Llàgimes de Sant Llorenç

De Viquipèdia

Icono de copyedit

Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:

viquificar

Les llàgrimes de Sant Llorenç i les òrbites dels cossos celests


Les nits del 9, 10, 11, 12 d'agost (més o menys), pels volts de Sant Llorenç, l'òrbita de la Terra al voltant del Sol passa per una zona propera a les restes de pols que un cometa va deixar fa molt de temps quan va passar per allí. Aquesta pols (poden ser petits fragments), quan entren a l'atmosfera es tornen incandescents (pel fregament amb l'aire de l'atmosfera) i es desfan, emetent llum mentre dura el procés.

Cada nit hi ha algun fragment interceptat per l'atmosfera terrestre; però és quan la Terra passa per zones on hi ha més concentració de petits objectes quan es veu la pluja d'estels.


Hi ha la tradició de demanar un desig quan es veu caure un estel. Si es diu mentre aquest està caient, aleshores es compleix.


Ja que parlem de coses d'astronomia i, tenint en compte que les últimes setmanes no ens han parat de dir coses sobre un possible asteroide que podria xocar amb la Terra el 2019; us comentaré una mica quines òrbites pot seguir un cos respecte un altre a l'espai.


De fet, tot es basa en la llei de Newton de la Gravitació Universal; segons la qual un cos, pel sol fet de tenir massa, atreu els altres cossos. Vosaltres, per exemple, que esteu llegint el correu en aquests moments a l'ordinador, esteu atraient l'ordinador i ell us està atraient a vosaltres; però com que la vostra massa i la de l'ordinador és molt petita, aleshores altres forces més importants (com la de fregament amb el terra i amb l'aire) fan que no us n'adoneu d'aquesta atracció.


A l'espai, amb cossos grans, la cosa és diferent. Quan hi ha òrbites, per exemple d'un cos respecte l'altre, és perquè els cossos tenen molta massa. El cos principal és el que "està quiet" (no és ben bé així, però perquè m'entengueu) i el que té menys massa es mou al voltant d'aquest.


De fet, depenent de l'energia que tingui un cos (l'energia és la suma de l'energia deguda a la velocitat del cos més l'energia deguda a l'atracció), un cos respecte un altre experimentarà un tipus o altre d'òrbita.


Així, per energies petites (negatives), un cos segueix una òrbita circular o el·líptica respecte un altre. Com menys energia té el cos, més circular és l'energia (sent l'energia mínima la corresponent a una òrbita circular). A mesura que l'energia s'acosti a zero, el cos tendirà a seguir una òrbita el·líptica cada cop tirant més a una paràbola.


Així, tres exemples: la lluna. Té una energia molt negativa (l'atracció que fa la Terra sobre ella és molt gran). Això fa que l'energia sigui gairebé la mínima i l'òrbita al voltant de la Terra és circular.


La Terra realitza una òrbita el·líptica al voltant del Sol perquè té una mica més d'energia (no és tan negativa); mentre que un cas extrem d'òrbita el·líptica al voltant del Sol; una òrbita gairebé parabòlica, és el cometa Halley, que torna a passar pel mateix punt cada 76 anys.


Si el cometa Halley tingués una mica més d'energia (gairebé és al límit) aquesta òrbita el·líptica extrema es tornaria una paràbola i el cometa s'alliberaria de continuar donant voltes al voltant del Sol.


Si els cossos tenen energia positiva (més gran que zero; entre cometes, perquè m'entengueu, l'energia deguda a la seva velocitat supera l'atracció del cos principal), aleshores no queden donant voltes al cos principals sinó que s'acosten fins un determinat punt i s'escapen. Són els casos d'òrbites parabòliques o hiperbòliques.


Molts cometes són exemples d'una òrbita hiperbòlica. No se sap d'on vénen, s'acosten a la Terra fins un punt i després se'n van per sempre. Tenen massa energia per tal que la gravetat de la Terra els lligui per sempre.


L'energia que tenen depèn de l'impuls que hagin rebut en explosions estel·lars, impactes que hagin rebut....