Raimon
De Viquipèdia
Ramon Pelegero Sanchis, que pren el nom artístic de Raimon, neix a Xàtiva (Costera) el 2 de desembre de 1940, al carrer Blanc, carrer que citarà a diferents cançons. De jovenet treballa un parell d'anys a l'emissora de ràdio de la seva vila, on s'introdueix en el món del disc i coneix les interpretacions de gent tan diversa com Juliette Gréco, els Platters o Juanito Valderrama.
Als vint-i-un anys, es trasllada a València per estudiar història. És aleshores que descobreix la seva pròpia cultura i fa les primeres lectures d'Ausiàs March, Espriu, Josep Pla i Joan Fuster, entre d'altres. Abans, però, havia ja nascut Al vent, la seva primera cançó, sorgida de l’experiència d’anar "de paquet" en un trajecte amb moto.
L'any 1962, Raimon fa la seva primera actuació pública, en el lliurament d’uns premis literaris. Poc després, en acabar un aplec a Castelló, on participen Els Setze Jutges, canta per a ells a una taverna. Josep Maria Espinàs queda impressionat i el convida a actuar a Barcelona, al Fòrum Vergés. L'èxit és immediat. Raimon sorprèn per la forma i pel contingut de les seves cançons. Pel crit, per l'existencialisme rebel que desprenen els textos. S'allunya de la manera de fer "a la francesa" dels Jutges i ofereix una visió del món que no prové pas de la burgesia barcelonina d'on surten Espinàs, Delfí Abella, Enric Barbat i companyia, sinó de les classes treballadores valencianes. Molt ràpidament, el 1963, apareix, publicat per Edigsa, el seu primer disc, un EP que conté Al vent, Som, La pedra i A colps, que esdevindrà un inesperat èxit de vendes.
Arran d'aquest èxit, rep una proposta sorprenent: participar al Festival de la Cançó Mediterrània amb una cançó en català. Reticent a l’inici, Raimon acaba acceptant "per voluntat de servei al país i a la llengua". Raimon, encorbatat i sense guitarra, canta, juntament amb Salomé, que interpreta la versió femenina del tema, Se'n va anar, cançó d'amor de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell. L’aleshores ministre d’Información y Turismo, Manuel Fraga comenta: “No pasa nada porque haya una canción en catalán”. La cançó, votada pel públic, guanya el primer premi. A partir d'aquest moment, la Cançó catalana, considerada fins aleshores com un fenomen minoritari i inofensiu, començarà a rebre assíduament les atencions de la censura i de les institucions franquistes, amb el rosari de prohibicions que això comporta.
Immediatament, apareix el segon EP de Raimon, amb Se'n va anar i tres temes més: l'existencialista Disset anys, Cançó del capvespre (la primera musicació que Raimon fa d'un poema de Salvador Espriu) i Ahir, ràpidament coneguda pel seu subtítol: Diguem no, que durant molts anys haurà de ser cantada amb algunes alteracions respecte del text original: "Hem vist tancats a la presó homes plens de raó" es converteix en "Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó". Més tard Raimon confessà que va voler posar juntes Se’n va anar i Diguem no perquè, si prohibien el disc, haurien de prohibir-les totes dues.
El 1964 apareix un tercer EP, del qual cal destacar les cançons D'un temps d'un país i Cançó de les mans. El mateix any veu la llum un primer LP, enregistrat en directe, amb un públic reduït. Conté versions de la majoria de les cançons publicades prèviament: Al vent, Som, La pedra, A colps, Perduts, Disset anys, Cançó de les mans, Diguem no, D'un temps, d'un país, La nit i dos temes nous Si em mor i Cantarem la vida. Curiosament, la censura va obligar a afegir a aquest tema -on sentim: "Cantarem la vida d’un poble que no vol morir"- un cor que repeteix "Israel, Israel", no fos cas que l'oient pogués pensar que el cantant es referia a un país més proper.
El 1965 Raimon canta per primer a Barcelona sense la companyia dels Jutges o altres cantants: el seu primer recital en solitari té lloc a l'Aliança del Poble Nou. El mateix any comencen les seves activitats internacionals: és cridat de la Universitat belga de Lovaina. Publica un EP amb quatre cançons d'amor dedicades a la que l'any següent esdevindrà la seva dona. Els temes són En tu estime el món, Treballaré el teu cos, Si un dia vols i No sé com.
L 'any següent té lloc el seu històric recital a l'aire lliure a l'Institut Químic de Sarrià, el primer acte realment massiu de la Cançó catalana, i fa les seves primeres actuacions a París (Mutualité i Olympia) i Alemanya. Apareix, amb una coberta de Joan Miró, l'àlbum Cançons de la roda del temps, musicació íntegra de la secció central del llibre d'Espriu El caminant i el mur, dotze poemes que tracen el cicle solar i alhora el cicle vital de l'home, als quals Raimon afegeix com a cloenda un tema de caràcter més cívic que no pas metafísic, Inici de càntic en el temple, que tindrà un enorme èxit gràcies especialment al seu contundent final: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble".
A França surt un àlbum enregistrat en directe el 7 de juny a l'Olympia, que guanyarà l'any següent el premi Francis Carco al millor cantant estranger, atorgat per l'Académie du Disque Français. Hi trobem molts temes ja coneguts, amb una versió no censurada de Diguem no i altres d'inèdits a l'Estat espanyol: el tema sobre l'emigració Cançó del que es queda, No em mou al crit, una reivindicació de la Cançó com a eina de pensament i combat, i Cançó de la mare.
El 1967 fa al Teatre Romea la que serà la primera tanda de recitals d'un cantant català. També actua a Cuba, Suïssa i altres països. Arran d'un concert al Palau de la Música Catalana celebrat el 28 de gener, apareix l'àlbum en viu Raimon al Palau, amb dotze cançons, cap d'elles inèdita discogràficament. El més remarcable de l'àlbum és l’intensíssim ambient que respira l'enregistrament: Raimon és més que un cantant, és el portaveu d'unes inquietuds socials i polítiques compartides per un públic cada cop més ampli. El mateix any surt un darrer EP, del qual hem de remarcar Petita cançó de la teva mort, de Salvador Espriu, dedicat a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i un nou clàssic: País Basc, on l’expressió "Gora Euskadi" ha de ser substituïda per "Gora gora".
El 1968 publica el primer disc amb Discophon, amb el poema d'Espriu Indesinenter. Aquell mateix any fa dos recitals històrics més: l'un al desaparegut Price, en un festival a favor del moviment obrer, l'altre a la Facultat d'Econòmiques de Madrid. Arran d'aquest darrer concert, escriurà la cançó Divuit de maig a la Villa. Canta també a Mèxic, Alemanya, Suïssa i Cuba.
Un any més tard, el trobem de nou a l'Olympia de París: en resultarà un nou LP publicat només a França, amb temes inèdits aquí, com Contra la por.
Després d'un nou SG, que inclou la seva primera i inoblidable musicació d'Ausiàs March, Veles e vents, el 1970 treu el disc Per destruir aquell qui l'ha desert, arranjat per Lleó Borrell i amb una coberta d'Antoni Tàpies. La primera cara, íntegrament dedicada a musicacions de poetes catalans del segle XV, aplega el poema Desert d'amics -el títol original, Presoner, fou tombat per la censura- de Jordi de Sant Jordi, un fragment del Llibre dels bons amonestaments, d'Anselm Turmeda, titulat Elogi deIs diners, i quatre poemes d'Ausiàs March: Veles e vents, Així com cell, Quins tan segurs consells i Si com lo taur. A la segona cara, a més de l'espriuà Indesinenter, trobem cinc temes amb text del mateix Raimon: Societat de consum -una de les seves poques cançons amb tractament irònic-, Quan creus que ja s'acaba, De nit a casa, T'ho devia i Sobre la pau.
El 1971 treu un altre LP que inclou 13 de març, cançó dels creients-cançó composta arran d'un altre recital especialment emotiu- i la cançó d'amor Quan te'n vas. El mateix any apareixen discos seus a França, els Estats Units i l'Uruguai i actua al mateix Uruguai, Xile i l'Argentina.
Durant un parell d'anys, Raimon publica altres discos a l'estranger i fa centenars de recitals multitudinaris.
El 1973 publica el llibre Poemes i cançons, prologat per Manuel Sacristán.
El 1974 treu el disc A Víctor Jara, amb la col·laboració de músics francesos d'avantguarda com Michel Portal. Inclou força poemes musicats, d'Ausiàs March (No em pren així, Lo jorn ha por), Joan Roís de Corella (Si en lo mal temps), Joan Timoneda (So qui so) i Pere Quart (Una vaca amb un vedellet en braços). Els textos originals de Raimon són T'he conegut sempre igual, extraordinària cançó sobre la clandestinitat, escrita arran d'una trobada fortuïta amb el perseguit Gregori López i Raimundo, Molt lluny, una revisitació nostàlgica de l'adolescència, Morir en aquesta vida, una negació del suïcidi que compta amb una citació literal de Majakovskij, el tema sobre la trentena Amb tots els petits vicis i la superba cançó d'amor Com un puny, escrita amb decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba, a la manera d'Ausiàs March, i amb una rima consonant insòlita en Raimon. La dedicatòria a Víctor Jara, cantant xilè assassinat arran del cop d'Estat de Pinochet el setembre de 1973, queda justificada amb la inclusió d'Amanda, versió catalana de la cançó de Jara Te recuerdo, Amanda. El mateix any apareixen dos àlbums més. L'un, a França, T'adones, amic, amb diverses cançons prohibides al sud dels Pirineus. L'altre, Campus de Bellaterra, enregistrat en directe en un multitudinari recital a la Universitat Autònoma. Hi trobem diverses cançons inèdites al nostre país, totes amb un fort contingut cívic: Qui ja ho sap tot, A un amic, 18 de maig a la Villa, No em mou al crit, Quan jo vaig nàixer i el poema d'Espriu, dedicat a Pompeu Fabra, El meu poble i jo.
L'any 1975, mentre Franco agonitza, Raimon canta al Palau d'Esports de Montjuïc, on estrena un dels seus clàssics més indiscutibles: Jo vinc d'un silenci.
L'any següent, en plena efervescència predemocràtica, canta al Pavelló d'Esports del Reial Madrid, el primer d'abril. Aquest havia de ser el primer de quatre recitals, però els altres tres foren prohibits. L'increïble ambient del concert queda recollit en un àlbum doble, El recital de Madrid. L'estiu del mateix any, actua per primera i última vegada a les Sis Hores de Cançó a Canet. És l'edició més multitudinària, amb més de seixanta mil persones omplint el Pla d'en Sala de Canet de Mar. Durant l'actuació de Raimon, exactament mentre canta Inici de càntic en el temple, una grua eleva al costat de l'escenari una enorme bandera catalana, en un dels moments més emotius de la nit.
A partir d'aquest moment, Raimon dedicarà molts esforços per evitar entrar al "Museu de la Resistència". Tot i que durant el 1977 farà quatre actuacions al Palau d'Esports, anirà fugint cada cop més dels concerts multitudinaris i es negarà a "cremar-se" en actes organitzats per partits polítics. També començarà a actuar acompanyat per un contrabaixista, abans de comptar amb tot un grup al seu darrere -fins aleshores Raimon sempre havia omplert l'escenari tot sol, amb la seva guitarra.
Abans de marxar a fer una primera gira al Japó, el 1977 treu l’àlbum Lliurament del cant, que aplega poemes de Joan Timoneda (Bella, de vós so enamorós, Qui té anguila per la cua), Espriu (Potser arran de l'alba) i uns quants textos propis: Qui pregunta ja respon, les difícils i bellíssimes Un lleu tel d'humitat, Tristesa el nom, Com una mà, Que tothom, A Joan Miró -cançó no precisament nova, però sí inèdita a l'Estat espanyol- i una versió en estudi de Jo vinc d'un silenci.
Dos anys després, el 1979, apareix un nou àlbum, Quan l'aigua es queixa, que presenta amb set recitals al Palau de la Música. Inclou poemes d'Espriu (Nous cants de llibertat i la irònica i insòlitament swing I beg your pardon), Ausiàs March (Si em demanau i On és lo lloc), i textos propis: l'esplèndida Als matins a ciutat, L'última llum, Un sol consell, No el coneixia de res, Fou un infant, Perquè ningú no em contarà els seus somnis, I després de creure tant i Andreu, amic –dedicada a l’escultor Andreu Alfaro. Raimon assoleix amb aquestes cançons la seva autèntica maduresa poètica, i fuig alhora del reduccionisme amb què molts volen desqualificar-lo i arraconar-lo.
Per tal d'aplegar tota la seva obra, el 1981 Raimon reenregistra totes les seves cançons, amb nous arranjaments de Manel Camp i d'Antoni Ros Marbà. En resulta un conjunt de deu discos, on els temes queden agrupats temàticament: Orígens, Cançons d'amor, Ausiàs March, Dedicatòries, Cançons de la roda del temps (Espriu), He mirat aquesta terra (Espriu), Poetes dels segles XV i XVI, Amb els silencis i les nostres paraules i L 'aigua del temps que vius. El desè disc (Testimonis) està dedicat a enregistraments en directe i inclou una versió d'Al vent cantada en japonès per una coral nipona. Els únics temes inèdits que incorpora Raimon. Totes les cançons (premi Ciutat de Barcelona) són algunes esplèndides musicacions de Joan Roís de Corella, Joan Timoneda, Ausiàs March i Espriu.
L’any 1983 publica Les hores guanyades, un dietari on trobem interessants pensaments sobre el moment polític -l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer l'agafa en ple enregistrament-, la feina artística i molts temes més.
A partir d'aquest moment, Raimon es prodiga poc en públic, i enregistra amb comptagotes. Publica un nou àlbum el 1984, Entre la nota i el so, amb temes tan interessants com Lluny de la pedra i de l'aigua i Al meu país la pluja.
L'àlbum següent (Presències i oblit, 1987), marca un fugaç idil·li de Raimon amb la música electrònica i amb instruments com la bateria i els sintetitzadors (els arranjaments són fets per un percussionista, Ezequiel Guillén Saki). En la presentació del disc al Palau de la Música, Raimon actua per primera vegada quasi tot el recital sense agafar a la guitarra i assaja un joc gestual amb efectes brillants: per exemple, el final de Com un puny. Hi trobem interessantíssims temes d'un marcat caràcter intimista: Del blanc i el blau, La mar respira calma -escrit a la manera d'Espriu-, Primer parlaré de tu, etc.
Raimon trigarà exactament una dècada a enregistrar un disc de cançons noves, però això no vol dir que romangui inactiu: forma un grup estable d'acompanyament que li va com l'anell al dit -guitarres, contrabaix, violoncel i acordió- i actua amb mesura i només en condicions artísticament òptimes.
L'any 1992 fa una nova gira pel Japó, i canta també en diverses universitats dels Estats Units. El mateix any, sorprèn més d'un en fer-se càrrec de Literal, un programa a TVE-Catalunya dedicat al món del llibre.
El dia de Sant Jordi de 1993, té lloc un gran recital al Palau Sant Jordi de Barcelona, davant uns divuit mil espectadors, amb motiu del trentè aniversari de la publicació d’Al vent. Raimon hi canta moltes cançons, però per l'escenari també passen molts artistes que han compartit experiències amb ell al llarg de molts anys: L'uruguaià Daniel Viglietti, el basc Mikel Laboa, el portuguès Luis Cilia, el mític folksinger americà Pete Seeger... Els catalans convidats són Serrat, antic rival, i amic reconciliat, Ovidi Montllor -poc abans que se li declarés el càncer que va posar fi a la seva vida-, i Pi de la Serra. També hi actuen el grup japonès Warabi-za, la Coral Sant Jordi, dirigida per Oriol Martorell, i la banda La Lira Ampostina.
El mateix any surt una nova Integral de Raimon, aquest cop en CD. L 'obra, guanyadora del Palmarès des Palmarès que atorga la Nouvelle Académie du Disque Français, aplega un total de cent vint-i-una cançons dividides així: Orígens i dedicatòries, Cançons d'amor i de lluita, Cançons de la roda del temps i d'altres poemes de Salvador Espriu, Ausiàs March i alguns poemes dels segles XV i XVI, Aquest cant vol ser plural i Coincidències, dissidències, indecències i algunes rareses. El darrer CD, està dedicat a enregistraments en directe.
A l'inici de 1997 apareix per fi un disc amb cançons noves, Cançons de mai, esplèndidament arranjat per Manel Camp. Aplega set musicacions d'Ausiàs March i sis temes propis, entre els quals cal destacar la irònica i punyent Soliloqui solipsista, que donarà lloc a un original videoclip.
El mateix any li és concedida la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya -uns quants anys abans havia refusat la Creu de Sant Jordi. Sota el títol Cançons de mai. Cançons de sempre Raimon fa actuacions a Perpinyà, a Xàtiva -li negaran un teatre de la ciutat de València amb excuses de mal pagador-, a Mallorca... i al Palau de la Música de Barcelona, ple de gom a gom durant dies. També farà una comentada gira pel Regne Unit. Un dels fets més sonats de l'any serà la xiulada que rep a la madrilenya Plaza de las Ventas, on actua en un acte d’homenatge a Miguel Ángel Blanco, assassinat per ETA. Un acte manipulat descaradament pel PP, i amb un cartell digne de l'Espanya més folklòrica -de Julio Iglesias a Raphael. Un sector del públic no acceptarà que Raimon canti en català, afirmi públicament que canta en la modalitat del català que es parla al País Valencià i recordi que la cançó País Basc fou prohibida durant la dictadura franquista. L'acte és retransmès per TVE, i el fet de la xiulada provocarà un escàndol de notables conseqüències.
A final d'any apareix el CD Recitals al Palau, un enregistrament impecable d'una selecció de temes presos de les actuacions abans esmentades. Al llarg de vint-i-dues cançons, ens trobem davant d'una autèntica antologia raimoniana, d'Ausiàs March a Espriu, dels temes més mítics (Jo vinc d'un silenci, Al vent, Diguem no, Com un puny...) als més nous. Arran de la fi de segle, Raimon ha demostrat la vigència i atemporalitat del concepte de Cançó que representa, i alguns dels seus versos més antics fins i tot han cobrat una nova actualitat imprevista. Així, quan canta a T'adones, amic: "que ja fa molts anys que ens amaguen la història, que ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells", no podem evitar pensar en la intenció de la llavors ministra d'Educación del PP Esperanza Aguirre d'imposar per decret l’ensenyament unificat d'una determinada història d'Espanya a tot el territori estatal.
El 1999 publica una compilació amb tots els seus temes de caràcter amorós: Les cançons d'amor.
El 2000 treu una nova Integral amb diverses cançons inèdites: les dues abans esmentades, i musicacions de poemes dels autors del segle XV Francí Guerau, Jordi de Sant Jordi, Mossèn Estanya, Bernat Metge i Jaume Roig (el truculent fragment de l'hostalera de París que trobem a Espill). La nova Integral també recull les dues úniques cançons alienes que Raimon havia enregistrat: Se'n va anar i Amanda.
Algunes cançons de Raimon han estat interpretades per altres cantants: Moncho (Treballaré el teu cos), Joan Manuel Serrat (D’un temps d’un país), la Coral Sant Jordi (D’un temps d’un país i Al vent) i el ja esmentat grup japonès Wara-biza (Al vent).
Per concloure afegirem que Raimon, a banda de mantenir-se fidel i constant en la lluita per als drets del poble català i de les classes oprimides, ha sigut una cantant amb un gran rigor professional, cercant sempre la perfecció. Ha creat un estil personalíssim, difícilment imitable. La musicacions de Salvador Espriu s’integren perfectament en l’esperit dels poemes. D’entre els clàssics, hem de remarcar l'esplèndida i majestuosa Veles e vents.
[edita] Discografia
- Disc antològic de les seves cançons. (1964).
- Raimon a l'Olympia (1966).
- Cançons de la roda del temps (1966).
- Raimon al Palau (1967).
- Raimon música sola (1967).
- Raimon en directe (1968).
- Raimon a Montserrat (1969).
- Sobre la pau. Contra la por (Olympia 2) (1969).
- Per destruir aquell qui l'ha desert (1970).
- Raimon (1971).
- Raimon en Montevideo (1971).
- Raimon. Catalonian protest songs (1971).
- En vivo (1972).
- Diguem no (1972).
- La noche (1972).
- A Víctor Jara (1974).
- Campus de Bellaterra (1974).
- T'adones amic...? (1974).
- El recital de Madrid (1976).
- Lliurament del cant (1977).
- Quan l'aigua es queixa (1979).
- Totes les cançons (1981).
- Entre la nota i el so (1984).
- Raimon canta (1985).
- Presències i oblit (1987).
- Canta Ausiàs March (1989).
- Integral (1993).
- Cançons (1993).
- I després de creure tant (1995).
- Ausiàs March / Raimon (1997).
- Cançons de mai (1997).
- Recitals al Palau (1997).
- Dotze cançons (1999).
- Les cançons d'amor (1999).
- Nova Integral 2000 (2000).
- Clàssics i no (2003).
- Raimon-Espriu Poesia cantada (2003).
[edita] Referències
- PUJADÓ, Miquel: Diccionari de la Cançó. D'Els Setze Jutges al Rock Catala, abril de 2000