2003 EL61
De Viquipèdia
![]() |
|
Visió artística de 2003 EL61 i les seves llunes. | |
Descobriment | |
---|---|
Descobridor | José Luis Ortiz et al. Michael E. Brown et al. (disputat) |
Data de descobriment | 28 de juliol de 2005 (Ortiz) 28 de desembre de 2004 (Brown) |
Altres designacions | cap nom oficial; de forma informal, Santa |
Classificació | objecte transneptunià: cinturó de Kuiper |
Elements orbitals | |
|
|
Excentricitat (e) | 0,18908 |
Semieix major (a) | 6.483 Gm (43,338 UA) |
Periheli (q) | 5.258 Gm (35,144 UA) |
Afeli (Q) | 7.709 Gm (51,533 UA) |
Període orbital (P) | 104.211 d (285,31 a) |
Velocitat orbital mitjana | 4,484 km/s |
Inclinació (i) | 28,20° |
Longitud del node ascendent (Ω) |
121,94° |
Argument del periheli (ω) |
239,31° |
Anomalia mitjana (M) | 199,01° |
Característiques físiques | |
Dimensions | ~1.960×1.518×996 km |
Massa | (4,2±0,1)×1021 kg |
Densitat | 2,6-3,3 g/cm³ |
Gravetat superficial | 0,44 m/s² |
Velocitat d'escapament | 0,84 km/s |
Període de rotació | (3,9154 ± 0,0002) h |
Classe espectral | ? |
Magnitud absoluta | 0,444 ± 0,021 |
Albedo | 0,726 ± 0,01 |
Temperatura mitjana superf. |
? K |
2003 EL61 (també escrit 2003 EL61) és un gran objecte del cinturó de Kuiper descobert el 2005. Té forma d'el·lipsoide amb una llargada de 1.960 km, lleugerament més petit que Plutó (2.320 km). Actualment es troba a una distància de 51 UA del Sol i gira sobre si mateix a gran velocitat, amb un període de rotació de només 3,9 hores, la rotació més ràpida que es coneix per a qualsevol objecte del sistema solar de més de 100 km. S'han descobert dos petits satèl·lits naturals orbitant al seu voltant.
El seu descobriment va ser anunciat el 28 de juliol del 2005 pel grup de José Luis Ortiz Moreno, un astrònom del Instituto de Astrofísica de Andalucía que l'havia observat des de l'observatori de Sierra Nevada a Espanya. Tanmateix, el descobriment va estar envoltat de polèmica ja que el grup de Michael E. Brown, que l'havia observat ja el 28 de desembre de 2004, va reclamar l'autoria del descobriment. Actualment, la disputa encara no s'ha resolt. El grup de Brown va batejar-lo, de forma informal, amb el nom de Santa (de Santa Claus) ja que van observar-lo per primera vegada pels volts de Nadal.
Taula de continguts |
[edita] Controvèrsia sobre el descobriment
Els primers a observar l'objecte van ser els astrònoms nordamericans Michael E. Brown, Chad Trujillo i David Rabinowitz des del telescopi SMARTS el 28 de desembre de 2004. El grup de Brown no va anunciar immediatament el descobriment per, segons Brown[1], tenir temps per a poder estudiar en detall les característiques de l'objecte i així poder presentar un estudi el més complet possible davant de la comunitat científica.
El 28 de juliol de 2005, els astrònoms espanyols José Luis Ortiz Moreno, Francisco José Aceituno Castro i Pablo Santos-Sanz van anunciar el descobriment de l'objecte. Segons Ortiz, van descobrir-lo reanalitzant imatges preses el 7 de març de 2003. Després, van revisar arxius més antics i van trobar-lo en imatges que dataven del 1955. El descobriment va ser publicat[2] pel Minor Planet Center el 29 de juliol. Inicialment, Brown els va reconèixer com a autors del descobriment.
Poc després es va descobrir que, el 26 de juliol, des d'ordinadors del Instituto de Astrofísica de Andalucía s'havia accedit a l'ordinador del telescopi amb què el grup de Brown havia realitzat les observacions. En aquest ordinador es guardaven les coordenades de la posició en el cel cap allà on apuntava el telescopi per a cada objecte descobert. Degut a un error informàtic, aquests arxius eren públics, quan havien d'haver estat privats. Una setmana abans de l'anunci d'Ortiz, Brown havia publicat un resum (abstract) per a un congrés d'astronomia que havia de tenir lloc al mes de setembre i a on pensava donar a conèixer el descobriment. En l'abstract, Brown mencionava els codis reals que l'ordinador del telescopi dóna a cada objecte descobert. Quan Brown es va assabentar d'això, va començar a sospitar que el grup d'Ortiz havia utilitzat els codis que apareixien a l'abstract per buscar a l'ordinador del telescopi i així saber allà on havia d'observar i poder reclamar el descobriment com a propi. Brown va demanar a la Unió Astronòmica Internacional d'otorgar el crèdit del descobriment al seu equip en lloc del d'Ortiz.
Quan es va preguntar a Ortiz sobre aquest tema, va alegar que desconeixia la qüestió i va acusar a Brown d'"ocultar objectes". Brown va respondre que una acusació com aquesta contradiu la pràctica científica acceptada d'analitzar els resultats de la pròpia recerca fins a estar segur que és acurada i després sotmetre a revisió i a arbitratge els resultats abans de fer públics els descobriments. Davant l'evidència aclaparadora de les acusacions contra ell i el seu equip, Ortiz va admetre finalment haver accedit als arxius del telescopi referents a aquell objecte però va negar haver fet res mal fet[3].
Aquestes sospites van fer que el grup de Brown avancés per al dia següent, 29 de juliol, l'anunci del descobriment de dos altres grans objectes transneptunians, 2003 UB313, que és major que Plutó; i 2005 FY9, de mida similar a 2003 EL61
Al mes de maig de 2006, la disputa continuava encara sense haver-se resolt. De moment i, en espera d'una decisió de la IAU, el MPC dóna com a descobridors al grup d'Ortiz[4].
[edita] Mida i composició
Sovint, l'única forma d'estimar la mida d'un objecte transneptunià és a partir de la seva magnitud, assumint un cert valor d'albedo. Pels objectes més grans, les emissions tèrmiques poden proporcionar una mesura independent de l'albedo. En el cas de 2003 EL61, el diàmetre pot ser calculat de forma més precisa a partir dels valors coneguts de la massa i de la densitat.
La massa pot ser calculada a partir de les lleis de Kepler gràcies al fet que se n'han descobert dos satèl·lits. La seva massa s'ha determinat en 4,2×1021 kg, un terç de la de Plutó[5]. D'altra banda, es coneix que l'objecte gira extremadament ràpid, amb un període de rotació de només 3,9 hores. Aquesta és la rotació més ràpida que s'ha pogut determinar per a qualsevol objecte del sistema solar de més de 100 km. Una rotació tan ràpida exerceix una força que el deu aplatar pels pols i li deu donar una forma d'el·lipsoide. L'aplatament dependrà de la seva densitat, un objecte més dens s'aplatarà menys. La densitat s'ha estimat en 2,6-3,3 g/cm3, un valor relativament alt que suggereix que una quantitat important del material de que està compost no és gel (compari's amb la densitat de Plutó (2,0 g/cm3) i la de la Lluna (3,3 g/cm3)).
A partir dels valor de la massa i la densitat, s'ha estimat que el seu eix més llarg medeix 1.960 km[6], un 85% del diàmetre de Plutó (2.320 km). Els altres dos eixos medeixen 1.520 i 1.000 km, aproximadament. Això el converteix en un dels objectes transneptunians més grans descoberts fins a la data; el tercer després de 2003 UB313 i Plutó, i major que (90377) Sedna, (90482) Orcus i (50000) Quaoar. Tanmateix, 2005 FY9 podria ser lleugerament major que 2003 EL61.
La raó de perquè rota tan ràpid no es coneix amb certesa però podria ser degut a un gran impacte ocorregut fa molt de temps, el mateix que va donar origen als seus dos satèl·lits. L'any 2002, Jewitt i Sheppard van suggerir que la ràpida rotació de l'objecte transneptunià (20000) Varuna podria ser deguda a que l'objecte té també forma d'el·lipsoide.
La seva brillantor mostra grans fluctuacions en el temps. Tot i que podrien ser causades per una superfície motejada, es pensa que són degudes a la seva forma aplatada.
[edita] Superfície
El telescopi Gemini va poder obtenir l'espectre de 2003 EL61, que mostra gran quantitat d'aigua gelada semblant al que s'ha vist en la superfície de Caront, la lluna de Plutó. El grup de Brown [7] ha assenyalat la presència de gel d'aigua en forma cristal·lina, una característica que només s'havia obervat en (50000) Quaoar. Molts altres objectes transneptunians han donat senyals de contenir aigua però generalment aquesta es troba en forma de gel amorf. El gel en forma cristal·lina és inestable en una escala temporal de 10 milions d'anys sota les baixes temperatures i l'absència de pressió existents en la superfície dels objectes del cinturó de Kuiper. Aquest descobriment indica l'existència de processos de formació de gel a partir de ressorgiment de nou material a la superfície, similars als observats als satèl·lits gelats del sistema solar.
Tan sorprenent com la forma cristal·lina és la quantitat de gel observada. Sempre segons Brown et al., la superfície de 2003 EL61 sembla estar coberta de gel en una proporció d'entre 2/3 i 4/5, la resta podria ser cianur d'hidrogen, caolí o algun altre component desconegut.
Aquests resultats concorden amb l'alt valor d'albedo observat (0,726), donant a 2003 EL61 una reflictivitat gairebé tan alta com la de la neu. Els valors d'albedo elevats semblen no ser tan rars entre els TNO: mesures recents de 2003 UB313 impliquen un valor d'albedo encara més alt (0,86).
[edita] Òrbita

L'òrbita de 2003 EL61 el classifica com a cubewano, objectes que orbiten més enllà de l'òrbita de Plutó i que no presenten ressonàncies orbitals amb Neptú.
El diagrama de l'esquerra mostra l'òrbita de 2003 EL61, en groc, i la seva posició al mes d'abril de 2006. Per comparació, es mostra l'òrbita de Plutó, en vermell, i un cercle gris que representa l'eclíptica a la distància de l'òrbita de Neptú. L'objecte va passar pel seu afeli (Q) el febrer del 1991 i ara es troba a més de 51 UA del Sol però, tot i l'enorme distància, es veu molt brillant (m = 17,5, H = 0,44) degut a la seva mida i albedo. La seva òrbita és força excèntrica amb el periheli (q) a només 35 UA, més a prop que la distància mitjana de Plutó al Sol (39,5 UA). La distància mitjana de 2003 EL61 és de 43,3 UA.
La raó que no fóra descobert abans és que posseeix una velocitat orbital molt baixa (degut a la distància) i que el pla de la seva òrbita està inclinat 28° respecte al pla orbital de la majoria dels planetes (pla de l'eclíptica), el que fa la seva òrbita encara més inclinada que la de Plutó, el pla orbital del qual està inclinat 17°.
[edita] Satèl·lits
El grup de Mike Brown, utilitzant el sistema d'òptica adaptativa amb estrella guia làser de l'Observatori Keck, va descobrir dos petits satèl·lits naturals orbitant 2003 EL61.
[edita] S/2005 (2003 EL61) 1
S/2005 (2003 EL61) 1 (batejat Rudolph, de forma informal, pel grup de Brown) va ser descobert el 28 de gener de 2005. Orbita al voltant del planetoide una vegada cada 49,12 ± 0,03 dies a una distància de 49.500 ± 400 km, amb una excentricitat de 0,050 ± 0,003 i una inclinació de 234,8 ± 0,3º[8]. Santa i Rudolph es van ocultar mútuament el 1999 i no ho tornaran a fer fins al 2138.
Només la massa del sistema és coneguda però assumint que el satèl·lit té la mateixa densitat i albedo que el cos primari, la diferència en la seves magnituds (3,3) es pot utilitzar per a estimar la massa del satèl·lit obtenint un resultat de 4,2·1019 kg, un 1% de la massa de 2003 EL61.
La seva brillantor és un 5,9 ± 0,5% la del primari que, assumint un albedo similar, dóna un diàmetre d'uns 310 km, un 22% el de 2003 EL61. Per posar-ho en perspectiva, si aquest satèl·lit es trobés en el cinturó d'asteroides seria el cinquè asteroide més gran, després de (1) Ceres, (2) Pallas, (4) Vesta i (10) Hygiea.
[edita] S/2005 (2003 EL61) 2
S/2005 (2003 EL61) 2 és més petit i interior que l'altre satèl·lit.
El seu descobriment va ser anunciat el 29 de novembre de 2005. Orbita a una distància de 39.300 km i, suposant una òrbita circular, dóna una volta cada 34,7 ± 0,1 dies, amb una inclinació de 39 ± 6º en relació amb la de l'altre satèl·lit[9].
La seva brillantor és 1,5 ± 0,5% la del primari que, assumint un albedo similar, es pot traduir en un diàmetre d'uns 170 km, un 12% el de 2003 EL61.
[edita] Referències
- ↑ Pàgina de Mike Brown
- ↑ MPEC: 2003 EL61
- ↑ Article a Newscientist, 21 de setembre de 2005
- ↑ Llista de TNO
- ↑ M. E. Brown, A. H. Bouchez, D. L. Rabinowitz, R. Sari, C. A. Trujillo, M. A. van Dam, R. Campbell, J. Chin, S. Hartman, E. Johansson, R. Lafon, D. LeMignant, P. Stomski, D. Summers, P. L. Wizinowich Keck Observatory laser guide star adaptive optics discovery and characterization of a satellite to large Kuiper belt object 2003 EL61, The Astrophysical Journal Letters, 632, L45 (October 2005) Article enllaçat des del Caltech (pdf)
- ↑ D. L. Rabinowitz, K. M. Barkume, M. E. Brown, H. G. Roe, M. Schwartz, S. W. Tourtellotte, C. A. Trujillo (2005), Photometric Observations Constraining the Size, Shape, and Albedo of 2003 El61, a Rapidly Rotating, Pluto-Sized Object in the Kuiper Belt, The Astrophysical Journal (2006), 639, Issue 2, pp. 1238-1251 Preprint a arXiv (pdf)
- ↑ C. A. Trujillo, M. E. Brown, Barkume K., Shaller E., D. L. Rabinowitz The Surface of 2003 EL61 in the Near Infrared. Per a publicar a The Astronomical Journal (2006); Preprint a arXiv (pdf)
- ↑ M. E. Brown, A. H. Bouchez, D. Rabinowitz, R. Sari, C. A. Trujillo, M. van Dam, R. Campbell, J. Chin, S. Hartman, E. Johansson, R. Lafon, D. LeMignant, P. Stomski, D. Summers, and P. Wizinowich, 2005, Keck Observatory laser guide star adaptive optics discovery and characterization of a satellite to large Kuiper belt object 2003 EL61, The Astrophysical Journal (2005), 632, L45-L48. Article en pdf
- ↑ M. E. Brown, M. A. van Dam, A. H. Bouchez, D. Le Mignant, R. D. Campbell, J. C. Y. Chin, A. Conrad, S. K. Hartman, E. M. Johansson, R. E. Lafon, D. L. Rabinowitz, P. J. Stomski, Jr., D. M. Summers, C. A. Trujillo, and P. L. Wizinowich, 2005, Satellites of the largest Kuiper belt objects, The Astrophysical Journal (2006), 639, L43-L46. Preprint a arXiv (pdf)
[edita] Enllaços externs
- Pàgina de Mike Brown sobre 2003 EL61 (anglès)
- Johnstonsarchive: dades actualitzades de 2003 EL61 i els seus satèl·lits (anglès)
Grans objectes transneptuniansedit |
Cinturó de Kuiper: Plutó (Caront) | Orcus | 2003 AZ84 | Ixion | 2005 RN43 | 2002 UX25 | Varuna | 2002 TX300 | 2003 EL61 | Quaoar | 2005 FY9 | 2003 MW12 | 2002 AW197 |
Disc dispers: 2002 TC302 |2004 XR190 | 2003 UB313 | Sedna* |
Vegeu també Tritó (satèl·lit de Neptú) *Classificació actual segons el MPC. Alguns consideren Sedna un objecte del núvol d'Oort. |