Òpera
De Viquipèdia
Aquest article tracta sobre el gènere artístic. Per a d'altres significats, vegeu Opera.
L'òpera és un espectacle on s'escenifica cantant i amb acompanyament orquestral una narració o història. Amb molt d'auge entre l'alta burgesia i la noblesa dels últims segles, un dels centres d'òpera més importants del sud d'Europa és el Liceu de Barcelona, construït per la burgesia catalana.
Taula de continguts |
[edita] Història
[edita] El naixement: de Florència a Venècia
L'òpera, tal i com la coneixem avui, neix a finals del segle XVI a les petites corts d'Itàlia. Entre els avantpassats de l'òpera hi figuren els madrigals italians, que van posar música a situacions amb diàlegs, però sense representacions en escena. Els balls de màscares, els ballets de cortesans, els intermezzi, així com altres espectacles de la cort del Renaixement, fent intervenir figurants, música i ball, en són també precursors.
L'òpera pròpiament dita emana d'un grup de músics i d'intel·lectuals que es donaven el nom de Camerata (saló en italià). La Camerata, dita també Camerata florentina o Camerata de' Bardi, s'havia fixat dos objectius principals: fer reviure l'estil musical del teatre grec antic i oposar-se a l'estil contrapuntístic de la música del Renaixement. En aquest contexte, la primera obra considerada una òpera, en el sentit comunament entès, va ser Dafne, de Jacopo Peri, aproximadament de l'any 1597 i actualment desapareguda. El seu següent treball, Eurídice, que data de l'any 1600, és la primera òpera que hagi sobreviscut fins a l'actualitat.
No obstant això, l'ús del terme òpera s'inicia cinquanta anys després, a mitjan el segle XVII per definir les peces de teatre musical, a les quals se'ls referia fins a aquell moment amb formulacions universals com dramma per musica (drama musical) o fávola in musica (fàbula musical). Diàleg parlat o declamat, anomenat recitatiu en l'òpera, acompanyat per una orquestra o per una minsa línia de sota, és la característica fonamental del melodrama, en el sentit original.
[edita] Monteverdi
L'any 1637 a Venècia va emergir la idea d'una temporada d'òperes amb assistència oberta al públic, finançada per la venda d'entrades. Influents compositors d'òpera del segle XVII hi accedeixen, inclouent Claudio Monteverdi, L'Orfeo del qual (1607) és l'òpera més antiga que encara es representa avui en dia. Dues obres posteriors de Monteverdi, Il ritorno d'Ulisse in patria (1640) i L'incoronazione di Poppea (1642), també s'han conservat.
En aquestes primeres òperes barroques, es combinava la comèdia amb elements tràgics desprenent una àmplia sensibilitat. Es va iniciar el primer dels molts moviments reformistes de l'òpera, associat amb el poeta Pietro Trapassi, conegut com Metastasio, els llibrets del qual van contribuir a cristal·litzar el to moralista de l'opera seria (òpera seriosa). La comèdia a l'òpera barroca era reservada per a l'opera buffa (òpera còmica), en una tradició en desenvolupament que, en part, es va derivar de la Commedia dell'arte.
L'òpera es va estendre ràpidament per tota Itàlia però el centre principal fins a mitjans del segle XVII era a Venècia. Els principals compositors venecians d'aquesta època van ser a part de Monteverdi, Francesco Cavalli (1602-1676), amb Le nozze di Teti e di Peleo, la primera òpera veneciana de la qual s'ha conservat la música, i Antonio Cesti (1623-1669), que composà l'òpera més representada de la seva època: L'Orontea (1656). D'altra banda, els principals compositors romans eren Stefano Landi i Luigi Rossi, considerat com un dels mestres de la cantata.
[edita] Expansió a Europa
A finals del segle XVII l'òpera comença a estendre's per tot Europa. La difusió més ràpida va tenir lloc als països veïns catòlics de França i Àustria. Va arribar a les àrees de parla alemanya a través de Viena, Salzburg i Praga. El nord protestant va manifestar les seves reserves i només els grans ports i els centres comercials, on bufava un vent de llibertat, van obrir les seves portes a la nova diversió. D'altra banda, la Guerra dels Trenta Anys havia desvastat i empobrit grans zones d'Europa.
El 1678 s'obre el primer teatre d'òpera alemany, el Theater am Gänsemarkt a la ciutat lliure hanseàtica d'Hamburg.
[edita] El barroc
S'anava imposant l'òpera seriosa amb personatges de la història i la llegenda clàssiques; pràcticament a tots els herois mitològics els va abastar un llibret de versos pomposos i després la música. Hi havia escenes corals però poques de conjunt. Els recitatius i les àries determinaven el curs de l'òpera. L'acció en si mateixa era desenvolupada per un predominant recitatiu secco només acompanyat pel clavicèmbal i els instruments baixos; de la resta d'instruments s'esperava que improvisessin harmonies partint de les indicacions escrites sobre la línia del baix; d'aquí el baix continu. L'orquestra constava d'una secció de corda que en ocasions es veia reforçada per un fagot; més tard es van afegir oboès, flautes i trompes. També podien utilitzar-se instruments de metall. L'execució era dirigida des del clavicèmbal, sovint pel propi compositor.
Això suposava una gran oportunitat per al cant virtuós i durant l'edat d'or de la opera seria el cantant realment es convertia en l'estrella. El paper de l'heroi s'escrivia normalment per a la veu castrato; castrati com Farinelli i Senesino, així com sopranos com Faustina Bordoni, tenien una gran demanda per tota Europa, excepte a França. L'òpera barroca italiana era la norma, fins i tot quan es trobava un compositor alemany com Haendel escrivint per a audiències de Londres.
[edita] Lully
Va ser sobretot amb el rei francès Lluís XIV quan l'òpera es va convertir en l'aparador teatral del governant absolut. El 1671 es va fundar l'Academie Royale de Musique, principal impulsora de la grand opéra francesa. A Versalles la grandeur del rei va arribar a la seva cúspide. Es va introduir el ballet que acabaria sent un tret característic de l'òpera francesa, que va rebre la seva forma i la seva consistència de Jean Baptiste Lully (1632-1687), natural de Florència. La més important comèdia-ballet realitzada junt amb Molière va ser Le bourgeois gentilhomme (1670), que es va fer famosa pel tractament que Richard Strauss va donar al mateix argument. Lully va crear un tipus d'obertura coneguda com obertura francesa. Alceste (1674), Roland (1685), Armide (1686), Acis et Galatée (1686) han quedat com a les seves obres mestres.
Les formes estilístiques de Lully van ser la base per a la música escènica del compositor i teòric Jean-Philippe Rameau (1683-1767). El ballet era la peça clau de l'espectacle i van fer la seva aparició els temes exòtics, com Les Indes galantes (1735). Rameau va començar a utilitzar els tableaux, decorats amb efectes pictòrics que canviaven bruscament en els entreactes. Han perdurat també Hippolyte et Aricie (1733), Castor et Pollux (1737) et Les Boréades (1764).
L'aparició de l'òpera a Anglaterra es va retardar a causa de la guerra civil (1642-1651) i a la Commonwealth d'Anglaterra (1642-1660). Amb la restauració del rei Carles II hi va haver de nou representacions d'obres de Shakespeare, d'ampulosas peces històriques i comèdies franceses. Henry Purcell (1659-1695), el compositor més destacat anglès d'aquest període, va escriure música incidental on destaquen The Fairy Queen i King Arthur, amb cançons, cors i balls. La seva única òpera pròpiament dita, Dido and Aeneas és representada el 1689 a Chelsea.
L'italià Antonio Caldara (1670–1736), tant prolífic com desconegut, és autor de 87 òperes de les quals almenys una la va estrenar a Barcelona l'any 1708, sent la primera òpera italiana que s'hi representava: Il nome più glorioso. El 1716 es trasllada a la cort de Viena on hi restarà fins la seva mort component més de 3.000 obres. D'entre les seves òperes cal destacar L'oracolo in sogno, Dafne, L'Argene o Adriano in Siria. Les seves composicions, especialment els oratoris, que enregistren una fotografia tan valuosa de l'últim barroc a Itàlia i Àustria són comparativament desconegudes.
[edita] Vivaldi
Un dels músics més populars del barroc, l'italià Antonio Vivaldi (1678-1741), també va ser compositor d'òperes, faceta que en els últims anys ve experimentant un procés de redescobriment i de descobriment pròpiament dit com és el cas de Motezuma (1733), de la qual s'ha trobat la partitura original l'any 2002. De les 49 òperes que va compondre s'en destaquen: Orlando furioso (1727), La fida Ninfa (1732), L'Olimpiade (1734), Griselda (1735), i Bajazet (1735), on Vivaldi reutilitza nombroses àries d'obres seves anteriors i d'obres d'altres compositors (una pràctica habitual a l'època).
L'obra de Vivaldi és d'una originalitat sorprenent que ve a demostrar la seva superioritat sobre el seu entorn. D'acord amb el seu temps, en les seves òperes hi manca gairebé per complet els números de conjunt i són una concatenació de recitatius i àries da capo que, no obstant això, s'insereixen en un llenguatge madur de fluïdesa dramàtica en la seva refinada instrumentació, amb especial suggestió en els sols i la seva inspiració lírica. El tractament de les veus, molt heterogeni, remet des de pautes monteverdianes a models de l'òpera seriosa napolitana.
[edita] Händel
Fins a començaments del segle XVIII, l'òpera italiana no va quallar a Londres. Georg Friedrich Händel, que havia nascut a la ciutat saxona de Halle el 1685 però que va morir a Londres sent ciutadà britànic el 1759, va assolir els seus primers èxits a l'edat de 20 anys en el Theater am Gänzemarkt d'Hamburg. Va estudiar l'òpera italiana sobre el terreny, arribant a ser músic favorit del públic a Roma i a Venècia, com a clavecinista i com a compositor d'òpera, i el 1709 els italians van quedar captivats per Agrippina. Va arribar a Londres des de Hanover el 1711 i va desplegar una energia gairebé sobrehumana escrivint òpera rere òpera per al teatre que dirigia. Va compondre fins a 60 òperes, sent les més representades Rodrigo (1707), Rinaldo (1711), Radamisto (1720), Giulio Cesare (1724), Tamerlano (1724), Rodelinda (1725), Admeto, re di Tessaglia (1727), Poro, re dell'Indie (1731), Sosarme, re di Media (1732), Alcina (1735), Ariodante (1735), Arminio (1737), Serse (1738), i Deidamia (1741).
Händel presenta figures de la mitologia i la història antigues finament delineades amb decorats sumptuosos i en ocasions de caràcter oriental. Es recolza invariablement en el vigor melòdic de l'ària da capo i utilitza pocs conjunts, malgrat que el seu llenguatge orquestral és molt colorista i ple de matisos, amb soli obbligati característics. Amb Haendel, l'òpera barroca italiana va assolir la seva culminació. La melodia i el ritme són suprems. Les seves òperes van quedar oblidades durant gairebé dos-cents anys, i només a partir de la segona meitat del segle XX s'han començat a recuperar, descobrint un Händel molt més líric i profund que el que ens havia llegat la tradició victoriana dels seus grans oratoris bíblics, el més famós dels quals és sens dubte El Messies (Messiah, 1742). Aquests oratoris eren gairebé òperes sense representació, adornades amb vigorosos cors i exemplars narracions dramàtiques. La seva temàtica religiosa i moralista els va fer molt populars durant el segle XIX, en la puritana societat victoriana britànica, però seguint les tendències romàntiques, se'n van fer unes interpretacions extraordinàriament pomposes, allunyades del caràcter haendelià original i que només s'ha recuperat en els darrers anys, coincidint amb la recuperació operística.
[edita] El rococó
Venècia va anar cedint la seva supremacia a Nàpols, que era la major ciutat d'Itàlia a començaments del segle XVIII. L'òpera seriosa es va desposseir d'alguns dels seus amaneraments i estenia el seu lligam amb la commedia dell'arte, que va aportar un esforç cap al realisme i la introspecció psicològica, de manera que les figures esterotipades van resultar més humanes i aportaven més encant sensual cap a la melodia i el color tonal. Sensualitat, enginy i comèdia van fer de l'opera buffa napolitana un model que va perdurar fins a Mozart, Rossini i Donizetti.
Va ser una època de producció massificada. Alessandro Scarlatti (1660-1725), fundador de l'escola napolitana, va deixar cent quinze òperes, cent cinquanta oratoris i al voltant de sis-centes cantates. L'autocòpia i el manierisme eren inevitables.
Però va començar un procés de transició gradual. El baix continu, aquest tirà d'estil barroc acompanyat d'harmonies expressades en temes per sobre de la línia baixa, es batia en retirada pas a pas. Els instruments per a continu van anar perdent importància: només el clavicèmbal es va mantenir com a suport dels recitatius secco. El rígid estil d'escriptura es va mantenir més temps en la música religiosa.
En ser més propera a la realitat, l'opera buffa va començar a destacar-se. La serva padrona de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736) es va convertir en el prototip d'òpera còmica. Només hi ha dos cantants i un criat mut i set números musicals amb recitatiu secco, però els personatges estan dibuixats amb un enginy nou, amb sensibilitat i brevetat, mostrant la fragilitat humana. Aquesta partitura napolitana de 1735 apunta ja en línia directa cap a Mozart.
Johann Adolph Hasse (1699-1783) va establir les noves formes estilístiques, amb l'accent en l'emoció, tant en la música instrumental com en l'òpera, escrivint simfonies dolçament melòdiques i algunes òperes que responen plenament a l'estil galant, rococó, com Artaserse i Catone in Utica.
[edita] El classicisme
Diversos compositors van intentar, a mitjan el segle XVIII, canviar les pràctiques operístiques. Van introduir formes diferents del da capo en les àries i van fomentar la música coral i instrumental. Un dels factors d'aquest canvi fou l'òpera còmica, que rebia diversos noms: ballad opera a Anglaterra, opéra comique a França, singspiel a Alemanya i opera buffa a Itàlia. Totes aquestes variacions tenien un estil més lleuger que l'opera seria italiana. Alguns diàlegs es recitaven en lloc de cantar-se i els arguments solien tractar de gent i llocs comuns, en lloc de personatges mitològics. Aquestes característiques poden veure's clarament a l'obra del primer mestre italià de l'òpera còmica, Giovanni Battista Pergolesi.
[edita] Haydn
Joseph Haydn (1732-1809), mentre treballava a la cort de l'emperadriu Maria Teresa a l'òpera d'Eszterháza, va fer incursions una mica obligades a l'òpera, tres en el camp de la opera buffa: Lo speziale, L'infedeltà delusa i La canterina; quatre en la opera seria: L'isola disabitata, Armida, Acide i L'anima del filosofo ossia Orfeo ed Euridice (composta el 1791 per a Londres però no representada fins el 1951 a Florència); i sis en la opera semiseria: Le pescatrici, L'incontro improvviso i Il mondo de la luna (ambdues basades en Goldoni), La vera costanza, La fedeltà premiata i Orlando Paladino. Les seves òperes desborden de música sumptuosa i melòdica, però els seus llibrets manquen d'un impacte dramàtic particular. El màxim exponent de la Viena clàssica ha passat a la història sobretot per les seves simfonies, quartets de corda o sonates per a piano.
El compositor Giovanni Paisiello (1740-1816) del sud d'Itàlia, a qui Mozart admirava, havia escrit Il barbiere di Siviglia a Sant Petersburg el 1782, basant-se en una comèdia de Beaumarchais. Aquesta comèdia va quedar enfosquida posteriorment per la versió de Rossini el 1816. Un coetani seu, l'italià Domenico Cimarosa (1749-1801), va ser autor de partitures de considerable èxit a finals del segle XVIII, especialment a Viena, on va succeir Antonio Salieri com a director de música de la cort. Il matrimoni segreto (Viena, 1792) va ser l'única òpera còmica de finals del segle XVIII que es va fer un lloc en el repertori al costat de les obres escèniques de Mozart.
[edita] Gluck, la reforma
Els gustos de l'època anaven canviant i la revolució en el teatre musical va venir de la mà del músic bavarès Gluck (1714-1787). Es desplaçà a Itàlia per estudiar amb Sanmartini. Des del principi va escriure òperes serioses i còmiques, alternant els estils francès i italià, i ballets per a l'escena, però durant gairebé trenta anys no hi va haver el menor indici que anés a reformar el teatre musical, si bé ja mostrava una tendència clara cap a la concisió, els efectes sorprenents i l'entusiasme rítmic.
I el 1772 arriba Orfeo ed Euridice, amb tan sols tres cantants principals, cors i ballet. El drama estava construït en línia amb l'estil parisenc, amb diversos tableaux de fort contrast. La intenció de Gluck era fer que la música, expurgada d'àries de coloratura i da capo, estiguessin al servei del drama i del text. Aquesta obra comença a influir en els seus coetanis sobretot després de l'estrena de la versió ampliada Orphée et Euridice a l'Academie Royale de París.
El 1775 torna a portar a París una revisió d'Alceste, i els partidaris de l'òpera italiana es van aixecar contra ell. L'estil sense ornaments de Gluck, estant al servei del drama, sintonitzava amb el tipus de racionalisme francès que situa el text, l'acció i la naturalitat per sobre del flux de notes de les òperes escrites per als cantants. Altres òperes estrenades a París foren: Iphigénie en Aulide (1774), La Cythère asségée (1775), Armide (1777), Echo et Narcisse e Iphigénie en Tauride (1779). Iphigénie auf Tauris de Goethe fou escrita entre 1779 i 1787.
L'èxit assolit per Gluck en situar el drama per sobre de la música va afectar a la història de l'òpera, des dels romàntics com Berlioz fins a Wagner.
L'italià Gaspare Spontini (1774-1851), amb La vestale (1807) i Ferdinando Cortez ou la coquête de Mexique (1810) va reblar l'estil de Gluck fent la gran òpera festiva, decorativa, de l'era napoleònica. Com a director, va introduir l'ús de la batuta, va organitzar la ubicació dels elements de l'orquestra i va assajar meticulosament oferint representacions modèliques de les seves pròpies òperes així com de les de compositors com Mozart o Weber.
[edita] Mozart
Wolfgang Amadeus Mozart va néixer el 27 de gener de 1756 a Salzburg, fill de Leopold Mozart, també compositor i director musical. Mozart va sorprendre tota Europa com a nen prodigi i només amb dotze anys va escriure el Singspiel (òpera còmica alemanya amb diàleg parlat) Bastien und Bastienne.
Mozart es va apropiar primerament dels vehicles establerts i els va donar un contingut d'inimaginable riquesa. La finta semplice (1769), segons l'obra de Goldoni, es va convertir en la seva primera opera buffa. Milà, que era sota domini austríac, va contemplar les obres escèniques que va escriure durant la seva adolescència: Mitridate, re di pronto (1770), Ascanio in Alba (1771) i Lucio Silla (1772). Basades en temes convencionals relatius al món antic, estaven plenes d'audàcies expressives i música sumptuosa. Il sogno di Scipione la va escriure per a Salzburg el 1772, i el 1775 La finta giardiniera per a Munic, un embolic amorós situat a mig camí entre la serietat i l'humor bufo.
Mozart va escriure dues òperes serioses: per a Munic va escriure Idomeneu a Creta (1781), amb una instrumentació variada, plena de colorit, rica en simbolisme tonal, que representa un punt cimer en la llarga història de l'opera seria; i per a Praga La clemenza di Tito (1791, de Metastasio).
El rapte del serrall (1782) va ser la primera de les obres escèniques de Mozart en fer-se popular ràpidament, si bé només als països de parla germànica. Amb Les noces de Fígaro (1786), de Lorenzo da Ponte (1749-1838), l' opera buffa queda elevada a comèdia de gènere. En el dramma giocoso Don Giovanni els personatges es mouen entre la opera seria, tragicómicos i d'opera buffa. El segle XIX va manifestar la seva desaprovació a Cosí fan tutte (1790), l'última opera buffa que Mozart va escriure amb da ponte, perquè la trobava lasciva i capritxosa.

A partir de les reformes il·lustrades de Josep II, la demanda d'una òpera en alemany s'havia anat elevant cada vegada més. El 30 de setembre de 1791, poques setmanes abans de la mort de Mozart, es va dur a terme amb gran èxit la primera representació de La flauta màgica, una obra escènica en la qual els elements estilístics es combinen per crear una obra aparentment ingènua però en realitat dotada de múltiples estrats: els de l'opera seriosa (la reina de la nit), les reformes de Gluck (àries breus), l'estructura dramàtica mozartiana (finals complexos), decorats espectaculars, conte de fades oriental, idees maçòniques de fraternitat i farsa suburbana vienesa (Papageno).
El compositor més famós en vida d'aquest període a Viena i avui pràcticament oblidat va ser Vicent Martin i Soler. Va compondre una trentena d'òperes, d'entre les quals cinc amb Lorenzo da Ponte. La més famosa i representada el 1991 al Liceu fou Una cosa rara. Però l'ombra de Mozart ha sigut massa allargada i contundent, no deixant passar a la història (almenys popular) a compositors com Martin i Soler o el txec Josef Mysliveček (1737–1781), amb més d'una vintena d'òperes dins la tradició de l'estil galant on sobresurt Il Bellerofonte (1767), que fou un gran èxit quan s'estrenà a Nàpols.
El darrer compositor d'aquesta època fou Luigi Cherubini (1760-1842), compositor italià que passà la majoria de la seva vida a França. Médée (1797) i Les deux journées (1800) són les seves obres més conegudes. Malgrat que la seva música no es massa coneguda actualment, era admirat per molts dels seus contemporanis. Degut a la seva llarga vida, alguns autors el classifiquen entre el classicisme i el romanticisme, i fins i tot se'l considera un precursor de la Grand Opéra.
[edita] El romanticisme
L'hedonisme de les èpoques barroca i rococó s'havia extingit per ranci i hi havia novament interès en l'ètica, els ideals, l'heroisme i l'emoció. L'heroi o l'heroïna solitaris, l'individu excepcional, es van convertir en objecte de culte, de manera destacada en l'òpera de terror i evasió que procedia de París. L'exemple paradigmàtic del nou estil d'òpera heròica és Fidelio, l'única de Ludwig van Beethoven (1770-1827).
En la culminació del romanticisme, el mite va ser substituït pel conte de fades, per la llegenda, i sobresurten nous temes com: la infinitud, les tenebres, la mitja llum, els somnis, les personificacions de les forces naturals, la supremacia del sentiment davant la raó, i la creativitat davant la imitació neoclàssica. Més endavant va anar associat a una forta tendència nacionalista.
[edita] Berlioz

Prenent Gluck i Beethoven com a referents de la seva excèntrica imaginació, Hector Berlioz (1803-1869) va escriure dues grans òperes a l'estil de la tragèdia lírica. Benevenuto Cellini (1838), on apareix el leitmotiv, que Wagner va elevar a sistema, a l'estadi preliminar de sons i harmonies directrius que penetren tota la partitura i concentren l'acció musical; i Les Troyens (1863), amb un ambient dramàtic per representar els episodis de l'Eneida del poeta llatí Virgili.
En el món del teatre, a París es preparava un canvi d'estil amb dos fets destacats. Als voltants de 1830 el poeta Victor Hugo (1802-1885) proclamava el romanticisme francès amb les seves obres pintoresques i l'aparició de les tragèdies de Shakespeare als escenaris de París que van alliberar al teatre francès del classicisme estricte de Racine i Corneille, amb formes dramàtiques que es remuntaven a Aristòtil. Havia començat una pronunciada transformació estètica. Berlioz va respondre a aquesta emancipació de la imaginació amb dues partitures amb fantàstiques versions musicals de Roméo et Juliette (1839), presa de Shakespeare, i la llegenda dramàtica La damnation de Faust (1846), adaptació lliure d'alguns episodis de Faust de Goethe, on barreja elements de l'òpera amb elements del teatre modern, superrealista, el lirisme amb la fantasmagoria, el realisme gràfic amb els efectes mecànics. Berlioz era un advocat del llenguatge instrumental ben definit, de fet el seu Traité d'instrumentation et d'orchestation modernes (1884) ha estat vigent fins al dia d'avui.
[edita] Rossini-Donizetti-Bellini
Amb l'arribada de Gioacchino Rossini (1792-1868), arriba la melodia. Les seves quaranta i tantes òperes diguessim que tenen una bona relació qualitat-èxit, agradaven als cantants, als gerents dels teatres i en definitiva al públic. Només se'l menyspreava, com un simple productor d'àries, per part de Berlioz i alguns dels romàntics alemanys.
Escrivint per encàrrec per a un teatre després d'un altre, entre Itàlia i Viena, va compondre a tota velocitat, inicialment a la manera tradicional, però mostrant ja els seus trets distintius des del Tancredi (1813). Amb una línia vocal vigorosament emotiva, conjunts i finals modelats a l'estil de Mozart, sorprenents pautes rítmiques que incorporen ostinatos i crescendos i un so orquestral de gran complexitat, que tenia un paper purament d'acompanyament. Els temes orientals s'havien fet populars i estaven plens de situacions còmiques, com a L'italiana in Algeri (1813) i Il turco in Italia (1814). Seguiren Il barbiere di Siviglia (1816), la seva obra més popular i representada amb una successió magnífica d'àries, duets i cors, i La Cenerentola (1817).
Rossini va escriure molts papers per a un personatge central mezzosoprano amb una coloratura flexible per a la seva primera esposa, la cantant espanyola Isabella Colbran. Un d'ells va ser Elisabetta, regina d'Inghilterra (1815), que va ser notable per dues innovacions: la coloratura estava escrita en la seva totalitat, sense deixar-la al criteri i possibilitats de la cantant, i hi havia un recitatiu stromentato totalment escrit a la partitura, en lloc del recitatiu secco.
Abans de la seva retirada anticipada en el cim de la seva popularitat als 37 anys, Rossini s'inmergí en la opera seria amb títols com Otello (1816), Il viaggio a Reims (1825), i sobretot la seva darrera òpera Guillaume Tell (1829), descomunal òpera en quatre actes amb la gràcia italiana de la cavatina i el duo, l'harmonia alemanya del cor i la claredat i la precisió de l'estil francès.
Gaetano Donizetti (1797-1848), ajudat per una creativitat i una empempta poc comunes, va encadenar èxit rere èxit. Anna Bolena (1831), L'elisir d'amore (1832), Maria Stuarda (1834), Lucia di Lammermoor (1835), la seva obra mestra, que ha estat interpretada arreu del món, són algunes de les seves més de setanta òperes. La seva Don Pasquale (1843) fou la darrera opera buffa italiana fins el Falstaff (1893) de Verdi.
El sicilià Vincenzo Bellini (1801-1835) va ser el mestre de l'òpera italiana del bel canto, amb les seves melodies, les seves cançons belles i sublims, amb la seva particular concepció del so, de la veu i del silenci. Els personatges femenins ocupen els papers centrals, una soprano lírica de coloratura a La sonnambula (1831), i una gran heroïna dramàtica a Norma (1831), la gran òpera tràgica admirada per Verdi i Wagner. No sols és la millor òpera de Bellini, sinó la més universal i la que millor aguanta el pas del anys. L'enlluernadora ària Casta diva es considera com una dels més difícils del repertori per a soprano. I Puritani (1835), és la seva tercera obra més representada.
[edita] El Nacionalisme alemany
Comencen les tendències nacionalistes i l'òpera n'és un reflex, accelerada a Alemanya pel patriotisme de les guerres d'alliberament i l'expulsió de Napoleó, calia sacsejar la tirania del gust italià i francès. Idees similars es van instal·lar als països eslaus una mica més tard.
El mateix any de la caiguda de Napoleó (1816), Louis Spohr (1784-1859), el virtuós violinista i director alemany, va estrenar Faust a Praga que, igualment que l'exòtica Jessonda (1823), era una original combinació de tradició amb innovacions formals i harmòniques, situant-se més o menys entre Mozart i el primer Wagner. El mateix any va veure també la primera representació a Berlín de l'òpera tipus conte de fades, Undine, també en part convencional i en part profètica. Escrita pel poeta, músic i autor teatral prussià Hoffman (1776-1822) que havia escrit: La música és la més romàntica de totes les arts; es podria dir que és l'única art autènticament romàntica, perquè el seu objecte no és cap altre que l'infinit.

Carl Maria von Weber (1786-1826), home de teatre, pianista i escriptor, va causar sensació com a director d'òpera a Praga i Dresden i el 1821 va ser celebrat com un esdeveniment nacional la seva posada en escena de Der Freischütz a Berlín. Aquesta obra marca la fita més important en el desenvolupament de l'òpera alemanya entre La flauta màgica i l'entusiasta de Weber, Wagner.
La sumptuosa música de Weber per a Euryanthe (Viena, 1823) oferia tots els personatges favorits del primitiu romanticisme: nobles cavallers i malignes adversaris, un àngel d'innocència i un dolent viperí, que fan presagiar la partitura de Lohengrin de Wagner. Amb Oberon (1826), ja molt malalt, torna amb un conte de fades una mica extravagant, amb cavallers i turcs.
Altres autors menors d'aquesta època Albert Lortzing (1801-1851), que va obtenir fama amb Der Wildschütz (1842) i Zar und Zimmermann (1837), i Friedrich von Flotow (1812-1883), recordat per la seva Martha.
[edita] Els altres nacionalismes
La consciència nacional es va desenvolupar durant el segle XIX. Els pobles se sentien cada vegada més orgullosos de les seves pròpies llengües, cultures i històries. El nacionalisme romàntic es va rebel·lar contra la supremacia de l'òpera italiana, francesa i alemanya. Cada país buscava la independència fins i tot al teatre musical. Utilitzaven elements específicament propis en la seva música, amb ritmes i melodies del folklore més propers.
A Bohèmia, que pertanyia encara a l'Imperi Austrohongarès, actualment la República Txeca, Bedrich Smetana (1824-1884) amb Prodaná nevěsta (1866), i Antonin Dvorák (1841-1904) amb Rusalka (1901), van incorporar els camperols en l'òpera nacional, amb les seves danses, les seves cançons i els seus vestits.
A Hongria, Karl Goldmark (1830-1915), molt influenciat per Wagner va compondre La Reina de Saba (Viena, 1875), on hi va ser representada sense interrupcions fins el 1938.
Dins l'imperi tsarista de Rússia, Mikhail Glinka (1804-1857) componia Una vida pel tsar (1836) i Ruslan i Lyudmila (1842), que malgrat que la música seguia sent italiana, va introduir temes i melodies russes als escenaris. Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893) a Eugene Onegin (1879), basada en la novel·la en vers de Pushkin, retratava una versió russa i pessimista del món i mostrava un tret essencial del teatre musical rus: l'expressió èpica i ampulosa, fragmentada en múltiples escenes. A La dama de piques (1890) Txaikovski va posar en joc una ambientació vigorosament efectiva al servei d'una història romàntica de terror.
L'antipatia cap a l'harmonia centreuropea i cap a les seves formes teatrals i musicals van inspirar a Modest Mussorgsky (1839-1881) per crear un llenguatge musical rus lliure d'inhibicions i compromisos i unes obres escèniques que tenen una condició distanciada i èpica molt llunyana del model centreuropeu. A Boris Godunov (1874), relata la vida del tsar en un drama musical popular, tal com ell l'anomenà. A Kovanshchina (1886), situada en l'edat mitjana russa, desplega una enigmàtica història de passió èpica.
La contribució anglesa al repertori internacional s'havia aturat pràcticament a Händel pel domini de l'òpera italiana. L'òpera en anglès només es va desenvolupar en certs compositors força desconeguts com Henry Bishop (1786-1855), Michael William Balfe (1808-1870) o George Alexander McFarren. L'òpera anglesa va fracassar àmpliament perquè l'aristocràcia va romandre fidel a l'òpera italiana i les classes mitjanes encara la consideraven immoral. Amb la posada en escena de les òperes còmiques que van escriure el dramaturg W.S. Gilbert (1836-1911) i el compositor Arthur Sullivan (1842-1900), l'òpera va començar a ser coneguda per aquestes classes mitjanes. The Mikado (1885) i Iolanthe (1882) han sigut les més perdurables.
[edita] La Grand Opéra francesa
La Grand Opéra és un estil caracteritzat per la seva grandiositat aparegut sobretot a París a mitjan segle XIX. Els temes heroics i històrics, els grans personatges, les vastes orquestres, els vestits sumptuosos i els efectes escènics espectaculars eren els trets comuns d'aquest gènere. Unes altres característiques inclouen la música contínua (recitatiu en comptes de diàleg parlat), amb una estructura de quatre o cinc actes i la prevalència de ballets i nombrosos cors.
A mitjan segle XIX, Giacomo Meyerbeer (1791-1864), d'origen alemany però que va desenvolupar la seva carrera fonamentalment a París, va ser el primer gran exponent de la Grand Opéra francesa. Obté un gran nombre de representacions combinant elements dels estils italià i francès amb minuciositat alemanya. Robert le diable (París, 1831), era una òpera romàntica de terror, última variant de l'opera seriosa històrica. Les Huguenots (1836) desplega una complicada intriga en cinc actes, basada en el conflicte entre catòlics i calvinistes. L'esgarrifós ritual de la consagració de les espases, amb les seves tenebres demoníaques i el seu fanatisme, és un dels grans conjunts romàntics. Le prophète (1849), és un espectacle turbulent sobre el moviment reformista dels anabaptistes a la regió de Münster. L'africaine (1865), obra póstuma, narra els viatges de Vasco de Gama i està plena de color exòtic, acaba amb el Liebestod de Selica sota un singlot verinós. Les crítiques de Wagner van tenir una notable influència en el declivi de la popularitat de Meyerbeer després de la seva mort.
Charles Gounod (1818-1893), amb la seva òpera més cèlebre i representada Faust (1859), tot i respectar les convencions de la grand opéra francesa (grans escenes de conjunt, cors multitudinaris, i l'inevitable ballet...) trenca amb alguns dels seus convencionalismes, amb una orquestració més rica i dotant als recitatius d'una gran entitat musical, situant a Marguerite en una posició central amb la seva coloratura. Mireille (1864) i Roméo et Juliette (1867) també van tenir èxit en les seves estrenes a París.
Després de formar-se a Itàlia, Georges Bizet va compondre Les Pêcheurs de perles (1866) i la més popular i representada de les òperes franceses: Carmen (1874), on elegantment treballa elements de música espanyola (fins i tot amb elements del flamenco) encara que mantenint òbviament la francesa.
També cal destacar François Adrien Boieldieu (1775-1834) amb la sensibilitat ingènua de la seva òpera còmica La dame blanche (1825), Adolphe Adam (1803-1856), conegut sobretot per la nadala Oh Holy Night i els seus ballets, amb l'enaltiment de la vida senzilla a Le postillon de Longjumeau (1836), Daniel Auber (1782- 1871), que amb la seva òpera La muette de Portici (1828) va desencadenar la revolució de setembre de 1830, que va conduir a la independència de Bèlgica, i l'alemany-francès Jacques Offenbach (1819-1880) amb operetes i òperes burlesques i satíriques com La belle Hélène. Després del seu sensacional èxit en aquest tipus d'òperes, es va posar a escriure la seva única obra escènica seriosa, entorn del personatge del poeta romàntic Hoffmann. Els contes d'Hoffmann, amb el seu text, sentiment i enginy francesos omnipresents, continua sent un enigma. Qualsevol que sigui la versió pòstuma que s'elegeixi, l'última obra d'Offenbach per a l'escena és un compendi de les idees romàntiques.
Ja al tombant de segle, la tragèdia lírica va adquirir complexitat musical i psicològica en les 25 òperes escrites per Jules Massenet (1842-1912), una de les quals, Werther (1892), encantadorament sensual en el seu so i plena d'elements estilístics variats. Malgrat ser totalment lírica, voreja el nou estil naturalista, igual que l'anterior Manon (1884). La influència de Massenet es detectarà més tard en Ruggero Leoncavallo, en Pietro Mascagni, Giacomo Puccini o en el Pelléas et Mélisande de Claude Debussy.
[edita] Verdi
L'obra de Giuseppe Verdi (1813-1901) es va assimilar sovint al moviment nacionalista italià conegut com Risorgimento, i a la reunificació del regne. Per exemple, en el seu primer gran èxit, el cor dels esclaus jueus de Nabucco (1842), es considera un himne italià no oficial. Curiosament, algú va descobrir que el nom de Verdi era l'acrònim de Vittorio Emanuele Re D’Italia (Vittorio Emmanuel Rei d’Itàlia), quan Milà (aleshores sota l'ocupació austríaca) començava a donar suport als esforços de Víctor Manuel per a la reunificació italiana.
En un principi es veu obligat a treballar amb llibrets convencionals que li lliuraven, com la variant del tema de Don Juan, Oberto, Conte di San Bonifacio (Milà, 1839), seguida d' Un giorno di regno, el seu únic intent en la comèdia fins a Falstaff, al final de la seva carrera. En els primers anys, l'estil de Verdi era tradicional amb influències de Rossini, Bellini, Meyerbeer i, sobretot, Donizetti i Mercadante, amb recitatius amb acompanyament orquestral i escenes de bel canto, conjunts plens d'agitació apassionada, grans entrades corals, amb canvis d'escena i un final expansiu abans de l'entreacte principal. L'heroi i l'heroïna tenien veus altes, els personatges secundaris en tessitura de baríton, els dolents, els dignataris i els pares eren contralts i baixos. Amb el pas del temps, gràcies als èxits aconseguits, Verdi pot apostar per un estil més personal en les seves òperes, i pot pressionar llibretistes i empresaris a arriscar i experimentar una mica més. Va aconseguir un llenguatge orquestral més expressiu i perfecte per caracteritzar l'acció, va insistir en la dicció clara, va anar derivant amb confiança cap al drama musical, però sempre, com a bon italià, estava lligat per la supremacia de la veu i de la forma.

Després de lèxit de Nabucco, entra en un període de 7 anys de gran producció amb obres basades en clàssics del teatre com Friedrich von Schiller: Giovanna d'Arco (Milà, 1845), I masnadieri (Londres, 1847), i Luisa Miller (Nàpols, 1849); Victor Hugo: Ernani (Venècia 1844); Lord Byron: I due Foscari (Rome, 1844), i Il corsaro (Trieste, 1848); i del seu ídol Shakespeare: Macbeth (Florència, 1847).
Verdi havia assolit la plena maduresa artística, i arriben els primers grans èxits aclaparadors: Rigoletto (Venècia, 1851), Il trovatore (Roma, 1853) i La Traviata (Venècia, 1853). Verdi podia finalment compondre sense presses, però el món musical estava canviant lentament, fins i tot a Itàlia. I Verdi també experimenta amb Un ballo in maschera (Roma, 1859), amb reflexes de l'òpera rococó, La forza del destino, (Sant Petersburg, 1862), molt propera a la Grand Opéra francesa, i Don Carlos (Paris, 1867), inspirada en el poderós sentimient de llibertat de Schiller.
Aquest període d'experimentació va culminar l'any 1871 amb Aïda, també amb influències de la Grand Opéra i la seva única òpera de tema mitològic. I el seu amor per Shakespeare es va consumar a Milà en l'aprofondiment psicològic d´Otello (1887) i en la comèdia lírica Falstaff (1893).
[edita] Wagner

Richard Wagner (1813–1883), va sentir, des del principi, que era un artista polític, un agitador, a causa de la seva idea d'un art teatral destinat a transformar el món i no solament a divertir-lo, i sobretot amb les seves darreres composicions, combinant totes les arts independents, va transformar el pensament musical per mitjà de la seva idea de Gesamtkunstwerk (obra d'art completa). Les seves obres són notables per llur textura contrapuntal, les harmonies riques i llur orquestració, i l'ús elaborat dels leitmotiv: petits temes musicals d'una gran potència dramàtica que evoquen un personatge, un element de la intriga, un sentiment, aclarint la progressió del drama de la seva evolució complexa. El llenguatge musical cromàtic de Wagner va ser un catalitzador pel desenvolupament posterior de la música clàssica europea, incloent-hi el cromatisme extrem i l'atonalitat. Casant el teatre i la música per crear el drama musical, es va convertir en el defensor d'una nova concepció de l'òpera, en la qual l'orquestra ocupa una lloc almenys tan important com la dels cantants.
Contràriament a gairebé tots els altres compositors d'òperes, escrivia ell mateix els seus llibrets, prenent la majoria dels seus arguments de les llegendes i mitologies europees, sobretot germàniques. Degut a això, les seves obres aconseguyeixen una profunda unitat. Wagner portava així a la pràctica una de les seves obsessions de joventut: ser un escriptor com Shakespeare i un compositor com Beethoven.
Les seves primers òperes foren Die Feen (1833), una peça romàntica en alemany en l'estela de Weber, que no es va representar fins a 1888 i gairebé inèdita actualment, i Das Liebesverbot (1836), amb un aire més aviat francès o italià, que expressa l'ànsia de vitalitat i llibertat del moviment de la Junger Deutschland (Jove Alemanya). Amb Rienzi (Dresden, 1842), una obra històrica de llarg recorregut seguint les pautes de Spontini, es va proposar sobrepassar totes les manifestacions prèvies de la grand opéra. L'Holandès errant (Der fliegende Holländer) (Dresden, 1843), ja és típicament wagneriana en la unitat de context (l'oceà, les forces naturals), la sèrie d'harmonies dominants i motius directrius, amb traços musicals que caracteritzen els personatges o les situacions, l'elevada expressió orquestral, el to emotiu, i la versió secularitzada de la idea cristiana de redempció.

Tannhäuser (Dresden, 1845) i Lohengrin (Weimar, 1850) són la seva contribució al romanticisme, al món cavalleresc, combinant eminiscències de la gran òpera heroica amb la tècnica del leitmotiv, la idea de la redempció i l'estil declamatori vigorosament emotiu.
Però tot el rastre de l'òpera convencional queda eliminat amb Tristany i Isolda (Tristan und Isolde, Munic, 1865). L'harmonia s'aproxima als límits de la tonalitat, abandona el sistema harmònic tradicional mitjançant el seu cromatisme sistemàtic i la progressió semitonal que ve a simbolitzar l'expressió del sofriment. El món sonor del segle XX havia començat.
Els Mestres Cantors de Nüremberg (Die Meistersinger von Nürnberg, Munic, 1868) era una comèdia en tres actes, seriosa i divertida alhora. Torna a les fórmules dramàtiques antigues, amb àries, processons corals, monòlegs, un discurs formal, dansa formal, dansa popular i sobretot finals expansius, fins i tot amb una doble fuga al final del segon acte, que representa un enrenou general.
Amb la tetralogia L'Anell del Nibelung (Der Ring des Nibelungen, Bayreuth, 1876), Wagner va abordar una cosa que cap compositor d'òpera no havia mai intentat: una festa escènica amb una vetllada preliminar i tres vetllades principals. Estava formada per L'or del Rin (Das Rheingold), mostra com els esforços de Wotan per exaltar el seu poder desencadenen la seva perdició; La Valquíria (Die Walküre), tracta de la filla de Wotan, Brünhilde, i de l'amor entre els germans Sigmund i Sieglinde; Siegfrid amb l'heroi pur elegit com a redemptor; i El crepuscle dels déus (Götterdämmerung), la catàstrofe de Siegfried i Wotan. Cada un dels quatre drames utilitza variants dels mateixos leitmotiv i de les mateixes idees bàsiques, especialment en l'orquestra àmplia i omniscient, però cada una de les parts és completa i comprensible en si mateixa.
En la culminació de la seva obra, Parsifal (1882), el misticisme embolica l'acció completament estàtica. Els esdeveniments de l'escenari simbolitzen la vida interna dels personatges; el teatre simbolista i expressionista fa els seus primers passos. L'embolic de pensaments, intencions, temptatives i indicis es revelen mitjançant l'orquestració extraordinàriament subtil i en les harmonies portentosamente fluides.
Wagner moria poc després a Venècia. A través de les seves obres i els seus assaigs teòrics, Wagner ha exercit una gran influència en l'univers de la música lírica.
A les acaballes del romanticisme, Engelbert Humperdinck (1854-1921), col·laborador de Wagner en la seva darrera obra, va compondre el conte de fades Hänsel und Gretel (1893) que s'ha convertit en l'òpera favorita de nadal d'Alemanya.
[edita] El segle XX
Malgrat haver mort el 1883, Wagner va obrir les portes als nous moviments del segle XX, era un referent, sigui perquè era una font de culte, sigui perquè es posava en qüestió.
El contracop al drama musical el va donar Igor Stravinsky (1882-1971), que va insistir en la forma clàssica seguint el neoclassicisme, el ritme irresistible i la severitat lacònica, especialment en la tragèdia-oratori Oedipus Rex (1927), i acaba en el serialisme amb The Rake's Progress (1951) . Paul Hindemith (1895-1963) va tornar a l'estil contrapuntístic barroc a Mathis der Maler (1938), i en el provocativament expressionista Cardillac (1926). Va obtenir el vistiplau dels cercles musicals, però escàs èxit popular, i encara avui es representa molt rarament.
Leóš Janáček (1854-1928) amb un estil no fàcilment classificable i seguint la tradició de Smetana i Dvorák, retratava la vida popular a Moràvia. Alguns exemples són: Jenufa (1904), Katia Kabanova (1921), la seva saga d'animals al bosc La rabosa astuta (1924) i l'opressiva versió de La casa dels morts de Dostoievski (1930).
[edita] El verisme
Alguns autors es van encarregar de desenvolupar l'òpera italiana més enllà de Verdi. Ja apuntat pel mateix Verdi i per Boito i Ponchielli, apareix un nou estil, rigorosament veraç, que va ser conegut a Itàlia com a verisme després de la representació de Cavalleria rusticana (1890) de Pietro Mascagni (1858-1945). Es va propagar com un incendi i l'òpera italiana va encarar el nou segle amb certa confiança. Mascagni havia convertit un breu relat sicilià en un melodramma commovedor. La varietat estilítica de la resta de les seves òperes - l'aroma asiàtic d' Iris (1898), la brisa idíl·lica que desprèn L'amico Fritz (1891), les tonalitats franceses d' Isabeau (1911), o el descarnat verisme d' Il Piccolo Marat (1921) - demostren una versatilitat superior a la d'altres col·legues veristes.
Una bona colla de compositors italians són pràcticament només coneguts pel seu pas pel verisme tot i la seva producció posterior. O bé no van aconseguir mantenir el seu nivell o bé el gust del públic va anar canviant. Ruggero Leoncavallo (1857-1919), autor d'una desena d'òperes, només és conegut per la única que es representa asiduament: Pagliacci (1892), on el gelós Canio és un paper excepcional per als tenors. L'acció està brutalment concentrada i les formes del bel canto resplendeixen dins del drama naturalista.
Un cas semblant és el d'Umberto Giordano (1867-1948), bàsicament conegut per la seva passada pel verisme amb Andrea Chénier (1896) i Fedora (1898). El mateix es pot dir de Francesco Cilea (1886-1950) amb L'arlesiana (1897) i Adriana Lecouvreur (1902).
Hi va haver, tanmateix, molts altres veristi: Franco Alfano, sobretot conegut per completar el Turandot de Puccini, Alfredo Catalani, Alberto Franchetti, Franco Leoni, Licinio Refice, Ermanno Wolf-Ferrari, o Riccardo Zandonai.
El verisme també va traspassar la frontera francesa amb Gustave Charpentier (Louise), i l'alemanya amb Ignatz Waghalter (Der Teufelsweg i Jugend) i Eugen d'Albert (Tiefland). Aquesta darrera, amb un esquema de tres personatges aplicat a una història ambientada als Pirineus en la qual es mostra la qüestionable moralitat de la gent de les terres baixes i la puresa de la gent de les muntanyes. D'Albert va escriure vint òperes de diversos tipus, des de la comèdia fins a obres romàntiques de grans dimensions i simbolisme màgic.
[edita] Puccini

Però el gran representant d'aquest estil és sens dubte Giacomo Puccini (1858-1924), que fins i tot va més enllà del verisme en les seves darreres obres explotant els avenços moderns en el drama i l'harmonia. Amb influències clares de Verdi en els seus inicis, no va ser fins a Manon Lescaut (1893), la seva tercera òpera, que obtingué un èxit absolut i significà l'inici de la seva relació amb els llibretistes Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, amb qui treballà durant les següents tres òperes.
La primera d'aquestes, La Bohème (1896), que condensa una història agredolça del barri dels artistes a París en quatre escenes breus i contrastants, està considerada no només com una de les seves millors òperes, sinó que també com una de les òperes romàntiques més brillants mai compostes. En la següent òpera, Tosca (1900), Puccini féu la seva primera incursió clara al verisme. Les veus reten homenatge a l'estil de cant dramàtic italià, mentre l'orquestra, modelada intel·ligentment sobre la de Wagner, lliga els motius sinfónicamente i revela els pensaments secrets dels protagonistes. La tercera, Madama Butterfly (1904), tracta amb un gran refinament individual el llunyà orient que estava de moda en aquesta època. Fou rebuda en la seva estrena sense pena ni glòria, però després de revisar-la fins a tres vegades, esdevingué una altra de les seves òperes més exitoses.
Després d'uns anys foscos, el 1918 va més enllà del verisme estrenant Il Trittico, composta de tres òperes d'un acte seguint l'estil del Grand Guignol parisenc: un episodi terrorífic (Il Tabarro), una tragèdia sentimental (Suor Angelica) i una comèdia o farsa (Gianni Schicchi). El 1924 deixa inacabat el conte de fades simbolista Turandot, completant les dues darreres escenes Franco Alfano.