Illa de Man al segle XX
De Viquipèdia
Cap el 1899 es fundà Yn Cheshagt Ghailckach (Lliga Gaèlica de Man), societat político-lingüística inspirada en la seva homònima irlandesa. Nasqué com a moviment de recuperació de l’idioma per captar tant als parlants habituals com de nous per a l’estudi i promoció de la llengua, però els resultats foren discrets, puix que només restaven deu parlants nadius, entre ells Nedd Maddrell, John Kneen, Doug Fargher (autor d’un diccionari anglès-manx el 1979) i Sage Kinvig de Ronague (mort el 1962). Des del 1901 participarà en els Congresos Intercèltics, i fins i tot facilitarà el 1920 la instauració del Festival Intercèltic. Però des del 1945 fins al 1977 es dedicarà a gravar els testimonis dels darrers parlants de manx per tal d’estandaritzar l’idioma i facilitar-ne una futura recuperació.
El 1920 el governador nomenat per la reina perdé els seus poders judicials sobre l’illa de Man, i el 1946 fou creat un Comité Executiu de set membres com a Consell Assessor. També es dictaria el 1949 una Education Act calcada de la britànica. Fins i tot, el 1961 el govern va imprimir per primer cop bitllets propis.
Durant els anys cinquanta es produí una nova revifalla per l’interès de la llengua pròpia del país, mercè l’activisme de les societats Caarjyn Vanin i Aeglagh Vannin, per tal d’impulsar el seu ús entre els nens i els adults, tal i com fan societats similars a Bretanya, Escòcia i Gal·les. Endemés, des del 1961 al 1986 reberen més autogovern a mans d’un consell executiu escollit popularment.
El 1962 es va fundar el primer partit nacionalista de l’illa, el Meic Vannin (Fills de Man), per Lewis Crellin i Bernard Moffat, partidaris d’aconvertir el país en una República Democràtica independent de la Gran Bretanya, i en la difusió i protecció del manx, amb un programa centrista. L’integraven en la major part joves partidaris de l’acció directa i contraris a l’immigració britànica. Van organitzar un fort activisme a l’exterior, de manera que signaren acords de col·laboració amb Plaid Cymru, Mebyon Kernow, Unió Democràtica Bretona i el Partit Nacionalista Escocès. Fins i tot, a les eleccions del 1976, van treure el 13 % dels vots i obtinguren un escó a Tynwald. Però el 1977, degut a les discusions inernes a l’hora de condemnar l’ús de les bases militars a l’illa per als regiments britànics destinats a Irlanda del Nord, es produí l’escisió del Foo Halloo, també anomenat Poblaght Soshiallagh Vannin (Partit Republicà Socialista Manx), de caire socialista i castrista i amb més pretensions de ser un grup de pressió que no pas un partit convencional. Fins i tot aparegué un grup que organitzaria lluita armada a petita escala, Iree Magh. Tanmateix, el 1981 perderen l’escó que tenien i fins el 1986 governaria l’illa el Manx Labour Party.
El 1985, mercè una resolució de la cort de Tynwald, la llengua manx va rebre per primer cop a la seva vida un reconeixement oficial, i es va crear sota patrocinació oficial organismes com la Manx Heritage Foundation, un Coonceil ny Gaelgey (Consell del Gaèlic) per regular-ne l’ús oficial. El setembre del 1986, Yn Cheshagaht Ghailckagh va obrir unes oficines Thie ny Gaelgey i obrí una escola al nord de l’illa, St. Jude.
D’aleshores ençà, el nacionalime manx és de caire testimonial, però sí que persisteix una certa dinàmica social d’activisme lingüístic. També han acusat sovint al govern de marginalitzar el poble de manx tot important nous residents amb propòsits d’evasió fiscal. El 1989 la BBC hi passà un document d’aquests fraus, cosa que obligà al ministre del tresor Michael Cannan i al diputat Kirk Michael a desmentir-ho. Tot i així, segons el ministre del tresor Donald Gelling, el 1994 hi havia 30.000 companyies registrades a l’illa que no hi exercien cap activitat.
El 1997 el govern de l’Illa de man fou acussat de violar els drets humans per empresonar una nena de 12 anys sense ser condemnada. Endemés, fou denunciat per Amnistia Internacional el fet que les lleis de l’illa també permeten empresonar els homosexuals pel simple fet de ser-ho.