Capra pyrenaica pyrenaica
De Viquipèdia
Cabra pirinenca o Bucarda |
|||||||||||||||||
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Classificació científica | |||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||
Capra pyrenaica pyrenaica (Schinz, 1838) |
|||||||||||||||||
|
La bucarda o cabra pirinenca (Capra pyrenaica pyrenaica) és una subespècie de cabra hispànica actualment extingida. El 5 de gener de 2000 va morir el darrer exemplar que vivia als Pirineus. Aquesta subespècie de cabra ibèrica estava en perill d’extinció des de començament del segle XX, degut principalment a l’excessiva pressió cinegètica.
Es tracta de la segona subespècie de cabra ibèrica extingida directament per l’acció humana després que el “Mueyu” (Capra pyrenaica lusitanica), una altra varietat portuguesa, fos extingida el 1892. El seu pelatge més llarg i dens a l’hivern i la major grossària de la base de les banyes, tant als mascles com les femelles, la diferenciaven d’altres varietats ibèriques. La cornamenta del “bucard” era també la més llarga entre les quatre subespècies que han habitat la Península Ibèrica.
[edita] Història i Extinció
Aquesta espècie s’estenia originalment a totes dues vessants del Pirineu, arribant cap al sud a les zones muntanyenques d’Euscadi, Navarra, Lleida i Girona.
A diverses coves arreu del seu territori s’hi ha trobat proves que era peça de caça dels neandertals al paleolític. Amb el pas dels segles va desaparèixer de les zones més meridionals per replegar-se als cims pirinencs, on encara era abundant al segle XIX.
A la segona meitat del XIX, multitud de caçadors europeus, especialment espanyols, francesos i britànics, van acostar-s’hi a la cerca de trofeus per abatre. La raresa de la cabra ibèrica i l’imponent perfil de la cornamenta dels mascles, més grossa i separada que la de l’íbex (Capra ibex) dels Alps van incrementar el seu valor i demanda als cercles cinegètics. La caça va ser tan intensa que cap a l’any 1900 ja s’havia extingit a França, mentre que a la vessant sud dels Pirineus només hi restava un reduït grup d’una cinquantena d’exemplars, massa petit com per a ser viable a llarg termini. A més, la protecció estatal no va arribar fins a 1973, i la declaració del Parc Nacional d’Ordesa i el Monte Perdido, única zona on resistia, va ser insuficient per a la seua supervivència. Altres mesures com la cria en captivitat i el posterior alliberament al medi natural, que podien haver minvat les possibilitats d’extinció, no es van prendre fins 1996, quan es va capturar una femella que va morir poc després en captivitat sense arribar a reproduir-se.
Malgrat tot, la població va mantenir-se estable per damunt de la trentena fins a 1981. no se sap massa bé per què, va minvar fins a 10 exemplars en 1993 i tan sols 2 en 1997. el darrer mascle va morir en 1999 a causa de l’avançada edat, deixant una sola femella coneguda com a Cèlia. Cèlia va morir en gener de 2000 quan li va caure a sobre un arbre que li destrossà el crani.
[edita] Projecte de Clonació
Abans que això passés, en 1999, el govern d’Aragó va capturar el mateix exemplar per tal d’extreure i conservar teixits amb vistes a una possible clonació futura. Es van congelar cèl·lules de l’orella, que en agost de 2000 van ser cedides a l’empresa de biotecnologia Advance Cell Technology, que espera ser la primera en clonar un animal extingit en col·laboració amb els biòlegs de la conselleria de medi ambient d’Aragó.
Els responsables d’ACT ja han tractat de fusionar els nuclis de les cèl·lules disponibles amb ovocits anucleats d’altres animals (Capra pyrenaica hispanica i híbrids amb cabres domèstiques) i implantar els embrions resultants en cabres domèstiques. En un experiment semblant ACT ha aconseguit crear un embrió “gaur” (Bos gaurus, una espècie amenaçada) i implantar-lo a una vaca domèstica, per la qual cosa, la clonació del bucard, no deuria ser més difícil. El principal problema és que tots els clons possibles compartiran el mateix material genètic i seran femelles, amb la qual cosa no es pot establir una població salvatge. El pla del govern d’Aragó és creuar els clons obtinguts amb mascles d’altres subesècies i després escollir les característiques més distintives del bucard. Amb tot i això els nous exemplars no serien autèntics bucards. Un altre pla alternatiu i més complicat encara, proposat per ACT és l’eliminació d’un cromosoma X d’una de les mostres, substituint-lo per un altre cromosoma Y d’una altra subespècie per tal de crear una versió masculina de Cèlia.
El primer intent seriós va concloure en 2003 amb 285 nous embrions dels quals només 58 van poder ser implantats a la matriu de cabres domèstiques. D’aquests només dos van desenvolupar-se fins els dos mesos de gestació, moment en que totes dues mares adoptives van patir avortaments. Tal com es troba l’estat d’aquesta tecnologia el resultat no es pot considerar excessivament desesperançador.