Escola senesa
De Viquipèdia


Els pintors de l'escola de Siena o escola senesa durant els primers anys del Trecento, mitjançant una metodologia diferenciada de Giotto i l'escola florentina, inspirada en els models i la tècnica de la maniera greca, també van arrivar a formular el tema de l'espai pictòric'.
Una falta de preocupació pels problemes tècnics o de proporcions que es manifestà amb l'estilització i l'amanerament de les figures així com en l'ús dels fons ornamentals daurats i d'una gama de colors subjectiva, proporcionen una notable expressivitat lírica a las composiciones que és el caràcter propi de la pintura de l'escola senesa.
La ciutat de Siena tingué entre finals del segle XIII i la primera meitat del segle XIV el seu màxim esplendor, constituïnt una potència política i econòmica que rivalitzava amb Florència. Siena fou sempre una ciutat Gibelina, amb contacte permanent tant amb les fonts bizantines de l'art italià com amb l'art cortesà de l'altre costat dels Alps, aixó va modelar la sensibilitat per l'ornamental que caracteritza l'art d'aquesta ciutat.
L'any 1285, Duccio di Buoninsegna pintà la Madonna Rucellai, envoltada d'àngels que amb els seus gestos agraciats sembla que sostinguin el tron calat de la Verge mentre l'armonia cromàtica dels seus vestits rosa, verd i blau dona la nota de refinament que va més enllà de l'Icona bizantina que inspira el quadre.
El quadre més celebrat de Duccio és la "Maestà" de la Catedral de Siena, on reprén el tema bizantí de la Madonna entronitzada rodejada d'àngels i sants que estan disposats en sèries paral·leles horitzontals i simètriques. L'estudi individual dels rostres de cada personatge i el gust refinat expressat en la vestimenta ribetejada per una línia daurada, constitueixen els elements destacables d'aquest quadre.
Però fou en les històries de la Passió de Crist de la part posterior de la "Maestà" on Duccio es planteja els temes de perspectiva, d'arquitectura pintada i del paissatge de fons o de l'espai pictòric, mitjançant la pròpia disposició dels elements i detalls amb la seva relació amb l'ambient, com a forma alternativa a la claredat espaial dels quadres de Giotto. En l'escena de L'entrada de Jesús a Jerusalem (a baix i a l'esquerra) podem veure como són les línies oblíqües de la composició les que ordenen els temes: Jesús dalt del pollí, la multitud, la porta de la muralla i els edificis polícroms de la ciutat al fons. També veiem com en l'escena de Les Maries al sepulcre (a dalt, la segona per la dreta), Duccio posa en en primer terme les figures en les quals el volum de la roba es resol amb mitges tintes, mentre el fons es resol amb el tema recurrent de les muntanyes inclinades per simular la perspectiva.
El gust per la línia propia del gòtic francès i de les miniatures de l'escola de miniaturistes de París, fou un element esencial en l'estètica de Simone Martini, el segon gran pintor de l'escola senesa, que fou també el mes reputat mestre en el domini del color. En la "Maestà" de l'Ajuntament de Siena, pintada al fresc l'any 1315 Martini abandona la rígidesa d'una composició en linies horitzontals per adoptar altre de personatges en moviment que s'apropen o s'allunyen produïnt un efecte de gran naturalitat. El baldaquí de seda i cintes que es mouen al vent, dona la rèplica a l'assamblea humana que en forma de dos semicercles rodeja a la Verge, la qual ha abandonat també el hieratisme bizantí tot assolint una actitud pensativa i dolça.
En les Històries de Sant Martí, pintades per Martini (1317) a la Església inferior de Sant Francesc a Asís, l'espai pictòric s’omple d’escenes i anècdotes molt detallades, plenes de color en les seves figures les quals estan perfectament deliniades, igual que els elements del fons, amb la linia omnipresent del pintor.
Pero és en el retaule de l'Anunciació realitzat conjuntament amb Lippo Memmi per a la Catedral de Siena (actualment a la de la "Galleria degli Uffizi" de Florència), on es fa palesa amb més claredat, l'assimilació dels ideals de l'art gòtic pels pintors de l'escola senesa. Les formes delicades, l'aire líric, la magnificència dels vestits i la bellesa dels cossos prims aproximen aquest retaule a l'orfebreria gòtica o a l'art de les miniatures. Martini encara va més enllà de l'art gòtic i en aquest retaule mostra com ha assimilat els descobriments de Giotto. Així veiem que sobre el fons daurat entre l'àngel i la Verge hi ha l’aire que modela l’espai és a dir, hi ha una distància que podem conèixer. tanmateix el paviment és fet d’una pedra que podem (en sentit figurat) trepitjar. El banc on seu la Verge té profunditat es a dir, tres dimensions igual que el llibre que sosté en la seva mà, en el qual penetra la llum per les pàgines entreobertes.
Els colors ocres que usaren ampiament Duccio, Martini, els germans Lorenzetti i altres pintors de l'escola senesa van associats per sempre a la ciutat de Siena, són la "siena torrada" i la "siena natural" que s'extreien d'uns pigments de terres de colors procedents la campinya toscana.