Georg Friedrich Händel

De Viquipèdia

Georg Friedrich Händel
Ampliar
Georg Friedrich Händel

Georg Friedrich Händel o en grafia anglesa George Frideric Handel (Halle, 23 de febrer de 1685Londres, 14 d'abril de 1759), compositor barroc britànic nascut a Alemanya. La seua obra més coneguda és El Messies, típica de l'època nadalenca. Va influir profundament a altres compositors més tardans, com Haydn, Mozart, i Beethoven.

Nasqué quatre setmanes abans que Johann Sebastian Bach, i des de petit va donar mostres de posseir facultats musicals. Una anècdota diu que, al graner de la casa on vivia, hi havia, arraconat un vell clavecí: durant la nit se sentien sons harmoniosos que s'atribuïen a un follet entremaliat. Però un dia, els estadants de la casa, decidits a aclarir el misteri, es van proveir d'un llum i de garrots, i es van encaminar cap al graner: van obrir la porta d'improvís i, davant la sorpresa general, van descobrir que el follet trapella no era altre que el petit Georg Friedrich Händel, que, vencent el temor a la solitud i la foscor, deixava el seu llit per anar a recrear-se en l'abandonat instrument.

Malgrat els seus dots musicals, el seu pare, que era barber i cirurgià de la cort, pensava destinar-lo als estudis de dret, i només a instàncies del príncep de Saxònia, va accedir a dedicar-lo a la música. El 1696 va visitar Berlín. L'any següent va morir el seu pare.

El 10 de febrer de 1702, es va inscriure a la Universitat de Halle (Saxònia-Anhalt), però el 13 de març d'aquest mateix any va ocupar el lloc d'organista a la Domkirche, i es dedicà exclusivament a la música. El 1703 va marxar cap a Hamburg, per tocar com a violí segon tocant a l'orquestra d'aquesta ciutat. Acompanyat de Matheson va fer un viatge a Lübeck per a escoltar l'organista Dietrich Buxtehude. El 1704 va compondre la Passió segons San Joan.

Va tenir un duel a espasa amb Matheson, en el qual va estar a punt de perdre la vida, però es va salvar perquè la punta de l'espasa del seu enemic es va trencar en topar amb un botó de la casaca. Immediatament es van reconciliar i van participar junts en els assajos d'Almira la primera òpera de Händel, que va ser estrenada amb èxit el 8 de gener de 1705. El febrer del mateix any es va estrenar l'òpera Nerone.

El 1706 emprèn un viatge a Itàlia. A Florència estrena la seva cantata Lucrezia. L'any següent va arribar a Roma, admirant en tota la seva grandesa el cants de l'església catòlica; d'aquesta època daten les anomenades Cantates Romanes, conjunt de cantates influïdes per l'estil italià. De retorn a Florència va representar la seva òpera Rodrigo, que li va reportar, a més d'un gran triomf, el favor del Gran Duc de Toscana i de la cantant Victòria Tarquini. Després va anar a Venècia, considerada en aquella època la metròpoli musical d'Itàlia, que posseïa quinze teatres d'òpera: allí va conèixer al príncep de Hannover, Ernst August, i el duc de Manchester, ambaixador d'Anglaterra, que l'animà a fer un viatge a aquest país i establir-se a Londres.

Amb una gran popularitat, tornà a Roma el 1708, i el marquès Ruspoli el relacionà amb l'aristocràcia i la intel·lectualitat de la ciutat. Allí, a l'anomenada "Acadèmia de l'Arcàdia", va conèixer els futurs pontífexs Climent XI, Innocenci XIII, Climent XII i Benet XIII, molts cardenals, els prínceps de Baviera i Portugal i la reina de Polònia. Entre els músics conegué Alessandro Scarlatti, amb el fill del qual, Domenico, va conrear una gran amistat, Arcangelo Corelli, Bernardo Paquini, etc. En aquesta època va compondre les Cantates italianes, que es van popularitzar ràpidament (una d'elles, Armida Abbandonata, va ser copiada per Johann Sebastian Bach), i els oratoris La Resurrezione i El triomf d'Apol·lo.

Aquell mateix any va marxar cap a Nàpols, on va rebre el nomenament de primer organista de la Capella Reial, i més tard el de director (1709). També va ser designat mestre al conservatori dels Poveri di Gesù Cristo. Deixà Nàpols, i va representar a Venècia la seva òpera Agrippina, que va ser càlidament aplaudida i elogiada.

El 1710 va ser nomenat mestre de capella de Hannover, però la seva inquietud el va obligar a demanar una llicència per a anar a Londres, on va ser presentat a la reina Anna. Immediatament se li va encarregar la composició d'una òpera, Rinaldo, que va estar acabada en 14 dies i duta a escena el 14 de febrer de 1711, amb gran èxit. De retorn a Hannover va escriure els seus concerts per a oboè, sonates per a flauta, lieder i cantates alemanyes amb poesies de Brakes.

El 1712 torna a Anglaterra, representà Il pastor Fido, i el desembre del mateix any compon, en pocs dies, l'òpera Teseo que va ser estrenada el gener de 1713. Amb motiu de la Pau d'Utrecht va escriure un Te Deum (avui anomenat Te Deum d'Utrecht). Per celebrar l'aniversari del natalici de la reina Anna va compondre una Oda. Llavors ella mateixa li va encarregar un Te Deum i un Jubilate, que van ser estrenats el 7 de juliol. Així aconseguí ser nomenat compositor de la cort, malgrat estar prohibit que un estranger escrivís música per a actes oficials.

Händel establia així els fonaments del que seria el seu arrelament definitiu a Anglaterra i va renunciar al seu càrrec de Hannover. El 1714 va morir la reina Anna i la succeí Jordi I. Llavors emprengué una lluita per conquerir el seu favor. Aquí encaixa la llegenda segons la qual la seva Música Aquatica va ser escrita precisament amb aquest objecte. La veritat és que Händel va tornar a gaudir de privilegis i va ser nomenat mestre de capella de Hannover, lloc on va acompanyar el rei en el mes de juliol de 1716. De retorn a Anglaterra fou mestre de capella per al duc de Chandos, per al qual escriví els onze Chandos Anthems, tres Te Deum i vuit suites per a clavecí.

El 1720 agafà la direcció de l'Acadèmia de l'Òpera Italiana, i comença una nova fase de la seva vida, com a empresari operístic. Desenvolupà una activitat plena de dinamisme, immune al cansament, al desànim i a l'adversitat. Desféu intrigues, lluità amb castrati i prime donne (entre elles les famoses Faustina i Cuzzoni, posseïdores d'una prodigiosa tècnica vocal), tot això sense deixar de compondre amb sorprenent rapidesa, qualitat i mestratge.

El 20 d'abril del mateix any estrenà la seva òpera Radamisto dedicada al rei. S'oposà al compositor Giovanni Bononcini i es veié obligat a escriure una òpera en col·laboració, Muzio Scevola, el primer acte de la qual va se compost per un músic anomenat Pippo, el segon per Bononcini i el tercer pel mateix Händel. Els honors del triomf van correspondre al compositor italià fins que Händel prengué la revenja amb la seva òpera Ottone, a la qual van seguir Giulio Cesare (1724), Tamerlano, Rodelinda i Scipione (1725).

El 1726 va succeir una cosa totalment imprevista en l'escena: en l'òpera Alexandre les dues cantants abans anomenades representaven els papers de les amants del gran conqueridor, però la seva rivalitat va augmentar fins a tal grau que, no podent contenir-se, es van estirar dels cabells i van sostenir una violenta baralla davant de l'auditori, presidit per la princesa de Gal·les. Es diu que Händel no va perdre la serenitat, ans al contrari, animava les contendents amb sonors redoblaments de timbals al mateix temps que deia: "Deixeu-les. Quan estiguin cansades, el seu furor caurà per si sol".

Sempre actiu, segueix escrivint òperes: Riccardo II, dedicada al rei Jordi I (a qui també va dedicar els seus Coronation Anthems), Siroe, Ptolomeo i Admeto, que va ser l'última obra representada en l'Acadèmia, la qual es va veure obligada a tancar les seves portes en condicions de bancarrota. Llavors Händel emprèn un viatge a Itàlia a la recerca de nous elements: aquest viatge va durar gairebé un any i va tornar amb cantants, llibrets i partitures italianes. Posa en escena Lotario, Partenope, repeteix Aci e Galatea amb cors, Ezio, Orlando, Deborah i Athalia. Els seus rivals musicals van ser Nicola Antonio Porpora i Johann Adolf Hasse.

El 1734 inaugura una temporada al Covent Garden amb l'òpera-ballet Terpsicore. Sosté lluites tremendes, fins que la nit del 12 al 13 d'abril pateix un atac de paràlisi. La seva empresa va tancar. El seu estat general era deplorable: estava afectat del costat dret, amb el cervell lesionat i amb la mà dreta paralitzada. La seva depressió era tan gran, acorralat pels deutes i el sofriment, que es negava a guarir-se. Per fi, alguns dels seus amics van aconseguir enviar-lo a les termes d'Aix-la-Chapelle: es va recuperar com si fos un miracle. Un dels seus biògrafs diu: "immediatament el gegant ressuscitat va reprendre la seva lluita".

Es lliurà al treball amb febril dedicació: el 15 de novembre comença Faramondo; del 7 al 17 de desembre escriu, per als funerals de la reina, el Funeral Anthem; el 24 acaba Faramondo i el 25 comença Serse. Però les contrarietats no cessen: els seus creditors l'amenacen amb tancar-lo a la presó i per a evitar-ho es veu obligat a acceptar fer un concert de beneficència (maig de 1728). Però al mes següent rep el reconeixement públic: en els jardins de Vauxhall, sobre el Tàmesi, lloc de cita de la societat de Londres, se li aixeca una estàtua. Encoratjat, comença Saül, que va ser estrenada el 27 de setembre.

El 7 d'octubre comença Israel in Egypt que acaba el dia 28 del mateix mes, encara que aquesta obra, en vida de Händel sempre va fracassar. El 1741, abatut i descoratjat, decideix allunyar-se d'Anglaterra. El lloctinent d'Irlanda el va convidar a dirigir uns concerts a Dublín, i Händel amb l'objectiu d'oferir a aquesta generosa nació una cosa nova va compondre, del 23 d'agost al 14 de setembre, el seu extraordinari oratori Messiah, que va ser estrenat el 12 d'abril de 1742. L'èxit el va acompanyar des de la seva primera audició. La seva activitat no coneixia repòs. Escriu successivament Samson, Semele, el Dettinger Te Deum (per celebrar les victòries del duc de Cumberland sobre els francesos), Belshazzar i la tragèdia Hercules.

Però el 1745 novament va estar a la vora de la ruïna: va caure en una postració semblant a la de 1734, que li va durar vuit mesos. Un esdeveniment inesperat li va aixecar l'ànim: el pretendent al tron, Carles Eduard, va desembarcar a Irlanda: tot el país es va revoltar i l'exèrcit de Highlanders va marxar sobre Londres. La capital es va consternar, però Händel es va unir als seus habitants. El 14 de novembre, al Drury Lane, fa cantar un Himne per als enrolats voluntàriament. Va escriure l'Oratori ocasional, en el qual convidava als anglesos a lluitar contra l'invasor; i Judas Maccabeus, escrit entre el 9 de juliol i el 11 d'agost de 1746. És com l'"himne a la victòria" compost per festejar el triomf del Duc de Cumberland. A aquesta obra s'associa una feliç circumstància: Händel s'havia convertit en el músic nacional d'Anglaterra, i així és proclamat. A partir d'aquest moment no coneixerà més preocupacions materials: reprèn la seva creació amb Alexander Balus, Joshua, Solomon, Susanna, Música per als reials focs d'artifici, etc.

El 1750 fa un viatge a la seva terra natal, Halle (Saxònia-Anhalt). Allí va rebre la notícia de la mort del seu gran contemporani: Johann Sebastian Bach. El 1751 és un any dolent per a Händel: havia iniciat la composició de Jephtha i havia escrit el primer acte en tretze dies. Onze dies més tard va arribar a la penúltima escena del segon acte, però allí va haver de suspendre'l: en començar el fragment del cor final que diu "Quant ombrívols, oh Senyor, són els teus designis", es va veure obligat a aturar-se. Va escriure: "He arribat aquí el dimecres 13 de febrer, impedit per continuar a causa de la meva visió de l'ull esquerre". El 30 d'agost havia perdut la vista. Va escriure: "Eclipsi total. El món s'ha esborrat". Operat tres vegades de cataractes, l'última vegada el novembre de 1752, Händel estava absolutament cec.

El 6 d'abril de 1759 encara tenia forces per tocar la part d'orgue de Messiah, però sofreix un desmai a la meitat de l'execució. Va morir el Dissabte Sant, 14 d'abril. d'aquest mateix any. El dia 11 havia escrit: "Voldria morir el Divendres Sant, en l'esperança de reunir-me a Déu, el meu dolç Senyor i Salvador, el dia de la seva Resurrecció". Va ser enterrat a l'abadia de Westminster el 20 d'abril de 1759.

La música de Händel arriba a grans altures: els seus cors són d'una grandiositat insospitada. Mozart, referint-se a ell deia: "Pressenteix l'efecte millor que tots nosaltres. Quan ho desitja, colpeja com un llamp". I Beethoven afirmava: "Heus aquí la veritat".

[edita] Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:

Georg Friedrich Händel