Maria Callas
De Viquipèdia
Cecilia Sophia Anna Maria Kalogeropoulos (Nova York, 2 de desembre de 1923- París, 16 de setembre de 1977), més coneguda pel nom artístic de Maria Callas fou una gran soprano greco-nordamericana i és considerada com la més famosa cantant d'òpera del període de postguerra.
La Callas combinava una impecable tècnica de bel canto amb un gran talent dramàtic, les quals coses la van fer la més famosa actriu cantant d'aquella època. Era extraordinàriament versàtil, car el seu repertori anava des de l'òpera seria clàssica, com La Vestale de Gaspare Spontini, fins a les òperes de Giuseppe Verdi, o Giacomo Puccini. Pareix ser que això va ser la causa de moltes crítiques per a la Callas, a la que els seus estudis de la coloratura li permetien cantar papers tant diferents.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Naixença i primeres passes
Era filla d'Evangelia Dimitriadis i George Kalogeropoulos, una parella que havia arribat a Amèrica l'agost de 1923. El 1929 George Kalogeropoulos obrí una apotecaria a un barri grec de Manhattan i canvià el nom de la família per Callas. Quan la seva mare, separada del seu pare, va tornar a Grècia el 1937, i va canviar el nom altra volta per Kalogeropoulos; Maria Callas va anar amb ella i començà la seva formació al Conservatori Nacional d'Atenes, per entrar-hi va fingir l'edat, car s'havien de tenir més de 16 anys. Estudià amb la soprano Maria Trivella, i després coloratura amb Elvira de Hidalgo.
El seu debut fou el 1940 al Teatre Líric Nacional de Atenes a l'opereta Boccaccio. El primer èxit el tindria el 1942 amb l'opera Tosca a l'Opera d'Atenes. Prest va cantar Fidelio, Tiefland, i Cavalleria Rusticana, també a Atenes. El 1944 les forces ocupants perden el control de Grècia i la flota britànica arriba a El Pireu. Maria Kalogeropoulos decideix tornar als Estats Units per trobar el seu pare.
Els seus èxits no van ser molt grans fins que la va voler sentir Edward Johnson el director general del Metropolitan Opera, qui li va oferir immediatament els principals papers a dues produccions a les temporades de 1946-1947: Fidelio de Ludwig van Beethoven, i Madama Butterfly de Giacomo Puccini. Per sorpresa de Johnson, Maria rebutjà els papers. No volia cantar Fidelio en anglès, i trobava que no era apropiada pel paper de Butterfly.
El 1946 troba feina, però continua la pràctica vocal vigorosa per perfeccionar la seva tècnica. Troba un agent: Eddie Bagarozy. Accepta cantar a l'òpera Turandot a Chicago el gener de 1947 amb una repartició de cantants europeus cèlebres en una companyia que seria fundada per Bagarozy i Ottavio Scotto, un empresari italià.
[edita] Consolidació i plenitut
Després de cantar a La Gioconda, de Amilcare Ponchielli, a Verona, viatja a Venècia per actuar com a Brünnhilde a Die Walküre, amb el director Tullio Serafin, les temporades de 1948-1949. A Venècia havia de ser representada l'opera I Puritani, de Vicenzo Berllini (l'anomenat “el Chopin de l'òpera”) amb Margherita Carosio en el paper d'Elvira. Un vespre Maria s'havia cansat de fer de Brünnhilde i començà a llegir la música d'Elvira. Quan l'esposa de Serafin l'escoltà ho digué al seu marit i demanà a Maria que ho cantes. A més Carosio estava malalta i era necessari fer una sustitució. El matí següent Maria cantà pel Director Musical de la Casa de l'Opera qui va decidir que Maria seria la millor elecció com a Elvira. Se li va donar una setmana per aprendre l'opera sencera, una setmana que comprenia tres representacions de Die Walküre. Després de la primera representació de I Puritani, el 19 de gener de 1949 esdevingué la veu d'Itàlia. Tres mesos després es casà amb Giovanni Battista Meneghini, un home al menys 30 anys major que ella, el 21 d'abril de 1949, a Verona.
Després de la seva Elvira a Venècia, Maria esdevingué una celebritat a Itàlia, però encara no se li havia ofert un paper a La Scala de Milà. Finalment li va ser ofert un paper a l'Aïda de Giuseppe Verdi després de que Renata Tebaldi no ho pogués cantar. Maria i Meneghini esperaven un gran succés, però quan començaren les representacions d'Aïda el 12 d'abril de 1950 va tenir una acolliment cortès. No va ser fins el 7 de desembre de 1950 quan La Scala es va rendir a Maria Callas. Havia obert la temporada del 1950-1951 amb I Vespri Siciliani, de Giuseppe Verdi, va ser rebuda amb un clamorós aplaudiment.
El juliol de 1952 va firmar un contracte de gravació exclusiva amb Walter Legge, alt carreg de EMI. Pocs dies després Legge i la seva dona, la soprano alemanya Elisabeth Schwarzkopf, van anar a veure a Maria a La Traviatra a l'Arena de Verona. Seguint la representació Schwarzkopf oferí a la Callas un dels tributs més commovedors: Elisabeth no cantaria mai més La Traviata . Quan se li va demanar una explicació Schwarzkopf va respondre: “Quin seria el sentit de fer-ho si un altre artista contemporani ho pot fer perfecte?”
El 17 de novembre de 1955 va ser el dia en que Maria va adquirir la reputació de ser una tigressa. Acabava de representar Madama Butterfy en el Lyric Opera de Chicago i entre bastidors estava celebrant el seu triomf. L'audiència continuava aplaudint, s'hi apropa l'oficial de justícia Stanley Pringle, que li presentà un requeriment al jutjat, per haver estat demandada per el seu anterior representant: Eddie Bagarozy, per mor d'un contracte de 1947, que anomenarà a Bagarozy com a únic representant. Encara que no havien tingut contacte durant molts d'anys, Bagarozy reclamava que ell tenia un percentatge dels honoraris de Callas i que amb les despeses fetes pel seu compte sumaven 300.000 dòlars. El cas va ser dirimit al jutjat el 7 de novembre de 1957 segons uns termes que no es van fer públics.
Finalment va fer el seu debut al Metropolitan Opera el 28 d'octubre de 1956 com a Norma a l'òpera del mateix nom de Vicenzo Bellini. Malauradament per Maria la revista Time va fer una entrevista a la seva mare, la dona a la que havia culpat de robar-li la seva infantesa. Callas va veure la seva mare per darrera vegada a Mèxic el 1950, i va prometre no tornar-la a veure o parlar-li mai més, la qual cosa va mantenir fins a la seva mort. L'article del Time presentava a la Callas com una filla desagraïda i el public va rebre el seu debut fredament. De fet la soprano Zinka Milanov va rebre més aplaudiments que Maria Callas. Però cap al acte final el public de New York es va rendir i la Callas va fer 16 sortides davant el teló.
[edita] Decadència i final
El pròxim cop que Maria havia de sortir als titulars seria per una representació de Norma a la Casa de l'Òpera de Roma el 2 de gener de 1958. La representació era en honor del President d'Itàlia, Giovanni Gronchi i la seva esposa. Malauradament Maria havia estat vista per any nou beguent champagne fins molt tard a la sala de festes de moda de Roma: Circolo degli Sacchi. Quan Maria despertà, menys de trenta-sis horas abans de aixecar el teló, havia perdut la veu. Es va informar a la Casa de l'Òpera que se l'havia de substituir. No hi havia cap actriu substituta i allò semblava pitjor que un desastre. Maria, contra les ordres dels metges, va anar al escenari però tenia clar que des de la primera nota la seva veu estava en ruïnes. Al final del primer acte, la meitat de l'audiència l'escridassava amb burles, mentre l'altre meitat asseien en silenci. Maria va sortir ràpidament per una porta del darrera, i anuncià que havia fet això per que la representació simplement no anava bé. El públic estava furiós però Maria va ser dispensada quan va rebre una telefonada de la Senyora Gronchi assegurant-li que ni ella ni el seu marit havien estat ofesos.
El 3 de novembre de 1959, va deixar el seu marit Giovanni Meneghini per iniciar una relació sentimental amb el multimilionari magnat grec Aristòtil Onassis, que la premsa de l'època va difondre amb exhaustivitat. La soprano va retirar-se durant un breu temps mentre durava la seva relació amb Onassis i en tornar a l'escena a ningú se li escapà que la seva veu havia perdut força i evidenciava els primers signes de decadència. Per aquell temps Maria representava Medea a La Scala l'onze de desembre de 1961. No tenia bona veu i durant el primer acte en el duet amb Jason (interpretat per Jon Vickers), l'audiència començà a xiular. Maria ignorà el batibull fins que arribà al punt en el text on ella denuncia a Jason amb el mot “Crudel!” (Home cruel!); després del primer “Crudel!” va parar de cantar; va mirar al públic i li va dirigir el seu segon “Crudel!”; va fer una pausa i comença una altre cop amb les paraules: “Ho dato tutto a te” (T'ho he donat tot) fent un gest com si amenaces amb el puny a la galeria; l'audiència va parar de xiular, i Maria va rebre un fort aplaudiment al final.
El maig de 1965 la veu de la Callas tornà a ser objecte de disputes. Estava representant Norma a l'Òpera de París amb Fiorenza Cossotto com a Adalgisa. La Cossotto va saber que Maria estava extenuada i que la seva veu era feble per la qual cosa la Cossotto volia enxampar-la. La nit del final de Norma, el 29 de maig, Maria era més feble. Per fer les coses pitjors, Cossotto va fer del gran duet un duel. Al final, quan el teló va caure, Maria s'esfondrà i va ser portada inconscient al seu camerino.
El 1965 va realitzar la seva darrera representació d'opera amb Tosca al Convent Garden londinenc. Tenia 41 anys. El 1966 Callas renuncia a la ciutadania americana i pren la nacionalitat grega. D'aquesta manera tècnicament anul·la el seu matrimoni amb Meneghini. Espera que Onassis es casi amb ella, però ell no ho fa. El 20 d'octubre de 1968 Onassis abandonà la Callas per casar-se amb Jacqueline Kennedy, la vídua del president nordamèrica John Fitzerald Kennedy, assassinat a Dallas. Algú ha dit que aquest fet va despitar a Maria Callas fins a la seva mort.
El juny de 1969, Maria va començar a treballar al film Medea (No la òpera de Cherubini, ni la tragedia d'Eurípides, però sobre el mite de Medea) amb Pier Paolo Pasolini. Penosament cantava però encara va treballar durament. Tant fort que un dia es va desmaiar després de córrer sobre la mare seca d'un riu al sol per una escena. Malauradament el film no va tenir succés.
Cap a 1970 la carrera de Maria com a cantant va tenir una aturada sobtada. El 25 de maig va haver d'anar a corre-cuita a l'hospital i es va anunciar que havia volgut suïcidar-se amb una sobredosi de barbitúrics. Per aquest temps prenia més somnifers per dormir, i més barbitúrics per trobar la pau.
El 1973 va tornar als escenaris amb Giuseppe di Stefano. Per primer cop en vuit anys Maria Callas tornava a cantar en públic. Va quedar clar des de el primer concert a Hamburg, el 25 d'octubre que la gira seria, des de el punt de vista artístic, un desastre. Callas i di Steffano tenien un acompanyant: Ivor Newton, que duia bastant bé la vuitantena. Newton començà a tenir moments vertiginosos en el carrer, i a fer quimeres sobre la seva mort. Una vegada va dir a Robert Sutherland, que girava les pàgines a Newton, "si tinc un atac de cor mentre Maria està cantant una nota alta, m'has de dar una empenta fora de la meva banqueta i continuar tu com si res no hagués passat". Maria va rebutjar discutir amb Newton, pensant que el podia matar. Sutherland en ocasions els acompanyà quan la gira viatjà als Estats Units. El concert final va tenir lloc l'onze de novembre de 1974 a Sapporo. Era el darrer lloc de la terra on es sentiria cantar a Maria Callas.
En els últims anys de la vida, Maria Callas va impartir algunes classes a la Juilliard School de Nova York, i s'instal·là definitivament a París en la més completa solitud fins a la seva mort als 53 anys.
El 16 de setembre de 1977 es va despertar a casa seva a París. Va desdejunar al llit, va eixir i va anar cap a la sala de bany. Tenia un dolor punxant al seu costat esquerra i es va desmaiar. Va ser posada una altre cop al llit i va beure un cafè fort. Quan no varen poder aconseguir ajuda mèdica, van reclamar la presencia del metge del majordom, que va sortir immediatament cap a la residència de Maria. Havia mort abans que hi arribés. El seu funeral va tenir lloc el 20 de setembre. El seu cos fou incinerat al cementiri parisenc de Père Lachaise, i les seves cendres llençades al mar Egeu a la costa grega, la primavera del 1979.