Escola del Treball
De Viquipèdia
Taula de continguts |
[edita] L'orígen de l'Escola del Treball
Els orígens de l'Escola se situen al segle XIX durant l'època de la industrialització a Catalunya. La seva creació respon a la necessitat de preparar obrers qualificats per fer front a la competència europea i als nous reptes d'aquell despertar industrial.
Barcelona, capdavantera en la industrialització d'Espanya, havia d'estar al nivell dels mercats europeus si volia ser competitiva. I havia de mantenir-s'hi tot aconseguint la promoció professional en tots els nivells de la producció.
L'any 1868, la Diputació Provincial de Barcelona -autèntica pionera dels ensenyaments tecnicoprofessionals-, a partir d'un projecte de Ramon Manjarrés de Bofarull (director aleshores de l'Escola d'Enginyers), crea una institució d'ensenyament obrer al recinte de la Universitat Industrial.
Aquest projecte va començar a funcionar el 24 d'abril de 1873 com a Escola Lliure Provincial d'Arts i Oficis i les classes eres impartides pels mateixos professors que feien classe a la Universitat Industrial.
Ràpidament, i fruit de la demanda industrial, es va fer veure que era necessària l'especialització dels ensenyaments que en aquell moment s'impartien a l'Escola; així, es van crear seccions que després serien bàsiques en la història de l'ensenyament tecnicoprofessional:
-
Teixits (1875)
-
Tintoreria (1879)
-
Calderes i màquines de vapor (1889)
-
Construcció civil (1892)
-
Electricitat (1899)
-
Automobilisme (1907)
La conscienciació, des dels àmbits polítics i culturals, de la necessitat d'impulsar més enllà els ensenyaments tècnics i professionals va fer que el 1913 Josep Puig i Cadafalch (llavors diputat a Corts per Barcelona i després President de la Mancomunitat) formulés un projecte de reestructuració que transformava aquella primitiva Escola i en fundava una de nova. Era una escola de primer grau per a obrers a l'antiga fabrica tèxtil de can Batlló, que s'anomenarà Escola Elemental del Treball i de la qual serà director Paulí Castells.
[edita] L'Inauguració de l'Escola
L'Escola com a tal va ser inaugurada oficialment el dia 29 de maig de 1914 en una sessió solemne presidida pel president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba.
L'any de la fundació, la matriculació global fou de 249 alumnes que es distribuïen entre manyans de màquines, fonedors i modelistes, electricistes, operaris tèxtils, operaris de la indústria química, fusters, paletes, calderers, planxistes i fumisters.
Els requisits de matriculació aquell curs eren les següents :
-
Tenir 14 anys; saber llegir i escriure i conèixer les quatre regles fonamentals de l'aritmètica.
-
Ser obrer d'ofici; justificant aquest requisit per mitjà d'un certificat emès per un taller o una societat obrera.
-
Pagar 5 pessetes de matrícula i 2,50 pessetes de pòlissa.
-
Si algun alumne abandonés o abandonava l'ofici podia ser convidat a deixar els estudis.
La matrícula va augmentar ràpidament i el 1923 ja tenia més de 800 alumnes. Aquell mateix any s'acorda anomenar l'Escola amb el nom amb el qual la coneixem actualment: Escola del Treball.
En aquella època, malgrat la pèrdua dels mercats colonials, la indústria catalana va anar experimentant un avanç en el despertar industrial, la qual cosa feia necessari impulsar una cultura industrial. Segons l'historiador i economista J. Nadal, l'any 1900 més de la meitat dels barcelonins no sabien ni llegir ni escriure i estaven, doncs, poc preparats per treballar en la indústria moderna. I és aquí on se situa la importància del naixement d'una escola no només lligada al seu temps històric sinó també pionera a Catalunya en la formació de futurs operaris i mestres industrials.
La pedagogia que s'aplicava a l'Escola - la mateixa que la Mancomunitat va establir en les seves escoles- era l'aconsellada pels congressos de pedagogia d'arreu del món i que es caracteritzava per:
-
Defugir del verbalisme
-
Implantar un mètode intuïtiu i experimental
-
Organitzar els ensenyaments d'acord amb un pla cíclic que avançava progressivament
[edita] La direcció de Rafael Campalans
Amb la direcció de Rafael Campalans (polític, intel·lectual i pedagog) és quan l'Escola viu un dels moments més àlgids. Figura impulsora i emblemàtica d'una etapa històrica, Campalans va ser director de l'Escola des del 1922 fins a l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera, l'any següent.
Durant la seva direcció s'amplia l'Escola per donar cabuda a un major nombre d'alumnes: s'aixequen dos pisos a la banda esquerra de l'edifici central i, un més a l'edifici de fusteria. Les obres deixen lloc, dins l'edifici central, a la biblioteca i a la direcció.
Campalans va impulsar també cicles de conferències que van constituir llavors una experiència única en el món de l'ensenyament.
Durant l'any 1923, personalitats representatives d'aquell moment com ara Albert Einstein, Francesc Layret, Josep Carner, Josep Puig i Cadafalch i Rosa Sensat van dictar un cicle de conferències i van fer diversos cursets.
En acabar el curs 1924-1925 va visitar l'Escola el rei Alfons XIII, la qual cosa dóna una idea de la importància del centre dintre del panorama de les escoles professionals del moment.
Amb l'arribada de la Segona República, l'Escola -coneguda en aquells dies com la "Universitat del Poble"- aconsegueix tenir un programa educatiu que, per primera vegada en la història del nostre país, considerava l'ensenyament una necessitat prioritària.
S'implantava la coeducació i el laïcisme a l'ensenyament, es reconeixien les cultures i les llengües nacionals i s'impulsava una important renovació pedagògica i metodològica.
[edita] Guerra Civil i Dictadura
Durant la Guerra Civil espanyola i la posterior dicturadura del general Franco, l'Escola es va moure primer dintre de la dificultat de continuar impartint classes durant el conflicte bèlic i després, dintre de l'obligatorietat de seguir una política pedagògica i uns plans d'estudis que defugien el caràcter propi i diferencial del centre.
Malgrat tot, l'Escola del Treball continuava essent un centre tecnicoprofessional amb tradició i vocació de prestigi de la qual era director el Sr. Pedro Brosa i Piera.
Aleshores, la durada dels estudis per obtenir el títol de Mestre Industrial era de:
-
dos cursos de preaprenentatge (de 12 a 14 anys) en què es feien 6 hores diàries de classe (prèviament s'havia de fer una prova d'accés)
-
tres cursos d'aprenentatge per al grau d'oficialia industrial
-
dos cursos de mestria industrial
La major part dels alumnes treballaven a la indústria i assistien a les classes de 7 a 9 del vespre.
L'any 1945 se celebra a Madrid l'Exposició Nacional de Treballs d'alumnes d'Escoles Elementals del Treball i d'Arts i Oficis Artístics. L'Escola del Treball en va ser la principal protagonista.
Aquell curs 1945-46 hi havia matriculats uns 4.000 alumnes, prova del creixement accelerat condicionat per la demanda dels empresaris. En aquell moment, haver estat alumne de l'Escola del Treball era garantia de bona formació, professionalitat i rendiment.
Per tal d'obtenir impressions directes del bon funcionament de l'Escola, el Cap d'Estat, el general Franco, visita el centre l'any 1949 i inaugura l'exposició de treballs fets pels alumnes que, tradicionalment, s'exposaven en acabar cada curs.
Anys després, durant 1955, neix la Ley de Formación Profesional Industrial i l'Escola s'ajusta a la nova ordenació oferint els estudis d'Oficialia Industrial i de Mestria Industrial.
El curs 1960-61, per tal d'augmentar la capacitat del centre, es va establir el règim d'ensenyament diürn, una modalitat que no tenia tradició a Barcelona.
Durant l'any 1963 finalitza la construcció de l'edifici nou d'uns 6.000 m2 de superfície (l'actual escola d'Arts i Oficis), que va ser finançat en un 60% pel Ministerio de Educación i en un 40% per la Diputació de Barcelona. El 26 de juny de 1963 el Cap d'Estat, Francisco Franco, inaugura aquests nous locals.
[edita] L'arribada de la democràcia
L'any 1975 es va iniciar un nou període en el desenvolupament del centre. La Diputació de Barcelona va signar un conveni amb el Ministerio de Educación y Ciencia en virtut del qual el Ministerio prendria cura dels aspectes docents i en cobriria les despeses, i la Diputació es reservava el manteniment dels edificis i instal·lacions de la seva propietat. Així doncs, es va crear un Patronat amb competències compartides entre les dues institucions i l'Escola es va convertir en un Institut Politècnic de Formació Professional.
Temps després, l'any 1984, la Diputació va crear el nou Centre d'Arts i Oficis, autònom de l'Escola del Treball. És també durant aquesta època que la Sra. Rosa Pascual dóna 5 milions de pessetes per crear uns tallers d'electrònica que avui dia porten el seu nom.
Per qüestions de competències autonòmiques en matèria d'ensenyament, el 21 de febrer de 1984, el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya va signar un conveni d'actualització amb la Diputació de Barcelona, un ens que ha estat molt lligat al centre des de la seva naixença. Finalment, el 31 de desembre de 1994, els dos ens públics van signar un conveni pel qual es traspassaven totes les competències de titularitat de l'institut a la Generalitat de Catalunya.