Segona Germania

De Viquipèdia

La Segona Germania fou un alçament armat desenvolupat majoritàriament en les comarques centrals del Regne de València al 1693.

Per la seva complexa composició social i la naturalesa de les revindicacions, és un moviment de díficil interpretació, encara, pels analistes moderns. Cal destacar que la única cosa en comú entre la Segona Germania i la Revolta de les Germanies és el nom i que la base social i revindicacions eren complexes i canviants.

[edita] Antecedents

La progressiva recuperació econòmica en l'últim terç del segle XVII, després de l'expulsió dels moriscos, coincidí en una època de certa agitació social en el camp. Les causes, més estructurals que conjunturals, estaven ubicades en les revindicacions antifiscals i antisenyorials de la clase camperola benestant. La protesta venia de lluny i anava resolvent-se de manera pacífica als tribunals. La classe camperola benestant pretenia eliminar la pressió senyorial com a intermediaris entre ells i la corona. És per això que, entre altres coses, es revindicava la incorporació de les respectives poblacions al patrimoni reial.

La lenta acció judicial no era, però, compatible amb altres classes socials tensionades per la fam o l'exasperació fiscal, i que de tant en tant anigueren esclatant: revoltes de l'Horta de 1663, de la Valldigna el 1672, i del Camp de Morvedre el 1689. El punt màxim d'aquestes revoltes és el que es coneix com Segona Germania, al 1693. Cal remarcar, però, que les revoltes sols tingueren lloc en aquells territoris que no pertanyien al territori reial, com per exemple el Ducat de Gandia.

[edita] L'alçament popular

A principis de 1693 el duc de Gandia i altres nobles foren a queixar-se al Consell d'Aragó, a Madrid, per les reticències dels seus vassalls a pagar rendes dominicals. A més, d'altra banda, el virrei informà de l'actuació d'un notari, Fèlix Vilanova, que ja havia participat com a instigador de la revolta del Camp de Morvedre al 1689, i que ara anava provocant als camperols de la Marina dient-los que existien uns documents i privilegis antics que els eximia de pagar als seus nobles.

Després del primer intent militaritzat d'acabar amb la protesta, a Pedreguer, el virrei proposà crear una junta d'advocats a València on els representants dels demandants podien exposar els seus arguments. En aquesta junta els demandants al·legaren certs drets concedits per Jaume I i els seus successors, però no foren acceptats per falta de proves documentals. Aleshores, els demandants recorreren la sentència arbitral directament al Consell d'Aragó i demanaren la completa supressió de les càrregues senyorials. La demanda fou presentada per Francesc Garcia, un llaurador benestant del Ràfol d'Almúnia i un dels principals caps del moviment aleshores, junt amb Feliu Rubio i Bartomeu Pelegrí.

En arribar maig, l'època de la recol·lecció de la Morera, els camperols es negaren a pagar les rendes i, fins i tot, a Carlet els vassalls del Comte de Carlet es negaren a pagar els censos. Per segon cop, les tropes del virrei hagueren d'intervenir per sotmetre als insubmissos. Però amb l'entrada de l'estiu i l'arribada de les collites majors, les vages de rendes es reproduiren i generalitzaren.

A Vilallonga, dins del Ducat de Gandia, quatre llauradors foren detinguts per negar-se a partir la collita amb el seu senyor, i aquest fou l'últim detonant que feu esclatar la revolta armada. Al dia següent, un avalot de tres mil hòmens prenguè la ciutat de Gandia, i sense cap més violència, els quatre detinguts foren alliberats. L'alliberament, segurament inesperat, encoratjà als rebels a continuar les mobilitzacions i desplaçar-se cap a València, on demanarien justícia al virrei. Per a tal efecte, es va improvitzar un exèrcit de huit batallons, dirigit pel barber i llaurador benestant de Muro d'Alcoi, Josep Navarro.

El virrei, però, s'hi va avançar i havia ordenat al Governador de Xàtiva que reunira a Gandia un exèrcit de quatre-cents hòmens a cavall, quatre-cents més a peu i dues peces d'artilleria; al qual se li uniren a Albaida, per a on havien fujit els rebels, les milícies de Xàtiva, Algemesí i Carcaixent.

El combat entre les dues forçes (1397 hòmens armats i amb artilleria, front a 1500 camperols pràcticament desarmats) tinguè lloc el 15 de juliol a Setla de Nunyes, prop de Muro d'Alcoi. La batalla durà dues hores i finalitzà en no més de 15 hòmens morts, tots de la banda dels "agermanats".

[edita] Conseqüències i repressions

En les setmanes següents a la batalla, xicotets esquadrons de cavalleria restabliren l'ordre per les diferents poblacions. Josep Navarro fou executat, com a líder que era, el 29 de febrer de 1694 i altres vint-i-cinc participants foren condemnats a galeres. Francesc Garcia, que era el principal líder no va ser capturat. Per les condemnes s'ha pogut veure que els grans caps de la revolució eren camperols benestants, mentre que la massa enfurida era gent de la classe social més pobra i misserable.

La Segona Germania, fou un pas més per a la centralització de l'estat en un marc monàrquic autoritari. Els nobles veien cada cop més clar que necessitaven l'ajut i protecció de les forces reials, que de mica en mica anava treient-los poder.

Les mateixes revindicacions continuaren dirimint-se per la via judicial, fins que en 1705, i dins del marc de la Guerra de Successió, tornà a esclatar una nova revolta violenta amb les mateixes exigències.