Regió de Tràcia

De Viquipèdia

Tràcia fou una regió del sud-est d'Europa situada al nord-est de Grècia i separada d'Àsia per la Propontida amb els canals del Bòsfor i l'Hel·lespont. Bàsicament equival a la vall del riu Marica. Avui es una regió repartida entre Grècia (Tràcia occidental), Turquia (Tràcia oriental) i Bulgària.

Mapa de la Tràcia clàssica
Ampliar
Mapa de la Tràcia clàssica

Taula de continguts

[edita] Nom

El nom primitiu de la regió fou Perkê, Aria o Sithon segons els relats mitològics. Mure a la seva "History of Language and Literature of Ancient Greece" va proposar una derivació de tràquea (Tracheia).

[edita] Límits

Inicialment la península calcídica en formà part i fins i tot algunes parts al nord, poblades per escites però progressivament es va anar circumscrivint als territoris entre l'Ister al nord, l'Euxí i el Bòsfor, al Est, Hel·lespont, la mar egea i el nord de Macedònia, al sud; i l'Estrimó i mes tard fins al Nestos i Il·líria, al oest.

Sota el romans es va dividir en dos parts separades per riu Haemus (Hemos), la del sud que es va dir Tràcia i la del nord (fins al Ister) que es va dir Mèsia. La part sud o Tràcia pròpia fou mes tard coneguda com a Rumèlia.

[edita] Descripció

La descripció d'Estrabó al seu setè llibre es va perdre i no resten bones descripcions antigues.

[edita] Muntanyes

Les muntanyes dels Ròdope limitades al oest pel Estrimó i al nord i est pel Hebros (al sud la mar) conformaven el país però nomes les colònies gregues de la costa eren conegudes. La tràcia pròpia es muntanyosa a diferencia de Mèsia que es plana. La serralada del Haemus es parteix en tres branques cap el sud-est ocupa casi tot el país. El Nestos separa les serralades occidentals del Pangeos i dels Ròdope que s’acosten a la costa. La branca central a les fonts del Hebros i Tonzos, arriba fins Adrianòpolis; i l’oriental (avui Strandja Dagh i Tekir Dagh) s’estén fins el Bòsfor i te els cim mes alts.

[edita] Rius

Els rius corren de nord a sud. L'Estrimó forma la frontera occidental. Rebia com afluent principal l'Angites; al est del anterior, el riu Nestos, després el Travos, el Schoenus (Scoenos) i el Hebros, el principal del país (amb els seus afluents el Arda o Harpessos, el Suemos, el Tonzos, l'Artiscos i l'Agrianes), i finalment el Melas. Tots desaigüen a la mar Egea. A l'Hel·lespont cal esmentar el Egospotamos, l'Arzos i el Erginos. Al Euxí s’esmenten el Pira i el Orosines.

[edita] Costa

La costa es molt irregular i les agües son poc fondes. Varies boques de rius arriben a la costa on formen diposita al·luvials, i alguns s’eixamplen i se’ls va anomenar llacs com l'Estrimó que a la seva boca es convertí en llac Cercinitis si be era poc mes que uns aiguamolls; altres casos similars son el llac Bistonis, prop d'Abdera, i el llac Stentoris, a la boca del Hebros. El golf de Melas es format per la part nord del Quersonès dit traci i la costa del altre costat. Hi ha també nombroses badies i l’únic altra golf de certa importància es Portus Hellodos prop d'Anquialos (conegut després com Badia de Bonrghaz). Els promontoris mes destacats son el Ismarion, el Serreheon, el Sarpedonion i el Mastusion, a la costa sud, i el Thynies i Hemi Extrema al est.

[edita] Illes

A la costa es troben les illes de Tassos, Samotràcia i Imbros. Un canal de menys de 10 kms separa Tassos de la costa, però les altres dues estan mes llunyanes.

[edita] Clima

El clima es fred i rigorós en general però algunes zones son mes càlides com la vall del Haemus. El clima era abans mes fred perquè hi havia molta extensió de boscos i aiguamolls, i poca terra cultivada, però actualment la temperatura mitjana està en ascens. El Hebros antigament es gelava, però ara ja rarament passa el mateix. Florus explica que durant la campanya del cònsol Minucius alguns cavallers es van enfonsar al riu al trencar-se el gel; Xenofont també parla del hivern passat a Tràcia i diu que fins el vi es gelava i es congelaven els nassos i les orelles. Altres escriptor parlen del fred del país i de que els nadius anaven ben abrigats.

[edita] Productes i flora

Tradicionalment Tràcia va produir vi, alguns famosos. També produïa moresc i blat (aquest darrer força apreciat). Alguns altres productes eren cultivats. Feien un pa dolç amb fruits secs. Es trobaven al país roses que naixien salvatges i altres especies, com menta i un parell de plantes poc habituals. Els atenencs importaren fusta.

Avui es cultiva tabac.

[edita] Fauna

Els cavalls blancs de Tràcia eren reconeguts arreu. Els mags de Xerxes al passar per allí cap a Grècia, va sacrificar alguns cavalls en rituals. La cavalleria era la part principal dels elements tracis armats. Heròdot diu que hi havia alguns lleons al oest i est del país i Aristòtil també en fa esment. Els lleons van atacar als camells de Xerxes durant el pas del rei persa per la regió. Els ramats eren de besties grosses i petites, però abundants i era la principal riquesa del poble ja que als habitants del país no els agradava l’agricultura. També posseïen aus. Aristòtil parla d’un ocell aquàtic o pelicà que va emigrar del Estrimó al Ister; alguns tracis tenien també falcons, però no els entrenaven. En algunes zones es practicava la pesca.

[edita] Mineria

Les principals produccions foren l’or i la plata que es trobaven a les muntanyes entre l'Estrimó i el Nestos. Crenides (després Filípia), al extrem sud del Pangeos al turó de Dionis, era la mina mes rica del país (fou establerta per la gent de Tassos) i la seva possessió fou el principal motiu per el que Filip de Macedònia va annexar la zona. Heròdot esmenta també mines de plata a la mateixa regió del Pangeos, on vivien les tribus tràcies del Pieres, Odomantis i Satres. Heròdot esmenta també altres mines explotades per la gent de Tassos: Scapte Hyle prop d'Abdera que donava una renta anyal de 80 talents (la de Crenides en donava 100). Estrabó diu que les arenes del Hebros tenien or. Tucídides va buscar mines d’or prop d'Amfípolis. A Tràcia es trobava també òpals, gemmes locals i alguns altres menys importants, a mes de marbre fi a les muntanyes de Lidja. Mines de ferro existien a Samakor, i alumini a Chaphanê. Als Ròdope hi havia també aigües minerals i aigües termals a Lidja.

[edita] Terratrèmols

Estrabó esmenta alguns terratrèmols a la regió i Plini i Mela parlen de la destrucció de Bizone, al Pont Euxí, deguda a un terratrèmol.

[edita] Vies

Dos vies principals sortien de Bizanci: la primera era la via del rei perquè la va seguir Xerxes, creuava els Hebros i el Nestos i per la costa fins a Neàpolis, creuant després l'Estrimó a Amfípolis i continuava cap a Pella, la Macedònia interior, Il·líria i Dyrrhachium; els romans anomenaren a aquesta via, després de les seves millores, Via Egnàtia. La segona passava mes al nord, creuava l'Hebros cap a Filipòpolis, Sardica (Sofia) i Naissus (Nish) cap al Danubi (prop de la actual Belgrad).

[edita] Etnologia

El Pieres vivien a Macedònia d’eon foren expulsats i van passar a Tràcia. Heròdot esmenta les fortaleses dels Pieres a Tràcia al temps de l’expedició de Xerxes.

Es suposa als tracis una raça pelàsgica estesa al menys fins a Troia. Homer esmenta dos tribus pelàsgiques, els Caucons i els Cicons, el darrers sense dubte tracis, i els segons (que per Estrabó sabem que vivien a la costa de Bitínia) podrien ser escites o tracis. Els noms probables que els tracis es donaven a si mateixos era: Eudons, Denseletes, Thynis, Satres i alguns altres, possibles branques del mateix poble o ètnia.

Heròdot ja parla dels tracis com una nació poderosa; els getes eren una de les seves branques; altres eren els Misis (mes tard anomenats bitinis suposadament derivat de la unió dels misis i dels tinis) i probablement els dacis. Els misis establerts a Mísia foren colonitzats pels tracis i Heròdot suposa que ho foren pels misis de Bitínia ja colonitzats abans. Els iapods, els il·liris i els dardanis son indicats també com a tracis o emparentats amb els tracis per Heròdot, que també diu que els frigis van colonitzar als tracis i que els sarapares, un poble que vivia al nord d'Armènia, i els mariandins, de Bitínia, també eren d’ètnia tràcia. Sembla que elements tracis es varen barrejar cap al sud del Puig Olimp amb els macedonis. Florus anomena als escordiscs dels que diu que eren la branca mes salvatge dels tracis.

[edita] Llengua

De la llengua dels tracis queden molt pocs rastres. Algunes de les seves ciutats acaben en "bria" que vol dir ciutat o poblat, i la resta de noms coneguts son noms propis.

[edita] Costums

Heròdot descriu les costums dels tracis. Venien els seus fills com esclaus al estranger; les dones solteres podien tenir tota classe de relacions amb els homes però després del matrimoni es devien al marit; per casar-se els homes pagaven diners als parents de la dona. Els tatuatges eren signe de noblesa. Els pagesos no eren apreciats mentre que la guerra i el saqueig eren oficis nobles. El seus únics deus eren Ares, Dionis i Artemisa, però el reis tenien com a deu a Hermes del que deien ser descendents. Quant un ric moria el seu cos es conservava tres dies i els seus amic feien una gran festa abans del enterro. Una muntanya de terra quedava sobre la tomba i es feien allí alguns jocs esportius.

Algunes altres costums no eren comunes sinó pròpies nomes de determinada tribu. Així els tracis al nord dels Crestonis que tenien diverses dones i quant un home moria s’iniciava un concurs entre les vídues per decidir quina havia estat la mes estimada i la guanyadora era sacrificada a la tomba del marit pel seu parent mascle mes proper, mentre les altres vídues es consideraven molt desgraciades. Estrabó diu que la costum de la poligàmia no era exclusiva d’alguna tribu sinó que estava bastant estesa. Xenofont parla de la costum de comprar dones vídues i diu que el rei traci Seutes li va proposar donar-li en matrimoni a la seva filla i la va oferir comprar una filla de Xenofont com a muller.

Els tracis no eren un poble unit. Freqüentment, segon Heròdot, les tribus estaven en guerra entre elles i no cooperaven ni davant del enemic exterior, o ho feien per molt breus períodes. Tucídides esmenta a Sialtes com el rei traci mes poderós de tots els reis en tots els temps. En temps de Cir el jove molts tracis foren reclutats pels perses com a mercenaris contra altres tracis. Quant Seutes va iniciar una expedició militar els tracis se li van unir des arreu. Els tracis van desertar del exercit persa d'Artaxerxes després de la batalla de Cunaxa. Tàcit diu que els tracis es van revoltar l’any 26 perquè no volien ser reclutats (el reclutament fou introduït al país per Roma).

El tracis combatien amb armament lleuger (infanteria). La presencia de cavalleria era irregular. Els soldats de Sitalces, muntanyencs dels Ròdope, es van distingir per la seva valentia; anaven armats nomes amb espases curtes; la descripció que Heròdot fa del armament dels tracis d'Àsia coincideix amb la que fa Xenofont del armament dels soldats de Seutes. Les gorres els cobrien les orelles i els cabells, i portaven un acolorida capa; les botes eren altes i fetes de pells d’animals peluts; portaven escuts, javelines i espases curtes. Els tracis del exercit de Filip V de Macedònia portaven un arma anomenada rhomphaeae que podria ser una javelina o una espasa. Els guerrers tracis combatien amb ímpetu i valentia però eren indisciplinats. Livi els descriu després de la victòria obtinguda per Perseus contra els romans (en el primer combat de la guerra) i diu que després de guanyar van retirar-se al campament i es van posar a cantar cançons de triomf i portaven els caps tallats dels soldats morts a la punta de les seves armes; però quant eren derrotats fugien ràpid posant-se els escuts a l’esquena per protegir-se.

Al temps de la Guerra del Peloponès, Tràcia proveïa a tots els exercits de mercenaris, sempre que es pogués pagar el preu. Mes tard continuaren essent mercenaris pels macedonis, i fins i tot per Roma (auxiliars a les legions però segurament ja molt pocs voluntaris i la majoria reclutats). Alguns tracis foren gladiadors i Cal·lígula va donar el comandament de la guàrdia germana a tracis.

Tucídides diu que el rei traci Seutes, successor de Sitalces, rebia un tribut de les ciutats gregues de 400 talents de plata a mes de presents en or i plata. Els presents no tan sols eren pel rei sinó també pels mes nobles del Odrisis.

La musica tràcia era ruda i poc agradable. Estrabó la compara a la dels frigis. Xenofont diu que tocaven corns o trompetes.

Per il·lustrar la seva ferocitat Heròdot explica l'història del rei Bisaltes, que va castigar als seus sis fills per desobeir-lo hi els va fer treure els ulls. Seutes va desfigurar alguns dels Tinis que havia fet presoners. Rascuporis va invitar al seu nebot a un banquet, el va emborratxar, i el va matar. Tucídides parla de la massacra que van fer els tracis a la ciutat beòcia de Micalesso.

També es diu que eren hospitalaris. Seutes havia rebut dels Tinis uns quants hostatges casi tots vells en garantia d’una pau acordada, però els tinis no van dubtar a reiniciar les hostilitats sense por del que passés als hostatges. Altres grups si be dedicats al robatori eren tot i així honorables.

Plini diu que acostumaven a marcar els seus dies feliços i els que no ho eren amb pedres blanques o negres que posaven en gerres al final del dia. Les gerres es buidaven quant el seu propietari moria i les pedres es contaven i es determinava si havia estat un home feliç pel color que era mes nombrós.

[edita] Religió

La deïtat amb mes adoradors era Dionis, que anomenaven (com els frigis) Sabazius. Hi havia un oracle als Ròdope, al territori dels Satres en direcció cap al territori dels Bessis. Heròdot diu que l’oracle era semblant al de Delfos. L’adoració d'Artemisa, de nom traci Bendis o Cotytto, era molt difosa entre les dones. Les víctimes humanes dedicades a les seves divinitats no foren una costum general si es que realment van existir ja que no s’esmenten per cap dels antics autors si be Heròdot diu que quant el persa Oebazos va caure en mans dels Apsintis (després de la conquesta de Sestus pels atenencs) el van sacrificar al seu deu local Pleistoros, però sembla que fou mes aviat una costum (i no habitual) dels Apsintis i no de tots els tracis.

[edita] Beguda

La beguda de vi es considerava dedicada a Dionis. Amià Marcel·lí diu que els odrisis bevien i menjaven als seus banquets amb excés; Tàcit diu que els tracis que servien a les ordres de Poppeus Sabinus no podien fer guàrdia de nit després del que bevien durant el dia. Xenofont descriu com Seutes i ell mateix es van beure uns corns de vi a la manera tràcia, però després no es va servir vi al banquet, i el mateix rei no va mostrar signes de haver begut. Un escriptor romà recull la idea de que els tracis donaven a tots els invitats la mateixa porció de vi. Els odrisis auxiliar de Dercil·lides abocaven vi damunt els cadàvers dels seus companys morts i Pomponi Mela diu que alguns no bevien vi però s’intoxicaven d’un altra manera, amb aromes i fums de certes fulles que serien d’efecte narcòtic.

[edita] Habitacles

Els tracis vivien en llogarets amb cases rodejades d’estaques llargues que els garantien seguretat.

[edita] Història

Les primeres noticies que es tenen son del establiment de colònies gregues a la zona de la costa. Algunes son molt antigues com Bizanci, Selímbria, fundades per Megara vers el segle VII aC. La gent de Clazòmenes va fer un intent d’establir-se a Abdera el 651 aC, però va fracassar; Abdera no fou fundada fins el 560 aC per colons de Teos. Mesèmbria fou fundada per colons de Bizanci i Calcedònia que havien fugit dels fenicis el 493 aC. L’època del establiment de Dices, Maronea i Anos, a la costa sud, i de Càrdia i Sestos al Quersonès, no es coneix. Els atenenc van enviar deu mil homes el 465 aC per fundar una colònia a Amfípolis, i van expulsar als Edonis, però al entrar cap al interior foren derrotats pels tracis a Drabescos i van haver d’evacuar el país; varen tornar trenta anys després i van eliminat tota resistència.

En temps de Peisistrates els Dolonques del Quersonès van acceptar la sobirania de Miltiades però fer front als seus veïns els Apsintis, i així Atenes va poder posar peu a la regió. Abans del 513 aC els grecs posseïen doncs moltes colònies o territoris a la costa de Tràcia i segurament els tracis de les rodalies els hi estaven sotmesos (per exemple se sap que Bizanci va sotmetre als tracis de Bitínia) però això no es pot considerar general i mes aviat fou al inrevés, que els grecs van pagar tribut als reis o reietons tracis. L’any 513 aC Darios de Pèrsia va creuar el Bòsfor amb un exercit en persecució dels escites i creuant el país no va trobar oposició. Els grecs el van haver d’acompanyar fins el Danubi, i entre ells el jove Miltiades, futur heroi de Marató, que llavors governava el Quersonès (com abans havia fet el seu oncle) i era casat amb la filla d’un rei de Tràcia. Quant Darios va tornar va passar per l'Hel·lespont i va creuar a Sestos, erigint una fortalesa a Doriscos, prop de la Boca del Hebros. Megabazos fou enviat a sotmetre Tràcia amb 80.000 homes, i va iniciar la conquesta assetjant Perintos, que havia patit els atacs dels peonis, i fou ocupada. Després d’això tot el país (expressió que es referiria només a la zona costera) es va sotmetre als perses. El sàtrapa va arribar fins al Estrimó, segons se sap per la concessió que va fer Darios d’un districte de la zona a Histieos, que hi va fundar la ciutat de Murcinos. Quan Megabazos va tornar a Àsia acompanyat de part del exercit (o potser de tot) el país es va perdre. Els peonis van passar a Frígia creuant l'Estrimó; els jònics es van revoltar (498 aC) i van conquerir Bizanci i les demes ciutats. Aquest període coincideix amb les invasions escites que van arribar fins el Quersonès on Miltiades va haver de fugir. La revolta jònica fou sufocada el 493 aC i la flota fenícia va anar a l'Hel·lespont i va posar tot el país sota domini persa. Nomes la ciutat de Càrdia va resistir i els perses no la van poder sotmetre ni conquerir. Miltiades es va escapar del Quersonès cap a Atenes.

El 492 aC Mardònios amb un exercit va creuar l'Hel·lespont i va avançar cap a Macedònia però els soldats patiren atacs tracis per terra i la flota fou en part destruïda a la muntanya Athos. Els grecs ocupaven llavors l’oest del Estrimó, però van abandonar la regió i se'n van anar a Àsia.

El 480 aC Xerxes, amb el seu exercit, va creuar l'Hel·lespont pels pont que creuaven d'Abidos a Sestos. Heròdot explica la marxa. Després de Salamina Xerxes i 60000 homes es van retirar per Tràcia i sembla que no foren inquietats. L’any següent (479 aC) el sàtrapa Artabasos amb 40000 homes (les restes del exercit persa) va passar per Tessàlia, Macedònia i Tràcia però no va destruir les ciutats gregues i va perdre bona part dels seus homes per cansament, gana i els atacs dels tracis, fins que finalment va arribar a Bizanci. Els grecs van aprofitar el moment i van sotmetre a Tràcia (excepte Doriscos) expulsant els pocs perses que restaven. Després de la batalla de Micale la flota grega va estar a l'Hel·lespont on els atenencs van posar setge a Sestos, que fou ocupada el 478 aC. El 477 aC l’espartà Pausanies va ocupar Bizanci. El 476 aC, després d’una llarga resistència, va caure a les mans de Cimó d'Atenes la ciutat de Eion (el governador persa es va suïcidar després de matar la seva família) i els perses van perdre així la seva darrera possessió europea i les colònies gregues es van poder recuperar; la majoria van quedar sota influencia d'Atenes.

Durant el període de Pericles, un milè d’atenencs foren establerts al Quersonès traci, que era la zona mes favorable a Atenes. El 437 aC els atenencs van fundar Amfípolis. En aquest temps va eclosionar el regne dels Odrisis, inicialment un mes dels regnes de Tràcia però destinar a ser el mes poderós.

Vegeu: Odrisis

Al començament de la Guerra del Peloponès els atenencs es van aliar al rei Odrisi Sitalces, gracies al qual esperaven imposar la seva hegemonia a la península calcídica (vers el 431 aC o 430 aC). El 429 aC Sitalces al front d’un exercit de tracis va envair Macedònia, enemiga d'Atenes, i si be no va trobar resistència, va haver de tornar a Tràcia al cap d’un mes per manca de subministraments. Brasides l’espartà pel seu costat tenia nombrosos mercenaris tracis al seu exercit de les rodalies d'Amfípolis (422 aC). Una part de la guerra es va lliurar al Bòsfor i al Hel·lespont. La batalla d'Egospotamos, es va lliurar al sud de Sestos el 405 aC i va posar de fet fi al conflicte. Per la pau d'Atenes del 404 aC Atenes va renunciar a totes les seves possessions exteriors i les de la part oriental de Tràcia van passar a Esparta i Pèrsia. Quant un exercit grec de deu mil homes va tornar a Europa el 400 aC es va aliar a Seutes, príncep dels Odrisis, amb la finalitat de recuperar els dominis que havien estat del seu pare al sud-est de Tràcia. Una vegada restaurat al tron, Seutes va mostrar el seu agraïment enviant reforços a Dercilides, el comandant espartà que dirigia la lluita contra els perses amb els que s'havia iniciat la guerra (399 aC). El 398 aC Dercilides va anar al Quersonès i va fer construir una muralla a la part nord, per servir de protecció a les citats gregues contra els bàrbars; Dercilides va defensar Sestos de les forces combinades de Conó i Farnabasos (394 aC) però el 390 aC l’atenenc Trasibul va restaurar la influencia d'Atenes a Tràcia, va formar aliança amb dos prínceps natius, i va establir la democràcia a Bizanci; el seu èxit es va veure confirmat per la victòria d'Ificrates (general atenenc) sobre Anaxàbios el 389 aC. Finalment la pau d'Antalcides va convertit tots els estats grecs en independents i de fet va donar la supremacia a Esparta (387 aC).

El 359 aC va arribar al tron de Macedònia Filip II, que va començar el regnat amb l’expansió cap al est. El 358 aC va prendre possessió de Amfípolis. Tràcia era llavors regida en gran part per tres prínceps, possibles germans: dos d’ells,que es deien Berisades i Amadocos, van demanar a Filip que fes d’àrbitre en un conflicte que els oposava. Això fou aprofitat per Filip per apoderar-se dels dominis d’ambdós reietons. Llavors va restar el tercer germà, Cersobleptes, que dominava la part mes oriental, i que va lluitar durant temps contra el rei macedoni. El 357 aC Cersobleptes va cedir el Quersonès als atenencs que hi van enviar una colònia el 353 aC. Cersobleptes fou derrotat per Filip diverses vegades fins que el 343 aC fou sotmès i va haver de pagar tribut.

El 342 aC es van establir colònies macedònies a la Tràcia oriental on els macedonis es van enfrontar a Diopites, el comandant atenenc de la regió. Filip va estar tres anys a Tràcia, va assetjar Perintos i Bizanci, aliades d'Atenes. El comandant atenenc Focion va obligar a Filip a aixecar els setges i finalment el rei macedoni va abandonar la regió i va sortir cap al sud contra els grecs confederats. Al marxar, les tropes de Focion van recuperar algunes ciutats on Filip havia deixat guarnició macedònia. Tot i així Filip dominava el sud i oest de Tràcia, i el districte entre l'Estrimó i el Nestos i el de les mines del Pangeos (conquerit el 356 aC) foren incorporats al regne de Macedònia i foren territoris dels que va treure metalls preciosos i altres subministraments. Filip fou assassinat el 336 aC i el va succeir el seu fill Alexandre el gran. Alexandre va creuar el Haemus per atacar els Tribalis, però fou un acta sense continuïtat, i després ja es va centrar en la seva expedició al Imperi Persa, al que va entrar creuant l'Hel·lespont per Sestos (334 aC).

A la mort d'Alexandre, Tràcia va correspondre a Lisímac, que es va enfrontar aviat amb Seutes, rei dels Odrisis. Lisímac va establir fermament el seu domini al sud del Danubi fins a la frontera amb Macedònia i les ciutats gregues del Euxí van rebre guarnicions lleials. Les tribus tràcies nomes van restar independents als llocs menys accessible, i la resta es van haver de sotmetre al poder de Lisímac. El 309 aC va fundar Lisimàquia, al nord del Quersonès, i la va convertir en la seva capital. Derrotat pels Selèucides a Corupedion (281 aC), Tràcia va passar a Seleuc I Nicàtor, però fou assassinat el 280 aC per Ptolomeu Ceraune, que en fou reconegut rei, però va morir poc després en combat contra una banda de celtes invasors (els gàlates). El gàlates foren aturats a Grècia, però una part s’havia establert a Tràcia, i junt amb els sobrevivents de la derrota, van passar a Àsia. Formalment Tràcia fou annexada al regne de Macedònia.

El 247 aC la flota de Ptolomeu Evergetes va ocupar Lisimàquia i altres ciutats de la costa de Tràcia que va pertànyer per bastants anys als reis egipcis.

El 220 aC Filip V va arribar al tron de Macedònia. El 211 aC va iniciar la seva expansió cap a Tràcia, quant va enviar un exercit contra els Madis que feien incursions de pillatge a Macedònia. Les seves terres foren assolades i la seva capital, Iamforina, es va haver de rendir. El 205 aC Filip, després de fer la pau amb els romans, va envair Tràcia, i va ocupar Lisimàquia. El 200 aC va tornar al país on ja no esperava molta resistència doncs el seu exercit es limitava a dos mil infants i dos-cents cavallers; amb l’auxili de la flota es va apoderar de la costa sud i del Quersonès i va establir el setge d'Abidos que va ocupar. Roma era aliada d'Abidos i aquesta conquesta fou una de les causes de la guerra que va acabar el 196 aC en que Filip, derrotat, va haver de renunciar a totes les seves conquestes i treure totes les guarnicions de ciutats gregues. Lucius Stertinius va comprovar el acompliment del pactat, però poc després de la sortida de les guarnicions macedònies Antíoc III el gran de Síria va creuar l'Hel·lespont i es va fer l’amo del Quersonès que va reclamar com a possessió del seu ancestre Seleuc. Com que no va acceptar la petició romana d’evacuar Europa va esclatar la guerra. Seleuc, fill d'Antíoc, fou enviat a restaurar Lisimàquia i a estendre l’influencia selèucida a la regió, i es van establir guarnicions a Maronea i Anos.

A la guerra Filip V de Macedònia fou aliat romà i va proveir al romans d’allò necessari per creuar Tràcia, especialment assegurant que no serien molestats per les tribus salvatges del país. Derrotat Antíoc a Magnèsia del Sipilos (189 aC) la pau d'Apamea (188 aC) el va obligar a retirar-se fins al Taure. El Quersonès i les seves dependencies foren entregats a Èumenes de Pèrgam, aliat romà. Filip no va estar d’acord amb la cessió del Quersonès a Pèrgam; Filip va establir guarnicions a Maronea i Anos, a les que Pèrgam es va oposar ja que també reclamava aquestes ciutats. Els romans van demanar la retirada macedònia (184 aC) i Filip va haver d’obeir però va prendre venjança permetent o ordenant la massacra de molts dels habitants de Maronea. El comissionat romà Quintus Fabius Labeo havia establert com a límit sud de les possessions macedònies la via real, però Filip havia construït una nova via real mes al sud que deixava dins els seus dominis les ciutats disputades.

El 184 aC Filip va dirigir una expedició al interior de Tràcia, en les terres dins el seu àmbit de control en que no podia molestar a Roma. Va derrotar als tracis en una batalla en la que va fer presoner al príncep Amadocos. Filip va enviar delegats a les tribus del Danubi demanant que feren una incursió a Itàlia. El 183 aC Filip va atacar als Odrisis, Denteletes i Bessis i va ocupar Filipòpolis on va establir una guarnició que aviat fou expulsada pels Odrisis. El 182 aC Filip va expulsar a la població de les zones costeres de Macedònia cap al interior del país, i la zona costera la va repoblar amb tracis i altres bàrbars, que servien al seu exercit i dels que esperava valdre’s contra els romans. Filip va ser al Haemus el 181 aC i va erigir al cim un altar a Júpiter i al sol. A la tornada el seu exercit va derrotar als Denteletes i a la regió de Madica (o dels Madis) va prendre una ciutat anomenada Petra. Filip va morir el 179 aC i el va succeir el seu fill Perseu.

El 172 aC els romans es van aliar a algunes tribus tràcies i que constituïen des llavors un perill per Perseu però els principals caps tracis no van rebre els regals adequats i en canvi Perseu es va atreure a altres caps. La guerra contra Roma va començar el 171 aC i el rei dels Odrisis, Cotis, fou aliat de Macedònia i va anar amb Perseu cap a Tessàlia però només va poder aportar un milè d’infants i un milè de cavallers; Cotis va dirigir a tots els tracis del exercit de Perseu i va guanyar el primer combat. Mes tard Perseu es va retirar cap a Macedònia i llavors va córrer el rumor de que els tracis aliats de Roma havien envaït el territori dels Odrisis, i Cotis va retornar al seu país i ja no va prendre mes part a la guerra encara que probablement les seves forces van tornar per ajudar a Perseu; el fill de Cotis, Bitis, va caure en mans del romans després e la batalla de Pidna el 168 aC i el seu pare va enviar ambaixadors a Roma, excusant-se per haver ajudat a Perseu i demanant la llibertat del seu fill a canvi de diners. El Senat va rebutjat alliberar a Bitis a canvi de diners, i el va alliberar sense res a canvi i encara va donar una forta quantitat als ambaixadors tracis. Així, i apel·lant a les bones relacions de Roma amb anteriors reis odrisis, els romans es van guanyar a Cotis i al poble. El 187 aC Bitis (junt amb altres nobles tracis) fou enviat a Tràcia amb tres comissionats romans.

Després de la derrota de Perseu els seus dominis foren dividits en quatre districtes o regions: la primera regió incloïa el territori entre l'Estrimó i els Nestos i els territoris macedònics mes enllà del Nestos menys Anos, Maronea i Abdera; també pertanyien al districte Bisaltica i Sintice, que eren al oest del Estrimó. La capital fou Amfípolis. Aquestos territoris van deixar de formar part de Tràcia al menys des el punt de vista dels historiadors grecs i romans. El 148 aC els romans van incorporar Macedònia i es van trobar fen frontera amb els pobles bàrbars: els primers foren els Escordisquis, poble d’origen celta, establerts al sud del Danubi, que feien incursions a les zones mes civilitzades i que sovint son considerats tracis, i que de ben segur estaven al menys influïts per la cultura tràcia després d’estar molt de temps assentats en territoris de Tràcia. La resta de Tràcia pertanyia en la major part a prínceps o reis natius i els romans no van interferir sinó s’havien produït abans atacs al seu territori.

Durant els anys 110 aC y 109 aC el cònsol Minucius Rufus va combatre amb els Escordisquis i amb els Tribalis, i va arribar fins a la vall del Hebros. El 104 aC Calpurni Pisó va entrar al districte de les muntanyes dels Ròdope. El 92 aC el pretor Caius Sentius fou derrotat per els Madis, que després van fer una depredadora incursió a Macedònia. Durant les Guerres Mitridàtiques el 88 aC van començar una sèrie d’incursions dels tracis cap a les províncies romanes veïnes, potser concertats amb Mitridates tot i que no hi probes d’això; el que si se sap es que el general Taxilos, lloctinent de Mitridates, el 86 aC va anar amb un exercit cap a Tràcia i Macedònia, en suport d'Arquelau. Al final aquest darrer fou derrotat. Sul·la va marxar cap a Àsia a traves de Tràcia (84 aC) y va lluitar contra els tracis, ve per castigar-los per els seus atacs o per la complicitat amb Mitridates, o be perquè l’atacaven al seu pas. Escribonius Curio va derrotar a la tribu dels Dardanis i ve entrar al Danubi. A Curio va succeir com a governador de Macedònia Lucul·le (73 aC) que va derrotar als Bessis en una batalla al puig Haemus, els hi va prendre la seva capital i va saquejar el territori entre el Haemus i el Danubi. El país dels Bessis fou conquistat altra cop per Octavi pare d'Octavi August el 60 aC. Els anys 58 aC y 57 aC Pisó fou governador de Macedònia i segons Ciceró va actuar cruelment sobretot amb els Bessis i altres tribus tràcies pacifiques. El país encara no pertanyia a Roma però la via real era anomenada ja per Ciceró com Via Egnàtia de la que diu "via illa nostra militaris".

A la guerra civil entre Cèsar i Pompeu alguns prínceps tracis van ajudar al darrer, però el motiu d’aquest clientelisme no es conegut. En temps de Cèsar, vers la seva mort, la major part del país va quedar en mans de dos germans: Rascuporis i Rascus. Quant va esclatar la guerra entre els triumvirs i el partit república, Rascuporis va fer costat al darrer i Rascus als triumvirs, sembla ser que per assegurar que un o l’altra estaria al camp del guanyador i podria assegurar el futur de Tràcia. Quant Octavi August va aconseguir tot el poder, els regnes de Tràcia van esdevenir de facto protectorat, amb plena autonomia interna (i si calia l’ajut romà) però totalment supeditats a la política de Roma, que a mes a mes arbitrava les disputes entre els prínceps. Els prínceps havien de fornir ajuda als romans quant calgués hi havien de permetre el reclutament i els romans exerciren encara altres drets de sobirania (Tàcit esmenta que les monedes de Tràcia tenien a un costat el príncep local i al altra l’emperador roma). Aquest estat de coses va provocar un aixecament dels tracis els 14 aC, fets que foren relatats per Dió Casi. Va dirigir la revolta Vologesus, un Bessi sacerdot de Bacus, que es va valer del seu ofici religiós per aixecar al poble. Va reunir un exercit que va adoptar els sistemes i la disciplina romana i va derrotar i enderrocar a Rascuporis, rei vassall dels romans; el seu oncle Remetalces també fou enderrocat i va fugir; els rebels el va perseguir fins el Quersonès que van devastar i van ocupar les fortaleses i ciutats. August va ordenar a Pisó, governador de Pamfília, acudir a Tràcia amb les seves forces, i al cap de tres anys de lluita i de no poques derrotes, va aconseguir finalment derrotar als Bessis. Un segon intent de revolta poc després fou sufocat ràpidament.

Després de la guerra Roma va assolir la administració del país. Germànic hi va ser l’any 18 i va imposar reformes; el sistema de reclutament es va imposar vers l’any 26. S’esmenta un rei nadiu, Remetalces II, nomenat el 38 per Cal·lígula com a rei de Tràcia. Finalment amb Vespasià (69-79) el país fou convertit en província romana. La crònica d'Eusebi esmenta que Tràcia fou feta província l’any 47 sota Claudi, però Suetoni diu que fou amb Vespasià. Aquesta discordança no ha pogut estar explicada satisfactòriament; es possible que Remetalces hagués mort el 47 i Claudi no hagués nomenat successor, el que equivalia de fet a la incorporació però Tràcia no esdevenia jurídicament província (aquestes situacions es van donar sovint). En canvi Mèsia fou feta província bastant abans doncs ja s’esmenta un propretor de Mèsia l’any 15.

Res de rellevant cal dir de la vida durant l’imperi. A la divisió del Imperi fou administrat per un Vicarius Thraciarum, subordinat al Praefectus Praetorio Orientis. Els gots hi van aparèixer el 255. El emperador Probus hi va establir uns cent mil Bastarnis el 280. El 314 i el 323 l’emperador Licini fou derrotat a Adrianòpolis per Constantí; aquest va establir un gran nombre de sàrmates a Tràcia el 334. El 376 l’emperador Valens va permetre l’establiment al país dels gots; això va donar lloc a guerres i desgracies explicats per Amià. El 395 el país fou assolat per Alaric i el 447 per Atila. Després fou part del Imperi Oriental o Bizantí fins la conquesta búlgara.

Entre el 1305 i el 1310 la Tràcia fou objecte de les incursions dels catalans (la companyia dels Almogàvers).

El 1341 els otomans van creuar per establir-se a Tràcia i el 1353 van obtenir la possessió de les fortaleses. El sobirà otomà va establir la seva capital a Adrianòpolis. Amb la conquesta de Constantinoble el 1453 els otomans van completar la conquesta de Tràcia que van dominar fins a finals del segle XIX.

El 1878 la part nord de Tràcia, de població búlgara, fou constituïda en província autònoma del Imperi Otomà sota el nom de Rumèlia Oriental. El principat es va incorporar finalment a Bulgària el 1885. El 1913 per la pau de Bucarest (10 d'agost de 1913) la Tràcia occidental entre els rius Mesta i Marica fou reconeguda possessió de Bulgària i Turquia va retenir la part oriental al est del Marica. Pels tractats que van seguir a la I Guerra Mundial (Neuilly 1919 i Sevres 1920) la Tràcia occidental (abans búlgara) va ser reconeguda a Grècia juntament amb la Tràcia oriental, però després de la derrota grega al Àsia menor el 1922 va ser retornada a Turquia (1923). Els intercanvis de població foren massius i els turcs musulmans van obtenir un estatut de minoria protegida a territori grec i els cristians grecs el mateix tracte al territori turc. La minoria turca de la Tràcia occidental utilitza una bandera nacional pròpia.

El 1940 els búlgars, aliats d'Alemanya, van reincorporar la Tràcia occidental, però la van perdre al final de la guerra.

[edita] Llista de tribus tràcies

  • Denseletes
  • Madis
  • Bisaltes
  • Digeris
  • Bessis
  • Eletis
  • Diobessis
  • Carbilesis
  • Brises
  • Sapes o Sapeis
  • Odomantis
  • Odrisis
  • Cabiletis
  • Pirogeris
  • Drugeris
  • Cenicis
  • Hipsaltis
  • Benis
  • Corpilis
  • Botties o Bettieis
  • Edonis
  • Selletes
  • Priantes
  • Doloncis
  • Tinis
  • Coletes
  • Apsintis
  • Bistones
  • Cicones
  • Satres
  • Dis
  • Trausis.

[edita] Ciutats de la Tràcia clàssica

Costa del Egeu:

  • Oesyma
  • Neàpolis
  • Datum
  • Abdera
  • Tirida
  • Dicaea
  • Maronea
  • Zone
  • Anos
  • Amfípolis
  • Pistyros
  • Cosintos
  • Mesèmbria

Quersonès:

  • Càrdia
  • Lisimàquia
  • Paquita
  • Calípolis
  • Sestos
  • Eleos
  • Celos
  • Tiristasis
  • Panormos
  • Alopeconnesos
  • Àgora

Propontida:

  • Bisante
  • Perintos
  • Selímbria

Bòsfor:

  • Bizanci

Euxí:

  • Mesèmbria
  • Anquialos
  • Apol·lònia
  • Thynias
  • Salmydessos
  • Phinòpolis

Al interior:

  • Filipòpolis
  • Filipi
  • Escotusa
  • Topiris
  • Doriscos
  • Cipsela
  • Apros
  • Develton.
  • Adrianòpolis
  • Plotinòpolis
  • Trajanòpolis
  • Tempira
  • Nicòpolis
  • Berea
  • Iamporina
  • Petra.

[edita] Subdivisions de la província romana de Tràcia

La província romana fou dividida segons Plini en cinquanta estratègies però inclou Mèsia com a part de Tràcia. Tolomeu esmenta els districtes de Madica, Dentelica, Sardica, Bessica, Drosica, Bennica, Usdicesica, Selletica, Samaica, Celetica, Sapaica, Corpiliaca, Canica, i Astica. Amià diu que al segle IV estava dividida en sis províncies de les que 4 eren al sud del Haemus: la Tràcia pròpia al oest (capital Filipòpolis); Haemimontus al nord-est (capital Adrianòpolis); Europa al sud-est (capital Perintos); i Ròdopes, al sud-oest (capital Maximianòpolis)