Forma sonata

De Viquipèdia

La forma sonata, sonata allegro o forma de primer moviment, és una composició musical, normalment és el primer moviment d'una sonata; i per extensió, d'un concert, una simfonia, i qualsevol formació de cambra (quartet, quintet...), ja que en el fons, l'únic que els diferencia és la instrumentació.

El terme de forma sonata no s'ha de confondre amb el de sonata a seques, sent aquesta una composició autònoma per a un o dos instruments (anteriorment, als segles XVI, XVII i la primera meitat del XVIII, també podia ser de tres o més), Normalment amb un mínim de tres moviments, dels quals un quasi sempre és una forma sonata.

Les formes sonata acostumen a tenir un tempo allegro (en alguns casos presto) i també poden estar com a últim moviment d'una sonata; a vegades, quan està en aquesta posició, la seva constitució varia, esdevenint un rondo-forma sonata

Taula de continguts

[edita] Estructura interna

La forma sonata té una complexa estructura interna, formada per diferents seccions:

[edita] Introducció

La secció introductòria és opcional, o pot estar reduïda al mínim. Si és extensa, acostuma a ser més lenta que la resta de seccions i està escrita en la tonalitat de la dominant. Pot tenir (o no) material temàtic que després pot ser repetit a l'exposició. La introducció afegeix complexitat i el·laboració a la obra, i permet a vegades començar l'exposició amb un tema massa lleuger per a ser presentat al començament, com en la simfonia No. 103 "repic de timbal" de Franz Joseph Haydn. Moltes vegades, tot i que no sempre, la introducció és excloasa de la repetició de l'exposició.

Algunes vegades, el material temàtic de la introducció més tard reapareix en el seu tempo original. Això succeeix molts cops en la coda, com en el quintet K. 593 de Mozart, la simfonia "repic de timbal" de Haydn, o la sonata per a piano No. 8 "Patètica" de Beethoven.

[edita] Exposició

El material temàtic primari pel moviment se'ns presenta a léxposició. Aquesta secció pot estar subdividida en :

  • Primer grupde subjectes: Consisteix en un o més temes, tots en la tonalitat principal. Així, li la peça està en do major, tota la músicaen el primer grup de subjectes estarà en do major.
  • Transició: en aquesta secció, el compositor modula des de la tonalitat del primer grup de subjectes fins a la tonalitat del segon.
  • Segon grup de subjectes: un o més temes en una tonalitat diferent de la del primer grup. Si el primer grup està en una tonalitat major, el segon acostumarà a estar-ho en la dominant del primer grup. Així, si la peça està en do major, la tonalitat del segon grup ssrrà la de sol major (una cinquena més amunt). Si el primer grup està en una tonalitat menor, el segon ho acostumarà a estar en el seu relatiu major. Així, si la peça està en do menor, el segon grup estarà en mi bemoll major. El material del segon grup acostuma a tenir un caràcter rítmic o melòdic diferent del del primer, sent normalment més líric el segon.
  • Codetta: serveix per tancar la secció del desenvolupament en una cadència perfecta en la tonalitat del segon grup. Sovint la codetta conté una seqüència de temes, cadascun dels quals arriba a una cadència perfecta.

Finalment, tota l'exposició acostuma a ser repetida, amb possibles variacions, com ara canviant-ne els últims compassos: la primera vegada prepara la peça pel retorn a la tonalitat principal; la segona l'encamina ja cap a l'exposició.

[edita] Desenvolupament

El desenvolupament comença generalment en la mateixa tonalitat en quà l’exposició acaba, i pot moure’s a diverses tonalitats durant el seu transcurs. Consisteix en un o més temes de l’exposició alterats i ocasionalment juxtaposats i pot incloure nou material o temes. Les alteracions inclouen transportar el material tonalitats distants, trencar els temes i seqüenciar els motius.

El desenvolupament varia enormement en longitud depenent de la peça, sent a vegades curt comparat amb l’exposició; i en altres casos llargs i detallats. Tot i així, quasi sempre demostra un elevat grau d’inestabilitat tonal, rítmica i harmònica comparat amb les altres seccions. Finalment, la música acabarà tornant a la tonalitat principal per passar a la recapitulació; aquest és un dels moments crucials de l’obra.

L'última part de la secció del desenvolupament és la retransició: prepara el retorn de la música al primer grup de subjectes, en la tonalitat principal, moltes vegades a través d'una gran prolongació de l'acord de sèptima dominant. A més, el caràcter de la música ens ha de recordar a un retorn, a vegades esdevenint més frenàtic (com en el cas del primer moviment de la sonata "Aurora", Op. 53).

[edita] Recapitulació

La recopilació és una repetició de l'exposició amb variacions:

  • Primer grup de subjectes: igual que a l'exposicó (en la tonalitat principal)
  • Transió: alterada perquè no hi hagi un canvi de tonalitat, sinó que romangui en la tonalitat principal.
  • Segon grup de subjectes: igual que a l'exposició però ara en la tonalitat principal, malgrat això impliqui transformacions major-menor o viceversa. En alguna ocasió, pot estar en el paral·lel major de la tonalitat principal (do major en una peça en do menor)

[edita] Coda

Després de la cadència de la recapitulació, el moviment pot continuar en la coda, que pot contenir material de les altres seccions. Les codes (si n'hi ha) poden tenir una extensió variable, però com les introduccions, no són considerades part de l'"argument" de la peça. Sigui com sigui, la cadència acabarà amb una cadència perfecta en la tonalitat principal (a vegades, però, en el mode major en peçes en tonalitat menor). Algunes codes importants les trobem en Beethoven: el finale de la simfonia No. 8; el primer i el tercer moviment de la sonata No. 23 "Appassionata" (on a més, la coda està en un tempo més ràpid que la resta de la peça) i els tercers i últims moviments de les soantes No. 14 "Clar de Lluna" i No. 17 "La Tempesta"

[edita] Vegeu també

  • Sonata
  • Rondó-forma sonata
  • Exemple de sonata
  • Rondo
En altres llengües