Semiòtica

De Viquipèdia

Semiòtica i Semiologia son termes que fan referència a l'estudi dels sistemes de signes, especialment en relació al llenguatge, però amb conseqüències en altres àrees de les ciències socials on les qüestions d'interpretació son de gran importància. Encara que la semiòtica té arrels profundes en la filosofia occidental, va rebre les seva formulació recent a començament del segle XX, en el treball del lingüista suís Ferdinand de Saussure (18571913) i el filòsof americà Charles Sanders Peirce (18391914).

Saussure considera que la lingüística formaria part d'una ciència més general dels signes anomenada semiologia. Descriu el llenguatge com un sistema de significants (o patrons de so, que poden ser representats com a paraules) i significats (o els conceptes mentals o coses materials als que els significants fan referència). El signe estaria format del significant i el significat. Saussure va qüestionar les teories del llenguatge natural a l'afirmar que els signes no depenen de la cosa significada, sinó de la relació amb altres signes. En altres paraules, el sistema de signes és convencional i arbitrari enlloc d'estar arrelat en la relació natural entre llenguatge i cosa. El llenguatge és estructurat, per tan, per oposicions i relacions diferencials entre signes.

Aquesta perspectiva ha tingut un efecte profund en la lingüística i en altres àmbits d'anàlisi cultural com la mitologia o el folklore. Claude Lévi-Strauss va aplicar aquest principi estructuralista en l'explicació de l'organització social en base a oposicions organitzatives bàsiques com: cru i cuit, esquerra i dreta, exogàmia i endogàmia,...

La semiologia, per altra banda, va esdevenir un terme important en teoria cultural després del treball de Roland Barthes de les dècades dels 50 i els 60. Els seus Elements de Semiologia (1964) ofereixen un context teòric per la seva pràctica de decodificació del contingut dels signes culturals i la localització d'aquestes significacions dins d'estructures més àmplies del mite. Barthes fa servir els termes connotació i denotació per fer referència als nivells de significació manifests i latents. La seva versió de semiologia va influenciar un ampli ventall d'estudis culturals i de la comunicació durant la dècada dels 70 i dels 80.

Pierce va inaugurar una línia d'investigació semiològica independent que emfatitzava una tercera posició, l'interpretant, en el procés de significació. L'introducció d'aquest element emfatitza com els sistemes de signes son mobilitzats en actes comunicatius, donant lloc a una tradició anglesa i americana de teories d'actes de parla. També va ser part d'un moviment filosòfic més general conegut com pragmatisme. La teoria de la comunicació i el pragmatisme han estat de considerable importància en les ciències socials, especialment mitjançant la teoria de l'interaccionisme simbòlic.

Un dels semiòlegs més importants de l'actualitat és l'italià Umberto Eco amb les seves teories sobre interpretació i el signe.