Senador romà

De Viquipèdia

Senador romà era el membre del senat romà i a partir del segle IV es va donar aquest títol honorífic als membres de la classe senatorial encara que generalment no eren senadors en exercici.

Els primers senadors eren els patres, els caps de família romans (senat ve de senex, ancià). Es creu que al primer senat suposadament fundat per Ròmul, primer foren 100 i mes tard un nombre més gran.

Durant la monarquia actuaven convocats pel rei com assessors. Al proclamar-se la república els senadors, que havien de pertànyer a famílies patrícies, van esdevenir mes importants perquè havien de prendre les decisions en deliberació. Els antics cònsols foren membres de dret del senat i el lloc de senador era vitalici.

A la meitat de la república alguns senadors van arribar al càrrec procedents de famílies no patrícies (plebeus molt rics) i que no havien estat cònsols, si be si que foren convidats pels cònsols. Les lleis de Gaius Licinius Stolo i Lucius Sextius Lateranus (367 aC) van obrir el consolat als no patricis i per tant inevitablement al Senat. El "primer senador" o princeps (equivalent a president del senat) era elegit pel censor.

Amb l'ampliació de l'imperi hi van haver mes magistratures: el 360 aC hi havia un sol pretor, i després de la conquesta d'Hispània a finals del segle III ja n'hi havia sis.

El 123 aC els edils de Roma que deixaven el càrrec foren inclosos com a senadors i al segle següent, amb Sul·la, també els questors. Això va crear classes dintre els senadors: senadors consulars (els que havien estats cònsols), senadors pretorians (que havien estat pretors), senadors edilencs (que havien estat edils), i senadors questorians (que havien estat questors).

Ser senador implicava l'elecció per les magistratures i per tanta una certa popularitat. A mes per ser senador s'exigia una riquesa determinada que havia de provenir de l'agricultura (no era valida la riquesa que venia del comerç considerat un mitjà de vida poc ètic). El segle II les famílies senatorials preferien casar als seus fills i filles amb nois i noies de les millors famílies de Roma, que solien ser també senatorials i riques, i algunes eren de la classe dels cavallers.

La llei Hortènsia del 287 aC havia creat al senadors un problema: les normes aprovades per les assembles (els comicis romans) esdevenien llei. Però el senat també tenia dret a fer les lleis i s'hi podia oposar. El problema no es va plantejar de fet fins a la meitat del segle II quan Publius Cornelius Scipio Aemilianus fou elegit cònsol sense aprovació del senat. El 133 aC Tiberius Sempronius Gracchus va proposar una llei a l'assemblea popular prohibint al senat intervenir en les decisions dels comicis. Els que buscaven l'aprovació de les lleis a les assembles foren anomenats populars i els que optaven pel senat foren anomenats optimats (optimates).

La dictadura de Sul·la va resoldre el problema donant tot el poder al senat i abolint els drets del comicis i dels tribús, i en compensació va permetre a la classe dels cavallers, que estava per sota de la classe senatorial, entrar al senat. Així es va arribar a 600 senadors.

Però el sistema no es va mantenir després de Sul·la. Pompeu i Marcus Licinius Crassus, van revocar les lleis de Sul·la (70) i van rebre poders de les assemblees populars. Però els mandats de les assemblees suposaven donar molt de poder a un sol home, i el senat no els ratificava; Cèsar i Pompeu van voler reformar la llei però van topar amb l'oposició del senat; aquest el 50 aC va prohibir a Cèsar esdevenir cònsol. Cèsar va declarar la guerra al Senat, i va creuar el Rubicó. Pompeu va decidir defensar els drets del senat, però fou finalment derrotat a Farsàlia (9 d'agost del 48 aC).

Cèsar va governar com a dictador perpetu. Per aconseguir un senat fidel va perdonar antics enemics i va arribar a tenir un senat de 900 membres alguns d'ells fins i tot van comprar el càrrec. El 44 aC fou assassinat i la guerra va tornar a esclatar i els senadors van proposar el restabliment de la república.

El partit popular de Cèsar, dirigit ara per Marc Antoni, tenia força militar, però el senatorial era dirigit per Marc Tuli Cicerò va agafar al nebot de Cèsar, Octavi, com a cap de les forces del senat, i Octavi va vèncer a Mutina (43 aC); quan Octavi va demanar el consolat (els dos cònsol havien mort en la lluita) els senadors li van refusar per ser massa jove, i Octavi llavors va agafar el càrrec consular per la força, aliant-se a Marc Antoni i a un antic oficial de Cèsar, Lèpid, que fou el cervell de l'operació, formant-se un triumvirat.

El triumvirat fou reconegut per l'assemblea popular (Lex Titia de novembre del 43 aC). Després de la derrota dels defensors del Senat dirigits per Sext Pompeu a Sicília (36 aC) Octavi es va girar contra Lèpid i el va deposar. L'enfrontament amb Marc Antoni era inevitable; Antoni governava l'Orient i s'havia aparellat amb la reina Cleòpatra VII i ambdós foren finalment derrotats el 31 aC a Àccium. Octavi va agafar el títol d'august (l'exaltat) i princeps (primer senador) i va repartir el poder amb el senat assignant a aquest una part de les províncies (conservant però les que tenien legions).

August va fer neteja del senat i els senadors mes indignes foren expulsats. El senat va disposar d'alguns poders, com el nomenament dels governadors de les seves províncies o l'administració del tresor (aerarium). A la mort d'August el 14 dC, el senat va confirmar al successor. Alguns emperadors van mantenir bones relacions i altres no tant bones. Neró i Domicià per exemple es van enfrontar al senat i van acabar enderrocats. Cal·lígula els va mantenir terroritzats.

El senat va anar canviat la seva naturalesa. Fins a Tiberi tots els seus membres foren italians. Amb Claudi van entrar alguns gals. Més tard els emperadors van nomenar senadors i ho van fer amb antics magistrats de qualsevol part de l'imperi, sovint adquirint el càrrec pagant una elevada quantitat. Els cavallers rics que rebien el nomenament de senador tenien aquest rang però no el de senador consular que era el mes elevat dins la classe senatorial.

Les invasions germàniques en el regnat de Marc Aureli van incrementar el poder d'oficials militars del rang del cavallers i van fer disminuir el dels governadors nomenats pel senat. Cada vegada mes els emperadors van buscar el suport d'aquesta classe i això fou decisiu en la pèrdua del poder dels senadors. Encara que Còmmode, que havia buscat suport dels cavallers, fou assassinat el 192, el seu successor Septimi Sever va seguir la mateixa política.

A partir de Dioclecià el càrrec de senador fou un títol merament honorífic. Com que el senat no estava d'acord en fer el cristianisme la religió d'estat, Constantí el gran va crear un segon senat a Constantinoble. El 384 els dos senats (pagà el de Romà i cristià el de Constantinoble) reunien en total un dos mil senadors cadascun, però no disposaven de cap poder. Tot i així tenien una consideració especial i podien portar anells daurades i togues blanques amb franja porpra i al circ o coliseu tenien seients especials.