Compromís de Casp

De Viquipèdia

Engranatges
Un o més viquipedistes estan duent a hores d'ara una tasca amb aquest article.

És possible, per tant, que us pugueu trobar amb defectes de contingut o de forma. Si us plau, abans de realitzar grans modificacions o substitucions, contacteu amb els darrers contribuïdors, bé amb un missatge a ses respectives pàgines de discussió, o bé a la pàgina de discussió de l'article per a poder-ne coordinar la redacció.

El Compromís de Casp (1412) va ser l'elecció d'un dels diversos pretendents a la Corona d'Aragó després de la mort del rei Martí l'Humà. Finalment fou escollit Ferran d'Antequera, de la família dels Trastàmara, en front de Jaume d'Urgell, l'altre candidat fort, el qual no acceptà el resultat, es revoltà i va ser empresonat fins la seva mort.

Taula de continguts

[edita] Orígens

El Compromís va ser el punt i final d'un confús conflicte que venia de temps enrera, i per entendre'l s'ha de comprendre també la seva interrelació amb un conflicte internacional de grans dimensions: el Cisma d'Occident. Cal destacar que Martí l'Humà sempre va ser, com el seu germà Joan el Caçador, partidari del Papa Benet XIII d'Avinyó.

Martí l'Humà es va casar l'any 1373 amb Maria de Luna, parenta del Papa cismàtic Benet XIII, i d'aquest matrimoni va néixer Martí, dit el Jove per diferenciar-lo del seu pare. El 1396 Martí l'Humà va succeir al tron el seu germà Joan el Caçador. Als seus 40 anys ja tenia una dilatada experiència política ja que tant en temps del seu pare Pere el Cerimoniós com del seu germà havia desenvolupat diverses presponsabilitats polítiques així com missions militars. Ambdós parents li deixaven un patrimoni familiar més que endeutat per les guerres de l'un i la luxúria de l'altre.

Paral·lelament l'Aragó i València vivien immersos en un complex xoc de xarxes de faccions nobiliàries, les bandositats. Les principals famílies es barallaven per qüestions d'interessos sobre terres i jurisdiccions. Mentre a l'Aragó els dos grans bàndols eren per una banda la família dels Urrea, que tenien per aliats els Heredia, els Lihory i els Cerdán entre altres, i per l'altre banda els Luna, que comptaven amb les famílies Alagón, Montcada i López de Luna entre altres; a València les bandositats enfrontaven sobretot els Vilaragut contra els Centelles.

Malalt com estava, el 1407 va nomenar Lloctinent d'Aragó el seu cunyat Jaume II d'Urgell, un càrrec que tradicionalment estava reservat a l'hereu al tron però el seu fill estava ocupat amb els assumptes sicilians i sards. Això va generar diverses protestes entre molts nobles aragonesos encapçalats pel mateix Justícia d'Aragó, que llavors era Juan Ximénez Cerdán, ja que no podien tolerar que un home com el comte d'Urgell, que havia participat en les bandositats aragoneses (també per interessos econòmics), tingués ara la màxima autoritat del regne, només per sota del propi rei. També Benet XIII s'oposava a aquest nomenament perquè en el conflicte cismàtic Jaume no era partidari d'Avinyó sinó del seu rival de Roma. Tot i que en un primer moment va semblar que Martí l'Humà cedís a aquetes protestes destituint Jaume, l'any següent va nomenrar-lo Governador General de tots els regnes, fent-lo dipositari de la seva màxima confiança, el càrrec era suprem i tenia gairebé poders absoluts, amb només el rei per damunt. Però Jaume d'Urgell no sabé estar-ne a l'altura, en comptes de neutralitzar les bandositats aragoneses i valencianes que era el que s'hauria esperat d'ell encara les va agreujar més perquè va prendre part pels Luna i pels Vilaragut respectivament, com sempre havia fet abans d'ocupar el càrrec. A sobre, es planyia a Martí perquè la noblesa no el respectava (els seus rivals) i li demanava que interferís al seu favor.

Mentrestant Catalunya i Mallorca políticament estaven tranquiles però vivien una crisi econòmica (les Illes seguien un pla de recuperació des del 1372) ja que tant Barcelona com Ciutat havien patit moltes despeses arran de les guerres de Pere el Cerimoniós contra Castella.

El 25 de juliol de 1409, però, tingué lloc un fet inesperat que trastornaria la Corona d'Aragó: Martí el Jove, hereu i únic fill del rei Martí l'Humà, va morir als 33 anys a la ciutat sarda de Càller degut a unes febres infeccioses. Tot i que s'havia casat dos cops, primer amb Maria de Sicília i després amb Blanca I de Navarra no tenia cap descendent legítim. En canvi deixava dues criatures il·legítimes fruit de la relació amb la seva amant siciliana Tàrsia Rizzari, només una era noi: Frederic de Sicília, de set anys.

[edita] La voluntat reial

L'hereu de la Corona, a la mort del rei, hauria estat el primogènit Martí el Jove, que amb 33 anys ja era des de feia temps un adult. Però i després d'ell? El comú de la historiografia coincideix en afirmar que la voluntat de la família reial era que fos Frederic de Sicília el continuador de la dinastia, però a la Corona d'Aragó, al contrari del que havia passat sovint a Castella i a molts altres llocs, mai un bastard havia arribat al tron. Era un fet que contravenia tots els costums: per tant calia envoltar el procés de la màxima legalitat possible. És acceptat que per poder aconseguir-ho els dos Martí volien seguir una prudent estratègia consistent en anar "legitimant-lo" a poc a poc i per parts: en un primer moment ja se'l va reconèixer com a fill de la família quan se'l va legitimar per heretar els comtats de Luna i de Sogorb. El 14 d'abril de 1409, amb Martí el Jove encara viu i on res feia preveure la seva mort, ho fou per heretar el regne de Sicília, a partir d'aquí tota la Corona va poder comprovar quina era la intenció reial ja que tradicionalment abans que el primogènit heretés tots els regnes de la Corona d'Aragó el rei regnant i pare seu el feia rei de Sicília perquè adquirís una experiència formativa prèvia. És més, en una llarga carta que Martí l'Humà envià a Pere de Torrelles datada el 20 de febrer de 1410 (citada per Ferran Soldevila a El compromís de Casp (Resposta al Sr. Menéndez Pidal, Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1994 3a ed.; el qual la citava de la investigació d'Enric Bagué Dos documents sobre l'infant Frederic, fill de Martí de Sicília i l'afer de la successió) queda explícitament fixada aquesta voluntat per Frederic.

L'estratègia, a més, comptava amb l'aprovació d'altíssimes personalitats: en primer lloc el mateix Papa Benet XIII, que volia evitar a tota costa un conflicte dinàstic, i a qui se li va oferir l'educació del jove príncep perquè pogués pujar-lo en la fidelitat a l'Església d'Avinyó, és a dir, en ell. Altres partidaris de Frederic eren el bisbe d'Osca Domingo Ram, Francesc d'Aranda, Gil Ruiz de Lihori... , tot i que aquests abandonaren aquesta posició quan veieren que no podia prosperar prenent partit per la del duc d'Anjou.

[edita] La voluntat papal

L'aragonès Pedro Martínez de Luna, amb el nom pontifici de Benet XIII, liderava l'escissió avinyonesa de l'Església catòlica. Però els aliats que la seguien cada cop minvaven més i ja es limitaven només a Castella i la Corona d'Aragó. Si en aquesta última hi esclatava un conflicte successori el més provable era que perdés la seva obediència ja que els candidats favorits entre les oligarquies de la Corona eren per un banda el comte Jaume d'Urgell, partidari del Papa de Roma, i per l'altre el duc Lluís III d'Anjou, partidari del tercer Papa cismàtic instal·lat a Pisa. Per tant en un inici Benet XIII volia legitimar el petit Frederic i tenir-ne la custòdia per educar-lo. Però els esdeveniments l'obligarien a abandonar l'infant a la seva sort i optar per Ferran d'Antequera, el regent de Castella.


Benet va viure de primera mà els últims esdeveniments de la família reial. Va residir a Barcelona entre el maig i el juny del 1410, al palauet que el prohom barceloní Ramon Desplà posseïa als afores.

[edita] Els últims temps de Martí l'Humà

El patriarca, vell i malalt, es quedà sense el seu únic primogènit i amb un nét encara a mig legitimar; és a dir, sense hereu oficial clar.

Immediatament les oligarquies van començar a pressionar-lo perquè es casés de nou i tingués un altre fill, l'opció més políticament correcta de l'època. Secundaren la proposta Benet XIII, que acabava d'arribar a Barcelona, el mític i carismàtic Vicent Ferrer, incondicional de Benet, i el seu cunyat Jaume, comte d'Urgell. Finalment el setembre de 1409 el vell Martí, de 53 anys, es va tornar a casar amb una jove de 21, Margarida de Prades, amb l'objectiu de tenir fills. Però sigui real o no la impotència que se li va atribuir llavors, o sigui perquè no va voler, no va sortir res d'aquest precipitat matrimoni.

De fet aquell hivern el rei va enviar missatges a les principals ciutats dels regnes convocant a Barcelona la reunió d'una junta d'experts en dret perquè debatessin les diferents opcions de la successió, però cap ni un dels cridats va acudir-hi. No està clar el perquè d'aquest unànim absentisme, s'ha especulat que la causa pogués ser que el rei volgués reunir els millors juristes per exposar-los quina era la seva voluntat i encarregar-los que la fessin viable legalment, i com que a aquelles altures, 10 mesos després de la mort de l'hereu oficial, tothom ja havia pres partit entre Lluís i Jaume no van voler donar-li aquesta oportunitat a Martí per fer prosperar la candidatura de Frederic.

Mentrestant Jaume d'Urgell era incapaç d'acabar amb les bandositats aragoneses i valencianes, és més, aquestes augmentaven davant del que semblava ser un buit de poder, un rei vell i un Governador General que molts no reconeixien. El rei, cansat de la seva actitud victimista perquè el comte li exigia constantment que intervenís en el rebuig que li mostrava la noblesa aragonesa, quan l'havia nomenat Governador General precisament perquè ell ja era massa vell per ocupar-se d'aquests assumptes i quan el mateix comte era responsable de la situació al haver participat de les bandositats, Martí va obligar-lo a acceptar les acusacions que li feia el Justícia d'Aragó: va ser imputat pels càrrecs pendents, conseqüència de la seva participació de les bandositats, tot i que no va perdre el càrrec. De fet, Jaume d'Urgell estava bastant segur que, sense fills reials, ell seria el successor al tron, ja que el càrrec de Governador General anava lligat a la primogenitura i dels possibles pretendents era el que tenia més imatge pública al costat de les institucions reials.

[edita] La mort de l'últim monarca del casal de Barcelona

El 29 de maig Martí l'Humà emmalalteix sobtadament per causes desconegudes quan es trobava al monestir de Santa Maria de Valldonzella, molt aprop de la seva residència de Bellesguard. L'endemà dia 30 era clar que el rei agonitzava les seves últimes hores, gairebé ni podia parlar. El traspàs es va produir el matí del 31, a la cambra del monestir dita de l'Abadessa, poc després de demanar al seu metge Francesc de Granollacs i a Antoni de Torrelles i Marc, els fills del qual eren els tutors de l'infant Frederic, que cuidessin el seu nét.

A les onze de la nit del 30, una hora intempestiva i més per un home agonitzant, es presentà al monestir una comissió que deia que venia de part de les Corts de Catalunya, reunides a Barcelona des de feia uns mesos, en portava la veu cantant un poderós conseller de Barcelona: Ferrer de Gualbes, qui demana al rei dues coses: primer que hi hagi pau entre tots i "... la segona que, per tots llurs poders e forces, facen per tal forma e manera que la successió dels vostres regnes e terres, aprés opte vostre [=la vostra mort], pervinga a aquell que per justícia deurà prevenir" a la qual cosa Martí, malalt, va respondre només: "Hoc!" [= Sí!]. Immediatament la comissió es va retirar un cop obtinguda la resposta desitjada. N'havia pres acte el protonotari del rei Ramon Sescomes.

Però sembla ser que el document que es feu d'aquest episodi era deficient perquè no s'hi havien efectuat les signatures dels testimonis de l'acte, amb lo qual l'endemà dia 31 de maig a les nou del matí una segona comissió presidida altre cop per Ferrer de Gualbes es tornà a presentar a la cambra de l'Abadessa per repetir l'audiència gairebé exactament com havia anat el dia anterior. De Gualbes feu exactament el mateix parlament i esperà la resposta. En aquesta ocasió, però, no se sap per què el protonotari va haver de repetir la qüestió que li estaven presentant al rei però en forma de pregunta explícita: "¿Senyor, plau-vos que la successió dels dits vostres regnes e terres, après obte vostre, pervinga a aquell que, per justícia, deurà prevenir, e que'n sia feta carta pública?", a la qual cosa el rei hauria tornat a respondre "Hoc!".

[edita] La legalitat de les dues comissions

Una sèrie d'irregularitats al voltant de les comissions de Ferrer de Gualbes han posat en dubte a l'ull dels historiadors que fossin delegacions parlamentàries verdaderament:

  1. Primer de tot que a les actes de les darreres sessions de les Corts que havien tingut lloc els dies 29 i 30 de maig, abans de la mort de Martí, no hi figura el nomenament de cap comissió parlamentària. De fet el conseller Ferrer de Gualbes ni tant sols havia assistit a l'última sessió.
  2. A l'acta feta durant la visita de la primera comissió (la nit del dia 30) malgrat que afirma que hi havia presents els diversos diputats membres de la comissió, explícitament només figura el nom de Ferrer de Gualbes: un fet molt estrany pel que eren els costums protocolaris de l'època, i més tenint en compte que són els noms dels que protagonitzen l'escena. Més rar és que, en canvi, sí s'escriguin els dels nombrosos testimonis que hi havia (els quals cap d'ells havia assistit a les últimes sessions de les Corts i de fet uns quants eren funcionaris reials -per tant no havien arribat amb la comissió perquè ja eren a Valldonzella prèviament-).
  3. El breu discurs que va pronunciar Ferrer de Gualbes no el duia escrit, cosa que denota la improvització i precipitació amb què s'estava actuant.
  4. En cap de les dues Ferrer de Gualbes va presentar cap document que acredités que venien de part de les Corts de Catalunya, tant és així que el protonotari va escriure a l'acta de la primera visita: "...segons digué, elegit per la Cort general...".
  5. Era súmament inusual que si aquelles comissions havien estat ordenades per les Corts fossin presidides per un membre del braç popular, i no de l'eclesiàstic.
  6. I per últim també ha sorgit la pregunta de per què va ser el protonotari reial (Ramon Sescomes) el qui va prendre acta de les escenes, quan aquest oficial forma part de la Cancelleria i no pas de la Cambra del Rei? La Cancelleria, dirigida per un canceller, s'encarregava de tota la paperassa oficial ordinària referent a decrets, disposicions, correspondència, secretaria... Era la Cambra Reial, dirigida per un camarlenc, la institució que s'encarregava de les necessitats quotidianes i personals del rei, i que ja tenia dos notaris encarregats de prendre nota en casos d'emergència com aquell. S'ha especulat que la presència de Sescomes donava a aquella escena un aire d'oficialitat, d'un nivell superior al que hauria tingut si l'acta l'hagueren escrit els notaris de la Cambra. La falsa imatge resultant d'aquest episodi és que el rei és preguntat oficialment per les Corts sobre la seva voluntat en la successió.

A l'acta que es féu de la segona visita, el matí del dia 31, hi hagueren canvis importants respecte la primera:

  1. Aquest cop Sescomes ja no posa el "...segons digué, elegit per la Cort general..." (i tampoc podia tenir cap acreditació llavors perquè la propera sessió de les Corts no seria fins la tarda d'aquell mateix dia 31)
  2. S'el·ludeixen altra vegada els noms dels comissionats que suposadament acompanyaven en Ferrer de Gualbes.
  3. Després de la pregunta: "¿Senyor, plau-vos que la successió dels dits vostres regnes e terres, après obte vostre, pervinga a aquell que, per justícia, deurà prevenir?" Sescomes també afegí: "e que'n sia feta carta pública?", la qual després de l'afirmació del rei sembla com si aquest hagués ordenat que es divulgués públicament aquella escena. El protonotari va tenir un paper molt més actiu en aquesta segona visita (cosa que d'altra banda també era inusual, doncs no havia d'intervenir) posant facilitats als objectius de la comissió: repeteix la pregunta que li fa Ferrer de Gualbes evitant confusions sobre la resposta del rei i després encara amaneix aquesta resposta amb un "A què certament, lo senyor rei, tot responent digué: Hoc"
  4. Aquesta vegada la llista de testimonis no fou la mateixa ja que faltava un important urgellista present a la nit anterior: Roger de Moncada i de Lloria, el governador de Mallorca i camarlenc. Mentre que els que quedaven, Ferrer de Gualbes i la resta de testimonis, eren tots anti-urgellistes (menys un: Guillem Ramon de Moncada que posteriorment es canviaria al bàndol del comte però que llavors era angeví).

[edita] Pretendents després de la mort del rei

Martí I l'Humà morí el 31 de maig de 1410 sense haver nomenat successor. Els pretendents que optaven a la corona eren:

  • Jaume II d'Urgell: Era el comte d'Urgell, el major terratinent de la Corona d'Aragó. Pertanyia a l'alta noblesa. Es diu que era el candidat més popular al Principat, Mallorca, la major part de València (amb especial fervor a la capital) i a les terres d'Osca (l'Aragó vell). Sembla ser que no comptava amb el suport de la baixa noblesa (cavallers i homes de paratge) ni de la burgesia. Parentiu: Amb Martí l'Humà: 5è grau en lína colateral per vía masculina. Amb la dinastia: 3r grau en lína colateral per via masculina (besnét del rei Alfons III el Benigne). A més a més era cunyat de Martí a l'estar casat amb la seva germanastre Isabel d'Aragó (o de Fortià). Quan Isabel i Jaume es casaren ella no va haver de renunciar als drets hereditaris que pogués reclamar com a filla de Pere III el Cerimoniós.
  • Lluís de Calàbria: Duc d'Anjou i comte de Provença; així com rei nominal de Nàpols. Quan morí el seu pare passà a dir-se "d'Anjou" abandonant el "de Calàbria" que li han atribuït per diferenciar pare i fill. Lluís tenia només set anys quan va morir el rei Martí, qui defensava els seus drets a la corona era la seva àvia, l'antiga reina Violant de Bar, i el seu pare, Lluís duc d'Anjou. En general tenia el suport de tots els anti-urgellistes a destacar Roger Bernat de Pallars, Guerau Alemany de Cervelló, Pere de Fenollet i de Narbona, i Garcia Fernández de Heredia. Però més endavantdesprés de la mort d'aquest últim tothom l'abandonarà per la candidatura de Ferran de Trastàmara. Parentiu: Amb Martí l'Humà: 4t grau en línia colateral per via femenina. Amb la dinastia: 2n grau en lína colateral per via femenina (nét per part de mare de Joan I d'Aragó). Quan la seva mare, de nom també Violant, es casà amb Lluís d'Anjou va haver de renunciar als drets reials, per tant jurídicament el seu fill no tenia possibilitats.

A la mort del rei aquests dos eren els principals contendents entre els quals es debatia el tron amb possibilitats reals d'arribar-hi, gràcies al recolzament dels diferents poders fàctics dels regnes. Però també n'hi havia d'altres:

  • Ferran d'Antequera: Infant de Castella i Duc de Peñafiel, era el major terratinent de castellà, dominava directament tota la meitat meridional d'aquest regne. Des del 1406 també n'era el regent pel seu nebot Joan II, actuant de facto com el rei, tot i que ja feia molt més temps que dirigia la política castellana a causa de les dolències del seu germà Enric III, el qual delegava sovint en ell les funcions de govern. Parentiu: Amb Martí l'Humà: 3r grau en línia colateral per via femenina. Amb la dinastia: 2n grau en línia colateral per via femenina (nét de Pere III el Cerimoniós). Quan la seva mare Elionor d'Aragó es va casar amb son pare Joan I de Castella (el primogènit del rei Enric II) els dos consogres es van discutir perquè el rei català volia que Elionor renunciés als drets reials i el rei castellà s'hi va negar rotundament, prevalent finalment la voluntat d'aquest últim. Més tard, però, Pere va decretar en el seu testament el 1387 que les dones de la família reial no podien tenir drets successoris, fet que ja era un costum secular dels regnes (sobre Peronella d'Aragó v. Pierre Vilar (dir.): Història de Catalunya; v II; p. 364)
  • Alfons I de Gandia i de Foix, també dit Alfons el Vell (en contraposició al seu fill Alfons de Gandia i d'Arenós el Jove): Duc de Gandia. Va rebre poc suport, bàsicament a les seves pròpies terres. Com que va morir el març del 1412 els seus drets passaren al seu fill. Parentiu: Amb Martí l'Humà: 5è grau en línia colateral per via masculina. Amb la dinastia: 2n grau en línia colateral per via masculina (nét de Jaume II el Just). El seu fill tenia, com és lògic, un grau més en els dos casos: 6è i 3r respectivament.
  • Joan de Prades i de Foix: Comte de Prades. Germà petit d'Alfons de Gandia. Va rebre encara menys suport. Parentiu: Amb Martí l'Humà: 5è grau en línia colateral per via masculina. Amb la dinastia: 2n grau en línia colateral per via masculina. Evidentment igual que el seu germà però sense possibilitats al ser el petit; però per damunt del seu nebot Alfons.
  • Isabel d'Aragó: Filla de Pere III el Cerimoniós i la seva última esposa Sibil·la de Fortià. Tot i que quedava automàticament descartada per ser una dona es presentaria com a candidata.
  • Frederic de Luna: Comte de Luna. Fill bastard o natural de Martí el Jove. En aquest moment tenia 8 anys i els seus tutors eren els cavallers germans Pere i Ramon de Torrelles i de Blanes. Parentiu: Amb Martí l'Humà: 2n grau en línia troncal il·legítima per via masculina. Amb la dinastia: 1r grau en línia troncal il·legítima per via masculina.

[edita] La filiació d'alguns notables dels regnes

* presents com a testimonis a la primera visita la nit del 30 de maig

** presents com a testimonis també a la visita del matí del 31

Urgellistes

  • Família Alagón, de la noblesa aragonesa
  • Artal d'Alagón, líder de la família
  • Arnau Guillem de Bellera, governador de València
  • Família Cabrera, de l'alta aristocràcia catalana
  • Família Cardona, de l'alta aristocràcia catalana
  • Família Luna, de l'alta aristocràcia aragonesa
  • Anton de Luna, líder de la família
  • Família Montcada, de l'alta aristocràcia catalana
  • Roger de Montcada i de Lloria, governador de Mallorca, camarlenc reial *
  • Ramon de Montacada, senyor de Mequinensa
  • Guillem Ramon de Montcada i de Luna (parent de Roger de Montcada), (en un principi era angeví en vida de Martí; però durant l'interregne s'acabà passant al bàndol urgellista) coper reial **
  • Juan de Valtierra, bisbe de Tarassona
  • Família Vilaragut, nobles detacats en les bandositats valencianes, enfrontats als Centelles

Antiurgellistes De primer angevins, més tard trastamaristes.

  • Família Centelles, nobles destacats en les bandositats valencianes, enfrontats als Vilaragut
  • Família Cerdán
  • Juan Ximénez Cerdán, Justícia d'Aragó
  • Família Cervelló
  • Guerau Alemany de Cervelló i de Queralt (no era germà del majordom), governador de Catalunya, camarlenc reial **
  • Família Desplà, de l'alta burgesia catalana
  • Família Fiveller, de l'alta burgesia catalana
  • Família Gualbes, de l'alta burgesia catalana
  • Bernat de Gualbes, pare de Ferrer de Gualbes
  • Família Heredia
  • Garcia Fernández de Heredia, arquebisbe de Saragossa
  • Família Illa
  • Família Lihori
  • Gil Ruiz de Lihori, governador d'Aragó
  • Juan Martínez de Luna, senyor d'Illueca (era d'una branca diferent de la d'Anton de Luna)
  • Família Pallars
  • Roger Bernat de Pallars, hereu del comte de Pallars
  • Domingo Ram, bisbe d'Osca, amic de Benet XIII
  • Família Urrea, alta aristocràcia aragonesa
  • Pero Ximénez de Urrea, líder de la família

Els servidors de Benet XIII

  • Francesc d'Aranda, cartoixà de Portaceli, agent de Benet **
  • Francesc Climent, bisbe de Barcelona
  • Bonifaci Ferrer (germà de Vicent), prior de la Cartoixa de Portaceli, agent de Benet
  • Vicent Ferrer (germà de Bonifaci), confessor i capellà de Benet XIII, predicador general de l'orde dominic amb una gran fama a nivell europeu, agent de Benet
  • Lluís de Prades i d'Arenós (fill de Joan comte de Prades, nebot d'Alfons duc de Gandia), bisbe de Mallorca *

L'agent de Ferran de Trastàmara

  • Berenguer de Bardaixí, diputat aragonès a sou de Ferran

Desconeguda

  • Alfons de Tous, bisbe de Vic, diputat pel braç eclesiàstic, membre president de la Generalitat
  • Pere de Cervelló i de Queralt (no era germà del governador), majordom reial **

[edita] Interregne

[edita] Buit de govern: de juny a desembre del 1410

El rei va morir sobtadament i de manera inesperada, per tant la Corona s'havia quedat sense monarca i sense un hereu escollit oficialment. En una situació normal el Governador General dels regnes era el responsable de posar-se al capdavant dels regnes i dirigir la crisi, però Jaume d'Urgell no ho va fer, tot i que aquest càrrec era propi de l'hereu al tron i li donava avantatge per agafar oficialment al poder. Però la visita nocturna de Ferrer de Gualbes havia canviat les coses: molt aviat van córrer els rumors que un grup de diputats de les Corts catalanes havien visitat Martí poc abans de la seva mort, que aquest no els havia informat de qui havia de ser el successor al tron, i que a més havia demanat que se'n triés un de manera justa: aquesta lectura divulgada dels fets era evidentment interessada, però no deixava de ser certa. I el que sí era un fet és que no deixava constància que Jaume havia de ser el seu successor. Fins molts mesos després ningú sabria que tota la intervenció de Martí havia consistit en un simple com a resposta d'una pregunta vague. Només unes vint persones havien presenciat l'escena, la majoria antiurgellistes. Mentrestant les actes de Sescomes no foren divulgades. Jaume d'Urgell no va actuar com a Governador General sinó que va deixar cada regne a l'autoritat del seu governador respectiu. Si bé els de València i de Mallorca (Arnau Guillem de Bellera i Roger de Montcada i de Lloria) li eren favorables, no ho eren pas els d'Aragó i Catalunya (Gil Ruiz de Lihori i Guerau Alemany de Cervelló).

Catalunya era l'únic dels estats de la Corona que en aquell moment tenia un Parlament reunit. Aragó i València vivien enmig de les bandositats nobiliàries que n'impedien una reunió pacífica. Com que Catalunya havia estat tradicionalment l'epicentre de la família i les institucions reials, tots els pretendents a ocupar el tron van començar a enviar els ambaixadors a Barcelona; a finals d'octubre de 1410 ja s'havien presentat totes les candidatures. Presidia les sessions en nom del poder reial el governador del principat Guerau Alemany de Cervelló. El Parlament va deliberar que calia reunir un Parlament General a Montsó o a Fraga per tal que es pogués decidir consensuadament el futur de la Corona. Però en absència d'un poder reial les bandositats estaven augmentant a València i Aragó posant en perill els camins, cosa que impedia la reunió d'aquest Parlament general.

A finals de juny Ferran de Trastàmara va conèixer la mort del seu oncle. Decidint-se a succeir-lo va enviar una carta al Parlament de Catalunya al respecte, i a finals de setembre ja feia un discurs a Antequera en què reclamava la seva herència immediatament.

El mes de novembre, sense que cap altre candidat amenacés d'imposar-se per la força, va instal·lar els exèrcits de tota Castella a les fronteres d'Aragó i València. Paral·lelament llavors Jaume d'Urgell intentava entrar a Saragossa amb la possible finalitat d'usar el seu càrrec de governador general, però Garcia Fernández de Heredia es negà a obrir-li les portes (com a arquebisbe li corresponia també la seguretat militar de la ciutat en qualitat de capità de la plaça, càrrec que no obstant això estava subordinat a l'autoritat del governador general dels regnes de Jaume). Jaume es retirà als seus dominis (Balaguer).

El desembre de 1410 l'aragonès Pero de Luna (Benet XIII) mantingué una reunió a Saragossa amb les autoritats d'aquest regne: Garcia Fernández de Heredia (arquebisbe de Saragossa), Juan Ximénez Cerdán (Justícia d'Aragó), Gil Ruiz de Lihori (governador d'Aragó) i Berenguer de Bardaixí.

[edita] Intents de normalització: de gener a juny de 1411

El gener de 1411, vuit mesos després de la mort del rei, una ambaixada enviada pel Paralament de Catalunya pogueren convèncer a les autoritats aragoneses que havien de convocar un Parlament pel seu regne. El governador Lihori i el justícia Cerdán el convoquen pel 8 de febrer a Calatayud (a pocs quilòmetres de la frontera castellana a on hi havia part de l'exèrcit de Ferran de Trastàmara). Els notables aragonesos hi anaren arribant fins a finals de mes. Fins i tot Anton de Luna i l'arquebisbe Heredia, que batallaven violentament al camp perquè es disputaven la tutela de Frederic, van acudir-hi amb llurs respectius seguidors. Desconeixem el desenvolupament concret d'aquest parlament perquè les seves actes estan perdudes, però se sap que hi havia observadors catalans i valencians. La conclusió del Parlament de Calatayud fou que era necessari reunir un Parlament general de tots els regnes de la Corona. Per la qual cosa van escollir una comissió de nou membres (dos per braç -al regne d'Aragó hi havia quatre braços perquè l'alta noblesa i la baixa noblesa anaven per separat- i un "president") que eren:

  • Garcia Fernández de Heredia, arquebisbe de Saragossa
  • Juan de Valtierra, bisbe de Tarassona
  • Berenguer Almenara
  • Juan Cid, lletrat de Calatayud
  • Juan Fernández de Sayas
  • Gil de Bayo
  • Ramon de Torrellas, ciutadà de Saragossa
  • Antonio del Castillo, justícia d'Alcanyís
  • Berenguer de Bardaixí (l'agent de Ferran): que encapçalava la comissió passant per davant dels membres eclesiàstics, un fet gens habitual. Tampoc ho era que hi hagués un membre que sobresortís per damunt dels membres dels braços. El més normal hauria estat que un dels membres eclesiàstics participés de les sessions de la comissió amb la funció afegida de moderar el debat.

Aquesta comissió aragonesa tenia l'objectiu de reunir-se amb l'ambaixada catalana i amb els valencians presents a Calatayud en una junta que decidiria el lloc, la presidència i la protecció d'un futur Parlament General; però no hi va haver quòrum. Si més no, van acordar de tancar el parlament aragonès i tornar-se a reunir a Saragossa a on continuarien les negociacions lluny de la frontera Castellana i, de fet, el lloc normal per desenvolupar unes converses tant importants (per ser la capital). El 31 de maig de 1411 (ja feia un any de la mort del rei Martí) Gil Ruiz de Lihori va clausurar l'assemblea de Calatayud. Aquell mateix dia l'arquebisbe Heredia va marxar el primer cap a Saragossa per poder rebre els membres de la junta com a amfitrió de la ciutat.

[edita] L'assassinat de l'arquebisbe i la invasió castellana: de juny a l'agost de 1411

Se sap que l'antiurgellista (llavors angeví) Garcia Fernández de Heredia havia quedat l'endemà 1 de juny per entrevistar-se amb el seu enemic, Anton de Luna, el principal valedor de l'urgellisme a l'Aragó, a l'Almunia de Doña Godina, a mig camí entre Calatayud i Saragossa. Allí fou assassinat en estranyes i mai aclarides circumstàncies. Anton de Luna fou immediatament acusat del magnicidi. Era un gest gravíssim i estratègicament inútil, doncs no va comportar cap mena d'avantatge als urgellistes ans el contrari: foren assenyalats per tothom. Això porta els historiadors a dubtar d'aquesta versió i, sense descartar-la, tenir-ne d'altres en compte com per exemple que haguessin estat personatges de la segona fila de l'àmbit regional; o fins i tot valedors de Ferran de Trastàmara. De totes maneres era coneguda la personalitat dictatorial de l'arquebisbe, que també era Capità General d'Aragó i de Saragossa i per tant el responsable militar: a Saragossa havia reprimit sovint tot aquell que se li oposava.

Al llarg del mes de juny els antiurgellistes van creure que els urgellistes iniciaven una cacera massiva. Per això van demanar ajuda militar a Lluís d'Anjou i la seva àvia l'ex-reina Violant. Però els Anjou no tenien cap exèrcit, la seva força sempre s'havia basat en el suport del regne de França i els antiurgellistes, no en els recursos propis. Així doncs el governador Lihori i la família Urrea canviaren de facció i demanaren ajut militar a Ferran el d'Antequera, l'home més ric de Castella i regent de la mateixa, que feia mesos que tenia els seus exèrcits preparats a la frontera (i que el maig ja havien fet algunes incursions a Morella). A mitjans de mes entraven a Aragó 800 cavallers i un nombre indeterminat de peons als quals s'uniren les hosts antiurgellistes (a partir d'ara trastamaristes). Aquí es va produir un punt d'inflexió importantíssim en què tot el bloc que fins ara havia estat donant suport a Lluís de Calàbria es tornà trastamarista de la nit al dia. Paral·lelament a València penetrava també l'altre part de l'exèrcit castellà, secundat pels Centelles i la resta d'antiurgellistes. L'ocupació va esdevenir molt impopular.

Benet XIII va excomunicar immediatament Anton de Luna i els seu seguici, cosa que comportava perdre totes les propietats i ser expulsat de la Corona. Això s'afegia a la multa de 250.000 florins d'or aragonesos. Ell i el vicari general de Saragossa van demanar que a més fossin exclosos del futur Parlament. Al ser excomunicat no podia ser acollit a cap casa ni rebre cap mena d'ajut sota pena de patir el mateix càstig. Els seus avaladors se'n van apartar i part dels seus petits vassalls també. Lògicament aquells que fins ara només havien simpatitzat amb la causa urgellista o aquells que encara no s'havien pronunciat es van alinear amb les autoritats legals del regne, trastamaristes. Paral·lelament la figura de l'arquebisbe fou objecte d'una campanya d'enaltiment com a home de pau i religió, gairebé un sant (cal recordar que havia estat especialment repressiu amb els habitants de Saragossa; es deia que no duia una vida gaire honesta com correspon als homes de l'Església; Anton de Luna l'havia acusat d'un intent d'assassinar-lo i de voler corrompre la successió; i el mataix rei Martí l'havia acusat directament de protegir criminals).

A finals de juliol Ferran de Trastàmara trasllada el seu quarter a Antillón des d'on dirigia millor les operacions. Anton de Luna va revelar-se al·legant la connivència de les autoritats (el governador i el justícia d'Aragó) amb els invasors castellans esperant una revolta general. Però l'avanç castellà anava seguit sempre d'una neteja general dels desafectes (Saragossa, Osca i Belchite foren les ciutats més perjudicades) i a poc a poc quedaren arraconats. Lihori i Cerdán s'eregiren com a autoritats absolutes sense discussió, fins i tot feren empresonar el bisbe de Tarassona per col·laboracionisme amb Jaume d'Urgell, encara que aquest no havia estat pas excomunicat.

La comissió aragonesa encapçalada per Berenguer de Bardaixí continuava les seves deliberacions a Saragossa (sense l'arquebisbe) sense posar-se d'acord en el lloc de reunió ni en qui l'hauria de presidir. Finalment l'11 d'agost Cerdán i Lihori van citar els vuit comissionats al palau episcopal de la ciutat: només van acudir-hi els convocants i tres dels convocats (Berenguer de Bardaixí, Juan Cid i Juan Fernández de Sayas) i junts van decidir de convocar un altre Parlament aragonès a la ciutat d'Alcanyís pel setembre. Ells mateixos van escriure una convocatòria de la qual van excloure Juan de Valtierra, Anton de Luna i els seus seguidors.

La situació, per tant, continuava igual que a principis d'any: la junta d'aragonesos, catalans i valencians no havia servit de res ja que no es vol fer un Parlament general. El canvi que hi ha hagut és que la facció urgellista està essent perseguida a l'Aragó i València pels antiuregellistes i els exèrcits castellans.


[edita] D'un a cinc Parlaments: de setembre a desembre del 1411

Així doncs el 2 de setembre de 1411 comença el Parlament d'Alcanyís, sota la protecció del comanador de la ciutat Guillem Ramon Alemany de Cervelló, germà del governador de Catalunya, i de Juan de Luna, fill de Juan Martínez de Luna. Altre vegada, però, se sap molt poc del que va passar en aquest parlament. Els antiurgellistes hi anaren acudint. Com que els camins eren vigilats per les hosts d'aquests, cap urgellista hi va anar. A mitjans d'octubre hi arribaven els ambaixadors de Ferran, altíssimes personalitats del regne de Castella: Sancho de Rojas (bisbe de Palència), Alfonso Enríquez (almirall major de Castella), Diego López de Estúñiga (justícia major de la casa reial castellana), Pedro Sánchez del Castillo, Juan Rodríguez de Salamanca (doctor en dret), i Gonzalo Rodríguez de Neira (arxidiaca d'Almazán), que s'hi van quedar fins a finals d'any. El més de juny els ambaixadors del Parlament de Catalunya van exhortar al Parlament d'Alcanyís de fer retirar immediatament les tropes castellanes presents il·legalment als territoris de la Corona; per això, tot i que ells les havien cridades, les autoritats aragonses va demanar-los que havien de retirar les tropes. Sorprenentment els castellans van respondre que no, que aquelles hosts eren familiars de l'arquebisbe que buscaven la legítima venjança. Aquesta falsedat va ser l'única resposta que es donarà al llarg de l'any, malgrat les insistències catalanes. De fet castellans i antiurgellistes treballaven colze a colze ocupant castells i viles estratègiques al sud del regne mentre que el vell Aragó era controlat pels urgellistes, estaven al límit de la guerra civil.

Buscant legitimitat i com que eren bandejats d'Alcanyís els urgellistes aragonesos liderats per Anton de Luna van iniciar un altre Parlament a Mequinensa paral·lel. Però com que contenia els excomunicats per la presumpta mort de l'arquebisbe i com que no hi havia cap membre que tingués cap càrrec en les institucions aragoneses va quedar com un grup de rebels a l'autoritat legal. D'aquest Parlament tampoc en conservem les actes.

Mentrestant València (a on les ràtzies castellanes no es podien justificar com a venjança dels pretesos familiars de l'arquebisbe) des de la capital els Vilaragut seguiren l'exemple i també van convocar un Parlament valencià a Vinaròs que començava el 25 de setembre de 1411. La presència del governador Arnau Guillem de Bellera va donar-li una certa legitimitat.

I al llarg de la tardor també els Centelles, que llavors eren a Paterna, van convocar un parlament a la vila de Traiguera. Inversament del que passava a l'Aragó, aquí el parlament antiurgellista no contenia les autoritats.

A Alcanyís l'ambaixador català, Joan Desplà i el representant electe mallorquí Berenguer de Tagamanent) intentaven negociar amb una comissió de cinc diputats (Domènec Ram, bisbe d'Osca; Juan de Luna; Domènec Lanaja; Juan de Funes i Berenguer de Bardaixí). La comissió pretenia excloure de l'elecció del nou rei el regnes de València, pretextant les bandositats, i fins i tot el regne de Mallorca malgrat que no n'hi havia. Els catalans també van demanar repetidament als urgellistes reunits a Mequinensa que anessin al Parlament d'Alcanyís, però s'hi negaven fins que aquest no estigués explícitament per reunir l'esperat Parlament General dels regnes.

Per tant en aquesta etapa han sorgit cinc parlaments: a l'Aragó dos d'oposats; a València dos més també oposats (tot i que hi va haver un intent d'unificar-los); i Catalunya era l'únic membre de la Corona que mantenia la normalitat institucional amb un sol parlament a la ciutat de Tortosa (des d'on es podia comunicar ràpidament amb la resta) a on estaven reunits tant els urgellistes com els antiurgellistes. Tortosa va enviar moltes missives a Alcanyís però també directament a Ferran d'Antequera exhortant-los de retirar les tropes estrangeres, però l'única resposta del pretendent fou que es veia amb l'obligació de pacificar aquelles terres i restablir l'ordre públic així com permetre la venjança dels pretesos familiars de l'arquebisbe.

De fet, el procurador de Ferran a Tortosa, Juan González de Acevedo, el 3 de novembre va denunciar dues coses: que Jaume d'Urgell estava reunint un exèrcit per recolzar els urgellistes i que encara fos Governador General dels Regnes sense ser fill del difunt Martí. També es queixava de la presència al Parlament català de l'abat d'Àger, amic del comte. L'endemà dia 4 el procurador de Jaume, Pere Ferrer, va anunciar que renunciava al càrrec i que dissolia l'exèrcit que fins llavors havia estat aplegant tot i que es lamentava de la presència dels exèrcits castellans als regnes veïns. De totes maneres fins a finals d'any des Tortosa s'enviaran missives als dos pretendents insistentment per tal que no fessin hostilitats cosa que indica que el comte Jaume continuava armat.

El dia 24 d'octubre Pere Ferrer va portar al Parlament català les escandaloses proves d'un intent de suborn de l'urgellista aragonès Garcia López de Sessé, que havia estat temptat pels ambaixadors de Ferran. Els Sessé eren del grup d'excomunicats per Benet XIII arran de l'assassinat de l'arquebisbe de Saragossa. A més en les proves documentals es feia evident la connivència entre les autoritats aragoneses (Gil Ruiz de Lihori i Juan Ximénez Cerdán) i el pretendent castellà.

[edita] El "Cas Sescomes"

Arribats en aquest punt, l'ambaixador Joan Desplà, que seguia les directrius de Tortosa intentant dirigir el procés successori pels camins polítics i no militars, l'11 d'octubre del 1411 els demana que li enviïn una còpia de la famosa acta de "Les últimes voluntats del rei Martí" del 30-31 de maig de 1410. Es trobava que els aragonesos citaven contínuament les últimes voluntats i ell no les havia llegit, de fet ningú ho havia fet perquè no havien sortit a la llum pública. Per això la Diputació del General de Catalunya va demanar una còpia de l'acta a l'ex-protonotari reial Ramon Sescomes. Fou llegida a Tortosa el 22 d'octubre, i va suscitar tals malfiances (cal recordar que el contingut divulgat fins llavors era que el rei Martí, per iniciativa pròpia, havia dictat que no tenia cap preferència en la successió i que volia que es solucionés segons la justícia) que aquell mateix dia el Parlament va ordenar l'entrega immediata de l'original.

I sorprenentment Sescomes es va negar a entregar-lo. A la sessió del 31 la Diputació informa que l'ex-protonotari addueix que encara se li devia un sou: se li van pagar 200 florins pel document i 300 més pels que li poguessin demanar en un futur. Malgrat això no va respondre fins al cap d'un mes: ell mateix va anar a Tortosa l'1 de desembre per dir que no entregaria l'original si no era a un Parlament General dels Regnes, erigint-se com a guardià del document, tot i que ja no era el protonotari reial.

[edita] La proposta francesa

Un capítol apart mereix l'últim intent dels avaladors de Lluís de Calàbria per remuntar la seva candidatura. El 29 de desembre a punt d'acabar l'any 1411, va arribar al Parlament de Tortosa una gran ambaixada francesa (i amb la presència de sicilians membres de la facció angevista) encapçalada pel bisbe de Saint Flour

[edita] El Compromís de Casp

[edita] Compromissaris

El Papa, que recolzava Ferran, va aconseguir aprovar el projecte de nomenar nou compromissaris, tres de cadascun dels regnes de la Corona d'Aragó (el Regne de Mallorca en va quedar al marge), que, reunits a la població de Casp, examinarien els drets dels candidats al tron i elegirien el nou sobirà. Els compromissaris foren,

Pel regne d'Aragó:

  • Domingo Ram, bisbe d'Osca
  • Francisco de Aranda, antic conseller reial i enviat de l'antipapa Benet XIII
  • Berenguer de Bardají, jurista i lletrat general de les Corts d'Aragó

Pel principat de Catalunya:

Pel regne de València:

[edita] Votació

El 27 de juny es va procedir a la votació, i en aquell moment els representants dels catalans es van mostrar indecisos, mentre que aragonesos i valencians, més vinculats al comerç de la llana i a altres interessos econòmics castellans, van optar per Ferran d'Antequera.

Va ser molt influent l'opinió durant la votació de Sant Vicent Ferrer, que va ser uns dels impulsors de la reunió a Casp per a solucinar el conflicte. Ferran aconseguí el suport dels tres representants aragonesos i valencians així com el del català Bernat de Gualbes sent proclamat rei d'Aragó el 28 de juny de 1412. Així doncs, el Compromís de Casp va portar a l'elecció d'un nou rei en la persona de Ferran d'Antequera, amb el qual es va introduir la dinastia castellana dels Trastàmara a la Corona d'Aragó.

[edita] Enllaços externs

En altres llengües