Tarraconense
De Viquipèdia
La Tarraconense era una provincia romana i després visigoda d'Hispania.
La formaven les regions al nord i sud de l'Ebre, fins els Pirineus al nord i fins Sagunt al sud; a l'est tenia la mar i al Oest el país dels àsturs i Galícia. Inicialment abraçava Galícia que en fou separada al segle II i va formar una nova provincia (Gallaecia), i també tota la zona central (Castella-La Manxa), Múrcia i la costa sud del País Valencià, regions que en foren separades a finals del segle III per formar la província Cartaginense.
La capital era la ciutat de Tarraco, avui Tarragona, que li donava el nom i que va ésser destruïda el 713.
Amb l'arribada dels àrabs es va reanomenar Sarakusta, nom àrab de la nova capital Saragossa.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
Els antecedents de la província cal buscar-los e la divisió entre els tres llegats de Pompeu a Hispània: Afranius a la Citerior (amb tres legions), Petreius a la part oriental de l'Ulterior amb dos legions; i Varro el occident de la mateixa província amb dos legions mes. Aquesta divisió fou consolidada per August que va establir formalment les tres províncies amb els noms de Tarraconense (Hispània Tarraconense), Bètica i Lusitània. El nom li fou donat per la seva capital Tarraco.
La Tarraconense fou província imperial (com Lusitània) i la Bètica era senatorial; les tres foren governades per pretors, però només el de la Tarraconense tenia poder consular. Sota la seva dependència hi havia tres llegats i tres legions. Les finances eren administrades per un procurador imperial (procuratores caesaris).
[edita] Divisió judicial i administrativa
Judicialment fou dividida en set convents (conventus juridici) mes les illes:
- Tarraco
- Cartago Nova
- Cesar Agusta
- Clunia
- Lucus Augusti
- Bracara Augusta
- Asturica Augusta
- Baleares Insulae
Sense contar les Balears, Plini diu que els 7 convents tenien 472 ciutats i viles, de les que 293 eren dependents de les altres 179, les quals es dividien en: 12 colònies, 13 ciutats amb ple dret de ciutadania (oppida civium Romanorum), 18 ciutats de dret llatí, 1 federada (aliada sense dret de ciutadania), i 135 ciutats estipendiaries (es a dir tributaries).
Vespasià va donar a totes les ciutats el dret llatí
[edita] Pobles de la Tarraconense
Estrabó esmenta a la costa als oretans, bastetans, edetans, sidetans, ilergets, indigets, lacetans i lartoletes; Plini als bàstuls, mavitans, deitans, contestans, edetans, ilercavons, cossetans, ilergets, laietans, i indigets; i Ptolemeu als bastetans, contestans, edetans, ilercavons, laietans i indigets.
Al interior, a la frontera amb Lusitània i Bètica, Estrabó esmenta als oretans, carpetans, vettons, vacceus, callaics, celtes i artabris; Plini als bàstuls, mentesans, oretans, carpetans, vettons, vacceus, gallecs, grovis i celtes; i Ptolemeu a bastetans, oretans, vettons, vacceus, gallecs (gallecs o callaics, callaici), braccaris, lucenses i artabris.
A la costa nord, Estrabó esmenta a àsturs, càntabres i vascons; Pomponi Mela a àsturs, autrígons, orgenomescs i vàrduls; Plini a àsturs, càntabres, autrígons, vàrduls i vascons; i Ptolemeu a àsturs, càntabres, autrígons, caristis, vàrduls i vascons.
A la zona dels Pirineus Estrabó esmenta als cerretans, iacetans i ilergets; Plini als cerretans, lacetans i ausetans; i Ptolemeu a ilergets, cerretans i indigets.
I a l'altiplà central Estrabó esmenta als verons o berons o berones, celtibers, arevacs i lusons; Plini al turmodigis, cariets, vennenses, celtibers, arevacs i pelèndons; i Ptolemeu als murbogis, pelèndons, arevacs, carpetans, celtibers, lobetans, iacetans, castellans (castellani) i ausetans.
[edita] Invasió de la província pels germans al segle III
A la província Tarraconense le van afectar singularment les invasions de bàrbars germànics. Aquestes van ser molt devastadores i es van destruir durant elles nombroses ciutats (prácticamente cap es va deslliurar, i el saqueig va ser sistemàtic). Alguns estudiosos suggereixen que els esclaus i els serfs i les classes però desafavorides de la població es van sumar als invasors, doncs d'una altra manera no s'explica que uns milers de bàrbars practiquessin una destrucció tan sistemàtica com la que sembla desprendre's de les proves arqueològiques.
L'abandonament de les terres fèrtils davant el perill que suposava l'existència d'hordes germàniques saquejant el territori, van ser una conseqüència immediata. El producte no podia comercialitzar-se per la inseguretat dels camins i l'escàs poder adquisitiu general; era possible perdre tot davant els germànics, que per alimentar-se recorrien a les collites dels pagesos de les zones devastades; i superats els dos obstacles, la major part havia de lliurar-se a l'Estat per a l'exèrcit i els funcionaris (Annona) o com tributs, que davant la devaluació monetària i la inflació, l'Estat tendia a fer cada vegada més freqüents i importants, i del qual els soldats i funcionaris abusaven, doncs els seus sous, encara que augmentats, mai arribaven a acomodar-se amb la inflació.
El bandidatge existent, propi d'èpoques de crisis, havia obligat des de principis del segle III, a multiplicar els llocs de guàrdia amb funcions policials, en totes les vies i punts estratègics (ponts, mercats, guals...). Aquests llocs de policia estaven ocupats per soldats imperials, generalment de les forces auxiliars. Amb l'increment del bandidatge a mesura que el segle avançava, va caldre adscriure més i més soldats a aquests llocs, i la seva dispersió segurament va ser un factor que possibilito l'avanç dels bàrbars, que molt més nombrosos que bandits aïllats o bandes de malfactors, no trobaven una resistència adequada.
Ràpidament es van reconstruir les muralles, o quan no va ser possible es van construir de noves. Algunes ciutats de defensa difícil o danyades greument van ser abandonades.
La falta de dades, tant escrites com arqueològics, és notable, però del que se sap es pot deduir que la detenció del creixement de les ciutats, i el cessament de la construcció d'edificis, públics o privats, no va ser obra exclusiva de les invasions, doncs l'estancament de les ciutats i el cessament de construccions es produeix també en llocs que no van ser afectats per elles, com el port d'Òstia o la província d'Àfrica. Les ciutats de Britània, que no va ser afectada per les invasions, també inicien la seva decadència, sens dubte a causa del deteriorament econòmic, doncs la decadència afecta igualment a les viles del camp. En canvi una província molt afectada, com Panònia, presenta símptomes de construccions en viles campestres (probablement les províncies més afectades van tenir un desplaçament de població des de la ciutat al camp, marcant una tendència accentuada per tot l'Imperi al segle sigüent).
La primera invasió que afecte a les províncies de la península ibèrica, es va iniciar la a l'any 253 (o potser el 254), quan grups de alamans i francs van travessar el riu aprofitant l'absència de les tropes que guarnien la frontera del Rin. Quan les legions de Mèsia van proclamar Emperador a Emilià (253) enfront de Trebonià Gal, aquest últim va demanar ajuda a Valerià, cap de les forces de la frontera del Rin. Les lluites entre romans, van deixar per tant sense vigilància la frontera renana i grups de germànics, francs i alamans, van aprofitar per creuar-la. Els alamans ho van fer per Mannheim i van penetrar a Renània i Palatinat, i els francs van assolar la regió de Metz, Reims i fins a París, sent controlats a La Gàl·lia cap al 254 i passant llavors al sud, arribant cap al 257 fins a la Tarraconense, on van assetjar Tarraco.
La invasió no va ser de gran magnitud, encara que els invasors van provocar importants destruccions principalment gràcies a la falta de resposta. Potser el pes de la destrucció va recaure en la Tarraconense doncs a la Gàl·lia no serà fins a una posterior invasió (la del 276) que les ciutats precisessin construir muralles defensives i concentrar-se dins del seu perímetre.
Poc després Valerià, que havia triomfat en les lluites civils i era Emperador, va cedir la part occidental de l'Imperi al seu fill i associat Galiè, reservant-se per a si mateix la part oriental.
Així doncs, va ser Galiè l'encarregat de fer enfront de les bandes de francs i alamans. Per part seva Valerià poca ajuda podia oferir al seu fill doncs es va veure immers en una guerra amb Pèrsia (des del 255), a més de patir també diverses incursions dels bàrbars.
Galiè va haver de lluitar amb els seus propis mitjans, escassos i poc adequats, malgrat la qual cosa el 257 havia aconseguit restablir la frontera del Rin, tallant el pas de noves invasions (durant uns anys els germànics van afluir en grups que més tard van acabar reunint-se) i va aconseguir també eliminar als alamans i recobrar els passos del Rin, encara que no la zona fronterera (llimis) més enllà d'aquest riu. Els francs van haver d'abandonar el setge de Tarraco per evitar ser aniquilats per Galiè.
El 258 Galieno va haver de fer front de la rebel·lió d'Inganul (Ingenu) a la zona Danubiana, (Panònia), i el governador de la Prefectura de les Galias, Pòstum, va aprofitar per a independizarse i crear un Imperi (258) que després (259) va abraçar Hispània i Britània.
El 258, Galiè abandonà la zona frnterera, deixant el comandament de la regió al seu germà Saloní.
El 259 va tornar a trencar-se la frontera renana, que estava sota el comandament de Saloní que va caure en mans de Pòstum a Colònia i va ser executat. Els alamans van tornar a assolar Nórica i Rècia, i els sàrmates i quades van assolar Panònia. Els francs, potser contractats per Pòstum, van tornar a penetrar a Les Gal·lies (sense que arribessin a la seva part occidental) i van penetrar seguidament (probablement el 259 o el 260) a la Tarraconense (i després a la Bètica, arribant a Àfrica), on van destruir Tarraco (la ciutat seguia en ruïnes al segle V).
Les lluites a l'Imperi afavorien als francs, que van portar a terme les seves depredacions amb notable impunitat, doncs no podien ser combatuts per forces imperials i eren molt superiors a les milícies locals. La Gàl·lia va patir un saqueig sistemàtic i unes destruccions amplíssimes, i després d'això van travessar els Pirineus i van continuar la mateixa política en Hispània.
És molt probable que des de Tarraco, seguint la via entre aquesta ciutat i Astorga, remuntessin la Vall de l'Ebre, i probablement van arribar fins a Galícia. La seva conseqüència immediata va ser la construcció de muralles des de Lucus Augusti (Lugo) fins a Barcino (Barcelona), a més d'altres molt punts.
No va ser sol a la Tarraconense on es van construir muralles. Per tot l'Imperi les ciutats queden circuidas de fortificacions de totes classes, i la vida urbana es va contraure a l'interior d'aquests recintes.
No se sap quant de temps van durar les destruccions dels francs, però la falta de resposta imperial, l'amplitud de la destrucció i la rapidesa en que la província es va sotmetre a Pòstum, semblen indicar que les depredacions van durar alguns anys. Probablement van assolar la província Tarraconense el 259 o 260 i la Bètica en les mateixes dates, tornant potser a la primera cap al 261. Les dates són molt confuses, i a vegades les troballes arqueològiques tendeixen a fer més difícil el seu aclariment. En general es pot ubicar l'època d'invasions a la Tarraconense entre el 254 i el 279, amb tres moments extrems, un aproximadament entre el 253/254 i el 257, un altre entre el 259/260 i el 261/? i un altre entre el 276/277 a 278/279. Alguns historiadors indiquen que van durar uns dotze anys i van ser derrotats per Claudi el Gòtic (cap al 270), però com és dubtós que Claudi governés la Tarraconense, cal prendre la notícia amb reserves.
El [260], la desaparició de Valerià a la guerra amb Pèrsia, va fer sorgir Emperadors en diverses províncies, fent més difícil combatre als bàrbars que ja estaven a l'interior de l'Imperi, que amb la seva potència militar i la seva mobilitat, podien campar al ample. No obstant això en algun moment en els anys següents ( 262- 266), segurament amb tropes reunides per Pòstum, es va poder allunyar el perill. L'època marca una període de consolidació de Pòstum com Emperador reconegut a Britània, Les Gal·lies i Hispània. No obstant això res segur es sap de la sort dels francs, i alguns opinen que van poder seguir saquejant diversos punts durant anys.
El poder de Pòstum decaigué el 266 quan una part del seu exèrcit va proclamar Emperador al General Ulpi Corneli Lolià. Pòstum el va combatre i a l'any següent ( 267) va ocupar la capital de Lolià, Magúncia, però va morir (al costat del seu fill Pòstumo II i de Lolià) a mans dels seus propis soldats, que es van rebel·lar al no permetre'ls Pòstum que saquegessin la ciutat.
Victorí va ser proclamat Emperador i va associar al tron a la seva mare Victorina. El nou Emperador va morir el 270 i va ser proclamat en el seu lloc el ferrer Marc Aureli Marius, que va ser assassinat als dos mesos. Va accedir llavors al tron el governador d'Aquitània, Tètric I (que va associar al seu fill Tètric II) fins que el 273 va ser vençut per Aurelià (que s'havia imposat ja a la resta de l'Imperi) en Catalaunum (Châlons-sur-Marne). Tètric I es va sotmetre a Valerià uns mesos després (274) a Trèveris.
Aurelià va ser assassinat en una conjura ( 275) i es va produir un interregne fins que el Senat va acordar designar Emperador a Marc Claudio Tácit ( 25 de setembre del 275) el qual va ser acceptat per l'exèrcit. Tácito va tenir també un govern breu i va ser assassinat l'abril del 276. El va succeir el seu germà uterí Marc Antoni Florià, sobre el qual es va imposar un altre pretendent anomenat Marc Aureli Probe (juliol 276). Florià fou assassinat.
Amb totes aquestes convulsions grups de germànics van tornar a travessar el Rin en gran nombre. El 276 els francs van penetrar de nou a la Gàl·lia, aquesta vegada en major número i amb major violència si és possible. Les ciutats gales occidentals van haver de dotar-se de muralles defensives. La invasió va arribar probablement també a la Tarraconense encara que potser aquí va ser menys destructiva que la de 259- 260. Finalment Probe va aconseguir conduir-los al centre i oest de la Gàl·lia, on va massacrar a molts milers (uns quatre-cents mil), reduint a altres al captiveri (uns seixanta mil es van establir en territori gal) i admetent a molts d'ells (uns 16. 000) en l'exèrcit.
Com que el final de la invasió va coincidir pràcticament amb la rebel·lió dels bagaudes (desenvolupada intermitent amb anterioritat) a les Gal·lies, s'ha suposat que existia una aliança social entre els pagesos pobres i els germànics, i que derrotats aquests, els pagesos van haver de prendre la iniciativa. En tot cas no cal dubtar que les condicions de vida a les quals estaven sotmesos, si bé van empitjorar amb les invasions, havien de ser ja molt extremes amb anterioritat per portar-los a la rebel·lió.
Les invasions van donar origen a certes situacions especifiques. Així sabem que va haver moltes dones violades però més interessant per comprendre l'abast de la destrucció és saber que molts notables que eren desposseïts dels seus béns, saquejaven després els d'altres (i sens dubte moltes vegades s'aprofitava la situació per saquejar sense haver estat prèviament víctima); també se sap que els bàrbars raptaven a moltes persones (sovint homes o dones lliures), i que era habitual que alguns oportunistes s'apropiessin d'aquests presoners per convertir-los en esclaus (desconeixem de quina manera encara que pot suposar-se que si es feia pacíficament seria mitjançant una compra a baix preu, i si es feia violentament, seria mitjançant escaramusses; potser molts d'aquests presoners eren abandonats quan havien complert el seu comès o quan la seva marxa endarreria l'avanç de l'horda). No cap dubte també que moltes persones es van unir en les seves destruccions als bàrbars, de manera temporal, potser arrossegats en el remolí d'una situació excepcional, doncs es constata que els que es van unir als bàrbars formaven una espècie de casta, el que indica que van tornar als seus punts d'origen, o que solsament van col·laborar amb els bàrbars mentre aquests van estar a la zona del col·laboracionista.
El bisbe Gregori de Neocesarea va prescriure l'actitud que devia adoptar-se amb les verges violades pels bàrbars, el que incita a suposar que el fet era relativament freqüent; també va prescriure l'actitud a adoptar amb els que saquejaven als altres després de ser saquejats ells mateixos; amb els que es quedaven com a esclaus a les persones raptades pels bàrbars; amb els que s'havien unit als invasors; amb els que els havien indicat els camins; i amb els que havien guardat botí que els bàrbars havien deixat endarrere al retirar-se.
És evident que molts ciutadans van col·laborar amb els bàrbars indicant-los el camí. Una primera impressió suggereix que tractaven d'allunyar-los de les seves terres, desviar els seus saquejos a una altra part, i naturalment que tenien por; però per damunt d'això es dedueix que existia un sentiment d'hostilitat i ressentiment contra les autoritats romanes, i que s'enviava sens dubte als invasors (de qualsevol grup) contra les ciutats base del poder romà.
Les muralles van ser construïdes precipitadament. Les restes arqueològiques i les poques ressenyes històriques que coneixem així ho indiquen. Moltes vegades quan els bàrbars estaven ja a prop, usant-se tota classe de materials, com en les muralles de Barcino, on es van usar materials de les cases situades més enllà de les muralles, estàtues, marbres, carreus, etc. Com a referència cal dir que en el reforçament de les muralles d'Atenes, reparades per primera vegada des del 86 a .C., es van usar carreus per fortificar una zona al nord de les Acròpolis i es va destruir el conjunt arquitectònic de la ciutat. Moltes vegades no va donar temps a la construcció de murs defensius, i els bàrbars van penetrar sense oposició, saquejant, violant i incendiant. Davant el temor del seu retorn van poder construir-se precipitadament les muralles d'algunes ciutats. Altres conjunts emmurallats són de millor construcció, probablement construïts amb calma quan el perill principal ja havia passat, però no era descartable que tornés a succeir, o quan encara hi havia temps.
Els estudis arqueològics a la Tarraconense, mostren un grau de destrucció molt ampli. Ja no és tant la construcció de les muralles, les quals van poder ser construïdes precipitadament davant l'arribada dels bàrbars, o en previsió del seu retorn, de manera ràpida i per tant utilitzant tota classe de materials, sinó els indicis de destrucció que es percep en certes construccions. Evidentment la construcció de muralles va requerir que moltes edificacions que ocupaven el seu lloc, o que quedaven fora d'elles, fossis destruïdes per utilitzar les seves pedres, però arreu s'observen rastres d'incendis.
Sens dubte els bàrbars, que actuaven en grups relativament nombrosos (diversos milers) arribaven a una ciutat, on escassa resistència e'ls podia oposar (fins i tot quan les muralles ja estaven construïdes, no tenien l'envergadura suficient, es la ciutat no tenia forces per una defensa efectiva, i es desconeixien les tàctiques defensives de les fortaleses). Una part de la població havia fugit a les muntanyes més pròxims i la resta no eren combatents. Els bàrbars saquejaven casa per casa, matant a qui els feia front, violant a les dones joves i emportant-se alguns esclaus o esclaves. A l'abandonar la ciutat (els habitants ja havien amagat els seus béns més preats, generalment or o plata, en amagatalls pròxims a la ciutat) s'escampaven pel camp, entrant a les hisendes, a les que acampaven i del productes de les quals es proveïen. Els habitants de les hisendes havien fugit, però si intentaven defensar-se, eren massacrats, i les edificacions (i a vegades la collita probablemente) incendiades. Quan els bàrbars abandonaven el lloc, els seus habitants, amagats en zona protegides pròximes (muntanyes, coves...), tornaven (alguns havien de ser trobats i capturats, i probablement assassinats). Els bàrbars s'emportaven el bestiar i les collites emmagatzemades (que a vegades eren destruïdes). Segurament alguna de les ciutats i hisendes van patir l'assalt dues o més vegades. En cas de salvar la collita o el bestiar, no tardava a produir-se la requisa per els soldats romans. No obstant això el gruix de les forces romanes estaven absents: les legions combatien en les lluites civils o a les fronteres orientals; les forces auxiliars havien estat enviades a reforçar a les legions; les petites unitats locals, disperses a les estacions de les calçades, unitats assignades a certes ciutats per a missions concretes, etc, no tenien capacitat individualment d'actuar. Sens dubte els soldats integrants d'aquestes petites unitats fugien davant els bàrbars com la majoria dels ciutadans que podien fer-ho. Si no fugien morien combatent.
La tasca defensiva va passar gairebé en la seva totalitat a aquestes petites guarnicions de l'interior, reforçades amb milícies ciutadanes, però poc adaptades per a lluites amb enemics forts. Les muralles o ben no existien (per no haver-se arribat a construir per innecessàries), o bé s'havien eliminat en els llargs anys de pau. Quan existien muralles no estaven en estat de defensa, i quan es van construir precipitadament no estaven acabades adequadament per tenir eficacia.
Vegeu també: Conquesta romana d'Hispània