Partit Nacionalista Occità

De Viquipèdia

Bandera del Partit Nacionalista Occità, que també és el símbol del partit
Ampliar
Bandera del Partit Nacionalista Occità, que també és el símbol del partit

Partit Nacionalista Occitan (PNO), pronunciat "partit naciunalisto utsita en llenguadocià o parti naciunalisto ocitan en provençal" és un partit polític occità, fundat a Niça el 1959 per Francès Fontan (1929-1979), seguidor del FLN algerià qui el 1948 havia intentat proclamar una República Occitana a Agen. Fou fundat com a un partit de caire independentista, marxista-leninista i d'economia planificada des del 1974, abans fou nolt actiu i influent, però avui és reduït a la marginalitat, manté una certa influència a Agen. Els seus òrgans oficials són el bimestral Lo Cebier-La Letra Occitanista, dirigit per Bernard Taufil i amb un text del 20 % en occità, i el bilíngüe Lo Lugarn, fundat el 1981 i editat a Agen.

[edita] Història

Fontan el bastí com a formació independentista i etnista, que proposava la unió de les classes occitanes per a l’alliberament nacional en un vague etnicisme que més tard els portaria a adoptar el marxisme-leninisme. El seu eco social i militància ja eren reduïdes d’entrada, i aviat entraria en crisi perquè, en donar suport als independentistes algerians, indirectament, el donava a Charles de Gaulle. Aquest fet permetrà que tant Robèrt Lafont com l'Institut d'Estudis Occitans (IEO) prenguin més protagonisme polític. El 1961 va compondre Vers un nacionalisme humanista, on afirma que l’estatització i independència de totes les ètnies havia d’estar precedida d’una entesa internacional, on la llengua decidiria el criteri d'ètnia i nació. El 1969 compondrà La llengua occitana dins la lluita per l’alliberament nacional, on afirma que la llengua materna considerada com a l’índex sintètic de la nació, ha de ser purificada de tota aportació estrangera. I pel que fa als immigrants, els restaven tres solucions: retorn al país d’origen, quedar-se com a estrangers o quedar-se i acceptar la llengua del país.

El partit, però, tindrà posicions contradictòries. Per una banda, un membre del PNO fou empresonat per donar suport al FLN, però d’altres s'apuntaren a l'OAS. A Niça, jugaren la carta cultural i s'anomenà Centre Cultural Occitan Païs Nissart, mentre que a Montpellier i Clarmont d'Alvèrnia reclutaren alguns antics membres dels grups d’extrema dreta Jeune Languedoc i Auvergne Combat, com Pèire Maclaf-Ros, més tard redactor de Lo Lugarn, i a Llemotges els reclutaren dins el PCF. Això els enfrontaria a radicals d'esquerra aplegats a Lucha Occitana (LO).

Per altra banda, el PNO va evolucionar vers un marxisme-leninisme tercermundista, però, que no li va fer guanyar adeptes i fins i tot patí l'escisió del Comitat Socialista Occitan d'Alliberament dirigit per Pèire Maclaf. La seva participació política va llanguir aleshores. El 1988 participaria en la formació a Bearn del grup Entau Païs, que promouria la convocatòria d’uns Estats Genearaus dera Lenga amb la participació, endemés de l'IEO, el Partit Occità, el CREO i els felibres, i que popularitza l’eslogan En occitan, la vida tota!.

També rebutjaren participar a les eleccions regionals franceses, cosa que els va marginar encara més en profit del Partit Occità, que en va treure profit. Només a les eleccions europees del 2004 va participar en la Liste Occitanie, Catalogne, Pays Basque amb Christian Lacour, però amb uns resultats insignificants

[edita] Enllaç

En altres llengües