Llívia

De Viquipèdia

Icono de copyedit

Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:

cal dividir en subarticles. No té sentit que es defineixi aquí el FESCAT i el festival de música. Cal afegir molts d'enllaços. Tipografia!!!
Llívia
Localització de Llívia respecte la Baixa Cerdanya


la Baixa Cerdanya

Dades municipals
Gentilici Llivienc, llivienca
Població (2005) 1.252 hab.
Superfície 12,93 km2
Densitat (2005) 96,83 hab/km2
Altitud 1.224 m
Coordenades 42°27'59"N, 1°58'53"E
Entitats de població 3
Imatge:Llívia poble.jpg
Vista del municipi català de Llívia.

Llívia és un municipi de l'Alta Cerdanya. Administrativament és un municipi català de la comarca de la Cerdanya i pertany a la província de Girona. Té la particularitat d'estar completament envoltat per territori francès.

El municipi està integrat, a més de Llívia, pels pobles de Gorguja i de Cereja, el caseriu de Gorguja Petita -mas de Travis- i el mas Jonquer. A més, s'hi troba l’església de Sant Guillem de la Prada.

Taula de continguts

[edita] Geografia

Entitats de població Habitants
Cereja 26
Gorguja 38
Llívia 1.188
Vista de la Vall de la Cerdanya amb la població de Llívia al fons.
Ampliar
Vista de la Vall de la Cerdanya amb la població de Llívia al fons.

La Vila de Llívia (1.223 m) es troba als Pirineus, a la Vall de la Cerdanya. Està situada al peu del Turó del Castell, tot estenent-se pel pla de Fontanelles.

El municipi de Llívia està limitat pels termes de la Guingueta d'Ix -zona de Càldegues- i de Santa Llocaia -Serra de Concellabre-, a migdia; d’Ur i d'Angostrina i Vilanova de les Escaldes, a ponent; de Targasona, per tramuntana; i d’Estavar i de Sallagosa, a llevant.

El Segre creua el terme municipal, entrant-hi per Estavar. Al seu pas per Llívia, rep les contribucions fluvials dels rius Er, Targasona i Éguet.

Vers el NE i darrere de la carena del puig del Castell, pot accedir-se als tranquils paratges de la font del Sofre, més propera i situada a la petita vall d’Estaüja, i de la font del Ferro, a la confluència del torrent del Tudó amb la riera de les Valls o de Targasona.

Al seu territori destaquen el Puig de Llívia (1.357,5 m) -també dit Turó del Castell-, el Serrat de Baladret (1.428 m) i el Pla del Tudó (1.403 m), a més de la Roca Canal i el Serrat de Palmanill, tot formant una petita serra prolongada en direcció al caos de Targasona i d'Angostrina, i sobresortint de la fèrtil plana que envolta la vila.

[edita] Cereja

Cereja (1.325 m), situada al peu del puig del Tudó i prop de la sèquia d’Angostrina, es troba al NO del nucli de Llívia, per on passa la carrerada que duu al desert del Carlit. La seva posició privilegiada ofereix una excel·lent vista de tota la Vall de la Cerdanya.

[edita] Gorguja

Gorguja a l'hivern.
Ampliar
Gorguja a l'hivern.

Gorguja (1.243 m) és al SE i a prop del riu d’Er (SO de Gorguja), al Pla d'Avall, a tocar de la frontera amb França per la Serra, al NE. Al S s'hi troba la Serra de Palau.

[edita] Llocs d'interès

[edita] La Farmàcia

L'antiga farmàcia Esteva de Llívia –al costat de l’Ajuntament- és la més antiga oficina oberta al públic de les que s'han conservat a Europa. Fundada possiblement a començament del s.XV, guarda una preciosa col.lecció de caixes renaixentistes amb retrats de sants i personatges; albarels del XVI i XVIII; un magnífic cordialer barroc tallat per Josep Sunyer en l'època en què la família Esteve es féu càrrec de la farmàcia, que mantindrà durant set generacions.

A la farmàcia es conserven bocals de vidre del s.XIX, així com una interessant biblioteca, instruments de laboratori, drogues antigues, preparats, receptaris, etc. És, per tot això, un dels conjunts més importants d'Europa.

El 1.942, Lleó Antoni Esteve va tancar la Farmàcia i s'instal.là a Puigcerdà. El 1.958 es va confiar la seva custòdia a l'Ajuntament de Llívia i la Diputació de Girona la va comprar el 1.965. Es va traslladar el contingut a la Torre Bernat de So i d'allà al nou edifici construït al costat de l'Ajuntament.

[edita] Els Pots Blaus

Els Pots Blaus.
Ampliar
Els Pots Blaus.

A la Farmàcia de Llívia podem contemplar els famosos albarel.los o pots blaus. Tenen un cos cilíndric, més alts que amples, amb un escanyament. Són de color blau cobalt, monocrom. La base mai està coberta de color, cosa que fa pensar que els pots eren banyats en color tot subjectant-los pel peu. L’interior és d’esmalt blanc.

N’hi ha de tres tipus: els simples, que es feien servir per a guardar elements específics, en estat natural i són els més grans; els compostos, que contenien medicaments fets d’elements simples d’ús freqüent i llarga conservació: pomades, ungüents, conserves, etc. i són de tamany mig; finalment, els de cordialer, que són dipòsits de productes semi-elaborats, extractes o pols de productes simples, o bé compostos extraordinaris d’ús poc freqüent i confits. Són els més petits i reben el nom del moble on es guardaven.

Els pots simples solien fer uns 30 cm, mentre que els cordialers, uns 13-14 cm.

Els pots no estaven inicialment decorats, cosa que reduïa els costos, però l’interior és vidrat i blanc, cosa que ens fa pensar més en una moda o bé en una utilitat pràctica: en no estar decorats, l’apotecari tenia una major llibertat d’ús i els podia reutilitzar amb facilitat. Ara bé, el fet que no tinguessin rètols podia induir a confusions, per la qual cosa es disposaven unes bandes de paper en diagonal a sobre dels pots, retolats en lletra gòtica.Aquest sistema d’identificació dels continguts va perdurar fins que Josep Esteva (1759-1823) va modernitzar el sistema.

Josep Esteva va retolar en fred als albarel.los (els pots). No només els va pintar, sinó que va imitar una producció polícroma contemporània de Banyoles i dibuixà un medalló estil Lluís XVI, de clara influència francesa: vertical perfilat en groc i orlat amb una cinta vermella amb una llaçada superior i una d’inferior. Uns rams de julivert laterals en groc ho acaben de resaltar. A l’espai lliure dins l’òval, es retolen les abreviacions dels continguts.

Aquesta innovació pot provenir de la rivalitat amb la farmàcia Martí de Puigcerdà al s. XVIII. Altres col.leccions de la península també introdueixen aquest sistema.

Trobem pots blaus a Llívia (87), Barcelona (28), Masnou (75), Illa de Tet (al Roselló: 40). També n’hi ha alguns repartits en museus. El seu origen és desconegut i esdevé un curiós misteri, ja que desconeixem tan la seva procedència geogràfica com la seva datació temporal. Tampoc està clara la seva cronologia. L’exemplar conservat al Museu Nacional de Ceràmica està datat al s. XVI, a l’igual que altres pots, tot i que alguns podrien ser del s.XVII. Els pots de Llívia semblen ser dels segles XVII i XVIII, però no es pot descartar que alguns d’ells provinguessin del s. XVI donades algunes característiques renaixentistes.


[edita] El Castell

El Castell én ruïnes.
Ampliar
El Castell én ruïnes.
Un carreró del Barri Antic.
Ampliar
Un carreró del Barri Antic.

El castell de Llívia es trobava a la part superior del Puig del Castell, als peus del qual es va erigir la moderna Llívia. Si bé el castell va ser destruït pel rei francès Lluís XI, es conserven algunes restes. El castell es caracteritza per ser un recinte sobirà o senyorial format, aparentment, per una torre mestra rectangular amb quatre torretes circulars -una a cada vèrtex- i un clos o recinte jussà -on hi havia la població-, que el tanca,. A l’interior del primer, hi havia una cisterna coberta amb volta de canó, que encara es conserva. La muralla estava reforçada per torres rectangulars als llenços i de circulars atalussades, als angles. La datació de les restes visibles podria ser del s. XII, com a més probable. Recentment s’han realitzat algunes importants prospeccions arqueològiques. A fi de pujar el material de prospecció al castell, s'emprà un globus aerostàtic donat el mal estat en què es trobava el camí d'accés.


Ai, Castell sense castell

que un rei franc enderrocava,

vell castell dels sarraïns,

de dreceres ignorades

R. Blasi i Rabassa

[edita] El Barri Vell

Podem passejar pel seu barri vell, declarat d'interès cultural, format per cases típiques cerdanes, moltes d'elles restaurades. Algunes d’elles són de la típica arquitectura cerdana, amb teulada de pissarra, portals amb clau granítica, façana de pedra picada i balconades i porticons de fusta.

Al Barri Vell trobem també l’edifici de la Rectoria, l'Església de la Mare de Déu dels Àngels, la Torre Bernat de So, la creu de Toret i el Museu de l’antiga Farmàcia de Llívia.

[edita] L'Església Parroquial

L'església.
Ampliar
L'església.

L’actual església de Nostra Senyora dels Àngels data del s. XVI i s’aixecà a sobre d’una altra del 1.277 (s.XIII), de la qual se n’aprofitaren els materials. L’església es va acabar completament vers el 1.617. De nau única, amb absis poligonal, capelles laterals i campanar de torre adossat. La façana, renaixentista, està ornamentada amb columnes, fornícules i frontó, flanquejada per dues torres circulars.

Els ferratges de la porta són de finals del s. XIII. Té un Sant Crist tallat en fusta de mitjan segle XIV, protector dels traginers que transportaven oli i vi del Roselló a la Cerdanya. Les làpides localitzades tant a l'exterior com a l'interior de l'església estan esculpides en relleu i daten entre la fi del s. XV i el s. XVIII. A l’Església hi trobem una exposició d'objecte valuosos: un Crist considerat com la més bella talla de transició romànico-gòtica dels s.XIII-XIV que inspirà al cèlebre autor francès Deodac de Severac la seva composició musical: Les muletiers davant le Crist de Llivia. també hi ha una capa pluvial i dalmàtica, donatiu de Carles V a la Vila de Llívia.

[edita] La Torre Bernat de So

Al costat de l'Església, dins del mateix conjunt, hi trobem la Torre de Bernat de So. De planta circular, situada al punt més alt de la vila. S'insereix en un conjunt de caire defensiu més ampli, al voltant de l'església. Data, probablement, del s. XV. Ha acollit la Casa de la Vila, la presó, la farmàcia i, actualment, és la seu del Patronat del Museu Municipal. Va formar part de la fortalesa-església. Va pertàneyer al bescomte d’Evol, qui el 1366 se la va vendre a Ponç dez Catllar (conegut també com a Ponç Descatllar). Sobre el dintell de la porta hi trobem gravat: "Cárcel Real", ja que aquesta havia estat la seva funció en altres temps.

A la part inferior de la Torre, tenim una exposició permanent de diorames sobre la flora de Llívia. La riquesa medicinal d'aquesta flora va originar la creació de l'oficina de farmàcia.


[edita] La Creu de Toret

La Creu de Toret.
Ampliar
La Creu de Toret.

A 800 m de la sortida de Llívia, al camí d’en Calvera que mena cap a Angostrina, hi havia un creuer format per 3 grades i una columna de granit, coronada per un capitell quadrangular que feia de suport d’una creu de ferro forjat, de petites dimensions. La base de la creu portava gravdes les lletres TORE, corresponents al cognom Toret, d’una rica família d’agricultors de Llívia i Estavar, existent ja el s.XIV i que va erigir el monument el s. XVIII, si bé la creu forjada era del s. XIV. El monument, molt malmès va ser traslladat a l’actual ubicació. La creu antiga, donat el seu mal estat, va ser substituïda per l’actual.

[edita] Història

L'origen de la seva peculiar situació es troba en el tractat dels Pirineus.

Noms que ha tingut la Vila de Llívia al llarg dels segles:

  • Cere / Ilibikain / Lybica / Lybisoca / (època pre-romana)
  • Iulia Lybica (època romana)
  • Castrum Libyae (s. VII)
  • Medinet el Bab [ciutat de la porta] (època àrab)
  • Libia (s. IX - XVI)
  • Llívia (actualment)

[edita] Prehistòria

Llívia és documentalment l’agrupació humana més antiga de la Cerdanya. La primera ocupació del territori correspon a la fi de l’edat del bronze, localitzada tant a dalt del castell com a rampeu. La població indígena rebé les influències del món ibèric i poc temps després, cap al darrer quart del segle I aC, la colonització romana. S’ha especulat amb que la població anomenada Brachile, capital dels karretans, ceretans o ceretes, podia haver estat la Llívia preromana.

[edita] Ocupació Romana

Mapa de l'Imperi romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd).
Ampliar
Mapa de l'Imperi romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd).

Com a conseqüència de la II Guerra Púnica, l'àrea catalana va restar sota dominació romana cap al 200 aC. Els romans varen avançar vers la Cerdanya a través de la vall del Tet (Conflent i Roselló), procedents de Narbona.

Els romans van construir la Strata Confletana que perllongaren cap a Lleida seguint el curs del Segre. A aquest tram se'l va anomenar Strata Ceretana i data del 250 aC, aproximadament. Els romans no van poder ocupar amb molta facilitat els territoris controlats pels ceretans, ja que aquests hi van oposar resistència. En una data tan tardana com l'any 50 aC, el general Caius Fabius va expulsar del Pirineu oriental als seguidors de Pompeu, que s'hi havia establert i rebut suport local. Cap al 39 aC, Domicius Calvinus, tractava de pacificar els natius, ja que 200 anys de romanització no havien estat suficients.

Els romans van fortificar un castrum (campament romà) a Iulia Lybica, l'actual Llívia, amb la qual cosa esdevingué la capital de la Cerdanya durant molts segles i rivalitzà en importància amb la Seu d'Urgell. És poc probable que Iulia Lybica fos de fundació exclusivament romana i molt més probable que ja hi hagués aquí un nucli de població ceretana força antic i d'una certa importància. La fundació o l'elecció de l'indret no és casual. Iulia Lybica es trobava a un turó molt estratègic, que servia per vigilar els passos del port del Pimorent a través de la vall del Querol, el pas del Coll de la Perxa i era un bon punt d'observació dels passos de Toses i del Pendís. Tanmateix, molt a prop de Llívia s'hi trobaven aquea calidae (fonts termals), que encara es conserven a Dorres i a altres punts de les rodalies, a les quals els romans eren molt afeccionats.

Segons l'historiador Ptolomeu, Iulia Lybica va ser un nom concedit per Juli Cèsar al poble que probablement hi havia a Llívia abans de l'ocupació romana i que probablement s'anomenava Kerre o Ker.

La presència romana a Llívia no només és documental, ja que s'han trobat moltes restes d'origen romà: mosaics, ceràmiques, denaris (monedes), restes d'edificacions, murs, etc.

La probable concessió del títol de municipi per part de l’emperador Juli Cèsar -i d’aquí, possiblement, el seu nom de Iulia Lybica- i el fet d’erigir-se en capital és reflex de la seva importància en el marc pirinenc. Juli Cèsar també li atorgà el dret llatí, privilegi que es concedia a poques ciutats i que feia que Iulia Lybica estigués regida per les mateixes lleis que Roma i no es tractés com una simple possessió conquerida. És a dir, el dret romà i la ciutadania.

L’any 116 fou destruïda per una rebel·lió i més tard repoblada sota l’Emperador Adrià, qui envià una colònia per restaurar el nucli de població sota la seva protecció.

[edita] Època Visigòtica

El rei visigot Wamba (Toledo), va haver de sufocar l'aixecament del Duc de Pau (a Narbona), per la qual cosa envià exèrcits a través de la strata ceretana des d'Ilerda (Lleida) fins a Iulia Lybica, lloc on el bisbe de la Seu: Jacint- que s'havia fortificat al castell de Llívia- hi va oposar resistència.

Finalment, fou derrotat juntament amb el general god Araujiste.

La influència visigoda a la Cerdanya no va ser pas massa forta, ja que la romanització, que tant va costar d'imposar-se, un cop establerta va esborrar tot rastre de la cultura anterior i amb això va deixar una petjada molt difícil d'esborrar, si bé es va mantenir un substrat pre-romà que va tornar a reaparèixer amb moderació quan el domini romà va decaure.

[edita] Època Musulmana

L'any 720, després de la invasió sarraïna de la península ibèrica, la Cerdanya va restar sota domini musulmà, no abans d'importants vessaments de sang.

El vali o governador musulmà Munusa va fortificar el castrum libyae cap el 731 i allà hi passava molt de temps.

Segons conta la llegenda, el govern de Mususa es va caracteritzar per un domini molt dur fins que es va enamorar de Lampègia, filla del duc d'Aquitània. Varen viure en pau i tranquilitat a Llívia. Munusa es va convertir al cristianisme i va fer construir una ermita. Això va arribar a oïdes de l'emir de Còrdova: Abd-al-Rahman I, qui va enviar un exèrcit que ho va arrasar tot al seu pas al llarg del Segre fins a Llívia.

Munusa i Lampègia van poder escapar fins els boscos d'Odelló, a la Perxa. Allí, hi amagaren la imatge de la Verge que s'havien endut per tal que no la destruissin. Finalment, Munusa va ser capturat i decaptitat, mentre que Lampègia va ser portada a Abd-el-Rahman, qui s'enamorà d'ella.

La realitat històrica no és ben bé aquesta. Cap el 731, el dereber Munusa, vali de Septimània, d'acord amb el Duc cristià Eudes d'Aquitània, es va rebel.lar contra els àrabs de Còrdoba. Va lluitar en contra dels seus germans islàmics de Cerdanya i va perseguir als cristians aliats amb els àrabs, fent cremar a la foguera a Nambad, bisbe de la Seu d'Urgell. Munusa va ser derrotat a Llívia pel vali cordobès Abd-el-Rahman ibn 'Abd-Allah al Gafiqi, que va proseguir la seva ofensiva fins a Poitiers, on va ser derrotat pel famós Carles Martel l'any 732. Aquest va ser el punt on els musulmans van ser derrotats i on va començar la reconquesta dels francs. La Septimània i el Roselló van ser alliberats dels musulmans cap al 759.

[edita] Edat Moderna

Mancada Llívia del seu castell, va ser posada immediatament sota protecció reial ("Lloc Reial"), essent regida per un Alcalde i un Conseller Municipal, si bé aquest sistema no va ser plenament estable fins el segle XVI. Per a l'elecció dels càrrecs públics s'instaurà un sistema d'insaculació l'any 1574.

A la segona meitat del segle XVI es van recollir els antics privilegis al Llibre Ferrat, al qual se li afegiren alguns textos el 1579 i uns altres més al segle XVII.

El 1528, l'emperador Carles V va concedir a Llívia el títol de Vila. Potser aquest va ser el títol més determinant de tota la història de Llívia, ja que va ser el que van fer servir els lliviencs un segle més tard, amb el Tractat dels Pirineus a la mà per oposar-se a formar part de França.

El fet més destacat, però, d’aquesta Era per a Llívia va ser el Tractat dels Pirineus. Entre el 1659 i el 1660 i en el marc del Tractat dels Pirineus, els francesos, aconseguiren tot el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya. Per a aquesta comarca, la discussió fou llarga, ja que tots hi tenien presents els avantatges estratègics que comportava la seva possessió, per la qual cosa hi hagué força discusions entre els comissionats espanyols i francesos. Els darrers arribaren a acceptar de deixar Bellver a Espanya i fins i tot Puigcerdà, mentre es garantiren l'annexió de 33 pobles cerdans, dels quals se salvà Llívia, de formar-ne part, en al·legar Miquel de Salvà, comissionat espanyol, que el tractat parlava de villages o "pobles" i que Llívia no era altra cosa que una "Vila" i, per tant, no podia formar part de la zona segregada.

Els francesos, però, pogueren marcar un nou "gol" en introduir-hi una darrera clàusula: mai més no podria fortificar-se aquesta població, cosa que fou mig autojustificada pel Consell d'Aragó en argumentar que els francesos no retindran Llívia i, per tant, la condició de no fortificar Llívia no era important ja que s’havia començat la fortificació de Puigcerdà. A canvi, el camí que uniria Llívia de Puigcerdà seria el camí reial, lliure de peatge.

El Tractat de Llívia –1660- va ser l’acord complementari que en consumava la separació. Fins al 1716 va pertànyer a la vegueria de Cerdanya, i des de llavors fins al 1833, al corregiment de Puigcerdà, excepte en el període 1812-13, en què fou del departament del Segre, francès. Però no és fins el 1868, sota el definitiu Tractat de Baiona, que s’estableixen les fites que separen els territoris estatals de França i Espanya, amb els agregats de Gorguja i Cereja, així com els camins que havia de seguir el bestiar per pasturar als comunals del Carlit i els drets de reg.

Cal tenir present que el concepte de sobirania estatal i el d’estat mateix no era el mateix a l’època en què es va signar el Tractat dels Pirineus que el que tenim des del segle XIX i, molt més acusadament, des del segle XX. El canvi de sobirania dels municipis cerdans no va ser inicialment traumàtica, ja que representava poc més que passar de dependre d’un senyor a passar a dependre d’un altre. Però a partir de la Revolució Francesa es detecta un canvi molt més acusat. La llengua francesa s’imposarà com a única oficial –tal com passa encara avui dia- i l’estat francés tractarà d’esborrar tot rastre de l’antiga pertenyença a Catalunya. Tot i així, els matrimonis mixtos entre cerdans d’un i l’altre costat de la ratlla han estat freqüents sempre, a l’igual que molts propietaris que tenen camps i masies a un i altre costat, protegits pel mateix Tractat dels Pirineus.

[edita] Edat Contemporània

Llívia és actualment un municipi de la província de Girona, i pertany al partit judicial i a la rodalia de Puigcerdà.

En els darrers segles, la població ha estat canviant, oscil·lant entre els 700 i els 1.200 habitants, aproximadament, amb un mínim vers el 1940. Actualment, el municipi compta amb 903 habitants i la seva superfície és de 12,84 Km².

La superfície conreada representa al voltant del 60% del terme, i resulta ser la de major volum de la Baixa Cerdanya. A més, quasi una tercera part és de regadiu. Hi predomina el conreu de patates per sobre del de cereals (quasi exclusivament blat), els prats i els farratges. Contràriament, la superfície destinada a horta i fruiters -pereres- és molt reduïda. Té per mercat agrícola principal i àrea comercial Puigcerdà.

Al segle XIX hi hagué una important activitat tèxtil, amb diverses fàbriques, així com dos molins fariners i altres indústries. Actualment, a més de l’agricultura, la població viu del comerç -rams de l’alimentació i del vestit, sobretot- i de serveis en general, així com de l’hoteleria.

[edita] Festes i activitats

[edita] Festa Major

La festa major es celebra el 14 de febrer, dia de Sant Valentí.


[edita] Festival de Música de Llívia

El 1981 es va començar a celebrar aquest festival que agrupa conjunts d'alt nivell de música clàssica. Les orquestres actuen a l'església de Nostra Senyora dels Àngels, la qual, des de 1982, ha experimentat una transformació gràcies a les aportacions que l’organització del Festival depenent de l’Ajuntament hi ha fet, dotant-la d’equipaments que la dignifiquen; des de finançar un magnífic orgue, dels millors construïts a Collbató per Gabriel Blancafort, mitjançant subscripció pública oberta pel Patronat, amb la col·laboració i aportació de la Companyia Epson Ibèrica l’any 1990, fins condicionar una comunicació exterior del temple a la façana N. com a sortida d’emergència; instal·lar l’abastament d’aigua i serveis higiènics; ventilació interior per espiells i finestres practicables, cortinatges, megafonía, il·luminació, manteniment de pintura; reestructuració de l’edifici de ca les Pintores destinada a camerinos, dotant-la de serveis d’aigua i calefacció, còmodes grades situades al Cor per a 100 espectadors, embelliment i enllumenat de l’entorn monumental, etc.

Les orquestres i les obres més destacades que han participat assíduament en el Festival fins el moment són l'Orquestra Amadeus de Ràdio Polònia que dirigeix Agnieska Duczmal i el famós cor “Ave Sol” de Riga, amb quatre solistes interpretant el rèquiem de Mozart; el recordat violinista xec dels primers temps del festival Frantisek Novotny, en el concert per a violí en mi major de J.S.Bach. L’Orquestra Simfònica d’Ucraïna també amb el cor Ave Sol en el rèquiem de Verdi; el virtuós Trio Guarneri de Praga, ( Beethoven, Suk Dvorak); el prestigiós conjunt suïs que fundà i dirigí Yehudi Menuhin, “Festival Strings Lucerne” amb Mikail Rudy, piano ; i Fruzsina Hara, trompeta (Mozart, Shostakovich i Txaikowski), la Camerata de la Filharmònica de Berlín amb el clarinet solista de l’Orquestra Wenzel Fuchs (Mozart i Brahms), els solistes d’American Espiritual Ensemble sota la direcció d’Everett Mc. Corvey en un programa gospel i negre espiritual; el conjunt hongarès que dirigeix Janos Rolla, tant identificat amb el Festival de Llívia; l’orquestra Franz Liszt de Budapest, amb dos oboès i dos trompes, amb quatre solistes de superior nivell, Mikail Ovrutsky, violi, Wilfried Strehle, viola, Claudi Arimany, flauta i Marielle Normann, arpa (simfonia concertant per a violí i viola KV 364 de Mozart i simfonia concertant KV 299 per a flauta i arpa també de Mozart); danses romaneses de Bartok, Brahms, Leo Weiner,Strauss i divertiment 334/320 en re major de Mozart.

El Festival es desenvolupa en dos cicles, el d'estiu i el d'hivern. El d'estiu acostuma a començar a principis d'agost i el d'hivern, el desembre.

[edita] Hosteleria i Gastronomia

Llívia és una població amb una gran abundància de restaurants, tant de qualitat com assequibles.

Pel que fa a l'allotjament, hi ha diversos hotels, apartahotels, hostals i fondes, a més d'un alberg.


[edita] Esports

Llívia disposa d'un Pavelló Poliesportiu Municipal, un camp de futbol, una piscina municipal i un skatepark. Els esports més practicats entre els lliviencs són el bàsquet i el futbol. A l'estiu la piscina s'omple de turistes.

D'altra banda, al poble hi ha la Penya Barcelonista de Llívia.


[edita] Accessos

  • N-152 des de Puigcerdà i C.D. 68 francesa fins enllaçar amb el segon tram de la N-152 dins el terme municipal de l'enclavament. (lliure circulació, d'acord amb l'article 21 del Tractat de Límits del 26-VI-1.866)
  • Accessos des de Llívia per la N-152 a les carreteres franceses d'Estavar-Font Romueu i Sallagosa.

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:

Llívia