Lluís Nicolau d'Olwer

De Viquipèdia

Icono de copyedit

Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:

wikipedització

El 20 de gener de 1888 neixia Lluís Nicolau i d'Olwer, a Barcelona. El pare, Josep Nicolau, era notari i la mare, Anna d'Olwer, d'ascendència irlandesa.

L’any 1904 començà la carrera de Filosofia i Lletres, a la Universitat de Barcelona, on tingué professors il·lustres, com ara Antoni Rubió i Lluch, i condeixebles famosos, com ara Ramon d'Abadal o Ferran Valls i Taverner.

A finals de 1917 Nicolau publicava "Literatura Catalana. Perspectiva General": la primera història de la nostra literatura escrita íntegrament en català.

El mateix any era nomenat membre de l'I.E.C. i sortia escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista.

Nicolau s'incorporà a la Comissió de Cultura on impulsà una sèrie de projectes vinculats al moviment de renovació pedagògica, en col·laboració amb Rosa Sensat i Jaume Bofill i Mates, com ara les escoles del Bosc i del Mar entre altres. El 1922 fundà Acció Catalana. Aquell mateix any la República Francesa li concedí la Legió d'Honor. També fou l'any en que s’estrenà com a professor de l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya, dirigida per Eugeni d'Ors, i de la Universitat de Barcelona.

El 1923 Nicolau ingressà a la Unió Acadèmica Internacional. Entre els anys 1926 i 1931, apartat de la política per la repressió de la dictadura de Primo de Ribera, és dedicà intensament a l'estudi i la publicació. Aquells anys veurien la llum "L'Expansió de Catalunya en la Mediterrània oriental", "El pont de la mar blava", "Resum de literatura catalana", "Paisatges de la nostra història" i "La lliçó de la dictadura".

Col·laborador de Palestra, organització juvenil de caire nacionalista català, s’implicà en la caiguda de la monarquia alfonsina, i el 14 d'abril, en compliment del Pacte de Sant Sebastià, un cop proclamada la República a Espanya, fou reclamat des de Madrid per incorporar-se al Govern Provisional. El 18 d’abril prenia possessió del Ministeri d'Economia.

Diputat a Corts Constituens, destacà per la seva defensa de l’Estatut. Pel maig de 1933 Manuel Azaña el nomenà cap de la delegació espanyola a la Conferència Econòmica i Monetària Mundial de Londres.

Durant el curs 1933-34, Nicolau s'incorporà a la Universitat Autònoma de Barcelona, impartint classes de llengua i literatura llatina medieval. El 1935 participà, com a cap de la representació catalana, en la Comissió Mixta de Traspassos Govern - Generalitat. En les eleccions de febrer del 1936 Nicolau obtenia el major nombre de vots d’un diputat a Barcelona, revalidant, així, el seu escó de diputat a Corts. Poques setmanes després, era nomenat Governador del Banc d'Espanya. Des d'aquest càrrec organitzà el trasllat de l'or espanyol a França i la U.R.S.S.

A començaments de 1939 abandonà Catalunya, camí de l'exil·li, i s'establí a París, ocupant-se de l'ajut als refugiats republicans espanyols, des de la presidència de la J.A.R.E. Les pressions del general Franco feren que el govern del mariscal Petain l'empresonés al penal de Cusset. Malgrat tot, fou alliberat el 1943 i retornà a París el 1943. Pocs mesos després, era novament detingut per la Gestapo l'enviava a la presó de Fresnes. Alliberat contra tot pronóstic merces a l'amistat d'un celador alsacià, l'octubre del 1945 marxava cap a Mèxic. Al cap d'uns mesos, era nomenat ambaixador de la República Espanyola a aquell país. El 1946, es casava amb Palma Guillén, diplomática mexicana que l'havia ajudat a fugir de França.

El 1951 presidí els Jocs Florals de Nova York.

L'any 1961, el Colegio de México reconeixia l'aportació del seu treball i el nomenava membre de la institució.

La vigília de Nadal de l'any 61, Nicolau morí a Ciutat de Mèxic.