Joan Fuster i Ortells
De Viquipèdia
Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922 - 1992) va ser un [escriptor]] valencià en llengua catalana. És reconegut sobretot per la seua obra assagística: Nosaltres els valencians (1962), Qüestió de noms, Diccionari per a ociosos (1963), etc. Va ser una figura clau en el nacionalisme valencià contemporani i en la definició dels Països Catalans. A partir de la dècada dels 60 del segle XX es convertí en un referent cívic al País Valencià en el moviment de represa de la cultura catalana.
Es llicencià en dret el 1947 i es doctorà en filologia catalana el 1985. Del 1946 al 1956 codirigí la revista Verbo. Dels seus primers llibres, tots de versos, destaca Escrit per al silenci (1954). El 1952 començà a Levante, de València, les seves col·laboracions a la premsa, que fou després una de les seves facetes més destacades i que prosseguiria a Destino o a La Vanguardia
Amb El descrèdit de la realitat (1955) inicià una brillant carrera assagística, de vasta amplitud temàtica, en un estil incisiu, d’adjectivació precisa. Un altre aspecte de la seva obra fou el de l’erudició, la història i la crítica literàries, que alternà amb antologies. La seva dedicació als temes valencians culminà el 1962 amb la publicació de Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i El País Valenciano, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d’identitat nacional del País Valencià.
En aquests llibres Fuster afirma que per redreçar la cultura autòctona del País Valencià cal estrènyer el vincles amb els altres territoris de parla catalana, creant una comunitat cultural o, fins i tot, política: els Països Catalans.
Continuà dins aquesta temàtica a Raimon (1964), Combustible per a falles (1967) i Ara o mai (1981), entre d’altres. Una part dels seus nombrosos estudis i articles erudits, històrics, biogràfics i de viatges, ha estat recollida en els volums I i III de les Obres completes, i el Diari 1952-1960 n’ocupa el volum segon.
Dins el camp de l’assaig, publicà Figures de temps, premi Yxart (1957), Judicis finals (1960), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d’esperar (1965), L’home, mesura de totes les coses (1967), etc, sempre dins la tradició d’arrel moral de l’humanisme clàssic a l’alè dels moralistes i reformadors francesos (de Montaigne als enciclopedistes), crític, escèptic i amb un humor corrosiu. Dins els treballs d’història, de crítica i de divulgació literària publicà La poesia catalana (1956), Poetes, moriscos i capellans (1962), Heretgies, revoltes i sermons (1968) i Literatura catalana contemporània (1972), a més de tres extensos pròlegs a l’obra de Joan Salvat-Papasseit (1962), Salvador Espriu (1963) i Josep Pla (1966), aplegats a Contra el noucentisme (1978). També va escriure lletres de cançons per a Lluís Llach.
Fuster és l’assagista valencià més considerable de les generacions sorgides després de la guerra civil, amb una força que depassà l’àmbit literari i es projectà sobre la vida cultural i civil dels Països Catalans, la consciència unitària dels quals contribuí poderosament a crear.
Fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i rebé, l’any 1983, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. El 1984 fou nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona i, el 1986, catedràtic de literatura a la Universitat de València. El 1987 recollí la seva poesia (Set llibres de versos). Fruit del treball de recerca dels darrers anys són els estudis aplegats a Llibres i problemes del Renaixement (1989). El 1994 hom edità les obres Fuster inèdit i Fuster sabàtic.