Baix elèctric
De Viquipèdia
El baix elèctric és un instrument de corda, electròfon, similar a la guitarra elèctrica però més gros i amb un so més greu. També està emparentat amb el contrabaix i té una funció similar a la d'aquest instrument. És un instrument d'ús molt estés en la música popular contemporània.
La manera de produir el so és la mateixa que en la guitarra elèctrica: les vibracions de les cordes alteren el camp magnètic d'unes pastilles electromagnètiques que converteixen aquesta alteració en un corrent elèctric. Aquest corrent s'amplifica i s'emet per un altaveu. Evidentment, variant els components electrònics i la configuració de l'amplificador i de l'altaveu s'obtenen timbres diferents.
El primer model de baix elèctric produït massivament el va crear Leo Fender, un conegut fabricant de guitarres, ja que els intents d'afegir pastilles als contrabaixos per a amplificar-ne el so no funcionaven molt bé en aquells temps. El Precission Bass, el primer dels models de Fender, va començar a vendre's el 1951, i avui en dia encara es fabrica (en una versió millorada). El canvi de la forma de l'instrument, del contrabaix a la guitarra, i el fet d'afegir-hi trasts van fer que aquest nou instrument resultés molt més fàcil de tocar (i de transportar) que el contrabaix.
A partir de la introducció del Fender Precission, altres companyies com Gibson, Danelectro i moltes més van començar a construir instruments similars, que no només van ser una manera de deixar "la berra" a casa ("berra" és un terme popular per a referir-se al contrabaix), sino que a més a més va donar més presència als baixistes dins del so de la banda.
El disseny clàssic de baix elèctric té quatre cordes, afinades en Mi, La, Re i Sol, amb la més greu (el Mi) vibrant a 41,3 Hz. Actualment existeixen moltes variants: models de cinc cordes (que normalment afegeixen un Si més greu que el Mi, tot i que també és possible afegir un Do per damunt del Sol); models de sis cordes (Si-Mi-La-Re-Sol-Do); i fins i tot instruments amb més de sis cordes! A més a més, des dels anys setanta existeixen baixos sense trasts.
Una tècnica peculiar d'aquest instrument és l'anomenat slap, que consisteix en colpejar les cordes amb el polze de la mà dreta (l'esquerra per als esquerrans) i estirar-les violentament amb l'índex. L'inventor d'aquesta manera de tocar va ser Larry Graham, el baixista del grup Sly and the Family Stone durant els darrers anys seixanta. Stanley Clarke, als anys 70, va portar aquesta tècnica al virtuosisme. Actualment molts baixistes de renom fan servir l'slap com a recurs identificatiu, com ara Flea (del grup Red Hot Chili Peppers), Les Claypool (del grup Primus), Marcus Miller o Victor Wooten.
[edita] Enllaços externs
- BajoElectrico.Com - El Club del Baixista.