Marina Tsvetàieva
De Viquipèdia
Marina Ivanovna Tsvetàieva (9 d'octubre de 1892 - 31 d'agost de 1941) fou una poetessa i escriptora russa, considerada entre les més originals del segle XX a Rússia. La seva obra no va ser ben vista per Stalin i el règim bolxevic. La seva rehabilitació literària va iniciar-se en la dècada de 1960. La poesia de Tsvetàieva brolla a partir d'una complicada personalitat de dona excèntrica i d'un disciplinat ús de l'idioma. Entre els temes de l'obra, destaquen la sexualitat femenina i la tensión de les emocions privades de la dona. La figura d'aquesta poetessa fa de pont entre dues escoles en principi contradictòries com són la poesia acmeista i el simbolisme rus.
Gran part de la poesia de l'autora planta les arrels en una infantesa desplaçada i interrompuda. El seu pare, Ivan Vladimirovich Tsvetaev, professor d'història de l'art de la Universitat de Moscou, més endavant funadador del Museu Alexandre III, conegut avui com Museu Pushkin de Belles Arts. La mare, Maria Alexandrovna Mein, era la segona esposa d'Ivan, una dona molt il.lustrada. La mare era una concertista de piano frustrada i un caràcter volàtil. Com que, per part de mare, tenia avantpassats polonesos, Marina es permetria d'estimular la imaginació i identificar-se amb l'aristocràcia polonesa.
Marina Tsvetàieva tenia dos germanastres, Valeria i Andrei, fills de la primera dona d'Ivan, Varvara Dmitrievna Ilovaisky (filla d'un historiador, Dimitri Ilovaiski). La seva única germana, Anastasia, va néixer el 1894. Les baralles entre les dues nenes foren freqüents i, de vegades, violentes.
Existia una considerable tensió entre la mare de Tsvetàieva i els fills de Varvara, i el pare mantenia un estret contacte amb la família de Varvara. Maria preferia Anastasia per comptes de Marina. El pare era amable però absolutament absorvit pels estudis i, per tant, distant de la família. També estava profundament enamorat de la primera dona: mai no se'n va recuperar. Maria, d'altra banda, va viure una tràgica relació amorosa abans del matrimoni, del qual no va acabar de sortir-se'n. Maria Alexandrovna desaprovava per complet les inclinacions poètiques de Marina. Volia que la seva filla esdevingués pianista i trobava que la seva poesia era pobra.
L'any 1902 la mare va patir tuberculosis. Gràcies a la creença que un canvi de clima ajudava a guarir la malaltia, la família va marxar a l'estranger fins poc abans de la seva mort el 1906. Van viure a la vora del mar a Nervi, prop de Gènova. Aquí, lluny dels rígids límits de la vita burgesa moscovita, Marina, per primer cop en la seva vida, va poder córrer lliure, escalar penyasegats i fer volar la imaginació amb jocs infantils.
En aquella època hi havia molts revolucionaris russos emigrats a Nervi que, sens dubte, van influir en la impressionable Marina. Els nens van començar a descontrolar-se. Aquesta situació continuaria fins a juny de 1904 quan van enviar Marina a escola a Lausana, Suïssa. Els canvis de residència dels Tsvetaev van comportar diversos canvis d'escola i, durant aquests viatges, la poeta va aprendre italià, francès i alemany.
L'any 1908, Tsvetàieva estudiava història de la literatura a la Sorbona de París. En aquest període, es va produir un canvi revolucionari en la poesia russa: l'eclosió del moviment simbolista rus. Aquest moviment donaria color a gran part de l'obra posterior de l'autora. No l'atreia tant la teoria com la poesia i la gravetat que poetes com Andrei Beli i Aleksandr Blok eren capaços de generar. El seu primer recull de poemes, Album del vespre, va aparèixer el 1910, autoeditat. Va captar l'atenció del poeta i crític Maximilian Voloshin, que Tsvetàieva va descriure, un cop mort, a "Una paraula viva sobre un home viu". Voloshin va visitar Tsvetàieva i no va trigar a esdevenir-ne amic i mentor.
Va començar a passar temps a casa de Voloshin, a la riba del Mar Negre, a Koktebel (que vol dir "turó blau"), un conegut refugi d'escriptors, poetes i artistes. Aquí es va enamorar de l'obra d'Alexander Blok i Anna Akhmàtova, malgrat que mai va conèixer Blok i Akhmàtova només durant els anys quaranta. En descriure la comunitat de Koktebel, Viktoria Schweitzer escriuria: "Aquí va néixer la inspiració".
A Koktebel, Marina va conèixer l'infortunat Sergei (Seryozha) Iakovlèvitx Efron, cadet a l'acadèmia d'oficials. Ella tenia dinou anys i ell divuit: es van enamorar immediatament i es van casar el 1912, el mateix any que s'ignaugurava, amb tota la cerimònia, el Museu Pushkin, projecte del pare de Marina, amb la presència del Tsar, Nicolau II. L'amor per Efron va ser intens i, tanmateix, això no va evitar que ella visqués afers diversos, per exemple, amb Osip Mandelstam, a qui evocaria en un recull de poemes anomenat Fites.
Més o menys en aquesta època, iniciaria una aventura lèsbica amb la poetessa Sofia Parnok, set anys més gran que Tsvetàieva. Les dues dones es van enamorar profundament i aquesta relació va afectar fortament l'obra d'ambdues. Marina tracta la natura ambivalent i tempestuosa d'aquest lligam en un cicle de poemes al qual es referia, de vegades, com L'amic i, de vegades, L'error.
Tsvetàieva i el seu marit van passar molts estius a Crimea fins a la revolució. Van tenir dues filles: Ariadna, o Alya (nascuda el 1912), i Irina (nascuda el 1917). El 1914, Efron es va oferir voluntari per anar al front. El 1917 era un oficial establert a Moscou amb la 56a Reserva. L'autora seria testimoni directe de la Revolució Russa. Als trens, va entrar en contacte amb russos normals i va quedar impactada per l'ambient de ràbia i violència. Va escriure al seu diari:
- En l'aire del compartiment hi suraven només tres paraules com destrals: burgesos, Junkers, sangoneres.
Després de la revolució de 1917, Efron es va unir a l'Exèrcit Blanc i Marina va tornar a Moscou esperant poder-se reunir amb el marit. Va quedar-hi atrapada cinc anys i durant la fam una de les seves filles va morir d'inanició.
Va escriure sis obres de teatre en vers i poemes narratius, entre ells, La donzella del Tsar (1920) i la una èpica sobre la Guerra Civil, L'acampada dels cignes, on glorificava els qui havien lluitat contra els comunistes. El cicle de poemes en l'estil de diari personal comença el dia de l'abdicació del Tsar Nicolau II, durant març de 1917, i acaba a finals de 1920, quan l'Exèrcit Blanc és finalment derrotat. Els "cignes" del títol fan referència als voluntaris de l'Exèrcit Blanc.
La fam de Moscou va ser un flagell per la poetessa. La gana i la preocupació en va erosionar l'aspecte. Sense família propera a qui acollir-se, no disposava dels mitjans per mantenir-se ella ni per mantenir les filles. El 1919, va deixar Irina en un orfanat estatal, equivocadament convençuda que allí l'alimentarien millor. Per desgràcia, Irina va morir-hi d'inanició el 1920. La mort de la criatura va provocar gran dolor i penediment a la seva mare. En una carta, va afirmar "Déu m'ha castigat". En aquests anys, Tsvetàieva va mantenir una estreta amistat amb l'actriu Sofia Gollidey, per a qui va escriure algunes obres. Anys després escriuria el relat "Povest' o Sonechke", sobre la relació amb Gollidey, que acabaria traint-la.
El maig de 1922, Tsvetàieva i Alya van deixar la Unió Soviètica i es van reunir amb Efron a Berlín. En aquesta ciutat, va publicar els reculls Separació, Poemes a Blok i el poema La donzella del The Tsar. L'agost d'aquell mateix any, la família es va traslladar a Praga. Com que no es podien permetre viure a la ciutat, on Efron estudiava ciències polítiques i sociologia a la Universitat Carolina, Tsvetàieva i Ariadna es van instal.lar en un poble fora de la ciutat. A Praga, la poetessa va viure una apassionada història amb Konstantin Boeslavovitx Rozdevitx, un antic oficial militar. Aquest afer va acabar sent molt conegut entre els cercles d'emigrats i fins i tot per a Efron que en va quedar destruït (queda documentat en una carta que va escriure a Voloshin).
Estava condemnat al desastre i així va anar. La ruptura entre Tsvetàieva i Rozdevitx el 1923 és, amb tota seguretat, la inspiració del sublim Poema del final. Aquesta relació va inspirar, a més, el Poema de la muntanya. En la mateixa època, va començar una relació encara més important: la correspondència entre la poeta i Borís Pasternak, que s'havia quedat a la URSS. Els dos no es veurien durant vint anys, però durant una època van estar com enamorats i van mantenir una íntima amistat fins al retorn de l'autora a Rússia.
L'estiu de 1924 Efron i Tsvetàieva van deixar Praga. Van viure algun temps a Jiloviste, abans de traslladar-se a Vsenory, on ella va concloure el Poema del final i on concebria el fill Georgy, a qui anomenaria 'Mur'. Tsvetàieva volia batejar-lo com a Boris (per Pasternak); Efron no en volia ni sentir a parlar i va insistir en Georgy. Va resultar un nen difícil i exigent. Malgrat tot, la seva mare el va estimar com només ella sabia, com una obsessió. Alya va quedar relegada immediatament a un paper d'ajudant i confident de la mare i, per tant, li van llevar una gran part de la seva infantesa. A més, el nen no corresponia: com es gran es feia, més difícil i agressiu esdevenia.
El 1925 la família es va establir a París, on passen els següents 14 ayns. En aquests anys Efron contrau la tuberculosis, per completar les dificultats de la família. Marina rebia una minsa pensió del govern txec, que oferia suport financer als artistes i escriptors que haguessin viscut a Txecoslovàquia. A més, intentava guanyar diners amb lectures i venent les seves obres. Cada vegada escrivia més prosa perquè es va adonar que hi guanyava més que amb la poesia.
Tsvetàieva no es sentia bé en el cercle ex-burgès de París, entre escriptors russos exiliats. Malgrat que habia escrit poemes apassionadament partidaris de l'Exèrcit Blanc durant la Revolució, els altres exiliats la tenien per poc anti-soviètica i que les seves crítiques al règim soviètic eren vagues. La criticaven especialment per escriure una carta d'admiració al poeta soviètic Vladimir Maiakovski. De resultes d'aquesta carta, el diari dels emigrats Les darreres notícies, on Tsvetàieva havia col.laborat sovint, va refusar radicalment de publicar-ne cap més text. Va trobar algun consol amb la correspondència amb altres escriptors, com ara Boris Pasternak, Rainer Maria Rilke, la poeta txeca Anna Teskova i els crítics D. S. Mirsky i Aleksandr Bakhrakh.
Contemporàniament, el marit de Tsvetàieva desenvolupa sentiments de simpatia envers el règim soviètic i s'enyorava de Rússia. Tanmateix, no les tenia totes, tenint en compte el seu passat de soldat de l'Exèrcit Blanc. Finalment, per idealisme o per captar l'acceptació dels comunistes, va esdevenir un espia de l'NKVD, el precedent del KGB. Alya estava d'acord amb ell i es va allunyar progressivament de la seva mare. L'any 1937, va tornar a la Unió Soviètica.
Aquell mateix any, Efron també va haver de tornar a Rússia. La policia francesa l'havia inculpat en l'assassinat del dissident soviètic Ignaty Reyss el setembre de 1937, en una pista de muntanya prop de Lausana. Després de la fugida d'Efron, la policia va interrogar Tsvetàieva, però, confosa per les preguntes, va acabar llegint-los traduccions al francès dels seus poemes. La policia en va concloure que estava alterada i que no sabia res de l'assassinat.
No sembla que Marina Tsvetàieva hagués esbrinat que el seu marit era un espia ni fins a quin punt ell estava implicat. No obstant això, se la va considerar responsable de les accions del marit i la van marginar a París en saber-se que ell feia part de l'NKVD. La Segona Guerra Mundial havia convertit Europa en un lloc tan insegur i hostil com Rússia. Tsvetàieva va entendre que no tenia més opcions.
![]() |
Aquest article és un esborrany sobre literatura i possiblement li calgui una expansió substancial o una bona reestructuració del seu contingut. Per això, podeu ajudar a la Viquipèdia expandint-lo i millorant la seva qualitat traduint d'altres Viquipèdies, posant textos amb el permís de l'autor o extraient-ne informació. |