Català nord-occidental
De Viquipèdia
El català nord-occidental és el dialecte del bloc occidental parlat, aproximadament, a la part catalana (i aragonesa de parla catalana) de la conca de l'Ebre. Popularment se l'anomena lleidatà però poques vegades lingüíticament, ja que el seu domini no coincideix ni amb Lleida, ni amb el Segrià, ni amb la província de Lleida.
Taula de continguts |
[edita] Característiques generals
[edita] Fonètica
- Vocalisme àton:
- Neutralització mínima de les vocals àtones: només la e oberta i la e tancada, i la o oberta i la o tancada es confonen en la segona, respectivament; en canvi, la i, la a i la u conserven el mateix timbre que en posició tònica. No hi existeix la vocal neutra, típica del català oriental.
- Vocals que no segueixen la norma anterior:
- a) Com aspecte general de tot el bloc occidental, la e inicial es pronuncia, en general, com a en síl·laba travada amb [n] o [s]: esperar: asperar; entendre: antendre.
- b) A gairebé tot el domini, la a final es pronuncia com e oberta ([ɛ]): fina [finɛ]. Se n'exceptua la a dels monosíl·labs àtons, que continua fer-se a (la capa: la [ˈkapɛ], ma tia: ma [tiɛ]) i la a final de la 3ª persona del singular de qualsevol temps verbal, que es pronuncia com e tancada: (ell) torna, tornava: [ˈtorne], [torˈnae].
- Vocalisme tònic:
- La e tancada del llatí vulgar s’hi manté tancada: cadena, alé, qué (amb e tancada, mentre que en el català oriental és e oberta, en aquestes paraules). Aquest tret no es dóna a la franja més propera al català oriental.
- Consonantisme:
- No existeix la iodització.
- La erra final s'emmudeix en la gran majoria dels mots: cantar (cantà), ahir (aí). Els infinitius sense vibrant simple final ni en combinacions amb pronoms febles fan aparèixer formes característiques: [menˈʒaw] per 'menjar-ho', [aˈnaj] per 'anar-hi'.
[edita] Morfologia
- Els articles masculins són lo i los, que alternen amb el i els (pronunciats l, ls) quan els precedeix vocal.
- Els pronoms febles presenten la forma plena davant les formes verbals que comencen en consonant: me dutxo, te dic, se pentina.
- La primera persona del present d'indicatiu dels verbs de la 1ª pren el morfema -o: jo canto, jo temo, jo dormo.
- A bona part del domini existeix un present de subjuntiu característic amb vocal velar a les persones 1a, 2a, 3a del singular i 3a del plural de totes les conjugacions: -o, -os, -o, -on: que jo parlo, que tu parlos, que ell parlo, que ells parlon.
- El pretèrit imperfet de subjuntiu pren els morfemes amb essa sorda: -és o -essa, -esses o -essis, -és o -essa, -éssem o -éssim, -ésseu o -éssiu, -essen o -essin: jo cantés o jo cantessa, tu cantesses o cantessis, etc.
[edita] Lèxic
- Coincident amb el lèxic valencià:
- brossat (mató)
- corder (xai)
- poal (amb les variants poval, pogal) (galleda)
- xiquet (noi)
- Coincident amb el lèxic balear:
- brossat
- poal (amb la variant poval)
[edita] Subdialectes
- Tortosí, ebrenc o valencià de transició (transició del valencià amb el nord-occidental)
- Parlars de la Matarranya.
- Nord-occidental bàsic o lleidatà
- Pallarès
- Ribagorçà