El llegat de Joana d'Arc
De Viquipèdia
Joana d'Arc, la donzella d'Orléans, va jugar un paper molt important en la història de la França medieval, aconseguint l'alliberació de França de mans angleses. Però la seva influència no va acabar quan va morir a la foguera a Rouen el 30 de maig de 1431, sinó que va perdurar molt temps i va tenir importants conseqüències.
Taula de continguts |
[edita] El llegat de Joana la Pucelle
Joana, atenyent-nos a la multitud de testimonis que han deixat les cròniques, ja no hi era. Tanmateix, en certa manera el seu procès encara no havia acabat, ja que seria el novembre del mateix any, el 1431, quan serien acabades les redaccions i les còpies del procés de condemna.
Així, encara abans d'això, el dia 7 de juny, Pierre Cauchon féu aparèixer uns documents amb unes suposades declaracions o confessions de Joana el matí de la seva mort vers ell. Ningú no les va voler aprovar per incloure-les al redactat del judici, però tampoc es poden descartar tan de pressa, ja que, cap de les persones presents a la cambra on era Joana, abans de ser executada, va voler declarar en el procés de nul·lificació. S'ha volgut creure, pel contingut dels documents, que Pierre Cauchon amb la mala consciència d'haver ensangonat el seu nom matant la Pucelle i, a banda per voler deslegitimar la divinitat que envoltava l'entronament del rei Carles VII, molgué rentar el seu nom inventant-se que Joana hagué dit en una última confessió que en aquells moments creia que les seves veus eren malignes. Joana hauria dit que ella hauria estat l'àngel i la coronació només una promesa que li feia.
El 14 de desembre de 1442, en tot cas, moriria Pierre Cauchon a Rouen sobtadament sense haver rebut l'extremaunció; desagnant-se. Òbviament, s'ha volgut pensar popularment que va ser un dels càstigs que va invocar des del cel Joana als seus jutges. El que si és cert, és que la família de Pierre, a la seva mort, es va voler desvincular tot desmarcant-se plenament de la seva obra i de la seva persona.
Pel que fa estrictament a l'obra de Joana, la promotora del rebrot militar del bàndol armanyac; Carles VII finalment aconseguiria entrar a París el 12 de novembre de 1437. Això va ser possible gràcies al triomf real d'una de les seves treves amb els Borgonyons; el 10 de desembre de 1435 (el Tractat d'Arras), els Borgonyons i els armanyacs posaven fí a la guerra civil unint-se en una sola causa, per fer fora els anglesos i entregaven París a l'armanyac. Finalment, a l'última batalla de la Guerra dels Cent Anys, (la batalla de Castillon), en una temptativa del veteraníssim John Talbot al voltant dels setanta anys ja, enviat per el Rei anglès Enric VI, que varen desembarcar a la Guyenne, la qual com les ciutats del voltant, junt amb Bordeus, els obriren les portes, fent fora els francesos que s'havien fet amb aquesta última ciutat el 30 de juny de 1451.
Fins mitjans d'estiu de 1453 Carles VII no va enviar un exèrcit a la Guyenne, ja que creia que els anglesos anirien a reconquerir la Normandia ara al seu poder. Lord de Lisle fill de Talbot, féu augmentar el nombre d'unitats angleses a unes 6.000, però els francesos, posaren com a cap de les tropes a el mestre en artilleria Jean Bureau, títol que no va voler dur tot i que utilitzar, i es va acompanyar d'alguns germans seus també artillers. La capacitat del canó de Jean Bureau, donà la victòria als francesos i així es considera aquesta batalla com una de les pioneres en quant a la capacitat de decisió utilitzant l'artilleria pesant. El 17 de juliol de 1453, acaba doncs la Guerra dels Cent Anys.
Tornant-nos a centrar en la figura de Joana, ja és dit que algunes tesis han apuntat a que realment Joana va sobreviure. Aquestes afirmacions, es fonamenten bàsicament en l'aparició del que d'altres anomenen les “falses Joanes d'Arc”. El cas més conegut és el de Jehanne des Armoises, que es diu que aparegué segons un text molt posterior, de 1686, la Chronique du Doyen de Saint Thiébault de Metz que el 20 de maig de 1436 Jehanne des Armoises aparegué a Metz, a la Grange-aux-Ormes i podria haver estat reconeguda per els dos germans de la Pucelle. El 2 de setembre a Aulon es casaria amb Robert des Armoises i diria que era filla de Lluís d'Orléans i Isabeau de Baviére.
La dona de Robert, hauria tornat a Orléans el 1439 que l'hauria retribuit amb uns dos milions, després de ser reconeguda per tothom, en agraïment al setge aixecat. El 1440, probablement, hauria estat rebuda en audiència per Carles VII el qual hauria verificat que no era la veritable Pucelle ja que aquesta, no li va saber revelar el secret que havia sentit el Rei feia anys, aleshores s'hauria retractat en públic, tot i que els partidaris diuen que fou obligada a fer-ho per René d'Anjou.
Aleshores, el 1457, apareixeria Jehanne des Sermaises a Anjou i fou condemnada per utilitzar el nom de “la Pucelle d'Orléans”. Ràpidament, desapareixeria d'escena al no constar enlloc més per la posteritat. Les confusions i la vaguetat de les informacions porten a afirmar diverses teories, dues de rellevants: L'una que defensaria que Aquestes dues Joanes serien la mateixa; i una altra, que Joana hauria pogut realment escapar en una de les temptatives de la seva presó el 1430. La més pausible fins el moment, és que eren impostores la qual cosa reforçaria el pensament, a més, dels teòrics “Du Lys” que s'haurien volgut aprofitar també, de la fama de la veritable Donzella al buscar l'ennobliment.
[edita] El procès de rehabilitació o nul·lificació
Aquest procés, és amb el qual quedà anul·lat de forma oficial el de condemna a Rouen el 1431. Poc després de la captura francesa de Rouen (1449), el 13 de febrer de 1450, Carles VII, demana una revisió sobre la validesa del procès de condemna de Joana. Aviat es va dir que el procès havia estat molt irregular, i tendenciós en favor dels anglesos. Tanmateix, no hi havia dubte de què l'única institució que podia confirmar oficialment això, era la pròpia que havia dictat sentència: l'Església. Així, l'1 de juny de 1455, el Papa Calixte III, obriria una investigació sobre el procès de Joana.
Per aquestes dates, el pare de Joana, Jacques, ja havia mort; i ho havia fet el mateix 1431, la qual cosa s'atribueix a la desesperació per la mort de la seva filla, Joana. Així el 7 de novembre de 1455, es faria portar des d'Orléans a la mare de Joana, Isabelle d'aproximadament una setantena d'anys, per a que donés el vistiplau per obrir l'investigació. En aquest procès hi varen intervenir els principals companys d'armes de Joana, molts vilatans, amics i familiars de la Donzella, que aportaren moltes dades i proves que decantarien la balança finalment en favor de la rehabilitació de Joana el 7 de juliol de 1456. Un dels testimonis claus, sembla que va ser Guillaume Manchon, que havia estat un dels jutges de Joana el 1431 i aportà moltes proves, com les notes que havia près en francès abans del redactat final del procès (el novembre de 1431) en llatí.
[edita] Santa Joana d'Arc
Segles hagueren de passar fins que la institució que segurament sentencià Joana al braç secular, és a dir, a la mort de forma indirecta, culminés el seu procès de Santificació; nogensmenys, no s'havia parlat de la possibilitat de santificar la Donzella, ni tan sols en el procès de rehabilitació, ja que tampoc se la va voler encaixar en els paràmetres d'una teòrica dona premonitòria, la finalitat del procès de nul·lificació era aquest i no pas tractar de fer-la Santa. El 1869, es consideraria l'opció de fer-ho i així es tirà endavant. El Papa Pius X, beatificava Joana un 18 d'abril de 1909 i posteriorment, el 16 de maig de 1920, era canonitzada per Benet XV de la següent manera: “…III. Observem, el moment del temps, llargament esperat per els bons homes, ha arribat quan la Santetat de Joana d'Arc, supereminència amb tots els respectes, és ratificada per l'autoritat de Pere…”.
El 1922, fora declarada patrona nacional de França. S'ha de dir, que el 30 de maig de 1931, coincidint amb el cinc-cents aniversari de la seva mort, una gran commemoració plena d'autoritats es va celebrar a Rouen, fins i tot amb la presència de l'Arquebisbe de Westminster, prelat de tota Anglaterra, que expressà la seva admiració per les virtuts de Joana.