Grec modern

De Viquipèdia

Grec
Ελληνικά
Pronunciació: AFI: {{{pronunciació}}}
Altres denominacions: Grec demòtic (Δημοτική), Grec helenístic
Parlat a: Grècia, Xipre, Estats Units, Austràlia, Alemanya, Albània, Geòrgia, Rússia, Ucraïna, Suècia, Itàlia, Turquia i altres
Regió: Els Balcans
Parlants: 15 milions
Rànquing: 74
Classificació genètica: Indoeuropeu

 Grec
  Àtic
   Grec modern

estatus oficial
Llengua oficial de: Grècia, Xipre (i la Unió Europea)
Regulat per: Κέντρο Ελληνικής Γλώσσας (Centre de la llengua grega)
codis de la llengua
ISO 639-1 el
ISO 639-2 gre (B) / ell (T)
ISO/FDIS 639-3 {{{iso3}}}
SIL GRK
{{{mapa}}}
vegeu també: llengua

El Grec (Ελληνικά, IPA [ɛˌliniˈka] – "Hel·lènic") constitueix la seua pròpia branca dins de les llengües indoeuropees. Té documentació històrica de 3.500 anys, la més llarga de totes les llengües indoeuropeees. 15 milions en Grècia i Xipre el parlen, però també les comunitats gregues immigrants d'arreu del món.

El grec s'escriu amb l'alfabet grec, el primer alfabet de veritat i l'antecessor dels alfabets llatí i ciríl·lic.

Amb grec modern ens referim a la llengua oficial de Grècia i Xipre també coneguda com grec demòtic. Aquesta és una forma evolucionada del grec clàssic (tal com poden ser-ho les llengües romàniques del llatí). El grec modern prové directament de la koiné (llengua comuna -κοινή γλώσσα-) o grec hel·lenístic (el grec alexandrí o del Nou Testament). Aquesta koiné amb el pas del temps es va dividir en dues varietats: la Dhimotikí (Δημοτική), la llengua demòtica (vernacla), i la Katharèvusa (Καθαρεύουσα). El demòtic era el que la gent parlava i el Katharèvusa era una llengua artificial, elegant i arrelada en la investigació, basada en el grec clàssic i allunyada de la parla que utilitzava primordialment la gent. Els que donaven suport al demòtic eren els demotiquistes i els que feien suport a la Katharèvusa eren els puristes; aquests últims no admetien que es difonguera la llengua vernacla tant en el seu ús oral com en l'escrit i volien una llengua hereva de la gran cultura antiga que tenia el grec. Des de la creació del modern regne de Grècia el govern adoptà el katharèvusa com a llengua oficial. Durant el segle XX, tot i l'oposició dels puristes, el demòtic es va anar introduint en els nivells més bàsics de l'educació. Durant la dictadura dels coronels el demòtic va estar prohibit en tots els nivells de l'educació. Després de la dictadura, en 1976 el Parlament va convertir el demòtic en l'única llengua oficial de l'Estat, que des d'aleshores és la llengua que s'aprèn a les escoles i s'estudia a les universitats, i la llengua que fan servir els mitjans de comunicació i els escriptors.

Les principals diferències gramaticals que es presenten entre la forma actual i l'antiga resideixen en la simplificació i regularització de declinacions i conjugacions. A la declinació ha desaparegut el nombre dual i el cas datiu (que únicament es conserva en unes poques frases fetes). A la conjugació s'han regularitzat la majoria de verbs, ha desaparegut el nombre dual, s'han eliminat els modes optatiu i infinitiu, s'han creat nombrosos temps perifrástics construïts amb verbs auxiliars i partícules modals.

Quant al lèxic, el vernacle es caracteritza per l'ús de molts préstecs que ha acceptat d'altres llengües concretament de l'italià, el turc i el francès; també mostra una gran facilitat per a combinar i compondre paraules. El purista o katharèvusa evita les paraules d'altres llengües i quan necessita nous termes que no existien en la llengua clàssica hel·lenitza les paraules d'un altre origen, tractant en tot cas de preservar les arrels originals de la seua llengua.

[edita] Evolució del grec

L'alfabet grec, la pronunciació clàssica (segons Erasme de Rotterdam), i els sons del grec modern:

lletra nom pronunciació erasmiana pronunciació actual
Α α alpha [a] [a]; αι [ɛ]; αυ [av]
Β β beta [b] [v]; μβ ([b] al començament de paraula, [mb] enmig)
Γ γ gamma [g]; γγ [ŋg] [γ]; [j] davant de [i,e]; γγ [ŋg]
Δ δ delta [d] [δ]; νδ ([d] al començament de paraula, [nd] enmig)
Ε ε epsilon [e]; ει [i] [ɛ]; ει [i]; ευ [ɛv]
Ζ ζ zeta [z] [z]; sol arribar a [ʒ] davant de [i,e] especialment al grup τζ
H η eta [e:] [i]
Θ θ theta [tʰ] -> [θ] [θ]
Ι ι iota [i] o [j] [i] o [j]
K κ kappa [k]; γκ [ŋk] [k]; γκ [g] a principi de paraula, [ŋg] medial
Λ λ lambda [l] [l]; sol arribar a [ʎ] davant de [i,e]
Μ μ mi [m] [m]; pot arribar a [mɲ] davant de [i,e]
Ν ν ni [n] [n]; sol arribar a [ɲ] davant de [i,e]
Ξ ξ ksi [ks] [ks]; pot arribar a [kʃ] davant de [i,e]
Ο ο omicron [o]; ου [u] [o]; ου [u]; οι [i]
Π π pi [p] [p]; μπ [b] a principi de paraula, [mb] medial
Ρ ρ rho [r]; [rr] inicial o doblada [r]; [rr] inicial o doblada
Σ -ς -σ- sigma [s] [s]; sol arribar a [ʃ] davant de [i,e] especialment al grup τσ
Τ τ tau [t] [t]; ντ [d] a principi de paraula, [nd] medial
Υ υ ipsilon [u] -> [y] -> [i]; ου [u] [i]; ου [u]
Φ φ phi [pʰ] -> [f] [f]
Χ χ khi [kʰ] -> [x]; γχ [ŋx] [x]; [ç] davant de [i,e]; γχ [ŋx] o [ŋç]
Ψ ψ psi [ps] [ps]; pot arribar a [pʃ] davant de [i,e]
Ω ω omega [o:] [o]

El sistema vocàlic del grec clàssic era relativament complex. La longitud articulatòria era un tret distintiu que servia per a diferenciar significats dins de paraules homògrafes. El repertori de símbols diacrítics per a representar l'accent grec, que era de tipus tonal, va ser creat cap a l'any 200 a.C. pels gramàtics alexandrins. Estava compost per tres classes de titla: aguda (ó), greu (ò) i circumflexa (­õ), que representaven, respectivament, un to alt, baix i de contorn (és a dir, agut més greu dins d'una mateixa síl·laba). L'accent greu només podia aparèixer en final de paraula. Igual que la longitud vocàlica, l'accent tonal era un altre tret distintiu en grec clàssic. La posició accentual estava governada per l'anomenada llei de limitació o llei de les tres mores, segons la qual l'accent només podia recaure dins de les tres síl·labes finals de la paraula si l'última era breu, o dins de les dues últimes si era llarga, tan lluny del final com fóra possible. Dins de la declinació nominal, la posició accentual depenia del nom en qüestió, encara que en la conjugació verbal l'accent es trobava governat per regles fixes i era predictible.

En grec clàssic existien dos diacrítics especials anomenats esperits, que s'afegien a les vocals inicials de paraula: l'esperit aspre {´} indicava una aspiració extra de la vocal en qüestió, mentre que l'esperit suau {`} assenyalava una aspiració més tènue, quasi imperceptible. D'esta manera tan atípica, el grec testimoniava l'existència del so fricatiu glotal [h]. Els esperits es podien combinar amb els accents dins d'una mateixa vocal. L'esperit aspre també s'afegia a la consonant ρ en posició inicial de paraula per a indicar que representava el so sord [ŗ].

El grec modern va conservar el seu sistema originari d'accents i esperits fins fa relativament poc, per raons etimològiques i quasi sentimentals. No obstant, en 1982 el Ministeri d'Educació grec va adoptar un sistema d'accentuació monotònic, amb un únic accent agut (sent el circumflex opcional).

Durant el període hel·lenístic, el sistema consonàntic del grec clàssic va experimentar una sèrie de canvis sistemàtics que van establir el seu aspecte definitiu en grec modern. Com pot observar-se en l'esquema fonètico anterior, les oclusives sonores [b, d, g] es van convertir en els seus correlats fricatius [v, γ, đ] i les oclusives sordes aspirades [ph, th, kh] van passar a fricatives sordes [f, θ, χ], mentre que les oclusives sordes normals [p, t, k] es van conservar inalterades. Les oclusives sonores que es van perdre mitjançant aquest procés van passar a representar-se com a grups consonàntics, sovint introduïdes mitjançant préstecs lingüístics. D'altra banda, [z] es va convertir en un so amb valor distintiu (és a dir, el fonema /z/) i l'aspirat [h] indicat per l'esperit aspre va desaparèixer. Finalment, durant l'època del grec mitjà es van introduir els sons africats [ts] i [dz], amb la qual cosa el repertori consonàntic del grec modern va quedar completat. Una vegada més, el sistema gramatical de les llengües mostra regles fonètiques sistemàtiques i predictibles, seguint un model que es repeteix de forma general, segons el qual els sons sords es converteixen en sords i els sonors en sonors, amb un únic canvi global en el mode d'articulació.

Pel que fa al sistema vocàlic, els principals canvis van ser dos: 1) la longitud va deixar de ser pertinent a l'hora de diferenciar significats lèxics, per la qual cosa es va convertir en un tret no distintiu; 2) la majoria dels diftongs del grec clàssic monoftongaren segons l'esquema anteriorment explicat. El resultat va ser, d'esta manera, un sistema de cinc vocals curtes i pures, semblant a la del castellà: [i], [ɛ], [a], [o], [u]. L'accent, que en grec clàssic era de naturalesa tonal, s'ha convertit en la llengua moderna en un element prosòdic d'intensitat o prominència (igual que al castellà), derivat de l'antic to alt de la titla aguda o circumflexa. D'esta manera, s'ha eliminat la llei de les tres mores i l'accent en grec ha deixat de ser predictible, encara que continua posseint valor contrastiu.


[edita] Fonologia del grec modern

En el Alfabet Fonètic Internacional:

La distinció sistemàtica entre les vocals llargues i curtes del grec antic s'han perdut.

  anterior posterior
tancada i u
tancada-mitja   o
oberta-mitja ɛ  
oberta a  

[edita] Consonants

En el Alfabet Fonètic Internacional:

Bilabial Labiodental Dental Alveolar Palatal Velar
Oclusiva p b t d c ɟ k g
Nassal m ɱ n ɲ ŋ
Vibrant r
Fricativa f v θ ð s z ç ʝ x ɣ
Africada ts dz
Aproximant j
Aprox. lateral l ʎ
Viquipèdia
Existeix una edició en grec modern de la Viquipèdia