Conflicte lingüístic (invasió d'àmbits lingüístics)
De Viquipèdia
Conflicte lingüístic és un terme de la sociolingüística que es refereix al moment en què es produeix la invasió dels àmbits d'una llengua per una altra, especialment en una situació de desigualtat, que engega un procés de substició lingüística.
Lluís Vicent Aracil considera que el factor polític és decisiu en el desenvolupament del conflicte lingüístic, ja que "la politica domina o mediatitza, en una considerable mesura, les funcions lingüístiques de la societat, així com bona part de les funcions socials de la llengua". Pels mateixos motius, la normalització lingüística també té com a element fonamental el polític.
El conflicte lingüístic trenca una situació estable que pot ser bé de normalitat lingüística, en què una llengua ocupa tots els àmbits d'ús a l'interior d'una societat, o bé de diglòssia, en què dues llengües es reparteixen els àmbits d'ús, i fa que una llengua esdevingui més útil perquè s'empra en más àmbits, en uns en exclusivitat i en els altres competint amb una altra gràcies a aquesta exclusivitat.
En els contactes entre llengües és important la qualitat dels àmbits de comunicació ocupats per cadascuna, per motius de prestigi. Partint de l'esquema d'una situació de diglòssia en què es distingeix entre funcions altes i funcions baixes, no és indiferent per a una llengua ocupar-ne unes o les altres.
Quan una llengua ha estat marginada fins a les funcions baixes (llengua B), com en el cas del català al s. XIX, la passa següent del procés de substitució lingüistica, si no s'opta per la normalització, serà la interrupció de la transmissió intergeneracional de la llengua amb el resultat de la nativitatzió de la llengua que abans era de transmissió només escolar (A). En aquest moment, la llengua arraconada a les funcions baixes (B) ja tindrà competència també en els àmbits relacionats amb aquestes funcions.
Encara que els parlants de la llengua B passin la llengua a la generació següent, si es produeix una immigració important de parlats de la llengua A, aquesta ocuparà també els àmbits informals, propis dels registres col·loquials, i hi competirà amb l'única llengua que hi havia fins aleshores, per això anomenada llengua B. Aleshores es pot interrompre també la transmissió intergeneracional de la llengua B.
Sigui quin sigui el camí d'arribada de la llengua A a les funcions de la llengua B en una situació diglòssica, el resultat serà que als àmbits formals només hi haurà la llengua A i als informals n'hi haurà dues: A i B, de manera que una servirà per a totes les funcions i l'altra no. Aleshores la llengua B es trobarà més en perill.
Han analitzat el conflicte lingüístic i n'han desenvolupat el concepte els sociolingüistes Lluís Vicent Aracil i Rafael Ninyoles. El primer a emprar el terme, a l'època precientífica i referit a la lluita per uns mateixos àmbits d'ús fou Francesc Carreras i Candi a la seva obra Geografía general del Reino de Valencia.
En el cas del català, es passa d'una situació de normalitat, amb el català com a llengua de les funcions altes (A) i de les baixes (B), a una situació de diglòssia, per motius polítics, amb l'espanyol com a llengua A i el català com llengua B. Més envant, tant per deserció lingüística d'una part de la classe alta dels Països Catalans com per immigració de gent de llengua espanyola, l'espanyol esdevingué també llengua B. Les funcions de l'espanyol (A B) contenien i ultrapassaven, doncs, les del català (B). La situació ha esdevingut complexa i el futur incert amb els amb avanços i els retrocessos del procés de normalització començat a la Renaixença, relacionats amb les relacions entre els Països Catalans i Espanya, i un dels seus aspectes, la immigració, primer de llengua espanyola i ara de moltes altres llengües.