CERN

De Viquipèdia

Conseil Européen pour la Recherche Nucleaire
En blau els països fundadors; en verd membres afegits posteriorment.
Països membres
Austria, Bèlgica, Bulgària, República Txeca, Dinamarca, Finlàndia, França, Alemanya, Grècia, Hongria, Itàlia, Països Baixos, Noruega, Polònia, Portugal, Eslovàquia, Espanya, Suècia, Suïssa, Regne Unit

El Consell Europeu per a la Recerca Nuclear (CERN, Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire) és una institució de recerca internacional en física de partícules, especialment dedicada al treball amb acceleradors de partícules.

Fundat el 1954 per 12 països europeus, el CERN és avui en dia un model de col·laboració científica internacional i un dels centres d'investigació més importants del món. Actualment compta amb 20 estats membres, els quals comparteixen el finançament i la presa de decisions en l'organització. A part d'aquests, uns altres 28 països no membres participen amb científics de 220 instituts i universitats en projectes instal·lats al CERN, utilitzant-ne les instal·lacions. D'aquests països no membres, vuit estats i organitzacions tenen qualitat d'observadors, participant en les reunions del consell.

El primer gran èxit científic del CERN es va produir el 1984 quan Carlo Rubbia i Simon Van der Meer van obtenir el Premi Nobel de Física pel descobriment dels bosons W i Z. El 1992 li va tocar el torn a Georges Charpak per la invenció i el desenvolupament de detectors de partícules, en particular la cambra proporcional multifil, un tipus molt important de detector de partícules.

[edita] Instal·lacions

La seu del CERN es troba a Suïssa, a prop de Ginebra i a prop de la frontera amb França. Compta amb una sèrie d'acceleradors de partícules entre els quals destacava el ja desmantellat LEP (Large Electron-Positron Collider, «Gran Col·lisionador Electró-Positró») de 27 km de circumferència i que constitueix la màquina més gran mai construïda. Actualment en el seu túnel s'està construint el LHC (Large Hadron Collider, «Gran Col·lisionador d'Hadrons»), un accelerador protó-protó que funcionarà a major energia i lluminositat (es produiran més col·lisions per segon). S'espera que aquest increment en energia i lluminositat permeti descobrir l'esquiu bosó de Higgs, confirmar o desestimar teories de partícules com les teories supersimètriques o les teories de tecnicolor.

Actualment el CERN opera un conjunt de sis acceleradors de partícules i un desaccelerador. Cada màquina augmenta l'energia dels feixos de partícules abans d'enviar-los a les estacions d'experimentació o al següent accelerador. Els aparells actius són:

  • Linac2 i Linac3: Dos acceleradors lineals que generen partícules de baixa energia per injectar-les al sincrotró de protons PS. Un és per a protons i l'altre per a ions pesats.
  • PS Booster: augmenta l'energia de les partícules generades pels Linac abans de passar-les a altres acceleradors.
  • Proton Synchrotron (PS): De 28 GeV i construit el 1959, encara usat per a alimentar el més potent SPS.
  • Super Proton Synchrotron (SPS): Un accelerador circular de 2 km de diàmetre que inicià les seves operacions el 1976. Pot proporcionar 450 GeV. A banda de disposar dels seus propos feixos per a investigació també s'ha utilitzat per a alimentar electrons i positrons cap al ja desaparegut LEP. A partir de 2007 injectarà protons i ions pesats al (LHC).
  • On-Line Isotope Mass Separator (ISOLDE): utilitzat per a l'estudi de nuclis inestables. Fou construit el 1967 i millorat el 1974 i el 1992.
  • Antiproton Decelerator (AD): Redueix la velocitat dels antiprotons fins a un 10% de la velocitat de la llum per a recerques sobre antimatèria.

L'èxit del CERN no és només la seva capacitat per produir resultats científics de gran interès, sinó també el desenvolupament de noves tecnologies tant informàtiques com industrials. Entre els primers destaca el 1990 la invenció de la World Wide Web (WWW), però no s'han d'oblidar el desenvolupament i manteniment d'importants biblioteques matemàtiques (CERNLIB) usades durant molts anys en la majoria de centres científics, o també sistemes d'emmagatzematge massiu (el LHC emmagatzemarà un volum de dades de l'ordre de diversos Pb cada any). Entre els segons podem esmentar imants de 9 T amb diversos metres, detectors de gran precisió, imants superconductors de gran uniformitat al llarg de diversos quilòmetres, etc.

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:

CERN