Irene dels Països Baixos

De Viquipèdia

Irene dels Països Baixos, duquessa de Parma (Palau de Soestdijk 1939). Princesa dels Països Baixos amb el tractament d'altesa reial que després del seu divorci, l'any 1981, adoptà el títol de princesa de Lippe-Besterfeld. Des de 1964 i fins el 1981 fou duquessa de Parma.

Nascuda el dia 5 d'agost de l'any 1939 al Palau de Soestdijk, als Països Baixos, sent filla de la príncep Bernat de Lippe-Biesterfeld i de la princesa hereva i llavors reina Juliana I dels Països Baixos. Per via paterna, Irene era néta del príncep Bernat de Lippe i de la comtessa Armgard von Cramm , i per via materna de la reina Guillermina I dels Països Baixos i del duc Enric de Mecklenburg-Schwerin.

Irene passà part de la infància entre el Regne Unit i el Canadà i no retornà als Països Baixos fins després de l'acabament de la Segona Guerra Mundial l'any 1945.

El dia 29 d'abril de 1964, a esquenes de la Cort holandesa, contragué matrimoni amb el príncep Carles Hug de Borbó-Parma a la Capella del Palau Borghese de Roma. Carles Hug era l'hereu al tron ducal de Parma i a més a més fou nombrat cap de la branca carlista al tron d'Espanya. Carles Hug era fill del príncep Francesc Xavier de Borbó-Parma i de la princesa Magadalena de Borbó-Bousset. La parella tingué quatre fills:

  • SAR el príncep Carles Xavier de Borbó-Parma, príncep de Piacenza, nat a Nimega el 1970.
  • SAR el príncep Jaume de Borbó-Parma, comte de Bardi, nat a Nimega el 1971.
  • SAR la princesa Magarida de Borbó-Parma, comtessa de Colorno, nada el 1972 a Nimga. Es casà l'any 2001 amb l'aristòcrata holandès Edwin Karel Willem de Roy van Zuydewijn.

El casament d'Irene que es realitzà a Roma no tingué el benaplàcit del Parlament holandès per la qual cosa la princesa perdé els seus drets dinàstics i el títol de princesa d'Holanda. A més a més, els seus quatre fills i tota la seva descendència es veiren privats dels drets successoris al tron holandès.

Irene i Carles Hug tingueren un paper creixent a la vida política espanyola a partir del seu casament. La causa carlista, de la qual Carles Hug n'era el cap, revifà amb la possibilitat que el general Francisco Franco optés per Carles Hug en el debat successori en detriment del príncep i després rei Joan Carles I d'Espanya i altres possibles candidats.

La presència dels ducs de Parma en diversos actes oficials i els seus recorreguts per la geografia espanyola provocaren certs recels al Palau de la Zarzuela. La premsa espanyola es dedicà a la rivalitat entre Carles Hug i Joan Carles però també a la de les seves esposes, la princesa Irene i la princesa Sofia de Grècia.

Un dels últims actes que la parella realitzà en territori espanyol fou l'acte de Montejurra l'any 1976 en què diversos atacs terroristes d'índole feixista provocaren dos morts en les files carlistes de Carles Hug. Després d'anys d'investigació i gràcies a una sentència d'un tribunal de Milà s'ha lligat el fet de Montejurra amb la presència d'escamots feixistes commendats pel príncep Sixte de Borbó-Parma, germà i contrari de Carles Hug.

La parella es divorcià l'any 1981 i la princesa Irene retornà de nou als Països Baixos mentre Carles Hug s'instal·lava a Brussel·les. Durant els últims la presència de la princesa Irene a la cort holandesa ha anat en augment.

En altres llengües