Francisco Mujika Garmendia

De Viquipèdia

Francisco Mujika Garmendia, alies Pakito, és un membre històric de l'organització terrorista basca ETA i integrant de l'adreça de la mateixa entre 1987 i 1992.

Va néixer en Ordizia (Guipúscoa) el 19 de novembre de 1953. Va ingressar en ETA durant l'adolescència, ocupant-se inicialment de tasques no militars com comptabilitat o contactes externs. Va tenir alguna participació en els preparatius de la cridada operació ogre, que en 1973 va acabar amb la vida de el almirall Luis Carrero Blanco, president del govern la mort del qual va influir decisivament en l'ocàs de el règim franquista.

Després de l'atemptat es va refugiar per primera vegada en el País Basc Francès, d'on va regressar uns mesos més tard per a fer-se càrrec de l'estructura de l'organització en la localitat de Mondragón (Guipúscoa). La policia ho va implicar en diversos atemptats, concretament en l'assassinat d'un guàrdia civil i en el metrallament d'altres dos. En aquest mateix any de 1974 Francisco Mujika va ingressar en el comitè executiu de ETA Polític-Militar (ETApm), una escisió d'ETA, i un any més tard en els cridats comandos bereziak, encarregats de les accions militars de major importància.

Se li acusa de la desaparició (i previsible assassinat) del dirigent de ETApm Eduardo Moreno Bergaretxe, alies Pertur, conegut per les seves posicions crítiques i que va ser vist per última vegada al País Basc Francès 23 de juliol de 1976 en companyia de Pakito i altre membre de l'organització, Miguel Ángel Apalategi, Apala. En aquells moments ETApm estava negociant amb el govern espanyol de Adolfo Suárez l'abandó de la lluita armada i la reinserció dels seus militants, al que s'oposaven en general els bereziak, partidaris de la integració en ETA Militar (ETAm), l'altra branca de l'organització dividida, que donaria lloc a l'actual ETA. Tant Pakito i Apala com els dirigents de ETAm han negat sempre la seva implicació en la desaparició de Pertur, que atribuïxen a un episodi de terrorisme orquestrada pel govern espanyol.

En 1977, consumada la desaparició de ETApm s'integra en ETAm, participant, dintre del comando Zaharra, en el segrest i assassinat de l'industrial Javier Ybarra. Aquest mateix any Pakito va obtenir l'estatus de refugiat polític a França, amb residència legal en Hendaia, que va perdre en 1983, moment a partir del com va haver de romandre al País Basc Francès clandestinament. En 1984 les autoritats franceses li inclouen en una ordre d'expulsió emesa el 9 de gener.

Entra a formar part de l'adreça d'ETA en 1985, després de la detenció de Eugenio Etxebeste, Antxon (procedent també dels bereziak de ETApm). La deportació i posterior mort accidental en Algèria de l'històric Txomin Iturbe Abasolo (1986-1987) deixa al capdavant de l'organització a una troica cridada Artapalo de la qual Pakito és un dels seus membres, l'encarregat de l'aparell militar. Durant molt temps la policia espanyola va pensar que Artapalo era sol Francisco Mujika, raó per la qual apareix citat amb aquest sobrenom en molts documents. Artapalo es fa amb el control absolut de l'organització després de la detenció, en els dos anys següents, d'altre parell de dirigents històrics, Santiago Arrospide Sarasola, Santi Potros i José Antonio Urrutikoetxea Bengoetxea, Josu Ternera.

De l'època de Artapalo són l'atemptat amb bomba en els aparcaments de l'hipermercat Hipercor de Barcelona, l'intent d'alliberament de cinc militants d'ETA de la presó de Sevilla-2 per mitjà d'un fals helicòpter de Creu Vermella (frustrat per la policia el 2 de gener de 1990) i l'organització de el comando itinerant format per bascos francesos, desarticulat a l'abril del mateix any.

Entretant, a França s'havien anat dictant diverses ordres de crida i cerca contra ell per diversos delictes. Al gener de 1990 es dicta una nova ordre després del descobriment d'un zulo amb 200 quilos d'explosius en la localitat de Anglet. En Espanya és buscat pel jutge de la Audiència Nacional Baltasar Garzón com inductor de tres atemptats comesos pel comando itinerant i com presumpte destinatari del rescat pagat per la família de l'industrial Emiliano Revilla, segrestat per l'organització. A l'abril de 1990 fracassa una nova operació de les autoritats franceses que intenten la seva detenció.

La detenció es produïx finalment el 29 de març de 1992 en Bidart, en una operació conjunta de la policia francesa i la guàrdia civil espanyola en la qual també són capturats els altres dos membres del col·lectiu Artapalo, José Luis Alvarez Santacristina, alies Txelis, responsable de l'aparell polític de l'organització, i José María Arregi Erostarbe, alies Fitipaldi, responsable de l'aparell logístic. Un any després s'inicia en el Tribunal Correccional de París el judici contra ell i altres membres del comando itinerant, que serà suspès diverses vegades. El 19 de juny de 1997 és condemnat al costat de Txelis i Fitipaldi a deu anys de presó per "associació de malfactors amb fins terroristes i tinença il·lícita d'armes". Entretant, les autoritats espanyoles van presentar una vintena de sol·licituds d'extradició.

L'extradició a Espanya es va produir finalment el 8 de febrer de 2003, després d'una reunió entre el president del govern espanyol, José María Aznar i el president francès Jacques Chirac, en la qual segons algunes fonts es va decidir l'intercanvi de detinguts etarres per concessions espanyoles a empreses franceses. Pakito va ingressar en la Presó de Soto del Real.

A l'agost de 2004 Pakito i altres cinc etarres presos van enviar una carta a la direcció d'ETA en la qual sol·licitaven el final de la lluita armada per considerar-la impossible de mantenir en les actuals circumstàncies i contraproduent per als objectius de l'organització, i advocaven per vies pacífiques basades en la participació institucional i la mobilització social. La carta va ser filtrada a el navarrès Diari de Notícies al novembre del mateix any, i la resposta d'ETA es va produir al juliol de 2005, expulsant de l'organització als signants de la mateixa.

En altres llengües