Bertolt Brecht

De Viquipèdia

Eugen Berthold Friedrich Brecht, conegut com Bertolt Brecht (Augsburg, 10 de febrer de 1898Berlín, 14 d'agost de 1956) va ser un dels dramaturgs i poetes alemanys més influent del segle XX. Ha estat guardonat repetides vegades, tant a l'Alemanya de l'Est com a la de l'Oest, així com internacionalment.

Taula de continguts

[edita] Vida i obra

Fill de Bertolt Friedrich Brecht i de Sofie Brecht, Bertolt va assistir a l'escola primària des de 1908, i a l'escola secundària a Augsburg fins el 1917.

A continuació va començar a estudiar medicina a Munich. Però va haver d'interrompre els seus estudis l'any següent ja que el van cridar a files com soldat sanitari en un hospital militar en el marc de la Primera Guerra Mundial. Durant aquest temps, va conèixer a Paula Banholzer que el 1919 va donar llum a un fill seu, Frank. Sent soldat alemany, en Frank cauria a Rússia el 1943, durant la Segona Guerra Mundial.

[edita] Inicis

A partir de 1920, Brecht va viatjar sovint a Berlín, on va establir relacions amb gent del teatre i de l'escena literària. El 1924 es va traslladar definitivament a Berlín. Al principi va treballar en aquesta ciutat juntament amb Carl Zuckmayer com a dramaturg al Deutsches Theater de Max Reinhardt. L'any 1922 es va casar amb l'actriu de teatre i cantant d'òpera Marianne Zoff. A partir d'aquell moment, el jove artista va tenir papers al Münchner Kammerspiele i al Deutsches Theater de Berlín. Un any més tard van tenir una filla, Hanne. Poc després va conèixer a la que posteriorment seria la seva segona esposa, Helene Weigel. El 1924 va néixer el seu segon fill, Stefan, i tres anys més tard es va divorciar de Marianne Zoff. El 1929 es va casar amb Helene Weigel, matrimoni del que tenir va una filla, Barbara.

Des de 1926 va tenir freqüents contactes amb artistes socialistes, els quals van influir àmpliament en la seva ideologia. Les seves primeres obres ja van tenir alguna característica de la seva interpretació de Hegel, les obres de la qual va conèixer des de la seva primera joventut, així com dels seus estudis de les obres de Karl Marx. Als 29 anys va publicar la seva primera col·lecció de poemes Devocionari domèstic, un any més tard va obtenir el major èxit de teatre de la República de Weimar amb L'òpera dels tres penics (amb música de Kurt Weill).

Brecht sempre va voler influenciar al públic amb les seves actuacions, per això emprava recursos diversos, com per exemple, anècdotes, la ràdio, el teatre i fins i tot el cinema, a través dels quals podia arribar al públic corresponent. El seu objectiu era el de contribuir al canvi social. Mostra d'aquesta volutant la trobem ja a les seves primeres obres com Baal, Tambors en la nit i a la seva col·lecció de poemes Devocionari domèstic. L'Òpera dels tres penics, critica, per exemple, l'ordre burgès, del que Brecht es burla representant-lo com una societat de delinqüents. Aquesta obra va ser duta al cinema en 1931 sota la direcció de Georg Wilhelm Pabst i amb la participació de diversos dels artistes que havien protagonitzat l'obra de teatre original.

Un any després, Brecht va portar a terme un projecte de difusió de les seves idees comunistes a través del cinema. Kuhle Wampe (A qui pertany el món?), dirigida per Slatan Dudow i amb música de Hanns Eisler, mostra les opcions que el comunisme pot oferir a un poble alemany assotat per la crisi de la República de Weimar. La pel·lícula va ser prohibida un any després, quan el règim nazi va arribar al poder a Alemanya, mantenint-se la prohibició durant el període de 1933 a 1945.

[edita] L'exili

A principis de 1933, la representació de l'obra La presa de mesures va ser interrompuda per la policia i els organitzadors van ser acusats d'alta traïció. El 28 de febrer —un dia després de l'incendi del Reichstag— Brecht amb la seva família i amics va abandonar Berlín i va fugir a través de Praga, Viena i Zurich cap a Skovsbostrand (Dinamarca), on va passar cinc anys. El maig de 1933, tots els seus llibres van ser cremats en públic pels nacionalsocialistes.

L'exili de Brecht va ser segurament el moment més dur de la seva vida, però tanmateix, durant aquest període, va escriure algunes de les seves millors obres. Trobant-se en una situació econòmica difícil, va haver de viatjar a Londres, París, i fins i tot a Nova York, perquè se li permetés la representació de les seves obres. A part de les seves obres teatrals, va escriure també contribucions per a diverses revistes d'emigrants.

L'any 1939 va abandonar Dinamarca, per viure durant un any a una granja prop d'Estocolm i l'abril de 1940 va fugir cap a Hèlsinki. Durant aquesta època va escriure la La vida de Galilei. En aquesta obra de teatre va retratar en part la seva pròpia situació a la societat: Galilei mai es dirigeix directament contra l'Església, en aquest cas la inquisició li hagués pogut demostrar que és un heretge. Brecht va actuar de manera semblant durant el seu exili: mai es va pronunciar explícitament crític contra l'autoritat, l'estat i la societat, sinó sempre d'una manera subliminal; amb la justa crítica per a no arribar a ser màrtir de les seves pròpies idees.

L'estiu de 1941 va viatjar a través de Moscou en l'exprés transiberià cap a Vladivostok. Des de l'Est de la URSS va viatjar en vaixell a Califòrnia (Estats Units), on es va assentar en Santa Mónica, prop de Hollywood i es va proposar treballar a la indústria cinematogràfica.

Ho va aconseguir solament en part. A més, va organitzar algunes representacions teatrals menors, en la majoria dels casos a escenaris d'emigrants. Tot just va tenir ocasió actuar políticament. Es va descriure a si mateix com “mestre sense alumnes”, ja que els nord-americans no semblaven estar interessats en el seu treball. Per tant va decidir concentrar-se únicament en les seves obres majors, com La vida de Galilei que va ser estrenada el 9 de setembre de 1943 al teatre de Zurich.

Ja finalitzada la Segona Guerra Mundial, la seva situació no millora: el Maccarthisme obre una “Cacera de Bruixes” contra els intel·lectuals i artistes progressistes, i les autoritats dels Estats Units, que atribuïen a Brecht idees comunistes, van fer que el 30 d'octubre de 1947 el Comitè d'Activitats Anti Nord-americanes l'interrogués. L'endemà (durant l'estrena de La vida de Galilei a Nova York) Brecht va fugir dels Estats Units i va viatjar a través de París cap a Zurich. Allí va passar un any, ja que Suïssa era l'únic país on podia viatjar; ja que li havia estat prohibida l'entrada a Alemanya Occidental. Tres anys després va obtenir la nacionalitat austríaca.

A començaments de 1949 es va traslladar, amb un passaport txec i través de Praga cap a Berlín Est. Va viure a la “Casa de Brecht” i va ser director general del Deutsches Theater. La tardor del mateix any va fundar, juntament amb Helene Weigel, el Berliner Ensemble. A continuació va treballar d'una manera molt compromesa per al teatre i va tenir fins i tot alguns actuacions per invitació a algunes capitals europees occidentals. Aquest fet li va causar tensions amb direcció Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (Partit Socialista Unificat d'Alemanya) així com amb representants de la burocràcia cultural i de la vida del teatre, i diverses obres seves van ser rebutjades.

El maig de 1956, Brecht va ingressar a l'hospital Charité de Berlín malalt d'una grip. Va morir el 14 d'agost d'aquest mateix any a Berlín a causa d'un atac al cor.

[edita] Enllaços externs

Podeu trobar més informació en
els projectes germans de Wikimedia:
Commons
Commons.
Viccionari
Viccionari.
Viquidites
Viquidites.
Viquiespècies
Viquiespècies.
Viquillibres
Viquillibres.
Viquinotícies.
Viquitexts
Viquitexts.
Viquiversitat
Viquiversitat.