Panotxo

De Viquipèdia

El panotxo és dels parlars murcians el qui comparteix més trets lingüístics amb el català.

Taula de continguts

[edita] Els parlars murcians

Els parlars murcians s'estenen pel que es pot considerar la conca del Segura (és a dir, a grans trets, part de la comarca del Baix Segura, la comunitat autònoma de Múrcia, el sud de la província d'Albacete i la comarca dels Vélez, a la província andalusa d'Almeria, a tocar de la Regió de Múrcia) i per alguns pobles del riu Almanzora, ja més propers al dialecte andalús.

La varietat lingüística murciana ha estat configurada per la varietat de pobles que s’han anat assentant al llarg de la història a la conca del Segura. Per a la consecució d’una mínima uniformitat lingüística ha estat necessària, en tot cas, una representació prou important en el si del poder polític; per aquesta mateixa raó, als murcians els agrada partir, en el seu discurs històric, de la província romana Carthaginense, seguint per la bizantina Oròspeda, la visigòtica Aurariola i, sobretot, la Cora de Todmir sota la dominació musulmana.

En la parla murciana hi tenen lloc uns quants mossarabismes, la introducció dels quals es trobarà frenada per la conquesta cristiana de les corones de Castella i d’Aragó. Des de l’any 1243, els molts castellans i aragonesos/catalans que van anar a repoblar el país, aviat van ocasionar que s’anés creant una singular base lingüística, potser amb l’ajuda d’algun tipus de romanç que hi podria romandre i tenint en compte el mossàrab existent.

Els religiosos aragonesos va ser els primers que van anar a predicar a aquestes terres. El text romanç més antic que es coneix data de finals d’agost de 1244 i està en aragonès. Aquesta influència aragonesa és visible, i s’entén en la mesura que es reconeix a la nació aragonesa la funció de cruïlla entre castellans i catalans, tal com d’alguna manera ho és Múrcia. (De fet, la Real Academia Española considera el murcià com un dialecte de l’aragonès.)

Avui dia podem considerar els parlars murcians com un conjunt de parlars de transició entre l'espanyol castellà i l'andalús, un conjunt caracteritzat per un manteniment significatiu de mossarabismes i per la presència, depenent de la zona, de trets lingüístics coincidents amb els sistemes de l'aragonès i el català/valencià.

[edita] Història

A l'horta de Múrcia s'hi va parlar català perquè va ser repoblada per catalans, aragonesos, i gent d'altres orígens. Ramon Muntaner ens ho explica a la seva cèlebre Crònica:

"E com la dita ciutat [de Múrcia] hac presa, poblà-la tota de catalans e així mateix Oriola, e Elx, e Alacant, e Guardamar del Segura, e Cartagènia e los altres llocs: sí siats certs qui tots aquells qui en dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, [són] vers catalans e parlen del bell catalanesc del món".

En virtut del tractat d'Almizra i la sentència Arbitral de Torrelles, Jaume I va cedir la major part del Regne de Múrcia al seu gendre Alfons X el Savi de Castella (la part no cedida fou agregada al Regne de València i coincideix aproximadament amb l'actual província d'Alacant.

A partir d'aleshores, com pot semblar evident, la llengua es va anar castellanitzant progressivament fins a arribar a la situació actual: la parla panotxa es un castellà esquitxat de catalanismes i de trets particulars que li confereixen una forta personalitat lingüística.

El parlar panotxo es manté en pobles menuts de l'Horta de Múrcia i en algunes altres (poques) zones més. Les seues característiques s’han anat mantenint en les zones rurals; però amb la generalització de l’ensenyament en castellà, la influència dels mitjans de comunicació de masses i, en definitiva, la reducció de l’aïllament de la comunitat, s’ha anat provocant que el seu ús es reduïsca i que es tendisca a un castellà normatiu.

Val a dir que a l'horta de Múrcia es conserven força cognoms catalans: Andreo (Andreu), Miralles, Virgili, Pujalte (Puig), etc.

[edita] Estatus lingüístic del murcià

La Real Academia Española considera el murcià com un dialecte procedent de l’aragonès, mentre per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és un dialecte de transició entre el valencià i el castellà. Des d’una altra postura, l’Ajuntaera pa la Plática, el Esturrie y’el Escarculle la Llengua Murciana és la principal entitat cultural murciana que defensa l’autonomia filològica del murcià com a llengua.

Científicament, tota una sèrie de trets impossibiliten la concepció del murcià com a varietat romànica independent. La gran integració del dialecte murcià en el conjunt de parlars espanyols pot fer-lo considerar, fins i tot, un dialecte transició entre els parlars meridionals i els centrals. La seua realitat de contínuum lingüístic no permet, a la pràctica, delimitar-ne l’extensió; amb la qual cosa es prenen criteris geogràfics per tenir-ne una idea aproximada.

Hi ha uns pocs casos dins de la societat murciana que intenten, sense gaire èxit, emular les nacions sense Estat de dins d’Espanya. Fan afirmacions com ara:

  • Múrcia és una nació, o, si més no, un país.
  • Els límits del País no es corresponen amb els de la Comunitat Autònoma.
  • La llengua de Múrcia és el murcià, i al racó del Carxe, a més, el català/valencià.

Els partidaris del murcianisme topen amb la indefinició territorial d’allò que no pocs cops anomenen país murcià o terres de cultura murciana; una manca de límits vinculada en primer terme a la dificultat de delimitar la seua manera de parlar. Aquells que, a més, són partidaris de l’impuls d’un estàndard de la llengua murciana es veuran perjudicats per aquest mateix interrogant que és l’adscripció territorial. Pel que fa a aquesta qüestió, s’hauran d’establir, doncs, uns criteris per triar damunt de quin territori s’ha de fer servir aquest estàndard (una cosa tan esglaiadora per a la ciència com escollir —a propòsit— la llengua que han d’utilitzar en algun lloc). I això es duu a terme en una escala prou gran, sobre un territori que gairebé en fa dos de l’extensió de la comunitat autònoma.

Perquè el murcià puga ser entès com a model diferenciat no pot representar una amalgama d’andalusismes i dialectalismes, sinó que s’ha d’aïllar com més millor d’allò que representi l’espanyol en matèria, sobretot, de gramàtica. Tampoc pot bastar explicar que el murcià és una llengua que prové de l’espanyol, perquè en aquest cas el criteri de la mútua comprensibilitat seria suficient per fer perdre tot el crèdit a aquesta postura.

Existeix, però, un murcià, l’anomenat panotxo, que pot ser considerat un dialecte espanyol de transició al català valencià i, com a tal, representa el parlar murcià més diferenciat de l’estàndard espanyol. On es parla aquesta modalitat de la llengua? A les zones rurals properes a Múrcia ciutat i en pocs llocs més. La voluntat del suposat ens “normalitzador” del murcià és voler fer extensiva la pràctica de la llengua murciana arreu, més o menys, de la conca del Segura. Però els parlars murcians són molts i amb trets molt diferents, queda dit, i el panotxo només és un d’ells; potser el menys castellà i el menys andalús, sí, però únicament n’és una part.

En la mesura que el model de llengua que es crea ha de ser prou apropat al que parlen a cada territori on es vol aplicar, ens trobarem amb un fet que potser no havíem tingut en compte malgrat la seua evidència: aquells trets que comparteixen tots els parlars murcians són justament els del castellà estàndard. La “llengua” que en resulta no es pot aprendre si no s’aprèn abans el castellà, sense pràcticament cap sistematicitat pel que fa a morfemes verbals o nominals.

Per la desaprovació metodològica, social i científica, la independència lingüística del murcià que defensa L’Ajuntaera no pot ser acceptada, i no pot ser entesa diferentment de processos secessionistes com el valencià (respecte a la llengua que comparteix amb la resta de terres catalanes).

[edita] Característiques dels parlars murcians i del panotxo

Es diu que per la influència de l’aragonés o el català es conserven una sèrie de sordes intervocàliques, com en els casos de cayata, cocote, acachar o pescatero. El grup de iod -LJ- esdevé /ʎ/, com és el cas de gorgollo (< curculium). Es manté el grup –NS– en casos com ansa, pansío o suspensar. La L– inicial ha palatalitzat en molts de casos, com ara llampar, llampuga, llanda, llengua, lletra o lluego (tret que només es dóna en tota la Romània en català, en l'occità donasanenc i en asturià). Es localitzen casos de conservació dels grups inicials PL–, CL– i FL–, com són ara els casos de flamarada o plantaje. Són per destacar formes —vives— com minchar i rodancha.

Molts de trets d’evolució fonètica que presenta el murcià cal posar-los en paral·lel amb els de les varietats andaluses. En el seu estudi, fet en diverses ocasions per analitzar l’adequació a l’estàndard oral castellà de les parles de Múrcia, molts cops s’han pres les variables següents (entre d’altres):

1. La caiguda de /s/, /r/ o /l/ implosives finals: ['kæsæ] (casas), [kç'mE] (comer), [kæ'næ] (canal).
2. La caiguda de consonants sonores intervocàliques; general en el cas de /d/ (comío; pare per padre, o la seua vocalització paere), i més ocasional pel que fa a /b/ (caeza) i /g/ (juar).
3. L’assimilació regressiva de consonants en grups interns com /ds/ (adscribir), /bs/ (substracción), /ks/ (exponente), /rs/ (intersticio), /ns/ (constar), /rn/ (carne), /rl/ (Carlos), /kt/ (contacto), /dk/ (adquirir) o /gd/ (Magdalena), la qual provoca la geminació del segon dels sons consonàntics (procés que es culmina amb la reducció d’aquesta geminada com en el cas de madalena).
4. L’aspiració de la /s/ implosiva; davant de sordes (explosives) assimila el punt d’articulació al del segon element (obippo, cáccara) i pot arribar a desaparèixer (Getrudis, bácula); la naturalesa fricativa de /s/ i el seu anterior ensordiment són característiques que es fan extensives a les consonants sonores que les seguiran (las jallinas, las fotas o en alguns casos las votas, los zeos, efaratar, ejarrar, ejraciao).
5. Neutralització de les líquides /l/ i /r/ en posició implosiva (farta per falta o calpintero per carpintero).

L’aspiració de la /s/ implosiva té una capacitat revolucionària superior a la de qualsevol altre fenomen diacrònic de la llengua. Les seues conseqüències afecten radicalment el sistema fonològic, que passa de tindre cinc vocals a tindre’n vuit o deu en andalús i en murcià. Tot plegat és necessari per distingir parelles de paraules com ara pato i pacto, mimo i mismo o peca i pesca, en què la vocal que precedeix a l'aspiración sol pronunciar-se oberta, i quan l'aspiració desapareix completament la seua funció significativa és desenvolupada per l'obertura de la vocal, que a més a més s'allarga molt més.

El vocabulari comporta diferències notables entre les diferents zones de Múrcia; moltes vegades l’ús de determinades lèxiques és una marca identificadora entre els habitants d’una comarca o d’un poble. I el murcià pren lèxic de moltes bandes, depenent evidentment de la zona, no tenen pas una presència ocasional els arcaismes, arabismes i catalanismes.

Abercoque, aína, almarjal, almazara, almenara, arco de San Martín, azarbe, bajoca, baladre, boria, caballico, cabernera, calentor, canute, casilicio, chamada, charraire, chuchaina, cuasi, efelluzar, embolicar, encomedio, engarbarse, entrapizar, esblandir, esclate, esollisparse, esperfollar, esturrear, haiga, helor, melsa, neque, olivera, panocha, pésol, priesa, rasera, rebús, tahulla, tápena, trajamandero, ventregada, etc.

[edita] Exemples de panotxo

Un salúo y'un abrazo chillao pa tuiquios. Dista lluego! ("Una salutació i una abraçada per a tothom. Fins després")

[edita] El Pare nostre en panotxo

Paere noestro, qu'estas en er cielo santificao sea tu mote, allegue a nusotros tu raino, hagase tu volunto asina en la tierra como en er cielo. Er pan e ca dia danusle hogano y descurpa noestros fartamientos e la mesma moa que nusotros predonamos a los que nus fartan. Non nus ejes caer en la tentacion y llibranos der mal. Amen.

[edita] La Cansera en panotxo

Pa qué quiés que vaia?
Pa esfisar quatro espigas arroiás y pegás a la terra?
Pa esfisar los sarmentos
ruïnes i pansíos?
i esnüas las cepas?,
sin un grano d'uva,
i ni tampoco, siquiá, sombra d'ella...


Pa esfisar el barranco?,
Pa esfisar la laera?, ai sin una matuja...
Pa esfisar que s'embisten, de pelás, las penyas!...
Anda tú, si quiés...
que a mí no me quea ni un soplo d'aliento,
ni una onza e forza,
ni l'enza d'esfisar-me,
ni de que me menten, siquiá... la cosetxa


Anda tú, si quiés,
que jo poé que nunca pise más la senda,
ni poé que la pase, si no es que dentre quatro, ja muerto, me se llevan...
Anda tú, si quiés...
que no he d'anar, por mi gusto, i si en crus me lo roegas,
por esa sendica per ande s'anaron,
i pa no golver nunca,
tantas cosas güenas...
esperanças, querencias i süores...
¡To se va anar por ella!
Por esa sendica se va anar aquel zagal que murió en la guerra...
Por esa sendica se va anar l'alegría...
¡Por esa sendica vineron las penas!...


No te canses, que no me remoevo;
anda tú, si quiés,
y éjame que doerma,
i esfisar si es tosempres!... ¡ai si no m'espertara!...
¡Tinc una cansera!...

[edita] Enllaços externs

En altres llengües