Dinastia XVIII

De Viquipèdia

La Dinastia XVIII fou una dinastia de l'Antic Egipte, el govern de la qual marca el començament de l'Imperi Nou.

Es una dinastia de les mes estudiades amb milers de llibres publicats i en canvi de les que ha deixat mes incògnites. En general es pot dir que fou un període d'esplendor, en el que les construccions i el comerç es desenvolupen extraordinàriament i la riquesa que comporta la pau i la bona economia es reflexa amb les tombes i les construccions.

Tuthmosis III amb les seves campanyes a Síria es va assegurar el predomini a Canaan i Fenícia i part de Síria que va haver de compartir amb Mitanni. Després els següents faraons es limitaran a mantenir el territori, objecte de freqüents revoltes fins que amb Akhenaton els afers d'aquest territori s'abandonaren justament quant entrà en escena el gran rei hitita Subiluliuma I que per mitjà d'Amorru s'assegura el predomini a la franja central. Amb Tutankhamon el poder egipci a la zona ha entrat en decadència i Horemheb salvarà el que podrà.

També Tuthmosis va assegurar la presencia egípcia a Núbia que va esdevenir segura i permanent. En algun moment la frontera va arribar a la cinquena cascada del Nil, però això degué ser excepcional i la frontera permanent estava mes avall de la tercera cascada.

Tota la dinastia destaca per la gran quantitat de temples, capelles, altars, i edifics construits, restaurats o ampliats. Una gran part de les construccions es feren a Tebes, però en general es troben arreu del país.

El moment mes espectacular de la dinastia es quant al cap de cinc anys de començar el seu regnat el faraó Amenofis IV es canvia el nom a Akhenaton i estableix una religió oficial i única, monoteista, adoradora del déu Aton. El paper de la seva dona Nefertiti es objecte de discusions.

El poderós e influent clero d'Amon, el déu principal d'abans, que formaven un contrapoder molt important a Egipte per la seva influencia sobre el poble i sobre els funcionaris claus, havia anat escalant posicions i sota Amenofis III es va considerar que la seva influencia era excessiva i que calia contraposar un altre déu; sembla que fou la dona d'Amenofis III, la reina Tiy, qui va afavorir el culte d'Aton, però aquest déu no era ni molt mes desconegut a Egipte. Akhenaton, amb tot el poder de que disposava un faraó, va poder imposar el seu desig, però el clergat era prou poderós i tenia aliats arreu (la resta del clero es va veure igualment afectat per la prohibició); la raó essencial del fracàs d'Akhenaton fou que ni en els alts nivells (on les conversions foren en general forçades) ni al nivell del poble (que va seguir amb les seves anteriors practiques religioses testimoniades a la mateixa capital Akhetaton o Tell al-Amarna) es va acceptar la nova religió i aquesta es va evaporar quant el faraó va morir, especialment perquè probablement els fills i hereus del faraó no hi creien, o si hi creien, no ho feien els alts funcionaris que podien decidir.

Les vinculacions de la religió monoteista d'Akhenaton amb els jueus son objecte de múltiples controvèrsies i caldria un estudi separat per exposar les teories existents.

Els faraons de la dinastia XVIII, amb les seves dades aproximades de regnat (el seu nesut bity o nom de regne entre parèntesi) foren: