Lluís Felip d'Orleans (V duc d'Orleans)

De Viquipèdia

El príncep Lluís Felip d'Orleans, duc d'Orleans.
Ampliar
El príncep Lluís Felip d'Orleans, duc d'Orleans.

Lluís Felip II d'Orleans, duc d'Orleans (Saint Cloud 1747 - París 1793). Príncep de sang de França de la casa dels Orleans que esdevingué el cinqué duc d'Orleans. Portà el tractament d'altesa reial.

Nascut a Saint Cloud el dia 13 d'abril de l'any 1743, sent fill del duc Lluís Felip d'Orleans i de la princesa Lluïsa Enriqueta de Borbó-Conti. Lluís Felip era nét per via paterna del duc Lluís d'Orleans i de la princesa Augusta de Baden-Baden i per via materna del príncep Lluís Josep de Borbó-Conti.

El 5 d'abril de l'any 1769, als 22 anys, contragué matrimoni amb la princesa Adelaida de Borbó-Penthièvre. Els fills de la parella foren:

  • SAR la princesa Eugènia d'Orleans, nada el 1777 a París i morta el 1847 al Palau de les Tulleries. Es casà amb el baró d'Athelin.

Amb la mort del seu pare, el duc Lluís Felip d'Orleans, l'any 1785, esdevinguè el cinquè duc d'Orleans. Anteriorment havia ostentat el ducat de Chartres.

Des de la seva joventut, la relació del duc amb el rei Lluís XVI de França, i molt especialment amb la seva muller, l'arxiduquessa Maria Antonieta d'Àustria, era més que distant arribant a moments d'autèntica tensió. En alguns moments, el duc optà per retirar-se a la propietat rural de Villers-Côtterets.

L'any 1778, el llavors duc de Chartres serví a l'esquadró del comte d'Orvilliers i fou present a la batalla naval d'Ushnat del 27 de juliol de l'any 1778. Poc temps després, el duc fou retirat de la Marina per petició personal de la reina i per la seva incopetència i cobardia mostrada en diferents episodis bèl·lics. Com a compensació, la cort de Versalles li concedí el càrrec honorari de coronel-general d'hússars.

Ben aviat el duc de Chartres desenvolupà un interès creixent per la Gran Bretanya trevant una especial amistat amb el llavors príncep de Gal·les. Al mateix temps, la popularitat del duc creixia a París com a conseqüència de l'assistencialisment que practicà amb persones pobres i per l'obertura dels jardins privats de la seva residència parisina, el Palau Reial, al gran públic, en un moment de fams i de mal govern

L'any 1785, el duc de Chartres esdevingué duc d'Orleans. Des de l'any 1787, amb l'Assamblea de Notables i les posteriors assemblees revolucionaris, el duc mostrà la seva ideologia i caràcter liberal. Aviat aparegueren rumors sobre la seva intenció de convertir-se en rei constitucional de França tot deposant al seu cosí i rei Lluís XVI de França. Aquests rumors l'enemistaren de nou amb la Cort.

Amb la Convocatòria dels Estats Generals de l'any 1789, el duc d'Orleans, recolzat per una camarilla d'adeptes, començaren a distribuir panflets en favor de l'elecció del duc com a membre del braç nobiliari. Elegit com a representant dels cercles nobiliaris de París, Villers-Côtterets i de Crepy-en-Valois, s'integrà el grup nobiliari de caràcter liberal encapçalat per Adrien Duport.

Amb el desenvolupament que prengueren els primers moviements revolucionaris, el duc encapçalà un grup de 47 aristòcrates que el juny de 1789 donaren suport al moviment revolucionari i s'integraren al Tercer Estat i a l'Assamblea Constituent.

El paper que el duc d'Orleans jugà durant l'estiu de l'any 1789, és un dels aspectes més estudiats i debatuts de la Revolució francesa. La Cort de Versalles l'acusà directament del seu director del moviment revolucionari, fins i tot, el senyelaren com el cervell que dirigí la presa de la Bastilla. El seu odi a la reina, la seva caiguda en desgràcia a la Cort i els seus flirtejos amb el liberalisme semblen abonar aquesta tesi.

La cortesana escocesa i amant del duc, Grace Elliot, apuntà en el seu diari personal les males relacions entre el rei i el duc i que quedaren evidenciades en el marc d'una excursió de pesca de la Cort, a on el duc reiterà al rei la seva plena disposició en favor de la monarquia. Sembla ser que la contesta del rei fou de despreci en vers el duc. Davant d'aquest fet, el duc pretengué marxar cap als Estats Units però la seva amant, la comtessa de Buffon, li ho impedí.

El duc d'Orleans fou acussat d'haver organitzat la Marxa de les Dones vers Versalles el dia 5 d'octubre. El marquès de la Fayette, aparentment jelós de la popularitat del duc, va persuadir al rei de la necessitat d'enviar al duc a una missió diplomàtica a Anglaterra. El duc hi restà des de l'octubre de 1789 fins el juliol de 1790. El dia 7 de juliol de l'any 1790, el duc prengué possessió del seu escó a l'Assamblea Nacional.

L'actitud del duc després de l'any 1790 mostra una voluntat d'allunyar-se de la vida política de la França revolucionària amb una manca de projecte polític i de volutat de lideratge mostrada arran de l'intent de fuga del rei. De fet, Lluís Felip pretengué una reconciliació amb el monarca i amb la reina el mes de gener de l'any 1792, però la Cort novament el rebutjà.

Els primers mesos de l'any 1792 els passà amb dos dels seus fills al front de les Campanyes del Nord arrivant a París dies abans de l'insurrecció del 10 d'agost. Durant la I República el duc s'esforçà per intentar salvar vides d'aristòcrates que estaven en perill, especialment destacada fou l'operativar per salvat al marquès de Champcenetz, governador de les Tulleries, i enemic personal del duc.

Després d'acceptar el títol de Citoyen Égalite, atorgar per la Comuna, fou elegit vintè i últim diputat per París a l'Assamblea Nacional, on ell manifestà una manca de projecte polític i a on, únicament, prengué protagonisme en la votació sobre la sort del rei Lluís XVI de França, el duc votà per l'execució.

Ara bé, la seva bona relació amb les elits revolucionàries no el salvaren de caure en desgràcia arran de la fugida del duc de Chartres, futur rei Lluís Felip I de França. Coneguda la notícia de la fugida del duc de Chartres, el govern revolucionari ordenà la detenció de tots els membres de la Família dels Borbó que encara residien a França. Lluís Felip fou arrestat el dia 5 d'abril del mateix any i matingut a la presó fins el mes d'octubre. El dia 3 d'octubre fou condemnat a mort i el dia 6 guillotinat a l'antiga Plaça Lluís XV, actualment Plaça de la Concòrdia de París.