Josep Maria Ainaud de Lasarte

De Viquipèdia


Icono de copyedit

Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:

wiki


Copyright? Avís: El contingut d'aquest article, o part d'aquest, pot comportar una violació dels drets d'autor.

Si sou l'autor d'aquest text i desitgeu publicar-lo a la Viquipèdia sota els termes de la llicència GNU GFDL, escriviu un missatge a la pàgina de Viquipèdia:Fonts d'informació indicant-ho. Altrament, si no es pot determinar la legalitat de la llicència d'ús podrà procedir-se a la supressió.


El text o fragment del text apareix a Revista Gent Gran. Núm. 002 (CXI) juny de 2002 Página 25


Signatura i data: Jordi Roqué 18:35, 7 des 2006 (CET)

Advocat, historiador i polític (CDC). Nascut a Barcelona el 13 de juny de 1925.


Pares: Manuel Ainaud Sánchez (Pedagog i artista) i Carme de Lasarte Karr (Professora). Casat amb Carmen Agustí Badia. Germans i germanes & el marit/la muller: Joan Ainaud de Lasarte & Maria Assumpta Escudero Ribot; Anna Maria Ainaud de Lasarte & Frederic-Pau Verrié Faget; Montserrat Ainaud de Lasarte.


Exdiputat del Parlament de Catalunya (1980-1984) i exregidor de l'Ajuntament de Barcelona (va ser regidor-president de l'Eixample). És filòsof, lingüista, historiador i membre de 24 associacions, com l'Ateneu Barcelonès. Advocat, historiador i polític. Fill de Manuel Ainaud i Sánchez, artista i pedagog que, com a Assessor Tècnic de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, va tenir un paper preponderant en l’impuls de l’ensenyament públic, promovent la creació de noves escoles. Des de ben petit, doncs, Ainaud de Lasarte va estar envoltat d’un ambient on la cultura ocupava un lloc molt rellevant. La seva obra com a historiador s’ha centrat amb l’estudi del catalanisme, amb especial atenció a les seves figures més emblemàtiques. D’aquesta manera, ha publicat biografies dels personatges més influents del panorama polític català del segle XX, destacant-ne les de Prat de la Riba, Ventura Gassol, Francesc Macià i Llussà i Francesc Cambó. També s’ha dedicat a temes sobre la cultura i el folklore nacional, com ara la figura de Sant Jordi, la de Montserrat, o fins i tot la del F.C. Barcelona. Ha treballat en el recull de l’obra complerta de Prat de la Riba, esdevenint així un dels estudiosos més erudits sobre la figura del President de la Mancomunitat. Dins la seva obra, destaquen els títols Els anys del franquisme (1978) i Prat de la Riba, home de govern (1973) i Ministres catalans a Madrid (1996). En la seva vessant d’home polític, ha estat membre actiu de diverses organitzacions –totes de signe catalanista– des de la postguerra (Miramar, F.N.E.C., Front Universitari de Catalunya, etc.). Va llicenciar-se en dret l’any 1952 a la Universitat de Barcelona. Va ser diputat al Parlament de Catalunya per Convergència i Unió a la primera legislatura des de la fi de la dictadura del general Franco (1980 – 1984); així mateix va ser elegit regidor-president del barri de l’Eixample a l’Ajuntament de Barcelona l’any 1987. Al si de Convergència Democràtica de Catalunya ha estat membre del Consell Nacional, president de la Mesa del Consell de Barcelona i responsable de la Sectorial de Cultura. També va ser nomenat comissari del pavelló de Catalunya a l’Expo – 92 de Sevilla. Durant tota la seva vida ha desenvolupat una gran tasca en la promoció de la història i la cultura de Catalunya, participant en infinitat d’activitats. Així, va ser el fundador de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. També ha destacat com a membre del Mil·lenari de Catalunya i el Centenari de les Bases de Manresa. Ostenta el càrrec de President dels Amics de la Ciutat, de Barcelona. La seva figura és relativament pública i coneguda arran de les seves múltiples col.laboracions a la premsa, ràdio i televisió catalanes, tractant sempre temes vinculats a la cultura i la història de Catalunya. És Soci d’Honor d’Òmnium Cultural i ha rebut el premi Jaume I per la seva actuació com a promotor de la cultura catalana.

Fou un dels fundadors de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials. Edità el 1949 la primera Antologia poètica universitària. És autor de nombrosos treballs sobre història de Barcelona i sobre el culte a Sant Jordi a Catalunya.

Premi Jaume I, per la seva actuació de promotor de la cultura catalana. Premi Reynals, de l’Il.lustre Col.legi d’Advocats de Barcelona: Prat de la Riba, home de govern.


Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona, 1925). Advocat, polític, historiador i promotor cultural, ha treballat especialment en l'impuls de l'ensenyament públic. Diputat al Parlament de Catalunya per Convergència i Unió, ha estat diputat, regidor i membre del Consell Nacional. D’entre la seva obra, que gira al voltant de l'estudi del catalanisme, sobretot en el paper desenvolupat per les seves figures més emblemàtiques, destaquen els llibres Prat de la Riba, home de govern i Ministres catalans a Madrid.

És significativa la seva tasca com a polític, però es pot dir que la seva vida i obra s'ha centrat en la promoció de la història i de la cultura a Catalunya. Sobre aquests temes ha dissertat a premsa, ràdio i televisió. Va ser fundador de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials. Ha rebut el premi Jaume I per la seva tasca de promoció de la cultura catalana i també el premi Reinals, per Prat de la Riba, home de govern.


Crítica literària o assaig Cavalcada primera del cavaller Sant Jordi Barcelona, Arimany, 1963. Prat de la Riba, home de govern Barcelona, Ariel, 1973. Els cinquanta anys del Dia del Llibre Barcelona, Gremi d'Editors / Ed. Bruguera, 1976. Los cincuenta años del día del Libro Barcelona, Gremio de Editores, 1976. Els anys del franquisme Barcelona, Dopesa, 1978. Immigració i reconstrucció nacional de Catalunya Barcelona, Blume, 1980. Ventura Gassol Barcelona, Nou Art Thor, 1984. El llibre i la llengua catalana Barcelona, Curial, 1986. Macià Barcelona, Nou Art Thor, 1987. Catalunya Barcelona, Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya, 1988 Prat de la Riba Barcelona, Edicions 62, 1992. Francesc Cambó Barcelona, Labor cop., 1992. Barcelona, puerta europea a América Barcelona, Edimurtra, 1993. Los catalanes y el poder Madrid, El Pais Aguilar, 1994. El Llibre negre de Catalunya; de Felip V a L'ABC Barcelona, La Campana, 1996. Ministres catalans a Madrid; de Ferran VII a José Maria Aznar Barcelona, Planeta, 1996.

Altres El momument a Rafael Casanova Barcelona, El Llamp, 1985. 505 fets bàsics de Catalunya Barcelona, La Campana, 1989. La temptació separatista a Catalunya: els orígens (1815-1917) Barcelona, Columna, 1995. Joan Ratera i Badia, 70 anys fent catalanisme Manresa, Esparver, 1996. Memòries d'un burgès i d'un proletari: de la República al 23-F Barcelona, Columna, 1996. Diàlegs d'un rector Barcelona, Maditerrània, 1998.



"El senyor Joan Ainaud és tan savi que alguns dels professors que li donaven classe a la Facultat de Filosofia i Lletres, a la Universitat de Barcelona de primers dels anys quaranta, li tenien por. Alguns d'aquests professors venien de fora, i havien ocupat la càtedra més per mèrits ideològics, o de guerra, que per mèrits professionals. I no s'esperaven trobar un grup d'alumnes -molts dels quals formarien part més tard del nucli de la revista Ariel- que, per tradició familiar i inquietud pròpia, no només sabien moltes coses del país sinó que eren capaços de precisar llocs i noms artístics de l'estranger. Aquest era el cas de Joan Ainaud. Joan Ainaud fa l'efecte d'haver nascut savi, però mai no li ha agradat exhibir aquesta saviesa fora dels cercles estrictament necessaris o quan ha calgut desplegar una breu exhibició per fer callar algun ignorant o maldient. En canvi, el senyor Josep Maria Ainaud és un savi a qui li agrada de dir-ho, i els altres, així que iniciem una conversa amb ell, ens en beneficiem. Treballa de fa molts anys a la revista Historia y vida, però no crec que necessiti gaires arxius: el del seu cap és dels més poderosos i sistemàtics que he conegut. En Joan Ainaud és la contenció pura; en Josep Maria, l'expansió brillant. Un i altre, els dos germans, han prestat grans serveis al país. El primer, en Joan, com a conservador de museus durant els anys de la dictadura en una tasca bàsicament defensiva: intentar que tota l'obra museística de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana no quedés trossejada, irremeiablement dividida. El segon, en Josep Maria, militant nacionalista de primera hora, quan als qui es deien catalanistes els donaven, a la universitat, oli de ricí, ha exercit de periodista, d'historiador, de polític i d'unes quantes coses més, i sempre ha estat -i està- a punt de donar un consell. (...)" Agustí Pons


Albert Manent - 18/01/2004 Albert Manent (Premià de Dalt, 1930) es escritor, poeta e historiador, con especial dedicación a asuntos relacionados con Catalunya y la Iglesia. Fue director de Difusió Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat y asesor de Jordi Pujol en asuntos culturales La victoria franquista pareció que significaría el “finis Cataloniae”. En 1939 el castellano era la única lengua de la universidad. Aquel año unos pocos estudiantes catalanistas se hablaban en voz baja en la universidad: Triadú, Palau i Fabre y Verrié. En 1943 se publicó clandestinamente (edición de 75 ejemplares) “Elegies de Bierville”. La reacción era muy lenta i incluso la poesía era peligrosa para el régimen. Así lo entendieron los Amics de la Poesía, que desde 1942 leían versos en la trastienda del orfebre Ramon Sunyer y salían de dos en dos por miedo a la policía. En aquel mismo año se reanudaron, en secreto, los Estudis Universitaris Catalans en casa de Jordi Rubió, o Ferran Soldevila, con Coll i Alentorn como impulsor. En 1944 el Front Universitari Català, con Josep Benet y Josep Maria Ainaud, actuaba a base de células, desligadas unas de otras. La universidad era uno de los focos de una resistencia tenaz, aunque muy minoritaria. En 1946 estalló un pequeño petardo en el edificio académico y apareció una pintada: “Visca Catalunya”. Esbirros falangistas acusaron a Josep Maria Espinàs y Ramon Folch i Camarasa y los abofetearon. El sindicato único, ligado a Falange, SEU (Sindicato Español Universitario) organizaba actos de adoctrinamiento los sábados e interrogaba en un despacho a los estudiantes sospechosos, con la pistola encima de la mesa y detrás los retratos de Hitler, Mussolini y José Antonio Primo de Rivera. Con este ambiente Joan Reventós entró en 1945 en la Universidad de Barcelona. De família catalanista, con un abuelo ministro de la República y el padre director general, Joan había vivido una tradición que pretendía continuar. Ya en 1942 formó con Jordi Bonet i Armengol, Jordi Figueras y su primo Jaume Carner, un grupo catalanista que acabaría llamándose Torras i Bages, tutelado por mosén Lluís Carreras, asesor del cardenal Vidal i Barraquer. Se formaban, hacían concursos literarios o escuchaban conferencias de Ferran Soldevila, Miquel Coll i Alentorn o Carles Riba. En 1947 participaron como universitarios en la gran concentración con motivo de la coronación de la Virgen en Montserrat, primer acto de masas del catalanismo popular, que superaba así la Guerra Civil. Catalanismo clandestino Del Grup Torras i Bages destacó un núcleo de acción, que capitaneaba Pere Figuera, muerto trágicamente en un accidente en 1970, y que tenía como adláteres a Joan Reventós y Jordi Pujol. Ellos pintaron de madrugada, quizá en 1949, el centro de Arenys de Mar con lemas nacionalistas y se encerraron en la universidad e hicieron lo mismo. Y en 1950 fui con el comando a la plaza de Catalunya donde, en la esquina de Pelai, desplegó con un cohete, en pleno mediodía, una bandera catalana y lanzaron octavillas. El mismo año en casa de Reventós, una espaciosa torre con un jardín arbolado de la calle Anglí, se conmemoró el 500 aniversario de la creación de la Universidad de Barcelona. Y en aquellas fechas, Raguer, hoy monje de Montserrat, Figuera y yo, con una vieja ciclostil, también en casa de Reventós, preparamos octavillas para repartir el 26 de enero, día de la entrada de los franquistas. Mientras tanto, el Grup Torras i Bages había crecido: Ainaud, Anton Cañellas, Pujol, Manuel Adroer, Raimon Carrasco, Alfons Carner. Pero el grupo activista ya actuaba por su cuenta y fue en casa de Reventós que en 1949 nos reunimos una docena de poetas noveles en catalán, para publicar la “Antologia poètica universitària”. Joan participó con unos versos de reflexión lírica y una cierta tristeza. Su jardín acogió igualmente (¿1950?) unos encuentros con el grupo de Quaderns de l'Exili (Joan Sales y Raimon Galí) que era revisionista del catalanismo de la guerra civil y proclamaban la unidad cultural de las tierras de habla catalana. Allí conocí a Vilà i Valentí, Casares y Joan Garrabou. En 1951 el grupo de acción, con un experto como Robert Comet, preparó una carta en inglés, que tradujo mi padre, al cardenal americano Spellman, que pasaba unas horas en Barcelona. El mismo año Figuera y el grupo organizó unas pintadas en el recorrido del circuito de Peña Rhin (coches de carreras). No olvidemos las lecturas poéticas en casa de Joan, también alrededor de 1950, con Riba, Sagarra o Vicente Aleixandre y alguno de sus condiscípulos, escritores en castellano, como Alfonso Costafreda. Y en el patio de la Universidad Reventós era inseparable de Alberto Oliart, futuro ministro, o del monárquico Linati. Allí conocí a Castellet, Francesc González Ledesma, Ainaud, que nos influyó tanto, Jordi Cots, Enric Gispert, los hermanos Hernández Roig, etcétera. Quizá el colofón del Reventós activista, antes de ser dirigente socialista, sería la gran bandera catalana en Sant Pere Màrtir, mientras se celebraba con Franco el cierre del Congreso Eucarístico. En la montaña estaban Joan, Ainaud y Pere Figuera. Y en la retaguardia, Victòria, la hermana de Reventós, Xavier Polo y Vallespí, conocido por “Pino”.


La rebelión de los tranvías. Barcelona vivió hace 50 años la primera huelga contra el franquismo. “El éxito hizo posible luego la huelga general” La Vanguardia - 04/03/2001 El historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte fue miembro del comité de la huelga de tranvías. –¿Cómo se gestó la huelga? –Se gestó a partir del agravio comparativo del cambio de tarifas con respecto a Madrid, esa pugna que siempre se ha mantenido. El aumento nos discriminaba respecto a Madrid y eso desencadenó el malestar. –¿Quiénes formaban el comité de huelga? –Básicamente, Ramon Porqueras, “Dalmau”, del MSC, que trabajaba como secretario de la UGT; Jordi Renom, de Estat Català, y un chico de la CNT que se hacía llamar “Saña”. También estaban Pere Figuera, desgraciadamente fallecido, que iba por libre, pero era muy activo y tenía muchos contactos, desde nacionalistas hasta carlistas, y que coordinaba, desde la Escuela Industrial, el mundo de estudiantes y trabajadores. Había democristianos de Anton Cañellas y militantes del PSUC, cuya figura era López Raimundo. Yo era del Front Universitari Català, pero representaba a la universidad en general. Era un comité organizativo y de coordinación, donde se representaban más ámbitos que partidos. –¿Cuáles eran las funciones de este comité? –Coordinábamos la información y activábamos la impresión de octavillas sin firma, que era fundamental. Como decía Del Arco, éramos Fuenteovejuna. Además, cada noche reuníamos toda la información y por medio de los vascos la pasábamos a Radio París. –¿Dónde se reunían? –En el altillo del bar Velódromo, donde no podíamos ser observados, y en mi casa, en Muntaner, entre París y Londres, un sitio céntrico y discreto. También en un bar frente a la Escuela Industrial. Eran lugares en donde nuestra presencia no podía parecer sospechosa. –¿Cómo se explica el triunfo de aquella huelga, en plena dictadura? –Triunfó por el elemento del agravio, que siempre ha unido a la gente, y porque las subidas de precio siempre han obtenido respuestas populares. También por la animadversión al tranvía, que prestaba un mal servicio, muy malo, y prácticamente en régimen de monopolio, pues no había autobuses y los metros funcionaban muy poco. –¿Cuál es su valoración, 50 años después? –La huelga dio una sensación de confianza y de triunfo, de éxito, de tal manera que luego vino la huelga general. Tuvimos una agradable sensación de solidaridad, la gente se ayudaba unos a otros. Y triunfó sin violencia, sin agresiones ni coacciones a nadie para que no subiera al tranvía. Y la ventaja que da el anonimato: no podías ser acusado de nada, pues no subir al tranvía no podía ser considerado un delito. –¿Qué supuso en la historia delantifranquismo? –Dio confianza a la gente, porque vio que se podía enfrentar al régimen cuando se defiende una causa que es popular. Y fue en un momento oportuno. Aquel domingo del partido del Barça, lloviendo, pensábamos que la gente cedería.Yo estaba allí, claro, y vi cómo la gente no subía al tranvía, andaba y andaba bajo la lluvia... La sensación era extraordinaria, de “ens n'hem sortit!”, cuando antes no habíamos sacado nada adelante.


Va haver de passar mig segle perquè es tornés a tractar el tema en un ple municipal. Tanmateix, la idea de donar per bona la votació de setembre del 1931 va ensopegar amb l'oposició de Convergència i Unió i del Partit Popular. La Fundació Ferrer i Guàrdia va saber donar la volta al tema i el 13 d'octubre de 1989, quan es complien exactament 80 anys de l'afusellament de Ferrer, hi va haver un acte d'homenatge a Ferrer i Guàrdia al Saló de Cent no exempt d'una intervenció crítica, la del regidor de CiU i historiador Josep M. Ainaud de Lasarte que, tanmateix, va dir que el seu grup acceptaria la iniciativa de la fundació que duia el nom de l'homenatjat de posar una còpia del monument que Ferrer tenia a Brussel·les en algun indret de Barcelona. Així va prosperar la idea de fer una còpia de l'escultura d'August Puttemans, inaugurada el 1911 a Brussel·les com a senyal de protesta per l'execució de Ferrer. Va ser realitzada pel belga Robert Ghysels i va costar tot plegat set milions de pessetes. El lloc triat va ser una plaça propera al Palau Nacional de Montjuïc i la inauguració va tenir lloc, en presència de l'alcalde Maragall, de la regidora Maria Aurèlia Capmany, que va redactar la inscripció que figura al peu del monument, i de Joan Francesc Pont, president de la Fundació Ferrer i Guàrdia un plujós matí, el 13 d'octubre de 1990, el mateix dia que, 81 anys enrere, havia estat afusellat el mestre que havia creat l'Escola Moderna.


Sobre els catalans a Madrid

"Una visió de conjunt de l’actuació dels catalans en el govern d’Espanya no havia estat mai publicada. Tenim estudis parcials sobre persones o èpoques concretes, però ens mancava una visió global d’aquest tema fonamental de la nostra història contemporània. Calia conèixer quina gent havia representat Catalunya dins de la política espanyola, des de Ferran VII als nostres dies, des dels llocs claus que són els Ministeris. Aquest llibre que tenim a les mans ens descobreix aspectes inèdits de la història del segle passat i del present, i ens dóna els perfils bigràfics dels polítics que més han intervingut en aquest joc apassionant de la dialèctica Catalunya/Espanya. Per a molts, serà una autèntica sorpresa; per a altres, el mite del Sísif se’ls farà encara més present. Conéixer el passat per a construir el futur és un dels reptes de la Història. I és un repte que no podem defugir, si volem complir els nostres deures de ciutadans d’un Estat de dret." (Extret de: Ainaud de Lasarte, Josep Maria, Ministres catalans a Madrid; de Ferran VII a José María Aznar. Barcelona, Planeta, 1996.)


Miquel Sánchez i López Sempre he tingut admiració per les persones que tenen una memòria privilegiada, i en Josep Maria Ainaud és una d’aquestes. Conversant amb ell, els temes mai no tenen final, podries estar parlant tota una vida i sempre trobaria arguments interessants. És un gran conversador. Ara ha estat el president del IV Congrés Nacional de la Gent Gran de Catalunya, un congrés que com ell va dir,“ha estat bé però hem de fer-ho millor”, efectivament sempre ens hem de superar.M.Sánchez. - Josep Maria. Què significa per tu la paraula jubilació? Perquè tu no l’exerceixes la jubilació. J. Ainaud - Per mi significa un canvi de vida, un canvi d’activitat, jubilar vol dir deixar de fer unes feines que has fet durant una època determinada de la teva vida i començar-ne unes altres. La persona que a la jubilació deixa de tenir activitats, no s’ho passa gens bé. Ara, hi ha feines, també ho reconec, que no són agradables, que les fas a disgust, que només esperes jubilar-te. La paraula jubilació vol dir alegria, però jo no, jo he tingut a la vida una sort molt gran, he fet moltes coses que m’han agradat, moltes; aleshores per mi, jubilar-me no té sentit, perquè seria deixar de ser jo mateix.MS: Per què ara et dediques a escriure o a fer aquelles coses que abans no havies pogut fer? J.A: Mira, faig les conferències que em demanen, els llibres que havia volgut llegir i no he pogut, ara he acabat aquest llibre “Són els mestres que han fet Catalunya”, llibre fonamental, que el tenia començat, i l’anava treballant des de fa anys, però són coses que me les pago jo mateix i les faig jo mateix, però has de trobar un moment per fer-ho, i qui diu un dia diu un any. Però ara les he pogudes fer i sincerament et donen aquella alegria, que la feina feta et descansa. Em costa descansar si tinc feines pendents, m’agrada complir i, com que m’agrada, continuo fent. MS: Després d’haver estat diputat al Parlament de Catalunya... J.A: Aquesta és una de les coses que recordo amb un gran afecte. Quan se’m va demanar quin càrrec volia a la Generalitat , l’any 80, jo vaig dir que el que em feia més il·lusió de tot era el Parlament de Catalunya, perquè significava la continuïtat, i en tinc un excel·lent record. MS: Després de moltes coses fetes al costat del president Pujol, durant molt temps, arribes a ser… J.A: Regidor de l’Eixample. Això em va agradar molt fer-ho, perquè així tens contacte amb la gent, és més real, és més directe. Al Parlament és una mica més teòric, jo sóc advocat i una persona de lleis evidentment que podia fer un bon servei al Parlament, però t’adones que el contacte amb la gent és escàs. Revista Gent Gran. Núm. 002 (CXI) juny de 2002 Página 25


Josep M. Ainaud de Lasarte té una dilatada carrera com a historiador, home de dret i polític. Ha participat en moviments d’Església, des de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia fins a diverses activitats de vida religiosa a Catalunya, amb una clara voluntat de servei. Des de sempre ha estat un difusor incansable de la cultura catalana a través dels mitjans de comunicació i molt especialment amb la seva participació directa en conferències, col·loquis i taules rodones. Aquest home d’Església assegura que la seva fe no l’ha deixat mai de banda i que gràcies a ella ha superat moments difícils. Per què creu en Déu? He tingut una educació cristiana. He procurat creure i és una gràcia que m’ha estat donada. La suma de totes aquestes coses m’ha fet superar els dubtes que com tothom, he tingut. I he de creure que els Sagraments també m’hi han ajudat i, sobretot l’exemple d’algunes persones. La fe, com l’ha ajudat en el seu dia a dia? Sobretot en els moments difícils, m’ha ajudat a mantenir la confiança en els altres, i també a tenir esperança en el dia de demà. I no ha estat fàcil. Voldria millorar-la en el temps que em queda de viure, que sempre és un misteri. Com a historiador, crec que la humanitat ha passat èpoques tan o més difícils que les que avui vivim nosaltres, però sempre ha anat endavant. Avui és fàcil tenir fe? En els moments actuals, a més de la dificultat que sempre hi ha hagut per creure de veritat n’hi ha de noves. El món que ens volta no ens ajuda a aprofundir el sentit de la Vida, però d’altra banda hi ha moltes persones a les quals les dificultats els ajuden a trobar un sentit a les coses que ens envolten. I aquest sentit, sovint, és el camí, la veritat i la vida. Òscar Bardají i Martín

En altres llengües