Exèrcit romà
De Viquipèdia
Inicialment integraven l'exèrcit de Roma tres mil infants i tres-cents cavallers.
Els tres-cents cavallers (centuriae flexuntes o centuriae celeres) de l'exèrcit (Legio), estaven sota el comandament de tres tribuns de la Cavalleria (Tribuni Celerum). El cap suprem de la Cavalleria era el Magister Equitum.
Les divisions d'infants també estaven manades per tres tribuns de la Milícia (Tribuni Militum). El cap suprem de la infanteria era el rei i amb la república, els cònsols o Dictadors (o als Legatus).
Les legions (quatra inicialment, i després mes) es van organitzar amb la república amb els hoplites al centre i les cavalleries en les ales, en l'anomenada Legió manipular.
Les dues primeres files van armades amb la llança coneguda per Pilum, de punta triangular o quadrangular; la tercera fila disposa de llança (hasta).
Els soldats de les tres primeres classes van ser dividits en tres ordres segons l'edat: Els Hastati, Els Princeps (aquests dos grups en lloc de la llança o hasta portaven l'arma llancívola o llança coneguda per Pilum) i els Triarii. Cada ordre es dividia en deu manipuls, cada manipul (amb un oficial al comandament) en dues centúries (amb centurions al comandament).
Els pertanyents a les altres classes eren considerats Velites (auxiliars) i agregats als manipuls de les tres ordres citades. Les tres ordres tenien divers gruix i es componien en general de quatre files.
Pel seu front la legió es dividia en els manipuls o escamots.
Quan l'exèrcit es detenia a la nit s'envoltava d'una circumval·lació a manera de fortalesa.
El comandament de la Legió corresponia als sis tribuns militars elegits entre els ciutadans de classe alta. Aquests tribuns manaven sobre els caps de manipula, i aquests sobre els centurions. Des del 362 aC tant els oficials superiors com els inferiors van ser elegits pel Comicis (anteriorment els oficials eren designats pel general).
En l'exèrcit es va establir la pena de mort per als que incomplien la disciplina.
Quan un recluta accedia a l'exèrcit era inclòs en una manipula com auxiliar (separant-se del grup als rorarii o onders) i després, segons el temps de servei, eren incorporats a una de les tres ordres.
Sol els soldats veterans formaven part d'alguna de les tres ordres. El pes de la lluita corresponia als Hastaris o Astaris, i als Prínceps, mentre que els Triaris intervinían per decidir el curs de la batalla.
Durant algun temps l'escut quadrat va ser substituït pel rodó, però finalment s'adoptà definitivament l'escut quadrat, a l'estil dels samnites.
En l'any 311 aC s'instituí la figura dels almiralls (Duoviri navales) per dirigir la petita marina romana, formada per uns pocs vaixells (galeres sobretot), i pels contingents marítims de les ciutats aliades que posseïen marina (com Nàpols).
El 267 aC es van instituir els quatre questors de la marina (Classici quoestores), amb seus respectives a quatre ports: Ostia, Calis (en Campània), Ariminium (Rimini), i una altra seu el nom i situació de la qual no és conegut.
L'elecció dels caps militars corresponia al Comicis Tribunats, que nomenaven a vint-i-quatre tribuns militars, sis per cada legió, designant aquests al seu torn als graus inferiors. Però la proposta del Comicis de Tribu es feia prèvia proposta dels Tribuns Populars, sorgits de l'aristocràcia plebea, recaient per tant, gairebé sempre, en la noblesa patricia o plebea.
Cada vegada més, l'exèrcit actuava amb l'afany d'obtenir un bon botí de guerra, que abans pertanyia a l'Estat, però que després va començar a repartir-se entre la tropa (l'iniciador d'aquesta mesura va ser Escipió).
Els soldats reclutats entre la classe aristocràtica tenien escàs esperit combatiu. Per a elevarlo va ser precís dictar una llei que obligava, per aspirar a una magistratura, a haver servit deu anys en l'exèrcit, amb el que es va impedir que l'aristocràcia desertés dels seus obligaciones militars.
Els títols i honors eren ambicionats. Abans els honors del triomf es concedien només al cònsol que tornava victoriós i augmentava el territori de la República. El segle II aC qualsevol escaramussa dónava lloc a la celebració d'un triomf, dins o fora de Roma. Per posar fi a això es va decidir en l'any 181 aC que per celebrar un triomf, la batalla devia haver originat almenys cinc mil morts, però sovint es van augmentar les xifres en els informes per saltar-se la norma. Els títols de victòries, reals o fictícies, augmentaven. Les famílies van començar a adoptar sobrenoms al·lusius (cognomen secundum o agnomen), costum iniciada per Escipió (que es va titular Africanus), pel seu germà (Asiaticus) i pel seu cosí (Hispanicus). El 163 aC el conquistador de Mesina va prendre el sobrenom de Mesala, i així altres molts.
- Vegeu tambe: Roma (Regne i República)
[edita] L'exèrcit a lèpoca imperial
L'exèrcit es reclutava sense cap limitació de cens. Amb l'entrada dels proletaris l'exèrcit va tendir a una professionalització, si ben aquests soldats tenien més facilitat per al saqueig. Els ascensos es guanyaven per mèrits, per favors o per diners. El temps d'enganx va ser augmentant progressivament i no era excepcional serveis de trenta o més anys (amb August es fix en 16 anys i amb Tiberi en 20, i uns anys menys per els Pretorians).
Els cavallers i les classes altes havien desaparegut pràcticament de l'exèrcito i la infanteria era difícil de reclutar sense recórrer a les capes més baixes de ciutadans i als provincials sense ciutadania. Per exercir alguns càrrecs municipals calia un cert temps de servei en l'exèrcit. Si calia es recorria a mercenaris estrangers (sobretot germans).
Les legions es reclutaven entre els ciutadans, primer a Itàlia, però amb l'extensió de la ciutadania es van reclutar progressivament a les províncies en les quals estaven acantonades. El nombre de legions oscil·là en tota l'època imperial, sent sempre un número pròxim a la trentena (vint-i-tres amb August, després vint-i-cinc, i cap al final eren trenta-dos).
La legió (l'emblema de la qual era un àguila platejada) consistia en deu cohorts (amb el seu respectiu estendard) cadascuna de les quals amb cinc o sis centúries de cent homes (subdividides en decurias), comptant doncs cada legió 5. 000 o 6. 000 homes d'infanteria, dividits en cinquanta o seixanta centúries. Comptava també amb cent vint homes de cavalleria. Les cohorts s'estructuraven en deu files de 40 o 60 fileres que en temps de Trajano es van reduir a cinc files. Amb Adrià va sorgir la cohort miliar (composta d' 1200 soldats escollits) mentre les restants cohorts van ser anomenades quingentaries i comptaven 500 soldats. Des le regnat d'Adrià el reclutament es va fer exclusivament a les províncies on servia la Legió.
Les centúries estaven al comandament de centurions (el centurió més elevat era el primus pilus és a dir el més antic), per damunt del qual havia sis tribuns de la legió de rang eqüestre, i el legatus de la legió, de rang senatorial, que havia estat anteriorment pretor (a les províncies on solament hi havia una legió, el legatus de la província i el de la Legió era la mateixa persona).
Els legionaris eren ciutadans reclutats per allistaments voluntaris o en lleves forçoses. A partir de l'any 70 es van reclutar majoritàriament a províncies, sent a vegades fills de soldats veterans establerts a les províncies.
Cada vegada tenien més importància els esquadrons regulars auxiliars i especialment els de la cavalleria (Alae).
El servei militar vint anys, més altres cinc sota les banderes (sub vexillis) és a dir exempts de tasques rutinàries. Els legionaris podien comprar cases a la província en la que prestaven servei, però no terres, per no descuidar els seus deures militars (en canvi podien comprar terres en altres províncies). El legionari no podia casar-se legalment encara que habitualment vivia amb una dona i actuava com casat amb caràcter general. Al llicenciar-se se li lliurava una parcel·la de terreny individual, o ben conjuntament amb altres legionaris en una colònia (o alternativament rebia tres mil denaris). El veterà no sempre sabia portar la parcel·la, i a més aquesta a vegades la terra estava en llocs poc rendibles per les seves condicions orogràfiques. A partir de l'any 90 es va dispensar als veterans de l'impost de portoria i probablement també de l'impost anomenat annona. La prohibició als legionaris de contreure matrimoni va persistir (encara que mai es va complir), però al considerar-se inútil, va ser suprimida a finals del Segle II amb Septimi Sever.
La paga del legionari era de deu asos diaris (és a dir 225 denaris anuals; 1 denari = 4 sestercis = 16 asos) amb els quals devien pagar-se els vestits, armes i la tenda i subornar als centurions si volien ser eximits d'algun servei. Se'ls pagava tres vegades a l'any (75 denaris cada vegada). Amb Domiciaà (81-96) la paga es va elevar a 300 denaris anuals (1 denari = 4 sestercis = 16 asos) i s'havia doblat en temps de Caracal·la.
Es van estructurar diverses cohorts especialitzades: les d'infanteria (Pediata), la de cavalleria o mixta (Equitata), la policial (Togata), la de vigilància (excubitoria), la de guarnició en una ciutat (urbana), l'encarregada d'apagar incendis (Vigilum), i l'encarregades de la guàrdia i custòdia imperial o d'un cabdill (Pretoriana).
Aquesta guàrdia personal del general en cap va ser habitual en l'Imperi. Existia el quarter general (Guàrdia Pretoriana o guàrdia del general en cap) els membres de la qual tenien més sou i estaven dispensats dels treballs del campament, i que van arribar a ser els àrbitres de l'Imperi.
El comandament suprem de l'exèrcito corresponia a l'Emperador. A províncies el comandament corresponia al governador provincial (però aquest al seu torn estava supeditat a l'Emperador que podia apartar-lo quan volgués), podent també assumir-lo temporalment l'Emperador.
Els Legati legions propretores, lloctinents de la legió amb funcions de pretor (oficials, en nombre de deu) s'alternaven en el comandament de la legió i ocasionalment sortia d'entre ells el general o cap únic. El seu nomenament corresponia a l'Emperador o al governador de la província. Als llegats els assistien els tribuns militars, que eren designats pel governador provincial o per l'Emperador. Els governadors provincials (i evidentment també l'Emperador) podien nomenar als centurions.
Al costat dels llegats de la Legió estaven els benefiaciarii (encarregats de missions de confiança), els straten (escuders), els comentarienses (arxivers), els cornicularii (comptadors) i els actuarii (escrivents). Els Tribuns militars es dividien en laticlaves (afectes a l'administració) i agusticlaves (missions pròpiament militars). Als centurions els auxiliava un oficial secundari anomenat optione, alguns dels quals també exercien funcions administratives. En cavalleria el suboficial que manava una turma (nou genets) era anomenat decurió. Altres suboficials eren el tesserarius (equivalent a un sergent), el signifer, aquilifer o vexillarius (portaestandart), el campiductor (instructor) i el pecuarius (furrier).
La legió disposava d'arsenals (armamentaria) i de tallers de fabricació i reparació. Els soldats rebien un sou, donatius imperials en ocasió de l'accés al tron, les festes o els motins, regals (stillaturae) i el botí de guerra. La ració d'aliments diària va ser creixent i se li proporcionava blat, sal, va venir, vinagre, carn fresca i carn salada.
Els campaments es van convertir en places forts. Disposaven de muralles i torrasses i es dividien interiorment en quatre parts marcades per dues vies perpendiculars. Contenien sala de banys, sala de reunions, capelles, oficines, presó, hospital, magatzems, etc . Els mercaders, artistes, prostitutes i altres acudien a les seves rodalia i s'establien constituint-se aglomeracions urbanes, i creixien les poblacions civils (Canabae) i les cases de banys i amfiteatres. Els terrenys pròxims s'utilitzaven com pastures per al bestiar, i en general s'arrendaven per a aquest fi als pagesos de la zona. Els legionaris posseïen sovint esclaus.
Des d'August es va organitzar la sanitat militar i es van crear serveis mèdics de campanya i hospitals, i una secció de veterinaris per als animals.
En els períodes de pau els legionaris realitzaven exercicis i marxes i construïen atrinxeraments, fortificacions, camins, naus, ponts, túnels, cisternes, monuments, aqüeductes, fonts, etc . Amb Adrià es van crear les colònies militars que convertien als legionarios en ciutadans en el seu campament.
L'equip del legionari es va completar, i a la cuirassa es va afegir la humeriola per cobrir l'espatlla. El casc es va perfeccionar amb carrilleras. El cinturó (cingulum) va ser dotat d'un davantal protector format per corretges. El calçat va ser modificat i es va introduir la càliga. També es va introduir una corbata (focale).
La flota romana imperial estava servida per soldats i tripulants (classiarii) i pels remers (esclaus). El seu comandament corresponia als trierarchi (que manaven un vaixell) i praefecti (que manava seccions).
[edita] L'exèrcit a la segona meitat del segle III
La nova situació política forçava a mantenir un exèrcit nombrós en peu de guerra. El sou dels legionaris havia augmentat amb Septimi Sever i Caracal·la a uns sis-cents denaris anyals, i sembla que d'aquesta suma ja no es bestregueren més les despeses d'alimentació i d'equip (vestidor, calçat, tenda, armament), si bé això no està acreditat. L'única referència indicativa respecte d'això és que se sap que a finals del segle III les cohorts auxiliars rebien un salari en efectiu de dos-cents denaris anuals en concepte de despeses d'alimentació.
La paga del legionari era petita, encara que el costum dels Emperadors d'efectuar donatius a les legions amb motiu de la seva proclamació augmentava els ingressos (especialment els pretorians que rebien major part). Un dels darrers grans donatius fou el de Septimi Sever que amb motiu del seu desè any de govern, va regalar a cada legionari una paga extraordinària (donativa) que ascendia probablement al sou de dos anys (als pretorians els va fer donació de 2.500 denarios). Però aquest donatiu no va ser l'únic, i els donativa podien considerar-se com a part del sou dels legionaris, doncs si bé eren percebuts irregularment, els Emperadors no dubtaven a buidar el tresor de l'Estat, si era precís, per assegurar el favor de l'exèrcit.
Però en els confusos anys posteriors al 235, els sous dels legionaris van perdre poder adquisitiu conseqüència de l'acceleració de la inflació. Els donativa, d'existir, serien petits i irregulars. L'estructura de les legions, i de les forces auxiliars, no va variar casi bé. No obstant això les unitats auxiliars, ja formades per ciutadans romans únicament, van ser desplaçades als punts conflictius, i van perdre el seu origen local o regional (i en ocasions "nacional") al integrar-se a les seves files reclutes de les províncies pròximes a les zones on operaven (probablement els que cobrien les baixes). L'única diferència entre una legió i una unitat auxiliar, era la mida de la unitat.
Durant aquesta època turbulenta apareixen algunes institucions que més tard es consolidaren: El Comitatus, grup d'unitats que acompanyaven a l'Emperador en les seves campanyes, que va prendre el seu nom de Comes és a dir companys (de l'Emperador); i el dux, sorgit inicialment com un càrrec militar de zona (el primer dux conegut va ser el Dux Ripae, és a dir el cap de la Riba, encarregat de la defensa de la frontera del Eufrates, la seu del qual sembla haver estat Dura Europos). El Comitatus està documentat en la segona meitat del Segle III, probablement a partir del Galiè (després del 260), mentre que el Dux Ripae existia ja el 240.
El comandament de les legions corresponia a un Legatus de rang senatorial, normalment un antic pretor. Per sota d'ell estaven els Tribuns de la Legió, de rang eqüestre i algun senatorial. Per sota estaven els centurions (oficials), amb un complex sistema de promocions entre ells, sent el principal el primus pilus (el seu comandament fou anomenat primpilat). Finalment estaven els suboficials (decurions i altres) després dels quals arribaven els soldats, des dels més veterans fins als Tirones (reclutes). A partir de l'una data indeterminada entre el 260 i el 280, les persones de rang senatorial van tenir vedat el seu accés als càrrecs militars en la legió (Legatus, Tribuni Militia, Primus pilus), càrrecs que d'altra banda no sempre van recaure en la classe eqüestre. La majoria dels càrrecs eqüestres procedien de les províncies, calculant-se que els procedents d'Itàlia eren sol una cinquena part. Després de l'eliminació de les persones de rang senatorial dels comandaments de l'exèrcit, aquests van passar al que es podiren anomenar oficials de carrera, i el pas des de la tropa a l'oficialitat va ser facilitat considerablement, podent accedir amb rapidesa als comandaments elements poc romanitzats.. En aquesta època es van crear els exèrcits mòbils de reserva per a les zones en perill a la frontera; es va crear també la cavalleria pesada com tropa de xoc.