Òpera còmica

De Viquipèdia

L'òpera còmica (en italià opera buffa) és un gènere d'òpera que es desenvolupà a Nàpols en la primera part del segle XVIII, i que va extendre la seva popularitat a Roma i al nord d'Itàlia.

L'opera buffa sorgia com a resposta a les característiques estilístiques (i excessos maliciosos) de l'estil d'òpera seriosa. Pretenia transformar l'òpera en un gènere més proper a l'home del poble, en una diversió pròdiga també per a reis i noblesa, i on s'hi descrivia gent comuna amb problemes comuns.

Els caràcters i les situacions còmiques, que normalment implicaven a criats, havien estat una part de l'òpera seriosa fins a primers del segle XVIII, quan l'òpera còmica començava a emergir com un gènere diferent. Al principi, les òperes còmiques es componien de forma curta, per als descansos entre els actes de l'opera seria. Es coneixia com a intermezzo, i fou el precursor de l'òpera còmica de ple dret que es desenvoluparia a finals del mateix segle. La serva padrona de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736), tot i sent un intermezzo encara es representa amb una certa regularitat avui, i proporciona un exemple excel·lent de l'embrió d'aquest estil.

A part de Pergolesi, els primers compositors importants d'òpera buffa foren Nicola Logroscino, Baldassare Galuppi i Alessandro Scarlatti, tots ells es movien entre Nàpols i Venècia. A mitjans del segle XVIII havia adquirit un apogeu important i van començar a incloure-hi tons sentimentals i a vegades inclús derivant a comèdies lacromògines que li donaren encara més entitat.

En l'òpera en general però en la còmica en particular, les rígides formes evolucionen cap a texts en els quals el públic estava finalment capacitat per desxifrar les paraules que els cantants pronunciaven, la història més enllà de la música era intel·ligible. Començava a acceptar-se el concepte de música per a la mera diversió. S'utilitzava el llenguatge de la classe baixa, sovint en el dialecte local, i es retrataven caricatures que es trobaven sovint en la commedia dell'arte.

Poc a poc els dos gèneres es van anar acostant. En l'òpera còmica els personatges adquiriren més categoria musical i interpretativa. Les àries en un principi eren curtes, però ja a finals de segle, junt amb l'aparició de peces col·lectives, s'allargaren afegint-hi una segona part més ràpida i rítmica, la cabaletta. Aquí el cantant podia improvisar per al seu lluïment.

Dues corts imperials es disputaven els millors compositors de l'època. D'una part, la tsarina Caterina II de Rússia, amb Baldassare Galuppi, Tommaso Traetta, Niccolò Piccini, Giovani Paisiello, Domenico Cimarosa i el valencià Vicent Martin i Soler. D'altra part, la cort vienesa amb Antonio Salieri, Giuseppe Bonno, Mozart, Carl Fitters von Dittersdorf, i també Martin i Soler.

La descripció d'aquest gènere és molt generalista, el tipus de comèdia podia variar dins d'una variada gamma: des d'Il barbiere di Siviglia de Rossini (1816) que era purament una comèdia, fins a Le nozze di Figaro de Mozart (1786), que hi afegia drama i patetisme. El gènere declinava al segle XIX, i es considera sovint el Falstaff de Verdi (1893) com l'última opera buffa.