Pesta Negra
De Viquipèdia
La Pesta Negra (també coneguda com a Mort Negra) va ser una epidèmia de pesta, que devastà Europa i Àsia a mitjan segle XIV (1347-1351), i es calcula que provocà la mort d’aproximadament un terç de la població europea. L’apel·latiu negra amb què els coetanis anomenaren la malaltia prové del fet que els afectats presentaven taques fosques a la pell com a conseqüència d'hemorràgies subcutànies. La pesta està causada pel bacteri Yersinia pestis que es contagia per les puces amb l'ajut de la rata negra (Rattus rattus) - que avui podríem anomenar la rata de claveguera. La majoria d’investigadors atribueixen la Pesta Negra a un brot de Pesta Bubònica si bé en l'actualitat, alguns experts qüestionen el mode de transmissió de l’epidèmia (vegeu el darrer apartat de l'article).
[edita] Difusió de l'epidèmia
No és del tot clar l’origen del brot de pesta que afectà l’Europa del segle XIV. S’especula que hauria pogut originar-se al nord de l'Índia, per bé que la teoria més estesa situa els primers casos a les estepes de l'Àsia central, des d'on els exèrcits i els mercaders mongols l’haurien transmès, en direcció est i oest, tot aprofitant la Ruta de la Seda. Així, seguint aquesta teoria, trobem els primers brots a la Xina durant la dècada de 1330, on sabem que la plaga afectà la província xinesa d'Hopei el 1334.
Ara bé, l’entrada de l’epidèmia a terres europees cal buscar-la a la península de Crimea (Ucraïna). Gènova, una de les principals potències comercials d’aquell temps, havia establert una colònia a Kaffa (actual Feodosiya). Els exèrcits mongols van assetjar la ciutat durant temps i se sap que un dels mètodes d’atac emprats consistia a llençar amb catapultes cadàvers infectats dins la ciutat. L’octubre de 1347, una flota de vaixells genovesos que fugien del setge de Kaffa arribà a la ciutat siciliana de Messina (Itàlia) amb la majoria dels seus tripulants infectats o morts. A més a més, se suposa que els vaixells portaven també rates i puces infectades.
Des de Messina, la plaga saltà cap a Gènova i Venècia (entre 1347 i 1348), i des d’Itàlia s’estengué en direcció nord-oest cap a tot el continent, arribant a la Península Ibèrica, França i Gran Bretanya abans del juny de 1348. S'escampà llavors cap a Alemanya i els països escandinaus on arribà entre 1348 i 1350, i finalment a Rússia cap al 1351. Tanmateix, algunes zones del continent no es van veure afectades per la plaga, com per exemple Polònia o algunes zones de Bèlgica i els Països Baixos.
[edita] Formes i símptomes de la malaltia
La Pesta Negra presentava tres variants típiques:
- La Pesta Bubònica: era la forma més comú de la Pesta Negra. Es transmetia pel contacte directe amb rates, puces i polls infectats. La seva taxa de mortalitat se situava entre el 30% i 75% dels casos. El símptoma característic d’aquesta variant de la malaltia era l’aparició de bubons a l’engonal, el coll i les aixelles pels quals supurava pus i sang. Les persones infectades tenien també hemorràgies sota la pell, raó per la qual presentaven nombroses taques fosques per tot el cos. L’aparició d’aquestes tumoracions anava acompanyada de febre alta (entre 38 i 41 ºC), vòmits i confusió o deliri.
- La Pesta Pulmonar o Pesta Pneumònica: era la segona variant més estesa de l’epidèmia. És l’única de les tres variants que es transmetia per via oral, a través de gotetes de saliva contaminada pel bacteri d’una persona infectada. La taxa de mortalitat era altíssima, entre un 90% i un 95% dels infectats. Els símptomes característics eren la dificultat per respirar (dispnea), l’aparició de coloracions blavoses/violàcies pel cos (especialment a la cara) com a resultat d’una cianosi i, sobretot, l’expectoració sangonosa.
- La Pesta Septicèmica: era la menys freqüent de les tres formes però, alhora, la més mortífera, atès que la infecció envaïa ràpidament la sang. Causava la mort a gairebé el 100% dels malalts. Els símptomes més característics eren la febre alta i l’aparició de taques de color morat pel cos.
Així doncs, tot i que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que aquesta es propagà donà lloc a l’aparició de les altres variants. Durant els primers dies, i coincidint amb el període d’incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap simptomatologia. Passats uns dies, però, la malura es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies.