Gafsa
De Viquipèdia
Gafsa o Kafsa (llatí Capsa o Cafsa) és una ciutat de Tunísia, capital de la wilaya de Gafsa, amb més de cent mil habitants.
Antigament era una ciutat del sud del regne de Numídia en un oasi en mig del desert. La llegenda diu que fou fundada per l'Hèrcules libi, segurament el mateix al que Polibi i Diòdor esmenten com Hecatòmpilos. Els àrabs la fan fundar per el llegendari Shsantiyan esclau de Nemrod rei de Caldea. Segurament fou fundada en realitat pels cartaginesos.
Durant la guerra de Jugurta va ser el lloc on el rei va guardar un temps els seus tresors i li va concedir exempció d’impostos. Fou ocupada i destruïda per Caius Marius el 107 aC, però fou reconstruïda i feta colònia romana sota Trajà. El nom Capsa fou utilitzat per J. Morgan a partir de 1909 per anomenar a certes civilitzacions del paleolític i mesolític (Civilitzacions Capsianes, capsià, capsiana).
Al final del segle III els berbers van esdevenir mes agressius. Els romans es van acomodar a abandonar la regió progressivament, i finalment el poder roma va desaparèixer sota l’empenta dels vàndals. Aquestos la van dominar fins a la mort de Genseric (477), quant fou ocupada pels berbers que la van erigir en capital d’un regne que fou sotmès per Bizanci sota Justinià (527-565). Sota els bizantins fou capital de la província Bizacena i el 540 Salomó i va construir una nova muralla i la ciutat es va dir des llavors Capsa-Justiniana.
Els àrabs van arribar a la rodalia de Gafsa quant Sbeïtla (Sufetula) va obtenir una gran victòria i va morir el patrici Gregori (647). El 667 fou ocupada per Ukba ben Nafi però no la van conservar, però Hassan ben al-Numan la va recuperar el 78 de l’hègira (697/698).
Al segle següent fou poblada pels Luwata, Zuwagha i Miknasa, que seguien les doctrines kharigites; el iman Abd al-Wahhab (784-823) i tenia un amil o perceptor d’impostos pels ibadites, però això era clandestí doncs la ciutat mai va fer part del regne rustúmida. Aquests grups kharigites i van participar a la revolta del 839 que va afectar a la regió de Kastiliya, però derrotats, foren severament castigats pel emir aglàbida Abu Ikal.
Va ser després dels Fatimites i Zírides i del 1053 al 1159 fou capital d’un estat independent que abraçava tota la regió de Kastiliya (actual Djerid), i que fou fundat pel governador zírida Abd Allah Muhammad ben al-Rand, que es va proclamar independent aprofitant l’enfonsament zírida davant la invasió dels Hilalians. Va governar fins el 1073. Va haver de pagar tribut a les tribus nòmades àrabs sobretot als Riyah; la seva cort va atreure poetes i savis.
Els Almohades van conquerir el petit emirat el 1159 i Abd al-Mumin ben Ali va conquerir la ciutat després d’un setge. L’autoritat almohade fou disputada per l’aventurer armeni Karakush, i pels mallorquins Banu Ghaniya. La dinastia enderrocada dels Banu l-Rand també resistia. A petició dels habitants de la ciutat, que van matar al governador almohade del que estaven descontents, Ibn ak-Muizz va restablir als Banu l-Rand. El Califa Abu Yakub Yasuf va venir des Marràqueix a assetjar la ciutat el 1180 i en va obtenir una efímera submissió, però aviat fou ocupada pels Banu Ghaniya. El Califa Al-Mansur la va haver d’assetjar amb un fort exercit el 583 de l’hègira (1187-1188) i fou conquerida i les fortificacions arrasades; els ciutadans nomes van conservar les terres com a colons mitgers.
Amb els Hàfsides no va trobar l’estabilitat, doncs el 1282 el pretendent usurpador Ibn Ali Umara (1282-1284) la va ocupar. El 1284 es va fer independent sota una dinastia local, la dinastia de Banu l-Abid, suposadament d’ascendència àrab. Amb l’hàfsida Abu Bakr (1318-1348) es van perdre (al començament del regnat) les províncies del sud i quant buscava reconquerir-les va assetjar Gafsa el 1335 i la va ocupar i va donar el govern al seu fill Abul Abbas; va repartir terres entre els habitants mes pobres. Del 1348 al 1350 els marínides van imposar la seva hegemonia i després va recuperar la seva virtual independència amb Ahmad ben Umar ben al-Abid, i després el seu fill Muhammad ben Ahmad.
El hàfsida Abul Abbas (1370-1394), antic governador de la ciutat, va reconquerir el seu regne i el 1378 va assetjar Gafsa que es va haver de sotmetre, i va deixar al seu fill Abu Bakr com governador. El 1391 va morir el governador de nom Al-Turayki i es van produir disturbis que foren aprofitats per Al-Dunaydin per restaurar al seu favor la dinastia Banu l-Abid. El 1393 Abul Abbas va tornar a la ciutat però fou derrotat parcialment i li va costar molt obtenir una submissió que no era segura. A la seva mort pocs mesos dessprés va pujar al tron hàfsida Abu Faris (1394-1434) però a Gafsa el Banu l-Abid es van tornar a independitzar. El 1400 Abu Faris va ocupar Gafsa, va arrasar les fortificacions i va eliminar definitivament els Banu l-Abid. La ciutat fou visitada el 1435 per l’emir hàfsida Abd Allah Muhammad al-Muntasir (1434-1435).
El 1550 Dragut, nomenat governador de Trípoli, la va atacar i va fracassar però finalment la va ocupar el 20 de desembre del 1556. Va començar la decadència i cada any va anar perdent població fins convertir-se en un llogaret.
Gafsa, convertida en un petit oasi amb pocs habitants, fou ocupat pels francesos el 20 de novembre de 1881. El 1942 i 1943 va patir alguns atacs alemanys i el 1943 les muralles de Gafsa van quedar destruïda per l’explosió d’un magatzem de municions dels aliats.
Modernament el fet més important és l'anomenat incident de Gafsa, quant uns 300 exiliats tunisians entrenats a Líbia van atacar la ciutat, al centre d'una zona on hi havia força descontentament i van intentar revoltar el país sencer. En els següents dies 48 persones van morir en els combats i 30 rebels foren executats mes tard.