Josep Maria Folch i Torres

De Viquipèdia

Josep Maria Folch i Torres, novel·lista, narrador i autor teatral, va néixer a Barcelona el 1880 i va morir el 1950.

La seva extensíssima producció, dedicada sobretot a infants i adolescents, obtingué una extraordinària popularitat. De formació autodidàctica, comença escrivint a La Renaixença, i després, entre d'altres, a El poble català, Joventut i D'ací i d'allà.

Dirigí la revista L'Atlàntida i el setmanari La Tralla, des d'on llançà campanyes nacionalistes. Detingut i processat per la publicació d'un número commemoratiu de la independència de Cuba, amb la Llei de Jurisdiccions es revisà el procés i hagué de fugir a l'exili a França (1905-1908).

Fou secretari de la Unió Catalanista i de l'Orfeó Català.

Publicà novel·les d'estil naturalista i de caire psicològic: Lària (1904), primer premi del concurs de novel·les de L'avenç, Aigua aval[ (1907), Joan Endal (1909), Sobirania, Una vida, Anima de camí i Vers la llum (l'Havana, 1916).

Des del 1909 dirigí el setmanari En Patufet, que tanta repercussió tingué en l'època i on publicà, fins al 1938, Pàgines viscudes.

El 1910 publicà Aventures extraordinàries d'en Massagran.

Escriví dues o tres novel·les anuals per a la Biblioteca Patufet, col·lecció d'aventures amb temes d’època, del país, exòtics, urbans o rurals. N'hi ha d'humorístiques (En Bolavà detectiu, 1911), d'inspirades en Verne (El gegant dels aires, 1911 ), de l'oest americà, (Per les terres roges, El cavaller del Nas Roent, 1918), etc.

Creà, dedicada als joves, la Biblioteca Gentil, de novel·la rosa. El 1901 havia estrenat una obra romàntica (Trista aubada), però destacà en el teatre infantil, lligat a l'element meravellós (Els pastorets, 1916; La Ventafocs, 1920, que passà de les mil representacions; La xinel·la preciosa, 1917; El secret de la capsa d'or, 1926; etc.)

La seva literatura ha estat discutida. S'ha dit que escrivia massa pròdigament i que adoptava un to que s'acostava a la sensibleria. Però guanyà per a la lectura en català un públic nombrosíssim i de tots els estaments, i la seva obra mantingué sempre una dignitat literària.

Fundà el moviment dels Pomells de Joventut (1920-1923). Després de la guerra de 1936-1939 hagué d'escriure en castellà. Va morir a Barcelona el 1950.

El 1968, amb la recuperació de Patufet, el seu fill Ramon Folch i Camarasa imità l'estil de les Pàgines viscudes sota el títol Històries possibles.

[edita] Bibliografia

  • Gran Enciclopèdia Catalana