Neoclassicisme

De Viquipèdia

Icono de copyedit

Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:

VP:LE


El Neoclassicisme és un estil artístic inspirat en l'art clàssic (el grecorromà) i desenvolupat durant el segle XVIII i principis del XIX, com a reacció a les exageracions del Barroc i el Rococó.

Taula de continguts

[edita] Origen i desemvolupament

Moviment estètic de base intel·lectual europeu. Prové de l'academicisme classicista cortesà, que imperava a França al darrer terç del segle XVII, resultant de l'acció de l'absolutisme en el camp cultural i del racionalisme hedonista de la nova burgesia. En segon lloc va ser dominant, i va evolucionar del classicisme imitatiu i estrictament reglamentat cap a un ornamentalisme lleuger i epicuri o un didactisme amable. En una última etapa, es convertí en el vehicle d'una cultura burgesa racionalista i rigorista, ideològicament oposada a l'antic règim i els seus valors. Per això, darrerament, la crítica tendeix a reservar el concepte de neoclassicisme a la literatura d'inspiració clàssica produïda en el marc de les idees il·luministes o il·lustrades, fent-lo coincidir així, cronològicament amb les obres neoclàssiques en l'arquitectura i les arts plàstiques, alhora que aplica a les manifestacions anteriors el terme més genèric de classicisme. Els gèneres típics d’aquest corrent són la tragèdia de tema clàssic, la comèdia de caràcters, la poesia pastoral, la sàtira i la faula didàctica.

[edita] Arquitectura neoclàssica

L'arquitectura neoclàssica rebutja l'ornamentació del rococó i s'inspira en els arts grec, etrusc, romà i fins i tot egipci. Desapareix progressivament l'arquitectura religiosa i es construeixen edificis públics amb finalitat civil: biblioteques, museus, pòrtics, etc. Napoleó, amb un ànim propagandístic, emula l'arquitectura romana (Arc de l’Étoile a París). Als territoris germànics també triomfa el neoclassicisme arquitectònic. A Anglaterra, en canvi, el classicisme renaixentista no s'havia oblidat i durant el segle XVIII s'exporta a les colònies nord-americanes.

Els arquitectes neoclàssics saben que un nou ordre social exigeix un nou ordre de la ciutat, i tots els seus projectes s'inscriuen en un pla de reforma urbanística. La nova ciutat haurà de tenir, com l'antiga, els seus monuments; però l'arquitecte haurà de preocupar-se també del desenvolupament social i funcional. Es construeixen esglésies a manera de temples clàssics, però també escoles, hospitals, mercats, duanes, ports, carrers, places. Els escultors i els pintors treballen per la ciutat: estàtues, ornaments, grans representacions històriques que serveixen d'exemple als ciutadans.

Cal distingir dues línies: una arquitectura que, en realitat, segueix essent barroca, amb els seus postulats d'exaltació del poder i de l'autoritat, però que per voluntari desig de contrast amb el rococó va despullant-se dels seus elements i tendeix a una simplicitat quasi romana (el anteó de París, de Soufflot; l'Òpera de Berlín, de Knobeldorf; la Puerta de Alcalà i el Ministerio de Hacienda de Madrid de Sabatini), i una altra arquitectura, essencialment funcional i nua, carregada de vegades d'intenció simbòlica, que constitueix la veritable arquitectura de la raó, que tant va preocupar els revolucionaris per a posar-la al servei d'una societat nova.

A l'ideal barroc de la tècnica virtuosa li succeeix l'ideal neoclàssic de la tècnica rigorosa. La veritable tècnica de l'artista és la de projectar: tot l'art neoclàssic està rigorosament projectat. La realització és la traducció del projecte mitjançant instruments operatius que no són exclusius de l'artista, sinó que formen part de la cultura i de la manera de viure de la societat. En aquest procés tècnico-pràctic d'adaptació s'elimina per força el toc individual.

[edita] Pintura neoclàssica

 Jacques-Louis David, El jurament dels Horacis,
Ampliar
Jacques-Louis David, El jurament dels Horacis,

La pintura neoclàssica es centra a Roma. A diferència de les típiques composicions de frescos del Barroc o del Rococó, la seva composició és simple: solament unes poques figures, en total calma, en posicions similars a les de les estàtues antigues.

Els pintors neoclàssics no disposaven de models de pintura antics amb la facilitat que oferien l'arquitectura i l'escultura, de la qual es conservaven tantes mostres a Itàlia. Podien recórrer als relleus, però no era fàcil superar la pobresa cromàtica que oferien. Les decoracions dels gots de ceràmica i els baix relleus van ser gairebé les úniques referències a l'abast dels artistes

Jacques Louis David (1748-1825) va ser un dels màxims exponents de la pintura neoclàssica i qui reflectia la preocupació de l'època per la composició lògica i clara. Va posar els seus pinzells al servei dels ideals revolucionaris. Quan Napoleó va arribar al poder, David va ser nomenat pintor de cambra i responent a la petició del nou emperador, es va dedicar a la creació d'un nou .

Jean Auguste Dominique Ingres (1780-1867) va ser un altre gran pintor neoclàssic. Va dirigir l'École des Beaux-Arts, des de la qual va defensar la tradició de David. Obra representativa: el Jurament dels Horacis, realitzat per Jacques Louis, David.

[edita] Escultura neoclàssica

També en l'escultura neoclàssica va pesar el record del passat, molt present si considerem el gran nombre de peces que les excavacions anaven traient a la llum, a més de les col·leccions que s'havien anat formant al llarg dels segles. Les escultures neoclàssiques es realitzaven en la majoria dels casos en marbre blanc, sense policromar, perquè així es pensava que eren les escultures antigues, predominant en elles la noble senzillesa i la serena bellesa que Winckelmann havia trobat en la estatuària grega.

[edita] Neoclassicisme als Països Catalans

Als territoris dels Països Catalans incorporats definitivament a l'estat espanyol fa una aparició tardana (vers 1770), però l'emergència d'una burgesia activa arran de la revolució agrària i la dinamització comercial subsegüent a l'obertura dels mercats colonials fa que cap a la darreria del segle el moviment hi sigui bastant viu. Malgrat tot, per efectes de l'espanyolisme determinat pel centralisme borbònic i el col·laboracionisme intel·lectual en l'empresa del despotisme il·lustrat, molts escriptors emigren a la capital i, en tot cas, produeixen bàsicament en castellà, i encara més aviat unes obres erudites i científiques que no pas pròpiament literàries.

Hi ha, amb tot, una literatura neoclàssica en català, sobretot poètica, bé que esporàdica i, sovint, amb interferències de caràcter rococó, o fins i tot amb reminiscències barroques: Ferrera, Plana, Puigblanch. Les manifestacions rosselloneses d'imitació del classicisme francès no són pròpiament neoclàssiques. La traducció de la Zaïra de Voltaire per Sebastià Sabiuda i l'aparició d'un grup relativament nombrós de dramaturgs (Balanda i Sicart, Ribes, Ques, etc.) que reflecteixen la influència del teatre clàssic del grand siècle francès responen primordialment a intencions de proselitisme religiós. En canvi, a Menorca, integrada en l'estat anglès (que reconeix l'oficialitat del dialecte local) i amb una considerable prosperitat econòmica, una burgesia mercantil, modesta però dinàmica, crea vers la mateixa època (la primera tragèdia de Joan Ramis és de 1769) un moviment neoclàssic centrat entorn de la Societat de Cultura de Maó (1778-85), que es manifesta no sols en el teatre, sinó també en la poesia: els germans Ramis, Soler i Sans, Febrer i Cardona, Vicenç Albertí, entre d'altres.

Ara bé, als Països Catalans en general la reacció enfront de la Revolució Francesa i la guerra napoleònica provoquen un caos econòmic i polític, una paralització cultural i, alhora, una radicalització política, tant a la dreta com a l'esquerra, de la literatura, que tendeix a utilitzar les tècniques i les formes de la tradició popular amb finalitats de propaganda.

El neoclassicisme perdura, amb tot, fins molt tard (el 1823 Altés i Gurena encara tradueix Voltaire). L'aparició el 1823 d’El Europeo marca ja la irrupció, momentàniament ajornada, del romanticisme.