Ciutadà Kane
De Viquipèdia
Ciutadà Kane (Kane Citizen, 1941) d’Orson Welles és l’obra més famosa del cineasta i és considerada per molts crítics com la millor pel·lícula de la història. Marcà un punt important d’inflexió en la història del cinema i, com a punt àlgid del cinema de Welles, exemplifica la voluntat transgressora de la filmografia del cineasta.
[edita] Argument
L’obra tracta sobre la vida d’un important empresari nord-americà Charles Foster Kean, interpretat pel mateix Welles, des dels inicis fins a la culminació del seu imperi format per una important cadena de diaris, una xarxa d’emissores de ràdio, dos sindicats i una inimaginable col·lecció d’obres d’art. Orson Welles es va basar en la vida de l'empresari de la comunicació William Randolph Hearst. El film comença amb la mort del magnat nord-americà la última paraula del qual és “Rosebud”. Tota la opinió pública es queda intrigada per descobrir el significat d’aquesta paraula i un grup de periodistes disposats a investigar fan un recorregut per la vida de l’empresari per tal de descobrir el seu significat.
És una pel·lícula que tracta sobre la supèrbia i la ignorància, però sobretot, sobre el poder i la influència que té sobre la societat els mitjans de comunicació. A més, és un estudi sobre el subjectivisme humà en el coneixement i la constatació de la impossibilitat del coneixement absolut.
[edita] L'art cinematogràfic
L’obra marcà una nova manera de fer cinema. Tècnicament parlant, Welles aglutinà diferents recursos estilístics tant del cinema com de la ràdio i del teatre de manera magistral i es convertí en una de les pel·lícules més complexes tècnicament i artísticament parlant. Pel que fa al so es pot parlar de perspectiva sonora, de ressons, de reverberacions; pel que fa a la posició de la càmera es pot parlar d’escenografies amb sostre, primers plans, ús de grues i de travellings, profunditat de camp, fotografies en clarobscur i jocs d’il·luminació.
A més a més, és totalment innovador la manera d’entrellaçar la vida de Charles Fosten Kean amb la investigació que segueix el grup de periodistes. Welles ho aconsegueix a partir de salts temporals, retrocessos en el temps de l’acció dramàtica, el que avui coneixem com a flash-back.
Però, per damunt de tot, Welles va aconseguir a partir d’eines com els picats i els contrapicats, introduir a l’obra la mirada personal de l’autor. En altres paraules, el cineasta es converteix, per primera vegada, en el narrador omniscient de l’obra.
[edita] Curiositats
Orson Welles, que no sabia molt de cine, va comprar La Diligència de Ford, i la va vore quaranta voltes per a aprendre a dirigir una pel·lícula. Welles contractà a Greg Toland, director de fotografia, per a que l'orientara en les tècniques cinematogràfiques. La trama de la pel·lícula gira en torn a una paraula, Rosebud, que constitueix una trampa de guió. La paraula Rosebud (capollet de rosa), pareix que remet a la manera en que William R. Hearst nomenava carinyosament al sexe de la seua amant, una actriu que es deia Marion Smith.