Khanat de Crimea
De Viquipèdia
El Khanat de Crimea (en tàtar de Crimea: Qırım Hanlığı; en rus: Крымское ханство - Krymskoye khanstvo; ucraïnès: Кримське ханство - Kryms'ke khanstvo; turc: Kırım Hanlığı) fou l'Estat dels tàtars de Crimea des del 1441 fins el 1783. Fou el més perdurable dels khanats túrquics successors de l'Imperi de l'Horda Dorada.
Taula de continguts |
[edita] Primers governants
A la mort del khan Idiqu el 1419 el khanat de Qiptxak es va desintegrar. Cap el 1430 Haci I Giray, fill de Devlet Berdi, fill de Tuka Timur, descendent de Gengis Khan, s'establiria a Crimea i se separà del Khanat d'Astrakhan i del Khanat de Kazan, alhora que fundava un nou khanat a Crimea.
![Bandera del Khanat de Crimea, veure a [1].](../../../upload/shared/thumb/7/7e/Bandera_Khanat_de_Crimea.svg/180px-Bandera_Khanat_de_Crimea.svg.png)
Haci I Giray (1430-1456) es proclamà khan el 1449 i establí la capital a Kirk Yer, la vila de Bakhchisaray, dominaria tot el Quersonès i part del Kuban. Acolliria bona part dels fugitius de la Horda Daurada en ruïnes, i s'oposà als nogais i als budjak des del 1484 en el domini del Mar Negre. El 1456 cediria el tro breument a seu fill Hayder, però poc després tornà i governaria fins a la seva mort el 1466.
El nou estat es caracteritzà per la seva inestabilitat. El successor, el fill Nur Devlet (1466-1467, 1474-1475 i 1476-1478) fou deposat tres cops per Meñli I Giray (1467-1474), un dels vuit fills de Haci, qui fou fet presoner pels turcs, novament el 1475-1476 i finalment per tercer cop el 1478-1515. Havia estat imposat pel soldà otomà Mehmet II, però els Qiptxak el deposaren encara que més tards els osmanlins li tornaren el tro. Serà aliat de turcs i rússos contra els tàtars de Kazan, i aconseguirà alguna conquesta territorial. També redactarà un codi, construirà la fortalesa d'Oczakov i embellirà Bahçesarai. Per això se'l considera com al veritable fundador del Khanat independent, tot i que hagué de reconèixer la sobirania otomana després de la presa de Caffa el 1475. A canvi, això sí, li reconegueren els drets de successió i immunitat, el dret d’encunyar moneda i donar asil; la política interior serà totalment independent i l'administració era molt ramificada, tot seguint el model otomà. Endemés, la cultura assolí el màxim esplendor, amb obertura no sols als artistes i arquitectes turcs sinó també italians, com els genovesos Agostino da Garibaldi i Vincento da Zugulfi; també va fer construir la madrasa de Zıncırlı.
Del 1468 al 1571 es tornaren contra els ducs de Moscòvia, a qui arribarien a tributar, i a la caiguda de la Qizil Orda mantingueren tensions entre els dos i Polònia. Des del 1480, Crimea i Moscòvia atacaren la Podòlia, Volínia i Halic, i sotmeteren a tribut Kiev i Txernihiv. Des del 1481, endemés, molts militars de la Qizil Orda desertaren cap a Crimea, i entre el 1493 i el 1496 foren mitjancers en tractats comercials entre rússos, polonesos i turcs. Quan el 1502 desaparegué definitivament la Qizil Orda (el darrer khan fou executat a Lituània el 1505), Meñli I Giray en volgué assumir-ne els drets, i exigí com a tal tribut a a Lituània i Moscòvia; se sentí responsable de la seguretat dels khanats de Kazan i Astrakhan, cosa que li provocarà conflictes amb Moscou, i un tractat amb Segimon I August el 1512 que no quatllaria per la mort del soldà i del khan.
Malgrat la preponderància otomana hi hagué friccions. Van fer expedicions conjuntes a Moldàvia el 1476 i el 1538, i a Hongria el 1443. Un cop conqueriren als turcs Kilia i Ak Kirman (1484), i els polonesos foren batuts a Moldàvia (1497), els dos estats es trobaren cara a cara. També sotmeteren kabardes i txerkessos.
[edita] Consolidació i esplendor
Malgrat la inestabilitat en el càrrec dels khans, el nou estat assolí un esplendor notable. Mehmed II Giray (1515-1523) imposarà un tribut als rússos i convertirà en khanat en gran potència. Devlet I Giray (1551-1577), a la caiguda de Kazan (octubre del 1552) es va aliar amb el rei de Polònia contra els rúsos, que també dominaven als baixkirs, però foren vençuts a Vorotinski. El 1572-1574 va saquejar Moscou i recolzà diverses revoltes dels tàtars de Kazan. Fou el darrer gran rei de Crimea, i va haver de veure com els rússos també prenien Astrakhan el 1556, de manera que perdien les bases del Volga i del Caspi, cosa que els reduïa a Crimea, rerapaís septentrional. Sialià amb el soldà [[Solimà II}} per tal de sublevar els tàtars del Volga contra els rússos, però es va preocupar més per consolidar la seva posició a Crimea i no ajudà el soldà en la construcció del canal Volga-Don.
Mehmed II Giray Semiz (el Gros, 1577-1584), per tal de recuperar Kazan i Astrakhan, es negà a ajudar als turcs contra els perses, i per això es va aliar amb els polonesos i lituans i amb papa Gregori XIII tot insinuant una possible conversió al catolicisme, raó per la quel fou expulsat del regne.
[edita] Inestabilitat i decadència
İslâm II Giray (1584-1588) iniciaria una etapa d’inestabilitat política, sobretot quan el seu germà Ğazı II Giray (1588-1596 i 1596-1608), fou expulsat pel seu germà Fetih I Giray (1596). El 1591 va atacar Moscou, però fracassà, i durant la campanya turca contra Hongria el 1592-1606 hagué de fornir les tropes del soldà, però no sense protestes. Tanmateix, el territori crimeu escapà a les incursions, i l’administració fou normalitzada. Les rutes i les factories comercials eren segures, i el dret islàmic civil s’hi aplicava en justícia, matrimonis i successions, barrejat amb l’adat. El comerç de cavalls i els interessos de canvi de la moneda estrangera eren controlats oficialment. El Divan actuava com a tribunal suprem, i el país fou dividit en 48 circumscripcions judicials a les planures i en 19 a les muntanyes, on, llevat en els casos de pena capital, les sentències podien ser pronunciades sense apel·lació “en la mesura en que elles eren conformes a la llei”. Però malgrat això, la corrupció hi jugava un paper destacat.
Els tàtars gaudien de llibertat individual, i eren considerats un poble amistós i hospitalari. Les dones tenien dret a posseir bens personals, i arribaren a prendre part en la vida pública, a les negociacions diplomàtiques i les expedicions militars, a la poesia i a la literatura. Entre els fills de la família reial, en complir 15 anys, eren confiats als txerkessos perquè els ensenyessin equitació i ús de les armes. Això pretenia ser un contrapès a la cultura urbana dels otomans, ja que els fills enviats a estudiar a Istambul esdevenien hostatges. El turc osmanlí va substituir el tàtar de Crimea com a llengua escrita, s'imposà la música turca i el tancament de les dones als harems.
El reforçament dels lligams amb Turquia accentuà la dependència vers els soldans, que intrigaven per deposar els khans o reposar-los al tro. L'estabilitat del govern regional era compromesa per la puixança d'Istambul i la creixent independència dels begs, que posseïen grans poders a llurs feus i es barallaven entre ells. Les famílies nobles, com els Shirin, Kuluk, Barin, Mansur i Sulesh, eren exemptes d'impostos. Els ingresos de l'Estat provenien dels drets de duanes, dipòsits i pagaments dels governadors, impostos indirectes (com el de la sal) i d’una subvenció anyal del soldà. Els impostos oficials directes eren l’ushr i el zakat.
İslâm III Giray (1644-1654) s’aliaria amb Polònia per fer una expedició contra Moscou que acabaria amb la victòria d'Ochmatov (1655), de manera que s’enfrontà als rússos amb tots els aliats (suecs, cossacs, Brandenburg i Transsilvània) el 1656, tot obtenint molt botí i presoners , ajudant als polonesos. Adil Giray (1666-1671), acabà l’aliança amb la Pau d'Andruvsovo entre Polònia i Rússia (1666), i canvià quan l'hetman ucraïnès del marge dret Petro Doroshenko (1665-1676), se sotmeté a Turquia per rebelar-se contra Rússia. El khan va col·laborar amb els cosacs i es barallà amb polonesos i lituans.
Murad Giray (1678-1683) intentà deslliurar-se de la subordinació a Turquia i intentà substituir la xaria pel töre o yasa (dret mongol), cosa que l'enemistà amb els ulema. Es mantingué al marge de la marxa otomana sobre Viena, i el seu exèrcit no participà en la batalla de Kahlenborg, raó per la qual fou desterrat a Bulgària. Saadet III Giray (1694) i Safa Giray (1691-1692) el succeïren enmig de moltes revoltes i crisis socials i internes, ja que les relacions amb Polònia restaren tenses després de la Pau de Carlowitz del 1699. Això ho aprofitaren els rússos, comandats pel príncep Vasili Golitsyn, per atacar Crimea el 1686-1687. I la conquesta d'Azov per Pere I el Gran el 1699 els deixà definitivament sota l'òrbita russa.
[edita] La influència russa
Devlet II Giray (1699-1702 i 1708-1713) barrejà el país en les guerres entre els rússos, suecs i polonesos. El 1708 recuperaria el tro, però fou vençut a Poltava juntament amb el cossac ucraïnès Ivan Mazepa el 1709, encara que li permetè recuperar temporalment Azov.
El país va caure en l’anarquia total. Qaplan I Giray recuperà el tro el 1713-1716, però fou destituït per Devlet III Giray (1716-1717), i Saadet III Giray (1717-1724), qui finalment es va imposar. El seu germà Meñli III Giray (1724-1730) va netejar tota Crimea de les bandes de nogais que assolaven el regne, però fou deposat per Qaplan I Giray (1730-1736) novament i Fetih II Giray (1736-1737), fill de Devlet II. Els rússos tornarien a atacar el país el 1737 i el 1738, destruïnt bona part de Bakhchisaray. Durant aquest periode, la puixança a Crimea va disminuir pels forts tributs en vides humanes, derrotes desmoralitzants, la creixent ingerència turca en els afers interns del país, conflictes entre els prínceps de la família Giray, i la revolta perllongada dels nogais fins el 1758. Una temptativa d'aliança amb Turquia i Polònia no va reeixir, i una oferta feta pel khan el 1761 a Frederic el Gran en el moment més difícil de la Guerra dels Set Anys no en modificà el resultat.
[edita] La fi del khanat
Malgrat aquestes devastacions, es produiria una nova expansió cultural i artística, reflexada en la construcció del palau de Bakhchisaray (1740-1743), amb biblioteca, nova sala sala de recepció (divan), noves instal·lacions hidràuliques, aqüeductes i canals restaurats. Meñli II Giray recuperaria el tro el 1737-1740 i derrotaria elss rússos que invadiren Crimea. A la seva mort fou succeït pel seu germà Selâmet II Giray (1740-1743) i per Selim II Giray (1743-1748), Arslan Giray (1748-1756), Halim Giray (1756-1758) i Qırım Giray (1758-1764), tots ells efímers.
El país ja no tenir futur. Els darrers reis van governar molt poc. Selim III Giray (1764-1767 i 1770-1771), Arslan Giray (1767), Maqsud Giray (1767-1768 i 1771-1772), Qırım Ghiray (1768-1769), Devlet IV Giray (1769-1770 i 1775-1777), Qaplan II Giray (1770) i Sahib II Giray (1772-1775). El 1771 el tsar tornaria a atacar Crimea, i Selim III intentà resistir en va, ja que el soldà Mustafa III estava lluitant contra Caterina II la Gran i no el va poder ajudar, de manera que els rússos conqueriren Caffa i el khan hagué de fugir a Moscou.
La noblesa decidí aleshores nomenar un khan que mantingués bones relacions amb els rússos i acceptar-ne l'ocupació de les fortaleses de Kerç, Kaffa i Yenikale. El 1775 Devlet IV Giray es va sublevar per a recuperar el tro i esdevé definitivament independent dels otomans mercè el Tractat de Küçük Kaynarca del 1774, pel qual Turquia també renuncia als seus drets sobre les fortaleses sobre el Kuban i la península de Taman, però no provocaren més que friccions.
Şahin Giray (1777-1782) pujà al tro amb suport dels russos i dels nogais. Assajà de reformar l'estat seguint l'exemple rus; instal·là la capital a Kaffa, vora el mar, com els rússos havien fet amb Sant Petersburg, convidà instructors estrangers per a entrenar el seu exèrcit de 6.000 homes, limità les vaqıfs i indemnitzà els ulama amb pensions, i, sota control estranger, adoptà una nova moneda de plata. També creà un Consell de 12 ministres i reorganitzà les finances amb l’adopció de registres financers.
Però aquestes reformes provocaren en el país un endeutament considerable, i com a conseqüència un descontentament que aprofitarien els rússos. Intentarà mantenir la independència, i pel tractat d'Aynali Kavak del 1779 els rússos reconegueren al soldà “en la seva qualitat de califa” com a cap de tots els musulmans, encara que això no afectava a la independència de Crimea. El 1781 es revoltaren els nogais altre cop, i dos germans seus que s'amagaren a la cort russa protegits per Gregorij Aleksandrovitx Potemkin, governador de la zona ucraïnesa recienment incorporada, conspiraren contra ell. Serà deposat pel seu germà Bahadır Giray (1782-1783). Poc després tornaria a recuperar el tro amb ajut rús, i Caterina II de Rússia aconseguí sota falses promeses la seva abdicació i que abandonés el país als rússos, però el 1784 el país tornaria a ser un sandjak de Turquia.
[edita] Incorporació a Rússia
El 19 d'agost del 1783 el khanat serà incorporat a l'Imperi Rus per Caterina II, qui el 1801 la inclourà dins el gubernia de Tauride, i la dividí en vuit províncies: Yalta, Sevastopol, Simferopol, Eupatoria i Caffa, dins la península. Els rússos hi construiren la fortalesa de Sevastopol i els turcs reconeixeran l’annexió per la Pau de Iasi del 1792.
Pel tractat d'annexió del 1784, els rússos garantiren la igualtat de drets i la seguretat personal dels aleshores 400.000 tàtars censats, així com el dret a la propietat i la llibertat religiosa. Però el 1788 uns 8.000 tàtars, principalment nobles, abandonaren el país i marxaren cap a Turquia. I degut a que foren empentats i confinats a les terres més pobres de l’interior uns 100.000 més abandonaren el país el 1792.
[edita] Enllaços
- The Bağçasaray Palace of the Crimean Khans (en anglès)
- Tatar.Net (en anglès)
- Annexation of the Crimean Khanate (en anglès)