Khanat de Crimea

De Viquipèdia

El Khanat de Crimea el 1600
Ampliar
El Khanat de Crimea el 1600

El Khanat de Crimea (en tàtar de Crimea: Qırım Hanlığı; en rus: Крымское ханство - Krymskoye khanstvo; ucraïnès: Кримське ханство - Kryms'ke khanstvo; turc: Kırım Hanlığı) fou l'Estat dels tàtars de Crimea des del 1441 fins el 1783. Fou el més perdurable dels khanats túrquics successors de l'Imperi de l'Horda Dorada.

Taula de continguts

[edita] Primers governants

A la mort del khan Idiqu el 1419 el khanat de Qiptxak es va desintegrar. Cap el 1430 Haci I Giray, fill de Devlet Berdi, fill de Tuka Timur, descendent de Gengis Khan, s'establiria a Crimea i se separà del Khanat d'Astrakhan i del Khanat de Kazan, alhora que fundava un nou khanat a Crimea.

Bandera del Khanat de Crimea, veure a [1].
Ampliar
Bandera del Khanat de Crimea, veure a [1].

Haci I Giray (1430-1456) es proclamà khan el 1449 i establí la capital a Kirk Yer, la vila de Bakhchisaray, dominaria tot el Quersonès i part del Kuban. Acolliria bona part dels fugitius de la Horda Daurada en ruïnes, i s'oposà als nogais i als budjak des del 1484 en el domini del Mar Negre. El 1456 cediria el tro breument a seu fill Hayder, però poc després tornà i governaria fins a la seva mort el 1466.

El nou estat es caracteritzà per la seva inestabilitat. El successor, el fill Nur Devlet (1466-1467, 1474-1475 i 1476-1478) fou deposat tres cops per Meñli I Giray (1467-1474), un dels vuit fills de Haci, qui fou fet presoner pels turcs, novament el 1475-1476 i finalment per tercer cop el 1478-1515. Havia estat imposat pel soldà otomà Mehmet II, però els Qiptxak el deposaren encara que més tards els osmanlins li tornaren el tro. Serà aliat de turcs i rússos contra els tàtars de Kazan, i aconseguirà alguna conquesta territorial. També redactarà un codi, construirà la fortalesa d'Oczakov i embellirà Bahçesarai. Per això se'l considera com al veritable fundador del Khanat independent, tot i que hagué de reconèixer la sobirania otomana després de la presa de Caffa el 1475. A canvi, això sí, li reconegueren els drets de successió i immunitat, el dret d’encunyar moneda i donar asil; la política interior serà totalment independent i l'administració era molt ramificada, tot seguint el model otomà. Endemés, la cultura assolí el màxim esplendor, amb obertura no sols als artistes i arquitectes turcs sinó també italians, com els genovesos Agostino da Garibaldi i Vincento da Zugulfi; també va fer construir la madrasa de Zıncırlı.

Del 1468 al 1571 es tornaren contra els ducs de Moscòvia, a qui arribarien a tributar, i a la caiguda de la Qizil Orda mantingueren tensions entre els dos i Polònia. Des del 1480, Crimea i Moscòvia atacaren la Podòlia, Volínia i Halic, i sotmeteren a tribut Kiev i Txernihiv. Des del 1481, endemés, molts militars de la Qizil Orda desertaren cap a Crimea, i entre el 1493 i el 1496 foren mitjancers en tractats comercials entre rússos, polonesos i turcs. Quan el 1502 desaparegué definitivament la Qizil Orda (el darrer khan fou executat a Lituània el 1505), Meñli I Giray en volgué assumir-ne els drets, i exigí com a tal tribut a a Lituània i Moscòvia; se sentí responsable de la seguretat dels khanats de Kazan i Astrakhan, cosa que li provocarà conflictes amb Moscou, i un tractat amb Segimon I August el 1512 que no quatllaria per la mort del soldà i del khan.

Malgrat la preponderància otomana hi hagué friccions. Van fer expedicions conjuntes a Moldàvia el 1476 i el 1538, i a Hongria el 1443. Un cop conqueriren als turcs Kilia i Ak Kirman (1484), i els polonesos foren batuts a Moldàvia (1497), els dos estats es trobaren cara a cara. També sotmeteren kabardes i txerkessos.

[edita] Consolidació i esplendor

Malgrat la inestabilitat en el càrrec dels khans, el nou estat assolí un esplendor notable. Mehmed II Giray (1515-1523) imposarà un tribut als rússos i convertirà en khanat en gran potència. Devlet I Giray (1551-1577), a la caiguda de Kazan (octubre del 1552) es va aliar amb el rei de Polònia contra els rúsos, que també dominaven als baixkirs, però foren vençuts a Vorotinski. El 1572-1574 va saquejar Moscou i recolzà diverses revoltes dels tàtars de Kazan. Fou el darrer gran rei de Crimea, i va haver de veure com els rússos també prenien Astrakhan el 1556, de manera que perdien les bases del Volga i del Caspi, cosa que els reduïa a Crimea, rerapaís septentrional. Sialià amb el soldà [[Solimà II}} per tal de sublevar els tàtars del Volga contra els rússos, però es va preocupar més per consolidar la seva posició a Crimea i no ajudà el soldà en la construcció del canal Volga-Don.

Mehmed II Giray Semiz (el Gros, 1577-1584), per tal de recuperar Kazan i Astrakhan, es negà a ajudar als turcs contra els perses, i per això es va aliar amb els polonesos i lituans i amb papa Gregori XIII tot insinuant una possible conversió al catolicisme, raó per la quel fou expulsat del regne.

Bandera del pober Tàtar de Crimea (no confondre amb l'ensenya del Khanat, que és més adalt
Ampliar
Bandera del pober Tàtar de Crimea (no confondre amb l'ensenya del Khanat, que és més adalt

[edita] Inestabilitat i decadència

İslâm II Giray (1584-1588) iniciaria una etapa d’inestabilitat política, sobretot quan el seu germà Ğazı II Giray (1588-1596 i 1596-1608), fou expulsat pel seu germà Fetih I Giray (1596). El 1591 va atacar Moscou, però fracassà, i durant la campanya turca contra Hongria el 1592-1606 hagué de fornir les tropes del soldà, però no sense protestes. Tanmateix, el territori crimeu escapà a les incursions, i l’administració fou normalitzada. Les rutes i les factories comercials eren segures, i el dret islàmic civil s’hi aplicava en justícia, matrimonis i successions, barrejat amb l’adat. El comerç de cavalls i els interessos de canvi de la moneda estrangera eren controlats oficialment. El Divan actuava com a tribunal suprem, i el país fou dividit en 48 circumscripcions judicials a les planures i en 19 a les muntanyes, on, llevat en els casos de pena capital, les sentències podien ser pronunciades sense apel·lació “en la mesura en que elles eren conformes a la llei”. Però malgrat això, la corrupció hi jugava un paper destacat.

Els tàtars gaudien de llibertat individual, i eren considerats un poble amistós i hospitalari. Les dones tenien dret a posseir bens personals, i arribaren a prendre part en la vida pública, a les negociacions diplomàtiques i les expedicions militars, a la poesia i a la literatura. Entre els fills de la família reial, en complir 15 anys, eren confiats als txerkessos perquè els ensenyessin equitació i ús de les armes. Això pretenia ser un contrapès a la cultura urbana dels otomans, ja que els fills enviats a estudiar a Istambul esdevenien hostatges. El turc osmanlí va substituir el tàtar de Crimea com a llengua escrita, s'imposà la música turca i el tancament de les dones als harems.

El reforçament dels lligams amb Turquia accentuà la dependència vers els soldans, que intrigaven per deposar els khans o reposar-los al tro. L'estabilitat del govern regional era compromesa per la puixança d'Istambul i la creixent independència dels begs, que posseïen grans poders a llurs feus i es barallaven entre ells. Les famílies nobles, com els Shirin, Kuluk, Barin, Mansur i Sulesh, eren exemptes d'impostos. Els ingresos de l'Estat provenien dels drets de duanes, dipòsits i pagaments dels governadors, impostos indirectes (com el de la sal) i d’una subvenció anyal del soldà. Els impostos oficials directes eren l’ushr i el zakat.

İslâm III Giray (1644-1654) s’aliaria amb Polònia per fer una expedició contra Moscou que acabaria amb la victòria d'Ochmatov (1655), de manera que s’enfrontà als rússos amb tots els aliats (suecs, cossacs, Brandenburg i Transsilvània) el 1656, tot obtenint molt botí i presoners , ajudant als polonesos. Adil Giray (1666-1671), acabà l’aliança amb la Pau d'Andruvsovo entre Polònia i Rússia (1666), i canvià quan l'hetman ucraïnès del marge dret Petro Doroshenko (1665-1676), se sotmeté a Turquia per rebelar-se contra Rússia. El khan va col·laborar amb els cosacs i es barallà amb polonesos i lituans.

Murad Giray (1678-1683) intentà deslliurar-se de la subordinació a Turquia i intentà substituir la xaria pel töre o yasa (dret mongol), cosa que l'enemistà amb els ulema. Es mantingué al marge de la marxa otomana sobre Viena, i el seu exèrcit no participà en la batalla de Kahlenborg, raó per la qual fou desterrat a Bulgària. Saadet III Giray (1694) i Safa Giray (1691-1692) el succeïren enmig de moltes revoltes i crisis socials i internes, ja que les relacions amb Polònia restaren tenses després de la Pau de Carlowitz del 1699. Això ho aprofitaren els rússos, comandats pel príncep Vasili Golitsyn, per atacar Crimea el 1686-1687. I la conquesta d'Azov per Pere I el Gran el 1699 els deixà definitivament sota l'òrbita russa.

[edita] La influència russa

Devlet II Giray (1699-1702 i 1708-1713) barrejà el país en les guerres entre els rússos, suecs i polonesos. El 1708 recuperaria el tro, però fou vençut a Poltava juntament amb el cossac ucraïnès Ivan Mazepa el 1709, encara que li permetè recuperar temporalment Azov.

El país va caure en l’anarquia total. Qaplan I Giray recuperà el tro el 1713-1716, però fou destituït per Devlet III Giray (1716-1717), i Saadet III Giray (1717-1724), qui finalment es va imposar. El seu germà Meñli III Giray (1724-1730) va netejar tota Crimea de les bandes de nogais que assolaven el regne, però fou deposat per Qaplan I Giray (1730-1736) novament i Fetih II Giray (1736-1737), fill de Devlet II. Els rússos tornarien a atacar el país el 1737 i el 1738, destruïnt bona part de Bakhchisaray. Durant aquest periode, la puixança a Crimea va disminuir pels forts tributs en vides humanes, derrotes desmoralitzants, la creixent ingerència turca en els afers interns del país, conflictes entre els prínceps de la família Giray, i la revolta perllongada dels nogais fins el 1758. Una temptativa d'aliança amb Turquia i Polònia no va reeixir, i una oferta feta pel khan el 1761 a Frederic el Gran en el moment més difícil de la Guerra dels Set Anys no en modificà el resultat.

[edita] La fi del khanat

Malgrat aquestes devastacions, es produiria una nova expansió cultural i artística, reflexada en la construcció del palau de Bakhchisaray (1740-1743), amb biblioteca, nova sala sala de recepció (divan), noves instal·lacions hidràuliques, aqüeductes i canals restaurats. Meñli II Giray recuperaria el tro el 1737-1740 i derrotaria elss rússos que invadiren Crimea. A la seva mort fou succeït pel seu germà Selâmet II Giray (1740-1743) i per Selim II Giray (1743-1748), Arslan Giray (1748-1756), Halim Giray (1756-1758) i Qırım Giray (1758-1764), tots ells efímers.

El país ja no tenir futur. Els darrers reis van governar molt poc. Selim III Giray (1764-1767 i 1770-1771), Arslan Giray (1767), Maqsud Giray (1767-1768 i 1771-1772), Qırım Ghiray (1768-1769), Devlet IV Giray (1769-1770 i 1775-1777), Qaplan II Giray (1770) i Sahib II Giray (1772-1775). El 1771 el tsar tornaria a atacar Crimea, i Selim III intentà resistir en va, ja que el soldà Mustafa III estava lluitant contra Caterina II la Gran i no el va poder ajudar, de manera que els rússos conqueriren Caffa i el khan hagué de fugir a Moscou.

La noblesa decidí aleshores nomenar un khan que mantingués bones relacions amb els rússos i acceptar-ne l'ocupació de les fortaleses de Kerç, Kaffa i Yenikale. El 1775 Devlet IV Giray es va sublevar per a recuperar el tro i esdevé definitivament independent dels otomans mercè el Tractat de Küçük Kaynarca del 1774, pel qual Turquia també renuncia als seus drets sobre les fortaleses sobre el Kuban i la península de Taman, però no provocaren més que friccions.

Şahin Giray (1777-1782) pujà al tro amb suport dels russos i dels nogais. Assajà de reformar l'estat seguint l'exemple rus; instal·là la capital a Kaffa, vora el mar, com els rússos havien fet amb Sant Petersburg, convidà instructors estrangers per a entrenar el seu exèrcit de 6.000 homes, limità les vaqıfs i indemnitzà els ulama amb pensions, i, sota control estranger, adoptà una nova moneda de plata. També creà un Consell de 12 ministres i reorganitzà les finances amb l’adopció de registres financers.

Però aquestes reformes provocaren en el país un endeutament considerable, i com a conseqüència un descontentament que aprofitarien els rússos. Intentarà mantenir la independència, i pel tractat d'Aynali Kavak del 1779 els rússos reconegueren al soldà “en la seva qualitat de califa” com a cap de tots els musulmans, encara que això no afectava a la independència de Crimea. El 1781 es revoltaren els nogais altre cop, i dos germans seus que s'amagaren a la cort russa protegits per Gregorij Aleksandrovitx Potemkin, governador de la zona ucraïnesa recienment incorporada, conspiraren contra ell. Serà deposat pel seu germà Bahadır Giray (1782-1783). Poc després tornaria a recuperar el tro amb ajut rús, i Caterina II de Rússia aconseguí sota falses promeses la seva abdicació i que abandonés el país als rússos, però el 1784 el país tornaria a ser un sandjak de Turquia.

[edita] Incorporació a Rússia

El 19 d'agost del 1783 el khanat serà incorporat a l'Imperi Rus per Caterina II, qui el 1801 la inclourà dins el gubernia de Tauride, i la dividí en vuit províncies: Yalta, Sevastopol, Simferopol, Eupatoria i Caffa, dins la península. Els rússos hi construiren la fortalesa de Sevastopol i els turcs reconeixeran l’annexió per la Pau de Iasi del 1792.

Pel tractat d'annexió del 1784, els rússos garantiren la igualtat de drets i la seguretat personal dels aleshores 400.000 tàtars censats, així com el dret a la propietat i la llibertat religiosa. Però el 1788 uns 8.000 tàtars, principalment nobles, abandonaren el país i marxaren cap a Turquia. I degut a que foren empentats i confinats a les terres més pobres de l’interior uns 100.000 més abandonaren el país el 1792.


[edita] Enllaços