Desorbitació
De Viquipèdia
La desorbitació és el procés en el qual un objecte en òrbita al voltant d'algun cos celeste perd alçada i acaba precipitant-se contra el cos al voltant del qual orbita. El terme s'aplica de preferència als satèl·lits artificials al voltant de la Terra. La desorbitació d'un satèl·lit pot ser natural o provocada.
La desorbitació natural és deguda principalment al fregament amb l'atmosfera, que frena els satèl·lits artificials en òrbita baixa i els fa perdre energia cinètica. El satèl·lit va perdent alçada progressivament (el procés pot durar dècades) fins a que es precipita contra la superfície. Aquest mecanisme només funciona eficaçment per a òrbites prou baixes.
A vegades, la desorbitació és provocada pels propis operadors del satèl·lit, utilitzant sistema de propulsió d'aquest per frenar. L'avantatge és que així la desorbitació es fa de manera controlada i d'una sola vegada. S'acostuma a utilitzar per a satèl·lits prou grossos per a que hi hagi el risc que arribin trossos fins à la superfície a la desorbitació(normalment els satèl·lits són prou petits per a que cremin completament al tornar a l'atmosfera). Un exemple és la desorbitació de la estació espacial Mir el 2001.
El transbordador espacial també efectua una maniobra de desorbitació, però no es desintegra a la reentrada gràcies à la seva protecció tèrmica.
Darrerament hi ha hagut una preocupació creixent (principalment als Estats Units i a Europa) per a desorbitar els satèl·lits a la fi de la seva vida útil, a fi i efecte de que no posin problemes als satèl·lits del futur. Per això cada vegada es fan més desorbitacions controlades quan això és possible, o, en cas contrari, es trasllada el satèl·lit cap a òrbites més baixes de manera a que desorbitin naturalment amb un temps relativament curt.