Rumba catalana
De Viquipèdia
La rumba catalana és un estil musical originari de la comunitat gitana de Barcelona, amb influències de nombrosos estils.
Pels anys cinquanta i seixanta del segle XX, a través dels músics llatins que arriben a Barcelona amb orquestres de ball, i també pels nombrosos viatges de gitanos de Barcelona a Colòmbia i Veneçuela per vendre roba, els discos de la salsa que s’està desenvolupant a Nova York penetren les comunitats gitanes de Barcelona amb una gran potència, i molts dels temes passen al repertori dels gitanos barcelonins, d'altra banda familiaritzats amb el repertori de ballables d'envelats i sales de festa, molt arrelat a la ciutat.
Es en aquests anys que es forma el nucli originari que donarà lloc a la Rumba Catalana, a finals dels anys cinquanta, i com una derivació del tanguillo, pal del flamenc molt apreciat pels gitanos de Barcelona. Serà la família González, de Gràcia, amb l’onclo Polla, l’onclo Mero i sobretot, Antonio González El Pescadilla, qui donarà forma a una manera de fer que utilitza la base rítmica creada pel ventilador (tècnica d’execució amb la guitarra) i el martell (tècnica d’execució amb el bongó). La Rumba Catalana, que s’ha anat forjant en festes gitanes, en rotllanes rítmiques que han anat adoptant patrons de la música caribenya, sense perdre l’harmonia, l’entonació flamenca, adopta amb els germans González la forma de cançó, i com a tal pot ser interpretada per a un públic més ampli que el de les festes particulars i improvisades. Es també molt important també el fet que aquestes tècniques d’interpretació, aquests patrons rítmics, poden aplicar-se a d’altres temes d’altres estils, i ésser executats per rumba.
Sorgirà poc a poc un planter d’artistes, generalment gitanos, i un públic interessat en aquesta ona musical. Chango, el Linus, el Huesos, la Marelu... Però serà Peret, gitano de Mataró qui conseguirà saltar dels ambients més estrictament rumberos i arribar al gran públic, en una època d’expansió de la indústria discogràfica a l’Estat Espanyol. El triomf comercial de Peret arrossegarà alguns artistes més: Los Amaya, Rumba Tres...
Però a partir dels anys setanta, l’evolució de la societat catalana va posar la Rumba Catalana en una difícil tessitura: malgrat ésser un producte genuïnament barceloní, es assimilada a tot allò que el regim dictatorial havia intentat imposar a la societat: espanyolisme, folklore pseudo-andalus, toros… i el fet de que “El Pescadilla” estigués casat amb la Lola Flores augmenta aquesta imatge espanyolista. S’ha de remarcar la importància de dos músics, en aquells moments difícils de la Rumba: Mario Fernandez “Mayito” i Xavier Patricio Gato Pérez.
El primer, cubá, ha estat pianista de la banda de Rafael Cortijo i de Tito Rodriguez, destacats intèrprets de salsa i Latin Jazz respectivament, va residir i treballar a Nova York abans de venir a viure a Barcelona. Un cop aquí formarà la banda que es dirà “Salsa Gitana”, amb gitanos de Gràcia, de la família Abellán, i amb la presencia de Ricard Tarragona i Manel González “Patata”, nebot de “El Pescadilla”. En el treball de “Salsa Gitana” es pot apreciar ala perfecció la presencia de patrons musicals caribenys, en el piano “Mayito”, barrejats, de manera natural, amb les entonacions flamenques dels gitanos de Gràcia. Aquesta base rítmica, ja establerta pels germans González, es farà permanent en la Rumba Catalana.
Gato Perez aporta un element inesperat a la Rumba Catalana. Músic amant i coneixedor de diversos estils (folklore argentí, jazzrock, pop...) serà l’autor d’alguns temes memorables, que demostraran sense dubte, que els patrons de Rumba poden ser aplicats a la narració d’histories, a les reflexions existencials…en definitiva dignificarà l’estil i l’hi donarà carta de naturalesa. Es precisament aquesta intervenció de músics que no provenen de la tradició gitana (als esmentats s’hi poden afegir alguns més: Pedrito Diaz, Josep Cunill, Ricard Miralles…) la que evita quedi restringida a les comunitats gitanes. Però l’èxit comercial no es repetirà: Peret es retirarà a la religió, “El Pescadilla” viurà a Madrid a l’ombra de la Lola Flores i la febre “caribenya” derivarà en patxanga pura i dura. S’hi afegirà el tancament dels locals més significatius: el Petxina, el Tabú, etc.
“Gato” Pèrez, que als primers tres discos va obtenir un cert èxit, no aconsegueix mantenir-lo en els següents, ja marcat per la seva malaltia. Els músics gitanos tornaran als seus barris. Tot i així en aquesta època sorgiran dues bandes molt significatives: Chipen i Les Estrelles de Gràcia.
Els Jocs Olímpics del 92 a Barcelona seran una oportunitat per a revifar, ni que sigui momentàniament. L’aparició de Los Manolos, que segueixen la tradició rumbera de fer versions de temes d’altres estils, impulsarà una altra vegada la Rumba a Barcelona a nivell comercial. Tornarà Peret i la Rumba serà protagonista de la cerimònia de clausura dels Jocs. “Gato” mor sens veure aquesta revifada l’any anterior. Quan es desinfla el globus olímpic, resten alguns grups i un cert ambient “rumbero”, localitzat a l'entorn dels ambients "salseros". Alguns d’aquests grups han enregistrat discos, com "Ai, Ai, Ai" i "Sabor de Gràcia". D’altres, com Son como Son o Sinay, intenten treure cap al mercat discogràfic, d’altres com Son d’Aquí o La Rumba d’Avui desapareixen. Els músics de la generació anterior es fragmenten mentre alguns músics segueixen treballant, d’altres abandonen el món de la música. A inicis del segle XXI, el génere es manté sota mínims amb forces dificultats a nivell de locals amb música en directe o discogràfiques disposades a editar material.