Igualada

De Viquipèdia

Icono de copyedit

Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:

Viquipedització, enllaços, títols segons el llibre d'estil...


Igualada és la capital de la comarca de l'Anoia.

El municipi està situat a uns 56 km a l'oest de Barcelona, a l'interior de Catalunya i s'estén a l'esquerra del riu Anoia, en el curs mitjà. La seva activitat principal és la indústria tèxtil, paperera i de la pell. No obstant això, durant els últims anys, el sector del tèxtil està patint una forta crisi.

Igualada
(Bandera) (Escut)
(En detall) (En detall)
Localització d'Igualada respecte l'Anoia
Anoia
Gentilici Igualadí, igualadina
Població (2005) 35.933 hab.
Superfície 8,12 Km2
Densitat (2005) 4.425,25 hab/Km2
Altitud 313 m
Entitats de població 1


Taula de continguts

[edita] Història

Inicialment era un petit nucli de població datat de l'any 1003, del qual destacava una església dedicada a Santa Maria, relacionada amb el Monestir de Sant Cugat. Tot i això, Igualada es va delimitar en els límits del domini feudal d'Òdena i dels senyors de Montbui i Claramunt, on es creuaven els antics camins de Barcelona i Lleida.

Les primeres muralles que es coneixen daten, probablement, del segle XII. Igualada va anar engrandint els seus límits durant el segle XIV per incloure-hi les construccions del sector del sol ponent, el Raval de Capdevila. Aquestes muralles van arribar fins al segle XVIII, havent patit la seva tercera ampliació al segle XV.

Cap a finals del segle XVIII s'edifiquen els Barris de Sant Agustí i de la Soledat (a l'exterior de les muralles). També en aquest segle es construeixen les noves adoberies.

L'any 1925, Igualada amplia el seu terme municipal comprant terrenys a Òdena, fet que va permetre la seva posterior expansió. La immigració peninsular durant el franquisme va provocar la creació de barris obrers com el de Fàtima, el del Sant Crist i el de Montserrat.

L'any 1984 es va aprovar el Pla Especial de Millora Urbana 'Les Comes II', que va oferir una zona residencial a la ciutat, de la qual se'n va aprovar l'ampliació l'any 1988.

[edita] Llocs d'interès

[edita] Museu Comarcal

El Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, fundat l'any 1947, va impulsar la creació d'una infraestructura museística per a Igualada i la seva comarca. Fruit d'aquesta activitat fou la inauguració del Museu de la Ciutat l'any 1949. Aquest museu es va instal·lar al Grup Escolar Garcia Fosses i les seves seccions o temàtiques eren: ciències naturals, arqueologia, art antic i modern, història i folklore local i cartografia comarcal.

L'any 1954 es va obrir al públic el Museu monogràfic de la Pell, únic a la Península i tercer d'Europa. Les sales tèxtils del Museu de la Ciutat es varen inaugurar l'any 1955, a base de maquinària industrial, matèries i fibres tèxtils, teixits, miniatures i diorames i documentació tècnica.

Finalment, fruit d'aquesta tasca fou la creació, l'any 1982, de la Fundació Pública Municipal "Museu Comarcal de l'Anoia", regida per un patronat autònom presidit per l'Alcalde d'Igualada.

El Ple de la Junta de Museus de Catalunya, en data 12 de gener de 1996 va donar la seva conformitat per tal que el Museu Comarcal de l'Anoia fos declarat secció del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. La Junta del patronat, per tal d'adaptar el Museu Comarcal de l'Anoia a la nova situació museística del país, va acordar en data 25 de novembre de 1997 el canvi de denominació pel de "Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia".

Les temàtiques a desenvolupar en el conjunt del museu són bàsicament tres. Les dues primeres resten plantejades des d'un punt de vista del patrimoni industrial i tecnològic i comprenen un àmbit de caràcter nacional per la seva temàtica: són la pell i l'aigua. El tercer punt a tractar, encara no obert al públic, és una síntesi comarcal, un breu recorregut històric pel medi humà i físic de la ciutat d'Igualada i comarca d'abast geogràfic més restringit.

Actualment es poden visitar tres espais: El Museu de la Pell, l'adoberia de "Cal Granotes" i "L'Home i l'Aigua".

El Museu de la Pell Constitueix el pilar fonamental del plantejament museogràfic. Per les seves característiques i estructuració és un conjunt únic i capdavanter, un dels tres d'aquesta especialitat existents a Europa.

Tres àmbits configuren el seu discurs expositiu: la pell en la història, un univers de pell i la industrialització. El primer àmbit presenta aspectes de la producció, la utilitat i la significació cultural de la pell en la nostra civilització mediterrània, des del passat més remot a èpoques recents. Hi podem contemplar temàtiques com: la pell en la prehistòria, l'adoberia entra en la història, de cap a cap de la mediterrània amb els móns grec i llatí, els pergaminers i enquadernadors monàstics i cordovaners i guadamassilers cortesans, i dos oficis tradicionals com el sabater i el guarnicioner.

El segon àmbit, "Un univers de pell" presenta temes monogràfics relacionats amb la pell: l'esport, fent la guerra, de viatge, els nòmades, sons de sempre que tracta la pell i la música, imatges a flor de pell i temptacions tàctils. A més dels corresponents vídeos, presenta cinc mòduls interactius que mostren algunes de les propietats de la pell: el tacte, el so, la resistència, la impermeabilitat i el trepant.

El tercer espai tracta sobre la recent evolució tècnica de la producció de cuir, denominada industrialització de la pell o també "dels clots als bombos". Aquesta zona d'exposició vol ser la continuació natural de l'itinerari històric partint de "Cal Granotes" i alhora la fí del trajecte pel museu. Comprèn tres moments: com s'adobava a Igualada l'any 1890, que és la connexió amb "Cal Granotes" o la fase artesanal; els inicis d'una especialització amb la primera generació de màquines; i finalment la fase industrial de la pell per a sola que representa la definitiva implantació de la mecanització a l'adoberia i preté il·lustrar la seva evolució, fonamentalment des d'un punt de vista tècnic, fent patent els processos de producció, amb la substitució dels procediments antics d'adobat en clots per les modernes bótes d'adobar, i el pas d'un sistema rudimentari de treball, recolzat en l'habilitat individual i l'esforç manual, a un sistema avançat de mecanització, basat en l'ús de l'energia elèctrica.

L'adoberia de "Cal Granotes" És una realitat pionera en el seu gènere. Fou oberta al públic el desembre de 1990. S'ha rehabilitat un edifici industrial que data de principis del segle XVIII, situat en ple barri adober, a frec del rec o sèquia i que conserva la seva distribució primitiva per tal de mostrar a la manera d'un "musée site" els tres sistemes totalment manuals i artesanals d'adob de pells per a sola (pell grossa de bou, vaca,…) corresponents a abans de la mecanització: l'adob pel sistema de cosir els cuirs, el sistema marroquí antic especialment i el marroquí modern. De totes maneres cal entendre la rehabilitació d'aquest conjunt des d'una perspectiva més àmplia, ja que, a part de l'interès purament museístic i de patrimoni cultural, rehabilitem un edifici del "nucli antic industrial d'Igualada" localitzat en el seu context i, al mateix temps, és recuperada per a la ciutat una zona degradada urbanísticament com és el rec. A un centenar de metres hi ha la fàbrica tèxtil de "Cal Boyer" (seu central de museu) tot plegat determina una remarcable intervenció urbanística en l'esmentat nucli industrial de la ciutat.

Mostra al visitant les dues plantes típiques d'una adoberia: la planta baixa o ribera, on tenien lloc les operacions de preparació i adob de les pells; i l'estenedor, on els cuirs perdien la humitat penjats de les característiques barrades. La seva producció anava destinada fonamentalment a l'elaboració de la sola per a sabates. També es podia emprar per a la confecció de: guarniments de cuir per als animals i carruatges tirats per cavalleries; respatllers i seients de les cadires; i per a la fabricació de les corretges dels embarrats de les fàbriques.

Els adobers d'Igualada, a principis del segle XVIII, abandonen el clos de les muralles medievals i establiren les noves indústries a frec d'una canalització d'aigua anomenada rec o sèquia, documentada ja en el segle XII, emprada originàriament per a fer funcionar molins fariners. El rec té una longitud de 3.049 metres i recull l'aigua del riu Anoia per mitjà d'una resclosa.

"L'Home i l'Aigua" Exposició inaugurada el 6 de juliol de 1991. Pretén donar una visió de diversos aspectes del món de l'aigua relacionats amb la nostra societat. La temàtica es presenta en diversos apartats: l'elevació de l'aigua; transport, distribució i utilització domèstica de l'aigua; què és l'aigua?; l'aigua i la salut; i l'aprofitament econòmic de l'aigua.

En aquest espai perimetral de la sala s'exposa el discurs històric. Al'espai central, es pot contemplar el canal d'aigua de característiques lúdico-didàctiques amb uns elements que, col·locats en el mateix canal, els poden fer funcionar els mateixos visitants. El canal també serveix per fer present el compost que dóna el títol de la sala. El muntatge és flexible i permet d'ampliar el nombre d'objectes exposats, que segons el seu format i temàtica s'han exposat en una vitrina perimetral, en una tarima sota la vitrina i els més grans a l'espai central i a l'entorn del canal.

La construcció museogràfica és novedosa tant pel que fa referència a la seva estructura i disseny com per la seva finalitat didàctica i lúdica. L'any 1992 aquesta secció fou guardonada amb el primer premi FAD d'interiorisme, que va represetar competir amb més de dos-cents projectes. Però el que caldria remarcar d'aquesta distinció són els comentaris que alguns mitjans de comunicació han fet pel que fa referència a la relació entre el seu baix cost de realització i el nivell de qualitat i de comunicació assolits en l'esmentada secció, que és una de les condicions més importants per a l'atorgament del premi: "destaca por su sobriedad y por la economia de medios con que ha sido realizada" (La Vanguardia, 12.06.1992), i "se ha terminado por premiar una buena instalación museográfica de la Sección "l'Home i l'Aigua" del Museo Comarcal del Anoia, que aúna los avances tecnológicos con la vocación didáctica. Por tanto, dos grandes premios al sentido común y a la inversión de los caudales públicos en proyectos razonables" (El País, 12.06.1992).

La màquina de vapor i la sínia, amb la instal·lació de la màquina de vapor del "Cilindro" d'Igualada, muntatge museogràfic dotat de moviment, s'aconsegueix ampliar un dels temes desenvolupats a la secció "L'Home i l'Aigua" d'aquest museu, concretament el de la transformació de l'aigua en energia i al mateix temps explicar la funció d'un dels espais de l'antiga fàbrica tèxtil cotonera de "Cal Boyer", la sala de la màquina de vapor que disposava aquesta indústria.

S'ha recuperat una sínia de fang que funcionava a frec de rec, emprada per elevar l'aigua a un nivell superior. Restava en estat d'abandó, i a causa de les obres d'acondicionament urbanístic del sector exterior de museu, fou recuperada i restaurada

[edita] Església de Santa Maria

[edita] Orígens i història

L'esglesia de Santa Maria, coneguda també com l'Església Gran, és el conjunt historicoartístic més important de la capital anoienca. Els primers pobladors d'Igualada es van establir, al voltant de l'any mil, a l'àrea on hi ha l'actual basílica, on es trobava la cruïlla de camins que unien Barcelona amb Aragó i la Catalunya Nova amb la Catalunya Vella. Tot i que els orígens de l'església de Santa Maria es remunten al segle XI, l'actual edifici data bàsicament del segle XVII. Convertida en mercat durant la guerra civil espanyola, l'església de Santa Maria va ser restaurada després del conflicte, sota la direcció de l'arquitecte Cèsar Martinell. El 1949 Santa Maria va obtenir de Pius XII el títol de basílica menor. Els anys vuitanta se'n va portar a terme la darrera reforma, que va ser inaugurada el 1990. Els elements que configuren l'església són el resultat de difenrets etapes constructives i, per tant, responen a diverses influències estètiques.

[edita] Cos central

La planta de Santa Maria és d'una sola nau. Té una estructura pròpia del Renaixement català, que es caracteritza per l'austeritat formal. N'és una mostra el tractament estètic de la façana, en què només destaca la rosassa, com també les parets dels costats, on la uniformitat tan sols queda trencada pels finestrals i pelscontraforts, que són rematats per mitjà d'unes gàrgoles -de formes animals i humanes- que donen a l'exterior. La coberta de la nau ha estat resolta per mitjà d'una fórmula típica del gòtic: la volta de creueria. Els arcs del sostre formenun esquelet de nervis, que conflueixen en diferents elements esfèrics, les claus, on hi ha esculpides diverses figures de sants. Els arcs de la volta descansen sobre pilastres d'estètica italianitzant, rematades per una galeria d'arcades -anomenada trifori- i una cornisa. Un absis de planta quadrangular tanca l'extrem de la nau. Aquest espai, on hi ha situat l'altar major, és cobert per una volta en forma d'estrella, en què les claus representen la Mare de Déu, al centre, i els evangelistes, als costats

[edita] Capelles laterals

Per ambdós costats, la nau de Santa Maria és flanquejada per dotze capelles. Malgrat l'estètica barroca, la decoració d'algunes d'aquestes capelles és relativament recent, ja que van ser fetes després de la guerra civil per mitjà de les aportacions de gremis locals. En són un exemple els altars de sant Antoni Abat (patró dels traginers), sant Isidre (patró del pagesos), sant Antoni de Pàdua (patró dels blanquers), sant Cristòfol(patró dels automovilistes) i sant Antoni Maria Claret (patró dels teixidors). Sota el campanar, cobert per un arc ogival, hi ha l'altar de la Mare de Déu dels Dolors; és considerada la part més antiga de l'església i correspondria a un eixamplament de l'antiga capella romànica, realitzat al segle XIV.

[edita] Capella del Sant Crist

Un dels elements diferencials de Santa Maria és la capella del Sant Crist. L'edificació, d'estil barroc, data del començament del segle XVIII i ocupa un annex del costat esquerre de la nau, a la vora del campanar. Es tracta d'un edifici de planta de creu llatina. La cúpula semiesfèrica que el cobreix és sostinguda per quatre parells de pilastres. L'interior és decorat per una pintura de Francesc Tremulles que representa la Santíssima Trinita i Maria. A les petxines que hi ha sota la cúpula, aquesta decoració és completada per les figures dels evangelistes, pintats per Miquel Llacuna. Pel que fa a l'exterior, la cúpula és recoberta amb un cimbori octogonal. A l'absis hi ha el retaule amb la imatge del Sant Crist d'Igualada, que és una reproducció d'una talla gòtica del segle XIV, que va desaparèixer per la guerra civil. Dos murals pintats per Camps Dalmases evoquen el prodigi de la suor de sang del Sant Crist d'Igualada, que segons la tradició es remunta al 1590.

[edita] Retaule de l'altar major

És, juntament amb la capella del Sant Crist, l'element més representatiu de Santan Maria. Tot i que se'n va iniciar la construcció en començar el segle XVIII, l'obra no va quedar enllestida fins al final de la centúria, a causa de la guerra de sucesió. Aquest retasd va fer que l'estètica barroca del projecte inicial fos compensada per un cert classicisme en l'execució final. El retaule és obra de Jacint Moretó i Josep Sunyer. Per la guerra civil va ser desmuntat i parcialment destruït. Acabat el conflicte, va ser reconstruït sota la direcció de Cèsar Martinell. L'última restauració de Santa Maria, als anys vuitanta, ha tingut com a resultat una nova intervenció sobre el retaule. Considerat la primera gran obra de l'art català realitzada després de la guerra de successió, el retaule de Santa Maria consta de tres nivells clarament diferenciats. Al centre, és presidit per la figura de la Immaculada Concepció que, portada per uns àngels, és situada dins una fornícula. Pels costats, la marededéu és flanquejada per les figures dels seus pares, sant Joaquim i santa Anna, sota les quals hi ha uns medallons que representen dos passatges de la vida de la Verge: les noces i la presentació. La imatge de la Verge és coronada per un colom que representa l'Esperit Sant, damunt el qual hi ha un medalló amb el Pare Etern. Al segon pis del retaule destaquen les imatges de sant Faust i sant Roc, vinculats al devocionari tradicional d'Igualada. Ambdues figures són flanquejades per quatre àngels músics, propis de la imatgeria barroca. Entre ells, el que toca la guitarra és considerat un exemplar gairebé únic en la iconografia religiosa de l'epoca. Al pis superior, el retaule és culminat per la figura de sant Bartomeu, patro d'Igualada, el Sol i les portes de Jerusalem. Simbolicament, tot aquest conjunt és sostingut a la part inferior per quatre atlants de marbre, que representen les diferents estacions de l'any. A les parets laterals hi ha dos plafons escultòrics, coronats per l'escut de la ciutat, que representn l'epifania i l'adoració dels pastors.

[edita] Orgue

És emplaçat al cor de l'esglesia, sota la rosassa de la façana. Va ser construït a mitjan segle XVIII per Antoni Boscà. Per la guerra civil va ser traslladar al convent de les Escolàpies, convertit en sala de concerts. El 1980 va ser restaurat sota la direcció del mestre orguener Gerhaard Grenzing. Se'l considera un dels més notables ce Catalunya, motiu pel qual cada amy la basílica de Santa Maria acull un festival internacional d'orgue.

[edita] Campanar

Correspon a l'etapa gòtica de Santa Maria i va ser construït al segle XVI. D'estètica austera, té com a elements decoratius els finestrals del cos superior i unes petites finestres coronelles. És de secció quadrangular i cobert a quatre vessants. Té set campanes, sis de les quals, construïdes a Alemanya, hi han estat instal·lades recentment.

[edita] Altres elements

Entre els atlants que sostenen el retaule de l'altar major hi ha les dues entrades de les sagristies, damunt de cada una de les quals figura l'escut de la ciutat. Entrant a mà dreta, a la primera capella lateral hi ha un quadre al·legòric de Segimon Ribó, que representa la suor de sang del Sant Crist d'Igualada. El baptisteri, d'estètica modernista, és obra d'Ignasi Colomer i es troba a l'esquerra de l'entrada. La cripta, situada sota el presbiteri, va ser construïda després de la guerra civil, a partir d'un projecte de Cèsar Martinell. A la façana de l'església hi ha dues plaques que commemoren la participació del sometent igualadí a la batalla del Bruc. La barreja d'elements que integren Santa Maria és fruit de les diverses etapes constructives que s'hi han succeït i també és conseqüència dels avatars històrics. Per tot plegat, visitar la basílica és com fer un recorregut per la història d'Igualada i per la història de l'art.

[edita] Asil del Sant Crist

[edita] Situació i història

L'asil del Sant Crist és emplaçat al Pla de sant Agustí, una de les àrees d'expansió urbana, situada a l'oest del nucli antic d'Igualada. Ocupa una illa sencera, entre els carrers de Milà i Fontanals, Prat de la Riba i Sor Rita Mercader. Tant per les dimensions monumentals, com per l'exuberància arquitectònica, és un dels elements més singulars de la capital anoienca. La construcció de l'edifici va començar l'any 1931, a partir d'una donació efectuada per les germanes Magdalena, Dolors i Concepció Castells, menbres d'una influent família de mecenes locals, relacionada amb la corona. Entre el 1936 i el 1939 la guerra civil espanyola va interrompre'n les obres, que no van finalitzar fins a l'any 1941. El 1943 els representants de les legatàries van emprendre les gestions destinades a convertir el conjunt arquitectònic en residència per a la tercera edat. Actualment n'es titular l'orde de les Germentes dels Ancians Desemparats. L'edifici de l'asil respon a un projecte de Joan Rubió i Bellver, Deixeble d'Antoni Gaudí. Tot i que les línies bàsiques són pròpies del modernisme, es tracta d'una construcció tardana i eclèctica, que integra diferents formes de l'arquitectura popular i tradicional catalana.

[edita] Façana i torre-campanar

L'Asil està format per dos cossos laterals. A la part del davant, aquests estan units per la façana i el vestíbul; a la part del darrere, per l'església; i a la part del centre, per un claustre interior. Tot aquest conjunt de quatre plantes té adossada una torre-campanar en un dels extrems, que li dóna un cert aire mediaval. El material d'obra que predomina a l'edifici és la pedra, la major part de la qual va ser extreta del Pla del Magre (Jorba). Aquesta hi és utilitzada no tant sols com a element constructiu, sinó també coma a recurs decoratiu. Tant a dins com a fora, la diversitat de tractaments i de formes de què és objecte converteixen la pedra en l'element que dóna personalitat a l'edifici de l'asil. Malgrat els materials amb què és construïda, la façana de la llar del Sant Crist és d'aspecte lleuger. Aquesta sensació s'obté grácies a les obertures que hi descriuen tres galeries exteriors, que estan inspirades en l'arquitectura de les tradicionals masies catalanes. A més a més, un conjunt d'arcs hi donà un ritme ascendent, que és completament per un seguit de pinacles. La façana és completada per una torrassa de secció quadrangular que, situada al costat dret, evoca la tradicional silueta d'un campanar. De tota manera, les seves formes mediavalitzants -els merlets, per exemple- també fan pensar en les torres de l'homenatge pròpies dels castells. L'estructura del pati, obra de J. Puigdollers, representa santa Teresa Jornet, fundadora de la congregació. Damunt la porta d'entrada hi ha també una altra escultura, d'Ernest Marco, que representa la Mare de Déu dels Desamparats.

[edita] Església

És l'element de l'edifici que representa una arquitectura més gaudiniana i, per tant. més espectacular, sobretot pel valor expresiu que hi assoleix la pedra, tant des d'un punt de vista constructiu, com també decoratiu. Situada a la part posterior, la capella de la Llar del Sant Crist té una planta de dreu grega. El creuer -és a dir, ll'espai central- es cobert per un cimbori, que es recolza sobre un tambor poligonal amb un sostre de falsa cúpula, format per l'aproximació progressiva de les filades, una tècnica de cobriment pròpia de l'arquitectura rural. Tota aquesta estructura descansa sobre uns arcs parabòlics, entre els quals es defineixen una mena de triangles esfèrics, anomenats petxines. Al seu torn, aquests arcs parabòlics es sostenen sobre quatre columnes de pedra d'una sola peça, procedents de Girona. Tot plegat dóna com a resultat un conjunt en què predomina el sentit ascendent, que està en consonància amb els paraments exteriors de l'edifici, especialment la façana. En una de les columnes que sostenen els arcs de l'església, situada a la dreta de l'altar, es pot apreciar la signatura de l'arquitecte, efectuada amb caràcters modernistes. Els vitralls de la capella representen els sants corresponents als noms de l'arquitecte, les legatàries -és a dir, les germanes Castells- i els seus hereus.

[edita] Claustre

Tot i que uneix les dues ales de l'edifici en els trams centrals, per les reduïdes dimensions, el claustre de la Llar del Sant Crist no està destinat a ordenar les diferents dependències de l'asil, sinó que ha estat concebut com un element de tipus simbòlic, que evoca la tradicional arquitectura monàstica catalana. Aquesta intencionalitat simbòlica més que no pas funcional hi és reforçada per la decoració neoromànica, l'austeritat de la qual dóna identitat al claustre. Aquest es configura, per tant, com una galeria de passadissos coberts i tancats; que es diferencia deliberadament de la resta de l'edifici, on predomina l'exuberància de formes. La llar del Sant Crist és un conjunt arquitectònic gairebé únic a Igualada, tant per la seva monumentalitat -que de vegades està en contradicció amb la seva funcionalitat- com per la riquesa d'elements que integra, que van des del modernisme fins als recursos populars i tradicionals.

[edita] Enllaços externs