Fauna d'Ediacara
De Viquipèdia
|
La fauna d'Ediacara (coneguda també com a fauna ediacariana, fauna vendiana, vendobionta o vendozoa) és un grup de formes de vida primitives que es poden trobar en roques del període Ediacarià, un xic més antigues que la fauna del Cambrià, que representa el grup de fòssils (amb closca) més antics en la paleontologia clàssica.
[edita] Jaciments
El nom ve dels monts d'Ediacara del sud d'Austràlia, cosa que fa que aquest període geològic sigui l'únic amb un nom originari de l'hemisferi sud. A Ediacara, al marge occidental del Parc Nacional de les Muntanyes Flinders, el gèoleg Reg Sprigg va descobrir el 1946 una varietat peculiar de fòssils precambrians, que foren estudiats per Martin Glaessner a partir dels anys 50. Al principi, Glaessner va creure que les criatures eren versions primitives d'animals com el corall, les plomes de mar o els cucs, més coneguts d'èpoques posteriors.
Des d'aleshores, s'han trobat molts més fòssils precambrians a les Muntanyes Flinders. També s'han trobat fòssils similars en molts jaciments a tots els continents, i finalment tots foren agrupats com a "fauna d'Ediacara". Els jaciments més importants es troben a la zona russa del Mar Blanc, al sud-oest d'Àfrica, al nord-est del Canadà i al sud-est de Terranova.
Les descripcions originals d'aquesta fauna són les de les formes ediacaranes del sud d'Austràlia. Abans de la descoberta d'Ediacara, ja s'havien trobat conjunts de fòssils similars a Namíbia, però no se n'havia apreciat la gran antiguitat. Més tard, es trobaren fòssils similars al Brasil, l'Antàrtida, Terranova, les Províncies Marítimes del Canadà, Carolina del Nord, Anglaterra, els Territoris del Nord-oest del Canadà, l'oest dels Estats Units, Escandinàvia, el mar Blanc, Sibèria i els Urals russos, així com a Polònia i alguns altres llocs.
[edita] Morfologia
Es tracta generalment de formes segmentades sense cap mena d'òrgan visible, excepte algunes varietats que posseeixen òrgans d'ancoratge. Molts d'aquests fòssils ofereixen una difícil interpretació. Probablement daten del Precambrià tardà, malgrat que s'han trobat formes similars en dipòsits cambrians; nogensmenys, moltes d'aquestes formes cambrianes han estat classificades com a icnofòssils o pseudofòssils. L'opinió majoritària és que les formes ediacaranes són els avantpassats d'un o més fílums que emergiren durant el Cambrià.
S'han trobat rastres de moviment d'alguns d'aquests organismes, tals com Dickinsonia, Kimberella o Yorgia. Aquests i alguns fòssils similars són vists sovint com a avantpassats de fílums del Fanerozoic, especialment els artròpodes. Se sol destacar la gran similaritud entre Sprigina o Parvancorina i els trilobits. Alguns fòssils, com Charniodiscus o Charnia s'ancoraven al fons marí per mitjà d'òrgans d'ancoratge discoidals. Inicialment, es pensà que eren simples avantpassats de formes més modernes, ja que alguns elements d'aquestes formes de vida semblen possibles precursors de formes més tardanes com ara els artròpodes o els mol·luscs, però actualment es creu que es troben en un camí evolutiu diferent. Hom ha proposat d'agrupar totes aquestes formes en un fílum hipotètic, els Vendobionta, que s'hauria pràcticament extingit just abans de l'inici del període Cambrià. Una altra possibilitat que es menciona sovint és que els fòssils amb ancoratges puguin pertànyer al fílum cnidaria i estiguin relacionats amb les actuals plomes de mar.
A mesura que el temps ha anat passant i se'ls ha pogut investigar, els conjunts de fòssils ediacarans s'han tornat encara més difícils d'interpretar.
- Els fòssils ediacarans més antics, de fa 575 milions d'anys, eren organismes units al fons marí per mitjà de discs d'ancoratge.
- Hi ha fòssils, com ara Charniodiscus, que són similars a les plomes de mar actuals.
- Els rangeomorfs tenen ramificacions fractals, és a dir, les branques són simètriques.
- Alguns dels fòssils discoides semblen ser de criatures similars a les anèmones de mar (Mawsonites, Hiemalora i Inaria) i les esponges de mar (Paleophragmodictya).
- Un dels animals ediacarans més llargs i típics era una forma semblant a un cuc, de forma ovalada i segmentada, anomenada Dickinsonia, que podia mesurar un metre o més de longitud.
- Arkarua és un petit disc amb cinc puntes que recorda a un equinoderm extingit.
- Hi ha icnofòssils que apareixen al registre fòssil de fa 560 milions d'anys, i es caracteritzen per la seva semblança amb els caus dels cucs i pel fet que es troben juntament amb uns petits fòssils de simetria bilateral. Alguns d'aquests fòssils, com Kimberella, Parvancorina o Spriggina, semblen exemples primitius de mol·luscs i artròpodes.
Moltes de les criatures ediacaranes més ben conegudes semblen ser bosses immòbils, discs anul·lars i algues sense cap relació òbvia amb formes posteriors. Normalment no tenen elements típics del sistema digestiu, tals com la boca, els intestins o l'anus. Tampoc tenen potes. Algunes persones han suggerit que, com que no hi havia predadors importants en aquell temps, no es feia necessari tenir la capacitat de processar ràpidament els aliments, i que per tant la digestió es feia per mitjà d'absorció. Segons aquesta teoria, l'aparició de predadors d'una certa importància va ser el que va desencadenar l'explosió cambriana.
La naturalesa de moltes de les formes ediacaranes és un tema ple de controvèrsia, i algunes han estat classificades en fins a sis regnes diferents.
[edita] Context
A vegades, hom es refereix a la fauna ediacarana com a fauna vendiana, però això és cada cop menys comú. Això és degut al nom Vendià, antic equivalent de l'Ediacarà en el model geològic rus abans que la Comissió Internacional de l'Estratigrafia li donés el nom oficial el 2004. Actualment, se sol utilitzar l'adjectiu ediacarà per a descriure les formes de vida de finals del Precambrià.
El terme "Vendobionta", que també es fa servir a vegades, no es refereix a la fauna en sí, sinó a un regne separat en què el paleontòleg alemany Adolf Seilacher va classificar gran part dels fòssils. Això va causar una gran controvèrsia i no ha estat gaire acceptat.
Els fòssils ediacarans són els fòssils clarament multicel·lulars més antics, però hi ha fòssils (de criature unicel·lulars) més antics. S'han trobat fòssils de bacteris de fa 3.460 milions d'anys i també s'han descobert capes de bacteris de fa més de 3.600 milions d'anys. Es creu que uns grafits trobats en metasediments de l'oest de Grenlàndia, de fa 3.800 milions d'anys, són d'origen orgànic. També s'han "descobert" fòssils d'una extrema antiguitat, com l'Eozoon, que més tard han estat classificats com a pseudofòssils de formació natural. Hi ha tubs en forma d'espiral, d'origen orgànic, de fins a un metre de longitud i uns quants mil·límetres d'amplària, anomenats Grypania, i que amb una antiguitat de 2.000 milions d'anys són els organismes fòssils d'una certa magnitud més antics del món. És possible que siguin o bé algues o bé bacteris gegants.
[edita] Llistat de gèneres ediacarans
|
|