Llengües turqueses

De Viquipèdia

Mapa de les llengües al món
Ampliar
Mapa de les llengües al món

Les llengües turqueses són una divisió de les llengües altaiques. Es parlen en una extensa zona de l'Àsia, que va des de Turquia i Azerbaitjan fins a Sibèria passant per les estepes de l'Àsia central (Iran, Kazakhstan, Kirguizistan, Turkmenistan, Uzbekistan, Afganistan, Rússia i Xina), per uns 150 milions de persones cap a començaments del 2000.

Taula de continguts

[edita] Problemes de nomenclatura

La classificació interna de les llengües turqueses és un afer extremadament complex. En general, aquestes llengües són properes les unes de les altres, i ormen un complex dialectal en on les formes de llenguatge són moltes vegades mútuament intel·ligibles, intel·ligibilitat que decau a mesura que hi ha separació geogràfica. Només dues llengües túrquicas no quadren amb aquest cas: el txuvaix, que és la llengua turquesa més divergent, i el iacut (incloent el dolgan, que n'és considerat una llengua separada), que es va separar fa temps del cos turànic principal i ha rebut considerable influència del tungús.

Una altra complicació és que els parlants de llengües turqueses han estat històricament desplaçats d'uns llocs a uns altres per exèrcits invasors (huns, mongols, tátars) que han passat pel seu territori. Un breu exemple d'un recent desplaçament donarà indicació de les complicacions que pot introduir aquesta mobilitat humana en les classificació genètica de les llengües. El turcmà és històricament un dialecte de el turcman i de fet encara de vegades es considera així. No obstant això, els turcmans van emigrar de Turkmènia al nord del Càucas (al Territori de Stàvropol) on van entrar en contacte amb el nogai, una altra llengua turquesa d'un sub-grup diferent. Com resultat, el trukhmeni ha perdut moltes de les característiques del turcmà i ha adquirit algunes del nogai.

[edita] Classificació

L'anomenat antic turquès (o prototurquès) és el que correspon a les inscripcions rúniques d'Orkhon (segle VIII) i de Iènissei (ss VII i VIII), juntament amb l'uigur antic. El denominat turquès mitjà agrupa el conjunt de llengües parlades pels qarakhànides , els cumans i el poble del Kiptxak i de Coràsmia, juntament amb el txagatai literari. L'anomenat turquès modern, integrat per un conjunt de dialectes, és de difícil classificació, tot i que hom pot dividir-lo en dos grans grups:

  • L'anomenat s (comprèn totes aquelles llengües en què el so j prototurquès és representat per s). Inclou el búlgar del Volga (parlat antigament pels búlgars, abans de llur eslavització al s VII, i actualment extingit), el txuvaix, i el iacut
  • L'anomenat j (comprèn les llengües en què és conservat el fonema j prototurquès). Inclou la resta de les llengües turqueses.
Mapa dels pobles turcs
Ampliar
Mapa dels pobles turcs

[edita] Divisió de les llengües turqueses

  • Turquès Occidental
  • Turquès Oriental
    • Grup Kirguís-kiptxak
    • kirguís
    • altai
    • Grup uigur
      • iacut
      • khakàs
      • tuvà
      • Shor
      • Fuyü Gïrgïs
      • Chulym
      • Tofa
      • Dolgan
      • Yugur oriental (Uigur groc)
      • Altaic septentrional
    • Khalaj
      • Khalaj

[edita] Característiques

Les llengües turqueses comparteixen una sèrie de característiques comunes:

  1. Són llengües aglutinants, amb una estructura composta per la arrel més els afixos. Les arrels són extraordinàriament estables en totes les llengües i en llargs períodes de temps.
  2. Existeix harmonia vocàlica consistent en la correspondència entre vocals frontals i posteriors en unitats lingüístiques.
  3. Hi ha una total absència de gèneres gramaticals.
  4. L' adjectiu precedeix al nom que determina i l'adverbi sempre precedeix al predicat.
  5. Hom prefereix la posposició a la preposició.
  6. El verb és situat final i es construïx sobre un joc d'arrels (present, futur, aorist, condicional, neecsitativo, subjuntiu i dos temps passats) al qual ha d'afegir-se una sèrie d'afixos que marquen les distincions de manera o temps per a formar formes finites. El turc distingeix entre un passat evidencial, usat quan el parlant informe d'un succés de comú coneixement, d'un passat inferencial, quan el succés del que es parla és de coneixement del parlant.

Algunes conocordàncies de vocabulari entre les llengües turqueses

Català Antic turquès Turc Turcmà Tàtar Kazakh Usbec Uigur
mare ana anne ene ana ana ona ana
nas burun burun burun boryn murιn burun burun
braç qol kol qol kul qol qo'l kol
camí jol yol ýol jul zhol yo'l yol
greix semiz semiz semiz simyz semiz semiz semiz
primer topraq toprak topraq tufrak topιraq tuproq tupraq
sang qan kan gan kan qan qon qan
cendra kül kül kül köl kül kul kül
aigua suv su suw syw suw suv su
blanc aq ak ak ak aq oq aq
negre qara kara gara kara qara qora qara
vermell qyzyl kιzιl qyzyl kyzyl qιzιl qizil qizil
cel kök gök gök kük kök ko'k kök

[edita] Escriptura

L'alfabet àrab s'usa per a l'uigur, kazakh i kirguís. No hi ha escriptura a Xina per al salar o yugur, i es fa servir l'escriptura xinesa per a propòsits administratius i educatius. L'usbec i el tátar van ser escrits a Xina en àrab però no hi ha publicacions d'aquestes llengües en aquesta nació. La instrucció en les escoles és en uigur i kazakh que són usats àmpliament pels usbecs i els tátars. Pel que fa a Turquia, des del 1925 s'escriu en alfabet llatí. Aquest costum ha estat adoptat des de la ìndependència les antigues repúbliques soviètiques turques: Azerbaitjan, Kazakhstan, Uzbekistan i Kirguizistan. A Afganistan i Iran segueixen emprant l'alfabet àrab.

[edita] Lectures

  • Johanson, L. & Csató, E. Á. (eds.) 1998. The Turkic Languages. Routledge: London. ISBN 0-415-08200-5.
  • Deny J. et al. 1959. Philologiae Turcicae Fundamenta. Wiesbaden.
  • Schönig, C. 1997/1998. A new attempt to classify the Turkic languages (1-3). Turkic Languages 1/2.
  • Clauson, G. 1972. An Etymological Dictionary of Pre-thirteenth-century Turkish. Oxford.

[edita] Enllaços