Prehistòria de l'Illa de Man

De Viquipèdia

El nom de l'illa de Man potser prové de Mannanan, nom d'un déu cèltic. També fou coneguda com a Manàpia tant per grecs com pels romans i durant l'Edat Mitjana. Totes les possibles restes d'habitatge paleolític foren destruïdes durant l'època glaciar. S'hi ha trobat restes messolítics, inclosos tardenoisians i del tipus Bann, com a Irlanda. Pel que fa al neolític, hi ha dos aspectes:

  • El megalític datat entre el 2000 i el 1500 aC; una gal·leria a Cashtal-yn-Ard, vora Kirk Maughold; la “pedra del rei Orry”, vora Laxey/Laksaa, i el cercle Meayl (o Mull), vora Cregneish, amb sis parells de cambres.
  • La cultura de Ronaldsway, de caire autòcton, descoberta el 1943 i caracteritzada per les esteles de tarannà irlandès i els monuments de bronze, urnes incineràries i grups de cases circulars.

La primera edat de ferro vindrà marcada per l'aparició de fortificacions als turons, similars a les gal·leses (com la de Souhth Barrule) i cases de fusta llargues i circulars, sense fortificació defensiva (com la de Balakelgan, excavades per G. Bersu el 1941-1944), que potser daten del segle II aC.

L'illa fou coneguda pels romans, però aquests no l'ocuparen pas. Posteriorment, fou ocupada per monjos celtes durant els segles V i VI, i fou llar de nombrosos misioners irlandesos, deixebles de Sant Patrici. Hi construiren nombroses petites parròquies d'oració anomenades keills, i nombroses creus de pedra amb inscripcions. Del nom d'un dels governants legendaris del país, Mannanan (potser el 500), vé el nom de l'illa. El gal·lès Llywarch el vell (560-582) també en tindrà el domini. El 616 l'illa fou invadida per Edwin de Northumbia, qui també impulsaria la cristianització dels nadius. El 684 tornaria a ser invadida per Egfrid de Northumbia, qui se la disputà als gal·lesos i escots Gwyar (630), Teigid (670), Algwyn (700), Sandde (730), Elydir (760) i Gwriad (800).