Partit Comunista Xinès
De Viquipèdia
El Partit Comunista de Xina (Xinès simplificat: 中国共产党; Xinès tradicional: 中國共産黨; pinyin: Zhōngguó Gòngchǎndǎng) (PCX) és el partit polític que governa la República Popular de la Xina. Té més de 66 milions de membres (en juny de 2002), és una de les organitzacions polítiques més grans del món.
Després de la seva fundació en 1921, el Partit Comunista de Xina esdevingué una de les formacions polítiques més influents de Xina. El 1949, l'exèrcit del partit, denominat Exèrcit Popular d'Alliberament, va derrotar al Partit Nacionalista Xinès o Guomindang (KMT) en la Guerra Civil Xinesa. El líder del PCX en aquell moment, Mao Zedong, va proclamar la nova República Popular, sota la direcció del Partit Comunista. L'etapa que Mao va ocupar el poder del Partit Comunista i de la República Popular va estar caracteritzada per intenses campanyes de reformes econòmiques i ideològiques com el Gran Salt Endavant o la Revolució Cultural. Després de la mort de Mao en 1976, el seu successor Hua Guofeng no assoliria mantenir el poder, que acabaria en mans de Deng Xiaoping, líder pragmàtic que alteraria la base ideològica del Partit permetent una sèrie de reformes institucionals i econòmiques que encoratjarien l'adopció de models econòmics de desenvolupament de tipus capitalista. Aquestes reformes s'intensificarien amb els successors de Deng Xiaoping, primer Jiang Zemin i després Hu Jintao, actual Secretari General del Comitè Central del Partit Comunista de Xina i President de la República Popular de la Xina.
Taula de continguts |
[edita] Nom
Són freqüents les dues denominacions Partit Comunista de Xina i Partit Comunista Xinès. Encara que ambdues són correctes com a traducció del nom xinès, les publicacions en espanyol de la pròpia República Popular Xinesa utilitzen sempre la primera forma.
[edita] Història
La introducció de la ideologia comunista a Xina va ser obra fonamentalment de dos homes: Chen Duxiu i Li Dazhao. Aquest últim havia fundat un grup d'estudi del marxisme a la Universitat de Pequín, on treballava com bibliotecari. Precisament en la biblioteca de la Universitat de Pequín treballava també el futur capdavanter comunista Mao Zedong, encara que sembla que ambdós, Mao i Li, mai van arribar a tenir una relació personal. Les activitats polítiques de Li Dazhao van cridar l'atenció de Chen Duxiu, degà de la universitat i editor de la famosa revista reformista Nova Joventut. Chen va convidar a Li a editar un nombre especial monogràfic de Nova Joventut sobre el marxisme, que finalment es publicaria a la tardor de 1919. La publicació d'aquest nombre de Nova Joventut, en un moment que el moviment de reforma política i cultural conegut com a Moviment del Quatre de Maig estava en plena eclosió, va atreure a molts lectors de la influent revista, inclòs el propi Chen Duxiu, cap al marxisme. Li Dazhao va ser, d'aquesta manera, el introductor del marxisme com ideologia a Xina. En col·laboració amb Chen Duxiu, va començar a atreure a joves interessats en el marxisme i el moviment va despertar l'atenció de la Unió Soviètica, que a través de l'organització internacional Komintern intentava promoure el comunisme en el món.
Dos agents de la Komintern, el rus Grigori Voitinski i el xinès educat en Sibèria Yang Mingzhai, van ser enviats per Lenin a Xina per a contactar amb activistes marxistes. A l'arribar a Pequín en 1920, es van entrevistar amb Li Dazhao, qui els va recomanar que parlessin també amb Chen Duxiu, en aquell temps en Xangai. Voitinski i Yang van viatjar fins a aquesta ciutat, on van oferir a Chen el suport tant econòmic com logístic de la Unión Soviètica per a fundar un partit comunista.
La fundació formal del Partit Comunista de Xina es va produir en una reunió en Xangai l'1 de juliol de 1921. Chen Duxiu, que en aquell moment es trobava a Guangzhou, no va poder assistir a la reunió, però va ser nomenat secretari general del partit in absentia. Uns dies després, el 23 de juliol de 1921, s'inaugurava, també en Xangai, el I Congrés Nacional del Partit Comunista de Xina, en el qual van participar dotze delegats, entre ells Mao Zedong, que van aprovar els estatuts del nou partit. En els seus primers anys, el PCX va estar sota la influència total de la Komintern, que transmetia les directrius decidides a Moscou. A causa del encara petit nombre de seguidors del partit i a l'absència a Xina d'una classe urbana que pogués portar a terme una revolució a l'estil soviètic, la Komintern va instar a Chen Duxiu a formar una aliança amb el partit nacionalista Guomindang de Sun Yat-sen que, encara que no comunista, compartia molts dels aspectes revolucionaris i organitzatius de el leninisme. No obstant això, la col·laboració amb el Kuomintang es va venir baix després de la mort de Sun, quan el sector més conservador d'aquest partit, liderat per Chiang Kai-shek, es va fer amb les regnes del Guomindang trencant la col·laboració amb els comunistes. Des de la seva nova posició de poder en Nanjing, on s'havia establert de nou la capital de la República de Xina en 1927, Chiang Kai-shek va llançar una ofensiva contra els comunistes, a l'una que el senyor de la guerra Zhang Zuolin feia el mateix en el nord.
Molts comunistes, inclòs Li Dazhao, van ser executats. Chen Duxiu va ser blanc de crítiques per la seva suposada passivitat, i va intentar distanciar-se de la Komintern. No obstant això, el paper de la Komintern en l'organització i el finançament del partit era fonamental i Chen Duxiu va ser desposseït dels seus càrrecs en una reunió d'emergència a Wuhan el 7 d'agost de 1927, en la qual no va participar Chen, que no va poder defensar-se de les acusacions contra la seva persona. Chen Duxiu es convertiria en líder dels trotskistas xinesos mentre que el PCX entraria en una fase de crisi a causa de l'assetjament de l'exèrcit republicà del KMT. Durant aquesta època es van succeir diversos líders del partit donats per Moscou, com Zhang Xiangfa, Qu Qiubai o Li Lisan que no aconseguirien, malgrat tot, millorar la situació del Partit.
El jove capdavanter Mao Zedong aconseguiria, no obstant això, establir una zona sota control del Partit Comunista en un àrea muntanyenca de les províncies de Jiangxi i de Fujian. Aquesta zona sota govern comunista seria coneguda com el sóviet de Jiangxi, si bé el seu nom oficial va ser el de República Soviètica de Xina, l'Estat comunista que pretenia succeir a la República de Xina com règim polític per a tot el país. El soviet de Jiangxi va portar a terme importants reformes socials i polítiques en la petita zona de Xinesa sota el seu control, entorn de la ciutat de Ruijin. La presència comunista en la zona va provocar la reacció del govern de la República de Xina, que va decidir llançar una campanya militar contra el soviet de Jiangxi. Sabent que l'atac de les forces nacionalistes era imminent, els líders comunistes van decidir abandonar el soviet de Jiangxi, emprenent un llarg viatge, de més d'un any de durada, que fou conegut com la Llarga Marxa i que passaria a constituir un dels grans fites històrics del Partit. A través d'un llarg periple per l'interior de Xina, els membres del Partit Comunista van avançar per territoris difícils fugint de les tropes republicanes. La destinació del viatge era la zona muntanyenca de la província de Shaanxi al nord, on s'havia establert una altra zona sota control comunista, més allunyada de les regions controlades pel feble Govern central de la República. La Llarga Marxa marcaria així mateix l'ascens al poder definitiu de Mao Zedong, en detriment dels líders prosoviéticos com Bo Gu i Wang Ming, pertanyents a l'anomenat grup dels 28 bolxevics. L'esdeveniment que va precipitar la pujada al poder de Mao seria la Reunió de Zunyi, celebrada a la localitat de Zunyi, en la província de Guizhou, al començament de la Llarga Marxa. En aquesta reunió, Zhou Enlai, un dels principals líders comunistes, va protegir a Mao i es va distanciar del grup de Wang Ming i Bo Gu, que veien com Mao s'erigiria en el nou líder indiscutible del Partit.
Al final de la Llarga Marxa, el Partit Comunista es trobava en una situació d'extrema debilitat. Després d'haver perdut les seves bases de poder en el sud de Xina, els seus militants, amb Mao ja com a màxim capdavanter, es trobaven aïllats en el nord, i el Govern de la República de Xina, liderat per Chiang Kai-shek anava afermant el seu control sobre el país. No obstant això, la invasió japonesa de Xina va provocar un canvi en la situació. Davant l'existència d'un enemic comú, Chiang Kai-shek es va veure obligat, després de l'Incident de Xi'an, a col·laborar amb el Partit Comunista. L'avenç dels japonesos en territori xinès va forçar la sortida del Govern de la República de Xinesa de la capital de Nanjing, ocupada per Japó, replegant-se a la ciutat interior de Chongqing. Durant la guerra contra Japó, els comunistes aconseguirien mantenir el seu control de la zona nord de l'interior de Xina, entre les províncies de Shaanxi, Gansu i Shanxi, i des de la seva capital establerta en la ciutat de Yan'an assolirien atreure a molts nous militants del Partit. En 1945, el final de la Segona Guerra Mundial va suposar la sortida de l'exèrcit japonès de Xina. El Partit Comunista es feia amb el control d'un àrea extensa del nord del país i s'ensenyoria de gran part del material bèl·lic abandonat pels japonesos en la seva retirada del nord-oest de Xina. Això va posar al Partit Comunista en una situació de gran fortalesa per a negociar amb el Guomindang l'establiment d'un govern d'unitat nacional.
Malgrat els intents de mediació d'Estats Units i de la Unión Soviètica, les postures enfrontades de Chiang Kai-shek i de Mao Zedong van fer impossible l'acord, reprenent-se l'enfrontament militar entre el Govern de Nanjing i el Exèrcit Popular d'Alliberament del Partit Comunista. Mentre el Govern de Nanjing mantenia el control sobre els principals nuclis urbans del país, els comunistes van aconseguir fer-se amb el control del mitjà rural. A la fi de 1948, les ciutats del nord de Xina s'havien convertit en illes de poder nacionalista immerses en un mitjà rural sota control comunista. La tàctica de Mao Zedong de controlar el camp havia estat un èxit. Al llarg de 1949, les grans ciutats van ser caient una a una sota control comunista, i el Govern de Nanjing va haver de replegar-se cap al sud, fins a acabar en la illa de Taiwan, on es mantindria el règim polític de la República de Xina. La victòria dels comunistes en la Xina continental va dur a la fundació, l'1 d'octubre de 1949 de la nova República Popular de la Xina, sota la direcció de Mao i del Partit Comunista. Després de la fundació de la nova República Popular, Mao Zedong va buscar la col·laboració de la Unión Soviètica. Tot i que el lideratge de Mao havia distanciat al comunisme xinès del soviètic, Mao i els altres dirigents del Partit Comunista de Xina eren conscients que la superpotència soviètica, per la seva ideologia comunista, havia de ser l'aliat natural de la nova Xina.
Com a conseqüència del Tractat d'Amistat, Aliança i Ajuda Mútua entre els dos països, signat al febrer de 1950, el nou règim xinès va rebre suports econòmics i logístics per part de la Unió Soviètica de Stalin; i el Partit Comunista de Xina adoptava un model organitzatiu i econòmic per al nou Estat basat en gran mesura en l'experiència soviètica. El VIII Congrés Nacional del Partit, celebrat en 1956, fou el primer congrés nacional després de la victòria en la Guerra Civil, i s'hi van aprovar les directrius pels anys següents. No obstant això, l'aparent unitat en el si del Partit començaria a entrar en crisi poc després d'aquest congrés. La campanya del Gran Salt Endavant, promoguda per Mao en contra de les opinions dels assessors soviètics i de molts dirigents comunistes xinesos, va resultar un fracàs econòmic, i va enfrontar a Mao a altres dirigents del Partit, a més de provocar el distanciament respecte a la Unión Soviètica, que acabaria derivant en un conflicte obert. Aquest enfrontament entre els règims xinès i soviètic, la Ruptura Sinosoviètica, arribaria a posar a Xina a la vora de la guerra amb la Unión Soviètica.
L'aïllament internacional del règim xinès i les lluites pel poder marcarien l'evolució del Partit Comunista durant els anys 60 i la primera meitat dels anys 70. Després del fracàs del Gran Salt Endavant, Mao es va veure relegat en l'aparell de l'Estat, cedint el lloc de president de la República Popular de la Xina a Liu Shaoqi, i mantenint només el seu càrrec de president del Partit. Des d'aquesta posició, Mao, al costat de la seva esposa Jiang Qing i del líder de l'Exèrcit Lin Biao, llançaria la Revolució Cultural, campanya de recuperació de l'ortodòxia ideològica del Partit que ha estat interpretada com una manifestació més de les lluites pel poder durant aquells anys. La Revolució Cultural va tenir com a conseqüència la sortida del poder, tant del Partit com de l'Estat, de dirigents com Liu Shaoqi i Deng Xiaoping. A causa dels enfrontaments interns durant aquests anys, el IX Congrés Nacional del Partit no se celebraria fins a setembre de 1969. El IX Congrés va marcar la victòria de Mao i Lin Biao en la pugna pel poder. La prefectura d'Estat va ser abolida i Mao, en la seva condició de president del Partit, es convertia de nou en el màxim dirigent del país. Les lluites pel poder continuarien, no obstant això, en els anys següents. Lin Biao seria responsable d'almenys dos intents de cop d'Estat contra Mao i acabaria morint en un accident d'aviació quan intentava fugir del país rumb a Moscou. L'esposa de Mao, Jiang Qing, al costat dels seus seguidors, formarien el grup de dirigents del Partit que més tard seria conegut despectivament com la Banda dels Quatre.
A l'agost de 1973, es va celebrar el X Congrés Nacional del Partit, que va confirmar la línia ideològica de la Revolució Cultural i confirmava el poder de Jiang Qing i els seus col·laboradors.
No obstant això, després de la mort de Mao, el successor triat per aquest, Hua Guofeng, faria arrestar la Banda dels Quatre, i permetria el retorn al poder de dirigents que havien estat apartats durant la Revolució Cultural. Precisament el principal d'aquests dirigents, Deng Xiaoping, que gaudia d'una base de suports molt més gran que el gairebé desconegut Hua, acabaria fent-se amb el poder en el Partit i en l'Estat. En 1977, l'XI Congrés Nacional del Partit condemnava els esdeveniments de la Revolució Cultural, atribuint a la Banda dels Quatre tota la responsabilitat dels errors comesos. Aquesta ruptura amb els anys precedents es confirmaria amb major claredat un any després, al desembre de 1978, quan es va celebrar la III Sessió Plenària del XI Congrés Nacional. En aquesta reunió, que va confirmar la irrupció de Deng Xiaoping com a nou home fort del Partit, es va condemnar de manera explícita la Revolució Cultural, que va ser qualificada de "catàstrofe" i es van reiterar les manifestacions de condemna contra Lin Biao i la Banda de les Quatre. La nova línia oficial del Partit assegurava que Mao havia comès errors, però atribuïa la responsabilitat principal dels mateixos als seus seguidors, respectant la figura de Mao com a gran líder revolucionari.
A partir de l'XI Congrés, es va iniciar una etapa d'estabilitat política, derivada del ferm control del Partit per Deng Xiaoping, que ha continuat fins a l'actualitat. Des de 1978, els congressos nacionals del partit s'han anat celebrant amb regularitat cada cinc anys, i les línies mestres tant polítiques com econòmiques marcades per Deng Xiaoping han estat mantingudes pels seus successors al capdavant tant del Partit com de l'Estat, Jiang Zemin i Hu Jintao. La major crisi a la qual va haver d'enfrontar-se el Partit Comunista en aquests anys va ser sens dubte la qual es va derivar de les protestes de la Plaça de Tian'anmen de 1989. El desenllaç d'aquestes protestes, en les quals van morir centenars de manifestants després de la intervenció de l'Exèrcit, va suposar la sortida del poder de dirigents com Zhao Ziyang, i va convertir a Jiang Zemin en el successor de Deng Xiaoping. El patrimoni ideològic del Partit, basat en el marxisme-leninisme i el pensament de Mao Zedong, ha estat ampliat en els últims anys amb el pensament de Deng Xiaoping i la teoria de la Triple Representativitat de Jiang Zemin. D'aquesta manera, el Partit ha mantingut l'evolució de la seva ideologia, així com el respecte als seus dirigents, incorporant a la seva doctrina les idees dels líders més recents.
[edita] Organització
Al capdavant del Partit Comunista es troba el Comitè Central, format pel voltant de 300 membres triats pel Congrés Nacional del Partit Comunista de Xina, que es convoca cada cinc anys. Un grup més reduït de membres d'aquest Comitè Central, en l'actualitat 22, constitueix el Buró Polític, dins del qual existeix un òrgan de poder més restringit format pels nou membres del Comitè Permanent del Buró Polític. A aquests nou membres del Comitè Permanent se'ls considera habitualment els homes més poderosos del règim i la majoria d'ells ocupen també funcions de govern en l'aparell de l'Estat. Encapçalant el Comitè Permanent es troba el secretari general. La figura del president del Partit, que havia ocupat Mao Zedong, va ser abolida el 1982. El Partit Comunista Xinès comptae amb dues organitzacions juvenils, el Cos de Joves Pioners de Xina, per a nens, i la Lliga de la Joventut Comunista de Xina.
[edita] Congressos nacionals
El Congrés Nacional del Partit Comunista de Xina es convoca en l'actualitat cada cinc anys, i durant el mateix es tria al Comitè Central del partit, a més de debatre's i aprovar-se les normes internes del Partit. El XVI Congrés Nacional, celebrat en 2002, ha estat l'últim congrés nacional, del que procedeix l'actual Comitè Central. La celebració del XVII Congrés Nacional està prevista per a l'any 2007.
[edita] Ideologia
El Partit Comunista de Xina és una de les majors organitzacions polítiques en el món i en l'actualitat conta amb més de 60 milions de membres. El Partit té presència en tots els àmbits de la vida xinesa, controlant els diferents nivells de govern i els llocs de treball i les institucions d'ensenyament. En l'època de Mao Zedong, la principal diferència entre el comunisme xinès i el d'inspiració soviètica que es va estendre per Europa i altres parts del món, radicava en la diferent visió dels papers de la classe camperola i la dels treballadors urbans. Mentre que els comunistes soviètics desconfiaven de l'esperit revolucionari dels camperols, veient als treballadors urbans com la classe capaç d'enfrontar-se al poder burgès, Mao va veure en els camperols a l'autèntic motor de la revolució. Aquesta visió del món rural com el qual havia d'alçar-se contra els poders establerts va ser la principal aportació de Mao al pensament comunista. Molts moviments comunistes, sobretot en Àsia i Llatinoamèrica, han pres aquesta idea del maoísmo, considerant a la pagesia com la classe social que ha de rebel·lar-se contra el poder i arribar a l'ideal de la dictadura del proletariat.
Aquesta visió ideològica va canviar substancialment amb la pujada al poder de Deng Xiaoping, màxim líder xinès des de finals dels anys 1970 fins a la seva defunció en 1987. Deng va impulsar una sèrie de reformes econòmiques que van suposar l'entrada en Xinesa d'inversions d'empreses estrangeres i la creació d'empreses privades dintre de la pròpia Xinesa. Aquesta obertura econòmica de les tres últimes dècades ha alterat la base ideològica del Partit, que ha anat abandonant les idees comunistes tradicionals representades pel pensament de Mao Zedong i assumint com vàlid el model econòmic capitalista. La ideologia del Partit ha derivat en aquest sentit cap a un model autoritari amb un fort component nacionalista. Aquesta deriva ideològica va ser formalitzada en la teoria ideològica de la Triple Representativitat de Jiang Zemin, el successor de Deng en el poder tant en l'Estat xinès com en el Partit Comunista, i que ha suposat l'admissió d'empresaris com membres del Partit Comunista en els últims anys. Aquesta profunda transformació ideològica ha continuat amb el successor de Jiang, l'actual Secretari General del Partit Hu Jintao, sota el mandat del qual s'han intensificat les reformes polítiques i econòmiques.
[edita] Referències
[edita] Bibliografia
- Spence, Jonathan D. The Search for Modern China, W. W. Norton and Company, Nueva York, 1999 (ISBN 0-393-30780-8).
- Hsü, Immanuel C. Y. The Rise of Modern China, 6th edition, Oxford University Press, Oxford, 1999 (ISBN 0-195-12504-5).
[edita] Enllaços externs
- El Partido Comunista de China de 1949 a 1978 (artícle en la web de l'Ambaixada de la República Popular de la Xina a Espanya).
- Partit governant de Xina (informació en la pàgina oficial china.org.cn).
- 80 años del Partido Comunista de China (àmplia informació històrica a la web del Diari del Poble).
- Communist Party of China (informació en anglès a Chinatoday.com).
[edita] Bibliografia adicional
- Fairbank, John King. China, una nueva historia, Editorial Andrés Bello, Barcelona, 1997 (ISBN 84-89691-05-3).