Euskadi ta Askatasuna
De Viquipèdia
![]() |
Aquest article tracta sobre un tema que era d'actualitat en el moment de la redacció, per la qual cosa pot contenir informació obsoleta o que no estigui al dia. |
A Catalunya | 55 |
Al País Valencià | 5 |
Total | 817 |
Civils | 339 |
Policia i militars | 478 |
Font: Ministeri espanyol de l'Interior [1] [2] |
ETA (Euskadi Ta Askatasuna, País Basc i Llibertat) és una organització armada d'ideologia marxista, que té com a objectiu la creació d'un Estat basc socialista, independent d'Espanya i França. ETA ha practicat habitualment el segrest i l'extorsió a empresaris per finançar-se.
Consta com a grup terrorista en les llistes dels Estats Units d'Amèrica i de la Unió Europea, i la majoria dels estats i de la població així ho considera, ja que entre els seus objectius hi ha civils (polítics electes, periodistes, empresaris...). Organitzacions com Amnistia Internacional denuncien anualment les activitats d'ETA en els seus informes.
Des de la seva fundació, ETA ha assassinat 817 persones, 339 d'elles civils.
Tot i que havia comptat amb un suport popular significatiu durant la dictadura franquista, des del restabliment de la democràcia a Espanya, tots els partits polítics bascos i de la resta d'Espanya han condemnat les accions d'ETA, a excepció de la il·legalitzada Batasuna, que considera els atemptats d'ETA conseqüència d'un conflicte entre el poble basc i l'Estat espanyol. El Partit Comunista de les Terres Basques, que aparegué al Parlament basc a les darreres eleccions autonòmiques amb nou diputats, tampoc condemna els atemptats d'ETA alegant que «en aquest moment històric s'ha de superar la dinàmica de condemnes».
Taula de continguts |
[edita] ETA durant el franquisme
[edita] Primeres assemblees
Els primers anys els seus membres col·loquen petits artefactes, fan pintades i pengen ikurrinyes. La seva primera acció d'importància, l'intent de sabotatge d'un tren amb excombatents feixistes per celebrar el cop d'estat que va provocar la derrota republicana a la Guerra Civil Espanyola, que fracassa el 1961.
Les bases de l'organització es consoliden el maig de 1962, en la seva I Assemblea, celebrada en el monestir de Belloc de Baiona, on es presenta com Moviment Revolucionari Basc d'Alliberament Nacional, rebutjant la col·laboració amb partits o associacions no nacionalistes basques i definint-se com una organització clandestina revolucionària que defensa la lluita armada com a mitjà per aconseguir la independència d'Euskadi.
La seva tendència d'esquerra queda definida en la II Assemblea, celebrada a Hossegor la primavera de 1963, en la qual es constaten les afinitats entre el seu ideari i el comunisme i els moviments d'alliberament del tercer món. Aquest acostament a posicions comunistes significa l'allunyament del Partit Nacionalista Basc, conservador i catòlic.
En la III Asamblea, celebrada entre abril i maig de 1964, es va decidir que la lluita armada és el millor mode d'aconseguir els objectius proposats, segons la ponència publicada com La insurrecció a Euskadi. S'explicita el trencament amb el PNB, qui considera l'organització contrària als interessos de l'alliberament nacional. La influència de Federico Krutwig Sagredo, que ha publicat l fonamental Vasconia. Estudio dialéctico de una nacionalidad el 1963 a Argentina, i els seus seguidors i la marxistació progressiva de l'organització van fer passar a segon plà als fundadors més persistents en el catolicisme, com José Luis Álvarez Emparanza (Txillardegui) partidari de l'exili.
[edita] IV assemblea
A la IV Asamblea, iniciada l'agost de 1965 en Guipúscoa, a la Casa de Ejercicios Espirituales dels jesuïtes d'Azpeitia i va continuar a una cabana d'Urbia, a prop del Santuari de la Mare de Déu d'Arànzazu, en ser sorpresos alguns delegats de l'exili de camí a la primera seu, i en ella es dicten les bases per adoptar l'estratègia guerrillera a les circunstancias basques, mitjançant el principi acció-repressió-acció, aprovant definitivament l'ús de la violència armada com una de les formes d'acció habitual i l'ús de la violència per aconseguir fons econòmics.
Apareixen tres corrents en l'organització: els culturalistes, representats por Txillardegi; els obreristes, representats por Patxi Iturrioz; i els tercermundistes representats per José Luis Zalbide i partidaris d'establir vincles entre la lluita per la independència basca i les lluites d'alliberament de països del Tercer Món.
La detenció el 24 de setembre de 1965, de José Luis Zalbide, després d'un atracament a Vergara situa en la direcció a Francisco Iturrioz, del corrent obrerista, i a partir de llavors, ETA va pendre progressivament un nou rumb amb la participació activa dels militants dins del combatiu movimient obrer basc, per influenciar-lo. Una de les instruccions de la nova direcció era integrar-se en les Comissions Obreres. Els sectors nacionalistes reaccionen contra el perill de desviació publicant de manera independent la revista Branka (Proa) per reorientar l'organització als objectius originals.
[edita] V assemblea: ETA Berri i ETA Zaharra
La V assemblea es va dur a terme en dues fases, la primera el desembre de 1966 a la casa parroquial de Gaztelu (Guipúscoa). La segona es va celebrar el març del 1967 a la casa d'exercicis espirituals de la Companyia de Jesús de Guetaria (Guipúscoa). Durant l'assemblea van esclatar les divergències entre obreristes i els dos sectors nacionalistes formats en la IV assemblea. Els obreristes, acusats d'«espanyolistes» per la seva pretensió de prioritzar l'aliança amb grups d'esquerra de tot el territori espanyol, es van escindir en una organització anomenada ETA Berri (Nova ETA), mentre els altres dos sectors van quedar en la ETA Zaharra (Vella ETA), que aviat seria de nou únicament ETA. ETA Berri va contribuïr a crear, i va acabar per dissoldre's en un partit polític d'àmbit espanyol anomenat Moviment Comunista (MC). A ETA Zaharra el sector tercermundista va arreconar i apartar del poder al sector culturalista de Txillardegi, que va formar un grup intern anomenat Branka. A la V Asamblea es decideix també la creació dels quatre fronts o grups de treball intern que mantindrà l'organització en el futur: polític, militar, econòmic i cultural.
L'espiral acció-repressió-acció es posa en marxa a l'acabar la V assemblea, i la primera víctima mortal reivindicada fou el guàrdia civil José Pardines Arcay, per cinc trets a curta distància de Txabi Etxebarrieta, el líder de l'organització, que mor en el tiroteig posterior, el 7 de juny de 1968, i el 2 d'agost de Melitón Manzanas, cap de la brigada político-social de Guipúscoa. La resposta del règim és tan contundent que, pràcticament, aconsegueix desarticular l'organització el 1969, que s'enfronta a un Consell de Guerra conegut com el Procés de Burgos el 1970, en el que es condemna a mort a Mario Onaindia, Teo Uriarte, Jokin Gorostidi, Javier Izko de la Iglesia, José María Dorronsoro i Javier Larena i que finalment son conmutades pel dictador, juntament amb altres deu acusats que també son processats. El segrestament del cònsol alemany a Sant Sebastià, Eugen Beihl, obtené un gran ressò internacional.
[edita] VI Assemblea
Eustakio Mendizabal (Txikia) va substituir Juan José Etxabe (Haundixe) com a cap del front militar després de l'escissió de l'organització en la VI Assemblea, en la qual el gruix del front militar, amb el recolzament d'Emilio López Adán, Julen Madariaga o Federico Krutwig es va desvincular de la resta de l'organització constituïnt-se com ETA-V Assemblea. Iñaki Mugika Arregi, (Ezkerra), entra a l'organització provinent d'EGI, les joventuts del PNB, juntament amb centenars de militants.
La seva víctima més destacada fou l'expresident del Govern espanyol, almirall Luis Carrero Blanco, assasinat a Madrid per cotxe bomba l'any 1973.
Després de la massacre de civils a Madrid el 1974 a la cafeteria Rolando, ETA es va trencar per raons organitzatives en dues: la militar (ETAm)i la político militar (ETApm). Els milis liderats per Jose Miguel Beñaran Ordeñana (Argala) defensaven la conveniència de separar l'aparell militar, clandestí, dels organismes de masses que havien d'operar en la legalitat. Els polimilis, majoritaris, eran partidaris de crear una organització que abarqués les activitats militars i las polítiques. Tres anys després van rectificar la teoria i es van acostar als postulats d'Argala, tot i que no es van reunificar.
El desembre de 1976 es produeix el primer intent de negociació amb l'estat quan membres dels Serveis d'Informació es van reunier a Ginebra (Suïssa) amb responsables d'ETAm i ETApm, als que es va demanar una treva a canvi de discutir l'alliberament de presos i el retorn d'exiliats.
[edita] La UCD
Les diferències polítiques i estratègiques que hi va haver entre els "polimilis" van produïr l'escissió, i probablement la mort d'Eduardo Moreno Bergareche (Pertur). El setembre de 1977, els escamots bereziak (especials) d'ETApm es van integrar en ETAm.
El febrer de 1980 el ministro del Interior, Juan José Rosón, i el secretari general de Euskadiko Ezkerra, Mario Onaindía, van començar a reunir-se para buscar vies d'integració social per als membres d'ETA decidits a l'abandonament definitiu de les armes.
[edita] El govern socialista de Felipe González
L'estructura d'ETA va canviar a partir de 1983 per l'aparició dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL), que atentaven contra militants i simpatizants de la formació, i pel canvi d'actitud de les autoritats franceses, que van començar a detenir membres el 1984, deportant-los a tercers països amb la intenció que els GAL deixessin d'operar en territori francès, i el 1985 la policia francesa va detenir als dirigents Juan Lorenzo Lasa Mitxelena (Txikierdi) i a Isidro Garalde, (Mamarru) i a l'any següent a José Luis Arrieta Zubimendi (Azkoiti) en la cooperativa Sokoa.
[edita] Artapalo (1986 - 1992)
La direcció durant entre els anys 1986 a 1992 la va dirigir el col·lectiu Artapalo, que en els seus inicis va tenir les morts de la dissident Dolores González Katarain (Yoyes) i l'accidental de Txomin Iturbe Abasolo (Txomin), va ser dirigida per Francisco Mujika Garmendia (Pakito), José Luis Álvarez Santacristina (Txelis) i José María Arregi Erostarbe (Fiti) i José Javier Zabaleta Elósegi (Baldo), caracteritzats per un canvi d'estratègia amb accions més indiscriminades, i entre les accions més sonades trobem l'atentat d'Hipercor a Barcelona el 19 de juny de 1987, la caserna de la Guàrdia Civil de Saragossa el 11 de desembre de 1987 i la de Vic el 29 de maig de 1991. Artapalo alo ser desarticulat a Bidart el 29 de març de 1992.
El novembre de 1986 l'advoca Jorge Argote es va entrevistar a Argèlia amb Txomin, i l'any següent es van iniciar contactes entre Julián Sancristóbal, Manuel Ballesteros i Pedro Martínez per part del govern espanyol, i Txomin, fins la seva mort accidental, i més tard per Antxon, però van fracassar, trencant-se amb l'atentat a la caserna de la guàrdia civil de Saragossa.
El 1989 fracassen les negociacions a Argel entre l'organització, representada per Antxon, Belén González Peñalva (Carmen) i Ignacio Arakama Mendia (Makario) i l'Estat Espanyol representat per Rafael Vera i Juan Manuel Eguiagaray. Els membres d'ETA son enviats a Santo Domingo. La captura de José Antonio Urrutikoetxea (Josu Ternera), el 1989, i Baldo, el 1990, va convertir a Pakito en el principal dirigente de ETA a finales d'any.
[edita] Després de Bidart
Capturada la direcció al complet, la nova direcció la composen Ignacio Gracia Arregi (Iñaki de Rentería), Mikel Albizu (Mikel Antza) i Feliz Alberto López de la Calle (Mobutu) i proposen una treva de dos mesos, condicionats a que Rafael Vera negociés a Santo Domingo amb Eugenio Etxebeste (Antxon), intentant retrobar les negociacions d'Argel, però no es produeix la trobada i el 21 de juny de 1993 es produeix un atemptat a Madrid que acaba amb la vida de sis militars que acaba amb la treva.
[edita] El govern del Partit Popular
Els anys de govern del Partit Popular (1996-2004) sota la presidència de José María Aznar van suposar una reducció important dels atemptats de l'organització terrorista, tot i que existeix una certa polèmica de si és per causa d'una política antiterrorista encertada, o a conseqüència de la progresiva reducció de la seva base popular, que va continuar amb els atemptats frustrats el 1995 contra l'aleshores president del Partit Popular, José María Aznar, i el rei Joan Carles I, el segrestament del funcionari de presons Antonio Ortega Lara entre el 17 de gener de 1996 i el 30 de juny de 1997, el segrestament i execució el 1997 del representant del Partit Popular d'Ermua Miguel Ángel Blanco, o l'assassinat l'any 2000 de l'exministre de Sanitat, Ernest Lluch.
El 1999, França deté a José Javier Arizcuren Ruiz (Kantauri), cap dels escamots, i Iñaki de Rentería al front de l'aparell logístic, de manera que Francisco Javier García Gaztelu (Txapote) i Asier Oiartzabal (Baltza), Juan Antonio Olarra Guridi, Ainhoa Múgica Goñi i Ibon Fernández Iradi (Susper) procedents de Jarrai i posicionats en contra de la treva, ascendeixen a la direcció. La detenció de Susper el desembre de 2002, a qui es pren gran quantitat d'informació provoca la captura de molts membres els anys següents.
[edita] El govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero
El 3 d'octubre de 2004 va ser detingut a Salis-de-Béarn (França) el considerat número u de l'organització, Mikel Antza juntament amb la seva companya sentimental i també històrica de la banda, Maria Soledad Iparagirre (Anboto), membre de l'aparell polític.
Actualment els principals dirigents de la direcció sónMikel Garikoitz Azpiazu (Txeroki) responsable de l'aparell militar, i Josu Ternera. Els darrers atemptats de l'organització, sense víctimes mortals, han estat el 12 de juliol de 2005 quan ETA va fer esclatar quatre bombes a una central elèctrica de Biscaia, sense causar danys ni materials ni personals i a les autovies A-5 i A-4, a l'alçada de Maqueda (Toledo) i Madridejos (Toledo) en plena operació sortida de les vacances d'estiu, el 29 de juliol de 2005, amb dos artefactes d'escassa potència.
El 22 de març de 2006 ETA va declarar un alto el foc permanent.
[edita] Treves i negociacions
Al llarg de la seva història, ETA ha declarat vàries treves totals, la primera d'elles entre el 8 de gener de 1988, que s'allargà, com a conseqüència de les Converses d'Alger fins el 4 d'abril de 1989, quan ETA la donà per acabada degut al fracàs de les negociacions.
El 23 de juny de 1996, ETA declarà una treva d'una setmana i oferí una negociació al nou govern del Partit Popular, que no fou resposta per aquest.
El 20 de novembre de 1997 declarà la primera treva parcial de la seva història per als funcionaris de presons.
No serà fins el 16 de setembre de 1998 quan ETA anunci una treva total, indefinida i sense condicions que començaria al cap de dos dies, el 18 de setembre. Durant el període d'aquesta treva, que s'allargà fins el 3 de desembre de 1999, tingueren lloc a Suïssa diverses converses entre els terroristes i representants del Govern espanyol.
El 18 de febrer de 2004, a menys d'un mes de la celebració de les eleccions generals de l'Estat espanyol, ETA declara una nova treva parcial, en aquest cas circunscrita al territori de Catalunya. Aquesta treva encara es troba en vigor.
El 18 de juny de 2005, ETA declara una treva per als càrrecs electes dels partits polítics espanyols. Setmanes després, l'organització terrorista puntualitza al seu butlletí intern Zutabe que aquesta treva no afecta als membres del Govern.
El 22 de març de 2006 ETA declara un alto el foc permanent.
El 17 d'agost de 2006 ETA emet un comunicat al diari Gara on assegura que el procés de pau està en crisi i amenaça respondre si continuen els atacs contra Euskadi.
[edita] Símbols
[edita] Enllaços Externs
- telenotícies.cat
- Amnistia Internacional ha denunciat les activitats d'ETA en el seu informe anual de 2003. N'hi ha versions en anglès i castellà.
- comunicat de la treva indefinida del 24 de març de 2006, en castellà
- el mundo
- Comunismo n.46 (en italià)