Ullastrar menorquí
De Viquipèdia
Menorca <
L’ullastrar (Prasio-Oleetum Silvestris) és una màquia de caràcter mediterrani meridional: densa, sovint impenetrable, que pot arribar als dos o tres metres d’alçària. Està formada per plantes molt ben adaptades a la manca d’aigua, amb fulles perennes, dures, petites, fines i espinescents. Les espècies dominants són l’ullastre (Olea europaea sylvestris), la mata (Pistacea lentiscus), l’aladern (Phyllirea media), l’arangí bord (Prasium majus) i la vidalba baleàrica (Clematis cirrhosa balearica). És una comunitat pobra en endemismes, però molt diferent de les màquies que creixen en localitats anàloges del litoral ibèric, ja que no hi ha garrofer (Ceratonia siliqua) ni garric (Quercus coccifera). A més, gairebé no hi ha herbes, mentre que a les màquies ibèriques el llistó (Brachypodium retusum) és molt abundant. L’aspecte d’aquesta comunitat és el mateix al llarg de tot l’any, malgrat que a l’estiu les poques plantes herbàcies que s’hi fan estan seques. Aquesta monotonia estacional és deguda a que les flors dels arbusts dominants són petites i a que només algunes espècies secundàries, con l’argelaga (Calicotome spinosa), perden les fulles a les estacions desfavorables.
Malgrat tot, l'ullastrar és una màquia no tan seca com la de Mallorca (Cneoro-Ceratonietum). Un indici de la disminució de la xerofília és la presència d'algunes plantes mesòfiles, com Tamus, i d'algunes espècies herbàcies: Geranium robertianum ssp. purpureum, Aetheorhiza, etc., rares a la màquia mallorquina, així com la desaparició o la rarefacció de Ceratonia, Cneorum, etcètera. Això correspon al clima més plujós de Menorca.
Ocupa, com a clímax o com a comunitat permanent, sobretot espais oberts al vent del nord (tramuntana), que porta petites quantitats de sal procedent de mar. També fa la funció de comunitat subtituent de l'alzinar menorquí (Cyclamini-Quercetum ilicis), això sobretot en forma de màquia o garriga dominada per Pistacia lentiscus.