Llatí vulgar

De Viquipèdia

El llatí vulgar és la varietat del llatí parlada per la gent, en oposició al llatí clàssic propi de les classes més il·lustrades, un llatí molt més cuidat i literari. El llatí vulgar, com a idioma dels soldats de les legions romanes, va ser la mare de les llengües romàniques.

Llatí vulgar (en llatí, sermo vulgaris) és un terme genèric per referir-se als dialectes vernacles del llatí que es van parlar a les províncies occidentals de l'Imperi Romà. L'evolució del llatí va portar a una creixent diferenciació dels dialectes, fins al punt que el llatí clàssic va deixar de ser una llengua vivia, i va conduir cap al segle IX a la aparició de les formes tempranes del que avui anomenem llengües romàniques.

El llatí parlat diferia de l'estil literari del llatí clàssic en la seva pronunciació, el seu vocabulari, i la seva gramàtica. Diverses característiques del llatí vulgar apareixen en diferents períodes de l'Imperi i en diferents províncies, sigui per l'evolució interna de tendències que ja eren presents en el llatí dels soldats i els colons romans, segons la seva procedència social o geogràfica, o bé sigui per l'adopció imperfecta del llatí pels pobles sotmesos que van deformar-lo fins a fer aparèixer una mena de crioll, una llengua barrejada.

Els escriptors llatins no van entretenir-se pas a transcriure com parlaven el seus contemporanis. Els estudiosos del llatí vulgar es veuen forçats a seguir mètodes indirectes, i extreuen les seves dades de tres menes de fonts:

  • El mètode comparatiu permet reconstruir estadis del llatí vulgar a partir dels trets que comparteixen les llengües romàniques i que difereixen del llatí clàssic.
  • S'han conservat textos de gramàtiques prescriptives de l'època del llatí tardà que enumeren (i condemnen) els errors que solien fer els parlants del llatí, i això ens permet fer-nos una idea de com parlaven
  • Finalment, les ultracorreccions i altres usos que no són clàssics que de vegades apareixen en textos de llatí tardà també ens donen indicis de com parlava la persona que els va escriure.
El llatí vulgar, com el d'aquest grafit polític trobat aPompeia era la llengua que parlava la plebs de l'Imperi Romà, per contrast amb el llatí clàssic o literari.
El llatí vulgar, com el d'aquest grafit polític trobat aPompeia era la llengua que parlava la plebs de l'Imperi Romà, per contrast amb el llatí clàssic o literari.

Després del final de l'Imperi Romà d'Occident, el llatí vulgar va coexistir amb el llatí tardà escrit encara durant uns quants segles, perquè els parlants de les llengües vernacles escrivien fent servir la prestigiosa gramàtica llatina tradicional, tot i que sovint se'ls colaven errors i desviacions de les normes llatí clàssic.

El tercer Concili de Tours de 813 va decidir que els preveres prediquessin en llengua vulgar per tal que els fildels els poguessin entendre. En aquest moment, doncs, ja hi havia una percepció clara de la diferència entre la llengua que parlava el poble i el llatí que s'escrivia. El 842, menys de trenta anys després del Concili de Tours, el Jurament d'Estrasburg és el primer document escrit en una llengua romànica, que clarament ja no és el llatí. El jurament reprodueix un acord entre dos dels germanastres hereus de Carlemany


Extracte del Jurament
Ampliar
Extracte del Jurament
Pro Deo amur et pro christian poblo et nostro commun salvament, d'ist di en avant, in quant Deus savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre Karlo, et in aiudha et in cadhuna cosa. . .
(Per l'amor de Déu i pel poble cristià i la nostra comuna salvació, des d'aquest dia en endavant, mentre Deú em doni coneixement i poder, defendré el meu germà Carles i l'ajudaré en qualsevol cosa. . .)

[edita] Els canvis en el sistema de sons

El sistema de sons del llatí vulgar va seguir tot de canvis que trobem després documentats en les llengües romàqniques que en van sortir.

El llatí clàssic tenia 10 vocals, les cinc vocals que coneixem A,E,I,O,U breus i llargues, i 3 diftongs: AE, OE, AU. A la major part de l'Imperi Occidental, aquests sistema basat en la llargada vocàlica va avolucionar cap a un sistema de 7 vocals basat en la qualitat vocàlica:

  • A breu i A llarga van confluir en a
  • I llarga es va conservar com i
  • U llarga es va conservar com u
  • I breu i E llarga i el diftong OE van confluir en e tancada
  • U breu i O llarga i el diftong AU van confluir en o tancada
  • E breu i el diftong AE van confluir en e oberta [ɛ]
  • O breu va passar a o oberta [ɔ]

Al seu torn, les noves vocals obertes e i o van tendir a diftongar-se o patir altres mutacions en determinats contextos en bastantes llengües romàniques occidentals, per exemple:

  • FOCUS foc > feu (frànces), fuego (castellà), fuoco (italià), però foc (català), fogo (portuguès)
  • FERRUM ferro > hierro (castellà), però fer (frànces), ferro (català), ferro (portuguès)
  • COELUM cel > ciel (frànces), cielo (castellà), però cel (català), céu (portuguès)

Entre les consonants, la palatalizació va afectar els sons [k], [t], i sovint [g], davant de vocals les posteriors E,I en gairebé tots els dialectes romànics, amb l'excepció del sard que és l'únic que ha conservat el so [k] velar davant de vocals posteriors. Per exemple:

  • CAELUM cel > cel (català)
  • RATIONEM raó > razó (català medieval) > raó (català actual)
  • GENERUM gènere > gendre (català actual)

Les semivocals V [w] i I [j] es van enfortir fins a esdevenir respectivament variants de la fricativa laviodental [v] i de l'africada palatoalveolar [dʒ]. (Nota: les lletres U i J són afegits posteriors a l'alfabet llatí. Els romans feien servir les lletres V i I tant de vocals com de consonants). Per exemple:

  • VINUM vi > vi (català), vin (francès), vino (castellà)
  • IANUARIUS gener > gener (català)



Aquest article sobre llengües i lingüística és un esborrany i possiblement li cal una expansió substancial o una bona reestructuració del seu contingut. Per això, podeu ajudar a la Viquipèdia expandint i millorant la qualitat de l'article.