Llenguadocià

De Viquipèdia

El llenguadocià (lengadocian, en occità) és el dialecte occità parlat al Llenguadoc. És el dialecte més central i més conservador respecte l'occità de l'Edat Mitjana. Tots els intents d'estandarització que s'han fet l'han pres com a base. Domergue Sumien, dins la seva tesi de novembre 2004, proposà l'estandardització pluricèntrica del llenguadocià respecte els diversos dialectes occitans.

El dialecte té dues varietats, l'oriental i l'occidental.

Les característiques més notables són, si no es consideren els parlars perifèrics:

  • Es mantenen les oclusives finals: cantat [kanˈtat] (en provençal: [kãnˈta])
  • Es manté la -s final: los òmes [luˈzɔmes] (en provençal: [lejˈzɔme])
  • La -n final cau: occitan [utsiˈta] (en provençal: [usiˈtãn])
  • Els grups CA i GA no es palatitzen: cantar, gal (en alvernyés: chantar, jal)
  • La -l final no vocalitzada es manté: provençal (en provençal : provençau)

Un exemple en llenguadocià:

« Totes los èssers umans naisson liures e egals en dignitat e en dreches. Son dotats de rason e de consciéncia e se devon comportar los unes amb los autres dins un esperit de fraternitat. »


Aquest article sobre llengües i lingüística és un esborrany i possiblement li cal una expansió substancial o una bona reestructuració del seu contingut. Per això, podeu ajudar a la Viquipèdia expandint i millorant la qualitat de l'article.