Maria de Montpeller

De Viquipèdia

Maria de Montpeller, (vers 1180 - Roma 1213), filla de Guillem VIII de Montpeller i Eudòxia Comnena de Constantinoble.

Fou la dona de Pere I de Catalunya amb qui es casà el 1204. Per tal de poder tenir un fill del seu marit Maria va haver de recórrer a un estratagema: posar-se a les fosques al llit del rei en lloc de l’amant. Així per voler de Déu, va ser engendrat el seu fill, el príncep Jaume.

A l'edat d'onze anys fou casada amb Barral, vescomte de Marsella. El 1197 enviudà i el seu pare la va donar a Bernat, comte de Comenge, per allunyar-la de Montpeller i cedir l'heretatge al seu fill bastard, Guillem IX de Tolosa. Repudiada el 1201, poc abans de la mort del seu pare, els habitants de Montpeller la van casar amb Pere el Catòlic i expulsaren Guillem IX de la ciutat el 1204.

El comte de Barcelona i la dama de Montpeller aprovaren aleshores importants privilegis i l'autonomia comunal. El 1205, Pere I va prometre la seva filla Sança amb Ramon VI de Tolosa contra la voluntat de Maria; després es volgué divorciar per casar-se amb Maria de Montferrat, hereva del reialme de Jerusalem. Maria reclamà justícia al Papa a Roma, on va morir als voltants de l'abril de 1213.

El cronista Bernat Desclot ens explica:

Succeí que el rei feia molt temps que no ho feia amb la seva dona, i al cap d’un temps, quan el rei estava en un castell molt a prop de Montpeller, amava i tenia per amiga una dona de gran condició, molt bella, que el seu assessor, home bo i lleial, -sembla ser que anomenat Guillem d'Alcalà- i que molt privat en aquestes qüestions, la portava al castell.

La madona Maria de Montpeller és va assabentar i va cridar al majordom del rei, un cop davant d’ella li va dir: Amic, sigueu benvingut, us he fet venir perquè sé que sou un lleial i bon home en qui puc confiar, us demano que m’ajudeu en lo que us diré. Vos sabeu bé que el meu marit el rei, no vol estar amb mi a la cambra, per la qual cosa jo estic molt disgustada, motiu per qual encara no ha nascut de mi un infant d’ell i que seria l’hereu de Montpeller. Sé que el rei té un assumpte amb una dona que ve de tant en tant al castell, i que vos sou l’home de confiança. Jo us demano que, quan li porteu la dona, vingueu a mi en privat i en porteu a la cambra en lloc d’ella, i jo en ficaré al seu llit. Ho hem de fer a les fosques, és a dir que no hi hagi llum, dient-li al rei que la dona ho vol així per tal que no sigui coneguda. I jo que tinc fe en Déu que aquella nit, engendrarem un infant que serà un gran be i un gran honor per a tot el regne.

Madona, li va dir el majordom, estic disposat a fer tot allò que desitgeu, sobretot en assumptes que siguin del vostre honor i profit. Estigueu vos segura que no diré pas res a ningú de tot això que m’haveu dit, encara que tinc por de la ira del rei. Amic, li digué la dona, no tingueu por, que jo ho faré tot de tal manera, que tindreu tan honor con no l’haveu tingut mai.

Madona, tornar a dir-li el majordom, grans mercès! Sapigueu que jo faré tot el que em maneu, i com és així, no ho retardem més. Ara arrangeu-vos perquè el rei m’ha demanat que aquest vespre li porti al castell aquella dona que vos sabeu. Jo us vindré a buscar i calladament us portaré al castell, us ficareu a la seva cambra, i ja sabeu el què heu de fer. Amic, li digué la dona, em plau molt el que em digueu. Aneu doncs i penseu que heu de fer, al vespre veniu a buscar-me. El majordom va acomiadar-se.

Al vespre el rei li va demanar que li portés aquella dona per passar la nit amb ell al llit. Senyor, va dir el majordom, de seguida, però us tinc que dir una cosa que m’ha demanat ella, us prega que no sigui vista per ningú, ni home, ni dona, ni donzella. Vos, digué al rei al seu servent, feu el millor que pugueu, que jo ho vull tal com ella vulgui. El home lleial, va anar a buscar la madona i amb una donzella i dos cavallers, la va portar a la cambra del rei i allí la va deixar. Ella es va despullar i es va ficar al llit del rei, abans però va fer apagar totes les llums.

Es veu que al alba de la nit de l’engendrament eren presents a la cambra del rei, com a testimonis, els prohoms, prelats i dones, tal com ho diu el cronista Ramon Muntaner, en un poema joglaresc, reconstruït per Soldevila:


E com fo alba
lo prohòmens tots e prelats,
e hòmnes de religió e dones
cascú ab son ciri en la mà
entraren en la cambra
e lo senyor rei meravellà’s,
e saltà tantost sobre el llit
e pres l’espasa en la mà,
e tuit agenollaren-se
e digueren plorant:
“Senyor, mercè sia de gràcia
e que de mercè vostra que vejats
qui us jau de prop”.
E la regina dreçà’s
E lo senyor rei conec-la...
E contaren-li tot
per ço que havien tractat.
Que plaguès Déus
fos complit llur enteniment.
En altres llengües