Llei de ferro de l’oligarquia

De Viquipèdia

La Llei de ferro de l’oligarquia és una teoria política desenvolupada inicialment pel sociòleg alemany Robert Michels en el seu llibre de 1911, Els Partits Politics. Afirma que tota forma d’organització, independentment del grau de democràcia o autocràcia al seu inici, finalment i inevitable esdevenen oligarquies.

[edita] Història

Robert Michels s’inquietà al descobrir que, paradoxalment, els partits socialistes europeus, malgrat la seva ideologia democràtica i les seves disposicions tendents a promoure la participació, semblaven estar dominats pels seus líders, tant com els partits tradicionalment conservadors.

Al estudiar els partits politics, determinà que el problema roman en la naturalesa pròpia de les organitzacions. La democràcia moderna permet la formació d’organitzacions com els partits politics, però a mida que creixen en complexitat, paradoxalment esdevenen cada vegada menys democràtiques. Michels formulà la "Llei de ferro de l’oligarquia": "Qui diu organització, diu oligarquia."

En el moment de formular la seva llei, Michels era anarcosindicalista. Més tard però, esdevingué un ideòleg important del règim feixista italià de Mussolini.

[edita] Els raonaments

Michels accentuava diversos factors subjacents de la "Llei de ferro de l’oligarquia".

Qualsevol gran organització, indicava, s’ha d’enfrontar amb diversos problemes de coordinació, que només es poden resoldre creant una burocràcia. Les burocràcies son, per naturalesa, organitzades jeràrquicament per a aconseguir una eficiència — moltes decisions han de prendre’s cada dia que no es poden prendre de forma eficient per grans grups de persones. Per tant, el funcionament efectiu d’una organització necessita de la concentració de molt poder en mans de pocs.

Aquest procés es multiplica a mida que esdevé necessària la delegació a qualsevol gran organització, quan milers, desenes de milers, i a vegades centenars de milers de participants son incapaços de prendre decisions mitjançant la democràcia participativa; aquest fet ve dictat per la manca de medis tecnològics que permetin reunir-se a grans nombres de persones per debatre la decisió, així com la qüestió de la psicologia de masses. Ara bé, la delegació comporta l’especialització: el desenvolupament de fons de coneixement, d’aptituds, de tècniques i de recursos entre la direcció, el que aliena encara més a aquesta de les bases i porta inevitablement a l’endropiment.

La burocràcia i l’especialització son els processos que impulsen al compliment de la Llei. Aquests creen un grup d’administradors especialitzats en una organització jeràrquica, el que porta, a la vegada, a la racionalització de l’autoritat i la “rutinització” del procés de presa de decisions, un procés primer descrit per Max Weber.

[edita] Enllaços externs

[1]