La Rosa Blanca
De Viquipèdia
La Rosa Blanca (en alemany, Die Weiße Rose) va ser un grup creat per uns estudiants de Munic i organitzat a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial que advocava per la resistència no-violenta contra el règim nazi. El grup va distribuir sis sèries de fullets entre juny de 1942 i febrer de 1943. Una setena tanda, que podria haver estat preparada, mai no va arribar a ser repartida, ja que el grup va ser capturat per la Gestapo.
La Rosa Blanca estava formada per cinc estudiants, tots ells al voltant dels vint anys, de la Universitat de Munic. Hans Scholl i la seva germana Sophie lideraven la resta del grup, que incloïa Christoph Probst, Alexander Schmorell i Willi Graf. Van ser units per un professor, Kurt Huber, qui va preparar les dues últimes sèries de fullets.
Els nois de la Rosa Blanca eren ja veterans de guerra, ja que havien lluitat tant al front francès com en el Front Oriental. Havien estat testimonis de les atrocitats alemanyes, tant en el camp de batalla com en l'Holocaust, i eren conscients que les derrotes que la Wehrmacht havia sofert a Stalingrad podrien finalment portar Alemanya a la derrota. Rebutjaven el militarisme prussià de l'Alemanya d'Adolf Hitler, i creien en una Europa federada, adherida als principis cristians de la tolerància i la justícia. Citant àmpliament a la Bíblia, Lao Tse, Aristòtil i Novalis, així com a Goethe i Schiller, apel·laven la intel·lectualitat alemanya, creient que aquesta s'oposaria per principi al nazisme. Al principi, els fullets es van distribuir mitjançant trameses massives per correu, en diferents ciutats de Baviera i Àustria, ja que creien que el sud d'Alemanya seria més receptiu al seu missatge antimilitarista.
Després d'un ampli interval d'inactivitat després de la segona meitat de juliol de 1942, la Rosa Blanca va prendre una postura més enèrgica contra Hitler el febrer de 1943, repartint les dues últimes sèries de fullets i pintant eslògans anti-nazis arreu de Munic, principalment a les portes de la Universitat. L'última distribució va tenir lloc a la Universitat el 18 de febrer de 1943. Amb la majoria dels fullets ja repartits en llocs importants, Sophie Scholl va prendre la decisió de pujar les escales fins dalt de l'atri i llançar els últims fullets sobre els estudiants. Va ser vista per un conserge, que era membre del partit nazi, i la va arrestar junt amb el seu germà. Els altres membres actius van caure aviat en batudes posteriors, i tant el grup com tots aquells relacionats van ser interrogats.
Els germans Scholl i Probst van ser els primers en comparèixer davant del tribunal, el 22 de febrer de 1943. Se'ls va trobar culpables de traïció. Roland Freisler (el Jutge Suprem del Tribunal del Poble d'Alemanya) els condemnà a ser executats a la guillotina aquell mateix dia. Els altres membres clau del grup també van ser decapitats més tard aquell estiu. Amics i col·legues de la Rosa Blanca, els que havien ajudat en la preparació i distribució dels fullets, així com recaptant diners per a la vídua i fills petits de Probst, van ser sentenciats a penes de presó d'entre sis mesos i deu anys.
Amb la caiguda de l'Alemanya nazi, la Rosa Blanca va passar a representar l'oposició a la tirania en la memòria col·lectiva alemanya, ja que mai no havia tingut interès en el poder personal. La seva història es va fer tan coneguda que el compositor Carl Orff va declarar (segons alguns, falsament) als seus interrogadors aliats, que va ser un membre fundador de la Rosa Blanca, i per això fou alliberat. Encara que coneixia personalment a Huber, no es tenen altres indicis (llevat de les paraules del propi Orff) que estigués realment involucrat en el moviment.