O

De Viquipèdia

Alfabet llatí
A B C D
E F G H I J
K L M N O P
Q R S T U V
W X Y Z

La O és la quinzena lletra de l'alfabet català i quarta de les vocals. El seu nom és o.

Prové de la lletra grega Òmicron (Ο, ο) que passa primer a l'alfabet etrusc i després al Llatí com a O entesa com la vocal /o/. Sembla que la grafia ve d'un símbol que representava un ull.

És una conjunció, que constitueix la proposició connectiva de disjunció. Sovint seguida de l'adverbi , Expressa una alternativa. Sovint reforçada amb sia denota equivalència. En l'escriptura antiga equivalia al pronom feble ho.

[edita] Fonètica

En català pot representar dos sons: l'o oberta o l'o tancada de l'AFI segons la paraula. Quan les normes d'accentuació ho marquin se'ls ha de posar accents que seran tancats Ó ó o oberts Ò ò depenent de quina en sigui la pronuncia. En català oriental -menys en el mallorquí (excepte a Sóller) - es pronuncia /u/ quan es troba en posició àtona. En Rosellonès pot arribar-se a tancar fins al punt que sona com a una u (Canigú).

O

[edita] Significats de la lletra O

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:

O