Renat I
De Viquipèdia
Renat I d'Anjou, el Bo ( Angers, França 1409 -Ais de Provença 1480 ), Duc de Lorena (1431-1453), Comte de Provença i duc d'Anjou (1434-1480), Rei de Nàpols (1435-1442), rei titular de Jerusalem (1435-1480) i Comte de Barcelona (1466-1472).
Taula de continguts |
[edita] Orígens familiars
Nascut el 16 de juliol de 1409, fou el tercer fill de Lluís II de Provença i de Violant d'Aragó, i per tant nét de Joan II d'Aragó. Fou germà de Lluís III de Provença i de Maria d'Anjou, casada amb Carles VII de França.
A la mort del seu pare, el 1417, els seus germans juntament amb el seu cunyat i futur Carles VII de França, foren els guardians dels territoris del pare sota la gran influència de la seva mare. Així Llúis III va esdevenir comte de Provença i rei titular de Nàpols, aconseguint de la reina Joana II de Nàpols, el seu reconeixement com hereu.
Per les aspiracions de la seva mare es casà, amb tant sols nou anys, amb Isabel de Lorena i aconseguí a la mort del seu sogre el ducat de Lorena.
El 1429 fou present a Reims en la coronació de Carles VII com a rei de França.
El 1434 a la mort de Llúis III sense hereus, Bernat fou designat successor del comtat de Provença i a la mort de la reina Joana II l'any següent, hereu del Regne de Nàpols.
[edita] Lluita amb Alfons IV el Magnànim

El 1421 el comte-rei català havia aconseguit de part de la reina Joana II de Nàpols el seu reconeixement com hereu universal a falta de descendència directa.
Una aliança entre els ducats de Milà i de Venècia juntament amb Lluís III de Nàpols, va permetre la reconciliació entre les dues branques Anjou enfrontades pel tron reial de Nàpols. Així el 1423 la reina Joana II adoptà Lluís III com hereu, i a la mort d'aquest els drets passaren al seu germà Renat.
Amb l'enuig del comte-rei català, el 1441 provocà un setge a la ciutat de Nàpols que durà sis mesos. Renat fugí cap a les seves possesions de França, que havien estat governades per la seva mare, però aquesta morí el 1442. Amb aquella fugida els napolitans li giraren l'esquena i tot i que ell pensà que mantindria la corona reial de Nàpols el cert és que la perdé en favor del comte-rei català.
[edita] Rei dels Catalans
Acceptà ser rei dels catalans quan la Generalitat de Catalunya, en lluita contra Joan II, li oferí la corona el 1466. Encara que no residí mai a Catalunya i hi envià els lloctinents Joan II de Lorena i el seu nét Joan de Càlabria.
[edita] Núpcies i descendents
El 1420 es casà amb Isabel de Lorena, filla del duc Carles I de Lorena. D'aquest matrimoni tingueren deu fills:
- Isabel d'Anjou, morta jove
- Joan II de Lorena (1425-1470), duc de Lorena i Calàbria i rei titular de Nàpols
- Renat d'Anjou (1426)
- Lluís d'Anjou (1427-1444), marquès de Pont-a-Mousson
- Violant d'Anjou (1248-1483), casada amb Frederic de Lorena, i mare de Renat II de Lorena.
- Nicolau d'Anjou (1428-?), duc de Bar, mort jove
- Margarida d'Anjou (1429-1482), casada amb Enric VI d'Anglaterra
- Carles d'Anjou (1431-1432), comte de Guisa
- Lluïsa d'Anjou (1436-?), morta jove
- Anna d'Anjou (1437-?), morta jove
Es casà novament el 10 de setembre de 1454 a Angers amb Joana Laval. D'aquest matrimoni no tingueren fills.
[edita] Final dels seus dies
El 1470 es retirà a la Provença, i el 1474 inicià el repartiment dels seus béns entre els seus fills.
Mentre al regne de Nàpols Alfons el Magnànim s'hi instal·là de forma definitiva, al comtat de Provença el succeí el seu nebot Carles d'Anjou, quart duc d'Anjou, i comte de Provença amb el nom de Carles III de Provença. La seva filla Violant d'Anjou rebé el ducat de Lorena i el comtat de Bar.
El 10 de juliol de 1480 morí a la ciutat d'Aix-en-Provence, i fou sepultat a la catedral d'Angers.
Molt afeccionat a les arts, escriví novel·les i obres de caràcter moral, en vers i en prosa.
Precedit per: Lluís III |
Comte de Provença 1434–1480 |
Succeït per: Carles III |
Precedit per: Joana II |
Rei de Nàpols 1435–1442 |
Succeït per: Alfons I Alfons IV el Magnànim |
Precedit per: Pere IV |
Comte de Barcelona durant la Guerra civil catalana 1466–1472 |
Succeït per: Joan II |