haver estat escrites en català, com ara el Lazarillo de Tormes. Si en Bilbeny aporta exemples de frases que només tenen sentit en català (antic o modern, tan és, els exemples són prou clars), no s'hi val a posar objeccions inventades com això del "castellà antic" sense afegir-hi ni que sigui una referència. No, no és castellà antic. 195.212.29.171 17:19, 1 set 2006 (UTC)


Buscant per internet he trobat la pàgina on en Jordi Bilbeny escriu sobre la hipotesis del Servent català i la veritat és que alguns arguments que ha escrit, encara no els he pogut trobar però d'altres, especialment quan cita fragments del Cuixot, si que els he pogut trobar en un Cuixot del s. XIX (del 1875 que tinc a casa) un exemple és el que es troba en el capítol III del llibre II quan diu «En el dia de hoy, hay impresos mas de doce mil libros de la tal historia, si no que lo digan Portugal, Barcelona y Valencia, donde se han impreso.» Sé que no és un argument de pes però tampoc cal fer com fan alguns filòlegs, com per exemple Eduardo Ruiz Tosaus, que el vaig tenir de professor (un desastre de professor que té molts coneixements però no els sap transmetre, ni molt menys aconseguir que els alumnes estiguin motivats a les seves classes), que directament nega la possibilitat de la investigació argumentant que el Cervantes era castellà i que del tema no se'n parli més. La veritat si fos un vol professional, abans de negar la possibilitat del Servent català, investigaria com fan altres Filòlegs, Historiadors ... però no negar una possibilitat sense aportat proves ja sigui a favor o en contra de una tesis.

La veritat és que totes aquestes hipòtesis sobre la catalanitat d'aquest home no aguanten res i fan tan de riure que faria vergonya posar ni tan sols referències a aquests acientifisme. En Bilbeny arribava a afirmar bestieses com que "haber de" no és una expressió castellana i que s'ha calcat del català. Suposo que molta gent li deu haver donat referències d'èpoques anteriors que demostrin en una pila de casos que el que diu no té cap mena de base i que són expressions ja emprades en el castellà des d'antic, però ell es defèn que tot i cada una de les coses que ell ha determinat que són "catalanades" en tots i cada un dels llibres en els que apareix són de fet traduccions del català. Evidentement així es pot defendre qualsevol tipus de cosa. Basòfia històrica és el que escriu. Val a dir que la majoria d'aportacions que ha fet al cas d'en Colom afegint-ho a tot el que havia dit ja altra gent, sobretot en el tema lingüístic també ho és. Si us plau, senyor Bilbeny, que "pardal" es deia en castellà antic. Li deuen haver dit ja vint lingüistes, pari d'incloure-ho en les seves teories conspiratòries. Llull · (vostè dirà) 17:35, 1 set 2006 (UTC)

Fa temps una amiga va comentar-me que havia anat a una de les conferències que el Bilbeny estava fent per diverses universitats i la veritat es que la teoria es si més no interessant. Enllaç mp3 de la Conferència UB. --Baggio (missatges) 18:05, 1 set 2006 (UTC)

[edita] La identitat

En Bilbeny afirma haver descobert l'autèntic nom d'en Cervantes. Diu que es deia Joan Miquel Sirvent i va naixer a Xixona. De professió, militar.