Jacobus Henricus van't Hoff
De Viquipèdia
![]() |
---|
Premi Nobel |
Jacobus Henricus van't Hoff (Rotterdam, Països Baixos, 30 d'agost de 1852 – Berlín, 1 de març de 1911) fou un químic neerlandès.
Fill d'un metge, des de jove s'interessà per la ciència i, en contra dels desitjos del seu pare, estudià química en el Delft Polytechnical Institue, posteriorment a la Universitat de Leiden, en la de Bonn (on coincidí amb Friedrich Kekulé), i en la de París, on estudià amb C. A. Wurtz, obtenint el doctorat en la Universitat d'Utrecht el 1874. Fou professor a Amsterdam i Berlin (1896).
Considerat un dels precursors de l'estereoquímica, amb el fi d'explicar les dues formes isòmeres de l'àcid tartàric i altres casos d'isomeria òptica, proposà l'any 1874, al mateix temps que A. Le Bel, la hipòtesi del carboni tetraèdric asimètric. Posteriorment dugué a terme estudis sobre l'afinitat química i sobre cinètica de les reaccions. Mitjançant l'aplicació de conceptes termodinàmics a l'estudi dels equilibris químics, determinà la relació entre la constant d'equilibri i la temperatura absoluta (equació o isocora de Van't Hoff). També realitzà investigacions sobre el comportament de dissolucions diluïdes, evidenciant certes analogies amb els gasos, i introduí el concepte de pressió osmòtica.
J. H. Van't Hoff fou guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1901.