Josep Rovira Soler

De Viquipèdia

Josep Rovira i Soler (1900-1998) va ser un pintor català destacat sobretot per la seva habilitat com a retratista.

Un autoretrat de Josep Rovira, aquest fou el primer quadre que va pintar.
Ampliar
Un autoretrat de Josep Rovira, aquest fou el primer quadre que va pintar.

[edita] Biografia

Nascut el 6 de febrer del 1900 a Santiago de Cuba. Els seus pares eren catalans (originaris de Moja) i havien tingut cinc fills, però la seva única germana morí de molt jove de sarrampió. Els seus pares viatjaren a Cuba per participar en el negoci familiar del tabac i això explica el seu naixement en terres llunyanes. Aquest fet que sembla circumstancial i anecdòtic, no ho fou, en realitat, ja que al llarg de la seva vida, gràcies al fet que tenia la nacionalitat cubana, pogué evitar de fer de soldat i li permeté residir a Cuba durant la Guerra Civil espanyola.

Va néixer malalt de paludisme i fins els dos anys l'anomenaren "el vivir y morir" perquè la seva salut sofria alts i baixos constantment. Fins als dos anys va tenir una vaca per a ell sol, i el van alimentar embolcallant-lo de tant en tant amb un vedell acabat de sacrificar. Als dos anys, en el viatge amb vaixell de tornada a Espanya, es guarí de la seva malaltia per sempre.

Van residir a Vilafranca del Penedès uns anys vivint del negoci familiar del vi. Al cap dels cinc anys van tornar a Cuba on van viure dos anys més. Quan van tornar a Espanya va començar a anar a l'escola. Ja des d'aleshores començaren a entreveure's les seves dots de pintor, perquè omplia els marges dels seus llibres d'estudi amb dibuixos i retrats dels companys de classe. Fins als setze anys va estudiar amb els jesuïtes i, posteriorment, com que el seu pare volia enviar-lo a Cuba a treballar en el negoci familiar, va començar estudis de comerç. A ell, però, no li va agradar i fou aleshores que demanà al seu pare que el deixés dedicar-se a la pintura. La resposta del seu pare va ser que el plat a taula mai no li seria negat però que tampoc no rebria cap ajuda per fer-ho.

El fet de pertànyer a una família burgesa els fills de la qual eren advocats, químics i comptables no li posà les coses gens fàcils, perquè dedicar-se a la pintura com a professió implicava una vida més bohèmia i heterodoxa de la que estaven acostumats a casa seva. L'única persona que li mostrà un cert suport moral fou la seva mare que li proporcionava diners perquè pogués desplaçar-se en tranvia fins a la Llotja, que era l'escola d'arts i oficis on va començar a estudiar pintura. En aquell moment només comptava amb vint anys.

Un dels seus companys d'estudi, que portava diversos anys a la Llotja, en veure la facilitat que tenia amb la pintura des del primer moment, desencoratjat, va decidir deixar de pintar. Quan el seu pare anà a parlar amb el mestre per veure com anava el seu fill, el mestre li digué que el seu fill no servia per res més que per pintar. Estudià a la Llotja durant dos anys, ell compaginava aquesta activitat amb llargues estades al Parc de la Ciutadella per poder pintar la naturalesa en moviment.

Ben aviat pogué mostrar la seva obra en una exposició col·lectiva dels estudiants més destacats de la Llotja que se celebrà a les Galeries Fayans Català i en la qual guanyà el primer premi amb el retrat d'una cosina seva.

Una de les virtuts més lloades del pintor va ser sempre la seva facilitat pel retrat, ja que amb quatre pinzellades ja aconseguia extreure els trets més característics de cada persona i li eren especialment estimulants les cares difícils o "amb caràcter" com ell mateix les anomenava. Molt fidel a la realitat mai no va intentar de millorar els trets d'un rostre.

Guanyà una beca per anar a estudiar un any a Itàlia i també fou becat per estudiar a Madrid. La resta de la seva obra està ambientada a Cuba (1936-1939) i en paisatges de la geografia catalana.

Als trenta-cinc anys va conèixer la seva dona a Cadaqués, mentre pintava, és clar. Ell cantava mentre pintava i això cridà l'atenció d'una joveneta que l'observava des del balcó de casa seva. Aquella joveneta, Mercè Forns Sant Genís, quinze anys més jove que ell, seria la seva futura esposa i la dona que li va fer de musa tota la vida. Però l'esclat de la Guerra Civil espanyola truncà els seus plans de noces. La seva marxa a Cuba encetà el període d'una dolorosa i llarga separació. La relació i l'amor es van mantenir, però, per carta durant quatre anys i finalment, en acabar la guerra, ell tornà a Barcelona per casar-se.

La seva llarga separació va retardar el naixement dels fills. Per això no va ser fins als quatre anys de casats que van tenir el primer, en Carles; i dos anys i mig més tard el segon, en Joan.

El pintor feia exposicions de manera periòdica. Entre les galeries on va exposar hi ha la Fayans, la Pinacoteca, l'Augusta, etc. Aquest pintor no va voler mai que un marxant condicionés la seva manera de treballar i entendre la vida. Les seves reticències cap als intermediaris van dificultar molt l'organització d'exposicions i la seva projecció cap a les èlits artístiques. Malgrat això, però, la seva tasca, especialment la de retratista, ha estat molt lloada pels seus col·legues en el si del Cercle Artístic de Barcelona, els quals li atorgaren una medalla. Una altra prova de la seva gran qualitat com a artista és el fet que la pintura ha estat la seva única activitat i font d'ingressos durant tota la seva vida fins els 88 anys en què, a causa d'una pèrdua de la visió molt important, es veié obligat a deixar de pintar.

En altres llengües