Lev Nikolàievitx Tolstoi

De Viquipèdia

Icono de copyedit

Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:

imatges, viquització, adaptació de noms russos
Tolstoi en els darrers anys de la seva vida
Ampliar
Tolstoi en els darrers anys de la seva vida

El comte rus Lev Nikolàievitx Tolstoi (Лев Никола́евич Толсто́й), tradicionalment anomenat Lleó Tolstoi en català (9 de setembre de 1828 - 20 de novembre de 1910, segons el calendari gregorià; 28 d'agost de 1828 - 7 de novembre de 1910, segons el calendari julià) fou un escriptor, filòsof, anarquista cristià, pacifista, reformador de l'educació i vegetarià.

Tolstoi es considera un dels més grans novel·listes, especialment distingit per les seves obres mestres Guerra i pau i Anna Karènina. Per llur ambició, alè i descripció realista de la vida a Rússia, tots dos llibres són un dels màxims exponents del realisme. Com a filòsof, destaca per les seves idees sobre la resistència pacífica, que van influir en personalitats del segle XX com Gandhi i Martin Luther King.

Tolstoi va néixer a Iàsnaia Poliana, la propietat familiar a la regió de Tula, a Rússia. Era el quart de cinc fills. Els seus pares van morir quan ell era jove i el van criar uns parents. Va estudiar Dret i idiomes orientals a la universitat de Kazan des del 1844 fins que finalment va deixar la Universitat. Els professors el van descriure amb un "no vol ni pot aprendre". Va tornar a Iàsnaia Poliana havent deixat els estudis a mitges i va passar gran part del seu temps a Moscou i Sant Petersburg. Després de contreure enormes deutes de joc, Tolstoi va acompanyar un dels seus germans grans al Caucas el 1851 i es va unir a l'Exèrcit. Més o menys en aquesta època és quan Tolstoi comença a escriure literatura.

La conversió d'un autor dissolut de la societat privilegiada en l'anarquista espirtual i no violent dels seus darrers dies es va gestar durant dos viatges al voltant d'Europa, un el 1857 i l'altre entre 1860 i 1861. En aquesta època, molts aristòcrates russos d'inclinacions liberals escapaven de la sufocant repressió política de Rússia; per exemple, altres que seguirien el mateix camí van ser Alexander Herzen, Mikhaïl Bakunin i Piotr Kropotkin. Durant la visita de 1857, Tolstoi va assistir a una execució pública a París, una experiència traumàtica que el marcaria per a la resta de la seva vida, com es pot intuir llegint el que va escriure al seu amic V. P. Botkin:

La veritat és que l'Estat és una conspiració pensada no només per explotar sinó sobretot per corrompre els ciutadans ... D'ara en endavant, no penso servir cap govern enlloc.

L'itinerari europeu del 1860-61 donaria forma a la seva transformació política i literària, quan va conèixer Victor Hugo i en va lloar el talent literari després de llegir la tot just acabada Els miserables. Es podria parlar d'una influència en l'evocació d'escenes de batalla comparant la novel·la d'Hugo amb Guerra i pau de Tolstoi. La filosofia política de l'escriptor rus es va veure afectada sensiblement amb una visita, durant març de 1861, a l'anarquista francès Pierre-Joseph Proudhon, que aleshores vivia a l'exili a Brussel·les amb un nom fals. A més de repassar l'obra de Proudhon La Guerre et la Paix (Tolstoi en manlleva el títol per a la seva obra mestra), que estava a punt de publicar-se, els dos homes van parlar sobre educació, com Tolstoi va escriure en els seus quaderns sobre aquesta qüestió:

Si explico aquesa conversa amb Proudhon, és per mostrar que, segons la meva experiència personal, era l'únic home que va entendre la importància de l'educació i de la impremta en els nostres temps.

Mogut per l'entusiasme, Tolstoi va tornar Iàsnaia Poliana i hi va fundar tretze escoles per als fills dels criats; més endavant, el 1862, en descriuria els innovadors principis llibertaris en un assaig, L'escola de Iàsnaia Poliana. Els experiments educatius de Tolstoi van tenir una vida curta per culpa de l'assetgament de la policia secreta tsarista, però hi ha raons per considerar aquesta escola de Iàsnaia Poliana com el primer exemple d'una teoria coherent de l'ensenyament llibertari.

La dona i la filla de Tolstoi
Ampliar
La dona i la filla de Tolstoi

El 23 de setembre de 1862 es va casar amb Sofia Andreievna Bers (1844-1919), 16 anys més jove, amb qui va tenir tretze fills, cinc dels quals van morir durant la infantesa.[1] El matrimoni amb Sofia Bers va quedar marcat des del principi quan, el dia abans del casament, Tolstoi va lliurar els seus diaris a la seva promesa, on explicava amb detall les relacions sexuals amb els servents. No obstant això, els primers anys de casats van ser, per contrast, prou feliços i idíl·lics i van permetre a Tolstoi la llibertat suficient per redactar les obres mestres Guerra i pau i Anna Karènina. Els darrers anys del matrimoni, segons A.N. Wilson, figuren entre els més tristos de la història de la literatura. La seva relació amb l'esposa es va deteriorar a mesura que es radicalitzava en les seves creences i cercava de refusar la riquesa heretada i guanyada, fins i tot renunciant als drets d'autor de les seves primeres obres.

Tolstoi fou un dels grans autors russos del segle XIX. Entre les seves obres més famoses figuren les novel·les Guerra i pau i Anna Karènina, a més de treballs més curts, com les novel·les breus La mort d'Ivan Ílitx i Khadjí-Murat. Els seus coetanis li van retre tota mena de tributs: Dostoievski el considerava el més gran novel·lista viu. Gustave Flaubert s'exclamava: "Quin artista i quin psicòleg!" Anton Txèkhov, que solia visitar Tolstoi a la casa de camp, va escriure: "Quan la literatura posseeix un Tolstoi, resulta fàcil i plaent ser escriptor; fins i tot quan saps que tu mateix no has aconseguit res i continues sense aconseguir res, no és tan terrible com podria ser, perquè Tolstoi ho aconsegueix per tothom. El que ell fa serveix per justificar totes les esperances i aspiracions invertides en la literatura". Autors i crítics posteriors continuen lloant el seu art: Virginia Woolf va arribar a declarar-lo "el més gran novel·lista" i James Joyce observava: "No és mai avorrit, estúpid, cansat, pedant ni teatral!" Thomas Mann va escriure, sobre la seva mestria sense pal·liatius: "Rara vegada l'art ha treballat de manera tan semblant a la natura". Aquests sentiments semblen compartits, si més no en part, per molts altres; per exemple, Marcel Proust, William Faulkner, Vladímir Nabókov (que elogiava sense parar Anna Karènina i La mort d'Ivan Ílitx, però posava en qüestió la reputació de Guerra i pau o ciriticava amb duresa Resurrecció i La sonata a Kreutzer).

Les seves novel·les autobiogràfiques, Infantesa, Adolescència i Joventut (1852-1856), les seves primeres publicacions, parlen del fill d'un ric propietari rural i de la lenta presa de consciència de les diferències entre ell i els pagesos. Malgrat que més endavant Tolstoi renega d'aquests llibres per sentimentals, en ells s'hi descobreix gran part de la seva pròpia vida, a més de mantenir certa vigència ja que expliquen la història universal de fer-se gran.

Tolstoi va fer de subtinent en un regiment d'artilleria durant la Guerra de Crimea, que explica als Apunts de Sebastopol. L'experiència en combat l'ajuda a desenvolupar el seu pacifisme i li forneix material per a un retrat realista dels horrors de la guerra en obres posteriors.

L'obra de ficció de l'autor intenta reproduir de manera realista la societat russa en què va viure. A Els cossacs (1863) hi descriu la vida dels cosacs i del poble mitjançant una història d'un aristòcrata rus enamorat d'una jove cosaca. Anna Karènina (1877) parla de les històries paral·leles d'una dona adúltera atrapada per les convencions i falsedats de la societat i d'un terratinent filòsof (força semblant a Tolstoi), que treballa amb els seus pagesos i mira de reformar-ne les vides.

Tolstoi no només es va inspirar de la seva experiència vital, sinó que també va crear personatges a la seva pròpia imatge, com ara Pierre Bezukhov i el Príncep Andrei de Guerra i pau; Levin d'Anna Karènina i, en certa mesura, el Príncep Nekhliudov de Resurrecció.

Se sol considerar Guerra i pau com una de les millors novel·les escrites: impressionant per la seva força i unitat. L'àmplia tela inclou 580 personatges, molts d'ells històrics, altres de ficció. La narració passa de la vida familiar al quarter general de Napoleó, de la cort d'Alexandre I de Rússia als camps de batalla d'Austerlitz i Borodino. La idea original del llibre era investigar les causes de la fallida revolta del desembre de 1825, en què alguns militars intentaren implantar reformes liberals, a la qual només fa referència en els darrers capítols, on es pot deduir que el fill d'Andrei Bolkonski s'afegirà als desembristes. L'obra explora la teoria tolstoiana de la història (que exposa àmpliament en l'epíleg) i, en concret, la insignificància d'individus com Napoleó i Alexandre. Sorprèn, en part, que Tolstoi no consideri Guerra i pau una novel·la (de fet, tampoc trobava que gran part de les obres de ficció russes del seu temps ho fossin). Aquesta visió esdevé menys sorprenent si es té present que Tolstoi era un autor de l'escola realista que considerava que la novel·la era un marc per examinar les qüestions polítiques i socials del segle XIX. Així doncs, considera aquesta obra "èpica en prosa" i veu en Anna Karènina la seva primera novel·la de veritat. Fet i fet, es tracta d'una de les millors novel·les realistes.

Després d'Anna Karènina, Tolstoi es va concentrar en temes cristians i les seves darreres novel·les, com ara La mort d'Ivan Ílitx (1886) i Aleshores què hem de fer? desenvolupen una filosofia cristiana anàrquico-pacifista que en va provocar l'excomunió de l'Església Ortodoxa Russa el 1901.

Malgrat totes les lloances merescudes pels dos pilars de la civilització russa, Anna Karènina i Guerra i pau, Tolstoi en va renegar al final de la seva vida per no ser tan autèntiques en realitat. Defensa aquest argument a La mort d'Ivan Ílitx, on el protagonista principal lluita contínuament contra la família i les criats, exigint, més encara que l'aigua i el menjar necessaris per seguir viu, honestedat.

Les seves ànsies de representar la pura realitat es veuen plasmades en una de les seves frases:

L'heroi de la meva novel·la, el que estimo amb totes les forces de l'ànima, el que m'he esforçat a reproduir en tota la seva bellesa i el que ha estat sempre, és i serà meravellós, és la veritat.

Després de llegir El món com a voluntat i representació de Schopenhauer, Tolstoi es va anar convertint a la moralitat ascètica que defensa el llibre. En una carta escrita a A.A. Fet, el 30 d'agost de 1869, s'expressa així:

Sabeu què ha significat per a mi aquest estiu? Un èxtasi constant amb Schopenhauer i tota una sèrie de plaers espirituals que no havia experimentat mai abans. [...] Cap estudiant ha estudiat mai tant, ni après tant, en aquest curs com jo aquest estiu.

En el capítol sisè d'Una confessió, Tolstoi cita el darrer paràgraf de l'obra del filòsof alemany. En aquest paràgraf, s'explica que el no-res que resulta de la negació absoluta d'un mateix és només un no-res relatiu del qual no cal tenir por. Tolstoi va quedar impressionat per la descripció de la renúncia ascètica cristiana, budista i hindú com el camí vers la santedat. Després de llegir paràgrafs com el següent, que abunden en els capítols sobre ètica de Schopenhauer, Tolstoi, el noble rus, escull la pobresa i la negació de la voluntat.

Però aquesta mateixa necessitat de sofriment involuntari (per part dels pobres) per obtenir la salvació eterna s'expressa també en aquestes paraules del Salvador (Mateu 19:24): "És més fàcil que un camell passi per l'ull d'una agulla que no pas que un ric entri al regne dels Cels". Per tant, qui estava seriosament preocupat per la salvació eterna, escollia voluntàriament la pobresa quan el destí l'hi havia negat i havia nascut ric. D'aquesta manera, Buda Sakyamuni havia nascut príncep, però va adoptar voluntàriament la feina de captaire. Per la seva part, Francesc d'Assís, fundador de les ordres mendicants, un dia que, de jove, participava en un ball en el qual totes les filles dels notables seien junts, va rebre la pregunta: "I ara, Francesc, no triaràs aviat entre aquestes belleses?" Ell va replicar: "He fet una tria molt més bella". "Qui?" "La povertà (la pobresa). Poc després es va desprendre de tot i errava pels camps pidolant. (De Schopenhauer, Parerga i Paralipomena, Vol. II, §170)

Les creences cristianes de Tolstoi es basaven en el Sermó de la muntanya i, en concret, en la frase sobre posar l'altra galta, on hi veia una justificació del pacifisme, la no violència i la no resistència. Tolstoi creia que ser cristià el convertia en pacifista i, per culpa de la força militar que emprava el govern rus, ser un pacifista el convertia en un anarquista. Se sentia aïllat amb aquestes conviccions i sofria ocasionalment de depressions tan fortes que, cada vegada que veia una corda, pensava a penjar-se i que el van dur a amagar les armes de foc i deixar de caçar per evitar cometre suïcidi. Parla de la seva lluita contra el suïcidi en els capítols 4-7 del seu llibre Una confessió.

Tolstoi creia que un autèntic cristià podia assolir la felicitat duradora esforçant-se envers la pròpia perfecció seguint el manament superior d'estimar els altres i Déu per comptes de girar-se vers l'Església o l'Estat per trobar-hi una guia i un sentit. La seva creença en la no resistència (no violència) en enfrontar-se a un conflicte és un altre tret ditintiu de la seva filosofia basada en els ensenyaments de Crist. En influir directament en el Mahatma Gandhi amb les seves idees mitjançant l'obra El Regne de Déu és dins teu, Tolstoi ha tingut una gran influència en el moviment de resistència pacífica. Creia que l'aristocràcia era una càrrega per als pobres i que l'única solució per viure tots junts era l'anarquisme cristià. També s'oposava a la propietat privada i a la institució del matrimoni, a més dels ideals de castedat i abstinència sexual. L'obra posterior de l'autor rus es veu sovint criticada per ser massa didàctica i per una redacció apedaçada. No obstant això, fan néixer força i passió d'aquesta visió moral austera. L'escena de la temptació de Sergius a Pare Sergius, per exemple, figura entre els seus darrers mèrits. Maxim Gorky explica que Tolstoi, un dia, va llegir-los un paràgraf a ell i a Txèkhov fins al punt de posar-se a plorar abans d'acabar-ne la lectura. Altres passatges de l'obra posterior que mostren una força poc habitual són les crisis d'identitat dels protagonistes de La mort d'Ivan Ílitx i Amo i criat, on el personatge principal (a Ílitx) o el lector (a Mestre i home) pren consciència de l'estupidesa de les vides dels protagonistes.

Tolstoi va exercir una forta influència en el desenvolupament del pensament anarquista cristià. De fet, es va constituir el grup dels tolstoians, per part de Vladímir Txèrtkov (1854 - 1936), amic íntim i confident de Tolstoi, per difondre l'ensenyament religiós del gran Lev. En aquest sentit, resulta interessant el que el príncep Pietr Kropotkin va escriure sobre Tolstoi en l'article referent a l'anarquisme cristià de l'edició de 1911 de l'Encyclopædia Britannica:

Sense definir-se anarquista, Lleó Tolstoi, com els seus predecessors en els moviments religiosos populars dels segles XV i XVI, Petr Chelčický, Denk i molts altres, va adoptar la posició anarquista davant l'Estat i els drets de propietat extraient conclusions de l'esperit general de l'enseynament de Jesús i de les necessàries directrius de la raó. Amb tota la potència del seu talent va criticar (en especial a El Regne de Déu és dins teu) amb força l'Església, l'Estat i la llei en conjunt, especialment, les lleis contemporànies sobre la propietat. Descriu l'Estat com la dominació dels malvats, sostinguts per una força brutal. Els lladres, diu, són força menys perillosos que un Govern ben organitzat. Elabora una crítica enraonada dels danys respecte als beneficis que aporten l'Església, l'Estat i la distribució actual de la propietat. A més, de les lliçons de Jesús, dedueix la norma de la no resistència i la condemna absoluta de totes les guerres. Els seus arguments religiosos queden, tanmateix, tan ben combinats amb els que es deriven d'una observació desapassionada dels mals del present, que la postura anarquista de la seva obra atreu tant al lector religiós com al que no ho és.

En centenars d'assaigs en els seus darrers vint anys de vida, el filòsof rus reitera la crítica anarquista a l'Estat i recomana llibres de Kropotkin i Proudhon als seus lectors. A la vegada, rebutja l'adopció de mitjans revolucionaris violents per a l'anarquisme. Per exemple, el 1900 escriu, en un article titulat "Sobre l'anarquia":

Els anarquistes tenen la raó en tot: en negar l'ordre existent i en afirmar que, sense l'Autoritat, la violència no seria pitjor que la de l'Autoritat en les condicions actuals. S'equivoquen només en pensar que l'anarquia es pot instaurar mitjançant una revolució. S'instaurarà només si cada vegada hi ha més gent que no demana la protecció del govern. [...] Només hi pot haver una revolució permanent: la revolució moral, la regeneració de l'home interior.

Malgrat els recels envers la violència anarquista, Tolstoi es va arriscar a fer circular els llibres prohibits dels pensadors anarquistes russos. Fins i tot va corregir les proves de "Paraules d'un rebel" de Kropotkin, que publicaria d'amagat a Sant Petersburg el 1906.

De resultes d'una carta a un diari indi el 1908 va sorgir una intensa correspondència amb Gandhi, que en aquell moment es trobava a Sud-àfrica i s'anava convertint en activista. La lectura de El Regne de Déu és dins teu va convèncer el Mahatma d'abandonar la violència i abraçar la resistència pacífica (més endavant reconeixeria aquest deute en la seva autobiografia, on definia Tolstoi com "el major apòstol de la no violència que generat l'època actual"). L'intercanvi de lletres entre els dos homes només va durar un any, des d'octubre de 1909 fins a la mort de Tolstoi, el novembre de 1910, però va fer que Ghandi bategés com a Colònia Tolstoi el seu segon ashram a Sud-àfrica. A més de la no violència, ambdós compartien la convicció en la bondat del vegetarianisme, objecte d'alguns assaigs de Tolstoi. Juntament amb el seu creixent idealisme, Tolstoi també va esdevenir un gran defensor del moviment esperantista. L'autor va quedar impressionat per les creences pacifistes dels doukhobor i va permetre que la comunitat internacional s'adonés de la persecució de què eren víctima aquests dissidents religiosos russos després d'haver cremat, com a protesta, totes les seves armes el 1895. A més, els ajudaria a emigrar a Canadà.

El 1904, durant la guerra entre Rússia i Japó, el comte va condemnar la guerra va escriure al sacerdot budista japonès Soyen Shaku en un intent, en va, de proclamar una declaració pacifista conjunta.

El comte Lev Nikolàievitx era un membre extraordinàriament ric de la noblesa russa. Va arribar a creure que no mereixia la fortuna heretada i era famosa entre els pagesos la seva generositat. Tot sovint tornava a casa amb rodamons que sentia que necessitaven ajuda i no deixava de donar grans quantitats de diners a captaires del carrer quan viatjava a la ciutat, per més que rondinés la seva dona.

Va morir de pneumònia al balneari d'Astapovo l'any 1910 després d'haver abandonat la casa en ple hivern amb 82 anys. La mort li va arribar dies després d'aplegar el valor d'abandonar família i riqueses i emprendre una vida d'asceta errant (un tipus de vida pel qual havia sospirat durant anys). Per desgràcia, no es trobava en el seu millor moment i la seva salut minvava quan va contraure la pneumònia. Milers de camperols atapeïen els carrers el dia del seu funeral.

Tolstoi tenia a més opinions pròpies sobre altres tradicions religioses, cosa que permet intuir la seva visió del món. Fa referència als jueu com "l'ésser sagrat que va dur del cel el foc etern i amb ell va i·luminar tot el món. És la font, l'origen, la deu d'on tots els altres pobles han tret les creences i religions. El jueu és el pioner de la llibertat. El jueu és el pioner de la civilització. El jueu és l'emblema de l'eternitat".

[edita] Obres

  • Guerra i pau
  • Anna Karènina
  • La mort d'Ivan Ílitx
  • Resurrecció
  • La sonata a Kreutzer
  • Infantesa
  • Adolescència
  • Joventut
  • Els cossacs
  • Una confessió
  • Amo i criat
  • Khadjí-Murat

[edita] Enllaços externs

[edita] Referències

  1. Feuer,Kathryn B. Tolstoy and the Genesis of War and Peace, Cornell University Press, 1996, ISBN 0801419026
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:

Lev Nikolàievitx Tolstoi