Le donos del fee
De Wikipedia, le encyclopedia libere
[modificar] Le donos del fee
Olim esseva un juvene homine, un multo juvene homine, e como multo altere juvene homines ille esseva anque multo paupere. Gratias a su grande pauperitate ille esseva multo infelice e abattite, proque ille non esseva capabile de perciper comocunque ille unquam poterea esser alique grande in iste mundo.
Ille habeva sovente audite vetere gente parlar de un bon fee, a basso del laco, e ben que ille semper habeva ridite de lor discursos, ille nonobstante vadeva a ibi un matino de bon hora.
Ille reguardava circum se pro assecurar se que nulle persona esseva in le vicinitate, e alora ille geniculava, como le veteres habeva recommendate e clamava tres vices: "Bon fee, qui reside in iste laco, appare e ascolta me!" Subinde ille se levava, un poco vergoniose, e se preparava de vader via.
A iste momento le longe juncas susurrava, e un belle femina appareva, vestite de un longe roba blanc e con un branca verde in le mano. "Qui es tu?" le juvene homine balbutiava. "Es tu un elf?" "Io es le bon fee a qui tu ha appellate," illa diceva in voce lucide. "Que desira tu?" "Ah," ille diceva, "nihil." "Dice!" "Io desira esser famose, io desira esser grande e cognoscite per le tote mundo. Ma tu non pote adjutar me, nonne?" "Non importa," illa diceva, "certo, io pote adjutar te." E illa vadeva presso ille e toccava le palpebras con su virga verde. "Vide!" illa diceva.
E ille videva. Ille videva le sol rubie, levante se al altere latere del laco detra nubes, picturate in multe, multe colores. Ille videva le aurate orlo del laco, le stirpes obscur in le silva e le corollas dense, in le quales le aves se eveliava ex lor somno.
"Que vide tu?" illa demandava.
"Io vide cosas innumerabile," ille respondeva, "cosas que io nunquam ha vidite. Io vole scriber de illos, facer poemas de illos e contar de illos a omne le gente, que non pote vider los!"
"Face isto!" illa diceva e se eclipsava.
Ille vadeva a casa, e ille scribeva de omne le cosas, que ille habeva vidite, e de multe altere cosas, que ille nunc poteva vider cata die. E isto esseva imprimite e publicate, e ille esseva cognoscite e estimate como un grande poeta in le mundo. Ma un die ille vadeva de novo al laco e clamava al fee.
Illa veniva e le reguardava stupefacite. "Io desira esser belle," ille diceva. "Io vole haber un belle puera, qui me ama e vole devenir mi sposa."
"Ah, non altere cosa," illa diceva, "ergo io vole adjutar te." E illa vadeva a ille, e con su virga magic illa toccava le palpebras de ille. "Reguarda me!" illa ordinava.
E ille reguardava le visage meraviliose de illa con le oculos blau brillante e le capillos auree, pendente a ambe lateres del facie in buclas compacte, le genas rubie e le gorga blanc. "Que vide tu nunc?" illa interrogava.
"Io vide tanto, que io ha nunquam capite. Io me senti contente e felice. E dunque io crede, que io pote trovar un juvene puera, que io pote amar."
"Si, face lo," illa diceva e dispareva.
Ille incontrava un puera, un princessa gratiose. E ille la reguardava e parlava con illa. E parlante de tote belle cosas, ille esseva tanto belle, e a causa de isto illa le eligeva como marito.
Ma un nocte ille vadeva ancora un vice al laco e clamava. Le fee appareva e le reguardava reprochante. "Tu ha obtenite le princessa e le medietate del regno," illa diceva, "e nonobstante tu non es satisfacite. Tu desira toto?" "Si," ille respondeva e faceva un passo avante. "Proque io te desira". "Que dice tu?" illa interrogava e se retirava. "Il es ver," ille diceva. "Tu me faceva componer poemas, tu me faceva adorar e amar, e mi vita ha essite como un fabula. Ma a me non place tote lo que io ha ganiate e obtenite, si io non pote haber te. Tu debe adjutar me iste ultime vice."
"Io non lo pote," illa diceva. "Il existe nulle fabula in le qual le heroe gania le bon fee." "Io non crede in fabulas," ille diceva. "Certo, proque tu crede in me. Ma iste vice io non pote adjutar te." "Alora basia me un sol vice ante que nos nos separa," ille diceva e prendeva le mano de illa, que esseva dulce e fresc.
Alora illa faceva un passo avante e le donava un basio sororal al supercilio; ille fremeva, proque illo esseva sentite como un vento glacial.
Quando ille reguardava in alto, illa habeva disparite. Ille se succuteva un gutta ab le mano. "Le rore ha cadite", ille pensava, vadente lentemente verso le paisage obscur.
Ma forsan il non esseva le rore, forsan il esseva un lacrima, que le habeva cadite al mano.
Qui sape, si non mesmo fees aliquando desira un altere fin del fabulas?