Al Tall
De Viquipèdia
Al Tall és un conjunt musical valencià de folk, reconegut per la seua llarga trajectòria i pioner en la reinterpretació de la tradició musical i sonora del seu país a l'estil de la Riproposta italiana, emmarcada dins una concepció mediterrània de la música popular. Vicent Torrent i Manolo Miralles són els dos únics membres fundadors que encara continuen activament en el grup.
Taula de continguts |
[edita] Cronologia
La carrera del grup s'extén durant més de trenta anys i més de catorze discs editats al llarg de quatre dècades, sent els seus primers deu anys de trajectòria els més productius.
[edita] Anys 70
Al Tall es va fundar a principis de 1975 amb Manolo Lledó, Manolo Miralles, Miquel Gil i Vicent Torrent com a integrants, tots ells músics autodidactes d'altres formacions ja extinctes (cas de Lledó, a Els Sols, i de Torrent, a l'Equip València-Folk) o amb una discreta carrera en solitari (cas de Miralles) durant els primers anys 70; després d'un parell d'aparicions a Albal i a la Facultat de Filosofia i Lletres de València, el grup va debutar oficialment a la Pobla de Vallbona.
Ja sense Lledó, el mateix any va enregistrar i editar el seu primer vinil, homònim (Cançó popular, País Valencià a efectes de discografia), que conté temes originals com Per Mallorca (una de les cançons més representatives de la seua idiosincràsia) o D'avui és el cantar; poemes musicats com La mel (d'Eugeni Evtutxenko), A una oreneta que em desvetllà a trenc d'alba (de Marià Manent) o Tots em tiren pedraetes (d'Estellés); i cançons populars valencianes com L'hereu Riera o la Cançó de la llum, que els ocasionà més d'un maldecap amb les autoritats.
El segon disc, Deixeu que rode la roda, va aparéixer a finals de 1976: dedicat a Ramon el Pansot -seguidor incondicional del conjunt, mort aquell any-, el repertori incloïa la que potser és la seua peça original més emblemàtica, la del Tio Canya, a més d'altres cançons destacables com Darrer diumenge d'octubre (un homenatge a l'Aplec del Puig), Del Saler (en protesta per l'imminent urbanització d'aquella platja de l'Albufera) o la Cançó de bressol tradicional valenciana. Ací s'estrenaven el cantautor d'Alberic Enric Ortega com a membre de ple dret, encarregat especialment d'animar la gent durant els concerts; la seua dona Empar Torres, que hi col·laborava com a cantant; i, a partir de l'any 1977 Oswaldo Blanco, que feia les funcions de representant i mànager del grup
Enric Ortega moriria el 14 de maig de 1978, poc després de la presentació del tercer disc: en Posa vi, posa vi, posa vi..., un recull monogràfic de cançons populars de taverna, ell hi va tindre una especial vinculació, tant en la selecció de temes com en l'arranjament de les versions. La resta de membres d'Al Tall, junt amb altres figures destacades de la cançó valenciana (i també la seua viuda), el van homenatjar amb un recital als Vivers de València. El mateix Enric havia participat abans en un altre homenatge: poc després de l'edició del Posa vi..., els Al Tall van traure el seu únic senzill, A Miquel assassinaren, una petenera gravada expressament en record del comunista alacantí Miquel Grau, amb lletra d'Ortega.
El mateix any 78, el grup encetava una sèrie de concerts que els portaria a actuar al poble alemany de Tubinga (en un festival d'homenatge a Víctor Jara) i a les Sis Hores de Cançó a Canet (en desgreuge a Albert Boadella); i, ja en 1979, a París (per la Primera Setmana del País Valencià), a les Sis Hores de Cançó de Perpinyà, i a Vilanova d'Olt (Occitània). Aquell any 79 veia la llum Quan el mal ve d’Almansa..., el disc més conegut de la banda, i potser el seu projecte més ambiciós: donar a a conéixer, per mig de la música, un dels episodis més desconeguts de la història valenciana, la desfeta d'Almansa. Encara que, al remat, la part conceptual del disc només arribà a omplir una cara, la cantata aportava peces emblemàtiques, com Processó, Lladres i Cant de Maulets; la cara B contenia cançons com Nuclears? No, gràcies, la ja coneguda A Miquel assassinaren i una altra composició d'Enric Ortega, pòstuma: Bolero.
[edita] Anys 80
En setembre de 1980 participaven per primera volta en els Rescontres de la Mar a la ciutat provençal d'Arles, un festival musical de vocació mediterrània organitzat per l'occità Jan-Mari Carlotti, que més avant s'encarregarien d'importar a València. En desembre del mateix any treien al mercat el seu segon disc monogràfic, Som de la pelitrúmpeli: una narració amb protagonistes infantils que fan un viatge musical per diverses comarques valencianes per mig de cançons populars emblemàtiques com La Bolangera o Les Tomasines: va ser, possiblement, el primer treball de la Cançó adreçat expresament a la xicalla.
L'any 81 participarien en l'acte de desgreuge a Joan Fuster organitzat per Acció Cultural del País Valencià a la Plaça de Bous de València: l'assagista suecà, que havia sigut objecte d'un atemptat amb bomba, va ser homenatjat per destacats intel·lectuals internacionals i pels artistes valencians davant de vint mil persones. També assistiren al festival Som una nació, celebrat al Camp Nou amb cent mil espectadors, i tornarien a actuar als Rescontres d'Arles i a Marsella, la qual cosa els inspiraria per a traslladar el concepte al seu país: la Trobada de Música del Mediterrani. L'experiència els introduïria de ple en el fenomen musical de la Riproposta, i els posaria a l'altura d'altres grups cabdals en la música d'arrel com la Nova Compagnia di Canto Popolare de Nàpols, els Músics del Nil d'Egipte, els occitans Montjoia (amb Carlotti al capdavant) o els saharians Muluk el-Hwa, amb els quals tornarien a col·laborar més endavant.
Abans, però, gravarien un disc amb la mallorquina Maria del Mar Bonet l'any 82: Cançons de la nostra Mediterrània podria considerar-se el tercer disc monotemàtic del grup, en oferir un repertori popular del conjunt del seu domini lingüístic entés com a fragment de la tradició comuna a tots els pobles mediterranis. Es coneix que la idea inicial era encetar una sèrie de gravacions compartides amb altres artistes mediterranis, i que hauria tingut continuïtat amb un segon disc de peces internacionals (algerianes, calabreses o xipriotes), amb el Mediterrani com a vincle comú. La llista de cançons d'este disc inclou temes de Catalunya (El segador més petit), les Illes (Sa mort d'en Colomer) i València (el Bolero de l'Alcúdia). Aquell any tornarien a participar als Rescontres de Marsella i Grassa, a sengles festivals més d'arrel mediterrània a Roma i a París (Voix et Musiques du Bassin Mediterranéen) i a les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa i la seua València natal, on van ser l'objectiu d'una campanya en la seua contra organitzada pel blaverisme local.
L'any següent, 1983, reprendrien l'evolució interrompuda pel disc amb la Bonet i editarien Tocs i vares, un «experiment» on portaven els principis de la Riproposta a la màxima expressió, en imitar les maneres antigues d'afinar, de compondre i d'improvisar sobre una sèrie de vares (equivalents als palos del flamenc): jotes, havaneres, valencianes i marxes mores de creació nova, amb lletres originals que intenten reflexar la realitat social del moment. Les crítiques a este enregistrament anaven del suport més unànim a la condemna més explícita. Tocs i vares va suposar, per tant, un punt d'inflexió en la carrera dels Al Tall, per la forma i pel contingut de les cançons: sorprenentment, la Cançó de la llum era la única peça del seu repertori que els donava problemes amb les autoritats, com va passar aquell any a Alberic. A banda d'aquell incident, el grup va presentar el seu disc en directe a Montpeller, Besiers, Barcelona i Palma, i a sengles festivals a Almansa i a Benidorm.
La gira continuaria el 1984 al Théâtre de la Ville a París, als escenaris d'Ais de Provença, Aosta, Còrsega, Marsella, Tolon i a l'Encuentro de la Música Popular de Las Palmas de Gran Canària; i la polèmica amb la Cançó de la llum tornaria, ara al poble alcoià de Biar. També, l'alcalde de Benetússer els va prohibir gravar un documental a este poble, que finalment es va gravar a Picanya, però no s'estrenaria fins l'any 90. Amb motiu de l'imminent desé aniversari del conjunt l'any 85, editaren conjuntament amb la seua antiga discogràfica Edigsa -llavors ja PDI- un disc doble amb les cançons més significatives de la primera etapa. L'any de l'efemèrides publicarien el seu disc més exòtic, en col·laboració amb els Muluk el-Hwa: Xarq al-Andalus. El títol fa referència a la Xàrquia, o siga, la part oriental d'al-Andalus, que coincidia poc més o manco amb el territori valencià actual ja que anava des de Múrcia fins les terres de l'Ebre. Per a l'ocasió ambdós grups musicaven alguns poetes valencians de l'època prejaumina suggerits per l'escriptor gandià Josep Piera: esta nova experiència consistia en, tornant més arrere encara, reprendre la tradició musical andalusina interrompuda amb la creació del Regne de València. El disc, que també va ser editat en casset junt amb una guia didàctica, el presentaren a la Societat Coral el Micalet, al Gran Teatre d'Alzira i a la mostra Cançons de la Mediterrània de Palma.
L'any 86 el grup va seguir girant amb el Xarq al-Andalus, que a l'any següent va ser editat a Alemanya: el 10 d'octubre de 1987 actuaven, junt amb els Muluk, per al programa de televisió Nachtmusik im WDR a Berlín. En octubre del 88 arribaven a Mèxic per a participar en el XVI Festival Internacional Cervantino, on Àngel Cosmos (el seu «biògraf», aleshores resident al país) els va fer de guia alhora que els presentava al públic mexicà: el conjunt va actuar a la Ciutat de Mèxic i a Cuernavaca, entre molts altres llocs, amb un èxit sorprenent. En tornar a València editaren Xavier «el Coixo», el seu disc més desenfadat, amb versions de temes festers com la conegudíssima marxa mora de La Xafigà que li dóna nom, peces populars com els Porrots de Silla, i mediterrànies com el Ballu cantadu sard (però cantat en valencià) o una cançó original del seu amic Carlotti. L'únic original del disc, La Maregassa, és un homenatge per part de Vicent Torrent a tots els artistes mediterranis cabdals en la definició del seu marc musical.
[edita] Anys 90
La Maregassa seria l'aportació d'Al Tall a l'espectacle col·lectiu Quart Creixent, un recital conjunt estrenat a finals de l'any 90 que ajuntava quasi tres generacions de música en valencià: Vicent Torrent, a més, era co-autor amb Enric Murillo de la cançó que donava nom al concert. El 9 de novembre del mateix any telonejaven Loquillo en la Festa de benvinguda de la Universitat de València, a la plaça de bous de la ciutat. Encara que la dècada dels 90 és la menys fructífera del grup a efectes discogràfics, els Al Tall no van deixar d'oferir concerts ni de participar activament en les reaccions a una època de canvis polítics importants.
Així, el 26 de juny de 1991 participaven en un Concert per la Llibertat dels Insubmissos en el pavelló de la Font de Sant Lluís, organitzat pel Moviment d'Objecció de Consciència; l'any 92 actuaven a l'Exposició Universal de Sevilla i el canal Eurovision retransmetia el seu concert al Festival Cervantino; l'any 93 homenatjaven Estellés i Guillem Agulló, morts aquell any, en el II Tirant de Rock; al jove maulet assassinat li dedicarien el seu disc de l'any 94, Europ Eu!, editat després de sis anys de sequera discogràfica. Europ eu condensava tots els estils adquirits pel grup al llarg de quasi dos dècades d'història: com en Quan el mal ve d'Almansa..., la meitat de les cançons constituïen una unitat narrativa, encara que també hi apareixien peces explícites com la que dóna títol al disc.
Després d'Europ eu! tardarien cinc anys més en tornar a traure un disc d'estudi; mentrestant no deixarien de militar en causes compromeses, actuant en la I Setmana Antirracista i Antifeixista de Burjassot i en diferents edicions del Tirant de Rock a la plaça de bous de València. Vicent Torrent va tindre temps d'editar un disc en solitari, Rosa perduda (Difusió Mediterrènia, 1994). En 1995, amb motiu del seu vinté aniversari com a grup, els d'Al Tall van oferir un concert multitudinari al Teatre Principal de València acompanyats de molts dels seus ex membres i col·laboradors: Miquel Gil, Maria del Mar Bonet i Muluk el-Hwa, entre molts altres.
L'any 1999, a punt de canviar de segle, editarien el primer disc de la seua nova era, La nit, on la crítica explícita es convertia en el tema principal de les noves cançons com La negociació o la pista homònima. El canvi és fa evident en el disseny de la portada, que abandona la imagineria clàssica i aposta pel disseny gràfic més minimalista.
[edita] Segle XXI
Des del seu retorn, la productivitat del conjunt ha tornat a reviscolar (encara que d'una manera un poc revisionista): l'any 2001 publicarien el seu primer disc en viu, 25 anys en directe, gravat a l'Auditori de Torrent amb els més de cent músics de la banda d'aquell poble, la Unió Musical. El muntatge, que per aquell temps era comú en grups de rock, els va servir per celebrar el seu vint-i-cinqué aniversari amb un gran nombre de concerts acompanyats per diferents bandes (la del Conservatori de Castelló, Gandia, la Primitiva de Llíria, Albalat de la Ribera, Borriana, Paterna i Picassent) fins l'any 2003, en què oferiren el tradicional concert pel 25 d'abril al Campus dels Tarongers de València. El Bloc Nacionalista Valencià els concedia el premi Libertats nacionals alhora que la Federació d'Associacions de Veïns de València i el Club A la nostra Marxa reconeixien el treball del conjunt amb sengles guardons més.
L'any 2004 editaven Vares velles, la continuació del Tocs i vares pel que fa al terreny de la improvisació i l'estudi dels fonaments de la música popular: el resultat, desigual pel que fa al contingut, té en Això és Espanya o les Polifonies dos de les peces més destacables. El mateix any rebien el premi Joan Coromines de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, i l'any següent el Socarrat Major de l'associació cultural Els Socarrats de Vila-real. L'experiència va tindre el seu punt culminant en un concert celebrat el 13 de maig de 2006 dins el II Aplec d'Algemesí de Cultura d'Arrel Tradicional amb el títol d'Envit a vares: per a l'ocasió van tocar junt amb antics amics i col·laboradors com Carlotti, Miquel Gil, Abdeljalil Kodssi (dels Muluk el-Hwa), Obrint Pas i noves fusions amb Ramon Cardo, Spyros Kaniaris o l'Escola de Tabalet i Dolçaina d'Algemesí.
[edita] Membres i coŀlaboradors
- Àngel Marçal
- Catalina Roig: violí en Tocs i Vares
- Daniel Albir: violí en Cançons de la nostra Mediterrània
- David Pastor: trompeta en Europ eu!
- Eliseo Parra: percussionista, veu i compositor en Quan el mal ve d'Almansa...
- Empar Torres (dona d´Enric Ortega): col·laboradora a la veu en el segon i tercer disc
- Enric Banyuls, de Corbera: veu, guitarra i percussions en l'actualitat
- Enric Esteve: guitarra, busuki, mandolina, veu i arranjaments des de 1975 a 1979
- Enric Ortega, d'Alberic: membre entre 1976 i 1978, any de la seua mort
- Francesc Salanova: oboè en Quan el mal ve d'Almansa...
- Josep Àngel Murillo, de Sueca: clarinet, timbals cromàtics i percussió en Tocs i Vares
- Josep Vicent Herrera: clarinet en Xarq-al-Andalus
- Josemi Sanchez: dolçaina entre 1987 i 1999
- Jordi Reig, de Gandia: baix elèctric, teclats, veus i arranjaments en l'actualitat
- Jorge Sarraute: contrabaix en Cançons de la nostra Mediterrània
- Lautaro Rosas: instruments de corda en Cançons de la nostra Mediterrània
- Lucho Aguilar: baix elèctric en Xarq-al-Andalus
- Manuel Boix: realitzador de la major part d'obra gràfica sobre el grup des dels seus inicis
- Manolo Lledó, de Sueca: membre fundador, va deixar el grup el mateix any 75
- Manolo Miralles, de Xàtiva: fundador en actiu i compositor, toca quasi tots els instruments de corda, la dolçaina i alguna percussió
- Manolo Pérez Gil: arxillaüt en Tocs i Vares
- Marcial Picó: flauta en Xarq-al-Andalus
- Mario Puig: flauta en Cançó popular, País Valencià
- Miquel Benet: Arp Odissey en Xarq-al-Andalus
- Miquel Blanco: guitarra, busuki, llaüt, baix, guitarró, arranjaments, veus i composició en l'actualitat
- Miquel Gil, de Catarroja: membre fundador, va deixar Al Tall després del Xarq-al-Andalus (1984)
- Palmira Martínez: violoncel en Xarq-al-Andalus
- Pasqual Peris: acordió en Cançons de la nostra Mediterrània
- Pep Gómez: baix elèctric, llaüt i veus, se'n va anar després del Tocs i Vares
- Pilar Dauder: castanyoles en Quan el mal ve d'Almansa...
- Palmira Martínez: violoncels en Xarq-al-Andalus
- Ramon Garcia: dolçaina entre 1987 i 1992
- Ricard Esteve: guitarra en Xarq-al-Andalus
- Robert Moreno: bateria i percussions en l'actualitat
- Vicent Alonso: guitarra, cordes del 1979 al 1981 i arranjaments en Som de la pelitrúmpeli
- Vicent Balaguer: flauta en Xarq-al-Andalus
- Vicent Cortina: bateria i percussions entre 1985 i 2005
- Vicent Lluís Fontelles: baix, teclats i arranjaments des de 1984 a 1986
- Vicent Torrent, de València: fundador en actiu, lletrista i compositor, toca les cordes, l'acordió i canta
- Xavier Ahuir: dolçaina, flauta, saxo midi i arranjaments en l'actualitat
- Xavier Mas: instruments de corda en Cançons de la nostra Mediterrània
- Xema Senabre: cordes, trompeta i arranjaments des de 1980 a 1996
- Ximet S. Caffarena, de València: multiinstrumentista, autor de la majoria d'arranjaments per a vent des de 1979 a 1996
[edita] Discografia
- Cançó popular, País Valencià (Edigsa, 1975): disc de debut on s'inclou la Cançó de la llum
- Deixeu que rode la roda (Edigsa, 1976): segon disc amb Tio Canya
- Posa vi, posa vi, posa vi... (Edigsa, 1978): primer disc temàtic amb un repertori de taverna
- A Miquel assassinaren (Edigsa, 1978): disc senzill en homenatge a Miquel Grau
- Quan el mal ve d’Almansa... (PDI, 1979): el seu disc clau, conté himnes com Lladres o Cant de Maulets
- Nadal valencià I i II (Ànec, 1979-1980): discos col·lectius de nadalenques al qual aporten quatre peces populars
- Som de la pelitrúmpeli (Ànec, 1980): segon disc temàtic, ara adreçat a la xicalla
- Cançons de la nostra Mediterrània (Ariola, 1982): en col·laboració amb Maria del Mar Bonet
- Tocs i vares (Edigsa, 1983): on pretenen compondre segons la tècnica antiga
- 10 anys (PDI, 1984): doble disc recopilatori dels primers deu anys de carrera
- Xarq al-Andalus (RTVE-Música, 1985): en parceria amb Muluk el-Hwa
- Xavier «el Coixo» (Difusió Mediterrània, 1988): disc de versions, amb la coneguda marxa mora que dóna nom al disc
- Europ eu! (PDI, 1994): dedicat a la memòria de Guillem Agulló
- Antologia: vint anys d'Al Tall (Editorial La Màscara, 1995): inclòs en el llibre de Víctor Mansanet
- La nit (Picap, 1999): primer disc de l'etapa altallenca més recent
- 25 anys en directe (Picap, 2001): les millors cançons en directe i alguna inèdita
- Vares velles (Picap, 2004): on reprenen la idea del Tocs i vares
[edita] Bibliografia
- Cosmos, Àngel: Al Tall canta amb el poble (Euskal Bidea 1981, Pamplona)
- Mansanet i Boïgues, Víctor: Al Tall: vint anys (Ed. La Màscara 1995, València). ISBN: 84-7974-113-9.
[edita] Videografia
- Ginés, Josep: Una vella música (1984), documental amb Al Tall com a protagonistes, estrenat en les emissions inaugurals de Canal 9
- ?: ? Actuació en playback a un programa de Canal 9
- ?: La maregassa (1991), de la seua actuació a l'espectacle Quart creixent
- ?: Europ eu! (1994), vídeo promocional per al disc del mateix nom
- ?: Això és Espanya (2004), vídeo per a la cançó del mateix títol
- ?: Del roig al blau (2005), documental sobre la transició valenciana, amb Vicent Torrent (i A Miquel assassinaren en la banda sonora)
[edita] Curiositats
- Contràriament al que hom podria pensar, el nom del grup no prové d'aquella estrofa de Tots em tiren pedraetes que acaba «tot el dia el passa al tall», sinó que -segons Víctor Mansanet- va sorgir durant un dels primers assajos, a l'estiu del 75, en què Vicent Torrent va exclamar «Vinga, ja n'hi ha prou; anem al tall!» mentre la resta de membres intentaven triar un nom per al conjunt.
- Encara que s'han dedicat a la reinterpretació del patrimoni sonor valencià, mai han executat cap versió del Tio Pep, possiblement la cançó popular valenciana més coneguda a tot el domini lingüístic.
- Les portades de quasi tots els discs són obra de l'artista alcudienc Manuel Boix, llevat de les de Cançons de la nostra Mediterrània (disseny i fotos de Toni Catany), Xavier «el Coixo», La nit i Vares velles. Això fa que, sovint, Boix fóra considerat un membre més del grup i, fins i tot, com «el cinqué Al Tall».
- Precisament, la xica que apareix nueta en la portada del 10 anys és la filla de Vicent Torrent, Maria, que llavors comptava amb només deu anys.
- Paradoxalment, a dos discs tan aparentment conservadors com Tocs i vares i la seua continuació Vares velles, el grup inclou el so dels sintetitzadors i la aparentment moderna proposta de l'improvisació però sobre estructures rítmic-amòniques basades en la tradició mediterrània.
- Han gravat versions de les seues cançons Joan Manuel Serrat (Per Mallorca), en Banda sonora d'un temps, d'un país (Ariola, 1996); els Obrint Pas (Cant de Maulets), al disc Terra (Propaganda pel fet!, 2002); els italians Banda Bassotti (Processó), en Así es mi vida (Gridalo Forte, 2003); i fins i tot el cantautor i parlamentari basc Gorka Knörr, que s'ha atrevit recentment amb Per Mallorca.
- Al Tall, per la seua part, van versionar una cançó de Carlotti amb el títol A sant Joan en el disc Xavier el Coixo, cantada en valencià per Vicent Torrent i en provençal pel mateix autor de la peça; més tard, Miquel Gil, ja amb Terminal Sur, en faria una revisió en clau de folk-rock, només amb la versió valenciana de la lletra.
- En quasi tots els escrits on s'esmenta el terme italià Riproposta, sovint apareix mal escrit com Ripproposta.
[edita] Enllaços externs
A banda del seu web oficial, AlTall.org, en Internet es pot trobar la següent informació:
- Botiboti.org, breu història i discografia
- Diari Parlem, Al Tall, música folk de la Mediterrània, un escrit de Josep Melero
- El Temps, entrevista amb Torrent a propòsit de l'Envit a vares (inactiu)
- Esclafamuntanyes, I clar, el concert d'Al Tall a Algemesí..., ressenya del concert d'Envit a vares en el bloc de Sergi Gómez i Soler
- Generalitat Valenciana, pdf oficial pels 25 anys on apareix el terme Ripproposta (sic)
- La caseta del plater, L'envit a vares d'Al Tall en el bloc de Vicent Frechina
- Mallorcaweb.com, lletra de Cant de Maulets, Tio Canya, No en volem cap i Lladres
- Ocells al cap, ressenya de Quan el mal ve d'Almansa...
- Ritmes.cat, notícies endarrerides i el vídeo d'Això és Espanya
- Ulisses20, Al Tall, trenta anys després, un altre concert d'Envit a vares a Bétera
Més enllaços relacionats amb el grup:
- Jan-Mari Carlotti, l'amic occità (francès)
- Miquel Gil, l'ex membre més conegut, actualment fa carrera en solitari