Aloja

De Viquipèdia

Una Aloja és un èsser de la mitologia catalana.

Són genis que afavoreixen els naixements i la fertilitat, que donen vida i regeneren constantment la creació. Habiten els estanys dels Pirineus gèlids i blaus, els torrents i saltants d'aigua, les fonts boscanes, els gorgs i les deus, les grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrent d'aigües i llacs de cristall subterranis. Prenen forma de bellíssimes donzelles, d'ulls blaus o verd maragda, de llargues cabelleres d'or o tons d'aram, fulgurants als raigs del sol o a la llum de la lluna, destrenades, que els cascadegen fins als peus. Hi ha qui assegura d'haver-ne vist d'alades, com papallones o espiadimonis. Van totes nues o amb tuls transparents volàtils o atrapats a les belles formes del seu cos, o amb túniques molt blanques o d'or empal·lidit. Són semblants a les dones humanes però la seva natura és menys corpòria, més lleu: poden aparèixer i desaparèixer en un dir Jesús de la nostra mirada. Són joveníssimes i no hi ha temps ni tara que les faci envellir; tanmateix són mortals, bé que arriben a viure més enllà de mil anys.

Sovint se n'ha descobert colles sota dels salts d'aigua pentinant-se amb pintes d'or les enlluernadores cabelleres que se'ls entortolligaven amb els branquillons dels arbres, els circells de les vidalbes i les arrels menudes de les heures. Uns les han espiades en ple migdia, d'altres, diu que a trenc d'alba, amb les primeres clarors, sorgint de l'aigua com ombres resplendents.

Surten les nits de lluna plena de les coves on s'oculten i ballen balls rodons al so de músiques suaus i balls captivadors. En certes ocasions, al llindar de més d'una de les balmes on habiten, s'han filtrat raigs de claror com aureoles blaves o rosades, i s'han sentit harmonies estranyes: celebren esplendides festes en nits assenyalades. Fins hi ha persona que ha escoltat el dring de les copes de puríssim cristall i ha flairat l'olor de menges esquisides.

Molta gent coincideix que sovint surten dels seus cataus, de nit a fer la bugada: de nit se senten els cops dels picadors... Se les ha vistes estenent la roba blanquíssima als clars de la lluna, sobre la gespa dels prats i damunt de les roques. Qui pogués haver-ne una peca, un mocadoret tan sols, tindria sort mentre visqués i veuria acomplerts tots els desigs. Però més d'una vegada, si elles se n'adonen, els atrevits han estat encantats tornats de pedra, o presoners de l'amor de les aloges en les seves mansions de sota terra. Són extremadament geloses i malfiades dels humans: qui ha gosat torbar el seu misteri i capbussar-se dins del bosc on elles s'amaguen ha estat arrabassat a les profunditats per terribles xucladors, i no se l'ha vist més.

Només una vegada a l'any, la nit de Sant Joan, que és nit de meravelles, quan tots els esperits de la natura es desvetllen i recobren la franquesa que regnava en els temps originals, poden ser contemplades generosament pels ulls humans sense perill d'encantament.

Elles no coneixen la successió del temps pels humans, i els costa molt d'aprendre i recordar, els noms dels dies de la setmana. Compten les nits i estan molt amatents a les fases de la lluna; s'exalten quan fa el ple. Dins dels seus palaus de vidre, el temps té tota una altra dimensió: poden haver passat cents d'anys a fora, mentre sembla a qui ha aconseguit d'entrar-hi que tot el seu somni ha transcorregut en una nit.

La relació d'aquestes deïtats aquoses amb els humans sol ser favorable, però sempre torbadora: vetllen pels infants des que acaben de néixer, els eduquen i ensenyen a tenir voluntat d'heroi; però, de vegades els roben, se'ls enduen, per ensinistrar-los millor a sa manera. Tenen poders per guarir malalties, però també per ofegar i per fer perdre. Atrauen irresistiblement per amor, sedueixen fins als límits de la follia, fins a l'oblit de la seva pròpia personalitat, de la fidelitat i del compliment dels seus propis deures. S'explica casos, en què han arribat a viure durant anys amb un marit que sabia, o no, que era una dona d'aigua, fent-se passar durant tot el temps com una dona normal i corrent, amb la condició de no fer, una cosa que li senyala de tabú. Si algun dia, l'home, es desfà del tracte, o l'incompleix per descuit, adéu-siau, s'ha dit, que la Aloja desapareixerà, i no la tornarà a veure mai en la seva vida.