Partit Socialista Unificat de Catalunya
De Viquipèdia
El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) era un partit català d'ideologia comunista.
El PSUC va ser fundat el 23 de juliol de 1936 com a resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, del Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la federació catalana del PSOE. La idea de la fusió de les forces obreres en un sol partit pren força a partir del desenllaç dels fets del sis d'octubre de 1934 i de l'experiència unitària de les al·liances obreres.
Després de converses i debats interns al sí dels partits obrers catalans, no s'acaba assolint la completa unitat i tant el Bloc Obrer i Camperol com el petit grup de l'Esquerra Comunista creen el POUM. Els altres partits, constituida una comissió d'enllaç, acorden els principis del PSUC: partit nacional i de classe, d'ideologia marxista-leninista i adscrit a la Internacional Comunista, éssent el primer cop que aquesta accepta dos membres d'un mateix estat. Va ésser escollit com secretari general Joan Comorera, i va establir la seva seu central a l'Hotel Colón, requisat pel sindicat UGT, a la cèntrica Plaça Catalunya de Barcelona-
Durant la Guerra Civil va formar part del govern de la Generalitat, en aplicació de la seva consigna d'unitat de forces antifeixistes. El PSUC, que tenia el suport de la Unió Soviètica, es va enfrontar al POUM, i als anarquistes de la FAI.
El PSUC va funcionar com a partit clandestí durant la dictadura franquista, potser el més rellevant de tots els partits d'oposició al règim. És fonamental la seva tasca, amb d'altres organitzacions, organitzant el moviment veïnal, les comissions obreres, el Sindicat Democràtic d'Estudiants, i d'altres experiències de masses. D'una escissió a la universitat en sorgirà el grup "Unidad", a finals dels 60, que serà el futur Partit del Treball d'Espanya, d'orientació maoista. Al 73, per contra, ingressa gran part de la Organització Comunista Bandera Roja
Taula de continguts |
[edita] Legalització i creixement
Poc després que el PCE, el PSUC assoleix la seva legalització l'abril de 1977. En pocs dies s'intensifica les afiliacions i l'obertura de locals. Les dades de major afiliació -segons la secretaria d'organització- estaria sobre els 40.000 mil carnets lliurats en 1978. Festes com el mitín al camping "La Tortuga Ligera" seran concentracions de masses on es veurà la força del partit, el tercer més important d'Europa Occidental proporcionalment.
A les primeres eleccions al Parlament de Catalunya (1980) va ser la tercera força política més votada, amb prop de 600.000 escrutinis.
Les tensions que va generar la política de la transició, a més de diverses caracteritzacions sobre política internacional, provocarà tensions internes que acabaran esclatant al cinqué congrés del PSUC, encara que aquestes ja van ser paleses a la III conferència política (1979, arribat el moment de la definició del partit i la inclussió o no del terme leninisme als estatuts.
[edita] Crisi del Vè congrés, ruptura i daltabaix
El Vé congrés del PSUC arriba després d'un fortíssim debat en les agrupacions locals i sectorials, on hi ha forta crítica del terme eurocomunisme per part de les bases i de un cert nombre de dirigents. El congrés suprimeix aquest terme, però divideix al partit de manera profunda en tres sectors, denominats "eurocomunista", "leninista" i "prosoviètic". El sector leninista assumirà la secretaria general, amb Francesc Frutos, i el prosoviètic la presidència, que li correspondrà a Pere Ardiaca, fundador del partit al 1936.
Aquests esdeveniments faran maniobrar a Santiago Carrillo, presionant a Frutos per trencar amb els prosoviètics. El secretari general pateix, per un costat, pressions des de Madrid sobre la participació del PSUC en el futur congrés del PCE, o sobre les relacions del PCE a Catalunya, que poden ver-se tocades. Per una altra banda, tant el sector eurocomunista com el prosoviètic treballen de manera quotidiana de forma fraccional, per preparar un més que segur congrés extraordinari de normalització.
Una conferència nacional i el descobriment del treball fraccional dels prosoviètics, amb la forta pressió de Carrillo, porta al sector leninista a recular i pactar amb els euros. Els documents fraccionals porten a sancionar amb expulsions i sancions a una tercera part del comité central, la corresponent al sector "pro-soviètic". El 1982, els expulsats i els sancionats, després d'un fort treball d'afiliacions, convocarán el seu congrés fundacional. El nou partit s'emportará una part important de l'afiliació i aconseguirà sumar a gent que havia marxat. Malgrat tot, ni el PSUC ni el nou Partit dels Comunistes de Catalunya assoliran fites electorals d'importància. Tornarà, després del VIè congrés, Antoni Gutiérrez Díaz a la secretaria general.
[edita] Reagrupaments a l'esquerra. Creació d'IC i congrés d'unitat comunista
Les fortes mobilitacions contra l'ingrés d'Espanya a la OTAN propicien un procés de convergència política amb la creació de la federació Iniciativa per Catalunya (IC), idea llençada pel PSUC amb el PCC i Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra. A primers de 1989, el PSUC endega un congrés d'unitat comunista incorporant les restes de Bandera Roja, del Partit del Treball-Unitat Comunista i un número important de quadres del PCC La XI conferència nacional del PSUC acorda cedir certes competències polítiques a IC, que ja no compta amb el PCC. Però, de fet, el partit perd la seva vida orgànica i resta congelat. Aquesta situació es perllonga durant els anys de forma indefinida fins el IX Congrés del PSUC, convocat nou després de l'anterior, que data de 1988.
[edita] El IX Congrés. Congelació i nova ruptura
A mitjans del 90, una part de dirigents del partit impulsen un corrent reclamant la revitalització del partit, encara que en el sí d'IC, però mantenint la vida orgànica l'activitat. Consideren no acomplerts els acords de la conferència nacional de 1990 i demanen un congrés on es clarifiqui la situació. Es convoca el congrés per març de 1997, sense documents i sense periode de debat. S'aconsegueix que la direcció de Rafael Ribó esmeni aquestes pretensions inicials. Amb una estructura territorial i sectorial congelada, el PSUC escolleix només 300 delegats pel IX congrés, el darrer fet fins avui pel partit. La direcció desequilibra les xifres nomenant com delegats nats als 150 membres de la direcció sortint. Aixó crea unes xifres al plenari que per un costat, impedeixen a la majoria (un 56%) obtenir els vots necessaris per la dissolució, però la majoria no té el suficient suport per aprovar una revitalització (sobre un 40%) El congrés aprova un comité central monolític, format exclusivament per la llista més votada, dóna la postetat exclusiva d'afiliació a la direcció central i no a les agrupacions, i elimina la figura del secretari general. No queden clares les funcions del partit, que de forma definitiva desapareix, sent avui dia un nom jurídic sense cap activitat política.
El sector del partit descontent amb aquesta tendència , anomentat Manifest pel PSUC, va formar l'any 1998 el PSUC-viu, integrat a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). Entre els dirigents que conformen el nou partit, s'hi troben antics quadres provinguts del PCC, dirigents com Ramon Luque, Antoni Luchetti o Alfred Clemente, i l'històric líder comunista català Gregori López Raimundo