Ç

De Viquipèdia

Signes diacrítics

accent

accent tancat ( ´ )
accent tancat doble ( ˝ )
accent obert ( ˋ )

breu ( ˘ )
circumflex ( ˆ )
anticircumflex / "hàtxec" ( ˇ )
trencat / cedilla ( ¸ )
dièresi o trema ( ¨ )
punt ( · )

anunaasika / punt superior ( ˙ )
anusvaara / punt inferior (  ̣ )

croc / dấu hỏi (  ̉ )
macró ( ˉ )
ogonek / "Croc polonés" ( ˛ )
anell / kroužek ( ˚ )
dàsia ( ʽ )
psili (  ʼ )
umlaut ( ¨ )

Signes de puntuació com a diacrítics:

apòstrof ( )
barra ( | )
dos punts ( : )
coma ( , )
guionet ( ˗ )
titlla ( ˜ )
titlo (  ҃ )

Ç ç

La ç, anomenada ce trencada, continua sent la tercera lletra de l'alfabet llatí però amb una variació que fa que es pronunciï /s/ davant de a, o, u, o a final de mot. Si la següent lletra dins o fora de la paraula és una consonant sonora o una vocal, es pronunciarà /z/.

[edita] Història

És una lletra originada durant l'edat mitjana per arquejament superior de la zeta i amb un següent canvi cap avall de la posició. Els primers escrits on apareix aquesta grafia foren espanyols. Amb el pas del temps es van invertir els caràcters posant la z sota la c, d'aquí que s'anomenés petita zeta o cedilla. Aquest fenomen responia a la necessitat d'indicar que la c rebia una pronúncia diferent del llatí i més semblant a la de la 'z'. A més a més es distingia el so sord de la c/ç ([ts]) del sonor de la z ([dz]). En els primers escrits es col·locava davant de qualsevol de les cinc vocals.

Nogensmenys, hui en dia és considerada una variant de la lletra c a la qual se li afegeix una coma inferior. Per això mateix si es busca una paraula al diccionari que la contingui s'ha de cercar com si tingués una c normal i només se situarà després d'aquesta en cas que sigui l'únic caràcter que diferencia una paraula. Serveix perquè la c adopti el so /s/ que normalment ja té davant de e i i quan es troba en qualsevol altra posició. A la pràctica això vol dir davant de a, o i u i a final de síl·laba. És interessant de veure que no existeix cap paraula en català que comenci per aquesta lletra excepte els monosíl·labs ça (antiga forma adverbial amb el significat d'"ací") i ço (pronom, variant d'"açò"), ben poc usats.

Quan en el castellà es van neutralitzar els sons de la c/ç i la z, es va simplificar l'ortografia, i en conceqüència l'alfabet, fent desaparèixer l'ús de la ç al segle XVII.

[edita] Ús de la Ç en diferents llengües

Aquesta lletra també és utilitzada en l'occità, el francès, el portuguès i en alguns dialectes del friülès, i ho era en castellà antic i en basc prenormatiu, amb una funció idèntica a la del català. En canvi, en el turc, el kurd, l'albanès, el turcman, el tàtar, l'àzeri i en alguns dialectes del friülès, serveix per representar el so /tʃ/. També és utilitzat per a la transcripció romanitzada de l'àrab. En el turc és considerada una lletra de ple dret i no una variació.

Altres llengües com l'anglès utilizen la ce trencada en els diccionaris per als préstecs lingüístics de mots que originàriament en duien, tot i que és exclosa dels seus teclats. Un dels més populars seria per exemple "façade".

[edita] Funcions

  • En català, francès, occità i portuguès marca el so /s/ davant a, o, u. Conviu amb altres grafies en aquesta funció.
  • En albanès, àzeri, kurd, tàtar, turc i turcman indica el so /tʃ/.
  • En l'AFI designa la fricativa palatal sorda.